Entrevista a l'escriptor sobre el seu últim llibre, 'No sóc racista,
però...' · Parlem també sobre la seva història amb el català i amb
Catalunya i sobre els resultats de les eleccions d'Escòcia
No és la primera vegada que Matthew Tree (Londres, 1958) escriu sobre el racisme, però ara ha volgut analitzar els tòpics i teories pseudo-científiques amb què prova de sostenir-se encara avui. No sóc racista, però… (Destino) es
defineix com un manual per a les persones de pell pàl·lida que vol
convidar a la reflexió sobre totes les formes de racisme, també les que
sovint passen més desapercebudes. En parlem amb l’escriptor, que ja fa
molt de temps que viu entre Barcelona i Banyoles, amb un ull posat al
seu país natal. Hi comentem també els resultats de les eleccions
d’Escòcia i com l’impuls d’un nou referèndum allà pot afectar el procés
d’independència català.
—Al llibre repasseu les idees anacròniques i pseudo-científiques del racisme. De quin mite fundacional pareteixen?
—Sorgeix a Europa a final del segle XVIII, gràcies a algunes teories.
Una és del 1798, de William Jones, un lingüista. Va descobrir que la
major part dels idiomes que es parlen a Europa i a l’Orient Mitjà tenen
una arrel semblant. Va deduir que hi ha un idioma original,
l’indoeuropeu, que va anomenar ari. A partir de la tesi lingüística,
encertada, va desenvolupar una tesi racista pseudo-científica: calculava
que aquests aris havien de ser persones de pell blanca i cabells rossos
que havien vingut des d’Àsia. Considerava que eren superiors perquè
havien conquerit territoris i havien imposat el seu idioma. Com que això
no explicava per què a tants llocs de l’Orient Mitjà hi havia gent amb
la pell fosca, va dir que era perquè havien comès el gran error de
barrejar-se amb les races inferiors, mentre que a Europa això no havia
passat. Considerava els europeus aris purs i els altres, aris inferiors.
—Avui dia encara hi ha molts mites que continuen arrelats, com el de l’existència de les races.
—Sí, perquè la gent confon fenotip amb raça. Les races humanes existien, n’hi havia fins a setze: els homo erectus, els neandertals, els deníssovans… Van desaparèixer uns dos o tres segles després de l’aparició de l’homo sapiens sapiens. El fenotip no diu res de la nostra composició genètica. No és tan sols que tots siguem homo sapiens sapiens,
sinó que genèticament hi ha més diferències entre persones amb un
mateix fenotip que entre persones amb dos fenotips diferents.
Genèticament, no té gens de sentit el concepte de raça. Per a mi va ser
un gran descans aprendre-ho perquè, com tothom, vaig créixer dins d’un
ambient en què la gent amb fenotip diferent era una raresa. No em
comportava d’una manera normal amb ells, tenia por que em veiessin
racista, per exemple. En canvi, amb un del meu fenotip, encara que fos
un cabró, era més fàcil de parlar-hi. Sabia que era absurd sentir-me
cohibit, però no sabia per què em passava. Era una anomalia que em
molestava moltíssim fins fa uns quants anys.
—Parleu d’un viatge a Tanzània que va ser un punt d’inflexió.
—Sí, va ser la gota que va fer vessar el got racista… Estava només amb
amics africans, vaig aprendre una mica de suahili i al final em vaig
acabar oblidant del meu fenotip. De cop i volta un dia vaig veure dos
nois blancs entre la gentada i la meva reacció va ser com d'”Oh! Que
estranys que són!” Vaig tenir una sensació d’estranyesa i d’una mica de
fàstic, i després em vaig adonar que eren dels meus. Aquí l’absurditat
del racisme se’m va explicar automàticament. A partir de llavors ja no
em sento cohibit…
“Genèticament no té gens de sentit el concepte de raça”
—Com l’heu enfocat, el llibre, tenint en compte que sou una persona blanca? Deixeu força clar que és un llibre per a blancs.
