29 d’abril de 2017

Sala i Martín: ‘Fins al dia de la independència, David Fernàndez i Junqueras són companys meus’



Entrevista al catedràtic d'Economia de la Universitat de Columbia: 'Alguns voldrien fer una constitució com una camisa de força per instaurar una dictadura d'esquerres' 

 

27.04.2017  -  Pere Cardús
Xavier Sala i Martín (Cabrera de Mar, 1962) no fa càlculs electorals ni resta pendent dels interessos de cap partit. Per això pot parlar sense manies i dir què pensa. El cap li funciona de pressa i sembla que ja ha rumiat les respostes abans d’haver sentit les preguntes. Demana als dirigents independentistes una actitud que ‘faci trempar’ la gent. Defensa que cal presentar arguments i resoldre dubtes, però d’una manera que activi i mobilitzi els catalans. Recorda que el plebiscit del 27-S es va guanyar i que el govern espanyol ha de saber que, si impedeix el referèndum amb l’ús de la força, la majoria independentista actual declararà la independència tot seguit, sense esperar res més. A banda d’explicar tot això, en aquesta entrevista parla dels efectes de Trump sobre la independència, d’allò que ens ensenya Jefferson a la Declaració d’Independència dels EUA i de com creu que ha de ser la constitució catalana.

Teniu la impressió que l’independentisme no parla amb prou claredat?
—No sé si aquest és el problema. No crec que sigui una qüestió de parlar més clar o menys. Crec que els màxims dirigents sovint fan coses que fan destrempar. Les eleccions, les votacions i els referèndums no les guanya qui capgira més opinions de l’altre bàndol. La gent que vota una opció tendeix a votar aquella opció. Els canvis es produeixen per la capacitat d’activar o de mobilitzar l’electorat d’uns i altres. Els traspassos de vot són força limitats. I amb la independència passa igual.

Que els suports són força estables des de fa temps…
—Exacte. Per tant, guanyarà qui sigui capaç de mobilitzar més els seus. I això es fa amb una comunicació i una actuació que faci trempar. I no sé què passa, però massa sovint la impressió és que els partits independentistes no fan trempar. Les batalletes constants, els discursos apagats… tot això no ajuda a mobilitzar la gent. Ja entenc que Oriol Junqueras no pot dir determinades coses. En aquell dinar del Moment Zero em sembla que li vaig fer dir una cosa que ell no volia dir. Allò de deixar clar què passaria l’endemà de la data del referèndum si no es podia fer. Si el referèndum és el 24, què farem el 25? Si el 24 ve la policia i impedeix les votacions, què farem l’endemà? Junqueras va dir que això era en el seu programa i no sé què més. No és que parli clar o no, sinó que hi ha una manera de dir les coses que fa destrempar els qui estan disposats a votar a favor de la independència.

Així, ara no és tant el moment d’argumentar i eixamplar la base social com d’engrescar els qui ja han pres posició?
—L’una cosa no és incompatible amb l’altra. Si els arguments s’expliquen bé, la gent torna a agafar energia. Jo sempre he estat favorable a donar tants arguments com pugui ser. De fet, vam fer el Col·lectiu Wilson bàsicament per dotar d’arguments el discurs de la independència. Fa dos anys que no fem res perquè no es necessita cap argument nou. Sempre que hi ha crítiques d’Espanya són les mateixes. No ha sortit cap argument contra la independència de Catalunya que sigui nou. Hem de continuar explicant els arguments i responent totes les preguntes de la gent que pugui tenir por. Jo diria que són principalment els avis.

La qüestió de les pensions?
—Sí. Això es pot explicar d’una manera que els convenci i els faci trempar o d’una manera que encara els creï més dubtes. Segons com expliques què passarà amb les pensions, els pots fer trempar. Jo miro d’explicar-ho d’una manera que els avis que m’escolten els vinguin ganes de sortir corrent a votar que sí. Però l’argument de les pensions hi és i és molt clar.

Heu dit que l’espoliació fiscal no és un argument que agradi a l’estranger…
Cap argument econòmic no és benvist.

Però s’han fet molts independentistes per la via de l’asfíxia econòmica.
—Si ara l’economia tornés a la situació d’abans de la crisi i si el govern oferís un pacte fiscal, estic segur que l’independentisme no s’apagaria gens. Hem arribat a un nivell que les raons dels independentistes ja no tenen res a veure amb l’economia.

Però a l’estranger, aquests arguments per a legitimar la independència no serveixen?
—Diuen que està molt bé que votem perquè hi tenim dret. Però també diuen que no toquem la pera amb la fiscalitat perquè som els rics. ‘Voleu deixar tirats els andalusos, que són pobres?’ Aquesta és la pregunta que sento jo als Estats Units, per exemple.

Hi ha l’exemple de Nova York…
—Sí, és clar. Nova York, que és on visc jo, també som un estat ric amb un dèficit fiscal brutal. Paguem molt als estats del sud com Alabama… El dèficit de Nova York és més petit que el de Catalunya, però l’argument econòmic no convenç ningú a l’exterior.

