30 de juny de 2022

La Constitució ordena la renovació aquest mes: "Cop diabòlic al TC" Elisa Beni

 
 
La judicatura també pot desplegar-se per dur a terme tàctiques dures"
Levitsky i Ziblatt
 
 

El cop diabòlic de les dretes als òrgans constitucionals de l'Estat s'ha tancat sobre si mateix, en un cercle demencial, en el qual el Partit Popular té el suport de tots els peons que prèviament ha col·locat en les institucions. Les democràcies "s'erosionen lentament, en passos amb prou feines apreciables", diuen els prestigiosos politòlegs nord-americans autors de Cómo mueren las democracias i també que els partits polítics són els guardians de les democràcies, els encarregats que això no passi. És evident que el Partit Popular, amb Casado o amb Feijóo, ha renunciat a jugar aquest paper i s'ha convertit en un actor més en la subversió de l'ordre constitucional que afirma defensar. Digues de què presumeixes...

La Constitució Espanyola ORDENA que aquest mes d'aquest any es renovi un terç dels membres del Constitucional, el mandat dels quals ha caducat. Ho ordena. No és un dret que assisteixi aquelles institucions cridades a fer-ho legalment, sinó que és un mandat que han de complir. Aquell mandat exigeix que el govern espanyol designi dos nous membres i el CGPJ dos més. Tornarem a repetir que això no és un repartiment de cromos, que el TC, encara que es digui així, no forma part dels tribunals de justícia ni del Poder Judicial, que és una altra cosa: un òrgan creat per la Constitució perquè la interpreti, és a dir, un òrgan que amb reflex de la societat interpreti en el seu context els articles de la carta magna. Aquesta interpretació és política, reflex de la societat i del temps que es viu, i per això els designadors són directament el Govern, el Congrés, el Senat i el CGPJ, és a dir, els tres poders de l'Esel Senat i el CGPJ, és a dir, els tres poders de l'Estat. No hi ha res a discutir aquí.

 Doncs bé, la dreta i les seves antenes col·locades en les diverses institucions han decidit que aquesta renovació que per mandat correspon al govern espanyol de dos magistrats —lògicament amb una visió del món i una sensibilitat d'acord amb les majories que van votar els espanyols— no es produirà, excepte que es compleixin les seves condicions que, a més, són diabòliques, ja que consisteixen en el fet que el CGPJ —l'òrgan constitucional que mantenen segrestat i congelat majoritàriament conservadora des de fa més de tres anys— pugui tornar a nomenar, segons el seu criteri conservador, més de 60 càrrecs judicials que haurien d'haver estat nomenats constitucionalment per un CGPJ renovat. En resum: que el PP va decidir al seu dia que no "lliuraria" el CGPJ a la majoria resultant de les eleccions generals i ara tampoc no "lliurarà" el TC a la majoria progressista a la qual correspon. En resum: que el PP ha decidit subjugar i violar els mandats constitucionals perquè no arribin a les institucions aquells que per dret hi haurien d'arribar. Per a això s'està valent de les trampes més hàbils i d'una pinça de xantatges institucionals que les seves terminals togades estan contribuint a executar.

 

El PP ha decidit subjugar i violar els mandats constitucionals perquè no arribin a les institucions aquells que per dret hi haurien d'arribar

 

 

Així és com el president sortint del Tribunal Constitucional González-Trevijano està fent servir de manera soterrada el poder que encara manté per impedir la renovació, en la qual marxarien ell i tres magistrats més amb el mandat caducat. Seguiu-me en el cercle diabòlic. El govern espanyol està disposat a nomenar els dos magistrats que li corresponen en temps i forma, encara que el CGPJ en principi no podia fer el mateix. Sorgeixen llavors les veus jurídiques que diuen que "la Constitució diu que es renovarà per terços, així que si no es nomena tot el terç, els quatre, no hi pot haver renovació". El govern té un informe jurídic que diu que no necessàriament ha de ser així —i una sentència del mateix TC que així ho recull— i estava disposat a tirar endavant amb el nomenament, però segons les fonts internes que ho coneixen bé, el mateix González-Trevijano hauria fet saber al govern que si fan aquests nomenaments, no es permetrà que prenguin possessió. Per a això podria fer servir un parell de maniobres aparentment legals, però que suposen un bloqueig institucional amb condicions, un xantatge, vaja. Una seria no convocar ple per rebre els designats fins que el CGPJ no fes les seves dues designacions —que bloquejaran— i l'altra seria convocar-lo, però no donar-los el plàcet. La llei només preveu que el ple del Constitucional revisi els requisits formals dels candidats, però no que el ple decideixi si un òrgan constitucional com el govern pot exercir la seva potestat de nomenar sense "pactar" la seva agenda amb un Poder Judicial amb un mandat caducat.

 

 

 

 

___

29 de juny de 2022

Surtirà l'edició el proper 27 de juny d' "El llibre del Paraulogic"

 


 

 El llibre del Paraulògic (Ara Llibres), escrit per Jordi Palou, l’impulsor del portal Rodamots i creador del Paraulògic, i Pau Vidal, traductor, divulgador lingüístic i columnista de VilaWeb.

El fenòmen lingüístic que té enganxats més de 200.000 usuaris. El Paraulògic és la revolució més engrescadora en llengua catalana dels últims temps. Milers de persones hi juguen i aprenen paraules noves cada dia amb l’ordinador, la tauleta o el mòbil. Un èxit que no para de créixer i que ara els seus creadors han adaptat en un format llibre per posar a prova en un format diferent la nostra passió lingüística amb acudits, enigmes, endevinalles i un humor desbordant d’imaginació i enginy. Tant si ets un paraulista expert o debutant, jugant al El llibre del Paraulògic aprendràs un munt de curiositats sobre mots coneguts i d’altres que descobriràs per primera vegada, et divertiràs amb les anècdotes sobre el fenomen que ha revolucionat la ludosfera catalana i descobriràs trucs infal·libles per dominar aquest desfici verbal.

El Tribunal d'Estrasburg (TEDH) condemna Espanya per la filtració a La Razón de les dades de 33 jutges catalans.

 


 

El Tribunal Europeu de Drets  Humans (TEDH) ha condemnat l’estat espanyol per la filtració que va publicar La Razón el 2014, en què apareixien dades personals de trenta-tres jutges catalans. Aquella publicació, que procedia d’uns informes elaborats per la policia espanyola, va posar en el punt de mira uns magistrats que havien signat un manifest en favor del dret de decidir de Catalunya.

 
El tribunal, en una decisió unànime, considera que l’elaboració d’informes policíacs sobre aquestes jutges sense cap pretext, inspirats únicament per les seves opinions polítiques, vulnera el seu dret d’intimitat, recollit a l’article 8 de la convenció europea dels drets humans.
 
 
Diu que no hi ha cap disposició legal a l’estat espanyol que autoritzi aquesta mena d’informes si no tenen relació amb un delicte. A més, remarca que alguns d’aquests informes contenien les opinions polítiques dels magistrats. “És inqüestionable que les fotografies i alguna altra informació s’havia extret de les bases de dades d’identificació de la policia”, diu el text.
 
En la sentència, el tribunal també considera que la investigació va tenir mancances, perquè els tribunals espanyols no van fer declarar una persona “crucial” en la investigació: el cap superior de la policia de Barcelona.
 
El tribunal no considera que se’ls vulnerés el dret a la llibertat d’expressió, tal com demanaven els demandants, perquè, segons que argumenta, tots ells van poder continuar la seva carrera professional sense que els perjudiqués el fet d’haver signat el manifest. El TEDH ha condemnat Espanya a pagar 4.200 al demandant per danys i 3.993 euros en concepte de costes i despeses.
 
