30 de juny de 2022

La Constitució ordena la renovació aquest mes: "Cop diabòlic al TC", per Elisa Beni



El Nacional - Elisa Beni - 22.06.2022 
 

La judicatura també pot desplegar-se per dur a terme tàctiques dures"
Levitsky i Ziblatt
 
 

El cop diabòlic de les dretes als òrgans constitucionals de l'Estat s'ha tancat sobre si mateix, en un cercle demencial, en el qual el Partit Popular té el suport de tots els peons que prèviament ha col·locat en les institucions. Les democràcies "s'erosionen lentament, en passos amb prou feines apreciables", diuen els prestigiosos politòlegs nord-americans autors de Cómo mueren las democracias i també que els partits polítics són els guardians de les democràcies, els encarregats que això no passi. És evident que el Partit Popular, amb Casado o amb Feijóo, ha renunciat a jugar aquest paper i s'ha convertit en un actor més en la subversió de l'ordre constitucional que afirma defensar. Digues de què presumeixes...

La Constitució Espanyola ORDENA que aquest mes d'aquest any es renovi un terç dels membres del Constitucionalel mandat dels quals ha caducat. Ho ordena. No és un dret que assisteixi aquelles institucions cridades a fer-ho legalment, sinó que és un mandat que han de complir. Aquell mandat exigeix que el govern espanyol designi dos nous membres i el CGPJ dos més. Tornarem a repetir que això no és un repartiment de cromos, que el TC, encara que es digui així, no forma part dels tribunals de justícia ni del Poder Judicial, que és una altra cosa: un òrgan creat per la Constitució perquè la interpreti, és a dir, un òrgan que amb reflex de la societat interpreti en el seu context els articles de la carta magna. Aquesta interpretació és política, reflex de la societat i del temps que es viu, i per això els designadors són directament el Govern, el Congrés, el Senat i el CGPJ, és a dir, els tres poders de l'Esel Senat i el CGPJ, és a dir, els tres poders de l'Estat. No hi ha res a discutir aquí.

 Doncs bé, la dreta i les seves antenes col·locades en les diverses institucions han decidit que aquesta renovació que per mandat correspon al govern espanyol de dos magistrats —lògicament amb una visió del món i una sensibilitat d'acord amb les majories que van votar els espanyols— no es produirà, excepte que es compleixin les seves condicions que, a més, són diabòliques, ja que consisteixen en el fet que el CGPJ —l'òrgan constitucional que mantenen segrestat i congelat majoritàriament conservadora des de fa més de tres anys— pugui tornar a nomenar, segons el seu criteri conservador, més de 60 càrrecs judicials que haurien d'haver estat nomenats constitucionalment per un CGPJ renovat. En resum: que el PP va decidir al seu dia que no "lliuraria" el CGPJ a la majoria resultant de les eleccions generals i ara tampoc no "lliurarà" el TC a la majoria progressista a la qual correspon. En resum: que el PP ha decidit subjugar i violar els mandats constitucionals perquè no arribin a les institucions aquells que per dret hi haurien d'arribar. Per a això s'està valent de les trampes més hàbils i d'una pinça de xantatges institucionals que les seves terminals togades estan contribuint a executar.

 

El PP ha decidit subjugar i violar els mandats constitucionals perquè no arribin a les institucions aquells que per dret hi haurien d'arribar

 

 

Així és com el president sortint del Tribunal Constitucional González-Trevijano està fent servir de manera soterrada el poder que encara manté per impedir la renovació, en la qual marxarien ell i tres magistrats més amb el mandat caducat. Seguiu-me en el cercle diabòlic. El govern espanyol està disposat a nomenar els dos magistrats que li corresponen en temps i forma, encara que el CGPJ en principi no podia fer el mateix. Sorgeixen llavors les veus jurídiques que diuen que "la Constitució diu que es renovarà per terços, així que si no es nomena tot el terç, els quatre, no hi pot haver renovació". El govern té un informe jurídic que diu que no necessàriament ha de ser així —i una sentència del mateix TC que així ho recull— i estava disposat a tirar endavant amb el nomenament, però segons les fonts internes que ho coneixen bé, el mateix González-Trevijano hauria fet saber al govern que si fan aquests nomenaments, no es permetrà que prenguin possessió. Per a això podria fer servir un parell de maniobres aparentment legals, però que suposen un bloqueig institucional amb condicions, un xantatge, vaja. Una seria no convocar ple per rebre els designats fins que el CGPJ no fes les seves dues designacions —que bloquejaran— i l'altra seria convocar-lo, però no donar-los el plàcet. La llei només preveu que el ple del Constitucional revisi els requisits formals dels candidats, però no que el ple decideixi si un òrgan constitucional com el govern pot exercir la seva potestat de nomenar sense "pactar" la seva agenda amb un Poder Judicial amb un mandat caducat.



___

29 de juny de 2022

Surtirà l'edició el proper 27 de juny d' "El llibre del Paraulogic"

 


 

 El llibre del Paraulògic (Ara Llibres), escrit per Jordi Palou, l’impulsor del portal Rodamots i creador del Paraulògic, i Pau Vidal, traductor, divulgador lingüístic i columnista de VilaWeb.