—Sí, ho faig expressament, perquè què he d’explicar a la gent que no és
de pell pàl·lida? Jo no sóc ningú… La base de tot és molt personal, tot i
que hi ha molts llibres llegits i moltes converses amb persones amb
fenotips diferents. L’única queixa que he rebut és que sóc massa dur amb
els blancs! Però justament m’ho puc permetre. El millor escriptor
americà sobre racisme és James Baldwin, que coneixia tant Luther King
com Malcolm X, que en aquella època estava a la Nació de l’Islam, una
organització separatista negra que creia que tots els blancs eren
dimonis blancs. Baldwin no tenia aquesta idea. Odiava el sistema, però
tenia molts amics blancs i sabia que no eren dimonis. El problema de ser
negre, jueu o amerindi i atacar els qui no ho són és que sempre et
podran dir que fas racisme a la inversa. A mi no m’ho poden dir, no puc
ser racista contra els blancs perquè en sóc un! Això et dóna la
llibertat de dir allò que penses i explicar el costat més negatiu del
racisme des del punt de vista dels blancs.
—De fet, del mite del racisme a la inversa també en parleu.
—Sí, és una excusa, bàsicament. O aquesta cosa de dir que ells també són
racistes. El racisme de la Nació de l’Islam, que Malcolm X va acabar
dient que era negatiu, és gairebé inexistent. A vegades existeix un
racisme intrarracial entre comunitats de fenotips no blancs que viuen
dins països on els blancs tenen el poder. Això vol dir que hi pot haver
discrepàncies entre ells, però no és igual, perquè totes dues comunitats
són controlades per una majoria blanca. Un indi pot dir que no vol
barrejar-se amb els africans, però si comencen a barallar-se no vindrà
cap policia a distingir entre l’un o l’altre per pegar-los…
—Un altre dels mites més arrelats i darrerament molt difós
per Vox és aquest que diu que els immigrants tenen privilegis. Com es
pot combatre?
—A Barcelona es va desmuntar fa molts anys quan es van donar xifres dels
qui accedien als pisos de protecció oficial i dels impostos que pagaven
els botiguers. Però hi ha gent que s’ho creu… És interessant de veure
com pots estar en una fase en què qualsevol comentari racista és
socialment inacceptable, però com només cal un petit toc, un canvi,
perquè sigui acceptable. En el cas d’Anglaterra ha estat el Brexit, que
ha fet sorgir grans grups racistes organitzats. Vox fa una cosa semblant
a segons quines zones. A Catalunya, Vox té el percentatge més gran de
votants en una zona de la Vall d’Aran i a Sant Gervasi. Deu ser en
aquestes zones en què torna a ser socialment acceptable el discurs
racista.
—Quin paper hi té la qüestió de la classe?
—La connexió seria que les classes altes són les que tenen menys
contacte amb la gent de fenotips diferents, excepte els qui els netegen
la casa. El racisme entra per via del classisme, però no són la mateixa
cosa.
—Tampoc no són igual xenofòbia i racisme.
—Sí, la xenofòbia és el que tenia la meva àvia: “No m’agraden els
espanyols perquè són uns ganduls!” o “Els francesos mengen massa all i
els fa pudor l’alè”. Però ella sabia que tenien una llengua i una
cultura. Quan la gent parla malament de l’Europa de l’est, parla
concretament dels romanesos, per exemple. Però, en canvi, sovint parla
de “negres”, en general, que seria com parlar dels europeus com si
fóssim tots iguals. Quan parlem de “moros” i “negres”, en comptes de
concretar-ne els països, fem exactament això, els neguem les cultures,
els idiomes i la identitat.
“Quan parlem de 'moros' i 'negres', en comptes de concretar-ne els països, els neguem les cultures, els idiomes i la identitat”
—Al llibre us mostreu optimista, però tenint en compte tot
això que hem comentat creieu que realment les noves generacions són
menys racistes?
