9 de desembre de 2022

Llibres sobre història i assaig dels s.XX i XXI - Llistat d'entrades

 

 

LLISTAT  DE  LES  ENTRADES QUE  RESSENYEN  LLIBRES SOBRE  EL  S.XX, història i assaig:

 

>>  Chesterton: "La prensa se equivoca y otras obviedades"  Colección de artículos periodísticos, quizás el género en el que más destacó.

 

>> "1984"  y  "Rebelión en la granja" de George Orwell, reseñas

 

>> "Catalunya contra Castella" d'Anton Sieberer, publicat a Viena el 1936, ara traduit al català, ressenya de Pau Vidal

 

>>  Llibres que hem llegit: control de l'opinió pública en el nazisme. Breu cronologia dels fets entre la fi de la Primera Guerra Mundial i l'inici de la Segona, a Alemania. (es ressenyen 6 llibres)

 

>>   Llibres d'història i assaig del s. XX, en particular del facisme a Alemania entre les dues guerres mundials i la seva manipulació de l'opinió pública (es ressenyen 8 llibres)

 

>>  Llibres: "Contra el feixisme": Umberto Eco ho tenia clar

 

 

>>   Cómo no contribuir a la pasividad que permite a los problemas expandirse. Dr. Emanuel Tanay superviviente del Holocausto. Oportú aquests dies previs a l'1Oct. (article)

 

 

 

LLISTAT  DE  LES  ENTRADES QUE  RESSENYEN  LLIBRES SOBRE  EL  S.XXI, història i assaig:


 

>> "Fronteres", nou llibre de Vicent Partal, director de Vilaweb (2022)  

 

>>  Josep Gifreu periodista i assagista: "Ucraïna ha fet de la transparència una arma" Ed Saldonar (2022)

 

>> "Pandèmia i postveritat. La vida, la consciència i la Quarta Revolució Industrial", per Jordi Pigem. Tratamos de tapar nuestro vacío existencial con posesiones y distracciones. Pero no funciona


>> Per què el TEDH (Tribunal Europeu de Drets Humans)  pot tombar la sentència del procés, segons Martín Pallín, que presenta el seu darrer llibre: "La guerra de los jueces"


 
>> "Corredor mediterrani", nou llibre del seu impulsor Josep V. Boira (2000). Entrevista.

 

>>   Audiollibre que fusiona els 2 darrers llibres del Pres. Puigdemont

 

>>

 

>>

 

 (Seguirà el resum d'articles. De moment ho publiquem)


___

Escrit per Etiquetes: Cap comentari:

La identitat catalana - Llistat d'entrades sobre aquest tema.

 

 

 

>>  Com és el caràcter català. Dos llibres clàssics: "Notícia de Catalunya" de Vicens i Vives, i "Les formes de la vida catalana" de Josep Ferrater Mora 

 

 

 
 

 
 
 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Escrit per Etiquetes: , , , Cap comentari:

50 llibres recomanats, fàcils, entretinguts. Que facin lectors habituals als qui encara no ho son. v.3



50 llibres recomanats — v.3

La nostra llista alternativa de 50 llibres. Fàcils, que facin lectors a qui no ho són. Sempre s’ha de tenir un llibre bo a mà, un que t’estiri a seguir llegint. Si no t’interessa, l’abandones i n’agafes un altre. Si t’agrada, aprofites els teus raconets de temps lliure. Hi ha temes prou diversos perquè puguis escollir-ne algun.





