30 de juliol de 2022

"La trama russa era una falsedat" Editorial de J. Antich sobre Josep Lluis Alay

 
 
 
Roda de premsa  en conèixe's la sentència d'arxivament del cas.

 
 
 
 Una imatge suggerent entre llum i foscor:
 

 Via Pirinenca, il.luminació dels cims des de País Basc al Cap de Creus per reinvindicar la independència. Juliol 2022.
 
 
 
 
José Antich - El Nacional - Barcelona - Divendres, 29 de juliol de 2022.
 
 "No existeix cap indici sòlid de l'existència d'indicis de criminalitat". Amb aquesta contundent frase el jutge d'instrucció número 1 de Barcelona, Joaquín Aguirre, ha ordenat aquest divendres, l'últim dia hàbil abans de les vacances, el sobreseïment provisional i l'arxivament de la peça que instruïa contra Josep Lluís Alay, director de l'oficina del president a l'exili Carles Puigdemont. No hi ha, per tant, trama russa, com s'ha sostingut imprudentment i falsament des de molts mitjans de comunicació i també des de diferents partits polítics, inclosos qualificats dirigents d'Esquerra Republicana. El que sí que hi ha és una mentida gegantina propagada durant molt temps que ha causat un enorme dany a Alay i un cas de lawfare que no admet cap mena de discussió.
 
 

Ningú no rescabalarà Alay de l'enorme dany causat i de la persecució a què ha estat sotmès. No va en el càrrec de cap de l'oficina del president Puigdemont estar durant tant temps sotmès a la difamació i a la persecució judicial i mediàtica. O potser sí, ja que contra Carles Puigdemont val tot i una mica més que tot, siguis el seu cap de l'oficina, el seu advocat, el seu amic —què no podria explicar Jami Matamala?— o el seu conegut. Casualitats de la vida: la taula de diàleg de la qual formen part el PSOE i ERC es reuneix a la Moncloa per parlar de desjudicialització i, l'endemà, el TSJC porta al Tribunal Constitucional la nova llei sobre el català a l'escola. I el jutge Aguirre ha de fer un pas enrere després de quedar-se sense causa.

 

Si la croada entre Junts i Esquerra ha tingut episodis desagradables, injustos i clamorosament evitables, un d'aquests no ha estat el més recent de Laura Borràs i el seu cessament com a presidenta del Parlament, sinó el de Josep Lluís Alay, sobre el qual han caigut durant molts mesos tota mena d'acusacions. Començant pel president del grup parlamentari d'Esquerra al Congrés dels Diputats, Gabriel Rufián, qui va arribar a declarar després que es publiquessin vincles falsos amb Rússia que l'entorn de Puigdemont es reunia amb sàtrapes russos i que eren uns senyorets que es creien James Bond. No va ser l'únic però sí el més corrosiu i d'això no fa tant temps, va ser el passat 15 de març. Estaria bé rectificar, perquè l'única pel·lícula era la que estava en la imaginació d'uns quants.

 

 Vist des de la distància, un podria pensar que tot va bé si acaba bé. I no és així. Hi ha massa casos judicials de persecució de l'independentisme català i el d'Alay, per totes les ramificacions que té, és especialment greu. Pretenien caçar Alay per apropar-se el màxim possible a Puigdemont. Fins i tot, el fiscal Fernando Maldonado havia qualificat la investigació de prospectiva, mentre que l'Audiència de Barcelona avalava la investigació del jutge Aguirre. Massa casualitats amb un perjudicat innocent que ha portat a l'esquena una condemna pública que era falsa i que hauria de fer-nos reflexionar. Començant pels jutges.
 
 
 
 
 
Notícia relacionada:
 
cas Volhov
La contundència de Puigdemont pel cas d'Alay : "Alguns se'n van aprofitar sense escrúpols"
 

El president Puigdemont ha reaccionat a la notícia que el jutge ha arxivat la causa de la suposada trama russa per a Alay

 
 
Mayte Piulachs  - Foto: ACN
Barcelona. Divendres, 29 de juliol de 2022
 
Reaccions contundents i en cadena. El president Carles Puigdemont ha reaccionat amb rapidesa a la notícia que el jutge del cas Volhov ha arxivat la peça de la trama russa que implicava al seu cap d’oficina, Josep Lluís Alay, en admetre que no hi ha cap fet delictiu arran d’una conversa intervinguda al seu mòbil amb l’empresari Alexander Dmitrenko, segons una resolució coneguda aquest divendres. El fiscal anticorrupció ja va alertar que aquesta peça sobre la venda de petroli rus era “prospectiva” i sense fonaments. “Ja ha fet la feina que havia de fer. Alguns se’n van aprofitar sense escrúpols. No esperem cap solidaritat. Però tenim memòria. Amb tu @josepalay”, ha piulat Puigdemont.
 
 

 

 
 
 L’historiador Josep Lluís Alay ha respost a Puigdemont en una piulada sincera i directa. “No ens podran restituir mai tot el mal que ens han fet en l'àmbit professional, polític, i personal; molt especialment aquells que semblaven companys de lluita. Però la causa de la llibertat de Catalunya és superior. Sempre amb tu President @KRL en el combat per la independència”.
 
 
 D'altra banda, el vicepresident i portaveu de Junts, Josep Rius, ha reaccionat a l'arxivament de la investigació en una piulada, en la qual ha dit que "avui caldria que tots aquells que van donar crèdit interessadament....fent referència així, sense esmentar-lo directament, al portaveu d'ERC al Congrés, Gabriel Rufián, i les declaracions que va fer quan va donar-se a conèixer l'inici de la investigació.
 
 
 
Una conversa extreta per la Guàrdia Civil

L’abril passat, el titular del jutjat d’instrucció 1 de Barcelona va citar a declarar com a investigat l’empresari rus resident a Barcelona Alexander Dmitrenko, a qui relacionava pels seus contactes amb el cap de l’oficina del president Carles Puigdemont, Josep Lluís Alay,  que va ser detingut per aquesta causa amb una vintena de persones més l’octubre del 2020.  Dmitrenko és investigat arran d'unes converses amb Alay en les quals parlen d’un negoci de petroli, que va resultar fallit, però que el magistrat Joaquín Aguirre sospitava que podria ser l’enllaç rus amb Catalunya, i més quan el govern espanyol no va aprovar la nacionalitat espanyola de Dmitrenko en relacionar-lo amb els serveis d’intel·ligència del govern de Putin. El fiscal Fernando Maldonado es va oposar amb rotunditat a aquesta investigació sobre la venda de gas rus liquat  a una empresa xinesa en considerar-la “prospectiva”. L'Audiència de Barcelona, però va avalar la investigació.  El maig passat, Dmitrenko va assegurar al jutge que cap relació ni negocis tenia amb el president Puigdemont ni per finançar la independència de Catalunya, i ara el jutge admet que no hi ha res de res.

