Como siempre pasa cuando se trata de reprimir al independentismo, en el caso del Tribunal de Cuentas, una vez más, el foco mediático está puesto en un sitio distinto de aquel que correspondería en cualquier estado democrático y de derecho. Las explicaciones a tal desenfoque pueden ser muchas, pero ninguna deja en buen lugar a una profesión que está llamada, en democracia… también en dictadura, a actuar como auténtico contrapoder ante los desmanes de los poderes públicos. La gran mayoría de los medios se han centrado en dos temas que, siendo graves, no apuntan a la esencia del problema. Básicamente, apuntan al posible comienzo de las incautaciones, mal llamados embargos, y a la licitud o ilicitud de los avales aportados por la Generalitat.
Los temas pueden parecer interesantes, pero, el primero entra dentro del ámbito de lo morboso y el segundo, dentro de lo que es un dislate jurídico producto de la frustración que a la delegada instructora le genera que el supuesto afectado —la Generalitat— haya aportado los avales, como no podía ser de otra forma.
No parece existir mucho interés en otros temas de evidente mayor calado como son la esencia del procedimiento que se está siguiendo y las irregularidades que en él se están detectando; si de transparencia, limpieza y cultura democrática se tratase, esos y no otros serían los temas que hablar y publicar.
En lo esencial, este procedimiento se basa en la discrepancia que tiene el Tribunal de Cuentas con la Generalitatsobre la forma en que se han invertido los recursos públicos destinados a la denominada “acción exterior”, que está claramente establecida y amparada dentro del vigente Estatut de Catalunya.
Dicho más claramente, como al Tribunal de Cuentas no le gusta en qué se ha gastado dicho dinero, entiende que puede derivar la responsabilidad de dicho gasto en quienes ejecutaron la política exterior de la Generalitat en el periodo que al propio Tribunal de Cuentas se le ha antojado.
En definitiva, se está sentando el precedente para que sea el Tribunal de Cuentas el que sancione qué política es la adecuada y cuál no. Obviamente, esto no solo amplía las ya amplias prerrogativas de un órgano que carece de cualquier tipo de control, sino que deja indefensos no solo a los distintos gobiernos de la Generalitat sino a los de cualquier administración.
Los demócratas de toda la vida, esos que van con la bandera hasta al servicio, o los progres de siempre bien deberían preocuparse de este procedimiento, porque de este precedente surgirán otros que, seguramente, cuestionarán las políticas y gastos públicos desplegados por cualquier gobierno que no entre dentro de la esfera especialísima o particularísima del Tribunal de Cuentas.
L'advocat de Puigdemont demana que se suspengui el procediment fins que no s'aclareixin els fets i es planteja una querella per prevaricació
27.07.2021
La delegada instructora del Tribunal de Comptes espanyolen la causa contra els ex-alts càrrecs independentistes, Esperanza García,
s’ha contradit sobre una qüestió greu que afecta el procediment:
l’ocultació de dos vots concurrents de consellers de l’organisme amb
crítiques dures sobre les garanties de defensa dels afectats. Així queda
palès en la resposta que García ha donat a l’advocat del president Carles PuigdemontGonzalo Boye
sobre la demanda de poder disposar d’aquests dos vots, el contingut
dels quals es va filtrat a la premsa, però mai no es va traslladar als
advocats dels encausats. En una primera resposta, García va respondre a
Boye que no sabia que existissin aquests dos vots, formulats pels
consellers Enriqueta Chicano i Felipe García.
Però Boye hi va insistir, i la segona resposta ha estat aquesta:
“L’acta de liquidació provisional i les conclusions que conté estan prou
motivades amb la documentació que consta en les actuacions, de manera
que no procedeix d’accedir a la petició.”
És a dir, en una primera resposta, García diu que no té coneixement
d’aquests dos vots concurrents, i ara, els denega perquè considera que
amb la informació lliurada als afectats ja n’hi ha prou. Vegeu la
primera resposta:
I la segona:
Per això, fins que no s’aclareixin els dubtes que susciten aquestes
dues respostes contradictòries, Boye demana al Tribunal de Comptes que
suspengui el procediment incautatori en marxa, que avui mateix pot
engegar l’embargament de béns de la majoria d’afectats si no s’accepta
l’aval de l’Institut Català de Finances.
“Resulta insostenible des de qualsevol lògica que una resolució
administrativa sigui dictada amb desconeixement d’una documentació i,
malgrat tot, es pugui establir que aquesta documentació mateixa no sigui
rellevant a efectes del decomís que ha engegat la senyora delegada
instructora”, diu Boye en l’escrit. Per això considera que la darrera
resolució en què desestima la petició sobre els vots concurrents és
arbitrària, demana que es lliuri la informació ocultada i es declari la
nul·litat de totes les actuacions fins al moment en què es van vulnerar
aquests drets. No solament això: aquest cas podria acabar en una
querella per prevaricació contra García.
Els vots ocultats
El contingut dels vots concurrents se sap perquè es van filtrar a
alguns mitjans espanyols. Per exemple, a Infolibre, que destaca que tant
Chicano com García criticaven la pressa per a aprovar aquell informe,
fins al punt que el document que es va lliurar als consellers abans de
sotmetre’l a votació no n’era pas la versió completa. Tal com va fer
Genaro en el vot discrepant, també qüestionaven que tot plegat es
fonamentés majoritàriament en notes de premsa o notícies de diaris i no
pas en documents oficials. I encara més, lamentaven que el tràmit
d’al·legacions es limités a la Generalitat però no pas a entitats
públiques amb personalitat jurídica pròpia.
Segons el mateix mitjà, Enriqueta Chicano deia que tot plegat
originava incertesa i insegurerat jurídica i avisava que el fet d’haver
restringit el tràmit de les al·legacions és contrari a la doctrina
consolidada pel Tribunal de Justícia de la UE. És a dir, causava
indefensió en els acusats. Però també criticava qüestions més de fons,
com ara el fet que no s’hagués fet cap mena de comparació de la despesa
en acció exterior entre diferents comunitats autònomes. Fins i tot deia
que l’informe semblava un atestat policíac.
La consellera Dolores Genaro també formulava aquestes crítiques en el
seu vot particular. En primer lloc, denunciava la pressa que hi havia
per a aprovar l’informe: “No puc votar a favor d’un informe del qual,
quan es va debatre en la reunió del ple, jo no en sabia la versió
definitiva, amb els canvis d’última hora que s’hi van fer. Perquè
aquesta versió no ens la van enviar. Això és resultat, probablement, de
la incomprensible urgència per a aprovar el projecte d’informe”, es
queixava.
