__
26 de març de 2023
25 de març de 2023
dissabte 25 març 2023. Comentari general a la situació financera. Amb tanta inflació serem més pobres, tot i que el discurs oficial ho negarà
[Ha caigut el Credit Suisse, han deixat als bonistes a zero, eliminant així només 17.000 milions de dòlars. El discurs oficial parla de confiança.
Ahir queia el Deusche Bank un 10% a la borsa, un altre perill a la vista. Escolteu el que diu en José Antonio:]
NOTÍCIES RELACIONADES:
>> (dimecres 15.03.2023) - La crisis de Credit Suisse eleva las pérdidas de los bancos españoles en bolsa a 24.000 millones
>> (divendres 17.03.2023) - La crisi bancària americana s'encomana a Europa.
__
24 de març de 2023
Dimarts es constitueix al Congrés la comissió de l'Operació Catalunya
Busca aclarir la implicació del govern de Rajoy i de caps policials en operacions de guerra bruta contra l’independentisme que van portar fins i tot a pressionar govern i bancs d’un país sobirà com Andorra
24 març 2023 - El PuntAvui - X.M - Barcelona
Dimarts es constituirà al Congrés dels Diputats
la comissió d’investigació de l’Operació Catalunya que ha d’intentar
treure l’entrellat de les operacions il·legals de guerra bruta contra
l’independentisme i dirigents catalans liderades des del ministeri de
l’Interior del govern del PP de Mariano Rajoy. El dia de constitució ha
començat a comunicar-se avui als diputats dels grups parlamentaris que
n’hauran de prendre part.
La comissió es constituirà dimarts 28 a
dos quarts de dues del migdia segons ha decidit la Presidència del
Congrés després que dimarts s’acabava el termini perquè els grups
parlamentaris nomenessin els seus representants. Dimarts s’haurà de
constituir la mesa de la comissió, decidir qui la presideix i elaborar
un pla de treball i un calendari que hauria d’incloure un seguit de
compareixences que els grups votaran. La proposta de creació de la
comissió aprovada al setembre planteja investigar “presumptes
irregularitats que vinculen a alts càrrecs i comandaments policials,
així com la seva relació amb possibles entramats privats o lobbies de
pressió, la possible intromissió en la sobirania d’altres països i les
connexions d’aquesta trama amb la denominada Operació Catalunya”. De fet
inclou des de la publicació de notícies falses com l’existència d’un
compte corrent a Suïssa de Xavier Trias signada pels periodistes Eduardo
Inda, Esteban Urreizteta i Fernando Lázaro a El Mundo o la intromissió
del govern de Rajoy en la sobirania d’Andorra per aconseguir presumpta
informació bancària de la família Pujol, Artur Mas o Oriol Junqueras tot
provocant la intervenció de la Banda Privada d’Andorra (BPA) per un
suposat blanqueig de diners que no s’ha demostrat en un fosc afer que
està investigant la mateixa justícia andorrana.
En el cas andorrà i
l’Operació Catalunya hi estan relacionats l’expresident espanyol
Mariano Rajoy; l’exministre d’Hisenda Cristóbal Montoro; l’exministre de
l’Interior Jorge Fernández Díaz; l’exsecretari d’Estat de Seguretat
Francisco Martínez; l’exdirector de la Policia Ignacio Cosidó i
l’excomissari Villarejo però també els màxims responsables policials del
Cos de Policia Nacional.
__
Catalangate: La missió l’Eurocambra es reunirà dimarts amb la comissió de Defensa per Pegasus via telemàtica
Després de la plantada als eurodiputats
[que venien per informar-se sobre l'ús del programari Pegasus] d’aquesta setmana [al Congreso], es trobaran via telemàtica
Després de la plantada d’aquesta setmana, la
trobada entre la delegació de la comissió de l’Eurocambra que investiga
l’us del programari espia Pegasus i la comissió de Defensa del Congrés
ja té nova data. Com ha avançat l’ACN i ha confirmat El Punt Avui, serà
dimarts que ve a dos quarts d’onze del matí quan podran fer la trobada
que, sense previ avís, es van cancel·lar de facto dimarts, ja que
els membres de la mesa de la comissió presidida pel diputat del PP José
Ignacio Echániz no es van presentar a la sala on els eurodiputats els
havien estat esperant durant més de dues hores. L’excusa va ser la moció
de censura que s’estava debatent aquell dia a la cambra baixa
espanyola, però la delegació europea va explicar després que se’ls havia
assegurat que es podria celebrar la reunió en un recés de la sessió
parlamentària.
