29 d’abril de 2017

Sala i Martín: ‘Fins al dia de la independència, David Fernàndez i Junqueras són companys meus’



Entrevista al catedràtic d'Economia de la Universitat de Columbia: 'Alguns voldrien fer una constitució com una camisa de força per instaurar una dictadura d'esquerres' 

 

27.04.2017  -  Pere Cardús
Xavier Sala i Martín (Cabrera de Mar, 1962) no fa càlculs electorals ni resta pendent dels interessos de cap partit. Per això pot parlar sense manies i dir què pensa. El cap li funciona de pressa i sembla que ja ha rumiat les respostes abans d’haver sentit les preguntes. Demana als dirigents independentistes una actitud que ‘faci trempar’ la gent. Defensa que cal presentar arguments i resoldre dubtes, però d’una manera que activi i mobilitzi els catalans. Recorda que el plebiscit del 27-S es va guanyar i que el govern espanyol ha de saber que, si impedeix el referèndum amb l’ús de la força, la majoria independentista actual declararà la independència tot seguit, sense esperar res més. A banda d’explicar tot això, en aquesta entrevista parla dels efectes de Trump sobre la independència, d’allò que ens ensenya Jefferson a la Declaració d’Independència dels EUA i de com creu que ha de ser la constitució catalana.

Teniu la impressió que l’independentisme no parla amb prou claredat?
—No sé si aquest és el problema. No crec que sigui una qüestió de parlar més clar o menys. Crec que els màxims dirigents sovint fan coses que fan destrempar. Les eleccions, les votacions i els referèndums no les guanya qui capgira més opinions de l’altre bàndol. La gent que vota una opció tendeix a votar aquella opció. Els canvis es produeixen per la capacitat d’activar o de mobilitzar l’electorat d’uns i altres. Els traspassos de vot són força limitats. I amb la independència passa igual.

Que els suports són força estables des de fa temps…
—Exacte. Per tant, guanyarà qui sigui capaç de mobilitzar més els seus. I això es fa amb una comunicació i una actuació que faci trempar. I no sé què passa, però massa sovint la impressió és que els partits independentistes no fan trempar. Les batalletes constants, els discursos apagats… tot això no ajuda a mobilitzar la gent. Ja entenc que Oriol Junqueras no pot dir determinades coses. En aquell dinar del Moment Zero em sembla que li vaig fer dir una cosa que ell no volia dir. Allò de deixar clar què passaria l’endemà de la data del referèndum si no es podia fer. Si el referèndum és el 24, què farem el 25? Si el 24 ve la policia i impedeix les votacions, què farem l’endemà? Junqueras va dir que això era en el seu programa i no sé què més. No és que parli clar o no, sinó que hi ha una manera de dir les coses que fa destrempar els qui estan disposats a votar a favor de la independència.

Així, ara no és tant el moment d’argumentar i eixamplar la base social com d’engrescar els qui ja han pres posició?
—L’una cosa no és incompatible amb l’altra. Si els arguments s’expliquen bé, la gent torna a agafar energia. Jo sempre he estat favorable a donar tants arguments com pugui ser. De fet, vam fer el Col·lectiu Wilson bàsicament per dotar d’arguments el discurs de la independència. Fa dos anys que no fem res perquè no es necessita cap argument nou. Sempre que hi ha crítiques d’Espanya són les mateixes. No ha sortit cap argument contra la independència de Catalunya que sigui nou. Hem de continuar explicant els arguments i responent totes les preguntes de la gent que pugui tenir por. Jo diria que són principalment els avis.

La qüestió de les pensions?
—Sí. Això es pot explicar d’una manera que els convenci i els faci trempar o d’una manera que encara els creï més dubtes. Segons com expliques què passarà amb les pensions, els pots fer trempar. Jo miro d’explicar-ho d’una manera que els avis que m’escolten els vinguin ganes de sortir corrent a votar que sí. Però l’argument de les pensions hi és i és molt clar.

Heu dit que l’espoliació fiscal no és un argument que agradi a l’estranger…
Cap argument econòmic no és benvist.

