19 de maig de 2022

Els països catalans sota l'aspiradora madrilenya

 

La inversió discrecional i els incentius generats per l'estat no tan sols es destinen preferentment a afavorir la capital espanyola, sinó també a tallar les ales del seu principal competidor: l'Eix Mediterrani
Jordi Goula
 
 
 
 
 
 
 
Jordi Goula
18.05.2022 
 
 
Vivim temps convulsos, amb canvis constants i vertiginosos. No obstant això, hi ha qüestions de fons que no canvien, a l’estat espanyol, com ara l’estructura centralitzada sobre la qual es basa el seu model productiu i el repartiment no equitatiu entre les comunitats autònomes de la riquesa que es genera globalment. Són bàsicament tres, les autonomies de l’estat discriminades pel sistema de finançament i les inversions públiques: les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià, que formen part de l’anomenada Euroregió Mediterrània. Arran de la situació econòmica espanyola, només hi ha aquesta disjuntiva: o aquests tres territoris es coordinen o quedaran xuclats per la potent aspiradora de Madrid. Vet aquí unes frases de la introducció d’un petit llibre excel·lent i aclaridor que us vull comentar.
 
 
És Integració europea o marginació espanyola. El futur bifurcat de Catalunya, el País Valencià i les Balears, de l’economista Eduard Gracia, publicat per la Fundació Vincle i presentat abans-d’ahir. La hipòtesi sobre la qual treballa és que “la maquinària de l’estat espanyol, com a resposta a un mercat que l’arrossega en una direcció que no l’afavoreix, estaria fent servir el seu poder coercitiu per redirigir els fluxos econòmics cap a regions, activitats i butxaques més al seu gust, al preu, naturalment, d’allunyar els recursos dels territoris on serien més productius i reduir així el benestar dels ciutadans”.
 

Parlo amb l’autor i m’explica quins són els punts bàsics de l’argumentació que ha utilitzat per a demostrar la seva hipòtesi. D’entrada, diu que l’estat espanyol és un fet diferencial dins Europa. “No és com França, Itàlia, Portugal o Grècia, on la integració afavoreix els seus nuclis econòmics i polítics des de l’antiguitat, comenta. El fons de la qüestió, cal anar a buscar-lo en el fet que la qualitat institucional de l’estat és molt baixa i les decisions importants de distribució de recursos queden en mans d’uns quants grups de poder.

 

Uns grups de poder que tenen com a primer objectiu mantenir el seu statu quo, deixant de banda aspectes tan cabdals com l’eficiència i la productivitat. Que no estranyi ningú, doncs, que dins l’índex d’eficiència de la despesa pública de l’OCDE per al 2021, dels 37 països, l’estat espanyol sigui en el lloc 29. Potser un exemple més nostrat és el que va donar el professor Ramon Tremosa a la presentació: “El 50% de la inversió en trens de rodalia de l’estat els últims anys ha anat a Madrid.” No calen més comentaris, oi?

 

“Un dels fets que més m’ha colpit a l’hora de fer el llibre és haver tingut l’evidència, com més va amb més força, que si s’hagués deixat actuar lliurement a les forces del mercat, sense els entrebancs de Madrid, tant el Principat, com el País Valencià i les Illes serien regions clarament guanyadores en el si de la Unió Europea”, em diu. És molt dur i clar quan explica: “La política seguida pels successius governs espanyols ha escanyat lentament l’economia de Catalunya i el País Valencià, tot minant un dels pilars clau del seu potencial competitiu, com és la logística, que avui és crucial no només per si mateixa, sinó per les oportunitats que obre a altres activitats. Pensem que un nus logístic és també un bon lloc on establir qualsevol indústria que calgui integrar a una cadena de valor europea o global.”
 
 
En les pàgines del llibre també parla molt de Madrid i com ha arribat a tenir el pes que té dins l’economia actual. Està convençut que, malgrat les xifres que sovint es publiquen, en què la capital espanyola encapçala moltes classificacions de diferents variables econòmiques, els fonaments del seu edifici són febles. També pensa que en termes de competitivitat –més enllà dels discursos de la senyora Ayuso sobre els imposts– la comparació amb Catalunya “no té color”.
 
Com a exemple, esmenta el pes de l’alta tecnologia, que és especialment notable a la indústria catalana, atès que representa el 14,9% del VAB manufacturer de Catalunya –sobretot gràcies al sector farmacèutic– mentre que a Madrid és del 7%, al País Basc només del 2,9% i al conjunt d’Espanya del 6,3%. Com que el VAB manufacturer del Principat representa prop del 26% del de tot l’estat espanyol, aquest biaix cap a l’alta tecnologia fa que el seu pes s’enfili fins al 62% de les manufactures d’alta tecnologia a l’estat espanyol.
 
