26 de març del 2013

Resum de la història de Catalunya. Vídeo, 18 min.





  Bon vídeo ben treballat. Dura 18 minuts. Breu repàs de la història de Catalunya des del s.IX fins 1978. Es important, molt important la història perquè ens explica què hem fet com col·lectiu, com som, i per tant què podem arribar a ser en el futur. Permet descobrir un estil propi de fer i d'estar al món, el dels catalans.

 Per això la història de Catalunya ha estat no-explicada, o mal explicada = distorsionada, pels poders  de Madrid d'ençà  1714 i també 1939, és el què passa quan es perd una guerra, ja se sap. Amb tot per ara no han pogut amb nosaltres, seguim existint, seguim tenint una cultura diferenciada, un tarannà diferent de la resta dels pobles d'Espanya: ni millor ni pitjor, senzillament el nostre, com ells tenen el seu què també respectem i acceptem. 

I per soposat!, una llengua diferent amb girs intraduïbles directament, fruit de la nostra manera més genuina original i pròpia de mirar el món. Haver resistit tant i salvaguardat la cultura catalana  300 anys, ja és motiu d'orgull.(Cuca de Llum)


També clicant a:  http://www.youtube.com/embed/BPkhcAEjjnI?rel=0

Experts opinen sobre una Catalunya independent



  Recomanem la web "Amb Independència", creada per  l'Associació Catalana de Professionals  per donar  arguments sobre el procés sobiranista.  La presentació què fan de sí mateixos:

ÉS DESITJABLE I POSSIBLE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA?

Aquest és un debat que els darrers anys s’ha estès com una taca d’oli al conjunt de la societat catalana. Des de la independència de criteri preguntem a experts en diferents temàtiques què n’opinen de com seria una Catalunya independent, per tenir clar què hi podem guanyar com a país, però també què hi podem perdre. 

El projecte Amb independència pretén analitzar la viabilitat de la independència de Catalunya i discutir sobre els avantatges i inconvenients que presenta la oportunitat de la independencia d’una manera seriosa i rigorosa.



Jordi Pujol
Joan Majó
Vicent Sanchís
Mònica Terribas
Matthew Tree
Mossén Ballarín
Ferràn Requejo
Modest Guinjoan
Mateu Turró
Màrius Serra
...

25 de març del 2013

Deute públic espanyol i dèficit fiscal català en temps real


Deute públic espanyol en temps real, clicar a: http://www.economicas.udc.es/varela/?q=reloj_deuda

 Deute  públic per càpita: 18.859 €  per persona

Segons dades del Banc d'Espanya d'aquest mes, el deute del conjunt de les Administracions Públiques va arribar als 884.416 milions d'euros el 2012 (el 84,1%).


El dèficit fiscal de Catalunya

Així mateix, qui vulgui conèixer gairebé a l'instant a quant puja el dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya, a la pàgina espolimetre.cat podrà satisfer la seva curiositat. El lloc ofereix la possibilitat de conèixer el deute des que s'inicia la visita (gairebé cada dos segons el deute puja en 1.000 euros), només a dia d'avui, des de principis d'any i des del 1986.
Mirar el comptador, encara que només sigui uns segons resulta, com a mínim, inquietant.

 llegir tot l'article a: http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/economia/comptador-deute-public-espanyol-temps-real-2348517

Entrevista a Ramón Muñoz Moya, autor de "España, destino tercer mundo". 28-1-2013




Se han hecho 3 reediciones, van actualizando los datos.  Malas notícias, políticamente incorrectas. Es mejor saberlas que no.
 > Nuevas propuestas para los salarios:  ligar los salarios al consumo.  
> Nadie va a rescatarnos.
>  Posible corralito. Tenemos una clase política como la de Argentina o México. 
>  ¿Por què no se habla de la estructura clientelar de los partidos?  Si se habla, pero de la de los contrarios. Los medios de comunicación (televisiones, medios en  papel...)  deben mucho dinero a los bancos, tienden a ser suaves con ellos.  Cada vez son menos independientes. 
....  http://www.youtube.com/watch?v=8EDAIBb-LqU&feature=youtu.be 




En esta blog hemos publicado la reseña de un libro de un tema similar:

“Catalunya, a la independencia por el bolsillo” libro de Alfons Durán - Pich 

 Si no funcionara el enlace, la ruta es: www.cucadellum.org  >  etiquetes/tags  >  llibres recomanats/libros recomendados (13)

 

 

Culla: “Espanya no negocia, sempre ha perdut les colònies en una guerra”


Joan B. Culla

 Joan B. Culla.  (foto de vilaweb)

Culla: “Espanya no negocia, sempre ha perdut les colònies en una guerra”


"L’escandalosa ofensiva de l’Estat contra el sobiranisme està evitant que es desmobilitzi”


Política    25/03/2013    Mireia Giné   El Singular Digital
Joan B. Culla és professor d’Història Contemporània de la UAB, i tertulià de TV3 i Catalunya Ràdio. Acaba de publicar “Esquerra Republicana de Catalunya 1931-2012” (La Campana), un llibre sobre la història del partit republicà. 
 