Però s’han fet molts independentistes per la via de l’asfíxia econòmica.
—Si ara l’economia tornés a la situació d’abans de la crisi i si el govern oferís un pacte fiscal, estic segur que l’independentisme no s’apagaria gens. Hem arribat a un nivell que les raons dels independentistes ja no tenen res a veure amb l’economia.

Però a l’estranger, aquests arguments per a legitimar la independència no serveixen?
—Diuen que està molt bé que votem perquè hi tenim dret. Però també diuen que no toquem la pera amb la fiscalitat perquè som els rics. ‘Voleu deixar tirats els andalusos, que són pobres?’ Aquesta és la pregunta que sento jo als Estats Units, per exemple.

Hi ha l’exemple de Nova York…
—Sí, és clar. Nova York, que és on visc jo, també som un estat ric amb un dèficit fiscal brutal. Paguem molt als estats del sud com Alabama… El dèficit de Nova York és més petit que el de Catalunya, però l’argument econòmic no convenç ningú a l’exterior.

L’argument més fort per a legitimar la independència és el del principi democràtic?
El dret de votar. ‘Si aquesta gent no vol pertànyer a Espanya, ha de tenir el dret d’anar-se’n.’ Aquí als Estats Units no s’ho han trobat encara, però no tinc cap dubte que el govern federal deixaria votar la independència d’un estat que ho proposés. Ara és molt fàcil dir que no ho permetria perquè ningú no ho ha proposat, però sí que és cert que aquí el sentit democràtic és molt arrelat. Històricament, l’única manera de definir fronteres eren les guerres o el sexe entre els reis. Però ara no té gens de sentit que s’accepti Sèrbia i Croàcia com a països nous fruit d’una guerra i no s’accepti un país creat a partir de les urnes. Els qui van a contracorrent són la gent com Rajoy, que només accepten les independències si s’aconsegueixen amb violència.

Però més enllà dels principis hi ha els interessos…
—Si votem per decidir qui ha de prendre les decisions en un país democràtic, per què no podem votar per prendre una decisió molt important com és la independència? Per què la frontera és una qüestió tabú? No té sentit. I ja hi ha molts llocs on això no s’entén. El plantejament espanyol és una antiguitat que desapareixerà clarament. D’aquí a uns anys ens semblarà estrambòtic que algú s’hagués oposat a una votació per a prendre una decisió. Ara ens sembla una bogeria que les dones no poguessin votar. Als EUA les dones van començar a votar el 1918. Ara sembla mentida. Tan sols fa cent anys que això passava. I la segregació racial va durar fins als anys seixanta. Luther King i companyia són de l’any cinquanta. La llei de no-discriminació es va aprovar als seixanta. I ara ho mires i penses que és molt bèstia. Ara costa de creure. Aleshores, intento mirar la nostra situació amb ulls d’algú del futur i penso que passarà exactament igual.

—L’elecció de Donald Trump afecta l’independentisme de cap manera?
—No ho sé veure. Trump és un personatge molt irracional. Està més preocupat per la seva imatge a Twitter que pel seu país. Es pot llevar un dia i dir que els catalans han de votar i ser independents. I si algú li demana per què ho diu, pot respondre que ho ha somniat o que ha conegut un català o que un jueu li ha dit… Ens pot afectar per aquest factor espontani i imprevist. Alguns ja miren de vincular-nos-hi d’una altra manera. Es vol construir aquest relat segons el qual l’independentisme català és un moviment populista i irracional. Els espanyols miren d’associar-nos al Brexit, a Le Pen, a Trump… Però és obvi que no hi tenim res a veure. De fet, hi tenen més a veure ells, els de Ciutadans, per exemple. La demagògia aquesta de les solucions fàcils la fan ells.

En quines condicions no es podria fer el referèndum? Per què heu parlat de fer una declaració d’independència com a resposta a la impossibilitat de fer-lo?
—Si l’estat espanyol envia la policia als col·legis electorals per impedir que s’obrin, o si apliquen una d’aquestes lleis que els permet prendre el control dels mossos i ordenen que s’impedeixi l’accés als punts de votació, no es podrà votar.