 
O també es veu en les patents, reflex de la innovació. “No ens hauria de sorprendre que el Principat sigui on es fan més innovacions patentables, com tampoc que el País Valencià quedi en un molt respectable quart lloc, mentre que Madrid queda relegat al lloc novè.” O en els articles científics d’alta qualitat de les universitats catalanes, on n’hi ha molts més inclosos entre els que figuren entre el 10% dels més llegits a tot el món. Sortosament, no tot són els diners que surten de les arques de l’estat.
 
 
D’alguna manera, podríem dir que Madrid i Barcelona és sector públic versus sector privat, encara que a Madrid hi hagi la majoria de seus de les grans empreses. Gracia comenta un exemple senzill ben aclaridor. Els serveis centralitzats del sector financer i les tecnologies d’informació i comunicacions (TIC) paguen uns sous mitjans de 37.700 euros a Barcelona i de 34.400 a Madrid. Per què es paguen més a Barcelona que a Madrid?, li pregunto. “He fet entrevistes amb professionals del sector que em confirmen que aquesta diferència salarial és real i, segons la seva experiència, es deu principalment a la demanda d’empreses internacionals que s’estableixen a Barcelona i ofereixen salaris més alts per assegurar-se de contractar el millor personal.”
 
 
“El fet que el factor diferencial siguin les empreses estrangeres –més allunyades de les dinàmiques del poder a Espanya– reforça, doncs, la impressió que la capacitat de Madrid de competir en aquest àmbit amb l’Euroregió Mediterrània és, en gran manera, resultat de la intervenció sostinguda de l’estat espanyol en favor de la capital.”
 
 
Com acabem de veure, a Madrid hi ha la seu de la majoria dels grans grups financers espanyols, de les grans constructores, elèctriques, petrolieres (Repsol, Cepsa), grups d’informació i comunicacions (Telefònica, Indra, Cellnex, Amadeus)… Això té una fortalesa i una feblesa. Segons Gracia: “No és casual que tants d’aquests negocis depenguin fortament de la demanda generada o de la regulació imposada per les institucions públiques. Pensem, per exemple, que entre el 2012 i el 2019, el 64,4% de l’import de les licitacions del sector públic estatal a Madrid el van guanyar empreses amb seu social també a Madrid.” La feblesa rau en el dia que s’acabi aquesta manera de fer. Vet aquí la importància que donen a voler mantenir l’statu quo per sobre d’altres consideracions. “Si s’acabés, hi hauria un daltabaix”, indica Gracia.
 
 
És “l’estat contra el mercat”, com apunta Tremosa? Evidentment, la discrecionalitat amb què es dirigeixen les inversions amb l’objectiu últim –el de perpetuar-se a la capital espanyola– li donen la raó. “Això ja ho paguem els altres amb menys eficiència, amb el manteniment d’un dèficit estructural i un deute creixent.” L’exemple següent a mi em sembla definitiu i molt poc conegut.
 
 
He de dir que m’ha sorprès, perquè no el coneixia, l’espai que dedica Gracia a un índex de la revista The Economist. Resulta que publica regularment el seu Crony Capitalism Index, que identifica uns sectors –que inclouen els especialment rellevants a l’economia de Madrid– com els que típicament es beneficien més de l’anomenat “capitalisme d’amiguets”. Són els casinos, matèries primeres (carbó, fusta, petroli, metalls…), defensa, banca, infrastructures, construcció, ports i aeroports, utilitats i telecomunicacions. En la seva versió estàndard, l’índex calcula el pes sobre el PIB de les fortunes dels multimilionaris d’un país procedents d’aquests sectors. Però també mesura el pes de les seves fortunes sobre la riquesa total dels multimilionaris del país o –millor encara, perquè parlem d’amiguisme i, per tant, de relacions personals– el nombre de multimilionaris d’aquests sectors com a percentatge del nombre de multimilionaris del país.
 
 
Cal dir de seguida que l’estat espanyol queda especialment malament, pitjor i tot que alguns països que sovint ens sembla que estan més exposats a aquesta xacra, com ara Mèxic, Xile o Turquia. Quina sorpresa, oi? I molt pitjor que, per exemple, Itàlia, el més gran dels PIGS i potser el més comparable a Espanya, però on els interessos industrials del nord sempre han tingut un pes polític molt superior al dels seus equivalents espanyols. En altres paraules, “això ens diu que el nucli dur del poder econòmic a Espanya neix, creix i es reprodueix gràcies a les rendes i privilegis que concedeix l’estat a aquests sectors i, per tant, va més lligat al poder públic que no a altres economies, fins i tot algunes, com la italiana, amb una qualitat institucional tan deficient com l’espanyola”, afegeix.
 
