Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ciutadà activat no passiu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ciutadà activat no passiu. Mostrar tots els missatges

11 de desembre del 2024

Martin Niemöller: Em van venir a buscar…


Friedrich Gustav Emil Martin Niemöller va néixer a Lippstadt, Renània del Nord-Westfalia el 14 de gener de 1892. Durant la Primera Guerra Mundial va ser comandant d’un submarí alemany. En acabar el conflicte, després d’una forta crisi personal, va estudiar Teologia i es va ordenar pastor luterà l’any 1924. Tenia prejudicis anticomunistes i antisemites i per aquest motiu inicialment va recolzar el règim d’Adolf Hitler. Però quan va veure l’evolució del nazisme, que comportava fins i tot la negació del Déu en el que ell creia (sotmès també a la voluntat del Führer), li va dir a Hitler: “només Déu és el meu Fürher, i no vostè”. L’any 1939 va escriure la crònica de la seva conversió a “Del submarino al púlpito”. Va ser empresonat i va acabar als camps de concentració de Sachsenhausen i Dachau fins el 1945.

Després de la segona gran guerra va ser alliberat i va tornar a exercir com a pastor. Diuen que en un dels seus sermons va formular el seu conegut al•legat contra el nazisme, falsament atribuït a Bertold Brecht, i reconvertit en poema, responent a la pregunta “Què hauria dit Jesucrist?:

 

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista. 

Quan van empresonar els socialdemòcrates, vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata. 

Quan van venir a buscar els sindicalistes, no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista.

Quan van venir a buscar els jueus, no vaig protestar, perquè jo no era jueu. 

Quan van venir a buscar-me, no hi havia ningú més que pogués protestar.

 

El testimoni és esfereïdor perquè resulta molt real. De fet, ell sabia molt bé de què parlava, ja que va evolucionar des de la seva inicial complicitat amb el règim nazi fins a un compromís militant amb la pau. Va morir a Wiesbaden, l’any 1984, guardonat amb diversos premis pacifistes, però també acusat de comunista per haver-se oposat a la Guerra de Vietnam… 

 

 
(PD:  personalment aquest al·legat l'interpreto també com manca de compromís cívic, de cura per la societat en que vivim,  "la democràcia s'ha de vigilar" deia un periodista. Hi ha coses com les que explica l'al·legat, que de cap manera ens poden deixar indiferents, HAN  de tenir una resposta per part nostra perquè  passen de mida. Si hi hagués hagut una resposta cívica a la primera de les barbaritats de Hitler, aquest hagués fet marxa enrera. La primera crec que va ser el desposseir als jueus que eren funcionaris de la seva plaça, així per real decret. Temps després va obligar a tots els funcionaris a fer-se del partit, i sino, perdien la plaça. Hitler feia tests d'anestèsia de la societat alemana d'aleshores, cada cop abans de donar el següent pas endavant en el seu pla. Llegiu l'entrada "El control de l'opinió pública en el nazisme" i trobareu els llibres de on surten els exemples que us explico, per testimonis de primera mà. 
 

Altres entrades relacionades:
 
>  9N: Alemanya recorda la terrible 'Nit dels Vidres Trencats' d'ara fa 75 anys
>  Alemania recuerda el horror de " la Noche de los Cristales Rotos" 75 años después (9 noviembre 1938)
 Val a dir que els opositors alemanys al nazisme necessiten ser reinvindicats, n'hi havia!! Això passava en paral·lel a les manipulacions solapades de Hitler i cia per imposar el seu pla genocida, de mica en mica, creant molta por, permetent l'actuació per lliure dels 'camises pardes' (milicians del partit nazi). Es tractava d'anar-se imposant sense provocar una sublevació del poble alemany.     
D'opositors n'hi havia. Molts s'hi van deixar la vida! Cuca de Llum)
 
 
(Aquesta entrada ha rebut 257 visites)
 
___ 

26 de setembre del 2023

Martin Luther King: "...el abrumador silencio de las personas buenas"



"A mí me encantan las frases, y hay una frase de Martin Luther King que siempre me viene a la cabeza cuando explico esto a mis hijos, que dice algo así como que en esta generación, porque es verdad que a la gente joven les dejamos un mundo que es una mierda, lo hemos hecho muy mal, y en esta generación tendríamos que arrepentirnos, no de las maldades que hace la gente mala, sino del abrumador silencio de las personas buenas."

Citat per Victor Küppers. 


 ....



Educar se hace con cariño, mucho cariño, y tiempo, mucho tiempo. Aquello de «yo poco tiempo, pero de calidad», es un cuento chino

Victor Küppers

 
(Post visitat 591 cops
 
 

7 de setembre del 2022

L' autoestima, dignitat i la moral de combat dels catalans



Els catalans som el 20% de la població d'Espanya o sigui un de cada 5, aprox. Fins ara el pols quedava empatat, tot i que som 1 a 5. Ara Espanya lluita per enganyar la seva dèbil posició..., costarà però podrem!!! Ja ho crec!!!    



Precisament l'objectiu nº1 d'Espanya ha sigut MENJAR·NOS LA MORAL ALS CATALANS amb tot tipus d'estratègies: que parlem mal castellà, que el català és un idioma de pagesos, un idioma lleig (com pot ser lletja la llengua de la teva mare??!!!), que no és un idioma, que és un dialecte lleig i bast que només serveix per dit tacos. 
 
Som garrepes (...vist el que passa a la Marató de TV3: 8 milions d'€ per 7 milions de població...) Som garrepes o no som malgastadors, què en principi no és el mateix.

S
om perucs, que no tenim sang a les venes i que som mercaders que venem qualsevol cosa inclosa la pàtria catalana... Aquesta és especialment punyent. Des de l'1-Oct 2017 això ja no s'aguanta per enlloc.  Fa molt, què es van "espantar" els que van resistir 13 mesos de setge a Barcelona el 1714 ?

I els que feien societat per fletar un barco, omplir·lo de mercaderies i anar a vendre-ho a Alexandria, Sicilia, Constantinopla o Tunes, van començar cap a l'any 1000. El 1117 van fer una ratzia amb l'estol enviat per la ciutat de Pisa per castigar els alarbs de Mallorca e Eibissa que feien de pirates ...en savien de navegar i passar riscos!  

Diu en Vicens i Vives al seu llibre "Notícia de Catalunya" que som un dels païssos d'Europa que més cops s'ha revoltat. Ell compta 11 vegades d'importància general des del 1462, des dels cinc darrers segles (vegeu pàg. 185 i el capítol sencer "Les Revolucions Catalanes"). Vives és un autor molt respectat, no vol dir que no es pugui matisar, però ha estat una sorpresa llegir això que va totalment en contra d'un estat d'opinió que he sentit tota la vida!

Nosaltres a defensar viure de persona, dignament. Sense fer cas dels intents d'ensorrar·nos  les ganes de lluitar. La tàctica era bona: un poble sense esperança, que no creu en si mateix, que no té autoestima,  no presenta batalla. Tot i això, la primera batalla de la "guerra" per la independència va començar el 2017 defensant el dret de votar en un referèndum; recordem que cap de les urnes va ser trobada abans del dia de les votacions.

Cuca de Llum. 



Afegitó a  30.01.2017 

Quina ha estat la grata sorpresa al llegir les opinions d'Otegui sobre els motius que han propiciat l'actual augment de l'independentisme a Catalunya!   Bon anàlisi:

" Al País Basc també han arrelat els prejudicis que l’estat espanyol ha creat: fenicis, avars, pactistes…
(...)

Per què Catalunya ha avançat el País Basc en el camí de la llibertat després d’anys que semblava que anava darrere?


—Hi ha explicacions diverses. A Catalunya, després de deixar l’estatut net i polit com una patena, es va viure una frustració nacional. Hi ha molts factors que nosaltres hem de traslladar i importar del procés català a Euskal Herria. Hi ha gent que diu que tot això que ha passat a Catalunya s’explica per la incorporació de la burgesia a la idea d’independència. Uns altres diuen que és perquè l’activisme popular va impulsar les consultes.


