(Recomanem molt aquest article. Cuca de Llum)
Nicolas Tomás
Foto: Cedida - Barcelona. Diumenge, 30 de juliol de 2017
Encara no està acostumat a les entrevistes, diu. D'ocasions,
tanmateix, no li n'han faltat. José Luis Villacañas (Úbeda, 1955),
catedràtic d'Història de la Filosofia Espanyola a la Universitat
Complutense de Madrid, ha escrit des dels anys vuitanta una trententa
d'obres d'assaig i història, tres novel·les i fins i tot un llibre de
poesia. La seva última obra és "El lento aprendizaje de Podemos" (Catarata, 2017), però abans n'ha publicat altres com "Populismo" (La Huerta Grande, 2015) o "Historia del poder político en España" (RBA, 2014).
En aquest últim llibre és on tracta d'una forma més àmplia la qüestió
nacional a les "terres hispàniques", terme que utilitza sovint per
referir-se a Espanya. Segons la seva opinió, un referèndum
d'autodeterminació a Catalunya ja és inevitable. L'actual conflicte no
l'entén sense la voluntat de l'aznarisme per revertir l'Estat de les
autonomies. La seva proposta: un reconeixement integral de la nació
catalana, també de la nació política catalana.
Al seu llibre "Historia del poder político en España" assegura que "l'anomenada història nacional és un producte imaginari".
La història nacional no és un producte científic. Qualsevol que miri
l'evolució del sistema de poders europeu, s'adonarà que en el fons només
és un imaginari. Els fluxos reals de poder mai no estan organitzats
sobre la base d'una estructura nacional. Ni tan sols en el moment àlgid
de la Revolució Francesa. La història del poder és la història dels
sistemes de poder. D'història nacional només se'n podria fer sobre
abstraccions. Això en termes generals.
I en el cas espanyol?
En el cas de les terres hispàniques, és molt difícil. La història
d'Hispània s'entén molt millor des del punt de vista de processos
federals o confederals que des del punt de vista nacional. En aquest
cas, la història nacional seria una doble abstracció: no només hauria de
desconèixer els fluxos de poders dels sistemes europeus, sinó també els
fluxos de poders interns. Des de pràcticament el final del regne dels
gots no hi ha manera d'exposar la història de les terres hispàniques com
una història nacional. No hi ha ni bases ètniques unitàries en
l'origen, ni lingüístiques, ni culturals.
S'hauria de fer una història castellana, una altra de catalana, una altra de basca...?
El que hauríem de fer és una història del sistema de poders hispànics. És el que jo vaig intentar a "La formación de los reinos hispánicos"
[Espasa Calpe, 2006]. També seria absurd fer una història abstracta de
Galícia o el País Basc. Una altra cosa és que no sigui possible fer una
història dels sistemes hispànics de poder al marge dels fluxos de poder
amb l'Aquitània, la Provença o l'imperi carolingi.
És impossible fer una història separada del senyoriu de Biscaia sense
recordar que els senyors de Biscaia portaven la bandera i eren els
alferes de la host castellana. També seria difícil fer una història de
Catalunya sense veure que està permanentment a cavall de les realitats
tardoimperials, les provençals i les aragoneses. Una història del poder
és una història de realitats, concrecions i singularitats, no
d'abstraccions.
També fa una distinció entre nació existencial i nació constituent.
La distinció és senzilla. L'únic instant en què podem parlar en
termes conceptuals d'Espanya com a nació existencial és el 1808. Per
diferents motius, tradicions i visions de les coses, els pobles
hispànics, tots ells, s'aixequen contra el poder de Napoleó...
Que a Espanya es coneix com a guerra d'Independència i a Catalunya més aviat com a guerra del Francès.
Sí. Però allà hi ha una diferència amic/enemic. La nació existencial
es basa essencialment en la capacitat d'unificar la població sobre
aquesta diferència. Ara bé, el poble en armes contra el francès, de cap
manera implica que tingués darrere un poble unificat en el sentit d'un
poder constituent. El poble en armes que resisteix Napoleó no és el
poble unificat a les Corts de Cadis. Va poder existir en un moment
determinat la nació existencial, però això no implica l'existència d'un
poder constituent reconegut, ferm, unitari, consensuat, en condicions de
tenir criteris homogenis i unificats sobre la Constitució.
I el que passa a Cadis és impugnat. En el fons no té un veritable
suport a la nació existencial. I això és el que fa que, un cop torna el
rei Ferran, queda neutralitzada com a Constitució. La nació existencial
no va tenir com a fruit una Constitució amb bases populars reals.
Des del 1978 Espanya s'ha caracteritzat per una ansietat molt especial sobre allò que la uneix
Espanya és llavors una nació incompleta?