Els eurodiputats que formen part de la delegació
d’investigació del cas Pegasus van estar acompanyats dels diputats d’ERC
Montserrat Bassa, Junts per Catalunya, Míriam Nogueras, En Comú Podem,
Jaume Asens, i la CUP, Albert Botran, a més d’un representant del PNB.
Bassa va declarar després que tornessin cap a casa amb les mans buides
que així la comissió de l’Eurocambra havia pogut comprovat el tracte que
dona el Congrés a l’afer de l’espionatge d’estat als polítics
independentistes.
La reunió de la setmana vinent serà de forma telemàtica.
NOTÍCIES RELACIONADES:
__
22 de març de 2023
Lluís Duran: "No interessar-nos per la vida de Carrasco seria matar-lo dues vegades
L'historiador Lluís Duran reivindica el polític Manuel Carrasco i Formiguera en una monumental biografia publicada per Viena, amb pròleg del president Quim Torra
Vilaweb - Joan Safont Plumed - 19.03.2023
L’historiador Lluís Duran i Solà (Barcelona, 1963) acaba de publicar un volum de més de nou-centes pàgines dedicat al polític Manuel Carrasco i Formiguera. Intitulat Pensament i acció. Per una Catalunya lliure i socialment justa (Viena Edicions) i prologat pel president Quim Torra, el llibre pretén de recuperar la veu del dirigent catalanista i cristià més enllà de l’execució pels franquistes el 9 d’abril de 1938.
Durant deu anys, Duran, que treballa al Centre d’Història Contemporània de la Generalitat, s’ha capbussat en arxius i hemeroteques tot seguint el rastre de qui considera “una figura cabdal per a entendre la història passada i present del catalanisme, i un dels polítics que va deixar una empremta més profunda en la història del nostre país durant la primera meitat del segle XX”. De la Lliga Regionalista a Acció Catalana i, d’aquí, a Unió Democràtica, Carrasco va desplegar una activitat incansable que el va portar a ser empresonat durant la dictadura de Primo de Rivera, però també a diversos càrrecs durant la República.
Parlem amb el seu biògraf, tot resseguint també la seva pròpia trajectòria, marcada pel mestratge de Josep Termes i Albert Manent.
—D’on surt la vostra vocació d’historiador?
—D’un llibre que els meus pares em van regalar per Reis quan tenia set anys: "La Història de Catalunya il·lustrada", de Ferran Soldevila i Josep Granyer.
El pares eren d’una generació que ens va transmetre silencis
significatius, com una mena d’orgull d’una època brillant de la cultura
catalana que la guerra havia esborrat. Volia saber d’on venia aquesta
esperança desfeta que intuïa i, d’alguna manera, explicar el que ells no
m’havien explicat.
—Quins van ser els vostres mestres?
—Josep Termes em va dirigir la tesi sobre l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, i compartia amb ell moltes coses, a banda de la passió pel Barça. Com ara, la seva brillant idea del catalanisme popular, que va esbossar. Per altra banda, també m’ha influït Albert Manent. Per a algú que s’acabava de doctorar, poder parlar de tu a tu amb una eminència com ell era molt estrany. Amb la seva forma noucentista de procedir i el seu conservadorisme a l’anglesa, tenia un ventall de coneixences i interessos de tota mena.
—Josep Termes em va dirigir la tesi sobre l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, i compartia amb ell moltes coses, a banda de la passió pel Barça. Com ara, la seva brillant idea del catalanisme popular, que va esbossar. Per altra banda, també m’ha influït Albert Manent. Per a algú que s’acabava de doctorar, poder parlar de tu a tu amb una eminència com ell era molt estrany. Amb la seva forma noucentista de procedir i el seu conservadorisme a l’anglesa, tenia un ventall de coneixences i interessos de tota mena.
—Vau dedicar la tesi doctoral a la Protectora de l’Ensenyança Catalana. D’ençà de llavors, cap on us heu orientat?
—La meva recerca em va porta cap a la institucionalització catalanista no partidista i, especialment, tot allò que té relació amb el concepte de catalanització del poble català. Veure com la cultura i la llengua han anat sobreposant-se als seus il·lustres destructors ha estat el fil de la meva feina.