I què creieu?
Que hi ha un factor principal que ho explica. I és que una majoria social ha arribat a la conclusió que l’estat espanyol no serà mai el seu estat i no la respectarà mai. Per això cal construir un estat propi. S’ha vist clarament que no hi havia cap opció d’arribar a acords amb l’estat. Aquesta fase s’ha exhaurit. I això, venint d’aquesta tradició pactista, implica una ruptura total en termes polítics, culturals i ideològics. En canvi, al País Basc encara hi ha molta gent que continua venent que és possible canviar l’estat. No sé si s’ho creuen. Per una banda, el PNB, que, si no ven això, es queda sense estratègia; i per una altra, Podem, que diu que l’estat espanyol canviarà quan governin ells."
Per llegir l'entrevista sencera, cliqueu:
Arnaldo Otegi: ‘L’única esperança de l’estat és que vosaltres no us poseu d’acord’

  

 

Afegitó  n.2  del  19.07.2021

 He trobat aquest texte de Vicent Partal, trobo que s'escau aqui:

"Entre el 2006 i el 2012, polítics de partits diversos van creure que aquest país era un país dòcil que podia ser conduït per les avingudes que ells pensaven que els afavorien. Fins que es van trobar arrossegats, de baix estant, per la rierada que havien construït quatre clarividents a Arenys de Munt i per allò que havien fabricat discretament milers i milers de dissidents –de gent que dissentia i dissenteix i dissentirà sempre de la política professional i professionalitzada".
https://www.vilaweb.cat/noticies/els-pilars-de-la-terra/

 

>>  Article recomanat:  Vuit eines de repressió del català durant el franquisme - La dictadura va dissenyar una estratègia integral per anihilar la llengua catalana
 
 
 >>> La meva experiència m’ha ensenyat que un pocavergonya en necessita un altre al davant, que arronsar-se davant d’un xulo(...) no serveix per apaivagar la seva agressivitat.
 

 
 
___

29 de setembre del 2021

Lluita per posar fi a la corrupció

 



Si no lluites per posar fi a la corrupció, n’acabaràs formant part.

Joan Baez, cantant nord-americana (1941)






_

7 de setembre del 2021

“Sortir al carrer a lluitar pels drets i llibertats està en l’ADN de Catalunya”



Cobertes de la 2a edició ampliada, del 2016.



"Però la feina que estic acabant, una mena d’història de Catalunya, La formació d’una identitat, està bastant encaminada a sostenir que cal seguir persistint, passi el que passi a curt termini. Vivim en una societat que ha estat resistint durant ni més ni menys que 500 anys tots els intents d’absorció i assimilació, que ha perdut tres grans guerres (1652, 1714, 1939), que ha patit intents de persecució i anul·lació cultural i que, així i tot, surt al carrer per reclamar la llibertat. Això no es resol en pocs mesos: és una batalla molt llarga i difícil en la qual es va creure que es guanyaven moltes coses el 1979, quan es va aconseguir un Estatut que venia amb trampa, perquè no ha estat respectat mai. Avui vivim una batalla més d’una guerra molt llarga en la qual cal repensar si val la pena seguir lluitant pel que estem lluitant. Jo crec que sí."

(Josep Fontana. Entrevista 1 setembre 2014)  
>>  http://www.elcritic.cat/hemeroteca/josep-fontana


........


El llibre va sortir i se n'ha fet una 2a edició, aquesta és la portada de la 2a edició:  


"La formació d'una identitat. Una història de Catalunya" Josep Fontana. Eumo Editorial. Vic. 2016. (485 pàg)





Per saber-ne més: veieu les entrevistes que són com un resum dels missatges que el Prof. Josep Fontana vol transmetre amb aquest nou llibre:

>>  A l'entrevista que l'Andreu Barnils -al decembre 2014- li va fer en motiu de la publicació del llibre, explica molta història nostra:
Josep Fontana: 'Aquest país, si s'ha de salvar, el salvarà la gent


>> les entrades en aquesta blog de Josep Fontana:

En particular recomano les 2 o 3 entrevistes que va donar quan va publicar aquest llibre. Explica molt bé què és la identitat catalana, i les diferències amb la castellana: el professor Fontana sosté que són dues cultures molt diferents.

1 de juny del 2021

En marxa una app i una web perquè la ciutadania digui a quina constitució aspira

 

En marxa una app i una web perquè la ciutadania digui a quina constitució aspira 

 

Debat Constituent llança 140 preguntes per determinar models d’estat, serveis, drets o règim econòmic

La participació es tancarà el 31 de desembre 

 

Debat Constituent ha posat en marxa una aplicació i una web per iniciar els debats i la participació ciutadana sobre la constitució a què aspiren per a Catalunya. Amb l’objectiu d’arribar al major nombre de participants, les 140 preguntes amb què s’ha plantejat la consulta permeten triar entre diferents models d’estat, llengua, organització territorial, règim econòmic, drets civils, seguretat o recursos naturals i sectors estratègics.
 
L’objectiu no és fer una “possible nova constitució” per a un estat independent, sinó per a una Catalunya que pugui ser també part d’una federació espanyola, un estat lliure associat o una confederació d’estats. “El debat és de tots i totes els que vivim a Catalunya. Hi està cridat tothom des de la seva pròpia decisió i consciència”, defensa l’exdiputada Gabriela Serra, integrant de la Coordinadora Nacional d’Enteses que impulsa la iniciativa –més d’un centenar de grups comarcals, regionals o locals.
 

No retrocedir en drets

En l’elaboració de les preguntes s’ha tingut en compte un criteri de progressivitat –per exemple no es pregunta sobre la pena de mort perquè es considera una rèmora penal del passat– i un de desacord –per exemple es permet decidir entre tenir exèrcit o no, o triar entre sanitat pública, privada o el model actual–. Per participar cal baixar-se una app que permet registrar-se i verificar la identitat de l’usuari per mitjà d’una foto del DNI de la qual només es guardaran l’edat, el gènere i el codi postal per evitar que una persona participi més d’un cop i per extreure al final les respostes classificades pels tres criteris.
 
El registre a l’aplicació és, doncs, obligat per respondre al qüestionari constitucional a través de la web . Si bé la participació individual i directa és una opció, Debat Constituent impulsarà debats arreu del territori que poden ser de temàtiques específiques sobre el contingut constitucional.
 
Aquesta campanya s’organitza a través de les Enteses territorials, que són autònomes per cridar a la participació entitats del seu àmbit però que també assessoraran aquelles associacions que vulguin organitzar elles mateixes els debats. De fet, també es preveu la possibilitat dels “debats autoconvocats” que poden fer grups d’amics o familiars a l’hora de participar.

 

Gestionar els desacords

El procés participatiu finalitza el 31 de desembre i les respostes seran processades per un programa informàtic que automatitzarà quants vots i percentatges de suport té cada opció de cada resposta.
 

Serà un Fòrum Cívic i Social format per un miler de persones de les Enteses però també d’altres participants els que elaboraran els resultats. Les respostes ja vindran donades pel processament informàtic, però el fòrum haurà de gestionar i decidir sobre els “dissensos”, és a dir, aquelles qüestions sobre les quals l’opinió hagi quedat molt dividida i no es puguin considerar “respostes majoritàries, indiscutiblement acceptades”, tal com explica Lluís Llach, portaveu de la coordinadora. La metodologia de com es defineixen les respostes problemàtiques l’elaborarà la coordinadora durant aquest mig any de consulta.

 

Des de gener del 2022 s’hauria de constituir el fòrum i celebrar les sessions per tancar una proposta a l’abril, però el calendari està condicionat per imprevistos com la pandèmia.

El document final s’entregarà al govern i al Parlament. Tot i que no és un procés oficial, es pretén que la ciutadania es defineixi sobre “temes cabdals per al nostre país”, sosté Serra: “Si més no, que sigui un exercici de poder constituent.”

 https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/1976805-en-marxa-una-app-i-una-web-perque-la-ciutadania-digui-a-quina-constitucio-aspira.html?utm_source=telegram&utm_medium=xarxes&utm_campaign=xarxes

 

 

 


10 de febrer del 2021

Perseverem amb una cosa que costa poc de fer i es la nostra major força: el vot.


