31 de juliol del 2021

"Las facturas" (de los recursos públicos destinados a la "acción exterior"), por Gonzalo Boye. La esencia de las irregularidades del Tribunal de Cuentas

  

 
 
 
30 julio 2021
 
 
Como siempre pasa cuando se trata de reprimir al independentismo, en el caso del Tribunal de Cuentas, una vez más, el foco mediático está puesto en un sitio distinto de aquel que correspondería en cualquier estado democrático y de derecho. Las explicaciones a tal desenfoque pueden ser muchas, pero ninguna deja en buen lugar a una profesión que está llamada, en democracia… también en dictadura, a actuar como auténtico contrapoder ante los desmanes de los poderes públicos. La gran mayoría de los medios se han centrado en dos temas que, siendo graves, no apuntan a la esencia del problema. Básicamente, apuntan al posible comienzo de las incautaciones, mal llamados embargos, y a la licitud o ilicitud de los avales aportados por la Generalitat.
 
 Los temas pueden parecer interesantes, pero, el primero entra dentro del ámbito de lo morboso y el segundo, dentro de lo que es un dislate jurídico producto de la frustración que a la delegada instructora le genera que el supuesto afectado —la Generalitat— haya aportado los avales, como no podía ser de otra forma.
 
 No parece existir mucho interés en otros temas de evidente mayor calado como son la esencia del procedimiento que se está siguiendo y las irregularidades que en él se están detectando; si de transparencia, limpieza y cultura democrática se tratase, esos y no otros serían los temas que hablar y publicar.
 
 En lo esencial, este procedimiento se basa en la discrepancia que tiene el Tribunal de Cuentas con la Generalitat sobre la forma en que se han invertido los recursos públicos destinados a la denominada “acción exterior”, que está claramente establecida y amparada dentro del vigente Estatut de Catalunya.
 
 
Dicho más claramente, como al Tribunal de Cuentas no le gusta en qué se ha gastado dicho dinero, entiende que puede derivar la responsabilidad de dicho gasto en quienes ejecutaron la política exterior de la Generalitat en el periodo que al propio Tribunal de Cuentas se le ha antojado.
 
 En definitiva, se está sentando el precedente para que sea el Tribunal de Cuentas el que sancione qué política es la adecuada y cuál no. Obviamente, esto no solo amplía las ya amplias prerrogativas de un órgano que carece de cualquier tipo de control, sino que deja indefensos no solo a los distintos gobiernos de la Generalitat sino a los de cualquier administración.
 
 Los demócratas de toda la vida, esos que van con la bandera hasta al servicio, o los progres de siempre bien deberían preocuparse de este procedimiento, porque de este precedente surgirán otros que, seguramente, cuestionarán las políticas y gastos públicos desplegados por cualquier gobierno que no entre dentro de la esfera especialísima o particularísima del Tribunal de Cuentas.
 
 
 
 
 
---

30 de juliol del 2021

Boye atrapa la instructora del Tribunal de Comptes mentint sobre l’ocultació de vots crítics

 

Gonzalo Boye. Imatge de Vilaweb.

 

L'advocat de Puigdemont demana que se suspengui el procediment fins que no s'aclareixin els fets i es planteja una querella per prevaricació
 
 
27.07.2021

La delegada instructora del Tribunal de Comptes espanyol en la causa contra els ex-alts càrrecs independentistes, Esperanza García, s’ha contradit sobre una qüestió greu que afecta el procediment: l’ocultació de dos vots concurrents de consellers de l’organisme amb crítiques dures sobre les garanties de defensa dels afectats. Així queda palès en la resposta que García ha donat a l’advocat del president Carles Puigdemont Gonzalo Boye sobre la demanda de poder disposar d’aquests dos vots, el contingut dels quals es va filtrat a la premsa, però mai no es va traslladar als advocats dels encausats. En una primera resposta, García va respondre a Boye que no sabia que existissin aquests dos vots, formulats pels consellers Enriqueta Chicano i Felipe García. Però Boye hi va insistir, i la segona resposta ha estat aquesta: “L’acta de liquidació provisional i les conclusions que conté estan prou motivades amb la documentació que consta en les actuacions, de manera que no procedeix d’accedir a la petició.”
 

És a dir, en una primera resposta, García diu que no té coneixement d’aquests dos vots concurrents, i ara, els denega perquè considera que amb la informació lliurada als afectats ja n’hi ha prou. Vegeu la primera resposta:

I la segona:

 

Per això, fins que no s’aclareixin els dubtes que susciten aquestes dues respostes contradictòries, Boye demana al Tribunal de Comptes que suspengui el procediment incautatori en marxa, que avui mateix pot engegar l’embargament de béns de la majoria d’afectats si no s’accepta l’aval de l’Institut Català de Finances.

“Resulta insostenible des de qualsevol lògica que una resolució administrativa sigui dictada amb desconeixement d’una documentació i, malgrat tot, es pugui establir que aquesta documentació mateixa no sigui rellevant a efectes del decomís que ha engegat la senyora delegada instructora”, diu Boye en l’escrit. Per això considera que la darrera resolució en què desestima la petició sobre els vots concurrents és arbitrària, demana que es lliuri la informació ocultada i es declari la nul·litat de totes les actuacions fins al moment en què es van vulnerar aquests drets. No solament això: aquest cas podria acabar en una querella per prevaricació contra García.

 

Els vots ocultats

El contingut dels vots concurrents se sap perquè es van filtrar a alguns mitjans espanyols. Per exemple, a Infolibre, que destaca que tant Chicano com García criticaven la pressa per a aprovar aquell informe, fins al punt que el document que es va lliurar als consellers abans de sotmetre’l a votació no n’era pas la versió completa. Tal com va fer Genaro en el vot discrepant, també qüestionaven que tot plegat es fonamentés majoritàriament en notes de premsa o notícies de diaris i no pas en documents oficials. I encara més, lamentaven que el tràmit d’al·legacions es limités a la Generalitat però no pas a entitats públiques amb personalitat jurídica pròpia.

 

Segons el mateix mitjà, Enriqueta Chicano deia que tot plegat originava incertesa i insegurerat jurídica i avisava que el fet d’haver restringit el tràmit de les al·legacions és contrari a la doctrina consolidada pel Tribunal de Justícia de la UE. És a dir, causava indefensió en els acusats. Però també criticava qüestions més de fons, com ara el fet que no s’hagués fet cap mena de comparació de la despesa en acció exterior entre diferents comunitats autònomes. Fins i tot deia que l’informe semblava un atestat policíac.