 
I vet aquí la conclusió a què arriba. “La implicació, òbvia i inquietant alhora, és que les elits que a Espanya s’han enriquit gràcies a activitats fortament dependents de l’estat tendiran a fer servir el seu poder sobre les institucions per afavorir els sectors que les han fet riques. Aquest biaix, en desviar recursos cap a activitats amb un component extractiu més alt, té un impacte econòmic especialment negatiu alhora que, com a resultat col·lateral, beneficia desproporcionadament la capital política.” Seguint aquest raonament, la inversió discrecional i els incentius generats per l’estat no tan sols es destinarien preferentment a afavorir Madrid, sinó també a tallar les ales del seu principal competidor: l’Eix Mediterrani.
Fins ara, el manà europeu ha estat la clau que ha alimentat més encara aquesta tendència xucladora centralista. L’estat espanyol ha rebut molts diners de Brussel·les, amb els anys. Com diu Gracia, “no sabem fins quan estaran disposats els països més productius –els anomenats frugals– a continuar finançant aquestes dinàmiques parasitàries”. “Però és prou clar que un escenari de liberalització i integració europea on els estats perdessin poder discrecional podria ser molt beneficiós per a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, que tenen molt a oferir a un mercat obert i d’aquesta manera estarien menys exposades a les polítiques discriminatòries de l’estat espanyol que, en una situació ideal, no hi tindria cap poder. És, doncs, en aquesta cruïlla on el futur es bifurca: cap a la integració europea o cap a la marginació espanyola.”
 
No tinc més remei més que recomanar-vos-en la lectura. El llibre, el podeu despenjar d’aquí.


https://www.vilaweb.cat/noticies/els-paisos-catalans-sota-laspiradora-madrilenya/
 
 
__

Clara Ponsatí: "Com menys por tenim, més toquem la pera als espanyols"

 

 
Martí Estruch Axmacher
Martí Estruch Axmacher - Vilaweb - 16.05.2022

“Com menys por tenim, més toquem la pera als espanyols. La meva gran causa, mentre no pugui fer res millor, és ser un corcó per als espanyols. Vist que això de la independència és molt complicat, entretant almenys fem coses que toquin els collons als espanyols.” Clara Ponsatí dixit i amén. Diàleg sí i sempre, però tocar la pera i els collons també. El famós problema catalán que tant preocupava Felipe González i ha continuat preocupant els cabdills que l’han succeït només continuarà essent un problema si els catalans som problemàtics: és tan obvi que fins i tot fa vergonya d’escriure-ho.

 

Em costa d’imaginar cap conseller de la Generalitat de dalt, i ja no diguem de la de baix, dient o escrivint frases com aquestes. Fins i tot fent un exercici de retrospectiva, així, d’entrada, no em ve cap nom dels darrers governs capaç d’engaltar-les tan fresques. Bé, segurament Joan Carretero sí. I potser Felip Puig al final d’un sopar amb molt de vi. O Joan Puigcercós amb els seus amics de Ripoll.

 

Però posar-ho negre sobre blanc a les pàgines d’un llibre, la 319 de Molts i ningú per a ser exactes, i que resti per a la posteritat, això ho ha fet una dona valenta de nom Clara Ponsatí. La qui va ser consellera d’Ensenyament durant uns quants mesos abans del referèndum del Primer d’Octubre és doblement lliure malgrat viure exiliada: no pertany a cap pa.rtit i no és esclava del políticament correcte, perquè la formació anglosaxona li ha ensenyat que dir les coses pel seu nom és una virtut i no un defecte. Perquè, com diu ella, la llibertat comença dient la veritat.

 

Molts i ningú ja fa un parell de mesos que es va publicar, però com que jo sempre acostumo a anar un compàs tard, també amb les lectures, em permeto de parlar-ne ara i així contribuirem a fer-ne difusió i a fer allò que Andreu Barnils reclamava en un article preciós: no reduir aquest gran llibre a un llibre més del procés i allargar-li la vida. I és ben cert que aquestes pàgines que s’anuncien com un embastat de memòries i històries diverses van molt més enllà d’un llibre processista. De fet, la majoria de pàgines van dedicades als parents, una família de pintors, forners, esportistes i farmacèutics, amics de Foix i de Riba. Una família com tantes i alhora única, que ens permet d’entendre molt millor la trajectòria vital i política de la neboda de Raimon Obiols, que el dia que va al Palau de la Generalitat a rebre l’oferta de ser consellera s’hi presenta vestida amb texans i xancletes.

 

Del procés no en parla pas gaire el llibre, però quan en parla és demolidor i et permet d’entendre coses. Com a mostra, aquest botó: “Un cop al govern de seguida vaig notar que era un grup humà poc compacte, no hi veia cap cohesió, i això em va inquietar molt. Em va sorprendre que, davant la magnitud del que dèiem que estàvem a punt de fer, ens reuníssim un cop a la setmana i encara gràcies […]. Una altra de les coses que més em xocaven és que a en Puigdemont no el veies manar. Mai. Jo, en Puigdemont president de la Generalitat, no el vaig veure manar mai. Hi havia com un pacte implícit: de les coses difícils val més que no en parlem, perquè no ens posaríem d’acord. I no se’n parlava. En conjunt, al govern, hi vaig detectar molt poques idees.”