 Molta gent no vol anar a votar. Si us plau difoneu si esteu d’acord 👇🏻

Hi ha virus? SÍ.
Anem al súper? SÍ
S’infecten les caixeres? NO més que la mitjana
Ens volen espantats? SÍ
Volen baixa participació i, per això, han forçat les eleccions ara? SÍ

Ho aprofitaran per “Gobernar Catalunya y acabar con el problema catalán? “. SÍ, ho van provar amb les eleccions del 155 i contra el que esperaven no els hi va sortir bé.

Ho podem evitar? SÍ, anant a votar e impedir que els partits unionistes siguin majoria. El nostre vot es la força.
Podem fer alguna altra cosa? ara NO.

Per mantenir el pols, els independentistes hem de guanyar a totes les eleccions.
Ja passarem comptes amb els nostres partits més tard.

Un col·legi electoral serà infinitament més segur que un transport públic (autobus, tren, metro, un supermercat, un bar o un centre educatiu, i per descomptat un hospital on els nostres sanitaris lluiten contra el virus.

I si teniu por: equipeu-vos amb dos mascaretes quan entreu, la FP2 + quirúrgica. al col·legi electoral, i desinfecteu-vos les mans al sortir.

Perseverem amb una cosa que costa poc de fer i es la nnostra major força: el vot.
 
 


 

7 de març del 2018

Quim Torra: ‘Quan tornem a tenir un moment propici, hem d’estar disposats a ser tres mil a la presó’







Entrevista al diputat de Junts per Catalunya que participa a la negociació amb ERC i la CUP per a desencallar la política catalana 

02.03.2018 -  Pere Cardús
L’editor i advocat Quim Torra ha entrat al parlament per fer la independència. Ho ha fet a la llista de Carles Puigdemont, Junts per Catalunya. Es mostra sorprès per la manca d’una estratègia unitària que permeti d’arribar a acords clars i més ràpids tenint en compte la situació d’emergència nacional. I pensa com es pot desenvolupar una legislatura incerta, amb presos i exiliats i una estratègia de la por que no cessa des de l’estat espanyol.

Placa del monument dedicat a Václav Havel (fotografia d’Albert Salamé).
Cerquem un lloc per a seure, un divendres amb bon sol, a l’aire lliure. A tocar de l’edifici del parlament, al parc de la Ciutadella, hi ha un parell de cadires i una taula al voltant d’un arbre. És un monument a Václav Havel, el líder de la Revolució de Vellut a Txecoslovàquia i posterior president de la República. La placa que acompanya el monument diu que és dedicat a la memòria de Havel i a la causa dels drets humans i de la llibertat arreu del món. Ens sembla que és el lloc perfecte per a parlar amb Torra de tot això que volem parlar. Perquè ens preocupa què n’ha quedat de la República proclamada i quines lliçons n’hem tret de la tardor catalana. Comencem parlant del moviment que ha fet Puigdemont i de la creació d’aquest Consell de la República a Brussel·les.


—El desconcert entre els independentistes és evident. Aquesta decisió de Puigdemont obre un bon camí o és tan sols una manera d’esquivar la patacada de l’estat espanyol?
—He de confessar que, fa unes setmanes, amb l’anàlisi de les forces i debilitats que té l’independentisme després de tot el que ha passat aquests mesos i el resultat electoral, em faltava trobar una sortida que pogués ser la sortida de consens de tot aquest bloc independentista republicà. Fa un parell de setmanes, el president va voler compartir amb nosaltres aquestes reflexions i em va semblar que trobava aquell punt precís per a fer realitat aquesta República. Una República que ell entén que està declarada, guanyada en un referèndum i que no vol que sigui una paraula buida.


—I com es concreta?
Cal que fem acció política republicana que ens porti a algun lloc. Penso que amb aquesta sortida que proposa el president ampliem fronts republicans, internacionalitzem el procés per primera vegada de manera seriosa, i la ciutadania s’ho podrà sentir seu, que és la cosa més important. Ho acabarem constatant en el dia a dia. Que ahir el candidat Jordi Sànchez expressés en un piulet que el govern legítim era el govern de Puigdemont i que des del govern de la Generalitat s’obeeixi republicanament les directrius polítiques que vinguin de Brussel·les, si som capaços d’articular-ho bé, em sembla que ens obre una oportunitat magnífica. Es crea l’Espai Lliure de Brussel·les –afegiria aquí un guionet: i Ginebra. Des de l’interior es fa política social i de progrés amb actituds i valors republicans. I sobretot, la tercera pota, que és la ciutadania. Si la ciutadania deixa d’empènyer, no resisteix o no ens interpel·la a continuar endavant, tot això no funcionarà. Tenim una ciutadania apoderada, crítica i que ens exigeix molt. Si algú no ha fallat mai i no sembla que hagi de fallar és la ciutadania. Per tant, ens haurem de concentrar en la relació entre Brussel·les i Barcelona.



—La República s’allunya físicament. I mentrestant, el govern autonòmic continuarà xocant contra el mur de l’estat espanyol? Quina viabilitat té?
Els qui fem política hem de fer autocrítica, perquè ens hem entretingut molt en el com ho farem i en els noms. Sempre oblidem de parlar de l’estratègia i de què farem. Aquí també responsabilitzo els periodistes, que ens haurien de preguntar més què volíem fer en aquesta legislatura. Hem mirat de fer aquesta anàlisi. I l’hem resumida amb una frase: hem de passar de la restitució a la constitució. És a dir, si acceptem que hi ha hagut un 1-O i un 27-O, no podem acceptar que amb el retorn a l’autonomia n’hi hagi prou
.


—Hi ha moments que sembla que l’objectiu sigui aquest.
—Aquest no pot ser el nostre projecte. Volem acabar la legislatura amb un procés constituent seriós, amb un projecte de República catalana. Em sembla que l’objectiu de passar de la restitució a la constitució catalana és raonable, atesa la correlació de forces actual dins del conjunt independentista. Atès que els independentistes continuem necessitant expressar que el 50% del país dóna suport a la proposta, això ens situa en un escenari que d’ací a quatre anys podem tornar a tenir la pilota al punt de penal. Si sabem moure les tres vies d’acció política –Brussel·les, Barcelona, ciutadania–, ens dóna un joc per a aquesta legislatura que no és de retrocés sinó molt ambiciós.

—El desconcert de la gent –i la decepció– és per aquesta batalla de partits que s’ha escenificat des de les eleccions imposades. Després de la dignitat ciutadana de l’octubre ha vingut un espectacle lamentable…
—Per a algú que tot just s’estrena en la política institucional, encara que ja he tingut activitats parapolítiques, és una de les coses que xoquen. Efectivament. Davant la situació d’emergència nacional que viu el país, davant els anhels de llibertat que té la ciutadania, havent quedat el 27 d’octubre amb un regust agredolç, i després del patiment de l’exili i la presó, hom pensava que hi hauria un front d’unitat que seria capaç d’establir acords més de pressa, de manera més contundent i més clara. Un cop ets dins de la política al parlament, he de dir que veus que malauradament aquests temps són necessaris. Perquè la política la fan les persones. I la fan els partits. I els partits necessiten els seus ritmes, les seves escenificacions, posar els seus accents i marcar el seu territori. Això passa a qualsevol país normal del món. Però, com que nosaltres vivim en aquesta anormalitat permanent, ens agradaria que això no passés.