L’argument més fort per a legitimar la independència és el del principi democràtic?
El dret de votar. ‘Si aquesta gent no vol pertànyer a Espanya, ha de tenir el dret d’anar-se’n.’ Aquí als Estats Units no s’ho han trobat encara, però no tinc cap dubte que el govern federal deixaria votar la independència d’un estat que ho proposés. Ara és molt fàcil dir que no ho permetria perquè ningú no ho ha proposat, però sí que és cert que aquí el sentit democràtic és molt arrelat. Històricament, l’única manera de definir fronteres eren les guerres o el sexe entre els reis. Però ara no té gens de sentit que s’accepti Sèrbia i Croàcia com a països nous fruit d’una guerra i no s’accepti un país creat a partir de les urnes. Els qui van a contracorrent són la gent com Rajoy, que només accepten les independències si s’aconsegueixen amb violència.

Però més enllà dels principis hi ha els interessos…
—Si votem per decidir qui ha de prendre les decisions en un país democràtic, per què no podem votar per prendre una decisió molt important com és la independència? Per què la frontera és una qüestió tabú? No té sentit. I ja hi ha molts llocs on això no s’entén. El plantejament espanyol és una antiguitat que desapareixerà clarament. D’aquí a uns anys ens semblarà estrambòtic que algú s’hagués oposat a una votació per a prendre una decisió. Ara ens sembla una bogeria que les dones no poguessin votar. Als EUA les dones van començar a votar el 1918. Ara sembla mentida. Tan sols fa cent anys que això passava. I la segregació racial va durar fins als anys seixanta. Luther King i companyia són de l’any cinquanta. La llei de no-discriminació es va aprovar als seixanta. I ara ho mires i penses que és molt bèstia. Ara costa de creure. Aleshores, intento mirar la nostra situació amb ulls d’algú del futur i penso que passarà exactament igual.

—L’elecció de Donald Trump afecta l’independentisme de cap manera?
—No ho sé veure. Trump és un personatge molt irracional. Està més preocupat per la seva imatge a Twitter que pel seu país. Es pot llevar un dia i dir que els catalans han de votar i ser independents. I si algú li demana per què ho diu, pot respondre que ho ha somniat o que ha conegut un català o que un jueu li ha dit… Ens pot afectar per aquest factor espontani i imprevist. Alguns ja miren de vincular-nos-hi d’una altra manera. Es vol construir aquest relat segons el qual l’independentisme català és un moviment populista i irracional. Els espanyols miren d’associar-nos al Brexit, a Le Pen, a Trump… Però és obvi que no hi tenim res a veure. De fet, hi tenen més a veure ells, els de Ciutadans, per exemple. La demagògia aquesta de les solucions fàcils la fan ells.

En quines condicions no es podria fer el referèndum? Per què heu parlat de fer una declaració d’independència com a resposta a la impossibilitat de fer-lo?
—Si l’estat espanyol envia la policia als col·legis electorals per impedir que s’obrin, o si apliquen una d’aquestes lleis que els permet prendre el control dels mossos i ordenen que s’impedeixi l’accés als punts de votació, no es podrà votar.

—En una situació com aquesta, s’ha de suspendre el referèndum?
—És que no es podrà fer. No serà homologable. Aniràs a la comunitat internacional dient que han votat sis-centes persones a quatre pobles petits on no ha arribat la policia? Aquest resultat no serveix de res. Els espanyols han de saber que, si envien la policia per impedir la votació, tirarem pel dret.

I una actuació d’aquesta mena de l’estat legitimaria la declaració d’independència?

És que parteixo de la convicció que l’únic referèndum que s’ha fet fins ara es va guanyar. Van ser les plebiscitàries del 27-S. Aquelles eleccions les va guanyar l’independentisme. Gairebé tothom va caure a la trampa de creure que s’havia perdut el plebiscit. I jo crec que va ser culpa d’Antonio Baños, que va sortir a dir que el plebiscit s’havia perdut. Perdona, però en un plebiscit es compten els vots a favor i els vots en contra. Aquells que no s’han mullat no es poden comptar. Són com els vots nuls. Els vots de Catalunya Sí que es Pot o d’Unió eren com aquelles paperetes on algú ha dibuixat un cul. No compten. Ells no van mai dir ni sí ni no. No poden comptar. Ni en l’un sentit ni en l’altre. El resultat va ser de 55% a favor de la independència i 45% en contra.

I de què serveix?
—Amb aquest antecedent, hem d’anar a Espanya i dir: Senyors, ja hem fet una votació amb un resultat clar. Ara volem fer un referèndum ben fet. I el farem. Si no ens el deixen fer, comptarà l’últim resultat, que és el del 27-S, amb un 55% de vots a favor de la independència. El problema és que abans de fer això ens ho hem de creure. Hem de deixar d’acceptar el relat que ens vol imposar l’estat espanyol. No podem acceptar les seves regles de joc perquè són dissenyades i pensades per impossibilitar que fem res. L’endemà del 27-S ens van imposar un relat i ens el vam empassar com burros. Però vam guanyar.

I aquesta és una posició de força.
—El referèndum que hem fet l’hem guanyat. Si volem, en fem un altre. Però ja n’hem guanyat un. Que ningú em vingui a explicar que el no guanya el sí. Perquè és mentida. No és veritat que tan sols tinguem el 48% dels vots. Els vots nuls no compten, ni han comptat mai, ni comptaran mai. Amb aquesta posició de força podem anar pel món a explicar que no ens han deixat fer un referèndum, han empresonat la presidenta del parlament, han expulsat els que van organitzar una enquesta que no servia de res… però tenim un vot legítim, legal i democràtic que es va guanyar per 55 a 45. Si no ens deixen votar una altra vegada, aquell vot és el que compta. I si no els agrada, que s’hi fotin fulles. Han de saber que si no ens deixen votar i foten una astracanada d’aquestes d’enviar la policia o una animalada d’aquestes, no tornarem mai més a l’autonomisme. Si fan això, ja ens hauran vist prou. Si volen que tornem a l’autonomisme, que deixin fer un referèndum i que guanyi el no. Que no s’enganyin: si no ens deixen votar, avalaran la via més ràpida a la independència.