Jo l'anomeno "nació tardana". Arriba a la configuració d'un Estat amb
criteris democràtics molt després que el prestigi de l'Estat hagi
tingut lloc. L'Estat unitari, l'Estat com una idea mística de si mateix,
l'Estat com una estructura gairebé religiosa de convicció en ell, té
lloc al segle XVII amb la Revolució Gloriosa anglesa, o amb Lluís XIV a
França. Quan els Estats són molt tardans, i són molt llunyans d'aquell
moment, tenim una nació tardana. I aquesta nació tardana es caracteritza
per una ansietat molt especial sobre allò que la uneix. I crec que
aquesta ansietat és la que ha caracteritzat Espanya des del 1978.
Vostè defensa que Catalunya és una nació, però no tothom ho té tan clar.
És una nació que culmina la seva autoperfecció nacional molt aviat.
En els discursos a les Corts de 1410, Martí l'Humà és capaç de tenir una
percepció de la pròpia història i les pròpies institucions, d'adonar-se
d'allò que efectivament uneix els seus territoris. Sota cap concepte es
pot negar que Catalunya és una nació política, no només cultural. Ho és
des de fa moltíssim temps. Va ser una república coronada fins al 1714.
L'Estat de les autonomies va rebaixar les aspiracions de nació política a nació cultural?
La Constitució del 78 és ambigua, com és lògic, per sortir d'una
dictadura. No va tenir problemes a reconèixer la legitimitat de
Tarradellas, i va reconduir aquesta estructura de legitimitat pròpia i
originària de la Generalitat al concepte de nacionalitat. Aquest
concepte va ser obra fonamentalment d'Herrero de Miñón, molt inspirat en
el concepte de "fragments de sobirania" de Georg Jellinek. La
Constitució del 78 va ser acceptada per catalans i bascos justament
perquè permetia el reconeixement d'aquests fragments de sobirania.
L'evolució de la Constitució, tanmateix, no ha estat fidel a aquest
esperit. S'ha pretès reduir al mínim tot el significat del que pugui ser
una nacionalitat, en nom d'una homogeneïtat que per primera vegada
l'Estat espanyol té prou poder per imposar. Això atempta contra
l'esperit de la Constitució del 78. Per això és necessari un ajustament,
si es vol estar en condicions d'oferir una sortida a Catalunya.
En quin moment neix l'actual conflicte català?
Ve de la segona legislatura d'Aznar, quan considera que l'article
vuitè de la Constitució ha de ser reinterpretat des d'un punt de vista
centralitzador. L'aspiració fonamental de la dreta espanyola és reduir
Catalunya a una regió, cosa que mai no ha estat en la història. És el
que fa encendre totes les alarmes i genera la necessitat de reformar
l'Estatut per garantir l'estatus de nació. Catalunya reivindica una cosa
que no és contrària a l'esperit de la Constitució: la seva dimensió
política de nació. I això és el que genera després la impugnació del
PP al Tribunal Constitucional.
Vostè ha defensat que la resposta del PP a l'Estatut va ser perquè se'l va excloure. Va ser una espècie de venjança?
La reacció catalana va consistir a oferir un Estatut reforçat. I per
oferir l'Estatut reforçat es va cometre l'error d'excloure el PP. Va ser
un error, però va ser un error molt més monumental portar aquest acord
plebiscitari del poble català (acordat amb les Corts espanyoles) al
Tribunal Constitucional. Això sí que va ser una venjança estèril. Si el
PP no va poder intervenir en l'Estatut es devia a la seva pròpia
irrellevància a Catalunya. És una venjança inútil, perquè això no es
tradueix en més oportunitats d'intervenció del PP a Catalunya, sinó que
genera l'inici d'aquest procés destructiu.
L'aspiració fonamental de la dreta espanyola és reduir Catalunya a una regió, cosa que mai no ha estat en la història
Continua vigent aquesta aspiració de la dreta espanyola?
Continua vigent. És el seu programa. No en tinc cap dubte. De fet, si
vostè en un moment determinat pregunta a qualsevol seguidor de
Ciutadans què significa a la Constitució el terme nacionalitat,
no sabrà respondre. Perquè en el fons només veuen regions. Però és
enganyar-se respecte del que ha estat sempre Catalunya. Si no sabem què
és Catalunya, en el fons no sabem què és Espanya. El Govern espanyol
s'autoenganya quan aspira a oferir a Catalunya un estatus de regió.
Com veu avui la situació del conflicte?