 

El jutge Aguirre fins i tot va encarregar, el setembre passat, a la Guàrdia Civil que investigués si la suposada operació de venda de petroli entre Rússia i la Xina era “una pantalla per a algun finançament il·legal d’un partit polític”. Per això, les reaccions a l'arxivament de la causa de Puigdemont, Alay i Boye  a Twitter han estta clares, i han estat àmpliament recolzats per usuaris de la xarxa social, que han insistit en la persecució judicial de l’independentisme català.

 
 
 
 
 
 
__

"Ramon Cotarelo. Vivències i creences. Una conversa entre Ramon Cotarelo i Enric Pujol." nou llibre del 2020.



El pas de ser un acadèmic reputat a un personatge públic, derivat d’una situació de crisi sistèmica és, probablement, dels episodis menys desitjats per a un pensador. Ramón Cotarelo, fa una dècada, era conegut pels seus llibres –en bona part tractats i textos universitaris–, les seves desenes d’articles en revistes especialitzades, i les seves classes. Ara bé, foguejat en la lluita contra la dictadura, desencisat de la restauració borbònica, el seu esperit activista va tornar a emergir a principis de la dècada passada, primer al voltant dels dos desafiaments al règim del 77: el moviment del 15-M, i sobretot, la lluita independentista de Catalunya. I en aquesta darrera, com va fer Bakunin en el seu moment, va decidir posar-se al costat de l’oprimit polonès, que al de l’opressor rus, amb qui compartia llengua i nacionalitat, i de qui separava el seu instint de justícia universal. 

 

En altres paraules, Cotarelo ha exercit, (des de sempre, encara que només alguns ho veuen ara) d’intel·lectual, en un país sense. Un intel·lectual que, entre la justícia aliena i la injustícia dels propis, tria el camí kantià. El gest l’ha envoltat de polèmiques i soroll en un país, Espanya, amb una escassa tradició de pluralisme. No ho ha fet per simpatia o antipatia respecte a Catalunya (on tampoc es pot dir que s’apreciï especialment la independència intel·lectual), sinó per un sentit primigeni de justícia. I això, en una Espanya d’esperit gregari i intolerant, no s’accepta. Cal apreciar l’actitud d’aquest madrileny de setanta-set anys, no pas per posar-se al costat de Catalunya, sinó per posar-se al costat de l’ètica que, malgrat el que pensin molts esquerranosos desorientats, és intrínsecament universal. 

 

Cotarelo és un dels grans pensadors europeus, que compta amb una obra extensa i intensa. Políglota i de gran erudició, combina el coneixement dels clàssics grecollatins amb el món anglosaxó i el germànic. Inquiet, no es limita el camp de la ciència o la filosofia política, sinó que tendeix a integrar al seu discurs elements d’història o teoria de l’art en els seus textos. Els seus darrers anys, a més, han estat intel·lectualment prolífics en aquest camp. Paral·lelament, si bé ja durant la dècada dels vuitanta ja era conegut com a articulista en aquella època en què determinades tribunes periodístiques gaudien de certa autoritat, en la darrera dècada també ha participat de la informalitat d’articulista o blogaire. En el llibre de què parlem, també entra en la dimensió d’una fórmula altament atractiva: la del diàleg-entrevista-document entre intel·lectuals, a quatre mans, molt tradicional a França, i que també ha tingut un extraordinari èxit en els dos volums del tàndem Xevi Xirgo i Carles Puigdemont. 

 

Qualsevol que hagi llegit alguns llibres d’en Cotarelo s’adonarà que té cert tarannà de poltre salvatge, amb un pensament ràpid i intuïtiu que el fa saltar d’un lloc a l’altre amb tocs de genialitat, encara que amb alguna dificultat per seguir-lo. No és un autor fàcil, sinó que és dels que exigeix al lector concentració i paciència. És per això que ha funcionat tan bé la seva col·laboració amb l’Enric Pujol, historiador figuerenc de llarga trajectòria que té una àmplia experiència en el camp de la història del pensament polític -amb una trencadora òpera prima sobre epistemologia, El descrèdit de la història (1993)– i que ha fet de biògraf, especialment del complex i complet Ferran Soldevila, i ha aconseguit embridar un personatge tan contradictori i esmunyedís com Josep Tarradellas a partir de la desclassificació del seu ingent arxiu de Poblet.  

 

Al llarg del darrer any i mig, Cotarelo i Pujol han escrit aquest llibre en forma de conversa. El figuerenc ha estat capaç de conduir el poltre salvatge madrileny i en base a una relació de confiança i complicitat, i ha sortit aquest llibre relativament extens que ens permet llegir de manera clara i diàfana el pensament d’aquest intel·lectual europeu, amb lleus tocs d’edició, sense renunciar a aquesta interdisciplinarietat (ciència política, història, literatura, filosofia, anecdotari personal,…) que caracteritza Cotarelo. El llibre, d’altra banda, posseeix el segell de qualitat Costa-Pau, a partir de l’editorial gironina Llibres del Segle, que amb la base de l’enyorat Manuel Costa-Pau, els seus fills han seguit amb una aposta clara per una edició artesanal, curosa, i un catàleg molt potent.  

 

El llibre està dividit en cinc parts i dotze capítols, en base a les converses d’aquest darrer any i mig. Hi ha una primera part biogràfica, que ens permet endinsar-nos en les circumstàncies personals i generacionals que conformen l’intel·lectual; una segona part sobre la naturalesa històrica i política d’Espanya i una anàlisi exhaustiva sobre el sentit de l’anomenada Transició; una tercera part sobre la qüestió catalana; una quarta al voltant de les teories emancipadores i l’evolució de les esquerres polítiques i socials i una reflexió final sobre el moment actual sobre la pandèmia vigent i les possibles conseqüències de caràcter social i antropològiques que pot tenir en el futur. 

 