—En una situació com aquesta, s’ha de suspendre el referèndum?
—És que no es podrà fer. No serà homologable. Aniràs a la comunitat internacional dient que han votat sis-centes persones a quatre pobles petits on no ha arribat la policia? Aquest resultat no serveix de res. Els espanyols han de saber que, si envien la policia per impedir la votació, tirarem pel dret.

I una actuació d’aquesta mena de l’estat legitimaria la declaració d’independència?

És que parteixo de la convicció que l’únic referèndum que s’ha fet fins ara es va guanyar. Van ser les plebiscitàries del 27-S. Aquelles eleccions les va guanyar l’independentisme. Gairebé tothom va caure a la trampa de creure que s’havia perdut el plebiscit. I jo crec que va ser culpa d’Antonio Baños, que va sortir a dir que el plebiscit s’havia perdut. Perdona, però en un plebiscit es compten els vots a favor i els vots en contra. Aquells que no s’han mullat no es poden comptar. Són com els vots nuls. Els vots de Catalunya Sí que es Pot o d’Unió eren com aquelles paperetes on algú ha dibuixat un cul. No compten. Ells no van mai dir ni sí ni no. No poden comptar. Ni en l’un sentit ni en l’altre. El resultat va ser de 55% a favor de la independència i 45% en contra.

I de què serveix?
—Amb aquest antecedent, hem d’anar a Espanya i dir: Senyors, ja hem fet una votació amb un resultat clar. Ara volem fer un referèndum ben fet. I el farem. Si no ens el deixen fer, comptarà l’últim resultat, que és el del 27-S, amb un 55% de vots a favor de la independència. El problema és que abans de fer això ens ho hem de creure. Hem de deixar d’acceptar el relat que ens vol imposar l’estat espanyol. No podem acceptar les seves regles de joc perquè són dissenyades i pensades per impossibilitar que fem res. L’endemà del 27-S ens van imposar un relat i ens el vam empassar com burros. Però vam guanyar.

I aquesta és una posició de força.
—El referèndum que hem fet l’hem guanyat. Si volem, en fem un altre. Però ja n’hem guanyat un. Que ningú em vingui a explicar que el no guanya el sí. Perquè és mentida. No és veritat que tan sols tinguem el 48% dels vots. Els vots nuls no compten, ni han comptat mai, ni comptaran mai. Amb aquesta posició de força podem anar pel món a explicar que no ens han deixat fer un referèndum, han empresonat la presidenta del parlament, han expulsat els que van organitzar una enquesta que no servia de res… però tenim un vot legítim, legal i democràtic que es va guanyar per 55 a 45. Si no ens deixen votar una altra vegada, aquell vot és el que compta. I si no els agrada, que s’hi fotin fulles. Han de saber que si no ens deixen votar i foten una astracanada d’aquestes d’enviar la policia o una animalada d’aquestes, no tornarem mai més a l’autonomisme. Si fan això, ja ens hauran vist prou. Si volen que tornem a l’autonomisme, que deixin fer un referèndum i que guanyi el no. Que no s’enganyin: si no ens deixen votar, avalaran la via més ràpida a la independència.

Alguna vegada heu esmentat els principis que Jefferson va deixar escrits a la Declaració d’Independència nord-americana. Per què?
—Si la llegiu, veureu que diu que la gent té uns drets inalienables, entre els quals hi ha el dret de llibertat i de cercar la felicitat. I també diu que el govern que té sotmesos els ciutadans a vegades impedeix que la gent pugui desenvolupar aquests drets. I aleshores afegeix que els ciutadans tenen el dret–i l’obligació!– de canviar aquesta situació. Jefferson diu que Anglaterra no els permet d’assolir els drets de la llibertat, la vida i la felicitat i per això tenen el dret i l’obligació d’obtenir la independència. Així és com es va justificar la independència dels Estats Units. I nosaltres hem de fer exactament això mateix. Ja pot dir el que vulgui la constitució espanyola. Segur que els textos legals britànics tampoc no permetien la independència dels Estats Units. Segur que consideraven també que tenien el dret de conquesta. Però ara els nord-americans tenen el dret i l’obligació de canviar les regles quan no els serveixen per a satisfer els seus drets.

