" El Tractat dels Pirineus i els seus antecedents" Josep Sanabre. Dalmau Editors. Col·lecció Episodis de la Història.
Després del Tractat de Westfàlia i de la Guerra dels Segadors, l'any 1659, se signà el Tractat dels Pirineus. En els 124 articles del redactat es decidí el futur polític de diversos territoris europeus. Catalunya en sortí mutilada. França s'incorporà el Rosselló, els comtats del Conflent, el Vallespir, la Costa Vermella, el Capcir, i part de la Cerdanya.
(Darrerament ha sortit un llibre sobre aquesta primera gran guerra (de les tres que Catalunya ha perdut contra l'Estat de Madrid, les altres foren la de 1714 i la 1936-1939). Sembla mentida com ens manipulen l'informació i no ens n'adonem: la meva mare no era conscient de que havíem perdut aquestes tres guerres i per això rebem aquest maltracte de tota mena de l'Estat central:
censura informativa, censura de la realitat històrica, censura de la
realitat econòmica - no es publiquen les balances fiscals, ho han
prohibit -guerra oberta a l'ensenyament en català i del català... Saber tot això ens dóna tota una altra visió de la realitat,
menys ingènua. Cuca de Llum)
"1640"per Antoni Simon i Tarrés. Ed. Rafael Dalmau.
"La Partició de Catalunya. Història rocambolesca del Tractat dels Pirineus (1658-1660)" per Michel i Annie Bougain. Rafael Dalmau Editor. Barcelona. 2021. (279 pàgs)
Els autors son de nacionalitat francesa i han corregut tota mena d'arxius a llocs pelegrins a França per tal d'obtindre noves dades.
" Pau Claris la revolta catalana" per Ricard Garcia Càrcel. DOPESA. Barcelona. 1980. (179 pàgs). Biografia de Pau Claris.
"L'assassinat de Pau Claris". Carles M. Espinalt.Barcelona. 1991. Ed El Llamp, Col·lecció "La Rella" (60 pàgs)
És una síntesi de la situació escrita en un català ric i genuí.Recomanat.
Altres llibres recomanats:
"Les fronteres catalanes i el Tractat dels Pirineus" Àngel Casals (coord.) Ed. Galerada. Barcelona. 2009.
"Tractat dels Pirineus 1659-2009" DVD. Àngel Casals, Sara Noguera i Arnabat. Barcelona. Òmnium Cultural.
"L'oferiment de la retrocessió del Rosselló a Espanya" Pau de la Fàbrega i Pallarès. Rafael Dalmau Editor. Barcelona. 1962.
CALENDARI:
CRONOLOGIA:
7 juny 1640
Revolta popular a Barcelona - El Corpus de Sang - amb la mort del virrei Comte de Santa Coloma i l'inici de la Guerra dels Segadors (1640-1652)
16 gener 1641
República Catalana proclamada per Pau Clarís.Per fer front a l'agressió de Castella es pacta amb el rei de França, Lluís XIII.
26 gener 1641 Batalla de Montjuïc i derrota de l'exèrcit castellà de Felip IV. El 1643 és cessat i desterrat el Comte-Duc d'Olivares que havia intentat el 1626 imposar la Unió d'Armes, la qual cosa fou refusada per les Corts catalanes.
20 febrer de 1641, és assassinat en Pau Claris i el seu secretari, emmetzinats, possiblement per un agent de Madrid
Portugal deu la seva independència als catalans: El comte-duc d'Olivares, ministre de Felip IV provocà insurreccions anticastellanes.
Portugal pagava obligada, impostos per costejar les despeses del "Imperio español"
Sabies que?:
- Olivares, el 1640, requerí ajuda de tropes portugueses contra Catalunya?
- Els portuguesos en comptes d'ajudar Castella es van independitzar proclamant el duc de Bragança rei de Portugal amb el nom de Joan IV?
- Sabies que Felip IV va haver de triar entre sotmetre Catalunya o Portugal i trià de sotmetre els catalans?
- Els portuguesos enviaren emissaris a Catalunya uns mesos abans de la seva independència quan la revolta dels Segadors?
- Sabies que la monarquia castellana reconegué la independència de Portugal en el Tractat de Lisboa el 1668?
______ _________ ______
- Sabies que el 16 de gener del 1641, Pau Claris, proclama la República catalana sota la protecció de la monarquia francesa?
9 novembre 1659 - Tractat dels Pirineus amb l'annexió al reialme de França del Rosselló, el Conflent, el Capcir, el Vallespir i part de la Cerdanya, transgredint les Constitucions de Catalunya que eren vigents, doncs ho varen fer a les seves esquenes.
1 novembre 1700
Mort del rei Carles II, el Fetillat, últim de la casa dels Habsburg i nomenament com a successor de Felip d'Anjou (Felip IV d'Aragó i V de Castella) primer rei de la dinastia Borbó i instaurador de l'absolutisme segons el model francès.
En el decurs de la Guerra dels Segadors, el 26 de gener de 1641 l'exèrcit del marquès de Los Vélez, format per uns 18.000 homes, ja és a Sants. Fustigat per les partides de miquelets a la rereguarda i preocupat pel rumor sobre l'arribada de milers de catalans des de l'interior, confia que l'assalt a Barcelona -que té uns 6.000 defensors- sigui ràpid i contundent. Així, de matinada, el gruix del seu exèrcit es dirigeix al portal de Sant Antoni mentre uns cossos escollits pugen a Montjuïc per tres punts diferents amb la intenció de prendre la posició i cobrir l'esquena als qui assalten Barcelona.
Quan el primer contingent enemic arriba a Montjuïc agafa per sorpresa als defensors però la descoordinació amb la resta d'assaltants fa que es puguin recompondre i respondre a l'atac, concentrant el foc i delmant un rere l'altre els terços que arriben. Mentrestant, al portal de Sant Antoni, la cavalleria francesa surt a l'encontre de l'enemic seguida de la infanteria catalana. Llavors, la cavalleria hispànica carrega -impetuosa- contra els franco-catalans ignorant el parany on està a punt de caure. Mentre la cavalleria francesa maniobra per envoltar-la, els catalans reculen fins al peu de la muralla, des d'on la resta de defensors poden disparar còmodament contra els genets hispànics, que perden llur comandant i s'ha de retirar.