Resulta impossible resumir en un article limitant un contingut tan ric i complex, que no deixa de ser un retrat intel·lectual d’una de les veus més fresques del panorama contemporani. Podria semblar una paradoxa, que un pensador de setanta-set anys aporti certa frescor, tanmateix, em permetran que, qualsevol que hagi conversat amb Cotarelo, o assistit a alguna de les seves conferències no s’adoni de la seva vitalitat i entusiasme a l’hora d’interaccionar amb una realitat que, precisament no convida a l’optimisme. En tot cas, com a lector, destacaria les reflexions sobre la debatuda qüestió sobre la naturalesa d’Espanya, i la construcció dels seus mites històrics i filosòfics d’un estat que no ha trencat, encara, amb el seu estat feudal, i que esdevindria un paradigma del que seria el “nacionalisme banal”. La nació espanyola, com totes, una creació artificial amb el suport d’un aparell burocràtico-administratiu, seria el fruit de la intolerància forçada per l’uniformisme històric, a còpia d’expulsió de jueus, musulmans, i una visió religiosa fanàtica que persegueix religiosament tota dissidència. La idea de fracàs històric, de descomposició d’una nació que ha estat incapaç d’adaptar-se a la modernitat, que a més, especialment pel que fa a l’ordre fruit de la Transició, és la reconversió d’una dictadura feixista que manté unes relacions socials amb l’esperit de Los Santos Inocentes, de Miguel Delibes, i que persevera en la seva utopia d’un assimilacionisme castellanocèntric. Ho resumeix en una extraordinària frase: “Espanya no té un projecte de futur. Hi ha un projecte de passat” (p. 27) “és un enclavament feudal dins la modernitat europea”. Afegeix la terrible qüestió, patida en carn pròpia, que qualsevol opinió discrepant sobre aquesta mena de religió nacional, que qualsevol qüestionament de la nació espanyola, implica la marginació i l’ostracisme. Per tant, els intel·lectuals amb un mínim de projecció, no es poden permetre el luxe d’ésser independents i discrepar. “Si la teva lleialtat al teu país passa per sobre del teu sentit de la justícia i de la recta raó, has deixat de ser un intel·lectual” (p. 51) que, per naturalesa és universal i hegeliana. Catalunya, en aquest sentit, adquireix el paper d’heretgia en la religió nacionalista espanyola, per això és atacada d’una manera tan brutal i unanimista, no només per l’establishment, sinó també pels opinadors orgànics, i una opinió pública gregària, perquè representa la negació d’aquest “projecte de passat”. En bona mesura, l’aznarisme, potser la ideologia més triomfant de la Transició, és la recuperació d’aquesta força tel·lúrica i autoritària que travessa la història d’un país que fa més de tres segles que no guanya cap guerra i que és un imperi que recula i es descompon (malgrat que amb una mala salut de ferro).  

Aquí Catalunya, una nació sense estat, una minoria nacional, obliga a posar-se davant el mirall autoritari espanyol. I aquest mirall reflecteix aquest vessant reaccionari que fa que no s’agradi. Al cap i a la fi, Espanya és una nació insegura de sí mateixa, incòmoda davant la modernitat, incòmoda davant la pluralitat, incòmoda existencialment davant de sí mateixa, una Espanya que, com podem veure en aquesta darrera dècada, torna a tancar-se dins de sí mateixa 

 

Sobre la qüestió catalana, també aborda directament el tema de l’actitud d’una suposada esquerra dogmàtica i rígida, incapaç (o refractària) a tractar d’analitzar una realitat que no encaixa amb els confortables esquemes i prejudicis. Rellegint els clàssics, dibuixa un país de classes mitjanes (que històricament han esdevingut els grups socials més revolucionaris, com és el cas de la independència nord-americana o la Revolució francesa) que converteix les esquerres en mariatxis de la monarquia. Evidentment, com ens assenyala darrerament en Vicent Partal, tot remetem-nos a un clàssic d’obligada revisió, Franz Fanon, també col·loca a Catalunya davant el mirall de la seva situació colonial, que és un sentiment creixent i que descriu amb menys boira la naturalesa de la relació amb l’estat. 

 

Podríem continuar. Són especialment brillants les seves reflexions sobre l’estat de les esquerres a nivell mundial, i la seva incapacitat de fer una lectura precisa sobre el moment històric, així com la viabilitat dels nous moviments com ara l’ecologisme, el feminisme, o les qüestions del gènere. Tanmateix, és impossible condensar un Cotarelo complex, matisat, reflexiu, als antípodes de la caricatura que han dibuixat detractors o partidaris. En aquest sentit, el llibre és altament recomanable tant per als que l’odien com als que l’idealitzen. Al cap i a fi, un bon intel·lectual no és aquell que pensa, sinó que ens obliga a pensar. I el llibre compleix aquest objectiu amb escreix.




__

29 de juliol de 2022

Américo Castro i els fills de puta dels catalans

 

La realitat és que als ulls de l’espanyolisme qualsevol català és un sospitós i una persona de qui no es poden fiar
 
 
 El Comisari Villarejo
 

Vicent Partal Vilaweb  -  Vicent Partal  -  25.07.20-2
 
Ahir va fer cinquanta anys, dia per dia, de la mort de don Américo Castro a Lloret de Mar. La commemoració, per sort, ha passat completament desapercebuda per ací, que no estem per bromes. A Madrid hi ha hagut algun troglodita que ha intentat de recuperar l’efemèride, però poca cosa. Cinquanta anys després de cantar el gori-gori a don Américo, Espanya en realitat està més confusa que no aleshores. I el seu patiment ha estat arraconat pel dolor de nous patidors, més rendibles comercialment.

 

Espanya té una llarga nòmina d’intel·lectuals que han fet de la pròpia existència nacional el seu tema vital. I el seu dolor. Américo Castro n’era un de ben especial –en companyia d’espècimens com aquell animal d’Unamuno, amb l’Ortega que volia fer l’europeu, amb el Madariaga aquell (“espanyol de professió”) que Fuster identificava com la Carmen Sevilla del gremi intel·lectual, amb Menéndez Pidal, molt més sòlid però igualment obsessionat amb el monotema, amb l’Albornoz i en general amb tota la corrua dels qui en un moment o altre han patit per Espanya i han fet professió del dubte de què és en realitat.

 

El senyor Castro, com que era filòleg, encara donava més importància que els altres a la llengua, a la superioritat racial del castellà. En relació amb això, Borges –quin altre!– el va afaitar ben afaitat quan don Américo va escriure un paper menystenint el porteño i venint a dir que a Amèrica no es parlava un bon espanyol perquè el bon espanyol només es podia parlar a Europa i només el podien parlar els castellans. El debat va acabar com el rosari de l’aurora, cosa que va tornar a demostrar que quan toques les matèries pàtries la intel·lectualitat espanyola, i l’espanyolisme en general, és tan barroer i tan prepotent que les contradiccions s’acaben mostrant totes soles, com si fossen sol de maig.

 

I, com a prova, el mateix dia de l’aniversari de la mort de Castro, ací teniu el darrer episodi filtrat en les cintes aquestes del tal Villarejo. Un episodi en què se sent perfectament com, després de barallar-se amb un alt càrrec del Ministeri d’Interior espanyol, el tal Villarejo, altíssim càrrec de l’espionatge, li diu com si res: “Vénen moments durs i cal tenir un equip de gent honesta, seriosa i dura per a aquests fills de puta dels catalans.” No diu “aquests fills de puta dels independentistes”, o “aquests fills de puta dels convergents” o “dels republicans”, ni tan sols arriba a dir “aquests fills de puta separatistes”. No, no: catalans i avant. Fills de puta tots i tots sospitosos.

