Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ballarín Mossen. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ballarín Mossen. Mostrar tots els missatges

3 de maig del 2013

Carta de Mossén Ballarín a Bono


 
Mossen Ballarin

Respetado señor.
   Soy un cura catalán con poca cosa más y con suficiente instinto de conservación para ahorrarme los panfletos y sandeces de una campaña electoral.
    Así que fué al biés que le oí en televisión despachándose a sus anchas temperamentales sin dejar de ser bondadoso.
    Usted repudiaba aquellas apreturas políticas dictatoriales de antaño mandadas por el general, pero conservaba la misma idea de él en cuanto a la sagrada unidad de España, que ampliándola a la insaciable voracidad madrileña, llega a lo grotesco queriendo que el Mediterráneo desagüe en el Manzanares.
      Lo dejo porque voy a por más.
     Con la anchura de horizontes que le caracteriza, usted ha dicho una y otra vez que se puede ser catalán y español. Tal dilema no le toca a usted, español sin ser catalán, pero me toca de lleno a mi que soy catalán y me lo ponen muy negro para sentirme español.
   Compréndame. A mis noventa y dos años he vivido cuarenta y seis, la mitad justa, con el catalán prohibido en las escuelas.
     Me responderá que ahora no andamos por tales duricias y que más de un resquemado añorando otros tiempos se queje de un castellano olvidado en la pedagogía.    
Dejémoslo. No voy a apedrearlo con un memorial de agravios, pero desde la ignominia del café para todos hasta hoy no recuerdo un solo gesto de ustedes de comprensión para con los catalanes.
    Me apena ver como nunca comprenderán que el catalán es para mi tan sagrado como para ustedes el castellano. Y si para ser español tengo que aceptar el mínimo desprecio de mi idioma, me es imposible serlo.
    Es muy difícil, pero espero que nos comprendan, sólo podremos ser españoles si nos aceptan alegremente como catalanes.
    Así hemos llegado a este momento. Ustedes nos han cerrado todas las puertas, sólo nos queda una, ya me entiende. (Por si no lo entiende)

¡¡¡¡¡¡ I N D E P E N D E N C I A !!!!!!!!!!

Con todos mis respetos.
Mossèn Ballarín

26 de desembre del 2012

Carta de Mossén Ballarín al President Mas





 President


Amic Mas, no et tracto d'honorable perquè vull que se sàpiga ben sabut que ets un vell amic meu enllà de títols i honorabilitats.



De la mena que et costarà que la gent t'entengui, no tens res de l'èpica gloriosa del President Macià ni d'aquella follia urgellenca del malaurat Companys.  I no crec que et puguin comparar als polítics que fan el borinot per la mediàtica.



No esperis que ningú t'acabi d'entendre en allò més bell que ets.  Ni èpic cabdill de pobles, ni revolucionari per canviar la història en falses esperances, ni capaç de ficar-se a les merdissaries de la política del país.



Ets el tipus d'home més estrany que produeix la política d'aquest país, sense jugar a la botifarra, sense menar ramat d'ovelles, sense tenir una botigueta per les Rambles, sense remenar a cap Caixa, ets allò que no hi ha gairebé enlloc en aquest país i en el seu govern.



Ves que et dic, ets un home normal, la mena més estranya d'homes que hi ha al món, fet per tenir dona i canalla i fet per allò que avui dia gairebé no hi ha, ets fet per al treball ben fet, com un fuster dels que ara no hi ha que sabia fer anar la garlopa.  I amb aquest estil has fet política demostrant que l'instint del mestre Pujol no l'enganyava.



De patac vas trobar-te amb aquells d'enllà.  Com que no em ve d'una ratlla t'ho explicaré com un dels meus records del temps de la República.  Discutint de l'Estatut de Catalunya un que li deien Royo Vilanova es va esbravar cridant: "mierda para el Estatuto" i "muera Catalunya".  Nogensmenys que el José Antonio Primo de Ribera li va respondre que "Catalunya era una part d'Espanya" i feia l'elogi del nostre país i de la seva gent, però la vessava, hi afegia que quan una part d'Espanya volia separar-se calia lligar-la més fort sense contemplacions perquè no fugís.



Aquest era l'esperit del Negrín i companyia i, naturalment, el va emprar el mestre Franco.


Per no allargar-me a la bestiesa del "café para todos" i la llarga història que hem patit d'ençà de la transició, tots els governs d'enllà sabent-ho o no sabent-ho no van sortir de la posició del falangista que, almenys, parlava clar.



I en aquestes vas sortir tu.  Un madrileny mai no podrà entendre què són un paleta o un forjador catalans i molt menys anant de gairell com l'edifici de Bankia mai no serà capaç de saber què s'amaga de tenacitat en la botiga del senyor Esteve.



Així va arribar un dia en el qual, sense més remei, tu vas haver de parlar d'independència.  Val a dir, que la gent et va entendre perquè això de la independència la portem en el subconscient i no gosem parlar-ne massa perquè se'ns arronsa el melic tenint-ho per impossible.  I vet ací.  Sense foguerades patriòtiques, sense escarafalls, sense fanatismes i sense odis tu havies trobat un camí.



