uniformesylibros.com web creada por una madre para comprar y vender material escolar de segunda mano

La autora de la web. Felicidades!

Septiembre marca el final de las vacaciones de verano. Para los niños significa la vuelta al cole; para sus padres: enfrentarse a un nuevo desembolso de alrededor de 400 euros por hijo, tan sólo en gastos básicos, como mochila, zapatillas, material de papelería, chándal y libros.

"¿Cómo es posible que no exista una web que sirva de compra-venta de libros de texto y de material escolar?" Ésta es la pregunta que se hizo Julia Fernández, gijonesa de 38 años, química en paro y madre de dos niños de cinco y ocho años, que estaba harta de desembolsar grandes cantidades de dinero en cada comienzo del curso.

"En junio del año pasado recibí una factura de 500 euros tan sólo en libros. Cuando llegué a casa le pregunté a mi marido cómo era posible que no existiera una web de material escolar de segunda mano, a lo que me contestó: si no existe, créala tú". Y así lo hizo.

Según revela un estudio realizado por idealo, el coste del comienzo de curso asciende a 392,08 euros en compras básicas, (de ellas, entre 215 y 230 euros son libros, según la OCU). A ello se añaden otros pagos extra, como el uniforme del colegio, cuyo precio oscila entre los 132 euros y los 204 euros, y la matrícula del colegio privado.

Si, además, el niño vive lejos del colegio, habrá que sumar el transporte y el comedor, cuyo precio está en los 205 euros si se trata de colegios públicos, 285 euros si son concertados y hasta 330 euros si son privados.

Aparte de los productos que se compran, hay que contar con aquellos que los niños pierden. Según un estudio de Stikets, el 90% de las madres encuestadas asegura que las prendas que no están marcadas son difíciles de recuperar. Cada prenda perdida tiene un valor promedio de 29 euros, con lo que, a lo largo del curso, la suma media asciende a 115 euros.

Julia no tenía ni idea de informática y, "al tratarse de una página gratuita, encargarla a un tercero suponía un desembolso enorme", así que se apuntó a unos cursos. Una vez que adquirió los conocimientos necesarios, creó uniformesylibros.com, que se ha convertido en una plataforma de ahorro escolar "para facilitar a las familias la vuelta al cole".

Intentó responder a la pregunta de "qué le gustaría que le ofertaran como madre y como la estudiante" que fue en su día. De este modo, se le ocurrió no sólo incluir libros de texto, sino también uniformes, material escolar, instrumentos de música y apuntes universitarios. "Además de ser una plataforma de ahorro escolar para las familias, quise que fuera un lugar para encontrar trabajo, así que incluí una pestaña donde se ofertaran profesores particulares, logopedas y psicólogos infantiles", cuenta.

Cómo funciona

El portal, estrenado hace un mes y medio, cuenta con alrededor de 450 anuncios. "La gente está vendiendo los artículos al 50% y 75% de su valor".

Explica que "los artículos en los que más demanda hay y donde es más fácil ahorrar son los libros de texto de Primaria y Secundaria".

El acceso a la web es muy sencillo. Para ofertar un artículo es necesario registrarse "por motivos de seguridad, porque en caso de que alguien publique algo fuera de lugar lo puedo gestionar", explica Fernández. A partir del registro la persona puede publicar todas las ofertas que quiera y, en caso de que se pongan en contacto con el vendedor, "ellos son los que acuerdan cómo hacer el envío". Asimismo, la creadora de la web aconseja que "los libros de texto se compren la misma provincia para poder comprobar el estado de los mismos".

En el caso de querer comprar algún artículo, no es necesario hacer la fase del registro. La página permite inscribirse a una búsqueda, es decir, "si en el momento en el que alguien busca un anuncio éste no existe, cuando aparezca le llega un aviso automático a la persona".

....

El mensaje que manda Julia está dirigido tanto a padres como a hijos: es posible ahorrar hasta la mitad y "es necesario que los niños sepan que se estudia igual con un libro nuevo como con uno usado. "El conocimiento es el mismo", afirma Fernández.