 

Algú podria pensar que l’exabrupte és una anècdota i prou, però no. Perquè, per més retòrica interessada que vulguen fer a vegades amb allò de la divisió interna –els socialistes sobretot–, la pètria realitat és que als ulls de l’espanyolisme qualsevol català és un sospitós i una persona de qui no es poden fiar, un hijoputa, en el llenguatge banal del policia. I potser ells no se n’adonen, perquè els naix de les vísceres, però al final tan poc matís els delata i deixa clar que ens consideren enemics en bloc, i concretament pel que som.  Cosa que, de retop, els impedeix de comportar-se de manera que ningú, ningú, ningú, al seu costat es puga sentir mínimament tranquil ni còmode. Ni els porteños, tu…

 

PS. Fa poques setmanes un diari que sembla que l’escriga la Guàrdia Civil va afirmar que Jordi Cuixart vivia a Suïssa. No hi va haver manera humana de confirmar-ho, ni amb ell, ni amb Òmnium. Però, finalment, ahir Cuixart va decidir de confirmar-ho en un acte públic a Sant Just Desvern. Ací en teniu la informació.

 

 

Publicat sobre el mateix tema:

 

 
 
  
 
 

__

Manipulació dels diaris, jutges i el que fos, per tal d'aturar l'independentisme des del 2012 - Editorial "Aquests fills de puta dels catalans" per José Antich

 

Via Pirinenca, il.luminació de molts cims d'aquest juliol 2022, des del País Basc al Mediterrani per reivindicar la independència basca i catalana

 

[OPERACIÓ  CATALUNYA, INICI AL 2012]

 

El Nacional - Barcelona. Dilluns, 25 de juliol de 2022. 
 
 "Venen moments durs i cal tenir un equip de gent honesta, seriosa i dura per a aquests fills de puta dels catalans i per a aquests fills de puta dels bascos. Els bascos s'han acollonit, ho sé. Arran d'això s'han cagat". Aquesta frase de l'excomissari José Manuel Villarejo mentre despatxava amb el secretari d'Estat de Seguretat i número dos del Ministeri de l'Interior, Francisco Martínez, assumptes relacionats amb l'Operació Catalunya, té lloc el 29 de novembre de 2012, a quatre dies de les eleccions catalanes en les quals Convergència i Unió va passar de 62 diputats a 50 diputats, enmig d'una campanya de desinformació del diari El Mundo, que va publicar informes policials falsos sobre uns comptes a Suïssa controlats per Artur Mas. Villarejo li demana diners per prosseguir la campanya contra els independentistes i Martínez vol alentir l'operació. La manipulació orquestrada des del Ministeri d'Interior havia donat els seus fruits i CiU havia rebut un torpede en la seva línia de flotació, fent vulnerable la coalició. Ara se sap que res no va passar per casualitat i el gir electoral va ser una manipulació política en tota regla orquestrada des del govern espanyol.
 
 

 

Que estiguem sentint diàriament àudios de Villarejo amb diferents persones, de vegades membres del govern espanyol o del segon nivell de l'executiu de l'època, altres vegades amb jutges i magistrats de les altes instàncies judicials, i també amb periodistes de renom conversant amb l'excomissari demostra fins a quin punt una trama política, judicial i mediàtica va desestabilitzar Catalunya aquells anys. Com s'havia convertit tot en un enorme femer en el qual l'únic objectiu era parar com fos els independentistes i si s'havia de fer amb proves falses de corrupció es feia i no passava res. Que a hores d'ara no s'hagi obert cap mena d'investigació per part de la Fiscalia, ni que sigui merament informativa, per cobrir l'expedient, ofereix una idea del pobre funcionament de les institucions espanyoles.

 


Via Pirinenca

 

No es pot tornar enrere i els fets que han passat, per molts cops que es digui que són enormement greus, no es rebobinaran i tornarem a 2012. Al punt que, com s'escolta en els àudios, Villarejo sentenciava: "Aquesta feina [la de l'Operació Catalunya], algun dia, algú escriurà sobre això perquè hem canviat la història d'aquest país". Avui sabem que va ser així i que l'operació d'Estat posada en marxa va alterar el mapa polític de tal manera que els equilibris existents fins a aquella data van saltar pels aires i els nacionalistes van perdre l'hegemonia política amb què havien comptat des de 1980. El que les urnes no van poder fer, ho va aconseguir un govern mafiós amb una policia corrupta fins a adulterar resultats electorals i destruir políticament i econòmica persones que no van poder guanyar la batalla de l'opinió pública.

 

 Perquè la maquinària de la fabricació de mentides estava perfectament engreixada: "Soc l'únic que a les vuit de la tarda a un ximple com l'Inda li dic 'Ui, això per què no treus papapapa' i a les nou està imprimint-se [a El Mundo]", relata a l'àudio Villarejo. I va ser exactament com ell l'explica, es va publicar i no va haver manera de revertir la mentida, ja que tothom es va abonar a ella, uns perquè la van creure i d'altres perquè sabien que tenien molt a guanyar. Encara que hem vist per activa i per passiva com han fet pinya amb el PP, de manera comprensible Vox i Ciutadans i de manera vergonyosa el PSOE en moltes ocasions, aquella barra lliure de 2012 va continuar amb la persecució policial i judicial de l'independentisme i ha desembocat més recentment en l'escandalós cas d'espionatge que ha estat el CatalanGate.
 
 
És poc més d'una dècada d'ús de qualsevol acció, per il·legal que sigui, per acabar amb els líders democràtics d'un país i amb un moviment democràtic. Tot per salvar i defensar una idea monolítica d'Espanya. Com diu Villarejo, per "canviar la història d'Espanya" i donar un escarment "a aquests fills de puta dels catalans".
 
 
_________________

Setmanes més tard d'aquesta notícia surt a la llum més informació sobre "la premsa del règim del 78". Cliqueu per a sentir l'audio:


Vilaweb - Redacció - 9 d'agost 2022

 
 
 
 
 
 
 
 
__

Operació Catalunya: "Arribar set anys tard" es publiquen uns audios demostrant que l'alcalde Trias mai va tenir comptes a Suïssa, va ser una mentida per fer-li perdre la reelecció, com va passar - per això tenim ara l'inefable alcaldesa Colau, editorial per José Antich

 
 
 
El Nacional - Barcelona. Divendres, 22 de juliol de 2022. 
 
 Set anys després que Xavier Trias, l'alcalde de Barcelona del moment, fos víctima d'una insidiosa campanya de les clavegueres de l'Estat consistent a inventar-se un compte fals a Suïssa amb 12,9 milions d'euros, que va comptar amb el suport propagador i imprescindible del diari El Mundo per aconseguir l'objectiu, i que a la fi li va acabar costant el càrrec, l'Ajuntament de Barcelona ha decidit portar el cas a la Fiscalia perquè ho investigui, a proposta de Junts per Catalunya, que ha sumat als seus els vots a favor d'ERC, Barcelona en Comú i PSC, davant dels vots en contra de Ciutadans, Valents i la regidora no adscrita, i l'abstenció del PP. La publicació d'uns àudios amb la conjura que van preparar per acabar amb Trias des del Ministeri de l'Interior, relatada pel comissari José Manuel Villarejo en un dinar amb el magistrat Fernando Andreu, jutge de l'Audiència Nacional, en la qual el primer explica amb detall com havien "venut la burra de Trias" als periodistes, ha estat la palanca perquè el consistori fes el primer pas per "defensar el seu honor i els seus drets".
 
