Como siempre pasa cuando se trata de reprimir al independentismo, en el caso del Tribunal de Cuentas, una vez más, el foco mediático está puesto en un sitio distinto de aquel que correspondería en cualquier estado democrático y de derecho. Las explicaciones a tal desenfoque pueden ser muchas, pero ninguna deja en buen lugar a una profesión que está llamada, en democracia… también en dictadura, a actuar como auténtico contrapoder ante los desmanes de los poderes públicos. La gran mayoría de los medios se han centrado en dos temas que, siendo graves, no apuntan a la esencia del problema. Básicamente, apuntan al posible comienzo de las incautaciones, mal llamados embargos, y a la licitud o ilicitud de los avales aportados por la Generalitat.
31 de juliol del 2021
"Las facturas" (de los recursos públicos destinados a la "acción exterior"), por Gonzalo Boye. La esencia de las irregularidades del Tribunal de Cuentas
Como siempre pasa cuando se trata de reprimir al independentismo, en el caso del Tribunal de Cuentas, una vez más, el foco mediático está puesto en un sitio distinto de aquel que correspondería en cualquier estado democrático y de derecho. Las explicaciones a tal desenfoque pueden ser muchas, pero ninguna deja en buen lugar a una profesión que está llamada, en democracia… también en dictadura, a actuar como auténtico contrapoder ante los desmanes de los poderes públicos. La gran mayoría de los medios se han centrado en dos temas que, siendo graves, no apuntan a la esencia del problema. Básicamente, apuntan al posible comienzo de las incautaciones, mal llamados embargos, y a la licitud o ilicitud de los avales aportados por la Generalitat.
30 de juliol del 2021
Boye atrapa la instructora del Tribunal de Comptes mentint sobre l’ocultació de vots crítics
Gonzalo Boye. Imatge de Vilaweb.
És a dir, en una primera resposta, García diu que no té coneixement d’aquests dos vots concurrents, i ara, els denega perquè considera que amb la informació lliurada als afectats ja n’hi ha prou. Vegeu la primera resposta:
I la segona:
Per això, fins que no s’aclareixin els dubtes que susciten aquestes dues respostes contradictòries, Boye demana al Tribunal de Comptes que suspengui el procediment incautatori en marxa, que avui mateix pot engegar l’embargament de béns de la majoria d’afectats si no s’accepta l’aval de l’Institut Català de Finances.
“Resulta insostenible des de qualsevol lògica que una resolució administrativa sigui dictada amb desconeixement d’una documentació i, malgrat tot, es pugui establir que aquesta documentació mateixa no sigui rellevant a efectes del decomís que ha engegat la senyora delegada instructora”, diu Boye en l’escrit. Per això considera que la darrera resolució en què desestima la petició sobre els vots concurrents és arbitrària, demana que es lliuri la informació ocultada i es declari la nul·litat de totes les actuacions fins al moment en què es van vulnerar aquests drets. No solament això: aquest cas podria acabar en una querella per prevaricació contra García.
Els vots ocultats
El contingut dels vots concurrents se sap perquè es van filtrar a alguns mitjans espanyols. Per exemple, a Infolibre, que destaca que tant Chicano com García criticaven la pressa per a aprovar aquell informe, fins al punt que el document que es va lliurar als consellers abans de sotmetre’l a votació no n’era pas la versió completa. Tal com va fer Genaro en el vot discrepant, també qüestionaven que tot plegat es fonamentés majoritàriament en notes de premsa o notícies de diaris i no pas en documents oficials. I encara més, lamentaven que el tràmit d’al·legacions es limités a la Generalitat però no pas a entitats públiques amb personalitat jurídica pròpia.
Segons el mateix mitjà, Enriqueta Chicano deia que tot plegat originava incertesa i insegurerat jurídica i avisava que el fet d’haver restringit el tràmit de les al·legacions és contrari a la doctrina consolidada pel Tribunal de Justícia de la UE. És a dir, causava indefensió en els acusats. Però també criticava qüestions més de fons, com ara el fet que no s’hagués fet cap mena de comparació de la despesa en acció exterior entre diferents comunitats autònomes. Fins i tot deia que l’informe semblava un atestat policíac.
