1714. El setge de Barcelona per les tropes borbòniques.
13/07/13
-
Cap de recerca del Cercle Català d'Història
-
Eva Sans
En tal data com avui de fa 300 anys, el 13 de juliol del 1713, es va
signar el tractat entre Anglaterra i Espanya que va comportar la pau
entre tots dos països. La signatura d'aquesta pau va provocar que Felip V
(Felip d'Anjou) aconseguís el reconeixement com a rei d'Espanya i de
les Índies per part dels països que van signar-lo, un tractat que va
atorgar nombroses condicions avantatjoses per a tots ells.
De la
signatura dels diversos tractats d'Utrecht se'n va derivar que Espanya
perdés Menorca i Gibraltar, que van passar a mans britàniques, i també
Sicília, uns territoris que havien format part de la Corona d'Aragó des
de feia cinc segles. Jordi Miravet, president del Memorial 1714,
aclareix que el significat referit a la signatura de l'11 d'abril del
1713 era el d'un tractat de pau.
Segons Miravet, era la fi d'una
guerra internacional motivada pels desequilibris que podia produir la
successió en la monarquia dels Habsburg a Catalunya, a València, a Aragó
i a les Illes Balears, a l'antiga Corona Catalanoaragonesa i de la
nació catalana.
La guerra feia anys que s'havia iniciat i
Catalunya no s'hi havia afegit perquè el duc d'Anjou, com a rei, havia
convocat Corts a Barcelona i l'any 1702 va jurar les constitucions que
van sortir d'aquestes Corts. No va ser fins al 1705, a la vista de
l'incompliment del jurament fet pel rei Felip IV (V de Castella), que
Catalunya –a través dels seus representants reconeguts– va signar el
Pacte de Gènova amb Anglaterra – nació que representava les forces de
l'Aliança– pel qual es comprometia com a país a defensar per les armes
el pretendent Carles, sempre que aquest jurés les nostres constitucions,
la qual cosa va fer. El Tractat d'Utrecht del 1713, per contra, no va
dur la pau a Catalunya, sinó que va obrir un conflicte que encara avui,
any 2013, no s'ha tancat.
Els fets de la guerra contra Catalunya
van ser terribles, i Felip V va concentrar totes les tropes borbòniques i
tots els esforços per conquerir Catalunya a qualsevol preu. Volia
aconseguir sotmetre la nació catalana per dominar-la i controlar-la, ja
que tots els intents de segles anteriors havien resultat un fracàs.
Per
altra banda, el context del moment de conflicte internacional va donar
l'ocasió a les potències holandeses, angleses i portugueses per trencar
tots els compromisos adquirits fins al moment amb Catalunya, i van
abandonar a finals d'estiu a la seva sort Barcelona i els catalans. És
conegut que pels carrers de la Ciutat Comtal es cantava una cançó que
definia molt bé la situació: “Anglesos han faltat, portuguesos han
firmat, holandesos firmaran i a la fi nos penjaran.” Efectivament, la
repressió contra els catalans va ser terrible: fins al juny del 1714 es
van comptabilitzar 40.000 soldats borbònics fora de Barcelona per
assetjar-la, i 50.000 més a la resta del territori, un bloqueig marítim
que va impedir l'entrada d'aliments i de municions per a la seva
defensa. El bombardeig final d'aquesta guerra va ser devastador per als
catalans, tot i resistir durant mesos d'una manera heroica, que va
sorprendre el món sencer.
1714. Setge de Barcelona. Batalla al baluart de Sta. Clara
La conseqüència de la guerra contra
Catalunya amb els acords adoptats va ser catastròfica, a diferència de
la resta de països participants, tots els quals van aconseguir
avantatges econòmics i territorials, sobretot pel que fa al control i
les possessions territorials a Amèrica.
La nació catalana, una de
les més antigues d'Europa, va quedar esquarterada en diferents
territoris annexionats a diversos estats. A partir d'aquest moment,
suprimides les Constitucions Catalanes i esborrades les institucions del
país, el següent objectiu va ser destruir la memòria històrica. Segons
paraules del senyor Joaquim Ullan, president del Cercle Català
d'Història, “Felip V va aconseguir el favor anglès en garantir-los que
respectaria per als catalans els mateixos drets que tenien els
castellans. El que no sabia Anglaterra era que els castellans mai havien
tingut drets...”
De vegades la manca d'informació ens pot fer
pensar coses errònies, però Catalunya era una nació lliure des de feia
segles fins que fou incorporada per la força de les armes a l'Estat
espanyol el 1714, i és una de les poques nacions d'Europa els drets
nacionals de les quals encara no han estat reconeguts.
El cas de
Catalunya no va ser resolt a Versalles i, en acabar la Primera Guerra
Mundial, les seves llibertats no van ser restaurades com les de les
altres nacionalitats.
L'apel·lació del cas de Catalunya a les
Nacions Unides, l'abril del 1945 a San Francisco (Califòrnia), dins el
marc de la Conferència sobre Organització Internacional, denunciava, per
exemple: “És innecessari de cansar la vostra atenció detallant les
raons històriques, ètniques, lingüístiques i culturals que proven les
característiques nacionals de Catalunya; no és necessari tampoc que
presentem una llista de les persecucions i opressions de què Catalunya
ha estat i és víctima [...] El 1640, després del primer atemptat contra
les seves llibertats, Catalunya va lluitar contra Espanya (Guerra de
Secessió) i va proclamar la República Catalana; el 1714, després que els
seus drets nacionals van ser menystinguts a Utrecht, Catalunya va
continuar la lluita contra Espanya i França, àdhuc després d'haver estat
abandonada per les seves aliades (Anglaterra, Àustria, Portugal i
Holanda)...”.
Per sort, en aquests darrers temps el coneixement en
la recuperació de la nostra història està obrint un nou camp de visió
de la història admirable de lluita i heroïcitat d'una nació que sempre
ha defensat els seus drets i els dels seus ciutadans.
