“Un dels fets que més m’ha colpit a l’hora de fer el llibre és haver
tingut l’evidència, com més va amb més força, que si s’hagués deixat
actuar lliurement a les forces del mercat, sense els entrebancs de
Madrid, tant el Principat, com el País Valencià i les Illes serien
regions clarament guanyadores en el si de la Unió Europea”, em diu. És
molt dur i clar quan explica: “La política seguida pels successius
governs espanyols ha escanyat lentament l’economia de Catalunya i el
País Valencià, tot minant un dels pilars clau del seu potencial
competitiu, com és la logística, que avui és crucial no només per si
mateixa, sinó per les oportunitats que obre a altres activitats. Pensem
que un nus logístic és també un bon lloc on establir qualsevol indústria
que calgui integrar a una cadena de valor europea o global.”
En les pàgines del llibre també parla molt de Madrid i com ha arribat
a tenir el pes que té dins l’economia actual. Està convençut que,
malgrat les xifres que sovint es publiquen, en què la capital espanyola
encapçala moltes classificacions de diferents variables econòmiques, els
fonaments del seu edifici són febles. També pensa que en termes de
competitivitat –més enllà dels discursos de la senyora Ayuso sobre els
imposts– la comparació amb Catalunya “no té color”.
Com a exemple, esmenta el pes de l’alta tecnologia, que és
especialment notable a la indústria catalana, atès que representa el
14,9% del VAB manufacturer de Catalunya –sobretot gràcies al sector
farmacèutic– mentre que a Madrid és del 7%, al País Basc només del 2,9% i
al conjunt d’Espanya del 6,3%. Com que el VAB manufacturer del
Principat representa prop del 26% del de tot l’estat espanyol, aquest
biaix cap a l’alta tecnologia fa que el seu pes s’enfili fins al 62% de
les manufactures d’alta tecnologia a l’estat espanyol.
O
també es veu en les patents, reflex de la innovació. “No ens hauria de
sorprendre que el Principat sigui on es fan més innovacions patentables,
com tampoc que el País Valencià quedi en un molt respectable quart
lloc, mentre que Madrid queda relegat al lloc novè.” O en els articles
científics d’alta qualitat de les universitats catalanes, on n’hi ha
molts més inclosos entre els que figuren entre el 10% dels més llegits a
tot el món. Sortosament, no tot són els diners que surten de les arques
de l’estat.
D’alguna manera, podríem dir que Madrid i Barcelona és sector públic versus
sector privat, encara que a Madrid hi hagi la majoria de seus de les
grans empreses. Gracia comenta un exemple senzill ben aclaridor. Els
serveis centralitzats del sector financer i les tecnologies d’informació
i comunicacions (TIC) paguen uns sous mitjans de 37.700 euros a
Barcelona i de 34.400 a Madrid. Per què es paguen més a Barcelona que a
Madrid?, li pregunto. “He fet entrevistes amb professionals del sector
que em confirmen que aquesta diferència salarial és real i, segons la
seva experiència, es deu principalment a la demanda d’empreses
internacionals que s’estableixen a Barcelona i ofereixen salaris més
alts per assegurar-se de contractar el millor personal.”
“El fet que el factor diferencial siguin les empreses estrangeres
–més allunyades de les dinàmiques del poder a Espanya– reforça, doncs,
la impressió que la capacitat de Madrid de competir en aquest àmbit amb
l’Euroregió Mediterrània és, en gran manera, resultat de la intervenció
sostinguda de l’estat espanyol en favor de la capital.”
Com acabem de veure, a Madrid hi ha la seu de la majoria dels grans
grups financers espanyols, de les grans constructores, elèctriques,
petrolieres (Repsol, Cepsa), grups d’informació i comunicacions
(Telefònica, Indra, Cellnex, Amadeus)… Això té una fortalesa i una
feblesa. Segons Gracia: “No és casual que tants d’aquests negocis
depenguin fortament de la demanda generada o de la regulació imposada
per les institucions públiques. Pensem, per exemple, que entre el 2012 i
el 2019, el 64,4% de l’import de les licitacions del sector públic
estatal a Madrid el van guanyar empreses amb seu social també a Madrid.”