 

La consellera Dolores Genaro també formulava aquestes crítiques en el seu vot particular. En primer lloc, denunciava la pressa que hi havia per a aprovar l’informe: “No puc votar a favor d’un informe del qual, quan es va debatre en la reunió del ple, jo no en sabia la versió definitiva, amb els canvis d’última hora que s’hi van fer. Perquè aquesta versió no ens la van enviar. Això és resultat, probablement, de la incomprensible urgència per a aprovar el projecte d’informe”, es queixava.

 

Sobre el contingut definitiu de l’informe, la consellera diu que és ple de vaguetats, d’ambigüitats, d’inconcrecions i de consideracions que van més enllà del judici estrictament tècnic i d’eficàcia econòmica. És a dir, que van fer una avaluació política que no els pertocava. Ho deixava ben clar: “Amb les dades que s’hi indiquen no sembla que hi hagi una extralimitació de l’acció exterior exercida per la Generalitat en relació amb les competències que li corresponen.”




--

Relacions entre democràcies actuals i grans empreses, anàlisi bo i breu. Resum (parcial) de la història d'Europa dels darrers 100 anys.

 

Imatge d' El Temps

 

 

“Atorgar poder sobre la llibertat d’expressió a l’empresa privada és un error històric”

 

Laura Llevadot (Barce-lona, 1970) és professora de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona (UB) i coordinadora del màster de "Pensament contemporani i tradició clàssica". És autora de ‘Pandèmik. Perspectives postfundacionals sobre contagi, virus i confinament (NED, 2020).
 
 Podeu llegir el llibre en versió digital. P
ublicació: abril de 2021. 
O en versió paper: "PANDEMIK. PERSPECTIVAS POSFUNDACIONALES SOBRE CONTAGIO, VIRUS Y CONFINAMIENTO".
Aa.vv · Ned Ediciones. 2021. 316 pàgines. Format: Rustega. ISBN: 9788418273346.

 Xavier Puig I Sedano

Creu que la irrupció de grans gegants tecnològics, gairebé monopolístics, posa en risc les democràcies?

–Tot i que actualitzada, aquesta pregunta remet a la problemàtica i antiga relació entre capitalisme i democràcia.

 

Expliqui’s.

Com a sistema econòmic basat en la plusvàlua, el capitalisme genera desigualtat social i econòmica, a més d’altres problemes com ara l’esgotament dels recursos naturals, les migracions de poblacions, etc. Tradicionalment, a Europa, les democràcies han servit idealment per dotar els Estats de la capacitat de compensar aquestes desigualtats produïdes per capitalisme mitjançant els serveis públics (l’educació, la sanitat, sistema de pensions, etc.). Ara bé, el pas al neoliberalisme significa que l’Estat no només deixa fer al mercat alhora que procura els serveis, sinó que esdevé proactiu amb el capital, l’incentiva i el salva en moments de crisi, com vàrem veure amb la crisi del 2008. La proacció amb el mercat passa, en primer terme, per la venda del sector públic al sector privat, com hem vist amb la sanitat i l’educació, renunciant aleshores a la seva funció compensatòria de la desigualtat. En aquest moment del neoliberalisme les democràcies, tant més si són representatives, liberals i bipartidistes com les nostres, tenen molt poc a dir, ja que tant si guanyen les dretes com les esquerres, la prioritat és el funcionament del capital, per això les esquerres tradicionals deixen de ser-ho i es limiten a negociar lleis més o menys progressistes, que són més un maquillatge cultural que no pas transformacions estructurals. Això és el que hem viscut en els darrers temps, mentre l’economia estava basada en la construcció i el turisme.

 

Quin paper juga aquí la revolució tecnològica?

Amb la revolució tecnològica i la implantació del teletreball que la pandèmia ha accelerat, l’economia passa a mans de les grans empreses tecnològiques i el capital es globalitza encara més, deixant als Estats-nació democràtics encara menys marge de maniobra –això si alguna vegada aquests tinguessin la voluntat compensatòria i de repartiment de la riquesa, que és la seva única justificació. A més, aquestes grans empreses obtenen dades i metadades dels seus usuaris que poden determinar el seu accés als serveis que l’Estat ha deixat en mans privades.

 

Què implicaria, això?

Ens podem trobar a la llarga amb població que no tingui accés, per exemple, a la salut pública, que està en vies de desaparició, ni tampoc a la privada, perquè seran considerats clients de risc, per exemple. És el que mostra la novel·la i film Nomadland, en la qual persones jubilades es veuen amb l'obligació de seguir treballant amb més de 70 anys perquè les seves pensions privades no els permeten sobreviure. Aquest escenari propi dels Estats Units és al que ens apropem si no fem alguna cosa, i per a això caldrà reforçar les democràcies, probablement canviant el seu sistema representatiu i parlamentari, que és una eina molt vella i inútil per a les dinàmiques de mercat en les quals vivim.

 

Les plataformes digitals són cada vegada més essencials per al debat públic. Hi ha un debat sobre si han de funcionar com a mers agregadores de contingut o si han de fer de moderadores. Arran de l'expulsió de Donald Trump de Facebook i Twitter, s'ha obert amb força el debat sobre com han d'exercir aquesta funció.

–L’expulsió de Trump de les xarxes mostra, en primer lloc, que en aquests moments al capital no li interessa que governin en les democràcies liberals formes de populisme i feixisme massa exacerbades. I en segon lloc, que són els gegants tecnològics els qui en realitat governen, fent que guanyi un partit o un altre mitjançant l’ús de les metadades i els algoritmes. Que a més siguin capaços de censurar amb el beneplàcit del públic benpensant és un símptoma del domini que tenen sobre les nostres suposades democràcies, ja que de la mateixa que ho han fet ara ho podran fer en el futur amb altres formes d’oposició política als seus interessos. Atorgar aquest poder sobre la llibertat d’expressió a l’empresa privada és un gran error històric que pagarem car.

https://www.eltemps.cat/article/14410/entrevista-laura-llevadot

 

 

---

Detall inqüestionable de la censura a TV3: ha sortit Elsa Artadi fent aquesta intervenció sobre la repressió a polítics que qüestionen al govern central des del Parlament?? On està la llibertat??

 





---


28 de juliol del 2021

El Tribunal de Comptes nega informes a Puigdemont pels gastos del procés

 


 
 
 
 
 
---
 

Advocats europeus alerten que les fiances del Tribunal de Comptes vulneren el dret d’un judici just

 


 Tribunal de Comptes. Foto Vilaweb

 

L'Associació Europea d'Advocats per la Democràcia i els Drets Humans demana de suspendre la causa per l'acció exterior de la Generalitat
 
 L’Associació Europea d’Advocats per la Democràcia i els Drets Humans (EJDH, per les seves sigles en anglès) alerta que les fiances reclamades pel Tribunal de Comptes espanyol per l’acció exterior de la Generalitat entre el 2011 i el 2017 poden vulnerar el dret dels acusats a un judici just. 
 
