31 d’octubre del 2013

Malgasto de l'Ajuntament de Barcelona en la pitjor crisi en 70 anys, destruiexen el tambor de Glòries, cost 26 milions d'€ . S'ho estolvien i ens baixen impostos, si us plau?




La transformació integral de l'estratègica plaça de les Glòries és el principal des­afiament urbanístic i d'execució d'obra pública que Barcelona, el seu actual ajuntament i els mateixos ciutadans metropolitans tenen al davant. Per raons de tota mena: la seva gestació fa una dècada i la batalla política que malgrat el consens del 2007 encara genera avui, la magnitud i ubicació de l'espai, el seu altíssim trànsit, la necessitat d'allotjar-hi equipaments de quatre barris, el cost milionari o la seva obligada realització a llarg termini, el llunyà 2018. La fase més decisiva i més impactant, l'enderrocament del sempre estrany i qüestionat tambor viari fill del 92, començarà aviat. Serà al febrer, una vegada consumats els treballs complementaris en l'entorn que s'inicien ara, al novembre, l'hora zero del canvi.
Aquests pròxims mesos s'obriran els carrers de Badajoz i Independència, Castillejos, Ali Bei i Llacuna per crear quatre nous eixos viaris seguint la trama de l'Eixample. Amb la seva continuïtat per la Diagonal i Marina, i en el cas de Llacuna amb la seva connexió a la Gran Via, l'ajuntament, segons van explicar ahir els responsables d'obres, espera absorbir part del dens trànsit.

ESPAI CÍVIC / Fins a 154.000 vehicles passen diàriament per les Glòries de dalt (100.000) i les de baix (54.000). Massa per convertir la plaça en l'espai cívic, de convivència, oci i connexió no motoritzada sinó humana que persegueixen els veïns i tots els grups polítics que van subscriure el Compromís per Glòries fa sis anys. El tinent d'alcalde d'Hàbitat Urbà, Antoni Vives, hi va al·ludir ahir a això.

A partir del 2015, límit del mandat de l'actual equip de Xavier Trias, la construcció d'un tram de túnel ha d'engolir les calçades de la Gran Via sota la plaça. En aquelles dates també s'ha d'urbanitzar i començar a agafar forma l'enorme zona verda i d'ús ciutadà que dissenyaran els arquitectes que guanyin al febrer el concurs obert.

Però com a gran pròleg d'aquest aparent conte de la lletera s'ha d'eliminar del paisatge l'ara aprimat, arran de la supressió de l'aparcament inferior, però igualment ple de vehicles, tambor de formigó. És el que ara vindrà amb una despesa de 26 milions d'euros per a la demolició, cinc més per a les citades obres viàries complementàries i encara cinc més per a les calçades provisionals de la Gran Via pel centre de la plaça, a l'espera del trajecte subterrani definitiu.

L'actuació de la piqueta es farà en dues fases en què s'aniran desplaçant els carrils de circulació, encara que sempre mantenint-ne tres per sentit. L'enderrocament començarà pel vial del costat mar mentre els cotxes de sortida passaran pel del costat muntanya i el trànsit d'entrada a la capital, que ara va per aquí, ja circularà a nivell del terra pels carrils que circumden l'anell. Al mateix temps que es destrueix aquesta primera mitja lluna del pas elevat, així com dos curts trams també circulars de connexió ara fora de servei, es crearà la calçada provisional en superfície de la Gran Via en sentit Besòs.

Aquesta tasca es realitzarà, segons el calendari exposat ahir, entre el 15 de febrer i el 15 de juny del 2014. Coincidint amb l'estiu la piqueta es traslladarà al costat nord per enderrocar el segon i últim tram de l'anell i executar a la vegada l'altra calçada provisional de la Gran Via, la del sentit Llobregat i d'entrada a Barcelona. El trànsit de sortida passarà llavors a la calçada provisional costat mar que ja està acabada, i el d'entrada seguirà en superfície pel nord. Quan a finals de setembre no quedi ni rastre del tambor, els cotxes que arribin a la capital ja ho faran per l'acabat tram muntanya de la Gran Via provisional.

TRANSPORT PÚBLIC / Totes aquestes obres i els seus vaivens no afectaran, segons van afirmar els responsables de Bimsa, la circulació del tramvia pel sud de les Glòries. Mantenir el transport públic de superfície, també el pas dels autobusos, ha estat una prioritat en el disseny del pla, van assegurar. Igualment s'habilitaran, encara que amb canvis segons l'avanç de les obres, passos de vianants equivalents als actuals.

Amb la supressió de la mitjana de la Gran Via i d'altres franges longitudinals es guanyarà l'espai per augmentar d'un a tres (els mateixos que té ara l'anell) els carrils laterals que canalitzaran inicialment tot el trànsit. En l'operació, no obstant, es perd durant uns mesos l'actual carril lateral muntanya. Aquesta disminució i l'acumulació a la mateixa calçada del trànsit que avui ja va per la superfície és un repte del pla. L'ajuntament espera que uns quants milers de conductors surtin de la Gran Via, com s'aconsellarà, abans d'arribar a la plaça, pels nous carrers oberts.

