30 de juliol del 2022

"La trama russa era una falsedat" Editorial de J. Antich sobre Josep Lluis Alay

 
 
 
Roda de premsa  en conèixe's la sentència d'arxivament del cas.

 
 
 
 Una imatge suggerent entre llum i foscor:
 

 Via Pirinenca, il.luminació dels cims des de País Basc al Cap de Creus per reinvindicar la independència. Juliol 2022.
 
 
 
 
José Antich - El Nacional - Barcelona - Divendres, 29 de juliol de 2022.
 
 "No existeix cap indici sòlid de l'existència d'indicis de criminalitat". Amb aquesta contundent frase el jutge d'instrucció número 1 de Barcelona, Joaquín Aguirre, ha ordenat aquest divendres, l'últim dia hàbil abans de les vacances, el sobreseïment provisional i l'arxivament de la peça que instruïa contra Josep Lluís Alay, director de l'oficina del president a l'exili Carles Puigdemont. No hi ha, per tant, trama russa, com s'ha sostingut imprudentment i falsament des de molts mitjans de comunicació i també des de diferents partits polítics, inclosos qualificats dirigents d'Esquerra Republicana. El que sí que hi ha és una mentida gegantina propagada durant molt temps que ha causat un enorme dany a Alay i un cas de lawfare que no admet cap mena de discussió.
 
 

Ningú no rescabalarà Alay de l'enorme dany causat i de la persecució a què ha estat sotmès. No va en el càrrec de cap de l'oficina del president Puigdemont estar durant tant temps sotmès a la difamació i a la persecució judicial i mediàtica. O potser sí, ja que contra Carles Puigdemont val tot i una mica més que tot, siguis el seu cap de l'oficina, el seu advocat, el seu amic —què no podria explicar Jami Matamala?— o el seu conegut. Casualitats de la vida: la taula de diàleg de la qual formen part el PSOE i ERC es reuneix a la Moncloa per parlar de desjudicialització i, l'endemà, el TSJC porta al Tribunal Constitucional la nova llei sobre el català a l'escola. I el jutge Aguirre ha de fer un pas enrere després de quedar-se sense causa.

 

Si la croada entre Junts i Esquerra ha tingut episodis desagradables, injustos i clamorosament evitables, un d'aquests no ha estat el més recent de Laura Borràs i el seu cessament com a presidenta del Parlament, sinó el de Josep Lluís Alay, sobre el qual han caigut durant molts mesos tota mena d'acusacions. Començant pel president del grup parlamentari d'Esquerra al Congrés dels Diputats, Gabriel Rufián, qui va arribar a declarar després que es publiquessin vincles falsos amb Rússia que l'entorn de Puigdemont es reunia amb sàtrapes russos i que eren uns senyorets que es creien James Bond. No va ser l'únic però sí el més corrosiu i d'això no fa tant temps, va ser el passat 15 de març. Estaria bé rectificar, perquè l'única pel·lícula era la que estava en la imaginació d'uns quants.

 

 Vist des de la distància, un podria pensar que tot va bé si acaba bé. I no és així. Hi ha massa casos judicials de persecució de l'independentisme català i el d'Alay, per totes les ramificacions que té, és especialment greu. Pretenien caçar Alay per apropar-se el màxim possible a Puigdemont. Fins i tot, el fiscal Fernando Maldonado havia qualificat la investigació de prospectiva, mentre que l'Audiència de Barcelona avalava la investigació del jutge Aguirre. Massa casualitats amb un perjudicat innocent que ha portat a l'esquena una condemna pública que era falsa i que hauria de fer-nos reflexionar. Començant pels jutges.
 
 
 
 
 
Notícia relacionada:
 
cas Volhov
La contundència de Puigdemont pel cas d'Alay : "Alguns se'n van aprofitar sense escrúpols"
 

El president Puigdemont ha reaccionat a la notícia que el jutge ha arxivat la causa de la suposada trama russa per a Alay

 
 
Mayte Piulachs  - Foto: ACN
Barcelona. Divendres, 29 de juliol de 2022
 
Reaccions contundents i en cadena. El president Carles Puigdemont ha reaccionat amb rapidesa a la notícia que el jutge del cas Volhov ha arxivat la peça de la trama russa que implicava al seu cap d’oficina, Josep Lluís Alay, en admetre que no hi ha cap fet delictiu arran d’una conversa intervinguda al seu mòbil amb l’empresari Alexander Dmitrenko, segons una resolució coneguda aquest divendres. El fiscal anticorrupció ja va alertar que aquesta peça sobre la venda de petroli rus era “prospectiva” i sense fonaments. “Ja ha fet la feina que havia de fer. Alguns se’n van aprofitar sense escrúpols. No esperem cap solidaritat. Però tenim memòria. Amb tu @josepalay”, ha piulat Puigdemont.
 
 

 

 
 
 L’historiador Josep Lluís Alay ha respost a Puigdemont en una piulada sincera i directa. “No ens podran restituir mai tot el mal que ens han fet en l'àmbit professional, polític, i personal; molt especialment aquells que semblaven companys de lluita. Però la causa de la llibertat de Catalunya és superior. Sempre amb tu President @KRL en el combat per la independència”.
 
 
 D'altra banda, el vicepresident i portaveu de Junts, Josep Rius, ha reaccionat a l'arxivament de la investigació en una piulada, en la qual ha dit que "avui caldria que tots aquells que van donar crèdit interessadament....fent referència així, sense esmentar-lo directament, al portaveu d'ERC al Congrés, Gabriel Rufián, i les declaracions que va fer quan va donar-se a conèixer l'inici de la investigació.
 
 
 
Una conversa extreta per la Guàrdia Civil

L’abril passat, el titular del jutjat d’instrucció 1 de Barcelona va citar a declarar com a investigat l’empresari rus resident a Barcelona Alexander Dmitrenko, a qui relacionava pels seus contactes amb el cap de l’oficina del president Carles Puigdemont, Josep Lluís Alay,  que va ser detingut per aquesta causa amb una vintena de persones més l’octubre del 2020.  Dmitrenko és investigat arran d'unes converses amb Alay en les quals parlen d’un negoci de petroli, que va resultar fallit, però que el magistrat Joaquín Aguirre sospitava que podria ser l’enllaç rus amb Catalunya, i més quan el govern espanyol no va aprovar la nacionalitat espanyola de Dmitrenko en relacionar-lo amb els serveis d’intel·ligència del govern de Putin. El fiscal Fernando Maldonado es va oposar amb rotunditat a aquesta investigació sobre la venda de gas rus liquat  a una empresa xinesa en considerar-la “prospectiva”. L'Audiència de Barcelona, però va avalar la investigació.  El maig passat, Dmitrenko va assegurar al jutge que cap relació ni negocis tenia amb el president Puigdemont ni per finançar la independència de Catalunya, i ara el jutge admet que no hi ha res de res.