Espanta els estats grossos existents que, si el criteri és la simple voluntat, es produeixi una onada d’independències.
—Aquest argument que aleshores ho voldrà tothom… I què? I què? Què passaria si a Europa en lloc de vint-i-vuit estats n’hi hagués cent? Exactament, quin és el problema? ‘Que cada país i cada regió voldrà ser independent…’ Sí, i què? Que algú m’expliqui quin és el problema. Quan es va acabar la Guerra Mundial hi havia cinquanta estats i ara n’hi ha dos-cents. Quin problema hi ha hagut? Quin desastre? En lloc d’una Unió Soviètica ara tenim setze repúbliques. En lloc d’una Iugoslàvia ara hi ha sis repúbliques. Molt bé… i què? Què ha passat? Quin problema hi ha? Si trobem la manera de cooperar en el comerç, en la política de seguretat, en la lluita contra la contaminació i el canvi climàtic… si podem cooperar entre països, per què collons hem de viure sotmesos a un altre país? Què hi guanyem? Al món hi haurà quatre-cents països… i què?

Ara que caldrà fer un debat constituent, quins consells o quins criteris creieu que s’han de tenir en compte?
—Jo tinc la meva idea de com hauria de ser la constitució catalana. Però no s’ha d’imposar la idea de ningú. Si jo fes la constitució, seria molt liberal. Limitaria el poder del govern. La constitució ha de ser oberta i petita perquè representi el màxim d’opinions. Una constitució lleugera permet que les coses es decideixin per la majoria democràtica de cada moment concret. Tenir la independència no és garantia de res. Tan sols és garantia de tenir la capacitat de triar. I podem triar tenir unes regles del joc com Espanya i Portugal i acabarem com Espanya i Portugal, o podem dotar-nos d’unes regles com les de Suïssa o Dinamarca. Les institucions i les regles de joc acaben determinant el futur d’un país. Si dissenyem un país extractiu amb unes elits que roben els calers a tothom, com Espanya, acabarem igual de malament. I no hi ha cap garantia que això no passi. Però dotar-nos de les regles de Suïssa, Dinamarca i els Països Baixos depèn del vot dels ciutadans. La constitució ha de ser prou flexible perquè siguin els ciutadans els que decideixin i no un text en una vitrina.

També hauria de ser actualitzable i gens estàtica…
—I tant! La constitució dels Estats Units es va reformar vint-i-cinc vegades els primers deu anys. Totes les esmenes aquestes del dret de portar armes o de la llibertat d’expressió no hi eren a la primera versió de la constitució. S’hi van incorporar després. En trenta-tants anys de constitució espanyola, la constitució americana es va reformar desenes de vegades. Però ha de ser la gent que ho pugui decidir. Jo votaré a favor de partits liberals i quan tinguem l’estat em barallaré amb els de la CUP i amb els d’Esquerra.

Serà el moment del combat de projectes?
—Exacte. Perquè volem una Catalunya totalment diferent. Fins al dia de la independència, el David Fernàndez i el Junqueras són els meus companys. Un cop tinguem un país, ens barallarem entre tots per decidir si som més liberals, més de dretes, més d’esquerres, o més amunt i més avall. Però la constitució ha de ser una eina que permeti treballar qualsevol govern del color que sigui. N’hi ha que voldrien fer una constitució que fos una mena de camisa de força que instaurés una dictadura d’esquerres des del primer dia. Qualsevol demòcrata ha de voler una constitució que permeti a la gent de decidir com vol ser governada. Curta i flexible.

23 d’abril de 2017

Victor Klemperer, el filólogo que estudió in situ cómo infiltraron el nazismo mediante manipulación del lenguaje

Victor Klemperer, el filólogo en la boca del lobo





(...) En marzo de 1933 Hitler llevaba dos meses al frente de la Cancillería de la moribunda República de Weimar y se habían producido dos acontecimientos inquietantes y sólo aparentemente inconexos: el misterioso incendio del Reichstag en la noche del 27 al 28 de febrero, del que los nazis culparon a los comunistas, pero de cuya verdadera autoría dudaban pocos, y las elecciones del domingo 5 de marzo, que dieron una abrumadora mayoría al nuevo canciller y a su partido. Victor votó a los demócratas y Eva al Zentrum, el partido católico.