HISTÒRIA: 

 1.    “El factor humà. Nelson Mandela i el partit de rugbi que va construir una nació”. John Carlin. Ed. La Campana  (una història extraordinària de superació personal la de Mandela) 

 2.   “Esta noche la libertad”. Dominique Lapierre & Larry Collins  (sobre la independència de la Índia)  (castellà)
3.   “Fouché”. Stefan Zweig  (revolució francesa)  (castellà)
4.  “Historia de un alemán. Memorias 1914-1939”. Sebastian Haffner. Ed. Destino  (boníssim; els 3 primers mesos des de la pujada al poder de Hitler)  (castellà)
5.  “Orwell en España”. George Orwell. Tusquets Editores  (inclou “Homenatge a Catalunya”, així com altres articles relacionats amb la guerra civil d’Espanya que va intentar publicar a Anglaterra. Ironia suau, honestedat intel·lectual. Dóna testimoni de la revolució comunista dins la revolució d’esquerres que succeí a Barcelona)  (castellà)(en català hi ha editat “Homenatge a Catalunya”, sense els altres articles)

6.  “Moments estel·lars de la Humanitat”. Stefan Zweig. Quaderns Crema.  (espigola diferents episodis; aquest llibre és un clàssic) (està editat en català i en castellà)
7.   “La trama del pasado. Diecisiete momentos que cambiaron la historia del mundo”. José-Enrique Ruiz-Doménec. Ed. Librosdevanguardia. BCN 2014  (també va exposant diferents moments; interessant)  (castellà)
8.   “Com Catalunya s’obrí al món mil anys enrere”. Ramon d’Abadal i de Vinyals. Col·lecció Episodis de la Història. Rafael Dalmau Ed.  (fulletó molt curt, però deliciós)
9.     “Jaume I”. Cingolani. Edicions 62
10.  “La memòria dels reis”. Cingolani. Editorial Base  (comenta les quatre grans Cròniques)
11.   “Historia de los griegos”. Indro Montanelli  (castellà)
12.  (Trilogía sobre Roma-Cartago). Santiago Posteguillo  (castellà)
13. “Edificis viatgers de Barcelona”. Jordi Peñarroja. Llibres de l’Índex (la història a traves dels edificis que s'han desmuntat i tornat  a construïr en un altre indret)
NOVEL·LA:
14.   “Mi planta de naranja-lima”. Jose Mauro de Vasconcelos  (tendra i deliciosa) 
(castellà, existeix traducció al català)

15.   “La nena dels tres noms”. Tami Shem-Tov  (una lliçó de tendresa)
16.  “Incerta glòria”. Joan Sales. Club Editor  (ambientada a la guerra Civil espanyola)
17.   “La Plaça del Diamant”. Mercè Rodoreda
18.   “El barón rampante”. Italo Calvino  (castellà)
19.   “Lo importante es vivir”. Carmen Martín Gaite  (castellà)
20.   “Nebulosidad variable”. Carmen Martín Gaite  (castellà)
21.   “El fantasma de Canterville”. Oscar Wilde  (castellà, fàcil lectura, humor anglès)
22.   “Un día en la vida de Ivan Demisovich”.  (castellà)


ASSAIG: 

 23.  “Notícia de Catalunya. Nosaltres els catalans”. Jaume Vicens i Vives. Ed. Vicens i 
        Vives (un clàssic: com som, quin caràcter tenim, com ens hem anat forjant com a nació a traves de la història)

24.   “Les formes de la vida catalana”. Josep Ferrater Mora. Edicions 62  (trets principals del caràcter català,  precís, concís escrit per un filòsof boníssim que es va exil·lar després de la guerra, un altre clàssic)
25.  “Nosaltres els valencians”. Joan Fuster (un clàssic)
26.   “Els altres catalans”. Francesc Candel  (un clàssic)
27. “Diario del Crash”. Santiago Niño-Becerra.Ed.  Los Libros del Lince (castellà) (visió llùcida, honrada, documentada de l'actual crisi, comparant·la amb la del 1929)

28.  “Modesta España. Paisaje después de la austeridad”. Enric Juliana. Ed. RBA. 2012  (castellà)

29.  “Economia liberal per a no economistes i no liberals”. Xavier Sala i Martín. Dèria Ed.


