31 de maig del 2022

Sentència del TSJC imposant el 25% de castellà les aules: Javier Aguayo, un jutge intrús que hauria de provocar la nul·litat de la sentència del català del TSJC obligant a un 25% de castellà

 


Josep Casulleras Nualart - 31.05.2022 - Vilaweb

Just el dia abans de fer-se pública la sentència del TSJC que imposa un mínim del 25% a totes les escoles de Catalunya, hi va haver un canvi de la normativa del tribunal. Gràcies a aquest canvi, el president de la sala contenciosa administrativa, Javier Aguayo Mejía, va poder presidir el tribunal que va deliberar i va dictar la sentència. Això ha alertat entitats en defensa de la llengua, que han comprovat que tant aquella nova normativa com la que hi havia vigent fins aleshores permetien que els presidents de sala poguessin presidir les seccions “per a la deliberació, votació i resolució” en els casos que tinguessin “una especial transcendència econòmica, social o mediàtica”. És a dir, que la capacitat de decidir si forma part d’una deliberació recau personalment en el president de la sala.
 
Això contravé el principi del jutge predeterminat per llei, un dret fonamental recollit a la constitució espanyola i al Conveni Europeu dels Drets Humans. Per això ara s’ha constituït un front judicial que ha presentat un incident de nul·litat de la sentència. El front és integrat per diverses entitats en defensa de la llengua, com ara la Plataforma per la Llengua, Òmnium, la Intersindical, la USTEC, l’ANC i el SEPC, amb la col·laboració del Consell per la República.
 
Javier Aguayo no formava part de la secció cinquena del TSJC, que era la que deliberava sobre la demanda del govern espanyol contra la Generalitat per imposar més castellà a l’escola. Però aquesta normativa interna li ho permetia. Es van alterar les normes de repartiment dels casos entre els jutges, una qüestió fonamental per a respectar el dret fonamental al jutge predeterminat. Segons aquestes normes, un jutge no pot triar mai quin cas coneixerà; les normes de repartiment han de respectar el caràcter aleatori, i el fet que Aguayo prengués part d’aquesta deliberació vulnerava les normes.

 

Els responsables de les entitats que han comparegut avui al Col·legi de Periodistes per presentar aquesta estratègia de front comú judicial han lamentat que la Generalitat no hagi compartit cap mena d’informació sobre l’estratègia que duu a terme, com ara si ja sabia que la presència del jutge Aguayo era una irregularitat que hauria de portar a la nul·litat de la sentència, o bé si ha presentat també un incident de nul·litat. Perquè la Generalitat és l’única part personada, com a part demandada, i teòricament hauria hagut de saber si hi havia hagut cap canvi en la composició de la sala que havia de decidir sobre la demanda.

Aquestes entitats van demanar de personar-se en la causa judicial del 25%, tan bon punt van comprovar que l’entitat espanyolista Asamblea por una Escuela Bilingüe hi era admesa. Encara no n’han tingut cap mena de resposta, però han decidit de presentar igualment aquest incident de nul·litat. En el cas que cap d’aquestes entitats no sigui admesa, el recurs no tindria recorregut al TSJC, i aleshores haurien de recórrer al Tribunal Constitucional espanyol. O bé al Tribunal Europeu dels Drets Humans.

 
 
 
Algunes notícies relacionades, una selecció perquè obviament aquest tema ha aixecat ampolles:

 
 
 
 
 
 
__

Prat de la Riba, esbos biográfic

 

 

 

 

Un 29 de novembre de 1870 neix a Castellterçol (Moianès) Enric Prat de la Riba. Mentre estudia a Barcelona s’implica en el Centre Escolar Catalanista (1887) i com a secretari de la junta de la Unió Catalanista participa en els debats que se celebren a Manresa per fixar un document consensuat per a les Bases per a la Constitució Regional Catalana (1892urant aquests anys de joventut madura la seva concepció nacionalista i modernitzadora del catalanisme. Havent acabat la carrera de Dret (1894), col·labora en diversos mitjans i difon el seu pensament polític amb articles com el “Compendi de doctrina catalanista”, el “Compendi d’història de Catalunya” o “La question catalane”.

