23 de febrer de 2021

Informacions sobre el suplicatori adreçat al Parlament Europeu, perquè els 3 diputats catalans perdin la immunitat i puguin ser extradits a Espanya v.5


 El procediment en aquest moment està en tràmit a la comissió de l'Europarlament que li pertoca. S'estima que el seu dictament serà o no aprovat  pel ple cap el mes de maig. (del 2021 s'entén)
 
Com funciona el procediment dins l'Europarlament:

Així funciona el suplicatori a l'Eurocambra a què podrien sotmetre Puigdemont i Comín

 

>> 22.12.2019 

El procediment per a llevar-los la immunitat duraria mesos i esdevindria un altaveu internacional de primera magnitud per a internacionalitzar el conflicte. Llegiu tot l'article a:

https://www.vilaweb.cat/noticies/com-funciona-mecanisme-aixecar-immunitat-eurodiputats/

 

Més info important sobre aquest tema, a l'article -molt interessant-, publicat també a aquesta blog:

 >> Consequències jurídiques molt impor-tants de la denegació d'extradició pels tribunals belgues al Conseller Puig, pels altres exil.liats i empresonats.

 

 

 >>  A 21 gener 2021:

 
 
 Député français Sébastien Nadot (La République En Marche!): “Le traitement judiciaire de certains dirigeants catalans questionne le respect par l'Espagne de ses engagements européens, notamment en matière de droits fondamentaux garantis dans les traités européens et la jurisprudence de la Cour de justice de l'Union européenne et de la Cour européenne des droits de l'homme. La situation y paraît contraire aux valeurs fondatrice de l'Union européenne


 >> 03.febrer.2021

 Per què és tan important la demanda d’empara de Puigdemont al Parlament Europeu? 

 

L'eurocambra podria advertir l'Audiència espanyola que no pot continuar investigant Puigdemont si la demanda d'empara reïx


ANÀLISI DE JOSEP CASULLERAS NUALART

Podria arribar a passar que el Parlament Europeu concedís l’empara al president Carles Puigdemont com a eurodiputat i que advertís la justícia espanyola que l’Audiència espanyola –tal com indicava El Mundo en una informació del mes d’agost passat– no pot continuar investigant-lo. Que la policia espanyola no pot intervenir-li les trucades, ni fer cap actuació d’investigació més de les seves activitats, perquè té immunitat. Això podria passar si finalment el ple de l’eurocambra acceptés la petició de Puigdemont, que primer examinarà la Comissió d’Afers Jurídics, des de demà mateix. Però abans, tant aquesta comissió com el ple s’hauran hagut de pronunciar sobre la petició del Tribunal Suprem espanyol per a llevar la immunitat de Puigdemont (juntament amb la de Clara Ponsatí i de Toni Comín) perquè es continuï tramitant l’euroordre per a extradir-los. I és ben possible, doncs, que el Parlament Europeu es trobi llevant la immunitat de Puigdemont per la causa contra l’1-O –tal com li demana el Suprem– i, poc després, ratificant-ne la immunitat en un cas de persecució judicial per part de l’Audiència espanyola.

La possibilitat que hi hagi aquesta contradicció al Parlament Europeu ja és important, perquè dibuixa una situació d’anomalia política que tampoc no pot passar per alt en el procediment del suplicatori contra el president, que té la tramitació més avançada. El mes de setembre proppassat, Puigdemont va presentar una demanda d’empara perquè el Parlament Europeu, com a institució, el protegís per l’amenaça a la seva immunitat i als privilegis com a europarlamentari, és a dir, com a part que era d’aquesta institució. Així ho preveu el reglament de l’eurocambra. Ho va fer arran de la publicació d’aquest article a El Mundo el 31 d’agost, segons el qual el jutjat 6 de l’Audiència espanyola tenia oberta una investigació contra ell i contra persones del seu entorn sobre la seva activitat política. És a dir, una causa política amb tots els ets i uts.