En un comunicat, l’associació d’advocats europeus veu inacceptable que se’ls reclamin 5,4 milions d’euros i critica la naturalesa del Tribunal de Comptes. “Els membres del tribunal no són jutges, sinó figures polítiques elegides pel congrés i el senat espanyols. Això fa que un judici just sigui encara menys probable”, remarquen.
 
 En aquest sentit, l’EJDH creu que el Tribunal de Comptes representa una greu amenaça per al dret dels acusats a un judici just, però també per al mateix estat de dret.
  
 
 
 
---

500 anys de la batalla de Gandia: victòria de la Germania, article llarg per David Garrido

 

 

Sorprèn que, al País Valencià, un esdeveniment tan transcendental en la història del país, com és l’esclat de la Germania, hagi tingut tan poca repercussió oficial, institucional, més encara en un temps, quan l’efemèride compleix 500 anys, en què al govern regional autonòmic s’arrecera aqueixa gent que s’autoproclama de «la revolució valencianista». Certament, a la vista està, a aquests revolucionaris —i revolucionàries—  de nyigui-nyogui, de butaca, pandereta i prebenda autonòmica, la difusió de la història valenciana no està entre les seves prioritats, si no és que, directament, els importa un rave, com la recepció de la TV3; si més no, això demostren amb tant de silenci amanit d’ignorància. Els que s’emmirallen en les pirotècnies ideològiques carpetovetòniques, amb vocació de submisos a l’amo de Madrid (o de qualsevol partit o partidet a l’ús, del menú de preferències polítiques mesetàries), difícilment voldran saber d’una època en què València —la ciutat i el seu país— aspirava a convertir-se en una comuna lliure a imitació de Venècia. Òbviament, als sociates autòctons, la pelussa corporal, inclosa la dels perruquins, se’ls eriça només de pensar-ho.

 

Deia Ciceró a De oratore que la història és la llum de la veritat, la vida de la memòria i la mestra de la vida. Certament, la història mostra, ensenya i —important— determina, perquè els fets del passat, tots plegats, han bastit el present, el moment en què vivim. L’origen del poble muelle —els valencians— a què feia referència el totpoderós comte-duc d’Olivares en 1626 té l’origen en les conseqüències de la repressió de la Germania de 1519-1522 i —atenció!— des de 1626, arran de la befa d’Olivares als valencians, ve el costum de l’elit —o casta— política autòctona d’abaixar-se els pantalons davant el manaia de torn de la Meseta, sigui l’Olivares del segle XVII o ara el Pedro Sánchez y sus mujeres del XXI, o qualsevol capsigrany, amb la unitat d’Espanya per muntera, que vingui en el futur.

 

 

 
 
 

En 1626 el superministre castellà (espanyol) comte-duc d’Olivares convocà, contra els Furs, els valencians a celebrar Corts a Montsó, a l’Aragó. Ep! A l’Aragó? Hi hagué protestes i l’estament militar de les Corts valencianes, el que veritablement tenia la paella pel mànec al país, envià un representant a Madrid, Cristòfol Crespí de Valldaura, i la ciutat de València, l’altra part determinant de l’edifici foral valencià, un altre, Rafael Alconchel. Als catalans —els estrictes— els convoqueu a Lleida (Principat), als aragonesos a Barbastre (Aragó), aleshores, per què envieu els valencians a Montsó? —preguntaren esmaperduts els ambaixadors valencians. Contestació del Pedro Sánchez d’aleshores, tan tibat com el d’avui: «es que tenemos a los valencianos por más muelles». Nyas coca! Xe, igualet a avui amb la murga de l’infrafinançament! I què contestà el representant del braç militar de les Corts? Doncs, literalment, digué, en la llengua dels castellans: «Si vuestra excelencia quiere decir que son más blandos en rendirse al gusto de su rey y de sus ministros, aunque atropellen sus conveniencias y derechos, esto es un mérito más para conseguir lo que supliquen». Què us diré? Muelles perduts! Els valencians anaren a Montsó a fer-li la rosca al rei —sobretot— dels castellans.

 

I —ep!— d’aquelles noces aquests confits. La història —ja us ho he dit— mostra i ensenya. Cristòfol Crespí de Valldaura marcà el camí del pessebrisme polític valencià, sense esma, retut al rei dels castellans i als seus ministres, que acaba en el Para ofrendar nuevas glorias a España, la negació del País dels valencians convertit en innòcua Comunitat i l’empastifament blavós de la senyera. Oh, quins temps!, oh, quins costums!, què s’havia fet de l’orgullosa aristocràcia valenciana, tan gelosa de la salvaguarda del Regne i de les seves institucions? Ras i curt, un segle abans havia passat pel tràngol de la Germania, aquella revolució popular, dels menestrals i poble menut de les ciutat i viles del Regne, que aspirava a desplaçar-la del poder. En 1626 feia un segle del seu esclat i repressió, però els batecs de la Germania encara eren sentits i la por —germania, mot maleït— encara continuava instal·lada entre la casta dels privilegiats, que, per interès de classe, preferien parar els tafanaris als sodomitzadors de ponent, enfonsar-se en el conservadorisme feudalitzant i retrògrad, que apostar per la comuna lliure, comercialment activa, a imitació de Venècia, que els agermanats propugnaven.

 

La revolució agermanada

 
Tot moviment revolucionari té unes causes, que enfilen les reivindicacions polítiques amb el malcontentament popular. A París, en 1789, la crisi de subsistències endèmica, la fam, fou la causant principal dels avalots que acabaren amb la presa de la fortalesa de la Bastilla el 14 de juliol. Era el tret de sortida de la Revolució francesa. D’igual manera, la impossibilitat d’abastir el país i la fam resultant, juntament amb la guerra desastrosa contra Alemanya, provocà la insurrecció que donà lloc a la Revolució russa en 1917. El País Valencià, a l’entrada del segle XVI, vivia amb la por d’una invasió des de Barbaria ajudada pels musulmans autòctons, sobretot des de la mort de Ferran II el Catòlic (1516), que posà fi a l’ofensiva contra les bases corsàries nord-africanes i l’inici d’una nova onada d’atacs barbarescos contra les costes dels Països Catalans. A aquest estat d’inseguretat s’uní la devastació causada pel desbordament del Túria a València i el Xúquer a Alzira en 1517. La del cap i casal del Regne fou la major inundació que tinguem notícia de tota la seva història. Això generà damnificats i pobresa, que en 1519 s’aguditzà amb una terrible manca d’aliments i, encara més, l’aparició de la pesta. Els privilegiats, els nobles, fugiren de València, podien fer-ho; el pobres, però, a patir el flagell. L’administració del Regne, dirigida per la noblesa, ni estava ni se l’esperava. Mentrestant, hi havia qui conspirava per desplaçar aqueixa aristocràcia inoperant del poder. El camp per al sorgiment de la Germania estava adobat.