 
La denúncia va ser desestimada en primera instància pel jutjat d’instrucció 15 de Madrid. El tribunal considerava que la filtració constituïa un delicte penal, però que no hi havia prou motius per a atribuir-lo a una persona concreta. El comissari d’informació de la policia espanyola a Catalunya, Pedro Esteban, va confirmar que havia fet informes sobre jutges favorables al dret de decidir, però va assegurar que no havia participat en la filtració a la Razón.
 
 
Vint jutges dels trenta-tres van recórrer contra la decisió a l’Audiència Provincial de Madrid, que l’abril del 2016 també va desestimar la denúncia.
 
 
Noves revelacions
 
Fa poc, uns àudios publicats pel diari El País van demostrar que la policia espanyola havia fet mans i mànigues per eliminar qualsevol rastre que l’impliqués en la investigació secreta contra els jutges. Aquests àudios procedeixen de l’ex-comissari Villarejo i s’hi pot sentir Eugenio Pino, cap de la policia patriòtica, expressant la seva preocupació perquè la filtració d’informació i de fotografies dels jutges assenyalava directament la base de dades dels DNI que gestiona la policia espanyola.
 
 
 
La mateixa notícia, 28.06.2022:

Rahola celebra la sentència de la UE contra Espanya i 'La Razón': "Lacais, delators"

 Espanya està en guerra contra Catalunya i el seu dret a decidir. La seva maquinària bèl·lica fa servir totes les armes que té al seu abast: les legítimes, però sobretot les il·legals i immorals. El seu exèrcit té batallons diversos: el polític, el policial, el judicial, el d'espionatge, el mediàtic i el propagandístic. Tots ells disposats a trepitjar caps, vulnerar drets i passar-s'ho tot per l'arc de triomf. És la història interminable. Com ho és també l'infame currículum de derrotes judicials que acumulen durant la seva croada. Plantofades que, evidentment, no es dicten en cap tribunal de Madrid, sinó ben lluny d'Espanya: a Estrasburg, per exemple. Allà hi ha el Tribunal Europeu de Drets Humans, que acaba de condemnar Espanya per la publicació al diari La Razón de la fotografia del DNI de 33 jutges catalans que s'havien pronunciat a favor del dret a decidir. Una violació flagrant de la intimitat dels afectats, sense dubte.
 
 
Una qüestió que analitza Pilar Rahola en un nou vídeo del canal 'Paraula de Rahola', i que l'escriptora qualifica com una mostra més de la ignomínia imperant a l'Estat espanyol, obsessionat en la degradació i estigmatització d'aquells que considera enemics. En aquest cas, una trentena de magistrats que consideraven "que des de la perspectiva legal tenia cabuda una consulta pel dret a decidir". No pensin que aquesta maniobra periodística i pròpia de les clavegueres més fondes i fosques és inofensiva, ni molt menys. "La senyalització d'aquests jutges va tenir òbviament implicacions socials, polítiques i probablement professionals. Perquè quan un diari decideix posar en portada la foto d'un jutge en ple conflicte territorial, el que està fent és posar una lletra escarlata. L'està marcant a foc, l'està assenyalant, està fent una delació"
 
 
La guerra ve de lluny: el 2014 Catalunya i el moviment independentista començaven un viatge cap a una possible resolució d'un conflicte històric i territorial, donant resposta al mandat de la ciutadania a les urnes. A Espanya li va tremolar tot, i la seva resposta posterior tots la coneixem. En aquella primera etapa va entrar en joc el diari La Razón, publicació de la dreta més cavernària dirigida per un català antiindependentista 5 estrelles com Francisco Marhuenda. Un dels que Rahola nomena com "les persones que van ajudar de les pitjors maneres possibles a assenyalar i marcar aquella gent que podia tenir una actitud democràtica en favor del repte que s'estava plantejant a Catalunya". Sobre el personatge diu: "Quan són catalans se'ls hi diu botiflers. Molts d'aquests que són catalans i tanmateix no senten Catalunya com un país propi òbviament no poden trair una pàtria en la que no creuen... No sé si són botiflers. El que sí que són és lacais. I el diari La Razón està dirigit per un català, un lacai que no va tenir problema en fer de delator. El que estava fent no era només ajudar a preparar tot el procés repressiu, sinó també treure de la societat aquells que tenen una posició ideològica o fins i tot jurídica, però que tanmateix tenen tot el dret a tenir-la i a viure en l'anonimat".
 
tribunal europeu drets humans tedh - acn
Tribunal Europeu de Drets Humans / Foto: ACN
 
 El TEDH considera en la sentència que Espanya va vulnerar drets fonamentals. Sí, Espanya, i no només l'esmentat diari. També els mateixos jutges, companys dels assenyalats, que tenen "culpa reiterada perquè després no van voler admetre les querelles". No és pas l'únic estament involucrat en aquesta lamentable actuació. És una causa coral: "La complicitat de la delació va tenir diversos estaments. Un primer actiu que va ser el periodista del diari que va publicar les fotografies sabent perfectament el mal que en feia, sabent perfectament que estaven assenyalant amb el dit, que estaven estigmatitzant i segregant a un col·lectiu de professionals per les seves idees.


Després els estaments polítics, els partits que s'ho van menjar, que ho van acceptar, que van callar, i fins i tot aquell que governava que era el PP. Segurament en l'Operació Catalunya ho van utilitzar. El Fernández Díaz devia posar-se la foto en el despatx, clavada a la paret. I òbviament va haver la complicitat de l'estament judicial, que va permetre que quedés en la impunitat la vergonya que companys seus, col·legues seus, haguessin estat marcats a foc per les seves idees
".

En resum: "Periodistes lacais. Partits polítics impunes. I estaments judicials vergonyosament còmplices del que sense cap mena de dubtes era una vulneració de drets fonamentals. Així s'ha perpetrat la repressió a Catalunya des del 2014, des que vam aixecar el cap dient "volem decidir", fins ara mateix. Vergonya, vergonya, vergonya de delators"

27 de juny de 2022

Història de la Guerra dels Segadors. "Una república efímera i difusa", la catalana del 1641. per David Garrido


República, la res publica o «cosa pública» dels romans, la πολιτεία (politeía) de l’antiga Grècia, la comunitat de ciutadans d’una polis, amb el temps derivada en «forma de govern en què el cap d’estat té caràcter electiu i no hereditari» (definició del DIEC). La república, un anhel de la ciutadania catalanesca des de temps immemorials. No debades, els agermanats valencians somiaven a convertir l’antic Regne en una República a imitació de la de Venècia. Aquest era l’aspiració del seu ideòleg, el paraire Joan Llorenç. Però la Germania (1520-1522) fracassà, fracassà manu militari, i fracassà aquell intent d’alliberar el poble de València del mal govern exercit per la tirania aristocràtica, contra el qual s’aixecà la burgesia i el poble menut. Triomfà aleshores una forma autoritària —absolutista— d’entendre el regiment de l’estat, o «cosa pública», que, als Països Catalans, la instal·lació de reis estrangers havia de pertorbar la relació tradicional entre el monarca i els seus súbdits com era entesa des dels temps dels seus monarques privatius. Recordeu el que li etzibà Alfons III el Benigne a la seva segona esposa, la castellana Elionor (filla de Ferran IV de Castella): «el nostre poble és franc e no és així subjugat com és lo poble de Castella; car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons». La frase la recull la Crònica del fill d’Alfons III, Pere III el Cerimoniós. Poble franc (lliure), de bons vassalls i companyons, vet ací la gran diferència —en boca d’una testa coronada— que separa històricament la catalanitat política de l’espanyolitat. Ras i curt, som, els catalans, un poble que s’ha estimat la llibertat, que proclamaven amb orgull i feien seva els seus sobirans nacionals i que, malgrat la pèrdua de la independència, mai no ha deixat de reivindicar.