A Montjuïc, les tropes hispàniques -havent caigut molts dels seus oficials i perdent munició i energies- queden frenades mentre Barcelona envia reforços als defensors a través de la trinxera que lliga la muntanya i la ciutat per la banda de mar. Finalment, al migdia, els assaltants es repleguen. A la tarda, Los Vélez intenta un nou atac centrat ara en Montjuïc. La fortificació, tot i ser força senzilla, ha estat ràpidament reforçada amb peces d'artilleria, soldats i molts barcelonins que hi han pujat per ajudar. Davant del nou assalt, els defensors sotmeten als atacants a un foc continuat que els impedeix avançar; en aquesta situació, un inesperat contraatac dels franco-catalans -que carreguen muntanya avall- trenca la moral de les tropes hispàniques que fugen perdent homes, armes i banderes. L’endemà, l'odiat marquès de Los Vélez -humiliat- emprèn la retirada cap a Tarragona. · · · · · Si us agrada, compartiu-ho i seguiu l' Esguard Històric > enllaç al blog:
El26 de gener de 1939entraven a Barcelona les tropes del general Franco,
De fet, havien estat esperant tres dies a les afores de la ciutatper entrar precisament el dia 26, data de la batalla de Montjuich: la darrera victòria militar de Catalunya contra la monarquia del s borbons." Cuca de Llum)
"...Franco va retardar uns dies la ocupació de Barcelona per part del seu exèrcit amb la intenció de que coincidissin les dates: havia d'ésser el dia 26 de gener, com si, segles més tard, l'exèrcit espanyol volgués esborrar la derrota de la batalla de Montjuich" Cita del llibre "L'assassinat de Pau Claris" de Carles M. Espinalt. Ed. El Llamp. Barcelona. 1991. (pàg. 46)
............
Al llibre de Joan Samsó "El mecenatge cultural a Catalunya durant el s. XX" Ed. Proa. Barcelona. 2005. (251 pàgs). A la pàg 96 he trobat aquesta curiosa dada:
Capítol 7. La llengua i la literatura catalanes a la primera postguerra 1939-1951-..."La política d'assimi-lació va seguir tenint la col·laboració d'escriptors autòc-tons, sia en els actes culturals oficials o en l'organització dels premis literaris que estimulaven la literatura en castellà , com el Premio Eugenio Nadal, creat per l'Editorial Destino el 1944, el qual esdevindria la principal referència de la nova narrativa de consum en castellà; o com el premis Ciutat de Barcelona, instituïts per l'Ajuntament barceloní el 1949, també per estimular "la novelística espanyola" i lliurats significativament el 26 de gener..."
.............
Articles relacionats amb la Guerra dels Segadors publicats en aquesta blog:
Pau Claris i Casademunt, 94è president de la Generalitat, va néixer el 1r de gener de 1586. El 16 de gener de 1641 va proclamar la República Catalana.
El 26 de gener de 1641 els catalans veren guanyar la batalla de Montjuich contra de l'exèrcit espanyol que manava el Marqués de Los Vélez. Tota la població va mobilitzar-se per a defensar la ciutat.
El27 de febrer del mateix 1641Pau Claris va ser emmetzinatamb acqua di Napoli, un verí fet amb arsènic i herbes. (Van emmetzinar també al seu secretari, vegeu el llibre de Carles M. Espinalt que ho explica; tot i ser important, aquesta dada és força desconeguda per la majoria dels catalans. Cuca de Llum)
La mateixa notícia a un altre diari digital, (El Nacional):
Tal dia com avui de l’any 1641, fa 380 anys, a Barcelona, Pau Claris i Casademunt, 94è president de la Generalitat de Catalunya, feia efectiu el mandat dels Braços estamentals (l’equivalent a l’actual Parlament de Catalunya), que el dia anterior havien votat la constitució d’un règim republicà per al país, iproclamava la primera República Catalana. En aquell mateix acte, que es va celebrar al Palau de la Generalitat, Pau Claris va ser nomenat president de la República Catalana. D’aquesta manera es convertia en el primer president de la primera República Catalana.
"L'assassinat de Pau Claris". Carles M. Espinalt. Barcelona. 1991. Ed El Llamp, Col·lecció "La Rella" (60 pàgs)
Pau Claris va ser assassinat amb verí, el 20 de febrer de 1641, al cap d'un més d'haver proclamat la República catalana. El llibre fa una síntesi de la situació escrita en un català ric i genuí.Recomanat.
"Pau Claris la revolta catalana" per Ricard Garcia Càrcel. DOPESA. Barcelona. 1980. (179 pàgs). Un altre biografia de Pau Claris.
República, la res publica o «cosa pública» dels romans, la πολιτεία (politeía)
de l’antiga Grècia, la comunitat de ciutadans d’una polis, amb el temps
derivada en «forma de govern en què el cap d’estat té caràcter electiu i
no hereditari» (definició del DIEC). La república, un anhel de la
ciutadania catalanesca des de temps immemorials. No debades, els
agermanats valencians somiaven a convertir l’antic Regne en una
República a imitació de la de Venècia. Aquest era l’aspiració del seu
ideòleg, el paraire Joan Llorenç. Però la Germania (1520-1522) fracassà,
fracassà manu militari, i fracassà aquell intent d’alliberar
el poble de València del mal govern exercit per la tirania
aristocràtica, contra el qual s’aixecà la burgesia i el poble menut.
