27 d’abril de 2017

Brussel·les proposa 4 mesos de permís retribuït per al pare



La Comissió proposa quatre mesos per a cada progenitor, però no es podran transferir de l'un a l'altre

26 Abr 2017

Pas endavant de Brussel·les per a la conciliació familiar. La Comissió proposa un permís retribuït de quatre mesos per a cadascun dels progenitors, per tenir cura dels fills fins als 12 anys. Amb aquesta mesura, la Comisió vol que s'equilibrin les diferències entre sexes a l'hora de fer-se càrrec de la canalla en els països de la Unió. A Espanya, des del gener, el permís de paternitat és d'un mes.

També es preveu el dret a flexibilitzar la feina, com les jornades parcials, fins que el fill o filla tingui 12 anys, i cinc dies l'any per tenir cura de familiars directes quan estan malalts.

Les mesures també pretenen que s'augmenti la participació de la dona en el mercat de treball. La realitat és que una de cada tres europees treballa a temps parcial, cosa que només fan el 8% dels homes europeus.

Com serà aquest permís retribuït
Són 4 mesos per a un progenitor i 4 mesos per a l'altre; per tant, no els podrà acumular un dels dos progenitors.
La Comissió vol que aquest permís pagat no l'hagin d'afrontar només les empreses sinó que també hi hagi subvencions públiques.

Si, finalment, el Consell Europeu i el Parlament Europeu aproven la mesura, l'última paraula la tindrà cada estat. Per a l'aprovació hi pot ajudar el fet que el Regne Unit estigui a punt de marxar de la UE, perquè fins ara sempre havia vetat qualsevol iniciativa d'aquest tipus.

Una Unió més social
Després d'anys d'austeritat, ara que l'economia comença a donar símptomes de recuperació i davant l'auge de la dreta populista a Europa, la Comissió vol donar un nou impuls al pilar social de la Unió. L'executiu europeu també vol posar sobre la taula propostes legislatives per millorar la cura dels pares, entre d'altres.

En defensa de la natalidad, Polonia subvenciona la mitad del gasto de cada hijo; ¿para cuándo en España?



En defensa de la natalidad, Polonia subvenciona la mitad del gasto de cada hijo; ¿para cuándo en España?


El programa del PiS afecta a cada hijo a partir del segundo para todas las familias y ayuda también a erradicar la pobreza. El PIB per cápita y el sueldo medio de los españoles dobla al de los polacos, pero criar un hijo les cuesta el triple que en Polonia. Su tasa de fecundidad es la misma


El partido que gobierna en Polonia, el conservador y católico Ley y Justicia, implantó el 1 de abril de 2016 el programa ‘500+’, con el que pretende aumentar la natalidad en un país en el que la tasa de fecundidad está en 1,3 hijos por mujer fértil, igual a la que tiene España.

Con ese programa de ayudas a la familia, Polonia subvenciona la mitad del gasto de cada uno de los hijos que nazcan, a partir del segundo, en todos los hogares del país.

Si se hace una comparativa entre España y Polonia en cuanto a las ayudas a la familia y la defensa de la natalidad, cabe destacar que el PIB per cápita y el sueldo medio de los españoles doblan los de los polacos. Sin embargo, criar un hijo de españoles cuesta el triple de lo que cuesta en Polonia.

Además, la natalidad en Polonia, con una tasa de fecundidad de 1,32 hijos por mujer en 2014, insuficiente ante la tasa de reposición necesaria (2,1 hijos por mujer), es prácticamente la misma que la española, 1,33 hijos por mujer en 2015.

Siendo esto así, cabe preguntarse a qué espera el Gobierno español para emprender medidas de ayudas a la familia y la natalidad similares a las adoptadas en Polonia.


2,5 millones de hogares beneficiados

El programa ‘500+’, medida estrella del Gobierno de Polonia, ideado por Ley y Justicia (PiS, por sus siglas en polaco), dota con 500 zlot (moneda polaca) mensuales, equivalente a 115 euros, a todas las familias por cada hijo que tengan a partir del segundo y sin importar sus ingresos.
Hay que recordar que en Polonia los gastos que ocasiona criar a un hijo rondan los mil zloty, es decir unos 230 euros, con lo que el coste de la manutención de esos hijos se ve reducido a la mitad.

Desde que se implantó la medida, que ha supuesto invertir unos 3.500 millones de euros en tan solo nueve meses, ya se han beneficiado del programa unos 2,5 millones de hogares polacos y 3,8 millones de niños.

Esa ayuda, que en grandes ciudades como Varsovia sirve de apoyo a las familias, en poblaciones menores o pueblos, donde la situación económica es más precaria, cobra una especial relevancia. Además, se trata de la Polonia rural, donde las familias son más conservadoras y tienen más hijos.