 

Poble de «companyons» del sobirà, la coexistència de monarquia i llibertats públiques va ser possible en temps de la monarquia nacional, la del vell casal dels comtes de Barcelona que lluïen la senyera dels quatre pals de gules sobre or, i aquesta monarquia autòctona, decididament catalanòfona, configurà un marc constitucional —o digueu-li foral— que permeté, com apunta Joan Fuster al pròleg de la Crònica de Ramon Muntaner (Edicions 62, 1979), que un grup ètnic prengués consciència de la seva entitat. I continua Fuster: «els ‘súbdits’ van començar a sentir-se ‘uns’ amb el seu rei i, de retop, a sentir-se ‘uns’ ells amb ells». Rei (però rei català), terra, llengua i llibertats col·lectives, configuren les afinitats primàries que forjaren la identitat nacional catalana en els temps que el nacionalisme a Europa encara estava en les beceroles.

 


 Vet ací el perquè de la figura d’un Muntaner, el cronista que escrivia com un «nacionalista», quan a Europa —torno a citar Fuster— «les futures ‘nacions’ del nostre continent encara eren de bolquers». Així, com explica l’historiador francès Pierre Vilar (l’autor del magnífic llibre La Catalogne dans l’Espagne moderne, 1964), Catalunya, entre 1250 i 1350, era l’únic lloc del món en què es podia aplicar el terme «estat-nació» a la moderna. Dissortadament (dissortadament per al futur polític dels catalans), la monarquia nacional s’exhaurí; més aviat fou tallada en sec a Casp el 24 de juny de 1412. Els reis que vingueren després, estrangers de cos i ànima, mai no es naturalitzaren al país: els Trastàmara (Ferran I, Alfons IV, Joan II i Ferran II) sempre foren, en fets i delers, castellans. Ferran II, de vocació castellanota, malgrat que a Castella arribaren a etzibar-li que era un catalanote, malbaratà la Corona d’or i gules en pro de la seva ambició de ser rei dels castellans. A Segòvia, quan encara era príncep catalanoaragonès, acordà la supremacia castellana en la pràctica i en els blasons de la futura unió dinàstica. Data infausta aquella (15 de gener de 1475), quan el futur rei de catalans i aragonesos (el seu pare, Joan II, traspassaria a Barcelona, el 19 de gener de 1479) acordà amb la seva muller, la reina Isabel I de Castella, la primacia del regne mesetari (les armes de Castella i Lleó, com ara encara es representen, per davant de les de Catalunya i Aragó). Els catalans, sobretot els de Catalunya Principat, es refugiaren aleshores en el «pactisme», renunciaren al poder real, a ser un estat, a això que metafòricament l’historiador Jaume Vicens i Vives (Notícia de Catalunya, 1954) anomenà «el Minotaure». D’ací prové —i cito Vicens i Vives— «una decepció històrica sensacional: la d’un poble que es troba sense voluntat de Poder, sense ganes d’ocupar-ne el palau i de manejar-ne cap de les palanques». I així sembla —ai llas!— continuem.

 

Ferran II, ja major, se n’adonà —val a dir-ho— de l’empastrada. La Castella que tant s’estimava li girà l’esquena i, tornat a Catalunya (1506), desenganyat i farcit d’humana rancúnia, es dedicà a copular desesperadament amb la seva segona muller, la francesa Germana de Foix, per tal que li nasqués un hereu que trenqués la unió tan indecorosa per als seus estats patrimonials que signà en 1475. En naixé un, d’hereu, però el pobret, que Joan havia de dir-se si hagués sobreviscut, morí al poc de ser infantat en 1509. Germana de Foix no perdé l’esperança de ser mare de rei i feia prendre al seu marit en els menjars extracte de cantàrida (pols extreta de l’escarabat Lytta vesicatoria), que, segons es deia, tenia propietats afrodisíaques. Ara bé, en dosis altes, podia produir intoxicacions i àdhuc la mort. I així, entre cantàrida i cantàrida —viagra i viagra— Ferran II emmalaltí i es morí (Madrigalejo, 23 de gener de 1516).
 
 
I ara què? Après lui le déluge. Parafrasejo la cèlebre frase de Lluís XV de França no debades. El que vingué després de Ferran II —què us diré?— fou le déluge, la confirmació de la frustració nacional catalana. A la mort de Lluís XV (1774) seguí una etapa convulsa que acabà amb el seu fill i successor guillotinat. Als Països Catalans, mort Ferran II el Catòlic, seguí la confusió i els dubtes per un futur del tot incert. La Corona —ai dissort!— anà a parar a Carles, un jovenot borgonyó d’arrels austríaques a qui, literalment, el país dels catalans només li importava pel volum de rendes que li pogués arrabassar. Encara hi hagué, que encara restava rauxa catalanesca per a gastar, qui ensenyà les dents, els agermanats de València, de Mallorca i alguns al Principat, però, finalment, els Països Catalans certificaren la dimissió a controlar el «Minotaure». Els catalans, acostumats a l’absentisme dels reis des d’Alfons IV el Magnànim (aquest conquerí Nàpols i allà s’hi quedà), no se sorprengueren que el nou rei s’establís a Castella i en castellà es convertís. Decadència? Així, tradicionalment, ha estat definida l’etapa històrica en què els Països Catalans dimitiren políticament i també cultural. El castellà, la llengua del rei resident a Madrid (Felip II de Castella, en 1561, decidí fer d’aquesta vila castellana la seva capital), s’incrustà en terra catalana, amb la connivència dels desertors autòctons de tot pelatge i amb voluntat de fagocitar el país en la Castella imperial que emergia, Espanya. Encara avui dia, des de la capital mesetària banyada pel Manzanares, perseveren en això. Deia Vicens i Vives a Notícia de Catalunya: «Una manca gairebé absoluta d’imaginació presideix les relacions polítiques dels catalans durant l’època pactista. Incapaços de fer-se un nou quadre mental, esporuguits davant l’Estat llunyà, però satisfets amb les engrunes de la menjadora que són les grans institucions catalanes, dubten entre la tradició i la innovació, per a tombar-se finalment sobre la ben coneguda jeia del pacte contractual». Ostres, com la Catalunya autonòmica d’avui! Vet ací l’autonomia, o aqueixa menjadora que, amerada de covardia, satisfà a la mediocre política autòctona; ho feia als segles XVI i XVII i —com no!— també ho fa —la suportem i patim— des de 1979 a ençà.
 
 
Als Països Catalans, mort Ferran II el Catòlic, seguí la confusió i els dubtes per un futur del tot incert. La Corona —ai dissort!— anà a parar a Carles (a la imatge), un jovenot borgonyó d’arrels austríaques a qui, literalment, el país dels catalans només li importava pel volum de rendes que li pogués arrabassar.
 

Però tant d’anar el càntir a la font...