MEMÒRIES:

 30.  “De tots colors”. Fabián Estapé. Edicions 62  (els records de la seva època com a catedràtic, rector de la Universitat de Barcelona, i com a conseller econòmic durant els anys anteriors a la Transició; aquests darrers són els que més m’han agradat) 

 31.  “Homenots”. Josep Pla (n’hi ha diverses edicions; m’han recomanat la dels pintors Mir i Santiago Rusiñol i de l’escultor Manolo Hugué…; més exemples: “Uns Homenots: Prat de la Riba. Pompeu Fabra. Joaquim Ruyra. Ramon Turró”. Josep Pla. Ed. Llibres a  Mà) 

 32.   “Quan érem feliços”. Nadal  (records de la infantesa)


 33.   “El hombre en busca de sentido”. Viktor Frankl  (castellà)

34.   “Autobiografía”. Gilbert K. Chesterton. Ed. Acantilado  (castellà)

BIOGRAFIES:

35. “Honorables. Cartes a la pàtria perduda”. Quim Torra. Ed. A Contra Vent  (semblances de grans catalans)
36.  “Deu grans catalans. Un homenatge personal a deu figures històriques”. Fabián Estapé. RBA La Magrana  (em va agradar força)
37.  “Nuestros antepasados”. Italo Calvino  (castellà)

 

 

CRÒNIQUES:

 38.   “El Quadern Gris”. Josep Pla  (un dels textos bàsics de l’autor)

39.   “Les Hores”. Josep Pla
40.   “El pagès i el seu món”. Josep Pla. 

ASSAIG SOBRE ART:

 41. “El silencio creador”. Federico Delclaux. Ed. Rialp  (castellà)(boníssim, recull de textos sobre l’art, la creativitat)

       
 
 
 
 
 
 
HUMOR:
42.  “La Ley de Parkinson y otros ensayos sobre administración”. C. Northcote Parkinson. Ed. Seix Barral. 1998  (castellà)

43.   “Al patrimonio por el matrimonio. Tercera ley de Parkinson”. Ed. Deusto
44.   “Todas las cosas grandes y pequeñas”. James Herriot. Ed. Grijalbo  (castellà)

45.   “Diario de un fiscal rural”. Tawfiq Al-Hakim. Ed. del Viento. La Coruña. 2003.  (castellà)

46.   “La Tesis de Nancy”. Sender  (castellà)

47.   “Mi familia y otros animales”. Gerald Durrell  (castellà)

CONSELLS SOCIALS — AUTOAJUDA — EDUCACIÓ — CREATIVITAT:

48.   “Som avis”. Victòria Cardona
49.  “Los hombres son de Marte, las mujeres de Venus”. John Gray. Ed. Grijalbo   (castellà)

50.   “El cerebro infantil: la gran oportunidad”. José Antonio Marina. Ed. Ariel   (castellà)

 
Altres entrades que recomanen llibres a la Cuca de Llum:
 
Entreu als tags:

> llibres recomanats (18)

 


(Aquesta entrada ha rebut 810 visites)

 

__

Escrit per Etiquetes: , Cap comentari:

Tinguem la ment oberta llegint llibres


 

Escrit per Etiquetes: , Cap comentari:

Sobre la irreformable Constitució espanyola. Gonzalo Boye "Amb por res no es resol"r

  


 

Gonzalo Boye
Madrid. Divendres, 9 de desembre de 2022
 
Tot model teòric, una vegada portat a la pràctica, necessàriament ha de ser sotmès a certes proves per determinar si realment funciona i, arribat el cas, també posar-lo en situacions d'estrès per determinar si és prou robust per resistir davant una situació de màxima exigència. A les constitucions, com a models d'organització estatal, els passa el mateix i, sens dubte, quaranta-quatre anys és un temps més que suficient per determinar no només les bondats i defectes d'aquest, sinó saber, amb escàs marge d'error, si és viable o no.
 