 
 
 
 
[ÀUDIO] Eduardo Inda sabia que el compte suís de Trias era fals quan el va publicar a El Mundo
 
 
 
 
Enregistraments nous de l'ex-comissari Villarejo revelen més detalls de la guerra bruta de les clavegueres de l'estat espanyol i la implicació de García Ferreras
 
VilaWeb

 
 
 
 
 
 
 ___
 

Operació Catalunya: L’ex-cap de la policia espanyola a Catalunya denuncia Cospedal, Fernández Díaz i Villarejo

 

Narciso Ortega els acusa d'organització criminal, prevaricació, malversació i revelació de secrets 

 

VilaWeb
 
 
Vilaweb - Redacció - 26.07.2022 -

L’ex-cap de la policia espanyola a Catalunya Narciso Ortega ha presentat davant la fiscalia una denúncia contra l’ex-secretària general del PP María Dolores de Cospedal, l’ex-ministre d’Interior espanyol Jorge Fernández Díaz, l’ex-secretari d’estat d’Interior Francisco Martínez i l’ex-comissari de policia José Manuel Villarejo per presumptes delictes d’organització criminal, prevaricació, malversació i revelació de secrets. L’advocat Jordi Pina, que representa Ortega, ha indicat que tots els delictes es van cometre en el marc de l’anomenada operació Catalunya, orquestrada per responsables del govern de Mariano Rajoy i del cos policíac per a desacreditar dirigents independentistes a partir d’informacions falses.

 

A la denúncia Ortega afirma que després d’haver estat nomenat cap de la policia espanyola a Catalunya l’any 2008 pel ministre d’Interior Alfredo Pérez Rubalcaba, va ser destituït el 2012 pel seu successor, Jorge Fernández Díaz, “per motius purament ideològics i en el marc de la campanya de persecució sistemàtica a tot aquell que estigués relacionat amb el moviment independentista”. El ministre el va substituir per un home de la seva confiança, Agustín Castro. Alhora, Ortega va ser traslladat fora de Catalunya, úna decisió contra la qual va recórrer i va acabar revertint. Va tornar mesos més tard, però amb un càrrec molt inferior. A la denúncia es diu que Fernández Díaz va ordenar aquest moviment per la proximitat d’Ortega amb membres de Convergència Democràtica de Catalunya.

 

La denúncia també diu que el 6 de novembre de 2012 Villarejo es va reunir amb la que llavors era presidenta del PP de Catalunya, Alicia Sánchez-Camacho, i que durant aquella reunió ella li va lliurar una llista de persones que calia investigar i perseguir policíacament per la relació amb l’independentisme. En la llista hi havia Ortega, a qui Camacho considerava “un problema”, amic íntim del conseller d’Interior de la Generalitat aleshores, Felip Puig, que defineix com a “mà executora i clau de tot”.

 

El text també fa referència a un episodi que va passar durant aquell temps, quan va aparèixer una informació difamatòria contra Ortega al diari la Razón. La informació es va acabar demostrant falsa i el rotatiu va ser condemnat a indemnitzar-lo per vulneració del dret de l’honor i la dignitat, en una sentència ratificada pel Tribunal Suprem espanyol el febrer del 2017.

 

Alhora, la denúncia recull unes quantes informacions que s’han publicat aquestes darreres setmanes a mitjans, que, a parer dels denunciants, demostren que en aquella època era objecte de seguiment, vigilància i control de manera absolutament il·legal per part de la trama que conspirava contra l’independentisme.
 

https://www.vilaweb.cat/noticies/cap-de-policia-espanyola-operacio-catalunya/?fbclid=IwAR33PL1Ot7JqKAYISH-rSvOFYNrUJJtnOOmK8bOuaFAQtnwFqCMdaun-6EY

 

 

 __

 

 


28 de juliol de 2022

Corredor mediterrani, nou llibre del seu impulsor Josep V. Boira






"La Via Augusta del segle XXI El corredor mediterrani contra l'Espanya radial"Premi Carles Rahola d'assaig 2021. 
Ed.Pòrtic. Barcelona. 2021. (246 pàgs)



 

Llegiu l'article d' "El Nacional", d'oct. 2021. En aquest corredor ens hi va la prosperitat!!!:

 

Entrevista a Josep V. Boira
 

El Nacional -  Octubre 2021

.... No és només el litoral espanyol el corredor, no? Va més enllà. És un ferrocarril transfronterer i completament europeu.
Jo sempre ho dic, el corredor mediterrani ja no és ni valencià ni català, ni tan sols espanyol, és un projecte europeu, de tal manera existix una coordinadora europea que té a càrrec seu el desenvolupament del corredor mediterrani a escala europea, des d'Algesires fins a Hongria, perquè forma part d'un dels nous corredors que estructuraran el futur del transport en Europa, tant de passatgers com de mercaderies.

 Dibuix de via adaptada a l'a
 
 xò vol dir que, jo crec, se'ns escapa de les mans fins i tot de l'Estat espanyol. Cal fer-lo perquè és un projecte europeu i la millor manera d'entendre és que el 40% d'alguns trams estan pagats per la resta dels ciutadans europeus... És a dir, un alemany, un danès o un grec han pagat el corredor mediterrani, com nosaltres hem pagat algunes infraestructures d'aquells països, per això jo faig una crida a entendre la transcendència del projecte, que no està en les nostres mans, sinó que està en les mans de Brussel·les i que forma part de la pròpia construcció europea.
 
 

 

Fa deu anys que és una infraestructura prioritària per a la UE, però sembla que no acaba d'arribar. No sé si és el consens polític, que no hi ha els diners necessaris o simplement que no hi ha gaire voluntat per invertir-hi temps i diners.
En el corredor se sumen dues coses per explicar el perquè no va tan ràpid com alguns voldríem. Primer perquè la interoperabilitat europea encara és un somni des del punt de vista del ferrocarril. Allò que pot fer un cotxe, que és passar de l'Estat espanyol a l'Estat francès amb el mateix vehicle, la mateixa gasolina, la mateixa senyalització i conductor, això en el ferrocarril encara no passa. Sembla mentida, però avui encara que un tren passi una frontera implica tota una sèrie de problemes tècnics que encara s'estan intentant resoldre, tant des del punt de vista del conductor com del punt de vista de la infraestructura. 
 