D'una manera trista i desesperançada. Tot el que estem veient és
posar obstacles, tant des del punt de vista de l'immobilisme del Govern
espanyol com des de la voluntat de saltar-se l'Estat de dret dels
independentistes. Com és natural, no puc estar ni amb una força ni amb
l'altra. Ara bé, crec que l'única manera de pactar una relació d'Estatut
és mitjançant una transformació clara de la Constitució.
Aquesta Constitució ha d'establir que hi hagi prou minories al Senat
en condicions de garantir que la legislació central no envaeix
competències de les comunitats. En aquest sentit, una reforma que
concedeixi a Catalunya minories de bloqueig per a la legislació central,
i que per tant obligui a negociar, seria l'única manera d'evitar el que
hem vist: que un decret llei com el del senyor Wert pugui anul·lar de facto tota la legislació legítima i legal de Catalunya sobre educació.
Com es dona sortida a l'aspiració de nació política?
Molts catalans se sentirien reconfortats si l'Estat espanyol els
oferís el que Catalunya ha estat sempre. Això és, una estructura de
poder propi que ha comptat amb les seves institucions executives,
legislatives i judicials, amb les seves institucions d'Hisenda, amb les
seves institucions consulars al llarg de tota la Mediterrània i bona
part d'Europa, i amb prou poder com perquè no se li imposin legislacions
externes. Reconèixer que aquest va ser fins al 1714 l'estatus de
Catalunya, que ha estat sempre una república coronada, seria l'únic que
estaria més enllà de les ocurrències d'última hora i subjectives d'uns i
d'altres.
S'ha arribat a un punt en el qual el referèndum ja és inevitable?
Sens dubte. El referèndum és imprescindible. N'estic completament
convençut. Un referèndum és legítim i legal, però no crec que pugui
dir-se això del referèndum de l'1 d'octubre. Ja no hi ha manera divina
ni humana d'impedir un referèndum: els catalans han d'exercir el dret a
autodeterminar-se respecte de l'Estat espanyol.
Només ara el poble català està en condicions de desaparèixer davant de la Història
Si el problema continua enquistat, es pot arribar a un punt de no retorn?
Doncs sí. I a més, l'Estat espanyol mai no ha tingut més força
homogeneïtzadora que en aquests moments. Només ara el poble català està
en condicions de desaparèixer davant la Història. Ha estat pràcticament
un mil·lenni sense córrer un perill existencial, perquè l'Estat espanyol
no tenia força homogeneïtzadora. Ara sí que la té, i per tant ha de
donar més garanties a Catalunya de les que va donar el 78. Forma part
dels pactes constitucionals defensar la minoria catalana i garantir
l'existència del poble català.
Ara bé, si Catalunya, veient que per primera vegada està en perill
existencial, porta l'Estat espanyol a estar igualment en aquest perill,
és un joc de destrucció recíproca. El que hi hagi d'assenyat i serè en
els pobles català i espanyol no hauria de jugar a això.
Hi pot haver més Catalunyes?
A què es refereix amb això?
Que es reprodueixi el problema, per exemple al País Basc.
No ho veig. El País Basc té un règim fiscal i una estructura
completament diferent de l'estructura catalana. És una estructura molt
complexa i equilibrada. La classe política del PNB, que a parer meu és
la més solvent de l'Estat, sap manejar la situació i trobar-se còmoda
justament perquè des del punt de vista polític té una immensa capacitat
de reproduir-se i caminar generació rere generació. La seva situació
fiscal és molt còmoda.
Catalunya és completament diferent. Catalunya, que és el motor
europeu de l'Estat, mira com ha evolucionat l'Estat en els últims 30
anys i només pot concloure que no hi ha hagut un benefici just i
equilibrat. El País Basc no té necessitat de reequilibrar l'Estat.
Salvant les distàncies, al País Valencià s'estan reproduint alguns dels malestars catalans.
Sens dubte, el País Valencià té els mateixos motius objectius que
Catalunya per sentir-se discriminat per l'Estat espanyol. Però hi ha una
diferència fonamental: la majoria de la població valenciana durant 20
anys ha votat amb majories absolutes un partit que tenia com a
aspiració fonamental convertir-se juntament amb Madrid en la punta de
llança de l'especulació urbanística. És un país descapitalitzat pel
Partit Popular.
En aquest sentit, és molt difícil generar una dirigència valenciana
capaç de posar sobre la taula la necessitat de reequilibrar el
finançament. El País Valencià té objectivament els mateixos elements per
sentir-se discriminat, però no té la mateixa força política per exigir
un tracte diferent. Catalunya té la capacitat de produir un conflicte.
València, no.
Què és el populisme per a vostè?