 
El que s'intuïa ja des de fa dècades ha acabat per fer-se realitat en els últims anys, demostrant-se que el sistema constitucional implantat el 1978 a Espanya era una mena de model idíl·lic, de laboratori, que va funcionar mentre no va ser ni qüestionat ni sotmès a proves d'estrès. L'inicial consens entre els vencedors i aquells que es van plegar als seus designis transicionals va ser un marc regulador vàlid en tant que les arrels mateixes del sistema no van ser qüestionades i, també, en tant que determinats dogmes constitucionals no van ser posats en dubte i hi va haver una alternança en el poder que permetia, a uns i altres, mantenir un control efectiu sobre els diversos ressorts del poder.
 

Superat aquest marc polític i social és quan comencen a fer aigües no només els esquemes pactats sinó, també, la viabilitat d'un model constitucional en el qual ja no hi caben tots i on molts dels dogmes inicials són qüestionats des de diferents perspectives i per diferents raons. Els exemples són múltiples i variats i només els qui s'aferren a vells i desgastats axiomes són incapaços de veure els errors del sistema i l'escassa viabilitat que, com a marc convivencial, ofereix quan les exigències ciutadanes van més enllà de l'inicialment previst o pactat.

 

Una Constitució que no és capaç d'arbitrar mecanismes d'equilibri entre els diferents poders de l'Estat —pesos i contrapesos— és una Constitució inviable, generadora d'errors sistèmics com els que estem veient des de fa ja anys, en què uns mantenen segrestades determinades esferes de poder perquè els altres no puguin accedir a aquestes mateixes quotes de poder a què s'aferren els primers.
 
 
En realitat, la perversió i error sistèmic provenen de no entendre que no es tracta que el poder sobre les institucions el tinguin uns o altres, sinó que es mantingui una legitimitat democràtica que emana dels ciutadans i no dels qui diuen representar-los; només si existeixen pesos i contrapesos efectius es pot parlar no ja d'una alternança en el poder, que no és més que una perversió del sistema, sinó d'una legitimitat democràtica permanent a l'exercici del poder.
 

Continuar celebrant la proclamació d'una determinada Constitució sense ser capaços de fer una mínima anàlisi sobre la seva viabilitat actual, com a marc convivencial, no és més que fer-se trampes al solitari, viure en una realitat paral·lela i no voler veure l'autèntica situació amb la qual dia a dia ens estem xocant

 

Que els qui tenen majoria no puguin renovar els òrgans constitucionals no és més que un exemple d'error sistèmic i que, a més, no és només producte d'un sistema constitucional malalt sinó d'una errònia comprensió de l'essència mateixa del problema i de les maneres de solucionar-lo des de la legitimitat democràtica. Amb por res no es resol.

 

Que hagin de ser reformats determinats delictes per impedir que des de determinades talaies del poder s'apliquin interpretacions antidemocràtiques de les normes no és més que un altre exemple d'un error, clarament sistèmic, que sorgeix a partir d'un model constitucional ideat i presentat com a modèlic, però que acaba sent incapaç de fer front a les seves pròpies disfuncions. Amb por res no es resol.
 

Que qui democràticament i reiterada han expressat el seu desig d'exercitar el seu dret a decidir sobre el seu propi futur acabin sent criminalitzats, no és més que un altre error, igualment sistèmic, que enfonsa les seves arrels, d'una part, en un model constitucional insensible a la pluralitat nacional existent en l'actual configuració de l'Estat i, d'altra, en una apropiació de la "constitucionalitat" per part dels qui no tenen una mínima sensibilitat democràtica que faci viable trobar una solució política a un problema clarament polític. Amb por res no es resol.

 

Continuar celebrant la proclamació d'una determinada Constitució sense ser capaços de fer una mínima anàlisi sobre la seva viabilitat actual, com a marc convivencial, no és més que fer trampes al solitari, viure en una realitat paral·lela i no voler veure l'autèntica situació amb la qual dia a dia estem xocant. Amb por res no es resol.
 
 
Pensar que la solució al problema que viu Espanya passa per reformes cosmètiques és tant com no comprendre la intensitat i gravetat del problema o, pitjor encara, sabent-ho, no atrevir-se a fer els passos necessaris per trobar una solució radical, és a dir, aquella que impliqui anar a l'arrel del problema i no quedar-se en la superficialitat dels símptomes d'un error que és sistèmic. Amb por res no es resol.
 