Pero, ¿con qué dinero financia el Gobierno polaco su medida estrella? Pues a través de impuestos a empresas y supermercados, la mayoría de titularidad extranjera, además de los 2.100 millones de euros obtenidos por la venta de licencias de telecomunicaciones.

Dada la repercusión que tienen estas ayudas en las urnas, donde una gran masa de votantes agradece al PiS las subvenciones por hijos, ningún experto duda de que va a ser muy difícil que ningún otro partido retire el programa ‘500+’.

No creo que ningún partido se atreva ya a quitar la ayuda por hijo. Se montaría una revolución”, advertía recientemente el arquitecto de 42 años Piotr Wozniak, en declaraciones publicadas por el diario El País este martes, 21 de febrero.

Cabe recordar también que, en materia provida, el Gobierno de Ley y Justicia ha restringido especialmente la ley del aborto y ha dejado de financiar la reproducción asistida. Y su agenda social incluye medidas como la reducción de la edad de jubilación o la subida de las pensiones a los jubilados.

¿Por qué no en España?

Ante este escenario en favor de la familia y provida, hay que preguntarse por qué el Gobierno de España, donde la natalidad está atravesando una auténtica crisis, a pesar de que los españoles desean tener dos o más hijos,  ni siquiera se plantea hacer propuestas parecidas para paliar los efectos de ese problema sobre las familias, como el cada vez más evidente envejecimiento de la población.

De hecho, ante una tasa de fecundidad de 1,33 hijos por mujer, prácticamente como la de Polonia, hay que resaltar otros contrastes que inclinan la balanza de ayudas a la familia en favor del Gobierno polaco.

En 2015, el PIB per càpita de Polonia era de 11.200 euros, y el salario medio de 11.788 euros; mientras en España en el mismo año eran, respectivamente, 23.200 euros y 26.259 euros, es decir más del doble del de los polacos, según una comparativa de Datos Macro.

Pero, ¿cuánto cuesta criar un hijo en España? Pues las familias se gastan entre 100.000 y 300.000 euros en criar a cada niño desde que nace hasta los dieciocho años, según se detallaba en el ‘II Informe sobre lo que cuesta un hijo’, elaborado por la CEACCU (Confederación Española de Organizaciones de Amas de Casa, Consumidores y Usuarios) con datos de octubre de 2006.

Así, si hacemos una media de 150.000 euros, resulta que criar un hijo a las familias españolas ya les costaba hace diez años alrededor de 694 euros al mes, es decir el triple de lo que les cuesta hoy a los hogares polacos.

Víctor Ruiz

21 d’abril de 2017

Sant Jordi té una rosa, Josep Maria de Segarra

  
Amb ella té més sang a dins les venes,
per plantar cara a tots els dracs del món.
                                      
                         Josep Maria de Segarra


Josep Maria de Segarra (1894-1961)

 



Benedicto XVI, últimas conversaciones, con Peter Seewald, reseña



" El verdadero problema de nuestro momento histórico, nos advierte, radica en que Dios está desapareciendo del horizonte de las personas". "La extinción de la luz procedente de Dios"  hace que sobre la  humanidad se abata una desorientación "cuyos destructivos efectos nos resultan cada dia más patentes".

"Benedicto XVI, últimas conversaciones", con Peter Seewald. Ed. Mensajero. Bilbao. 2016. 309 páginas. 19 €.


- Acaba de llegar a las librerías.- El texto es un diálogo, no tiene particulares dificultades de comprensión, se lee fácilmente. "Las entrevistas tuvieron lugar poco antes y poco después de la renuncia de Benedicto XVI" expone el autor en la introducción. El autor ha publicado otros tres ó cuatro libros con el cardenal Ratzinger, recuerdo  "La sal de la Tierra" y "Luz del mundo". Es curiosísimo para mí cómo este cardenal fue siempre un punto pionero, un punto incómodo con lo establecido... y todo ello sin salirse de los márgenes de la Iglesia. 

En la introducción Peter Seewald desea que el libro "pueda contribuir..., a corregir imágenes falsas y arrojar luz en las zonas oscuras, en especial en las circunstancias de una dimisión que tuvo al mundo en vilo. Al final no se trata sino de entender mejor al hombre Joseph Ratzinger y al pastor Benedicto XVI, de apreciar su santidad y, sobre todo, de mantener abierto el acceso a su obra, que alberga un tesoro para el futuro"

Al inicio el libro repasa el último período de su pontificado.  En otros capítulos va repasando los hechos de su infancia, la amenaza que Hitler suponía, las reacciones en la Iglesia alemana ante el nazismo;  la segunda guerra mundial que se veia venir, estancia en el seminario, años del inicio de su docencia en teología.  Cómo sucedió para que tomara parte en el Vaticano II, que Juan Pablo II lo llamara a Roma, aspectos de su paso por la Congregación para la Doctrina de la Fe, de su pontificado, de su dimisión, de la elección del Papa Francisco... 