—La meva recerca em va porta cap a la institucionalització catalanista no partidista i, especialment, tot allò que té relació amb el concepte de catalanització del poble català. Veure com la cultura i la llengua han anat sobreposant-se als seus il·lustres destructors ha estat el fil de la meva feina.
—Formeu part de la junta d’Òmnium Cultural.
—Vaig tenir l’honor de formar part de la junta de Jordi Cuixart. Quan va estar empresonat vaig tenir-hi una relació epistolar intensa. Com a catalanista, va ser un honor servir el país quan creia que estava a punt d’assolir la seva sobirania nacional plena… Sembla molt bonic per a un historiador viure la història en directe, però jo no la vivia com a tal, sinó com a militant, amb la por pel risc que preníem. Si el president de l’entitat entrava a la presó, hi podia entrar en bloc tota la junta. Per a algú dedicat bàsicament a l’estudi, va ser un període convuls.
—Vaig tenir l’honor de formar part de la junta de Jordi Cuixart. Quan va estar empresonat vaig tenir-hi una relació epistolar intensa. Com a catalanista, va ser un honor servir el país quan creia que estava a punt d’assolir la seva sobirania nacional plena… Sembla molt bonic per a un historiador viure la història en directe, però jo no la vivia com a tal, sinó com a militant, amb la por pel risc que preníem. Si el president de l’entitat entrava a la presó, hi podia entrar en bloc tota la junta. Per a algú dedicat bàsicament a l’estudi, va ser un període convuls.
—Us havíeu acostat a personatges com Batista i Roca i
Francesc Maspons i Anglasell. Què en sabíeu, de Carrasco i Formiguera,
abans de començar?
—El meu pare era un fervorós lligaire, i els records familiars em
pintaven la gent d’Unió com uns catòlics especials, anòmals, estranys.
Al meu avi matern li van proposar de ser d’Unió, fins i tot.
—Com hi arribeu?
—Per circumstàncies vaig començar a investigar la trajectòria
catalanista dels meus mestres, Termes i Manent, i de personalitats, com
Francesc Maspons i Anglasell, i vaig poder conèixer Josep Badia Torres,
últim secretari del Partit Carlí de Catalunya, integrat posteriorment al
PSC. Vaig escriure sobre Carrasco com a nacionalista i republicà al
butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, i el text va
arribar a la família. Tenien el desig, influït per Hilari Raguer i el
bisbe Joan Carrera, que algú n’estudiés el pensament en la seva
complexitat. Vaig trobar que un amic seu, Francesc Maria Masferrer,
havia escrit a Ressorgiment de Buenos Aires que un dia s’hauria de
recopilar el pensament de Carrasco per la seva aportació al catalanisme.
Amb tot plegat, la família em va proposar d’ocupar-me’n.
—Què heu descobert?
—M’hi vaig posar amb la creença errònia que era un personatge amb poca
aportació teòrica. Un gran error. Quan vaig començar el llibre, em vaig
endur la sorpresa que el programa catalanista de Carrasco era el que em
podria pensar que existiria però no pas el seu abrandat republicanisme
ni com, per a ell, la doctrina catòlica havia esdevingut una proposta
política eficient per a una societat democràtica. No es va inspirar en
els proto-demòcrata-cristians del moment, sinó que es va fer el seu
pensament social-cristià a mida.
—La seva mort ominosa ens ha impedit de conèixer-ne el pensament i personalitat política?
—Aquest llibre es podria haver escrit encara que Carrasco i Formiguera
hagués tingut un altre final. És important, no per la seva mort, sinó
per la seva vida. Fer parlar Carrasco, que és el que em proposo, ja té
prou gruix. Però, com passa amb Companys, la mort amaga el coneixement
de la seva trajectòria. No és obcecat amb quatre principis, sinó un home
amb uns valors que adequa –Catalunya, la República, adaptar la fe
cristina a una societat moderna…– i que vol donar exemple fins al final,
amb totes les conseqüències.—Nació, república i cristianisme formen la seva tríada?
—I en ordre invers funcionaria igual. A mi m’agrada definir-lo com un nacionalista republicà d’inspiració cristiana.
—I en ordre invers funcionaria igual. A mi m’agrada definir-lo com un nacionalista republicà d’inspiració cristiana.