Després de quatre mesos d'ofensiva de l'Estat, el Parlament ha ampliat el suport al procés sobiranista. És una contradicció?

Això és per l’efecte acció i reacció. En la història i en la política mundial sabem que, a vegades, una pressió molt forta en un determinat sentit, provoca una resposta en sentit contrari i, per tant, no és impossible que estiguem davant d’això. 


A l’Estat, l’atac a Catalunya se li està girant en contra?
En situacions com l’actual, el principal perill és que, després d’una gran manifestació, és produeixi una baixada de la marea, una desmobilització. Però justament ara la poca traça de l’Estat a l'hora d’actuar, el fet que resulti escandalosament evident que hi ha una ofensiva per part de l’estructura de l’Estat contra el sobiranisme, evita que es doni aquest reflux.


Això vol dir que s’està equivocant d'estratègia el govern espanyol, per als seus interessos?
Evidentment. La reacció intel·ligent per part de Madrid, hauria estat a la britànica. És a dir, hauria d’haver permès la consulta, i hauria d’haver pactat la pregunta i la data, com ha fet Cameron. Si ho hagués fet així, els sectors que estan a favor de la consulta, però que ja diuen des d’ara que demanaran el vot pel “no”, ja estarien fent campanya per aquesta opció. Però com que això no ha passat, aquesta gent encara fa campanya a favor del dret a decidir. 


La cultura política espanyola fa que reaccioni de forma tan diferent al Regne Unit?
Cada país té la cultura política que té. La cultura política britànica està molt fonamentada en el pacte: entre els reis i el Parlament, entre les diferents forces parlamentàries, en el procés de descolonització... En canvi, Espanya mai ha descolonitzat res com a conseqüència d’un pacte, mai. Totes les colònies que tenia Espanya, fa dos-cents anys, les ha perdudes com a conseqüència d’haver estat derrotada en una guerra. Sempre. Espanya no ha protagonitzat cap descolonització ben feta. La cultura política espanyola, en aquest sentit, és molt desgraciada i ha demostrat tenir molt poca capacitat negociadora.


La patronal Foment del Treball no va poder fer un acte contra el procés sobiranista al palau de Congressos per falta de suports. Això té precedents?
El que no té precedents és que la situació política catalana hagi arribat a uns plantejaments tan explícitament independentistes. I, per tant, també són noves les reaccions que aquests puguin provocar. Mai abans una majoria política parlamentària i social havia apostat obertament per ser un Estat d’Europa. Les reaccions de les patronals no tenen precedents perquè no s’hi havien trobat mai en la història. 


La reacció empresarial l’ha sorprès?
És normal que Foment i altres organitzacions mai hagin estat a favor de dinàmiques que augmentessin la tensió política entre Madrid i Barcelona. Ni ara amb el plantejament independentista, ni quan es reclamava l’Estatut d’autonomia. Aquests grups, per instint conservador, sempre prefereixen quedar com estem, que no pas fer un salt en el buit i anar cap allò desconegut. No em sorprèn.


I a més el PSC ha trencat la disciplina de vot respecte el PSOE a Madrid, precisament per la consulta...
Això també ens mostra que estem en un escenari nou, on passen coses que no havien passat abans. Això s’havia especulat moltes vegades i ara ja ha passat. I no en un tema tècnic, sinó en un tema de gran importància política. És evident que estem entrant en una etapa històrica i política nova respecte al que hem viscut des del final del franquisme, fins fa un parell d’anys.


Parlem d’ERC, els protagonistes del seu darrer llibre. El partit ja ha superat el seu històric esperit caïnita, que es menja els seus dirigents?
Superat en el sentit d'una curació definitiva no ho sé, perquè això ens remet al que passarà d’aquí cinc, sis o deu anys. En l’últim capítol de la seva història fins avui, ERC sí que ha estat capaç d'aprendre les lliçons del passat i entre el 2011 i el 2012 ha aconseguit fer un relleu important en el lideratge, en l’equip dirigent, sense trencadissa, sense apunyalar-se o sense donar lloc a una escissió. L’equip Puigcercós s’ha sabut retirar sense soroll i l’equip Junqueras ha sabut agafar el relleu sense provocar cap malestar ni cap conflicte. 


Això tampoc no era gaire habitual...
Ara en tenim una mostra recent en la designació de Joan Ridao com el seu representant al Consell de Garanties. El senyor Ridao, en vigília de les eleccions del 2011, es va presentar a unes primàries contra d’Alfred Bosch. Va perdre però la primera cosa que va fer és acceptar-ho. Es va retirar de l’escenari civilitzadament i això ha fet possible aquest nomenament. Aquest seria un exemple recent que, aquesta vegada, s’ha aconseguit fer les coses bé.