La Castella carpetovetònica i aires imperialistes, aconseguida la supremacia a terres ibèriques, no cessà en la voluntat depredadora d’engolir terres i d’això la multitud de guerres en què s’embrancà al llarg dels segles XVI i XVII. Tot imperi, per definició, és depredador. Mentrestant, a l’autonomisme («pactisme» als temps forals) instal·lat a casa nostra, ja li anava bé gestionar únicament el seu corralet i prou. Renúncies a dojo, pels reialíssims dídims de Ferran II, l’autonomisme de l’època les acceptava capcot i cofoi. Els successors de Ferran II les van fer de ben grosses, però ací —autonomistes!— des de les elits que regien el país ningú qüestionà ser governat per un rei estranger i els seus ministres també de nació estranya. I, és clar, a Madrid arribaren a creure’s que eren els reis del mambo. Així ho creia el —diguem-ne per a entendre’s— Pedro Sánchez del moment, don Gaspar de Guzmán y Pimental, comte-duc d’Olivares, primer ministre d’una monarquia tan desprestigiada com la que avui dia pretén salvar de la crema l’espanyolíssim PSOE amb l’ajut de l’esquerra sense rumb dels Podemos i la col·laboració sempre necessària —ahir i avui— de les perifèries claudicants. L’Olivares, com qualsevol politicastre de la Carpetovetònia d’avui, que els temps canvien però les persones sembla que no, tingué la pensada que allò de l’autonomia molestava. Tots espanyols i punt! El 25 de desembre de 1624 escrigué un memorial secret al rei en què deia: «Tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España: quiero decir, Señor, que no se contente Vuestra Majestad con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense, con consejo mudado y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia, que si Vuestra Majestad lo alcanza será el Príncipe más poderoso del mundo». I es posà mans a l’obra per a implementar la idea, si fóra necessari per la força: «El tercer camino, aunque no con medio tan justificado, pero el más eficaz, sería hallándose VM con esta fuerza [exèrcit] que dije, ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiere de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande y con este pretexto meter la gente [l’exèrcit], y en ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla y de esta misma manera irlo ejecutando con los otros reinos».

 
El comte-duc d'Olivares, superministre de Felip IV, com qualsevol politicastre de la Carpetovetònia d’avui, que els temps canvien però les persones sembla que no, tingué la pensada que allò de l’autonomia molestava. La seva política, abusiva contra els territoris catalans, provocà la rebel·lió del Principat.

 

 

La Castella imperial destinava una quantitat ingent de recursos al pou sense fons de la guerra dels Trenta Anys i l’Olivares pretengué que les terres no castellanes cooperessin en l’esforç militar, la Unió d’Armes en deia. Per a dur-la efecte no tingué més remei que convocar corts als regnes respectius de l’antiga Corona Catalanoaragonesa: als catalans estrictes els convocà a Lleida, als aragonesos a Barbastre i als valencians —ai els valencians!— a Montsó, fora del seu Regne. Per què? Perquè, ras i curt, «es que tenemos a los valencianos por más muelles». Aragonesos i valencians, a contracor, s’avingueren a cooperar en aquella «unió» que no presagiava res de bo. Catalunya Principat, però, no ho féu. L’Olivares i, doncs, Felip IV de Castella (això de III de Catalunya resulta, si més no, poc convincent), toparen amb un mur i el rei, irat, abandonà les Corts de Lleida sense cloure-les. Autonomistes, diguem-ne pactistes, sí, però la renúncia al «Minotaure» la feren a canvi del respecte escrupolós del rei estranger a les constitucions i llibertats de la terra, que —com deia Vicens i Vives— «devien ésser servades a l’ungla». I a tot això, per a embolicar-ho més, el Principat es convertí en teatre de les operacions militars, el front contra França establert al Rosselló, amb les incomoditats causades pel pas de les tropes castellanes per territori català, les quals es comportaven com un veritable exèrcit d’ocupació. La cosa no acabaria bé. Tant d’anar el càntir a la font, al remat es trenca.
La Castella imperial destinava una quantitat ingent de recursos al pou sense fons de la guerra dels Trenta Anys i l’Olivares pretengué que les terres no castellanes cooperessin en l’esforç militar, la Unió d'Armes en deia. El Principat de Catalunya s'hi negà
 
 

El Principat contra Felip IV de Castella

El comte-duc d’Olivares, favorit reial i home fort del moment, insistí en portar a terme la Unió d’Armes. Els catalans estrictes havien negat participar-hi, mentre que valencians i aragonesos només acceptaren pagar tropes, sí, però per a la defensa de llurs fronteres estrictes. No res d’enviar-les més enllà, al front europeu. No eren els valencians, doncs, tan «molls» com a priori, per les afirmacions de l’Olivares, hom podria pensar. Ara bé, el comte-duc, tossut, proclamà el naixement de la Unió d’Armes el 25 de juliol de 1626. Les friccions entre el govern diguem-li «central» (Madrid, com dirien avui dia) i la Diputació del General (la Generalitat) del Principat anaren en augment. Aquell demanava diners i el Principat català els hi negava. Aleshores —és clar!— hi havia autonomia de debò, la fiscal, que l’Agència Tributària espanyola ni s’havia inventat ni se l’esperava. Altrament, l’acatament del Principat a la monarquia habsburguesa, la d’aquell «Imperio en el que nunca se pone el sol», descansava sobre els pilars bastits per Joan II i les autoritats catalanes a les Capitulacions de Pedralbes (24 d’octubre de 1472), que posaren fi a la guerra civil que sacsejà el Principat entre 1462 i 1472. Aquest compromís entre les parts consagrava la monarquia pactista o, el que és el mateix, el rei, fóra qui fóra en el futur, no podria fer unilateralment el que li vingués en gana. Bé, els catalans estrictes renunciaven al poder suprem, al Minotaure de la metàfora de Vicens i Vives, però el rei es comprometia a respectar per sempre les institucions i les lleis de la terra. Aquest acord, sacrosant per als catalans del Principat, l’Olivares i el babau de rei a qui servia, se’l passaren pels dídims.

 

Ara bé, ni encara així, els súbdits de Sa Majestat Catòlica al Principat, anaven a renunciar al seu príncep (rei), encara que fóra el forassenyat Felip (El rey pasmado de la novel·la de Gonzalo Torrente Ballester portada al cel·luloide per Imanol Uribe). Els fets, però, es precipitaren quan una revolta popular, de pagesos empipats, esclatà a Barcelona el dia del Corpus (7 de juny) —Corpus de Sang— de 1640. En els frecs que succeïren contra castellans i funcionaris reials fou assassinat el virrei, Dalmau de Queralt i de Codina, comte de Santa Coloma. I ara què? L’Olivares ja tenia l’excusa perfecta per a intervenir al Principat: «hacer que se ocasione algún tumulto popular grande y con este pretexto meter la gente». Però —ai llas!— la rebel·lió pillà el favorit reial per sorpresa i no pogué enviar un exèrcit de forma immediata.

 

La situació era delicada, puix que Lluís XIII de França estava en guerra contra Felip IV de Castella (Espanya) des del 1635. Precisament, l’allotjament de les tropes, de la soldadesca espanyola, que tractava Catalunya com si d’un país conquerit es tractés, era la cau

sa principal del malestar popular que està al darrere de l’esclat de violència al Corpus de Sang de 1640. La revolta, val a dir-ho, sorprengué tant a les autoritats reials, les dependents del monarca, com a les del país, les autòctones. Inesperadament, un grup de segadors que acudien a la capital del Principat com a jornalers encenien la metxa de la revolució, institucional i social, contra dècades de frustracions i incompliments del govern «central». L’Olivares quan se n’assabentà, esclafí d’ira. Quan el representant a Madrid de la ciutat de Barcelona, Pau Boquet, es presentà davant seu, el foragità de mala manera. A l’ambaixador de la Diputació, el caputxí fra Bernadí de Manlleu, Olivares li etzibà que tenia la sensació d’haver rebut una arcabussada. Ras i curt, l’havien deixat amb el cul a l’aire.