El fenòmen lingüístic que té enganxats més de 200.000 usuaris. El Paraulògic és la revolució més engrescadora en llengua catalana dels últims temps. Milers de persones hi juguen i aprenen paraules noves cada dia amb l’ordinador, la tauleta o el mòbil. Un èxit que no para de créixer i que ara els seus creadors han adaptat en un format llibre per posar a prova en un format diferent la nostra passió lingüística amb acudits, enigmes, endevinalles i un humor desbordant d’imaginació i enginy. Tant si ets un paraulista expert o debutant, jugant al El llibre del Paraulògic aprendràs un munt de curiositats sobre mots coneguts i d’altres que descobriràs per primera vegada, et divertiràs amb les anècdotes sobre el fenomen que ha revolucionat la ludosfera catalana i descobriràs trucs infal·libles per dominar aquest desfici verbal.

El Tribunal d'Estrasburg (TEDH) condemna Espanya per la filtració a La Razón de les dades de 33 jutges catalans.

 


 

El Tribunal Europeu de Drets  Humans (TEDH) ha condemnat l’estat espanyol per la filtració que va publicar La Razón el 2014, en què apareixien dades personals de trenta-tres jutges catalans. Aquella publicació, que procedia d’uns informes elaborats per la policia espanyola, va posar en el punt de mira uns magistrats que havien signat un manifest en favor del dret de decidir de Catalunya.

 
El tribunal, en una decisió unànime, considera que l’elaboració d’informes policíacs sobre aquestes jutges sense cap pretext, inspirats únicament per les seves opinions polítiques, vulnera el seu dret d’intimitat, recollit a l’article 8 de la convenció europea dels drets humans.
 
 
Diu que no hi ha cap disposició legal a l’estat espanyol que autoritzi aquesta mena d’informes si no tenen relació amb un delicte. A més, remarca que alguns d’aquests informes contenien les opinions polítiques dels magistrats. “És inqüestionable que les fotografies i alguna altra informació s’havia extret de les bases de dades d’identificació de la policia”, diu el text.
 
En la sentència, el tribunal també considera que la investigació va tenir mancances, perquè els tribunals espanyols no van fer declarar una persona “crucial” en la investigació: el cap superior de la policia de Barcelona.
 
El tribunal no considera que se’ls vulnerés el dret a la llibertat d’expressió, tal com demanaven els demandants, perquè, segons que argumenta, tots ells van poder continuar la seva carrera professional sense que els perjudiqués el fet d’haver signat el manifest. El TEDH ha condemnat Espanya a pagar 4.200 al demandant per danys i 3.993 euros en concepte de costes i despeses.
 
 
La denúncia va ser desestimada en primera instància pel jutjat d’instrucció 15 de Madrid. El tribunal considerava que la filtració constituïa un delicte penal, però que no hi havia prou motius per a atribuir-lo a una persona concreta. El comissari d’informació de la policia espanyola a Catalunya, Pedro Esteban, va confirmar que havia fet informes sobre jutges favorables al dret de decidir, però va assegurar que no havia participat en la filtració a la Razón.
 
 
Vint jutges dels trenta-tres van recórrer contra la decisió a l’Audiència Provincial de Madrid, que l’abril del 2016 també va desestimar la denúncia.
 
 
Noves revelacions
 
Fa poc, uns àudios publicats pel diari El País van demostrar que la policia espanyola havia fet mans i mànigues per eliminar qualsevol rastre que l’impliqués en la investigació secreta contra els jutges. Aquests àudios procedeixen de l’ex-comissari Villarejo i s’hi pot sentir Eugenio Pino, cap de la policia patriòtica, expressant la seva preocupació perquè la filtració d’informació i de fotografies dels jutges assenyalava directament la base de dades dels DNI que gestiona la policia espanyola.
 
 
 
La mateixa notícia, 28.06.2022:

Rahola celebra la sentència de la UE contra Espanya i 'La Razón': "Lacais, delators"

 Espanya està en guerra contra Catalunya i el seu dret a decidir. La seva maquinària bèl·lica fa servir totes les armes que té al seu abast: les legítimes, però sobretot les il·legals i immorals. El seu exèrcit té batallons diversos: el polític, el policial, el judicial, el d'espionatge, el mediàtic i el propagandístic. Tots ells disposats a trepitjar caps, vulnerar drets i passar-s'ho tot per l'arc de triomf. És la història interminable. Com ho és també l'infame currículum de derrotes judicials que acumulen durant la seva croada. Plantofades que, evidentment, no es dicten en cap tribunal de Madrid, sinó ben lluny d'Espanya: a Estrasburg, per exemple. Allà hi ha el Tribunal Europeu de Drets Humans, que acaba de condemnar Espanya per la publicació al diari La Razón de la fotografia del DNI de 33 jutges catalans que s'havien pronunciat a favor del dret a decidir. Una violació flagrant de la intimitat dels afectats, sense dubte.
 