Triomfà aleshores una forma autoritària —absolutista— d’entendre el
regiment de l’estat, o «cosa pública», que, als Països Catalans, la
instal·lació de reis estrangers havia de pertorbar la relació
tradicional entre el monarca i els seus súbdits com era entesa des dels
temps dels seus monarques privatius. Recordeu el que li etzibà Alfons
III el Benigne a la seva segona esposa, la castellana Elionor (filla de
Ferran IV de Castella): «el nostre poble és franc e no és així subjugat
com és lo poble de Castella; car ells tenen a nós com a senyor, e nós a
ells com a bons vassalls e companyons». La frase la recull la Crònica
del fill d’Alfons III, Pere III el Cerimoniós. Poble franc (lliure), de
bons vassalls i companyons, vet ací la gran diferència —en boca d’una
testa coronada— que separa històricament la catalanitat política de
l’espanyolitat. Ras i curt, som, els catalans, un poble que s’ha estimat
la llibertat, que proclamaven amb orgull i feien seva els seus sobirans
nacionals i que, malgrat la pèrdua de la independència, mai no ha
deixat de reivindicar.
Poble de «companyons» del sobirà, la
coexistència de monarquia i llibertats públiques va ser possible en
temps de la monarquia nacional, la del vell casal dels comtes de
Barcelona que lluïen la senyera dels quatre pals de gules sobre or, i
aquesta monarquia autòctona, decididament catalanòfona, configurà un
marc constitucional —o digueu-li foral— que permeté, com apunta Joan
Fuster al pròleg de la Crònica de Ramon Muntaner (Edicions 62,
1979), que un grup ètnic prengués consciència de la seva entitat. I
continua Fuster: «els ‘súbdits’ van començar a sentir-se ‘uns’ amb el
seu rei i, de retop, a sentir-se ‘uns’ ells amb ells». Rei (però rei
català), terra, llengua i llibertats col·lectives, configuren les
afinitats primàries que forjaren la identitat nacional catalana en els
temps que el nacionalisme a Europa encara estava en les beceroles.
Vet ací el perquè de la figura d’un Muntaner, el cronista que escrivia
com un «nacionalista», quan a Europa —torno a citar Fuster— «les futures
‘nacions’ del nostre continent encara eren de bolquers». Així, com
explica l’historiador francès Pierre Vilar (l’autor del magnífic llibre La Catalogne dans l’Espagne moderne,
1964), Catalunya, entre 1250 i 1350, era l’únic lloc del món en què es
podia aplicar el terme «estat-nació» a la moderna. Dissortadament
(dissortadament per al futur polític dels catalans), la monarquia
nacional s’exhaurí; més aviat fou tallada en sec a Casp el 24 de juny de
1412. Els reis que vingueren després, estrangers de cos i ànima, mai no
es naturalitzaren al país: els Trastàmara (Ferran I, Alfons IV, Joan II
i Ferran II) sempre foren, en fets i delers, castellans. Ferran II, de
vocació castellanota, malgrat que a Castella arribaren a etzibar-li que
era un catalanote, malbaratà la Corona d’or i gules en pro de
la seva ambició de ser rei dels castellans. A Segòvia, quan encara era
príncep catalanoaragonès, acordà la supremacia castellana en la pràctica
i en els blasons de la futura unió dinàstica. Data infausta aquella (15
de gener de 1475), quan el futur rei de catalans i aragonesos (el seu
pare, Joan II, traspassaria a Barcelona, el 19 de gener de 1479) acordà
amb la seva muller, la reina Isabel I de Castella, la primacia del regne
mesetari (les armes de Castella i Lleó, com ara encara es representen,
per davant de les de Catalunya i Aragó). Els catalans, sobretot els de
Catalunya Principat, es refugiaren aleshores en el «pactisme»,
renunciaren al poder real, a ser un estat, a això que metafòricament
l’historiador Jaume Vicens i Vives (Notícia de Catalunya, 1954)
anomenà «el Minotaure». D’ací prové —i cito Vicens i Vives— «una
decepció històrica sensacional: la d’un poble que es troba sense
voluntat de Poder, sense ganes d’ocupar-ne el palau i de manejar-ne cap
de les palanques». I així sembla —ai llas!— continuem.
Ferran II, ja major, se n’adonà —val a
dir-ho— de l’empastrada. La Castella que tant s’estimava li girà
l’esquena i, tornat a Catalunya (1506), desenganyat i farcit d’humana
rancúnia, es dedicà a copular desesperadament amb la seva segona muller,
la francesa Germana de Foix, per tal que li nasqués un hereu que
trenqués la unió tan indecorosa per als seus estats patrimonials que
signà en 1475. En naixé un, d’hereu, però el pobret, que Joan havia de
dir-se si hagués sobreviscut, morí al poc de ser infantat en 1509.
Germana de Foix no perdé l’esperança de ser mare de rei i feia prendre
al seu marit en els menjars extracte de cantàrida (pols extreta de
l’escarabat Lytta vesicatoria), que, segons es deia, tenia
propietats afrodisíaques. Ara bé, en dosis altes, podia produir
intoxicacions i àdhuc la mort. I així, entre cantàrida i cantàrida
—viagra i viagra— Ferran II emmalaltí i es morí (Madrigalejo, 23 de
gener de 1516).
I ara què? Après lui le déluge. Parafrasejo la cèlebre frase de Lluís XV de França no debades. El que vingué després de Ferran II —què us diré?— fou le déluge,
la confirmació de la frustració nacional catalana. A la mort de Lluís
XV (1774) seguí una etapa convulsa que acabà amb el seu fill i successor
guillotinat. Als Països Catalans, mort Ferran II el Catòlic, seguí la
confusió i els dubtes per un futur del tot incert. La Corona —ai
dissort!— anà a parar a Carles, un jovenot borgonyó d’arrels austríaques
a qui, literalment, el país dels catalans només li importava pel volum
de rendes que li pogués arrabassar. Encara hi hagué, que encara restava
rauxa catalanesca per a gastar, qui ensenyà les dents, els agermanats de
València, de Mallorca i alguns al Principat, però, finalment, els
Països Catalans certificaren la dimissió a controlar el «Minotaure». Els
catalans, acostumats a l’absentisme dels reis des d’Alfons IV el
Magnànim (aquest conquerí Nàpols i allà s’hi quedà), no se sorprengueren
que el nou rei s’establís a Castella i en castellà es convertís.
