30 de desembre del 2021

Puja l'IPC del 2021, taxa interanual del 6'7%

 

Marta Sánchez Iranzo • 30 desembre 2021


L'Índex de Preus de Consum (IPC) ha pujat un 1,3% al desembre amb relació al mes anterior, l'augment més gran en taxa mensual en 38 anys, des de desembre de 1983, apunten des de l'INE. Ha disparat la seva taxa interanual fins al 6,7%, més de dos punts per sobre de la taxa de novembre (5,5%) i el seu nivell més alt en 29 anys, a causa de l'encariment de la llum i, en menor mesura, dels aliments.

 
Amb la dada de desembre, el més elevat a Espanya des de març de 1992, l'IPC interanual encadena la seva dotzena taxa positiva consecutiva, segons les dades avançades publicades aquest dijous per l'Institut Nacional d'Estadística (INE). Segons Estadística, en el comportament interanual de l'IPC destaca la pujada dels preus de l'electricitat, major al desembre d'enguany que en igual mes de 2020, i, en menor mesura, dels aliments, els preus dels quals van baixar l'any passat.
El preu dels carburants a la baixa
Per contra, els preus dels carburants i lubrificants per a vehicles personals han baixat al desembre d'enguany, en contrast amb la pujada que van experimentar un any abans. Per contra, l'INE destaca un descens dels preus de l'electricitat al novembre d'enguany enfront del mateix mes de l'any passat.  L'INE incorpora en l'avanç de dades de l'IPC una estimació de la inflació subjacent (sense aliments no elaborats ni productes energètics), que va augmentar al desembre quatre dècimes, fins al 2,1%, amb el que se situa gairebé cinc punts per sota de la taxa de l'IPC general.


Pujada mensual rècord des de 1983

En taxa mensual, l'IPC va encadenar el seu cinquè repunt consecutiu en pujar un 1,3% al desembre, un punt per sobre de l'ascens registrat el mes de novembre. Es tracta de la pujada més gran mensual de la inflació en un mes de desembre des de l'any 1983. En l'últim mes de 2021, l'Índex de Preus de Consum Harmonitzat (IPCA) va situar la seva taxa interanual en el 6,7%, més d'un punt per sobre del mes anterior. Per part seva, l'indicador avançat de l'IPCA va pujar un 1,2% en taxa mensual. L'INE publicarà les dades definitives de l'IPC de desembre el pròxim 14 de gener.


La dada d'IPC interanual de desembre s'utilitza en alguns convenis com a referència per a les revisions salarials. Aquells convenis que continguin una clàusula de salvaguarda per a compensar la pujada inicial de l'any amb l'IPC interanual de desembre hauran de prendre com a referència el 6,7% en cas que l'INE acabi confirmant la dada a mitjan gener.


Taxa d'estalvi de les llars al 3,7%
Per contra, les llars espanyoles han situat en el tercer trimestre de l'any la seva taxa d'estalvi en el 3,7% de la seva renda disponible, taxa 1,2 punts inferior a la registrada en el mateix trimestre de 2020, després de disparar-se la seva inversió, augmentar el seu consum i reduir el seu estalvi, segons ha informat aquest dijous l'Institut Nacional d'Estadística (INE).


Eliminant els efectes estacionals i de calendari, la taxa d'estalvi de les llars es va situar en el 10,9%, la qual cosa suposa 1,7 punts més que en el trimestre anterior, però tres punts menys que en el mateix trimestre de 2020.


Les famílies espanyoles van estalviar entre juliol i setembre un total de 6.547 milions d'euros, un 22,3% menys que en igual període de 2020, i van elevar la seva despesa en consum un 3,3%, fins als 168.148 milions d'euros, després d'augmentar la seva renda disponible un 1,2%, fins als 175.101 milions d'euros.

 
Imatge principal: Imatge de recurs d'una factura / Europa Press

29 de desembre del 2021

Portades (espanyoles) que amaguen el fiasco de la justícia espanyola amb Valtonic



 

Cal tenir nervi per ometre en portada l’enèsim fracàs de la justícia espanyola fora del territori espanyol. El tribunal d’apel·lacions de Gant, a Bèlgica, ha considerat aquest dimarts que les cançons del raper Valtònyc, per les quals Espanya en demanava l'extradició, no són delicte d’amenaces a Bèlgica i, per tant, no el pot entregar. Es fa estrany que a les portades dels diaris no hi apareguin títols tipus “Audiència Nacional, deixi-ho córrer” o “Els jutges belgues acaben amb la farsa de la justícia espanyola”, tal com van titular El Periódico i El País l'endemà de la detenció del president Puigdemont a Alemanya, pensant que seria immediatament extradit.
 