Ferran II havia consentit en 1503 a militaritzar els gremis per a donar resposta a un atac barbaresc. Aquesta organització, per l’absència de poder a la València de 1519, serví per a la creació d’un poder alternatiu que aspirava al control de la ciutat i el Regne. A Ferran II li havia succeït el seu nét Carles de Gant, un flamenc a qui poc li interessaven els seus súbdits valencians. Bé, un moment, li interessaven els diners que els pogués treure i prou. Un rei absent i no gens integrat al país, però, podria ser útil, per als plans dels qui pretenien canvis contundents en el regiment de la cosa pública. Amb l’excusa del possible atac dels turcs de Barbaria (1518: atac contra Xilxes, Dénia i Parcent. 1519: atac contra Borriana i Orpesa), el jove Carles (dinou anys aleshores) accepta en setembre de 1519 la militarització dels gremis. D’antuvi, els gremis pretenien que la defensa s’organitzés per parròquies, però el rei ordenà —si no el rei directament, el qui l’assessoraven— que fóra per gremis. Cada ofici havia de fer bandera de guerra i tambors, comprar armes i nomenar capitans. Els paraires foren els primers en estar organitzats. No debades, el principal ideòleg de la Germania, Joan Llorenç, pertanyia a aquest ofici. El 29 de setembre, festa del seu patró, sant Miquel, desfilaren per la ciutat fent alardo.

 

 

A Ferran II li havia succeït el seu nét Carles de Gant, a la imatge, un flamenc a qui poc li interessaven els seus súbdits valencians. Bé, un moment, li interessaven els diners que els pogués treure i prou. Un rei absent i no gens integrat al país, però, podria ser útil, per als plans dels qui pretenien canvis contundents en el regiment de la cosa pública.

 

 

Joan Llorenç, a qui l’historiador regnícola Gaspar Escolano anomena «oráculo del pueblo», fou l’organitzador de la Germania. Ell fou qui les vertebrà institucionalment, amb la creació de la Junta dels Tretze (tretze per Jesucrist i els dotze apòstols), aviat imitada per altres viles i ciutats del Regne. En aquest òrgan de govern de la Germania o agermanament dels gremis sempre hauria d’haver-hi un paraire, un velluter, un teixidor i un llaurador. I la Germania s’engegà i començà a rodar. El lloc de reunió era la parròquia de Sant Martí. Una delegació, de la qual formaven part Joan Llorenç, Joan Caro, Guillem Sorolla i Joan Coll s’entrevistà amb Carles de Gant a Molins de Rei (4 de novembre de 1619). El rei ratificà l’armament dels gremis. Els agermanats, tot comprensió, acceptaven que el rei no vingués en persona a València a jurar els Furs, que amb l’enviament d’un representant amb poders tot se solucionaria. Certament, el rei quant més lluny millor, encara que cometés un contrafur, com denunciaven els nobles. La noblesa no restà de braços creuats i envià la seva ambaixada antiagermanada. Carles i els seus consellers flamencs no se’n sortien: que si acceptem la Germania, que si no, que si cal anar a València, que si... Carles havia d’anar a Alemanya a coronar-se emperador i temia pels moviments del rei de França, que també aspirava a la corona imperial. A València anà com a representant del rei el cardenal Adrià d’Utrecht a rebre el jurament dels valencians, boicotat per la noblesa. Atenció: una noblesa gelosa de la particularitat institucional del seu Regne, que no acceptava que el rei no jurés els Furs personalment a València. Un segle després, com ja hem vist, aqueixa mateixa noblesa presumia de ser els «más blandos en rendirse al gusto de su rey y de sus ministros, aunque atropellen sus conveniencias y derechos».

 

 

Els agermanats acceptaven que el rei enviés un delegat a jurar els Furs. L'elegit fou el cardenal Adrià d'Utecht, el futur papa Adrià VI. A la imatge recepció d'Adrià d'Utrecht als agermanats, quadre pintat per Josep Benlliure en 1872.
 

 

La Germania, sota l’excusa de la invasió barbaresca, nasqué per a combatre la noblesa a fi de suplantar-la en el regiment de la ciutat de València i el seu Regne. Ja des del primer moment, a les reunions a l’església de Sant Martí els convocats manifestaren sobretot les queixes contra els «cavallers», als quals feien responsables de tots els mals que patia València, fins i tot de l’amenaça barbaresca, per tenir vassalls musulmans: «También les hicieron cargo, que los caballeros por sus intereses sustentaban los moros en el Reino, y eran causa de los sustos y alteraciones, con que se vivía perpetuamente, aguardando de cada día revueltas y levantamientos» (Escolano, Década, 10-4). Els agermanats aviat controlaren el govern del cap i casal valencià i l’exemple fou seguit quasi immediatament per la resta de ciutats i viles del Regne. La Germania arribà a Mallorca, també al Principat, on sorgiren moviments simpatitzants amb la causa agermanada a Lleida (que avui dia, com València, té una avinguda dedicada a les Germanies), a Cambrils, a Barcelona i a Girona.

 

Joan Llorenç fou l'organitzador de la Germania, que s'estructurà en una Junta dels Tretze que es reunia a l'església de Sant Martí de València, a la imatge.
 

 

L’aparició de la Germania emprenyà la noblesa i el rei, finalment, féu marxa enrere en les concessions als agermanats, encara que tota la responsabilitat la traspassà al virrei que nomenà, el castellà Diego Hurtado de Mendoza, comte de Mélito. Un castellà virrei? Com s’atrevia Carles a nomenar un estranger el seu alter ego a València? A Joan Llorenç, que pretenia una solució pactista al conflicte, li sorprengué —i tant!— aquest nomenament i intentà que els seus antagonistes nobiliaris s’hi oposessin. Fou debades. La noblesa, tan escrupolosa a fer venir el rei a València a jurar els Furs, ara callà i atorgà. La situació a València s’havia desbordat, la casta dels cavallers no acceptava cap canvi que afectés els seus privilegis, i així, de mica en mica, el moderantisme revolucionari de Joan Llorenç fou reemplaçat pel radicalisme dels més exaltats. Joan Llorenç acabà espantat pel viratge que prenien els esdeveniments, que acabà en guerra civil, que no arribà a viure, puix que morí a la fi de juny de 1521. Segons escriu el cronista Miquel Garcia a La Germania dels menestrals de València, «morí Joan Llorenç, lo inventor de la Germania, lo qual esclatà de congoixa com véu la cosa tan rompuda, perquè ja coneixia que tot lo que havien fet era mal fet». Garcia, òbviament, exagera. Llorenç, persona docta que llegia amb fruïció les obres de Francesc Eiximenis, que li serviren d’inspiració, era un home respectat, un home —escriu l’historiador regnícola Martí de Viciana— que unia «ancianidad y saber», que era «tenido por varón de autoridad entre los otros del pueblo» i que pretengué «ordenar y reformar toda la república». Tota revolució comporta inevitablement abusos i excessos, però no «tot lo que havien fet era mal fet». Llorenç vindicava el poble com a estament i com a subjecte agent de la política, era un revolucionari burgès avant la lettre, dos segles i mig abans que els revolucionaris francesos, també amb abusos i excessos, proclamessin els mateixos valors esdevinguts amb el temps universals. 