—Quins són els interessos curts que condicionen un plantejament unitari amb sentit estratègic?
La situació d’anormalitat política pels empresonaments i l’exili no l’hem de menystenir. Això condiciona els moviments polítics. Tots els partits tenen gent a la presó o a l’exili i això cal tenir-ho sempre present. Després, el fet que no es presentés una candidatura com la de Junts pel Sí i que hi hagués dues candidatures diferents –tres, amb la CUP– fa que debats que s’haurien resolt abans de les eleccions ara s’han de fer a posteriori. I això també fa que les negociacions vagin més lentes. I tercer, que els ritmes dels partits són diferents. N’hi ha que assoleixen consensos i decisions de manera més ràpida, i hi ha partits amb models més assemblearis que necessiten un procés més lent de presa de decisions. I això s’ha de respectar. Per exemple, la CUP té aquest dissabte un consell polític decisiu. Quan vam començar a negociar amb la CUP fa una setmana, ens deien que la seva decisió es prendria el dia 3 de març. Això s’ha de respectar.


—La proposta de Puigdemont de renunciar provisionalment a la investidura i donar pas a Jordi Sànchez no ha estat ben rebuda per ERC. No estava negociat això?
—Tan sols puc dir i recordar que les negociacions parteixen d’una premissa que és que la presidència del parlament seria d’Esquerra Republicana i la presidència de la Generalitat seria de Junts per Catalunya en aplicació del resultat electoral. Em sembla que aquest és un principi que sempre s’ha de tenir clar. De totes maneres, em sembla que aquestes discussions dels noms fan més nosa que servei. A mi m’interessa l’estratègia i l’objectiu que ens proposem tots plegats. Jo no em vull entretenir en aquestes discussions de noms.


—Els presos són ostatges polítics. Aquesta situació com condiciona les decisions que es prenen?
—Mireu, jo tinc una carta que vaig rebre ahir d’en Jordi Cuixart que em demana que no els tinguem en compte. Demana que tirem endavant i que fem política. Diu que són ostatges i que no hem de deixar que els utilitzin. Que tirem endavant. I em sembla que aquesta és la millor resposta que podem tenir.


—Hi ha un xantatge sobre els presos, però també sobre els qui viuen assenyalats i amenaçats d’anar a la presó. Això no ho deu facilitar gens…
—Tot això és monstruós. El punt de degeneració dels mínims estàndards d’allò que havíem considerat que era un bloc de drets fonamentals que havíem assolit fa feredat. Hi ha diputats del Parlament de Catalunya que han mutat a inquisidors, fins i tot pretenent prohibir que es puguin debatre esmenes a textos. Veiem coses que exigeixen sincerament una anàlisi de consciència democràtica. Tot plegat forma part d’aquesta estratègia de terror que imposa l’estat espanyol.


—Expliqueu-vos.
—S’han inventat la fórmula perfecta: independentista és igual a culpable. Culpable de què? És igual. Ja s’ho inventaran. Però, d’entrada, ets culpable. D’haver dit una paraula, d’haver-te reunit amb no sé qui, d’haver fet una trucada… Hem de combatre aquest estat de por. Hem d’apel·lar a la llibertat de pensament i a la llibertat de consciència en aquest moment. Em sembla gravíssim. Aquí sí que demano que qualsevol demòcrata d’aquest país alci la veu i s’encari al monstre. Això no pot ser. I encara menys allà on es representa la voluntat popular que és al parlament. A veure si al parlament no podrem parlar de la República catalana! Però on hem arribat?


—Ahir us vau estrenar al faristol de l’hemicicle. Us va sorprendre la crueltat i la duresa de les intervencions del bloc del 155?
—Molt. Molt. Jo acabo d’arribar, però hi ha diputats que fa anys que hi són. I es coneixen entre ells. Han treballat plegats amb gent que ara és a la presó o a l’exili. Aquest punt de nul·la humanitat, l’absència d’un punt d’humanitat, m’impressiona. Sincerament, m’impressiona. No té res a veure amb la discrepància política. És una qüestió d’humanitat. Són gent que seien de costat, coincidien al bar i feien broma, s’havien intercanviat somriures… Són a la presó i són a l’exili. I a aquesta gent se’ls en fot. A mi, sincerament, tot això em dol moltíssim. Hi ha en qüestió uns valors humans molt bàsics.


—Si es resol aquesta qüestió de la investidura autonòmica i queda clara la funció del Consell de la República, la gent començarà a visualitzar els objectius concrets perquè la República no sigui una idea a Brussel·les i comenci a ser una realitat a Catalunya?
—Sí. Justament, amb aquesta idea de tres actors polítics que ens permeten eixamplar l’acció republicana, si sabem moure els engranatges, si estem en comunicació permanent els tres actors, tenim la força d’eixamplar la base amb objectius concrets. Per exemple, arribar a la redacció de la proposta de constitució de la República catalana. I, per tant, a un segon referèndum per a refrendar-la. Aquest és un objectiu ambiciós i raonable alhora, tenint en compte la correlació de forces de l’independentisme. Avui hi ha ritmes diferents en l’independentisme. És així i no podem negar-ho. La redacció de la constitució és un objectiu que ens permet un gran debat de país fet de manera seriosa. Compro la frase de Carles Riera: això no són tallers de gomets. El procés constituent no pot ser un taller de gomets. Ens l’hem de prendre seriosament. Amb aquesta proposta, tornem a dibuixar un possible gran moment.


—Parlem de quatre anys de legislatura que es tancaran amb un referèndum sobre la constitució?
—Al meu entendre, sí. Però hem de pensar que és una legislatura amb presons, exilis, processos judicials… Hem de ser capaços de donar la resposta adequada a cadascuna d’aquestes vexacions. Suposo que la societat catalana és prou madura per a comprendre que hi ha uns límits. Les darreres línies vermelles. Hem d’estar en alerta perquè ningú no pot renunciar ni un mil·límetre a allò que vam votar i proclamar. I tot té un límit.


Puigdemont ha reconegut que el 10 d’octubre es van equivocar suspenent la proclamació de la independència. Tenim un problema a saber llegir el millor moment de fer les coses?
D’entrada, estic d’acord amb aquest reconeixement d’error del president. Jo també pensava que el 10 d’octubre era el moment òptim. Després vaig pensar que el 27 d’octubre ho tornava a ser… Però, de la vostra pregunta, em sembla més important una reflexió sobre la incapacitat de saber esprémer aquests moments. Hi havia un moment encara més òptim i amb més coses a favor que va ser el 14 d’abril de 1931. La nit del 14 d’abril del 31, un esquadró de l’exèrcit es va plantar a la plaça de Sant Jaume per presentar armes al president de la República catalana, Francesc Macià. Ell té el país controlat, el govern civil, ha ocupat els centres neuràlgics del poder, ha enviat cartes a tots els alcaldes dient que controla la situació.


—Però…
—En aquell moment, som una República catalana proclamada i viva. I tres dies després ens trobem amb la Generalitat de Catalunya. Us podeu demanar, com feia Jaume Miravitlles, si Macià va trair. Per què no vam saber aprofitar aquell moment? Sóc un macianista convençut i us diré que vam tenir allò que vam saber-nos guanyar. La societat catalana no va ser capaç de guanyar-se una altra cosa. Quan em pregunto a mi mateix què va passar el 10 d’octubre o el 27, també m’atribueixo part de les culpes. Com a ciutadà que potser va esperar massa dels polítics. I potser era la nostra hora i no vam ser capaços d’entendre-ho. Vull dir que no m’agradaria deixar sol el president en aquest reconeixement de culpa. Som en un moment que cada ciutadà és essencial. La República dependrà de què fem cada un de nosaltres. El lideratge polític és decisiu, d’acord. Però el lideratge social és encara més important.


—El 14 d’abril del 31 no hi havia ni de bon tros una societat tan mobilitzada com ara a favor de la independència.
—No! A més a més.


—Potser l’estat espanyol tampoc estava en la dinàmica actual…
—En la decisió de Macià –aquesta és la meva opinió–, hi pesa el fet que també arriba a Madrid la República i venien del Pacte de Sant Sebastià, mesos abans. Crec que va pesar la voluntat de fer possible que es tirés endavant tots junts en un projecte de fraternitat. Què hauria passat si en aquell moment no s’hagués proclamat la República a Madrid? No ho sabem. En qualsevol cas, avui queda clar que aquella finestra que es va obrir el 1931 ara no existeix. Ja hem constatat que no hi ha cap forma política amb què l’estat espanyol vulgui encabir un projecte de sobirania per Catalunya.