La consellera Dolores Genaro també formulava aquestes crítiques en el seu vot particular. En primer lloc, denunciava la pressa que hi havia per a aprovar l’informe: “No puc votar a favor d’un informe del qual, quan es va debatre en la reunió del ple, jo no en sabia la versió definitiva, amb els canvis d’última hora que s’hi van fer. Perquè aquesta versió no ens la van enviar. Això és resultat, probablement, de la incomprensible urgència per a aprovar el projecte d’informe”, es queixava.
Sobre el contingut definitiu de l’informe, la consellera diu que és ple de vaguetats, d’ambigüitats, d’inconcrecions i de consideracions que van més enllà del judici estrictament tècnic i d’eficàcia econòmica. És a dir, que van fer una avaluació política que no els pertocava. Ho deixava ben clar: “Amb les dades que s’hi indiquen no sembla que hi hagi una extralimitació de l’acció exterior exercida per la Generalitat en relació amb les competències que li corresponen.”
Relacions entre democràcies actuals i grans empreses, anàlisi bo i breu. Resum (parcial) de la història d'Europa dels darrers 100 anys.
“Atorgar poder sobre la llibertat d’expressió a l’empresa privada és un error històric”
Laura Llevadot
(Barce-lona, 1970) és professora de la Facultat de Filosofia de la
Universitat de Barcelona (UB) i coordinadora del màster de "Pensament
contemporani i tradició clàssica". És autora de ‘Pandèmik. Perspectives
postfundacionals sobre contagi, virus i confinament’ (NED, 2020). Podeu llegir el llibre en versió digital. Publicació: abril de 2021. O en versió paper: "PANDEMIK. PERSPECTIVAS POSFUNDACIONALES SOBRE CONTAGIO, VIRUS Y CONFINAMIENTO".
Aa.vv · Ned Ediciones. 2021. 316 pàgines. Format: Rustega.
ISBN: 9788418273346.
–Creu que la irrupció de grans gegants tecnològics, gairebé monopolístics, posa en risc les democràcies?
–Tot i que actualitzada, aquesta pregunta remet a la problemàtica i antiga relació entre capitalisme i democràcia.
–Expliqui’s.
–Com a sistema econòmic basat en la plusvàlua, el capitalisme genera desigualtat social i econòmica, a més d’altres problemes com ara l’esgotament dels recursos naturals, les migracions de poblacions, etc. Tradicionalment, a Europa, les democràcies han servit idealment per dotar els Estats de la capacitat de compensar aquestes desigualtats produïdes per capitalisme mitjançant els serveis públics (l’educació, la sanitat, sistema de pensions, etc.). Ara bé, el pas al neoliberalisme significa que l’Estat no només deixa fer al mercat alhora que procura els serveis, sinó que esdevé proactiu amb el capital, l’incentiva i el salva en moments de crisi, com vàrem veure amb la crisi del 2008. La proacció amb el mercat passa, en primer terme, per la venda del sector públic al sector privat, com hem vist amb la sanitat i l’educació, renunciant aleshores a la seva funció compensatòria de la desigualtat. En aquest moment del neoliberalisme les democràcies, tant més si són representatives, liberals i bipartidistes com les nostres, tenen molt poc a dir, ja que tant si guanyen les dretes com les esquerres, la prioritat és el funcionament del capital, per això les esquerres tradicionals deixen de ser-ho i es limiten a negociar lleis més o menys progressistes, que són més un maquillatge cultural que no pas transformacions estructurals. Això és el que hem viscut en els darrers temps, mentre l’economia estava basada en la construcció i el turisme.
–Quin paper juga aquí la revolució tecnològica?
–Què implicaria, això?
–Ens podem trobar a la llarga amb població que no tingui accés, per exemple, a la salut pública, que està en vies de desaparició, ni tampoc a la privada, perquè seran considerats clients de risc, per exemple. És el que mostra la novel·la i film Nomadland, en la qual persones jubilades es veuen amb l'obligació de seguir treballant amb més de 70 anys perquè les seves pensions privades no els permeten sobreviure. Aquest escenari propi dels Estats Units és al que ens apropem si no fem alguna cosa, i per a això caldrà reforçar les democràcies, probablement canviant el seu sistema representatiu i parlamentari, que és una eina molt vella i inútil per a les dinàmiques de mercat en les quals vivim.
