- El pedagog i doctor en filosofia analitza, en aquesta entrevista, els resultats del darrer informe PISA
-
-
-
- 24.12.2023
- El pedagog Gregorio Luri (Azagra, Navarra, 1955) avisa que la davallada sonora del nivell de comprensió lectora i matemàtiques a Catalunya fa gairebé quinze anys que es podia haver previst. En aquesta conversa, analitza els resultats del darrer informe PISA i mira i mira d’il·luminar els problemes que el sistema educatiu arrossega
d’arrel: les desigualtats socioeconòmiques, la sobreprotecció dels
alumnes, la formació dels mestres, la manca de recursos. I ho explica a
partir d’un àmbit fonamental: el vocabulari. A la recerca de respostes
tècniques i poc òbvies, Luri s’expressa amb passió, s’emociona amb els
exemples i les anècdotes i es meravella amb les idees. A més de pedagog,
és doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona i autor de molts
assaigs.
—Com de previsibles eren els resultats de l’informe PISA?
—El 2010, el director de l’Agència d’Avaluació de Catalunya, Ximo Prats,
ja em va dir: “No anem tan bé com ens pensem.” Aleshores els resultats
eren bons, a dalt de tot. Però ja hi havia un indici: el nivell de
comprensió lectora dels més petits baixava. Prats em va dir: “Podem
preveure quins nens de nou anys superaran quart d’ESO i quins no segons
el grau de comprensió lectora que tenen a tercer i quart de primària.”
—La primera mostra que anem malament sempre és la comprensió lectora?
—Sí. Sempre. No parlo de la mecànica de la lectura: la comprensió és una
cosa molt més complexa. Per comprendre un text l’has de situar en el
seu context. Hi ha molts estudis sobre això. Un nen amb problemes de
comprensió lectora, però molt seguidor del Barça entén una crònica d’un
partit molt més bé que no pas un nen amb bona comprensió però que no sap
absolutament res del Barça. La clau és el coneixement previ. Has de
tenir dades del món per a entendre un text. Aprendre a llegir és una
feina que no s’acaba mai.
—I per què és important l’edat de nou anys?
—Fins a nou anys, els nens aprenen a llegir. A partir dels nou, aprenen
llegint. Quan aprens llegint, com més ric sigui el teu vocabulari, més
fàcilment llegeixes. I com més fàcilment llegeixes, més coneixement
assoleixes. Entres en un cercle virtuós: l’enriquiment mutu de la
lectura i el coneixement. Si tens solament un vocabulari de subsistència
de cinc-centes paraules, tindràs problemes amb qualsevol text. Com que
no l’entendràs, acabaràs detestant la lectura.
—No ensenyem prou vocabulari?
—Un estudi dels Estats Units va comptar les paraules que els nens senten
cada hora segons el nivell socioeconòmic. Vaig intentar replicar-lo
aquí. M’he passat moltes hores comptant paraules en diferents àmbits. No
són dades estrictament científiques, però sí que són orientatives i
coincideixen molt amb les d’aquest estudi. Hi ha nanos que senten al
voltant de vuit-centes paraules per hora. N’hi ha que en senten prop de
mil sis-centes. Al cap de l’any, pot passar que, entre dos nanos de
quatre anys dels nivells extrems, un hagi sentit quaranta milions de
paraules més que l’altre. Són en mons diferents. Ho tinc molt clar: bona
part del nostre fracàs escolar és un problema lingüístic. Tenir
vocabulari no és solament una llista de paraules, vol dir que tens
coneixement del món. És allò que deia Wittgenstein: “Els límits del meu
llenguatge són els límits del meu món.”
—Si depèn del nivell socioeconòmic, doncs, el problema comença a casa.
—Per això l’informe PISA sempre diu que l’instrument amb més capacitat
predictiva del resultat d’un nen és la quantitat de llibres que tens a
casa. Les famílies que en tenen més, fan servir més oracions
subordinades. Tothom parla del pensament crític. Si vols que un nano
sigui crític, ensenya-li subordinades. No hi ha manera de pensar
críticament sense conjuncions. Sembla simplista. Però és així. Si vols
que el teu fill sigui autònom i crític, ensenya-li subordinades i
conjuncions.