 Els diaris ja havien condemnat Puigdemont abans que la justícia alemanya —la de Bèlgica vindria després— el deixés lliure amb raonaments semblants als que ahir es van fer servir per considerar que Valtònyc ha defensat el seu dret a la llibertat d’expressió. Que alguna cosa no funciona a la justícia espanyola és obvi quan no li donen la raó cada cop que ha de sortir a defensar les seves sentències fora del territori espanyol. I no és el primer cop.
 
 Només El Punt Avui, l’Ara i La Razón en diuen alguna cosa en portada. El títol del diari del Grupo Planeta fa riure, encara que es facin els ofesos. “Bèlgica menysprea la justícia espanyola”, diu, sense considerar els raonaments jurídics dels jutges belgues, que, per segon cop, neguen l’extradició del cantant mallorquí. La justícia no és cosa de menyspreus ni d’elogis, sinó de drets. Què dirien si els tribunals belgues els haguessin donat la raó? Que són una de les meravelles del món, que si l’estat de dret, que si la Democràcia Consolidada™, etcètera. S'hi coneix, que quan les sentències no coincideixen amb els seus desitjos ja no són justes i cal ignorar-les.
 
 El drama de tot plegat és que quan arribi el veredicte sobre les sentències als líders de l’1-O, els lectors d’aquests diaris s’enduran un esglai dels que fan època. Més important, encara, és el fet que els drets que Valtònyc ha protegit i defensat a Bèlgica no es tenen en la mateixa consideració a la justícia ni entre la premsa espanyoles, que els haurien de defensar per defecte. Quina pena.
 
 

24 de desembre del 2021

Francesc Macià, breu ressenya

  

 
Un 21 de setembre de 1859 neix a Vilanova i la Geltrú Francesc Macià i Llussà. Fill d'una família benestant gràcies al comerç de l'oli de les Borges Blanques, cursa estudis d'enginyeria a l'Academia militar de Guadalajara. Un cop integrat a l'exèrcit espanyol, és partidari de la seva modernització. Destinat a Lleida (1887), coneix a Eugènia Lamarca, s'hi casa i entra als cercles distingits de la societat lleidatana.

Tot i la seva trajectòria, els fets del Cu-cut (1905) el fan virar vers posicions catalanistes, abandonar la carrera militar i presentar-se amb Solidaritat Catalana a les eleccions (1907), sortint escollit pel Congreso de los Diputados diversos cops. Avorrit de les discussions parlamentàries a Madrid, es radicalitza entorn als plantejaments republicans i federalistes.

Així, inspirat en la lluita irlandesa, funda Estat Català (1922) i protagonitza accions contra la dictadura de Primo de Rivera des de l'exili, com l'intent d'alliberar Catalunya per Prats de Molló (1926). Arran d'aquesta insurrecció frustrada és detingut per la Gendarmerie i jutjat a París però guanya gran popularitat. Condemnat a dos mesos de presó, que ja ha complert en preventiva, és alliberat, s'exilia a Bèlgica i comença una gira per les comunitats catalanes de Llatinomèrica per sumar suports a la causa independentista.

Amb la caiguda de la dictadura, conflueix amb Estat Català a la gestació d'ERC i guanya -contra pronòstic- les eleccions del 12 d'abril de 1931 a Catalunya. Dos dies després, avançant-se a Madrid, proclama la República catalana i comença les operacions per fer realitat l'estat naixent.

El 17 d'abril, el govern republicà espanyol provisional envia apressadament tres ministres a Barcelona per forçar Macià a retirar la seva proclamació. Després de llargues i tenses negociacions, Macià acaba cedint -a contracor- a què l'autonomia de Catalunya es concreti en la restauració de la Generalitat.

Un cop aprovat l'Estatut de Núria després d'una carregosa tramitació parlamentària a Madrid, guanya les primeres eleccions autonòmiques i forma govern com a 122è president de la Generalitat (1932), càrrec que ostenta fins la mort el 1933.