Així es desprenia de la informació del diari espanyol, segons el qual l’Audiència té oberts “diversos procediments, diligències prèvies i peces separades de presumptes delictes comesos per diversos sectors de l’independentisme català, entre els quals hi ha el nou pla de Puigdemont i els seus col·laboradors”. Continuava dient que la policia espanyola “havia acumulat una quinzena de sol·licituds d’escoltes telefò-niques pendents d’aprovació durant mesos.” I tot plegat, explicava, per “uns il·lícits preparatoris d’una suposada i nova sedició-rebel·lió que persisteixen en cercles pròxims a Puigdemont i en elements clau i fonamentals de l’1-O i de l’anterior declaració unilateral”. Deia el diari que l’Audiència espanyola, en aquell moment i quan feia més de vuit mesos que Puigdemont havia rebut la credencial d’eurodiputat, l’investigava per presentar les següents eleccions autonòmiques com un plebiscit i, segons com anessin els resultats, convocar un referèndum semblant al del 2017. És a dir, l’investigaven per un projecte polític.

La gravetat d’aquella informació era la investigació judicial en si mateixa. Perquè, tal com estableix el Protocol sobre els Privilegis i Immunitats de la UE, en l’article 9, “mentre el Parlament Europeu és en període de sessions, els seus membres gaudiran […] d’immunitat davant de tota mesura de detenció i de tota actuació judicial”. El suplicatori enviat pel Tribunal Suprem espanyol per a retirar la immunitat a Puigdemont per a extradir-lo es fonamenta en uns fets i accions previs a l’obtenció del president de la condició d’eurodiputat. Per això pot fer aquesta petició, i ara la cambra ha de decidir si l’accepta, si el Suprem és l’autoritat competent, si hi ha una possible persecució política, etc. Però si la informació d’El Mundo és certa, voldrà dir que la justícia espanyola l’investiga per fets i accions que ha dut a terme quan ja era eurodiputat, amb tots els seus drets i prerrogatives. I això violaria el Tractat de Funcionament de la UE sobre la protecció dels seus membres.

El sol fet que aquesta demanda de protecció que va fer Puigdemont després de la publicació de l’article continuï en tramitació és un primer èxit. És rellevant que el president de la cambra, David Sassoli, acceptés de tramitar-la, basant-se únicament en aquella informació d’El Mundo, i sense saber del cert si la investigació judicial era certa o no, si romania oberta o no. Perquè l’Audiència espanyola no n’ha dit pas res. Però la demanda d’empara continua endavant, i en aquesta primera sessió faran un primer intercanvi d’impressions els membres de la Comissió d’Afers Jurídics. I citaran per a una altra sessió Puigdemont perquè presenti les seves al·legacions. Finalment, després d’una proposta de ponència, hi haurà un debat i votació a la comissió, primer, i al plenari, finalment.

És la mateixa comissió que examina el suplicatori contra Puigdemont, Comín i Ponsatí, presidida per l’eurodiputat de Ciutadans Adrián Vázquez, amb la mateixa sobrerepresentació de membres i suplents de partits espanyols, com PP, PSOE i Vox, però amb una ponent diferent. En el cas de l’empara de Puigdemont, ja no serà l’ultradretà búlgar Angel Dzhambazki, afí a Vox i hostil a l’independentisme català. Ara serà l’eurodiputada francesa dels Verds Marie Toussaint, que aquests darrers anys s’ha solidaritzat amb els presos polítics catalans i ha criticat la sentència del Tribunal Suprem espanyol en cartes enviades, juntament amb desenes de col·legues de l’eurocambra, a la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, demanant-li mediació en el conflicte entre Catalunya i Espanya, i al president del govern espanyol, Pedro Sáncgez.

La mirada de Toussaint a l’hora de fer la ponència amb la proposta que haurà de votar la comissió per a acceptar la petició d’empara de Puigdemont serà molt diferent de la de Dzhambazki. Potser no n’hi haurà prou, perquè les majories polítiques al Parlament Europeu la podrien forçar a modificar la ponència. Però la situació que es presenta té una alta càrrega política i jurídica, perquè pot donar encara més valor als arguments que Puigdemont, Comín i Ponsatí en el procediment sobre el suplicatori: se’ls ha de llevar la immunitat per a facilitar el camí cap a l’extradició a un estat la justícia del qual és capaç d’obrir, des de tribunals d’excepció (o, en paraules del procurador general de la Cort de Cassació de França, de jurisdicció particular) com l’Audiència espanyola, investigacions amb possibles intervencions telefòniques a membres del Parlament Europeu? No és pas un signe més, força clar, de persecució política?