–Les plataformes digitals són cada vegada més essencials per al debat públic. Hi ha un debat sobre si han de funcionar com a mers agregadores de contingut o si han de fer de moderadores. Arran de l'expulsió de Donald Trump de Facebook i Twitter, s'ha obert amb força el debat sobre com han d'exercir aquesta funció.
–L’expulsió de Trump de les xarxes mostra, en primer lloc, que en aquests moments al capital no li interessa que governin en les democràcies liberals formes de populisme i feixisme massa exacerbades. I en segon lloc, que són els gegants tecnològics els qui en realitat governen, fent que guanyi un partit o un altre mitjançant l’ús de les metadades i els algoritmes. Que a més siguin capaços de censurar amb el beneplàcit del públic benpensant és un símptoma del domini que tenen sobre les nostres suposades democràcies, ja que de la mateixa que ho han fet ara ho podran fer en el futur amb altres formes d’oposició política als seus interessos. Atorgar aquest poder sobre la llibertat d’expressió a l’empresa privada és un gran error històric que pagarem car.
https://www.eltemps.cat/article/14410/entrevista-laura-llevadot
---
28 de juliol del 2021
Advocats europeus alerten que les fiances del Tribunal de Comptes vulneren el dret d’un judici just
Tribunal de Comptes. Foto Vilaweb
500 anys de la batalla de Gandia: victòria de la Germania, article llarg per David Garrido
Sorprèn que, al País Valencià, un esdeveniment tan transcendental en la història del país, com és l’esclat de la Germania, hagi tingut tan poca repercussió oficial, institucional, més encara en un temps, quan l’efemèride compleix 500 anys, en què al govern regional autonòmic s’arrecera aqueixa gent que s’autoproclama de «la revolució valencianista». Certament, a la vista està, a aquests revolucionaris —i revolucionàries— de nyigui-nyogui, de butaca, pandereta i prebenda autonòmica, la difusió de la història valenciana no està entre les seves prioritats, si no és que, directament, els importa un rave, com la recepció de la TV3; si més no, això demostren amb tant de silenci amanit d’ignorància. Els que s’emmirallen en les pirotècnies ideològiques carpetovetòniques, amb vocació de submisos a l’amo de Madrid (o de qualsevol partit o partidet a l’ús, del menú de preferències polítiques mesetàries), difícilment voldran saber d’una època en què València —la ciutat i el seu país— aspirava a convertir-se en una comuna lliure a imitació de Venècia. Òbviament, als sociates autòctons, la pelussa corporal, inclosa la dels perruquins, se’ls eriça només de pensar-ho.
En 1626 el superministre castellà (espanyol) comte-duc d’Olivares convocà, contra els Furs, els valencians a celebrar Corts a Montsó, a l’Aragó. Ep! A l’Aragó? Hi hagué protestes i l’estament militar de les Corts valencianes, el que veritablement tenia la paella pel mànec al país, envià un representant a Madrid, Cristòfol Crespí de Valldaura, i la ciutat de València, l’altra part determinant de l’edifici foral valencià, un altre, Rafael Alconchel. Als catalans —els estrictes— els convoqueu a Lleida (Principat), als aragonesos a Barbastre (Aragó), aleshores, per què envieu els valencians a Montsó? —preguntaren esmaperduts els ambaixadors valencians. Contestació del Pedro Sánchez d’aleshores, tan tibat com el d’avui: «es que tenemos a los valencianos por más muelles». Nyas coca! Xe, igualet a avui amb la murga de l’infrafinançament! I què contestà el representant del braç militar de les Corts? Doncs, literalment, digué, en la llengua dels castellans: «Si vuestra excelencia quiere decir que son más blandos en rendirse al gusto de su rey y de sus ministros, aunque atropellen sus conveniencias y derechos, esto es un mérito más para conseguir lo que supliquen». Què us diré? Muelles perduts! Els valencians anaren a Montsó a fer-li la rosca al rei —sobretot— dels castellans.
