31 de maig del 2021

Puesta en marcha de la Fiscalía Europea en España: la jerarquía judicial española no cumpliría con los requisitos de la UE

 

 

La jerarquía judicial española, donde se incluyen a fiscales y abogados del Estado, inició una campaña con el fin de controlar y minimizar los efectos de la puesta en marcha de la Fiscalía Europea en España
 
 

La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini” Ens cal un pacte nacional per la cultura.




"El suport dels poders públics a la creació és una condició indispensable per a disposar d’una oferta cultural viva i atractiva, que s’ha de veure complementat amb una política activa de generació de nous consumidors culturals"

 


   Els gegants a Reus
 
 

Que la cultura és un bé de primera necessitat per a les persones ha quedat demostrat en aquest temps de pandèmia, com també que els treballadors de la cultura hem estat dels més damnificats. És per això que la cultura ha de recuperar la centralitat i, per tant, s’ha de dotar dels instruments econòmics per a fer-ho efectiu i d’un marc ordenat que permeti el desplegament del conjunt de polítiques culturals i sobretot l’adaptació als temps presents. El suport dels poders públics a la creació és una condició indispensable per a disposar d’una oferta cultural viva i atractiva, que s’ha de veure complementat amb una política activa de generació de nous consumidors culturals.

 
Palau de la Música, Barcelona



    
Palau de la Música, Barcelona

 


  L'Auditori, Barcelona

 
 
Teatre Bartrina, Reus, Tarragona

Teatre Bartrina, Reus, adaptat per l'exposició anual de roses al maig. A Reus hi ha 4-5 teatres, l'Orfeó Reusenc, però no hi ha cines.

 
 
 
Auditori Pau Casals, El Vendrell, Tarragona
 
 
 
 
La lliure pràctica cultural ha d’esdevenir la columna vertebral dels valors cívics, ha de quedar establerta com un dret constitucional bàsic i ser considerada el quart pilar de l’estat del benestar. Cal garantir l’accés lliure i universal a la cultura, com un dret fonamental inalienable, que fomenti el pensament crític i impulsi la creativitat en totes les seves formes d’expressió.
 
 
Explicava Pere Calders que cadascú basteix les seves quimeres d’acord amb les seves il·lusions més recòndites. I potser els Països Catalans són això, una quimera, una il·lusió que duem a dintre el cor. Però també són el nostre mercat cultural, un mercat al qual com a professionals de la cultura no devem ni volem renunciar, volem el pa sencer, com deia l’Ovidi. Fer dels Països Catalans una realitat comunicativa com a expressió de la seva realitat cultural i lingüística i reforçar-ne els vincles i la consciència col·lectiva.
 
Entre la nostàlgia i el futur no ens ha de faltar la cultura, perquè no és un luxe, ni un caprici, ni una frivolitat, ni una conseqüència del progrés i el benestar, sinó un dels seus motors i senyals més prominents. Deia Montserrat Roig: “La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini.” I és per això que hem de convertir la cultura en una eina d’intel·ligència col·lectiva per a esdevenir un poble més culte, més lliure i més conscient de la nostra identitat. I per tot això ens cal compromís, un pacte nacional per la cultura.

 

 

 

 

29 de maig del 2021

Èxit de la manifestació a Perpinyà en defensa del català i contra el Constitucional francès



Unes 3.000 persones defensen a Perpinyà la immersió lingüística en català a l'escola
 
La protesta s'ha fet després que el Constitucional hagi avalat que a les escoles públiques del país, a primària, la llengua vehicular sigui només el francès

 


Unes 3.000 persones s'han manifestat aquest dissabte a Perpinyà per defensar el dret que a les escoles s'hi ensenyi en català. La protesta arriba després que el Consell Constitucional francès retallés fa una setmana la llei que promou les llengües minoritàries al país, com l'occità, el bretó o el català.

La sentència del Constitucional, que no es pot recórrer, censura dos articles de la la conegida com a llei Molac i prohibeix el sistema d'aprenentatge immersiu del català.

Això posa en perill la continuïtat de l'escola Arrels, l'única escola pública on des de fa 40 anys s'ensenya català, i també el model educatiu d'immersió lingüística de l'escola Bressola. A la Catalunya Nord, uns 16.000 alumnes aprenen en català.