Decadència? Així, tradicionalment, ha estat definida l’etapa històrica
en què els Països Catalans dimitiren políticament i també cultural. El
castellà, la llengua del rei resident a Madrid (Felip II de Castella, en
1561, decidí fer d’aquesta vila castellana la seva capital), s’incrustà
en terra catalana, amb la connivència dels desertors autòctons de tot
pelatge i amb voluntat de fagocitar el país en la Castella imperial que
emergia, Espanya. Encara avui dia, des de la capital mesetària banyada
pel Manzanares, perseveren en això. Deia Vicens i Vives a Notícia de Catalunya:
«Una manca gairebé absoluta d’imaginació presideix les relacions
polítiques dels catalans durant l’època pactista. Incapaços de fer-se un
nou quadre mental, esporuguits davant l’Estat llunyà, però satisfets
amb les engrunes de la menjadora que són les grans institucions
catalanes, dubten entre la tradició i la innovació, per a tombar-se
finalment sobre la ben coneguda jeia del pacte contractual». Ostres, com
la Catalunya autonòmica d’avui! Vet ací l’autonomia, o aqueixa
menjadora que, amerada de covardia, satisfà a la mediocre política
autòctona; ho feia als segles XVI i XVII i —com no!— també ho fa —la
suportem i patim— des de 1979 a ençà.
Als Països Catalans, mort Ferran II el Catòlic, seguí la
confusió i els dubtes per un futur del tot incert. La Corona —ai
dissort!— anà a parar a Carles (a la imatge), un jovenot borgonyó
d’arrels austríaques a qui, literalment, el país dels catalans només li
importava pel volum de rendes que li pogués arrabassar.
Però tant d’anar el càntir a la font...
La Castella carpetovetònica i aires
imperialistes, aconseguida la supremacia a terres ibèriques, no cessà en
la voluntat depredadora d’engolir terres i d’això la multitud de
guerres en què s’embrancà al llarg dels segles XVI i XVII. Tot imperi,
per
definició, és depredador. Mentrestant, a l’autonomisme («pactisme»
als temps forals) instal·lat a casa nostra, ja li anava bé gestionar
únicament el seu corralet i prou. Renúncies a dojo, pels reialíssims
dídims de Ferran II, l’autonomisme de l’època les acceptava capcot i
cofoi. Els successors de Ferran II les van fer de ben grosses, però ací
—autonomistes!— des de les elits que regien el país ningú qüestionà ser
governat per un rei estranger i els seus ministres també de nació
estranya. I, és clar, a Madrid arribaren a creure’s que eren els reis
del mambo. Així ho creia el —diguem-ne per a entendre’s— Pedro Sánchez
del moment, don Gaspar de Guzmán y Pimental, comte-duc d’Olivares,
primer ministre d’una monarquia tan desprestigiada com la que avui dia
pretén salvar de la crema l’espanyolíssim PSOE amb l’ajut de l’esquerra
sense rumb dels Podemos i la col·laboració sempre necessària —ahir i
avui— de les perifèries claudicants. L’Olivares, com qualsevol
politicastre de la Carpetovetònia d’avui, que els temps canvien però les
persones sembla que no, tingué la pensada que allò de l’autonomia
molestava. Tots espanyols i punt! El 25 de desembre de 1624 escrigué un
memorial secret al rei en què deia: «Tenga Vuestra Majestad por el
negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España: quiero
decir, Señor, que no se contente Vuestra Majestad con ser Rey de
Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y
piense, con consejo mudado y secreto, por reducir estos reinos de que
se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia,
que si Vuestra Majestad lo alcanza será el Príncipe más poderoso del
mundo». I es posà mans a l’obra per a implementar la idea, si fóra necessari per la força: «El tercer camino, aunque no con medio tan justificado, pero el más eficaz, sería hallándose VM con esta fuerza [exèrcit]
que dije, ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiere de
hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande y
con este pretexto meter la gente [l’exèrcit], y en ocasión de
sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista
asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla y de
esta misma manera irlo ejecutando con los otros reinos».
El comte-duc d'Olivares, superministre de Felip IV, com
qualsevol politicastre de la Carpetovetònia d’avui, que els temps
canvien però les persones sembla que no, tingué la pensada que allò de
l’autonomia molestava. La seva política, abusiva contra els territoris
catalans, provocà la rebel·lió del Principat.
La Castella imperial destinava una
quantitat ingent de recursos al pou sense fons de la guerra dels Trenta
Anys i l’Olivares pretengué que les terres no castellanes cooperessin en
l’esforç militar, la Unió d’Armes en deia. Per a dur-la efecte no
tingué més remei que convocar corts als regnes respectius de l’antiga
Corona Catalanoaragonesa: als catalans estrictes els convocà a Lleida,
als aragonesos a Barbastre i als valencians —ai els valencians!— a
Montsó, fora del seu Regne. Per què? Perquè, ras i curt, «es que tenemos a los valencianos por más muelles».
Aragonesos i valencians, a contracor, s’avingueren a cooperar en
aquella «unió» que no presagiava res de bo. Catalunya Principat, però,
no ho féu. L’Olivares i, doncs, Felip IV de Castella (això de III de
Catalunya resulta, si més no, poc convincent), toparen amb un mur i el
rei, irat, abandonà les Corts de Lleida sense cloure-les. Autonomistes,
diguem-ne pactistes, sí, però la renúncia al «Minotaure» la feren a
canvi del respecte escrupolós del rei estranger a les constitucions i
llibertats de la terra, que —com deia Vicens i Vives— «devien ésser
servades a l’ungla». I a tot això, per a embolicar-ho més, el Principat
es convertí en teatre de les operacions militars, el front contra França
establert al Rosselló, amb les incomoditats causades pel pas de les
tropes castellanes per territori català, les quals es comportaven com un
veritable exèrcit d’ocupació. La cosa no acabaria bé. Tant d’anar el
càntir a la font, al remat es trenca.
