Barcelona. Josep M. Salrach és el gran referent
de la història medieval catalana. Si algú vol saber com els comtes
catalans van passar de funcionaris de l’imperi carolingi a senyors
independents, que l'hi demani. Si voleu saber per què el poble català ha
tingut tanta passió pels documents, també ell és la persona adequada.
La seva resposta a aquestes i tantes altres qüestions serà sempre
entenedora i matisada. Dolç en la parla i l’escriptura, fins i tot li
podríem reconèixer un ocult esperit poètic occità en la manera
d’expressar-se. Però no ha fet poesia: és un erudit de fondària que no
s’ha tancat a la torre de marfil. La seva generositat, el seu permanent
somriure franc –potser n’hauríem de dir somriure carolingi– ha seduït col·legues, deixebles i editors durant dècades. Llegir-lo i escoltar-lo és, sens dubte, un plaer.
Afectat d’un càncer de pronòstic complicat, manté la seva proverbial
serenitat i ponderada lucidesa, de les quals ahir va fer gala al sentit
homenatge que la professió li va retre a l’Institut d'Estudis Catalans
(IEC), del qual és membre. No hi faltava cap patum de la història. Fins i
tot Paul Freedman, des de Yale, va enviar el seu agraïment per l’ajut i
l’amistat que li ha brindat durant anys. Borja de Riquer, amb qui ja
estudiaven junts d’adolescents i que junts van fer la mili, en va
destacar un fet incontestable: "Mai ningú malparla d’ell: això, en
aquest país, és excepcional. Com t’ho has fet, Josep Maria?".
La resposta va ser coral. Roser Salicrú en va destacar el caràcter
«calmat i pacient» davant una feina ingent, "camaleònica i incansable".
Gaspar Feliu, amb qui està a punt de completar la monumental Catalunya carolíngia
iniciada per Ramon d’Abadal fa més d’un segle, va elogiar-lo com a
editor de documents. Tomàs de Montagut va recordar qui va ser la seva
parella, la també medievalista Mercè Aventín, morta el 2016, i va lloar
en Salrach "l’excel·lència com a docent, recercador i divulgador". El
valencià Antoni Furió va proclamar: "La història medieval de Catalunya i
els Països Catalans s’escriu avui com Salrach ens ha ensenyat". I
Joaquim Albareda en va destacar "la claredat expositiva i de síntesi, i
tant la finor en l’anàlisi del fet nacional sense anacronismes com
l’atenció a la qüestió social". Va remarcar, a més, les seves connexions
europees (sobretot amb París, on va donar classes) i el va retratar:
"Tan savi i tan modest, i per si no n'hi hagués prou, una excel·lent
persona!" Víctor Farías, Ramon Pinyol, Antoni Riera i Teresa Cabré també
van dir paraules de reconeixement.
"Encara em veig com el nen que era fa setanta anys, un nen que ha fet
els deures. I segurament els he fet bé, com s’ha dit amb tanta
exageració", va respondre Salrach a tots els elogis. Es va emocionar al
recordar la Mercè i agrair la paciència als fills davant la seva
absorbent passió d’historiador, i va girar l’homenatge cap a tota la
seva generació de lluitadors per la llibertat i la justícia. Qui no hagi
llegit Salrach, ja sap què es perd.
ALGUNS LLIBRES I ARTICLES DE J.M. SALRACH: (
INFO DE DIALNET: https://dialnet.unirioja.es/servlet/autor?codigo=5927058)
"L'assassinat de l'arquebisbe Ató, i les lluites pel poder en els els origens de Catalunya". Josep M. Salrach.
"Justícia i poder a Catalunya abans de l'any 1000" Josep M. Salrach.
"Història agrària dels Païssos Catalans" J. Salrach i cia. 4 volums.
%20i%20les%20lluites_poder%20or%C3%ADgens%20d_Catalunya%20Salrach.jpg)