Les associacions que impulsen l'ensenyament del català a la Catalunya Nord lamenten que el Constitucional francès hagi tombat la immersió lingüística a l'escola pública i ho consideren el cop de gràcia al català, que ja està en situació crítica.

 

Mateu Pons, president associació Arrels: "Ens mobilitzem perquè la constitució canviï i que el model pedagògic d'Arrels, que és ensenyament immersiu dins l'escoles públiques, continuï visquent i continuï sent un èxit"

La manifestació l'havia convocat la Federació d'Entitats i Associacions de la Catalunya Nord. A l'acte hi han participat moltes famílies i membres de la comunitat educativa. També polítics, com la presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, i representants d'Esquerra, Junts i la CUP

La capçalera de la manifestació a Perpinyà, amb Laura Borràs al capdavant




 ............

 
La marxa ha recorregut els carrers de la capital nord-catalana, amb el suport de batlles, escoles i representants institucionals
 
 
  29.05.2021 - Vilaweb
 
Una gran manifestació ha recorregut els carrers de Perpinyà aquesta tarda en defensa del català i contra el Consell Constitucional francès. “Avui i demà, l’escola en català!”, ha estat el càntic que ha fet més fortuna durant la mobilització. La ciutadania ha respost a la crida del Casal de Perpinyà, a la qual van adherir-se diverses entitats i personalitats del nord i del sud, per donar resposta a l’agressió del govern francès i el Consell Constitucional francès contra la primera llei de protecció i promoció de les llengües minoritzades, aprovada l’abril passat a l’Assemblea francesa. El Casal de Perpinyà va convocar la manifestació arran del recurs de seixanta-un diputats de l’Assemblea francesa contra l’anomenada llei Molac, i més de dos mil persones s’han manifestat pels carrers de la ciutat.
Entre els assistents també hi ha hagut representació del món local nord-català de tots els partits polítics –Els Republicans, Partit Socialista, França Insubmisa, La República En Marxa, els Verds…– excepte del Reagrupament Nacional. Uns quants batlles, com ara Nico Garcia (Elna), Jean-Jacques Thibaut (Tesà) i Jean Paul Billés (Pesillà de la Ribera), entre més, s’han desplaçat a Perpinyà per a protestar contra les maniobres i pressions del govern d’Emamnuel Macron contra la llei. Els batlles, a més, han col·locat una senyera sobre la tradicional banda tricolor que llueixen en públic. Moltes escoles nord-catalanes, com ara La Bressola i les escoles Arrels, també s’han mobilitzat en defensa de la immersió lingüística.
 La manifestació ha fet el recorregut entre la plaça de Catalunya i la seu de la Prefectura. Una volta davant l’edifici, els manifestants han cantat L’Estaca. A l’acte final al Castellet, el pedagog i activista Alà Baylac-Ferrer ha demanat la reforma de la constitució francesa per a blindar la protecció del català i les altres llengües de l’estat francès. “El Consell constitucional fa una incitació a la desobediència. Doncs desobeïm. Continuarem parlant en català. Continuarem ensenyant en català. Guanyarem perquè tenim la raó”, ha dit.
 El president de La Bressola, Joan-Sebastià Haydn, ha criticat la constitució francesa: “Es carreguen cinquanta anys d’escola, cinquanta anys d’esforços per a dignificar la llengua, un model pedagògic de qualitat. És una vergonya. On és la llibertat? Quina república més feble mostren. Potser el problema és de la República i la seva constitució vella i antiga. Volem una constitució que tingui en consideració la nostra llengua, el català.”

 
 
També hi ha hagut representació del govern de la Generalitat de Catalunya i del Parlament de Catalunya. La presidenta de la cambra, Laura Borràs, la consellera d’Universitats i Recerca,  Gemma Geis, i l’eurodiputada i consellera a l’exili, Clara Ponsatí, són alguns dels càrrecs institucionals destacats que han vingut a la manifestació de Perpinyà. També hi han assistit a diputada d’ERC al congrés espanyol Montse Bassa i la diputada de la CUP al parlament Dolors Sabater.
A l’acte final al Castellet també han llegit una carta del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, empresonat als Lledoners.
 

........