 

 
 
L'aparició de la Germania emprenyà la noblesa i el rei, finalment, féu marxa enrere en les concessions als agermanats, encara que tota la responsabilitat la traspassà al virrei que nomenà, el castellà Diego Hurtado de Mendoza, comte de Mélito, a la imatge. Un castellà virrei? Com s’atrevia Carles a nomenar un estranger el seu alter ego a València? Doncs, mireu, s'atreví i la noblesa valenciana, tan primmirada d'antuvi en la defensa dels Furs, consentí.

 

La guerra

Revolta contra els nobles, revolució antinobiliària, la Germania, per la impossibilitat de qualsevol mena de pacte, es radicalitzà: assalt al vescomtat de Xelva, mort de l’assessor del governador Andreu Duran a Elx, supressió dels impostos reials de la ciutat i de la Generalitat, etc. Joan Llorenç i el nucli iniciador del moviment no volien la guerra. Eren el —diguem-ne— partit moderat, que pretenia una solució negociada, del tot impossible per l’actitud del rei estranger i l’obcecació del virrei, també foraster, enviat a reprimir la Germania. El virrei només contemplava una solució armada si els agermanats no s’avenien a desmobilitzar-se. Els agermanats propugnaven i aconseguiren la representació popular al govern municipal amb dos jurats de sis i el domini del Consell de la ciutat, la qual cosa els permeté acaparar l’administració ciutadana. A més a més, esperonada des de València, el moviment agermanat es propagà pel Regne. Alhora, un moviment similar però amb motivacions distintes s’estengué per Castella, la revolta de les comunitats (els comuneros), tan alabada pel romanticisme liberal espanyol decimonònic. Els comuneros, moviment transversal amb participació de la noblesa contra els abusos fiscals d’un rei no castellà, no res tenia a veure amb les reivindicacions dels agermanats valencians i mallorquins. A més a més, els comuneros foren desfets a Villalar (23 d’abril de 1521), mesos abans de l’inici de les hostilitats, la guerra oberta, a València i Mallorca.

 

Revolta contra els nobles, revolució antinobiliària, la Germania, per la impossibilitat de qualsevol mena de pacte, es radicalitzà: assalt al vescomtat de Xelva, mort de l’assessor del governador Andreu Duran a Elx, supressió dels impostos reials de la ciutat i de la Generalitat, etc. La guerra esclatà.
 

El virrei optà per la guerra, fugí de València i s’instal·là a l’estiu de 1520 a Dénia. Els agermanats, amb la seva Junta dels Tretze, havien restat a València com a única autoritat recognoscible. El 25 d’agost de 1520 el virrei convocà «host i cavalcada» i ordenà la formació d’un exèrcit nobiliari. El braç militar del Regne es reuní al monestir de la Valldigna per a preparar la guerra. Els cavallers volien sang, reprimir la Germania, però el rei, encara entretingut en l’elecció imperial, estava indecís. Què fer amb els valencians? Passaren mesos abans que Carles V (ara sí, ja emperador) condemnés els actes dels agermanats en març de 1521 i, ara sí, la guerra era imminent.

 


El 25 d’agost de 1520 el virrei convocà «host i cavalcada» i ordenà la formació d’un exèrcit nobiliari. El braç militar del Regne es reuní al monestir de la Valldigna (a la imatge, en l'actualitat) per a preparar la guerra.

 

 

Coneixedors de les intencions del braç militar, els agermanats no havien de restar amb els braços creuats. El 12 de juny de 1521 el Consell de la ciutat deliberà sobre el reclutament d’un exèrcit i aqueix mateix dia un dels membres de la Junta dels Tretze, Simó Borrell, aixecà la bandera de guerra de València a la porta de l’església de Sant Vicent. Atenció! La bandera de València, la senyera, sense efèlide blava que la denigri. No em cansaré d’insistir —memòria històrica és— en la falsedat de la taca blavosa sobre la senyera, totalment ahistòrica, que l’espanyolisme autòcton es tragué del barret per a condemnar els valencians a la trista condició de subalterns i que ha canonitzat l’Estatut d’autonomia vigent. Quan els agermanats, el poble valencià encara no era subaltern de ningú i no necessitava de tifes blaves ni càntics Para ofrendar nuevas glorias a España per a expressar la seva submissió. El 12 de juny s’acordava la formació d’un exèrcit i dos dies després ja estava preparat un contingent de dos milers d’homes per a fer la guerra als nobles. Jaume Ros fou nomenat capità general de l’exèrcit i Esteve Urgellès el seu lloctinent. Ara bé, Ros donà mostres de pusil·lanimitat i fou substituït per Joan Caro i Jeroni Coll fou nomenat el seu lloctinent.

 

Des de València foren organitzats dos cossos d’exèrcit, un per a combatre al nord i un altre al sud. Joan Caro nomenà el fuster Miquel Estellés cap de l’exèrcit del nord, de dos milers d’homes, encarregat de prendre el castell de Morvedre, que fou pres sense dificultat, i continuar la campanya fins als confins septentrionals del Regne. El 29 de juny arribà a les Coves de Vinromà i conqueria els castell d’Alcalà de Xivert. Estellés havia oblidat, però, la presència de l’exèrcit comandat pel duc de Sogorb, Enric d’Aragó (nét de Ferran I el d’Antequera), que des de la Vall d’Uixó, escometé el 3 de juliol Vila-real i Castelló de la Plana. Estellés es veié obligat a recular precipitadament i fou derrotat a Orpesa l’endemà. Primera gran desfeta militar de la Germania, a la qual seguí una terrible repressió per tota la Plana. Estellés fou pres i executat a Castelló.