· · · · ·
Si us agrada, compartiu-ho i seguiu l'Esguard Històric
> enllaç al blog: http://esguardhistoric.blogspot.com

20 de desembre del 2021

L’Estat paga el doble per un alumne de l’escola pública que per un de la concertada




Els defensors de l’escola concertada demanen al govern de la Generalitat que recordi el cost que suposa cada estudiant per l’administració per acabar amb els atacs que reben per part d’alguns partits polítics
 
 
L’escola concertada ha demanat al Govern que posi els números sobre la taula i que es reveli quin és el cost real de la plaça escolar. Aquesta petició té la voluntat de combatre els atacs que l’escola concertada rep d’alguns partits polítics que exigeixen que els recursos públics només es destinin a l’escola pública. Aquesta exigència d’alguns sectors polítics obligaria a acabar amb els concerts educatius.
 

La realitat és que un alumne de l’escola concertada li costa a l’Administració menys de la meitat que un de la pública. Segons l’informe Dades i xifres del Curs Escola 2014-2015, el cost total per alumne en els centres públics de mitjana és de 6.940 euros, un cost que l’administració finança en la seva totalitat. Tanmateix, en el cas dels centres concertats, l’Estat aporta menys de la meitat d’aquesta xifra, quedant-se per sota dels 2.900 euros.
 
L’Agrupació Escolar Catalana (AEC), que concentra els centres concertats laics, va enviar un comunicat en el qual animaven a les forces polítiques del país a impulsar i fer públic l’estudi del cost de la plaça escolar perquè sigui evident l’estalvi que suposa a l’Administració pública la insuficiència del concert educatiu. Segons el president d’AEC, Oriol Blancher, “estem farts d’estar sota sospita, cansats de sentir que ‘robem’ diners públics quan, realment, és al revés, ja que, segons la llei d’Educació Catalana (LEC), tenim un problema de finançament insuficient que ens obliga a demanar als pares l’aportació d’una quota perquè els nostres centres siguin viables.

 
Per tant, la polèmica sobre la necessitat o no de mantenir les escoles concertades, que ja ve de lluny, és més una qüestió ideològica que no pas econòmica. Ja que des d’un punt de vista econòmic, la concertada és el model més rendible per l’erari públic, ja que només ha de pagar la meitat del cost de l’alumne. A més, s’ha de tenir en compte que nou de cada deu pares espanyols consideren que l’Estat ha de “finançar a les famílies l’opció de què els seus fills estudiïn en una escola concertada, segons s’explica a l’estudi Demandes Educatives dels Pares a Espanya.


Des dels sectors defensors de la concertada es justifica la seva existència des d’un punt de vista de la llibertat i la pluralitat.

A més, aquests centres amb copagament reben de l’administració una part de les despeses generals del centre, sense arribar a completar-los, així com el salari del personal docent mitjançant el sistema de pagament delegat (si bé tant la ràtio professor/alumne com el salari del professorat són inferiors als de la pública). Per aquest motiu, els centres es veuen obligats a sol·licitar aportacions voluntàries o a organitzar altres activitats que contribueixin a sufragar el total de despeses de l’escola. Aleshores, si es demanen aportacions voluntàries als pares, és perquè amb el mòdul de concert no es cobreixen totes les depeses que tenen els centres educatius.
 

Dit d’una altra manera, si les escoles concertades passessin a ser públiques, a l’Estat li sortiria molt cara la jugada, ja que s’hauria de fer càrrec d’unes despeses que a dia d’avui no cobreix. Si aquestes escoles fossin públiques, els costos serien molt més grans.

http://www.catdialeg.cat/estat-paga-doble-publica-concertada/

Les quotes de la concertada: retorn a un debat enganyós i perjudicial







Voldríem haver començat aquest editorial parlant de la innovació, tema que serà abordat a la propera 4a Jornada d’Innovació (8 de novembre) i dedicada als ambients d'aprenentatge. O fins i tot a l’acord assolit el proppassat divendres entre les entitats representatives de les titularitats del sector i les organitzacions sindicals per a l’aplicació dels increments salarials del personal docent dels nivells concertats. Però l’actualitat ens condueix per altres camins, preocupants i esgotadors, però que hem d’abordar.