—De quina manera continueu el que en van escriure Hilari Raguer i Josep Benet?
—La millor manera de seguir-los és no repetir-los. Ells se centraven en
la trajectòria que portava a l’afusellament, en unes circumstàncies
democràtiques, nacionals i eclesials concretes. Ara les circumstàncies
han canviat i tocava veure què deia Carrasco, perquè ja en coneixíem la
vida. Aquest llibre és possible gràcies a la seva feina i és
complementari.
—“La independència de Catalunya, el meu suprem ideal d’aquest món”, va deixar escrit. Va ser un dels primers independentistes?
—És un independentista que surt d’un lloc d’on no havien de sortir
independentistes: la Joventut Nacionalista Catalunya, l’escola de
quadres de la Lliga Regionalista. El seu és un catalanisme de la
flamarada, de les ballades de sardanes, de les trobades de masses, de
l’esport, de la llengua, de denunciar els militars i les renúncies de la
Lliga… I defensa el dret de l’autodeterminació dels pobles en el moment
del Pacte de Sant Sebastià. Amb la República, tot i que veu que no és
possible la independència, vol avançar en una idea d’independència no
separatista i molt cristiana: les persones per viure lliurement
s’agrupen en la nació, que ha de viure fraternalment en pau amb les
altres nacions en una humanitat en pau.
—El seu enfrontament amb la dictadura de Primo de Rivera el
va portar a la presó de Burgos, allà on quinze anys després va ser
executat.
—La seva és una trajectòria coherent: ell, que ha estat engarjolat en
les presons de la monarquia i l’exèrcit espanyols, no pot fer res més
que mantenir el suport a la Generalitat republicana, malgrat que n’és
crític. En un míting ja diu que allò que ell defensa pot tenir
conseqüències per a la seva vida.
—És un teòric o un activista?
—Els seus néts, recollint els records dels seus pares, parlen d’un pare
molt proper que enlairava estels i compartia jocs amb els fills. Al
costat d’això, té una activitat política molt intensa i una relació
estreta amb la premsa. I, malgrat tot, de tant en tant necessita
ressituar-se intel·lectualment. Ho fa l’any 1930, després del Pacte de
Sant Sebastià, el 1932, quan s’aprova l’estatut, i, posteriorment, el
1934, després dels fets d’octubre. L’any 1936, veu venir el que vindrà i
diu que el catalanisme ha aconseguit una cultura europea moderna, però
amb un resultat polític modest.
—Us havíeu acostat a personatges com Batista i Roca i
Francesc Maspons i Anglasell. Què en sabíeu, de Carrasco i Formiguera,
abans de començar?
—El meu pare era un fervorós lligaire, i els records familiars em
pintaven la gent d’Unió com uns catòlics especials, anòmals, estranys.
Al meu avi matern li van proposar de ser d’Unió, fins i tot.
—Com hi arribeu?
—Per circumstàncies vaig començar a investigar la trajectòria
catalanista dels meus mestres, Termes i Manent, i de personalitats,com
Francesc Maspons i Anglasell, i vaig poder conèixer Josep Badia Torres,
últim secretari del Partit Carlí de Catalunya, integrat posteriorment al
PSC. Vaig escriure sobre Carrasco com a nacionalista i republicà al
butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, i el text va
arribar a la família. Tenien el desig, influït per Hilari Raguer i el
bisbe Joan Carrera, que algú n’estudiés el pensament en la seva
complexitat. Vaig trobar que un amic seu, Francesc Maria Masferrer,
havia escrit a Ressorgiment de Buenos Aires que un dia s’hauria de
recopilar el pensament de Carrasco per la seva aportació al catalanisme.
Amb tot plegat, la família em va proposar d’ocupar-me’n.
—Un dels moments més importants va ser el pacte de Sant Sebastià i la proclamació de la República catalana. Com ho va viure?
—El 14 d’abril de 1931 va dir a la seva filla que era el dia més feliç
de la seva vida, però l’endemà se’n va anar a Madrid a negociar, per
ordre de Macià, amb el govern provisional de la República. És
l’independentista que viu la il·lusió del moment en què s’ha fet
realitat el seu somni, però també qui fa de frontissa entre dos governs
amb agendes ben diferents.
—Es va quedar tot sol defensant l’Estatut de Núria.