 

El jutge Aguirre fins i tot va encarregar, el setembre passat, a la Guàrdia Civil que investigués si la suposada operació de venda de petroli entre Rússia i la Xina era “una pantalla per a algun finançament il·legal d’un partit polític”. Per això, les reaccions a l'arxivament de la causa de Puigdemont, Alay i Boye  a Twitter han estta clares, i han estat àmpliament recolzats per usuaris de la xarxa social, que han insistit en la persecució judicial de l’independentisme català.

 
 
 
 
 
 
__

"Ramon Cotarelo. Vivències i creences. Una conversa entre Ramon Cotarelo i Enric Pujol." nou llibre del 2020.



El pas de ser un acadèmic reputat a un personatge públic, derivat d’una situació de crisi sistèmica és, probablement, dels episodis menys desitjats per a un pensador. Ramón Cotarelo, fa una dècada, era conegut pels seus llibres –en bona part tractats i textos universitaris–, les seves desenes d’articles en revistes especialitzades, i les seves classes. Ara bé, foguejat en la lluita contra la dictadura, desencisat de la restauració borbònica, el seu esperit activista va tornar a emergir a principis de la dècada passada, primer al voltant dels dos desafiaments al règim del 77: el moviment del 15-M, i sobretot, la lluita independentista de Catalunya. I en aquesta darrera, com va fer Bakunin en el seu moment, va decidir posar-se al costat de l’oprimit polonès, que al de l’opressor rus, amb qui compartia llengua i nacionalitat, i de qui separava el seu instint de justícia universal. 

 

En altres paraules, Cotarelo ha exercit, (des de sempre, encara que només alguns ho veuen ara) d’intel·lectual, en un país sense. Un intel·lectual que, entre la justícia aliena i la injustícia dels propis, tria el camí kantià. El gest l’ha envoltat de polèmiques i soroll en un país, Espanya, amb una escassa tradició de pluralisme. No ho ha fet per simpatia o antipatia respecte a Catalunya (on tampoc es pot dir que s’apreciï especialment la independència intel·lectual), sinó per un sentit primigeni de justícia. I això, en una Espanya d’esperit gregari i intolerant, no s’accepta. Cal apreciar l’actitud d’aquest madrileny de setanta-set anys, no pas per posar-se al costat de Catalunya, sinó per posar-se al costat de l’ètica que, malgrat el que pensin molts esquerranosos desorientats, és intrínsecament universal. 

 

Cotarelo és un dels grans pensadors europeus, que compta amb una obra extensa i intensa. Políglota i de gran erudició, combina el coneixement dels clàssics grecollatins amb el món anglosaxó i el germànic. Inquiet, no es limita el camp de la ciència o la filosofia política, sinó que tendeix a integrar al seu discurs elements d’història o teoria de l’art en els seus textos. Els seus darrers anys, a més, han estat intel·lectualment prolífics en aquest camp. Paral·lelament, si bé ja durant la dècada dels vuitanta ja era conegut com a articulista en aquella època en què determinades tribunes periodístiques gaudien de certa autoritat, en la darrera dècada també ha participat de la informalitat d’articulista o blogaire. En el llibre de què parlem, també entra en la dimensió d’una fórmula altament atractiva: la del diàleg-entrevista-document entre intel·lectuals, a quatre mans, molt tradicional a França, i que també ha tingut un extraordinari èxit en els dos volums del tàndem Xevi Xirgo i Carles Puigdemont. 

 

Qualsevol que hagi llegit alguns llibres d’en Cotarelo s’adonarà que té cert tarannà de poltre salvatge, amb un pensament ràpid i intuïtiu que el fa saltar d’un lloc a l’altre amb tocs de genialitat, encara que amb alguna dificultat per seguir-lo. No és un autor fàcil, sinó que és dels que exigeix al lector concentració i paciència. És per això que ha funcionat tan bé la seva col·laboració amb l’Enric Pujol, historiador figuerenc de llarga trajectòria que té una àmplia experiència en el camp de la història del pensament polític -amb una trencadora òpera prima sobre epistemologia, El descrèdit de la història (1993)– i que ha fet de biògraf, especialment del complex i complet Ferran Soldevila, i ha aconseguit embridar un personatge tan contradictori i esmunyedís com Josep Tarradellas a partir de la desclassificació del seu ingent arxiu de Poblet.  

 

Al llarg del darrer any i mig, Cotarelo i Pujol han escrit aquest llibre en forma de conversa. El figuerenc ha estat capaç de conduir el poltre salvatge madrileny i en base a una relació de confiança i complicitat, i ha sortit aquest llibre relativament extens que ens permet llegir de manera clara i diàfana el pensament d’aquest intel·lectual europeu, amb lleus tocs d’edició, sense renunciar a aquesta interdisciplinarietat (ciència política, història, literatura, filosofia, anecdotari personal,…) que caracteritza Cotarelo. El llibre, d’altra banda, posseeix el segell de qualitat Costa-Pau, a partir de l’editorial gironina Llibres del Segle, que amb la base de l’enyorat Manuel Costa-Pau, els seus fills han seguit amb una aposta clara per una edició artesanal, curosa, i un catàleg molt potent.  

 

El llibre està dividit en cinc parts i dotze capítols, en base a les converses d’aquest darrer any i mig. Hi ha una primera part biogràfica, que ens permet endinsar-nos en les circumstàncies personals i generacionals que conformen l’intel·lectual; una segona part sobre la naturalesa històrica i política d’Espanya i una anàlisi exhaustiva sobre el sentit de l’anomenada Transició; una tercera part sobre la qüestió catalana; una quarta al voltant de les teories emancipadores i l’evolució de les esquerres polítiques i socials i una reflexió final sobre el moment actual sobre la pandèmia vigent i les possibles conseqüències de caràcter social i antropològiques que pot tenir en el futur. 

