16 de gener del 2026
15 de gener del 2026
Una nueva investigación obligará a reescribir la biografía de Antoni Gaudí El primer edificio del arquitecto ya no es la Nau Gaudí (1883) de Mataró
La primera casa diseñada por Gaudí costó 1.790 pesetas y se construyó en Mataró en 1878
Una investigación “reescribirá” la etapa juvenil del arquitecto en una exposición para conmemorar el Any Gaudí.
>>> https://www.diaridetarragona.com/catalunya/249476/primera-casa-disenada-gaudi-costo-1-790-pesetas-construyo-mataro-1878.html
Una investigación “reescribirá” la etapa juvenil del arquitecto en una exposición para conmemorar el Any Gaudí.
>>> https://www.diaridetarragona.com/catalunya/249476/primera-casa-disenada-gaudi-costo-1-790-pesetas-construyo-mataro-1878.html
Una nueva investigación obligará a reescribir la biografía de Antoni Gaudí
El primer edificio del arquitecto ya no es la Nau Gaudí (1883) de Mataró:
El primer edificio del arquitecto ya no es la Nau Gaudí (1883) de Mataró:
14 de gener del 2026
FINANÇAMENT. Sala i Martín radiografia el nou finançament: "Xocolata del lloro. Ni ordinalitat ni pluja de milions" (Càlcul dels habitants de Catalunya segons un concepte inventat: població ajustada)
L'anàlisi de l'economista Xavier Sala-Martín sobre el nou finançament conclou que ni manté l'ordinalitat ni és un concert econòmic ni representa una pluja de milions, perquè al final, la major part dels diners que aportarà aquest model hauran de sortir dels impostos que pagaran els catalans. "Estem parlant de la xocolata del lloro, un cop tenim en compte d'on surten els calers", ha assegurat l'economista en una entrevista al Versió Rac1.
El professor de la Universitat de Colúmbia ha resumit la seva anàlisi en tres punts. En primer lloc, ha descartat que es tracti d'un concert econòmic equiparable al del País Basc i Navarra, que permet que aquests territoris recaptin els seus impostos i paguin una quota a l'Estat, atès que la proposta presentada divendres per la ministra d'Hisenda, Maria Jesús Montero, preveu incrementar la cistella d'impostos de les comunitats autònomes i passa del 50% de l'IRPF que gestionen al 55% i el 50% de l'IVA al 56,6, però "la clau de la caixa la segueix tenint Madrid". "Per tant, res de concert", ha reblat.
4.686 milions més?
En segon lloc, s'ha preguntat d'on sortiran els 21.000 milions que aportarà l'Estat a les comunitats autònomes, i dels quals a Catalunya li correspondran 4.600 milions. I ha conclòs que atès que el govern espanyol no té previst augmentar impostos ni reduir despeses, això anirà a càrrec del dèficit i, per tant, tard o d'hora hauran de sortir dels impostos que paguen els ciutadans.
Atès que el 21% dels impostos que es recapten a Espanya els paguen els catalans, ha conclòs que dels 21.000 milions que injectarà l'Estat, 4.400 sortiran dels impostos dels catalans. Això vol dir que dels 4.600 milions que rebrà Catalunya, 4.400 surten dels impostos dels catalans i, per tant, en realitat només rebrà 200 milions de més. "Per tant, aquesta pluja de milions en realitat, només són 200 milions que, dividits per 8 milions de catalans surten a 25 euros per habitant", ha conclòs l'economista, que tampoc no ha amagat l'escepticisme que ni tan sols aquests 200 milions arribin a Catalunya arran del que ha descrit com el "trilerisme tradicional del govern espanyol".