Macron rectifica i assegura ser “guardià de les llengües regionals”

El president francès ha demanat al Parlament que garanteixi la transmissió de la diversitat lingüística

 

26.05.2021 
Després de la polèmica per la prohibició de l’ensenyament immersiu del català ha obligat Macron a rectificar. En un post a Facebook aquest dimecres Macron ha assegurat que “les llengües de França són un tresor nacional” ... Per això Macron ha hagut de rectificar i ha demanat al Parlament francés que garanteixi la transmissió d’aquesta diversitat lingüística “respectant els marcs pedagògics àmpliament reconeguts des de fa un segle i mig”.
 El Consell Constitucional francès ha tombat la immersió lingüística en català perquè “la llengua de la República és el francès”. La prohibició pot afectar escoles que imparteixin classes en bretó, basc, català o occità. El Consell ha donat llum verda a les noves disposicions que permeten el suport econòmic dels ajuntaments a l’escolarització dels nens que segueixen una educació lingüística regional, sempre i quan no sigui immersiva. El text va ser aprovat pel Parlament el 8 d’abril, després d’una votació sorpresa per part de l’Assemblea Nacional, amb 247 vots a favor, 76 en contra i 19 abstencions.
 



Notícies relacionades:

>>   Lleis del Parlament català tombades pel Tribunal  Constitucional, una llisteta incomplerta

25 de maig del 2021

Matthew Tree: “El gran problema de l’estat espanyol és que protegeix un país que no existeix”

 

 

Entrevista a l'escriptor sobre el seu últim llibre, 'No sóc racista, però...' · Parlem també sobre la seva història amb el català i amb Catalunya i sobre els resultats de les eleccions d'Escòcia

 

No és la primera vegada que Matthew Tree (Londres, 1958) escriu sobre el racisme, però ara ha volgut analitzar els tòpics i teories pseudo-científiques amb què prova de sostenir-se encara avui. No sóc racista, però… (Destino) es defineix com un manual per a les persones de pell pàl·lida que vol convidar a la reflexió sobre totes les formes de racisme, també les que sovint passen més desapercebudes. En parlem amb l’escriptor, que ja fa molt de temps que viu entre Barcelona i Banyoles, amb un ull posat al seu país natal. Hi comentem també els resultats de les eleccions d’Escòcia i com l’impuls d’un nou referèndum allà pot afectar el procés d’independència català.
 
 
Al llibre repasseu les idees anacròniques i pseudo-científiques del racisme. De quin mite fundacional pareteixen?
—Sorgeix a Europa a final del segle XVIII, gràcies a algunes teories. Una és del 1798, de William Jones, un lingüista. Va descobrir que la major part dels idiomes que es parlen a Europa i a l’Orient Mitjà tenen una arrel semblant. Va deduir que hi ha un idioma original, l’indoeuropeu, que va anomenar ari. A partir de la tesi lingüística, encertada, va desenvolupar una tesi racista pseudo-científica: calculava que aquests aris havien de ser persones de pell blanca i cabells rossos que havien vingut des d’Àsia. Considerava que eren superiors perquè havien conquerit territoris i havien imposat el seu idioma. Com que això no explicava per què a tants llocs de l’Orient Mitjà hi havia gent amb la pell fosca, va dir que era perquè havien comès el gran error de barrejar-se amb les races inferiors, mentre que a Europa això no havia passat. Considerava els europeus aris purs i els altres, aris inferiors.
 
 
Avui dia encara hi ha molts mites que continuen arrelats, com el de l’existència de les races.
—Sí, perquè la gent confon fenotip amb raça. Les races humanes existien, n’hi havia fins a setze: els homo erectus, els neandertals, els deníssovans… Van desaparèixer uns dos o tres segles després de l’aparició de l’homo sapiens sapiens. El fenotip no diu res de la nostra composició genètica. No és tan sols que tots siguem homo sapiens sapiens, sinó que genèticament hi ha més diferències entre persones amb un mateix fenotip que entre persones amb dos fenotips diferents. Genèticament, no té gens de sentit el concepte de raça. Per a mi va ser un gran descans aprendre-ho perquè, com tothom, vaig créixer dins d’un ambient en què la gent amb fenotip diferent era una raresa. No em comportava d’una manera normal amb ells, tenia por que em veiessin racista, per exemple. En canvi, amb un del meu fenotip, encara que fos un cabró, era més fàcil de parlar-hi. Sabia que era absurd sentir-me cohibit, però no sabia per què em passava. Era una anomalia que em molestava moltíssim fins fa uns quants anys.
 