Contra la recentralització:"Jordà: Retallen més amb aquesta llei (d'Unitat de Mercat) que amb la sentència de l'Estatut"




El misterio del déficit tarifario de las eléctricas: de 2.500 a 4.500 millones en 40 días



El ministro de Industria, José Manuel Soria, en el debate de las enmiendas a la totalidad a la ley del sector eléctrico, aumenta en 2.000 millones el déficit anunciado el 20 de septiembre, hace 40 días

"El objetivo de esta ley es acabar con el déficit tarifario", ha sentenciado el ministro de Industria, José Manuel Soria, esta mañana en el debate de las enmiendas a la totalidad. Pero, ¿de qué estamos hablando? Según el ministro: de una deuda acumulada de "26.000 millones" y que se ampliará en "4.500 millones" al cabo del año. Eso sí, en ningún caso ha explicado cómo se ha producido tamaño desajuste entre "lo que se ingresa por la factura de la luz y lo que cuesta esa generación": 12 millones de euros diarios de desfase que reconoce el Ejecutivo sin aportar los datos de cómo se llega a ese cálculo.

El propio Soria dijo el 20 de septiembre en la conferencia de prensa tras el Consejo de Ministros: "Muy probablemente estaremos en un entorno, probablemente, de unos 2.500 a 3.000 millones de euros. Pero eso sí, será el último año de déficit de tarifa (...), ya el objetivo será que en el año 2014 no haya y, si lo hubiera, que entren en funcionamiento los mecanismos automáticos que están establecidos en la propia norma".

Cuarenta días después, el cálculo se ha disparado entre 2.000 y 1.500 millones. Y eso que, según contó Cinco Días, en la orden de peajes de agosto y en el proyecto de Ley del Sector Eléctrico figuaraba que 2013 se cerraría incluso con superávit de tarifa.  

El ministro ha facilitado estas cifras en el debate sobre la nueva ley del sector eléctrico que, además de pretender saldar el déficit asumido por el Gobierno con las eléctricas, cifrado en 26.000 millones a finales de 2012, establece un peaje al uso de los rayos del sol y el viento.

PSOE, CiU, BNG, Compromís, UPyD, ERC e Izquierda Plural (IU, ICV y CHA) han presentado enmiendas a la totalidad, la de este último grupo con articulado alternativo, en las que criticaban el modo de saldar el déficit, el canon por el autoconsumo energético y la retroactividad que sufrirán las compañías de energías renovables toda vez que verán revisados cada tres o seis años los critarios de "rentabilidad razonable" con los que el Estado compensará la inversión inicial.
 http://www.eldiario.es/economia/Soria-cifra-millones-deficit-tarifario_0_191780922.html

Les magarrufes de la balança fiscal madrilenya



Jordi Caldentey | 28 octubre 2013 - http://dbalears.cat/

Davant l'impacte social que ha provocat l'escandalosa assignació que fan els darrers pressuposts generals de l'Estat del govern del PP de 66 miserables euros per habitant a les Balears, comparats amb els 206 per habitant que gastaran de mitjana espanyola i amb els 559 per habitant que destinaran a Castella i Lleó, don José Ramón ha tengut por que el nostre poble comenci a fer a poc a poc i a la llarga el mateix pensament que ja fa majoritàriament el poble del Principat. Per això ha pensat que li convenia fer qualque cosa. Protestant -bé, fent veure que protesta- una miqueta i amb veu baixa davant en Rajoy, ha trobat que no basta. I què ha fet? Anar de bracet amb el president de la Comunitat de Madrid, que figura que també 'perd' fiscalment amb l'Estat, i aprofitar per fer madrilenyisme fins i tot amb l'espoli fiscal i amb la marginació pressupostària de les Balears.

Aquesta maniobra ja la va fer el govern del PSOE d'en Zapatero el 2008. Fins aleshores, els governs de n'Aznar sempre havien amagat les balances fiscals. Però els del PSOE, conscients que, continuant negant-se a publicar-les, venien a dir massa clarament que hi havia cosa a amagar, feren una altra cosa: arreglaren els números de manera que la Comunitat de Madrid figuràs tan perjudicada com les Balears, Catalunya i València. Així es pensaven deixar-nos sense motiu per remugar, ja que els qui més en tendrien, de motiu, serien si de cas els madrilenys.

Ara en Rajoy diu que l'any que ve sí que les publicarà. Ja us podeu figurar com sortiran. Jug messions que ja tenen preparats uns números arregladets en aquesta línia.

Per això convé fer els números clars: una mangarrufa que fan les balances que presenten Madrid com a tan perjudicat com els territoris del Mediterrani per la 'solidaridad' forçosa, és l'anomenat 'efecte seu'. Què és això? Molt senzill: resulta que hi ha moltes d'empreses que fabriquen i venen a altres territoris però que tenen la seva seu fiscal a Madrid. D'aquesta manera, els seus imposts s'imputen íntegrament en aquesta comunitat. Per exemple, si provau d'agafar les factures de corrent d'Endesa, o les de benzina de Repsol, i cercau la lletra de lupa on surt el domicili fiscal de cada companyia, veureu com aquest és a Madrid. Així, en posar benzina o encendre un llum, ja ho compten ben igual com si anàssim a Madrid a sopar-hi o a comprar-nos-hi unes espardenyes o un cotxe.

La trampa més grossa de la balança madrilenya, però, encara no és aquesta: La magarrufa més grossa consisteix en la imputació territorialitzada de la inversió i de la despesa pública de l'Estat. Si fossin objectius, imputarien aquestes quantitats segons el criteri anomenat de 'flux monetari': Per exemple, si Barajas o el Teatro Real s'han construït a Madrid, el seu cost s'ha d'imputar íntegrament a la Comunitat de Madrid. Curiosament, en canvi, tots els estudis que conclouen que el dèficit fiscal de Madrid és superior al català i semblant al balear fan servir el criteri d'imputació anomenat del 'benefici': si Barajas i el Teatro Real són 'un beneficio para todos los españoles', cal repartir els doblers que l'Estat hi gasta entre totes les autonomies espanyoles.

