17 de novembre de 2019

El pendent ferroviari espanyol: no és pas que no els ho haguéssem explicat



14.11.2019  - Vilaweb
L’abril del 2016, fa tres anys i mig doncs, vaig explicar en aquest mateix espai editorial la metàfora del pendent ferroviari.


Ho explicava així: «Fa molts anys un polític socialista molt intel·ligent em va ensenyar una metàfora interessant: la de l’anomenat ‘pendent ferroviari’. Segons que sembla, quan es planifica una via de tren l’element clau que cal tenir en compte és el pendent. En la gran velocitat no es pot posar una via amb un pendent de més del 3% de desnivell i en general qualsevol tren, excepte els famosos cremallera de muntanya, no poden circular per vies on hi haja més d’un 6% de desnivell. La raó? Amb un pendent superior, els trens si agafen velocitat ja no els pots controlar ni tan sols frenant, o bé necessites un traçat molt llarg i molta sort –de fet, que s’aturen tots sols– per a no causar un accident. No és possible dirigir-los.



El qui m’explicà la metàfora l’aplicava a la política. Venia a dir que quan algun actor polític queia per un pendent superior al raonable l’accident era inevitable. En circumstàncies normals, les de la política habitual, és molt difícil que ningú vaja voluntàriament per un pendent perillós. Però quan les circumstàncies són excepcionals, com passa ara, la cosa canvia. Pots entrar en un pendent impossible gairebé sense adonar-te’n.


I això és el que li ha passat a l’estat espanyol. La seua resposta primera al procés d’independència va ser menystenir-lo. I quan es va adonar que allò anava de debò era massa tard. Aleshores la reacció va ser la judicialització i la negació de la política, cosa que  ha posat l’estat-tren en un pendent suïcida. Gairebé, gairebé podríem quedar-nos quiets i esperar a veure com s’estavellen…


Judicialitzar el procés català és l’error més important que Espanya podia cometre, tret que fes eixir l’exèrcit al carrer. D’una banda, perquè facilita l’anomenat remedial only, l’únic supòsit d’autodeterminació que ningú no discuteix al món. Però, en segon lloc, i aquest és el més important, perquè ha perdut el control de la màquina. Si ara cap govern espanyol volgués aturar la judicialització simplement no tindria temps ni recursos per a fer-ho.»


Torne a dir que és un text del 2016. No és pas, doncs, que no els ho haguéssem explicat a temps. Però Rajoy i Sánchez van tenir la gosadia i la immensa irresponsabilitat de posar Espanya en pendent ferroviari. I avui ja és més que clar on els ha duts aquesta decisió tan estúpida. Ara Sánchez necessitaria fer algun gest cap als partits independentistes per assegurar-se la legislatura i el seu fràgil govern. I hi ha una part de l’independentisme que estaria disposat a fer gairebé qualsevol cosa per pactar amb ell. Però com que temps enrere van renunciar a fer política per judicialitzar el procés, ara el govern d’Espanya simplement ha quedat atrapat. Està paralitzat. No pot oferir res perquè res ja no depèn d’ell. El tren baixa desbocat pel pendent judicial en direcció a la paret i ensopegant sorollosament amb alguns dels marges de la via, molt en concret els del cantó europeu.


I encara més. Ahir es va saber també que l’Audiència espanyola ha començat la fabricació –la fabricació– d’un macroprocés durant el qual pretén acusar de terrorisme els centenars de catalans, identificats o detinguts arran de la protesta contra la sentència. I no cal ser gaire llest per a imaginar que aquesta barbaritat conceptual i jurídica sacsejarà la societat catalana fins als fonaments i provocarà una onada encara més gran de resistència i de confrontació amb l’estat espanyol. De tenir nou presos polítics durant dos anys, hem passat de sobte a tenir-ne trenta-sis avui i ja es veu que tot ha canviat. Ara imagineu que hi haja centenars de presos catalans d’ací a poc temps, acusats de les coses més peregrines i insignificants, condemnats en aplicació del codi postal i no del codi penal –això vol dir que la mateixa cosa feta a Barcelona i a Sevilla, a Barcelona et porta a la presó i a Sevilla implica, a tot estirar, una multa.

Com hi reaccionarà el carrer? Podeu arribar a imaginar de quina manera un comportament tan autoritari i capritxós dinamitarà encara més la legitimitat de l’estat espanyol i impedirà qualsevol distensió? Podeu imaginar com impulsarà una farsa judicial com aquesta la consciència que cal guanyar i imposar la unilateralitat perquè l’alternativa és una dictadura judicial, sense control possible amb la política tradicional?

Aquestes darreres hores, després de l’èxit del Tsunami paralitzant la AP-7 i la frontera entre Guipúscoa i Lapurdi, la part que resta viva del règim a Catalunya, que cada volta és menor, però continua essent sorollós, s’ha abocat a una campanya histèrica de criminalització de les mobilitzacions, que denota, més que res, una por notable i consistent. De perdre. Els entenc però no els plany: ja havien estat avisats que judicialitzant el procés la pèrdua de control del tren de l’estat els duria a estavellar-se, tard o d’hora. I els errors es paguen.

LLeis tombades pel Tribunal Constitucional



Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost als bancs per a grans fortunes i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova protegir els ciutadans que han estat estafats per hipoteques o preferents i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova garantir que les famílies pobres tinguin llum, aigua i gas els mesos d’hivern i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost per cada pis buit i dedicar-lo a lloguer social i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova fer polítiques d’igualtat entre homes i dones i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova que el català és la llengua vehicular a l'escola i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost a les centrals nuclears i destinar-ne l’import a la protecció ambiental i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova prohibir el fracking i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar una taxa a les operadores d’Internet per dedicar-lo a la cultura i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova prohibir les corrides de toros i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Aquest resum es llegeix en dos minuts, però la llista –que podria ser el triple de llarga- s’ha anat gestant amb anys.

Hi falten les beques universitàries, les infraestructures ferroviàries, les matrícules als cotxes, els horaris comercials, i un centenar de competències més en les que se li ha deixat clar que, per més majories que hi hagi al Parlament, a l’hora de la veritat quedaran en paper mullat perquè la última paraula la té sempre Madrid.

Després de 38 anys de Constitució i d’inici de la presumpta descentralització el llegat jurídic ens deixa ben clar el modus operandi: es traspassa la competència a la Comunitat Autònoma, s'exerceix, però si la llei no agrada a l’administració estatal, una de dos: o el Tribunal Constitucional la tomba o es redacta una llei espanyola que, tal com diu la Constitució, té un rang superior a l’autonòmica que, a la pràctica, queda anul•lada.

I quan et preguntes si val la pena continuar amb un estat així, resulta que preguntar-t’ho també està prohibit. Com també està prohibit –i amb risc de presó- permetre fer un debat al Parlament sobre com podria ser un estat que no prohibís tant.

Això també està prohibit.

I així, de prohibició en prohibició, cada vegada hi ha més persones que enlloc de fer-se la pregunta prohibida comencen a tenir ja la resposta. Sense que ningú els ho hagi preguntat perquè està prohibit.

I quan després d’una pregunta prohibida tens una resposta convençuda? Llavors ja no hi ha tribunal que ho tombi.

Jofre Llombart.