 
Una qüestió que analitza Pilar Rahola en un nou vídeo del canal 'Paraula de Rahola', i que l'escriptora qualifica com una mostra més de la ignomínia imperant a l'Estat espanyol, obsessionat en la degradació i estigmatització d'aquells que considera enemics. En aquest cas, una trentena de magistrats que consideraven "que des de la perspectiva legal tenia cabuda una consulta pel dret a decidir". No pensin que aquesta maniobra periodística i pròpia de les clavegueres més fondes i fosques és inofensiva, ni molt menys. "La senyalització d'aquests jutges va tenir òbviament implicacions socials, polítiques i probablement professionals. Perquè quan un diari decideix posar en portada la foto d'un jutge en ple conflicte territorial, el que està fent és posar una lletra escarlata. L'està marcant a foc, l'està assenyalant, està fent una delació"
 
 
La guerra ve de lluny: el 2014 Catalunya i el moviment independentista començaven un viatge cap a una possible resolució d'un conflicte històric i territorial, donant resposta al mandat de la ciutadania a les urnes. A Espanya li va tremolar tot, i la seva resposta posterior tots la coneixem. En aquella primera etapa va entrar en joc el diari La Razón, publicació de la dreta més cavernària dirigida per un català antiindependentista 5 estrelles com Francisco Marhuenda. Un dels que Rahola nomena com "les persones que van ajudar de les pitjors maneres possibles a assenyalar i marcar aquella gent que podia tenir una actitud democràtica en favor del repte que s'estava plantejant a Catalunya". Sobre el personatge diu: "Quan són catalans se'ls hi diu botiflers. Molts d'aquests que són catalans i tanmateix no senten Catalunya com un país propi òbviament no poden trair una pàtria en la que no creuen... No sé si són botiflers. El que sí que són és lacais. I el diari La Razón està dirigit per un català, un lacai que no va tenir problema en fer de delator. El que estava fent no era només ajudar a preparar tot el procés repressiu, sinó també treure de la societat aquells que tenen una posició ideològica o fins i tot jurídica, però que tanmateix tenen tot el dret a tenir-la i a viure en l'anonimat".
 
tribunal europeu drets humans tedh - acn
Tribunal Europeu de Drets Humans / Foto: ACN
 
 El TEDH considera en la sentència que Espanya va vulnerar drets fonamentals. Sí, Espanya, i no només l'esmentat diari. També els mateixos jutges, companys dels assenyalats, que tenen "culpa reiterada perquè després no van voler admetre les querelles". No és pas l'únic estament involucrat en aquesta lamentable actuació. És una causa coral: "La complicitat de la delació va tenir diversos estaments. Un primer actiu que va ser el periodista del diari que va publicar les fotografies sabent perfectament el mal que en feia, sabent perfectament que estaven assenyalant amb el dit, que estaven estigmatitzant i segregant a un col·lectiu de professionals per les seves idees.


Després els estaments polítics, els partits que s'ho van menjar, que ho van acceptar, que van callar, i fins i tot aquell que governava que era el PP. Segurament en l'Operació Catalunya ho van utilitzar. El Fernández Díaz devia posar-se la foto en el despatx, clavada a la paret. I òbviament va haver la complicitat de l'estament judicial, que va permetre que quedés en la impunitat la vergonya que companys seus, col·legues seus, haguessin estat marcats a foc per les seves idees
".

En resum: "Periodistes lacais. Partits polítics impunes. I estaments judicials vergonyosament còmplices del que sense cap mena de dubtes era una vulneració de drets fonamentals. Així s'ha perpetrat la repressió a Catalunya des del 2014, des que vam aixecar el cap dient "volem decidir", fins ara mateix. Vergonya, vergonya, vergonya de delators"

27 de juny de 2022

L’ofici més antic del món no és un ofici. Parlar que la intrusió en un cos que no et desitja també pot ser digna és dir una cosa i la contrària.

 

 

Parlar que la intrusió en un cos que no et desitja també pot ser digna és dir una cosa i la contrària

 

 

Marta Rojals. 25.10.2021 - Vilaweb


L’anunci del govern espanyol d’abolir la prostitució, que ja veurem com acaba, em retorna al cap una escena de fa uns quants anys, després d’una victòria sonada del Barça –ja veus si en deu fer, d’anys–: servidora passava pel costat d’un prostíbul de la zona alta, d’aquells disfressats de bar de copes, i de la nit de celebració recordo una colleta de pijets d’edat universitària, embufandats i enriolats, fent que-sí-que-no davant de la porta negra i emmirallada del local. Al final va ser que sí, i el que em pensava que era una broma d’aficionats borratxos va resultar que era una realitat.
 