—Parleu de quatre punts de fractura en l’ensenyament. Quins són?
—El primer són els quatre anys. El segon són els nou, quan es veuen amb
més claredat les trajectòries divergents. Els nens que han sentit
quaranta milions de paraules fan una trajectòria ascendent; els que
tenen un vocabulari pobre, s’estanquen. El tercer és el pas de la
primària a la secundària. L’entrada a l’ESO és un xoc per a molts nens,
que es troben perduts. L’últim és al final de l’ESO, quan molts es
troben en una situació existencialment complexa. No han de decidir què
faran, sinó què no faran: què renuncien ser. És la primera vegada que
han d’avaluar seriosament les seves capacitats.
—Si de tot plegat ja n’hi havia indicis d’ençà del 2010, per què no s’ha reaccionat a temps?
—Vés a saber: n’hi ha que fa molts anys que ho avisem, i ens han dit que
som uns mestres vellets que enyorem el passat. Mireu, PISA divideix el
resultat en set franges. A les dues superiors, hi ha els alumnes que
estan perfectament capacitats per a integrar-se en un món complex. A les
dues franges inferiors, els manquen els recursos elementals per a
fer-ho. El 2009 hi havia un 11% dels alumnes a les dues superiors i un
19% a les inferiors. Això és molta diferència. La cosa lògica serien
xifres més semblants a totes dues bandes. En les franges de
l’excel·lència, hem baixat fins al 9%. Al nivell de deficiència hem
pujat fins al 30%.
—I què ha passat?
—A Catalunya ens hem centrat completament en el benestar psicològic del
nen i ens hem oblidat que l’educació també té una funció política. No
parlo d’ideologia. Però has de retornar a la societat allò que la
societat hi posa. Has de capacitar. Barcelona pot permetre’s el luxe de
tenir un nivell baix d’excel·lència perquè importa talent. Però això no
pots mantenir-ho.
—D’on ve això de posar el benestar psicològic de la canalla al centre?
—El factòtum de PISA, Andreas Schleicher, va dir fa uns quants anys que
ens havíem de fixar en Finlàndia. Aquí se’n van escriure molts llibres.
Jo sempre deia: “Aneu a Sòria. Tenen resultats millors que no a
Finlàndia i el viatge és més barat.” Fa uns dies, Schleicher va dir al
Financial Times, sobre Finlàndia: “Els estudiants s’han convertit en
consumidors i els professors, en proveïdors de serveis.” Segona cita:
“No hem de cercar el benestar dels alumnes a expenses de l’èxit
acadèmic, sinó mitjançant l’èxit acadèmic.” I tercera: “Ens pensàvem que
Finlàndia era la recepta de l’èxit, però vint anys després no sabem si
és part de la solució o part del problema.” És terrible! Ara som en
aquest desconcert. Als qui tenien el referent de Finlàndia se’ls ha
trencat la joguina.
—I la reacció del departament què us ha semblat?
—Molt desconcertant. Han causat una crisi de país. Em fa l’efecte que el
president ha volgut prendre iniciatives a l’esquena de la consellera.
Després d’haver dit la consellera: “Ja sabem quines mesures cal prendre i
són aquesta, aquesta i aquesta”, el president va decidir convocar els
portaveus de cada partit. Illa, lògicament, li va respondre: “Aleshores
retireu les mesures, no?” I ara volen una comissió de savis. A veure:
qui governa ha d’assumir el risc de governar. Tens totes les dades:
parla amb els docents, parla amb els inspectors. No deleguis, perquè com
més gran i variada sigui aquesta comissió, més se centrarà en qüestions
ideològiques.
—Tenim un problema amb la formació dels professors?
—Mireu, tothom parla d’equitat i si no en parles, no tens ànima. Has
d’estar-hi a favor. L’equitat es pot mirar d’assolir de mil maneres,
però n’hi ha una sine qua non: detectar aviat els problemes
d’aprenentatge. Si això no ho tens resolt, ja pots invertir cèntims.