Això, que és general a tots els països europeus, més a alguns que a uns altres, se sumen en el cas de l'Estat espanyol i del corredor mediterrani uns altres dos problemes. El primer és la via, ja que la via d'ample ibèrica és diferent de la resta d'Europa. Vull dir que un tren francès pot entrar, des del punt de vista de la via, sense problemes en Bèlgica, per dir-ho així, solucionats els problemes tècnics d'intercomunicació, però la via és la mateixa, hi ha el mateix ample de via. En canvi, entre Espanya i França la via és diferent. El sistema ibèric és més ample, 23 centímetres més ample, que a la resta d'Europa, de tal manera que Espanya i Portugal són una illa ferroviària, i que els nostres vagons i locomotores no poden penetrar en l’espai ferroviari europeu. Eixa és una situació, realment, que naix de l'origen de quan es va prendre la decisió d'implantar el ferrocarril a l'Estat espanyol, el 1844, amb l'informe Subercase.
 

Josep Vicent Boira novelista geograf - Sergi Alcàzar

Foto: Sergi Alcàzar
 
 

Però encara tenim un segon problema que és l'Espanya radial, el mapa que tradicionalment ha guiat el desenvolupament de les comunicacions a Espanya té com a quilòmetre zero la Puerta del Sol en Madrid. Per tant, el corredor mediterrani ha de fer un esforç tècnic, però al mateix temps pedagògic i polític de trencar eixa Espanya radial, eixa idea de comunicacions. 

A mi, per exemple, des del Ministeri de Foment algunes vegades, no un alt càrrec polític sinó els alts funcionaris, me deien "no sé porqué tenéis tanta prisa en hacer el corredor mediterráneo...". I això només s'explica perquè per a ells, de forma, jo diria natural, el més natural a Espanya són les infraestructures radials amb origen o destinació a Madrid i la resta és com una extravagància. Per tant, això explicaria que encara hem de fer molt de treball, i l'estem fent, per tal de desenvolupar el corredor mediterrani. 

 



A vegades sembla que vas més ràpid fent Barcelona-Madrid-València, que no directament Barcelona-València. Amb cotxe, per l'AP-7 sí que vas més de pressa.
Sí! Fins fa dos anys encara hi havia un tram de via única entre València i Barcelona. Jo crec que ja no hi havia cap Estat, diguem-ne modern, d'Europa que entre la segona i tercera capital del seu Estat el ferrocarril només tinguera una via única; és a dir, que quan passava un tren en una direcció el que venia s'havia d'aturar. Això es va solucionar amb la variant de Vandellòs, inaugurada l'any 2020, i ara ja tenim un tren en condicions, el següent pas serà dotar al de València-Barcelona d'ample internacional, de tal manera que allò que es pot fer des de Barcelona, que és enviar un tren cap a la resta d'Europa sense fer el transbord de frontera puga ser una realitat des de València també.

 

L'aïllament de l'Estat espanyol, jo acabe pensant, un poc exagerant, que no és una qüestió ideològica, és una qüestió física

 

La dificultat tècnica de canviar l'ample de via es molta o és una cosa relativament senzilla?
No, no! És molta! És un problema complex perquè quan arriben a la frontera els nostres trens se troben amb unes vies que són 23 centímetres més estretes i això requerix o bé canviar el material rodant; és a dir, canvies la locomotora i els vagons, que és el que se fa habitualment, és a dir quan arriba un tren a la frontera es descarrega i tot seguit es carrega en un tren francés, o tens material que se puga adaptar a l'ample internacional, és a dir que els eixos del vagó se puguen fer més estrets. Existixen vagons d'eixa característica, però locomotores encara no, vull dir que són fixes, no poden canviar d'eixos. 
 
Per tant, què s'està fent? La solució és evident, implantar l'ample internacional a l'Estat espanyol, no hi ha una altra solució. I això que ja funciona en els AVE, que és ample internacional, també s'ha d'implantar en el corredor mediterrani, no només per a l'AVE, sinó també per a les mercaderies, de tal manera que puguen arribar a qualsevol lloc d'Europa amb ample internacional

 

Josep Vicent Boira novelista geograf - Sergi Alcàzar

Foto: Sergi Alcàzar

 

 

La manca d'ample internacional ha fet que Espanya estigui encara més aïllada d'Europa?
I tant! Això és una decisió que es va prendre al segle XIX, el 1844, a mitjan segle aproximadament. Aleshores es va prendre la decisió que Espanya tinguera un ample diferent de la resta dels que s'estaven implantant a Europa. La decisió, per què va ser? Alguns diuen que per situació militar, però no crec que sigui això. Jo crec que es va prendre perquè en aquell moment la unificació europea a l'Estat espanyol no era res, Europa pràcticament no existia des del punt de vista de la mentalitat. Cal dir que, molt aviat, a la resta d'Europa es donaren ja els trens que, partint de París, arribaven a Brussel·les sense problemes.

 

Foto de via adaptada a l'ample ibèric i ample internacional


Dibuix de via adaptada a l'ample ibèric i ample internacional
 
 

Dibuix de via d'ample ibèric

 

A l'Estat espanyol això no va passar fins 123 anys després del primer ferrocarril París-Brussel·les, això vol dir que anem, i ho dic al llibre també, 23 centímetres diferenciats d'Europa i 123 anys de diferència. Això explica moltes coses de l'aïllament espanyol. L'aïllament de l'Estat espanyol jo acabe pensant, un poc exagerant, que no és una qüestió ideològica, és una qüestió física, material, d'impossibilitat.

 

O sigui, no només hi ha els Pirineus, sinó que en l’àmbit d’infraestructures...
Sí. Per què en l'últim llibre d'Orlando Figes, per exemple, que parla sobre Europa i com s'ha construït, la seua tesi és que Europa s'ha construït sobre els ferrocarrils. Els ferrocarrils van construir Europa, per tant, si tu no tenies un tren que no podia entrar a l'Estat espanyol o eixir de l'Estat espanyol te quedaves fora de la construcció europea, perquè en els trens anava la cultura, la música, la ideologia, hi anava la societat, els empresaris, el turisme... Això a l'Estat espanyol només es va aconseguir, i de manera puntual, 123 anys després que fora una realitat a la resta d'Europa.

 

Al final del llibre, hi exposes la teva visió de futur sobre el corredor mediterrani.
Hi ha una tendència, molt pròpia d'aquesta societat actual, un poc a voler-ho tot ja, immediatament. Això ja ha passat amb les xarxes socials, no volem esperar. I això amb les infraestructures no és possible, cal sempre esperar, tenir paciència, perseverança. De tal manera que crec que no hi ha una solució màgica per al corredor mediterrani, per això al final del llibre parle sempre de la idea d'una construcció realista del corredor mediterrani, que és una infraestructura que té el segell europeu. Això és molt important perquè té finançament europeu, està inclòs dins de la xarxa de transports transeuropeus, ho tenim tot per poder desenvolupar-lo, per tant no hi ha excusa. L'Estat espanyol tampoc té cap excusa per a dir "no vaig a fer el corredor mediterrani", perquè, com he dit al principi, ja no està en les seues mans. L'any 2030 ha d'estar el corredor mediterrani sí o sí, com la resta de corredors d'Europa

 

 Les societats madures estan reflexionant sobre les seues infraestruc-tures

 

 

Per tant, jo crec que ens hauríem de plantejar un horitzó estratègic realista, no màgic. Molta gent, lobbies de pressió diuen "volem una doble plataforma d'Algesires a la frontera francesa". Això, si un coneix un poc la situació, és complicat, i per demà, encara més complicat. I per tant, el que estem fent és detectar aquells sectors, aquells trams que són estratègics i posar-los a funcionar. No hi haurà una data d'inauguració del corredor mediterrani perquè sempre el tindrem en procés de millora, per dir-ho així. 