En efecte, divendres vàrem començar el dia amb una sèrie de titulars apareguts a la premsa digital, tant en diaris de Madrid com de Barcelona, del següent tenor: “La guerra de las cuotas de la escuela concertada” (El Mundo); “La escuela pública y la privada se alían para denunciar el concierto de colegios de élite” (El País); “Ensenyament revisarà tots els concerts educatius de primària. La conselleria vol acabar amb els pagaments camuflats de l'escola concertada” i “Les famílies denuncien que els col·legis concertats els cobren indegudament” (El Periódico). Aquests titulars tenen l’origen en la roda de premsa que dijous a la tarda celebrà la Confederación Española de Asociaciones de Padres y Madres del Alumnado (CEAPA), entitat que té per objectiu la defensa i promoció de l’escola pública, tal com recullen els seus estatuts. En aquesta compareixença es presentà un informe que, segons conclou aquesta associació, posa en evidència que l’escola concertada incompleix la Llei Orgànica del Dret a l’Educació. El motiu que esgrimeixen és l’exigència del pagament obligatori de les quotes mensuals, sota diferents denominacions. Aquesta afirmació arriba després que una empresa especialitzada en la metodologia mystery shopper hagi registrat, a través de visites a les escoles fent-se passar per futurs clients, la quantia de les quotes que es demanen i la transparència en la comunicació donada a les famílies. Que nosaltres coneguem, l’estudi no aborda si el mòdul del concert que reben les escoles visitades és o no suficient per cobrir els costos. En aquesta matèria, no hi entren.

Aquesta confederació acaba adreçantse al Govern central per afirmar que la concertació s’entén com a subsidiària al sistema públic educatiu i demanar que no es pugui concertar si l’escolarització pot ser coberta des del sistema públic. També exigeix el compliment de la Constitució pel que fa a la gratuïtat dels ensenyaments en tot allò que contempli la Llei.

Ressorgeix el debat entorn les quotes que percep l’escola concertada, qüestió recurrent que constitueix una excel·lent base per al discurs demagògic. I un altre cop es troba a faltar que es faci esment a l’autèntica realitat: el mòdul de concert és insuficient per mantenir el cost escolar. Però sembla molt més productiu anar reiterant aquests debats que afrontar d’un cop per sempre la injusta realitat de l’infrafinançament, sobretot si el debat perjudica l’escola concertada, i és aprofitat per diversos grups en interès d’arraconar o fer desaparèixer l’opció dels centres concertats.

Com respondre a aquests titulars? Com rebatre aquests discursos interessats i esbiaixats? A aquestes alçades, tots tenim molt clares diverses certeses, que no per conegudes, està de més recordar.


La primera, que el mòdul econòmic del concert ha de garantir que el servei d’interès públic educatiu es presti en condicions de gratuïtat. En conseqüència, els costos d’escolarització no haurien de ser en absolut un factor que incidís de manera determinant en la decisió dels pares i mares a l’hora de triar l’escola de la seva preferència. Però, com mostren les dades d’Estadística del finançament i la despesa de l’ensenyament privat, són també públiques i notòries la desigualtat i discriminació en aquest finançament. Segons l’informe anual Datos y Cifras del curso escolar 2014-2015 del Ministeri d’Educació, el cost total per alumne als centres públics és de mitjana de 6.940 €, cost que l’Administració finança en la seva totalitat. Però, en el cas d’un centre concertat, l’Administració finança pràcticament menys de la meitat d’aquesta xifra, restant per sota dels 2.900€.


La segona, que el concert cobreix al voltant del 50% de despeses totals dels centres concertats. Una realitat coneguda, però que no podem deixar d’insistir que sigui també reconeguda de forma oberta i diàfana per les forces polítiques, pels grups parlamentaris, per les entitats socials del país, pel govern, per tots aquells que, en definitiva, ostenten una responsabilitat directa o indirecta en el món educatiu, i que s’apliquin les mesures correctores necessàries per eradicar aquesta injustícia i il·legalitat.


La tercera, que de manera esporàdica però contundent, els alts representants de l’Administració reconeixen la manca de finançament de l’escola concertada. Quan l’actual conseller d’Afers Exteriors, Ernest Maragall, ho fou d’Educació l’any 2007, afirmava contundentment que les quotes que paguen les famílies a l’escola són voluntàries, però a la vegada també són absolutament imprescindibles, alhora que declarava que se n’havia de negociar el finançament per fer aquestes escoles viables i sostenibles. Anys més tard, al 2017, la consellera Meritxell Ruiz reconeixia amb claredat que Hem d'explicar que l'educació en els centres concertats no és gratuïta del tot. La Generalitat no paga el 100% de l'escolarització. Per tant, això vol dir que les famílies han d'afrontar un pagament. Però els centres no expulsen ningú per no pagar. El que hem d'intentar és tenir més recursos perquè l'escolarització sigui gratuïta per a tothom. Ben recentment, el proppassat mes de setembre, el conseller Josep Bargalló afirmava que Hi ha centres concertats que fan una funció social evident i reben un finançament insuficient, com també hi ha centres públics que realitzen una funció social o que compten amb un volum d’alumnes amb necessitats educatives especials que reben un finançament insuficient. I el Síndic de Greuges afirma que “el concert cobreix al voltant del 60% de les despeses totals dels centres concertats, mentre que la resta es cobreix fonamentalment amb les quotes de les famílies per serveis escolars i activitats complementàries (35%) i altres ingressos (Informe La segregació escolar a Catalunya (II): Condicions d’escolarització, Novembre 2016; pàg. 53).