Ordinalitat
Pel que fa al principi d'ordinalitat, ha recordat que la ministra Montero va deixar clar que l'ordinalitat no està garantida, sinó que el sistema "tendeix a l'ordinalitat", i ha retret que el càlcul del govern espanyol per calcular l'ordinalitat no es basa a dividir els diners que rep Catalunya pel total de la població real, sinó a partir del que es descriu com a població ajustada, on la població real és només el 30% de la fórmula i la resta depèn de factors com l'envelliment de la població, les característiques del territori... "Com aquells trilers de la Rambla et surt una cosa població ajustada, que ningú sap ben bé que és", ha lamentat Sala, que ha conclòs que "com el Reial Madrid, que perd la Supercopa, però surt reforçat, el català surt esquilat però reforçat".
L'economista ha conclòs la seva valoració recordant a Oriol Junqueras unes paraules que ell mateix va pronunciar el 2012 per advertir-lo que vagi amb "compte amb les preses de pèl": "Els governs espanyols mai diuen que sí i quan diuen que sí sempre amaguen alguna cosa amb què t’acaben enganyant i amb algú que sempre t’enganya millor no negociar mai res".
A 14.01.2025, us deixo aquest link amb articles de Vilaweb sobre aquest finançament... i els seus molts dubtes:
PS2. L’acord recent entre el PSOE i ERC sobre el finançament, paradoxalment i significativa, no té el suport ni dels seus aliats més pròxims. És molt interessant de constatar que Més per Mallorca, Compromís i el BNG el consideren insuficient i que, per una altra banda, hi ha un no rotund de Junts i fins i tot una trencadissa dins Sumar. Pol Baraza ens ho explica fil per randa en aquest article. I Ricard Chulià s’hi pronuncia també en el seu article d’opinió"
13 de gener del 2026
Enric Calpena, historiador i periodista: "Gaudí és va negar a parlar en castellà. Gaudí consta com col.laborador del diccionari Alcover"
Des que Gaudí va ser conscient de la seva válua, o sigui abans d'acabar la carrera, és va negar a parlar espanyol: no ho va fer a la visita d'Unamuno a la Sagrada Família, ni a la d'Alfons XIII amb Maura president de 'gobierno'.
SENTIU L'AUDIO DEL PROGRAMA DE RÀDIO (audio 1min30''):
>>> https://www.facebook.com/share/r/1BqjxUCTtr/
MÉS INFO SOBRE LA NEGATIVA DE GAUDÍ A PARLAR CASTELLÀ:
Profanar Gaudí, a Reus. Amb IA el fan parlar castellà, cosa que no va fer ni davant la policia la Diada de l'11setembre 1924.
A Reus han creat una versió de Gaudí feta
amb intel·ligència artificial que raona en la llengua que ell es va
negar a usar fins i tot davant l'autoritat armada. I li han fet dir
coses en castellà per la televisió pública catalana. L'operació és tan
descarada que mereix tota la indignació feta pública aquestes darreres
hores. I més
|
|
Hi ha una escena que Oscar Wilde no va arribar a veure, i que potser hauria descrit millor que ningú: la d’ell mateix convertit en una estàtua al cor de Londres, celebrat per la mateixa institució, el govern britànic, que el va condemnar a la presó i, en definitiva, el va destruir fins a la mort. Wilde, el pària que va morir a París arruïnat i abandonat pel fet de ser homosexual, ara és usat com a símbol oficial de la diversitat britànica i de l’excel·lència del seu govern. Del govern que el va perseguir en vida, el va perdonar pòstumament, el 2017, i d’aleshores ençà se n’ha apropiat la memòria, la memòria d’un home que va morir, precisament, fugint d’ells. Dissortadament, quan et mors passa això: que els altres fan de tu allò que volen. I no tan sols això. Poden fer-te dir allò que no vas dir mai, defensar allò que no vas defensar mai, o fins i tot convertir-te en símbol d’allò que vas combatre. I no hi pots fer res. Ets mort. I els vius sempre tenen raó perquè són els únics que poden parlar, perquè se’t poden apropiar i et poden