 

Però el que és evident és que tenim uns objectius determinats que són els que cal complir. Un exemple és la connexió dels ports, ahí hi ha el futur, el futur ferroportuari. Travessar les ciutats d'una manera fluida, perquè no esdevinguen semàfors en la xarxa europea de ferrocarril, construir estacions intermodals, que permetin passar del camió al ferrocarril. Tota eixa sèrie d'objectius són els que, d'una manera realista, anem a plantejar. 


Josep Vicent Boira novelista geograf - Sergi Alcàzar

Foto: Sergi Alcàzar

 

Sempre es parla des del punt de vista polític, que no hi ha voluntat. Però des del punt de vista empresarial, tampoc sembla que hi hagi una gran disposició. És així o és només una sensació meva?
No, no! Jo tinc la percepció que a diferència d'altres infraes-tructures, ja hi ha gent fent cua per a fer-la servir. És a dir, imagina que tenim la infraes-tructura construint-se i ja tenim la gent fent cua per a poder pujar a aquesta infraestructura. D'alguna manera, avui mateix ja s'està parlant d'un tren nocturn mixt, de passatgers i mercaderies, des de València fins a la resta d'Europa. Això és avançar-se al que avui se pot fer, perquè avui mateix encara no se pot fer això, però potser d'aquí a un o dos anys sí que ho podrem fer

 

Això vol dir que algú, sobretot des de la part empresarial, ja està pensant en això. Per exemple, l'altre dia vaig estar a Almeria i Múrcia analitzant el tema del corredor mediterrani i empresaris d'allà em dien, en castellà lògicament, "dese usted prisa, porque nuestros clientes del centro de Europa nos estan pidiendo la huella de carbono de nuestros productos agrícolas". És a dir, ja no és només que el producte siga bo, i si pot ser barat, una tomata, un alvocat, un pimentó, no ho sé, qualsevol producte, sinó que, a més, haja estat transportat de manera sostenible i l'única manera de transportar una caixa d'alvocats o kiwis o el que siga de manera sostenible és el ferrocarril. 

 

Per tant, arribarem a un moment en el qual els mercats europeus tindran un sector, no només de la fruita i la verdura, sinó de la fruita i la verdura transportades sosteniblement. Això vol dir que la pressió empresarial avui és molt gran al respecte de "necessitem el corredor mediterrani". 

 

A més, hi ha molta gent i institucions que reclamen que les distàncies curtes siguin amb ferrocarril perquè no té cap sentit agafar un avió. Aleshores, el corredor ajudaria, evidentment, a totes aquestes reclamacions...
Exactament. El debat que teniu a Barcelona sobre l'aeroport no és estrany. Nosaltres a València tenim un debat semblant sobre l'ampliació del Port de València. I és que les societats madures estan reflexionant sobre les seues infraestructures. Quines infraestructures i com les anem a necessitar per al segle XXI i després de passar de la pandèmia, de la resiliència, del canvi climàtic... Tot això està fent, i crec que és fins i tot saludable des del punt de vista de la societat, plantejar-se les infraestructures. 

 

I per això el debat de l'aeroport de Barcelona no es pot deslligar del que està passant a València. Dissortadament, a Madrid ningú està plantejant-se este debat, cosa inexplicable, i per tant, jo no em martiritzaria massa parlant de l'aeroport. Crec que és un debat interessant. 

 

 

Foto: Sergi Alcàzar

 

Dit això, és veritat que el corredor mediterrani hauria de ser una part substancial del debat també. Ho dic en el llibre, el corredor mediterrani no és tant un debat sobre el ser com sobre el fer; és a dir, què pot ser fer el corredor mediterrani, no tant què és. En definitiva, què pot fer per tu el corredor. En aquest cas què pot fer per Barcelona. I el corredor, per Barcelona podria situar-la en connexió amb la resta d'Europa d'una manera àgil, sostenible i fiable, per exemple, amb els trens nocturns o els exprés ràpids per connectar en un radi de fins a 1.000 quilòmetres amb la resta d'Europa. 

 

Tampoc gosaria donar consells a una situació que jo no conec bé, però crec que el corredor mediterrani també pot ajudar a alguns dels debats, evidentment no a un debat sobre els vols transoceànics, perquè no hem inventat el ferrocarril que puga travessar la mar, però sí per als viatges que ja no són tant de llarg radi, com aquests 1.000 quilòmetres, que ja són el futur d'Europa. De fet, el futur d'Europa serà com una xarxa de metro, i cada ciutat serà com una gran estació on tu podràs agafar una línia, la blava, i baixar en Lió, i allà agafar la línia roja que te porta a París. És només un exemple. 

 

El més paregut a la xarxa de la via Augusta i a la xarxa romana de comunicacions, és el mapa transeuropeu de transport

 

De fet, ara que ho dius, fa poc vaig veure just una fotografia del que explicaves, on es veia tot Europa, amb línies de metro, i vaig al·lucinar amb com seria de fàcil.
No, aquest és el futur. Per això al llibre també dic que el més paregut a la xarxa de la via Augusta i a la xarxa romana de comunicacions és el mapa transeuropeu de transport. Si tu sobreposes un mapa a l'altre, veus que pràcticament són idèntics perquè responen a una lògica d'un territori unificat i també, exagerant una mica, hem canviat l'Imperi Romà per l'Imperi Europeu, hem canviat Roma per Brussel·les, però la lògica d'un territori integrat sobre vies de comunicació és la mateixa fa 2.000 anys que avui. 

 

Sobre l'aeroport de Barcelona, vostè que ho veu des de fora perquè viu a València, creu que era necessària l'ampliació o que realment el tema ecològic havia de primar per sobre dels interessos purament econòmics?
Jo reconec que he patit un procés de canvi mental des que estic al càrrec de la coordinació del corredor mediterrani, i vull recordar que no tinc el poder executiu sobre la matèria, que és el poder de coordinar les actuacions que emanen d'Adif, del Ministeri de Transports, de Renfe... d'intentar posar ordre a tot això. 

 

Des que estic ací, que és des de l'estiu del 2018, fa tres anys, haig de reconèixer que la meua preocupació ambiental ha augmentat. Perquè veig que l'Estat espanyol, encara avui transporta el 96% de les seues mercaderies per carretera, o sigui que només fa servir el ferrocarril per al 4% del transport de mercaderies. Això és insostenible i, tard o d'hora, Europa es plantarà i ens dirà que no pot ser. Per tant, el que hem de fer és canviar la nostra manera de pensar en relació amb com moure les coses i les persones. Per això dic que he patit un procés molt radical de preocupació ambiental perquè veig aquesta discrepància entre la carretera i el ferrocarril. I precisament això també em passa amb l'aviació, perquè comprenc que l'aviació, tecnològicament, és una gran emissora de CO2, de gasos d'efecte hivernacle i trobe que és necessari reaccionar. 