Ja hi vam ser.  Em fa vergonya pensar que aquesta terra meva produeix tants imbècils per centímetre quadrat.  Va ser un clamor, havies perdut les eleccions.  Mentida, les havies guanyades talment el que tenia més escons no arribava a la meitat dels teus, però amb escons o sense  els pollastrets de vuit rals t'han picotejat sense compassió ni respecte.



He patit per tu, te les han dit totes i de com més males en deien més gran feien la teva persona no ja com a home de cada dia sinó com a polític.  Estic per dir que en aquest merder de xafarderies, callant i apesarat tu ets l'únic camí.



Tu ets l'únic camí.  I que callin les granotes dels bassals de mala pluja.  T'han bastonejat, amb el que diuen els diaris d'enllà, no cal fer-ne cabal i espero que el seny català que tenen alguns dels polítics, benauradament, se'ls imposi per trobar una terra lliure que no serà el cel de les oques, arrossegarà els nostres defectes de segles, però almenys serem a casa


Josep M. Ballarin  
24/12/2012

Carta de Mossèn Ballarin a l'Alicia Sánchez Camacho




EL MATÍ DIGITAL ens anuncia que Mossèn Ballarin, que fins ara ens oferia uns versets cada dia, a partir d’avui i quinzenalment ens oferirà un article. Avui comença fort, amb una carta a l’ Alicia Sánchez Camacho.



“Respetada doña Alicia. No me conoce y me presento.

Soy un cura católico, rural, sabidillo, catalán y nonagenario. La edad me permite la libertad de escribirle con la añeja autoridad de los viejos de la tribu.

Malauradament vostè no és chestortoniana i no juga a les paradoxes, doncs miri, li vaig a entrar per aquí.

Vostè pensa que Espanya no és més que allò encolomat pel senyor Suárez: "el café para todos" ens deixaven sense conyac i el corder quedava per a la voracitat insaciable de Madrid. Això de vostè no és Espanya, és Madrid i "sus aledaños". Per fer-ho més grotesc i paradoxal aquests catalans, que estan tips de tanta trampa, representen les Espanyes reals, des del Mio Cid a Jaume el Conqueridor, fetes malbé pels dèspotes il.lustrats començant per Carles III que d’il.lustrats en tenien ben poc ja que per ésser Comandante Mayor d’un regiment només calia saber llegir, escriure i les quatre regles.

Malauradament ni els de la seva banda ni els de la meva no entendran aquesta paradoxa. Vostès són Espanya i a fer punyetes qui no l’accepti i nosaltres som uns traïdors acusats de dur pistoles cosa que no fem mai. Una prova és la manifestació de Barcelona. Una prova per l’altra banda és la d’aquell senyor que respecto molt parlant de la "dialéctica de los puños y las pistolas".

Tornant a vostè.

Me temo, respetada señora, que se le han cambiado los tercios, hablando en términos taurinos

Usted es diputada al Parlament Català, comparte las responsabilidades de todos con Catalunya, pero usted allí ha sido la voz del Gobierno central cuando tenía que ser la voz del Govern ante los jefes de su partido que gobierna.

Le voy a poner un ejemplo.
 
Portada del diari ARA, amb la foto de la gran gran manifestació de la Diada 2012

La premsa estrangera es va fer ressó de la reclamació d'independència de Catalunya, a la gran manifestació de l'11 de setembre 2012

Usted minimizó aquella manifestación con una mentirijilla piadosa diciendo que sólo había seiscientos mil sabiendo que había bastantes más. Dejémoslo. Su labor de diputada en el Parlament hubiera sido óptima si en vez de representar la voz de Madrid lo fuere de como pasan las cosas por nuestros andurriales catalanes, desde la llamada transición no creo que los catalanes podamos sentirnos a gusto recibiendo pellizcos, coscorrones y bastonazos. Su deber para con España, repito para con España, era decirles no les apretéis tanto que se nos largarán.

Y así estamos.

Pero siento decirle que si algún día nos largamos, usted es uno de les responsables.
Se lo digo con todos los respetos que se merece.

Amigablemente.
Josep Maria Ballarín i Monset.”