La quarta, que com ja hem afirmat en diverses ocasions de forma rotunda i inqüestionable, som els primers a qui no ens agrada en absolut trobar-nos en la situació d’haver de demanar ajuts als pares i mares. Que el nostre discurs hauria de ser el de la pluralitat i el de la llibertat, sense conduir-lo a temes de costos del servei per a les famílies. Que no ens trobem en absolut còmodes amb el fet que el factor econòmic esdevingui en alguns casos tan determinant a l’hora de triar escola. Ens agradaria prescindir de les aportacions voluntàries, però en conseqüència el mòdul del concert hauria de correspondre al cost escolar real. Que els centenars de milers de famílies que confien en nosaltres són coneixedores del caràcter voluntari de les quotes i de la despesa que significa efectuar serveis i activitats concrets. Que hi hagi grups que converteixin aquesta necessitat de col·laboració voluntària per part de les famílies en una exigència obligatòria d’abonar les quotes forma part d’uns interessos clarament contraris al nostre sector. A aquests els convé anar repetint aquest discurs per transformar les mentides en veritat.

La cinquena, que el règim de concerts no és més que l’instrument que articula un servei d’educació per a tothom en un marc de llibertat. És la fórmula per fer efectiu un conjunt de drets fonamentals, reconeguts nacionalment i internacional: el dret a triar centre educatiu d'acord amb les pròpies conviccions i criteris de pares i mares, el de creació i direcció de centres, una educació bàsica i obligatòria en règim de gratuïtat. És l’expressió d'un dret fonamental que afecta i concerneix directíssimament els pares i les mares. Uns pares i unes mares que, de la mateixa manera que actuen quan trien escola, decideixen amb el seu vot la formació política que consideren que s’avé millor al seus interessos o ideologia. En un context de societat en llibertat, el concert és una manifestació més del dret a escollir. Creiem sens dubte en el respecte a la llibertat d’ensenyament, en la llibertat de creació de centres i en la llibertat d’elecció entre centres públics o centres d’altres titularitats. I que molts dels valors que configuren avui Catalunya s’han preservat gràcies a la presència al llarg de molts anys, segles en alguns casos, dels centres que representem. Que les nostres institucions han mantingut vives la llengua i les tradicions del país, especialment en moments de manca de llibertats democràtiques. Generacions senceres de catalans n’han gaudit.

La sisena, que malgrat els anys transcorreguts i les bones -o no tan favorables- intencions d’alguns grups o forces polítiques que han exercit el poder, no s’han produït actuacions que hagin millorat la situació en el seu fonament. I que no sembla, a hores d’ara, que les intencions hagin de variar en aquest sentit. Tenim l’evidència més recent en l’actual Pla de Govern. Un Pla que, com dèiem fa unes setmanes, comença per refermar l’educació com un servei públic educatiu, contrariant el que diuen l’Estatut i la LEC quan afirmen que és un servei d’interès públic. Que només fa una menció, i de manera residual, a la Llei d’Educació de Catalunya, i també un únic esment al Servei d’Educació de Catalunya definit per la LEC. En un context en què es parla de pressupostos, de negociacions dels grans comptes, amb forces que de manera diàfana han mostrat el seu rebuig a l’escola concertada. Amb el ressò de les paraules recollides als diaris el proppassat divendres, segons les quals “Ensenyament vol que el finançament públic dels centres concertats sigui flexible i depengui del context socioeconòmic del centre”. És a dir, que hi pot haver escoles concertades que necessitin més finançament que d’altres, “en funció del projecte educatiu, del nombre d’alumnes que tinguin amb necessitats especials o del nivell econòmic de les famílies”. Continuen afirmant les notícies de divendres que la conselleria no descarta que hi hagi centres “que no necessitin finançament”. “Som conscients que s’ha de regularitzar perquè el concert és un instrument jurídic per garantir l’escolarització universal, però és incompatible amb el cobrament d’aquestes quotes”, assenyala un portaveu. Segons recullen els diaris, les úniques quotes que el departament podria acceptar “són les derivades de la diferència per la sisena hora lectiva o per serveis complementaris, per a alguns dels quals, com el menjador i les activitats extraescolars, també existeixen beques”.