 

Des del 1635 la Monarquia Catòlica (Espanya-Castella) estava en guerra contra la Monarquia Cristianíssima, la de Lluís XIII de França, a la imatge, que acabà sent reconegut pels catalans com el seu príncep.
 
 
Defensar el Principat
Bé, d’antuvi hi ha qui s’avingué a negociar, allò que ara diuen «taula de diàleg». Tanmateix, hi ha diàleg si hi ha voluntat de les parts. L’Olivares, és obvi, no la tenia, com igualment no la té l’Olivares d’ulleres Ray-Ban del 2022. Espanya —què us diré— és així, incorregible. Ep! Que la crisi del Principat anava a esperonar la rebel·lió triomfant de Portugal (1 de desembre de 1640), però a Madrid —inútils— només tenien al cap castigar els catalans. I, a tot això, la guerra contra França continuava. La catalanofòbia és una obsessió malaltissa que sacseja els espanyols des de temps immemorials. No debades, el madrileny i cèlebre lletraferit Francisco de Quevedo, ploma a sou de l’Olivares, escrivia al seu libel La rebelión de Barcelona ni es por el güevo ni es por el fuero (1641): «Son los catalanes aborto monstruoso de la política. Libres con señor; por esto el Conde de Barcelona no es dignidad, sino vocablo y voz desnuda». Coses així, en privat i manta vegades públicament i descarada, les continuen manifestant molts dels individus de la penya que celebra les seves reunions a la Carrera de San Jerónimo de Madrid.

 

La catalanofòbia ja existia aleshores. El cèlebre literat madrileny Francisco de Quevedo, a la imatge, escrivia: "Son los catalanes aborto monstruoso de la política. Libres con señor; por esto el Conde de Barcelona no es dignidad, sino vocablo y voz desnuda"

 

El diàleg i l’acord eren impossibles, perquè el comte-duc d’Olivares ja havia pres la decisió de reduir el Principat per les armes. L’exèrcit (1.990 efectius de cavalleria i 35.538 d’infanteria), la immensa majoria castellans, seria comandat per Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, marquès de Los Vélez, que, recuperada Tortosa, iniciaria des d’ací la penetració pel Principat amb la intenció d’ocupar aviat Barcelona. L’Olivares —com el Putin rus dels nostres dies— pensava en una «operació militar especial» ràpida, que sotmetés el Principat. No comptava amb la resistència catalana ni en el fastig que els castellans provocaven en els catalans, farts de suportar-los: «Castella, superba i miserable, no aconsegueix un petit triomf sense llargues opressions», proclamava Pau Claris a la Junta de Braços (reunió excepcional de tots els diputats residents a Barcelona) constituïda contra l’amenaça militar. Des de 1638 la Diputació del General estava presidida pel diputat eclesiàstic Pau Claris, acompanyat pels diputats militar i reial, Francesc Tamarit i Josep Miquel Quintana. Una Diputació que de seguida li veié les orelles al llop i es negà a capitular.

 

Castella (Espanya) venia amb tot el seu poder militar a fer passar per l’adreçador els catalans i no era el cas —no tocava— posar l’altra galta amb un somriure, a la manera «processista», i deixar que els piolínsa por ellos oé— del Felip del 1640 esbatussessin impunement la població com ho feren els del Felip del 2017. No! Claris no anava a tocar el dos ni Tamarit o Quintana, per voluntat pròpia, anirien en AVE a Madrid perquè els engarjolessin. Coratge no els mancava als líders catalans del 1640 i si venia un exèrcit contra ells, no dubtaren a preparar la defensa de la terra. Claris animà a armar el país i a defensar-lo en el discurs que pronuncià a la Junta de Braços del 10 de setembre de 1640, recollit pel portuguès Francisco Manuel de Melo (Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña, 1645). Si calia míssils FIM-92 Stinger per a deturar els oprobiosos terços espanyols, com avui defensa Ucraïna la seva independència contra Rússia, els anà a buscar. I, si calia pactar amb el diable, França, doncs pactà. En un moment del seu discurs, arribà a esmentar la guerra pàtria de Flandes contra l’invasor espanyol com a model a seguir: «Els atentíssims holandesos no hauran de veure amb mals ulls que repetim les petjades per on caminaren gloriosament a llur llibertat». I, efectivament, el Principat s’armà i plantà cara.
 
No obstant això, que els discursos arrauxats no ens impedeixin veure la realitat. El Principat de Catalunya restava orfe de príncep, però no era aquest el propòsit d’un sollevament plantejat contra el mal govern, el mal govern d’Olivares i del protonotari del Consell d’Aragó Jerónimo de Villanueva, als qui acusaven de ser els responsables del desgovern de la Monarquia de Felip IV. El Principat de Catalunya apel·lava a la legítima defensa pròpia contra els ministres malèvols del rei, per a justificar el seu capteniment. Claris i col·legues eren, sobretot, pactistes, seguidors i executors d’un sistema polític, el pacte amb el rei, que consideraven intocable. No, no somiaven una república en el sentit modern del terme, no s’imaginaven una Catalunya sense príncep. Vaja! L’autonomisme nascut en 1983, consentit per les deixalles del franquisme, tampoc se la imaginà, i encara menys —penso— el neoautonomisme desencisat i poruc sorgit dels fets del 2017.
 
La Junta de Braços creà un Consell de Defensa per a preparar la guerra. Claris (discurs citat del 10 de setembre) confiava en l’ajut de les potències estrangeres per a repel·lir l’atac espanyol i, inevitablement, hagué de negociar amb França. Aleshores l’home fort de Pirineus enllà era Armand Jean du Plessis de Richelieu, el cardenal Richelieu. La Generalitat envià tres emissaris (Ramon de Guimerà, Aleix de Sentmenat i Francesc de Vilaplana, aquest darrer nebot de Pau Claris) a cercar l’ajut francès i, així, s’entrevistaren primerament amb Roger de Bossost, senyor d’Espenan, comandant de la plaça fronterera de Leucata. Richelieu de seguida contestà i comissionà el seu nebot Bernard du Plessis-Besançon a negociar amb els catalans. Ja des del primer moment, el cardenal havia concebut la idea de convertir el Principat en una república sota la protecció francesa. No contemplava Richelieu la possibilitat d’una annexió, en absolut, i els catalans, de ben antuvi, ignoraven que havien de deseixir-se definitivament de l’obediència al rei d’Espanya i ser república perquè França els ajudés.
 
La República de Richelieu
Convertir el Principat de Catalunya en una república, vet ací el pla de Richelieu, fer del Principat un estat tap entre la Monarquia Cristianíssima (França) i la Monarquia Catòlica (Espanya-Castella), i l’encàrrec que rebé Bernard du Plessis-Besançon per a negociar l’ajut de França als catalans. Al convent dels caputxins de Ceret (Vallespir), el 24 de setembre de 1640, tingué lloc la trobada entre Du Plessis-Besançon, acompanyat del senyor d’Espenan, i la delegació catalana, encapçalada per Ramon de Guimerà, que presentà als plenipotenciaris francesos un document que contenia la petició solemne de favor dels catalans al rei de França «en la guerra que de part dels ministres d’Espanya se li amenaça». Els catalans demanaven armes i soldats: mil de cavalleria i sis mil infants. Du Plessis-Besançon prengué el document i marxà de seguida cap a la cort francesa.