I si, tanmateix, aquest argument tampoc tingués prou pes per als membres del Parlament Europeu que han de decidir finalment per al suplicatori, sí que potser el podria tenir per al Tribunal de Justícia de la Unió Europea si tot aquest procediment hi acabés arribant.

https://www.vilaweb.cat/noticies/puigdemont-empara-parlament-europeu-immunitat/

 

>> 04.02.2021

Parlament belga, 02.02.2021


 

 

Veieu el video sencer al twitter, amb el texte traduït al català:

https://twitter.com/SIIC_Els2600/status/1357295849760555008?s=09


>> 04.02 2021   -  
 
V. Partal - vilaweb - Comenta la transcendència d'aquesta intervenció al Parlament belga dins del contexte global del reconeixement del procés d'independència de Catalunya pels estats de l'UE:
 
Hongria-Polònia-Espanya. Per primer cop un primer ministre en actiu s'ha encarat a l''omertà' dels estats europeus sobre les lesions als drets fonamentals a Espanya.


Poques voltes tres paraules juntes poden causar un efecte tan gran. Dimarts, al parlament belga, el diputat de la N-VA Sander Loones preguntava al primer ministre sobre la situació, ara que els tribunals belgues han denegat l’extradició del conseller Lluís Puig. I específicament li demanava què havia de dir sobre el fet que el tribunal belga assenyalàs que una de les causes de denegar l’extradició era la constatació que a Espanya no és possible un judici just si l’encausat és un independentista català. El primer ministre va respondre: “El nostre govern creu en una aplicació forta de l’estat de dret a tots els estats membres de la Unió Europea, tant a Polònia, com a Hongria com a Espanya. Tots han de respectar els valors europeus fonamentals.”

És difícil d’imaginar una resposta que pogués fer més mal a Espanya. I Loones, atent a la jugada, ho va remarcar en la rèplica, explicant que estava molt satisfet que el seu primer ministre s’hagués desentès de la doble vara de mesurar europea i situàs Espanya al costat d’Hongria i Polònia, els dos estats que la Unió té assumit que ja no són democràcies.

Això avança, per tant. Per primera vegada un primer ministre en actiu s’ha encarat a l’omertà dels estats europeus. No és un fet menor, encara que ahir tota la tropa espanyolista fes mans i mànegues per ocultar-ho o disminuir-ho. I, a parer meu, hi ha dues coses importants a remarcar. La primera, sobre el mecanisme que ha trencat el recel; i la segona, sobre la constatació que, malgrat l’aparent divisió, és la convergència d’esforços, i la tenacitat, que dóna fruits. Fins al punt, diguem-ho clar, de començar a dibuixar a l’horitzó quin serà el famós nou momentum i com arribar-hi.


Comencem per la primera. D’ençà del 2017 s’ha estès un gran pessimisme entre els independentistes, que creuen que Espanya mostra un gran control de les relacions internacionals, fruit sobretot de la seua agressivitat. Però fa molt de temps que vaig dir que la pressió interna, de la població o institucional, era la que tenia la capacitat de tombar les pressions espanyoles. I així ha estat.
 
El primer ministre Alexander De Croo no és independentista, ben al contrari: al Parlament Europeu, el seu partit seu amb el grup de Ciutadans. És cert que, com a demòcrata, ell no ha tingut mai dubtes respecte a tot això que passa ací. El Primer d’Octubre, De Croo, que aleshores era vice-president de Charles Michel va ser molt contundent a l’hora de respondre els atacs del president del govern espanyol contra el govern belga: “La violència policíaca contra civils pacífics per a evitar que voten et condemna. Punt.” Ho va dir públicament a Mariano Rajoy. Tres anys després, Rajoy s’avorreix a casa, De Croo és el primer ministre de Bèlgica i Michel el president del Consell Europeu.
 

És cert que De Croo no ha caigut ara del cavall, doncs. Però si ara pot apujar el to i dur el debat allà on realment fa més mal és perquè ara té una pressió interna que l’ajuda a salvar l’enorme pressió diplomàtica espanyola. Com voleu que dissimule un primer ministre si la justícia del seu país és tan clara? Espanya el pressionarà tant com puga però per a ell seria suïcida posar-se contra els tribunals propis, és impossible. I ací és on entra en joc la segona consideració que volia explicar avui: que tot això no és anecdòtic, sinó el fruit d’una feina excel·lent de gent diversa que comença a quadrar.