 

Quan llegeixo declara-cions, per exemple, de la presidenta de Madrid reclamant el deute històric en infraestructures al president Sánchez, com a mínim em mou a un somriure.

 

Per tant, crec que, efectivament, cada vegada ens preocuparà més el canvi climàtic i haurem d'articular les nostres propostes sobre aquesta preocupació, sempre donant una resposta. El que no pot ser és que es prohibeixin coses sense donar-li una resposta o alternativa. Per tant, qualsevol debat sobre, per exemple, el paper de l'aviació no pot solucionar-se només amb un no, sinó que hauria de solucionar-se amb una proposta alternativa, per exemple, als tipus de vols, una cosa que ja està fent França, que ha dit que on hi ha un AVE, on un TGV en el seu cas, s'eliminaran les connexions aèries perquè ja hi ha un altre sistema. Aquest és el debat que, a poc a poc, hauria d'implantar-se a les nostres infraestructures. 

 

Al final, acabarem no podent volar de Barcelona a Madrid?
Efectivament
, el cas que nosaltres tenim, o el que jo he vist que és dramàtic és que també entre València i Barcelona hi havia un avió, això és incomprensible de totes totes, però vol dir que el ferrocarril estava tan poc desenvolupat que valia la pena anar-se'n mitja hora abans o una hora abans a l'aeroport de Manises, agafar un avió, arribar al Prat, arribar després a la ciutat de Barcelona, fer el negoci... Això no és normal, hem de pensar que l'aviació, moltes vegades, ha ocupat el lloc natural del ferrocarril. I no és que l'hagi ocupat pels seus propis avantatges, sinó perquè el ferrocarril no ho estava fent bé.

 

Per tant, quan desenvolupem el ferrocarril com ho estem fent, com per exemple entre València i Barcelona quan s'implanti l'ample internacional i probablement aquest octubre se presentarà l'estudi informatiu de la nova plataforma València-Castelló, que permetrà escurçar, quan estigui feta, el viatge entre 15 i 20 minuts el viatge a Barcelona, voldrà dir que quan tinguem un ferrocarril en condicions, l'aviació no serà necessària, tenint en compte també que les ciutats van a recuperar les grans estacions ferroviàries. València ja té una gran estació en el centre de la ciutat, Barcelona té la Sagrera i té Sants, que també jugaran papers importants, i això és un plus que no totes les ciutats europees han aconseguit mantenir. 

 

Fa poc van sortir les inversions pressupostàries de l'Estat fins al juny. I sempre tinc la sensació que la costa mediterrània espanyola, en l'àmbit de les infraestructures, tot i que es preveuen grans projectes, com l'Estació de la Sagrera, el mateix corredor mediterrani, etc... sempre n'acabem sortint una mica perjudicats. 
Quan llegeixo declaracions, per exemple, de la presidenta de Madrid reclamant el deute històric en infraestructures al president Sánchez, com a mínim em mou a un somriure, perquè sembla ja el súmmum que Madrid reivindiqui un deute històric en infraestructures. 

 

L'Espanya radial existix, i el quilòmetre zero s'ha nodrit dels pressupostos generals de l'Estat fins fa pocs anys. En el llibre recorde les instruccions del president Aznar, les instruccions del seu ministre Arias Salgado, inclús de la ministra Pastor, que en el seu moment va votar en contra de la inclusió del corredor mediterrani en Europa perquè no s'havia posat també la travessia central dels Pirineus, aquell túnel d'alta capacitat per Aragó.

 

El que ha aconseguit el corredor mediterrani és un consens molt gran entre les societats mediterrànies

 

Vull dir, hi ha ideologia en les infraestructures, això és evident. El que ha aconseguit el corredor mediterrani és un consens molt gran entre les societats mediterrànies i partits que potser a Madrid tenen una visió, quan estan a Catalunya, al País Valencià, a Múrcia o Andalusia oriental tenen una altra visió. Això és el que cal aprofitar perquè la infraestructura està més a prop de les seues necessitats. Així, el corredor mediterrani el que pot fer és, com aquella via Augusta, vertebrar tot el litoral de la península Ibèrica i després connectar les infraestructures de cada territori a este gran armaçó que és el corredor mediterrani. 

 

Josep Vicent Boira novelista geograf - Sergi Alcàzar

Foto: Sergi Alcàzar

 

 

Ara que ho has dit, pensava que si agafes els presidents de les quatre comunitats mediterrànies, el corredor mediterrani seria dels pocs temes en què estarien d'acord i anirien tots a l'una. I mira que són de partits molt diferents, perquè Pere Aragonès és d'ERC, Ximo Puig és socialista i els presidents de Múrcia i Andalusia són els dos del PP, però estarien completament d'acord. 
Exactament. Per això sempre dic que des del punt de vista polític ha estat prou fàcil la feina perquè tothom hi està d'acord i tots els partits polítics, fins i tot els que no tenen responsabilitat de govern el que traslladen és un vot favorable al corredor mediterrani, i això se produïx pel seu caràcter natural, per dir-ho així. 
 
 
És una comunicació que ja hauria d'haver estat feta, que ara s'està construint i que Europa ens diu que el 2030 haurà d'estar acabada, però jo crec que de cara al 2025 observarem ja grans progressos en la infraestructura del corredor mediterrani que, com he dit, té una filosofia subjacent, que és anar posant en marxa la infraestructura a mesura que se pot anar enganxant. 
 
 
És a dir, que primer arribarem a Tarragona, el port de la ciutat és importantíssim i avui encara no té connexió internacional i, per tant, el següent pas amb el que s'està treballant és dotar el Port de Tarragona d'ample internacional per a fer aquesta comunicació ferreoportuària. Això que farem a Tarragona ho anirem fent a Castelló, ho farem a Sagunt, ho farem a València, a Alacant, a Cartagena i així fins Algecires, que és l'objectiu final
 
 
Veurem acabat el corredor mediterrani a temps, doncs?
Sí, jo crec que sí. Sí que veurem progressos. Ara estem preparant un estat de la qüestió del que hem fet en aquests últims tres anys, 2018-21, perquè crec que val la pena i els progressos en aquests tres anys per a mi són evidents.
 
 

...........



RAMON  TREMOSA DENUNCIA AL FAQS -Octubre 2021- ELS DOS ANYS DE RETARD D'UNA VIA AMB 3er FIL  DELS 15 KM ENTRE LA FACTORIA SEAT A MARTORELL I  L'ENLLAÇ AMB LA JONQUERA I LYON
 
 

CLIQUEU PER VEURE EL VÍDEO (2min):



__