Asoma de vez en cuando la facilidad de Benedicto para  definir, para verbalizar asuntos nebulosos para el resto de los mortales. Como por ejemplo qué estudia la teología, qué es la religión; qué sucede cuándo se hace teología sin Iglesia;  cómo define los problemas de nuestro mundo desde su perspectiva...

50 llibres recomanats, fàcils, entretinguts. Que facin lectors habituals als qui encara no ho son. v.3



50 llibres recomanats — v.3

La nostra llista alternativa de 50 llibres. Fàcils, que facin lectors a qui no ho són. Sempre s’ha de tenir un llibre bo a mà, un que t’estiri a seguir llegint. Si no t’interessa, l’abandones i n’agafes un altre. Si t’agrada, aprofites els teus raconets de temps lliure. Hi ha temes prou diversos perquè puguis escollir-ne algun.





HISTÒRIA: 

1.    “El factor humà. Nelson Mandela i el partit de rugbi que va construir una nació”.
        John Carlin. Ed. La Campana  (una història extraordinària de superació personal) 

2.   “Esta noche la libertad”. Dominique Lapierre & Larry Collins  (sobre la indepen-
        dència de la Índia)  (castellà)

3.   “Fouché”. Stefan Zweig  (revolució francesa)  (castellà)
4.  “Historia de un alemán. Memorias 1914-1939”. Sebastian Haffner. Ed. Destino  (boníssim; els 3 primers mesos des de la pujada al poder de Hitler)  (castellà)
5.  “Orwell en España”. George Orwell. Tusquets Editores  (inclou “Homenatge a Catalunya”, així com altres articles relacionats amb la guerra civil d’Espanya que va intentar publicar a Anglaterra. Ironia suau, honestedat intel·lectual. Dóna testimoni de la revolució comunista dins la revolució d’esquerres que succeí a Barcelona)  (castellà)(en català hi ha editat “Homenatge a Catalunya”, sense els altres articles)

6.  “Moments estel·lars de la Humanitat”. Stefan Zweig. Quaderns Crema.  (espigola diferents episodis; aquest llibre és un clàssic) (està editat en català i en castellà)
7.   “La trama del pasado. Diecisiete momentos que cambiaron la historia del mundo”. José-Enrique Ruiz-Doménec. Ed. Librosdevanguardia. BCN 2014  (també va exposant diferents moments; interessant)  (castellà)
8.   “Com Catalunya s’obrí al món mil anys enrere”. Ramon d’Abadal i de Vinyals. Col·lecció Episodis de la Història. Rafael Dalmau Ed.  (fulletó molt curt, però deliciós)
9.     “Jaume I”. Cingolani. Edicions 62
10.  “La memòria dels reis”. Cingolani. Editorial Base  (comenta les quatre grans Cròniques)
11.   “Historia de los griegos”. Indro Montanelli  (castellà)
12.   (Trilogía sobre Roma-Cartago). Santiago Posteguillo  (castellà)
13.   Edificis viatgers de Barcelona”. Jordi Peñarroja. Llibres de l’Índex


NOVEL·LA:

14.   “Mi planta de naranja-lima”. Jose Mauro de Vasconcelos  (tendra i deliciosa) 
         (castellà)

15.   “La nena dels tres noms”. Tami Shem-Tov  (una lliçó de tendresa)
16.   “Incerta glòria”. Joan Sales. Club Editor  (ambientada a la guerra Civil espanyola)
17.   “La Plaça del Diamant”. Mercè Rodoreda
18.   “El barón rampante”. Italo Calvino  (castellà)
19.   “Lo importante es vivir”. Carmen Martín Gaite  (castellà)
20.   “Nebulosidad variable”. Carmen Martín Gaite  (castellà)
21.   “El fantasma de Canterville”. Oscar Wilde  (castellà)
22.   “Un día en la vida de Ivan Demisovich”.  (castellà)




ASSAIG: 

23.  “Notícia de Catalunya. Nosaltres els catalans”. Jaume Vicens i Vives. Ed. Vicens i 
        Vives (un clàssic: com som, quin caràcter tenim, com ens hem anat forjant com 
        a nació a traves de la història)

24.   “Les formes de la vida catalana”. Josep Ferrater Mora. Edicions 62  (trets principals del caràcter català,  precís, concís escrit per un filòsof boníssim que es va exil·lar després de la guerra, un altre clàssic)
25.  “Nosaltres els valencians”. Joan Fuster (un clàssic)
26.   “Els altres catalans”. Francesc Candel  (un clàssic)
27. “Diario del Crash”. Santiago Niño-Becerra.Ed.  Los Libros del Lince (castellà) (visió llùcida, honrada, documentada de l'actual crisi, comparant·la amb la del 1929)

28.  “Modesta España. Paisaje después de la austeridad”. Enric Juliana. Ed. RBA. 2012  (castellà)

29.  “Economia liberal per a no economistes i no liberals”. Xavier Sala i Martín. Dèria Ed.