Alguna vegada heu esmentat els principis que Jefferson va deixar escrits a la Declaració d’Independència nord-americana. Per què?
—Si la llegiu, veureu que diu que la gent té uns drets inalienables, entre els quals hi ha el dret de llibertat i de cercar la felicitat. I també diu que el govern que té sotmesos els ciutadans a vegades impedeix que la gent pugui desenvolupar aquests drets. I aleshores afegeix que els ciutadans tenen el dret–i l’obligació!– de canviar aquesta situació. Jefferson diu que Anglaterra no els permet d’assolir els drets de la llibertat, la vida i la felicitat i per això tenen el dret i l’obligació d’obtenir la independència. Així és com es va justificar la independència dels Estats Units. I nosaltres hem de fer exactament això mateix. Ja pot dir el que vulgui la constitució espanyola. Segur que els textos legals britànics tampoc no permetien la independència dels Estats Units. Segur que consideraven també que tenien el dret de conquesta. Però ara els nord-americans tenen el dret i l’obligació de canviar les regles quan no els serveixen per a satisfer els seus drets.

Espanta els estats grossos existents que, si el criteri és la simple voluntat, es produeixi una onada d’independències.
—Aquest argument que aleshores ho voldrà tothom… I què? I què? Què passaria si a Europa en lloc de vint-i-vuit estats n’hi hagués cent? Exactament, quin és el problema? ‘Que cada país i cada regió voldrà ser independent…’ Sí, i què? Que algú m’expliqui quin és el problema. Quan es va acabar la Guerra Mundial hi havia cinquanta estats i ara n’hi ha dos-cents. Quin problema hi ha hagut? Quin desastre? En lloc d’una Unió Soviètica ara tenim setze repúbliques. En lloc d’una Iugoslàvia ara hi ha sis repúbliques. Molt bé… i què? Què ha passat? Quin problema hi ha? Si trobem la manera de cooperar en el comerç, en la política de seguretat, en la lluita contra la contaminació i el canvi climàtic… si podem cooperar entre països, per què collons hem de viure sotmesos a un altre país? Què hi guanyem? Al món hi haurà quatre-cents països… i què?

Ara que caldrà fer un debat constituent, quins consells o quins criteris creieu que s’han de tenir en compte?
—Jo tinc la meva idea de com hauria de ser la constitució catalana. Però no s’ha d’imposar la idea de ningú. Si jo fes la constitució, seria molt liberal. Limitaria el poder del govern. La constitució ha de ser oberta i petita perquè representi el màxim d’opinions. Una constitució lleugera permet que les coses es decideixin per la majoria democràtica de cada moment concret. Tenir la independència no és garantia de res. Tan sols és garantia de tenir la capacitat de triar. I podem triar tenir unes regles del joc com Espanya i Portugal i acabarem com Espanya i Portugal, o podem dotar-nos d’unes regles com les de Suïssa o Dinamarca. Les institucions i les regles de joc acaben determinant el futur d’un país. Si dissenyem un país extractiu amb unes elits que roben els calers a tothom, com Espanya, acabarem igual de malament. I no hi ha cap garantia que això no passi. Però dotar-nos de les regles de Suïssa, Dinamarca i els Països Baixos depèn del vot dels ciutadans. La constitució ha de ser prou flexible perquè siguin els ciutadans els que decideixin i no un text en una vitrina.

També hauria de ser actualitzable i gens estàtica…
—I tant! La constitució dels Estats Units es va reformar vint-i-cinc vegades els primers deu anys. Totes les esmenes aquestes del dret de portar armes o de la llibertat d’expressió no hi eren a la primera versió de la constitució. S’hi van incorporar després. En trenta-tants anys de constitució espanyola, la constitució americana es va reformar desenes de vegades. Però ha de ser la gent que ho pugui decidir. Jo votaré a favor de partits liberals i quan tinguem l’estat em barallaré amb els de la CUP i amb els d’Esquerra.

Serà el moment del combat de projectes?
—Exacte. Perquè volem una Catalunya totalment diferent. Fins al dia de la independència, el David Fernàndez i el Junqueras són els meus companys. Un cop tinguem un país, ens barallarem entre tots per decidir si som més liberals, més de dretes, més d’esquerres, o més amunt i més avall. Però la constitució ha de ser una eina que permeti treballar qualsevol govern del color que sigui. N’hi ha que voldrien fer una constitució que fos una mena de camisa de força que instaurés una dictadura d’esquerres des del primer dia. Qualsevol demòcrata ha de voler una constitució que permeti a la gent de decidir com vol ser governada. Curta i flexible.