Parleu d’un viatge a Tanzània que va ser un punt d’inflexió.
—Sí, va ser la gota que va fer vessar el got racista… Estava només amb amics africans, vaig aprendre una mica de suahili i al final em vaig acabar oblidant del meu fenotip. De cop i volta un dia vaig veure dos nois blancs entre la gentada i la meva reacció va ser com d'”Oh! Que estranys que són!” Vaig tenir una sensació d’estranyesa i d’una mica de fàstic, i després em vaig adonar que eren dels meus. Aquí l’absurditat del racisme se’m va explicar automàticament. A partir de llavors ja no em sento cohibit…

 

“Genèticament no té gens de sentit el concepte de raça”

 

Com l’heu enfocat, el llibre, tenint en compte que sou una persona blanca? Deixeu força clar que és un llibre per a blancs.
—Sí, ho faig expressament, perquè què he d’explicar a la gent que no és de pell pàl·lida? Jo no sóc ningú… La base de tot és molt personal, tot i que hi ha molts llibres llegits i moltes converses amb persones amb fenotips diferents. L’única queixa que he rebut és que sóc massa dur amb els blancs! Però justament m’ho puc permetre. El millor escriptor americà sobre racisme és James Baldwin, que coneixia tant Luther King com Malcolm X, que en aquella època estava a la Nació de l’Islam, una organització separatista negra que creia que tots els blancs eren dimonis blancs. Baldwin no tenia aquesta idea. Odiava el sistema, però tenia molts amics blancs i sabia que no eren dimonis. El problema de ser negre, jueu o amerindi i atacar els qui no ho són és que sempre et podran dir que fas racisme a la inversa. A mi no m’ho poden dir, no puc ser racista contra els blancs perquè en sóc un! Això et dóna la llibertat de dir allò que penses i explicar el costat més negatiu del racisme des del punt de vista dels blancs.

 

De fet, del mite del racisme a la inversa també en parleu.
—Sí, és una excusa, bàsicament. O aquesta cosa de dir que ells també són racistes. El racisme de la Nació de l’Islam, que Malcolm X va acabar dient que era negatiu, és gairebé inexistent. A vegades existeix un racisme intrarracial entre comunitats de fenotips no blancs que viuen dins països on els blancs tenen el poder. Això vol dir que hi pot haver discrepàncies entre ells, però no és igual, perquè totes dues comunitats són controlades per una majoria blanca. Un indi pot dir que no vol barrejar-se amb els africans, però si comencen a barallar-se no vindrà cap policia a distingir entre l’un o l’altre per pegar-los…

 

Un altre dels mites més arrelats i darrerament molt difós per Vox és aquest que diu que els immigrants tenen privilegis. Com es pot combatre?

A Barcelona es va desmuntar fa molts anys quan es van donar xifres dels qui accedien als pisos de protecció oficial i dels impostos que pagaven els botiguers. Però hi ha gent que s’ho creu… És interessant de veure com pots estar en una fase en què qualsevol comentari racista és socialment inacceptable, però com només cal un petit toc, un canvi, perquè sigui acceptable. En el cas d’Anglaterra ha estat el Brexit, que ha fet sorgir grans grups racistes organitzats. Vox fa una cosa semblant a segons quines zones. A Catalunya, Vox té el percentatge més gran de votants en una zona de la Vall d’Aran i a Sant Gervasi. Deu ser en aquestes zones en què torna a ser socialment acceptable el discurs racista.

 

Quin paper hi té la qüestió de la classe?

—La connexió seria que les classes altes són les que tenen menys contacte amb la gent de fenotips diferents, excepte els qui els netegen la casa. El racisme entra per via del classisme, però no són la mateixa cosa.