La Castella imperial destinava una quantitat ingent de
recursos al pou sense fons de la guerra dels Trenta Anys i l’Olivares
pretengué que les terres no castellanes cooperessin en l’esforç militar,
la Unió d'Armes en deia. El Principat de Catalunya s'hi negà
El Principat contra Felip IV de Castella
El comte-duc d’Olivares, favorit reial i
home fort del moment, insistí en portar a terme la Unió d’Armes. Els
catalans estrictes havien negat participar-hi, mentre que valencians i
aragonesos només acceptaren pagar tropes, sí, però per a la defensa de
llurs fronteres estrictes. No res d’enviar-les més enllà, al front
europeu. No eren els valencians, doncs, tan «molls» com a priori, per
les afirmacions de l’Olivares, hom podria pensar. Ara bé, el comte-duc,
tossut, proclamà el naixement de la Unió d’Armes el 25 de juliol de
1626. Les friccions entre el govern diguem-li «central» (Madrid, com
dirien avui dia) i la Diputació del General (la Generalitat) del
Principat anaren en augment. Aquell demanava diners i el Principat
català els hi negava. Aleshores —és clar!— hi havia autonomia de debò,
la fiscal, que l’Agència Tributària espanyola ni s’havia inventat ni se
l’esperava. Altrament, l’acatament del Principat a la monarquia
habsburguesa, la d’aquell «Imperio en el que nunca se pone el sol»,
descansava sobre els pilars bastits per Joan II i les autoritats
catalanes a les Capitulacions de Pedralbes (24 d’octubre de 1472), que
posaren fi a la guerra civil que sacsejà el Principat entre 1462 i 1472.
Aquest compromís entre les parts consagrava la monarquia pactista o, el
que és el mateix, el rei, fóra qui fóra en el futur, no podria fer
unilateralment el que li vingués en gana. Bé, els catalans estrictes
renunciaven al poder suprem, al Minotaure de la metàfora de Vicens i
Vives, però el rei es comprometia a respectar per sempre les
institucions i les lleis de la terra. Aquest acord, sacrosant per als
catalans del Principat, l’Olivares i el babau de rei a qui servia, se’l
passaren pels dídims.
Ara bé, ni encara així, els súbdits de Sa
Majestat Catòlica al Principat, anaven a renunciar al seu príncep (rei),
encara que fóra el forassenyat Felip (El rey pasmado de la
novel·la de Gonzalo Torrente Ballester portada al cel·luloide per Imanol
Uribe). Els fets, però, es precipitaren quan una revolta popular, de
pagesos empipats, esclatà a Barcelona el dia del Corpus (7 de juny)
—Corpus de Sang— de 1640. En els frecs que succeïren contra castellans i
funcionaris reials fou assassinat el virrei, Dalmau de Queralt i de
Codina, comte de Santa Coloma. I ara què? L’Olivares ja tenia l’excusa
perfecta per a intervenir al Principat: «hacer que se ocasione algún tumulto popular grande y con este pretexto meter la gente». Però —ai llas!— la rebel·lió pillà el favorit reial per sorpresa i no pogué enviar un exèrcit de forma immediata.
La situació era delicada, puix que Lluís
XIII de França estava en guerra contra Felip IV de Castella (Espanya)
des del 1635. Precisament, l’allotjament de les tropes, de la soldadesca
espanyola, que tractava Catalunya com si d’un país conquerit es
tractés, era la causa principal del malestar popular que està al darrere
de l’esclat de violència al Corpus de Sang de 1640. La revolta, val a
dir-ho, sorprengué tant a les autoritats reials, les dependents del
monarca, com a les del país, les autòctones. Inesperadament, un grup de
segadors que acudien a la capital del Principat com a jornalers encenien
la metxa de la revolució, institucional i social, contra dècades de
frustracions i incompliments del govern «central». L’Olivares quan se
n’assabentà, esclafí d’ira. Quan el representant a Madrid de la ciutat
de Barcelona, Pau Boquet, es presentà davant seu, el foragità de mala
manera. A l’ambaixador de la Diputació, el caputxí fra Bernadí de
Manlleu, Olivares li etzibà que tenia la sensació d’haver rebut una
arcabussada. Ras i curt, l’havien deixat amb el cul a l’aire.
Des del 1635 la Monarquia Catòlica (Espanya-Castella) estava
en guerra contra la Monarquia Cristianíssima, la de Lluís XIII de
França, a la imatge, que acabà sent reconegut pels catalans com el seu
príncep.
Defensar el Principat
Bé, d’antuvi hi ha qui s’avingué a
negociar, allò que ara diuen «taula de diàleg». Tanmateix, hi ha diàleg
si hi ha voluntat de les parts. L’Olivares, és obvi, no la tenia, com
igualment no la té l’Olivares d’ulleres Ray-Ban del 2022. Espanya —què
us diré— és així, incorregible. Ep! Que la crisi del Principat anava a
esperonar la rebel·lió triomfant de Portugal (1 de desembre de 1640),
però a Madrid —inútils— només tenien al cap castigar els catalans. I, a
tot això, la guerra contra França continuava. La catalanofòbia és una
obsessió malaltissa que sacseja els espanyols des de temps immemorials.
No debades, el madrileny i cèlebre lletraferit Francisco de Quevedo,
ploma a sou de l’Olivares, escrivia al seu libel La rebelión de Barcelona ni es por el güevo ni es por el fuero (1641): «Son
los catalanes aborto monstruoso de la política. Libres con señor; por
esto el Conde de Barcelona no es dignidad, sino vocablo y voz desnuda».
Coses així, en privat i manta vegades públicament i descarada, les
continuen manifestant molts dels individus de la penya que celebra les
seves reunions a la Carrera de San Jerónimo de Madrid.