Membre de la Lliga de Catalunya, el gran partit del catalanisme conservador, ingressa al Centre Nacional Català (1899) i és un dels fundadors de la Lliga Regionalista (1901), que després de la pèrdua de Cuba i del "tancament de caixes" planteja ja la necessitat d'assolir l'autonomia de Catalunya.

A més, dirigeix el diari “La Veu de Catalunya”, càrrec pel qual és empresonat uns dies arran del breu “Separatisme al Rosselló” (1902), traducció de l’original francès de “L’Indépendant” sobre les protestes dels vinyataires rossellonesos. Aquesta estada a presó, seguida d’un arrest domiciliari, podria haver-li causat la malaltia de Basedow, per la que ha de retirar-se al sanatori francès de Durtol fins al 1904.


Escollit membre de la Diputació de Barcelona (1905), coincidint amb l’aparició de la Solidaritat Catalana publica “La nacionalitat catalana” (1906), on reivindica un Estat Català federat amb “les altres nacionalitats d’Espanya”. L’any 1907 esdevé president de la Diputació de Barcelona, funda l’Institut d’Estudis Catalans i treballa per la unió administrativa de les quatre províncies catalanes.


El projecte es materialitza en la Mancomunitat de Catalunya (1914), que -presidida per Prat de la Riba- modernitza el país i el dota d’infraestructures i serveis públics. L’any 1917, encara en el càrrec, la malaltia que arrossega se li agreuja i mor a la casa natal de Castellterçol  l’1 d’agost.


📸 Prat de la Riba (1910-1915). Napoleón fotògrafs. AFB
· · · · ·
Si us agrada, compartiu-ho i seguiu l'Esguard Històric
> enllaç al blog: http://esguardhistoric.blogspot.com

29 de maig del 2022

Sixena, la masmorra on van tancar les últimes princeses catalanes

 
 

 
Marc Pons - El Nacional
Foto: Cartoteca de Catalunya
Barcelona. Diumenge, 29 de maig de 2022
 
 
Balaguer (comtat independent d’Urgell), 31 d’octubre de 1413. Fa 609 anys. El comte Jaume II d’Urgell, aspirant al tron catalanoaragonès que s’havia rebel·lat després que la seva candidatura hagués estat derrotada al Compromís de Casp (1412), es rendia a les tropes del comte-rei Ferran I (el primer Trastàmara a Barcelona). Després d’aquella segona i definitiva derrota, el comte Jaume i la seva família viurien un autèntic calvari. Jaume seria reclòs en diverses masmorres de Castella. I la seva esposa Isabel i les seves filles Elisabet, Elionor i Joana serien recloses al monestir de Sixena (Aragó). Isabel va morir en captiveri (1424). I Elisabet, Elionor i Joana (que va néixer en captiveri) sortirien passats molts anys per celebrar matrimonis concertats i allunyats de Catalunya. Sixena va ser la masmorra de les últimes princeses de la dinastia reial catalana Bel·lònida. 
 
 

Isabel, l’esposa

Jaume i Isabel havien format un matrimoni polític promogut per la cancelleria de Barcelona (1407). Jaume era comte d’Urgell, un domini independent, però subordinat als interessos polítics i econòmics del Principat de Catalunya. I era membre d’una branca menor dels Bel·lònida, els sobirans catalanoaragonesos que clavaven els seus orígens en el comte carolingi Guifré el Pilós (segle IX). I Isabel era filla del comte-rei Pere III i de la seva quarta esposa Sibil·la de Fortià. El matrimoni entre el vidu i ancià Pere i la jove i bella Sibil·la (1377) havia generat una gran oposició, principalment entre els fills dels anteriors matrimonis de Pere i entre els seus aliats cortesans (les oligarquies del país). El seu pare li va procurar un matrimoni avantatjós, però això no li va estalviar els enemics de la seva mare, que la van perseguir durant tota la seva vida.