—El 9 i 10 de juny va defensar la integritat del text aprovat en
plebiscit pels catalans. Per defensar aquesta voluntat va ser exclòs del
grup parlamentari català. Llavors ja va quedar desautoritzat durant la
discussió de la constitució republicana, per la seva posició sobre la
laïcitat de l’estat.
—Va ser regidor de la Lliga, conseller d’Acció Catalana i,
finalment, dirigent d’Unió Democràtica. No va dubtar a canviar de
partit?
—Creia que eren els altres que canviaven d’opinió, no pas ell. Com a
pratià, quan la Lliga va optar per ser la crossa del sistema de la
Restauració en decadència, amb Cambó al capdavant, va pensar que no era
el seu partit. D’Acció Catalana, un partit liberal on creia que havien
de conviure laics i catòlics, se’n va anar quan va veure que la seva
posició sobre la laïcitat de l’estat no era majoritària. Llavors va
entrar en un partit petit fet a la seva mida, de cristians volgudament
allunyats de la jerarquia, que socialment promou el cooperativisme i la
participació dels obrers en la direcció i l’accionariat de les empreses.
Propostes d’una democràcia sòlida, que si t’ho mires bé, eren per a un
país que no existia.
—Com a catòlic, com creia que havien de fer política els creients?
—Tenia molt clar que la política d’inspiració cristiana l’havien de fer
els laics, preservant la institució de l’Església, que s’estimaven
massa, al marge de la política i els seus enfrontaments. I aquest no era
el tarannà habitual dels catòlics durant la Segona República, que feien
participar la jerarquia al debat polític.
—Va ser detingut quan anava cap al País Basc. Quina relació tenia amb el nacionalisme basc?
—Per als bascs era la gran esperança blanca dels nacionalismes hispànics
peninsulars i s’hi sentia reconegut i estimat. Unió va agafar el model
del PNB com a partit moviment. I els bascs buscaven en Carrasco, un
catòlic i republicà com ells, una pista d’aterratge per a integrar-se en
la vida política republicana.
—Per què Carrasco, ara?
—Si només parléssim del Carrasco màrtir, sense interessar-nos per la
seva vida, el mataríem dues vegades, parafrasejant una cita d’Elie
Weisel, perquè ens n’hauria desaparegut l’ànima. Si no estudiem el seu
pensament i la seva vida, ens perdríem el seu testimoni. Al capdavall,
potser es perd el rastre del subjecte, però ens queda el predicat: la
utopia d’una independència de pobles fraterns on els pobles siguin
lliures i visquin en pau continua essent vàlida.
__
Clavegueres sistèmiques, per Gonzalo Boye
El que abans era una feina soterrada, pròpia d’unes clavegueres, ha passat a fer-se a la llum del dia
Les
línies vermelles que marquen el moment en què un sistema deixa de ser
una autèntica democràcia ja van saltar pels aires fa molt de temps
Les clavegueres s’acarnissen amb uns però ataquen tota la societat i les bases del sistema democràtic
No
crec que estiguem al davant una actuació governamental, però el govern
hi té responsabilitat perquè és qui disposa dels mecanismes per
investigar
Mentre més pudor desprenen les clavegueres de
l’Estat, més tinc la sensació que estem al davant d’un fenomen sistèmic
en lloc d’uns fets puntuals relacionats amb un determinat fenomen
criminal que en qualsevol estat democràtic i de dret seria erradicat
mitjançant l’oportuna investigació judicial i la corresponent sanció
penal.
A Espanya, les coses són diferents, ni s’agafa el “toro per les
banyes” –dita molt espanyola–, ni es fa res més enllà d’alarmar-nos uns
dies, ja quasi diria unes hores, cada vegada que se saben noves dades
que ens fan veure una petita part del problema. Així mateix, des d’una
perspectiva ciutadana, sembla que la cosa mai va amb el conjunt de la
societat, tot i que realment aquest és el problema: les clavegueres
s’acarnissen amb uns però ataquen tota la societat i les bases mateixes
de qualsevol sistema democràtic.