 

Resulta impossible resumir en un article limitant un contingut tan ric i complex, que no deixa de ser un retrat intel·lectual d’una de les veus més fresques del panorama contemporani. Podria semblar una paradoxa, que un pensador de setanta-set anys aporti certa frescor, tanmateix, em permetran que, qualsevol que hagi conversat amb Cotarelo, o assistit a alguna de les seves conferències no s’adoni de la seva vitalitat i entusiasme a l’hora d’interaccionar amb una realitat que, precisament no convida a l’optimisme. En tot cas, com a lector, destacaria les reflexions sobre la debatuda qüestió sobre la naturalesa d’Espanya, i la construcció dels seus mites històrics i filosòfics d’un estat que no ha trencat, encara, amb el seu estat feudal, i que esdevindria un paradigma del que seria el “nacionalisme banal”. La nació espanyola, com totes, una creació artificial amb el suport d’un aparell burocràtico-administratiu, seria el fruit de la intolerància forçada per l’uniformisme històric, a còpia d’expulsió de jueus, musulmans, i una visió religiosa fanàtica que persegueix religiosament tota dissidència. La idea de fracàs històric, de descomposició d’una nació que ha estat incapaç d’adaptar-se a la modernitat, que a més, especialment pel que fa a l’ordre fruit de la Transició, és la reconversió d’una dictadura feixista que manté unes relacions socials amb l’esperit de Los Santos Inocentes, de Miguel Delibes, i que persevera en la seva utopia d’un assimilacionisme castellanocèntric. Ho resumeix en una extraordinària frase: “Espanya no té un projecte de futur. Hi ha un projecte de passat” (p. 27) “és un enclavament feudal dins la modernitat europea”. Afegeix la terrible qüestió, patida en carn pròpia, que qualsevol opinió discrepant sobre aquesta mena de religió nacional, que qualsevol qüestionament de la nació espanyola, implica la marginació i l’ostracisme. Per tant, els intel·lectuals amb un mínim de projecció, no es poden permetre el luxe d’ésser independents i discrepar. “Si la teva lleialtat al teu país passa per sobre del teu sentit de la justícia i de la recta raó, has deixat de ser un intel·lectual” (p. 51) que, per naturalesa és universal i hegeliana. Catalunya, en aquest sentit, adquireix el paper d’heretgia en la religió nacionalista espanyola, per això és atacada d’una manera tan brutal i unanimista, no només per l’establishment, sinó també pels opinadors orgànics, i una opinió pública gregària, perquè representa la negació d’aquest “projecte de passat”. En bona mesura, l’aznarisme, potser la ideologia més triomfant de la Transició, és la recuperació d’aquesta força tel·lúrica i autoritària que travessa la història d’un país que fa més de tres segles que no guanya cap guerra i que és un imperi que recula i es descompon (malgrat que amb una mala salut de ferro).  

Aquí Catalunya, una nació sense estat, una minoria nacional, obliga a posar-se davant el mirall autoritari espanyol. I aquest mirall reflecteix aquest vessant reaccionari que fa que no s’agradi. Al cap i a la fi, Espanya és una nació insegura de sí mateixa, incòmoda davant la modernitat, incòmoda davant la pluralitat, incòmoda existencialment davant de sí mateixa, una Espanya que, com podem veure en aquesta darrera dècada, torna a tancar-se dins de sí mateixa 

 

Sobre la qüestió catalana, també aborda directament el tema de l’actitud d’una suposada esquerra dogmàtica i rígida, incapaç (o refractària) a tractar d’analitzar una realitat que no encaixa amb els confortables esquemes i prejudicis. Rellegint els clàssics, dibuixa un país de classes mitjanes (que històricament han esdevingut els grups socials més revolucionaris, com és el cas de la independència nord-americana o la Revolució francesa) que converteix les esquerres en mariatxis de la monarquia. Evidentment, com ens assenyala darrerament en Vicent Partal, tot remetem-nos a un clàssic d’obligada revisió, Franz Fanon, també col·loca a Catalunya davant el mirall de la seva situació colonial, que és un sentiment creixent i que descriu amb menys boira la naturalesa de la relació amb l’estat. 

 

Podríem continuar. Són especialment brillants les seves reflexions sobre l’estat de les esquerres a nivell mundial, i la seva incapacitat de fer una lectura precisa sobre el moment històric, així com la viabilitat dels nous moviments com ara l’ecologisme, el feminisme, o les qüestions del gènere. Tanmateix, és impossible condensar un Cotarelo complex, matisat, reflexiu, als antípodes de la caricatura que han dibuixat detractors o partidaris. En aquest sentit, el llibre és altament recomanable tant per als que l’odien com als que l’idealitzen. Al cap i a fi, un bon intel·lectual no és aquell que pensa, sinó que ens obliga a pensar. I el llibre compleix aquest objectiu amb escreix.




__

29 de juliol del 2022

Américo Castro i els fills de puta dels catalans

 

La realitat és que als ulls de l’espanyolisme qualsevol català és un sospitós i una persona de qui no es poden fiar
 
 
 El Comisari Villarejo
 

Vicent Partal Vilaweb  -  Vicent Partal  -  25.07.20-2
 
Ahir va fer cinquanta anys, dia per dia, de la mort de don Américo Castro a Lloret de Mar. La commemoració, per sort, ha passat completament desapercebuda per ací, que no estem per bromes. A Madrid hi ha hagut algun troglodita que ha intentat de recuperar l’efemèride, però poca cosa. Cinquanta anys després de cantar el gori-gori a don Américo, Espanya en realitat està més confusa que no aleshores. I el seu patiment ha estat arraconat pel dolor de nous patidors, més rendibles comercialment.

 

Espanya té una llarga nòmina d’intel·lectuals que han fet de la pròpia existència nacional el seu tema vital. I el seu dolor. Américo Castro n’era un de ben especial –en companyia d’espècimens com aquell animal d’Unamuno, amb l’Ortega que volia fer l’europeu, amb el Madariaga aquell (“espanyol de professió”) que Fuster identificava com la Carmen Sevilla del gremi intel·lectual, amb Menéndez Pidal, molt més sòlid però igualment obsessionat amb el monotema, amb l’Albornoz i en general amb tota la corrua dels qui en un moment o altre han patit per Espanya i han fet professió del dubte de què és en realitat.