La sentència del Tribunal d’Apel·lació belga que vam saber a primers de gener conté una bomba monumental, que és l’afirmació, al text de la sentència, que Espanya no respecta la directiva de la UE 2016/343 sobre el dret de la presumpció d’innocència en els processos penals.

Com explica Jaume Alonso-Cuevillas en aquest article, aconseguir d’arribar fins on som avui, fins a l’Hongria-Polònia-Espanya, d’entrada era molt difícil perquè “la imatge que el 2017 es tenia de la democràcia i de la justícia espanyoles [a Europa] era força positiva. Des d’Europa es visualitzava un país que havia fet una transició modèlica cap a una democràcia consolidada, amb escrupolosa separació de poders i ple respecte de l’estat de dret (rule of law)”. I tanmateix s’ha aconseguit. Per què? Perquè la realitat és tossuda i a la resta d’Europa la justícia sol ser independent, pel cúmul d’errors que ha comès Espanya però també perquè s’ha anat posant pedra sobre pedra molt bém i d’una manera molt endreçada.

 

A Bèlgica s’ha anat pas a pas. Sense pretendre córrer més del compte en cap moment. Els exiliats primer van deixar clar que ells no eren fugitius de res ni ningú i s’han comportat de manera exquisida amb les autoritats. Després, amb l’ajut dels tribunals alemanys i escocesos i de les autoritats suïsses, han anat desmuntant els arguments espanyols, documentant exhaustivament les irregularitats comeses i mostrant la cara real d’Espanya. I en aquesta feina, l’existència dels presos polítics i la seua lluita ha estat fonamental. Finalment han acumulat maons de diverses procedències de manera harmònica. Com ho demostra la gran importància que els tribunals belgues atorguen a les decisions del Grup de Detencions Arbitràries de l’ONU. Això és el famós “litigi estratègic”, on cada acció és pensada pensant en la següent. I en un moment de tanta divisió com ho és una campanya electoral crec que és bo de re d’accions que provenen d’entorns diferents i vénen per camins diferentsÒmnium, en aquest cas, va fer la coordinació del projecte amb les Nacions Unides–, però que totes, en conjunt, serveixen per a la victòria global.

I acabe amb el momentum. Tal com van les coses, em sembla clar que el moment en què els tribunals europeus anul·len el judici als presos polítics serà la nova gran oportunitat. I que les peces ja són posades. Aquell dia els catalans podrem invocar la causa justa adduint que s’haurà demostrat la discriminació greu, gravíssima, de què som víctimes com a minoria nacional, en aquest cas dins l’estat espanyol. I que no té solució possible si no és constituint un estat propi. Però abans cal fer entrar aquest momentum en el full de ruta i preparar-lo. Perquè a,bans Espanya maldarà per fer veure que ha estat un error i prou, que no afecta la permanència de Catalunya dins el seu estat. I seria imperdonable que l’independentisme deixàs passar una oportunitat tan clara i caigués en el parany. El carrer haurà de dur la veu cantant i tindrà la missió de fer insostenible la situació, amb la confrontació; però les institucions, i per això té també tanta importància la decisió i el vot de cadascú el 14 de febrer, hauran d’actuar i fer passos decisius endavant, tant de cara a Espanya com de cara a Europa.

PS1. Hem de donar les gràcies, com a país, a la N-VA flamenca. I als altres partits com ara Die Linke a Alemanya o el Sinn Fein a Irlanda, que no han dubtat mai a donar suport a la causa democràtica catalana. I ho dic perquè entre nosaltres encara hi ha gent que té la pell massa fina o que no entén com funciona la política internacional.