21 d’abril de 2017

Sant Jordi té una rosa, Josep Maria de Segarra

  
Amb ella té més sang a dins les venes,
per plantar cara a tots els dracs del món.
                                      
                         Josep Maria de Segarra


Josep Maria de Segarra (1894-1961)

 



50 llibres recomanats, fàcils, entretinguts. Que facin lectors habituals als qui encara no ho son. v.3



50 llibres recomanats — v.3

La nostra llista alternativa de 50 llibres. Fàcils, que facin lectors a qui no ho són. Sempre s’ha de tenir un llibre bo a mà, un que t’estiri a seguir llegint. Si no t’interessa, l’abandones i n’agafes un altre. Si t’agrada, aprofites els teus raconets de temps lliure. Hi ha temes prou diversos perquè puguis escollir-ne algun.





HISTÒRIA: 

1.    “El factor humà. Nelson Mandela i el partit de rugbi que va construir una nació”.
        John Carlin. Ed. La Campana  (una història extraordinària de superació personal) 

2.   “Esta noche la libertad”. Dominique Lapierre & Larry Collins  (sobre la indepen-
        dència de la Índia)  (castellà)

3.   “Fouché”. Stefan Zweig  (revolució francesa)  (castellà)
4.  “Historia de un alemán. Memorias 1914-1939”. Sebastian Haffner. Ed. Destino  (boníssim; els 3 primers mesos des de la pujada al poder de Hitler)  (castellà)
5.  “Orwell en España”. George Orwell. Tusquets Editores  (inclou “Homenatge a Catalunya”, així com altres articles relacionats amb la guerra civil d’Espanya que va intentar publicar a Anglaterra. Ironia suau, honestedat intel·lectual. Dóna testimoni de la revolució comunista dins la revolució d’esquerres que succeí a Barcelona)  (castellà)(en català hi ha editat “Homenatge a Catalunya”, sense els altres articles)

6.  “Moments estel·lars de la Humanitat”. Stefan Zweig. Quaderns Crema.  (espigola diferents episodis; aquest llibre és un clàssic) (està editat en català i en castellà)
7.   “La trama del pasado. Diecisiete momentos que cambiaron la historia del mundo”. José-Enrique Ruiz-Doménec. Ed. Librosdevanguardia. BCN 2014  (també va exposant diferents moments; interessant)  (castellà)
8.   “Com Catalunya s’obrí al món mil anys enrere”. Ramon d’Abadal i de Vinyals. Col·lecció Episodis de la Història. Rafael Dalmau Ed.  (fulletó molt curt, però deliciós)
9.     “Jaume I”. Cingolani. Edicions 62
10.  “La memòria dels reis”. Cingolani. Editorial Base  (comenta les quatre grans Cròniques)
11.   “Historia de los griegos”. Indro Montanelli  (castellà)
12.   (Trilogía sobre Roma-Cartago). Santiago Posteguillo  (castellà)
13.   Edificis viatgers de Barcelona”. Jordi Peñarroja. Llibres de l’Índex


NOVEL·LA:

14.   “Mi planta de naranja-lima”. Jose Mauro de Vasconcelos  (tendra i deliciosa) 
         (castellà)

15.   “La nena dels tres noms”. Tami Shem-Tov  (una lliçó de tendresa)
16.   “Incerta glòria”. Joan Sales. Club Editor  (ambientada a la guerra Civil espanyola)
17.   “La Plaça del Diamant”. Mercè Rodoreda
18.   “El barón rampante”. Italo Calvino  (castellà)
19.   “Lo importante es vivir”. Carmen Martín Gaite  (castellà)
20.   “Nebulosidad variable”. Carmen Martín Gaite  (castellà)
21.   “El fantasma de Canterville”. Oscar Wilde  (castellà)
22.   “Un día en la vida de Ivan Demisovich”.  (castellà)




ASSAIG: 

23.  “Notícia de Catalunya. Nosaltres els catalans”. Jaume Vicens i Vives. Ed. Vicens i 
        Vives (un clàssic: com som, quin caràcter tenim, com ens hem anat forjant com 
        a nació a traves de la història)

24.   “Les formes de la vida catalana”. Josep Ferrater Mora. Edicions 62  (trets principals del caràcter català,  precís, concís escrit per un filòsof boníssim que es va exil·lar després de la guerra, un altre clàssic)
25.  “Nosaltres els valencians”. Joan Fuster (un clàssic)
26.   “Els altres catalans”. Francesc Candel  (un clàssic)
27. “Diario del Crash”. Santiago Niño-Becerra.Ed.  Los Libros del Lince (castellà) (visió llùcida, honrada, documentada de l'actual crisi, comparant·la amb la del 1929)

28.  “Modesta España. Paisaje después de la austeridad”. Enric Juliana. Ed. RBA. 2012  (castellà)

29.  “Economia liberal per a no economistes i no liberals”. Xavier Sala i Martín. Dèria Ed.