ERC és el partit català que ha patit més escissions?
ERC és el partit més vell dels que hi ha avui en dia. De fet, es porten nou mesos amb Unió Democràtica. Indiscutiblement, però, crec que sí, és el partit català que ha sofert, al llarg de vuitanta-dos anys, més escissions. En total unes deu, i quan parlo d’escissions vull dir sortides col·lectives de centenars de militants els quals, en molts casos, creen un altre partit. Convergència, per exemple, no ha patit cap escissió, només la marxa d’una figura important com Pere Esteve.


I els altres partits?
Unió Democràtica n’ha tingut una o dues, l’any 1978/1979. El PSC, escissions podríem dir que tampoc, pràcticament cap ni una. Per tant, la història d’aquests partits és molt diferent a la d’ERC.


Heribert Barrera va arribar a la conclusió a finals dels 70 que calia ressuscitar la marca ERC?
Esquerra, per a qualsevol observador atent a la política catalana, l'any 1975 era morta. Res no feia pensar que la vella marca històrica pogués ressuscitar. Quan va morir Franco, el comentari general era que ERC només representava una referència del passat. Aleshores diversos grups i persones des d’una o altra sigla en reivindicaven l'herència, però en parlaven en passat.


Per tant, no creien gaire en el seu futur...
El mateix Barrera, que havia sigut el cap visible del grup d’amics que en aquell moment formaven part d’ERC, no creia que valgués la pena revifar la marca Esquerra Republicana. La prova d’aquesta incredulitat és que el futur president del Parlament anys més tard s’apuntava al Reagrupament de Pallach, només amb la voluntat de ser una sensibilitat diferent dins d’aquell projecte.


D’això se’n diu no tenir gaire confiança.
Els dos que l’any 1974-1975 tímidament aguantaven una bandera d’ERC eren en Josep Andreu Abelló i Heribert Barrera. I cadascun d’ells considerava que el més intel·ligent que podien fer era incorporar-se a un projecte més ampli de caràcter socialista o socialdemòcrata. La seva convicció era que la marca ERC, amb el triangle, era passat i que no tenia futur. 


I què van fer?
Els de l’Abelló van persistir en aquesta línia i van acabar incorporant-se al PSC. En canvi, els del sector Barrera, en un moment determinat, van decidir ressuscitar el partit com una marca política independent i diferenciada.


I com van aconseguir ressuscitar del no res un partit?
L'única base d’aquesta resurrecció va ser la memòria històrica. Entre 1976 i 1977 hi va haver una autèntica eclosió de memòria sobre la Segona República. Es van editar pòsters, es van fer col·leccionables, es van publicar llibres... s’intentava reconnectar la nova etapa democràtica amb la República. Hi va haver un revival d’aquella època i, encara que ERC no l’estava promovent, se’n va beneficiar.

Això va ser suficient?
Si es parlava de la Segona República era impossible no parlar d’ERC. És impossible parlar de Macià i Companys sense anomenar Esquerra. D’alguna manera aquesta revalorització de la memòria del període republicà va fer que, de sobte, Esquerra recuperés una sèrie de valors positius, els quals que li van permetre mobilitzar un mínim de gent i passar el tall de les eleccions del 15 de juny de 1977. 


No van treure gaire bon resultat, no?
Van treure un diputat, però com a mínim hi eren. La diferència entre un i zero sembla petita però estaven a la graella de sortida i van arribar a la meta. De fet, si el 1977, Esquerra no hagués aconseguit aquell mínim de vots, s’hauria acabat potser per sempre. 

23 de març del 2013

Requejo, Rahola, Cardús, Boix i Germà Bel, al Consell per a la Transició Nacional



El president de la Generalitat, Artur Mas, signarà la setmana vinent la resolució en què nomena 13 dels 15 membres del Consell Assessor per a la Transició Nacional. Segons informa el govern, 'formaran part d’aquest consell persones de reconegut prestigi en diferents disciplines i que estan disposades a aportar la seva expertesa, qualificació i prestigi personal, amb l’objectiu que, tal i com estableix el decret de creació d’aquest òrgan, es puguin identificar i impulsar estructures d’estat, i tots els aspectes necessaris per dur a terme la consulta sobre el futur estatus polític de Catalunya'.

El Consell Assessor per a la Transició Nacional estarà presidit per Carles Viver i Pi-Sunyer, director de l’Institut d’Estudis Autonòmics, i també en formaran part:

- Enoch Albertí i Rovira, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona.

- Germà Bel i Queralt, catedràtic d’Economia de la Universitat de Barcelona.

- Carles Boix i Serra, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Princeton (EUA).

- Núria Bosch i Roca, catedràtica d’Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona.

- Salvador Cardús i Ros, professor de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i periodista.

- Àngel Castiñeira i Fernández, director de la Càtedra Lideratges i Governança Democràtica i del Departament de Ciències Socials d’ESADE-URL.

- Francina Esteve i Garcia, professora titular de Dret Internacional de la Universitat de Girona.

- Joan Font i Fabregó, empresari.