Per diverses raons, sens dubte cap d’adequada, hem acabat veient com el que abans era una feina soterrada, pròpia d’unes clavegueres, ha passat a fer-se a la llum del dia, amb amplis i descontrolats recursos públics i arribant a límits intolerables mitjançant la utilització de mètodes perversos que van des de la invenció de proves falses i la compra de testimonis –amb la seva corresponent inclusió en atestats policials per a la seva útil judicialització–, fins a la utilització de mètodes perversos d’espionatge, sense cap suport legal i encara menys sense cap motiu.
Tot això està passant des de fa massa temps i no sembla que estiguem al davant d’un fenomen que hagi de desaparèixer ni davant del qual hi hagi una autèntica voluntat d’erradicació; més aviat sembla que el que realment hi ha és un interès d’ús partidista d’aquestes estructures corruptes que permeten a uns pocs controlar tot un estat des de les clavegueres. Aquesta dinàmica de funcionament d’uns aparells delictius incrustats en les estructures de l’Estat és, sobretot, un fenomen clar de corrupció i, a més, amb grups criminals que actuen coordinadament, amb una evident distribució de tasques i amb la finalitat d’obtenir uns beneficis determinats que no necessàriament han de ser avaluables econòmicament. Sí que és corrupció, però no només corrupció.
Si algun dia es pretén reformar aquest Estat, corcat des de les entranyes –potser és més adequat dir des de les clavegueres–, aleshores s’haurà d’actuar de manera radical, és a dir acudint a l’arrel del problema i abordant-lo sense miraments. L’inconvenient és que en una dinàmica sanadora com la que proposo, potser descobrim que la dimensió és de tal envergadura que s’ha d’abordar des d’una perspectiva de nova creació o constituent perquè arriba un moment en què res del que hi ha serveix o, fins i tot, no hi ha garanties que res del que hi ha no estigui contaminat per pràctiques delictives, corruptes, que fa dècades que duren fins i tot a la vista i la paciència de tots.
Tanmateix, si es volgués abordar el tema de manera radical, que és l’única possible davant d’una descomposició sistèmica d’aquesta intensitat –i un cop s’hagin calmat les aigües, s’hagi desinflamat el fervor patri i s’hagin conegut totes les dades que han envoltat casos com ara l’operació Catalunya i el Catalangate, entre d’altres–, descobrirem com són de nauseabundes les clavegueres d’on provenen aquestes accions, com de perilloses, com d’extensos són els seus tentacles, quants delictes han comès i quants diners públics ens ha costat tot això.
Es descobrirà que molts dels que s’emparen en una aparença d’honorabilitat i honestedat i que actuen des de posicions de poder no són més que autèntics delinqüents disposats a qualsevol tipus d’extorsió amb tal d’aconseguir els seus objectius, que no són altres que destruir els seus enemics –entre els quals, és clar, ens trobem tots aquells que per una raó o una altra ens hem convertit en incòmodes– i imposar una manera renovada de franquisme adaptada al segle XXI però tan dictatorial com la ja viscuda a Espanya.
Les línies vermelles que marquen el moment en què un sistema deixa de ser una autèntica democràcia ja van saltar pels aires fa molt de temps per culpa de les actuacions dels qui, en el més abjecte dels seus comportaments, s’autodefineixen com a constitucionalistes però són tan demòcrates com la turba que al seu dia va assaltar el Capitoli a Washington o va prendre Brasília per tractar d’impedir l’accés del president Lula al poder.
No crec, i així ho he dit moltes vegades, que estiguem al davant d’una actuació coordinada de l’Estat, ni de bon tros davant d’una actuació governamental; estic convençut que hi ha sectors, grups o nuclis de poder, aliens al govern central, que des de les seves posicions van actuant en el que ells entenen que és la manera com s’ha de combatre els enemics i, de passada, consolidant les seves quotes de poder. Dit això, és evident que el govern hi té responsabilitat, per una raó tan simple com que disposa de tots els mitjans i mecanismes per investigar o fer investigar, de manera eficaç i efectiva, tot el que ha succeït; les raons per no fer-ho són el problema de fons i la quota de complicitat que els correspon.
És evident que el govern central
actual no té un control efectiu sobre l’Estat ni els seus aparells i
que, més aviat que tard, tot o part del govern es pot veure en una
situació igual a la que ens enfrontem molts; la diferència, insisteixo,
radica en el fet que ells tenen instruments per, com a mínim, intentar
canviar la realitat i reconduir la situació… Una altra cosa és que
estiguin disposats a fer-ho pel cost que això pot tenir, inclosos els
riscos de present i futur que pugui comportar.
