En ocasió de l’aparició del llibre de Vicent Partal Nou homenatge a Catalunya, VilaWeb
ha convidat els seus lectors a enviar-li preguntes per a entrevistar-lo
col·lectivament. De totes les que han arribat per correu i Twitter, la
redacció n’ha feta una selecció i li ha donat forma. Aquest n’és el
resultat.
—Els fets de l’octubre són una victòria o una derrota?
—Som encara al mig de la batalla. No sabem com acabarà, però, a mi,
considerar els fets de l’octubre, el referèndum i la proclamació de la
independència com una derrota em sembla incomprensible. Tots són una
gran victòria. Ara som al mig de la batalla i es fa difícil de saber
quan acabarà i de quina manera, però el tombant de la nostra història és
la proclamació del 27 d’octubre.
—Però la independència va ser proclamada o no?
—La independència de Catalunya va ser proclamada pel parlament el 27
d’octubre i només el parlament pot fer marxa enrere. La independència va
ser proclamada i per això mateix l’estat espanyol va demanar a la resta
d’estats del món que no fos reconeguda. Si no hagués estat proclamada,
quin sentit tindria fer això? Un altre tema és que s’haja implementat la
república que anunciava la independència.
—Per què no es va tirar endavant?
—És complicat d’explicar perquè hi intervenen molts factors. El dia tres
ningú no s’ho va plantejar i potser aquest va ser el gran error. El dia
deu les pressions internacionals i l’oposició de gran part del govern a
fer la proclamació van ser les causes principals d’aquella república
del minut. El mateix president Puigdemont ja ha reconegut que aquella
suspensió va ser un gran error. Finalment es va aixecar el dia 27, però
en una situació ja molt diferent i molt més difícil.
—Pagava la pena proclamar la independència en aquelles circumstàncies?
—Si no ho haguéssem fet, ara l’hauríem de proclamar i el nostre marge de maniobra seria molt més estret…
—Hi ha qui diu que els independentistes vàrem ser uns irresponsables.
—Lluitar per la llibertat no és mai cap irresponsabilitat.
—Què explica la por d’una part del govern de proclamar la independència? Les amenaces de violència eren reals?
—No solament eren amenaces. Si el primer d’octubre no hi va haver morts
va ser de casualitat: tal com pegaven, haurien pogut matar algú. D’altra
banda, ha estat el mateix jutge Llarena qui ha parlat d’una massacre
probable. Sobre el govern, crec que és un error parlar de por. No era
una qüestió de valents o de covards. Hi havia una discrepància política
seriosa. Tots estaven a favor de la independència, però la divisió venia
de discutir si era factible implementar la proclamació i implementar la
república o no.
—Es va confiar massa en una mediació internacional?
—És evident que sí. El president del Consell Europeu va demanar en
públic al president de la Generalitat que no proclamés la independència i
després li va girar l’esquena. Allò que en algun moment semblava una
voluntat de mediació en realitat només va ser pressió.
—Té sentit, per tant, continuar confiant que la solució arribarà de fora?
—La solució no arribarà de fora. Si el moviment independentista no
hagués resistit el 21 de desembre guanyant les eleccions, si els carrers
no tornassen a ser nostres i si Alemanya no hagués punxat el globus de
la repressió espanyola, ningú de fora no tindria gens d’interès en
nosaltres. Nosaltres som la clau. Dit això, per a ells és evident que la
crisi ara és més intensa que fa mig any. Avui el cas català és més
internacionalitzat que mai i això de l’afer intern ja no s’ho creu ni la
Moncloa.
—Hauria estat millor anar a les eleccions del 21-D amb una sola candidatura?
—Crec que té poc sentit discutir això, ara com ara. Jo crec personalment
que sí, però entenc que els partits tinguen dinàmiques pròpies que ho
fan difícil. En qualsevol cas, es van guanyar i això és la cosa que
importa.
—Hi haurà govern o caldran noves eleccions?
—A mi, tot allò que m’arriba és que hi haurà govern. Però la política catalana és tan acrobàtica que fa de mal dir…
—Les relacions entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana són tan dolentes com diuen?