La catalanofòbia ja existia aleshores. El cèlebre literat
madrileny Francisco de Quevedo, a la imatge, escrivia: "Son los
catalanes aborto monstruoso de la política. Libres con señor; por esto
el Conde de Barcelona no es dignidad, sino vocablo y voz desnuda"
El diàleg i l’acord eren impossibles,
perquè el comte-duc d’Olivares ja havia pres la decisió de reduir el
Principat per les armes. L’exèrcit (1.990 efectius de cavalleria i
35.538 d’infanteria), la immensa majoria castellans, seria comandat per
Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, marquès de Los Vélez, que,
recuperada Tortosa, iniciaria des d’ací la penetració pel Principat amb
la intenció d’ocupar aviat Barcelona. L’Olivares —com el Putin rus dels
nostres dies— pensava en una «operació militar especial» ràpida, que
sotmetés el Principat. No comptava amb la resistència catalana ni en el
fastig que els castellans provocaven en els catalans, farts de
suportar-los: «Castella, superba i miserable, no aconsegueix un petit
triomf sense llargues opressions», proclamava Pau Claris a la Junta de
Braços (reunió excepcional de tots els diputats residents a Barcelona)
constituïda contra l’amenaça militar. Des de 1638 la Diputació del
General estava presidida pel diputat eclesiàstic Pau Claris, acompanyat
pels diputats militar i reial, Francesc Tamarit i Josep Miquel Quintana.
Una Diputació que de seguida li veié les orelles al llop i es negà a
capitular.
Castella (Espanya) venia amb tot el seu
poder militar a fer passar per l’adreçador els catalans i no era el cas
—no tocava— posar l’altra galta amb un somriure, a la manera
«processista», i deixar que els piolíns —a por ellos oé—
del Felip del 1640 esbatussessin impunement la població com ho feren
els del Felip del 2017. No! Claris no anava a tocar el dos ni Tamarit o
Quintana, per voluntat pròpia, anirien en AVE a Madrid perquè els
engarjolessin. Coratge no els mancava als líders catalans del 1640 i si
venia un exèrcit contra ells, no dubtaren a preparar la defensa de la
terra. Claris animà a armar el país i a defensar-lo en el discurs que
pronuncià a la Junta de Braços del 10 de setembre de 1640, recollit pel
portuguès Francisco Manuel de Melo (Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña,
1645). Si calia míssils FIM-92 Stinger per a deturar els oprobiosos
terços espanyols, com avui defensa Ucraïna la seva independència contra
Rússia, els anà a buscar. I, si calia pactar amb el diable, França,
doncs pactà. En un moment del seu discurs, arribà a esmentar la guerra
pàtria de Flandes contra l’invasor espanyol com a model a seguir: «Els
atentíssims holandesos no hauran de veure amb mals ulls que repetim les
petjades per on caminaren gloriosament a llur llibertat». I,
efectivament, el Principat s’armà i plantà cara.
No obstant això, que els discursos
arrauxats no ens impedeixin veure la realitat. El Principat de Catalunya
restava orfe de príncep, però no era aquest el propòsit d’un
sollevament plantejat contra el mal govern, el mal govern d’Olivares i
del protonotari del Consell d’Aragó Jerónimo de Villanueva, als qui
acusaven de ser els responsables del desgovern de la Monarquia de Felip
IV. El Principat de Catalunya apel·lava a la legítima defensa pròpia
contra els ministres malèvols del rei, per a justificar el seu
capteniment. Claris i col·legues eren, sobretot, pactistes, seguidors i
executors d’un sistema polític, el pacte amb el rei, que consideraven
intocable. No, no somiaven una república en el sentit modern del terme,
no s’imaginaven una Catalunya sense príncep. Vaja! L’autonomisme nascut
en 1983, consentit per les deixalles del franquisme, tampoc se la
imaginà, i encara menys —penso— el neoautonomisme desencisat i poruc
sorgit dels fets del 2017.
La Junta de Braços creà un Consell de
Defensa per a preparar la guerra. Claris (discurs citat del 10 de
setembre) confiava en l’ajut de les potències estrangeres per a
repel·lir l’atac espanyol i, inevitablement, hagué de negociar amb
França. Aleshores l’home fort de Pirineus enllà era Armand Jean du
Plessis de Richelieu, el cardenal Richelieu. La Generalitat envià tres
emissaris (Ramon de Guimerà, Aleix de Sentmenat i Francesc de Vilaplana,
aquest darrer nebot de Pau Claris) a cercar l’ajut francès i, així,
s’entrevistaren primerament amb Roger de Bossost, senyor d’Espenan,
comandant de la plaça fronterera de Leucata. Richelieu de seguida
contestà i comissionà el seu nebot Bernard du Plessis-Besançon a
negociar amb els catalans. Ja des del primer moment, el cardenal havia
concebut la idea de convertir el Principat en una república sota la
protecció francesa. No contemplava Richelieu la possibilitat d’una
annexió, en absolut, i els catalans, de ben antuvi, ignoraven que havien
de deseixir-se definitivament de l’obediència al rei d’Espanya i ser
república perquè França els ajudés.
La República de Richelieu
Convertir el Principat de Catalunya en una
república, vet ací el pla de Richelieu, fer del Principat un estat tap
entre la Monarquia Cristianíssima (França) i la Monarquia Catòlica
(Espanya-Castella), i l’encàrrec que rebé Bernard du Plessis-Besançon
per a negociar l’ajut de França als catalans. Al convent dels caputxins
de Ceret (Vallespir), el 24 de setembre de 1640, tingué lloc la trobada
entre Du Plessis-Besançon, acompanyat del senyor d’Espenan, i la
delegació catalana, encapçalada per Ramon de Guimerà, que presentà als
plenipotenciaris francesos un document que contenia la petició solemne
de favor dels catalans al rei de França «en la guerra que de part dels
ministres d’Espanya se li amenaça». Els catalans demanaven armes i
soldats: mil de cavalleria i sis mil infants. Du Plessis-Besançon
prengué el document i marxà de seguida cap a la cort francesa.