Cada cop estem més convençuts que si nosaltres mateixos, acompanyats de les nostres comunitats educatives, no ens reafirmem en un discurs de defensa de la nostra escola, dels nostres projectes i de la llibertat i pluralitat de la nostra societat, acabarà triomfant el missatge espuri que l’escola concertada no està compromesa amb l’acció social ni amb el compliment de les lleis. Ben lluny de la realitat.
 

L'acord històric del G20 per la taxa internacional de les multinacionals

 


 

L'acord històric del G20 per la taxa internacional de les multinacionals


Barcelona. Dissabte, 10 de Juliol 2021.
 Marta Sánchez - El Nacional

Després de dos dies de negociacions, els ministres de Finances i els governadors dels bancs centrals del G20 han tancat aquest dissabte un acord per a una taxa interna-cional d'almenys el 15% a les multinacionals amb una facturació superior a 750 milions d'euros i perquè les empreses, especialment les digitals, paguin impostos allà on operen malgrat que no hi tinguin presència física.



L'acord sobre aquest mecanisme, consensuat l'1 de juliol per 130 països i jurisdiccions dels 139 que formen part de l'anomenat marc inclusiu de l'Organització per a la Cooperació i el desenvolupament Econòmics (OCDE), ha estat titllat com a  "històric", segons han remarcat els ministres i banquers en la declaració final, perquè tractarà d'evitar que les multinacionals s'allotgin en paradisos fiscals i evitin pagar impostos.
 

El resultat "d'un esforç comú"

"Aquest és el resultat d'un esforç comú. Espero que els països que no s'han sumat canviïn la seva decisió",  ha declarat el ministre italià de Finances, Daniele Franco.

A la Unió Europea, Irlanda, Hongria i Estònia, que han atret durant anys la inversió privada pels seus tipus tributaris baixos, han mostrat els seus dubtes per adherir-se a aquest mecanisme, però el ministre italià ha confiat que "canviïn d'opinió" perquè, ha dit, els països del G20 representen al voltant del 90% del producte interior brut (PIB) mundial i això "és una pressió per a la resta".


També la secretària del Tresor dels Estats Units, Janet Yellen, ha dit avui en una trobada amb la premsa que els països del G20 intentaran entendre fins a l'octubre les reticències d'aquests estats per sumar-se a l'acord global d'imposició a multinacionals. No obstant això, ha emfatitzat, "no és essencial que tots ells estiguin dins".

 

Les bases del mecanisme
 
El sistema fiscal se sustenta en dos pilars; el primer fa a totes les companyies amb una facturació mundial superior als 20.000 milions d'euros i amb una rendibilitat - relació entre beneficis i ingressos - superior al 10%. Els països en els quals aquests grups obtinguin ingressos superiors a un milió d'euros (o 250.000, en el cas de petits Estats) tindran dret a rebre una part de l'impost que hauran d'abonar.

El que s'ha de repartir entre ells és entre un 20% i un 30% del benefici residual, una vegada que el país on tingui la seu la companyia s'hagi quedat amb l'impost corresponent al 10% de la rendibilitat. El ministre francès de Finances, Bruno Le Maire, ha assenyalat en declaracions als mitjans que França ha demanat que sigui del 25%.

El segon pilar és aplicar un tipus mínim de l'impost de societats d’almenys el 15% a les empreses amb una facturació d’almenys 750 milions d'euros. Tot i això, la xifra seguirà sent objecte de debat, després que països com França, Alemanya, Argentina o els Estats Units hagin demanat que sigui més ambiciosa, per sobre d'aquest tant per cent.  "Crec fermament que el 15% no és suficient. Hem de fer més", ha declarat Le Maire
 
 
Acabar amb la "competició a la baixa"
 
Per la seva banda, el ministre alemany de Finances, Olaf Scholz, ha indicat que aquest sistema global acabarà amb la "competició a la baixa" dels països per atraure inversió privada i que permetrà millorar la situació de les finances públiques, cosa especialment evident amb l'actual crisi del coronavirus.

