La fiscalia manté
la petició de sis anys contra l'ex-conseller i de quatre i mig contra el
sergent i els acusa de fer una escorta encoberta de Puigdemont
VILAWEB - 13.07.2023
El judici contra l’ex-conseller Miquel Buch i contra el sergent dels Mossos Lluís Escolà
és a punt de quedar vist per a sentència, i ha posat de manifest les
maniobres de l’estat espanyol per a deixar sense protecció –i
contravenint la llei espanyola– Carles Puigdemont com a
ex-president de la Generalitat. Perquè aquest judici té dues cares: la
formal, que es concreta en l’acusació de prevaricació i malversació per
la qual la fiscalia demana sis anys de presó i vint-i-set
d’inhabilitació a Buch i quatre anys i mig de presó i vint-i-tres
d’inhabilitació a Escolà; i la implícita, que constata la voluntat
deliberada del govern espanyol de deixar Puigdemont sense cap protecció
oficial bo i sabent que és una prerrogativa legal, i que la seva
situació processal no ho pot justificar. Els acusats han negat que el
contracte a Escolà com a assessor de Buch en seguretat fos cap manera
encoberta de dotar de protecció Puigdemont ni de desviar diner públic a
una finalitat diferent de la inicial.
Aquesta era la qüestió en el judici, el fet pel qual la
fiscalia demana presó i inhabilitació: si la contractació d’Escolà com a
assessor en sistemes de seguretat el juliol del 2018 fou correcta. El
fiscal Pedro Ariche sosté que no, que la feina que va
fer fou inconcreta i vaga, que els seus informes eren genèrics, que no
anava mai a treballar al departament i, en canvi, no parava d’anar de
viatge a acompanyar Puigdemont en els seus actes a l’exili, a proveir-li
una protecció que no hauria de tenir perquè li fou negada, a fer la
funció d’escorta.
El 29 d’octubre i el fiscal
Segons el fiscal, aquesta contractació va servir per a
allargar, a càrrec de l’erari públic, les funcions d’escorta de
Puigdemont que Lluís Escolà havia fet d’ençà del 29 d’octubre de 2017,
quan el sergent va acompanyar el president en la seva sortida a l’exili.
Però Escolà havia acompanyat Puigdemont durant els primers mesos a
l’exili a Bèlgica sense que això constituís cap mena d’irregularitat,
tot i que al llarg del judici hi havia moments que en el relat acusatori
semblava que fos així, perquè el fiscal traspuava la repulsió que li
causava. Però el mal de panxa del fiscal no és un fet atribuïble als
acusats ni jurídicament punible.
Pedro Ariche mateix ha hagut de reconèixer en el seu
informe final que Puigdemont no va escapar de l’acció de la justícia
espanyola, com tantes vegades ha repetit durant més de cinc anys l’alta
judicatura espanyola. Perquè el president se’n va anar a l’exili quan no
hi havia presentada cap querella ni hi havia cap ordre de detenció
contra ell. I durant els dies de vacances o de lliure disposició, Escolà
pot fer allò que li plagui. El fiscal i un dels testimonis de càrrec
que va portar al judici van afirmar que el fet que Escolà acompanyés
Puigdemont “va causar incomoditat en el cos”, però això és jurídicament
irrellevant. Per més que una gran part d’aquesta causa, de bon
començament, es va centrar en la investigació penal d’aquest fet, de
l’acompanyament a Puigdemont a Bèlgica, tal com recordava l’advocada
d’Escolà, Isabel Elbal. I tot plegat va quedar en una sanció (amb
l’expedient obert quan els Mossos eren sota el 155) per no haver-ne
informat convenientment.
Però també és irrellevant un dels arguments de l’acusació
en l’informe final, la crítica a l’actitud d’Escolà, negant que fos
exemplar tenint en compte que és un policia. Ariche ha arribat a dir:
“Un funcionari podria dir a Twitter que fuma marihuana, però seria
estrany que ho fes un policia quan els seus companys lluiten contra
això. Un funcionari pot fer gala de donar protecció a algú que es troba
en cerca i captura?”, es demanava en relació amb uns piulets d’Escolà a
Twitter. “Aquest funcionari el detindria si entrés en territori
espanyol? Què faria la resta de funcionaris i com veu aquesta conducta
la resta de la societat?” Com que el fiscal ho sabia, ha acabat aterrant
l’acusació, que es pot resumir en una de les seves frases: “El
nomenament d’Escolà com a assessor va ser correcte, allò que és il·legal
és la finalitat. Es van pagar despeses de protecció a un fugat de la
justícia i processat rebel.”