MEMÒRIES:

30.  “De tots colors”. Fabián Estapé. Edicions 62  (els records de la seva època com a
       catedràtic, rector de la Universitat de Barcelona, i com a conseller econòmic durant
       els anys anteriors a la Transició, són els que més m’han agradat) 

31.  “Homenots”. Josep Pla (n’hi ha diverses edicions; m’han recomanat la dels pintors
       Mir i Santiago Rusiñol i de l’escultor Manolo Hugué…; més exemples: “Uns Homenots:
      Prat de la Riba. Pompeu Fabra. Joaquim Ruyra. Ramon Turró”. Josep Pla. Ed. Llibres
      a Mà) 

32.   “Quan érem feliços”. Nadal  (records de la infantesa)


33.   “El hombre en busca de sentido”. Viktor Frankl  (castellà)

34.   “Autobiografía”. Gilbert K. Chesterton. Ed. Acantilado  (castellà)

BIOGRAFIES:

35. “Honorables. Cartes a la pàtria perduda”. Quim Torra. Ed. A Contra Vent  (semblances de grans catalans)
36.  “Deu grans catalans. Un homenatge personal a deu figures històriques”. Fabián Estapé. RBA La Magrana  (em va agradar força)
37.  “Nuestros antepasados”. Italo Calvino  (castellà)



CRÒNIQUES:

38.   “El Quadern Gris”. Josep Pla  (un dels textos bàsics de l’autor)
39.   “Les Hores”. Josep Pla
40.   “El pagès i el seu món”. Josep Pla. 



ASSAIG SOBRE ART:

41. “El silencio creador”. Federico Delclaux. Ed. Rialp  (castellà)(boníssim, recull de textos sobre l’art)

       HUMOR:
42.  “La Ley de Parkinson y otros ensayos sobre administración”. C. Northcote
         Parkinson. Ed. Seix Barral. 1998  (castellà)

43.   “Al patrimonio por el matrimonio. Tercera ley de Parkinson”. Ed. Deusto
44.   “Todas las cosas grandes y pequeñas”. James Herriot. Ed. Grijalbo  (castellà)

45.   “Diario de un fiscal rural”. Tawfiq Al-Hakim. Ed. del Viento. La Coruña. 2003 
          (castellà)

46.   “La Tesis de Nancy”. Sender  (castellà)

47.   “Mi familia y otros animales”. Gerald Durrell  (castellà)

CONSELLS SOCIALS — AUTOAJUDA — EDUCACIÓ — CREATIVITAT:

48.   “Som avis”. Victòria Cardona
49.  “Los hombres son de Marte, las mujeres de Venus”. John Gray. Ed. Grijalbo 
        (castellà)

50.   El cerebro infantil: la gran oportunidad”. José Antonio Marina. Ed. Ariel 
        (castellà)




Llibres que hem llegit: control de l'opinió pública en el nazisme


LLIBRES QUE M'HAN IL·LUSTRAT SOBRE EL CONTROL DE L'OPINIÓ PÚBLICA  PER  PART  DE  L'ESTAT AL NAZISME, I QUE RECOMANO:


Llibre meravellós que ha encantat a tothom que el llegeix. Stefan Zweig, vienès carregat de cultura fins a nivells inimaginables, escriptor d'enorme èxit, ha hagut de marxar d'Autria per l' "Anexió"  de Hitler, ell és jueu. Explica els temps i cultura de l'Imperi Austro-Hungar des de 1875, la gènesi de la Primera Guerra Mundial, i de la Segona, ja exiliat a Anglaterra.  Tots els llibres de Zweig son fàcils de llegir, era un gran escriptor. Editat en català i en castellà.
"El món d'ahir. Memòries d'un europeu"  Stephan Zweig. Ed. Quaderns Crema. Barcelona. 2001. (531 pàg).




Un mestre i funcionari de l'Estat alemán es nega a fer·se del partit nazi per les seves conviccions catòliques. Aixó li costa la plaça, doncs el prejubilan. Història de com la seva família van lograr sobreviure la 2a Guerra Mundial des de la seva casa a Berlín. Joachim Fest escriu els seus recods d'infantesa. Es un testimoni històric, publicat després de la mort de l'autor. La brutalitat, les mentides nazis, les "neteges" dins del partit, els assassinats... el silenci de tants, però també les ajudes no demanades dels veïns avisant al pare d'un registre domiciliari inminent, de les xarxes de resistència... En català.
"Jo no"Joachim Fest. Columna Edicions. Barcelona. 2007. (348 pàg).