Ben igual fan amb els 400.000 funcionaris de Madrid, els ingressos dels quals procedeixen de tot l'Estat: Maldament aquests funcionaris gastin el seu sou a Madrid, amb la trampa política del 'beneficio', en lloc d'imputar els doblers d'aquests sous a Madrid, no: fan el joc de mans ideològic de diluir-los entre totes les autonomies. D'aquesta manera, tramuden de dalt a baix el càlcul de la balança fiscal madrilenya i en distorsionen totalment el saldo. Així, gràcies a un criteri polític absolutament indefensable tècnicament amb criteris econòmics neutrals, el dèficit fiscal de Madrid amb l'Estat surt tan insuportable com el balear i pitjor que el català.

Segons l'estudi 'Las balanzas fiscales de las CCAA 1991-1996' (Ariel, 2000), un a obra tan rigorosa i ben detallada com amagada i silenciada sobre les balances fiscals, en aquells anys i segons el criteri de flux monetari, Madrid va presentar, en percentatge del seu PIB, un saldo fiscal mitjà amb l'Estat igual a zero, devora un dèficit fiscal balear amb l'Estat del 14% anual del nostre PIB.

Cal reconèixer que tenen la paella de la propaganda política pel mànec i que la manegen molt bé. Les nostres feines són destapar-los, una darrera l'altra, les mangarrufes i els jocs de mans polítics i ideològics que sempre seguit fan per mirar d'adoctrinar la societat i de fer-la combregar amb les seves quimeres. Hem d'estar alerta. No podem badar ni un minut.
http://dbalears.cat/actualitat/opinio/les-magarrufes-balan-fiscal-madrilenya.html 




Article relacionat, publicat també a la Cuca de Llum:

"Les oligarquies de l'Estat", dites també la “burgesia de l’Estat”, "la casta" o "Madrid-Centro de Poder"

26 d’octubre del 2013

La denúncia de 300 historiadors pel bloqueig a la documentació militar i diplomàtica arriba al Congrés i al Senat

L'excusa d'Exteriors és que els arxius s'estàn trasladant. Foto, diari ARA


Investigadors d'arreu del món exigeixen que es garanteixi l'accés a la informació del segle XVI al XX, que el govern ha declarat "secreta"


De Riquer i Albareda: "Tot s'hi val contra el catalanisme" article rebatint el de Gabriel Tortella

Borja de Riquer
L'historiador Borja de Riquer, en una imatge d'arxiu. Foto El Singular Digital.


Els dos historiadors adverteixen que la idea de tancar el 'tigre separatista' recorda la retòrica franquista i acusen l'economista Tortella d'esbiaixat

Lluís Bou - 26.10.2013
Els historiadors Borja de Riquer i Joaquim Albareda han publicat avui un article al diari 'El País' en el qual acusen l'economista Gabriel Tortella de fer asseveracions esbiaixades respecte Catalunya, i asseguren que la idea que aquest va expressar en el sentit de tancar el 'tigre separatista' recorda la retòrica franquista. Els dos historiadors asseguren que alguns analistes espanyols practiquen el "tot s'hi val contra el catalanisme".

 

"La metàfora del tigre i la gàbia traspua autoritarisme antidemocràtic i evoca el malaurat "justo derecho de conquista" de Felip V. Això de tornar a tancar a la gàbia al tigre separatista recorda massa a la retòrica franquista per ser acceptable. Creuen realment els demòcrates espanyols que l'actual problema català es resol a base de gàbies?", es pregunten.

 

Els dos historiadors consideren que des de l'òptica espanyola els arguments parteixen d'amagar el fet que ens els darrers 10 anys s'han trencat molts elements de la relació entre Catalunya i Espanya. "Tot s'hi val amb tal de no atendre una realitat que defuig reiteradament en l'article, el que ha passat els últims 10 anys: sentència del Tribunal Constitucional que va laminar l'Estatut refrendat i aprovat pel Parlament i les Corts i que va liquidar l'esperit d'entesa de 1978; incompliment sistemàtic per part del Govern de Madrid de les inversions previstes en aquest Estatut, etcètera, etcètera, i que, a conseqüència de tot això, avui la majoria dels catalans siguin partidaris d'exercir el dret a decidir. Apel·lar a la corrupció, àmpliament estesa per tot Espanya, o a la molt discutible gestió del Govern actual de CiU, no constitueix cap argument vàlid a l'hora d'analitzar l'increment del sobiranisme i encara menys per menystenir-lo", apunten.


 Borja de Riquer i Albareda també consideren falsos alguns arguments de l'historiografia espanyolista, com la teoria que amb la guerra de successió Catalunya no va perdre sobirania. "Deixant al marge el debat sobre el concepte que llavors es tenia del que era una "nació", el que sí és històricament irrebatible és que les institucions catalanes van lluitar per salvaguardar les seves Constitucions, el seu sistema representatiu i per les llibertats de tot Espanya, davant a la imposició d'un model d'Estat absolutista que va acabar amb la monarquia plural dels Àustries. La veritat és que Catalunya va perdre llavors la seva estructura juridicopolítica secular fonamentada en les Corts i en les Constitucions i que amb la Nova Planta es va imposar un sistema absolutista, centralista i militaritzat que va eliminar les vies de participació política", afirmen.



Borja de Riquer i Alvareda també repliquen el mite espanyolista que Espanya va néixer com a nació amb els reis Catòlics. "Identificar la unió de corones de 1479 -el matrimoni dels Reis Catòlics- amb la creació de la "nació espanyola", com ho fa Tortella, respon a un plantejament de caràcter essencialista totalment desacreditat en els àmbits científics internacionals. Com és sabut, de la unió de corones va sorgir una monarquia composta que mantenia l'ordenament jurídic polític dels dos blocs: la Corona de Castella i la Corona d'Aragó", recorden.
 