I —ep!— d’aquelles noces aquests confits. La història —ja us ho he dit— mostra i ensenya. Cristòfol Crespí de Valldaura marcà el camí del pessebrisme polític valencià, sense esma, retut al rei dels castellans i als seus ministres, que acaba en el Para ofrendar nuevas glorias a España, la negació del País dels valencians convertit en innòcua Comunitat i l’empastifament blavós de la senyera. Oh, quins temps!, oh, quins costums!, què s’havia fet de l’orgullosa aristocràcia valenciana, tan gelosa de la salvaguarda del Regne i de les seves institucions? Ras i curt, un segle abans havia passat pel tràngol de la Germania, aquella revolució popular, dels menestrals i poble menut de les ciutat i viles del Regne, que aspirava a desplaçar-la del poder. En 1626 feia un segle del seu esclat i repressió, però els batecs de la Germania encara eren sentits i la por —germania, mot maleït— encara continuava instal·lada entre la casta dels privilegiats, que, per interès de classe, preferien parar els tafanaris als sodomitzadors de ponent, enfonsar-se en el conservadorisme feudalitzant i retrògrad, que apostar per la comuna lliure, comercialment activa, a imitació de Venècia, que els agermanats propugnaven.
La revolució agermanada
Ferran II havia consentit en 1503 a militaritzar els gremis per a donar resposta a un atac barbaresc. Aquesta organització, per l’absència de poder a la València de 1519, serví per a la creació d’un poder alternatiu que aspirava al control de la ciutat i el Regne. A Ferran II li havia succeït el seu nét Carles de Gant, un flamenc a qui poc li interessaven els seus súbdits valencians. Bé, un moment, li interessaven els diners que els pogués treure i prou. Un rei absent i no gens integrat al país, però, podria ser útil, per als plans dels qui pretenien canvis contundents en el regiment de la cosa pública. Amb l’excusa del possible atac dels turcs de Barbaria (1518: atac contra Xilxes, Dénia i Parcent. 1519: atac contra Borriana i Orpesa), el jove Carles (dinou anys aleshores) accepta en setembre de 1519 la militarització dels gremis. D’antuvi, els gremis pretenien que la defensa s’organitzés per parròquies, però el rei ordenà —si no el rei directament, el qui l’assessoraven— que fóra per gremis. Cada ofici havia de fer bandera de guerra i tambors, comprar armes i nomenar capitans. Els paraires foren els primers en estar organitzats. No debades, el principal ideòleg de la Germania, Joan Llorenç, pertanyia a aquest ofici. El 29 de setembre, festa del seu patró, sant Miquel, desfilaren per la ciutat fent alardo.
Joan Llorenç, a qui l’historiador regnícola Gaspar Escolano anomena «oráculo del pueblo», fou l’organitzador de la Germania. Ell fou qui les vertebrà institucionalment, amb la creació de la Junta dels Tretze (tretze per Jesucrist i els dotze apòstols), aviat imitada per altres viles i ciutats del Regne. En aquest òrgan de govern de la Germania o agermanament dels gremis sempre hauria d’haver-hi un paraire, un velluter, un teixidor i un llaurador. I la Germania s’engegà i començà a rodar. El lloc de reunió era la parròquia de Sant Martí. Una delegació, de la qual formaven part Joan Llorenç, Joan Caro, Guillem Sorolla i Joan Coll s’entrevistà amb Carles de Gant a Molins de Rei (4 de novembre de 1619). El rei ratificà l’armament dels gremis. Els agermanats, tot comprensió, acceptaven que el rei no vingués en persona a València a jurar els Furs, que amb l’enviament d’un representant amb poders tot se solucionaria. Certament, el rei quant més lluny millor, encara que cometés un contrafur, com denunciaven els nobles. La noblesa no restà de braços creuats i envià la seva ambaixada antiagermanada. Carles i els seus consellers flamencs no se’n sortien: que si acceptem la Germania, que si no, que si cal anar a València, que si... Carles havia d’anar a Alemanya a coronar-se emperador i temia pels moviments del rei de França, que també aspirava a la corona imperial. A València anà com a representant del rei el cardenal Adrià d’Utrecht a rebre el jurament dels valencians, boicotat per la noblesa. Atenció: una noblesa gelosa de la particularitat institucional del seu Regne, que no acceptava que el rei no jurés els Furs personalment a València. Un segle després, com ja hem vist, aqueixa mateixa noblesa presumia de ser els «más blandos en rendirse al gusto de su rey y de sus ministros, aunque atropellen sus conveniencias y derechos».