Aquest investigador francès del CNRS ha estudiat les pautes que va seguir Hitler i el seu partit per a seduïr l'alta societat alemana. Era una part important pel control total del pais, a més a més de la premsa, la ràdio, els assassinats dels opositors a txeques, i/o envio a camps de concentració. Expulsen els jueus del país per quedar·se els seus bens (s'els queden els del partit es clar), o els envien als camps... És interesant el mètode dels nazis d'anar fent fer proves i examinar el grau d'anestèsia de la societat alemana abans de donar cada pas endavant. Per exemple abans d'assassinar els opositors dins del propi partit (la Nit dels Ganivets Llargs), i abans de cada pas en l'horrorós destí dels jueus, un dia a recordar va ser la Nit dels Vidres Trencats. Com no hi va haver una oposició significativa, vàren seguir... Texte fàcil de llegir, ha estat molt ben apreciat pels lectors. En castellà.
"El pecado de los dioses. La alta sociedad y el nazismo". Fabrice d'Almeida. Ed Taurus. Madrid. 2008. (463 pag.)



Para mí éste ha sido otro libro capital para entender el régimen de Hitler en su tiempo. Es significativo que se publicara póstumo en el 2000, aunque fue escrito en 1939. La segunda mitad del libro expone precisamente lo sucedido desde enero 1933, los primeros meses desde que Hitler accedió a la Cancillería. Escrito con elegancia, se lee fácilmente, dando detalles de primera mano de la instalación del nacionalsocialismo en Alemania. Todo lo que pasó no tiene explicación racional, pero dentro de cierto misterio, este libro ayuda mucho a captar los rasgos principales. Lo recomiendo vivamente.

"Historia de un alemán. Memorias 1914 - 1933 Sebastian Haffner. Ed. Destino. Colección Áncora y Delfín, n.939Barcelona. 2001. (312 pag.)




Otros libros que hemos leído de este período histórico:

> "Conversaciones con Albert Speer. Preguntas sin respuesta"  Joachim Fest.  Ed. Destino. Colección Imago Mundi, n.135. Barcelona. 2008. (230 pag.)

> "Alemania: Jekyll y Hide. 1939, el nazismo visto desde dentro" Sebastian Haffner. Ed. Destino. Colección Imago Mundi. n.70. Barcelona. 2005. (234 pag.)





CRONOLOGÍA BREVE:


1914-1918   Primera Guerra Mundial. 
Grave inestabilidad política y gran pobreza en Alemania en la década siguiente.


1920, Asesinato del ministro Erzberger por elementos antisionistas.
 
1922, JUNIO  Asesinato del ministro alemán de Asuntos Exteriores, Walter Rathenau.

1923, 8 y 9 NOVIEMBRE.  Hitler intenta tomar el poder en Munich, Baviera, en el "Putsch" de la Cervecería, con 600 SA (organización paramilitar del Partido Nazi conocida también como los "camisas pardas").  Fracasa, es condenado a 5 años de prisión, una pena moderada, pero sólo pasa 9 meses.

1932, ABRIL.  Hindenburg es reelegido Presidente de Alemania. Von Papen es el Canciller.



1933, Ascenso de  Adolf Hitler al poder:

1933, 30 DE ENERO: El Presidente alemán Paul Hindenburg nombra Canciller a Hitler.

1933, 27 DE FEBRERO:  Es incendiado el edificio del Reichstag, sede del Parlamento. Hitler consolida los poderes de emergencia y suspende los derechos fundamentales. Alemania deja de ser un Estado constitucional en la práctica. Se desata el terror y se arrestan miles de opositores políticos.

1933, 5 MARZO: Nuevas elecciones para el Reichstag. Los nazis solo obtienen el 44%. 

1933, 8 MARZO: Golpe de estado, es derrocado el gobierno bávaro por la SA, toman el poder los nazis. Pasividad de los dirigentes (policía, división del ejército estacionada en Baviera,...) El motivo era el miedo desde el incendio del Reichstag. 

1933, 11 MARZO:  Arrestan a 60 judíos influyentes sin ningún motivo. Un jurista judío, el Dr. Siegel, protestó en contra de los arrestos y habló con dureza de Hitler. En represalia, al dia siguiente lo arrastraron por la ciudad con un cartel colgado al cuello con las palabras de sus "injurias", esta vez aplicadas a él mismo.

1934, 30  JUNIO: La llamada  Noche de los Cuchillos Largos. Hitler manda asesinar a los opositores de su propio partido.


Josep Fontana: 'Aquest país, si s'ha de salvar, el salvarà la gent' - VilaWeb

Josep Fontana - Aquest article és boníssim, si podeu, no us el perdeu.