—Entre tots dos partits hi ha una gran competició i les relacions
personals a voltes són més complicades d’allò que pot semblar lògic.
Però al final tots són conscients que han de governar junts i avançar
junts. No hi ha cap alternativa.
—No seria millor que a Catalunya només hi hagués un sol partit independentista com a Escòcia?
—No ho crec. A Escòcia o al Quebec fins fa poc només hi havia un sol
partit independentista que podia governar amb molta comoditat, però que
en tots dos casos va perdre els referèndums d’independència. Per això no
estic segur que siga una fórmula guanyadora. I, de fet, al Quebec ja hi
ha uns quants partits independentistes i a Escòcia es mouen coses.
—A les municipals, caldria fomentar candidatures unitàries?
—Els ajuntaments tenen una característica electoral especial. Si no es
pot tenir la majoria absoluta amb pactes, el partit que té més vots
governa en solitari. A parer meu, unitats independentistes en els
ajuntaments pot significar que pràcticament es guanyarien tots. Però no
tinc cap confiança que això passe. Crec que el partidisme s’imposarà,
per desgràcia, i tots perdrem una gran oportunitat.
—Que una part del govern anés a l’exili i una altra a presó va ser una cosa pactada?
—Quan vaig escriure el llibre, la informació que m’arribava anava per
aquí. Ara tinc noves informacions que em fan dubtar molt. Sembla que la
idea era d’anar tots a l’exili però no va poder ser.
—Estàvem preparats per a la independència o no?
—Ho havien preparat tot, però tothom assumia, també els unionistes, que
no hi podia haver un cop d’estat per a impedir-ho. Tanmateix, va
començar el 20 de setembre i es va oficialitzar amb l’aplicació del 155.
Aquesta és la raó última del que va passar.
—Per què parleu de ‘cop d’estat’ en el llibre?
—És com és. El govern espanyol va fer servir la violència armada per
impedir una decisió parlamentària i va violar la pròpia constitució en
haver adoptat mesures que no podia adoptar ‒com per exemple la
dissolució del parlament o el cessament del govern. Això és un cop
d’estat de manual.
—Com és que el llibre porta aquest títol?
—És un homenatge evident a Orwell, ara que fa vuitanta anys de la publicació d’Homenatge a Catalunya.
Però en el llibre també explore trets i maneres de fer que crec que
uneixen com es van comportar els catalans dels anys trenta i els d’avui.
Em sembla que hi ha un fil històric que es pot traçar i que explica
moltes coses.
—Com vàreu escriure un llibre com aquest amb tanta feina com hi havia?
—La part més d’anàlisi la vaig escriure a l’estiu del 2017, abans que es
desencadenassen els fets de l’octubre però ja amb allò que havia de
passar al cap. La crònica de l’octubre, la vaig escriure al desembre,
sobretot aprofitant un viatge en avió a Califòrnia. Tenia totes les
notes preses i els detalls apuntats però no trobava hores per a
escriure-ho enfilat. Anar i tornar de San Francisco per fer una xerrada a
la universitat de Stanford em va donar l’oportunitat d’escriure moltes
hores seguides dalt de l’avió…
—No seria millor atrinxerar-nos en les nostres posicions per
reagrupar-nos, formar govern i ordenar una mica el país i poder tornar a
empènyer d’aquí a uns mesos?
—És una opció lògica que no es pot menystenir. Ara, jo crec que la
pressió sobre l’estat espanyol pot provocar un col·lapse polític que pot
ser una nova oportunitat a curt termini.
—Sense la posició paternalista del Govern de no implementar
la República després de la declaració, quin recorregut creieu que hauria
tingut implementar-la i resistir la repressió de l’estat espanyol amb
la gent al carrer?
—Depèn. Crec que si la independència s’hagués proclamat el dia tres,
molt probablement avui seríem un estat independent. Ja no tinc tan clar
què hauria passat si s’hagués proclamat el dia deu i és evident que el
dia vint-i-set tot era més difícil.