 

El senyor Castro, com que era filòleg, encara donava més importància que els altres a la llengua, a la superioritat racial del castellà. En relació amb això, Borges –quin altre!– el va afaitar ben afaitat quan don Américo va escriure un paper menystenint el porteño i venint a dir que a Amèrica no es parlava un bon espanyol perquè el bon espanyol només es podia parlar a Europa i només el podien parlar els castellans. El debat va acabar com el rosari de l’aurora, cosa que va tornar a demostrar que quan toques les matèries pàtries la intel·lectualitat espanyola, i l’espanyolisme en general, és tan barroer i tan prepotent que les contradiccions s’acaben mostrant totes soles, com si fossen sol de maig.

 

I, com a prova, el mateix dia de l’aniversari de la mort de Castro, ací teniu el darrer episodi filtrat en les cintes aquestes del tal Villarejo. Un episodi en què se sent perfectament com, després de barallar-se amb un alt càrrec del Ministeri d’Interior espanyol, el tal Villarejo, altíssim càrrec de l’espionatge, li diu com si res: “Vénen moments durs i cal tenir un equip de gent honesta, seriosa i dura per a aquests fills de puta dels catalans.” No diu “aquests fills de puta dels independentistes”, o “aquests fills de puta dels convergents” o “dels republicans”, ni tan sols arriba a dir “aquests fills de puta separatistes”. No, no: catalans i avant. Fills de puta tots i tots sospitosos.

 

Algú podria pensar que l’exabrupte és una anècdota i prou, però no. Perquè, per més retòrica interessada que vulguen fer a vegades amb allò de la divisió interna –els socialistes sobretot–, la pètria realitat és que als ulls de l’espanyolisme qualsevol català és un sospitós i una persona de qui no es poden fiar, un hijoputa, en el llenguatge banal del policia. I potser ells no se n’adonen, perquè els naix de les vísceres, però al final tan poc matís els delata i deixa clar que ens consideren enemics en bloc, i concretament pel que som.  Cosa que, de retop, els impedeix de comportar-se de manera que ningú, ningú, ningú, al seu costat es puga sentir mínimament tranquil ni còmode. Ni els porteños, tu…

 

PS. Fa poques setmanes un diari que sembla que l’escriga la Guàrdia Civil va afirmar que Jordi Cuixart vivia a Suïssa. No hi va haver manera humana de confirmar-ho, ni amb ell, ni amb Òmnium. Però, finalment, ahir Cuixart va decidir de confirmar-ho en un acte públic a Sant Just Desvern. Ací en teniu la informació.

 

 

Publicat sobre el mateix tema:

 

 
 
  
 
 

__

Manipulació dels diaris, jutges i el que fos, per tal d'aturar l'independentisme des del 2012 - Editorial "Aquests fills de puta dels catalans" per José Antich

 

Via Pirinenca, il.luminació de molts cims d'aquest juliol 2022, des del País Basc al Mediterrani per reivindicar la independència basca i catalana

 

[OPERACIÓ  CATALUNYA, INICI AL 2012]

 

El Nacional - Barcelona. Dilluns, 25 de juliol de 2022. 
 
 "Venen moments durs i cal tenir un equip de gent honesta, seriosa i dura per a aquests fills de puta dels catalans i per a aquests fills de puta dels bascos. Els bascos s'han acollonit, ho sé. Arran d'això s'han cagat". Aquesta frase de l'excomissari José Manuel Villarejo mentre despatxava amb el secretari d'Estat de Seguretat i número dos del Ministeri de l'Interior, Francisco Martínez, assumptes relacionats amb l'Operació Catalunya, té lloc el 29 de novembre de 2012, a quatre dies de les eleccions catalanes en les quals Convergència i Unió va passar de 62 diputats a 50 diputats, enmig d'una campanya de desinformació del diari El Mundo, que va publicar informes policials falsos sobre uns comptes a Suïssa controlats per Artur Mas. Villarejo li demana diners per prosseguir la campanya contra els independentistes i Martínez vol alentir l'operació. La manipulació orquestrada des del Ministeri d'Interior havia donat els seus fruits i CiU havia rebut un torpede en la seva línia de flotació, fent vulnerable la coalició. Ara se sap que res no va passar per casualitat i el gir electoral va ser una manipulació política en tota regla orquestrada des del govern espanyol.
 
 

 

Que estiguem sentint diàriament àudios de Villarejo amb diferents persones, de vegades membres del govern espanyol o del segon nivell de l'executiu de l'època, altres vegades amb jutges i magistrats de les altes instàncies judicials, i també amb periodistes de renom conversant amb l'excomissari demostra fins a quin punt una trama política, judicial i mediàtica va desestabilitzar Catalunya aquells anys. Com s'havia convertit tot en un enorme femer en el qual l'únic objectiu era parar com fos els independentistes i si s'havia de fer amb proves falses de corrupció es feia i no passava res. Que a hores d'ara no s'hagi obert cap mena d'investigació per part de la Fiscalia, ni que sigui merament informativa, per cobrir l'expedient, ofereix una idea del pobre funcionament de les institucions espanyoles.

 


Via Pirinenca

 

No es pot tornar enrere i els fets que han passat, per molts cops que es digui que són enormement greus, no es rebobinaran i tornarem a 2012. Al punt que, com s'escolta en els àudios, Villarejo sentenciava: "Aquesta feina [la de l'Operació Catalunya], algun dia, algú escriurà sobre això perquè hem canviat la història d'aquest país". Avui sabem que va ser així i que l'operació d'Estat posada en marxa va alterar el mapa polític de tal manera que els equilibris existents fins a aquella data van saltar pels aires i els nacionalistes van perdre l'hegemonia política amb què havien comptat des de 1980. El que les urnes no van poder fer, ho va aconseguir un govern mafiós amb una policia corrupta fins a adulterar resultats electorals i destruir políticament i econòmica persones que no van poder guanyar la batalla de l'opinió pública.