 

Elisabet, Elionor i Joana, les filles

Ni l’esposa ni les filles del comte Jaume representaven una amenaça política per a aquell primer Trastàmara que posava les natges al tron de Barcelona. La patriarcal tradició catalanoaragonesa que impedia a les dones coronar-se com a reines titulars els manllevava tota possibilitat. Per aquest motiu, sorprèn l’extrema severitat de la justícia reial —del Trastàmara i dels seus aliats— amb les princeses Urgell: acusades, jutjades i condemnades a confiscació de béns i a reclusió perpètua al monestir de Sixena. Isabel, l’esposa, va morir després d’onze anys de captiveri (1424). I Elisabet i Elionor, que van ingressar en aquella masmorra amb quatre i tres anys, respectivament, i Joana, que havia nascut en captiveri (1415), no sortirien fins al 1422.  En aquell moment, amb tretze, dotze i set anys —respectivament— van ser separades de la mare.

 

Per què a Sixena?

L’elecció de Sixena per a la tètrica funció de masmorra política de les princeses catalanes no va ser una qüestió anodina. El monestir de Sixena havia estat en el decurs de la seva existència molt vinculat a la casa reial catalanoaragonesa. Fundat a finals del segle XII, seria un centre habitual de professió de fe de les filles de la família reial i de l’aristocràcia catalanoaragoneses. Tant és així que, quan va esclatar la crisi successòria per la mort de Martí I l’Humà (1410), el monestir de Sixena (la priora Antònia de Castellolí i tota la comunitat) es van posicionar a favor de la causa de Jaume d’Urgell, com ho faria tot l’estament aristocràtic catalanoaragonès. Després de la victòria política de Ferran I a Casp (1412) i, sobretot, després de la derrota militar de Jaume d’Urgell a Balaguer (1413), els Trastàmara van marginar, totalment, Sixena.

 

Sixena, desterrats i empresonats
 
I el monestir que havia estat creat amb el propòsit d’esdevenir panteó reial dels Bel·lònides del segle XII (tot i que, finalment, seria Poblet el que exerciria aquesta funció) acabaria convertit en masmorra política dels Bel·lònides del segle XV. Més concretament, de les darreres Bel·lònides. L’abaciologi de Sixena ens revela que, poc després de l’ingrés de les princeses catalanes, la priora Antònia de Castellolí va ser rellevada per Isabel de Alagón, de la poderosa família aragonesa dels Alagón, que durant la crisi successòria (1410-1412) havien liderat el partit urgellista a Aragó. Fins i tot, algunes fonts apunten que durant la rebel·lió del comte (1413) haurien prestat suport encobert a Jaume. Per obra i gràcia dels Trastàmara, Sixena, un dels cenobis femenins més prestigiosos de la corona catalanoaragonesa, es convertia en centre de desterrament i de reclusió.

 

Què va passar amb les princeses catalanes?
 
La decisió dels Trastàmara va sumir Sixena en una profunda crisi de la qual ja no sortiria mai més. Sixena va desaparèixer de les preferències oligàrquiques post Compromís. I el 1422, enmig d’un paisatge de crisi i de decrepitud; Elisabet, Elionor i Joana van ser silenciosament excarcerades. Alfons el Magnànim —el segon Trastàmara al tron de Barcelona— havia traçat un pla per a allunyar-les, per sempre, de Catalunya. Va negociar el matrimoni d’Elisabet amb Felip de Borgonya, enemic acèrrim de Violant d’Aragó (l’única filla supervivent del comte-rei Pere III) en la guerra civil francesa. Va negociar el matrimoni d’Elionor amb Raimon Orsini, un dels seus sicaris en l’operació de conquesta i repressió del regne de Nàpols. I va negociar el matrimoni de Joana amb Yeshaq, fill del rei copte d’Etiòpia.

 

Què va passar amb Sixena? 

No obstant això, Elisabet acabaria casada amb Pere de Coïmbra, quart fill del rei Joan I de Portugal, i la seva descendència s’asseuria al tron de Lisboa. Elionor, que acabaria casada amb el sicari napolità del Magnànim, celebraria la seva viudetat com unes noces i viuria la resta de la seva vida al seu retir d’Amalfi. I Joana, després d’un matrimoni efímer amb un Foix proper a la seva tieta Violant, acabaria esposada amb Ramon Folc de Cardona, un dels últims representants d’aquesta nissaga abans de quedar dissolta entre les poderoses famílies aristocràtiques castellano-andaluses. Però, en canvi, Sixena, castigada pel règim, es marciria progressivament, i perdria la seva condició d’arxiu reial i de seu de corts. El principi de la fi de Sixena es va escriure quan va ser convertit en la masmorra política de les últimes princeses de la nissaga catalana Bel·lònida.