PS2. Tots els països, totes les societats, tenen persones que són autèntics pilars, sense les quals no s’explicaria el que som. Al nostre, Arcadi Oliveres ho és des de fa moltes dècades. Insubornable, rigorós, crític, elegant, compromès sempre. Ara està greument malalt i la seua família ha obert aquesta pàgina per tal que qui vulga li puga fer arribar un missatge d’amistat i d’estima, de reconeixement. Crec que és una iniciativa magnífica i una ocasió única per retornar-li tant d’amor com ell ens ha regalat a tots.

 https://www.vilaweb.cat/noticies/hongria-polonia-espanya-el-momentum/

 

 16.02.2021

 


https://www.vilaweb.cat/noticies/guia-suplicatori-puigdemont-comin-ponsati-parlament-europeu/

 

_____________________________

 

23.febr.2021

 

>> Per llegir un dossier d'articles de la denegació de l'extradició de l'exConseller Lluis Puig per part de Bèlgica, cliqueu:

 Consequències jurídiques molt importants de la denegació d'extradició pels tribunals belgues al Conseller Puig, pels altres exil.liats i empresonats. - Resposta dels tribunals belgues a Llarena  v.2

 

 

15 de febrer de 2021

The election analysis of the All-Party Parliamentary Group on Catalonia, by Mathew Tree




The election analysis of the All-Party Parliamentary Group on Catalonia (British MPs in the Westminster parliament):


For the first time pro-independence parties won a majority of the popular vote - 51.16%.

Pro-independence parties retained a majority in the 135-member chamber with a total of 74 MPs in favour of a Catalan republic, 4 more than in the last election in 2017.

The Catalan Socialist Party (PSC) had with 23.02% of the votes and 33 seats – the same number as the pro-independence Esquerra Republicana Catalana.

This election saw a record low turnout of 53.55%. The Catalan government wanted the election postponed until the Spring when the lock down is expected to ease but that decision was overturned by judges.

There was a shift within the independence camp with Esquerra Republican Catalana overtaking Junts per Catalunya with the ERC winning 33 seats ( up one) to JxCat 32 (down one).

The ERC took 21.31% of the vot

e and JxCat on 20.06%.

The anti-capitalist Popular Unity (CUP) won 6.68% of the vote, surging from 4 seats to 9.

That means a majority of pro-independence voters voted left – which does not fit with the often repeated notion that Catalan pro-independence equals right wing nationalism. A majority of all votes cast went to parties of the left.

JxCat tended to win in rural municipalities and the ERC tended to win in urban areas as well as in the province of Tarragona.

The far right has entered the Catalan parliament for the first time with Vox gaining 11 seats and 7.69% of the vote.

Vox was born from a schism in the traditional conservative People's Party (PP) and outperformed their right-wing rivals who were only able to win 3 seats (down from 4), and 3.85% of the vote (down from 4.24%). That marks a historic low for PP, one of the two major parties in Spanish politics.

The biggest losers of the night were Ciudadanos. The unionist party was the largest in the last parliament with 36 seats. Their vote collapse spectacularly from 25.35% to 5.57%, winning just 6 seats. Voters abandoned them in favour of the Socialists on the left and in favour of Vox on the right.

What happens now?

In immediate terms the new Catalan Parliament has to elect a President. The two biggest parties, the PSC and ERC will propose Salvador Illa and Pere Aragonès respectively. The three pro-independence parties pledged not to enter into a coalition with the Socialists if they hold with that Illa could not muster enough votes to win. Aragonès will require the votes of JxCat and CUP. It remains to be seen what the latter’s asking price will be.

Aragonès and the ERC called for dialogue with the Spanish government but the Spanish Foreign Minister on this morning BBC Radio 4’s Today programme ruled out a legal independence referendum.

The other issue is an amnesty for the nine convicted Catalan civic and political leaders. But even if that was to be granted by the Spanish government there are thousands of cases going through the courts of pro-independence activists and politicians in relation to the October 2017 independence referendum.

The Catalan National Assembly issued a statement saying:

“The foundations of pro-independence support are as solid as a rock. We have exceeded 50%, a milestone that the Assembly set on its roadmap 2 years ago. This gives us a lot of strength. Now it's up to ERC to lead a united bloc and a government to move towards independence.”