Estem ben formats per detectar aviat aquests problemes i donar-los
resposta? Crec que no.
—I això ve de la formació que reben?
—Òbviament. Avui, a Catalunya, és més fàcil que un mestre surti de la
facultat coneixent tots els discursos a favor de la fi de l’escola que
no pas amb un coneixement ferm d’allò que significa la dislèxia. Ser
mestre és un ofici. Pots tenir tota la bona voluntat, però has de saber
escriure. I escriure amb un estil. I en els teus textos hi ha d’haver
informació significativa. Si no, per més que tinguis la intenció més
bona del món, acabaran dient-te adeu. S’ha de saber l’ofici, i l’ofici
de mestre és molt complicat. Tant de bo m’equivoqui, però no veig
aquesta capacitat de detecció primerenca.
—Hem abaixat el llistó?
—I ha augmentat la complexitat. Quan vaig arribar a treballar a escola, a
vint-i-un anys, tan sols hi havia una farmaciola amb aigua oxigenada i
mercromina. Ara són més complexos els problemes de la salut dels
alumnes, la composició dels grups, la integració. Que consti que hi
estic a favor: vaig treballar en una escola d’educació especial que em
semblava un gueto inadmissible. Jo pensava: “En tot el dia, aquests nens
no han tingut cap oportunitat de sentir un company formulant una frase
ben estructurada. Això els manca i és elemental.” Per tant, estic a
favor de la integració. Però la integració no es pot resoldre amb bones
intencions. Necessites dotació, formació, bons professionals i, moltes
vegades, dos professors per aula.
- —El problema dels recursos fa temps que l’arrosseguem.
—Sí, no descobrim res. També s’ha de dir que no per tenir més recursos
els resultats són més bons. El País Basc fa servir molts més recursos
que Catalunya i els resultats també hi han baixat. L’augment de recursos
és la resposta meravellosa de qualsevol polític. Però això no vol dir
res. La clau són els punts de fractura. En les primeres eleccions que va
guanyar, el programa polític de Tony Blair era: “Educació, educació,
educació.” Aquí ens semblava un referent. Va augmentar el pressupost
educatiu com no s’havia fet mai. I els resultats van baixar. En educació
o en sanitat, sempre caldran més recursos. Més especialistes, més
espais, més màquines. Has de tenir els recursos necessaris, però has de
saber invertir-los. -
—També ha canviat el pes de la tecnologia a l’aula.
—Quan era conseller d’Educació, Ernest Maragall va impulsar el projecte
1×1, un ordinador per a cada alumne. Ell tenia una gran confiança que
això resoldria els problemes. Vaig visitar una aula per veure com
funcionava. Tots els alumnes miraven l’ordinador i donaven l’esquena al
professor, que era darrere seu. Vaig pensar: “Això no pot funcionar.”
Perquè la relació pedagògica fonamental és cara a cara. Pots estar
d’acord amb mi o no, però si em mires a la cara saps si sóc un fantasma,
si crec en allò que dic. No hi ha substitut per a la relació cara a
cara, però, dit això, ha de tenir complements. A Mesopotàmia feien
servir les tauletes d’argila. A Grècia, les tauletes de cera. Necessitem
complements.
—Esteu a favor de prohibir l’ús del mòbil als centres?
—No m’ha arribat cap estudi longitudinal seriós per a poder dir sí o no a
les tecnologies. Les tecnologies milloraran i n’hi haurà més. Són molt
atractives. Qui té un problema són els adults, no els nanos. Vagis on
vagis veus adults amb un mòbil. Si el mòbil mereix tant d’interès per
als adults, què ens fa suposar que els nanos no el valoraran? Em penso
que allò que ens fa por de les tecnologies és que situen els adults
davant la responsabilitat de donar la tabarra. L’informe PISA diu que
els alumnes que tenen prohibit l’ús del telèfon mòbil a l’escola són els
qui el fan servir més, de nit, quan se’n van al llit. Això no és un
problema del mòbil, sinó dels pares.