"Todo vale contra el catalanismo. La realidad que se soslaya es la sentencia del Constitucional que laminó el Estatuto", por Borja de Riquer y Joaquim Alvareda Salvadó




26.10.2013
Nos ha sorprendido desagradablemente el artículo de Gabriel Tortella El tigre que nunca debió salir de la jaula,publicado en EL PAÍS el pasado día 19, porque creíamos que el autor era un académico que acostumbraba a documentar sus planteamientos. En este caso no es así, ya que al tono excitado de todo el texto se une una serie de aseveraciones históricas y políticas sesgadas e incluso erróneas.

La tesis central del artículo es que todo lo que está pasando en Cataluña responde básicamente a una maniobra perversa del nacionalismo catalán que, alimentado por la frustración, por “celos violentos” y porque, a su juicio, el catalán tiene un relieve insignificante, durante los últimos decenios se ha dedicado al “adoctrinamiento masivo y sistemático” tanto en el conjunto de aparato educativo como desde los medios de difusión. El resultado ha sido un “bombardeo mental incesante” que ha logrado “enardecer las masas” y crear un ambiente de “paroxismo separatista”. Para llegar a estas rotundas “conjeturas”, el autor reconoce que sus fuentes informativas han sido la prensa y algunas conversaciones. Si sus fuentes de información fundamentales solo han sido los “plurales” medios de comunicación de Madrid y alguna tertulia de café, apañados estamos. ¿Cómo es que teniendo familiares, amigos y colegas en Barcelona no se informa directamente y mejor antes de escribir? ¿Ha hablado con algunos maestros y profesores de Cataluña, ha consultado los libros de texto que se utilizan allá —que son los mismos que en toda España—?


Es falso que el recuerdo de la derrota 1714 no aparezca hasta finales del siglo XIX

A lo largo del artículo sostiene de forma reiterada que los historiadores catalanes estamos ofreciendo una interpretación histórica llena de falsedades, de versiones deformadas y victimistas. Y para demostrarlo evoca el episodio de la derrota militar catalana de 1714 y afirma que es falso que los catalanes defendieran entonces una nación. Para empezar, un impreso de 1714, Lealtad catalana, afirmaba que “Solo las resoluciones que se toman en Cortes de un reino o provincia son las que se atribuyen a la nación (...) […]la nación que solo se representa en sus Brazos unidos (...) […]toda la nación catalana, junta en los Brazos resolvió el defenderse por el rey en cuyo dominio estaba”. Dejando al margen el debate sobre el concepto que entonces se tenía de lo que era una “nación”, lo que sí es históricamente irrebatible es que las instituciones catalanas lucharon por salvaguardar sus Constituciones, su sistema representativo y por las libertades de toda España, frente a la imposición de un modelo de Estado absolutista que acabó con la monarquía plural de los Austrias. Lo cierto es que Cataluña perdió entonces su estructura jurídico-política secular cimentada en las Cortes y en las Constituciones y que con la Nueva Planta se impuso un sistema absolutista, centralista y militarizado que eliminó los cauces de participación política.



Además, es falso que el recuerdo de la derrota de 1714 no aparezca hasta finales del siglo XIX. Solo un desconocedor de la historia puede ignorar no solo las continuas referencias a este episodio que ya aparecen en diversos textos a lo largo del siglo XVIII, al tiempo que las libertades perdidas fueron invocadas reiteradamente en protestas y en memoriales reivindicando el sistema representativo municipal liquidado en 1714 (como en el Memorial de 1760 a Carlos III) y en las intervenciones de parlamentarios catalanes en las Cortes de Cádiz (Capmany, Aner, Dou, etcétera), en las del trienio 1820-1823, en las del Estatuto Real, en las constituyentes de 1837 y posteriormente en los discursos de numerosos parlamentarios catalanes de diversas adscripciones políticas.

Identificar la unión de coronas de 1479 —el matrimonio de los Reyes Católicos— con la creación de la “nación española”, como lo hace Tortella, responde a un planteamiento de carácter esencialista totalmente desacreditado en los ámbitos científicos internacionales. Como es sabido, de la unión de coronas surgió una monarquía compuesta que mantenía el ordenamiento jurídico político de los dos bloques: la Corona de Castilla y la Corona de Aragón. Por otra parte, la idea de la “conllevancia” con la cuestión catalana no es de Manuel Azaña, sino de un discurso parlamentario de José Ortega y Gasset en 1932.


La idea de encerrar al tigre separatista recuerda a la retórica franquista

La metáfora del tigre y la jaula rezuma autoritarismo antidemocrático y evoca el malhadado “justo derecho de conquista” de Felipe V. Eso de volver a encerrar en la jaula al tigre separatista recuerda demasiado a la retórica franquista para ser de recibo. ¿Creen realmente los demócratas españoles que el actual problema catalán se resuelve a base de jaulas?

Todo vale con tal de no atender a una realidad que se soslaya reiteradamente en el artículo, lo que ha pasado los últimos 10 años: sentencia del Tribunal Constitucional que laminó el Estatuto refrendado y aprobado por el Parlament y las Cortes y liquidó el espíritu de entendimiento de 1978; incumplimiento sistemático por parte del Gobierno de Madrid de las inversiones previstas en ese Estatuto, etcétera, etcétera; y que, a consecuencia de todo ello, hoy la mayoría de los catalanes sea partidaria de ejercer el derecho a decidir. Apelar a la corrupción, ampliamente extendida por toda España, o a la muy discutible gestión del Gobierno actual de CiU, no constituye ningún argumento válido a la hora de analizar el incremento del soberanismo y aún menos para menospreciarlo.