Entrevista a l'historiador, que publica el llibre 
'La formació d'una identitat'


Autor/s: Andreu Barnils

Josep Fontana (1931) és un dels historiadors catalans més prolífics i llegits. Més de quinze llibres escrits, doctor en lletres per la Universitat de Barcelona i deixeble de tres grans historiadors: Pierre Vilar, Ferran Soldevila i Jaume Vicens i Vives, de qui fou ajudant. L'any 1966 les autoritats franquistes el van apartar de la docència durant dos anys. Ha exercit de degà a la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i ha estat professor a la mateixa universitat i a la Pompeu Fabra. Fundà l'Institut Universitari d'Història. Fontana ha introduït els treballs d'Eric Hobswam, Edward Thompson, George Rudé o Aleksandra Lublinskaia a casa nostra. Ara acaba d'escriure el llibre 'La formació d'una identitat' (Eumo Editorial). És una història de Catalunya des del segle VIII fins als nostres dies. En 482 planes (incloses cinquanta de bibliografia) mira de respondre com és possible que la identitat catalana hagi arribat fins als nostres dies amb tants entrebancs. Ací en podeu llegir un fragment. Fontana ens rep molt amablement al seu pis del Poble-sec, barri de Barcelona on viu des de l'any 1939.



—Dieu que us vau animar a escriure el llibre després d'assistir a la manifestació independentista de l'any 2012.



Manifestació de l'11.set.2012. Pg Gràcia. Foto Blanca Alsina


—Els de Catalunya Ràdio, no sé per què, m'inviten al seu estand, a l'Estació de França. Ho veig tot, i amb els monitors de televisió al voltant. Hi tinc una percepció de la manifestació diferent, i d'un final que no sé si la gent va copsar: quan es van presentar les peticions a Núria de Gispert, presidenta del Parlament, la gent xiula. M'adono que agafa de sorpresa la gent de Convergència i que per primera vegada es produeix una mena de resposta clara sobre la petició d'independència. Això em fa pensar que allí hi ha alguna cosa. Sobretot una, per mi fonamental: aquella gent es mobilitza des de sota. Això em lliga amb unes altres experiències. Per exemple: com és que l'any 1977 surt un milió de persones al carrer? Qui ho ha preparat allò? Ningú. No havien estat ensinistrats, aquella gent. No hi havia propaganda catalanista, aleshores. La manifestació em fa pensar en aquestes coses.



—També dieu que voleu divulgar investigacions recents sobre la història catalana que no han arribat a la gent. Per exemple?

La idea que el despotisme il·lustrat del segle XVIII va promoure el creixement econòmic després del 1714 és una 'filfa'. Ho dius a la gent i es queden sorpresos. Que els Borbons van promoure l'èxit econòmic s'ha dit tant, que s'ho han cregut!





—M'ha xocat una cosa que dieu en algunes altres entrevistes: la paraula 'raça' és un invent espanyol.

—Això ho va explicar un historiador anglès sobre morescos. Diu que 'raza' és una paraula castellana que vol dir 'defecte en un teixit'. 'Un teixit que té raça.' Després la paraula passarà a les altres llengües, perquè efectivament a Castella és una paraula que passa a aplicar-se a 'la raça de moros i raça de jueus'. Com un defecte. A Castella hi ha un refús a la diferència cultural. Refús més cultural que no pas religiós, perquè quan es converteixen es manté. No hi ha hagut manera que Castella entengués l'associació amb ells de cap més manera que no sigui l'absorció. No toleren la diferència cultural. Castella no ho pot suportar. I aleshores... raça. L'exigència d'un certificat de netedat de sang es manté encara al segle XIX. El 1824, al reglament de mestres de primeres lletres s'exigeix la presentació d'un certificat de netedat de sang. Jo en guardo algun, d'aquests.





—Una idea del vostre llibre és que la falta de grans fortunes a la Catalunya medieval va afavorir la democràcia interna.

—Sostinc que hi ha un equilibri, si es vol en la mediocritat, dins la societat medieval catalana, que empeny cap a una sortida pactista entre els membres de la societat. El fet que la monarquia no és prou forta, a Catalunya, per convertir-se en absoluta, i que més tard la gran noblesa catalana emigri cap a la cort de Madrid ajuda. No queden nobles i queda un tipus de societat que té dues classes de regiment: la Generalitat i el Consell de Cent. Tens una societat que funciona bastant com una República. Dóna un tipus de societat molt diferent del que es va desenvolupar a Castella.





—Per exemple?

Les corts, per exemple, que fixen al rei l'obligació de reunir-les. A Castella el rei no té aquesta obligació. O l'existència de la Generalitat, que és molt important perquè manté aquesta observació sobre les lleis entre reunió de corts i reunió de corts. Això no existeix a Castella. No hi ha aquest organisme que manté el control sobre la política. I sobretot el fet que arriba un moment que qui controla la Hisenda pública és la Generalitat. El control dels diners és a les mans d'aquestes institucions, i per tant fora de l'abast del rei. Això és un fet molt nou, que no es dóna a França ni Anglaterra fins el segle XVII o XVIII. I aquí apareix des del segle XIV.