 
Ens hauria de sorprendre, en aquest punt de la pel·lícula, veure puters jóvens, sigui de fet o en potència? Nanos perfectament funcionals, amb el cent per cent de mobilitat i dues manetes en total? De fet, ja fa temps que les dones prostituïdes expliquen que l’edat mitjana dels puters és cada vegada més baixa, i que moltes ja tremolen perquè els novells els demanen pràctiques més denigrants, influïts pel porno de violació, és a dir, pel porno amb què puja avui la canalla. Pràctiques que les noies que tenen a mà no hi accedirien de grat, o que potser, perquè hi accedissin, les haurien de forçar. I, és clar, susceptibles com són les nanes d’ara, qualsevol et clava una denúncia i, si no et toca un jutge comprensiu, et pot fotre la vida enlaire. Més val pagar, tu, i fora conflictes morals.


Un recurs molt suat quan parlem del desgrat de prostituir-se és la comparació amb treballar a la mina, o amb qualsevol altra ocupació física. I és que l’equívoc de dir-ne “l’ofici més antic del món” pressuposa que qualsevol activitat, pel sol fet de ser remunerada, ja és una feina. La guionista i humorista Patricia Sornosa n’explicava així de curt la diferència: “Si ton pare entra al local on penques i tu no el pots atendre, no és una feina.” Cosa que encara és més clara si girem l’objectiu: si no te la pot fer una filla teua, o un fill, no és una feina. De fet, no hi ha intimitat més íntima, diccionari en mà, que permetre l’entrada d’un tros d’altri dins del propi cos, i el fet que per a la majoria de dones cis prostituir-se sigui l’última opció (per a les trans, moltes vegades és l’única), té més a veure amb això que amb la pega de no poder tributar.
 
 
No parlo de l’esclavatge expressament, perquè l’extrem es fa servir massa sovint per treure ferro a l’explotació dita voluntària, l’excepció dins del negoci a la qual s’aferren tants pro-legalització amb l’esperança –si no, quina?– que de cop deixaria de ser una fracció marginal. Perquè si legalitzar la prostitució no serveix perquè qui ho fa a desgrat vulgui fer-ho de grat, on és l’avenç de l’invent? Si la resposta és que com a mínim les prostituïdes podrien cotitzar i tenir drets laborals (he, explica-ho a una autònoma), continuaríem despistats del problema principal: penetrar un cos que no et desitja, és menys abús de poder si hi ha una factura pel mig?
 
 
Si es tracta de regular el negoci, tots els models són imperfectes –el prohibicionisme, l’abolicionisme, el reglamentarisme, el legalitzador–, i és que pretendre alterar el sistema establert de relacions de poder és d’una ambició fora mida. L’estat espanyol, sense fer res, ha esdevingut el primer de la Unió Europea en demanda de prostitució, el tercer a nivell mundial, i quatre de cada deu hòmens que hi viuen reconeix que ha pagat per sexe alguna vegada. En un entorn com aquest, és clar, el més fàcil és sostenir que aquesta xacra és un mal inevitable, la manera més suportable de dir que ficar-se dins de dones que no et demanen —per la via vaginal, oral o rectal— és inevitable, i que, si els qui no ho poden evitar ho fan per la força del bitlleter i no per l’altra, encara els hem de donar les gràcies.

 

Ens diuen que hem d’acceptar aquesta realitat, cosa que vol dir acceptar que l’accés a una dona per part dels hòmens –el 99% de puters són hòmens, el 80% de prostituïdes són dones– és de facto un dret, com reclamen obertament els incels o cèlibes involuntaris, i que el que cal és que les “professionals” que els l’han de procurar tinguin reconeguts els seus. I sí que cal, ara bé: d’aquí a fer passar aquesta fatalitat per una activitat econòmica més, home, no. Perquè això significa haver de desmuntar, per l’altra banda, la columna vertebral de l’educació sexo-afectiva igualitària, el missatge que intentem transmetre als jóvens que el seu cos és un temple, com ho és el dels altres; que només sí és sí, que no dir piu no significa consentir; que el desig és la mesura del consentiment entre les persones adultes.

 

Parlar que la intrusió en un cos que no et desitja també pot ser digna és dir una cosa i la contrària, és desmentir totes les prevencions amb què creixen les noies en termes d’integritat física, perquè, al final, qualsevol negativa a sotmetre’s pot ser considerada com un escrúpol purità. De la mateixa manera, en els nois, és reforçar el missatge de dominació que reben per la via del porno de masses, perquè tot allò que una nana no els vulgui proporcionar avui i ara, sempre ho podran aconseguir pagant. Amb càrrec a la cartera i sense càrrec a la consciència, perquè, total, és una activitat tan digna com una altra.

 

 

 

 

 

 

 

___

El trasfondo de la prostitución: el 79% del tráfico de personas tiene que ver con la explotación sexual




Se trata de un negocio y fenómeno criminal global que golpea en particular a mujeres y niñas, afirma un estudio de los Jesuitas españoles. Cada año, cerca de 500 mil mujeres que provienen de países pobres entran en Europa para ser explotadas sexualmente



ForumLibertas.com
Según la Organización Internacional del Trabajo (OIT), cerca de 21 millones de personas son víctimas de la trata de seres humanos en el mundo, una lacra que no para de crecer y que supone uno de los principales negocios a nivel planetario. 

Esto es lo que constata un reciente estudio, 'La trata de seres humanos, el negocio del comercio de las personas', que se puede consultar en el documento adjunto y que ha sido elaborado por el servicio de los Jesuitas españoles para los migrantes (Sjm).