- Pilar Rahola i Martínez, periodista i escriptora

- Josep Maria Reniu i Vilamala, professor de Ciència Política de la Universitat de Barcelona

- Ferran Requejo i Coll, catedràtic de Ciència Política de la Universitat Pompeu Fabra.

- Joan Vintró i Castells, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona.

El Consell Assessor per a la Transició Nacional, que es constituirà després de Setmana Santa, es dedicarà a analitzar i identificar totes les alternatives jurídiques disponibles sobre el procés de transició nacional; assessorar el Govern sobre la identificació de les estructures estratègiques per al funcionament futur del Govern i de les institucions catalanes, i optimitzar-ne els recursos disponibles; proposar actuacions i impulsar la difusió del procés de transició nacional entre la comunitat internacional i identificar-ne suports i assessorar el Govern per desplegar les relacions institucionals a Catalunya per tal de garantir el conjunt del procés.

El Consell Assessor per a la Transició Nacional estarà adscrit al Departament de la Presidència, que li donarà suport administratiu i logístic, i estarà coordinat pel titular d'aquest Departament, d'acord amb la vicepresidenta del Govern. En línia amb d'altres consells assessors ja existents sobre aspectes principals de l'acció política de Catalunya, els membres del Consell per a la Transició Nacional no rebran cap tipus de remuneració. 

Col·lectiu Wilson. Intervenció de X. Sala i Martín: "Espanya és un gran Homer Simpson"






L'economista de la universitat de Columbia Xavier Sala i Martín (@XSalaimartin) va tancar les intervencions en l'acte de presentació del Col·lectiu Wilson dimecres al Cercle d'Economia. Hi féu un discurs brillant, en què va desmuntar els arguments contra la independència de Catalunya, l'un rere l'altre i amb ironia. Un exemple: Espanya ha fet amb el fons de pensions com Homer Simpson amb el seu porquet-guardiola: gastar-se'n els diners i omplir-lo de pagarés. La intervenció de Sala i Martín, es va singularitzar pel to marcadament amè i divulgatiu, va captivar el públic i va ser la més aplaudida, malgrat el posat seriós del president del Cercle d'Economia, Josep Piqué, assegut també a la taula. Us n'oferim la transcripció i també el vídeo íntegre:


TRANSCRIPCIÓ DEL DISCURS:

'A mi m'agradaria, quan es prenguessin decisions en una direcció o en una altra, que es fes de manera racional i que no es confonguessin coses. Molt sovint, quan s'explica la situació catastròfica en què quedaria Catalunya si s'independitzés, i fa unes quantes setmanes s'explicava justament aquí, "per se", no ajuda a decidir, si no sabem quina seria la situació si no marxéssim. I per tant, a l'hora de decidir, hem de posar a la balança què ens passarà si marxem i què ens passarà si no marxem.

Si la catàstrofe és més gran si marxem que no si no marxem, aleshores no hem de marxar. I quan parlo de costos i beneficis no em refereixo només a costos econòmics. Això és com una mena de divorci. Tu pots estar casat perquè la teva dona és molt rica, o molt guapa o perquè te l'estimes molt. I pots voler divorciar-te no només perquè ha perdut diners amb la crisi, sinó perquè has deixat d'estimar-la. Per tant, el sentiment català i espanyol també entren a la balança. El que vull dir és que la balança s'ha de fer ben feta.


'Per què parlem de deute si el pagarem tant si marxem com si no?'

Fa un moment es parlava de la gran amenaça: "Si os váis, vais a tener que asumir la deuda española." I llavors posen un gràfic d'aquests i diuen que aquest deute és el 120% del PIB i que "no lo váis a poder pagar". Pot ser que sí, que ho haguem d'assumir, però la pregunta és, i si us plau, no rigueu: si ens quedem, qui collons pagarà aquest deute? No pagarem igual, si ens quedem? Per què parlem de deute si el pagarem tant si marxem com si no? De fet, si marxem hi ha la possibilitat que ells s'enfadin i nosaltres decidim no pagar el seu deute. Si volem fer la balança ben feta això aniria favor de marxar, perquè si ens quedem segur que paguem.


Una altra. Si us plau, no rigueu: "Si os váis, os vais a quedar sin crédito internacional." I què passa aquí? Que potser en tenim, de crèdit internacional, formant part d'Espanya? Per tant, això no pot ser a la balança.


'Espanya és un gran Homer Simpson'

Una altra cosa que diuen: "Si os váis, los abuelitos no cobraran las pensiones porque en España hay el fondo de pensiones." Abans ja s'ha explicat que tenim un sistema de repartiment i que els diners dels joves van a parar als rics. Sí que és veritat que hi ha un fons de pensions que es va crear quan hi havia superàvit i quan es veia que la generació del "babyboom", que som nosaltres, seríem tants. Som aquella generació en què hi havia excedents a la mili perquè com que els militars no havien vist amb vint anys d'antelació que venia una generació grossa no van posar més llits. I com que no hi havia prou llits uns quants es van quedar fora de la mili. Doncs per a tots aquests, quan ens jubilem, van fer un fons de pensions.

