Per arreglar la democràcia, més democràcia! per Marc Vidal (vídeo 1 min)

 

Enlloc de prohibir partits polítics, democràcia sense restriccions!!

>>>  https://youtube.com/shorts/naRjFv5iylk?si=OKsaBsaYY8IoydtT

_

Josep Maria Ganyet: “Veiem com mor la democràcia i encara li farem un m’agrada”

 

Entrevista a l'enginyer informàtic, empresari, divulgador i autor del llibre ‘La democràcia mor al núvol’ (la Magrana)

 

       Josep Maria Ganyet, a la seu de l'empresa

      Mortensen, a Barcelona, aquest dimecres

                 (Foto: Adiva Koenigsberg) 

 

 

 

Josep Maria Ganyet (1965) és un enginyer informàtic que ha passat per IBM, el Deutsche Bank i Gotomedia. Ha viscut a Alemanya i als Estats Units. A la vegada, és un divulgador, i els seus articles de tecnologia (La Vanguardia, Via Empresa i Sàpiens) són referència. Ara ha escrit el seu primer llibre, La democràcia mor al núvol (la Magrana), on en 235 pàgines de capítols curtíssims fa entendre al lector el poder de les empreses tecnològiques, els noms dels personatges clau, però també el paper dels estats, la tecnologia i els individus a l’hora de bastir unes societats on la democràcia no ha de perdre necessàriament si sap veure’n els perills. Ganyet rep VilaWeb a Mortensen, l’empresa que va fundar el 2006, dedicada a continguts, comunicació web i disseny (ha dissenyat les pàgines de VilaWeb, Port de Barcelona, Minoria Absoluta i Ventyly, entre més).

 

 

—Heu dedicat el llibre a tres persones.
—L’Antonella, la meva dona i sòcia, i en Quico, el meu soci. El llibre també és seu. I al Ramon, el meu fill de catorze anys, que tocava el piano de fons mentre jo escrivia.

 

—Tesi del vostre llibre: la democràcia ha passat de morir a les fosques a morir al núvol. Què és el núvol?
—El núvol són ordinadors, servidors on es guarda la teva informació, el Google Photos, els texts del teu ordinador, els missatges. I allà també poden saber les meves cerques de porno. I aquí, amb el control d’aquestes dades teves (però també dels presidents, o opositors), la democràcia mor. Perquè algú les pot utilitzar en contra teu. Amb el Watergate vam saber que Nixon tenia micròfons posats per a espiar els opositors. El periodista que ho va descobrir va dir que la democràcia mor a les fosques, quan els estats fan coses d’amagat.

 

—I ara dieu que la democràcia mor al núvol.
—Sí. I la paradoxa és que ara hi ha tota la llum del món. Veiem com mor la democràcia i encara li farem un m’agrada.

 

—Mariana Mazzucato. Em fareu llegir el seu llibre.
—L’has de llegir! The Entrepreneurial State: debunking public sector vs. private sector myths (2013) fa caure uns quants mites. Per exemple, que els Estats Units es limiten a intervenir en moments de crisi, deixant la iniciativa a les empreses. Això és un mite dels ultraliberals que ella fa caure. L’estat nord-americà és un dels més intervencionistes del món. Israel, també. Per exemple, pensem en l’iPhone. Et penses que l’iPhone et funciona gràcies al geni emprenedor de Steve Jobs? No. Funciona perquè l’estat americà va posar en funcionament internet, amb diners públics, i perquè les pantalles tàctils ja existien, inventades a la Universitat de Utah. L’iPhone ve després. Pensem en Google. Google és un algorisme que neix a Stanford gràcies a una beca pública de la National Science Foundation. Això explica Mazzucato.

 

—Carol Brady i el canvi de model de Google. Quina història.
—Un dia, a la central de Google van veure que milers i milers d’ordinadors buscaven el nom de soltera de Carol Brady. Brady era un personatge de ficció d’una sèrie americana molt famosa als anys setanta. No entenien què passava. A més, la cerca tenia cinc pics. A les 12, a la 1, a les 2, etc. Resulta que el programa de televisió Com fer-se milionari havia fet aquesta pregunta final: quin era el nom de soltera de Carol Brady. I la gent va córrer a l’ordinador a buscar-ho a Google. I els cinc pics eren els cinc fusos horaris dels Estats Units. Allà Google va entendre que si sabia el què (busquen un nom) i el perquè (miren la televisió i la pregunta pot fer milionari el concursant), podia predir el futur. I aquell dia Google va canviar el model de negoci. Ara podien posar publicitat en llocs on sabien que la gent aniria després. Buscaran això. Vindran aquí. Posa-hi anuncis. Fins aleshores no volien posar publicitat. Des d’aquell dia, sí.

 

 LLEGIU-HO TOT A:

https://www.vilaweb.cat/noticies/ganyet-mor-democracia-agrada/

 

 

__

Sobre la irreformable Constitució espanyola. Gonzalo Boye "Amb por res no es resol"

  

 

Gonzalo Boye
Madrid. Divendres, 9 de desembre de 2022

 

Tot model teòric, una vegada portat a la pràctica, necessàriament ha de ser sotmès a certes proves per determinar si realment funciona i, arribat el cas, també posar-lo en situacions d'estrès per determinar si és prou robust per resistir davant una situació de màxima exigència. A les constitucions, com a models d'organització estatal, els passa el mateix i, sens dubte, quaranta-quatre anys és un temps més que suficient per determinar no només les bondats i defectes d'aquest, sinó saber, amb escàs marge d'error, si és viable o no.