 

Tampoc no són igual xenofòbia i racisme.
—Sí, la xenofòbia és el que tenia la meva àvia: “No m’agraden els espanyols perquè són uns ganduls!” o “Els francesos mengen massa all i els fa pudor l’alè”. Però ella sabia que tenien una llengua i una cultura. Quan la gent parla malament de l’Europa de l’est, parla concretament dels romanesos, per exemple. Però, en canvi, sovint parla de “negres”, en general, que seria com parlar dels europeus com si fóssim tots iguals. Quan parlem de “moros” i “negres”, en comptes de concretar-ne els països, fem exactament això, els neguem les cultures, els idiomes i la identitat.

 

“Quan parlem de 'moros' i 'negres', en comptes de concretar-ne els països, els neguem les cultures, els idiomes i la identitat”

 

Al llibre us mostreu optimista, però tenint en compte tot això que hem comentat creieu que realment les noves generacions són menys racistes?
—Hi ha minories que no, molt influïdes pels seus pares. Però el raper afrocatalà de Banyoles Daura Mangara ho explica molt bé al llibre: té molts amics blancs que tenen vergonya dels seus pares perquè tenen unes idees racistes que són anacròniques i inexplicables.

 

Què és allò que més us ha sorprès del seu testimoni?
—Com explica el racisme invisible: quan ets en un bar, ets l’única persona negra i de cop i volta la gent et mira. No et diuen res, però et fan saber de manera inconscient que ets inusual pel fet de ser negre. Si et passa sempre, al final fas el cafè on tots són negres per estar tranquil. Hi ha molts exemples… Najat El Hachmi explica que una vegada buscant pis va dir el seu nom i li van dir que ja el tenien llogat. Però més tard es van adonar que era una persona que havia guanyat el premi literari més prestigiós de Catalunya i li van dir que estava lliure, de cop i volta. No tothom pot ser un escriptor de primera per superar la barrera racista…
 
 
També hi ha la qüestió de canviar la llengua amb les persones que pensem que són de fora, encara que no ho siguin.
Banyoles és dels pocs llocs de Catalunya on la gent té el costum de parlar en català als afrocatalans perquè saben que són catalanoparlants. A Catalunya això afecta no tan sols els de fenotip diferent, també els que som estrangers.
He tingut converses en català en què la persona m’ha canviat al castellà en veure que sóc estranger. Aprendre un idioma és difícil, però aprendre’l i haver d’ensenyar als parlants que l’han de fer servir amb tu és demanar molt. Hi ha estrangers que han après el català i l’han deixat per això i hi ha catalans que estan farts de ser tractats com si fossin estrangers pel seu fenotip. Per això val més ser fenotípicament daltonià i no sentir-te cohibit ni lingüísticament ni de cap altra manera amb ningú. Quan hi ha cambrers amerindis o negres tots els catalans blancs fan la comanda en castellà i jo sóc l’únic que la fa en català. El cambrer em contesta en català i tots “Ohhh!”

“He tingut converses en català en què la persona m'ha canviat al castellà en veure que sóc estranger”

 

Quina és la vostra història amb el català?
—Tenia dinou anys i sortia amb una noia catalana a Londres. Parlàvem anglès entre nosaltres
i jo no sabia pràcticament res sobre el català. Ens vam casar ràpidament perquè pogués tenir segell al passaport, perquè en aquella època Espanya no formava part de la UE. I vaig venir a Catalunya a conèixer els sogres… Vaig començar a entendre que la gent parlava un idioma que no era l’idioma que se suposava que parlaven. Era l’únic de tot Anglaterra que sabia que el català existia… No entenia com podia ser que aquest secret hagués estat tan ben guardat. Llavors vaig decidir d’aprendre la llengua, i tot i que ens vam separar vaig mantenir el català i finalment vaig venir.
 
 
Heu trobat a faltar Anglaterra?
—Al començament, el menjar indi i la varietat fenotípica. Aquí tothom era igual! Ara ja no… Ara fins i tot hi ha molts europeus que han après el català i puc estar dins grups formats per una holandesa, un tanzà i un italià i tots parlem català sense que hi hagi catalans autòctons al voltant perquè és la nostra llengua franca. La meva companya és holandesa i entre nosaltres parlem català i anglès.
 