Així, es pretén evitar "pràctiques injustes" en l'àmbit de la competència que contribueixin a l'escalfament global, perquè les empreses en un territori amb una legislació mediambiental més laxa no tinguin un avantatge competitiu respecte a altres establertes en regions més estrictes.

 https://bit.ly/3yLfhcU

 

 

 

 ---

 

19 de desembre del 2021

Les millors fotografies de la manifestació multitudinària en defensa de la immersió, diss 18.12.2021

 


 

 

18.12.2021 - Fotos de Vilaweb.cat

Milers de persones han ocupat avui el centre de Barcelona per defensar la immersió lingüística i el model educatiu de Catalunya. La mobilització, convocada per la plataforma unitària Som Escola, ha estat la resposta popular a la imposició judicial del 25% del castellà a les aules i a la campanya de manipulació i assetjament contra l’escola Turó del Drac de Canet de Mar. En l’acte final, que s’ha fet davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), Som Escola ha exigit al govern que sigui valent i blindi la immersió davant de qualsevol ingerència, tant judicial com política. “Ara i sempre, l’escola en català”, ha estat el crit final.

Albert Salamé

18 de desembre del 2021

Dissabte 18 de desembre 3 convocatòries/manifestació en contra de la passivitat del govern

 




11h Arc de Triomf, BCN




 
Marxa de torxes, Pl. Universitat, 19h, BCN.
 
 



Concert de Lluís Llach i molts altres al Palau s. Jordi, en favor de Debat Constituent, a les 20:30h.




___

Sardenya(8) - Bufetada d’Itàlia a Vox en la seva persecució a Puigdemont a Sardenya el passat setembre

 

 

La Cort Suprema rebutja el darrer recurs dels d'Abascal
 
 
Carpetada d’Itàlia a l’escomesa del president Carles Puigdemont. Finalment, la Cort Suprem de Roma ha rebutjat que Vox sigui part en la causa que se segueix al país arran de la seva detenció a l’Alguer, el passat mes de setembre. És més, han condemnat a la formació a costes del procediment. De fet, el passat quatre d’octubre, a la vista sobre l’extradició que es va celebrar a Sàsser, el tribunal italià no els va permetre participar-hi. Vox va presentar recurs, avançat per aquest diari, al cap de dues setmanes. Un recurs que les defenses ja albiraven que no tenia cap recorregut. De fet, els magistrats italians han evacuat el tràmit en tres folis.

 

El recurs reclamava el lliurament immediat del president Puigdemont a la justícia espanyola i que es legitimés la formació de Santiago Abascal per ser part en el procés. Així recorria la suspensió del procediment que el Tribunal de Sàsser va decidir fins que el Tribunal General de la Unió Europea no es definís sobre la seva immunitat. Aquest dijous es va celebrar la vista i la resolució ja ha arribat a les parts, una sonora clatellada a les intencions de Vox en aquest procediment.

 

La decisió del màxim òrgan jurisdiccional on pot arribar aquest procés d’extradició ha “sorprès” a la formació d’Abascal. La vicesecretària jurídica de la formació, Marta Castro, en sortir de la vista oral va declarar que no entenia per què el partit no pot “ser part i continuar defensant la unitat d’Espanya”. De fet, va comparar la situació amb la que va viure Vox al judici del Procés al Tribunal Suprem, on van ser part activa de l’acusació. Al capdavall, la seva petició de penes va servir al tribunal per augmentar les que demanava l’advocia de l’Estat pel delicte de sedició. “Seguirem lluitant i no consentirem que els separatistes segueixin emparant-se a la Unió Europea per aconseguir els seus propòsits de segregar el territori nacional i vulnerar la sobirania nacional”, va sentenciar Castro.
 
Fonts de la defensa de Puigdemont es mostraven confiats en aquesta resolució. Fins i tot, havien qualificat el recurs de Vox de “xarlotada sense recorregut”. Ara bé, el fet que un partit d’extrema dreta espanyolista hagi exhaurit fins l’últim recurs és per a la defensa de l’exili un “éxit argumental” atès que acredita que el judici als independentistes és una causa “obertament política”.
 