 

 

El que s'intuïa ja des de fa dècades ha acabat per fer-se realitat en els últims anys, demostrant-se que el sistema constitucional implantat el 1978 a Espanya era una mena de model idíl·lic, de laboratori, que va funcionar mentre no va ser ni qüestionat ni sotmès a proves d'estrès. L'inicial consens entre els vencedors i aquells que es van plegar als seus designis transicionals va ser un marc regulador vàlid en tant que les arrels mateixes del sistema no van ser qüestionades i, també, en tant que determinats dogmes constitucionals no van ser posats en dubte i hi va haver una alternança en el poder que permetia, a uns i altres, mantenir un control efectiu sobre els diversos ressorts del poder.

 

Superat aquest marc polític i social és quan comencen a fer aigües no només els esquemes pactats sinó, també, la viabilitat d'un model constitucional en el qual ja no hi caben tots i on molts dels dogmes inicials són qüestionats des de diferents perspectives i per diferents raons. Els exemples són múltiples i variats i només els qui s'aferren a vells i desgastats axiomes són incapaços de veure els errors del sistema i l'escassa viabilitat que, com a marc convivencial, ofereix quan les exigències ciutadanes van més enllà de l'inicialment previst o pactat.

 

Una Constitució que no és capaç d'arbitrar mecanismes d'equilibri entre els diferents poders de l'Estat —pesos i contrapesos— és una Constitució inviable, generadora d'errors sistèmics com els que estem veient des de fa ja anys, en què uns mantenen segrestades determinades esferes de poder perquè els altres no puguin accedir a aquestes mateixes quotes de poder a què s'aferren els primers.

 

 

En realitat, la perversió i error sistèmic provenen de no entendre que no es tracta que el poder sobre les institucions el tinguin uns o altres, sinó que es mantingui una legitimitat democràtica que emana dels ciutadans i no dels qui diuen representar-los; només si existeixen pesos i contrapesos efectius es pot parlar no ja d'una alternança en el poder, que no és més que una perversió del sistema, sinó d'una legitimitat democràtica permanent a l'exercici del poder.

 

Continuar celebrant la proclamació d'una determinada Constitució sense ser capaços de fer una mínima anàlisi sobre la seva viabilitat actual, com a marc convivencial, no és més que fer-se trampes al solitari, viure en una realitat paral·lela i no voler veure l'autèntica situació amb la qual dia a dia ens estem xocant

 

Que els qui tenen majoria no puguin renovar els òrgans constitucionals no és més que un exemple d'error sistèmic i que, a més, no és només producte d'un sistema constitucional malalt sinó d'una errònia comprensió de l'essència mateixa del problema i de les maneres de solucionar-lo des de la legitimitat democràtica. Amb por res no es resol.

 

Que hagin de ser reformats determinats delictes per impedir que des de determinades talaies del poder s'apliquin interpretacions antidemocràtiques de les normes no és més que un altre exemple d'un error, clarament sistèmic, que sorgeix a partir d'un model constitucional ideat i presentat com a modèlic, però que acaba sent incapaç de fer front a les seves pròpies disfuncions. Amb por res no es resol.

 

Que qui democràticament i reiterada han expressat el seu desig d'exercitar el seu dret a decidir sobre el seu propi futur acabin sent criminalitzats, no és més que un altre error, igualment sistèmic, que enfonsa les seves arrels, d'una part, en un model constitucional insensible a la pluralitat nacional existent en l'actual configuració de l'Estat i, d'altra, en una apropiació de la "constitucionalitat" per part dels qui no tenen una mínima sensibilitat democràtica que faci viable trobar una solució política a un problema clarament polític. Amb por res no es resol.

 

Continuar celebrant la proclamació d'una determinada Constitució sense ser capaços de fer una mínima anàlisi sobre la seva viabilitat actual, com a marc convivencial, no és més que fer trampes al solitari, viure en una realitat paral·lela i no voler veure l'autèntica situació amb la qual dia a dia estem xocant. Amb por res no es resol.

 

 

Pensar que la solució al problema que viu Espanya passa per reformes cosmètiques és tant com no comprendre la intensitat i gravetat del problema o, pitjor encara, sabent-ho, no atrevir-se a fer els passos necessaris per trobar una solució radical, és a dir, aquella que impliqui anar a l'arrel del problema i no quedar-se en la superficialitat dels símptomes d'un error que és sistèmic. Amb por res no es resol.

 

Viure en constants crisis constitucionals hauria de ser una cosa que ens portés a pensar si el problema real és, per exemple, la renovació del Consell General del Poder Judicial, la renovació del Tribunal Constitucional, la reforma de determinats delictes, els presumptes "desafiaments independentistes", l'auge de l'extrema dreta, el segrest de les institucions per part de la dreta o si, al contrari, el problema és molt més profund... sistèmic. Amb por res no es resol.

 

Segurament, des d'una perspectiva intel·lectualment honesta i desapassionada (és a dir, ni partidista ni nacionalista), es podria analitzar la intensitat, profunditat i gravetat del problema i s'arribaria a la conclusió que tot informe de l'esgotament d'un model constitucional que va ser fruit del pacte, d'un pacte molt concret, però que s'ha acabat convertint en una rígida i antidemocràtica cotilla i en un autèntic inconvenient per superar la concatenació de "crisis constitucionals" que viu Espanya des de fa ja massa temps. Amb por res no es resol.

 

Afrontar la realitat, assumir-la i buscar solucions radicals, és a dir, que ataquin l'arrel mateixa del problema, no és tasca senzilla i, sens dubte, no és tasca apta per a polítics, sí per a estadistes que estiguin més disposats a pensar en les pròximes generacions en lloc de limitar-se a pensar en les pròximes eleccions... però el problema és doble perquè, d'una part, no es compta amb estadistes i, de l'altra, amb por res no es resol.

 

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/por-res-no-resol-boye_930966_102.html

 

 

 

 

__

Assange no és un hacker, no va accedir il.legalment a cap sistema. No volem la seva extradició.

