El pas de ser un acadèmic reputat a un personatge públic,
derivat d’una situació de crisi sistèmica és, probablement, dels
episodis menys desitjats per a un pensador. Ramón Cotarelo,
fa una dècada, era conegut pels seus llibres –en bona part tractats i
textos universitaris–, les seves desenes d’articles en revistes
especialitzades, i les seves classes. Ara bé, foguejat en la lluita
contra la dictadura, desencisat de la restauració borbònica, el seu
esperit activista va tornar a emergir a principis de la dècada passada,
primer al voltant dels dos desafiaments al règim del 77: el moviment del
15-M, i sobretot, la lluita independentista de Catalunya. I en aquesta
darrera, com va fer Bakunin en el seu moment,
va decidir posar-se al costat de l’oprimit polonès, que al de l’opressor
rus, amb qui compartia llengua i nacionalitat, i de qui separava el seu
instint de justícia universal.
En altres paraules, Cotarelo ha
exercit, (des de sempre, encara que només alguns ho veuen ara)
d’intel·lectual, en un país sense. Un intel·lectual que, entre la
justícia aliena i la injustícia dels propis, tria el camí kantià. El
gest l’ha envoltat de polèmiques i soroll en un país, Espanya, amb una
escassa tradició de pluralisme. No ho ha fet per simpatia o antipatia
respecte a Catalunya (on tampoc es pot dir que s’apreciï especialment la
independència intel·lectual), sinó per un sentit primigeni de justícia.
I això, en una Espanya d’esperit gregari i intolerant, no s’accepta.
Cal apreciar l’actitud d’aquest madrileny de setanta-set anys, no pas
per posar-se al costat de Catalunya, sinó per posar-se al costat de
l’ètica que, malgrat el que pensin molts esquerranosos desorientats, és
intrínsecament universal.
Cotarelo és un dels grans pensadors europeus, que compta amb una obra extensa i intensa. Políglota
i de gran erudició, combina el coneixement dels clàssics grecollatins
amb el món anglosaxó i el germànic. Inquiet, no es limita el camp de la
ciència o la filosofia política, sinó que tendeix a integrar al seu
discurs elements d’història o teoria de l’art en els seus textos. Els
seus darrers anys, a més, han estat intel·lectualment prolífics
en aquest camp. Paral·lelament, si bé ja durant la dècada dels vuitanta
ja era conegut com a articulista en aquella època en què determinades
tribunes periodístiques gaudien de certa autoritat, en la darrera dècada
també ha participat de la informalitat d’articulista o blogaire.
En el llibre de què parlem, també entra en la dimensió d’una fórmula
altament atractiva: la del diàleg-entrevista-document entre
intel·lectuals, a quatre mans, molt tradicional a França, i que també ha
tingut un extraordinari èxit en els dos volums del tàndem Xevi Xirgo i Carles Puigdemont.
Qualsevol que hagi llegit alguns llibres d’en Cotarelo
s’adonarà que té cert tarannà de poltre salvatge, amb un pensament
ràpid i intuïtiu que el fa saltar d’un lloc a l’altre amb tocs de
genialitat, encara que amb alguna dificultat per seguir-lo. No és un
autor fàcil, sinó que és dels que exigeix al lector concentració i
paciència. És per això que ha funcionat tan bé la seva col·laboració amb
l’Enric Pujol, historiador figuerenc de llarga trajectòria que té una
àmplia experiència en el camp de la història del pensament polític -amb
una trencadora òpera prima sobre epistemologia, El descrèdit de la història (1993)– i que ha fet de biògraf, especialment del complex i complet
Ferran Soldevila, i ha aconseguit embridar un personatge tan
contradictori i esmunyedís com Josep Tarradellas a partir de la
desclassificació del seu ingent arxiu de Poblet.
Al llarg del darrer any i mig, Cotarelo
i Pujol han escrit aquest llibre en forma de conversa. El figuerenc ha
estat capaç de conduir el poltre salvatge madrileny i en base a una
relació de confiança i complicitat, i ha sortit aquest llibre
relativament extens que ens permet llegir de manera clara i diàfana el
pensament d’aquest intel·lectual europeu, amb lleus tocs d’edició, sense
renunciar a aquesta interdisciplinarietat (ciència política, història,
literatura, filosofia, anecdotari personal,…) que caracteritza Cotarelo.
El llibre, d’altra banda, posseeix el segell de qualitat Costa-Pau, a
partir de l’editorial gironina Llibres del Segle, que amb la base de
l’enyorat Manuel Costa-Pau, els seus fills han seguit amb una aposta
clara per una edició artesanal, curosa, i un catàleg molt potent.
El llibre està dividit en cinc parts i dotze capítols, en base a
les converses d’aquest darrer any i mig. Hi ha una primera part
biogràfica, que ens permet endinsar-nos en les circumstàncies personals i
generacionals que conformen l’intel·lectual; una segona part sobre la
naturalesa històrica i política d’Espanya i una anàlisi exhaustiva sobre
el sentit de l’anomenada Transició; una tercera part sobre la qüestió
catalana; una quarta al voltant de les teories emancipadores i
l’evolució de les esquerres polítiques i socials i una reflexió final
sobre el moment actual sobre la pandèmia vigent i les possibles
conseqüències de caràcter social i antropològiques que pot tenir en el
futur.