 

O aquest altre botó de propina: “Em va semblar que tot el que, per lògica, hauria d’haver estat succeint, en un govern que planificava fer la independència, no es veia per enlloc. D’entrada, vaig pensar que tot devia tenir alguna explicació. […] Em va costar unes quantes setmanes adonar-me que el problema no era que jo estigués desinformada o que no raonés correctament. El problema era que les coses no estaven passant, ni s’estaven pensant, i ni tan sols s’estava pensant en què s’havia de pensar!” Aquí Ponsatí fa de portaveu de molts que vam creure que les coses es feien i que si no en teníem notícia era perquè calia mantenir-les en secret. I no, resulta que tot era una catxa.
 

M’agrada molt el final optimista del llibre, ara que predomina una barreja explosiva de pessimisme, desconcert i escepticisme:

 

 

Lluitar. Fer xarxa. Conspirar. Ocupar posicions. Desobeir. Anar-hi. No defallir. Bastir projectes. Construir aliances. Formar-se. Resistir. Ser un corcó. Tocar els collons.

 

Deixo per al final un aclariment políticament correcte, que jo no sóc tan valent com la Clara Ponsatí: ja sé que parlar dels espanyols així en genèric és un error, que no es poden confondre els ciutadans amb l’estat al qual pertanyen, amb les seves estructures i les seves clavegueres. I crec que Clara Ponsatí també ho sap i quan parla d’espanyols no es refereix als qui voten Izquierda Comunera, són del Rayo i tenen els avis republicans enterrats al marge d’un camí ral. No, m’hi jugaria un pèsol que més aviat es refereix als espanyols catalanofòbics, els aporellistes, els qui ens espien, ens peguen, ens jutgen, ens engarjolen i ens envien a l’exili. Aquells a qui no agrada que es parli, s’escrigui o es pensi en català. Els qui ens voldrien esborrar del mapa. Els qui, a més de tocar-nos els nostres, de collons, si poguessin saltarien els prolegòmens i ens afusellarien com van fer amb Lluís Companys. D’aquests espanyols parlem.

 

 

 ___

17 de maig de 2022

Carles Puigdemont felicita Valtònic i els advocats Bekaert i Gonzalo Boye per l'èxit de la sentència de no extradició.



 
 
El que ha aconseguit en Josep @valtonyc és una victòria col·lectiva; té molt de mèrit. Amb en @simon_bekaert i en @gonzalo.boye han recorregut un camí de quatre anys, sabent que aguantar la posició era bàsic per obtenir victòries. Felicitats i enhorabona. Un pas més cap a la llibertat ✊
 
 ....
 

La fiscalia renuncia a recórrer la decisió del Tribunal d'Apell·lació d'avui de no extradir el raper a l'estat espanyol

 

 17.05.2022- Vilaweb
Josep Miquel Arenas, àlies Valtònyc, ha guanyat definitivament la batalla judicial contra l’estat espanyol. Avui el tribunal d’apel·lació de Gant ha tornat a denegar l’euroordre pel delicte d’injúries (que és l’únic que quedava viu després d’haver-se descartat tant el d’enaltiment del terrorisme com el d’amenaces), però encara quedava la possibilitat que la fiscalia belga presentés un recurs al tribunal de cassació. Disposava de temps fins demà a la una del migdia, però avui ja ha deixat clar que no presentarà cap més recurs per a mirar de forçar l’extradició del raper, segons un comunicat breu i clar: “La fiscalia ha decidit de no recórrer”. D’aquesta manera s’han acabat quatre anys llargs de periple judicial de Valtònyc a Bèlgica, on es va exiliat per evitar de complir la condemna de tres anys i mig de presó a què l’havia sentenciat l’Audiència espanyol.
 
 
 
__

Record de Ramón Margalef, el primer catedràtic d'Ecologia

  
 

 
 
Ramon Margalef, potser el darrer savi global, aquest dilluns hauria fet 103 anys. Ens va impregnar la seva mirada sobre la biosfera a centenars de deixebles. La seva actitud, sempre humil, contrastava amb la genialitat de les idees, suggeriments i preguntes que plantejava.

l seu llegat, amb uns quants articles clau, es recull al monogràfic que li va dedicar Scientific American.
 