 

___

El Financial Times compara el Catalangate amb el Watergate

 

“Si els ciutadans i els tribunals no pressionen, la història mostra que la gent al poder arriba tan lluny com pot”, avisa l'article 

 

 

 

 

Redacció  -14.05.2022  - Vilaweb

 

“Les revelacions són serioses. Les democràcies depenen de la confiança, la rendició de comptes i el respecte a la llei.” Tony Barber, editor sobre qüestions europees del Financial Times, dedica un article sobre l’escàndol per l’espionatge del Catalangate, i el compara a més espionatges de la història com ara el Watergate mateix, el monitoratge de John Fitzgerald Kennedy a adversaris polítics i periodistes crítics, les escoltes durant la presidència francesa de François Miterrand i l’escàndol que va causar la destitució de Raymond Marcellin com a ministre d’Interior francès una època abans, i els que es van fer a la República Federal Alemanya de la mà del ministre d’Interior Werner Maihofer.

 

L’article del Financial Times explica l’escàndol de l’espionatge a independentistes catalans per part dels serveis secrets espanyols i diu que, si bé l’espionatge intern existeix tant en democràcies com en estats autoritaris d’ençà de la creació de sistemes d’enregistrament, les democràcies han de tenir molta cura quan fan servir aquestes eines. “Potser el millor que es pot dir és que les democràcies no deixin, en cap cas, que els seus espies vagin per lliure”, diu. A més, afegeix que les democràcies són fràgils –“cases de vidre”–, i val més que els governants no les posin en risc llançant-hi massa pedres.

 

 

Barber escriu que els escàndols dels espionatges no són pas cosa del passat, i recorda la indignació de l’ex-cancellera alemanya Angela Merkel quan es va saber que l’agència de seguretat dels EUA havia escoltat les seves converses telefòniques. També deixa clar que l’espionatge no solament el practiquen els nord-americans, atès que es va descobrir que el servei d’intel·ligència danès havia col·laborat amb el nord-americà per espiar Merkel i que, després, es va saber que els alemanys també havien espiat els EUA i més estats europeus.

 

“Si els dirigents de la Unió Europea realment volen construir una unió política més estreta, haurien de parlar amb els seus serveis d’intel·ligència sobre a qui és apropiat d’espiar i a qui no”, diu el Financial Times, que creu que el Catalangate només és la punta de l’iceberg de l’espionatge amb Pegasus perquè també l’han fet servir les autoritats de Polònia, Hongria i més països.

 

Finalment, Barber escriu que si bé NSO Group, el desenvolupador de Pegasus, diu que compleix estrictament els marcs legals de cada territori en què opera, la responsabilitat fonamental que els programes espia no incompleixin la llei és dels governs i dels serveis d’intel·ligència. “Si els ciutadans i els tribunals no pressionen, la història mostra que la gent al poder arriba tan lluny com pot”, avisa.

https://www.vilaweb.cat/noticies/financial-times-catalangate-watergate/

 

 

__

Català a l'escola amb 25% de castellà.Això del TSJC és una imposició del poder espanyol i no té res a veure amb drets, ni amb convivència, ni encara menys amb pedagogia

 

 

Vicent Partal  -  09.05.2022

 

El TSJC va decidir ahir de collar més encara els grillons i va ordenar a la Generalitat de Catalunya que d’ací a quinze dies totes les escoles facen una assignatura troncal més en castellà. El text deixa clar, a més, que els és igual que els partits pacten el que vulguen perquè ells ja ordenaran què cal fer. Que ara mateix és imposar el 25% de castellà a l’escola.

 

 

La resposta catalana a aquest nou atac ha estat, per això mateix i novament, una resposta equivocada. És molt poc assenyat d’insistir a modificar la llei de política lingüística, si el TSJC ha deixat clar que amb això no n’hi ha prou. I encara vam sentir declaracions del govern, els partits i les entitats catalanes que parlaven de la raó pedagògica o invocaven la democràcia, la convivència o fins i tot els drets humans. Que tot això va a favor nostre no ho negaré pas, però és evident que als efectes del problema que tenim sobre la taula, tot aquest enfilall de declaracions i invocacions no serveix de res.

 

 

Perquè això no és una qüestió de tenir raó o no. Això és una qüestió d’imposar el poder espanyol sobre Catalunya. I el TSJC fa això: imposar el seu poder de manera brutal, un poder que ells saben perfectament que és incontestable si l’independentisme intenta transitar la via tancada de l’autonomisme constitucional, una via que no porta enlloc.

 

El TJSC, en definitiva, deixa clar qui mana i qui ha d’obeir. I exigeix que s’acabe la xarrameca. Els drets de les persones o els debats intel·lectuals ni els interessen ni els fan ni fred ni calor –i cometre més de cent vint faltes d’ortografia en un text de quinze pàgines hauria de ser-ne una demostració més que suficient. Especialment perquè és fàcil de constatar que ni una cosa tan elemental i diria que gairebé de bon gust no els importa gens: a ells això no els fa passar vergonya perquè són conscients que la seua missió és imposar el poder espanyol, no pas discutir-se amb ningú i encara menys escoltar raons. I val més que això ho entenguem tots i ho interioritzem i actuem en conseqüència. Que deixem de perdre el temps fent volar coloms.

 https://www.vilaweb.cat/noticies/aixo-del-tsj-va-dimposar-el-poder-espanyol-no-pas-de-drets-ni-de-convivencia-ni-encara-menys-de-pedagogia/

 

 

__

Catalangate. El proper dimecres 4 maig 2022, debat al Parlament Europeu sobre el programari 'Pegasus'.

 

 Llegiu tota la notícia clicant aqui:

 https://www.vilaweb.cat/noticies/el-parlament-europeu-debatra-catalangate/

 

Esclata el CatalanGate: llista de les 65 persones espiades amb 'Pegasus' 18.04.2022

 

 

Un portal d'investigació publica una llista de seixanta persones espiades amb el programari  'Pegasus'

 

 

Berto Sagrera  - Foto: Pixabay
Barcelona. Dilluns, 18 d'abril de 2022.