Sobre el contingut definitiu de l’informe, la consellera diu que és
ple de vaguetats, d’ambigüitats, d’inconcrecions i de consideracions que
van més enllà del judici estrictament tècnic i d’eficàcia econòmica. És
a dir, que van fer una avaluació política que no els pertocava. Ho
deixava ben clar: “Amb les dades que s’hi indiquen no sembla que hi hagi
una extralimitació de l’acció exterior exercida per la Generalitat en
relació amb les competències que li corresponen.”
“Atorgar poder sobre la llibertat d’expressió a l’empresa privada és un error històric”
Laura Llevadot
(Barce-lona, 1970) és professora de la Facultat de Filosofia de la
Universitat de Barcelona (UB) i coordinadora del màster de "Pensament
contemporani i tradició clàssica". És autora de ‘Pandèmik. Perspectives
postfundacionals sobre contagi, virus i confinament’ (NED, 2020).
Podeu llegir el llibre en versió digital. Publicació: abril de 2021.
O en versió paper: "PANDEMIK. PERSPECTIVAS POSFUNDACIONALES SOBRE CONTAGIO, VIRUS Y CONFINAMIENTO".
–Creu que la irrupció de grans gegants tecnològics, gairebé monopolístics, posa en risc les democràcies?
–Tot i que actualitzada, aquesta pregunta remet a la problemàtica i antiga relació entre capitalisme i democràcia.
–Expliqui’s.
–Com a sistema econòmic basat en la plusvàlua, el capitalisme genera
desigualtat social i econòmica, a més d’altres problemes com ara
l’esgotament dels recursos naturals, les migracions de poblacions, etc.
Tradicionalment, a Europa, les democràcies han servit idealmentper
dotar els Estats de la capacitat de compensar aquestes desigualtats
produïdes per capitalisme mitjançant els serveis públics (l’educació, la
sanitat, sistema de pensions, etc.). Ara bé, el pas al neoliberalisme
significa que l’Estat no només deixa fer al mercat alhora que procura
els serveis, sinó que esdevé proactiu amb el capital, l’incentiva i el
salva en moments de crisi, com vàrem veure amb la crisi del 2008. La
proacció amb el mercat passa, en primer terme, per la venda del sector
públic al sector privat, com hem vist amb la sanitat i l’educació,
renunciant aleshores a la seva funció compensatòria de la desigualtat.
En aquest moment del neoliberalisme les democràcies, tant més si són
representatives, liberals i bipartidistes com les nostres, tenen molt
poc a dir, ja que tant si guanyen les dretes com les esquerres, la
prioritat és el funcionament del capital, per això les esquerres
tradicionals deixen de ser-ho i es limiten a negociar lleis més o menys
progressistes, que són més un maquillatge culturalque no pas
transformacions estructurals. Això és el que hem viscut en els darrers
temps, mentre l’economia estava basada en la construcció i el turisme.
–Quin paper juga aquí la revolució tecnològica?
–Amb la revolució tecnològica i la implantació del teletreball que la
pandèmia ha accelerat, l’economia passa a mans de les grans empreses
tecnològiques i el capital es globalitza encara més, deixant als
Estats-nació democràtics encara menys marge de maniobra –això si alguna
vegada aquests tinguessin la voluntat compensatòria i de repartiment de
la riquesa, que és la seva única justificació. A més, aquestes grans
empreses obtenen dades i metadades dels seus usuaris que poden
determinar el seu accés als serveis que l’Estat ha deixat en mans
privades.
–Què implicaria, això?
–Ens podem trobar a la llarga amb població que no tingui accés, per
exemple, a la salut pública, que està en vies de desaparició, ni tampoc a
la privada, perquè seran considerats clients de risc, per exemple. És
el que mostra la novel·la i film Nomadland, en la qual persones
jubilades es veuen amb l'obligació de seguir treballant amb més de 70
anys perquè les seves pensions privades no els permeten sobreviure.
Aquest escenari propi dels Estats Units és al que ens apropem si no fem
alguna cosa, i per a això caldrà reforçar les democràcies, probablement
canviant el seu sistema representatiu i parlamentari, que és una eina
molt vella i inútil per a les dinàmiques de mercat en les quals vivim.
–Les plataformes digitals són cada vegada més essencials per
al debat públic. Hi ha un debat sobre si han de funcionar com a mers
agregadores de contingut o si han de fer de moderadores. Arran de
l'expulsió de Donald Trump de Facebook i Twitter, s'ha obert amb força
el debat sobre com han d'exercir aquesta funció.
–L’expulsió de Trump de les xarxes mostra, en primer lloc, que en
aquests moments al capital no li interessa que governin en les
democràcies liberals formes de populisme i feixisme massa exacerbades. I
en segon lloc, que són els gegants tecnològics els qui en realitat
governen, fent que guanyi un partit o un altre mitjançant l’ús de les
metadades i els algoritmes. Que a més siguin capaços de censurar amb el
beneplàcit del públic benpensant és un símptoma del domini que tenen
sobre les nostres suposades democràcies, ja que de la mateixa que ho han
fet ara ho podran fer en el futur amb altres formes d’oposició política
als seus interessos. Atorgar aquest poder sobre la llibertat
d’expressió a l’empresa privada és un gran error històric que pagarem
car.
L'Associació Europea d'Advocats per la Democràcia i els Drets Humans
demana de suspendre la causa per l'acció exterior de la Generalitat
L’Associació Europea d’Advocats per la Democràcia i els Drets Humans (EJDH,
per les seves sigles en anglès) alerta que les fiances reclamades pel
Tribunal de Comptes espanyol per l’acció exterior de la Generalitat
entre el 2011 i el 2017 poden vulnerar el dret dels acusats a un judici
just.
En un comunicat, l’associació d’advocats europeus veu inacceptable que
se’ls reclamin 5,4 milions d’euros i critica la naturalesa del Tribunal
de Comptes. “Els membres del tribunal no són jutges, sinó figures
polítiques elegides pel congrés i el senat espanyols. Això fa que un
judici just sigui encara menys probable”, remarquen.
En aquest sentit, l’EJDH creu que
el Tribunal de Comptes representa una greu amenaça per al dret dels
acusats a un judici just, però també per al mateix estat de dret.