Leerlo todo en:  http://www.elmundo.es/sociedad/2016/08/26/57bb3541ca474182568b458c.html

Adéu a l’imperi americà, propostes pel futur per l'analista nord-americà Brzezinski

 

27.08.2016

Zbigniew Brzezinski és un polític nord-americà, considerat com un dels analistes més prestigiosos en política exterior del seu país. Va ser assessor de seguretat nacional del president Jimmy Carter i un dels principals valedors de l’aliança dels Estats Units amb els moviments gihadistes per fer fora de l’Afganistan la Unió Soviètica. Actualment és professor de la Paul H. Nitze School of Advanced International Studies de la Universitat Johns Hopkins.

Brzezinski va escriure el 1997 ‘The Grand Chessboard’, un llibre significativament subtitulat ‘La primacia americana i els seus imperatius geoestratègics’. Aquell llibre va crear la base teòrica de la idea segons la qual els Estats Units eren l’única superpotència global després de la desfeta de la Unió Soviètica. Segons explicava, els Estats Units estaven cridats a controlar el món i molt en especial el sempre complicat Llevant, on les darreres dècades els Estats Units s’han involucrat en les guerres de l’Irac i l’Afganistan.

Precisament per això ara ha causat una gran impressió la publicació fa uns dies a la revista ‘The American Interest’ d’un article de Brzezinski que porta per títol ‘Cap a un realineament global’. L’article afirma sense embuts que els Estats Units ‘ja no són  el poder global imperial’ i proposa un nou sistema internacional basat en l’entesa entre els Estats Units, Rússia i la Xina, amb el suport d’Europa.

Cinc veritats bàsiques sobre el món
Brzezinski afirma en l’article que el món ha canviat perquè ara hi ha cinc noves veritats incontestables. Aquestes són que els Estats Units ja no són el poder imperial global, que Rússia està al final de la transició de l’imperi a la nació-estat, que la Xina s’està acostant al nivell de poder i influència dels Estats Units, que Europa ja és evident que no serà mai un poder global però pot ajudar a estabilitzar el món i que la insurrecció de bona part del món musulmà és un fet i ha de ser entesa en termes de reacció a l’opressió soferta.

Algunes d’aquestes afirmacions són especialment importants tenint en compte el passat de Brzezinski. Per una banda el retrat que fa de la nova Rússia sorprèn, coneixent el seu profund passat anti-soviètic. De fet ell va néixer a Polònia i durant tota la seua vida va treballar per l’enderrocament del poder soviètic. D’una altra banda encara sorprèn més el reconeixement que fa de que el gihadisme té una arrel política i no és un simple fanatisme religiós. Brzezinski es desmarca en l’article del discurs simplista sobre el fenomen i fins i tot reconeix que està basat en greuges reals que cal atendre.

Precisament aquesta constatació és la que porta Brzezinski a reclamar que els Estats Units reorienten la seua política exterior, de forma especial al Llevant.

Una nova política americana pel Llevant
Brzezinski afirma que ‘Amèrica només serà efectiva a l’hora de gestionar l’actual violència al Llevant si crea una coalició que incloga, en diversos nivells, també Rússia i la Xina’. Per a aconseguir això demana que Rússia deixe d’amenaçar veïns com Ucraïna o Geòrgia i que la Xina abandone la seua passivitat respecte a la situació en la zona.

Si es compleixen aquestes condicions Brzezinski afirma que una cooperació entre els tres estats podria ajudar a frenar la violència de la zona, especialment si fos possible involucra en aquest procés  el que ell anomena ‘els estats més sòlids de la zona’, que afirma que són l’Iran, Turquia, Israel i l’Egipte —una barreja certament sorprenent vist ara mateix.

Brzezinski és molt dur, en canvi, amb un dels aliats tradicionals dels Estats Units, l’Aràbia Saudita, de la qual afirma que no pot jugar cap paper en la regió pel seu suport al ‘fanatisme wahabita’.