modelar segons les seues necessitats per fer-ne allò que els interesse a ells. Antoni Gaudí va anar a la presó la Diada del 1924 per haver-se negat a parlar en castellà amb la policia. Va mantenir el català amb una fermesa exemplar davant els agents que l’increpaven. No va parlar mai la llengua dels espanyols. Era un home d’una coherència absoluta en aquest aspecte, d’una fermesa que avui ens hauria de fer de guia. I ara resulta que, cent anys després de la seua mort, l’Ajuntament de Reus i la Reial Federació Espanyola de Patinatge el fan parlar en castellà en un acte oficial destinat en teoria a commemorar-lo. I això no és, no pot ser, un error. No és cap descuit. És una decisió conscient, justificada amb aquell cinisme administratiu que ho fa tot encara més obscè: la resposta a la santa indignació que ha despertat aquesta barbaritat ha estat dir que era necessari fer-ho així pels participants “de fora de Catalunya”, per la “difusió nacional i internacional”. El fet és que a Reus han creat una versió de Gaudí feta amb intel·ligència artificial que raona en la llengua que ell es va negar a usar fins i tot davant l’autoritat armada. I li han fet dir coses en castellà per la televisió pública catalana. L’operació és tan descarada que mereix tota la indignació feta pública aquestes darreres hores. I més. Però, de tot plegat, el fet més trist no és tant el falsejament històric –que ja n’estem ben farts, de falsejament– com la facilitat amb què s’ha fet; com la naturalitat i la barra que posen a l’hora de fer-lo. Perquè hi ha hagut un consens implícit entre tots els responsables d’aquesta profanació. El PSC, ERC, la Diputació de Tarragona, TV3, la federació espanyola de patinatge: tothom ha estat d’acord que Gaudí havia de parlar castellà perquè calia “obrir-se” a un públic més ampli. Ningú no va dir que no. Ningú no va pensar que potser –només potser– fer parlar en castellà un home que va anar a la presó perquè no ho va voler fer era un abús intolerable. Simplement ningú no va alçar la veu abans que ho fessen els espectadors i quan tot el peix ja era venut. Hi ha una cosa que els poders han après molt bé: que la victòria definitiva sobre un enemic no és solament matar-lo, sinó convertir-lo, utilitzant-lo, en un dels teus. Especialment quan ja és mort, perquè aleshores no pot protestar. A un mort li pots ficar al cap –si tens prou barra i manca d’escrúpols– les idees que et convinguen, fer-lo parlar en la llengua que t’interesse i presentar-lo com a exemple de tot allò que tu representes, encara que en vida fos el teu pitjor enemic. Els morts són dòcils, manejables, útils. Són la millor propaganda imaginable, perquè ja no poden desmentir-te, perquè ja no poden acusar-te, perquè ja no poden defensar-se.
MES INFO SOBRE LA NEGATIVA DE GAUDÍ A PARLAR CASTELLÀ: >>> (audio d'un programa de ràdio, un minut i mig) http://www.cucadellum.org/2026/01/enric-calpena-historiador-i-periodista.html
|
Gaudí es nega a parlar castellà, defineix la (mala) administració d'Espanya, i alaba a Prat de la Riba. Article del 1917
Encara avui s'amaga el somni del genial creador de la Casa Batlló, de la Casa Milà ("la Pedrera"), del Parc Güell... L'explicà a Guillem Forteza, aleshores un estudiant d'arquitectura mallorquí, l'agost de 1917. L'entrevista s'havia d'incloure a un especial de la revista OFRENA dedicat a Prat de la Riba, però va ser censurada. Per sort, es burlà l'autoritat militar i va publicar-se el desembre d'aquell any a la revista quinzenal Vila-Nova (pot llegir-se completa a la Biblioteca Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú).
Els espanyols sempre han abominat d’Antoni Gaudí i han
intentat divulgar, amb evident fracàs, que era un mal arquitecte. Saben
bé que fan, perquè Gaudí és un geni i un símbol de catalanitat.