Sorprèn que, al País Valencià, un esdeveniment tan transcendental en la història del país, com és l’esclat de la Germania, hagi tingut tan poca repercussió oficial, institucional, més encara en un temps, quan l’efemèride compleix 500 anys, en què al govern regional autonòmic s’arrecera aqueixa gent que s’autoproclama de «la revolució valencianista». Certament, a la vista està, a aquests revolucionaris —i revolucionàries— de nyigui-nyogui, de butaca, pandereta i prebenda autonòmica, la difusió de la història valenciana no està entre les seves prioritats, si no és que, directament, els importa un rave, com la recepció de la TV3; si més no, això demostren amb tant de silenci amanit d’ignorància. Els que s’emmirallen en les pirotècnies ideològiques carpetovetòniques, amb vocació de submisos a l’amo de Madrid (o de qualsevol partit o partidet a l’ús, del menú de preferències polítiques mesetàries), difícilment voldran saber d’una època en què València —la ciutat i el seu país— aspirava a convertir-se en una comuna lliure a imitació de Venècia. Òbviament, alssociatesautòctons, la pelussa corporal, inclosa la dels perruquins, se’ls eriça només de pensar-ho.
Deia Ciceró aDe oratoreque la història és la llum de la veritat, la vida de la memòria i la mestra de la vida. Certament, la història mostra, ensenya i —important— determina, perquè els fets del passat, tots plegats, han bastit el present, el moment en què vivim. L’origen del poblemuelle—els valencians— a què feia referència el totpoderós comte-duc d’Olivares en 1626 té l’origen en les conseqüències de la repressió de la Germania de 1519-1522 i —atenció!— des de 1626, arran de la befa d’Olivares als valencians, ve el costum de l’elit —o casta— política autòctona d’abaixar-se els pantalons davant el manaia de torn de la Meseta, sigui l’Olivares del segle XVII o ara el Pedro Sánchezy sus mujeresdel XXI, o qualsevol capsigrany, amb la unitat d’Espanya per muntera, que vingui en el futur.
En 1626 el superministre castellà (espanyol) comte-duc d’Olivares convocà, contra els Furs, els valencians a celebrar Corts a Montsó, a l’Aragó. Ep! A l’Aragó? Hi hagué protestes i l’estament militar de les Corts valencianes, el que veritablement tenia la paella pel mànec al país, envià un representant a Madrid, Cristòfol Crespí de Valldaura, i la ciutat de València, l’altra part determinant de l’edifici foral valencià, un altre, Rafael Alconchel. Als catalans —els estrictes— els convoqueu a Lleida (Principat), als aragonesos a Barbastre (Aragó), aleshores, per què envieu els valencians a Montsó? —preguntaren esmaperduts els ambaixadors valencians. Contestació del Pedro Sánchez d’aleshores, tan tibat com el d’avui: «es que tenemos a los valencianos por más muelles». Nyas coca! Xe, igualet a avui amb la murga de l’infrafinançament! I què contestà el representant del braç militar de les Corts? Doncs, literalment, digué, en la llengua dels castellans: «Si vuestra excelencia quiere decir que son más blandos en rendirse al gusto de su rey y de sus ministros, aunque atropellen sus conveniencias y derechos, esto es un mérito más para conseguir lo que supliquen». Què us diré?Muellesperduts! Els valencians anaren a Montsó a fer-li la rosca al rei —sobretot— dels castellans.
I —ep!— d’aquelles noces aquests confits. La història —ja us ho he dit— mostra i ensenya. Cristòfol Crespí de Valldaura marcà el camí del pessebrisme polític valencià, sense esma, retut al rei dels castellans i als seus ministres, que acaba en elPara ofrendar nuevas glorias a España, la negació del País dels valencians convertit en innòcua Comunitat i l’empastifament blavós de la senyera. Oh, quins temps!, oh, quins costums!, què s’havia fet de l’orgullosa aristocràcia valenciana, tan gelosa de la salvaguarda del Regne i de les seves institucions? Ras i curt, un segle abans havia passat pel tràngol de la Germania, aquella revolució popular, dels menestrals i poble menut de les ciutat i viles del Regne, que aspirava a desplaçar-la del poder. En 1626 feia un segle del seu esclat i repressió, però els batecs de la Germania encara eren sentits i la por —germania, mot maleït— encara continuava instal·lada entre la casta dels privilegiats, que, per interès de classe, preferien parar els tafanaris als sodomitzadors de ponent, enfonsar-se en el conservadorisme feudalitzant i retrògrad, que apostar per la comuna lliure, comercialment activa, a imitació de Venècia, que els agermanats propugnaven.
La revolució agermanada
Tot moviment revolucionari té unes causes, que enfilen les
reivindicacions polítiques amb el malcontentament popular. A París, en
1789, la crisi de subsistències endèmica, la fam, fou la causant
principal dels avalots que acabaren amb la presa de la fortalesa de la
Bastilla el 14 de juliol. Era el tret de sortida de la Revolució
francesa. D’igual manera, la impossibilitat d’abastir el país i la fam
resultant, juntament amb la guerra desastrosa contra Alemanya, provocà
la insurrecció que donà lloc a la Revolució russa en 1917. El País
Valencià, a l’entrada del segle XVI, vivia amb la por d’una invasió des
de Barbaria ajudada pels musulmans autòctons, sobretot des de la mort de
Ferran II el Catòlic (1516), que posà fi a l’ofensiva contra les bases
corsàries nord-africanes i l’inici d’una nova onada d’atacs barbarescos
contra les costes dels Països Catalans. A aquest estat d’inseguretat
s’uní la devastació causada pel desbordament del Túria a València i el
Xúquer a Alzira en 1517. La del cap i casal del Regne fou la major
inundació que tinguem notícia de tota la seva història. Això generà
damnificats i pobresa, que en 1519 s’aguditzà amb una terrible manca
d’aliments i, encara més, l’aparició de la pesta. Els privilegiats, els
nobles, fugiren de València, podien fer-ho; el pobres, però, a patir el
flagell. L’administració del Regne, dirigida per la noblesa, ni estava
ni se l’esperava. Mentrestant, hi havia qui conspirava per desplaçar
aqueixa aristocràcia inoperant del poder. El camp per al sorgiment de la Germania estava adobat.