 

 

 

__

27 de maig del 2022

El TJUE retorna cautelarment la immunitat plena a Puigdemont, Comín i Ponsatí

 


 

 

24.05.2022- J Casulleres Nualart - Vilaweb
 
Accepta el recurs de cassació dels exiliats pel risc que es va demostrar que corrien arran de la detenció de Puigdemont a l'Alguer 
 
 
 Els eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí tornen a tenir la immunitat plena. El Tribunal de Justícia de la UE ha suspès cautelarment els efectes del suplicatori que el Parlament Europeu havia aprovat el març de l’any passat contra ells perquè considera que hi ha el risc que els siguin violats els drets i les immunitats associades al càrrec mentre no es resol la causa principal. Aquesta causa es va obrir al TGUE arran de la demanda que tots tres eurodiputats van presentar contra l’eurocambra per haver acceptat la petició del jutge Pablo Llarena de llevar-los una part de la immunitat per a poder reactivar les euroordres contra ells.
 
 
La detenció de Puigdemont a l’Alguer és la clau d’aquesta decisió del TJUE, que respon favorablement a la defensa dels exiliats l’apel·lació que van presentar el mes d’octubre de l’any passat. És una decisió molt important, perquè blinda la immunitat de tots tres eurodiputats no tan sols fins que no hi hagi una decisió definitiva del TGUE sobre si el suplicatori fou irregular, sinó també per quan hi hagi una resolució del TJUE sobre les pre-judicials de Pablo Llarena, que serà a final d’any, previsiblement.
 
 

La decisió d’avui del TJUE, que VilaWeb ha pogut contrastar, respon a un recurs de cassació que qüestionava les consideracions que feia el TGUE el 30 de juliol de l’any passat, quan deia que no hi havia risc de detenció perquè les euroordres restaven suspeses. Els advocats dels exiliats sabien aleshores, al juliol, que Llarena les mantenia actives tot i haver presentat unes qüestions pre-judicials sobre aquestes mateixes euroordres que les havien d’haver deixat suspeses. Però el jutge del Suprem espanyol no havia retirat les alertes al sistema Schengen, i d’això n’advertien el vice-president del TGUE, que, tanmateix, no va veure que hi hagués un risc de detenció.

 

Tanmateix, l’episodi de l’Alguer va demostrar que s’equivocava i per això van demanar les segones cautelars a l’octubre, que el TGUE també va desestimar. El tribunal reafirmà els arguments del juliol: que les euroordres restaven suspeses i no hi havia risc de detenció. Així i tot, per a qüestionar l’argument de fons sobre l’actitud del tribunal espanyol i l’amenaça real de detenció, calia presentar aquest recurs de cassació al TJUE, amb què se cercava un retorn efectiu de la immunitat als eurodiputats mentre no es resolgués el litigi principal. I aquest propòsit l’han aconseguit avui.

 
 
 
 
 
__

El Tribunal Suprem espanyol rectifica i revisa ara l’indult als presos polítics

 

El Tribunal Suprem anuncia ara que tramitarà els recursos interposats pel PP, Ciutadans i Vox en contra els indults
 
VilaWeb
 
 
(La notícia arriba, és curiós, el mateix dia que el TJUE retorna cautelarment  la immunitat parlamentària pel seu escó a Edimburg al Pres. Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. Cucadellum)
 
 
 
Redacció - Vilaweb - 24.05.2022
 
La sala del contenciós-administratiu del Tribunal Suprem espanyol ha rectificat i ha anunciat ara que revisarà l’indult als presos polítics concedits pel govern espanyol, en tant que tramitarà els recursos interposats pel PP, Ciutadans i Vox en contra.