El problema és que com més tard s’actuï més poderoses seran aquestes xarxes feixistes que controlen amplis sectors o nuclis de poder dins de l’Estat, que ens van fent la vida impossible a molts i restringint, de passada, els drets de tots. Posar-se de perfil no és la solució, el problema és que enfrontar-s’hi sí que té costos, i segurament aquesta és la raó per la qual es tendeix a fer la vista grossa. Els símptomes d’aquesta descomposició són cada dia més evidents, i com més es trigui a actuar més difícil serà impedir que se segueixin apropiant de les institucions –del poder ja ho han fet– per seguir perpetrant greus atemptats contra la democràcia, si és que aquest estat ho continua sent.
En realitat, i a mode de resum, tot el que estem veient publicat sobre les dinàmiques de les clavegueres de l’Estat són fets que molts sembla que estan disposats a empassar-se sense adonar-se que el que avui s’usa en contra d’uns demà es farà servir, clarament, en contra d’altres… Les clavegueres funcionen així, i la xarxa de clavegueram és tan gran que gairebé no queden sectors de la societat que no hagin estat penetrats per aquestes perverses dinàmiques. Un fidel reflex d’això el trobem en el silenci còmplice o còmode del quart poder, que en lloc d’investigar el fenomen es queda amb l’anècdota, a la superfície, sense ni tan sols plantejar-se si ells formen o no part del problema.
___
(Catalangate, visita a Madrid d'europarlamentaris) Europarlamentaris perplexos pel maltractament espanyol a les víctimes del Catalangate
Foto Vilaweb
La missió,
boicotada per les autoritats espanyoles, pot haver estat útil per a fer
obrir una mica més els ulls a aquest escàndol d'espionatge
Vilaweb - Josep Casulleras Nualart - 21.03.2023
Un jutjat de Madrid va admetre a tràmit la querella que Gonzalo Boye
va presentar per haver estat espiat amb Pegasus. Però la jutgessa va
demanar-li que lliurés els seus mòbils a la policia espanyola perquè els
pogués analitzar. És clar que l’advocat s’hi va negar, perquè veia ben
clar que no podia donar els dispositius a qui segurament els havia
infectat per espiar-lo. D’una manera semblant, l’Audiència de Barcelona
feia un pas endavant important la setmana passada quan ordenava al
jutjat d’instrucció que cités la directora del CNI a declarar arran de
la querella pel Catalangate presentada per Diana Riba i Josep M. Jové.
Però també deia que convindria que tots dos lliuressin els seus
telèfons per poder-ne fer una anàlisi pericial judicial o policíaca. La
missió Pegasus que ha visitat Madrid aquests dos darrers dies se n’ha
adonat: les víctimes del Catalangate es troben en una situació de
desemparament, perquè són en aquest cercle viciós en què qui els ha
espiats és qui hauria d’ajudar a dur a terme la investigació per les
seves denúncies. I té una proposta de desblocatge.
Tant el president de la comissió, Jeroen Lenaers (del PP europeu), com sobretot la ponent, Sophie In’t Veld (liberal), han exposat la necessitat de posar l’Europol a disposició de les víctimes. Tots els membres de la missió han comprovat que totes les denúncies fetes per les víctimes s’han encallat als jutjats, i això passa perquè les autoritats espanyoles no hi col·laboren, no faciliten la informació necessària per a poder avançar, i perquè els querellants desconfien que de l’anàlisi dels seus mòbils se’n faci un bon ús. Perquè, per més que hi hagi l’informe de Citizen Lab que constata l’espionatge i les infeccions als mòbils, els jutges generalment demanen proves forenses o pericials informàtiques de confirmació d’aquestes infeccions. Una de les víctimes, l’ex-presidenta de l’ANC Elisenda Paluzie, ja va encarregar pel seu compte un informe pericial independent que no tan sols va corroborar el de Citizen Lab, sinó que va trobar encara més infeccions.
El cas és que la missió de l’eurocambra sobre l’espionatge amb Pegasus a l’estat espanyol ha estat útil malgrat el boicot que hi han fet les institucions espanyoles: el govern espanyol hi ha enviat un representant de segona fila, el secretari d’estat de relacions amb la UE, i el congrés ha deixat plantats els membres de la missió, que fins i tot van haver d’esperar dues hores a ser atesos fins que van acabar anant-se’n. Ha estat útil perquè la constatació de la indefensió de les víctimes catalanes de l’espionatge amb Pegasus dins l’estat espanyol fa necessari que es prenguin mesures, com ara la de la implicació de l’Europol en la investigació.