Cliqueu per obtindre el pdf:

https://ceiba.org.mx/publicaciones/Centro_Documentacion/Biosphere/40-ESPECIAL%20MARGALEF.pdf

Colau, Maragall, els espies i els borratxos de la raó d’estat



 

L’espionatge per a impedir un pacte entre Maragall i Colau mostra d’una manera molt crua que no hi ha límits per a la raó d’estat espanyola

Vicent Partal
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Vicent Partal
15.05.2022 - editorial - Vilaweb
 
 

El concepte “raó d’estat” ha acompanyat el desenvolupament de l’estat modern com la definició d’una de les seues pitjors conseqüències. Malgrat l’origen italià de la idea, hom l’atribueix al cardenal Richelieu, perquè la seua posició durant la guerra dels Trenta Anys, en favor del protestantisme –essent ell mateix catòlic– va marcar per sempre la manera de fer la política. Richelieu tenia por que el poder de l’emperador catòlic romà fos excessiu per a la monarquia francesa i per aquesta “raó d’estat” va contradir les seues conviccions més íntimes i va passar a moure’s, segons la coneguda frase, “entre allò que la consciència permet i allò que requereix la resolució dels afers públics”. El cinisme es va apoderar de la política i la “raó d’estat” va desplaçar cada vegada més la decència personal, els valors i la ideologia i tot dels governants.

 

D’ençà d’aleshores, aquesta invocació a la “raó d’estat” s’ha convertit en una pantalla perfecta per a permetre a qualsevol polític de fer totes les coses que repugnarien a la consciència, fins i tot la pròpia, o que no es podrien explicar sense tornar-se roig com un tomàquet. Bàsicament perquè adduir la “raó d’estat” per a fer qualsevol cosa és una de les maneres més evidents de dotar de legitimitat, si més no de legitimitat retòrica, qualsevol política que vulgues fer. Qui caram, així en abstracte, s’oposarà a la raó d’estat? Qui s’oposarà a una imperiosa necessitat del conjunt de la nació?

 

 

Però el problema de la raó d’estat, com es va descobrir de seguida, són els límits. Que desapareixen com per art de màgia. En el moment que acceptes de justificar-te amb la raó d’estat és gairebé impossible de no repetir la carta, tan còmoda com és. Invocar la raó d’estat, sobretot quan els altres l’accepten sense crítiques, és perdre qualsevol constrenyiment, deixar de patir pels límits que marquen què pots fer i què no, sentir-te sobirà absolut. Per això no és estrany que aquells qui la fan servir una vegada i una altra acaben perdent el nord i la decència, sovint embriagant-se de poder, fins que un dia cometen un error que de tan gros que és, de tan enorme, esdevé inexplicable, indecent. I sol ensorrar-ho tot.

 

Això ve a tomb de la notícia que vam saber ahir, per una informació de La Vanguardia, que l’estat espanyol havia fet servir l’espionatge també per a evitar que ERC –Ernest Maragall, en concret– pogués pactar amb Ada Colau i esdevenir batlle de Barcelona. I la història és particularment interessant per tres motius.

 

Els primer és que posa en relleu una altra volta que per a l’estat espanyol aquestes diferències internes que tant angoixen els independentistes no existeixen: simplement tots som l’enemic. Ja ho hauríem pogut entendre quan, en la primera llista del Pegasus, apareixen com a investigats polítics com Ferran Bel, Marc Solsona i Marta Pascal, que no podien estar més allunyats de l’estratègia de la confrontació. Però ara, per si calia, encara tot es fa més clar. Un pacte entre ERC i els comuns és precisament allò que ha cercat amb afany un sector d’Esquerra, com una manera de desfer-se del bloc independentista i un vehicle per a fer entrar el país en una nova etapa política en què la independència reste aparcada. Però per al govern espanyol Esquerra, per més predisposada que estiga a acceptar-ho tot i a aguantar el que siga, simplement és l’enemic, forma part de l’enemic i per tant farà qualsevol cosa per afeblir-la. La veritat és que jo no confie gens que Esquerra aprenga la lliçó i actue en conseqüència, però he de dir també que tampoc no sé quant de temps podrà resistir defensant una posició que les obvietats contradiuen i ridiculitzen.

 

La segona lliçó interessant que es pot extreure d’aquesta situació que acabem de saber és la ceguesa que causa sempre la raó d’estat en qui la fa servir. I ací és on es creen oportunitats magnífiques. Ho he explicat abans: en termes polítics, per a Espanya seria molt important i li donaria una gran seguretat en el futur que ERC es despenjàs del bloc independentista i s’instal·làs en una mena de nou tripartit. Això faria que el país abandonàs l’eix Catalunya-Espanya en favor de l’eix dreta-esquerra. Però els obsessiona tant la por que tenen de l’independentisme i la constatació –que ells sí que tenen i creuen– que la independència és possible en qualsevol moment, que simplement perden el nord i alhora la capacitat d’anàlisi. Fins al punt que quan Ernest Maragall guanya les eleccions, en compte de pensar que Maragall i Colau governant junts podrien formar una nova centralitat i obrir una nova etapa, només hi veuen un terrible independentista manant al cap i casal i embogeixen. I què fan? Maniobrar com siga –si han espiat, què més no hauran arribat a fer?– per impedir-ho. A qualsevol preu.