MEMÒRIES:

30.  “De tots colors”. Fabián Estapé. Edicions 62  (els records de la seva època com a
       catedràtic, rector de la Universitat de Barcelona, i com a conseller econòmic durant
       els anys anteriors a la Transició, són els que més m’han agradat) 

31.  “Homenots”. Josep Pla (n’hi ha diverses edicions; m’han recomanat la dels pintors
       Mir i Santiago Rusiñol i de l’escultor Manolo Hugué…; més exemples: “Uns Homenots:
      Prat de la Riba. Pompeu Fabra. Joaquim Ruyra. Ramon Turró”. Josep Pla. Ed. Llibres
      a Mà) 

32.   “Quan érem feliços”. Nadal  (records de la infantesa)


33.   “El hombre en busca de sentido”. Viktor Frankl  (castellà)

34.   “Autobiografía”. Gilbert K. Chesterton. Ed. Acantilado  (castellà)

BIOGRAFIES:

35. “Honorables. Cartes a la pàtria perduda”. Quim Torra. Ed. A Contra Vent  (semblances de grans catalans)
36.  “Deu grans catalans. Un homenatge personal a deu figures històriques”. Fabián Estapé. RBA La Magrana  (em va agradar força)
37.  “Nuestros antepasados”. Italo Calvino  (castellà)



CRÒNIQUES:

38.   “El Quadern Gris”. Josep Pla  (un dels textos bàsics de l’autor)
39.   “Les Hores”. Josep Pla
40.   “El pagès i el seu món”. Josep Pla. 



ASSAIG SOBRE ART:

41. “El silencio creador”. Federico Delclaux. Ed. Rialp  (castellà)(boníssim, recull de textos sobre l’art)

       HUMOR:
42.  “La Ley de Parkinson y otros ensayos sobre administración”. C. Northcote
         Parkinson. Ed. Seix Barral. 1998  (castellà)

43.   “Al patrimonio por el matrimonio. Tercera ley de Parkinson”. Ed. Deusto
44.   “Todas las cosas grandes y pequeñas”. James Herriot. Ed. Grijalbo  (castellà)

45.   “Diario de un fiscal rural”. Tawfiq Al-Hakim. Ed. del Viento. La Coruña. 2003 
          (castellà)

46.   “La Tesis de Nancy”. Sender  (castellà)

47.   “Mi familia y otros animales”. Gerald Durrell  (castellà)

CONSELLS SOCIALS — AUTOAJUDA — EDUCACIÓ — CREATIVITAT:

48.   “Som avis”. Victòria Cardona
49.  “Los hombres son de Marte, las mujeres de Venus”. John Gray. Ed. Grijalbo 
        (castellà)

50.   El cerebro infantil: la gran oportunidad”. José Antonio Marina. Ed. Ariel 
        (castellà)




Josep Fontana: 'Aquest país, si s'ha de salvar, el salvarà la gent' - VilaWeb

Josep Fontana - Aquest article és boníssim, si podeu, no us el perdeu.



Entrevista a l'historiador, que publica el llibre 
'La formació d'una identitat'


Autor/s: Andreu Barnils

Josep Fontana (1931) és un dels historiadors catalans més prolífics i llegits. Més de quinze llibres escrits, doctor en lletres per la Universitat de Barcelona i deixeble de tres grans historiadors: Pierre Vilar, Ferran Soldevila i Jaume Vicens i Vives, de qui fou ajudant. L'any 1966 les autoritats franquistes el van apartar de la docència durant dos anys. Ha exercit de degà a la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i ha estat professor a la mateixa universitat i a la Pompeu Fabra. Fundà l'Institut Universitari d'Història. Fontana ha introduït els treballs d'Eric Hobswam, Edward Thompson, George Rudé o Aleksandra Lublinskaia a casa nostra. Ara acaba d'escriure el llibre 'La formació d'una identitat' (Eumo Editorial). És una història de Catalunya des del segle VIII fins als nostres dies. En 482 planes (incloses cinquanta de bibliografia) mira de respondre com és possible que la identitat catalana hagi arribat fins als nostres dies amb tants entrebancs. Ací en podeu llegir un fragment. Fontana ens rep molt amablement al seu pis del Poble-sec, barri de Barcelona on viu des de l'any 1939.



—Dieu que us vau animar a escriure el llibre després d'assistir a la manifestació independentista de l'any 2012.



Manifestació de l'11.set.2012. Pg Gràcia. Foto Blanca Alsina


—Els de Catalunya Ràdio, no sé per què, m'inviten al seu estand, a l'Estació de França. Ho veig tot, i amb els monitors de televisió al voltant. Hi tinc una percepció de la manifestació diferent, i d'un final que no sé si la gent va copsar: quan es van presentar les peticions a Núria de Gispert, presidenta del Parlament, la gent xiula. M'adono que agafa de sorpresa la gent de Convergència i que per primera vegada es produeix una mena de resposta clara sobre la petició d'independència. Això em fa pensar que allí hi ha alguna cosa. Sobretot una, per mi fonamental: aquella gent es mobilitza des de sota. Això em lliga amb unes altres experiències. Per exemple: com és que l'any 1977 surt un milió de persones al carrer? Qui ho ha preparat allò? Ningú. No havien estat ensinistrats, aquella gent. No hi havia propaganda catalanista, aleshores. La manifestació em fa pensar en aquestes coses.



—També dieu que voleu divulgar investigacions recents sobre la història catalana que no han arribat a la gent. Per exemple?

La idea que el despotisme il·lustrat del segle XVIII va promoure el creixement econòmic després del 1714 és una 'filfa'. Ho dius a la gent i es queden sorpresos. Que els Borbons van promoure l'èxit econòmic s'ha dit tant, que s'ho han cregut!





—M'ha xocat una cosa que dieu en algunes altres entrevistes: la paraula 'raça' és un invent espanyol.