En suma, nos parece que el artículo adolece de basarse en unas supuestas teorías conspirativas y en negarse a conocer la realidad de la situación catalana. Venga usted a Barcelona, hable con la gente y después opine. No lo haga de oídas y sin rigor. Y, por favor, no intoxique más el ambiente mediático con metáforas impropias de un demócrata.

Borja de Riquer es catedrático de Historia Contemporánea (UAB) y Joaquim Albareda es catedrático de Historia Moderna (UPF).

24 d’octubre del 2013

Què és la poesia per Espriu


La poesia és un procés de coneixement
que condueix a la claretat.
Si no condueix a la claretat, no serveix per a res.


ANY  
ESPRIU
2013

Conferència íntegra de Matthew Tree explicant Catalunya als estudiants americans




Convidat pel Col·lectiu Emma, Matthew Tree fa una conferència per a explicar Catalunya als estudiants nord-americans vinguts de les universitats més prestigioses. Us l’oferim íntegra. Vídeo de Vilaweb.
http://www.vilaweb.tv/conferencia-integra-de-matthew-tree-explicant-catalunya-als-estudiants-americans

Albert Pont (CCN): “Hem de sortir d’Espanya perquè està en un procés involucionista que no sabem com acabarà”

Albert Pont i Núria Boch a  la presentació del nou llibre d'A. Pont, "Addendum". Foto El Singular Digial.


 
El president del Cercle Català de Negocis considera que Catalunya s’ha d’independitzar “de la llotja del Bernabéu i del lobby del Pont Aeri”


23/10/2013  - Albert Ribas - Aprofitant la presentació del seu nou llibre, ‘Addendum; L’endemà de la independència’, el president del Cercle Català de Negocis, Albert Pont, ha traçat aquest vespre quina és, i que descriu en aquest nou llibre, l’estratègia que Catalunya, i especialment els seus líders polítics, ha de seguir durant el procés de la seva transició constitucional fins a convertir-se en un nou Estat d’Europa.
 
Pont, que ha estat presentat per la catedràtica d’Economia Pública de la UB, Núria Bosch, ha fet un discurs on ha dibuixat un escenari on l’Estat espanyol constitueix un llast pel desenvolupament català. “Des del món empresarial es veu la marca Espanya com un fre”, ha explicat en base a la seva experiència com a home de negocis que volta món. Una situació que ha contraposat amb la marca Barcelona, que segons Pont “desperta més interès”. És per aquest motiu que ha descrit la independència de Catalunya com l’oportunitat per trencar “amb la llotja del Bernabéu, el lobby del Pont Aeri i les empreses de l’IBEX 35 que tenen el 95% del deute privat espanyol”. Amb aquesta exposició dels fets més el recordatori que ha fet sobre una Espanya que es troba en plena fase recentralitzadora, ha diagnosticat un país que “està en un procés involucionista que no sabem com acabarà”. “N’hem de sortir”, ha alertat.


Entre la secessió i la independencia
Al llarg del seu discurs Pont ha exposat la seva teoria sobre el punt concret on actualment es troba Catalunya. Segons el president del CCN “ens trobem entre la secessió i la independència”. Un escenari on la secessió és el trencament personal dels catalans amb l’Estat, “emancipar-se i actuar per un mateix”, i la independència, que consisteix en l’assoliment d’un Estat propi i independent.
 
“I com s’aconsegueix la independència?”, s’ha interrogat el mateix Pont. “Doncs es fa substituint Espanya en diferents àmbits”, ha explicat. Per desenvolupar el seu argument, el també autor de ‘Delenda est Hispania’, ha parlat dels “”14.000 tractats internacionals que Espanya té signats i que tenen una conseqüència jurídica: el reconeixement entre Estats”. Alguns d’ells, i dels més importants, amb l’FMI i el Banc Mundial, que “preveuen l’admissió automàtica” i que per tant no hi hauria cap problema o el cas de la Unió Europea, “que trigaríem una mica més”, però que també es resoldria.
 
Una situació, la que ha dibuixat aquest vespre Pont, que lògicament forma part de l’escenari post independència. Més concretament, i com resa el títol del seu llibre, per l’endemà de la independència.

22 d’octubre del 2013

Espriu, seny


Seny, no podríem / 
acollir-nos per sempre /
al teu refugi?

ANY
ESPRIU
2013

21 d’octubre del 2013

La Generalitat refuerza su Agencia Tributaria para hacer tareas del Estado


Clara Blanchar / Dani Cordero  /  Barcelona -17 OCT 2013
La Agencia Tributaria de Cataluña (ATC), uno de los pilares básicos de las estructuras de Estado que preconizan CiU y ERC, tendrá refuerzos el próximo año. Así consta en el anteproyecto de la Ley de Medidas Fiscales y Financieras que acompañará a los Presupuestos de la Generalitat de 2014. La memoria, a la que ha tenido acceso EL PAÍS, recoge la necesidad de que la Hacienda catalana incorpore técnicos y funcionarios el próximo año, una necesidad que obedece “a la perspectiva de que la Generalitat asuma —en un futuro más o menos próximo— competencias de gestión, inspección y recaudación de tributos, la aplicación de los cuales corresponde hoy al Estado”.