La Germania, sota l’excusa de la invasió barbaresca, nasqué per a combatre la noblesa a fi de suplantar-la en el regiment de la ciutat de València i el seu Regne. Ja des del primer moment, a les reunions a l’església de Sant Martí els convocats manifestaren sobretot les queixes contra els «cavallers», als quals feien responsables de tots els mals que patia València, fins i tot de l’amenaça barbaresca, per tenir vassalls musulmans: «También les hicieron cargo, que los caballeros por sus intereses sustentaban los moros en el Reino, y eran causa de los sustos y alteraciones, con que se vivía perpetuamente, aguardando de cada día revueltas y levantamientos» (Escolano, Década, 10-4). Els agermanats aviat controlaren el govern del cap i casal valencià i l’exemple fou seguit quasi immediatament per la resta de ciutats i viles del Regne. La Germania arribà a Mallorca, també al Principat, on sorgiren moviments simpatitzants amb la causa agermanada a Lleida (que avui dia, com València, té una avinguda dedicada a les Germanies), a Cambrils, a Barcelona i a Girona.
L’aparició de la Germania emprenyà la noblesa i el rei, finalment, féu marxa enrere en les concessions als agermanats, encara que tota la responsabilitat la traspassà al virrei que nomenà, el castellà Diego Hurtado de Mendoza, comte de Mélito. Un castellà virrei? Com s’atrevia Carles a nomenar un estranger el seu alter ego a València? A Joan Llorenç, que pretenia una solució pactista al conflicte, li sorprengué —i tant!— aquest nomenament i intentà que els seus antagonistes nobiliaris s’hi oposessin. Fou debades. La noblesa, tan escrupolosa a fer venir el rei a València a jurar els Furs, ara callà i atorgà. La situació a València s’havia desbordat, la casta dels cavallers no acceptava cap canvi que afectés els seus privilegis, i així, de mica en mica, el moderantisme revolucionari de Joan Llorenç fou reemplaçat pel radicalisme dels més exaltats. Joan Llorenç acabà espantat pel viratge que prenien els esdeveniments, que acabà en guerra civil, que no arribà a viure, puix que morí a la fi de juny de 1521. Segons escriu el cronista Miquel Garcia a La Germania dels menestrals de València, «morí Joan Llorenç, lo inventor de la Germania, lo qual esclatà de congoixa com véu la cosa tan rompuda, perquè ja coneixia que tot lo que havien fet era mal fet». Garcia, òbviament, exagera. Llorenç, persona docta que llegia amb fruïció les obres de Francesc Eiximenis, que li serviren d’inspiració, era un home respectat, un home —escriu l’historiador regnícola Martí de Viciana— que unia «ancianidad y saber», que era «tenido por varón de autoridad entre los otros del pueblo» i que pretengué «ordenar y reformar toda la república». Tota revolució comporta inevitablement abusos i excessos, però no «tot lo que havien fet era mal fet». Llorenç vindicava el poble com a estament i com a subjecte agent de la política, era un revolucionari burgès avant la lettre, dos segles i mig abans que els revolucionaris francesos, també amb abusos i excessos, proclamessin els mateixos valors esdevinguts amb el temps universals.