Finalment, en un altra afirmació sorprenent, Brzezinski afirma que el que està passant en el món islàmic podria passar aviat a l’Àfrica i fins i tot entre els nadius americans, en la mesura que és una prova que ‘memòries polítiques llargament reprimides poden alimentar explosions polítiques’.

En la part final de l’article Brzezinski proposa una nova política exterior pels Estats Units. Aquesta s’hauria de basar en assumir que Rússia serà un poder molt influent a nivell global i a Europa i que el paper global de la Xina serà més gran cada dia. Brzezinski  afirma que en la nova situació per cap dels tres estats serà útil una política d’enfrontament i aïllament, davant la qual cosa tindria sentit que tots tres col·laboraren per estabilitzar la situació global en els pròxims vint anys.

http://www.vilaweb.cat/noticies/adeu-a-limperi-america/

De Carlemany a Puigdemont: set mapes canadencs per a entendre els motius històrics de l’independentisme català

La web edmaps.com, especialitzada a elaborar mapes divulgatius, explica la història de Catalunya en set mapes molt il•lustratius 

 

14.02.2016 - Redacció

La web nord-americana edmaps.com, especialitzada a elaborar mapes divulgatius sobre conflictes i canvis geopolítics, ha publicat un article en què explica quins motius històrics té l’independentisme per a reclamar que Catalunya sigui reconeguda com a nació. El text, titulat ‘La qüestió catalana: de Carlemany a Puigdemont’, explica resumidament la història del Principat i els Països Catalans. Ho il·lustra amb set mapes perquè tots aquells qui no coneguin el passat català puguin obtenir una visió transversal de l’origen de la identitat catalana.

Per començar, l’article posa el lector en situació i li explica que les reivindicacions dels independentistes no se cenyeixen únicament al Principat, on es van fer les eleccions del 27-S, sinó a tots els Països Catalans. Heus ací el primer mapa:  (a dalt  de tot de l'article)

 

L’article parteix de l’emperador Carlemany, qui a final del segle VIII va expulsar els musulmans de bona part del sud dels Pirineus i va establir una separació entre els musulmans ibèrics i l’imperi Carolingi. Després de la mort de Carlemany, aquesta zona, anomenada Marca Hispànica, es va dividir en els regnes de Pamplona i Aragó, i els comtats catalans.

Fem un salt fins al segle X, quan el comte Borrell II va unificar gradualment bona part dels comtats catalans. El 1137, la unió matrimonial entre Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, i Peronella, filla del rei d’Aragó, va donar lloc a la Corona d’Aragó. Tanmateix, el regne Aragó i el comtat de Barcelona van conservar cadascun autonomia política.

‘Però la situació va canviar radicalment el setembre del 1213’, continua l’article: a la batalla de Muret, al sud de Tolosa de Llenguadoc, Felip II de França va derrotar el comte occità Ramon VI de Tolosa, que tenia el suport de la Corona d’Aragó. Així és com Jaume I, rei de la corona, es va trobar obligat a renunciar als territoris occitans i va estendre la seva conquesta cap a l’est. Primer va ocupar les Illes Balears i més tard el País Valencià, dos territoris que van tenir la condició de regne i posteriorment es van unir a la corona. ‘Aquest fet explica per què les Balears i València formen part de l’imaginari nacionalista català’, diu l’article.

La corona es va expandir cap a uns altres territoris de la Mediterrània, com ara Sicília, Sardenya, Còrsega i el Regne de Nàpols, i esdevingué una autèntica potència. Però el 1479 tot va tornar a canviar. Aquesta vegada a partir de la unió dinàstica entre Castella i Aragó: ‘un punt d’inflexió en la història de Catalunya.’