 

 Perquè la maquinària de la fabricació de mentides estava perfectament engreixada: "Soc l'únic que a les vuit de la tarda a un ximple com l'Inda li dic 'Ui, això per què no treus papapapa' i a les nou està imprimint-se [a El Mundo]", relata a l'àudio Villarejo. I va ser exactament com ell l'explica, es va publicar i no va haver manera de revertir la mentida, ja que tothom es va abonar a ella, uns perquè la van creure i d'altres perquè sabien que tenien molt a guanyar. Encara que hem vist per activa i per passiva com han fet pinya amb el PP, de manera comprensible Vox i Ciutadans i de manera vergonyosa el PSOE en moltes ocasions, aquella barra lliure de 2012 va continuar amb la persecució policial i judicial de l'independentisme i ha desembocat més recentment en l'escandalós cas d'espionatge que ha estat el CatalanGate.
 
 
És poc més d'una dècada d'ús de qualsevol acció, per il·legal que sigui, per acabar amb els líders democràtics d'un país i amb un moviment democràtic. Tot per salvar i defensar una idea monolítica d'Espanya. Com diu Villarejo, per "canviar la història d'Espanya" i donar un escarment "a aquests fills de puta dels catalans".
 
 
_________________

Setmanes més tard d'aquesta notícia surt a la llum més informació sobre "la premsa del règim del 78". Cliqueu per a sentir l'audio:


Vilaweb - Redacció - 9 d'agost 2022

 
 
 
 
 
 
 
 
__

Operació Catalunya: "Arribar set anys tard" ( a reconèixer que varen calumniar a Trias perquè no fos escollit alcalde) Es publiquen uns audios demostrant que l'alcalde Trias mai va tenir comptes a Suïssa, va ser una mentida per fer-li perdre la reelecció, com va passar - per això tenim ara l'inefable alcaldesa Colau, editorial per José Antich

 
 
 
El Nacional - Barcelona. Divendres, 22 de juliol de 2022. 
 
 Set anys després que Xavier Trias, l'alcalde de Barcelona del moment, fos víctima d'una insidiosa campanya de les clavegueres de l'Estat consistent a inventar-se un compte fals a Suïssa amb 12,9 milions d'euros, que va comptar amb el suport propagador i imprescindible del diari El Mundo per aconseguir l'objectiu, i que a la fi li va acabar costant el càrrec, l'Ajuntament de Barcelona ha decidit portar el cas a la Fiscalia perquè ho investigui, a proposta de Junts per Catalunya, que ha sumat als seus els vots a favor d'ERC, Barcelona en Comú i PSC, davant dels vots en contra de Ciutadans, Valents i la regidora no adscrita, i l'abstenció del PP. La publicació d'uns àudios amb la conjura que van preparar per acabar amb Trias des del Ministeri de l'Interior, relatada pel comissari José Manuel Villarejo en un dinar amb el magistrat Fernando Andreu, jutge de l'Audiència Nacional, en la qual el primer explica amb detall com havien "venut la burra de Trias" als periodistes, ha estat la palanca perquè el consistori fes el primer pas per "defensar el seu honor i els seus drets".
 
 
 
 
 
[ÀUDIO] Eduardo Inda sabia que el compte suís de Trias era fals quan el va publicar a El Mundo
 
 
 
 
Enregistraments nous de l'ex-comissari Villarejo revelen més detalls de la guerra bruta de les clavegueres de l'estat espanyol i la implicació de García Ferreras
 
VilaWeb

 
 
 
 
 
 
 ___
 

Operació Catalunya: L’ex-cap de la policia espanyola a Catalunya denuncia Cospedal, Fernández Díaz i Villarejo

 

Narciso Ortega els acusa d'organització criminal, prevaricació, malversació i revelació de secrets 

 

VilaWeb
 
 
Vilaweb - Redacció - 26.07.2022 -

L’ex-cap de la policia espanyola a Catalunya Narciso Ortega ha presentat davant la fiscalia una denúncia contra l’ex-secretària general del PP María Dolores de Cospedal, l’ex-ministre d’Interior espanyol Jorge Fernández Díaz, l’ex-secretari d’estat d’Interior Francisco Martínez i l’ex-comissari de policia José Manuel Villarejo per presumptes delictes d’organització criminal, prevaricació, malversació i revelació de secrets. L’advocat Jordi Pina, que representa Ortega, ha indicat que tots els delictes es van cometre en el marc de l’anomenada operació Catalunya, orquestrada per responsables del govern de Mariano Rajoy i del cos policíac per a desacreditar dirigents independentistes a partir d’informacions falses.

 

A la denúncia Ortega afirma que després d’haver estat nomenat cap de la policia espanyola a Catalunya l’any 2008 pel ministre d’Interior Alfredo Pérez Rubalcaba, va ser destituït el 2012 pel seu successor, Jorge Fernández Díaz, “per motius purament ideològics i en el marc de la campanya de persecució sistemàtica a tot aquell que estigués relacionat amb el moviment independentista”. El ministre el va substituir per un home de la seva confiança, Agustín Castro. Alhora, Ortega va ser traslladat fora de Catalunya, úna decisió contra la qual va recórrer i va acabar revertint. Va tornar mesos més tard, però amb un càrrec molt inferior. A la denúncia es diu que Fernández Díaz va ordenar aquest moviment per la proximitat d’Ortega amb membres de Convergència Democràtica de Catalunya.

 

La denúncia també diu que el 6 de novembre de 2012 Villarejo es va reunir amb la que llavors era presidenta del PP de Catalunya, Alicia Sánchez-Camacho, i que durant aquella reunió ella li va lliurar una llista de persones que calia investigar i perseguir policíacament per la relació amb l’independentisme. En la llista hi havia Ortega, a qui Camacho considerava “un problema”, amic íntim del conseller d’Interior de la Generalitat aleshores, Felip Puig, que defineix com a “mà executora i clau de tot”.

 

El text també fa referència a un episodi que va passar durant aquell temps, quan va aparèixer una informació difamatòria contra Ortega al diari la Razón. La informació es va acabar demostrant falsa i el rotatiu va ser condemnat a indemnitzar-lo per vulneració del dret de l’honor i la dignitat, en una sentència ratificada pel Tribunal Suprem espanyol el febrer del 2017.