 

Així ho ha decidit aquest migdia la secció cinquena de la sala per tres vots a dos, el mateix marge de votació amb què el passat 20 de gener acordà d’inadmetre els recursos per falta de legitimació dels demandants. Aquest canvi de parer del tribunal ha arribat a instàncies de la magistrada Inés Huerta, que a finals de gener es convertí en ponent de la secció cinquena de la sala després que la magistrada Ángeles Huet fos transferida a la secció primera. D’ençà de la seva arribada a la secció, Huerta –que s’ha mostrat en diverses ocasions partidària que els indults siguin sotmesos a control judicial– ha assumit la ponència dels recursos de reposició interposats contra el rebuig de les demandes del passat gener.

 

 El parer de Huerta és compartit pels magistrats Fernando Román i Wenceslao Olea, que ja van redactor un vot particular discrepant en la inadmissió de gener, tot advertint del suposat risc de crear “parcel·les d’immunitat” per al poder polític.
 
 
................
 
 
Dos  dies més tard: és interessant llegir les impressions de desconcert de l'advocat Xavier Melero, a l'entrevista següent:
 

Xavier Melero, ahir al seu despatx de Barcelona (Foto: Adiva Koenigsberg) 



..............


Més info respecte a aquesta  irregularitat:

 26.05.2022 - Vilaweb

Qui són els tres jutges afins al PP que poden fer tancar novament els presos polítics? 

 


Inés Huerta, Wenceslao Olea i Fernando Román, que han ascendit gràcies als tripijocs del PP, tenen el futur dels presos a les mans

Llegir tota la notícia a:



Annexe a 22 juny 2022: 
Jordi Cuixart, el president d'Omniun va ser empresonat 4 anys com com els Consellers del govern que va organitzar el referèndum de l'1-Octubre 2017, (com si fòra un polític, que mai jo ha estat). 
 
Va accedir com ells a la llibertat per un "indult revisable", figura jurídica inèdita al món mundial). L'indult va arribar, suposem, per pressions de la UE. 
 
Un cop al carrer i  després de deixar la direcció d'Omnium, ha marxat a viure a Suissa.

Molt agraïts per tot el que ha fet per nosaltres!  Desitgem que pugui tornar aviat.
 


___

25 de maig del 2022

El 25% de català a l'escola imposat pel TSJC i el Parlament




 


 

 Notícia relacionada:

Això del TSJC és una imposició del poder espanyol i no té res a veure amb drets, ni amb convivència, ni encara menys amb pedagogia


 

22 de maig del 2022

El director de Citizen Lab, sorprès per l’acceptació a Espanya de l’espionatge als catalans. Catalangate.



 

Ron Deibert diu en l'entrevista que si ell fos ciutadà espanyol demanaria una investigació imparcial: "Però sembla que això no passarà" 
 
 
Aquesta setmana fa un mes de l’esclat del Catalangate, l’escàndol d’espionatge contra polítics independentistes destapat pel Citizen Lab, de la Universitat de Toronto. El seu director, Ron Deibert, ha concedit una entrevista al diari britànic The Guardian en què es mostra sorprès per la inacció de l’estat espanyol per a esclarir els fets. La setmana passada, ell mateix va visitar Espanya i va poder palpar la “complaença” de la gent, que no té “cap problema amb el fet que s’investiguin polítics catalans”.

 

Deibert diu en l’entrevista que si ell fos ciutadà espanyol demanaria una investigació imparcial: “Però sembla que això no passarà”. Sobre la destitució de Paz Esteban com a directora del CNI, creu que ha estat un cap de turc i que no serveix per a depurar responsabilitats, perquè no s’ha respost als principals interrogants, com ara qui va comprar el programari Pegasus, qui en va autoritzar l’ús i com es va justificar per perseguir persones “que clarament no són objectius legítims per cap estàndard internacional raonable i que implicava greus violacions dels drets de privadesa”.

 

De fet, el govern espanyol no ha emmarcat en cap cas aquesta destitució de Paz Esteban en el Catalangate, sinó en l’espionatge al president del govern espanyol, Pedro Sánchez. Deibert diu que, tot i que no tenia informació sobre aquests atacs, que també van afectar la ministra de Defensa espanyola, creu que hi ha dos possibilitats: que sigui cosa d’un govern estranger, possiblement del Marroc, o bé d’una agència que actua contra l’estat.