L’entusiasme i l’admiració que genera als visitants cultes contrasta amb
el rebuig dels espanyols en veure, impotents, les imponents quatre
barres que evoca la Sagrada Família. Tanmateix les obres descriuen els
autors. Una peripècia documentada és la humiliació que va patir Gaudí,
amb 71 anys, quan es manifestà l’11 de setembre de 1924, en plena
dictadura de Primo de Rivera. Els policies intentaren,
inútilment, que parlàs en castellà. Va ser insultat i detingut. Ja a
Comissaria, en presència d’un conegut seu (el senyor Valls,
l’home que ho relataria tot), els insults i les amenaces pujaren de to:
“¡Si usted no fuese un viejo le rompería la cara, sinvergüenza,
cochino!”. Va ser acusat d’insults i multat, però Gaudí es va mantenir
digne i lleial a la llengua.
80 anys més tard i sota un altre règim, l’estiu de 2004 vaig tenir constància de la doble vexació que va patir Antoni Mestre, un estudiant serè i veraç de 20 anys. A l’aeroport de Barcelona el tancaren a un quartet, on fou registrat, insultat i amenaçat per respondre en català una pregunta d’un guàrdia civil delinqüent (o quina cosa és qui incompleix la llei?) i malparlat (“Es que lo habláis por cojones!”). Després de 20 minuts, l’informaren que rebria una denúncia per insults i va poder embarcar. En arribar a Palma, quatre guàrdies l’esperaven per repetir la teràpia. El cas es va denunciar als delegats del govern del Principat i de les Balears, Joan Rangel i Ramon Socies. La mobilització ciutadana, amb interpel•lacions parlamentàries, va permetre conèixer un centenar de casos similars no denunciats per por a represàlies. Els fets obligaren ambdós virreis a un compromís públic. Vaig parlar amb Ramon Socies per fer-li avinent que coneixia la cultura militar i que allò que entenen bé és l’obediència. Li vaig recomanar que imposàs l’autoritat i dictàs ordres clares de respectar el català, com a idioma oficial. No hi va haver cap sanció (les filmadores dels aeroports es veu que no funcionen segons quan), ni cap reparació; només paraules eixorques! El compromís? Paper banyat! Tanta desídia convida a apel•lar als tribunals internacionals, perquè els darrers anys, els abusos amb insults com els que patí Gaudí, fins i tot sovint amb violència, s’han multiplicat i certifiquen que no vivim a un estat de dret, sinó sotmesos a un típic estat opressor i colonialista: ocupació del territori, etnocidi cultural, espoliació fiscal i racisme! Aquest, per partida doble. D'una banda, perquè mai un catalanoparlant serà agredit, insultat o amenaçat per parlar català a cap país del món... excepte a la seva terra, allà on les lleis confereixen oficialitat a la llengua que reprimeixen els que han de fer-la respectar! D'altra banda, perquè mai cap parlant de qualsevol llengua del món serà agredit, ni insultat, ni amenaçat per la policia espanyola... excepte els catalanoparlants. Som, doncs, davant d’actes racistes. Els cossos de seguretat se senten “superiors” a uns ciutadans a qui han de protegir i, impunement, profanen la legalitat. Què els hi ensenyen a les acadèmies? A torturar? A reprimir els drets lingüístics? A esclafar els drets civils? A profanar la Declaració Universal dels Drets Humans? No els hi diuen que no han d’insultar? No els hi expliquen que l’abús d’autoritat és un delicte? No els hi fan saber que qui paga el sou som els catalanoparlants?