El texto admite que actualmente la agencia “presenta la anomalía” de que los funcionarios de los cuerpos superiores son mayoría (99 en una plantilla de 326 personas) y subraya que faltan empleados de los cuerpos técnicos, administrativos y de gestión. Incluso llega a plantear que, de forma provisional, funcionarios del cuerpo general puedan asumir tareas asignadas a cuerpos específicos. Pero el gran paso que dará la Hacienda autonómica el próximo año es la incorporación de personal con una alta calificación técnica para que, “en el corto plazo”, se pueda asumir “buena parte” de las tareas de recaudación ejecutiva de deudas que “hoy están encargadas a la Agencia Estatal de Administración Tributaria (AEAT)” mediante un convenio conjunto que deja en manos de Hacienda la recaudación ejecutiva en Cataluña, lo que, según la Generalitat, genera unos costes superiores de lo que costaría tenerlo integrados.

Esos funcionarios integrarán un nuevo cuerpo técnico de gestores tributarios que ERC logró que se creara gracias a una moción aprobada en el último debate de política general, celebrado en el Parlamento catalán a finales de septiembre.

Así, previsiblemente a partir de abril, la Agencia Tributaria autonómica incorporará a su plantilla 24 nuevos trabajadores de grupo A subgrupo A2, cuya contratación supondrá 1,1 millones de euros más al año en nóminas. Según la memoria de la ley de acompañamiento de los Presupuestos, ese equipo “tendría que ganar efectivos hasta convertirse en pieza fundamental en el engranaje de la ATC, en la consecución de sus objetivos y en la composición de los recursos humanos de la Hacienda de Cataluña”. Serán una pieza clava en el camino a seguir para que la Agencia Tributaria, ahora dirigida por el militante de Unió Democràtica Lluís Franco, pueda hacerse cargo de la recaudación de todos los impuestos que se pagan en Cataluña, en el supuesto de que la Generalitat tenga la potestad.

También en clave tributaria, el anteproyecto de ley establece la necesidad de crear una secretaría de Hacienda en materia de juego en el Departamento de Economía y Conocimiento que dirige Andreu Mas-Colell. Esa nueva área llega justo cuando está en ciernes la creación del proyecto de casinos y hoteles BCN World, que se construirá en la Costa Dorada, para la que se modificará la tributación del juego.

En la línea de poder trasvasar funcionarios de los departamentos a las empresas públicas y viceversa, las casi 200 páginas de la memoria que acompaña el borrador recuerdan la intención de la Administración catalana de permitir la “reasignación” de personal, tal y como esta semana los responsables de función pública de la Generalitat explicaron a los representantes de las organizaciones sindicales.

Espriu recomana


Llegir els grans clàssics de la humanitat, i no

per una temporadeta, sinó durant tota la vida

ANY
ESPRIU
2013

20 d’octubre del 2013

Més Espriu


Detesto els premis literaris, 
l’avarícia i la brutícia, les felicitacions de Nadal,
el vent, el desordre i el soroll
ANY
ESPRIU
2013

"Per facilitar l'equilibri o l'aliança calia repartir el poder. I aquest repartiment no ha estat possible", per Antoni Puigverd

(Una síntesi de les raons últimes de l'actual estat de tensió entre Espanya i Catalunya, tot exposant els trets de cada caràcter. Remarcable, lectura obligada. Cuca de Llum)


" Tòpics en joc", per Antoni Puigverd, a La Vanguardia


1714, Barcelona, assalt final pel Portal de Sant Daniel.

18.10.2013  Diuen els tòpics que el caràcter castellà és agosarat, intrèpid, combatiu, expansiu, inflexible. La síntesi d'aquest caràcter la trobaríem en l'episodi de Pizarro i los trece de la fama. El 1526, després de dos anys de lluita, inclemències i calamitats a Panamà, el petit batalló de menys de 200 soldats està desmoralitzat i exhaust. Els soldats volen abandonar l'expedició. Pizarro marca una línia a la sorra de la platja i, segons l'historiador peruà José Antonio del Busto, planteja aquest dilema: "Por este lado se va a Panamá, a ser pobres, por este otro al Perú, a ser ricos; escoja el que fuere buen castellano lo que más bien le estuviere".

Els tòpics del caràcter castellà haurien configurat l'Espanya eterna. Eternament visionària, però eternament insatisfeta: i és que l'or d'Amèrica va durar el que va durar. D'aleshores ençà, aquest caràcter combatiu tendeix a generar malestars intestinals i força mal humor. Com que l'agressivitat cap a l'exterior no sembla possible es projecta cap a l'interior, amb les conseqüències sabudes: Espanya segons Machado está sempre escindida. Hi abunda la literatura clorhídrica i el desamor col·lectiu. Fins i tot en democràcia els lemes més aplaudits son: "Dale caña, Alfonso"  i  "A l'enemic, ni aigua!"

Diuen també els tòpics que el caràcter català és prudent, treballador, estalviador, fenici.  Encara que està obsessionat a no fer el ridícol ("levantinos, os pierde la estética", deia Unamuno),  sovint encén grans flamarades sentimenals ("el català - segons Plà - és un èsser que s'enyora"). A les obres de Rusiñol, hi podem trobar la síntesi dels tòpics catalans:  els Esteve son una nissaga de botiguers petitburgesos que només viuen per la feina.  Les diversions, l'amor i la vida col·lectiva els semblen frivolitats incompatibles amb la obligació principal: el guany i l'estalvi.  Una escena simbòlica de L'auca del Senyor Esteve és la descripció de l'escola on va l'Estevet, al carrer Flassaders. D'una finestra que dóna a un pati, n'arriba un estrany soroll: un "dring de plata que va caient". És el soroll de la fàbrica de moneda que hi ha al costat de l'escola. L'eròtica dels diners.