 

Finalment, els tercer aspecte interessant que es desprèn de tot plegat és l’aclariment ja gairebé definitiu del paper d’Ada Colau i els comuns com a instrument privilegiat de l’estat per a frenar l’independentisme. Això –tornem-hi– ja era visible, però ara s’ha documentat molt més. Evidentment, la batllessa pot dir que no en sabia res, però l’acumulació de fets estranyament casuals que sempre l’afavoreixen a ella ja és d’una dimensió monumental. I cada vegada és més difícil de creure que no n’és conscient, del joc a què juga. En primer lloc, Colau aprofita d’una manera completament indigna una maniobra de la caverna, la famosa mentida sobre Xavier Trias i els diners inexistents a Suïssa, per a arribar a la batllia, tot derrotant CiU. I quan es descobreix la mentida no demana mai excuses per allò que havia arribat a dir ni expressa tristesa per haver estat protagonista de l’afer. Però és que, a més, a les eleccions següents accepta els vots de l’ultra Manuel Valls per a tornar a ser batllessa malgrat que Esquerra Republicana havia guanyat les eleccions. I ara descobrim que tot això passa amb l’agreujant que, en aquell moment, algú espia telèfons i influeix, doncs, de manera directa en el resultat de les negociacions. Tot això partint de la base, i dient per escrit a un jutge que per a Espanya és imprescindible que la batllessa siga Ada Colau. Com siga.

 

Deia abans que el problema principal de la raó d’estat és que els qui s’acostumen a fer-la servir amb regularitat –siguen de dretes o d’esquerres, que això tant hi fa– al cap de poc temps solen entrar en una deriva que els porta inevitablement a cometre errors enormes i ben sovint a propiciar situacions completament contràries als seus interessos. Emborratxar-se del poder que t’atorga gaudir del deep state i les seues extraordinàries funcionalitats, generalment té una ressaca molt i molt amarga. Per això estic convençut que les conseqüències del Pegasus, que tot just si comencem a descobrir, significaran el moment més decisiu en la política catalana d’ençà del Primer d’Octubre i la proclamació de la independència. I l’error més important d’Espanya d’aquests darrers anys.

 

PS. Una de les coses més tenebroses de l’afer Pegasus és que no sabem si continuen espiant –que segurament sí. Ni sabem què més fan de manera il·legal per a incidir en la vida política catalana. Però una cosa sí que és clara: si fa quatre anys evitar que Maragall fos batlle de Barcelona era una “raó d’estat”, res no fa pensar que no ho continue essent encara avui.

 

 

__

15 de maig de 2022

Catalangate. Miremos al juez del CNI, per Elisa Beni

 


Comenzaré aclarando que yo podría vivir en una nación que tuviera 32.000 kilómetros cuadrados menos pero no en una en la que los derechos y libertades fueran cercenados por los propios jueces llamados a protegerlos. Aclararé también que no creo en Dios y, por tanto, menos puedo hacer profesión de fe de algo tan humano como el CNI porque sé, como Le Carré, que los espías no son ángeles ni santos. Aclararé también que considero que el periodismo tiene un sentido fundamental de contrapeso democrático y que está llamado a vigilar y denunciar los excesos del poder, por eso me llama tanto la atención ese afán ciego de alineación con un organismo estatal que es expresión del poder opaco que practican algunos colegas. Por último les diré que creo que aunque no sea más que por “egoísmo racional”, cualquier ciudadano atento debe estar interesado en asegurarse de que los controles democráticos y la protección de los derechos constitucionales dentro de nuestro territorio está asegurada, no vaya a ser que luego vengan otros y uno acaba siendo el disidente a perseguir. 

 

Por todo esto vengo a decirles que ya es hora de dirigir la mirada hacia el magistrado Pablo Lucas Murillo y su suplente, Andrés Martínez-Arrieta, y hacia los autos que firmaron que permitieron la violación total y absoluta de toda la intimidad de al menos 18 personas, una de ellas un abogado que sigue procedimientos en su propio tribunal y con ella la de todos sus clientes. Me entero de que están “molestos” en el Tribunal Supremo con el hecho de que se mostraran en la Comisión de Secretos Oficiales los autos de marras. Lo dice María Peral, a quien no osaría jamás disputarle su supremacía en las fuentes más señeras del alto tribunal. Esa preocupación, que atribuye a fuentes de las Salas II y III del TS –justo las salas a las que pertenecen los dos magistrados del CNI– por “los riesgos que corre el servicio de inteligencia”, la “delicadeza” de los asuntos que trata el CNI y el rechazo total a que pueda conocerse, ni siquiera con desclasificación, “la integridad de los autos” es muy definitoria. No mencionan en ningún momento la palabra derechos fundamentales y esto en mi opinión posiciona en un lugar tremendamente incómodo al más alto tribunal español y a los magistrados llamados a ejercer como “juez de garantías” frente a los procedimientos de los espías. No nos equivoquemos, no tienen ninguna función directora de una investigación penal en ese caso. Son jueces de garantías constitucionales y esa debería ser su principal ocupación. La propia ley de Aznar que los crea lo manifiesta así: se inventa la figura porque existe el artículo 18 de la Constitución.