Ferran II havia consentit en 1503 a militaritzar els gremis per a
donar resposta a un atac barbaresc. Aquesta organització, per l’absència
de poder a la València de 1519, serví per a la creació d’un poder
alternatiu que aspirava al control de la ciutat i el Regne. A Ferran II
li havia succeït el seu nét Carles de Gant, un flamenc a qui poc li
interessaven els seus súbdits valencians. Bé, un moment, li interessaven
els diners que els pogués treure i prou. Un rei absent i no gens
integrat al país, però, podria ser útil, per als plans dels qui
pretenien canvis contundents en el regiment de la cosa pública. Amb
l’excusa del possible atac dels turcs de Barbaria (1518: atac contra
Xilxes, Dénia i Parcent. 1519: atac contra Borriana i Orpesa), el jove
Carles (dinou anys aleshores) accepta en setembre de 1519 la
militarització dels gremis. D’antuvi, els gremis pretenien que la
defensa s’organitzés per parròquies, però el rei ordenà —si no el rei
directament, el qui l’assessoraven— que fóra per gremis. Cada ofici
havia de fer bandera de guerra i tambors, comprar armes i nomenar
capitans. Els paraires foren els primers en estar organitzats. No
debades, el principal ideòleg de la Germania, Joan Llorenç, pertanyia a
aquest ofici. El 29 de setembre, festa del seu patró, sant Miquel,
desfilaren per la ciutat fent alardo.
A Ferran II li havia succeït el seu nét Carles de Gant, a la
imatge, un flamenc a qui poc li interessaven els seus súbdits
valencians. Bé, un moment, li interessaven els diners que els pogués
treure i prou. Un rei absent i no gens integrat al país, però, podria
ser útil, per als plans dels qui pretenien canvis contundents en el
regiment de la cosa pública.
Joan Llorenç, a qui l’historiador regnícola Gaspar Escolano anomena
«oráculo del pueblo», fou l’organitzador de la Germania. Ell fou qui les
vertebrà institucionalment, amb la creació de la Junta dels Tretze
(tretze per Jesucrist i els dotze apòstols), aviat imitada per altres
viles i ciutats del Regne. En aquest òrgan de govern de la Germania o
agermanament dels gremis sempre hauria d’haver-hi un paraire, un
velluter, un teixidor i un llaurador. I la Germania s’engegà i començà a
rodar. El lloc de reunió era la parròquia de Sant Martí. Una delegació,
de la qual formaven part Joan Llorenç, Joan Caro, Guillem Sorolla i
Joan Coll s’entrevistà amb Carles de Gant a Molins de Rei (4 de novembre
de 1619). El rei ratificà l’armament dels gremis. Els agermanats, tot
comprensió, acceptaven que el rei no vingués en persona a València a
jurar els Furs, que amb l’enviament d’un representant amb poders tot se
solucionaria. Certament, el rei quant més lluny millor, encara que
cometés un contrafur, com denunciaven els nobles. La noblesa no restà de
braços creuats i envià la seva ambaixada antiagermanada. Carles i els
seus consellers flamencs no se’n sortien: que si acceptem la Germania,
que si no, que si cal anar a València, que si... Carles havia d’anar a
Alemanya a coronar-se emperador i temia pels moviments del rei de
França, que també aspirava a la corona imperial. A València anà com a
representant del rei el cardenal Adrià d’Utrecht a rebre el jurament
dels valencians, boicotat per la noblesa. Atenció: una noblesa gelosa de
la particularitat institucional del seu Regne, que no acceptava que el
rei no jurés els Furs personalment a València. Un segle després, com ja hem vist, aqueixa mateixa noblesa presumia
de ser els «más blandos en rendirse al gusto de su rey y de sus
ministros, aunque atropellen sus conveniencias y derechos».
Els agermanats acceptaven que el rei enviés un delegat a
jurar els Furs. L'elegit fou el cardenal Adrià d'Utecht, el futur papa
Adrià VI. A la imatge recepció d'Adrià d'Utrecht als agermanats, quadre
pintat per Josep Benlliure en 1872.
La Germania, sota l’excusa de la invasió barbaresca, nasqué per a
combatre la noblesa a fi de suplantar-la en el regiment de la ciutat de
València i el seu Regne. Ja des del primer moment, a les reunions a
l’església de Sant Martí els convocats manifestaren sobretot les queixes
contra els «cavallers», als quals feien responsables de tots els mals
que patia València, fins i tot de l’amenaça barbaresca, per tenir
vassalls musulmans: «También les hicieron cargo, que los caballeros por
sus intereses sustentaban los moros en el Reino, y eran causa de los
sustos y alteraciones, con que se vivía perpetuamente, aguardando de
cada día revueltas y levantamientos» (Escolano, Década, 10-4).
Els agermanats aviat controlaren el govern del cap i casal valencià i
l’exemple fou seguit quasi immediatament per la resta de ciutats i viles
del Regne. La Germania arribà a Mallorca, també al Principat, on
sorgiren moviments simpatitzants amb la causa agermanada a Lleida (que
avui dia, com València, té una avinguda dedicada a les Germanies), a
Cambrils, a Barcelona i a Girona.
Joan Llorenç fou l'organitzador de la Germania, que
s'estructurà en una Junta dels Tretze que es reunia a l'església de Sant
Martí de València, a la imatge.
L’aparició de la Germania emprenyà la noblesa i el rei, finalment,
féu marxa enrere en les concessions als agermanats, encara que tota la
responsabilitat la traspassà al virrei que nomenà, el castellà Diego
Hurtado de Mendoza, comte de Mélito. Un castellà virrei? Com s’atrevia
Carles a nomenar un estranger el seu alter ego a València? A
Joan Llorenç, que pretenia una solució pactista al conflicte, li
sorprengué —i tant!— aquest nomenament i intentà que els seus
antagonistes nobiliaris s’hi oposessin. Fou debades. La noblesa, tan
escrupolosa a fer venir el rei a València a jurar els Furs, ara callà i
atorgà. La situació a València s’havia desbordat, la casta dels
cavallers no acceptava cap canvi que afectés els seus privilegis, i
així, de mica en mica, el moderantisme revolucionari de Joan Llorenç fou
reemplaçat pel radicalisme dels més exaltats. Joan Llorenç acabà
espantat pel viratge que prenien els esdeveniments, que acabà en guerra
civil, que no arribà a viure, puix que morí a la fi de juny de 1521.