Se trata de un negocio y fenómeno criminal global que golpea en particular a mujeres y niñas, que en la mayoría de los casos acaban siendo explotadas sexualmente. De hecho, cada año cerca de 500.000 mujeres provenientes de países pobres entran en Europa para ser explotadas en el ámbito de la economía criminal con un objetivo sexual, afirma el estudio.

De esta manera, en el trasfondo de la prostitución, sobre cuya despenalización hay un vivo debate en España y otros países europeos, está la constatación de que el 79% del tráfico de personas tiene que ver con la explotación sexual, señala el informe de los Sjm.



Se trata de una estadística que cabria recordar a organizaciones como Amnistía Internacional, que promueve la despenalización de la prostitución, argumentando que la venta de sexo "es un trabajo".


Diferentes cifras, todas preocupantes

Uno de los problemas de fondo al que nos enfrentamos, observa el estudio, es el de la falta de estadísticas sobre el fenómeno elaboradas por los diferentes Estados. Es decir, no existe todavía un monitoreo articulado a nivel local del problema y sin embargo al mismo tiempo son numerosas las investigaciones llevadas a cabo por agencias internacionales que describen en conjunto un cuadro alarmante.
 
Según las Naciones Unidas, el contrabando de seres humanos a través de las fronteras afecta al menos a cuatro millones de personas y factura entre siete y diez millones de dólares cada año.


Sin embargo, según la Interpol (Organización internacional de la policía criminal), sumando las ganancias provenientes de la trata verdadera a los intereses de las bandas criminales que controlan el tráfico de migrantes, los números son distintos: el negocio alcanzaría de hecho los 39 mil millones de dólares cada año, una cifra que compite con las derivadas del tráfico de droga y de armas. 



"Crímenes muy graves"

No por casualidad la Santa Sede ha recordado en repetidas ocasiones durante los pasados meses la unión entre estos distintos fenómenos gestionados a menudo por las mismas organizaciones criminales o por grupos en contracto entre ellos.

El pasado mes de abril el Papa afirmó: “He declarado en repetidas ocasiones que estas nuevas formas de esclavitud –tráfico de seres humanos, trabajos forzados, prostitución, comercio de órganos– son crímenes muy graves, una plaga en el cuerpo de la humanidad contemporánea”. 

Francisco invocó después a una legislación adecuada para contrarrestar el fenómeno, llevar a los traficantes ante la justicia y reinvertir las ganancias de un comercio criminal.


Feminización de la trata y menores

También el trabajo en negro y el trabajo en esclavitud son aspectos directamente relacionados tanto con las migraciones como con el comercio de seres humanos. 
 
En este sentido, el estudio de los Jesuitas españoles habla de feminización de la trata: el 55% de todas las víctimas de la explotación del trabajo son mujeres o niñas


Un cuadro general que se confirma con otros datos de carácter global: según las Naciones Unidas, la mayor parte de los mil millones y medio de personas que viven con un dólar al año está compuesta por mujeres.

En el documento se observa además que quienes gestionan el reclutamiento de mujeres jóvenes lo hacen a través de falsas promesas de trabajo como modelos, secretarias o dependientes en un país rico; sin embargo, subraya, algunas de ellas saben bien de estar destinadas a ejercer la prostitución, teniendo el consenso (exhorto con promesas económicas) de sus familias. 

El informe cita algunos itinerarios seguidos por los modernos mercaderes de esclavos sexuales, como el que va desde Myanmar, China y Camboya hasta Tailandia; o el que va desde Rusia a los Emiratos del Golfo, o el camino que pasa desde Filipinas y Colombia hasta Japón, o desde Brasil, Paraguay, Colombia y Nigeria y llega hasta España.

El documento de los Jesuitas señala también que “desde el fin de la cortina de hierro, decenas de miles de mujeres y niñas han sido 'exportadas' desde Rusia, Ucrania, Moldavia y Rumania para ser explotadas en las ciudades de Europa occidental y Japón”. 

Finalmente explica que la trata con fines de explotación sexual tiene como víctimas también otro grupo muy vulnerable: los menores

Según Unicef, hasta dos millones de niños son obligados a prostituirse en el comercio sexual en todo el mundo. Pero la trata de menores presenta otras posibilidades igualmente graves: la adopción ilegal de menores extranjeros, el tráfico de órganos, el secuestro de menores para ser utilizados en los conflictos armados (niños soldado) o en la mendicidad, a menudo acompañado por actividades delictivas.