—Als comuns els va molestar que recordéssiu la història. Van dir que us havíeu de centrar en el futur…
—És clar. Hi ha gent que diu ‘som l’any 2018’. Sí, és clar que hi som. Però venim d’on venim. I cal recordar d’on venim per parlar d’on som i cap a on anem. Jo dono moltes voltes a l’exemple aquest del 14 d’abril del 31. Em sembla que ens ajuda a treure’n moltes conclusions sobre què va passar-nos aquest octubre. Després del 31 van continuar lluitant. Els nostres pares van continuar lluitant sota el franquisme. I nosaltres continuarem lluitant. Tenim un objectiu i no pensem renunciar-hi. Ara hem de tornar a crear un moment.


—El 14 d’abril va sortir d’unes eleccions municipals. L’any que ve n’hi haurà unes altres, i unes europees…
—Caldrà aprofitar qualsevol bon moment que es presenti. Un independentista no ha de renunciar mai a aprofitar el moment per arribar a la independència. Cada dia és bo per a fer la independència. No hi ha dies dolents.


—Us uneix una amistat molt estreta amb Jordi Cuixart i Quim Forn…
—Ahir vaig rebre cartes de tots dos. Tenen una fortalesa i un coratge admirables.


Havíeu pensat mai que viuríeu una situació com l’actual?
—Jo m’havia imaginat que si anaven deu a la presó, els tocaria patir, però que si érem tres mil que ens tocava rebre, no hi hauríem entrat. I ha passat que hi han entrat deu. Aquesta és una lliçó també de l’octubre. Quan tornem a tenir un moment propici, hem d’estar disposats a ser tres mil a la presó. Amb totes les conseqüències. Això és el que he pensat tota la vida i ho continuo pensant. No em desdiré del que he pensat sempre.


—Teniu una conclusió clara de per què no s’ha guanyat la independència?
—No hem guanyat perquè encara no s’ha acabat el partit. Hauria estat diferent amb un 55% de vots a les eleccions. A les del 27 de setembre de 2015 i a les del 21 de desembre passat. Hauria estat molt diferent. Sí que tenim un referèndum que guanyem i una proclamació de la República, però necessitem tornar a passar per una exigència d’un referèndum de la independència que superi aquest 50%. Sincerament, l’independentisme ha de ser conscient que això és important a escala internacional. Quan tinguem aquest 50% dels vots, aleshores s’ha de ser conseqüent. En vaig parlar al llibre ‘Els últims 100 metres’. Aquest moment exigeix uns escenaris gandhians. Tothom en parlava fa set mesos. Vivim a l’estat espanyol i aquesta és la manera que tindrem d’aconseguir la independència.

6 de març del 2018

Axel Schönberger: ‘Des del 27 d’octubre de 2017, Espanya no és una democràcia’


Entrevista al professor de la Universitat de Bremen 




04.03.2018
Els alemanys ho tenen més clar que els catalans. Així començava un missatge de WhatsApp que va circular en massa pels mòbils de la Catalunya groga fa un parell de setmanes i que reproduïa algunes de les opinions del professor Axel Schönberger. Certament, no es mossega la llengua a l’hora de criticar l’estat espanyol i qualificar-lo de dictadura. Però qui és aquest llatinista i romanista alemany que aquests darrers mesos ha deixat penjada la seva tasca científica per donar suport a la causa catalana? Mirem de treure’n l’entrellat amb aquesta entrevista.


Senyor Schönberger, en sou conscient que la versió catalana del vostre article ‘Die Wahl zwischen Freiheit und Knechtschaft’ (‘Elegir entre llibertat i esclavatge’) ha circulat en massa per les xarxes socials i els mòbils dels catalans? Us sorprèn?
Aquest article no solament s’ha estès per Catalunya, sinó per tot el món. Vaig supervisar i autoritzar la traducció catalana que n’ha publicat l’Unilateral. Però hi ha traduccions, com l’anglesa i la castellana, que s’han fet i que han començat a circular sense la meva autorització. M’han arribat comentaris des de diversos països i continents. A molts llocs hi ha una gran indignació per la demofòbia del règim espanyol i la injustícia dels tribunals espanyols. Crec que a Catalunya l’article es va difondre molt ràpidament mitjançant WhatsApp.

Al capdavall, en aquest text només hi dic les mateixes coses que diria qualsevol persona amb dos dits de seny que segueixi la situació a Catalunya i tingui els coneixements bàsics necessaris. A la majoria dels catalans no els hauria de sorprendre res del que hi dic. Si interessa, segurament és per l’escandalosa conspiració de silenci existent en la política europea pel que fa a la nació catalana i al seu legítim dret d’autodeterminació. Com que els principals polítics d’Europa tracten els catalans com si fossin esclaus espanyols i no com a ciutadans de la UE, m’imagino que a Catalunya deuen agrair que un ciutadà estranger com jo expressi el que de fet haurien d’haver dit ja fa temps la senyora Merkel i el senyor Macron, com també els senyors Juncker, Tajani i Tusk, si es prenguessin seriosament l’article 2 del Tractat de la UE i la Convenció Europea de Drets Humans.


No vigileu si feu afirmacions políticament correctes quan parleu de Catalunya.
—No, en les entrevistes que em fan a Alemanya no em mossego la llengua. Una ràdio alemanya important va decidir de no emetre una d’aquestes entrevistes, sense dir-me’n el veritable motiu. Sospito que va ser perquè vaig comparar alguns punts de la situació actual a Espanya amb la situació a Alemanya a principi dels anys trenta del segle passat. Algunes altres entrevistes, però, sí que han tingut força repercussió aquí a Alemanya. Des de l’1 d’octubre de 2017, a www.change.org/Katalonien, he fet una petició de solidaritat amb Catalunya en trenta idiomes i hi vaig publicant articles en diversos idiomes. Alguns analitzen amb prou clarividència els esdeveniments que han tingut lloc a Catalunya. El 21 d’octubre, per exemple, ja hi advertia sobre un cop d’estat imminent. Per tant, sí que em sorprèn una mica que sigui precisament aquest l’article, que no és pas el més dur, el que més difusió hagi tingut arreu del món. Segur que les traduccions que se n’han fet i la força de les xarxes socials en són l’explicació.


Sou filòleg i home de lletres. Què ho fa que hàgiu decidit de significar-vos de manera activa i pública per la causa catalana?
—Fins ara, no havia mai estat políticament actiu i, de fet, els meus projectes de recerca científica em tenen plenament ocupat. Actualment tinc sobre la taula l’edició crítica i la traducció alemanya de la Gramática de la lengua castellana d’Antonio de Nebrija. El primer volum ja s’ha publicat i aquest segon hauria hagut d’aparèixer a final d’octubre de l’any passat, si no fos perquè la tensió a Catalunya va pujar tant a partir de l’1 d’octubre. La meva implicació en la causa catalana ha aturat temporalment aquest projecte, com també la meva edició crítica alemanya de de la gramàtica llatina de Priscià.

Influït per les estremidores notícies que arribaven de Catalunya, el 1 d’octubre mateix vaig decidir d’aturar temporalment les meves tasques científiques, implicar-me en la legítima causa del poble català i denunciar les continuades violacions dels drets humans per part de l’estat espanyol. Catalunya està actualment sota una dictadura il·legal. El règim espanyol, amb la col·laboració col·lusiva del Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional, duu a terme l’atac més devastador des de la fi oficial del franquisme contra les institucions catalanes, l’autogovern i, com més va més, també contra l’ús del català i l’aranès.