23 de novembre del 2010

La Sagrada Família, Josep Maria Ballarin


 Clicar sobre la imatge per a veure-la a pantalla sencera

20/11/10 02:00 - Josep M. Ballarín - En Gaudí era capaç de viure en una casa que només existia dintre d'ell. La veia sencera, amb els seus racons quiets, com els de la Pedrera.
Però li vingué la falconada. Era un místic, vivia Déu i Catalunya en un sol batec de pau. Va somniar una catedral. La veia i la vivia sencera, amb les torres enlairant-se cels amunt i la nau trenada de silencis com un sant dels sants. Ho va deixar tot, es va fer una sola carn amb les pedres. Va fer quatre torres amb una portalada de Nadal que podria ser feta per un pastor de Betlem tornat àngel. I va morir.
Ho deien els que es tenien per entesos i la gent s'ho creia. Calia deixar el temple sense acabar, era impossible trobar qui fos capaç de prendre el relleu. Encara avui, algú de la carcúndia que es constipa només de sentir un airet de l'Evangeli, diu que bona cosa fóra deixar les ruïnes venerables de les quatre torres fent-hi al davant una plaça dura, punyeta, una altra plaça dura, on aplegar-hi multituds. Ep. No pas amb processons, amb la gentada de Protectors dels Gripaus. Posem per cas.
Però vet ací que aquest país del seny i del mal seny ha donat un parell de folls a la franciscana. Déu i Catalunya en un sol batec de pau. Mossèn Lluís i el seu germà, Jordi Bonet, arquitecte.
Misser Jordi, entès en geometria talment com en Gaudí, va tancar-se al taller del mestre, cremat pels de la FAI, va fer la maqueta d'un tram de la nau. Que vaig presentar a Rimini als italians meravellats.
Als Bonet no hi ha qui els aturi. A cop de visites d'estrangers van sortir quatre torres i una portalada, malauradament freda. Vés a trobar un escultor que entengui en Gaudí.
Passaren anys, mentre els forasters hi venien a corrua feta, els barcelonins ni es recordaven d'aquell bé de Déu oblidat a l'antic poblet de Sant Martí. Fins que, amb el dimoni estossegant, va venir el Sant Pare, la nau del temple era enllestida, Barcelona té l'únic espai amb ombres i llums entotsolats dels nostres dies. No hi ha res de semblant al món.

La susdita carcúndia s'ha esverat, mai no entendrà en Gaudí. Mai no entendrà la tenacitat cristiana dels Bonet. Gràcies, amics.

 Clicar sobre la imatge per a veure-la a pantalla sencera - Foto cedida per (C) Dr. Guillermo L. SIMÓN-CASTELLVÍ - Gabinet de premsa de la FIAMC (Fédération Internationale des Associations de Médecins Catholiques) - Decisions Mèdiques-Medical Decisions




Darrera actualització (Dissabte, 20 de novembre del 2010) 
 http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/332939-la-sagrada-familia.html

Altres articles de l'autor:
06/11/2010 El papa a casa

30 de gener del 2010

La Sagrada Família - Josep Maria Ballarín / Capellà i escriptor

No sé ben bé com me'n vaig innovar, tampoc no us puc assegurar que sigui cert. Però diuen que, al cap de poc de l'entrada del Franco a ciutat un mastegapapers de ministeri va trobar que oficialment, la nostra Diagonal no era més que "una travesia urbana de la carretera de Madrid a Francia por la Junquera". I ves que ja me'l teniu proposant treure del passeig la rodona d'arbrets i escopinada, el llapis del Cinc d'Oros i el monument a mossèn Cinto.
La cosa no va passar d'arrebato patriòtic del mastegapapers. Però si que ho és, i ben de cert, que els d'enllà poden fer-nos passar el tren per on els enveti. Per exemple fent trontollar la Sagrada Família.
Qualsevol veí del carrer d'Aragó pot dir com trontollaven i trontollen les cases al pas del tren. Fora pitjor amb la Sagrada Família. Sense que calgui saber-ne gaire. Els arcs del Temple fan catenària, no els calen ni contraforts ni arcbotants, carreguen a terra damunt de pilons molt fondos.
Sense fer catastrofisme. Si la mina del tren passa fregant, ni que sigui a deu metres, d'ací a cinquanta anys, el Temple s'ensulsiarà. I tiro llarg. Encapçalats pel bernat pudent d'Eugenio d'Ors, els Noucentistes, volent tornar a les clàssiques feren molta gresca amb en Gaudí. Avui ja no va de gresca. Més d'un ateu ferotge voldria veure el Temple a runes ara mateix.
Per l'amor de Déu. La Sagrada Família, la nau és una de les obres més originals i místiques que hi ha al món. És una joia, tant per als creients com per als qui no ho són. Si les catedrals d'allà temps foren fetes pel poble, aquesta és el somni d'un home de fe rebuda de segles.

I ara goso demanar-ho. No hi tenen autoritat, però no poden callar el president de la Generalitat, el govern, el Parlament i, més que ningú l'Ajuntament de la ciutat. Aquest que ho pensi. Tenir la Sagrada Família és molt i moltíssim més que aconseguir els Jocs Olímpics d'Hivern.
M'esborrona de témer que els nostres que ens manen s'ho prenen a la fresca. El Temple és molt més que un símbol religiós, ho és de tota la ciutat, encara que, per a molts la nostra icona sigui el timbarro del Nouvel.

EL  NOSTRE COMENTARI:   MOLTES  MOLTES  GRÀCIES  A  MN.  BALLARIN !!    PER  FI  ALGÚ IMPORTANT   DÓNA LA CARA  PER LA SAGRADA  FAMILIA.   ELS DEMÈS, ES QUE TENEN POR??
POR DE QUÈ?