Viure en constants crisis constitucionals hauria de ser una cosa que ens portés a pensar si el problema real és, per exemple, la renovació del Consell General del Poder Judicial, la renovació del Tribunal Constitucional, la reforma de determinats delictes, els presumptes "desafiaments independentistes", l'auge de l'extrema dreta, el segrest de les institucions per part de la dreta o si, al contrari, el problema és molt més profund... sistèmic. Amb por res no es resol.

 

Segurament, des d'una perspectiva intel·lectualment honesta i desapassionada (és a dir, ni partidista ni nacionalista), es podria analitzar la intensitat, profunditat i gravetat del problema i s'arribaria a la conclusió que tot informe de l'esgotament d'un model constitucional que va ser fruit del pacte, d'un pacte molt concret, però que s'ha acabat convertint en una rígida i antidemocràtica cotilla i en un autèntic inconvenient per superar la concatenació de "crisis constitucionals" que viu Espanya des de fa ja massa temps. Amb por res no es resol.

 

Afrontar la realitat, assumir-la i buscar solucions radicals, és a dir, que ataquin l'arrel mateixa del problema, no és tasca senzilla i, sens dubte, no és tasca apta per a polítics, sí per a estadistes que estiguin més disposats a pensar en les pròximes generacions en lloc de limitar-se a pensar en les pròximes eleccions... però el problema és doble perquè, d'una part, no es compta amb estadistes i, de l'altra, amb por res no es resol.
 
 
 
 
 
__
Escrit per Etiquetes: , Cap comentari:

"Més per Mallorca" considera exhaurit l’estatut del 2007



 Castell de Bellver, gòtic, una meravella. A prop de Palma de Mallorca.

 

Vol que el parlament consideri il·legítima l'aprovació dels decrets de Nova Planta i que enceti un nou procés constituent 
 
 
 
El coordinador general de Més per Mallorca i candidat a la presidència del govern, Lluís Apesteguia, ha presentat una proposició no de llei al parlament perquè la cambra expressi que l’estatut d’autonomia aprovat el 2007 “ha acabat el seu cicle”. A causa d’això, demanen d’engegar la negociació d’un nou pacte polític entre els ciutadans i l’estat espanyol que blindi l’autogovern, els drets, les llibertats i els interessos de les Illes a partir de “l’actualització de la sobirania il·legítimament derogada”, diu el partit en una nota.

 

“Volem aprofundir en la democràcia i l’autogovern, perquè les dues coses signifiquen unes millors condicions de vida per a la ciutadania; no pot ser que la Constitució sigui un corsé a l’hora d’emprendre mesures a favor de l’habitatge o el foment de l’economia local”, diu Apesteguia, que afegeix: “No pot ser que l’estat incompleixi sistemàticament l’estatut i boicoti les polítiques de decreixement que duim a terme les institucions pròpies de les Illes Balears.”

 
El diputat Joan Mas “Collet”, que també ha signat la iniciativa parlamentària, defensa que és imprescindible començar un nou procés constituent, tant de l’estatut d’autonomia com de la constitució espanyola. “El model actual està caducat. Avui dia, només la població major de 62 anys va poder votar-la”, ha dit.

 

La proposició no de llei també insta la cambra a considerar il·legítima l’aprovació dels Decrets de Nova Planta, “fruit de la invasió d’un territori sobirà per part d’un regne estranger, així com l’ocupació militar posterior i la imposició en aquesta terra de la política, administració, legislació i cultura de Castella”.