Resulta impossible resumir en un article limitant un contingut
tan ric i complex, que no deixa de ser un retrat intel·lectual d’una de
les veus més fresques del panorama contemporani. Podria semblar una
paradoxa, que un pensador de setanta-set anys aporti certa frescor,
tanmateix, em permetran que, qualsevol que hagi conversat amb Cotarelo,
o assistit a alguna de les seves conferències no s’adoni de la seva
vitalitat i entusiasme a l’hora d’interaccionar amb una realitat que,
precisament no convida a l’optimisme. En tot cas, com a lector,
destacaria les reflexions sobre la debatuda qüestió sobre la naturalesa
d’Espanya, i la construcció dels seus mites històrics i filosòfics d’un
estat que no ha trencat, encara, amb el seu estat feudal, i que
esdevindria un paradigma del que seria el “nacionalisme banal”. La nació
espanyola, com totes, una creació artificial amb el suport d’un aparell
burocràtico-administratiu, seria el fruit de
la intolerància forçada per l’uniformisme històric, a còpia d’expulsió
de jueus, musulmans, i una visió religiosa fanàtica que persegueix
religiosament tota dissidència. La idea de fracàs històric, de
descomposició d’una nació que ha estat incapaç d’adaptar-se a la
modernitat, que a més, especialment pel que fa a l’ordre fruit de la
Transició, és la reconversió d’una dictadura feixista que manté unes
relacions socials amb l’esperit de Los Santos Inocentes, de Miguel Delibes, i que persevera en la seva utopia d’un assimilacionisme castellanocèntric.
Ho resumeix en una extraordinària frase: “Espanya no té un projecte de
futur. Hi ha un projecte de passat” (p. 27) “és un enclavament feudal
dins la modernitat europea”. Afegeix la terrible qüestió, patida en carn
pròpia, que qualsevol opinió discrepant sobre aquesta mena de religió
nacional, que qualsevol qüestionament de la
nació espanyola, implica la marginació i l’ostracisme. Per tant, els
intel·lectuals amb un mínim de projecció, no es poden permetre el luxe
d’ésser independents i discrepar. “Si la teva lleialtat al teu país
passa per sobre del teu sentit de la justícia i de la recta raó, has
deixat de ser un intel·lectual” (p. 51) que, per naturalesa és universal
i hegeliana. Catalunya, en aquest sentit, adquireix el paper d’heretgia
en la religió nacionalista espanyola, per això és atacada d’una manera
tan brutal i unanimista, no només per l’establishment, sinó també pels opinadors orgànics, i una opinió pública gregària, perquè representa la negació d’aquest “projecte de passat”. En bona mesura, l’aznarisme,
potser la ideologia més triomfant de la Transició, és la recuperació
d’aquesta força tel·lúrica i autoritària que travessa la història d’un
país que fa més de tres segles que no guanya cap guerra i que és un
imperi que recula i es descompon (malgrat que amb una mala salut de
ferro).
Aquí Catalunya, una nació sense estat, una minoria nacional,
obliga a posar-se davant el mirall autoritari espanyol. I aquest mirall
reflecteix aquest vessant reaccionari que fa que no s’agradi. Al cap i a
la fi, Espanya és una nació insegura de sí mateixa, incòmoda davant la
modernitat, incòmoda davant la pluralitat, incòmoda existencialment
davant de sí mateixa, una Espanya que, com podem veure en aquesta
darrera dècada, torna a tancar-se dins de sí mateixa.
Sobre la qüestió catalana, també aborda directament el tema de
l’actitud d’una suposada esquerra dogmàtica i rígida, incapaç (o
refractària) a tractar d’analitzar una realitat que no encaixa amb els
confortables esquemes i prejudicis. Rellegint els clàssics, dibuixa un
país de classes mitjanes (que històricament han esdevingut els grups
socials més revolucionaris, com és el cas de la independència
nord-americana o la Revolució francesa) que converteix les esquerres en
mariatxis de la monarquia. Evidentment, com ens assenyala darrerament en
Vicent Partal, tot remetem-nos a un clàssic d’obligada revisió, Franz Fanon,
també col·loca a Catalunya davant el mirall de la seva situació
colonial, que és un sentiment creixent i que descriu amb menys boira la
naturalesa de la relació amb l’estat.
Podríem continuar. Són especialment brillants les seves
reflexions sobre l’estat de les esquerres a nivell mundial, i la seva
incapacitat de fer una lectura precisa sobre el moment històric, així
com la viabilitat dels nous moviments com ara l’ecologisme, el
feminisme, o les qüestions del gènere. Tanmateix, és impossible
condensar un Cotarelo complex, matisat,
reflexiu, als antípodes de la caricatura que han dibuixat detractors o
partidaris. En aquest sentit, el llibre és altament recomanable tant per
als que l’odien com als que l’idealitzen. Al cap i a fi, un bon
intel·lectual no és aquell que pensa, sinó que ens obliga a pensar. I el
llibre compleix aquest objectiu amb escreix.
__
Via Pirinenca, juliol 2022