—Es pot tornar a repetir això que va passar aquells dies de
la nostra història? És a dir, fer les coses d’amagat com les van fer o
potser s’hauran de fer amb ‘llum i taquígrafs’, que en diuen ells?
—Crec que, dels errors, se n’aprèn.
—Acabeu de publicar que Trapero va posar els mossos al servei
del TSJC la tarda del 27-S. Cal entendre, doncs, que en realitat
estàvem lluny d’aconseguir el control del territori?
—Entenc que el Major dels Mossos, en veure que el Govern no va fer allò
que se n’esperava, que no es reuneix ni pren decisions, es posa
directament a les ordres del poder judicial. No em sembla que d’això es
puga deduir què hauria fet si hagués rebut ordres del govern de la
república. El control del territori, es va demostrar de sobres que el
tenia la Generalitat arran dels atemptats de Barcelona i Cambrils i el
dia tres amb la vaga general.
—Heu dit en una entrevista a TV3 que per primera vegada no
heu escrit tot allò que sabeu per por de complicar la situació legal de
terceres persones.
—He escrit tot allò que sé i que tinc comprovat, no n’he amagat res.
Però hi ha coses que no he escrit tan explícitament com podia
precisament per això, per evitar problemes legals als protagonistes
d’alguns dels fets. És terrible que un periodista es veja obligat a fer
això en l’Europa del 2018.
—Tenim prou força per a sortir d’aquest atzucac?
—Ho anem demostrant cada dia. L’independentisme ha guanyat les
eleccions, ha destrossat la via judicial i repressiva amb l’estratègia
de la internacionalització i ha tornat al carrer amb tanta força o més
que abans. I formarà govern. Jo constate que la gent torna a estar
animada i segura d’allò que fem. La xiulada a l’himne en la final de la
copa i com es plantava cara a la repressió a Madrid n’és una prova més.
—La mediació internacional és la nostra única sortida?
—La mediació internacional només existirà si nosaltres avancem i quan la
situació siga límit. No hi hem de confiar de cap manera.
—Creieu que la gent de fora del país, a Espanya o a Europa, pot entendre què passa i compartir-ho?
—Molta gent. Més enllà de com fan i diuen els governs, les opinions
públiques també fan i diuen i la simpatia és molt gran. Acabe de tornar
d’Atenes i, per exemple, hi havia centenars de cartells en suport dels
presos catalans i a favor d’una solució democràtica. Crec, com és
normal, que hi ha algunes zones d’Espanya en què la solidaritat i
l’interès especial és molt més gran perquè poden compartir projecte, com
al País Basc. Però en la mesura que això s’ha convertit en una lluita
per la democràcia, tothom s’hi pot sentir interpel·lat.
—Hi ha condicions per a crear una assemblea constituent?
—Les condicions sí. Però no sé si n’hi ha la voluntat, ara mateix. En
realitat, l’assemblea constituent hauria de ser el parlament mateix de
Catalunya. Una altra opció pot ser que l’Assemblea de Representants i el
Consell de la República iniciassen el procés constituent, però crec que
la situació encara és massa confusa. Els partits han d’aclarir més què
volen fer.
—La votació de la independència de Catalunya és una revolució democràtica?
—És una revolució i és una revolució democràtica. Obre camí a més països i situacions.
—Si hi ha tres partits sobiranistes i ni el candidat del
primer ni del segon no poden ser presidents, per què no investim el
candidat del tercer? Podria acceptar governar amb un programa de mínims
comuns dignes?
—Si la pregunta és si Carles Riera pot ser investit president,
em sembla que és complicat. Però en la Catalunya d’avui tot és possible.
—Creieu que tornarem a sentir la veu d’una ANC que ens faci de guia?
—Tinc molta esperança en Elisenda Paluzie. La conec de fa molts anys i
el seu compromís amb el país és tan gran com la seua independència i
honradesa personal. Crec que pot marcar el camí que tu indiques a l’ANC.
—Els ciutadans, on hem de posar més i menys esforços per dur el nostre país a ser un estat independent?