Però abans de mirar el nombre del fons de pensions, deixeu-me que us recordi un dels grans filòsofs del segle XX, que es diu Homer Simpson. En un dels episodis, que és molt bo, han de fer obres a casa, i la Marge li diu que cal trencar el porquet de ceràmica, perquè és allà on hi ha els estalvis. Trenquen el porquet i la Marge es troba amb la sorpresa que Homer havia tret tots els diners. I li diu: "Però què has fet?" I Homer respon: "No, no hi ha diners, però fixa't que és ple de pagarés. Ja tornaré els diners."

Doncs deixeu-me que us ensenyi aquest gràfic. Aquí hi veiem el fons de pensions de l'estat espanyol. La part groga és la part que són diners i la part vermella és la part que el govern d'Espanya ha canviat per pagarés. És a dir, tot. Espanya és un gran Homer Simpson, un gran porquet de Homer Simpson. En el fons de pensions hi ha pagarés del govern espanyol. És a dir, deute públic espanyol.


'Vaig demanar que escolaritzessin la meva filla en català a Nova York i em van dir que no. Per què aquí s'ha de poder triar el castellà?'

Una altra cosa que hem de tenir en compte si ens quedem és quines polítiques portarà a terme el govern espanyol. Abans en Jaume, d'una manera racional, ens ha parlat de les teories econòmiques que diuen que quan un estat té regions heterogènies --uns que volen parlar català, uns que volen parlar castellà-- i hi ha un sol govern, el govern no pot satisfer tothom, perquè les polítiques han de ser més o menys homogènies.


A alguns que volen fer segons què els obliga a fer menys. Un exemple: potser nosaltres catalans volem que estiguin millor els nostres avis i tenir més hospitals que no els andalusos. I els andalusos volen tenir més escoles. El que fem al final, com que hem de ser més o menys iguals, és que ni ells ni nosaltres, ens hem de quedar al mig. Quan els països són heterogenis hi ha aquest problema: el govern no pot satisfer tothom. Per tant, això és un argument en contra de tenir estats grans. Com que els beneficis de ser grans --el comerç internacional, la defensa i tot això-- ja ens ve de fora, ja ens va bé ser petits. I això és veritat fins i tot si l'estat és absolutament benèvol.


Hi ha molta gent que diu: "Los catalanes no podéis decir que sóis mejores, vuestro ADN no dice que sepáis gestionar mejor." No és qüestió de ser millors o pitjors. És qüestió de, tenint un estat gran, haver de fer polítiques per a tothom. Però en la situació actual no estem en aquest cas. A mi em sembla cada vegada més obvi que no és que l'estat estigui administrant més o menys generosament un estat heterogeni, no. El problema és que és obertament hostil. I per tant no és que nosaltres siguem millors. No és que els governs catalans futurs que governin una Catalunya independent siguin genèticament millors o estiguin més ben preparats. No, no. És que simplement no decidiran en contra del que volem nosaltres.

Això es pot veure amb la llengua. El senyor Wert diu que no es pot permetre que tinguem la immersió lingüística, que ho diu el Tribunal Constitucional, que qui vulgui l'escolarització en castellà l'ha de poder tenir. Això no és un dret humà. En cap país del món es pot triar la llengua d'escolarització dels fills. En cap. Intenteu-ho. Jo visc a Nova York i ho vaig intentar. Vaig demanar que escolaritzessin la meva filla en català a Nova York. I em va dir que no, que allà es fa en anglès. I els suecs ho fan en suec. En cap país del món. Ni tan sols aquí. Si ets paquistanès i vols fer l'escola en urdú no pots. Ara, en castellà sí!

Per què? Per què en castellà sí? Per què som part d'Espanya. Aquesta és la diferència amb Suècia. Nosaltres som part d'Espanya. Però és que si el problema és que som part d'Espanya, quina és la solució? Quan hi ha una política que és clarament hostil, a la balança queda molt clar quina és la solució.

Se m'acaba el temps i no puc posar més exemples. Però tenia tot d'exemples d'infrastructures que es decideixen de manera irracional. Tots hem vist aquell mapa tan divertit del corredor mediterrani passant per Madrid. I decisions que es prenen que clarament no van en la direcció que ens afavoreix a nosaltres.


És que tenir un govern espanyol com aquest influeix a la balança. No hem de pensar què passarà si Catalunya és independent contraposant-ho a una Espanya idíl·lica. No, hem de contraposar-ho a una Espanya que té un govern clarament hostil, que no inverteix suficientment a Catalunya, que decideix no acceptar el que volem per als nostres fills i les nostres escoles.


El rei, els tribunals, la CEOE, els partits...