 

Al convent dels caputxins de Ceret (Vallespir), el 24 de setembre de 1640, tingué lloc la trobada entre Du Plessis-Besançon, acompanyat del senyor d’Espenan, i la delegació catalana, encapçalada per Ramon de Guimerà, que presentà als plenipotenciaris francesos un document que contenia la petició solemne de favor dels catalans al rei de França "en la guerra que de part dels ministres d’Espanya se li amenaça".
 
 

Ara sí, el Principat català havia travessat el Rubicó que el separava definitivament de la Monarquia dels Habsburg hispànics. Els catalans, però, encara albergaven alguna possibilitat d’entesa, i d’això les cauteles inicials. Tanmateix, Claris era del parer que el comte-duc d’Olivares i el protonotari Villanueva no eren gens de fiar. El president de la Diputació del General escrivia que «comte-duc i protonotari, los quals, des de l’any 1626 fins avui, són èmuls de nostra nació i en totes ocasions ho han mostrat».

Així les coses, Lluís XIII —vaja, Richelieu— acceptà ajudar els catalans i estipulà unes condicions d’inici. El nebot de Richelieu vingué a Barcelona i el dia 21 d’octubre, diumenge, tingué una primera reunió amb els diputats de la Generalitat. El diumenge següent, dia 28, llegí a la Junta de Braços el plec de condicions franceses per a ajudar militarment Catalunya. França auxiliaria el Principat, d’inici, amb tres mil infants i dos mil cavalls. Aquesta força, a pagar pels catalans, s’integraria sota les ordres de la Generalitat. Així mateix, per a ratificar l’acord, s’establí l’enviament de nou rehenes a França, tres per cada braç de les Corts. El dissabte 10 de novembre Du Plessis-Besançon marxà de Barcelona amb els rehenes. Sis restaren a Tolosa de Llenguadoc i tres foren comissionats per Pau Claris per a anar a París a «besar la mà del Rei Cristianíssim i agrair-li la mercè [que] nos fa d’auxiliar-nos». Més aviat una ambaixada que tenia la missió d’entrevistar-se amb Lluís XIII i Richelieu: «i hauran trobat les cartes de creença per al dit Rei Cristianíssim i lo Cardenal-Duc [Richelieu], esperant que, atenent a la confiança [que] havem feta de vostres mercès, procurant lo que serà de major conveniència per aquest Principat».

 

El 3 de gener de 1641 el cardenal Richelieu, a la imatge, s'entrevistà amb la delegació catalana que havia anat a París a entrevistar-se amb ell i el rei. Richelieu, en castellà (llengua que coneixia perfectament), els demanà que el Principat es convertís en república independent i sobirana i, així, com a ambaixadors d'un país sobirà, l'home fort de França rebé la delegació catalana.
 
 

El 7 de desembre arribaren els primers efectius francesos. El 10 arribà el senyor d’Espenan i el 12 ho féu Du-Plessis-Besançon. Un cop reunit, l’exercit francès partí cap a Tarragona a fer front a l’amenaça de l’exèrcit del marquès de Los Vélez. Mentrestant, l’ambaixada catalana —els tres rehenes comissionats per Claris— s’adreçava a París, on arribà el dia 26. Aquesta ambaixada estava formada per Llorenç Barutell (braç eclesiàstic), canonge de la Seu d’Urgell i home de confiança de Claris, Francesc de Gravalosa, baró de Castellar (braç militar), i el ciutadà honrat de Barcelona Jaume Bru (braç reial). El 3 de gener de 1641 s’entrevistaren amb Richelieu, que els tractà amb la dignitat d’ambaixadors d’una nació sobirana. L’audiència amb el poderós cardenal la descriuen en una carta enviada als diputats de la Generalitat datada el dia 5. Entre altres coses hi escriuen:

«Respongué Sa Eminència en castellà ab estes paraules, sens que en la substància diferencien en cosa: Mucho me pesa de los agravios que la provincia de Cataluña recibe del rey de España y de sus ministros; y asigúrese la provincia, que el rey la protegerá, auxiliará y favorecerá, queriendo que sea república independiente y soberana, y ansí ha determinado recebirles, como a embajadores de república libre, a vueseñorías, haciéndoles cubrir, sin que de este favor y auxilio entienda Su Majestad reportar otro interés más que hacer que los catalanes sean conservados en sus leyes y privilegios, y se vean libres de las opresiones, y de mi parte les prometo y asiguro que les valdré y favoreceré como si yo fuera catalán

 

Atenció: «queriendo que sea república independiente y soberana». El cardenal Richelieu era el més ferm partidari de la república catalana. Ell —ras i curt— la imposà. Si el Principat volia l’ajut de França havia de convertir-se en república. A l’endemà d’escriure aquesta carta, el diumenge dia 6 de gener, els ambaixadors catalans foren rebuts solemnement per Lluís XIII, amb el privilegi de restar coberts, sense llevar-se els barrets davant el rei; és a dir, com a autèntics ambaixadors de república independent i sobirana. El rei francès prometé que «jamés no faria pau ab lo rei d’Espanya que no hi entràs la província de Catalunya» (carta als diputats del 15 de gener).

 

República? Els ambaixadors catalans, representants de la Generalitat, no veien això del tot clar. Ningú a Catalunya els havia advertit —Pau Claris tampoc— que el Principat es convertiria en república. Els recels catalans, que fa la impressió esperàvem una altra cosa, els apaivagà Richelieu dient que «Sa Majestat la rebria [Catalunya] baix sa protecció, com ho està Gènova del rei d’Espanya; i discorrent sobre est punt, [Richelieu] ha dit que el rei de França —s’ha considerat— millor li estava se fes república que si li fóssem vassalls.»

 

I ara què? Richelieu, per tant Lluís XIII i, doncs, França, volia, per interès estratègic, convertir el Principat en una república protegida, a la manera que la Monarquia habsburguesa hispànica protegia la de Gènova. Això, als pactistes els superava. Com a molt aspiraven a fer fora del govern central el comte duc d’Olivares i el protonotari Villanueva, els mals ministres de Felip IV. El rei pasmado restava, de moment, indemne a la crítica. Però ara ja no havia possibilitat de fer marxa enrere i, del tot esmaperduts, els diputats i les institucions del Principat acceptaren els desitjos de Richelieu. El 16 de gener de 1641 la Junta de Braços resolgué, senzillament, «que s’accepte la protecció» de França. A l’endemà, el Consell de Cent barceloní acordà que «s’adheresca, com ara de present s’adhereix esta ciutat, a la deliberació presa lo dia d’ahir en los braços generals tinguts en la Casa de la Deputació, acerca d’acceptar la protecció [que] ofereix lo cristianíssim rei de França al present Principat i comtats de Rosselló i Cerdanya». La resolució, doncs, és acceptar l’ajut francès i amb això, se suposa, el requisit de ser «república», encara que la paraula en qüestió no surt esmentada en cap resolució ni document d’aquell dia.

 

El 16 de gener de 1641 la Junta de Braços acordà que s'acceptés la protecció francesa i, per tant, que el Principat es convertís en república. Pau Claris, a la imatge, l'encapçalà. Una setmana després, però, finia la tal república, si és que de debò arribà a existir, perquè es decidí convertir Lluís XIII en comte de Barcelona.
 