 

Segons aquest professor i analista canadenc, l’escàndol del Catalangate és un cas il·lustratiu de com l’ús d’aquests programaris sense control i supervisió pot desencadenar crisis democràtiques.
 
https://www.vilaweb.cat/noticies/el-director-de-citizen-lab-sorpres-per-lacceptacio-a-espanya-de-lespionatge-als-catalans/
 
 
 
___
 
Altres notícies del CitizenLab de l'Universitat de Toronto:
 
 
 
 
 
 
 
 
 ___

Ni que fos impossible, no hi renunciaria, per Salvador Cardús

 


 

L’Europa política fa veure que sent ploure i només ens defensarà... quan en siguem membres de ple dret
L’èxit d’un gran objectiu depèn del coratge que es tingui per reconèixer-ne les dificultats

 

 

 

Arran d’un escrit recent en què sostenia que a l’hora d’assolir la independència tampoc no podíem comptar amb l’Europa política –la judicial, de moment, resulta més de fiar–, un lector m’interpel·lava dient: “Així doncs, ho deixem córrer?” La reacció del lector, doncs, vinculava la defensa del projecte sobiranista al seu possible èxit. I si bé és cert que l’expectativa de victòria sol sumar seguidors –tant si parlem de política, com de futbol o de cantants–, en les línies següents tinc la intenció de defensar que el valor de determinades aspiracions no cal que estigui vinculat a la seva plausibilitat.
 
 
Anem a pams. Dir que Espanya farà –en realitat, ja ho ha fet– tot el que és possible legalment i il·legalment, tot el que és imaginable decentment i indecentment, no és pas l’expressió de cap pessimisme existencial ni històric, sinó una mera constatació. Però podem dir el mateix de la Unió Europea, que és un club d’estats l’objectiu primer dels quals és defensar-se entre si. Ho vam constatar a partir del primer d’octubre amb la seva indiferència còmplice davant la brutal repressió i, ara mateix, amb la covarda inhibició en l’afer del Catalangate. Tant és que la premsa internacional s’escandalitzés llavors i ho torni a fer ara, que l’Europa política fa veure que sent ploure, i això tampoc és el resultat de cap estat d’ànim ni de desànim. L’Europa política només ens defensarà... quan en siguem membres de ple dret.
 
 
Tornem, però, a la qüestió de si la constatació de les grans dificultats –i aquí no he parlat dels obstacles que ens posem els independentistes mateixos– ens hauria de fer tirar el barret al foc, argumentades amb cinc breus consideracions. En primer lloc, la major part dels grans objectius polítics se sostenen en ideals pràcticament irrealitzables. Sigui la pau del món, sigui la igualtat de tota la humanitat o la justícia universal, són objectius ètics pels quals val la pena lluitar, tant si hi ha grans progressos o, potser encara més, quan hi ha grans reculades.
 
 
En segon lloc, i en conseqüència, la justificació ètica de la lluita pels grans principis és independent de les expectatives d’èxit. Deslligar els objectius de la seva capacitat per realitzar-los té riscos, certament. En uns casos, pot portar a un idealisme bufanúvols i en d’altres, a la desesperació i a acabar justificant comportaments violents les conseqüències dels quals siguin contràries als propòsits buscats. Són riscos que cal evitar.
 
 
Ara bé, i en tercer lloc, la mesura exacta de les possibilitats d’èxit d’un gran objectiu depèn precisament del coratge que es tingui per reconèixer-ne les dificultats. D’alguna cosa ens ha de servir el primer d’octubre del 2017: quan més a prop hem tingut la independència, allò que la va fer fracassar va ser equivocar-se a l’hora de mesurar-ne les dificultats.
 
En quart lloc, si no és acceptable condicionar el suport a la independència a les possibilitats d’èxit del procés, tampoc ho és voler-lo vincular a la imposició d’un o altre model de societat. Encara menys, a la possibilitat d’imaginar Catalunya com una terra de Xauxa. Un cop assolida la llibertat política, seran les generacions futures les que diran, democràticament, què en fan i cap a on porten el país.
 