A partir de esa fecha comenzó la “revolución y la perfecta dictadura”, como la denomina Klemperer, y con ella una cadena interminable de prohibiciones por decreto y de medidas antijudías, con la oposición política desaparecida, “como si se la hubiera tragado la tierra”, y el absoluto hundimiento de un poder que había existido hasta sólo un instante. Todo esto le recordaba a la debacle de noviembre de 1918, tras la derrota alemana en la Primera Guerra Mundial, pero también al clima de terror que se adueñó de Francia bajo los jacobinos. “Nadie hace ni dice nada; todo el mundo tiembla y repta”.
...

El 27 de marzo de 1933 Klemperer comentó en los Diarios la posibilidad de elaborar un diccionario con el nuevo lenguaje del flamante régimen. No tardó en poner manos a la obra, apuntando palabras y expresiones que leía o escuchaba a su alrededor, tanto a personas como en periódicos, en la radio, octavillas, folletos, carteles, rótulos o en los noticiarios que se proyectaban en las salas de cine.

El nombre de Lingua Tertii Imperii, LTI para abreviar, con el que bautizó a la jerga de los nacionalsocialistas parodiaba la manía de los dirigentes nazis de designar a los organismos políticos, administrativos y paramilitares con nombres pomposos, para luego simplificarlos en siglas con las que en realidad serían conocidos, hasta el punto de que la gente olvidaba su nombre real. Pero también contrariando la costumbre del régimen de machacar a la población con esa sopa de siglas, Klemperer adopta la LTI como un secreto que despliega en los también secretos Diarios, sólo conocido por él, su mujer y un puñado de amigos, que le sugerían nuevas palabras para su diccionario. Mientras uno lee los Diarios y La lengua del Tercer Reich imagina a Klemperer anotando en sus cuadernos “lo corriente, lo normal, lo carente de brillo y de heroísmo”, al tiempo que todos hablaban de invasiones y batallas.
...
A medida que el régimen nazi atosigaba con una legislación asfixiante a los judíos que se quedaron en Alemania, y Klemperer no sólo fue desposeído de su cátedra sino que se le prohibió sacar libros de bibliotecas, leer la prensa en público o escuchar la radio, se aferró aún con más ahínco a su investigación que durante los años de la guerra, cuando fue obligado a trabajar diez horas diarias en una fábrica, le ayudaba a olvidarse del miedo a los temibles registros domiciliarios por la Gestapo, a las detenciones y a los malos tratos. Todo ello a sabiendas de que día a día, palabra tras palabra, contribuía a desenmascarar las falacias de aquella dictadura criminal.

Otra ventaja nada desdeñable es que, en tanto que estudioso de una  lengua envenenada y venenosa, se libraba del contagio al que se hallaban expuestos los alemanes, incluidos los perseguidos por la despiadada policía, como aquella mujer judía, ayudante de cátedra, que se declaró ante Klemperer “judía liberal y fanáticamente alemana”. Cuando Victor le abrió los ojos (y los oídos), aclaró que había querido decir “apasionadamente”, y prometió no volver a utilizar “fanatisch”, la palabra favorita de Hitler, junto con “obstinado” y “obstinadamente”. Sólo en alguna rara circunstancia él mismo se sintió sorprendido utilizando determinada expresión de la LTI. El riesgo de intoxicación era muy elevado.