La guerra
Revolta contra els nobles, revolució antinobiliària, la Germania, per la impossibilitat de qualsevol mena de pacte, es radicalitzà: assalt al vescomtat de Xelva, mort de l’assessor del governador Andreu Duran a Elx, supressió dels impostos reials de la ciutat i de la Generalitat, etc. Joan Llorenç i el nucli iniciador del moviment no volien la guerra. Eren el —diguem-ne— partit moderat, que pretenia una solució negociada, del tot impossible per l’actitud del rei estranger i l’obcecació del virrei, també foraster, enviat a reprimir la Germania. El virrei només contemplava una solució armada si els agermanats no s’avenien a desmobilitzar-se. Els agermanats propugnaven i aconseguiren la representació popular al govern municipal amb dos jurats de sis i el domini del Consell de la ciutat, la qual cosa els permeté acaparar l’administració ciutadana. A més a més, esperonada des de València, el moviment agermanat es propagà pel Regne. Alhora, un moviment similar però amb motivacions distintes s’estengué per Castella, la revolta de les comunitats (els comuneros), tan alabada pel romanticisme liberal espanyol decimonònic. Els comuneros, moviment transversal amb participació de la noblesa contra els abusos fiscals d’un rei no castellà, no res tenia a veure amb les reivindicacions dels agermanats valencians i mallorquins. A més a més, els comuneros foren desfets a Villalar (23 d’abril de 1521), mesos abans de l’inici de les hostilitats, la guerra oberta, a València i Mallorca.
El virrei optà per la guerra, fugí de València i s’instal·là a l’estiu de 1520 a Dénia. Els agermanats, amb la seva Junta dels Tretze, havien restat a València com a única autoritat recognoscible. El 25 d’agost de 1520 el virrei convocà «host i cavalcada» i ordenà la formació d’un exèrcit nobiliari. El braç militar del Regne es reuní al monestir de la Valldigna per a preparar la guerra. Els cavallers volien sang, reprimir la Germania, però el rei, encara entretingut en l’elecció imperial, estava indecís. Què fer amb els valencians? Passaren mesos abans que Carles V (ara sí, ja emperador) condemnés els actes dels agermanats en març de 1521 i, ara sí, la guerra era imminent.
Coneixedors de les intencions del braç militar, els agermanats no havien de restar amb els braços creuats. El 12 de juny de 1521 el Consell de la ciutat deliberà sobre el reclutament d’un exèrcit i aqueix mateix dia un dels membres de la Junta dels Tretze, Simó Borrell, aixecà la bandera de guerra de València a la porta de l’església de Sant Vicent. Atenció! La bandera de València, la senyera, sense efèlide blava que la denigri. No em cansaré d’insistir —memòria històrica és— en la falsedat de la taca blavosa sobre la senyera, totalment ahistòrica, que l’espanyolisme autòcton es tragué del barret per a condemnar els valencians a la trista condició de subalterns i que ha canonitzat l’Estatut d’autonomia vigent. Quan els agermanats, el poble valencià encara no era subaltern de ningú i no necessitava de tifes blaves ni càntics Para ofrendar nuevas glorias a España per a expressar la seva submissió. El 12 de juny s’acordava la formació d’un exèrcit i dos dies després ja estava preparat un contingent de dos milers d’homes per a fer la guerra als nobles. Jaume Ros fou nomenat capità general de l’exèrcit i Esteve Urgellès el seu lloctinent. Ara bé, Ros donà mostres de pusil·lanimitat i fou substituït per Joan Caro i Jeroni Coll fou nomenat el seu lloctinent.
Des de València foren organitzats dos cossos d’exèrcit, un per a combatre al nord i un altre al sud. Joan Caro nomenà el fuster Miquel Estellés cap de l’exèrcit del nord, de dos milers d’homes, encarregat de prendre el castell de Morvedre, que fou pres sense dificultat, i continuar la campanya fins als confins septentrionals del Regne. El 29 de juny arribà a les Coves de Vinromà i conqueria els castell d’Alcalà de Xivert. Estellés havia oblidat, però, la presència de l’exèrcit comandat pel duc de Sogorb, Enric d’Aragó (nét de Ferran I el d’Antequera), que des de la Vall d’Uixó, escometé el 3 de juliol Vila-real i Castelló de la Plana. Estellés es veié obligat a recular precipitadament i fou derrotat a Orpesa l’endemà. Primera gran desfeta militar de la Germania, a la qual seguí una terrible repressió per tota la Plana. Estellés fou pres i executat a Castelló.