Vayamos a los hechos, no sin que antes nos agradezcan los lectores el esfuerzo de ir saltando de aquí a allá para obtener datos sobre los citados autos, ahora que ninguna fuente quiere usar el teléfono y que todo hay que solucionarlo quedando en lugares discretos para un café o un agua con gas. Verán cómo acabamos o de los nervios o sin cálculos biliares los periodistas de este país. 

 

El primer problema que presentan los autos firmados por el juez del CNI –no sabemos si todos por el mismo, los parlamentarios profanos en derecho no tuvieron tiempo de mirarlo todo, fue transparencia en diez minutos– es el hecho de que al parecer autorizaron intervenciones telefónicas y no infestación de software como Pegasus. “Las intervenciones telefónicas son la única forma de evitar la secesión en España”, reza literalmente una de estas resoluciones. La cuestión es que la regulación por la Ley de Enjuiciamiento Criminal de las escuchas telefónicas es distinta que la prevista para “la instalación de software que permita, de forma remota y telemática, el examen a distancia y sin conocimiento de su titular del contenido”. Esa posibilidad está recogida en el artículo 588 septies a) que obliga al juez autorizante a limitarse a unos delitos concretos –terrorismo, organización criminal, contra menores, delitos cometidos a través de tecnología y delitos contra la Constitución y relativos a la defensa nacional– y a la par obliga a especificar en los autos los dispositivos concernidos, el alcance de la medida, la forma de acceso, la autorización para realizar copias, las medidas de preservación de la integridad de los datos y la supresión posterior– y NADA de esto figuraba en los citados autos. Respecto al tipo de delito, solo el delito contra la Constitución podría asimilarse al espionaje del entorno independentista aunque, tampoco, porque desde la sentencia del propio Tribunal Supremo sabemos que nunca hubo un delito contra la Constitución sino contra el orden público. ¿Cómo pensar que sí iba a haber un delito de rebelión a finales de 2019 o 2020? ¿Les timaron los agentes a los magistrados o los magistrados sí sabían que iban a infiltrar Pegasus pero no ponderaron su potencia de “interceptación”? 

 

Esto nos lleva a las argumentaciones recogidas en los autos que fueron firmados por un magistrado del Tribunal Supremo que está obligado a constatar que no se trate de argumentos locos, que tiene que aplicar un principio de verosimilitud porque si no solo está cubriendo con su firma un paripé. Los argumentos recogidos en los autos son esotéricos, poco racionales y hasta infantiles. Un magistrado no puede autorizar la violación total y sistemática de toda la intimidad de un ciudadano vicepresidente de la Generalitat, incluso permitir que se le suplante enviando mensajes o activando una cámara en su vida privada, alegando que puede ser el coordinador de los CDR. Hay que no tener la más mínima idea de política ni de actualidad ni leer los periódicos para pretender que Aragonés y ERC fueran los coordinadores de los CDR –estaban distantes y hasta peleados sobre cómo afrontar la sentencia– ni pensar que fuera la cabeza de unos presuntos disturbios que él mismo se vería llamado a reprimir y controlar. 

 

Eso por no ir a la argumentación para intervenir a un abogado basándose en una condena ya extinta –con gran respeto del togado por el principio de reinserción– y alegando que “ha puesto a disposición de Puigdemont la red internacional de ETA”. ¡De ETA, señores, en 2019! ¡De ETA! Y eso lo firma un magistrado del Supremo porque como prueba le ofrecen que en la defensa de Puigdemont entró también un prestigioso letrado belga llamado Paul Bekaert, que hace décadas tuvo algún miembro de ETA como cliente en extradiciones. Poner eso en un auto es bochornoso, ya les digo que hasta los panfletos amarillos de la ultra derecha son capaces de armar fakes con mayor fortuna. Eso por no mencionar como argumento jurídico el concepto indeterminado “atentar contra la imagen exterior de España”. ¿De verdad la imagen de España, sea eso lo que sea, permite ciscarse en los derechos fundamentales y constitucionales de los ciudadanos sin que estos tengan la más mínima oportunidad de defensa? Porque miren que aquí se da el curioso caso de que magistrados llamados a proteger derechos han avalado cosas tan surrealistas como las que se comentan y ha tenido que ser un centro canadiense, The Citizen Lab, el que tenga más prurito en la defensa de los derechos constitucionales españoles. Por cierto, la propia Paz Esteban validó a este centro de Toronto en su comparecencia en la comisión de secretos como “serio” y afirmó que “no se casan con nadie”. Lo digo para todos los voceros que se han lanzado ahora a cuestionar la honorabilidad de una fuente que el propio servicio utiliza y da por buena.