El Principat de Catalunya i els altres dominis aragonesos van viure una involució política després de la unió de les corones d’Aragó i Castella, i el naixement de l’estat espanyol. El text tracta molt breument de la guerra de Successió, a partir de la qual la Corona d’Aragó deixà d’existir i Catalunya quedà sotmesa a les lleis centralistes del regne d’Espanya. Molt resumidament, l’article i el mapa següent recorden que el 1812, arran de la conquesta francesa d’Espanya, els antics comtats catalans carolingis van ser annexionats a l’imperi francès. Però només durant dos anys.

 

‘La pèrdua de l’autonomia política ha afectat greument l’evolució de la societat catalana, fet que explica per què la recuperació de la sobirania ha estat el principal objectiu del nacionalisme català’, continua l’article. Ja entrat al segle XX, parla de les figures de Macià i Companys com a exemples d’aquest intent de recuperar l’autonomia perduda. Però la victòria de Franco va tornar a posar fi a aquests objectius.

Després de la mort de Franco, la constitució espanyola va ser un intent d’encabir dins l’estat espanyol les nacions catalana, basca i gallega, però l’objectiu fracassà: ‘Per desgràcia, l’estat espanyol no estava preparat per a reconèixer les seves principals minories ètniques com a comunitats nacionals reals.’ Després del 27-S, el 9 de novembre passat el Parlament de Catalunya va aprovar la declaració d’inici del procés cap a la independència per a iniciar ‘de manera sostinguda i pacífica la desconnexió de l’estat espanyol’, segons paraules de Carles Puigdemont. I l’article acaba així: ‘La nova administració catalana sembla que ja ha iniciat el procés de secessió d’Espanya. L’hivern ha arribat… Com continuarà?’

http://www.vilaweb.cat/noticies/set-mapes-per-a-entendre-els-motius-historics-de-lindependentisme-catala/

L’Euromed i una democràcia que no funciona bé

« Vivim en un estat que ni fa ni deixa fer i que no es preocupa pel benestar dels ciutadans o com a mínim pel benestar dels qui habitem la costa Mediterrània» 

 

Per: Vicent Partal - 08.08.2016

Em perdonaran que, per un dia, comence amb una anècdota personal. Dijous passat vaig agafar l’Euromed de Barcelona a València. Com tots els usuaris d’aquest tren, he esdevingut un client absolutament escèptic de Renfe i Adif. Ja ho sé que no arribarà a l’hora. Faig aquesta ruta constantment i no recorde quina és la darrera vegada que vam fer el viatge sense cap complicació i arribant a l’hora estipulada en el bitllet.

Dijous passat la cosa va ser més greu perquè el tren que havia d’eixir a les sis de la vesprada de Sants simplement no va arribar-hi. Vam acabar eixint prop de les vuit, enmig d’un caos considerable que vaig retratar en un piulet, en què mostrava una fotografia de la gent seient per terra a l’estació.

Aquell piulet el van respondre el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, i el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont. Tots dos van deixar clar que la situació era insuportable. Un altre usuari, Vicent Arnau, va aprofitar l’ocasió per demanar-los d’impulsar uns Ferrocarrils de la Mediterrània, dels quals s’havia parlat ja en alguna ocasió i van ser molts els qui van aportar més proves i més anècdotes sobre el mal funcionament de Renfe al corredor del Mediterrani.

 

El problema és, tots ho sabem, d’una importància colossal. L’estat espanyol inverteix per damunt del que seria raonable en zones geogràfiques que no tenen gens de sentit estratègic i mentrestant desatén els usuaris de la línia més important, tant respecte del trànsit de passatgers com pel sentit econòmic que té. No solament això. Els serveis de rodalia de Barcelona i València són castigats de manera sistemàtica. Baixar de Vic o Manresa en tren a Barcelona és un drama. L’Ebre aguanta una desatenció inimaginable, una autèntica burla per als habitants, pràcticament incomunicats. El viatge entre Castelló i València és un suplici permanent. I quan la Generalitat Valenciana intenta impulsar el ferrocarril de la costa per la Safor i la Marina hem d’aguantar que se’n diga que no hi ha mercat per a una obra així. Alacant, finalment, viu una situació inaudita de desconnexió respecte a la resta del país i del corredor mediterrani.