Klemperer hizo un descubrimiento crucial (en un pasaje de los Diarios dice que los descubrimientos más hondos son todos triviales): que la ideología nazi se infiltraba en la mente de las personas no tanto a través de los discursos, casi siempre farragosos, que sus dirigentes pronunciaban o publicaban en la prensa, cuanto por la repetición de un puñado de palabras aisladas, expresiones y formas sintácticas que la población adoptaba inconscientemente, incluso las víctimas de ese lenguaje y los opositores al régimen. De su labor filológica dedujo que la palabra aislada
...
Trastocando el proverbio latino In vino veritas (“En el vino está la verdad”), Klemperer encabezó su estudio con el lema: In lingua veritas  

Klemperer... el lenguaje:

“no sólo crea y piensa por mí, sino que guía a la vez mis emociones, dirige mi personalidad psíquica, tanto más cuanto mayores son la naturalidad y la inconsciencia con que me entrego a él”.

 No dominamos la lengua sino que es ella la que nos domina. Al elegir unas palabras determinadas, excluyendo otras con las que expresaríamos más o menos lo mismo, el lenguaje está eligiendo por nosotros; tiene la última palabra.

...
El problema es que, fascinados por el discurso que escuchamos o leemos, hagamos caso omiso del lenguaje en el que se nos transmite, como si sólo se pudiera expresar con esas palabras y no con otras.
 
Los profesionales de la mentira saben que ésta se cuela con más facilidad a través de la expresión oral que de la escrita. La palabra hablada entra fácilmente por el oído, no fatiga la vista. El hablante puede distraer al oyente con las distintas tonalidades de la voz y los gestos y expresiones corporales que secundan el discurso.

...
Para Klemperer el principio básico de la lengua del Tercer Reich (LTI) era “la mala conciencia, su triple tono; defenderse, alabarse, acusar; nunca, en ningún momento, una declaración tranquila”. Y su característica especial, la desvergüenza con que mentía. “Continuamente, y sin sombra de escrúpulos, afirman lo contrario de lo que han afirmado la víspera”, anotó el 10 de septiembre de 1944 refiriéndose a los dirigentes del régimen. Pero el rasgo distintivo de la LTI era su pobreza de solemnidad, que tenía que contrarrestar con la repetición

Hasta el derrumbe del régimen esta lengua tramposa se mantuvo fiel a sus tres principales características: limitación, uniformidad y monotonía. En la Alemania nazi daba igual que hubiese diez periódicos que mil; en todos se repetían los mismos comentarios y argumentos. Klemperer asoció esa monotonía a la exclamación entusiasta de Goebbels, el ministro de Propaganda de Hitler, mientras presenciaba un desfile a las Juventudes Hitlerianas: “¡Siempre el mismo rostro!”.
 ...
Una de las palabras más antiguas y representativas de la LTI era “acción”. Todas las operaciones de ataque contra el frente rojo, contra los judíos, contra los partidos, se designaban con este vocablo. También al infame programa de eutanasia de deficientes mentales, ordenado por Hitler, y que empezó a aplicarse el mismo día en que Alemania invadió Polonia, el 1 de septiembre de 1939, fue bautizado con el eufemismo Aktion T4. Cuando un escolar terminaba sus estudios en la escuela profesional y recibía un “muy bien en conducta” se añadía una palabra que puede traducirse como “preparado para la acción”.
 ...
En esta frase aparece una palabra relevante en la lengua del nacionalsocialismo, “voluntad”, de la que el individuo nazi se siente orgulloso por el fanatismo que la refuerza. El triunfo de la voluntad fue el título de la película de propaganda que Leni Riefensthal rodó por encargo de Hitler con motivo del Congreso del Partido Nacionalsocialista en Núremberg, en 1934. Próxima a esta palabra se encontraba “carácter”, término encumbrado por Goebbels, y que oponía a “intelectualismo” y “judaísmo”.