 

República sense ganes

República? Primera República catalana? Ningú la proclamà. Les institucions pactistes de Generalitat i Consell de Cent continuaren igual que estaven. Mentrestant, ara sí, la guerra arribava al Principat amb tota la cruesa que un conflicte bèl·lic comporta. Tarragona havia caigut en mans dels terços espanyols el 23 de desembre i, ara, mentre rebien les notícies dels ambaixadors de París, el senyor d’Espenan, després de la desfeta a Tarragona, abandonaven a corre cuita el Principat. A Martorell, el 21 de gener, l’exèrcit del marquès de Los Vélez derrotà a les tropes catalanes i franceses. Superat el Llobregat, la via cap a Barcelona restava oberta i tot augurava una victòria fàcil de l’exèrcit de Felip IV.

Hannibal ante portas, hi ha qui s’escagassà. Barcelona s’organitzà per a la defensa, cert, però pocs confiaven a fer retrocedir l’exercit castellà, almenys els catalans de motu proprio no es veien capaços. Reunida la Junta de Braços (23 de gener de 1641), allà es digué que s’havien constituït en «república» quasi obligats. Bé, la veritat és que no hi creien, en la república: «havent conferit ab algunes persones de confiança i tota satisfacció lo modo de la protecció y forma de la república, s’han considerats gravíssims inconvenients, no sols per los gastos [que] s’oferiran per la defensa i conservació d’aquella, però encara en la disposició del govern, i avui aquesta Província i Ciutat estan tan exhaustes que és impossible sustentar llarg temps los gastos de la guerra que tenim ja a les portes d’esta ciutat». En conseqüència, «com està ella [Barcelona] i tota la Província en notable perill de perdre’s, si no és ab gran i prompte socorro de cavalleria i infanteria pagada, lo qual no podem esperar sinó de Sa Majestat Cristianíssima», doncs, la Província es posa sota l’obediència de Lluís XIII.

Així finí una república efímera i —diguem-ne— també difusa. Encara, amb la documentació a la mà, dubtem si arribà a proclamar-se. El dia 16 de gener, a la vista està, ningú ho féu. Mai Pau Claris, el president de la Diputació del General, encara que fos de manera efímera, no s’atorgà un poder comparable al d’un dux genovès o venecià. I una setmana després, ras i curt, lliuraren el Principat a la sobirania del rei francès. La Catalunya Principat d’ànima pactista, en definitiva, volia tenir un rei, un rei llunyà que deixés fer, però rei al capdavall, si no espanyol que sigui francès. La manca d’imaginació en les relacions polítiques, a la qual he al·ludit més amunt, abocà Catalunya, els Països Catalans, a la subalternitat, en la qual continua relegat el país. Al segle XVII ningú gosà modificar el règim pactista que permetia que el país (al Principat, al Regne o a les Illes) fóra regit per un rei estranger, ni els més abrandats revolucionaris de 1640. Així, com assenyala Vicens i Vives, «en el moment de punta de la revolució del segle XVII, quan Catalunya se separa de la sobirania del rei d’Espanya per a caure, esmaperduda, en la del rei de França, no té ni braó per a proposar una solució més àgil a la dinàmica política i administrativa del país». Segles després continua esmaperduda i en mans d’estrangera corona. El pactisme, ara convertit en autonomisme, continua abominant de la república. Ras i curt, no hi creu. Aquesta és la fatalitat històrica dels catalans, l’immobilisme que els fa perdre tots els trens que condueixen a la llibertat nacional, a la constitució d’un estat propi. I això, en el joc històric, resulta fatal, perquè amenaça la pròpia existència del país com a comunitat humana diferenciada. En 1641, la indefinició política en moments tan transcendentals desballestà el Principat, escindint-ne els comtats del nord. La guerra, com bé sabeu, continuà, però ara reinserida en el conflicte perenne entre les corones espanyola i francesa fins que, cansats d’esbatussar-se, espanyols i francesos convingueren repartir-se les despulles del Principat (tractat dels Pirineus, 1659).

https://www.eltemps.cat/article/16703/una-republica-efimera-i-difusa-la-catalana-de-1641

 

 

___

L’ofici més antic del món no és un ofici. Parlar que la intrusió en un cos que no et desitja també pot ser digna és dir una cosa i la contrària.

 

 

Parlar que la intrusió en un cos que no et desitja també pot ser digna és dir una cosa i la contrària

 

 

Marta Rojals. 25.10.2021 - Vilaweb


L’anunci del govern espanyol d’abolir la prostitució, que ja veurem com acaba, em retorna al cap una escena de fa uns quants anys, després d’una victòria sonada del Barça –ja veus si en deu fer, d’anys–: servidora passava pel costat d’un prostíbul de la zona alta, d’aquells disfressats de bar de copes, i de la nit de celebració recordo una colleta de pijets d’edat universitària, embufandats i enriolats, fent que-sí-que-no davant de la porta negra i emmirallada del local. Al final va ser que sí, i el que em pensava que era una broma d’aficionats borratxos va resultar que era una realitat.
 
 
Ens hauria de sorprendre, en aquest punt de la pel·lícula, veure puters jóvens, sigui de fet o en potència? Nanos perfectament funcionals, amb el cent per cent de mobilitat i dues manetes en total? De fet, ja fa temps que les dones prostituïdes expliquen que l’edat mitjana dels puters és cada vegada més baixa, i que moltes ja tremolen perquè els novells els demanen pràctiques més denigrants, influïts pel porno de violació, és a dir, pel porno amb què puja avui la canalla. Pràctiques que les noies que tenen a mà no hi accedirien de grat, o que potser, perquè hi accedissin, les haurien de forçar. I, és clar, susceptibles com són les nanes d’ara, qualsevol et clava una denúncia i, si no et toca un jutge comprensiu, et pot fotre la vida enlaire. Més val pagar, tu, i fora conflictes morals.


Un recurs molt suat quan parlem del desgrat de prostituir-se és la comparació amb treballar a la mina, o amb qualsevol altra ocupació física. I és que l’equívoc de dir-ne “l’ofici més antic del món” pressuposa que qualsevol activitat, pel sol fet de ser remunerada, ja és una feina. La guionista i humorista Patricia Sornosa n’explicava així de curt la diferència: “Si ton pare entra al local on penques i tu no el pots atendre, no és una feina.” Cosa que encara és més clara si girem l’objectiu: si no te la pot fer una filla teua, o un fill, no és una feina. De fet, no hi ha intimitat més íntima, diccionari en mà, que permetre l’entrada d’un tros d’altri dins del propi cos, i el fet que per a la majoria de dones cis prostituir-se sigui l’última opció (per a les trans, moltes vegades és l’única), té més a veure amb això que amb la pega de no poder tributar.
 
 
No parlo de l’esclavatge expressament, perquè l’extrem es fa servir massa sovint per treure ferro a l’explotació dita voluntària, l’excepció dins del negoci a la qual s’aferren tants pro-legalització amb l’esperança –si no, quina?– que de cop deixaria de ser una fracció marginal. Perquè si legalitzar la prostitució no serveix perquè qui ho fa a desgrat vulgui fer-ho de grat, on és l’avenç de l’invent? Si la resposta és que com a mínim les prostituïdes podrien cotitzar i tenir drets laborals (he, explica-ho a una autònoma), continuaríem despistats del problema principal: penetrar un cos que no et desitja, és menys abús de poder si hi ha una factura pel mig?
 