¿La integridad territorial está por encima de la Constitución? ¿Existe un magistrado que por sí solo y fuera del procedimiento pueda decretar un estado de excepción para ciertas personas sin ningún control de legalidad? Porque es lo que hacen estos autos, aplicarles una restricción de legalidad constitucional de excepción. Puede que algunos piensen que sí, también lo hacía Carl Schmitt cuando decía que “no es el derecho sino la excepción; no es el juez sino el soberano; no la razón sino la decisión, ya que el juez y la norma han sido empujados fuera de la norma”. Así es, Schmitt consideraba que cuando se ataca la Constitución hay que salirse de ella para combatir al atacante. No les hago espoiler si les digo que Schmitt se hizo nazi y acabó en la cárcel al terminar la IIGM. 

 

No sé pues si los magistrados del Tribunal Supremo que se muestran “molestos” y que temen las nefastas consecuencia de una desclasificación íntegra de los autos, temen por el servicio o por ellos mismos y por el papel que pueden terminar haciendo en esta cuestión si algún día se llega a ponderar desde un punto de vista técnico las resoluciones que dictaron. Lo cierto es que hasta socialistas que confiaban a pies juntillas en el magistrado Lucas se quedaron bien pasmados al acceder a los autos.  

 

Claro que hay que mirar hacia el Tribunal Supremo, como ya les conté en Un juez como coartada, porque si la autorización judicial de las actividades del CNI es un mero paripé, que se aleja de cualquier triada de principios constitucionales para la intervención de la intimidad de un ciudadano (idónea, necesaria, proporcionada), entonces estamos en manos del poder oscuro, lo tenga quien lo tenga, y sin ningún parapeto constitucional ante él. Entonces el espionaje por meros motivos de ideología política es posible. Entonces esto es un simulacro de Estado de derecho.  

 

Ningún demócrata puede aceptar tal escenario y mucho menos un gobierno progresista que estaría obligado a legislar para asegurarse que una cosa así no vuelva a repetirse. Primeramente eliminando el uso de un arma como Pegasus que es incompatible con un estado democrático. Después reestructurando el servicio a imagen de los de otras democracias del entorno. 

___

El Financial Times compara el Catalangate amb el Watergate

 

“Si els ciutadans i els tribunals no pressionen, la història mostra que la gent al poder arriba tan lluny com pot”, avisa l'article 
 
VilaWeb
 
 
 
Redacció  -14.05.2022  - Vilaweb
 
“Les revelacions són serioses. Les democràcies depenen de la confiança, la rendició de comptes i el respecte a la llei.” Tony Barber, editor sobre qüestions europees del Financial Times, dedica un article sobre l’escàndol per l’espionatge del Catalangate, i el compara a més espionatges de la història com ara el Watergate mateix, el monitoratge de John Fitzgerald Kennedy a adversaris polítics i periodistes crítics, les escoltes durant la presidència francesa de François Miterrand i l’escàndol que va causar la destitució de Raymond Marcellin com a ministre d’Interior francès una època abans, i els que es van fer a la República Federal Alemanya de la mà del ministre d’Interior Werner Maihofer.

 

L’article del Financial Times explica l’escàndol de l’espionatge a independentistes catalans per part dels serveis secrets espanyols i diu que, si bé l’espionatge intern existeix tant en democràcies com en estats autoritaris d’ençà de la creació de sistemes d’enregistrament, les democràcies han de tenir molta cura quan fan servir aquestes eines. “Potser el millor que es pot dir és que les democràcies no deixin, en cap cas, que els seus espies vagin per lliure”, diu. A més, afegeix que les democràcies són fràgils –“cases de vidre”–, i val més que els governants no les posin en risc llançant-hi massa pedres.
 
 
Barber escriu que els escàndols dels espionatges no són pas cosa del passat, i recorda la indignació de l’ex-cancellera alemanya Angela Merkel quan es va saber que l’agència de seguretat dels EUA havia escoltat les seves converses telefòniques. També deixa clar que l’espionatge no solament el practiquen els nord-americans, atès que es va descobrir que el servei d’intel·ligència danès havia col·laborat amb el nord-americà per espiar Merkel i que, després, es va saber que els alemanys també havien espiat els EUA i més estats europeus.

 

“Si els dirigents de la Unió Europea realment volen construir una unió política més estreta, haurien de parlar amb els seus serveis d’intel·ligència sobre a qui és apropiat d’espiar i a qui no”, diu el Financial Times, que creu que el Catalangate només és la punta de l’iceberg de l’espionatge amb Pegasus perquè també l’han fet servir les autoritats de Polònia, Hongria i més països.

 

Finalment, Barber escriu que si bé NSO Group, el desenvolupador de Pegasus, diu que compleix estrictament els marcs legals de cada territori en què opera, la responsabilitat fonamental que els programes espia no incompleixin la llei és dels governs i dels serveis d’intel·ligència. “Si els ciutadans i els tribunals no pressionen, la història mostra que la gent al poder arriba tan lluny com pot”, avisa.
 
 
__