Segons escriu el cronista Miquel Garcia a La Germania dels menestrals de València,
«morí Joan Llorenç, lo inventor de la Germania, lo qual esclatà de
congoixa com véu la cosa tan rompuda, perquè ja coneixia que tot lo que
havien fet era mal fet». Garcia, òbviament, exagera. Llorenç, persona
docta que llegia amb fruïció les obres de Francesc Eiximenis, que li
serviren d’inspiració, era un home respectat, un home —escriu
l’historiador regnícola Martí de Viciana— que unia «ancianidad y saber»,
que era «tenido por varón de autoridad entre los otros del pueblo» i
que pretengué «ordenar y reformar toda la república». Tota revolució
comporta inevitablement abusos i excessos, però no «tot lo que havien
fet era mal fet». Llorenç vindicava el poble com a estament i com a
subjecte agent de la política, era un revolucionari burgès avant la lettre,
dos segles i mig abans que els revolucionaris francesos, també amb
abusos i excessos, proclamessin els mateixos valors esdevinguts amb el
temps universals.
L'aparició de la Germania emprenyà la noblesa i el rei,
finalment, féu marxa enrere en les concessions als agermanats, encara
que tota la responsabilitat la traspassà al virrei que nomenà, el
castellà Diego Hurtado de Mendoza, comte de Mélito, a la imatge. Un
castellà virrei? Com s’atrevia Carles a nomenar un estranger el
seu alter ego a València? Doncs, mireu, s'atreví i la noblesa
valenciana, tan primmirada d'antuvi en la defensa dels Furs, consentí.
La guerra
Revolta contra els nobles, revolució antinobiliària, la Germania, per
la impossibilitat de qualsevol mena de pacte, es radicalitzà: assalt al
vescomtat de Xelva, mort de l’assessor del governador Andreu Duran a
Elx, supressió dels impostos reials de la ciutat i de la Generalitat,
etc. Joan Llorenç i el nucli iniciador del moviment no volien la guerra.
Eren el —diguem-ne— partit moderat, que pretenia una solució negociada,
del tot impossible per l’actitud del rei estranger i l’obcecació del
virrei, també foraster, enviat a reprimir la Germania. El virrei només
contemplava una solució armada si els agermanats no s’avenien a
desmobilitzar-se. Els agermanats propugnaven i aconseguiren la
representació popular al govern municipal amb dos jurats de sis i el
domini del Consell de la ciutat, la qual cosa els permeté acaparar
l’administració ciutadana. A més a més, esperonada des de València, el
moviment agermanat es propagà pel Regne. Alhora, un moviment similar
però amb motivacions distintes s’estengué per Castella, la revolta de
les comunitats (els comuneros), tan alabada pel romanticisme liberal espanyol decimonònic. Els comuneros,
moviment transversal amb participació de la noblesa contra els abusos
fiscals d’un rei no castellà, no res tenia a veure amb les
reivindicacions dels agermanats valencians i mallorquins. A més a més,
els comuneros foren desfets a Villalar (23 d’abril de 1521),
mesos abans de l’inici de les hostilitats, la guerra oberta, a València i
Mallorca.
Revolta contra els nobles, revolució antinobiliària, la
Germania, per la impossibilitat de qualsevol mena de pacte, es
radicalitzà: assalt al vescomtat de Xelva, mort de l’assessor del
governador Andreu Duran a Elx, supressió dels impostos reials de la
ciutat i de la Generalitat, etc. La guerra esclatà.
El virrei optà per la guerra, fugí de València i s’instal·là a
l’estiu de 1520 a Dénia. Els agermanats, amb la seva Junta dels Tretze,
havien restat a València com a única autoritat recognoscible. El 25
d’agost de 1520 el virrei convocà «host i cavalcada» i ordenà la
formació d’un exèrcit nobiliari. El braç militar del Regne es reuní al
monestir de la Valldigna per a preparar la guerra. Els cavallers volien
sang, reprimir la Germania, però el rei, encara entretingut en l’elecció
imperial, estava indecís. Què fer amb els valencians? Passaren mesos
abans que Carles V (ara sí, ja emperador) condemnés els actes dels
agermanats en març de 1521 i, ara sí, la guerra era imminent.
El 25 d’agost de 1520 el virrei convocà «host i cavalcada» i
ordenà la formació d’un exèrcit nobiliari. El braç militar del Regne es
reuní al monestir de la Valldigna (a la imatge, en l'actualitat) per a
preparar la guerra.
Coneixedors de les intencions del braç militar, els agermanats no
havien de restar amb els braços creuats. El 12 de juny de 1521 el
Consell de la ciutat deliberà sobre el reclutament d’un exèrcit i aqueix
mateix dia un dels membres de la Junta dels Tretze, Simó Borrell,
aixecà la bandera de guerra de València a la porta de l’església de Sant
Vicent. Atenció! La bandera de València, la senyera, sense efèlide
blava que la denigri. No em cansaré d’insistir —memòria històrica és— en
la falsedat de la taca blavosa sobre la senyera, totalment ahistòrica,
que l’espanyolisme autòcton es tragué del barret per a condemnar els
valencians a la trista condició de subalterns i que ha canonitzat
l’Estatut d’autonomia vigent. Quan els agermanats, el poble valencià
encara no era subaltern de ningú i no necessitava de tifes blaves ni
càntics Para ofrendar nuevas glorias a España per a expressar
la seva submissió. El 12 de juny s’acordava la formació d’un exèrcit i
dos dies després ja estava preparat un contingent de dos milers d’homes
per a fer la guerra als nobles. Jaume Ros fou nomenat capità general de
l’exèrcit i Esteve Urgellès el seu lloctinent. Ara bé, Ros donà mostres
de pusil·lanimitat i fou substituït per Joan Caro i Jeroni Coll fou
nomenat el seu lloctinent.
Des de València foren organitzats dos cossos d’exèrcit, un per a
combatre al nord i un altre al sud. Joan Caro nomenà el fuster Miquel
Estellés cap de l’exèrcit del nord, de dos milers d’homes, encarregat de
prendre el castell de Morvedre, que fou pres sense dificultat, i
continuar la campanya fins als confins septentrionals del Regne. El 29
de juny arribà a les Coves de Vinromà i conqueria els castell d’Alcalà
de Xivert. Estellés havia oblidat, però, la presència de l’exèrcit
comandat pel duc de Sogorb, Enric d’Aragó (nét de Ferran I el
d’Antequera), que des de la Vall d’Uixó, escometé el 3 de juliol
Vila-real i Castelló de la Plana. Estellés es veié obligat a recular
precipitadament i fou derrotat a Orpesa l’endemà. Primera gran desfeta
militar de la Germania, a la qual seguí una terrible repressió per tota
la Plana. Estellés fou pres i executat a Castelló.