...
La influencia de la prensa popular, del cine y del deporte fue muy notoria en la LTI. Goebbels sentía debilidad por las expresiones tomadas del boxeo: “asalto decisivo”, “golpe bajo del enemigo”, “encajar los golpes” o “radical contragolpe”.
...
En sus Diarios, Klemperer reconoce no hallar una explicación al triunfo del hitlerismo, a pesar de los argumentos que se barajaron entonces: la humillante paz de Versalles, el desempleo masivo, el arraigo del antisemitismo. Pero quizá una respuesta convincente a esa incógnita haya que buscarla en la rápida infiltración de la LTI en la memoria de la mayoría de los alemanes. Lo que antes de enero de 1933 fue un goteo de palabras y frases, con el tambor Hitler a la cabeza, a partir de entonces habría de transformarse en una auténtica inundación, gracias al imponente aparato de propaganda de la dictadura y a su capacidad para uniformar a la estructurada sociedad alemana en torno a la ideología nazi. 
 ...
De ahí que a los pocos años uno de los cabecillas del régimen, Robert Ley, se permitiera decir que el único hombre que en Alemania era todavía una persona particular “es alguien que está dormido”. Una persona particular significaba un individuo libre y liberado de la intoxicación lingüística que sufrían sus compatriotas, quienes, pese a estar despiertos, eran víctimas de una especie de hipnosis. El cacareado “despertar de la nación” que los nazis asociaban a su ascenso al poder no representó más que el hundimiento de la sociedad alemana en el hipnotismo.

El totalitarismo nazi constituye una advertencia para nosotros, puesto que no sucedió en Marte y ni los dirigentes nazis ni los millones de alemanes que los secundaron eran unos marcianos. Si algo demostró es lo fácil que resulta reemplazar en la ordenada sociedad de masas el civismo por el odio, la ley moral por el crimen y la realidad por la ficción. Se empieza por acoplar el lenguaje al “nuevo orden”, sustituyendo los nombres establecidos por otros adaptados a los fines de la ideología y forjando toda una gama de eufemismos para los delitos y los crímenes.

De esta forma las conciencias pueden dormir tranquilas y los servicios públicos, los transportes y las comunicaciones continuar funcionando como de costumbre. Así, nadie encontrará un pretexto para formular preguntas molestas y menos aún para quejarse...


Las negritas son mías. El artículo entero fue publicado el 22 de septiembre de 2015  en:
https://enlenguapropia.wordpress.com/2015/09/22/victor-klemperer-el-filologo-en-la-boca-del-lobo/



Post relacionados con el nazismo en esta blog:
> Cómo no contribuir a la pasividad que permite a los problemas expandirse. Dr. Emanuel Tanay superviviente del Holacausto.

> Reseña de libro que relata los primeros meses de 1933 en Alemania, los mismos primeros meses de Hitler en el poder de los que habla este artículo:
“Historia de un alemán. Memorias 1914-1939”. Sebastian Haffner. Ed. Destino.   ///   Parla exactament del silenci i passivitat ciutadana  durant els tres primers mesos de la pujada al poder de Hitler. 
Trobareu la resenya d'aquest i altres llibres d'història del s.XX a post:  Llibres, història i assaig del s. XX

>  Llibres que hem llegit: control de l'opinió pública en el nazisme

21 d’abril de 2017

Sant Jordi té una rosa, Josep Maria de Segarra

  
Amb ella té més sang a dins les venes,
per plantar cara a tots els dracs del món.
                                      
                         Josep Maria de Segarra


Josep Maria de Segarra (1894-1961)

 



50 llibres recomanats, fàcils, entretinguts. Que facin lectors habituals als qui encara no ho son. v.3



50 llibres recomanats — v.3

La nostra llista alternativa de 50 llibres. Fàcils, que facin lectors a qui no ho són. Sempre s’ha de tenir un llibre bo a mà, un que t’estiri a seguir llegint. Si no t’interessa, l’abandones i n’agafes un altre. Si t’agrada, aprofites els teus raconets de temps lliure. Hi ha temes prou diversos perquè puguis escollir-ne algun.