 

 

Com heu viscut l’actualitat política del Regne Unit des d’aquí, especialment aquests darrers temps?
El Brexit, amb un fàstic extraordinari. Els meus pares eren pro-europeus de tota la vida. Fins i tot abans de l’existència del Mercat Comú refusaven aquesta actitud que Anglaterra és especial. Jo sabia que sota la superfície, a Anglaterra hi havia un substrat xenòfob i racista. Aquest substrat ha sortit gràcies al Brexit. És una cosa anglesa, no pas escocesa ni nord-irlandesa, i hi ha molts anglesos que senten molta vergonya, sobretot a Londres. Jo també. A Catalunya es va fer un referèndum per pressió popular, i a Anglaterra es va fer perquè dins el partit conservador hi havia dues faccions amb posicions diferents. No votaria els conservadors ni que em posessin un revòlver al cap, i que aquesta colla petita de gent hagi muntat aquest sidral…
 
 
“He viscut el Brexit amb un fàstic extraordinari”
 
 
I com valoreu els resultats d’Escòcia i l’impuls d’un nou referèndum?
—Que s’independitzi! La tessitura allà és diferent. No hem tingut una dictadura feixista i la idea de la democràcia és més instal·lada dins el cap de molts anglesos que diuen que els escocesos tenen el dret de decidir.
Els escocesos, fins i tot els anarquistes, saben que són escocesos i no anglesos. Cap escocès no diria “jo sóc anglès”, mentre que a Catalunya, gràcies a les dictadures del segle XX, hi ha cert sector de la societat, sobretot de la burgesia, que pensa “sóc igualment català i espanyol”. Doncs no! O ets un català que viu dins l’estat espanyol i estàs content de ser-ho, cosa legítima, o bé ets espanyol i, per tant, pertanys a una altra tessitura política, nacional i cultural. A la Gran Bretanya es diu que som un país de països, aquí trobo a faltar aquesta frase.
 
 
És interessant això que dieu dels anarquistes escocesos tenint en compte com és controvertida de vegades la qüestió nacional entre l’esquerra.
—Segurament, avui el partit més d’esquerra d’Escòcia és l’SNP, més que els laboristes… Jo no he estat mai nacionalista, però vull viure la independència de Catalunya perquè l’únic nacionalisme en el sentit tradicional i negatiu de la paraula que veig és el nacionalisme espanyol: tancat, xenòfob, que vol imposar un sol idioma… Ara tenen un partit que ho demostra sense pèls a la llengua. El discurs de Vox és el franquisme del segle XXI, basat en el concepte d’una Espanya unificada que no ha existit mai, que és un mite. El gran problema de l’estat espanyol és que protegeix un país que no existeix.
 
Fa deu anys éreu molt optimista i dèieu que la independència de Catalunya era a prop. Què en penseu, ara?
—[Riu.] Ara no posaria dates ni anys, però la independència és inevitable. L’anomalia s’ha de solucionar. Il·legalitzant un referèndum i enviant un govern escollit a la presó i a l’exili no soluciones res. Encara hi ha dos milions i mig de catalans, possiblement tres, que votarien a favor de la independència. Però intentar solucionar-ho implica cometre un suïcidi polític a Espanya. Crec que se solucionarà amb la intervenció internacional.
 
 
Tampoc no sembla fàcil.
Però passarà, i Escòcia pot ser el punt de partida. Automàti-cament es convertirà en un afer de Brussel·les. Si els escocesos diuen que volen tornar a la Unió Europea, Brussel·les no pot dir que és un afer intern. I això podria marcar un precedent legal que afectaria Catalunya i el País Basc directament. A Madrid ho saben perfectament i és per això que abans feien tanta pressió a l’SNP per no parlar de Catalunya quan preparaven el referèndum. I ho sé per contactes que m’ho han dit. Els deien que, si no, farien tant com fos perquè quedessin fora de la Unió Europea. Però amb el Brexit ja són fora… [Riu.]

 

“Escòcia podria marcar un precedent legal que afectaria Catalunya”

 

Quina estratègia defenseu d’ara endavant?
—Crec que no haurien d’excloure el Consell per la República perquè és la veu de Catalunya a l’estranger. I si no és per la intervenció estrangera sobre Madrid, la independència serà molt difícil. O això, o arribarà a un punt que Madrid enviarà les tropes. En aquest cas la independència seria gairebé automàtica…

 

Fons europeus de recuperació econòmica per la pot-pandèmia 2020-2021. S'en beneficiaran les PIMEs??