I ara què? No encerto a saber el perquè, fou nomenat el pusil·lànime
Jaume Ros com a cap d’un nou exèrcit popular sortit de València i la
seva Horta, que havia de recuperar les posicions perdudes per Estellés.
Era un exèrcit, però, mal equipat, que s’estavellà contra el duc de
Sogorb a Almenara, el 18 de juliol. La desfeta agermanada deixà en mans
de la reacció nobiliària tot el nord del País Valencià fins a Morvedre,
la Junta dels Tretze de la qual dimití. La Germania derrotada? Encara
restava el front sud, amb l’exèrcit agermanat que dominava la Ribera i
la Vall d’Albaida, mentre que l’extrem sud del Regne romania en mans
agermanades.
El 18 de juliol de 1621, després de la derrota d'Orpesa, un
nou exèrcit agermanat fou derrotat pel duc de Sogorb entre Morvedre i
Almenara. Al lloc de la batalla els vencedors erigiren una creu de la
victòria, que encara roman avui.
La batalla de Gandia
L’exèrcit del virrei s’havia anat engrossint amb efectius castellans, els manchenos o mancheños (manxecs) de què parla Martí de Viciana i Gaspar Escolano, sospitosos de simpatitzar amb els comuneros.
Si més no, aquest és el retrat d’ells que fan els cronistes de l’època.
L’adversari era l’exèrcit agermanat del sud, comandat en un principi
per Joan Caro, que dimití l’1 de juliol a causa de les crítiques pels
saquejos d’Alcàsser i Picassent. Com a substitut fou nomenat Esteve
Urgellès, que tenia com a centre d’operacions Alzira. L’objectiu
principal d’Urgellès fou prendre el castell de Xàtiva, on encara romania
presoner el duc de Calàbria, Ferran d’Aragó. El castell xativí capitulà
el 14 de juliol (victòria agermanada), però Urgellès morí en l’acció
militar i fou substituït pel velluter sogorbí Vicent Peris.
El principal objectiu de l'exèrcit agermanat del sud era
prendre el castell de Xàtiva, cosa que s'aconseguí el 14 de juliol.
Victòria agermanada. Ara bé, perderen el seu capità general, Esteve
Urgellès, que fou substituït per Vicent Peris.
Ferran d’Aragó era un ostatge important. Fill del rei Frederic III de
Nàpols, per tant besnét d’Alfons IV el Magnànim de Catalunya i Aragó,
el duc de Calàbria era una basa que tenien els agermanats, si ell
s’avenia, com a alternativa a la corona. Si, es pensà la possibilitat,
verament utòpica, de casar-lo amb la reina Joana la Boja, reclosa al
castell de Tordesillas des del 1509. Allà la ficà el seu pare Ferran II,
que la incapacità per folla. Resulta curiós que els agermanats, amb
l’embolic que hi havia, pensessin en un matrimoni regi que els alliberés
del totpoderós Carles d’Habsburg. A més a més, les comunitats
castellanes, única possibilitat de poder realitzar aquell casament,
havien estat derrotades. Els agermanats necessitaven —diguem-ne— un rei
d’ací, amb pedigrí per a fer ressuscitar la Corona d’Aragó. El duc de
Calàbria, però, no se la jugà. Havia passat onze anys tancat a Xàtiva
per ser fill de qui era i no veia gens clar que la plebs qui li oferien
la corona fóra capaç de guanyar-li la partida a l’emperador. Millor,
deixeu-me tancat. Arribat el moment i derrotada la Germania, Carles V li
sabé agrair la fidelitat i el convertí en virrei de València. Però no
avancem esdeveniments, que això ben bé necessitaria d’un altre article.
Vicent Peris, capità general de l’exèrcit del sud, era un ferm
representant del radicalisme agermanat: odi visceral a l’aristocràcia
regnícola i també als qui li donen suport, la població sarraïna que
poblava els senyorius de la noblesa i la suportava pacientment sense dir
ni piu. Vet ací l’origen de l’antiislamisme agermanat i la pràctica
violenta de batejos forçosos, o el bateig o la mort, però que no sempre
alliberaven les comunitats musulmanes dels assassinats indiscriminats.
En juliol de 1521 l’exèrcit de Peris era entre Bèlgida i Albaida, al
qual s’havien unit efectius d’Alcoi, Alacant i Oriola. El virrei era a
Beniatjar, des d’on recorria la Vall d’Albaida a la cerca d’efectius per
al seu exèrcit. Peris li anava al darrere i el virrei desconfiava de
les seves forces. No confiava, diu Escolano, en los mancheños,
tampoc en els moros, reclutats a la força de les terres senyorials i
sense cap entrenament militar, ni tampoc en la infanteria de naturals
del Regne, que pensava simpatitzava amb la causa agermanada. Així que
intentà eludir l’enfrontament directe, per la por a una derrota que
taqués el seu honor. Diego Hurtado de Mendoza, encalçat per Peris, marxà
cap a Gandia.
L’exèrcit agermanat, entrat a la Safor, acampà a l’assut de Palma, a
la ribera del rierol de Vernissa, on arribà el dia 24 de juliol.
Detectat pel virrei, ara sí, per la insistència dels seus oficials,
confiats per la superioritat de la seva cavalleria, l’endemà decidí
presentar-li batalla. Explica Martí de Viciana que el virrei ordenà
organitzar dos esquadrons, que sortiren al combat al crit de «sant Jaume
i visca el rei!», per ser aquell dia la festivitat de sant Jaume.
D’entrada, hagueren de solucionar l’amenaça de no combatre dels
castellans, que exigien ser pagats. Finalment, reberen la paga i
l’exèrcit es posà en marxa cap a Palma. Mossèn Tomàs de Pròixida portava
la bandera del duc de Gandia, negra amb una creu verda, mossèn Ventell
portava la del comte d’Oliva, blanca amb una creu roja, i mossèn Ramon
de Rocafull portava la de Pere Maça, governador d’Oriola i senyor
territorial del sud valencià, blava i taronja.