 Molts noms. Després que el setmanari nord-americà The New Yorker hagi confirmat les sospites continuades que l'estat espanyol va utilitzar el programa israelià d'espionatge Pegasus contra els líders independentistes catalans, el portal d'investigació Citizen Lab ha publicat una llista de 65 persones espiades tant amb el programari israelià com amb Candiru (un software també sovint fet servir per a l'espionatge polític). Entre elles, n'hi ha quatre que han mantingut l'anonimat. Per la seva banda, el nom del president Carles Puigdemont encara no surt, ja que fa servir Android (on és més difícil confirmar l'espionatge).

 

 

El mateix Puigdemont ha reaccionat a la notícia, tot denunciant a les xarxes socials que molts independentistes han estat "espiats de manera massiva i il·legal a través d'un programa que només poden tenir els Estats. Polítics, advocats i activistes, víctimes de la guerra bruta de l'Estat espanyol per lluitar contra una idea legítima". Entre tots els noms de l'anomenat CatalanGate destaquen altres tres presidents de la Generalitat (Pere Aragonès, Quim Torra i Artur Mas), així com tot un seguit de polítics, diputats, activistes, periodistes, informàtics, empresaris... Heus aquí la llista dels 61 noms confirmats que han estat espiats per Pegasus, on cal afegir quatre persones anònimes. Concretament, Citizen Lab explica que "l'evidència forense ha estat obtinguda de les víctimes que han consentit participar en la recerca". "A més, les víctimes esmentades a l'informe van consentir ser identificades com a tal, mentre altres objectius van triar romandre anònims", afegeix.

• Alba Bosch (activista).
• Albano Dante Fachin (exdiputat del Parlament).
• Albert Batet (president del grup parlamentari de Junts).
• Albert Botran (diputat de la CUP en el Congrés dels Diputats).
• Andreu Van den Eynde (advocat).
• Anna Gabriel (exdiputada de la CUP al Parlament).
• Antoni Comín (eurodiputat de Junts).
• Arià Bayé (membre de l'Assemblea Nacional Catalana).
• Arnaldo Otegi (secretari general d'EH Bildu).
• Artur Mas (president de la Generalitat).
• Carles Riera (diputat de la CUP al Parlament).
• David Bonvehí (president del PDeCAT).
• David Fernàndez (exdiputat de la CUP al Parlament).
• David Madí (exdirigent de CDC).
• Diana Riba (eurodiputada d'ERC).
• Dolors Mas (empresària).
• Elías Campo (doctor).
• Elena Jiménez (membre d'Òmnium Cultural).
• Elies Campo (exdirectiu de Telegram).
• Elisenda Paluzie (presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana).
• Elsa Artadi (candidata de Junts a l'Ajuntament de Barcelona).
• Ernest Maragall (líder d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona).
• Ferran Bel (diputat del PDeCAT al Congrés dels Diputats).
• Gonzalo Boye (advocat).
• Jaume Alonso Cuevillas (advocat i diputat de Junts al Parlament).
• Joan Matamala (empresari).
• Joan Ramon Casals (exdiputat de Junts al Parlament).
• Joaquim Jubert (diputat de Junts al Parlament).
• Joaquim Torra (president de la Generalitat).
• Jon Iñarritu (diputat d'EH Bildu al Congrés dels Diputats).
• Jordi Baylina (desenvolupador).
• Jordi Bosch (exdirectiu d'Òmnium Cultural).
• Jordi Domingo (membre de l'Assemblea Nacional Catalana).
• Jordi Sànchez (secretari general de Junts).
• Jordi Solé (eurodiputat d'ERC).
• Josep Costa (exvicepresident del Parlament).
• Josep Lluís Alay (director de l'oficina de Carles Puigdemont).
• Josep M. Ganyet (empresari).
• Josep Maria Jové (diputat d'ERC al Parlament).
• Josep Rius (vicepresident i portaveu de Junts).
• Laura Borràs (presidenta del Parlament, Junts).
• Marc Solsona (exdiputat del PDeCAT al Parlament).
• Marcel Mauri (exdirigent d'Òmnium Cultural).
• Marcela Topor (periodista, esposa de Carles Puigdemont).
• Maria Cinta Cid (professora).
• Marta Pascal (secretaria general del PNC).
• Marta Rovira (secretaria general d'ERC).
• Meritxell Bonet (periodista).
• Meritxell Budó (exconsellera del Govern).
• Meritxell Serret (diputada d'ERC al Parlament).
• Míriam Nogueras (diputada de Junts al Parlament).
• Oriol Sagrera (secretari general d'Empresa i Treball, ERC).
• Pau Escrich (desenvolupador).
• Pere Aragonès (president de la Generalitat, ERC).
• Pol Cruz (Parlament Europeu).
• Roger Torrent (conseller d'Empresa i Treball, ERC).
• Sergi Sabrià (exdiputat d'ERC al Parlament, director de l’Oficina d’Estratègia i Comunicació del Govern).
• Sònia Urpí (membre de l'Assemblea Nacional Catalana).
• Xavier Vendrell (exdiputat d'ERC al Parlament).
• Xavier Vives (desenvolupador).

 

 

https://www.elnacional.cat/ca/politica/esclata-catalangate-llista-60-persones-espiades-pegasus_743466_102.html

 

 

 

(Un mes més tard, confirmem que s'han afegit més noms en aquesta llista. És un escàndol pol ític gravíssim.

 

 

Als catalans no ens ve per sorpresa, coneixem de primera mà fins a on està disposat a anar  l'estat espanyol per seguir obligant-nos a ser espanyols.  Som un pais ocupat. Cuca de Llum)

__

Laura Borrás: cap irregularitat, Sindicatura de Comptes, queda clar

 

 

 

 

 

--

Llistat dels medis amb publicitat institucional de la Generalitat al 2019 i 2020, i anàlisi.