 

I ara què? No encerto a saber el perquè, fou nomenat el pusil·lànime Jaume Ros com a cap d’un nou exèrcit popular sortit de València i la seva Horta, que havia de recuperar les posicions perdudes per Estellés. Era un exèrcit, però, mal equipat, que s’estavellà contra el duc de Sogorb a Almenara, el 18 de juliol. La desfeta agermanada deixà en mans de la reacció nobiliària tot el nord del País Valencià fins a Morvedre, la Junta dels Tretze de la qual dimití. La Germania derrotada? Encara restava el front sud, amb l’exèrcit agermanat que dominava la Ribera i la Vall d’Albaida, mentre que l’extrem sud del Regne romania en mans agermanades.

 

El 18 de juliol de 1621, després de la derrota d'Orpesa, un nou exèrcit agermanat fou derrotat pel duc de Sogorb entre Morvedre i Almenara. Al lloc de la batalla els vencedors erigiren una creu de la victòria, que encara roman avui.

 

La batalla de Gandia

L’exèrcit del virrei s’havia anat engrossint amb efectius castellans, els manchenos o mancheños (manxecs) de què parla Martí de Viciana i Gaspar Escolano, sospitosos de simpatitzar amb els comuneros. Si més no, aquest és el retrat d’ells que fan els cronistes de l’època. L’adversari era l’exèrcit agermanat del sud, comandat en un principi per Joan Caro, que dimití l’1 de juliol a causa de les crítiques pels saquejos d’Alcàsser i Picassent. Com a substitut fou nomenat Esteve Urgellès, que tenia com a centre d’operacions Alzira. L’objectiu principal d’Urgellès fou prendre el castell de Xàtiva, on encara romania presoner el duc de Calàbria, Ferran d’Aragó. El castell xativí capitulà el 14 de juliol (victòria agermanada), però Urgellès morí en l’acció militar i fou substituït pel velluter sogorbí Vicent Peris.

 

 

El principal objectiu de l'exèrcit agermanat del sud era prendre el castell de Xàtiva, cosa que s'aconseguí el 14 de juliol. Victòria agermanada. Ara bé, perderen el seu capità general, Esteve Urgellès, que fou substituït per Vicent Peris.

 

 

Ferran d’Aragó era un ostatge important. Fill del rei Frederic III de Nàpols, per tant besnét d’Alfons IV el Magnànim de Catalunya i Aragó, el duc de Calàbria era una basa que tenien els agermanats, si ell s’avenia, com a alternativa a la corona. Si, es pensà la possibilitat, verament utòpica, de casar-lo amb la reina Joana la Boja, reclosa al castell de Tordesillas des del 1509. Allà la ficà el seu pare Ferran II, que la incapacità per folla. Resulta curiós que els agermanats, amb l’embolic que hi havia, pensessin en un matrimoni regi que els alliberés del totpoderós Carles d’Habsburg. A més a més, les comunitats castellanes, única possibilitat de poder realitzar aquell casament, havien estat derrotades. Els agermanats necessitaven —diguem-ne— un rei d’ací, amb pedigrí per a fer ressuscitar la Corona d’Aragó. El duc de Calàbria, però, no se la jugà. Havia passat onze anys tancat a Xàtiva per ser fill de qui era i no veia gens clar que la plebs qui li oferien la corona fóra capaç de guanyar-li la partida a l’emperador. Millor, deixeu-me tancat. Arribat el moment i derrotada la Germania, Carles V li sabé agrair la fidelitat i el convertí en virrei de València. Però no avancem esdeveniments, que això ben bé necessitaria d’un altre article.
 
 
Vicent Peris, capità general de l’exèrcit del sud, era un ferm representant del radicalisme agermanat: odi visceral a l’aristocràcia regnícola i també als qui li donen suport, la població sarraïna que poblava els senyorius de la noblesa i la suportava pacientment sense dir ni piu. Vet ací l’origen de l’antiislamisme agermanat i la pràctica violenta de batejos forçosos, o el bateig o la mort, però que no sempre alliberaven les comunitats musulmanes dels assassinats indiscriminats. En juliol de 1521 l’exèrcit de Peris era entre Bèlgida i Albaida, al qual s’havien unit efectius d’Alcoi, Alacant i Oriola. El virrei era a Beniatjar, des d’on recorria la Vall d’Albaida a la cerca d’efectius per al seu exèrcit. Peris li anava al darrere i el virrei desconfiava de les seves forces. No confiava, diu Escolano, en los mancheños, tampoc en els moros, reclutats a la força de les terres senyorials i sense cap entrenament militar, ni tampoc en la infanteria de naturals del Regne, que pensava simpatitzava amb la causa agermanada. Així que intentà eludir l’enfrontament directe, per la por a una derrota que taqués el seu honor. Diego Hurtado de Mendoza, encalçat per Peris, marxà cap a Gandia.
 
 
L’exèrcit agermanat, entrat a la Safor, acampà a l’assut de Palma, a la ribera del rierol de Vernissa, on arribà el dia 24 de juliol. Detectat pel virrei, ara sí, per la insistència dels seus oficials, confiats per la superioritat de la seva cavalleria, l’endemà decidí presentar-li batalla. Explica Martí de Viciana que el virrei ordenà organitzar dos esquadrons, que sortiren al combat al crit de «sant Jaume i visca el rei!», per ser aquell dia la festivitat de sant Jaume. D’entrada, hagueren de solucionar l’amenaça de no combatre dels castellans, que exigien ser pagats. Finalment, reberen la paga i l’exèrcit es posà en marxa cap a Palma. Mossèn Tomàs de Pròixida portava la bandera del duc de Gandia, negra amb una creu verda, mossèn Ventell portava la del comte d’Oliva, blanca amb una creu roja, i mossèn Ramon de Rocafull portava la de Pere Maça, governador d’Oriola i senyor territorial del sud valencià, blava i taronja.

 

L’exèrcit agermanat, entrat a la Safor, acampà a l’assut de Palma (a la imatge), a la ribera del rierol de Vernissa, on arribà el dia 24 de juliol. Detectat pel virrei, ara sí, per la insistència dels seus oficials, confiats per la superioritat de la seva cavalleria, l’endemà decidí presentar-li batalla.