—Saber dir prou i predicar amb l’exemple.
—El pilar fonamental d’una persona educada és la capacitat de postergar
la gratificació. Enmig d’aquesta entrevista, no em puc treure la sabata i
gratar-me el peu. Saber gestionar les respostes adients segons el
context adient és essencial en una persona educada. Això no es diu, però
cal educar en la repressió, en l’autorepressió, en la inhibició. Si hi
renunciem, eduquem malament. La sobreprotecció és una mena de
maltractament: has d’educar en la contenció. No cal ser masoquista ni
reprimir constantment, però has de saber que, si vas en transport
públic, és important que tinguis cura de la higiene, per exemple.
—Però més enllà de la responsabilitat dels pares, no hi ha
d’haver cap regulació? L’ús del mòbil té efectes sobre la memòria o la
capacitat de concentració.
—Sóc de pagès i una aixada o una falç em semblen tecnologies molt més
perilloses. Heu vist com tenen l’esquena, els pagesos, de tant fer-les
servir? Són armes de lesió massiva. Per què ha de tenir efectes
necessàriament negatius, un mòbil? Les noves tecnologies són com
pròtesis antropològiques. Amplifiquen allò que ja ets. Si t’interessa la
poesia romàntica búlgara, ara tens més a l’abast d’aprendre búlgar i
especialitzar-t’hi. Ara: si només estàs interessat en la pornografia,
també la tens més a l’abast. I si vols saber com es fa una bomba, ho
trobes més fàcilment. La cosa important és educar la mena de persona que
ets. Hi ha gent que es creu més impecable moralment com més capacitat
d’indignació demostra, i em tenen fart. És un puritanisme molt estrany.
El mòbil trivialitza si no tens cap manera de compensar la
trivialització, però l’obligació de formar-te és teva.
—Veig que sou optimista, amb això de la tecnologia.
—Home, l’alternativa és molt depriment. La societat sempre és molt més
complexa i més intel·ligent que no pas els nostres esquemes sobre la
realitat. Quan hi ha gent que es queixa que el món s’enfonsa, no
s’adonen que l’única cosa que s’enfonsa és la seva imatge del món.
—Al principi m’heu dit que fa prop de quinze anys ja hi havia
indicis dels resultats actuals en l’ensenyament. Amb els indicis
d’avui, què podem preveure que passarà d’ací a quinze anys?
—En aquest cas sí que no sóc gaire optimista. Hi ha un fenomen molt
important: les famílies cada vegada dediquen més recursos a completar la
formació dels seus fills. Les famílies que s’ho poden permetre han
arribat a la conclusió que amb l’escola tota sola no n’hi ha prou.
Aquests darrers deu anys, la despesa de les famílies en educació ha
crescut d’un 30%. I aquí hi ha una diferència molt notable entre les
famílies pobres i les riques. Les pobres acudeixen a acadèmies i classes
particulars per a reforçar l’aprenentatge dels fills; les riques, per
ampliar-ne els coneixements. Per això em fa angúnia la paraula equitat.
Jo vull que els pobres tinguin bons resultats. Que els resultats dels
rics són estratosfèrics? Endavant. A mi em preocupen els resultats dels
pobres. Per cert, això no s’ha destacat enlloc: els rics també ploren, a
Catalunya. No tenen resultats gaire significatius.
"Sobre el arte de leer. Diez tesis sobre la educación y la lectura"" Gregorio Luri. Plataforma
Editorial. Barcelona 2020. (104 pags.) Muy interesante, con decir que
lo he releido lo menos 3 veces. Expone cómo es el lento aprendizaje de
la lectura por parte del cerebro. Opina que "carecemos de una didáctica
de la literatura". Que "es necesario hablar bien para leer bien" y
expone la importancia de tener mucho vocabulario. Que la clave de todo
está a los 9 años de los niños. En fin, una joya. (libro muy recomendado)
No és pot dir millor ni amb menys paraules. Gràcies per les seves impagables reflexions, sr. Luri