 
Si es tracta de regular el negoci, tots els models són imperfectes –el prohibicionisme, l’abolicionisme, el reglamentarisme, el legalitzador–, i és que pretendre alterar el sistema establert de relacions de poder és d’una ambició fora mida. L’estat espanyol, sense fer res, ha esdevingut el primer de la Unió Europea en demanda de prostitució, el tercer a nivell mundial, i quatre de cada deu hòmens que hi viuen reconeix que ha pagat per sexe alguna vegada. En un entorn com aquest, és clar, el més fàcil és sostenir que aquesta xacra és un mal inevitable, la manera més suportable de dir que ficar-se dins de dones que no et demanen —per la via vaginal, oral o rectal— és inevitable, i que, si els qui no ho poden evitar ho fan per la força del bitlleter i no per l’altra, encara els hem de donar les gràcies.

 

Ens diuen que hem d’acceptar aquesta realitat, cosa que vol dir acceptar que l’accés a una dona per part dels hòmens –el 99% de puters són hòmens, el 80% de prostituïdes són dones– és de facto un dret, com reclamen obertament els incels o cèlibes involuntaris, i que el que cal és que les “professionals” que els l’han de procurar tinguin reconeguts els seus. I sí que cal, ara bé: d’aquí a fer passar aquesta fatalitat per una activitat econòmica més, home, no. Perquè això significa haver de desmuntar, per l’altra banda, la columna vertebral de l’educació sexo-afectiva igualitària, el missatge que intentem transmetre als jóvens que el seu cos és un temple, com ho és el dels altres; que només sí és sí, que no dir piu no significa consentir; que el desig és la mesura del consentiment entre les persones adultes.

 

Parlar que la intrusió en un cos que no et desitja també pot ser digna és dir una cosa i la contrària, és desmentir totes les prevencions amb què creixen les noies en termes d’integritat física, perquè, al final, qualsevol negativa a sotmetre’s pot ser considerada com un escrúpol purità. De la mateixa manera, en els nois, és reforçar el missatge de dominació que reben per la via del porno de masses, perquè tot allò que una nana no els vulgui proporcionar avui i ara, sempre ho podran aconseguir pagant. Amb càrrec a la cartera i sense càrrec a la consciència, perquè, total, és una activitat tan digna com una altra.

 

 

 

 

 

 

 

___

El trasfondo de la prostitución: el 79% del tráfico de personas tiene que ver con la explotación sexual




Se trata de un negocio y fenómeno criminal global que golpea en particular a mujeres y niñas, afirma un estudio de los Jesuitas españoles. Cada año, cerca de 500 mil mujeres que provienen de países pobres entran en Europa para ser explotadas sexualmente



ForumLibertas.com
Según la Organización Internacional del Trabajo (OIT), cerca de 21 millones de personas son víctimas de la trata de seres humanos en el mundo, una lacra que no para de crecer y que supone uno de los principales negocios a nivel planetario. 

Esto es lo que constata un reciente estudio, 'La trata de seres humanos, el negocio del comercio de las personas', que se puede consultar en el documento adjunto y que ha sido elaborado por el servicio de los Jesuitas españoles para los migrantes (Sjm).

Se trata de un negocio y fenómeno criminal global que golpea en particular a mujeres y niñas, que en la mayoría de los casos acaban siendo explotadas sexualmente. De hecho, cada año cerca de 500.000 mujeres provenientes de países pobres entran en Europa para ser explotadas en el ámbito de la economía criminal con un objetivo sexual, afirma el estudio.

De esta manera, en el trasfondo de la prostitución, sobre cuya despenalización hay un vivo debate en España y otros países europeos, está la constatación de que el 79% del tráfico de personas tiene que ver con la explotación sexual, señala el informe de los Sjm.



Se trata de una estadística que cabria recordar a organizaciones como Amnistía Internacional, que promueve la despenalización de la prostitución, argumentando que la venta de sexo "es un trabajo".


Diferentes cifras, todas preocupantes

Uno de los problemas de fondo al que nos enfrentamos, observa el estudio, es el de la falta de estadísticas sobre el fenómeno elaboradas por los diferentes Estados. Es decir, no existe todavía un monitoreo articulado a nivel local del problema y sin embargo al mismo tiempo son numerosas las investigaciones llevadas a cabo por agencias internacionales que describen en conjunto un cuadro alarmante.
 
Según las Naciones Unidas, el contrabando de seres humanos a través de las fronteras afecta al menos a cuatro millones de personas y factura entre siete y diez millones de dólares cada año.


Sin embargo, según la Interpol (Organización internacional de la policía criminal), sumando las ganancias provenientes de la trata verdadera a los intereses de las bandas criminales que controlan el tráfico de migrantes, los números son distintos: el negocio alcanzaría de hecho los 39 mil millones de dólares cada año, una cifra que compite con las derivadas del tráfico de droga y de armas. 



"Crímenes muy graves"

No por casualidad la Santa Sede ha recordado en repetidas ocasiones durante los pasados meses la unión entre estos distintos fenómenos gestionados a menudo por las mismas organizaciones criminales o por grupos en contracto entre ellos.

El pasado mes de abril el Papa afirmó: “He declarado en repetidas ocasiones que estas nuevas formas de esclavitud –tráfico de seres humanos, trabajos forzados, prostitución, comercio de órganos– son crímenes muy graves, una plaga en el cuerpo de la humanidad contemporánea”. 

Francisco invocó después a una legislación adecuada para contrarrestar el fenómeno, llevar a los traficantes ante la justicia y reinvertir las ganancias de un comercio criminal.


Feminización de la trata y menores

También el trabajo en negro y el trabajo en esclavitud son aspectos directamente relacionados tanto con las migraciones como con el comercio de seres humanos. 
 
En este sentido, el estudio de los Jesuitas españoles habla de feminización de la trata: el 55% de todas las víctimas de la explotación del trabajo son mujeres o niñas


Un cuadro general que se confirma con otros datos de carácter global: según las Naciones Unidas, la mayor parte de los mil millones y medio de personas que viven con un dólar al año está compuesta por mujeres.

En el documento se observa además que quienes gestionan el reclutamiento de mujeres jóvenes lo hacen a través de falsas promesas de trabajo como modelos, secretarias o dependientes en un país rico; sin embargo, subraya, algunas de ellas saben bien de estar destinadas a ejercer la prostitución, teniendo el consenso (exhorto con promesas económicas) de sus familias. 

El informe cita algunos itinerarios seguidos por los modernos mercaderes de esclavos sexuales, como el que va desde Myanmar, China y Camboya hasta Tailandia; o el que va desde Rusia a los Emiratos del Golfo, o el camino que pasa desde Filipinas y Colombia hasta Japón, o desde Brasil, Paraguay, Colombia y Nigeria y llega hasta España.

El documento de los Jesuitas señala también que “desde el fin de la cortina de hierro, decenas de miles de mujeres y niñas han sido 'exportadas' desde Rusia, Ucrania, Moldavia y Rumania para ser explotadas en las ciudades de Europa occidental y Japón”. 

Finalmente explica que la trata con fines de explotación sexual tiene como víctimas también otro grupo muy vulnerable: los menores

Según Unicef, hasta dos millones de niños son obligados a prostituirse en el comercio sexual en todo el mundo. Pero la trata de menores presenta otras posibilidades igualmente graves: la adopción ilegal de menores extranjeros, el tráfico de órganos, el secuestro de menores para ser utilizados en los conflictos armados (niños soldado) o en la mendicidad, a menudo acompañado por actividades delictivas.


Artículos relacionados:
>>  Acabar con la prostitución sin criminalizar a las víctimas: propuesta de expertos desde el Vaticano
( Una de las  entradas más visitadas de la blog: desde su publicación el 19 abril 2015, casi siempre  ha estado en la lista de las 8 más visitadas)