>> Front als abusos hi ha solució. L’apuntà Gaudí l’any 1917 (aviat farà cent anys!). A preguntes de Guillem Forteza, estudiant mallorquí d’arquitectura a Barcelona i, anys després, polític, el mestre va denunciar que no només no érem respectats, sinó que érem maltractats. A més de descriure els catalans renegats, col•laboracionistes, venuts i repressors, personalitzats en Antonio Maura i Francisco Pi i Margall, Gaudí va definir la diferència entre la metròpoli i la colònia: “Els castellans atribueixen al fatalisme que s’enfonsi la hisenda pública o es perdin les colònies. Tenen un concepte equivocadíssim de l’administració. No cultiven la riquesa, no la fomenten, com els catalans, sinó que l’exploten, la dilapiden. Ells veuen com es disminueix el tresor públic, però no suprimeixen “las carrozas”. Tenir administració, per a ells, és tenir “la llave de la despensa” i repartir, entre ells i com els convingui, lo que en realitat no els pertany, perquè ho hem aportat uns altres! Als catalans la realitat mai ens enganya, sinó que ens instrueix. Els castellans no tenen aquesta percepció. Ells són respecte dels catalans com els cíclops respecte dels grecs: només tenen un ull. Els castellans no endevinen la situació. No veuen la imatge, sinó un fantasma de la imatge. Davant del problema de Catalunya, el veuen, però no volen veure la necessitat de resoldre’l. Ells amaguen la veritat, per no exercitar la justícia!”
L'entrevista es va fer pocs dies després de la mort d'Enric Prat de la Riba i Gaudí li ret el màxim reconeixement: Vetaquí un català. “El sacrifici d'en Prat ha demostrat que Catalunya sabia governar-se dins la més estricta migradesa de medis de govern i amb peremnes inconvenients, destorbs, pressions de l'Estat. No se li dóna un tresor inicial per a crear riquesa nacional i ell institueix un crèdit que fa radicar en la seva persona, en la confiança que té el poble en la seva justícia, en la seva integritat. Els catalans tenen el sentit de la plasticitat que és el que dóna idea del conjunt dels objectes i de la situació relativa. El mar, la llum mediterrània, donen aquesta qualitat de percepció. En Prat ja ha cumplit son destí. Ha demostrat que Catalunya té aptitud de Govern, ha donat consistència a l'esperit de tot un poble esmorteït”. El destacat d’aquella entrevista, “Catalunya és apta per a governar-se!”, oferia la solució al problema: deixar de ser una colònia als peus de Castella. Aquella constatació de l'universal arquitecte, tan senzilla i tan vigent, era tot un llegat ideològic. El seu gran somni era, senzillament, la independència de Catalunya; el gaudi de Gaudí.
80 anys més tard i sota un altre règim, l’estiu de 2004 vaig tenir constància de la doble vexació que va patir Antoni Mestre, un estudiant serè i veraç de 20 anys. A l’aeroport de Barcelona el tancaren a un quartet, on fou registrat, insultat i amenaçat per respondre en català una pregunta d’un guàrdia civil delinqüent (o quina cosa és qui incompleix la llei?) i malparlat (“Es que lo habláis por cojones!”). Després de 20 minuts, l’informaren que rebria una denúncia per insults i va poder embarcar. En arribar a Palma, quatre guàrdies l’esperaven per repetir la teràpia. El cas es va denunciar als delegats del govern del Principat i de les Balears, Joan Rangel i Ramon Socies. La mobilització ciutadana, amb interpel•lacions parlamentàries, va permetre conèixer un centenar de casos similars no denunciats per por a represàlies. Els fets obligaren ambdós virreis a un compromís públic. Vaig parlar amb Ramon Socies per fer-li avinent que coneixia la cultura militar i que allò que entenen bé és l’obediència. Li vaig recomanar que imposàs l’autoritat i dictàs ordres clares de respectar el català, com a idioma oficial. No hi va haver cap sanció (les filmadores dels aeroports es veu que no funcionen segons quan), ni cap reparació; només paraules eixorques! El compromís? Paper banyat! Tanta desídia convida a apel•lar als tribunals internacionals, perquè els darrers anys, els abusos amb insults com els que patí Gaudí, fins i tot sovint amb violència, s’han multiplicat i certifiquen que no vivim a un estat de dret, sinó sotmesos a un típic estat opressor i colonialista: ocupació del territori, etnocidi cultural, espoliació fiscal i racisme! Aquest, per partida doble. D'una banda, perquè mai un catalanoparlant serà agredit, insultat o amenaçat per parlar català a cap país del món... excepte a la seva terra, allà on les lleis confereixen oficialitat a la llengua que reprimeixen els que han de fer-la respectar! D'altra banda, perquè mai cap parlant de qualsevol llengua del món serà agredit, ni insultat, ni amenaçat per la policia espanyola... excepte els catalanoparlants. Som, doncs, davant d’actes racistes. Els cossos de seguretat se senten “superiors” a uns ciutadans a qui han de protegir i, impunement, profanen la legalitat. Què els hi ensenyen a les acadèmies? A torturar? A reprimir els drets lingüístics? A esclafar els drets civils? A profanar la Declaració Universal dels Drets Humans? No els hi diuen que no han d’insultar? No els hi expliquen que l’abús d’autoritat és un delicte? No els hi fan saber que qui paga el sou som els catalanoparlants?