La premsa espanyola, alarmada per la victòria independentista

 



Els principals diaris espanyols destaquen que la suma d'ERC, JxCat i la CUP anul·la l'anomenat "efecte Illa"

 

 _______________

Fort descens de la participació: baixa de més de 22 punts respecte del 2017

Notícies relac

L’independentisme guanya per tercera vegada consecutiva i supera finalment el 50% dels vots

ERC supera Junts en el bloc independentista, el PSC supera Ciutadans en el bloc unionista, la CUP supera els comuns i Vox arrasa el PP i Ciutadans

La campanya ha estat llarga, molt llarga, des que el president Quim Torra va donar per morta la legislatura, el 30 de gener de l’any passat. I les urnes han deixat un panorama molt semblant al del 2017, però hi ha novetats importants. L’indepen-dentisme ha consolidat la tendència hegemònica de la darrera dècada i ha obtingut la tercera majoria absoluta conse-cutiva, aquesta vegada la més àmplia de la història, amb 74 escons, (el 2015 n’havia obtinguts 72 i el 2017, 70). Però l’autèntica fita sense precedents és que ha superat per primera vegada el llindar del 50% dels vots amb un 51,22% de les butlletes emeses.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/lespanyolisme-saferra-obedient-al-psc-pero-lindependentisme-guanya-millor-que-mai/

 

 

 

 

10 de febrer de 2021

Perseverem amb una cosa que costa poc de fer i es la nostra major força: el vot.


 Molta gent no vol anar a votar. Si us plau difoneu si esteu d’acord 👇🏻

Hi ha virus? SÍ.
Anem al súper? SÍ
S’infecten les caixeres? NO més que la mitjana
Ens volen espantats? SÍ
Volen baixa participació i, per això, han forçat les eleccions ara? SÍ

Ho aprofitaran per “Gobernar Catalunya y acabar con el problema catalán? “. SÍ, ho van provar amb les eleccions del 155 i contra el que esperaven no els hi va sortir bé.

Ho podem evitar? SÍ, anant a votar e impedir que els partits unionistes siguin majoria. El nostre vot es la força.
Podem fer alguna altra cosa? ara NO.

Per mantenir el pols, els independentistes hem de guanyar a totes les eleccions.
Ja passarem comptes amb els nostres partits més tard.

Un col·legi electoral serà infinitament més segur que un transport públic (autobus, tren, metro, un supermercat, un bar o un centre educatiu, i per descomptat un hospital on els nostres sanitaris lluiten contra el virus.

I si teniu por: equipeu-vos amb dos mascaretes quan entreu, la FP2 + quirúrgica. al col·legi electoral, i desinfecteu-vos les mans al sortir.

Perseverem amb una cosa que costa poc de fer i es la nnostra major força: el vot.
 
 


 

Borrell afirma a Rusia que no hi ha presos polítics a Espanya, però no el creuen. A l'Europarlament li retreuen

  10.02.2021 - El Nacional

El responsable de la política exterior de la UE compareixia a l'Eurocambra després de la situació que va haver de viure a Moscou divendres passat en el marc d'un viatge oficial en què va demanar la llibertat del líder opositor Aleksei Navalni. En una roda de premsa conjunta amb el ministre d'Exteriors rus, Sergei Lavrov, aquest va contestar tirant-li en cara situacions que es produeixen a la UE, com excessos policials o l'existència de presos polítics i exiliats a Espanya.

Puigdemont, que va advertir Borrell que hauria d'haver corregit Lavrov, va dir-li que no hi havia tres sinó nou presos polítics a Catalunya i que estan condemnats a penes d'entre 9 i 13 anys de presó. Va insistir a retreure a la UE la "doble vara de mesurar que mina la seva credibilitat". "La UE no pot anar arreu del món recomanant receptes que no s'aplica a ella mateixa", va advertir.

 
 ..................
 

Carles Puigdemont, al Parlament europeu es dirigeix a Borrell: li recorda els 9 polítics catalans condemnats entre 9 i 13 anys a la presó per organitzar un referèndum. (video, 1 minut, en anglés) Cliqueu:

https://youtu.be/Aji7RkZM2PY


_________



 
 
 08.02.2021
 
 
 

La portaveu del Ministeri d’Afers Estrangers rus, Maria Zakhàrova, ha fet befa de la ministra d’Afers Estrangers espanyola, Arancha González Laya, per haver negat que a Espanya hi hagi presos polítics, com va denunciar el seu homòleg rus Serguei Lavrov davant Josep Borrell, cap de la diplomàcia de la Unió Europea. González Laya va dir que a Espanya “no hi ha presos polítics, hi ha polítics presos”, i va replicar a Rússia dient que Espanya “és una de les vint-i-tres democràcies plenes” del món, mentre que Rússia ocupa el lloc 124 de 167 en qualitat democràtica.