—Jo crec que els ciutadans fem tant com cal. Cal que els polítics encerten el camí i estiguen a l’altura de la gent. Només això.
—Al final del llibre descriviu amb emoció ‒com, si no?‒ com
vau acabar el primer d’octubre celebrant-ne el resultat al carrer. Però
la meva realitat, a Sanfeliu, de l’Hospitalet, va ser molt diferent, amb
la reacció violenta dels veïns espanyolistes. Creieu que aquests nuclis
poden ser focus de violència si fem efectiva la proclamació?
—Ja ho són. El discurs de Felipe VI el dia tres d’octubre va
autoritzar la violència més extrema i des d’aleshores aquests grups
creuen que tenen el dret de fer com vulguen. Ara, no podem oblidar que
són molt violents i cridaners però també molt minoritaris. En qualsevol
cas, a tot arreu d’Europa hem d’aguantar grups violents d’extrema dreta,
sovint molt concentrats geogràficament. És difícil de pensar que
nosaltres serem l’únic país en què no en tindrem. Dit això, la màniga
ampla que els va donar el discurs del rei, ni és normal ni l’hauríem de
tolerar.
—Imaginem que el dia de l’empat a les votacions de la CUP
hagués guanyat el vot a favor de la investidura d’Artur Mas. Hauria
arribat fins on arribat Carles Puigdemont?
—És molt difícil saber-ho, però jo diria que no. El procés no són
persones concretes però és evident que la manera de fer de Carles
Puigdemont és d’una gran singularitat. Això, no crec que ho puga negar
ningú.
—L’atemptat del 17 d’agost és un atemptat teledirigit d’Espanya?
—Jo no tinc cap prova que això siga així i, per tant, crec que no. Em fa
l’efecte que el CNI sabia que Abdelbaki es-Satti preparava alguna cosa i
no va fer res per a impedir-ho. Però no podia saber el què ni el com ni
el quan, em sembla a mi. L’atemptat va ser improvisat després de
l’explosió de la casa d’Alcanar, explosió que demostra que els
integrants de l’escamot no sabien què feien i que, per tant, descarta
mans negres darrere.
—Creieu que el cas de Puigdemont arriba a l’ONU servirà per a
res, si el de Jordi Sánchez no ha fet res més que escalfar la boca al
Jutge Llarena?
—Les conseqüències de desobeir l’ONU, només les veurem si els casos
passen de la justícia espanyola a l’europea. Aleshores seran importants.
—Què els podria passar a llarg termini als tribunals
europeus, als jutges, fiscals, polítics, ministres, etc. del govern
espanyol que intervenen en la judicialització del procés?
—Els tribunals europeus condemnaran l’estat espanyol com a tal, no els
jutges, fiscals, policies, etcètera. Una altra cosa és que després de la
consolidació de la república, aquesta porte a judici, ni que siga en
absència, els principals responsables de la repressió. Jo en seria
partidari.
—Esteu d’acord que si hi ha negociació, haurem guanyat?
—Haurem fet un pas de gegant. De guanyar, només guanyarem del tot quan
el país sencer, de Salses a Guardamar, siga alliberat i puguem
contribuir des d’aquesta llibertat a fer un món més just. Però eixa és
la meua opinió.
—Per què creieu que actualment tant els estudiants com els
sindicats no fan accions més contundents per a denunciar la situació
dels presos polítics?
—És una bona pregunta, però no sé què respondre, la veritat.
—Com es pot fer la independència en aquest estat espanyol sense tenir forces armades?
—Com la vàrem fer a l’octubre, però implementant-la després de proclamar-la.
—Creieu que hem de considerar que els militants del Front
Nacional a Catalunya Nord pertanyen a la nació catalana? Si la resposta
és que no, per què hem de considerar catalans els militants de Ciutadans
a Catalunya Sud?
—Crec que els militants del Front Nacional i els de Ciutadans són tan catalans com qualsevol de nosaltres. Cap dubte d’això.
—Al País Valencià, pagarem els plats trencats?