>> Front als abusos hi ha solució. L’apuntà Gaudí l’any 1917 (aviat farà cent anys!). A preguntes de Guillem Forteza, estudiant mallorquí d’arquitectura a Barcelona i, anys després, polític, el mestre va denunciar que no només no érem respectats, sinó que érem maltractats. A més de descriure els catalans renegats, col•laboracionistes, venuts i repressors, personalitzats en Antonio Maura i Francisco Pi i Margall, Gaudí va definir la diferència entre la metròpoli i la colònia: “Els castellans atribueixen al fatalisme que s’enfonsi la hisenda pública o es perdin les colònies. Tenen un concepte equivocadíssim de l’administració. No cultiven la riquesa, no la fomenten, com els catalans, sinó que l’exploten, la dilapiden. Ells veuen com es disminueix el tresor públic, però no suprimeixen “las carrozas”. Tenir administració, per a ells, és tenir “la llave de la despensa” i repartir, entre ells i com els convingui, lo que en realitat no els pertany, perquè ho hem aportat uns altres! Als catalans la realitat mai ens enganya, sinó que ens instrueix. Els castellans no tenen aquesta percepció. Ells són respecte dels catalans com els cíclops respecte dels grecs: només tenen un ull. Els castellans no endevinen la situació. No veuen la imatge, sinó un fantasma de la imatge. Davant del problema de Catalunya, el veuen, però no volen veure la necessitat de resoldre’l. Ells amaguen la veritat, per no exercitar la justícia!”
L'entrevista es va fer pocs dies després de la mort d'Enric Prat de la Riba i Gaudí li ret el màxim reconeixement: Vetaquí un català. “El sacrifici d'en Prat ha demostrat que Catalunya sabia governar-se dins la més estricta migradesa de medis de govern i amb peremnes inconvenients, destorbs, pressions de l'Estat. No se li dóna un tresor inicial per a crear riquesa nacional i ell institueix un crèdit que fa radicar en la seva persona, en la confiança que té el poble en la seva justícia, en la seva integritat. Els catalans tenen el sentit de la plasticitat que és el que dóna idea del conjunt dels objectes i de la situació relativa. El mar, la llum mediterrània, donen aquesta qualitat de percepció. En Prat ja ha cumplit son destí. Ha demostrat que Catalunya té aptitud de Govern, ha donat consistència a l'esperit de tot un poble esmorteït”. El destacat d’aquella entrevista, “Catalunya és apta per a governar-se!”, oferia la solució al problema: deixar de ser una colònia als peus de Castella. Aquella constatació de l'universal arquitecte, tan senzilla i tan vigent, era tot un llegat ideològic. El seu gran somni era, senzillament, la independència de Catalunya; el gaudi de Gaudí.
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/201859
Entrada relacionada. Sostenir les pròpies conviccions:
>> "Que la prudència no ens faci traïdors"
(Frase encertada que va repetir en Jordi Carbonell tantes vegades. La primera va ser durant el parlament que va fer a la (primera) manifestació que es va permetre després de la mort del dictador, l'11 de setembre del 1976 a s. Boi de Llobregat)
Sobre les dues dites més conegudes d´en Jordi Carbonell:
>> Jordi Carbonell, entre l'amor i la lluita
(L'entrada ha rebut 453 visites)
__
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)