 

Alhora, la denúncia recull unes quantes informacions que s’han publicat aquestes darreres setmanes a mitjans, que, a parer dels denunciants, demostren que en aquella època era objecte de seguiment, vigilància i control de manera absolutament il·legal per part de la trama que conspirava contra l’independentisme.
 

https://www.vilaweb.cat/noticies/cap-de-policia-espanyola-operacio-catalunya/?fbclid=IwAR33PL1Ot7JqKAYISH-rSvOFYNrUJJtnOOmK8bOuaFAQtnwFqCMdaun-6EY

 

 

 __

 

 


28 de juliol del 2022

“Espanya no és Madrid i prou”: Portugal es planta contra el centralisme ferroviari espanyol

 

El govern espanyol insisteix en l'alta velocitat Madrid-Lisboa a desgrat del govern portuguès, que prioritza de connectar-se amb Galícia 
 
VilaWeb
Andana central de l'estació de São Bento de Porto. Fotografia: Diego Delso. 
 
 
10.juliol.2022.

“Jo puc voler anar tant a Madrid com a Barcelona, València o Sevilla. Espanya és molt bonica, no és Madrid i prou.” Amb aquesta contundència respongué en una entrevista recent el primer ministre portuguès, António Costa, a les intencions del govern espanyol de construir una línia d’alta velocitat entre Madrid i Lisboa. És un projecte en què els poders fàctics espanyols fa dècades que treballen, tot i les reticències d’un govern portuguès que, fart del centralisme ferroviari del seu veí, ha hagut d’acabar explicitant allò que fa anys que insinua: que la seva prioritat és enllaçar-se amb Galícia, no pas amb Madrid.

 

La connexió Lisboa-Madrid, turbulenta de bon començament

Els orígens del projecte d’alta velocitat Lisboa-Madrid es remunten a l’any 2000, quan el president espanyol d’aleshores, José María Aznar, i el seu homòleg portuguès, António Guterres, acordaren a la cimera ibèrica de Salamanca de crear una comissió d’estudi. El 2003, una vegada completades les anàlisis preliminars, ambdós governs van presentar un primer projecte que unia totes dues capitals en menys de tres hores, amb el 2015 com a horitzó d’obertura.

 

L’anunci fou rebut amb els braços oberts pels poders fàctics espanyols, no solament perquè encaixava a la perfecció amb un model radial en què totes les vies duen a Madrid, sinó també perquè permetria de pal·liar l’aïllament ferroviari de la capital espanyola, una de les tan sols cinc capitals europees que no disposen de connexions viàries amb l’estranger. En un moment de ple auge de l’alta velocitat espanyola, la possibilitat d’una connexió Lisboa-Madrid es presentava com el colofó transnacional d’una xarxa que acabaria essent la segona més llarga del planeta, superada tan sols per la de la Xina.

 

Tanmateix, Portugal no va acabar mai de sucumbir a aquestes temptacions faraòniques. Tan bon punt se’n formalitzà l’anunci, l’oposició va fer sang d’un projecte amb un cost desorbitat –més de 2.000 milions d’euros– pels escassos avantatges que oferia al país des d’un punt de vista estratègic. L’arribada de la crisi econòmica i les consegüents dificultats pressupostàries van tancar del tot la carpeta de l’alta velocitat transfronterera. “Per més diners que ens ofereixin per aquesta obra, seria deficitària per al país“, va dir el primer ministre portuguès d’aleshores, Pedro Passos Coelho. Ni tan sols la retirada de la troika fou suficient per a dissipar les aprensions financeres entorn d’un projecte tacat irremeiablement per la corrupció i el dispendi de mitjan anys dos mil: António Costa, que arribà al poder el 2015 sota la promesa explícita de deixar enrere les retallades, se’n va desentendre tan aviat com va poder i el va qualificar de tabú.

 

Però amb el pas dels anys –i, sobretot, amb l’estímul econòmic derivat de l’arribada dels fons europeus– aquest tabú original s’ha anat relaxant progressivament. Ras i curt, el pressupost ja no és un problema per al govern portuguès, que fa dos anys va presentar un projecte ambiciós d’alta velocitat que pretenia unir Lisboa amb Porto en una hora i quart per un cost estimat d’uns 4.300 milions d’euros. És un pressupost més de dues vegades superior al cost pressupostat originalment per al tram portuguès de la connexió “tabú” entre Lisboa i Madrid.

 

 

Contra el centralisme espanyol

El problema del govern portuguès és, essencialment, de caràcter polític, no pas de caràcter econòmic. L’estat espanyol sovint es vanta de ser el país més descentralitzat del món, mentre que Portugal és notori pel seu grau de centralisme administratiu. Però en aquesta qüestió, les seves posicions són tan oposades com contràries a les respectives reputacions. El motiu, com va resumir a final del 2020 la ministra lusitana de Cohesió Territorial, Ana Abrunhosa, és ben senzill: “De Madrid a Lisboa ja anem amb avió, ja tenim connexió. La nostra prioritat, efectivament, és l’eix atlàntic: Lisboa, Porto i Vigo.”

 

El rebuig al centralisme ferroviari espanyol, certament, és un factor que explica les intencions portugueses. En una entrevista concedida l’estiu del 2020 al diari La Vanguardia, Costa fou rotund: “Hem de reflexionar sobre les connexions ferroviàries amb Espanya sense obsessionar-nos amb la connexió entre Lisboa i Madrid […] No tan sols és la relació de Lisboa amb Madrid: hem de pensar en la connexió de Porto amb Galícia, la connexió amb Sevilla, amb Barcelona… Hem de tenir una visió global de la península ibèrica, no reduïble a la relació entre ambdues capitals.” En una altra conversa publicada fa dues setmanes pel diari El País, el ministre d’Infrastructures portuguès, Pedro Nuno Santos, tampoc es mossegà la llengua: “Nosaltres volem connectar Portugal amb Espanya, que és una cosa diferent de connectar solament Lisboa i Madrid.” 



L’economia també importa

Més enllà de qualsevol connotació ideològica, aquest rebuig emana d’un càlcul fonamentalment econòmic. Lisboa a banda, la gran part de la població portuguesa es concentra al corredor que formen les ciutats de Porto i Braga, al nord-oest del país, i aquest corredor s’estén més enllà de les fronteres portugueses en direcció a les ciutats gallegues de Vigo i la Corunya. És una circumstància si fa no fa contrària a la de l’enllaç Lisboa-Madrid, que inevitablement travessaria territoris –tant a Portugal com a l’estat espanyol– amb molt menys pes demogràfic.