L’exèrcit agermanat, entrat a la Safor, acampà a l’assut de
Palma (a la imatge), a la ribera del rierol de Vernissa, on arribà el
dia 24 de juliol. Detectat pel virrei, ara sí, per la insistència dels
seus oficials, confiats per la superioritat de la seva cavalleria,
l’endemà decidí presentar-li batalla.
Vicent Peris ordenà les seves tropes en tres esquadrons, situant
l’artilleria sobre l’assut de Palma. Al centre se situà l’esquadró
reial, dit així perquè portava la bandera de València, la senyera (ep!,
sense blau, sempre sense blau), a la dreta se situà el capità d’Oriola
amb els meridionals del Regne i a l’esquerra el capità Roderic de Nava
amb un crucifix a la mà al capdavant la resta del contingent, en total
vuit milers d’homes ficats a soldats contra els dos milers de
professionals de la guerra del virrei. El capità general agermanat, quan
comprovà que l’exèrcit del virrei venia cap a ell arengà els seus
soldats: «Santa Maria i visca el rei!». Precisament, la superioritat en
nombre d’efectius dels agermanats feia al virrei témer el desastre, cosa
que manifestà —si creiem Viciana i Escolano— abans del combat, però
encara confiava en la preeminència que li donava la cavalleria
acompanyada de l’artilleria. Però això, Peris, que no era un taral·lirot
com Ros i Estellés, preparà a consciència els seus homes per a rebutjar
la cavalleria, mentre l’artilleria escombrava la infanteria del virrei.
La pluja de projectils sobre els soldats de peu del virrei provocà la
deserció d’aquests, tot començant pels mancheños, que marxaren
cap a Gandia amb l’objectiu de traure algun producte saquejant la
moreria. Els moros, vistes les intencions dels primers, també marxaren,
per a protegir les seves famílies i possessions. I, de sobte, restà la
cavalleria, sense cap infant que la recolzés. En fi, un desastre. Peris,
mantingué les posicions i, en el moment precís avançà fent-se amb
l’artilleria enemiga. Don Diego Hurtado de Mendoza, el gran capità
llorejat de la guerra de Granada, havia estat derrotat per un velluter.
Cames ajudeu-me el virrei marxà amb les forces que li restaven cap a
Dénia.
Els agermanats havien vençut en batalla campal. Això, però, no li féu
gens de gràcia a les poblacions en mans de la noblesa, que sofriren
saquejos i els seus moros el bateig massiu per la força amb l’ús de
graneres i branques d’olivera per a imposar-los el baptisme. No hi havia
cap exèrcit al sud del Regne capaç de repel·lir a Peris i el virrei
hagué de demanar ajut fora del Regne, al murcià marquès de los Vélez. En
fi, però això és un altre episodi de la guerra que, de moment, deixaré
ací, en la victòria agermanada de Gandia. Victòria, sí, però no exempta
de polèmica. A València —ai València!— no saberen gestionar-la.
S’acolloniren per la victòria, sí, així és. És com els processistes del
Principat després de l’1 d’octubre de 2017. Després d’això, de la gran
victòria popular, el desastre: polítics! A València, en juliol de 1521,
no cregueren en la victòria, i lliuraren el govern de la ciutat al
marquès de Zenete, germà de Diego Hurtado de Mendoza, que exigí la
tornada de l’exèrcit agermanat. L’exèrcit, però, vencé al virrei i tot
seguit, quan la notícia arribà a València, la Junta dels Tretze dimití.
Què? Sí, dimití. A Barcelona (+ Tarragona, + Lleida, + Girona, la
València ultra flumen la Sènia), el 27 d’octubre de 2017 hi
hagué un senyor que proclamà la República i... Seguidament la
desproclamà i se n’anà, mentre altres com a corderets es lliuraven a la
clemència de l’amo, i vingué la repressió. Doncs el mateix succeí a la
València citra flumen la Sènia en juliol de 1521. El país,
però, encara resistí, ensenyà les dents, cosa que us explicaré en un
altre moment. Quedem-nos avui a Gandia en juliol de 1521.
Tradicionalment, sempre s’explica la Germania com una successió de
derrotes militars dels agermanats. Vegeu: també venceren alguna vegada i
important —trobo jo— és recordar-ho, en homenatge a aquella València
que volgué ser, una comuna lliure sense aristòcrates que la sotmetessin,
però que no pogué ser.
El
Consell Constitucional havia prohibit l'ensenyament en català i ara un
informe encarregat pel primer ministre, natural de Catalunya Nord,
formula una via per protegir-lo
El document estableix la creació d'un "consell nacional per a
l'ensenyament de les llengües regionals", controlat pel ministre
d'Educació Nacional, Jean-Michel Blanquer, un polític amb arrels
familiars al País Valencià. Curiosament, és Blanquer qui va liderar
aquesta ofensiva contra la resta de llengües de l'Estat que no són el
francès. Ell va portar al Consell Constitucional la Llei Morlac, aprovada per l'Assemblea Nacional,
i que entre moltes altres coses, reconeixia el sistema immersiu
d'ensenyament. Aquest no era el punt que va motivar el recurs, sinó, un de referent al finançament d'aquestes escoles, que
passaria perquè se'n responsabilitzés tant l'Estat com les
administracions locals, en tant que s'acollien a una categoria de
minoria a protegir. Els jacobins
temien que altres col·lectius, sobretot el catòlic, amb una xarxa
educativa molt nombrosa, s'acollís a aquest supòsit i acabés també
rebent diners públics.
Blanquer no va preveure que el
Constitucional denegués el seu recurs, però que l'aprofités per prohibir
la immersió, un aspecte que mai va demanar el govern francès.
Macron va posar a treballar al nord-català Jean Castex i a l'occità François Bayrou,
aquest segon un dels polítics més reconeguts i actualment, un dels
homes forts de la República en marxa, el partit del primer
ministre. Bayroy, exministre en diferents governs i titular de diverses
carteres, una d'elles la d'educació, als anys 90 va jugar un paper
decisiu per a blindar les escoles immersives, garantint que tant l'Estat
com els municipis on estaven ubicades, contribuïssin al seu
finançament.
Castex, com a alcalde de Prada de Conflent, havia estat clau per
consolidar l'escola Bressola de la població, i com a diputat, alt
funcionari i home de confiança del llavors màxim representant de
França, Nicolas Sarkozy, va aconseguir que firmés un pacte de
reciprocitat televisiva amb el PP de Rajoy al poder, que va permetre
legalitzar les emissions de TV3 a la Catalunya Nord, un acord que uns
mesos abans, l'anterior president espanyol, José Luis Zapatero es va
negar a subscriure.