Al convent dels caputxins de Ceret (Vallespir), el 24 de
setembre de 1640, tingué lloc la trobada entre Du Plessis-Besançon,
acompanyat del senyor d’Espenan, i la delegació catalana, encapçalada
per Ramon de Guimerà, que presentà als plenipotenciaris francesos un
document que contenia la petició solemne de favor dels catalans al rei
de França "en la guerra que de part dels ministres d’Espanya se li
amenaça".
Ara sí, el Principat català havia
travessat el Rubicó que el separava definitivament de la Monarquia dels
Habsburg hispànics. Els catalans, però, encara albergaven alguna
possibilitat d’entesa, i d’això les cauteles inicials. Tanmateix, Claris
era del parer que el comte-duc d’Olivares i el protonotari Villanueva
no eren gens de fiar. El president de la Diputació del General escrivia
que «comte-duc i protonotari, los quals, des de l’any 1626 fins avui,
són èmuls de nostra nació i en totes ocasions ho han mostrat».
Així les coses, Lluís XIII —vaja,
Richelieu— acceptà ajudar els catalans i estipulà unes condicions
d’inici. El nebot de Richelieu vingué a Barcelona i el dia 21 d’octubre,
diumenge, tingué una primera reunió amb els diputats de la Generalitat.
El diumenge següent, dia 28, llegí a la Junta de Braços el plec de
condicions franceses per a ajudar militarment Catalunya. França
auxiliaria el Principat, d’inici, amb tres mil infants i dos mil
cavalls. Aquesta força, a pagar pels catalans, s’integraria sota les
ordres de la Generalitat. Així mateix, per a ratificar l’acord,
s’establí l’enviament de nou rehenes a França, tres per cada braç de les
Corts. El dissabte 10 de novembre Du Plessis-Besançon marxà de
Barcelona amb els rehenes. Sis restaren a Tolosa de Llenguadoc i tres
foren comissionats per Pau Claris per a anar a París a «besar la mà del
Rei Cristianíssim i agrair-li la mercè [que] nos fa d’auxiliar-nos». Més
aviat una ambaixada que tenia la missió d’entrevistar-se amb Lluís XIII
i Richelieu: «i hauran trobat les cartes de creença per al dit Rei
Cristianíssim i lo Cardenal-Duc [Richelieu], esperant que, atenent a la
confiança [que] havem feta de vostres mercès, procurant lo que serà de
major conveniència per aquest Principat».
El 3 de gener de 1641 el cardenal Richelieu, a la imatge,
s'entrevistà amb la delegació catalana que havia anat a París a
entrevistar-se amb ell i el rei. Richelieu, en castellà (llengua que
coneixia perfectament), els demanà que el Principat es convertís en
república independent i sobirana i, així, com a ambaixadors d'un país
sobirà, l'home fort de França rebé la delegació catalana.
El 7 de desembre arribaren els primers
efectius francesos. El 10 arribà el senyor d’Espenan i el 12 ho féu
Du-Plessis-Besançon. Un cop reunit, l’exercit francès partí cap a
Tarragona a fer front a l’amenaça de l’exèrcit del marquès de Los Vélez.
Mentrestant, l’ambaixada catalana —els tres rehenes comissionats per
Claris— s’adreçava a París, on arribà el dia 26. Aquesta ambaixada
estava formada per Llorenç Barutell (braç eclesiàstic), canonge de la
Seu d’Urgell i home de confiança de Claris, Francesc de Gravalosa, baró
de Castellar (braç militar), i el ciutadà honrat de Barcelona Jaume Bru
(braç reial). El 3 de gener de 1641 s’entrevistaren amb Richelieu, que
els tractà amb la dignitat d’ambaixadors d’una nació sobirana.
L’audiència amb el poderós cardenal la descriuen en una carta enviada
als diputats de la Generalitat datada el dia 5. Entre altres coses hi
escriuen:
«Respongué Sa Eminència en castellà ab estes paraules, sens que en la substància diferencien en cosa: Mucho
me pesa de los agravios que la provincia de Cataluña recibe del rey de
España y de sus ministros; y asigúrese la provincia, que el rey la
protegerá, auxiliará y favorecerá, queriendo que sea república independiente y soberana,
y ansí ha determinado recebirles, como a embajadores de república
libre, a vueseñorías, haciéndoles cubrir, sin que de este favor y
auxilio entienda Su Majestad reportar otro interés más que hacer que los
catalanes sean conservados en sus leyes y privilegios, y se vean libres
de las opresiones, y de mi parte les prometo y asiguro que les valdré y
favoreceré como si yo fuera catalán.»
Atenció: «queriendo que sea república independiente y soberana».
El cardenal Richelieu era el més ferm partidari de la república
catalana. Ell —ras i curt— la imposà. Si el Principat volia l’ajut de
França havia de convertir-se en república. A l’endemà d’escriure aquesta
carta, el diumenge dia 6 de gener, els ambaixadors catalans foren
rebuts solemnement per Lluís XIII, amb el privilegi de restar coberts,
sense llevar-se els barrets davant el rei; és a dir, com a autèntics
ambaixadors de república independent i sobirana. El rei francès prometé
que «jamés no faria pau ab lo rei d’Espanya que no hi entràs la
província de Catalunya» (carta als diputats del 15 de gener).
República? Els ambaixadors catalans,
representants de la Generalitat, no veien això del tot clar. Ningú a
Catalunya els havia advertit —Pau Claris tampoc— que el Principat es
convertiria en república. Els recels catalans, que fa la impressió
esperàvem una altra cosa, els apaivagà Richelieu dient que «Sa Majestat
la rebria [Catalunya] baix sa protecció, com ho està Gènova del rei
d’Espanya; i discorrent sobre est punt, [Richelieu] ha dit que el rei de
França —s’ha considerat— millor li estava se fes república que si li
fóssem vassalls.»