 

 

Vicent Peris ordenà les seves tropes en tres esquadrons, situant l’artilleria sobre l’assut de Palma. Al centre se situà l’esquadró reial, dit així perquè portava la bandera de València, la senyera (ep!, sense blau, sempre sense blau), a la dreta se situà el capità d’Oriola amb els meridionals del Regne i a l’esquerra el capità Roderic de Nava amb un crucifix a la mà al capdavant la resta del contingent, en total vuit milers d’homes ficats a soldats contra els dos milers de professionals de la guerra del virrei. El capità general agermanat, quan comprovà que l’exèrcit del virrei venia cap a ell arengà els seus soldats: «Santa Maria i visca el rei!». Precisament, la superioritat en nombre d’efectius dels agermanats feia al virrei témer el desastre, cosa que manifestà —si creiem Viciana i Escolano— abans del combat, però encara confiava en la preeminència que li donava la cavalleria acompanyada de l’artilleria. Però això, Peris, que no era un taral·lirot com Ros i Estellés, preparà a consciència els seus homes per a rebutjar la cavalleria, mentre l’artilleria escombrava la infanteria del virrei. La pluja de projectils sobre els soldats de peu del virrei provocà la deserció d’aquests, tot començant pels mancheños, que marxaren cap a Gandia amb l’objectiu de traure algun producte saquejant la moreria. Els moros, vistes les intencions dels primers, també marxaren, per a protegir les seves famílies i possessions. I, de sobte, restà la cavalleria, sense cap infant que la recolzés. En fi, un desastre. Peris, mantingué les posicions i, en el moment precís avançà fent-se amb l’artilleria enemiga. Don Diego Hurtado de Mendoza, el gran capità llorejat de la guerra de Granada, havia estat derrotat per un velluter. Cames ajudeu-me el virrei marxà amb les forces que li restaven cap a Dénia.
 
 
Els agermanats havien vençut en batalla campal. Això, però, no li féu gens de gràcia a les poblacions en mans de la noblesa, que sofriren saquejos i els seus moros el bateig massiu per la força amb l’ús de graneres i branques d’olivera per a imposar-los el baptisme. No hi havia cap exèrcit al sud del Regne capaç de repel·lir a Peris i el virrei hagué de demanar ajut fora del Regne, al murcià marquès de los Vélez. En fi, però això és un altre episodi de la guerra que, de moment, deixaré ací, en la victòria agermanada de Gandia. Victòria, sí, però no exempta de polèmica. A València —ai València!— no saberen gestionar-la. S’acolloniren per la victòria, sí, així és. És com els processistes del Principat després de l’1 d’octubre de 2017. Després d’això, de la gran victòria popular, el desastre: polítics! A València, en juliol de 1521, no cregueren en la victòria, i lliuraren el govern de la ciutat al marquès de Zenete, germà de Diego Hurtado de Mendoza, que exigí la tornada de l’exèrcit agermanat. L’exèrcit, però, vencé al virrei i tot seguit, quan la notícia arribà a València, la Junta dels Tretze dimití. Què? Sí, dimití. A Barcelona (+ Tarragona, + Lleida, + Girona, la València ultra flumen la Sènia), el 27 d’octubre de 2017 hi hagué un senyor que proclamà la República i... Seguidament la desproclamà i se n’anà, mentre altres com a corderets es lliuraven a la clemència de l’amo, i vingué la repressió. Doncs el mateix succeí a la València citra flumen la Sènia en juliol de 1521. El país, però, encara resistí, ensenyà les dents, cosa que us explicaré en un altre moment. Quedem-nos avui a Gandia en juliol de 1521. Tradicionalment, sempre s’explica la Germania com una successió de derrotes militars dels agermanats. Vegeu: també venceren alguna vegada i important —trobo jo— és recordar-ho, en homenatge a aquella València que volgué ser, una comuna lliure sense aristòcrates que la sotmetessin, però que no pogué ser.

 https://www.eltemps.cat/article/14469/500-anys-de-la-batalla-de-gandia-victoria-de-la-germania

 

 

 

 

---

27 de juliol del 2021

Castex, primer ministre de França, salva el català i la immersió a França

 



Castex salva el català i la immersió a França

 

El Consell Constitucional havia prohibit l'ensenyament en català i ara un informe encarregat pel primer ministre, natural de Catalunya Nord, formula una via per protegir-lo

 

El català a l'Estat francès té un gran aliat situat al número 2 de l'escalafó de persones més poderoses, el primer ministre, Jean Castex. Després que el Consell Constitucional tombés l'educació immersiva, una circumstància que va alegrar al periodista de 'La Vanguardia' Víctor Amela, el polític nord-català va encarregar un informe que ha parat el cop judicial contra l'educació catalana, basca, occitana, bretona i alsaciana.


El document estableix la creació d'un "consell nacional per a l'ensenyament de les llengües regionals", controlat pel ministre d'Educació Nacional, Jean-Michel Blanquer, un polític amb arrels familiars al País Valencià. Curiosament, és Blanquer qui va liderar aquesta ofensiva contra la resta de llengües de l'Estat que no són el francès. Ell va portar al Consell Constitucional la Llei Morlac, aprovada per l'Assemblea Nacional, i que entre moltes altres coses, reconeixia el sistema immersiu d'ensenyament. Aquest no era el punt que va motivar el recurs,
sinó, un de referent al finançament d'aquestes escoles, que passaria perquè se'n responsabilitzés tant l'Estat com les administracions locals, en tant que s'acollien a una categoria de minoria a protegir. Els jacobins temien que altres col·lectius, sobretot el catòlic, amb una xarxa educativa molt nombrosa, s'acollís a aquest supòsit i acabés també rebent diners públics.

Blanquer no va preveure que el Constitucional denegués el seu recurs, però que l'aprofités per prohibir la immersió, un aspecte que mai va demanar el govern francès.

Davant les protestes generalitzades a diversos punts de l'Estat, el primer ministre, Emmanuel Macron, va fer una publicació a Facebook defensant les llengües catalana, basca, occitana, bretona i alsaciana, garantint-ne l'ensenyament i anunciant que farien front al tribunal,

Macron va posar a treballar al nord-català Jean Castex i a l'occità François Bayrou, aquest segon un dels polítics més reconeguts i actualment, un dels homes forts de la República en marxa, el partit del primer ministre. Bayroy, exministre en diferents governs i titular de diverses carteres, una d'elles la d'educació, als anys 90 va jugar un paper decisiu per a blindar les escoles immersives, garantint que tant l'Estat com els municipis on estaven ubicades, contribuïssin al seu finançament.

Castex, com a alcalde de Prada de Conflent, havia estat clau per consolidar l'escola Bressola de la població, i com a diputat, alt funcionari i home de confiança del llavors màxim representant de França, Nicolas Sarkozy, va aconseguir que firmés un pacte de reciprocitat televisiva amb el PP de Rajoy al poder, que va permetre legalitzar les emissions de TV3 a la Catalunya Nord, un acord que uns mesos abans, l'anterior president espanyol, José Luis Zapatero es va negar a subscriure.

Aquest és el tercer cop que Castex intervé decisivament per ajudar la llengua catalana a l'Estat francès.