I finalment un altre aspecte de l'estat espanyol. Ells potser no se n'adonen, però hi ha un desgast institucional brutal. Deixeu-me començar per "Su Majestad el Rey" i els seus elefants, el seu gendre Urdangarin i ara ens hi han afegit al sac la princesa Corinna. Deixeu-me continuar pels tribunals: el president del Tribunal Suprem expulsat per haver utilitzat, robat, diner públic; en el cas Gürtel, l'únic que ha estat castigat fins al moment és el jutge. Passem als empresaris: el president de la CEOE, expulsat i encausat per haver robat diners; al president del Santander li troben dos mil milions a Suïssa i no passa res; el seu número dos és condemnat per la justícia espanyola i indultat i amnistiat pel govern espanyol; i ara sembla que el desindulten. Els partits polítics, que fan exactament el contrari del que prometen; quantes vegades van prometre els que ara són al govern que abaixarien els impostos perquè creien que "para activar la economía hay que bajar los impuestos"; i els partits que fan exactament el contrari del que deien abans però que ara critiquen els que apugen els impostos quan ells van fer el mateix.

I les corrupcions... Per cert, hi ha estudis econòmics que mostren tant a nivell teòric com a nivell empíric que hi ha menys corrupció i menys capacitat de corrupció en els països petits. Menys corrupció en els estats petits que en els estats grans. Això no vol pas dir que no tinguem corrupció nosaltres. Però si seguim aquesta tendència és un argument més a favor de la independència.


'Els vam fer fora perquè van tenir els nassos de votar'

Deixeu-me acabar, com a conclusió, parlant d'Europa. "Si os váis de España, quedaréis fuera de Europa por tres generaciones." Tres generacions, eh, ja ho saben, tres. Aquí també hauríem de fer, per cert, la balança i dir què passa en una Catalunya independent fora d'Europa i què passa en una Catalunya independent dins d'Europa. L'espectacle de Xipre d'aquest cap de setmana potser ens hauria de convidar a tots a reflexionar sobre la bellesa d'estar a Europa. Històricament, sí que és veritat que Europa ha estat el bastió, el paradigma, de la llibertat i la democràcia. Però pel que veiem ara a Europa, potser és cada vegada menys cert. Potser el bastió de la democràcia i la llibertat són països com Suïssa, on gràcies al fet que la població vota decideixen limitar els bonus dels banquers. I no són a la Unió Europa.


Però parlant de l'amenaça que ens farien fora... No és creïble. No és creïble. Permeteu-me que repeteixi coses que he dit altres vegades, però crec que és important. Si vingués un home verd --verd amb v, no amb w--, extraterrestre, d'un altre planeta i ens preguntés als ciutadans del planeta Terra: "Com preneu decisions?" Nosaltres li diríem: "El líder, el votem; els que fan les lleis, els votem; els que fan els pressupostos, els votem; votem, votem, votem..." I si aleshores aquell extraterrestre de color verd veiés un mapa del món i ens preguntés: "Com en dieu d'aquestes línies que separen els països?" Respondríem: "Fronteres."

Nova pregunta: "I com les canvieu les fronteres, votant?" Nosaltres hauríem de dir: "No, això va a hòsties. Perdó, a bufetades." I com a ciutadans del planeta Terra hauríem d'estar tots avergonyits que cada vegada que un país assoleix la independència en una guerra, quinze dies després és a les Nacions Unides i tothom el reconeix. Tothom. A cap país d'aquests que han assolit la independència amb la violència els han dit mai que no. Són tots a les Nacions Unides, fins i tot al cap d'uns quants anys són tots dins d'Europa. I ara ens diuen que no podem votar? Ara ens diuen que ens faran fora perquè votem? Amb quina cara aniran els europeus pel món i diran: "A aquestes ciutadans, que eren ciutadans europeus --perquè som ciutadans europeus, no som com Sèrbia o altres que hi volem entrar--, nosaltres els hem fet fora." I quan algú els pregunti: "I per què els heu fet fora?" Els europeus hauran de dir: "És que van tenir els nassos de votar." Això, perdoneu, jo no m'ho crec. Moltes gràcies.

Allò que no es va veure en l'acte del Col·lectiu Wilson al Cercle d'Economia


La taula amb els 6 ponents del col·lectiu Wilson, presidits per J. Piqué: Pol Antràs (Harvard), Carles Boix (Princeton), Jordi Galí (CREI, UPF, Barcelona GSE), Gerard Padró (London School of Economics), Xavier Sala i Martín (Columbia) i Jaume Ventura (CREI, UPF i Barcelona GSE)


El President Pujol i S. Alemany a la primera línia del públic.


Josep Piqué, President del Cecle d'Economia, al centre de la taula dels ponents.



(el col·lectiu Wilson son:) ....Pol Antràs (Harvard), Carles Boix (Princeton), Jordi Galí (CREI, UPF, Barcelona GSE), Gerard Padró (London School of Economics), Xavier Sala i Martín (Columbia) i Jaume Ventura (CREI, UPF i Barcelona GSE) s'adreçaven a aquest públic. I sabien quins eren els seus dubtes i per què n'hi ha molts que encara tenen reticències.