El tribunal decidirà si això és així. Buch ho ha negat, ha
defensat la contractació d’Escolà després d’haver estat uns mesos de
baixa mèdica per una afecció a l’esquena. Era el juliol del 2018. I el
fiscal ha repetit que a Escolà se’l continuava veient en companyia de
Puigdemont, a Waterloo, a París o en altres llocs, i que era evident, i
encara ho és, que Puigdemont disposa d’un equip de gent que el protegeix
a l’exili, fent una referència clara, tot i que no explícita, d’una
informació que curiosament ha publicat avui El Confidencial, segons la
qual, tot citant fonts dels “serveis d’informació de l’estat”, hi havia
una quinzena d’agents dels Mossos que s’alternaven per protegir
Puigdemont a Waterloo.
Però que Ariche hagi hagut de recórrer a aquest argument
palesa la manca de prova acusatòria de què disposa. Perquè per més que
fos certa la informació d’El Confidencial, de què serveix per a
condemnar per res Escolà o Buch? Quina importància té, això, si, tal com
s’ha vist després d’anys d’investigació, la fiscalia ha comprovat que
allò que fes Escolà durant els seus mesos de vacances no era pas cap
delicte? Ariche fins i tot ha esmentat un altre cas, el que la fiscalia
va obrir contra uns altres dos agents dels Mossos, acusant-los
d’encobriment per haver acompanyat Puigdemont en cotxe quan fou detingut
a Alemanya el març del 2018. El fiscal s’ha oblidat de dir que tots dos
van ser absolts.
L’estiu del 2018
És per tot això que es fa visible l’altra cara d’aquest judici, la que permet de veure tota la seqüència de fets pels quals l’estat
espanyol no tan sols va deixar sense protecció Puigdemont malgrat ser
una prerrogativa que té, sinó que ha perseguit judicialment algunes de
les persones que el van acompanyar per proveir-lo d’una certa seguretat,
però fora de les eines, recursos i seguretat que proporciona el servei
d’escortes dels Mossos d’Esquadra. Escolà acompanyava el president, però
no li podia fer d’escorta per més que volgués perquè no en tenia els
instruments.
Quan el 155 es va haver aixecat, quan ja hi havia Pedro
Sánchez al govern espanyol i Quim Torra al Palau de la Generalitat,
Miquel Buch va contractar Escolà com a assessor, i el sergent va fer
aquesta funció, que, tal com ha dit, era compatible amb el fet que
continués viatjant pel seu compte i anar a veure Puigdemont. Fou en
aquell moment, el 22 de juny concretament, quan Puigdemont va reclamar
el seu dret de disposar dels serveis de l’oficina de l’ex-president,
escorta inclosa. El ministre de l’Interior espanyol, Fernando
Grande-Marlaska, li va negar la protecció, i Buch es va queixar per
carta. Fins i tot aquella carta és utilitzada per la fiscalia com una
prova acusatòria, perquè poc després Escolà va esdevenir assessor de
Buch. Però no ha demostrat què té a veure una cosa amb l’altra més
enllà.
Però, sobretot, això demostra la irregularitat de la decisió del govern
espanyol. Segons el fiscal, la negativa a concedir protecció a
Puigdemont es basava en la seva condició de fugit de la justícia i de
processat rebel. Però Puigdemont s’havia posat sempre a disposició de la
justícia de Bèlgica, i d’Alemanya després. I precisament el juliol del
2018 un tribunal alemany va concedir l’extradició per malversació de
Puigdemont, però el jutge instructor, Pablo Llarena, la va rebutjar,
dolgut perquè no li havien concedit per rebel·lió. El president a
l’exili no ha escapat mai a l’acció de la justícia, sinó que s’hi ha
sotmès en uns quants estats. Fins i tot, en aquest judici, ha
col·laborat en el procediment declarant com a testimoni, per
videoconferència i acompanyat de funcionàries judicials belgues. Una
situació estranya per a algú de qui es diu que és un fugit de la
justícia.
https://www.vilaweb.cat/noticies/el-judici-contra-buch-i-escola-revela-la-jugada-de-lestat-per-desprotegir-puigdemont/
__