La difícil situació que viu Catalunya supera l’àmbit d’aquest país?
—Sí, això que passa a Catalunya afecta tots els ciutadans de la UE. La llibertat dels catalans que cal defensar és la llibertat de tots els ciutadans dignes i justos de la Unió Europea. La resta de països del món no poden acceptar que un règim i el seu sistema judicial violin la seva llei, la Convenció Europea de Drets Humans i per tant el Tractat de la UE, la Declaració Universal de Drets Humans de les Nacions Unides i per tant el dret internacional d’obligat compliment. Estic profundament convençut que actualment a Catalunya no únicament hi ha en joc la lluita contra l’opressió demofòbica i l’explotació criptocolonial del poble català, sinó que perillen valors fonamentals d’Europa i el futur del projecte europeu mateix. Si els senyors Juncker, Tajani i Tusk prevalen, es podrà enterrar la idea europea.

Dic que una salsitxa és una salsitxa i un delicte és un delicte. Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría, amb els seus còmplices al govern espanyol, al senat i als més alts tribunals, com també els líders dels socialistes i de Ciudadanos, són responsables de greus violacions de l’ordre jurídic espanyol i internacional. Espero que algun dia hagin de respondre per les seves accions davant un tribunal internacional.



Com ho veieu, què hi hagi presos polítics  en un país de la UE? 
És un escàndol que a Espanya hi hagi a la presó polítics honrats que objectivament no són culpables de res i que han actuat de manera justa i pacífica segons les seves conviccions polítiques. És un escàndol encara més gran que hom els mantingui a la presó perquè no puguin defensar les seves opinions polítiques i exercir els seus drets civils. I clama al cel que ni tan sols es respecti la immunitat parlamentària de representants escollits pel poble. M’ho miri com m’ho miri, veig l’estat espanyol submergit en un profund abisme d’infàmia, violacions de la llei i violacions dels drets humans. Com a alemany, no puc evitar de comparar-ho amb els primers anys del nacionalsocialisme.

La legalitat sembla que ja no importa gaire a Rajoy i els seus còmplices. L’estatut d’autonomia de Catalunya és una llei orgànica de l’estat espanyol. Diu clarament que no és el president d’Espanya, sinó el president de la Generalitat de Catalunya qui pot dissoldre de manera anticipada el Parlament de Catalunya i anunciar noves eleccions. I aleshores arriba el senyor Rajoy i diu que ell és el president d’Espanya i com a tal ordena noves eleccions a Catalunya, després d’haver destituït el legítim govern, sorgit d’unes eleccions democràtiques!


Què en penseu de la manera com és tractat el president Carles Puigdemont?
El 130è president de Catalunya és difamat en públic de manera increïblement infame i vil i perseguit amb tots els mitjans disponibles, com si fos un criminal. Jo personalment el considero un dels polítics més admirables, honestos i sòlids del panorama europeu, tal com vaig escriure en aquest article en alemany.


El vostre interès per Catalunya prové de la vostra qualitat de romanista o hi ha més motius?
—M’interessen totes les llengües, literatures i cultures romàniques. En ocasió del Segon Congrés Internacional de la llengua catalana, l’any 1986, vaig ser un dels cent ponents estrangers i vaig pronunciar la meva ponència a Vilassar de Mar. Vaig ser cofundador de l’Associació Germano-Catalana (DKV) i en vaig ser el vice-president durant dotze anys. He estat a la Junta de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC), vaig organitzar el Congrés de l’AILLC a Frankfurt i vaig publicar, amb Til Stegmann, les actes del congrés en tres volums a Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Vaig cofundar la Zeitschrift für Katalanistik (‘Revista d’Estudis Catalans’) i durant vuit anys no n’era tan sols un dels editors, sinó també el director. Durant cinc anys vaig dirigir l’Oficina Catalana de Frankfurt.

He publicat diversos llibres d’homenatge i publicacions científiques amb contribucions de la catalanística i he traduït a l’alemany set novel·les i un llibre per a nens. He publicat més traduccions i llibres sobre literatura catalana en dues editorials que són meves. En la docència acadèmica he tematitzat repetidament la llengua i la literatura catalanes. Fa molt que estic molt lligat a la llengua i la cultura catalanes. Cal dir que, per a mi, hi ha una unitat lingüística i cultural entre Catalunya Nord, el Principat, el País Valencià i les Illes. El meu interès no és només pel Principat, sinó per la nació catalana completa, tot i que ja sé que els segles d’adoctrinament han fet que moltes persones dels Països Catalans ja no siguin conscients d’aquesta unitat lingüística i cultural.


Com ho feu per mantenir-vos informat de l’actualitat catalana? Hi teniu amics o coneguts?
—Llegeixo amb deteniment les notícies sobre Catalunya que trobo a internet de mitjans en català, espanyol, portuguès, francès, italià, alemany i anglès. També segueixo TV3 i Catalunya Ràdio, que trobo de molta qualitat i equilibrades. Crec que TV3 fa un periodisme de qualitat superior al de la majoria de televisions alemanyes, motiu pel qual el règim espanyol està interessat a liquidar tant TV3 com Catalunya Ràdio tan aviat com sigui possible. L’octubre de l’any passat em vaig fer subscriptor de VilaWeb, que també considero que fa molt bon periodisme.

A més, els amics de Catalunya i altres països em fan arribar recomanacions i notícies. Entre aquests, dec un agraïment especial a Ricard Wilshusen de Barcelona i Pere Grau i Rovira d’Hamburg. També llegeixo les notícies que m’arriben mitjançant el Col·lectiu Emma ​​i les que publiquen a internet Blickpunkt Katalonien i l’Agència Pressenza. La meva petició a Change.org ha fet que molta gent d’arreu del món m’escrigui sobre Catalunya, fins i tot molts japonesos.


Com es veu Catalunya des d’Alemanya? La meva experiència em diu que en general costa molt d’entendre el cas català i que en el millor dels casos ens comparen amb Baviera…
—A Alemanya, com a molts altres països, cal distingir entre opinió pública i opinió publicada. L’opinió publicada gira entorn d’un grup de menys de deu mil persones, principalment polítics i periodistes, i segueix en gran mesura i sense ambigüitats la propaganda del règim espanyol. Però cada vegada apareixen més informacions crítiques i més periodistes s’adonen de què passa realment a Catalunya, mentre els polítics alemanys continuen actuant com si els drets humans no fossin aplicables als catalans. La raó d’això pot ser que els dos grans partits alemanys, els demòcrata-cristians i els socialdemòcrates, en molts àmbits i sobretot al Parlament Europeu, estan aliats i col·laboren amb el PP i el PSOE.


I la gent del carrer, què en pensa?
—Quan es parla amb la gent al carrer, la cosa és diferent. En general, jo només paro l’orella i no dic res quan sento gent d’edats i condició social diverses parlar sobre Catalunya. Els comentaris majoritaris són d’indignació i d’incomprensió per la repressió contra Catalunya. Tampoc no entenen com el govern alemany faci comentaris crítics sobre Turquia, mentre les reiterades violacions dels drets humans a Catalunya obtenen silenci o fins i tot consentiment. Alguns jutges d’un tribunal de Frankfurt em van expressar la seva incomprensió sobre el fet que el govern alemany negligeixi les múltiples violacions de la llei que fa el règim espanyol. Estudiants de secundària pregunten als seus professors per què els drets humans no valen per als catalans. Crec que el traspàs d’aquesta tendència de l’opinió pública a l’opinió publicada necessita un temps, però hi serà. El dret fa clarament costat als catalans. Això tard o d’hora serà reconegut pels periodistes alemanys, malgrat que les seves fonts siguin gairebé únicament en espanyol.
La comparació de Catalunya amb Baviera és enganyosa en la mesura que els bavaresos formen part d’Alemanya i no són cap nació. No obstant això, a Alemanya hi ha els sòrabs, que parlen un idioma eslau. Si els sòrabs decidissin en un referèndum que volen ser independents, Alemanya ho hauria de respectar i acceptar, perquè resta subjecta als tractats internacionals de respecte dels drets humans i, a més, va reconèixer la declaració unilateral d’independència de Kossove.