Qui va proposar l'acte?
I com és que el Cercle d'Economia, tenint en compte la tradicional posició contrària a la independència i els actes previs avalant el discurs de la por, va convidar el Col·lectiu Wilson perquè digués el contrari? La iniciativa no va ser del Cercle, sinó del Col·lectiu Wilson mateix. Un dels membres és soci del Cercle d'Economia, i va traslladar la proposta de fer aquell acte a la junta. I la junta ho va acceptar. 

Però allà hi ha encara un gruix d'empresaris que fan oposició activa; són aquells que formen part de consells d'administració d'empreses amb seu a Madrid, els qui tenen empreses que només exporten o venen a l'estat espanyol i les que tenen una relació política molt estreta amb Madrid, i les empreses que, com diu Joan Canadell del Cercle Català de Negocis, viuen 'a cop de BOE'.

El mal tràngol de Josep Piqué
La cordialitat de Josep Piqué al començament de l'acte es va anar esvaint de seguida. Va donar la paraula a Jordi Galí, que va començar la conferència, i no va dir res més fins al torn de preguntes. I a mesura que avançava l'acte es va anar enfonsant en la cadira, amb la barbeta recolzada a la mà, la boca tapada, la mirada seriosa. I les galtes enceses quan escoltava com Galí deia 'Si fos una bogeria crear un país nou, per què se'n continuen creant? Per què no se'n penedeix ningú? Cap país no ha demanat de tornar a Espanya'; quan Carles Boix deia: 'Tenim un espai flexible per a poder fer pacíficament el procés, per a portar el vaixell on la gent vulgui'; quan Jaume Ventura assegurava que amb un estat propi cada català s'estalviaria 1.800 euros per persona i any i, sobretot, quan va prendre la paraula Xavier Sala i Martin i va arrencar així: 'Deixeu-me començar per "Su Majestad el Rey" i els seus elefants, el seu gendre Urdangarin i ara ens hi han afegit al sac la princesa Corinna. Deixeu-me continuar pels tribunals: el president del Tribunal Suprem expulsat per haver utilitzat, robat, diner públic; en el cas Gürtel, l'únic que ha estat castigat fins al moment és el jutge…'

Llegir l'article sencer a:  http://www.vilaweb.cat/noticia/4098509/20130324/allo-veure-lacte-collectiu-wilson-cercle-deconomia.html

12 de març del 2013

"El crepuscle de les caixes", per Francesc Cabana, presentació del nou llibre



“Les caixes han viscut una gran vulnerabilitat, estar a mercè del que publicava el BOE” 
 
L'evaporació, o més aviat el crepuscle, com l'anomena el volum que es presentava en l'acte d'ahir a l'Ateneu Barcelonès, del sistema català de caixes, va molt més enllà d'una simple mutació cíclica en un sector determinat. A Catalunya, s'ha posat punt final a un patrimoni col·lectiu amb una missió social molt important i amb conseqüències greus que caldrà calibrar i compensar. Així ho van posar unànimement de manifest ahir a la tarda tres primeres figures de la història econòmica d'aquest país. D'entrada, l'autor del volum El crepuscle de les caixes –editat per Dèria–, l'historiador Francesc Cabana, que va presentar la seva nova obra flanquejat per l'exconseller d'Economia i líder de la Fundació Catalunya Europa, Antoni Castells, i Carles Sudrià, catedràtic de la Universitat de Barcelona.

Causes i conseqüències d'aquest procés van centrar els parlaments. Castells es va esplaiar detallant didàcticament l'extens relat de com el país ha passat de disposar de deu caixes d'estalvis a una de sola, una història “trista i desafortunada” que parteix de febleses i corrents de fons que la van provocar. L'exconseller va recordar, d'entrada, les debilitats del model, algunes de compensades a Catalunya, com la manera de seleccionar els òrgans de govern, una qüestió que va propiciar la politització de moltes entitats, i el poder “fora de control” que tenien els directors generals. A aquestes dues fragilitats, per Castells, cal sumar-hi les dificultats de finançament i, ja en el cas català, una amenaça difícil de trampejar i que va definir de manera molt eloqüent com “la vulnerabilitat del BOE”, que “d'una ventada” podia fer desaparèixer, i de fet ho ha fet, entitats en molts casos competitives.

Castells coincidia amb Sudrià que un altre factor que hi ha incidit ha estat “l'eficaç malvolença” de la banca, que, segons el catedràtic de la UB, ha aconseguit eliminar competidors potents i, amb ells, una activitat social d'amplíssim abast que quedarà diluïda, la qual cosa empitjorarà les condicions de vida de molta gent.


Reflexions agredolces
Les consideracions de la vetllada van ser demolidores. Per Sudrià, que no va oblidar esmentar la part d'autocrítica que correspondria als dirigents de les caixes i a la seva estretor de mires de no veure venir els problemes, és evident que l'administració i els seus think tanks hi han donat el toc de gràcia.

En una línia semblant, Castells va retreure la pèssima gestió, de fet la negació, de la crisi per part de molts dirigents espanyols, i va aprofitar per fer una de les propostes del vespre: si el sistema financer català ja no és fundacional, sinó que té accionistes, “cal fer una crida al món empresarial perquè ho entengui i hi aposti”.