 

Aquesta connexió atlàntica, més enllà de significar la via natural de Portugal a Europa, permetria de revitalitzar l’eix Porto-Vigo, l’única connexió internacional ferroviària del país. Actualment, el trajecte es fa amb una locomotora a dièsel dels anys vuitanta que tan sols fa dos viatges el dia, d’unes dues hores i mitja cadascun. Amb el projecte d’alta velocitat del govern portuguès, la durada del trajecte podria reduir-se a uns cinquanta minuts. El fet que la proposta tingui tant el suport de l’executiu com del principal partit de l’oposició, el PSD, fa pensar que ni tan sols un canvi sobtat de govern podria destarotar aquests plans.

 

Per últim, també hi ha una qüestió sentimental. Més enllà dels beneficis econòmics, Galícia i Portugal comparteixen una sèrie de vincles històrics, culturals i lingüístics que fan de l’eix ferroviari atlàntic l’alternativa evident a la connexió Lisboa-Madrid. Ho reconeixen obertament diversos alts càrrecs del govern portuguès. Nuno Santos mateix ho deia en una altra entrevista a La Voz de Galicia: “Amb qui tenim més afinitat els portuguesos? Qualsevol a qui ho demanis et respondrà ràpidament: amb els gallecs i amb Galícia. Per aquest motiu, el primer ministre i jo ho tenim clar: s’han d’acostar primer les dues grans ciutats portugueses i, a continuació, Porto amb Vigo, és lògic.”

 

De l’altra banda de la frontera estant també es reclama de millorar la connexió Porto-Vigo, una demanda històrica del nacionalisme gallec en matèria d’infrastructures. Ana Miranda, portaveu del BNG al Parlament Europeu, deia el mes passat: “És molt curiós que sigui el primer ministre de Portugal qui reclami l’alta velocitat entre Galícia i Portugal i defensi la millora de la connexió ferroviària entre Lisboa i Vigo.” I afegí: “La manca de voluntat política del PP i el PSOE als successius governs de l’estat [espanyol] a l’hora de dur a terme la modernització de la línia entre Vigo i Porto impedeix que Galícia deixi d’estar discriminada, atès que han decidit d’invertir en altres territoris en detriment seu.” Fins i tot, l’ex-president de la Junta de Galícia i ara cap del PP espanyol, Alberto Núñez Feijóo, poc sospitós de combregar amb les reivindicacions del nacionalisme gallec, ha demanat al govern espanyol que prioritzi la connexió ferroviària galaico-portuguesa abans que l’enllaç Lisboa-Madrid.

 

 

L’estat espanyol hi insisteix: o Madrid o res

Qui no veu el projecte amb tan bons ulls és l’executiu espanyol, que a despit de Portugal no ha deixat d’insistir en els seus designis originals d’enllaçar Lisboa amb Madrid. El govern espanyol hauria d’assumir una petita fracció de la inversió total de la línia Porto-Vigo, atès que la distància que separa Vigo de la frontera portuguesa és de poc més de trenta quilòmetres. Tanmateix, fins ara, Madrid ha optat per abordar-la –en paraules del secretari d’estat d’Infrastructures espanyol– pas a pas. No cal dir que aquesta parsimònia ha aixecat certes reticències en un govern portuguès que veu vital la connexió: Abrunhosa, per exemple, ha arribat a acusar l’executiu espanyol: “Gairebé ens ha imposat la connexió entre Madrid i Lisboa, tot i que nosaltres no [la] tenim com a prioritat.”

 

Les capitals portugueses i espanyoles, de fet, van estar connectades del 1995 al 2020 mitjançant l’històric tren-hotel nocturn Lusitânia, que feia el trajecte en poc menys d’onze hores. El servei del Lusitânia se suspengué amb l’arribada de la pandèmia, i d’aleshores ençà Renfe s’ha resistit a reactivar-lo pel dèficit que generava a les seves arques. Els dos serveis transfronterers que depenen de l’operador portuguès, que ha insistit unes quantes vegades en la necessitat de restablir el servei del Lusitânia, es van reactivar l’estiu del 2020.

 

El govern portuguès, en aquest sentit, no ha amagat les seves intencions: “Per a nosaltres és molt important mantenir el tren nocturn, i tenim molta feina a fer amb Renfe […] Podem finançar la nostra part, però hem de fer-ho amb els espanyols”, deia aquesta primavera Nuno Santos. I afegia: “Ens agradaria incloure a les negociacions algunes millores al Tren Celta [la línia Porto-Vigo], en un model que pugui ser més sostenible.” La conclusió, per molt que les autoritats espanyoles es resisteixin a acceptar-ho, és tan evident com ineludible: Portugal té diversos objectius en matèria ferroviària, i cap no passa per Madrid.

 
https://www.vilaweb.cat/noticies/portugal-centralisme-ferroviari-espanyol-espanya-no-nomes-madrid/
 
 
 
___

27 de juliol del 2022

Un dels Síndics del Primer d'Octubre, entrevista a Jordi Matas: “Estem venuts, és el que volen” a qui han anul·lat l'absolució

 

Entrevista al catedràtic de ciència política de la Universitat de Barcelona, un dels síndics del Primer d'Octubre a qui han anul·lat l'absolució
VilaWeb
Vilaweb - Josep Casulleras Nualart. -  20.07.2022 

 

En una decisió judicial insòlita, l’Audiència de Barcelona ha anul·lat l’absolució dels cinc membres de la Sindicatura Electoral del Primer d’Octubre a qui havien acusat de desobediència greu a l’autoritat i usurpació de funcions. El calvari judicial continua per a l’advocada Marta Alsina, el professor de dret administratiu de la Universitat de Barcelona Marc Marsal; el professor de dret constitucional i diputat de Junts al congrés espanyol Josep Pagès, la professora de ciència política i consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge, i el catedràtic de ciència política de la UB Jordi Matas. Parlem amb Matas d’aquest fet excepcional a la UE: la persecució judicial contra acadèmics per haver fet la seva feina. “Ha passat en algun lloc del món? És normal, això?”
 
 
Us ha sorprès, aquesta sentència?
—Sí. No ens esperàvem aquesta resposta tan insòlita i alhora tan lesiva. A tot estirar, pensàvem que l’Audiència faria repetir la sentència a la jutgessa, però fer repetir el judici des del primer moment no ens ho esperàvem.
 