Artículos relacionados:
>>  Acabar con la prostitución sin criminalizar a las víctimas: propuesta de expertos desde el Vaticano
( Una de las  entradas más visitadas de la blog: desde su publicación el 19 abril 2015, casi siempre  ha estado en la lista de las 8 más visitadas)  


El malestar per la manca d’inversions torna a l’agenda independentista


Els dos socis del Govern portaran la qüestió al ple del Parlament amb mocions diferents
VISITA A LAS OBRAS DE LA ESTACIÓN DE LA SAGRERA. ASPECTO EXTERIOR ACTUAL DE LAS OBRAS Y TREN DE LA LINEA DE GRANOLLERS QUE PROXIMAMENTE DEJARÁ DE FUNCIONAR EN LA PARTE EXTERIOR PARA HACERLO POR EL INTERIOR

Anys de Mané Espinosa

 


Un dels motors del procés durant la primera etapa, al marge de la sentència del Tribunal Constitucional que retallava l’Estatut, va ser el malestar econòmic amb l’ Estat per la manca d’inversions. Qüestions com el dèficit en les infraestructures i el dèficit fiscal ara tornen a estar pendents, sobretot després que es van saber les dades d’execució pressupostària del 2021. Catalunya no va arribar a un 36% contra el 184% de la Comunitat de Madrid, i al Parlament hi haurà aquesta setmana dues mocions dels socis del Govern sobre aquest assumpte, tot i que no van de bracet. Per posar-hi remei, diversos actors demanen un mecanisme de compensació al Govern central.
 
 
Després d’uns anys amb més accent en la reivindicació de drets civils i polítics, la llibertat dels presos independentistes i el retorn dels expatriats, l’economia demana protagonisme sense que les altres carpetes en quedin al marge.
 

Segons Joan Canadell, és una qüestió que cal “posar damunt la taula amb arguments”


“De la qüestió econòmica no se n’ha parlat gaire aquests darrers anys, des de l’1- O. ‘Què ens costa continuar a Espanya?’, és la pregunta que hem de fer-nos”, assenyala. “Sabem que la independència té costos, però també els té continuar a Espanya”, afegeix.
 
 
Canadell posa com a exemples per a aquesta tasca la comissió sobre el deute històric que ha impulsat el seu grup al Parlament. “També volem elaborar un pressupost sense dèficit fiscal. Cal explicar a la gent com serien els comptes de la Generalitat amb els impostos que paguem”, afegeix.
 
 
A l’ esborrany de la ponència política del congrés de JxCat, que s’aprovarà al juliol, s’aposta per aquesta comissió “com un instrument útil i imprescindible per entendre fins a quin punt l’ espoli fiscal perjudica els interessos materials de tots els catalans i tenir més dades per preparar una eventual separació d’actius i passius”.
 

Per part d’Esquerra, Ernest Maragall assenyala que “no és un assumpte de l’agenda independentista”. “És l’agenda de país i de la governació. Qualsevol govern hauria d’estar indignat. La xifra d’aquest any és més espectacular, però és una cosa sistemàtica”, afirma. A més, recorda que això “no és gaire diferent del que es va negociar el 2006 amb l’Estatut a la disposició addicional tercera”. “La bola es va fent gran i es converteix en ignomínia. Però això és un problema de país que afecta la productivitat i tots els ciutadans”, afegeix. “El capteniment de l’ Estat ens carrega de raons per protestar i reivindicar. Però volem resoldre'l i que això no passi, és el millor servei al país”, conclou.

 

La CUP creu que hem tornat al 2007, a la manifestació de les infraestructures. “Hi ha falta d’inversions i centralisme. És una realitat. Però si reivindiquem la independència, no podem reproduir els mateixos esquemes de l’ Estat, i el Govern hauria de revisar les seves polítiques. La independència ha de servir per canviar les coses”, considera Eulàlia Reguant.

 

 Segons el seu parer, el problema no és que no es facin inversions com la de l’aeroport o el quart cinturó, sinó que rau a les de Rodalies, per exemple. A més a més, Reguant demana que hi hagi inversions més enllà de l’àrea metropolitana de Barcelona en matèria d’infraestructures i transport públic.
 
 
Entrades relacionades per ampliar:

 
 
>>   Una buena conexión entre Valencia y Barcelona, lo que más temor produce en Madrid.Los fondos de la UE se gastan en otros proyectos
 
 
 

>>   Els tres forats negres de les infraestructures catalanes: Rodalies, el corredor mediterrani i l'aeroport del Prat

 

(Aquesta entrada té al final  una llarga col.lecció d'articles relacionats amb el dèficit fiscal i el dèficit d'inversió de l'Estado español a Catalunya; són uns dèficits tan inmensos i descomunals que fins i tot costen de creure als qui ho llegeixen per primer cop. Per què és clar, l'ABC, La Razón, El Mundo i cia de premses afins al poder de l'Estat, de tot això no en parlen mai: la majoria dels espanyols de tot això no en saben res, o la seva informació és esbiaixada).

 
 
 


 


>>  veieu el tag balances fiscals Catalunya/ balanzas fiscales Cataluña (94) entrades, a l'index del blog.

>>  He oblidat afegir els milions de guanys de l'aeroport i port de Barcelona, que cada any també marxen. El Port el van transferir, però Aznar va tornar a revertir els guanys cap a l'Estat central, amb una o altre excusa.