—Hi ha minories que no, molt influïdes pels seus pares. Però el raper afrocatalà de Banyoles Daura Mangara
ho explica molt bé al llibre: té molts amics blancs que tenen vergonya
dels seus pares perquè tenen unes idees racistes que són anacròniques i
inexplicables.
—Què és allò que més us ha sorprès del seu testimoni?
—Com explica el racisme invisible: quan ets en un bar, ets l’única
persona negra i de cop i volta la gent et mira. No et diuen res, però et
fan saber de manera inconscient que ets inusual pel fet de ser negre.
Si et passa sempre, al final fas el cafè on tots són negres per estar
tranquil. Hi ha molts exemples… Najat El Hachmi explica que una vegada
buscant pis va dir el seu nom i li van dir que ja el tenien llogat. Però
més tard es van adonar que era una persona que havia guanyat el premi
literari més prestigiós de Catalunya i li van dir que estava lliure, de
cop i volta. No tothom pot ser un escriptor de primera per superar la
barrera racista…
—També hi ha la qüestió de canviar la llengua amb les persones que pensem que són de fora, encara que no ho siguin.
—Banyoles és dels pocs llocs de Catalunya on la gent té el costum de
parlar en català als afrocatalans perquè saben que són catalanoparlants.
A Catalunya això afecta no tan sols els de fenotip diferent, també els
que som estrangers. He tingut converses en català en què la persona m’ha
canviat al castellà en veure que sóc estranger. Aprendre un idioma és
difícil, però aprendre’l i haver d’ensenyar als parlants que l’han de
fer servir amb tu és demanar molt. Hi ha estrangers que han après el
català i l’han deixat per això i hi ha catalans que estan farts de ser
tractats com si fossin estrangers pel seu fenotip. Per això val més ser
fenotípicament daltonià i no sentir-te cohibit ni lingüísticament ni de
cap altra manera amb ningú. Quan hi ha cambrers amerindis o negres tots
els catalans blancs fan la comanda en castellà i jo sóc l’únic que la fa
en català. El cambrer em contesta en català i tots “Ohhh!”
“He tingut converses en català en què la persona m'ha canviat al castellà en veure que sóc estranger”
—Quina és la vostra història amb el català?
—Tenia dinou anys i sortia amb una noia catalana a Londres. Parlàvem
anglès entre nosaltres i jo no sabia pràcticament res sobre el català.
Ens vam casar ràpidament perquè pogués tenir segell al passaport, perquè
en aquella època Espanya no formava part de la UE. I vaig venir a
Catalunya a conèixer els sogres… Vaig començar a entendre que la gent
parlava un idioma que no era l’idioma que se suposava que parlaven. Era
l’únic de tot Anglaterra que sabia que el català existia… No entenia com
podia ser que aquest secret hagués estat tan ben guardat. Llavors vaig
decidir d’aprendre la llengua, i tot i que ens vam separar vaig mantenir
el català i finalment vaig venir.
—Heu trobat a faltar Anglaterra?
—Al començament, el menjar indi i la varietat fenotípica. Aquí tothom
era igual! Ara ja no… Ara fins i tot hi ha molts europeus que han après
el català i puc estar dins grups formats per una holandesa, un tanzà i
un italià i tots parlem català sense que hi hagi catalans autòctons al
voltant perquè és la nostra llengua franca. La meva companya és
holandesa i entre nosaltres parlem català i anglès.

—Com heu viscut l’actualitat política del Regne Unit des d’aquí, especialment aquests darrers temps?