En primer lloc, un moment de politització forta i dura produïda per
una crisi de representació. En aquest sentit, implicant un canvi
d'elits, discurs, retòrica i motivacions polítiques, és saludable per a
la vida democràtica. Una altra cosa és quan aquesta renovació aspira a
la configuració d'un sistema presidencialista que violi les regles de la
divisió de poders. Llavors passa a convertir-se en un sistema polític
que no pot mantenir les estructures civilitzades i civilitzadores de
l'Estat de dret.
Jo he defensat la necessitat a Espanya d'un moment populista, perquè
evidentment la nostra classe política convencional i tradicional ha
defraudat l'expectativa de representació democràtica. Però aquell moment
populista havia de trobar el camí cap a un republicanisme cívic. Un
moment republicà que reconegui l'articulació plural, heterogènia,
complexa d'una societat avançada. Això es veu a poc a poc a Podemos.
Els discursos de Susana Díaz o Rita Barberà també eren profundament populistes, però era el nostre populisme convencional
Podemos són els únics populistes?
No. Podemos va saber reconduir cap a valors i estructures
democràtiques un malestar que en un moment determinat va implicar
pràcticament el 70% de la població espanyola. Jo vaig apreciar d'una
manera més inquietant la forma en què els vells partits van intentar
desprestigiar Podemos, la manera com es van criminalitzar moltes coses.
Va activar un populisme latent més intransigent. Els discursos que en
bona mesura feien PP i PSOE, estaven indubtablement basats sobre
estructures sentimentals populistes. Penso en els discursos de Susana
Díaz o Rita Barberà. Eren profundament populistes, però era el nostre
populisme convencional, arcaic.
El seu últim llibre es diu "El lento aprendizaje de Podemos". Quan ha arribat a les institucions, s'han adonat que les coses eren diferents?
Una bona part de Podemos s'ha adonat que són diferents. Aquesta bona
part de Podemos s'adona que manejar un Estat és una cosa molt complicada
i requereix molt estudi, treball, entusiasme, capacitat d'aprendre...
La dreta guanyarà sempre en aquest país si el saber de l'Estat és el seu
monopoli. Podemos sap que si no és capaç de convèncer els seus quadres
que això comporta un esforç molt llarg i un aprenentatge molt lent,
llavors no tindrà garanties de rebre el suport massiu dels espanyols.
El règim del 78 està en crisi, com s'acostuma a dir?
Ho he discutit amb molta gent de Podemos. A parer meu, la crisi del
78 és una crisi de representació, no de sistema. Perquè hi hagués crisi
de sistema hauria d'haver-se produït un enfonsament molt més
generalitzat de les classes mitjanes. Les classes mitjanes espanyoles
tenen dues característiques fonamentals: són molt febles però són molt
resistents. Saben que han de preservar molt del que tenen, i saben que
venen d'una tradició molt breu, però encara creuen en els valors
emancipadors de la democràcia.
Això és el que caracteritza Podemos davant altres moviments que han
sorgit a Europa. A Espanya Podemos s'afegeix a l'onada de la creença
massiva per part dels espanyols que la vida democràtica és vida
d'emancipació. Encara que hem estat a punt d'estar en una crisi de
sistema, seguim en una crisi de representació molt forta. Però mentre el
problema de Catalunya no se solucioni, la crisi de representació en
qualsevol moment pot convertir-se en una crisi de sistema.
Una reforma constitucional és ja inevitable?
Aquest any es compleixen 500 anys de la Reforma de Luter. Luter, si
és alguna cosa, és el mestre que ens diu que en determinades situacions
les institucions no poden sobreviure. I és molt més llest, intel·ligent,
generar una percepció que és necessari reformar que encasellar-se en la
defensa d'allò inert i mort. Aquest país mai no ha tingut una reforma
constitucional. No sap què és això. La Constitució espanyola cal
reformar-la de dalt a baix, d'això no n'hi ha dubte, si Espanya vol
sobreviure com a democràcia els 40 anys vinents.
Encara continua havent-hi moltes reticències a aquesta
reforma federal d'Espanya, a dreta i esquerra, des de la FAES fins a
Susana Díaz.
Bé, jo no diria que Susana Díaz és d'esquerres. Més enllà d'això, el
que hi ha és una mentalitat que no maneja l'esperit de reforma, que no
està en condicions d'adonar-se'n per la seva inseguretat, debilitat i
angoixa, pròpies de la nació tardana. Creu que ja ho ha aconseguit tot,
que ja no pot cedir més sense posar-se en perill. Aquesta obertura al
futur confiada i serena, aquesta estabilitat d'un poble madur, Espanya
no l'ha conegut en la història. I crec que estem en aquell moment:
d'aprendre o de tornar a patir totes les tragèdies que hem conegut just
per la incapacitat de reformar-nos.