 

 

---

27 de juliol de 1977. L'estat espanyol ratifica el dret a l'autodeterminació dels pobles

 



 

Nacions Unides. Imatge d'El Nacional

 


27.07.1977 - El Nacional

Tal dia com avui de l’any 1977, fa 44 anys, entrava en vigor la ratificació que l’estat espanyol havia fet —amb anterioritat— del Pacte Internacional de Drets Civils, aprovat per les Nacions Unides el 19 de desembre de 1966, que reconeixia el dret a l’autodeterminació dels pobles. La ratificació d’aquell tractat, derivada del canvi de règim polític a l’estat espanyol, havia estat signada pel rei Joan Carles I el 13 d’abril de 1977 i publicada al BOE el 30 d’abril de 1977. El punt primer del títol primer d’aquell pacte internacional deia: “Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación. En virtud de este derecho establecen libremente su condición política y proveen asimismo a su desarrollo económico, social y cultural”.

El títol tercer de l’article primer deia: “Los Estados Partes en el presente Pacto, incluso los que tienen la responsabilidad de administrar territorios no autónomos y territorios en fideicomiso, promoverán el ejercicio del derecho de libre determinación, y respetarán este derecho de conformidad con las disposiciones de la Carta de las Naciones Unidas". I el títol segon de l’article segon deia: Cada Estado Parte se compromete a adoptar (...) las medidas oportunas para dictar las disposiciones legislativas o de otro carácter que fueren necesarias para hacer efectivos los derechos reconocidos en el presente Pacto y que no estuviesen ya garantizados por disposiciones legislativas o de otro caràcter.”

I el títol tercer de l’article segon deia: “Cada uno de los Estados Partes en el presente Pacto se compromete a garantizar que: Toda persona cuyos derechos o libertades reconocidos en el presente Pacto hayan sido violados podrá interponer un recurso efectivo, aun cuando tal violación hubiera sido cometida por personas que actuaban en ejercicio de sus funciones oficiales”.

 https://t.co/mNvnPZ1oQ8?amp=1

 

 

---

24 de juliol del 2021

El joven irlandés que descubrió cómo eliminar el microplástico del agua

 

 

 

 Todo comenzó un día, cuando Fionn Ferreira, de entonces 18 años, encontró una roca en la costa cerca de donde vive, al oeste de Cork, en Irlanda. Notó que la piedra tenía residuos de petróleo y pedazos de plástico adheridos a ella. Comenzó a investigar y se alarmó al saber cuánto microplástico está presente en los océanos, lo que lo inspiró a buscar formas para eliminar estas partículas, incluso antes de llegar al mar.
 
Ferreira vive en Ballydehob, un pueblo que él considera fantástico. “Me encanta estar inmerso en la naturaleza, caminando o cuando practico kayak. Aquí en Irlanda, el medio ambiente está tan cerca de nuestros corazones que me dolería mucho verlo declinar y desaparecer. Por eso comencé a interesarme en el problema de los desechos plásticos y en luchar por una solución a esto”, cuenta desde Irlanda.
Motivado por aportar a la conservación de los mares, el joven irlandés encontró un método para eliminar partículas de plástico del agua, consiguiendo la eliminación de hasta un 87% del microplástico. Gracias a los buenos resultados, presentó su experimento Google Science Fair, obteniendo el primer lugar del certamen.

 

El experimento

“En resumen, mi proyecto ofrece un nuevo método para eliminar los microplásticos del agua utilizando un líquido magnético llamado ferrofluido. Este líquido atrae microplásticos cuando están en el agua y se adhiere a ellos. El líquido es magnético y, debido a esto, se puede eliminar con imanes”, cuenta Ferreira, quien en septiembre comenzará a estudiar Química en la Universidad de Groningen, en Holanda.

Después de mucho investigar, el joven encontró inspiración en un estudio en el que se utilizó magnetita para limpiar los derrames de petróleo. Ferreira explica qué son estas sustancias y cómo llegó a ellas: “Ese estudio me hizo pensar en cosas polares y no polares que se mantienen juntas. Los plásticos y el ferro-fluido no son polares, por lo que se atraen entre sí. El ferrofluido es un líquido magnético, compuesto de aceite y partículas de hierro suspendidas en él. Para mi experimento, utilicé aceite vegetal y polvo de magnetita, que es óxido en polvo. De echo, incluso puedes hacerlo en casa, solo tienes que mezclar aceite y polvo de magnetita”.

Además, revela que el procedimiento que utilizó consistió en agregar ferrofluido al agua contaminada, lo que atrajo a las partículas de plástico y finalmente fue extraído al acercar un imán a la mezcla. “Las pruebas las hice con los diez microplásticos más comunes en el medioambiente, que son el PET, LDPE, PP, HDPE, PS, PV, Nylon, Poliéster y Acrílico. Y luego de miles de pruebas, en promedio, logré un 87% de extracción”, agrega Ferreira.
 

Eliminar el microplástico del mar

Si bien el experimento fue realizado utilizando muestras de agua contaminada con partículas de plástico, Ferreira asegura que este mismo método es posible utilizarlo a gran escala.
“Actualmente, estoy diseñando un sistema de flujo continuo donde el agua fluirá a través de una capa de ferrofluido hasta que se sature. Luego de eso, se puede quitar con electroimanes. De hecho, creo que esto funcionará a gran escala y con aguas residuales. Sin embargo, primero debemos abordar el problema en la fuente de origen. Actualmente estoy en conversaciones con organismos gubernamentales e investigadores. Creo que solo debemos ampliarlo y hacer de este un prototipo para erradicar el microplástico del agua”.
Sobre el cambio climático, Ferreira cree que es indispensable que todas las persona se unan y actúen juntos. Por lo mismo, recalca el beneficio del movimiento que está liderando la adolescente sueca, Greta Thunberg.
“El movimiento de Greta es muy bueno y útil para educar y motivar sobre la acción climática. Pero para que tenga efecto, debe ser una acción comunitaria a gran escala. Creo que uno de los mayores desafíos es el aumento de la población. Cada día la población mundial aumenta en 220.000 personas. Eso significa 220.000 autos, ropa, envoltorios y mucho más cada día”.
“Creo que necesitamos no solo tener una pasión por nuestro clima, sino también comprometernos con él y eliminar los malos hábitos y, sobre todo, el plástico. Yo evito utilizar el plástico y me movilizo en bicicleta. Todos deberíamos ver cómo actuamos en nuestro diario vivir y ver que puedes mejorar y cómo hacer una pequeña diferencia.

 https://noticiasambientales.com/residuos/el-joven-irlandes-que-descubrio-como-eliminar-el-microplastico-del-agua/

 

 

 

 -----