Zakhàrova ha respost en una publicació irònica al seu mur de Facebook: “Ara tinc un nou ídol democràtic. Aquesta vegada és una dona. La ministra d’Afers Estrangers d’Espanya, Arancha González Laya. Comentant les paraules de Serguei Lavrov sobre la situació dels separatistes catalans, va dir literalment el següent: a Espanya no hi ha presos polítics, hi ha polítics presos. Les tecnologies avançades de la propaganda occidental són de les millors.”

_______________

 07.02.2021

Males hores per a Borrell: Creixen les veus a la UE que demanen que plegui
 

Són males hores per a Josep Borrell. Estan creixent les veus a les cancelleries d'Alemanya, dels països de l'Est i de la mateixa Brussel·les que demanen que plegui després que va sortir derrotat de la seva roda de premsa a Moscou amb el ministre d'Exteriors rus, Sergei Lavrov, que el va acusar de ficar-se en els problemes interns russos quan Espanya manté presos polítics i exiliats en contra del criteri de Tribunals alemanys i de la UE, segons informa el diari Süddeutsche de Munic.

Els crítics de Borrell, cada vegada més nombrosos, l'acusen d'interessar-se només per Amèrica Llatina i de subestimar la problemàtica amb Rússia, i de ser "perillosament ingenu" en geopolítica. Recorden que a Espanya li atribueixen un "caràcter volcànic".

El rotatiu alemany afirma que la visita de Borrell a Moscou va ser "desastrosa" i ha debilitat la UE, i insinua que això tindrà conseqüències. Lavrov va guanyar l'alt representant diplomàtic de la UE per 2 a 0, no només perquè el va posar en evidència amb la doble vara de mesurar europea, sinó perquè el mateix dia el ministre d'Exteriors rus va expulsar tres diplomàtics de la UE. "Mentre el ministre Lavrov parlava amb Borrell divendres a la tarda, es va conèixer que Rússia estava expulsant diplomàtics d'Alemanya, Polònia i Suècia per haver participat a les protestes per la detenció de Navalny. Fer això mentre Borrell era convidat del departament d'Estat rus va ser humiliant i va convertir la visita en un desastre", indica el rotatiu.

Süddeutsche

La roda de premsa posterior a la reunió va confirmar el doble gol que Lavrov havia fet a Borrell, i en va sortir esmicolat. "Els 50 minuts de la conferència informativa van donar la raó als que a Brussel·les i a l'Europa central i de l'Est no confien en aquest home de 73 anys per al càrrec de cap de la diplomàcia de la UE. Lavrov és ministre d'Exterior rus des del 2004, i la seva actuació era d'esperar: va negar de forma rotunda la responsabilitat de Moscou en l'enverinament de Navalny amb una substància química; va acusar Occident de mostrar "dues vares de mesura" [amb els presos polítics i exiliats catalans], i va titllar d'"il·legals" les sancions de la UE per l'annexió de Crimea, que violen el dret internacional", assenyala.

Segons el diari, Borrell es va mantenir mut mentre Lavrov l'acorralava en la roda de premsa, pel que havia succeït abans en la trobada, quan va conèixer que s'havien expulsat 3 diplomàtics de la UE.

Ministre Exteriors rus  Sergei Lavrov

El ministre d'Exterior rus,  Sergei Lavrov, en la roda de premsa amb Josep Borrell / EFE

Apunta que el càrrec de representant diplomàtic de la UE és extremadament complicat, perquè no només hi ha el dret a veto dels Estats sinó també la "competència" entre el president del Consell de la UE, Chales Michel, i la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, "que és la cap de Borrell". A més explica que a això s'hi ha de sumar les polítiques internacionals d'Alemanya i de França, que tenen pes propi.

La conclusió és que Borrell no se n'ha sortit. Va donar grans expectatives al seu viatge a Moscou, el primer d'un representant diplomàtic de la UE des del 2017, i ara "la desil·lusió encara és més gran i la UE sembla debilitada", segons
Süddeutsche.

https://www.elnacional.cat/ca/politica/males-hores-borrell-veus-ue-demanen-plegui_580983_102.html?utm_source=telegram&utm_medium=telegram&utm_campaign=telegramgroc