 

 

 

 

 

Vilaweb, La República i el Punt Avui els mitjans digitals més castigats per la gestió, per part d’ERC, de la publicitat institucional del govern

 

En aquest enllaç podeu consultar la memòria de publicitat institucional de 2019 i la més recent de 2020: memo-capi2019  i  memo-capi2020

El Grup Godó, amb més de 6MEUR, lidera el rànquing de diners rebuts.

 

 31.07.2021. La Republica

Amb els més de 6 milions d’euros rebuts en publicitat del govern, el Grup Godó segueix encapçalant la llista dels grups comunicatius que han rebut més diners durant els anys 2019 i 2020, en una etapa en que ha estat ERC qui ha gestionat la publicitat institucional. Segons les dades que s’han fet públiques aquest divendres el nou equip de la secretaria de difusió, que ara dirigeix Jofre Llombart.

 

Diners rebuts pels mitjans digitals l’any 2020

Encapçala la llista el Grup Godó (1.303,059 €), Diari Ara (1.126.333 €), Premsa Ibèrica (El Periódico i Sport) (720.316 €), Nació Digital i adolescents (697.203 €), El Nacional (591.475 €) i Público, del magnat Jaume Roures, amb 490.576 €.

A més distància hi ha el Punt Avui (257.187) també força castigat, seguit d’un sorprenent Time Out, de l’editor Eduard Voltas amb 190.044 €, el Grup el Món amb 162.027 € i ja molt allunyat de les xifres dels seus competidors, malgrat ser un dels digitals que té més visites sense practicar el clic fàcil, hi ha l’històric Vilaweb, amb només 129.111 €.

Continua la llista amb Racó Català, amb 106.916 €; el Crític, amb 57.743 €; el diari de l’extrema dreta Crònica Global, propietat de Pedro J Ramírez, amb 48.616 €, doblant així la xifra de l’any 2019. Finalment hi ha Catalunya Diari, amb 46.240 € i La República.cat, amb 42.956 €. un altre dels castigats juntament amb Vilaweb i el Punt Avui per la defensa de l’1-O sense excuses.

 

Retard en la publicació de les memòries de 2019 i 2020, finalment publicades aquest divendres per la nova Secretaria de Difusió

 

Ha estat el nou govern i la Conselleria d’Economia, de qui depèn la Secretaria de difusió, qui n’ha ordenat finalment la publicació i, segurament veient les dades, s’entén més el perquè els responsables ho van retardar. Sembla talment que els mitjans més fidels a la publicitat de l’1-O hem estat els únics castigats en el repartiment de la publicitat institucional. Un cas que s’escapa d’aquest patró és Nació Digital que va difondre la publicitat de l’1-O i es va posar al costat del referèndum i del Govern de l’octubre del 2017.

 

Analitzant els diners rebuts pels diferents mitjans i la seva feina, queda clar que principalment Vilaweb i La República.cat i en alguna mesura el Punt Avui han rebut publicitat molt per sota dels que reben mitjans semblants, en cada cas.

 

Al contrari, els mitjans que van cedir a la pressió i es van negar a posar la publicitat de l’1-O, com La Vanguardia i el diari Ara, han estat premiats, aquest darrer quasi doblant els diners rebuts entre el 2019 i el 2020.

 

 

 https://t.co/VvJRRBxTve?amp=1

 

---

Publicitat institucional: l’escàndol de fer política amb els diners de tots

 

A VilaWeb considerem que és una inversió publicitària del tot desproporcionada i que hauria de ser reduïda de manera molt dràstica i immediata

 

 

 

 01.08.2021 - Vilaweb

 

 

Divendres el govern de la Generalitat va publicar les memòries sobre la despesa en publicitat institucional corresponents als anys 2019 i 2020. D’acord amb el reglament s’haurien d’haver publicat molt abans, però el govern anterior no ho va fer. La despesa publicitària del govern, amb independència de quin departament feia l’anunci. era fins ara en mans d’Esquerra Republicana, concretament de l’actual president, Aragonès, i ara és en mans del conseller Giró, de Junts.

Les xifres són un escàndol. Tant pel volum de la despesa com per la intencionalitat política evident que té, visible en la discrecionalitat amb què s’han repartit els diners. Ens trobem així que aquests dos anys han tingut les xifres més elevades de despesa en publicitat institucional d’ençà del 2007, moment des del qual hi ha dades públiques homologables i per tant podem parlar-ne amb propietat. Amb seguretat podem dir que l’any passat va ser l’any que la Generalitat es va gastar més diners en publicitat institucional.

I, per si això no fos prou, el salt durant la legislatura passada va ser important i significatiu. El 2014 la inversió de la Generalitat en publicitat institucional va ser de 18 milions d’euros, va saltar a una mitjana de 24 milions durant la legislatura de Junts pel Sí, i ha arribat a 33 milions (9 milions més!) el 2020. És cert que el 2020 ha estat un any crític per als mitjans a causa de l’impacte de la pandèmia i que hom podria argumentar que amb aquest mecanisme s’han vehiculat ajudes a la premsa en un moment molt i molt complicat. El problema, si això fos així, és com s’han vehiculat, tot afavorint de manera molt descarada uns mitjans i uns grups concrets, amb una intenció partidista difícil de discutir, de construcció d’un discurs, de construcció mediàtica d’això que han anomenat hegemonia política.

Aquests dies, arran de la publicació de les memòries, s’ha destacat, i és lògic que siga així, que el Grup Godó ha rebut el 20% d’aquesta despesa. La Vanguardia, RAC1 i la resta de mitjans del grup han percebut de la Generalitat, en concepte de publicitat, un total de 6,3 milions d’euros. Som molt lluny de les denúncies que el republicà Josep Bargalló va formular quan va ser nomenat conseller en cap del president Maragall. Aleshores, Bargalló es va mostrar escandalitzat perquè el 2003 i el 2004 La Vanguardia havia rebut la meitat de la despesa en publicitat institucional atorgada pel govern de Jordi Pujol i va prometre que es crearien mecanismes per a impedir que es repetís una situació semblant.