La violència policíaca de l’1 d’octubre i els fets posteriors, la repressió, els atacs a la llibertat d’expressió, els presos polítics… creieu que perjudiquen la imatge internacional d’Espanya i poden arribar a posar-ne en dubte la qualitat democràtica?
—Aquesta pregunta pressuposa que Espanya és una democràcia. Des del 27 d’octubre de 2017, Espanya no és una democràcia! Incomplint la pròpia llei espanyola i els drets humans, el règim espanyol va destituir el govern català elegit democràticament i va establir una dictadura a Catalunya que es manté encara avui. Les eleccions del 21 de desembre de 2017 a Catalunya, imposades pel president espanyol en una evident violació de la llei orgànica corresponent de l’estat espanyol, van donar com a resultat una clara voluntat de restituir el 130è president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont.
El caràcter demofòbic, dictatorial i contrari als drets humans del règim espanyol apareix de nou en l’impediment d’investir Carles Puigdemont, que d’altra banda hauria de gaudir d’immunitat parlamentària. Per tant, no podem qualificar Espanya de democràcia. Després del cop d’estat del 27 d’octubre, ha passat a ser un sistema postdemòcratic, que mostra a Catalunya les característiques d’una dictadura contrària als drets humans.
Això que passa actualment a Espanya encara no és conegut a molts països. No obstant això, és una qüestió de temps que la reputació d’Espanya entre la comunitat mundial se’n ressenti. L’actual règim encapçalat per Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría, però també per jutges que dobleguen lleis com Pablo Larena i Carme Lamela, embruta la imatge d’Espanya de manera superlativa, causa enormes danys i farà que ben aviat els ciutadans espanyols s’avergonyeixin de ser-ho. A més, és possible que Espanya, com va passar a la República de Sud-Àfrica, s’hagi d’enfrontar a mesures internacionals de boicot, que també li causaran danys econòmics.

D’altra banda, les brutals accions il·legals del règim espanyol contra Catalunya i, en particular, la detenció de polítics catalans i dels principals representants de la societat civil i l’intent d’ofegar econòmicament polítics honorables com Artur Mas, fan que al natural dret d’autodeterminació i la lliure decisió sobre el futur polític del poble català s’hi afegeixi ara en virtut del dret internacional també un dret indiscutible d’exercir la remedial secession d’Espanya.


Aquí sovint s’especula que un dia la senyora Merkel despenjarà el telèfon i dirà a Mariano Rajoy que ja n’hi ha prou i que comenci a cercar solucions polítiques a l’enorme problema polític que té a Catalunya. És wishful thinking o ho veieu possible? La Konrad Adenauer Stiftung ha fet diversos pronunciaments en aquesta línia…
Angela Merkel actuarà més guiada per les enquestes d’opinió que no pas per les seves pròpies conviccions, i d’acord amb elements de política interna que li permetin d’obtenir beneficis polítics. Només podem esperar una reacció política per part seva quan l’opinió pública a Alemanya prengui posició en massa a favor de Catalunya i l’opinió publicada denunciï la violació sistemàtica dels drets humans per part del règim postdemocràtic de Madrid i del sistema d’injustícia espanyol. ​ Quan els alemanys descobreixin que les ajudes materials, financeres, militars i logístiques de Hitler a les bandes criminals de l’assassí de masses Francisco Franco van ser decisives en el resultat de la guerra civil espanyola, i que de resultes d’això la nació catalana –amb el Principat de Catalunya, el País Valencià i les Illes– va ser oprimida per la brutal repressió espanyola durant dècades, la pressió sobre Angela Merkel creixerà i no permetrà que Alemanya sigui còmplice per segona vegada de la repressió espanyola contra Catalunya.


De l’SPD, fins ara no n’ha arribat cap presa de posició que pogués ni tan sols incomodar lleugerament el PSOE i, per tant, no hi ha hagut cap gest de simpatia cap al dret d’autodeterminació de Catalunya, amb l’honorable excepció de l’ex-diputat Felix von Grünberg. Podem esperar-ne cap canvi, amb Sigmar Gabriel de ministre d’Afers Estrangers?
—No. La direcció de l’SPD alemany ha optat clarament per donar suport als socialistes espanyols i, per tant, tolerar l’aplicació il·legal de l’article 155 de la constitució espanyola. L’ala esquerra de l’SPD sembla que ni tan sols s’ha adonat que el partit que amb Willy Brandt va fer costat als catalans contra Franco el 1937 ara traeix de manera vergonyosa els drets humans i els valors europeus, i fins i tot dóna ales a l’aparició de tendències neofeixistes a Espanya. Brandt va fer costat de manera específica al POUM i va haver de fugir cap a Oslo perquè si no l’haurien detingut. Si aixequés el cap, de segur que s’escandalitzaria de veure en què s’ha convertit un partit que temps enrere defensava la democràcia i els drets humans.

Sigmar Gabriel ha jurat com a ministre d’Afers Estrangers de la República Federal d’Alemanya i ho ha fet com és habitual en virtut de l’article 56 de la constitució alemanya, que en la primera frase diu: ‘Juro consagrar les meves forces al bé del poble alemany, promoure’n el benestar, evitar-li danys, honorar i defensar la constitució i les lleis alemanyes, complir els meus deures escrupolosament i ser just amb tothom.’ Els dos tractats de drets humans, que Espanya viola de manera reiterada actualment, van ser assumits per Alemanya. Per tant, Gabriel s’ha compromès a respectar els drets humans i defensar-los. Però o bé no sap què són els drets humans, o ja no recorda el jurament que va fer en assumir el càrrec, o creu –interpretant falsament el dret internacional, europeu i espanyol– que Espanya pot retirar i suspendre de manera arbitrària els drets humans dels catalans.


El model federal alemany té cap punt de comparació amb el model polític i territorial espanyol?
—Si es compara l’estat autonòmic espanyol anterior al 27 d’octubre de 2017 amb Alemanya, trobarem que els drets de les comunitats autònomes no arriben ni de lluny al grau de sobirania dels länder alemanys. Fins i tot abans d’aquesta data no podem parlar d’un veritable sistema federal. El model autonòmic és més aviat un intent d’aparentar un sistema en què les regions s’autogovernen, per tal d’explotar econòmicament de manera més eficaç allò que de facto són colònies, com el Principat de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.

A Alemanya, el model de compensació fiscal va fer que l’any 2016 Baviera, el land més ric, pagués 5,821 mil milions d’euros, Baden-Württemberg 2,538 i Hessen 2,261. El volum total de la compensació fiscal alemanya (excloent l’IVA i els subsidis estatals) va pujar el 2016 a 10,62 mil milions d’euros, que les regions més riques transfereixen a les més dèbils. Naturalment, això va ser compensat per la inversió federal a Baviera, Baden-Württemberg i Hessen. Per exemple, només pel que fa a les carreteres i autopistes, el govern federal ha invertit més de 1,85 mil milions d’euros el 2017 a Baviera i n’ha promès 1,8 més per al 2018. Els estats alemanys que paguen més diners en concepte de solidaritat reben importants inversions en infrastructures per part del govern federal.
Per contra, el saldo a Catalunya ha estat negatiu durant dècades i estudis seriosos xifren el dèficit fiscal en 16.000 milions d’euros anuals. Baviera té 12.930.751 habitants, Baden-Württemberg 10.951.893 i Hessen 6.213.088. Catalunya, amb només 7.555.830 habitants, paga al voltant de 16 mil milions d’euros l’any sense cap retorn, amb un sistema de ‘compensació econòmica’ completament opac. En canvi, Baviera, Baden-Württemberg i Hessen, amb 30.095.732 habitants, paguen en conjunt 10,62 mil milions i a canvi reben importants serveis i inversions en infrastructures per part de l’estat federal. I Espanya esprem Catalunya així des de fa dècades! I malgrat aquesta tremenda sagnia, Catalunya continua essent una regió pròspera! Chapeau! Si això no és digne de constar al llibre de rècords Guinness…


Però a  Alemanya també hi ha un tribunal constitucional?
—El sistema federal alemany es basa en un sòlid equilibri d’interessos. El Tribunal Constitucional alemany és independent i els seus jutges, seleccionats únicament segons la qualificació professional; no reben trucades pressionant-los de la cancellera o del president alemany. El Tribunal Constitucional alemany no té poder executiu. És neutral i no pas un actor polític com l’espanyol.
En resum: el sistema federal alemany funciona, mentre que l’estat espanyol de les autonomies, que el 27 d’octubre de 2017 va passar a la història, no és sinó un sistema d’explotació institucionalitzada, principalment als Països Catalans, que veuen com el seu potencial econòmic es redueix de manera considerable i és transferit a unes altres regions de la monarquia espanyola, cada vegada més corrupta.