Aquest és el tercer cop que Castex intervé decisivament per ajudar la llengua catalana a l'Estat francès.
Tal dia com avui de l’any 1977, fa 44 anys, entrava en vigor la
ratificació que l’estat espanyol havia fet —amb anterioritat— del Pacte Internacional de Drets Civils, aprovat per les Nacions Unides el 19 de desembre de 1966, que reconeixia el dret a l’autodeterminació dels pobles.
La ratificació d’aquell tractat, derivada del canvi de règim polític a
l’estat espanyol, havia estat signada pel rei Joan Carles I el 13
d’abril de 1977 i publicada al BOE el 30 d’abril de 1977. El punt primer
del títol primer d’aquell pacte internacional deia: “Todos los
pueblos tienen el derecho de libre determinación. En virtud de este
derecho establecen libremente su condición política y proveen asimismo a
su desarrollo económico, social y cultural”.
El títol tercer de l’article primer deia: “Los Estados Partes en
el presente Pacto, incluso los que tienen la responsabilidad de
administrar territorios no autónomos y territorios en fideicomiso,
promoverán el ejercicio del derecho de libre determinación, y respetarán
este derecho de conformidad con las disposiciones de la Carta de las
Naciones Unidas". I el títol segon de l’article segon deia: “Cada Estado Parte se compromete a adoptar (...) las medidas oportunas para dictar las disposiciones legislativas o de otro carácter que fueren necesarias para hacer efectivos los derechos reconocidos en el presente Pacto y que no estuviesen ya garantizados por disposiciones legislativas o de otro caràcter.”
I el títol tercer de l’article segon deia: “Cada uno de los
Estados Partes en el presente Pacto se compromete a garantizar que: Toda
persona cuyos derechos o libertades reconocidos en el presente Pacto
hayan sido violados podrá interponer un recurso efectivo, aun cuando tal
violación hubiera sido cometida por personas que actuaban en ejercicio
de sus funciones oficiales”.
Todo comenzó un día, cuandoFionn Ferreira, de entonces 18 años, encontró una roca en la costa cerca de donde vive, al oeste de Cork, en Irlanda.Notó que la piedra tenía residuos de petróleo y pedazos de plástico adheridos a ella. Comenzó a investigar y se alarmó al saber cuánto microplástico está presente en los océanos, lo que lo inspiró a buscar formas para eliminar estas partículas, incluso antes de llegar al mar.
Ferreira vive en Ballydehob, un pueblo que él considera fantástico. “Me encanta estar inmerso en la naturaleza, caminando o cuando practico kayak. Aquí en Irlanda, el medio ambiente está tan cerca de nuestros corazones que me dolería mucho verlo declinar y desaparecer. Por eso comencé a interesarme en el problema de los desechos plásticos y en luchar por una solución a esto”, cuenta desde Irlanda.
Motivado por aportar a la conservación de los mares,el joven irlandés encontró un método para eliminar partículas de plástico del agua, consiguiendo la eliminación de hasta un 87% del microplástico. Gracias a los buenos resultados, presentó su experimento Google Science Fair, obteniendo el primer lugar del certamen.
El experimento
“En resumen, mi proyecto ofrece un nuevo método para eliminar los microplásticos del agua utilizando un líquido magnético llamado ferrofluido. Este líquido atrae microplásticos cuando están en el agua y se adhiere a ellos. El líquido es magnético y, debido a esto, se puede eliminar con imanes”, cuenta Ferreira, quien en septiembre comenzará a estudiar Química en la Universidad de Groningen, en Holanda.
Después de mucho investigar, el joven encontró inspiración en un estudio en el que seutilizó magnetita para limpiar los derrames de petróleo. Ferreira explica qué son estas sustancias y cómo llegó a ellas: “Ese estudio me hizo pensar en cosas polares y no polares que se mantienen juntas. Los plásticos y el ferro-fluido no son polares, por lo que se atraen entre sí. El ferrofluido es un líquido magnético, compuesto de aceite y partículas de hierro suspendidas en él. Para mi experimento, utilicé aceite vegetal y polvo de magnetita, que es óxido en polvo. De echo, incluso puedes hacerlo en casa, solo tienes que mezclar aceite y polvo de magnetita”.
Además, revela queel procedimiento que utilizó consistió en agregar ferrofluido al agua contaminada, lo que atrajo a las partículas de plástico y finalmente fue extraído al acercar un imán a la mezcla. “Las pruebas las hice con los diez microplásticos más comunes en el medioambiente, que son el PET, LDPE, PP, HDPE, PS, PV, Nylon, Poliéster y Acrílico. Y luego de miles de pruebas, en promedio, logré un 87% de extracción”, agrega Ferreira.
Eliminar el microplástico del mar
Si bien el experimento fue realizado utilizando muestras de agua contaminada con partículas de plástico, Ferreira asegura que este mismo método es posible utilizarlo a gran escala.
“Actualmente, estoy diseñando un sistema de flujo continuo donde el agua fluirá a través de una capa de ferrofluido hasta que se sature. Luego de eso, se puede quitar con electroimanes. De hecho, creo que esto funcionará a gran escala y con aguas residuales. Sin embargo, primero debemos abordar el problema en la fuente de origen. Actualmente estoy en conversaciones con organismos gubernamentales e investigadores. Creo que solo debemos ampliarlo y hacer de este un prototipo para erradicar el microplástico del agua”.
Sobre el cambio climático, Ferreira cree que es indispensable que todas las persona se unan y actúen juntos. Por lo mismo, recalca el beneficio del movimiento que está liderando la adolescente sueca, Greta Thunberg.
“El movimiento de Greta es muy bueno y útil para educar y motivar sobre la acción climática. Pero para que tenga efecto, debe ser una acción comunitaria a gran escala. Creo que uno de los mayores desafíos es el aumento de la población. Cada día la población mundial aumenta en 220.000 personas. Eso significa 220.000 autos, ropa, envoltorios y mucho más cada día”.
“Creo que necesitamos no solo tener una pasión por nuestro clima, sino también comprometernos con él y eliminar los malos hábitos y, sobre todo, el plástico. Yo evito utilizar el plástico y me movilizo en bicicleta. Todos deberíamos ver cómo actuamos en nuestro diario vivir y ver que puedes mejorar y cómo hacer una pequeña diferencia.