Certament un 20% ja no és la meitat, però cal remarcar que la progressió del favoritisme envers el Grup Godó és espectacular durant la darrera legislatura. El 2017, amb un govern de Junts pel Sí, el Grup Godó va rebre 2 milions d’euros de la despesa en publicitat institucional de la Generalitat, xifra que representava el 6% de la inversió total. El 2018, amb el control de la despesa primer en mans del 155 i després d’ERC, el Grup Godó va saltar al doble d’inversió –4 milions d’euros–, i dos anys després, amb el control en mans d’ERC i en any pre-electoral, en va rebre més de 6 i la va triplicar. Passant d’acaparar el 6% de la inversió total el 2017 al 20% el 2020. De 2 milions d’euros a més de 6.

 

La discrecionalitat es repeteix a tots els camps. I és molt descarada sobretot quant a la premsa digital. El 2020 el Grup Godó va rebre de la Generalitat, dins l’apartat digital, 1,3 milions d’euros; l’Ara, 1,1 milions; el grup d’El Periódico, 720.000 euros; Nació Digital, 697.000; El Nacional, 591.000; Público, 490.000; El Punt Avui, 257.000; Time Out, 190.000; El Món, 162.000, i VilaWeb, 129.000. Aquesta peculiar llista, que és evident que no té res a veure amb la realitat dels impactes ni amb la penetració social de cada capçalera, tan sols es pot explicar per la voluntat d’apuntalar mitjans políticament pròxims o per acostar mitjans a les posicions d’Esquerra Republicana.

Volem deixar ben clara la nostra posició: a VilaWeb considerem que el problema no és tan sols la intenció de premiar la premsa de partit i castigar la premsa independent, sinó que considerem que és una inversió publicitària desproporcionada i que s’hauria de reduir de manera molt dràstica i immediata. Per a tothom. És molt complicat d’obtenir prou informació de totes les empreses editores i dels diners institucionals que reben, via subvencions, via publicitat, via encàrrecs institucionals o per qualsevol altra via, però és una evidència que hi ha capçaleres, moltes probablement, que no existirien sense una injecció enorme de diners institucionals, que no és gratuïta en cap cas. I hi ha una dada al respecte que rebla el clau quant a la intenció de la classe política.

Aquesta gràfica publicada per Mèdia.cat analitza com el govern de la Generalitat ha anat reduint amb el pas dels anys la despesa en subvencions per incrementar-la molt en publicitat institucional. Una tendència que encara és més exagerada avui –les dades de la gràfica acaben el 2018 perquè les posteriors no s’han sabut fins aquest divendres.

 

 

Per què passa això? Perquè les subvencions estan molt regulades i no es po fer trampa. En canvi, la publicitat és discrecional i, per tant, el govern, i encara més el partit fent servir els diners del govern, pot decidir de prioritzar els mitjans pròxims o aquells que vol acostar al seu discurs. És així de lamentable.

Ara caldrà veure què faran els nous gestors. Fóra bo, més encara enmig de la pandèmia i la crisi social que vivim, que la despesa publicitària en mitjans es reduís com a mínim a la meitat i que s’atorgués amb criteris objectius i no polítics. Tanmateix, he de dir que no tinc gaire confiança que això passe i que em semblarà nefast si l’únic que acaba passant és que ara Junts afavoreix uns altres mitjans o intenta acostar-los a les seues posicions fent servir també els diners de tots.

Ara bé, crec que cal dir també que no és tan sols una qüestió del govern. Quan fa uns dies vaig escriure en un editorial que el vice-president Puigneró en un país nòrdic hauria dimitit per la ja famosa foto de la paella, vaig fer referència a la voluntat retòrica que l’independentisme sempre ha expressat de ser “la Dinamarca del sud”. I em reafirme avui en això mateix.

La despesa pública és un tresor originat en l’esforç dels ciutadans que no pot ser balafiat però cal dir, a més -i aquesta és la característica essencial de les societats nòrdiques- que la societat civil té obligacions per si mateixa: no tot depèn del govern.

La de criticar al govern és una d’aquestes obligacions, però també la de construir alternatives. La de crear un sistema de mitjans que no necessite els ingressos públics per a ser sostenibles.

Per això, exactament perquè nosaltres sí que creiem que es pot fer un país molt millor, des de la seua fundació el 1995 VilaWeb ha treballat sempre per viure dels ingressos que genera. Els primers nou anys no vam rebre ni un sol euro públic i d’ençà del 2004 hem optat per un model basat en els subscriptors com a peça central del projecte i com a font de finançament principal, cosa que ja és una realitat avui amb més de 21.000 subscriptors, però que volem portar molt més lluny encara per a convertir-nos, sense dependre dels diners de cap institució ni empresa comercial, en el gran mitjà de referència dels Països Catalans que aspirem a ser.

Perquè la Dinamarca del sud només la construirem si tots, i no només el govern, prenem decisions que ens acosten al funcionament d’Europa i ens allunyen del funcionament d’Espanya.

https://www.vilaweb.cat/noticies/publicitat-institucional-lescandol-de-fer-politica-amb-els-diners-de-tots/

 

 

 

 

 

Advocats europeus alerten que les fiances del Tribunal de Comptes vulneren el dret d’un judici just

 

 Tribunal de Comptes. Foto Vilaweb

 

L'Associació Europea d'Advocats per la Democràcia i els Drets Humans demana de suspendre la causa per l'acció exterior de la Generalitat

 

 L’Associació Europea d’Advocats per la Democràcia i els Drets Humans (EJDH, per les seves sigles en anglès) alerta que les fiances reclamades pel Tribunal de Comptes espanyol per l’acció exterior de la Generalitat entre el 2011 i el 2017 poden vulnerar el dret dels acusats a un judici just. 