 

Amb aquesta iniciativa, el partit també demana al Parlament que constati que els períodes democràtics viscuts a Espanya “han estat condicionats per aquestes ocupacions i imposicions”.  Per això, defensen que el govern espanyol ha de promoure un nou procés constituent que suposi un pacte “entre ciutadans lliures i pobles lliures”.

https://www.vilaweb.cat/noticies/mes-per-mallorca-considera-esgotat-lestatut-de-2007/
 
 
___
Escrit per Etiquetes: Cap comentari:

6.12.2022 dia de la Constitució espanyola, aprofitat per reivindicar Catalunya independent: "Una manifestació mo]lt important, un carrer que sap continuar"

 



La importància de la manifestació d’ahir també és ensenyar a la classe política que té una oposició al carrer i que aquesta oposició no defallirà
 
Vilaweb - Editorial - Vicent Partal
06.12.2022 
Ahir a migdia, quan la capçalera de la manifestació contra el nou delicte de desordres públics va començar a enfilar el carrer que va de la Via Laietana al Palau de la Generalitat, una part dels manifestants va revifar espontàniament el vell crit de “Els carrers seran sempre nostres!”. En aquell moment la Via Laietana era una mar de banderes i consignes independentistes i encara hi havia gent al començament del recorregut, al Pla de Palau. Els objectius de la mobilització eren més que complerts i el crit va sonar com si, de sobte, i veient allò que finalment es veia, la gent s’alliberàs de la por i dels prejudicis.

 


El dibuix de l’intent actual de reforma autonomista, el disseny, vol repetir mimèticament allò que va passar a final dels setanta. Aleshores es tractava –com es tracta avui– de tapar el carrer, de silenciar-lo, de deixar-lo completament de banda perquè no molestàs les maquinacions de la classe política. I perquè ells poguessen fer i desfer. En aquells anys al règim li va costar molt de fer callar el carrer, però al final, a força de repressió, silenci mediàtic i desmobilització continuada per part de l’esquerra, ho va aconseguir. Tanmateix, no sembla pas que aquesta vegada ho puguen fer.

 

I no ho sembla, especialment, en vista de la contundència i la fermesa de la manifestació d’ahir, dimarts. Perquè no era tan sols quants érem al carrer –que érem molts, de sobres per a l’objectiu de la protesta. Era també quin ambient s’hi respirava, quina era la voluntat i la decisió dels participants. Què deien. Què comentaven. Com s’expressaven. El retorn a Barcelona d’aquell crit –que potser avui l’organització que se’l va inventar dirà que és populista o antipolític–, allò que representa, és tota una declaració d’intencions, un avís clar.

 


 La manifestació del 6.12.2022 a la Plaça Palau
 

Aquest trimestre l’independen-tisme ja s’ha mobilitzat tres voltes al carrer i ha deixat clar que aquesta vegada, en aquesta espècie de segona transició que ens intenten fer empassar, no està disposat a acceptar pactes de palau ni confabulacions de saló que es puguen fer impunement, a l’esquena de la gent. Ells ho intentaran, és clar. Ja ho fan, i n’és una prova aquesta reforma que es va ordint a les corts espanyoles. Però la importància de la manifestació d’ahir, de la Diada o de l’acte del Primer d’Octubre és ensenyar a la classe política que té una oposició. Que té una oposició clara que no es desmobilitzarà així com així i que no els permetrà de fer allò que vulguen amb els vots de tots. Impunement.

 


A mi a les manifestacions, siguen del signe que siguen i les convoque qui les convoque, m’agrada barrejar-me amb la gent, moure’m pel mig, escoltar les converses, escrutar les mirades. I ahir al Pla de Palau, a la Via Laietana o a la plaça de Sant Jaume vaig veure molta gent que puc dir, perquè els he vists, que aquests anys han estat en totes les mobilitzacions. Sense fallar mai a cap –tampoc en les que es feien els anys en què qui els demanava que eixissen al carrer eren els qui ara els voldrien tancats a casa. Gent que sé, perquè els he vist fer-ho, que organitza actes cada poques setmanes, que fa circular constantment cartells i campanyes, que passa vídeos, que va guardar urnes i butlletes de vot, que va replegar diners per als presoners polítics i exiliats sense pensar mai de quin partit eren o deixaven de ser, que continua mantenint reunions i organitzant grups, que cada nit fa córrer per WhatsApp tota mena de papers, escrits i convocatòries. Gent que no ha canviat de posició ni s’ha mogut d’on era.