___

Per què el TEDH (Tribunal Europeu de Drets Humans) pot tombar la sentència del procés, segons Martín Pallín, que presenta el seu darrer llibre

 

L'exjutge del Tribunal Suprem José Antonio Martín Pallín presenta 'La guerra de los jueces', el seu últim llibre'

 
Berto Sagrera
§Foto: Nicolas Tomás
 
Barcelona. Diumenge, 26 de juny de 2022
 
Suprem José Antonio Martín Pallín ha explicat per què el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) pot tombar la sentència del procés. En una entrevista amb elDiario.es  publi-cada aquest diumenge, Martín Pallín comença recordant que el Tribunal d'Estrasburg no té competències per dir si hi va haver o no sedició: "Si algú pensa que el ..TEDH dirà que no hi va haver sedició, que se n'oblidi". "No entra en la classificació jurídica dels fets, el que fiscalitza és si van tenir un judici just i equitatiu", assenyala.
 
 Dit això, l'exjutge considera que és possible que els líders independentistes no tinguessin aquest judici just i equitatiu. "Jo crec que no van tenir el jutge ordinari predeterminat per la llei i crec que per aquí es pot trencar la sentència", apunta. És més, "si el TEDH examina les gravacions, observarà l'agressivitat del president de la sala (Manuel Marchena) contra els testimonis de la defensa". "Això està enregistrat. Un ho veu i pot arribar a la meva conclusió o a una altra, però està enregistrat", afegeix. La cosa no acaba aquí, ja que al Tribunal d'Estrasburg li pot "cridar l'atenció l'excessiu protagonisme del president". Però no ens oblidem que "també tenim un problema en el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), perquè aquí es veurà abans això del jutge natural". "I com Luxemburg digui que no, es carrega el procés", indica en l'entrevista, motivada per la presentació del seu últim llibre: La guerra de los jueces: el proceso judicial como arma política (Catarata).
 
 

 
 Martín Pallín obre el llibre amb la defensa de l'autonomia parlamentària i diu que els parlaments no són administracions públiques (com sí que ho són els governs), sinó que són "representants de la sobirania popular". És per això que considera que les diverses condemnes de presidents de parlaments que s'han donat a Espanya són inèdites entre els països del nostre entorn. Així ho diu en una altra entrevista d'aquest diumenge, ara d'Efe, on cita el cas de l'expresidenta del Parlament de Catalunya Carme Forcadell. "El principi de divisió de poders dota els parlaments d'autonomia, i condemnar a un president d'un parlament per haver actuat amb les competències que els dona la seva Cambra de Representants és trencar el principi de divisió de poders", critica. Alhora, considera que els jutges sí que poden actuar contra decisions de governs, però que de vegades s'obre un judici penal quan haurien de cenyir-se a un procés contenciós-administratiu: "El dret penal cal utilitzar-ho de manera excepcional".
 
 L'exjutge reserva l'últim capítol del llibre per a la decisió del Suprem d'admetre estudiar els recursos de PP, Ciutadans i Vox als indults que va decretar el Govern per als líders independentistes i apunta que és un fet "inèdit" a Espanya des del restabliment de la democràcia. A les últimes pàgines, l'entrevistat diu que els jutges solament poden intervenir per cancel·lar indults si s'ha incomplit algun requisit formal per a la seva tramitació, però que en cap cas poden entrar en qüestions de fons com a raons de justícia, equitat o utilitat pública, que són competència exclusiva del govern espanyol. Així mateix, Pallín avisa que un recurs a un indult solament ho poden presentar les parts interessades i agreujades per la decisió. Amb la seva admissió, el tribunal accepta als partits polítics com a actors legítims per impugnar decrets d'indult de l'executiu estatal.
 
 
 
 
 

 Poden veure  l'article citat en el tweet d'El Diario:
 
 
 
 
___

Via Pirinenca, tot i l'oposició de Lambán, el President d'Aragó


 

 

 
Via Pirinenca, tot i Lambán 
 
El president d’Aragó s’ha sulfurat contra l’acció que unirà aquest cap de setmana Catalunya i Euskal Herria per 300 cims del Pirineu a fi de reclamar l’autodeterminació, i ha amenaçat de donar-hi “resposta” 
 
L’entitat basca Gure Esku, responsable del tram central, manté que no és cap provocació, però per si de cas pujarà a la majoria de cims pel costat occità 
 
“No farem res que no es faci cada cap de setmana”, justifiquen a Gure Esku, que no ha demanat permisos 
 