Esteu preocupat per l’evolució dels fets a Catalunya? En algun moment us heu mostrat preocupat per la possibilitat que l’estat espanyol utilitzi els militars i ens acostem a un escenari de guerra civil.
—Sí. D’una banda, es va informar que abans de l’1 d’octubre avions desconeguts havien cartografiat des de l’aire potencials objectius militars a tot Catalunya. Per una altra banda, el mes de setembre es van traslladar tancs Pizarro i més equips pesants de l’exèrcit espanyol per a una possible intervenció a Catalunya. El rei espanyol, que de fet és també el comandant en cap de les forces armades, va fer un discurs televisat el 3 d’octubre de 2017 en què es manifestava clarament com a aliat polític del PP. La ministra espanyola de Defensa va recordar unes quantes vegades que, independentment de l’aplicació de l’article 155, l’exèrcit espanyol estava preparat per a restaurar l’ordre a Catalunya i defensar la unitat d’Espanya.


Creieu que s’atrevirien a treure l’exèrcit al carrer?
Òbviament, per al règim madrileny era una opció utilitzar l’exèrcit espanyol per superar qualsevol resistència del poble català. A més, en termes de guerra psicològica, també calia fer la impressió que el règim espanyol estava preparat per a usar la força militar contra la població civil. És per això que vaig demanar la renúncia a l’ús de la força militar i vaig assenyalar a la premsa alemanya el perill d’una escalada militar del conflicte per part d’Espanya. Si hi afegim el fet que Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Marta Rovira i més polítics catalans també es van referir a aquesta qüestió i van actuar de manera que el règim espanyol no tingués l’ocasió d’enviar soldats espanyols a disparar contra ciutadans catalans pacífics, crec que no anava equivocat quan a partir de l’1 d’octubre vaig advertir contra un possible desplegament dels militars espanyols per a aixafar la revolució catalana.


Us heu pronunciat a favor d’una desobediència civil en massa enfront de les autoritats espanyoles i de passar per alt les instruccions jurídiques de les autoritats de l’estat espanyol, que considereu il·legítimes. Creieu realment que aquesta és la via a seguir?
—Sí. Només hi veig tres possibilitats. La primera és una situació de lluita armada que causaria molts morts i ferits i convertiria Espanya en una zona de crisi com Palestina o el Kurdistan. Espero que això no passi mai. L’actitud fins ara responsable, pacífica, no violenta i exemplar dels defensors de la sobirania de Catalunya fa pensar que no s’anirà per aquest camí. Precisament aquest comportament fa que la posició legal dels defensors de la independència de Catalunya sigui inatacable. Fixem-nos en el veredicte del Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia del 22 de juliol de 2010 sobre la validesa de la declaració d’independència de Kossove (Accordance with international law of the unilateral declaration of independence in respect of Kosovo), emès a petició de l’Assemblea General de les Nacions Unides. Se’n dedueix clarament que Catalunya també té dret a proclamar la independència de manera unilateral si Espanya rebutja qualsevol diàleg i els catalans miren d’assolir el seu objectiu per mitjans pacífics.


La segona ?
—La segona és que una suma de totes les accions possibles i concebibles facin que l’estat espanyol perdi de facto el seu control sobre Catalunya, mentre des de l’estranger es construeixen les estructures d’estat de la República de Catalunya. Un estat injust com l’espanyol no mereix ni respecte ni obediència. El règim espanyol sempre s’ha negat en rodó al diàleg ofert pel govern català. Per què els catalans s’haurien de continuar sotmetent a les normes i reglaments d’Espanya i continuar oprimits, dominats i explotats? Espanya viola els drets fonamentals del poble català. És legítim de resistir-se a la dictadura il·legal que l’estat espanyol imposa a Catalunya a tots els nivells i fer que Catalunya esdevingui ingovernable per a Espanya. Els estats del món reconeixeran el govern que pugui administrar de manera efectiva Catalunya. Actualment, encara és el règim espanyol.
Alhora, l’opressió a Catalunya ha de rebre com a resposta un dany econòmic a Espanya, mitjançant vagues i boicots interns i a l’estranger, que ha de ser pel cap baix deu vegades superior al benefici que cada any Espanya treu de Catalunya. Aleshores, el seny econòmic acabarà intervenint i obligarà Espanya a no oposar-se més a la llibertat de Catalunya. Si això passa, segur que Espanya mirarà d’explotar encara més el País Valencià i les Illes, i posarà en qüestió l’actual autonomia financera del País Basc, per tal d’obtenir una compensació per la pèrdua contributiva de Catalunya.

I la tercera opció quina seria?
—Finalment, la tercera opció és una submissió incondicional de Catalunya als dictats d’Espanya. Si els catalans volen seguir aquest camí, podrien enganyar-se actuant com si poguessin recuperar el control de les seves institucions i s’haurien de comportar sempre de tal manera que Espanya no tornés a escanyar-los amb l’article 155. Això els duria a una posició de semiesclavitud i perdrien a la llarga la llengua i la cultura a causa d’una política d’assimilació encara més agressiva de l’estat espanyol. Si volen seguir aquest camí, només cal que escullin la senyora Arrimadas com a presidenta de Catalunya i el senyor García Albiol com a vice-president. Estic segur que tots dos actuarien amb la màxima eficàcia per destruir la identitat del poble català i emprendre una progressiva substitució del català i l’aranès pel castellà.


Em vau dir que no tornaríeu a Catalunya fins que no fos una república independent. No us fa por passar molt de temps sense visitar Catalunya?
—No. Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría, Pablo Llarena i molts altres polítics, fiscals i jutges de l’estat espanyol acceleren el procés d’independència de Catalunya. Les seves actuacions repressives, que violen els drets humans, fan que el nombre de simpatitzants de la sobirania de Catalunya augmenti cada dia. També hi ha fets objectius: els ingressos per capita i el benestar general s’incrementaran a la república independent de Catalunya, les infrastructures es podran posar finalment al dia, es podrà construir un estat del benestar que el Parlament de Catalunya ja ha començat a impulsar però que el Tribunal Constitucional espanyol s’entesta a destruir, i es podran prendre mesures per a incentivar l’economia i la recerca, que són cabdals per a Catalunya en una economia mundial que evoluciona molt ràpidament. Això farà que alguns dels qui ara encara no són independentistes s’adonin que són aquests els qui tenen un programa millor per al futur de Catalunya. Molts catalans han estat i són ferits en la seva dignitat pel fet que el règim espanyol els tracta com a esclaus sense drets, els dispara pilotes de goma quan van a votar pacíficament i els envia Soraya Sáenz de Santamaría a governar-los dictatorialment. Això el poble de Catalunya no ho oblidarà mai! Perseguiran tossudament el seu objectiu i finalment l’assoliran, perquè la raó els fa costat i les mesures intimidatòries d’Espanya no faran sinó donar ales al moviment independentista. Per tant, tinc moltes raons per a confiar a poder tornar a viatjar aviat a Catalunya i ser feliç de veure com els catalans construeixen un nou estat amb plena llibertat i dignitat. Estic convençut que la nova República de Catalunya serà o bé un estat modèlic de la Unió Europea o una segona Suïssa situada en una posició geostratègica envejable. La República Catalana serà, en poc de temps, un dels països capdavanters del món, i m’encantarà moltíssim de tornar-hi quan sigui finalment un país lliure i sobirà.