I ara què? Richelieu, per tant Lluís XIII
i, doncs, França, volia, per interès estratègic, convertir el Principat
en una república protegida, a la manera que la Monarquia habsburguesa
hispànica protegia la de Gènova. Això, als pactistes els superava. Com a
molt aspiraven a fer fora del govern central el comte duc d’Olivares i
el protonotari Villanueva, els mals ministres de Felip IV. El rei pasmado
restava, de moment, indemne a la crítica. Però ara ja no havia
possibilitat de fer marxa enrere i, del tot esmaperduts, els diputats i
les institucions del Principat acceptaren els desitjos de Richelieu. El
16 de gener de 1641 la Junta de Braços resolgué, senzillament, «que
s’accepte la protecció» de França. A l’endemà, el Consell de Cent
barceloní acordà que «s’adheresca, com ara de present s’adhereix esta
ciutat, a la deliberació presa lo dia d’ahir en los braços generals
tinguts en la Casa de la Deputació, acerca d’acceptar la protecció [que]
ofereix lo cristianíssim rei de França al present Principat i comtats
de Rosselló i Cerdanya». La resolució, doncs, és acceptar l’ajut francès
i amb això, se suposa, el requisit de ser «república», encara que la
paraula en qüestió no surt esmentada en cap resolució ni document
d’aquell dia.
El 16 de gener de 1641 la Junta de Braços acordà que
s'acceptés la protecció francesa i, per tant, que el Principat es
convertís en república. Pau Claris, a la imatge, l'encapçalà. Una
setmana després, però, finia la tal república, si és que de debò arribà a
existir, perquè es decidí convertir Lluís XIII en comte de Barcelona.
República sense ganes
República? Primera República catalana?
Ningú la proclamà. Les institucions pactistes de Generalitat i Consell
de Cent continuaren igual que estaven. Mentrestant, ara sí, la guerra
arribava al Principat amb tota la cruesa que un conflicte bèl·lic
comporta. Tarragona havia caigut en mans dels terços espanyols el 23 de
desembre i, ara, mentre rebien les notícies dels ambaixadors de París,
el senyor d’Espenan, després de la desfeta a Tarragona, abandonaven a
corre cuita el Principat. A Martorell, el 21 de gener, l’exèrcit del
marquès de Los Vélez derrotà a les tropes catalanes i franceses. Superat
el Llobregat, la via cap a Barcelona restava oberta i tot augurava una
victòria fàcil de l’exèrcit de Felip IV.
Hannibal ante portas, hi ha qui
s’escagassà. Barcelona s’organitzà per a la defensa, cert, però pocs
confiaven a fer retrocedir l’exercit castellà, almenys els catalans de motu proprio
no es veien capaços. Reunida la Junta de Braços (23 de gener de 1641),
allà es digué que s’havien constituït en «república» quasi obligats. Bé,
la veritat és que no hi creien, en la república: «havent conferit ab
algunes persones de confiança i tota satisfacció lo modo de la protecció
y forma de la república, s’han considerats gravíssims inconvenients, no
sols per los gastos [que] s’oferiran per la defensa i conservació
d’aquella, però encara en la disposició del govern, i avui aquesta
Província i Ciutat estan tan exhaustes que és impossible sustentar llarg
temps los gastos de la guerra que tenim ja a les portes d’esta ciutat».
En conseqüència, «com està ella [Barcelona] i tota la Província en
notable perill de perdre’s, si no és ab gran i prompte socorro de
cavalleria i infanteria pagada, lo qual no podem esperar sinó de Sa
Majestat Cristianíssima», doncs, la Província es posa sota l’obediència
de Lluís XIII.
Així finí una república efímera i
—diguem-ne— també difusa. Encara, amb la documentació a la mà, dubtem si
arribà a proclamar-se. El dia 16 de gener, a la vista està, ningú ho
féu. Mai Pau Claris, el president de la Diputació del General, encara
que fos de manera efímera, no s’atorgà un poder comparable al d’un dux
genovès o venecià. I una setmana després, ras i curt, lliuraren el
Principat a la sobirania del rei francès. La Catalunya Principat d’ànima
pactista, en definitiva, volia tenir un rei, un rei llunyà que deixés
fer, però rei al capdavall, si no espanyol que sigui francès. La manca
d’imaginació en les relacions polítiques, a la qual he al·ludit més
amunt, abocà Catalunya, els Països Catalans, a la subalternitat, en la
qual continua relegat el país. Al segle XVII ningú gosà modificar el
règim pactista que permetia que el país (al Principat, al Regne o a les
Illes) fóra regit per un rei estranger, ni els més abrandats
revolucionaris de 1640. Així, com assenyala Vicens i Vives, «en el
moment de punta de la revolució del segle XVII, quan Catalunya se separa
de la sobirania del rei d’Espanya per a caure, esmaperduda, en la del
rei de França, no té ni braó per a proposar una solució més àgil a la
dinàmica política i administrativa del país». Segles després continua
esmaperduda i en mans d’estrangera corona. El pactisme, ara convertit en
autonomisme, continua abominant de la república. Ras i curt, no hi
creu. Aquesta és la fatalitat històrica dels catalans, l’immobilisme que
els fa perdre tots els trens que condueixen a la llibertat nacional, a
la constitució d’un estat propi. I això, en el joc històric, resulta
fatal, perquè amenaça la pròpia existència del país com a comunitat
humana diferenciada. En 1641, la indefinició política en moments tan
transcendentals desballestà el Principat, escindint-ne els comtats del
nord. La guerra, com bé sabeu, continuà, però ara reinserida en el
conflicte perenne entre les corones espanyola i francesa fins que,
cansats d’esbatussar-se, espanyols i francesos convingueren repartir-se
les despulles del Principat (tractat dels Pirineus, 1659).
Parlem de la declaració de la República Catalana. No la del 2017, sinó que anirem molts anys enrere. El 16 de gener de 1641, Pau Claris va proclamar la que seria la Primera República Catalana. L'historiador Xavier Carmaniu i Josep Palau expliquen què va passar i en quin context.