Encara en plena polèmica per la impossibilitat de tancar una candidatura conjunta als Jocs d’hivern del 2030 arran del bloqueig polític del govern d’Aragó, el cap de setmana vinent arriba una altra iniciativa que ja ha fet sulfurar els ànims del seu president, el cada cop més indissimulat anticatalanista Javier Lambán. Des de fa més d’un any, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), en col·laboració amb la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) i l’entitat sobiranista basca Gure Esku, treballa per una espectacular acció conjunta, la Via Pirinenca, que consistirà en la il·luminació nocturna simultània de més de 300 cims del Pirineu al llarg d’uns 430 quilòmetres entre el Mediterrani i l’Atlàntic, com a reclam al món per reivindicar el dret a l’autodeterminació de tots dos pobles. I, és clar, l’acció té previst també pujar a una seixantena de cims aragonesos, un fet que no fa cap gràcia a Lambán. “No estic disposat que el Pirineu el taqui ningú, i encara menys ideologies i propostes polítiques que a Aragó tenen un rebuig rotund de la majoria de la població”, es despatxava davant la premsa fa unes setmanes, quan els mitjans locals es feien ressò de l’acció. I es va quedar ben a gust, ja que tot seguit deixava clar que la serralada és “la joia de la corona” aragonesa, que ha de “brillar amb llum pròpia” i que, atenció, no hi permetrà “brossa orgànica, inorgànica ni que el taqui cap tipus d’extravagància ideològica o política”. Per tancar el reguitzell d’insults i menyspreus, Lambán advertia els organitzadors que podrien tenir problemes: “Cal veure com es forja, en quins termes es fa i el tipus de resposta que hi podem donar”, avisava. En algun punt del seu territori, a més, han aparegut cartells amb lemes contraris a l’acció.

 

“A Aragó hi ha certa fòbia, més cap als catalans que cap als bascos, però la nostra posició és totalment pacífica, no volem entrar en cap provocació”, responen ara a El Punt Avui fonts de Gure Esku, que organitzativament s’encarrega dels trams aragonesos –de fet, des del Cantàbric fins a Benasc– i omplirà els seus cims amb expedicions procedents de tot Euskal Herria. “No sabem fins a quin punt la de Lambán representa l’opinió de tothom, perquè algunes persones i moviments socials d’Aragó, tot i que potser poc significatius, també ens han expressat l’interès per participar-hi”, rebaten, en tot cas, des de l’entitat basca. “En el repartiment que es va fer des del principi, es va quedar que els bascos pujarien als cims aragonesos, i són els que se n’han cuidat”, certifica la fins fa poc més d’un mes presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, que és qui va endegar i ha gestionat gran part del projecte, i que també confia que l’hostilitat de Lambán no anirà a més.


A diferència del que han fet l’ANC i la FEEC a Catalunya, això sí, Gure Esku no ha considerat necessari demanar permisos per fer els cims als territoris que cobreix, més enllà de parcs naturals amb protecció especial o punts concrets on té previst més afluència d’excursionistes i per tant hi podria haver algun problema a les vies d’accés. Justament perquè no han tingut contactes amb l’administració aragonesa, doncs, no tenen pistes de fins a quin punt es pot concretar l’amenaça de Lambán, tot i que també confien que no passarà de “l’esfera dels polítics”. “No comptem que passi res perquè no seria comprensible; tot el que fem és perfectament legal i no cal el permís de ningú, a més que ho farem de manera totalment respectuosa amb el medi”, destaquen els bascos. “És una expedició de grups molt reduïts, d’entre deu i vint persones que pujaran i encendran uns llums”, relativitzen.
 
L’equivalent basca de l’ANC, això sí, admet que, entre altres raons, per evitar-se problemes amb les autoritats aragoneses s’ha decidit que molts dels cims del Pirineu Central –que de fet són els més alts i complicats, i cal gent experta per pujar-hi– siguin a la part occitana, o a la mateixa frontera i s’hi pugi des del vessant francès, en una manera també d’implicar-hi el país occità. Per tant, a la pràctica serà poca la suposada afectació al territori aragonès. “En aquelles zones no mobilitzarem gaires persones, no farem res que no es faci cada cap de setmana”, subratllen. “No hi ha una intenció expressa d’anar allà i menys per provocar ningú, no crearem cap problema”, insisteixen les mateixes fonts.
 
En total, Gure Esku gestionarà més de 150 cims, i les entitats catalanes, més de 150 més entre Catalunya, Andorra i la Catalunya del Nord. En aquest cas, això sí, els organitzadors sí que van demanar permisos a la Direcció General de Medi Natural, que ha estat força restrictiva i ha prohibit o limitat a un màxim de cinc persones l’accés a bona part dels cims en espais protegits, ja que coincideix amb l’època de reproducció de diverses espècies d’aus. Per això mateix es va haver de desistir de fer uns quants pics previstos i se n’han afegit fins a una setantena de nous, fet que va fer que es retardés l’obertura i el ritme d’inscripcions. A hores d’ara, la gran majoria ja són plens, tot i que ahir l’ANC encara feia una crida a apadrinar els últims, cosa que fan sobretot clubs excursionistes d’arreu del país i fins i tot la territorial occitana de l’entitat i el Casal Català de Tolosa, que van a la Val d’Aran. L’acció es complementarà amb una caminada de Portbou a Banyuls pel coll del Rompissó, una de les “rutes de la llibertat” per les quals històricament refugiats perseguits han travessat les Alberes. A Guils de Cerdanya se celebrarà dissabte a la nit l’acte central, que donarà pas a l’encesa més o menys simultània dels farells de llum, amb què el Pirineu s’il·luminarà sencer per simbolitzar la germanor entre els pobles que té a cap i cap en el seu clam per l’autodeterminació. Amb el permís de Lambán... o sense.


 

__