—El Brexit, amb un fàstic extraordinari. Els meus pares eren
pro-europeus de tota la vida. Fins i tot abans de l’existència del
Mercat Comú refusaven aquesta actitud que Anglaterra és especial. Jo
sabia que sota la superfície, a Anglaterra hi havia un substrat xenòfob i
racista. Aquest substrat ha sortit gràcies al Brexit. És una cosa
anglesa, no pas escocesa ni nord-irlandesa, i hi ha molts anglesos que
senten molta vergonya, sobretot a Londres. Jo també. A Catalunya es va
fer un referèndum per pressió popular, i a Anglaterra es va fer perquè
dins el partit conservador hi havia dues faccions amb posicions
diferents. No votaria els conservadors ni que em posessin un revòlver al
cap, i que aquesta colla petita de gent hagi muntat aquest sidral…
“He viscut el Brexit amb un fàstic extraordinari”
—I com valoreu els resultats d’Escòcia i l’impuls d’un nou referèndum?
—Que s’independitzi! La tessitura allà és diferent. No hem tingut una
dictadura feixista i la idea de la democràcia és més instal·lada dins el
cap de molts anglesos que diuen que els escocesos tenen el dret de
decidir. Els escocesos, fins i tot els anarquistes, saben que són
escocesos i no anglesos. Cap escocès no diria “jo sóc anglès”, mentre
que a Catalunya, gràcies a les dictadures del segle XX, hi ha cert
sector de la societat, sobretot de la burgesia, que pensa “sóc igualment
català i espanyol”. Doncs no! O ets un català que viu dins l’estat
espanyol i estàs content de ser-ho, cosa legítima, o bé ets espanyol i,
per tant, pertanys a una altra tessitura política, nacional i cultural. A
la Gran Bretanya es diu que som un país de països, aquí trobo a faltar
aquesta frase.
—És interessant això que dieu dels anarquistes escocesos
tenint en compte com és controvertida de vegades la qüestió nacional
entre l’esquerra.
—Segurament, avui el partit més d’esquerra d’Escòcia és l’SNP, més que
els laboristes… Jo no he estat mai nacionalista, però vull viure la
independència de Catalunya perquè l’únic nacionalisme en el sentit
tradicional i negatiu de la paraula que veig és el nacionalisme
espanyol: tancat, xenòfob, que vol imposar un sol idioma… Ara tenen un
partit que ho demostra sense pèls a la llengua. El discurs de Vox és el
franquisme del segle XXI, basat en el concepte d’una Espanya unificada
que no ha existit mai, que és un mite. El gran problema de l’estat
espanyol és que protegeix un país que no existeix.
—Fa deu anys éreu molt optimista i dèieu que la independència de Catalunya era a prop. Què en penseu, ara?
—[Riu.] Ara no posaria dates ni anys, però la independència és
inevitable. L’anomalia s’ha de solucionar. Il·legalitzant un referèndum i
enviant un govern escollit a la presó i a l’exili no soluciones res.
Encara hi ha dos milions i mig de catalans, possiblement tres, que
votarien a favor de la independència. Però intentar solucionar-ho
implica cometre un suïcidi polític a Espanya. Crec que se solucionarà
amb la intervenció internacional.
—Tampoc no sembla fàcil.
—Però passarà, i Escòcia pot ser el punt de partida. Automàti-cament es
convertirà en un afer de Brussel·les. Si els escocesos diuen que volen
tornar a la Unió Europea, Brussel·les no pot dir que és un afer intern. I
això podria marcar un precedent legal que afectaria Catalunya i el País
Basc directament. A Madrid ho saben perfectament i és per això que
abans feien tanta pressió a l’SNP per no parlar de Catalunya quan
preparaven el referèndum. I ho sé per contactes que m’ho han dit. Els
deien que, si no, farien tant com fos perquè quedessin fora de la Unió
Europea. Però amb el Brexit ja són fora… [Riu.]
“Escòcia podria marcar un precedent legal que afectaria Catalunya”
—Quina estratègia defenseu d’ara endavant?
—Crec que no haurien d’excloure el Consell per la República perquè és la
veu de Catalunya a l’estranger. I si no és per la intervenció
estrangera sobre Madrid, la independència serà molt difícil. O això, o
arribarà a un punt que Madrid enviarà les tropes. En aquest cas la
independència seria gairebé automàtica…