 
 
És un fet insòlit, i que es desautoritzi d’aquesta manera la jutgessa…
—No coneixem precedents d’un cas així.
Fer marxa enrere, anul·lar una sentència absolutòria que, a més, afecta cinc persones, i en què la fiscalia no va provar res, quan no hi havia ni tan sols debat, i amb el recorregut que ha tingut, quan fa pràcticament cinc anys de la primera querella… Tot plegat és un fet insòlit.
 
 
I la sentència ha trigat molt a arribar.
—Sí, perquè, com que hi havia una consellera, l’Audiència va considerar que qui era competent per a resoldre el recurs era el TSJC, que va acabar dient que no, i això ho ha endarrerit més encara.
 
 
I ara, judici nou, amb un altre jutge que no se sap qui serà… Haureu de tornar a començar.
—Tornem a començar, però de mala manera. Tornarem a la casella de sortida, però nosaltres ja hem fet un judici; ja ens vam preparar un judici, i tota una estratègia de defensa que en aquests moments la fiscalia ja sap, i també aquells que ens hagin de jutjar. Tot és transcrit i enregistrat. És com si repetíssim un partit de futbol que vam guanyar, però que ara ja sàpiguen com jugarem. Això vulnera el dret de defensa. I no sabem qui ens jutjarà. La inseguretat jurídica en aquest país és extraordinària. Ja veurem, potser el TSJC, o uns quants anirem a la primera instància, o que un altre dels acusats, en Josep Pagès, se n’anirà al Suprem perquè és diputat al congrés espanyol. Estem venuts, i suposo que és el que volen, que tinguem aquesta inseguretat jurídica.
 
 
Com us podeu preparar per a un nou judici, mentalment i jurídicament?
—La veritat és que mentalment costa molt. I després de cinc anys que fa que dura això, encara més. Perquè la fiscalia no ha provat absolutament res. D’entrada, ens demanaven tres delictes, i va caure la malversació perquè no van trobar absolutament res. Després, ens acusaven d’usurpació de funcions, i ni tan sols la van defensar al judici, no ho van ni intentar. I amb l’acusació de desobediència, la fiscalia va tenir una desídia alarmant a l’hora d’aportar proves. A veure què faran, ara. I nosaltres haurem de fer servir una estratègia de defensa nova, perquè jugarem amb un altre àrbitre, que ja veurem qui és.
 

No solament saben quina era la vostra estratègia de defensa, sinó que amb aquesta sentència, l’Audiència prepara el terreny per a la condemna.
—Sí, marca la pauta. Efectivament. Amb aquesta resolució, l’Audiència de Barcelona no ens podia condemnar, perquè no podia, però ha obert les vies i ha marcat la pauta per una condemna.

 

Qüestiona de dalt a baix els fets provats, diu al jutge que vingui al darrere que ho haurà de fer diferent, i això vol dir condemna.
—És així.

 

Veient el vostre cas, fa l’efecte que sou una pedra angular de l’estratègia repressiva contra l’independentisme, perquè la Sindicatura Electoral era allò que podia validar el referèndum, i no volien que s’hi assemblés. Sembla que calgui la vostra condemna per enviar un missatge a qui ho vulgui tornar a fer.
—Sí, mireu: quan el Tribunal Constitucional ens va amenaçar amb aquella sanció de 12.000 euros al dia si no plegàvem, l’argumentació era que la Sindicatura Electoral era “l’òrgan nuclear” del referèndum. Havien de posar el punt de mira en nosaltres com a òrgan nuclear de tot allò que va passar el Primer d’Octubre. Això s’ha anat mantenint, i potser ens farà caps de turc. Ara, una altra reflexió a fer sobre això és que el fet que encara siguem al punt de mira de la repressió judicial fa més flagrant la situació: no hi ha cap país mínimament democràtic al món on persegueixin acadèmics que vetllen per les garanties d’un procés electoral, encara que sigui il·legal. Això no se li ha acudit a ningú, i tan sols ha passat aquí. L’estat espanyol té el trist rècord de ser l’únic que ha perpetrat aquesta repressió contra acadèmics que havien de vetllar per l’objectivitat i les garanties de transparència d’un procés electoral.

 

Heu rebut suport internacional?
—Sí, de l’acadèmia, de col·lectius professionals, de les universitats… I això ha desemmascarat tota aquesta conxorxa jurídica.

 

Us havíeu queixat de la manca de suport dels rectors de les universitats on treballeu.
—Sí, però els rectors que no ens van donar suport ja han plegat.

 

Us heu sentit més acompanyats, ara?
—Ara sí, estem perfectament ben acompanyats.

 

El vostre cas topa amb el relat del diàleg i de la nova etapa. És un cas molt alarmant.
—Sí. La setmana que ve hi ha la taula de diàleg. Espero que algú es recordi de nosaltres. És normal, en un estat democràtic, que es persegueixi acadèmics per haver format part d’una sindicatura electoral? Vam plegar quan el TC ens va amenaçar amb sancions. I que ens demanin tres anys de presó? Ha passat en algun lloc del món? És normal, això? El protagonista d’aquesta repressió que hem patit es diu fiscalia. No pot ser que el Ministeri Fiscal sigui un cos de mercenaris al servei dels interessos ideològics més espuris de les elits polítiques i judicials. Hauríem de veure què hi diu, la constitució espanyola. Promouen l’acció de la justícia en defensa de la legalitat? O els drets de la ciutadania? O l’interès públic? Satisfan l’interès social? La constitució diu això. Tot el paper que ha fet la fiscalia és per fer-s’ho mirar. És de vergonya democràtica. I aquí penso que el govern espanyol hi té a dir alguna cosa. Ja sé que el president del govern espanyol es va equivocar quan va dir “de qui depèn la fiscalia?” Va patinar. Però hi té a dir alguna cosa. Que respectin la constitució, i que no reprimeixin per reprimir i segueixin instruccions polítiques, ni apliquin el dret penal de l’enemic. Un dels dèficits i problemes més grans que té el govern espanyol es diu Ministeri Fiscal, i persegueix milers de persones a Catalunya. No és cosa d’un partit d’extrema dreta o d’una associació, no; és cosa del Ministeri Fiscal. Espero que això sigui un motiu de debat en la reunió de la setmana vinent.

 
 
 
___