—Això ho va explicar un historiador anglès sobre morescos. Diu que 'raza' és una paraula castellana que vol dir 'defecte en un teixit'. 'Un teixit que té raça.' Després la paraula passarà a les altres llengües, perquè efectivament a Castella és una paraula que passa a aplicar-se a 'la raça de moros i raça de jueus'. Com un defecte. A Castella hi ha un refús a la diferència cultural. Refús més cultural que no pas religiós, perquè quan es converteixen es manté. No hi ha hagut manera que Castella entengués l'associació amb ells de cap més manera que no sigui l'absorció. No toleren la diferència cultural. Castella no ho pot suportar. I aleshores... raça. L'exigència d'un certificat de netedat de sang es manté encara al segle XIX. El 1824, al reglament de mestres de primeres lletres s'exigeix la presentació d'un certificat de netedat de sang. Jo en guardo algun, d'aquests.





—Una idea del vostre llibre és que la falta de grans fortunes a la Catalunya medieval va afavorir la democràcia interna.

—Sostinc que hi ha un equilibri, si es vol en la mediocritat, dins la societat medieval catalana, que empeny cap a una sortida pactista entre els membres de la societat. El fet que la monarquia no és prou forta, a Catalunya, per convertir-se en absoluta, i que més tard la gran noblesa catalana emigri cap a la cort de Madrid ajuda. No queden nobles i queda un tipus de societat que té dues classes de regiment: la Generalitat i el Consell de Cent. Tens una societat que funciona bastant com una República. Dóna un tipus de societat molt diferent del que es va desenvolupar a Castella.





—Per exemple?

Les corts, per exemple, que fixen al rei l'obligació de reunir-les. A Castella el rei no té aquesta obligació. O l'existència de la Generalitat, que és molt important perquè manté aquesta observació sobre les lleis entre reunió de corts i reunió de corts. Això no existeix a Castella. No hi ha aquest organisme que manté el control sobre la política. I sobretot el fet que arriba un moment que qui controla la Hisenda pública és la Generalitat. El control dels diners és a les mans d'aquestes institucions, i per tant fora de l'abast del rei. Això és un fet molt nou, que no es dóna a França ni Anglaterra fins el segle XVII o XVIII. I aquí apareix des del segle XIV.





—Catalunya com a protoestat modern.
—Sí, són estructures d'estat modern. Sempre s'ha de matisar. Són societats en camí de la democratització, no democràtiques encara. I la societat catalana de començament del segle XVIII és  una  societat  efectivament
amb uns graus de llibertat considerables, i fixats en aquestes lleis. Lleis que garanteixen coses tan importants com ara que no es pot castigar ningú sense judici. Als militars castellans, quan vénen aquí, això els fot nerviosos. Una altra: no hi ha obligació d'anar a la guerra llevat que sigui per a defensar el país i sempre que el rei hi sigui present. De cap manera no és té obligació d'anar a una aventura de conquesta. Hi ha també el Tribunal de Contrafaccions (1702-1713). Aquest tribunal a penes s'havia estudiat i és important. Feia de tribunal de garanties. Recomano un estudi d'Eva Serra i Josep Capdeferro: 'La defensa de les constitucions de Catalunya. El Tribunal de Contrafaccions'. Em fa por que aquest llibre no es difongui prou. Dóna una idea clara de cap a on anaven. No parlem d'una democràcia moderna. No. Però anàvem per aquest camí. Per tant, com podia haver funcionat la monarquia de les Espanyes en un tros funcionant amb regles com aquestes, i Castella amb les seves? Impossible.



—Com expliqueu que s'hagi mantingut aquesta idea de nació entre els catalans, tot i formar part del regne espanyol des de fa segles?

L'evolució separada d'aquestes dues societats, la catalana i la castellana, fa que a principi del XVIII Catalunya sigui ja una realitat molt diferent. La gent es creu els drets i les llibertats que tenia. La prova és com ho defensen durant la guerra: des de sota. I quan perden la guerra, després del 1714, no ho perden tot. Perden la Generalitat, les corts, el Consell de Cent i en principi els ajuntaments, que s'obren a la venda de càrrecs. (Sí, els càrrecs es venien. Qui els comprava, se'ls quedava. És certament un element destructor.) Vull dir que quan s'acaba la guerra se suprimeix l'aparell polític, cert, però se salva en canvi el dret civil. Justament els reialistes, els borbònics, el salven! Perquè són gent que tenen terres i negocis i saben que el codi civil els salva. Les normes sobre les herències, el matrimoni, la formació de societat i companyies, els contractes de la terra, etc. Si més no, la societat continua funcionant com abans. Per exemple, una de les coses que transforma Catalunya al segle XVIII és l'emfiteusi. Donar les terres perquè un altre les treballi en canvi de part del fruit. Això permet que tothom tingui una oportunitat de feina. Jovellanos ja deia que en agricultura i indústria Catalunya havia anat creixent i Castella, tot el contrari. No s'ho expliquen, i és quan surt aquest mite: 'El labriego catalán de las peñas saca pan.' No era veritat. De les 'peñas', en treia vi. Plantava vinyes, feia vi, el venia, comprava blat, etc.





Això sol ja explica les diferències entre Catalunya i Castella?

 Plano de Barcelona del 1808. A mà dreta veieu la Ciutadella en forma d'estrella.