La conclusió de Cabana, la més aplaudida, no va deixar lloc per als dubtes: “Hi havia caixes catalanes que s'haurien pogut mantenir amb una mica d'ajut”, però, per l'historiador, és clar que “qualsevol element atípic fa nosa”.
Per regenerar el sistema financer i social català, que tanmateix ha quedat amb dues entitats de primer nivell, La Caixa i el Sabadell, és necessari que les empreses no es dediquin només a la cobdícia i el bé particulars, i que recordin que “també cal treballar per la comunitat”.
http://www.elpuntavui.cat/ma/article/4-economia/18-economia/627371-un-patrimoni-de-tots.html
Darrera actualització ( Dimarts, 12 de març del 2013 02:00 )
Publicat a

10 de març del 2013

Col·lectiu Wilson, cal escoltar·los!





http://www.wilson.cat/ca/qui-som.html

Missió: contribuir al debat sobre l'autodeterminació de Catalunya a fi què els seus ciutadans puguin decidir el seu futur lliurement, sense por ni amenaces.

Pol Antràs

Carles Boix

Jordi Galí

Gerard Padró i Miquel

Xavier Sala i Martín

Jaume Ventura

Gerard Padró i Miquel

 

Twitter: @Col_Wilson

7 de març del 2013

Europa escandalitzada pels impediments d’Espanya al corredor mediterrani


L'eurodiputat de CiU Ramon Tremosa conversa amb el director de l'Institut Català del Sòl, Damià Calvet, el president del Port de Barcelona, Sixte Cambra, i el president de Foment del Treball i vicepresident de la CEOE, Joaquim Gay de Montellà, al Parlament.  © @acn


L’espai econòmic català perd milions d’euros i d’oportunitats per l’actitud espanyola de retardar el corredor mediterrani.   /   6 març 2013

 


Clam internacional pel corredor mediterrani al Parlament Europeu. Els presidents dels ports de Barcelona, Tarragona, València, Marsella, Anvers i Roterdam, alts executius de les multinacionals BASF, SEAT-Volkswagen i ARCELOR-MITTAL i directius d'operadors ferroviaris com l'alemany DB, l'italià Ferrovie dello Stato, el polonès PKP-PLK, el rus RZD o Ferrocarrils de la Generalitat participen, aquest dimecres a Brussel·les, en la conferència 'Trens llargs i pesats, el camí per a la competitivitat del transport ferroviari de mercaderies europeu'. L'acte, organitzat pel lobby FERRMED, també ha aplegat eurodiputats i representants de la Comissió Europea, el Comitè de les Regions o els governs belga i català. 
 
 Anys perduts per culpa dels governs espanyols de torn

Els estudis de FERRMED "demostren clarament que l'únic camí per millorar la competitivitat a la UE, tot reduint les despeses logístiques, i invertir la tendència decreixement de la quota del ferrocarril en el trànsit terrestre de mercaderies" és l'ús de "trens de fins a 1.500 metres de llarg i d'entre 3.600 i 5.000 tones de pes, amb gàlibs de càrrega UIC-C i 22,5÷25 tones per eix". Aquests estàndards que reivindica FERRMED "tenen també un impacte molt favorable des del punt de vista mediambiental".

O corredor mediterrani o més crisi

FERRMED defensa que aquests trens circulin "només en alguns pocs corredors" de la futura xarxa central transeuropea -el mapa d'infraestructures ferroviàries prioritàries per unir les principals àrees industrials i logístiques i els ports més importants que l'eurocomissari de Transports, Siim Kallas,
va definir l'octubre del 2010 i que el ple de l'Eurocambra ha
d'aprovar en els propers mesos.
Aquests trens de mercaderies d'un quilòmetre i mig són el doble de llargs que els de 750 metres que preveu la Comissió Europea i FERRMED proposa que almenys puguin circular en alguns corredors. "Un tren rus pot portar quatre o cinc vegades més pes que un tren europeu de mercaderies i això representa uns costos logístics i de transports que s'haurien d'evitar", adverteix FERRMED.

En la conferència també participen el president de Foment del Treball i vicepresident de la CEOE, Joaquim Gay de Montellà, o el secretari general de Territori i Mobilitat de la Generalitat, Ricard Font. També assisteixen a l'acte de FERRMED el president de la comissió de Transports de l'Eurocambra, el laborista britànic Brian Simpson; el president del Comitè de les Regions, el popular murcià Ramon Luís Valcárcel; el secretari d'Estat del govern federal belga Melchior Wathelet; el secretari general del Consell de Coordinació dels Transport Transiberià, Gennady Bessonov; el director general de Transports de la Generalitat valenciana, Carlos J. Eleno; o l'eurodiputat de CiU Ramon Tremosa.
http://www.directe.cat/noticia/281165/europa-escandalitzada-pels-impediments-despanya-al-corredor-mediterrani