 Per descomptat: l'eròtica del poder (castellana) i l'eròtica econòmica (catalana) són tòpics que la realitat social desautoritza constantment.  Això no obstant, han tingut força influència en la caracterització de les societats respectives.  Hauria estat més intel·ligent aliar ambdós caràcters. Barrejar intrepidesa i sentit comercial. Equilibrar gosadia i prudència. Compensar l'afany conqueridor amb l'ideal de l'estalvi.  Però per facilitar l'equilibri  o aliança calia repartir el poder. I aquest repartiment no ha estat possible. L'alta tensió actual respon descarnadament al repartiment del poder a Espanya. El rebesnét dels Esteve vol ser algú al món. I el descendent de Pizaro, marcant una nova línia a la sorra, ha contestat sense inmutar·se:  amb mi o contra mi.
 

Ramón Cotarelo sobre la independencia de Catalunya (3)



Este és el tercer vídeo del Sr. Cotarelo que colgamos en esta blog.  Da gusto su visión amplia, sus síntesis y un amor a la libertad llevado a la práctica. Muchas gracias por ser valiente y decir lo que piensa. (Cuca de Llum) 


Puede ver otros dos vídeos y un artículo de Ramón Cotarelo: 

Ramón Cotarelo razona sobre el derecho a decidir de las naciones de España, sin imposiciones

"Singulars": Ramón Cotarelo: S'ha acabat la "conllevancia"?

Artículo sobre la independencia de Cataluña en su propio blog: http://cotarelo.blogspot.com.es/2013/11/el-derecho-de-autodeterminacion-de-los.html

 


19 d’octubre del 2013

Anàlisi del darrer any del procés sobiranista, octubre 2013. Manuel Milián Mestre

Els silencis no opacs, 

Manuel Milián Mestre       18/10/2013


..... ningú podia suposar que Mariano Rajoy des del govern de Madrid ens obsequiaria amb més de deu mesos de silencis impenetrables. Avui les coses ja no són així: s’han esquerdat els silencis, i emergeix una estranya sensació de que els fets prossegueixen tossudament els seu camí. Què podria justificar aquesta opacitat estoica? És probable que una anàlisi equivocada del cas català. Malament es poden concloure una seqüència dels esdeveniments, partint de l’error d’una anàlisis.
....
Després de deu mesos, el silenci s’ha trencat. Primer, en suaus formes expectants; després, en creixent nerviosisme producte de la sorpresa i, finalment, en dures al·legacions d’un Aznar patriòtic que a Sant Sebastià va llençar els seus dards i proclames incendiàries contra la inviabilitat constitucional d’un procés independentista i el capficament en un lideratge dèbil o senzillament incomparegut. Aznar, avui, arrossega encara l’aquiescència d’una majoria del vot del PP. ... Exigeix lideratge governamental i apel·la a la Constitució de 1978. 

A Madrid reina la sorpresa, no exempta d’una certa confusió. Del ‘Mas acabarà cedint per si mateix’ s’ha passat a un ‘I ara, què fer?’. El que deixa en evidència el greu error d’anàlisis. Un factor de distorsió és ERC i l’habilitat ‘teledirectora’ d’Oriol Junqueras, líder d’aquella Esquerra Republicana...
...
Sigui com sigui, s’esfumen les vies de la negociació, llevat que Artur Mas reconsideri la seva fórmula, tornant enrere bona part del seu camí; el que no sembla probable, veient la seva resolució passada i la tossuderia de la seva opció pel martiri, a la vista de la seva percepció del ‘temps de descompte’. En qualsevol cas seria recomanable una encertada reflexió per a reduir riscos i evitar una frustració de la societat catalana. Duran i Lleida ho va avisar en el Congrés. Però la seva fórmula de Tercera via o Declaració unilateral d’independència, em sembla una disjuntiva sense sortida per a la nerviosa seguretat de l’Estat. El PP i els seus barons ja han dictat, sembla, la seva sentència. I, tot i això, ningú sembla considerar l’única opció sostenible: equiparar a Catalunya amb Euskadi i Navarra amb un model de concert fiscal. Ja veurem... Una apel•lació a la teoria política del Mal menor. 
Llegir"ho tot a:

Manifestació que ha unit per primer cop la CUP i Procés Constituent, avui 19.10.2013




 Els carrers del centre de Barcelona han estat l'escenari aquest dissabte al vespre d'una manifestació que ha reclamat la independència de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. El crit, però, no ha estat només per l'assoliment de la independència institucional, sinó per entendre aquesta com a una eina i una oportunitat "per canviar-ho tot". Amb aquesta manifestació, que ha tret als carrers milers de persones i que ha estat l'acte central de la campanya "Independència per canviar-ho tot", l'esquerra independentista ha reforçat el seu missatge en favor d'un procés constituent que porti els diferents territoris dels Països Catalans a "un futur millor i més lliure". 
Llegir tota la notícia a:
 

Els 'iaioflautes' ballen 'L'estaca' a la manifestació de l'esquerra independentista

avui 19.10.2013


http://www.ara.cat/el_radar/iaioflautes_3_1013928603.html

El degà Julio Cesar Herrero assegura que legalment i tècnica Mas "té tota la raó de plantar Soraya a l'acte de Foment"


Un degà fa pujar els colors als tertulians espanyolistes de TVE

Julio César Herrero assegura que legalment i tècnica Mas "té tota la raó de plantar Soraya a l'acte de Foment"

, Redacció | Actualitzat el 19/10/2013  .   naciodigital.cat


El degà de la Facultat de Comunicació de la Universitat Camilo José Cela, Julio César Herrero, es va encarar ahir als tertulians espanyolistes de TVE que carregavan sense miraments contra la decisió del president de la Generalitat, Artur Mas, d'inassistir a l'acte de Foment perquè no n'era la màxima autoritat. César Herrero va assegurar llei en mà que Artur Mas tenia "tota la raó del món".
En el programa de debat i tertúlia de la televisió pública espanyola, La Noche 24 h,  tres tertulians -Antonio Papell, Graciano Palomo i Jesús Nieto Parado- acusaven Mas de tots els mals del món, de fins i tot, ser "independentista per fugir de l'Agència Tributària i de la fiscalia", pel fet d'haver plantat la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria a la celebració de la Patronal Catalana.