 

I la gent que ahir estirava la manifestació és aquesta gent que no és volàtil, que no es cansarà ni plegarà veles mai, gent que no defalleix perquè no somia que les coses seran fàcils. Gent, en definitiva, que ara estira amb força aquesta multitud que intimida, per dir-ho tal com ho dirà el nou tipus penal. Que intimida d’una manera evident una Espanya que es pensava que parlant amb quatre polítics ja havia desinflat i domesticat l’independentisme. Però que intimida, també, aquells que es pensen que poden moure un poble a voluntat seua, simplement tocant la flauta. Com si no pensàssem per nosaltres mateixos. Com si no poguéssem bastir tot de coses –organitzacions, actes, manifestacions, diaris, grups, boicots, celebracions, solidaritats, concerts…– per nosaltres mateixos. Com si no fóssem capaços de sobreposar-nos a les campanyes i campanyetes en contra. I com si no sabéssem del cert que les coses no han canviat gens respecte del 2012 ni del 2017 i que no hi ha cap camí de futur per a aquest país, cap ni un, que no siga la independència i la construcció d’una república catalana nova i revolucionària, ben allunyada d’una Espanya en petit.

 

PS1. L’ANC té molt de mèrit. Molt. I és molt important per a la gent tenir organitzacions com l’Assemblea en què puga confiar i que siguen capaces d’organitzar l’oposició al govern català i a Espanya. Per això estaria bé que tingués més cura dels aspectes organitzatius. Ahir, una altra vota, hi hagué massa parlaments i alguns foren massa llargs. I és xocant–això no ho havia vist mai– que una organització done una xifra de participació inferior a la real.

PS2. Hi ha algun lector que, parlant de les notícies sobre la celebració de la victòria del Marroc als carrers del país, demana què se n’ha fet, del boicot al mundial que fa VilaWeb. Ho explicaré. Tal com vam anunciar, fem boicot a la competició esportiva però hem anat publicant tot d’informacions paral·leles que poden tenir un interès polític, cultural o sociològic. I ahir era un dia d’un gran interès sociològic, perquè per primera vegada una part important de la població catalana, la que té orígens marroquins o nord-africans, va poder celebrar amb alegria i pau i de manera multitudinària una victòria esportiva. Fins ara estàvem habituats a veure ciutadans del nostre país celebrant les victòries d’unes altres seleccions –en el cas dels catalans d’origen espanyol, per exemple–, però encara no havíem vist això que vam veure ahir. I per això és important. Quant a l’esport estricte i al boicot, convide els lectors a observar que no diem ni el resultat del partit ni gairebé quina és la selecció derrotada.

PS3. La premsa catalana viu un clima molt enrarit aquests darrers dies, de manera que aprofitaré l’avinentesa per a reivindicar que VilaWeb ha treballat d’ençà del 2004 amb l’objectiu de viure dels subscriptors i prou, i evitar així qualsevol possible dependència econòmica del poder polític, que cada dia veiem més incisiu i més controlador. Per aquesta raó necessitem més que mai el vostre suport. La premsa lliure la paguen els lectors. I tenim un agraïment infinit pels més de 23.000 subscriptors que ja ho fan. Però volem que sigueu conscients que en necessitem més. 30.000 pel cap baix. Penseu-vos-ho, doncs, i, si podeu, feu-vos subscriptors de VilaWeb.

https://www.vilaweb.cat/noticies/una-manifestacio-molt-important-un-carrer-que-sap-continuar/

 

Notícia relacionada amb l'actualitat política, ERC està traïnt el sentit dels vots que ha rebut: s'ha convertit en un acòlit del PSOE espanyol. Només faltaria que s'acabés aprovant l'actual esborrany de la llei que suprimeix el delicte de sedició, però, però, augmenta la pena dels de desordres públics o/i intimidació.




__

Escrit per Etiquetes: , Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)