I ara què? No encerto a saber el perquè, fou nomenat el pusil·lànime Jaume Ros com a cap d’un nou exèrcit popular sortit de València i la seva Horta, que havia de recuperar les posicions perdudes per Estellés. Era un exèrcit, però, mal equipat, que s’estavellà contra el duc de Sogorb a Almenara, el 18 de juliol. La desfeta agermanada deixà en mans de la reacció nobiliària tot el nord del País Valencià fins a Morvedre, la Junta dels Tretze de la qual dimití. La Germania derrotada? Encara restava el front sud, amb l’exèrcit agermanat que dominava la Ribera i la Vall d’Albaida, mentre que l’extrem sud del Regne romania en mans agermanades.
La batalla de Gandia
L’exèrcit del virrei s’havia anat engrossint amb efectius castellans, els manchenos o mancheños (manxecs) de què parla Martí de Viciana i Gaspar Escolano, sospitosos de simpatitzar amb els comuneros. Si més no, aquest és el retrat d’ells que fan els cronistes de l’època. L’adversari era l’exèrcit agermanat del sud, comandat en un principi per Joan Caro, que dimití l’1 de juliol a causa de les crítiques pels saquejos d’Alcàsser i Picassent. Com a substitut fou nomenat Esteve Urgellès, que tenia com a centre d’operacions Alzira. L’objectiu principal d’Urgellès fou prendre el castell de Xàtiva, on encara romania presoner el duc de Calàbria, Ferran d’Aragó. El castell xativí capitulà el 14 de juliol (victòria agermanada), però Urgellès morí en l’acció militar i fou substituït pel velluter sogorbí Vicent Peris.
https://www.eltemps.cat/article/14469/500-anys-de-la-batalla-de-gandia-victoria-de-la-germania
---
27 de juliol del 2021
Castex, primer ministre de França, salva el català i la immersió a França
Castex salva el català i la immersió a França
El català a l'Estat francès té un gran
aliat situat al número 2 de l'escalafó de persones més poderoses, el
primer ministre, Jean Castex. Després que el Consell Constitucional tombés l'educació immersiva, una circumstància que va alegrar al periodista de 'La Vanguardia' Víctor Amela,
el polític nord-català va encarregar un informe que ha parat el cop
judicial contra l'educació catalana, basca, occitana, bretona i
alsaciana.
El document estableix la creació d'un "consell nacional per a l'ensenyament de les llengües regionals", controlat pel ministre d'Educació Nacional, Jean-Michel Blanquer, un polític amb arrels familiars al País Valencià. Curiosament, és Blanquer qui va liderar aquesta ofensiva contra la resta de llengües de l'Estat que no són el francès. Ell va portar al Consell Constitucional la Llei Morlac, aprovada per l'Assemblea Nacional, i que entre moltes altres coses, reconeixia el sistema immersiu d'ensenyament. Aquest no era el punt que va motivar el recurs, sinó, un de referent al finançament d'aquestes escoles, que passaria perquè se'n responsabilitzés tant l'Estat com les administracions locals, en tant que s'acollien a una categoria de minoria a protegir. Els jacobins temien que altres col·lectius, sobretot el catòlic, amb una xarxa educativa molt nombrosa, s'acollís a aquest supòsit i acabés també rebent diners públics.
Blanquer no va preveure que el
Constitucional denegués el seu recurs, però que l'aprofités per prohibir
la immersió, un aspecte que mai va demanar el govern francès.
Davant les protestes generalitzades a diversos punts de l'Estat, el primer ministre, Emmanuel Macron, va
fer una publicació a Facebook defensant les llengües catalana, basca,
occitana, bretona i alsaciana, garantint-ne l'ensenyament i anunciant
que farien front al tribunal,
Macron va posar a treballar al nord-català Jean Castex i a l'occità François Bayrou,
aquest segon un dels polítics més reconeguts i actualment, un dels
homes forts de la República en marxa, el partit del primer
ministre. Bayroy, exministre en diferents governs i titular de diverses
carteres, una d'elles la d'educació, als anys 90 va jugar un paper
decisiu per a blindar les escoles immersives, garantint que tant l'Estat
com els municipis on estaven ubicades, contribuïssin al seu
finançament.