 

En un comunicat, l’associació d’advocats europeus veu inacceptable que se’ls reclamin 5,4 milions d’euros i critica la naturalesa del Tribunal de Comptes. “Els membres del tribunal no són jutges, sinó figures polítiques elegides pel congrés i el senat espanyols. Això fa que un judici just sigui encara menys probable”, remarquen.

 

 En aquest sentit, l’EJDH creu que el Tribunal de Comptes representa una greu amenaça per al dret dels acusats a un judici just, però també per al mateix estat de dret.

  

https://www.vilaweb.cat/noticies/advocats-europeus-fiances-tribunal-comptes-judici-just/

 

 

 

---

El "Tribunal de Cuentas"(15), pinzellades del seu funcionament corrupte, per octuvre

 

INVESTIGACIÓ: Tribunal de clavagueres, això és el que amaguen:

 

............

 

Veieu també el seu paper en la repressió:

Per què actúa ara el 'Tribunal de Cuentas'?

La repressió del Tribunal de Cuentas, d'on vé?: 

>> L’operació Soraya explicada 'off the record' per Albert Rivera, per Jordi Barbeta

 

 

 ---

Partits polítics i sindicats reben diners públics, és afinada la seva contabilidad?

  

 

 

SÍNDIC DE COMPTES, JAUME AMAT, opina. // Notícia del 2013, sabeu si han millorat??
 

...los partidos políticos y los sindicatos, que la mayor parte del dinero es del contribuyente, no hayan presentado una memoria económica en todos sus años de existencia, ¿por qué? Han de justificarlo también. Al menos deben justificar la parte que recibe de las arcas públicas, que, por otro lado, es prácticamente la totalidad de su presupuesto.
 
“Falta control sobre las cuentas de los partidos”
 
En este sentido es reveladora una reciente entrevista a Jaume Amat. Amat es responsable de la Sindicatura de Cuentas, el órgano que fiscaliza las cuentas y la gestión económica del sector público de Cataluña, que incluye 2.300 entidades que mueven un presupuesto de 72.000 millones de euros a al año, el 40% del PIB catalán.
 
A la pregunta “¿Cómo llevan las finanzas los partidos catalanes?”, Amat responde que “Controlamos todo que no superen los límites de gasto y si están justificadas las subvenciones que reciben y en eso no hay mucho fraude. Pero nos faltan instrumentos afinados de control”. Un hecho que se repite en el resto de comunidades autónomas y en sus respectivos partidos políticos y sindicatos.
 
“No hay un plan de contabilidad para los partidos y cada uno presenta sus cuentas como quiere –se queja el síndico-. Ahora se prepara un plan estatal, que se aprobará previsiblemente antes de verano”. Eso, supuestamente debería resolver “un déficit de control clásico: algunos partidos tienen cuentas a nombre de delegaciones territoriales y ahora deberá tener una única contabilidad”.
FORUMLIBERTAS.COM

 

 

 

Recordem què va passar als Plens plens dels dies 6 i 7 de setembre del 2017

Barcelona. Dissabte, 7 de setembre de 2019 - Iu Forn

(...) Durant aquells dos dies la majoria indepe va forçar el reglament, però sense saltar-se’l, mentre que l'unionisme sí que ho va fer. Ciutadans i PSC van demanar un informe al Consell de Garanties Estatutàries, cosa que només pot fer la Mesa del Parlament. A part de practicar un filibusterisme parlamentari mai vist a l'Espanya contemporània. Ho diuen les actes de les reunions de la Mesa i la Junta de Portaveus publicades al seu moment per en Nicolas Tomàs a ELNACIONAL i que pot consultar aquí.

Pel que fa al contingut “legal” del debat, el resum seria: Junts pel Sí havia registrat la reforma del reglament per permetre aprovar lleis tramitades a través d'una cosa que se'n diu “lectura única”. Era la manera d'intentar saltar-se el control del Tribunal Constitucional i validar en un sol debat unes lleis que habitualment haurien d'haver passat per una sèrie de processos que ho haurien allargat tot en el temps. A instàncies del govern Rajoy, el TC va impugnar aquesta reforma, que tres mesos després va avalar dient que era completament constitucional. Marededéusenyor!

I pel que fa al contingut estrictament parlamentari, el que va fer la presidenta del Parlament Carme Forcadell, cosa per la qual és a la presó i la Mesa de llavors serà jutjada per desobediència, va ser permetre el debat. He buscat a la Constitució, al codi penal i als Deu Manaments. Enlloc hi he vist que debatre sigui delicte. Ni tampoc un cop d'estat. Ni que debatent es vulnerin els drets de ningú. I li diré més, no ho és aquí ni a la Xina Popular.

LLegiu l´article sencer a: https://www.elnacional.cat/ca/opinio/iu-forn-plens-6-7-setembre_418016_102.html

Sánchez quiere quitar el aforamiento, pero solo para delitos ajenos al cargo

Imagen de El País

El presidente del Gobierno quiere que la medida entre en vigor en tan solo 60 días

Madrid - 17 SEP 2018 - EL PAÍS

Sonó como un anuncio impactante tras una semana difícil para el Gobierno, pero con el paso de las horas el impacto se suavizó. El presidente, Pedro Sánchez, aseguró por la mañana que promoverá una reforma exprés de la Constitución en dos meses para “eliminar” el aforamiento de los políticos. Pero a lo largo del día el Ejecutivo concretó que en realidad no se eliminará, solo se acotará. Se mantiene para los delitos cometidos “en el ejercicio estricto de su cargo” y se retira en los demás. La mayoría de los escándalos de los últimos años llegaron con delitos cometidos por políticos corruptos en el ejercicio de sus cargos.  