L’obvietat del cas és tan gran que no perdré ni un minut més a explicar-ho: El País Valencià i el Principat vivim una situació en termes d’infrastructures, especialment ferroviàries, que només es pot considerar un càstig deliberat. És inexplicable que una planificació racional, basada en criteris de mercat o basada en criteris estratègics, desemboque en una situació com la que vivim. I, per tant, això únicament s’explica per una voluntat política deliberada de castigar-nos. De fer difícil la nostra vida de ciutadans i d’intentar arruïnar el país. No n’hi ha cap més explicació possible per una actuació com aquesta.

El problema és que tal com estem ara mateix no hi ha cap alternativa possible. I això empitjora greument la qualitat de la nostra democràcia i la confiança de la gent en els polítics.

No tinc cap dubte que si les dues Generalitats s’uniren i crearen un corredor ferroviari conjunt aquest funcionaria molt més bé que l’actual i seria un gran negoci i tot. Però el règim del 79 ha ofegat expressament les autonomies per convertir-les en administracions de segona fila, sense capacitat de decisió política. Ni la Generalitat Valenciana ni la de Catalunya estan avui en condicions de portar a terme una obra d’aquesta magnitud.

Més i tot: segur que els impedirien de fer-ho si recorrien al finançament privat. I el contrast històric és enorme: l’autopista que encara avui relliga el país de dalt a baix va ser possible als anys setanta pel finançament privat. Però avui repetir la jugada seria impossible perquè l’estat espanyol ho blocaria immediatament. Imaginem que les dues Generalitats trobassen empreses disposades a crear aquest corredor i operadors interessats a fer-lo –cosa que no tinc cap dubte que passaria. Algú creu que l’estat espanyol no eixiria immediatament com un llop a protegir els privilegis de Renfe i Adif, encara que siga a costa del benestar dels ciutadans?

Ací és on arribem al nus de la qüestió. Vivim en un estat que ni fa ni deixa fer i que no es preocupa pel benestar dels ciutadans o com a mínim pel benestar dels qui habitem la costa Mediterrània. Les proves s’acumulen tant que negar això tan sols es pot fer des del punt de vista del voluntarisme nacionalista espanyol més abrandat. Perquè no parlem de trens i prou. Parlem de l’economia sencera de l’Arc Mediterrani que, malgrat que és el pilar bàsic de l’economia de l’actual estat espanyol, viu en una persecució constant de l’estat espanyol mateix.

Si això fos tan sols una qüestió macroeconòmica, podríem prendre’ns-ho amb una certa distància i observar-ho amb curiositat i tot. Però resulta que això que passa interfereix greument en la vida diària de la majoria dels nostres ciutadans i, per tant, en la qualitat de la democràcia que tenim. Perquè una democràcia que no té en compte les necessitats dels ciutadans no és una democràcia avançada. I perquè una democràcia que incapacita el govern mateix per a resoldre els entrebancs diaris dels ciutadans no és una democràcia real.

La impotència amb què els governs valencià i català, i els respectius presidents, sofreixen el desgast permanent de la seua població, veient clarament que és una vergonya el que està passant, és un símptoma clar que no vivim en un règim en què els ciutadans són el centre del servei públic, de que no vivim en una democràcia destinada a millorar la vida de la gent. L’única cosa que ens pot consolar al respecte és que com que l’evidència que som en eixe punt ja no és teòrica sinó que s’expressa en coses tan simples com agafar un tren, ningú no pot estranyar-se que aquest malestar cresca i cresca tant com ho està fent, fins a posar en perill els fonaments mateix d’aquest despropòsit. Perquè és que, simplement, ja no ens queda cap més remei.

http://www.vilaweb.cat/noticies/leuromed-i-una-democracia-que-no-funciona-be/