—Catalunya com a protoestat modern.
—Sí, són estructures d'estat modern. Sempre s'ha de matisar. Són societats en camí de la democratització, no democràtiques encara. I la societat catalana de començament del segle XVIII és  una  societat  efectivament
amb uns graus de llibertat considerables, i fixats en aquestes lleis. Lleis que garanteixen coses tan importants com ara que no es pot castigar ningú sense judici. Als militars castellans, quan vénen aquí, això els fot nerviosos. Una altra: no hi ha obligació d'anar a la guerra llevat que sigui per a defensar el país i sempre que el rei hi sigui present. De cap manera no és té obligació d'anar a una aventura de conquesta. Hi ha també el Tribunal de Contrafaccions (1702-1713). Aquest tribunal a penes s'havia estudiat i és important. Feia de tribunal de garanties. Recomano un estudi d'Eva Serra i Josep Capdeferro: 'La defensa de les constitucions de Catalunya. El Tribunal de Contrafaccions'. Em fa por que aquest llibre no es difongui prou. Dóna una idea clara de cap a on anaven. No parlem d'una democràcia moderna. No. Però anàvem per aquest camí. Per tant, com podia haver funcionat la monarquia de les Espanyes en un tros funcionant amb regles com aquestes, i Castella amb les seves? Impossible.



—Com expliqueu que s'hagi mantingut aquesta idea de nació entre els catalans, tot i formar part del regne espanyol des de fa segles?

L'evolució separada d'aquestes dues societats, la catalana i la castellana, fa que a principi del XVIII Catalunya sigui ja una realitat molt diferent. La gent es creu els drets i les llibertats que tenia. La prova és com ho defensen durant la guerra: des de sota. I quan perden la guerra, després del 1714, no ho perden tot. Perden la Generalitat, les corts, el Consell de Cent i en principi els ajuntaments, que s'obren a la venda de càrrecs. (Sí, els càrrecs es venien. Qui els comprava, se'ls quedava. És certament un element destructor.) Vull dir que quan s'acaba la guerra se suprimeix l'aparell polític, cert, però se salva en canvi el dret civil. Justament els reialistes, els borbònics, el salven! Perquè són gent que tenen terres i negocis i saben que el codi civil els salva. Les normes sobre les herències, el matrimoni, la formació de societat i companyies, els contractes de la terra, etc. Si més no, la societat continua funcionant com abans. Per exemple, una de les coses que transforma Catalunya al segle XVIII és l'emfiteusi. Donar les terres perquè un altre les treballi en canvi de part del fruit. Això permet que tothom tingui una oportunitat de feina. Jovellanos ja deia que en agricultura i indústria Catalunya havia anat creixent i Castella, tot el contrari. No s'ho expliquen, i és quan surt aquest mite: 'El labriego catalán de las peñas saca pan.' No era veritat. De les 'peñas', en treia vi. Plantava vinyes, feia vi, el venia, comprava blat, etc.





Això sol ja explica les diferències entre Catalunya i Castella?

 Plano de Barcelona del 1808. A mà dreta veieu la Ciutadella en forma d'estrella.



No. Explica tan sols que aquesta societat continua essent diferent. I que pot fer créixer els nuclis d'industrialització. El 1840 Catalunya té els tres primers sindicats moderns. Quan fora d'aquí no s'ha passat de confraries pietoses. Té unes formes de vida diferents. Distintes.  A mi m'impressiona  un fet, i l'assenyalo: quan als anys quaranta del segle XIX s'enderroca la Ciutadella, a Barcelona els membres del batalló de la milícia diuen que ho fan perquè la terra de la Ciutadella havia estat arrabassada a gent de la ciutat per un tirà que era Felip V. I que s'ha de tornar a les famílies propietàries. 'Lo hemos hecho porque somos libres, somos catalanes.' Com el 1842 existeix aquesta idea que aquí hi havia hagut una usurpació més de cent anys enrere, que ens havien pres les cases, les terres. Com perviu. I sense llibres d'història, sense escoles que ho expliquin.





—Dieu que no voleu que us tradueixin el llibre a l'espanyol.