 
Per tant, precisaré la meva posició final. U, no em cal imaginar una Catalunya ideal –o un ideal de Catalunya– per voler-ne la independència. Dos, no em cal ni una data ni un full de ruta per seguir fidel al desig d’independència: m’agradaria gaudir dels fruits, però el país és de ple de grans lluitadors que sabien que treballaven per a generacions futures. I tres, fins i tot en el pitjor dels casos, és a dir, que arribés a la conclusió que la independència és impossible –supòsit que ja adverteixo que no comparteixo–, ni així deixaria de pensar que la independència, primer de Catalunya, i després de tots els catalans –ja es veu que m’ho poso ben difícil–, seria la millor garantia d’una dignitat nacional plena. En resum: no, no ho deixo córrer!
 
 
 
 
__

19 de maig del 2022

Clara Ponsatí: "Com menys por tenim, més toquem la pera als espanyols"

 

 
Martí Estruch Axmacher
Martí Estruch Axmacher - Vilaweb - 16.05.2022

“Com menys por tenim, més toquem la pera als espanyols. La meva gran causa, mentre no pugui fer res millor, és ser un corcó per als espanyols. Vist que això de la independència és molt complicat, entretant almenys fem coses que toquin els collons als espanyols.” Clara Ponsatí dixit i amén. Diàleg sí i sempre, però tocar la pera i els collons també. El famós problema catalán que tant preocupava Felipe González i ha continuat preocupant els cabdills que l’han succeït només continuarà essent un problema si els catalans som problemàtics: és tan obvi que fins i tot fa vergonya d’escriure-ho.

 

Em costa d’imaginar cap conseller de la Generalitat de dalt, i ja no diguem de la de baix, dient o escrivint frases com aquestes. Fins i tot fent un exercici de retrospectiva, així, d’entrada, no em ve cap nom dels darrers governs capaç d’engaltar-les tan fresques. Bé, segurament Joan Carretero sí. I potser Felip Puig al final d’un sopar amb molt de vi. O Joan Puigcercós amb els seus amics de Ripoll.

 

Però posar-ho negre sobre blanc a les pàgines d’un llibre, la 319 de Molts i ningú per a ser exactes, i que resti per a la posteritat, això ho ha fet una dona valenta de nom Clara Ponsatí. La qui va ser consellera d’Ensenyament durant uns quants mesos abans del referèndum del Primer d’Octubre és doblement lliure malgrat viure exiliada: no pertany a cap pa.rtit i no és esclava del políticament correcte, perquè la formació anglosaxona li ha ensenyat que dir les coses pel seu nom és una virtut i no un defecte. Perquè, com diu ella, la llibertat comença dient la veritat.

 

Molts i ningú ja fa un parell de mesos que es va publicar, però com que jo sempre acostumo a anar un compàs tard, també amb les lectures, em permeto de parlar-ne ara i així contribuirem a fer-ne difusió i a fer allò que Andreu Barnils reclamava en un article preciós: no reduir aquest gran llibre a un llibre més del procés i allargar-li la vida. I és ben cert que aquestes pàgines que s’anuncien com un embastat de memòries i històries diverses van molt més enllà d’un llibre processista. De fet, la majoria de pàgines van dedicades als parents, una família de pintors, forners, esportistes i farmacèutics, amics de Foix i de Riba. Una família com tantes i alhora única, que ens permet d’entendre molt millor la trajectòria vital i política de la neboda de Raimon Obiols, que el dia que va al Palau de la Generalitat a rebre l’oferta de ser consellera s’hi presenta vestida amb texans i xancletes.

 

Del procés no en parla pas gaire el llibre, però quan en parla és demolidor i et permet d’entendre coses. Com a mostra, aquest botó: “Un cop al govern de seguida vaig notar que era un grup humà poc compacte, no hi veia cap cohesió, i això em va inquietar molt. Em va sorprendre que, davant la magnitud del que dèiem que estàvem a punt de fer, ens reuníssim un cop a la setmana i encara gràcies […]. Una altra de les coses que més em xocaven és que a en Puigdemont no el veies manar. Mai. Jo, en Puigdemont president de la Generalitat, no el vaig veure manar mai. Hi havia com un pacte implícit: de les coses difícils val més que no en parlem, perquè no ens posaríem d’acord. I no se’n parlava. En conjunt, al govern, hi vaig detectar molt poques idees.”