No. Explica tan sols que aquesta societat continua essent diferent. I que pot fer créixer els nuclis d'industrialització. El 1840 Catalunya té els tres primers sindicats moderns. Quan fora d'aquí no s'ha passat de confraries pietoses. Té unes formes de vida diferents. Distintes.  A mi m'impressiona  un fet, i l'assenyalo: quan als anys quaranta del segle XIX s'enderroca la Ciutadella, a Barcelona els membres del batalló de la milícia diuen que ho fan perquè la terra de la Ciutadella havia estat arrabassada a gent de la ciutat per un tirà que era Felip V. I que s'ha de tornar a les famílies propietàries. 'Lo hemos hecho porque somos libres, somos catalanes.' Com el 1842 existeix aquesta idea que aquí hi havia hagut una usurpació més de cent anys enrere, que ens havien pres les cases, les terres. Com perviu. I sense llibres d'història, sense escoles que ho expliquin.





—Dieu que no voleu que us tradueixin el llibre a l'espanyol.

—Aquest llibre ja em porta maldecaps ara. Això de voler mostrar que són diferents.... Abans d'ahir fins i tot a El País en feien conya, d'això. Sobre historiadors a sou que diuen que 'somos diferentes y si cuela cuela'. Miri, jo no estic a sou de ningú. De fet, jo no sóc una persona benvista ni a Convergència ni a La Vanguardia. Jo, a un lector castellà li ho hauria d'explicar d'una altra manera. I sempre comparant amb la seva realitat de Castella. Seria un altre llibre. Si aquest llibre es tradueix al castellà, els lectors de bona fe, bé, però la majoria se sentirien 'rebotats'. Per això, a la primera proposta que m'han fet de traduir-lo al castellà, hi he dit que no. No serviria de res, perquè si ho he d'explicar a un lector castellà, li ho he d'explicar d'una altra manera. Aquest llibre és fet per a la gent d'aquí, per explicar-los que aquesta cosa que els duu a sortir al carrer, a manifestar-se, ve de lluny. El protagonista d'aquest llibre és la gent. Podria dir el poble. No. La gent. Els qui defensen Barcelona el 1714 són la gent. Els qui fan el gran canvi econòmic al segle XVIII són la gent. Els qui salven la llengua al segle XIX són la gent. I és la gent que resisteix l'impacte del franquisme sense deixar-se esclafar. No són els partits. Quan el 1977 surt un milió de persones és la gent. I el 2012 és la gent que surt. La meva idea és que aquest país, si s'ha de salvar, el salvarà la gent.





—Havíeu militat al PSUC antifranquista, i parleu de les esquerres traïdores.

—Jo vaig ingressar el PSUC, amb un programa que parlava d'autodeterminació, l'any 1957. Fins el 1977, vaig estar-hi vint anys. Els pactes de la transició van arribar. Els partits d'esquerres es van adonar que no es podien imposar. No eren prou forts. Jo hauria acceptat que el partit del qual formava part hagués dit: 'No tenim ni les condicions ni la força per a aconseguir els objectius.' En lloc d'això se'n van oblidar. El carrer ja no importava, importava la política parlamentària. I ho van engegar tot a rodar. Es va matar des de dalt. Sostinc que en alguns casos parlar de traïció és ben clar. Dono l'exemple de Felipe González. Ara han sortit unes memòries d'un que va ser membre del futur CESID. Hi explica les converses de González i Guerra amb els membres dels serveis secrets just abans de legalitzar-se el PSOE. González, de cara enfora, diu que defensa el dret d'autodeterminació. I al serveis secrets els diu que de cap manera acceptarà el pacte fiscal per a Catalunya, que aquí a Catalunya hi ha una cosa errònia, que els treballadors segueixen als comunistes i no els socialistes, i que mai no tolerarà un partit socialista català independent. Aquest, pel cap baix, van mentir de la manera més descarada. Sí, parlo dels que van trair la gent que s'ho havien jugat per una altra cosa. Volíem una altra cosa.





—Escoltant-vos... No hauríeu de ser a la CUP?

—Hi he parlat, i em cauen molt simpàtics. Quan es mouen en l'àmbit municipal, pel que sembla, ho fan esplèndidament bé. Però ara que han passat més amunt... Per exemple, posar en primer lloc els Països Catalans. Mmm. Anem amb calma. Perquè a València hi ha una altra cosa. I a Mallorca, una altra. Vull recordar que en tots dos llocs voten el PP. Ara, hi ha una cosa molt reveladora. Quan em toca anar a reunions obertes, xerrades, etc., per exemple, de CCOO veig que són gent de cinquanta anys en amunt. I quan vaig amb la CUP són gent jove. La CUP té més capacitat, però tenen problemes. Costarà d'eliminar la por que encara fan. Tinc una considerable simpatia per ells, però també dubtes considerables sobre com se'n sortiran en la política parlamentària.




—He vist que dèieu que la independència només s'aconsegueix amb una guerra.

—Quan dic això, es pot matisar. La independència es pot aconseguir o per la força o per la negociació. Força no en tenim. Negociació? Fer-se il·lusions que avui algú en un govern de Madrid és capaç de concedir-nos això em sembla bastant difícil. En tot cas em sembla que serà una lluita que serà llarga. A mi l'aspiració a la independència em sembla totalment justa i legítima. Ara, em sembla que és difícil. És admirable que s'hagi aconseguit el nivell de mobilització que s'ha aconseguit. Que la gent no s'hagi cansat de veure que aquests passos no aconsegueixen coses.




—El 9-N vós i jo vam votar al mateix col·legi.