—Aquest llibre ja em porta maldecaps ara. Això de voler mostrar que són diferents.... Abans d'ahir fins i tot a El País en feien conya, d'això. Sobre historiadors a sou que diuen que 'somos diferentes y si cuela cuela'. Miri, jo no estic a sou de ningú. De fet, jo no sóc una persona benvista ni a Convergència ni a La Vanguardia. Jo, a un lector castellà li ho hauria d'explicar d'una altra manera. I sempre comparant amb la seva realitat de Castella. Seria un altre llibre. Si aquest llibre es tradueix al castellà, els lectors de bona fe, bé, però la majoria se sentirien 'rebotats'. Per això, a la primera proposta que m'han fet de traduir-lo al castellà, hi he dit que no. No serviria de res, perquè si ho he d'explicar a un lector castellà, li ho he d'explicar d'una altra manera. Aquest llibre és fet per a la gent d'aquí, per explicar-los que aquesta cosa que els duu a sortir al carrer, a manifestar-se, ve de lluny. El protagonista d'aquest llibre és la gent. Podria dir el poble. No. La gent. Els qui defensen Barcelona el 1714 són la gent. Els qui fan el gran canvi econòmic al segle XVIII són la gent. Els qui salven la llengua al segle XIX són la gent. I és la gent que resisteix l'impacte del franquisme sense deixar-se esclafar. No són els partits. Quan el 1977 surt un milió de persones és la gent. I el 2012 és la gent que surt. La meva idea és que aquest país, si s'ha de salvar, el salvarà la gent.





—Havíeu militat al PSUC antifranquista, i parleu de les esquerres traïdores.

—Jo vaig ingressar el PSUC, amb un programa que parlava d'autodeterminació, l'any 1957. Fins el 1977, vaig estar-hi vint anys. Els pactes de la transició van arribar. Els partits d'esquerres es van adonar que no es podien imposar. No eren prou forts. Jo hauria acceptat que el partit del qual formava part hagués dit: 'No tenim ni les condicions ni la força per a aconseguir els objectius.' En lloc d'això se'n van oblidar. El carrer ja no importava, importava la política parlamentària. I ho van engegar tot a rodar. Es va matar des de dalt. Sostinc que en alguns casos parlar de traïció és ben clar. Dono l'exemple de Felipe González. Ara han sortit unes memòries d'un que va ser membre del futur CESID. Hi explica les converses de González i Guerra amb els membres dels serveis secrets just abans de legalitzar-se el PSOE. González, de cara enfora, diu que defensa el dret d'autodeterminació. I al serveis secrets els diu que de cap manera acceptarà el pacte fiscal per a Catalunya, que aquí a Catalunya hi ha una cosa errònia, que els treballadors segueixen als comunistes i no els socialistes, i que mai no tolerarà un partit socialista català independent. Aquest, pel cap baix, van mentir de la manera més descarada. Sí, parlo dels que van trair la gent que s'ho havien jugat per una altra cosa. Volíem una altra cosa.





—Escoltant-vos... No hauríeu de ser a la CUP?

—Hi he parlat, i em cauen molt simpàtics. Quan es mouen en l'àmbit municipal, pel que sembla, ho fan esplèndidament bé. Però ara que han passat més amunt... Per exemple, posar en primer lloc els Països Catalans. Mmm. Anem amb calma. Perquè a València hi ha una altra cosa. I a Mallorca, una altra. Vull recordar que en tots dos llocs voten el PP. Ara, hi ha una cosa molt reveladora. Quan em toca anar a reunions obertes, xerrades, etc., per exemple, de CCOO veig que són gent de cinquanta anys en amunt. I quan vaig amb la CUP són gent jove. La CUP té més capacitat, però tenen problemes. Costarà d'eliminar la por que encara fan. Tinc una considerable simpatia per ells, però també dubtes considerables sobre com se'n sortiran en la política parlamentària.




—He vist que dèieu que la independència només s'aconsegueix amb una guerra.

—Quan dic això, es pot matisar. La independència es pot aconseguir o per la força o per la negociació. Força no en tenim. Negociació? Fer-se il·lusions que avui algú en un govern de Madrid és capaç de concedir-nos això em sembla bastant difícil. En tot cas em sembla que serà una lluita que serà llarga. A mi l'aspiració a la independència em sembla totalment justa i legítima. Ara, em sembla que és difícil. És admirable que s'hagi aconseguit el nivell de mobilització que s'ha aconseguit. Que la gent no s'hagi cansat de veure que aquests passos no aconsegueixen coses.




—El 9-N vós i jo vam votar al mateix col·legi.

I una cosa estimulant era veure que tot funcionava ordenadament sense funcionaris, sense policia. Sí, jo vaig votar al col·legi d'aquí al barri. Era bonic. Em vaig fer la il·lusió que un dia muntarem una cosa d'aquestes des de baix i farem unes eleccions no per elegir ningú, sinó per fotre'ls al carrer a tots. Una mena de somni de futur. Però em preocupa que l'entestament a presentar el resultat com una cosa que es pot aconseguir a curt termini acabi desmoralitzant. I el motiu del llibre, i acabo així, és dir que aquesta és una lluita molt llarga. No és de fa sis o set anys, sinó de cinc-cents. Hem continuat, hem anat aguantant, hem perdut guerres, hem anat tirant endavant. I hem de continuar tirant endavant.

 

"La formació d'una identitat. Una història de Catalunya"  Josep Fontana. Eumo Editorial. Vic.  2014. (485 pàg)