La condemna en costes del recurs de Vox de la resolució d'aquest divendres/Quico Sallés
La condemna en costes del recurs de Vox de la resolució d’aquest divendres/Quico Sallés

 

17 de desembre del 2021

Aquest dissabte tots tenim una cita (o dues) a Barcelona

 


 
"La llengua torna a ser l'epicentre del conflicte nacional i, per tant, defensar la llengua catalana avui és, també, defensar que hi ha un conflicte viu i conjurar-nos a guanyar-lo"


O tres. Perquè les convocatòries de demà es multipliquen. Hi ha la convocatòria de Som Escola en defensa de la immersió, a la qual s’ajunta la de l’Assemblea Nacional Catalana, que hi coincideix però marca diferències. Hi ha, evidentment, el concert de Lluís Llach al Palau Sant Jordi a favor de Debat Constituent, pel qual ja s’han venut la gran majoria de localitats, si bé no totes. I hi ha la marxa de torxes contra la repressió que es va convertint en una cita anual de recordatori i compromís amb tots els qui pateixen en la seua pell les conseqüències de defensar el país.

Hi ha, per tant, on triar i decidir, de sobres. En formats, en models i en prioritats. Alguns anirem a totes les que podrem, bàsicament condicionats només pels imperatius purament físics (desplaçament, horaris coincidents, etc.) Però que cadascú faça com vulga i que vaja allà on se senta més còmode i s’expresse com li parega millor, sense retallar en cap cas ni els seus sentiments ni els seus anhels. Ara, per damunt de tot, cal que aquest dissabte siga un nou dia de mobilitzacions d’èxit, com tants n’hi ha hagut ja –ahir mateix, a càrrec dels estudiants–, i com presumiblement tants n’hi haurà d’haver encara, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

En definitiva, importa ser-hi. I alçar la veu. I defensar-nos col·lectivament. L’agressió contra la immersió lingüística, d’una manera molt especial, representa un tomb delicat en la vida dels Països Catalans que no podem deixar passar per alt. I aquesta és la raó per la qual som necessaris al carrer. Per més decebuts que estiguem amb la resposta tèbia, massa tèbia, de les institucions. Per menys ganes que tinguem de caminar al costat de segons qui. Tot això, en realitat, és secundari ara. Perquè per damunt de totes les diferències que puguem tenir nosaltres, i jo he expressat amb claredat les meues cada dia, hi ha la llengua, que és la base del país i allò que el sosté, hi ha la cohesió social que volen trencar des d’Espanya amenaçant la convivència i hi ha el convenciment que el conflicte entre el nostre país i l’estat espanyol ni s’ha acabat, ni s’ha desinflat, ni ha esdevingut secundari.

Aquests dies, hem vist coses molt grosses, que irriten molt. Als parlaments, a les televisions i els mitjans espanyols, als papers publicats, a les parets de l’escola de Canet, una miqueta per tot. Hi ha hagut declaracions, afirmacions i actituds que expressen un odi dantesc, irrefrenable, contra la llengua catalana, contra la nostra pròpia existència nacional.

I per això, segurament tothom mesurarà el que passe demà a Barcelona com una reacció directa a aquest atac descontrolat del nacionalisme espanyol. En part serà així, no ho negaré jo ara, i és lògic. Tots tenim ganes de replicar des del carrer tanta barrabassada irracional. Però no perdem pas de vista que hi ha més en joc, molt més. La llengua torna a ser l’epicentre del conflicte nacional i, per tant, defensar la llengua catalana avui és defensar, també, que hi ha un conflicte viu i conjurar-nos a guanyar-lo. Amb les accions de cada dia que cadascú per separat puga fer. Però quan toca, i dissabte toca, tots junts al carrer. No necessàriament units, en absolut conformes entre nosaltres, però junts. Com un sol poble.



__

16 de desembre del 2021

El govern francès publica una circular que avala la immersió en català. 16.12.2021

 

Foto de Vilaweb

El diputat Paul Molac ha remarcat que aquest sistema educatiu només estarà garantit si hi ha una reforma de la constitució
 

El Ministeri d’Educació francès ha publicat avui una circular en la qual garanteix l’ensenyament immersiu en llengües dites regionals tant en l’educació pública com les que ofereixen les associacions. El document especifica les llengües, entre les quals es troben el català, l’occità, el cors, el bretó o el basc.

El diputat bretó Paul Molac, impulsor d’una llei de defensa i promoció de les llengües minoritzades de l’estat francès ha celebrat la decisió del govern francès, però ha remarcat que la immersió només pot estar garantida si hi ha una reforma de la constitució francesa. 
 
La circular especifica que les llengües minoritzades es poden utilitzar en l’ensenyament públic des de parvulari a la secundària “en el marc dels horaris habituals dels alumnes”.