—Això que passa va contra la lògica d’allò que pensàvem que passaria
quan somiàvem en un projecte de República dels Països Catalans. Però la
pregunta que cal respondre és si el procés a Catalunya ha fet avançar la
consciència de nació a la resta del país o no. I en eixe sentit i
veient tot això que passa a la Catalunya Nord i sobretot a les Illes i
el País Valencià, em sembla que només podem dir que sí, que el país
sencer avança també gràcies a la força que ara demostra Catalunya.
—Com és que és tan difícil que Andorra s’hi fiqui?
—Andorra és el nostre primer estat independent, però és un estat molt
peculiar atesa la institució del copríncep. Incomodar França o Espanya
és molt complicat en la seva perspectiva i supose que això explica la
moderació pública amb la qual es comporta.
—Hi ha cap estat aliat de Catalunya que estigués disposat a reconèixer-nos?
—Em fa la impressió que si cada lector escrivís en un full de paper
quins estats són els més favorables al procés català coincidiríem
clarament en una llista de cinc o sis estats europeus. Per tant, és una
cosa molt evident.
—N’hi ha cap que en públic estigui contra la independència de Catalunya però en privat no?
—Aquesta és una pregunta que es pot respondre i que estic segur
que es respondrà amb molt detall d’ací a uns anys. Però ara cap
resposta sobre això seria creïble. Ja va passar amb Finlàndia i Estònia
als anys vuitanta i han hagut de passar quaranta anys abans no se n’ha
sabut la veritat.
—La desconnexió emocional pot ser una de les raons principals
per a mantenir la resistència de la població als embats d’aquest
Gobierno que no pensa afluixar la seva repressió?
—La desconnexió emocional és total i absoluta en bona part de
la població després del primer d’octubre. Evidentment, tot canvia quan
ja no tens cap sentiment ni gens d’estima cap a Espanya. Res no torna a
ser igual.
—Vós creieu com jo que, a Espanya, després de la mort de
Franco, la democràcia ha estat segrestada entre el PP i PSOE i les
institucions han estat ocupades pels franquistes de sempre?
—Crec que és una mica més complex que això, però la pregunta ja és en si
un bon resum de la realitat que ens toca viure. La democràcia ha estat
segrestada i els franquistes han renascut, perquè de fet mai no se’n van
anar.
—Si finalment Espanya és obligada a negociar, és probable que
en un primer moment aconseguim només una part dels objectius. Com
podríem deixar clar que es tractaria d’una situació transitòria?
—Dient-ho i deixant-ho clar per escrit. En molts acords internacionals i
constitucions queda clar l’abast transitori de l’acord o de la
declaració.
—No es deu poder exigir al jutge Llarena que faci públic el
seu currículum formatiu? Jo tinc els meus dubtes que aquest senyor
tingui el nivell d’estudis pertinent a la seva carrera.
—Seria una gran sorpresa que el seu currículum no fos
l’adequat. Per desgràcia jo crec que és una cosa molt pitjor. Ell sap el
mal que va i el fa sabent-ho.
—Tot i que hi ha un sector ampli de la societat espanyola
que, per ignorància, prejudicis, fanatisme o interès, és frontalment
hostil a Catalunya, creieu que la posició dels països europeus que han
negat o condicionat les extradicions als exiliats catalans, provoca
alguna reacció autocrítica remarcable en la societat espanyola?
—Sí. És evident que la bufetada alemanya ha desacomplexat aquells que ja
deien que tot això era una barbaritat. Molts juristes han parlat molt
clar sobre els errors del procediment i la decisió de la cort alemanya
els ha reforçat molt. Una altra cosa són els polítics…
—Per què sou sempre tan optimista?
—Jo no em considere gens optimista. Tinc una tendència a ser
positiu, això sí. Però optimista no. Un optimista creu que passaran unes
coses sense cap més motiu que el seu optimisme i en tots aquests anys
crec que he posat damunt la taula molts arguments i explicacions que no
es basaven en l’optimisme sinó en el coneixement i la raó. Crec.
El conseller Lluís Puig ha asistit a la presentació del llibre de 