César Herrero, presentat com expert en protocol, va fer lectura de l'article 9 del decret 2099/1983 que regula les normes de protocol institucional per sentenciar "que tècnicament i jurídica Mas té tota la raó". Unes paraules que van generar irades reaccions dels seus companys de taula. El periodista no es va arronsar i va acusar al "govern espanyol de provocar la polèmica". "Sinó és el president espanyol o el rei és el president de la Generalitat qui presideix, la vicepresidenta només pot estar per sobre si hi ha una delegació expressa del president espanyol, que no és el cas", va argüir César Moreno davant la tensió continguda dels tertulians. (A partir del minut 45 del vídeo)


http://www.naciodigital.cat/noticia/60705/dega/fa/pujar/colors/tertulians/espanyolistes/tve 


Què va passar? 

Uns dies abans de la celebració de l'acte solemne de dijous a Foment del Treball, el protocol va fixar la preeminència de les autoritats que hi assistirien. El presidiria Artur Mas. Soraya Sáenz de Santamaría, la vicepresidenta d'Espanya, hi tindria una posició secundària. Ara bé: aprofitant que Mariano Rajoy viatjava a Panamà per participar en una cimera iberoamericana, Sáenz de Santamaría es convertia en presidenta en funcions i, per tant, havia de ser ella qui tingués una posició preeminent, mentre que Artur Mas quedava relegat. Canvi inesperat en el protocol? Perquè que Rajoy viatjava a Panamà i Sáenz de Santamaría, a Barcelona feia temps que se sabia. Ningú no ho va preveure? O es va preveure massa? Davant aquest canvi de protocol, la vicepresidenta hauria d'haver delegat en un ministre. No ho va fer, i Artur Mas va fer que la seva cadira l'ocupés un conseller, Felip Puig. Algunes veus interessades intenten fer passar aquest exercici de dignitat com una mostra d'intolerància. Aquestes veus no mereixen altre resposta que el sarcasme.

Davant aquesta situació només hi ha dues explicacions. La primera, que el govern espanyol volia escenificar que no hi ha més autoritat que la seva, sobretot quan cal tractar els afers seriosos, com ara l'empresa. I també que les autoritats de Catalunya, sovint tractada com a colònia, són de segon ordre i que el que haurien de fer, com va dir Cristóbal Montoro, és dedicar-se a gestionar. La segona explicació, no menys inquietant que la primera, seria que els serveis de protocol del govern espanyol van ser negligents; la mateixa negligència que explica per què Catalunya es veu obligada a tenir oficines comercials a l'exterior.                                                                                        Darrera actualització ( Dissabte, 19 d'octubre del 2013 02:00 ) 
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/-/686542-interessat-canvi-en-el-protocol.html?utm_source=botons&utm_medium=com_elpunt&utm_campaign=facebook 



La Moncloa va esperar fins a l'últim moment per informar Mas del canvi protocol·lari

Fonts del Govern acusen Santamaría de voler agafar el president de la Generalitat a contrapeu i d'atribuir-se un rang preeminent en l'acte de Foment





Enquesta a La Vanguardia digital, 18.10.2013. Han contestat 11.369 persones. Un 65%  ho aproben. Clicar sobre la imatge per veure·la a mida més gran.


 

Mas va plantar Sáenz de Santamaría per “mantenir la dignitat i el prestigi” de la Generalitat


El president de la Generalitat argumenta que amb la seva decisió va evitar un precedent en què la màxima institució de Catalunya quedés relegada


... Mas ha assegurat que no va prendre la decisió “molest” ni va ser “un cop de puny damunt la taula”.
“Simplement va ser per deixar clar que, a Catalunya, si no ve el rei o la Casa Real, o el president del govern espanyol, o els presidents del Senat i del Congrés que són els que protocolàriament estan per davant del president de la Generalitat, a Catalunya, sinó és en aquestes condicions, els actes els presideix el president de Catalunya”, ha explicat.

Artur Mas ha volgut deixar clar que aquesta és una norma que “no es pot perdre”. “I menys en els temps actuals”, ha reblat. I és que segons ell, aquesta premissa va quedar ahir “en entredit”.

Per això, ha defensat que amb la seva decisió va optar per “mantenir el prestigi i la dignitat de la institució.

El president català ha precisat que les condicions en les quals l'havien convidat “van canviar” hores abans de l'acte i que la Generalitat, com a màxima institució del país, “no podia quedar en un segon ordre”. Davant d'això, va preferir que estigués representada per un conseller –el d'Empresa i Ocupació, Felip Puig– per mantenir “l'autoritat” de la “la principal institució de Catalunya”.


Darrera actualització ( Divendres, 18 d'octubre del 2013 20:57 )                                       llegir tota la notícia a: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/686572-mas-va-plantar-saenz-de-santamaria-per-mantenir-la-dignitat-i-el-prestigi-de-la-generalitat.html