I una cosa estimulant era veure que tot funcionava ordenadament sense funcionaris, sense policia. Sí, jo vaig votar al col·legi d'aquí al barri. Era bonic. Em vaig fer la il·lusió que un dia muntarem una cosa d'aquestes des de baix i farem unes eleccions no per elegir ningú, sinó per fotre'ls al carrer a tots. Una mena de somni de futur. Però em preocupa que l'entestament a presentar el resultat com una cosa que es pot aconseguir a curt termini acabi desmoralitzant. I el motiu del llibre, i acabo així, és dir que aquesta és una lluita molt llarga. No és de fa sis o set anys, sinó de cinc-cents. Hem continuat, hem anat aguantant, hem perdut guerres, hem anat tirant endavant. I hem de continuar tirant endavant.

 

"La formació d'una identitat. Una història de Catalunya" Josep Fontana. Eumo Editorial. Vic. 2014. (485 pàg)


Llibres: història de Catalunya al s.XV que hem llegit: Martí l'Humà, Compromís de Casp, guerra civil catalana, Ferran II el Catòlic, qüestió remença

"Catalunya al segle XV. De la Sentència de Casp al regnat de Ferran II el Catòlic"  Santiago Sobrequés i Vidal. Edició a cura de Josep M. Salrach. Editorial Base. Barcelona. 2011. 150 pàg.


Aquest llibre dona una visió general d'aquest segle, és de fàcil lectura. No en sabia res d'aquesta època convulsa i crec que hi he anat entrant:


> Mort de Martí l'Humà. Compromís de Casp.
> Ferran I, dit el d'Antequera
> Alfons el Magnànim
> Joan II. Guerra civil catalana durant 10 anys.
> Ferran II, dit el Catòlic. 
   > Sentència de Guadalupe de 1482, de Ferran II, que resol la questió dels abusos als pagesos de remença, el litigi ha durat més de cent anys. 




2 Articles dels aspectes generals del s.XV  català:

Per conèixer les característiques generals d'aquest segle és una bona opció el llegir un d'aquestos articles llargs, enlloc de llegir tot llibre de Sobrequés- el primer d'aquest post:


1- "Episodis de la Història de Catalunya".  Diversos autors. Edició a cura de J.Sobrequés i Callicó. Edicions 62. Barcelona

Dins d'aquest llibre hi ha diversos articles llargs, cada un d'una època diferent, exposat per un autor especialista d'aquest període. Hi ha un llarg article de Jaume Vicens i Vives: "Els orígens de la revolució catalana del segle XV" (de pàg. 109 a 165). Text procedent del llibre "Els Trastàmeres (segle XV)"  Barcelona. Ed. Vicens Vives. 2a ed. 1961.
Situa el s.XV a Catalunya en un ampli vano: en els factors històrics, declivi demogràfic per la Pesta Negra, declivi econòmic, l'estructura social d'aquella societat i la questió  dels remences, l'agricultura, comerç, lleis, els primers reis Trastàmares... 

2- J.Vicens i Vives "Obra dispersa. Volum I". Ed. Vicens Vives. Col·lecció Obra Escollida. Barcelona. 2011.  

En aquest llibre hi ha varis articles llargs. Dins els titolats "Estudis" trobem: "Cataluña a mediados del s.XV"  pàg. 172 a 219.  (Aquest assaig és el seu discurs de recepció a l'Academia de Bones Lletres el 9.12.1956)  Parla de la Pesta, del comerç amb Alexandria i Rodes, del comerç de robes i espècies;  de les nombroses quiebres bancàries, cauen 7 bancs! (pàg.185). Parla de l'estructura social, moneda, inflació..., molt complert. Resum  molt bo i recomanable  per situar·se en general.



Llibres monogràfics d'aquest segle XV:


" Vida i regnat de Martí I, l'últim rei del casal de Barcelona Josep-David Garrido i Valls. Rafael Dalmau Editor.








 






"El Compromís de Casp: negociació o imposició?"
Llibres de Prada. Universitat Catalana d'Estiu. Ed. Galerada. 2013. 334 pàg.


Els diferents professors deixen per escrit les ponències que van exposar als cursos de Prada de Conflent a  l'agost 2012: Àngel Casals, Antoni Riera i Melis, Flocel Sabaté i Curull, Josep-David Garrido i Valls, Jaume de Puig, Teresa Vinyoles i Vidal,  Manel Güell.

taula de matèries.


Article sobre el Compromís de Casp:



"Ferran I  "el d'Antequera", un rei de conveniència"
Per David Garrido. Editorial 3 i 4. València. 2011.  288 pàg.

Com a resultat de les recerques de l'autor, la narració dels fets del Compromís de Casp és totalment diferent a la versió  que corria fins ara. Molt interessant, el recomano. Redactat per públic no especialista, l'edició també ajuda a llegir·lo amb comoditat.  Afegeixo la taula de matèries del llibre:




















..........


> 1482: Sobre el tema dels remences, greu questió social que afectava al 25% de la població, i que va ser resolt a
finals d'aquest segle XV. És la primera vegada a Europa que es resol jurídicament aquest greuge.  Us deixo el link al post a on trobareu tot luxe de detalls, el post més llegit d'aquesta blog precisament:
El Llibre del Sindicat Remença (1448), entra a formar part del Registre de la Memòria del Món de la Unesco. Bibliografia sobre remences. v.5