 

O aquest altre botó de propina: “Em va semblar que tot el que, per lògica, hauria d’haver estat succeint, en un govern que planificava fer la independència, no es veia per enlloc. D’entrada, vaig pensar que tot devia tenir alguna explicació. […] Em va costar unes quantes setmanes adonar-me que el problema no era que jo estigués desinformada o que no raonés correctament. El problema era que les coses no estaven passant, ni s’estaven pensant, i ni tan sols s’estava pensant en què s’havia de pensar!” Aquí Ponsatí fa de portaveu de molts que vam creure que les coses es feien i que si no en teníem notícia era perquè calia mantenir-les en secret. I no, resulta que tot era una catxa.
 

M’agrada molt el final optimista del llibre, ara que predomina una barreja explosiva de pessimisme, desconcert i escepticisme:

 

 

Lluitar. Fer xarxa. Conspirar. Ocupar posicions. Desobeir. Anar-hi. No defallir. Bastir projectes. Construir aliances. Formar-se. Resistir. Ser un corcó. Tocar els collons.

 

Deixo per al final un aclariment políticament correcte, que jo no sóc tan valent com la Clara Ponsatí: ja sé que parlar dels espanyols així en genèric és un error, que no es poden confondre els ciutadans amb l’estat al qual pertanyen, amb les seves estructures i les seves clavegueres. I crec que Clara Ponsatí també ho sap i quan parla d’espanyols no es refereix als qui voten Izquierda Comunera, són del Rayo i tenen els avis republicans enterrats al marge d’un camí ral. No, m’hi jugaria un pèsol que més aviat es refereix als espanyols catalanofòbics, els aporellistes, els qui ens espien, ens peguen, ens jutgen, ens engarjolen i ens envien a l’exili. Aquells a qui no agrada que es parli, s’escrigui o es pensi en català. Els qui ens voldrien esborrar del mapa. Els qui, a més de tocar-nos els nostres, de collons, si poguessin saltarien els prolegòmens i ens afusellarien com van fer amb Lluís Companys. D’aquests espanyols parlem.

 

 

 ___

17 de maig del 2022

Puigcerdà s'omple amb una manifestació "històrica" contra els Jocs d'hivern.

 

 


 

 

 

https://www.naciodigital.cat/noticia/234364/milers-persones-diuen-no-jocs-hivern-manifestacio-historica-puigcerda?utm_medium=Social&utm_source=Facebook&territori=NacioDigital#Echobox=1652618176

Carles Puigdemont felicita Valtònic i els advocats Bekaert i Gonzalo Boye per l'èxit de la sentència de no extradició.



 
 
El que ha aconseguit en Josep @valtonyc és una victòria col·lectiva; té molt de mèrit. Amb en @simon_bekaert i en @gonzalo.boye han recorregut un camí de quatre anys, sabent que aguantar la posició era bàsic per obtenir victòries. Felicitats i enhorabona. Un pas més cap a la llibertat ✊
 
 ....
 

La fiscalia renuncia a recórrer la decisió del Tribunal d'Apell·lació d'avui de no extradir el raper a l'estat espanyol

 

 17.05.2022- Vilaweb
Josep Miquel Arenas, àlies Valtònyc, ha guanyat definitivament la batalla judicial contra l’estat espanyol. Avui el tribunal d’apel·lació de Gant ha tornat a denegar l’euroordre pel delicte d’injúries (que és l’únic que quedava viu després d’haver-se descartat tant el d’enaltiment del terrorisme com el d’amenaces), però encara quedava la possibilitat que la fiscalia belga presentés un recurs al tribunal de cassació. Disposava de temps fins demà a la una del migdia, però avui ja ha deixat clar que no presentarà cap més recurs per a mirar de forçar l’extradició del raper, segons un comunicat breu i clar: “La fiscalia ha decidit de no recórrer”. D’aquesta manera s’han acabat quatre anys llargs de periple judicial de Valtònyc a Bèlgica, on es va exiliat per evitar de complir la condemna de tres anys i mig de presó a què l’havia sentenciat l’Audiència espanyol.
 
 
 
__