El debate sobre los aforamientos —hay 250.000 personas que gozan de ese privilegio en España, un récord europeo, aunque en realidad 232.000 no son políticos sino guardias civiles y policías nacionales y autonómicos— viene de lejos. Se trata de una protección que hace que diputados, senadores y miembros del Gobierno solo puedan ser investigados y juzgados por el Tribunal Supremo ante cualquier presunto delito cometido. En el caso de los diputados y gobernantes autonómicos, el aforamiento les lleva a los tribunales superiores de esa comunidad, compuestos en su mayoría por jueces que llegaron ahí a propuesta de órganos con fuerte influencia política: por eso existe el recelo de que estos tribunales sean, con excepciones, más suaves que otros con los posibles delitos de los políticos. Algunos partidos reclaman la eliminación total de los aforamientos, como sucede en otros países, y mantener solo la inmunidad parlamentaria; esto es, la necesidad de tener que pedir un suplicatorio o permiso a la Cámara.

El Gobierno ha optado por una vía intermedia. No elimina por completo el aforamiento, como pareció en un principio por las palabras del presidente en un acto de reivindicación de sus 100 primeros días de Gobierno, pero sí se reducirá considerablemente, según la interpretación del Ejecutivo, que insiste en que se trata de una reforma de fondo que pretende acelerar al máximo. El anteproyecto de ley se llevará este mismo viernes al Consejo de Ministros.

El Gobierno ha descartado eliminar por completo los aforamientos porque cree que tanto los miembros del Ejecutivo como diputados, senadores, jueces y fiscales, que también se verán afectados por la reforma, tienen que mantener alguna protección para frenar la oleada de querellas a las que, si no existiese, tendrían que someterse por sus decisiones.

El Ejecutivo destaca que con la reforma exprés de la Constitución —una operación de alto calado político que solo se había hecho en plena crisis económica con un pacto PSOE-PP para dar más garantías a los inversores de que España pagaría sus deudas por encima de cualquier cosa— se pretende dar mucho más margen a los jueces. Ahora mismo, un tribunal ordinario no puede bajo ningún concepto investigar a un diputado ni siquiera por un delito de tráfico o fiscal. Tiene que enviarlo directamente al Supremo. Es lo que acaba de suceder con el caso de Pablo Casado. Con la reforma del artículo 71.3 y 102.1 de la Constitución, el tribunal podría argumentar que el delito por el que está investigando al político no está estrictamente relacionado con el ejercicio de su cargo y seguir adelante.

¿Y qué pasa con las causas de corrupción, en las que los políticos suelen ser investigados por decisiones tomadas en el ejercicio de su cargo, como concesiones arbitrarias, contratos falsos o sobrecostes fraudulentos? Según el Gobierno, si están claramente vinculados al ejercicio del cargo, seguirán siendo juzgados por el Supremo, pero si no, por ejemplo con un enriquecimiento ilícito o un lavado de dinero, se podrá seguir adelante en el tribunal ordinario.

Los jueces y fiscales también verían reducido su aforamiento a los delitos cometidos en el ejercicio de su cargo, por lo que habría que reformar la Ley Orgánica del Poder Judicial. La reforma de la Constitución es compleja, y requiere el apoyo de tres quintos de las dos Cámaras, con lo que depende del PP, que no ha recibido con buenas palabras la iniciativa.

Después de una semana complicada, con la segunda dimisión de su Gobierno, Sánchez logró con este asunto recuperar la iniciativa, monopolizar la agenda política y arrebatar el protagonismo a Ciudadanos, que este martes somete a votación su propuesta de eliminar aforamientos. Lo hizo además con el mayor impacto posible, en un acto con algunos de los hombres fuertes del Ibex 35 sentados en primera fila.

“El reto es que los ciudadanos vuelvan a creer en la política”, sentenció el jefe del Ejecutivo en un discurso muy medido de reivindicación de su gestión y de la necesidad de hacer una moción de censura porque España “vivía una paralización generalizada” con Mariano Rajoy y “no podía aguantar dos años más de ese bloqueo”. Esta reforma, según Sánchez, mandaría “una señal relevante, inequívoca, de ejemplaridad, solidaridad y empatía” hacia los ciudadanos.

Lo que no está previsto tocar es el aforamiento de la Familia Real y en particular del rey emérito, Juan Carlos I. El Gobierno tampoco tocará, porque no es su competencia, el aforamiento autonómico, pero cree que, una vez cambiado el nacional, caerá por su propio. Sin embargo, hay Parlamentos como el de Murcia que ya están yendo más lejos que el Gobierno, y plantean eliminar por completo el aforamiento de sus diputados y miembros del Gobierno.

 .....

Los beneficios del aforamiento

El aforamiento es una prerrogativa por la cual las causas penales de diputados, senadores y miembros del Gobierno son investigadas y, llegado el caso, juzgadas por el Tribunal Supremo y no por los tribunales ordinarios como les ocurre al resto de ciudadanos. España es el país europeo que tiene más extendida esta figura. La mayoría de Estados de la UE no la contemplan para sus parlamentarios —solo para los miembros de los Gobiernos— y Alemania carece de ella.

Este privilegio procesal se ha extendido, con el paso del tiempo, a los parlamentarios y Gobiernos autonómicos a través de los diferentes Estatutos, así como a jueces, fiscales y miembros de las fuerzas de seguridad. En abril de 2017, Murcia se convirtió en la primera comunidad que suprimía los aforamientos.

De los 250.000 aforados (en distintos grados) que existen en España, algo más de 232.000 son miembros de las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado o cuerpos autonómicos, según los datos que ofreció el presidente del Supremo y del Consejo General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, en una comparecencia en marzo de 2017 en la Comisión de Justicia del Congreso. Otros cinco son miembros de la Familia Real y el resto (17.603) pertenecen a instituciones del Estado y de las comunidades.

https://elpais.com/politica/2018/09/17/actualidad/1537171600_616926.html?rel=lom