La feblesa rau en el dia que s’acabi aquesta manera de fer. Vet aquí la
importància que donen a voler mantenir l’statu quo per sobre d’altres consideracions. “Si s’acabés, hi hauria un daltabaix”, indica Gracia.
És “l’estat contra el mercat”, com apunta Tremosa? Evidentment, la
discrecionalitat amb què es dirigeixen les inversions amb l’objectiu
últim –el de perpetuar-se a la capital espanyola– li donen la raó. “Això
ja ho paguem els altres amb menys eficiència, amb el manteniment d’un
dèficit estructural i un deute creixent.” L’exemple següent a mi em
sembla definitiu i molt poc conegut.
He de dir que m’ha sorprès, perquè no el coneixia, l’espai que dedica
Gracia a un índex de la revista The Economist. Resulta que publica
regularment el seu Crony Capitalism Index, que identifica uns sectors
–que inclouen els especialment rellevants a l’economia de Madrid– com
els que típicament es beneficien més de l’anomenat “capitalisme
d’amiguets”. Són els casinos, matèries primeres (carbó, fusta, petroli,
metalls…), defensa, banca, infrastructures, construcció, ports i
aeroports, utilitats i telecomunicacions. En la seva versió estàndard,
l’índex calcula el pes sobre el PIB de les fortunes dels multimilionaris
d’un país procedents d’aquests sectors. Però també mesura el pes de les
seves fortunes sobre la riquesa total dels multimilionaris del país o
–millor encara, perquè parlem d’amiguisme i, per tant, de relacions
personals– el nombre de multimilionaris d’aquests sectors com a
percentatge del nombre de multimilionaris del país.
Cal dir de seguida que l’estat espanyol queda especialment malament,
pitjor i tot que alguns països que sovint ens sembla que estan més
exposats a aquesta xacra, com ara Mèxic, Xile o Turquia. Quina sorpresa,
oi? I molt pitjor que, per exemple, Itàlia, el més gran dels PIGS i
potser el més comparable a Espanya, però on els interessos industrials
del nord sempre han tingut un pes polític molt superior al dels seus
equivalents espanyols. En altres paraules, “això ens diu que el nucli
dur del poder econòmic a Espanya neix, creix i es reprodueix gràcies a
les rendes i privilegis que concedeix l’estat a aquests sectors i, per
tant, va més lligat al poder públic que no a altres economies, fins i
tot algunes, com la italiana, amb una qualitat institucional tan
deficient com l’espanyola”, afegeix.
I vet aquí la conclusió a què arriba. “La implicació, òbvia i
inquietant alhora, és que les elits que a Espanya s’han enriquit gràcies
a activitats fortament dependents de l’estat tendiran a fer servir el
seu poder sobre les institucions per afavorir els sectors que les han
fet riques. Aquest biaix, en desviar recursos cap a activitats amb un
component extractiu més alt, té un impacte econòmic especialment negatiu
alhora que, com a resultat col·lateral, beneficia desproporcionadament
la capital política.” Seguint aquest raonament, la inversió discrecional
i els incentius generats per l’estat no tan sols es destinarien
preferentment a afavorir Madrid, sinó també a tallar les ales del seu
principal competidor: l’Eix Mediterrani.
Fins ara, el manà europeu ha estat la clau que ha alimentat més
encara aquesta tendència xucladora centralista. L’estat espanyol ha
rebut molts diners de Brussel·les, amb els anys. Com diu Gracia, “no
sabem fins quan estaran disposats els països més productius –els
anomenats frugals– a continuar finançant aquestes dinàmiques
parasitàries”. “Però és prou clar que un escenari de liberalització i
integració europea on els estats perdessin poder discrecional podria ser
molt beneficiós per a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears,
que tenen molt a oferir a un mercat obert i d’aquesta manera estarien
menys exposades a les polítiques discriminatòries de l’estat espanyol
que, en una situació ideal, no hi tindria cap poder. És, doncs, en
aquesta cruïlla on el futur es bifurca: cap a la integració europea o
cap a la marginació espanyola.”