Castex, com a alcalde de Prada de Conflent, havia estat clau per
consolidar l'escola Bressola de la població, i com a diputat, alt
funcionari i home de confiança del llavors màxim representant de
França, Nicolas Sarkozy, va aconseguir que firmés un pacte de
reciprocitat televisiva amb el PP de Rajoy al poder, que va permetre
legalitzar les emissions de TV3 a la Catalunya Nord, un acord que uns
mesos abans, l'anterior president espanyol, José Luis Zapatero es va
negar a subscriure.
Aquest és el tercer cop que Castex intervé decisivament per ajudar la llengua catalana a l'Estat francès.
---
27 de juliol de 1977. L'estat espanyol ratifica el dret a l'autodeterminació dels pobles
Nacions Unides. Imatge d'El Nacional
27.07.1977 - El Nacional
Tal dia com avui de l’any 1977, fa 44 anys, entrava en vigor la ratificació que l’estat espanyol havia fet —amb anterioritat— del Pacte Internacional de Drets Civils, aprovat per les Nacions Unides el 19 de desembre de 1966, que reconeixia el dret a l’autodeterminació dels pobles. La ratificació d’aquell tractat, derivada del canvi de règim polític a l’estat espanyol, havia estat signada pel rei Joan Carles I el 13 d’abril de 1977 i publicada al BOE el 30 d’abril de 1977. El punt primer del títol primer d’aquell pacte internacional deia: “Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación. En virtud de este derecho establecen libremente su condición política y proveen asimismo a su desarrollo económico, social y cultural”.
El títol tercer de l’article primer deia: “Los Estados Partes en el presente Pacto, incluso los que tienen la responsabilidad de administrar territorios no autónomos y territorios en fideicomiso, promoverán el ejercicio del derecho de libre determinación, y respetarán este derecho de conformidad con las disposiciones de la Carta de las Naciones Unidas". I el títol segon de l’article segon deia: “Cada Estado Parte se compromete a adoptar (...) las medidas oportunas para dictar las disposiciones legislativas o de otro carácter que fueren necesarias para hacer efectivos los derechos reconocidos en el presente Pacto y que no estuviesen ya garantizados por disposiciones legislativas o de otro caràcter.”
I el títol tercer de l’article segon deia: “Cada uno de los Estados Partes en el presente Pacto se compromete a garantizar que: Toda persona cuyos derechos o libertades reconocidos en el presente Pacto hayan sido violados podrá interponer un recurso efectivo, aun cuando tal violación hubiera sido cometida por personas que actuaban en ejercicio de sus funciones oficiales”.
---
24 de juliol del 2021
El joven irlandés que descubrió cómo eliminar el microplástico del agua
El experimento
“En resumen, mi proyecto ofrece un nuevo método para eliminar los microplásticos del agua utilizando un líquido magnético llamado ferrofluido. Este líquido atrae microplásticos cuando están en el agua y se adhiere a ellos. El líquido es magnético y, debido a esto, se puede eliminar con imanes”, cuenta Ferreira, quien en septiembre comenzará a estudiar Química en la Universidad de Groningen, en Holanda.
Después de mucho investigar, el joven encontró inspiración en un estudio en el que se utilizó magnetita para limpiar los derrames de petróleo. Ferreira explica qué son estas sustancias y cómo llegó a ellas: “Ese estudio me hizo pensar en cosas polares y no polares que se mantienen juntas. Los plásticos y el ferro-fluido no son polares, por lo que se atraen entre sí. El ferrofluido es un líquido magnético, compuesto de aceite y partículas de hierro suspendidas en él. Para mi experimento, utilicé aceite vegetal y polvo de magnetita, que es óxido en polvo. De echo, incluso puedes hacerlo en casa, solo tienes que mezclar aceite y polvo de magnetita”.
Eliminar el microplástico del mar
-----