I alhora ha servit als parlamentaris europeus que hi han participat per veure el menyspreu espanyol envers un afer de primera magnitud i tan escandalós com és l’espionatge il·legal a desenes de polítics, activistes i professionals de tota mena que l’única cosa que tenen en comú és que són independentistes o tenen alguna vinculació amb el moviment independentista. Ho han vist no tan sols arran de la impossibilitat de parlar amb ningú de pes del govern o del congrés espanyols, quan en esborranys previs de l’agenda de treball hi havia la previsió de reunir-se amb Pedro Sánchez i amb ministres presumptament espiats com ara Fernando Grande-Marlaska i Margarita Robles; ho han vist quan els grans partits espanyols, PP i PSOE (sobretot el PSOE) qüestionaven la imparcialitat de Citizen Lab, cosa que no havien vist en cap altre dels estats de la UE amb casos d’espionatge denunciats que havien visitat prèviament.
I ho han vist amb l’actitud dels eurodiputats espanyols que formaven part de la missió, com ara Jorge Buxadé, de Vox, que no ha assistit gairebé a cap reunió, deixant a la pràctica una vacant que hauria pogut ocupar algun altre eurodiputat de la comissió. O com l’eurodiputat del PP Juan Ignacio Zoido, que ha justificat l’espionatge contra els independentistes tot qualificant de delictius els seus comportaments, o amb la seva actitud molesta en tot moment amb la feina de la missió, tal com ha retratat Oriol Bäbler en les seves cròniques de Madrid estant.
Ho han vist en el menyspreu a les víctimes de l’espionatge, perquè precisament n’han pogut comprovar el desemparament. Perquè l’afirmació repetida que hi va haver divuit casos d’espionatge legals perquè els va encarregar el CNI sota empara del Tribunal Suprem porta implícit l’abandonament de tots els altres quaranta-set casos recollits per Citizen Lab. I mena a un altre interrogant que la ponent posava damunt la taula: per què, si només hi va haver divuit casos i van ser legals, va haver de plegar la directora del CNI i el govern espanyol va dir que reformaria la llei de secrets oficials i que les coses es farien bé?
In’t Veld s’ha mostrat indignada amb l’actitud de les autoritats
espanyoles i ha assenyalat que, més enllà de la missió, els governs de
la Unió Europea han tingut més d’un any per a posar-se en contacte amb
la comissió d’investigació i facilitar-los informació. “Tots han estat
molt educats i correctes, però tots els governs han fallat a l’hora de
donar-nos informació.” I ha denunciat el silenci de tots, inclòs el
govern espanyol, a l’hora de donar resposta a l’escàndol.
“Aquesta missió ha estat molt difícil. Ha estat molt difícil venir i aconseguir de tancar un pla de treball”, deia la francesa Anne-Sophie Pelletier (de l’esquerra europea) durant la reunió amb el president Pere Aragonès, la consellera Meritxell Serret i el regidor Ernest Maragall. “Em sap molt de greu això que han hagut de viure”, afegia, impressionada per allò que sentia no sols de part de les víctimes sinó dels diputats espanyols.
La missió pot haver estat útil per a fer obrir una mica més els ulls dels europarlamentaris a la realitat del Catalangate, i a l’actitud obstructiva de les autoritats espanyoles. La ponent ho veia força clar abans de la missió, tal com es pot comprovar en el seu informe provisional, molt dur amb l’estat espanyol, que els eurodiputats de PP, PSOE i Ciutadans volen rebentar amb esmenes al text en què pretenen suprimir tota referència al Catalangate. És clar que Sophie in’t Veld haurà vist reforçada la seva posició, però caldrà veure si els grans grups de l’eurocambra permeten que això que han comprovat aquests dos dies es traslladarà al paper i s’aprovarà al plenari del Parlament Europeu. Perquè han estat aquestes majories, precisament, les responsables d’haver permès que el programa de la missió acabés essent tan pobre i tan limitat, tan fet a mida dels interessos espanyols.
__
Subscriure's a:
Missatges (Atom)