HISTÒRIA: 

1.    “El factor humà. Nelson Mandela i el partit de rugbi que va construir una nació”.
        John Carlin. Ed. La Campana  (una història extraordinària de superació personal) 

2.   “Esta noche la libertad”. Dominique Lapierre & Larry Collins  (sobre la indepen-
        dència de la Índia)  (castellà)

3.   “Fouché”. Stefan Zweig  (revolució francesa)  (castellà)
4.  “Historia de un alemán. Memorias 1914-1939”. Sebastian Haffner. Ed. Destino  (boníssim; els 3 primers mesos des de la pujada al poder de Hitler)  (castellà)
5.  “Orwell en España”. George Orwell. Tusquets Editores  (inclou “Homenatge a Catalunya”, així com altres articles relacionats amb la guerra civil d’Espanya que va intentar publicar a Anglaterra. Ironia suau, honestedat intel·lectual. Dóna testimoni de la revolució comunista dins la revolució d’esquerres que succeí a Barcelona)  (castellà)(en català hi ha editat “Homenatge a Catalunya”, sense els altres articles)

6.  “Moments estel·lars de la Humanitat”. Stefan Zweig. Quaderns Crema.  (espigola diferents episodis; aquest llibre és un clàssic) (està editat en català i en castellà)
7.   “La trama del pasado. Diecisiete momentos que cambiaron la historia del mundo”. José-Enrique Ruiz-Doménec. Ed. Librosdevanguardia. BCN 2014  (també va exposant diferents moments; interessant)  (castellà)
8.   “Com Catalunya s’obrí al món mil anys enrere”. Ramon d’Abadal i de Vinyals. Col·lecció Episodis de la Història. Rafael Dalmau Ed.  (fulletó molt curt, però deliciós)
9.     “Jaume I”. Cingolani. Edicions 62
10.  “La memòria dels reis”. Cingolani. Editorial Base  (comenta les quatre grans Cròniques)
11.   “Historia de los griegos”. Indro Montanelli  (castellà)
12.   (Trilogía sobre Roma-Cartago). Santiago Posteguillo  (castellà)
13.   Edificis viatgers de Barcelona”. Jordi Peñarroja. Llibres de l’Índex


NOVEL·LA:

14.   “Mi planta de naranja-lima”. Jose Mauro de Vasconcelos  (tendra i deliciosa) 
         (castellà)

15.   “La nena dels tres noms”. Tami Shem-Tov  (una lliçó de tendresa)
16.   “Incerta glòria”. Joan Sales. Club Editor  (ambientada a la guerra Civil espanyola)
17.   “La Plaça del Diamant”. Mercè Rodoreda
18.   “El barón rampante”. Italo Calvino  (castellà)
19.   “Lo importante es vivir”. Carmen Martín Gaite  (castellà)
20.   “Nebulosidad variable”. Carmen Martín Gaite  (castellà)
21.   “El fantasma de Canterville”. Oscar Wilde  (castellà)
22.   “Un día en la vida de Ivan Demisovich”.  (castellà)




ASSAIG: 

23.  “Notícia de Catalunya. Nosaltres els catalans”. Jaume Vicens i Vives. Ed. Vicens i 
        Vives (un clàssic: com som, quin caràcter tenim, com ens hem anat forjant com 
        a nació a traves de la història)

24.   “Les formes de la vida catalana”. Josep Ferrater Mora. Edicions 62  (trets principals del caràcter català,  precís, concís escrit per un filòsof boníssim que es va exil·lar després de la guerra, un altre clàssic)
25.  “Nosaltres els valencians”. Joan Fuster (un clàssic)
26.   “Els altres catalans”. Francesc Candel  (un clàssic)
27. “Diario del Crash”. Santiago Niño-Becerra.Ed.  Los Libros del Lince (castellà) (visió llùcida, honrada, documentada de l'actual crisi, comparant·la amb la del 1929)

28.  “Modesta España. Paisaje después de la austeridad”. Enric Juliana. Ed. RBA. 2012  (castellà)

29.  “Economia liberal per a no economistes i no liberals”. Xavier Sala i Martín. Dèria Ed.



MEMÒRIES:

30.  “De tots colors”. Fabián Estapé. Edicions 62  (els records de la seva època com a
       catedràtic, rector de la Universitat de Barcelona, i com a conseller econòmic durant
       els anys anteriors a la Transició, són els que més m’han agradat) 

31.  “Homenots”. Josep Pla (n’hi ha diverses edicions; m’han recomanat la dels pintors
       Mir i Santiago Rusiñol i de l’escultor Manolo Hugué…; més exemples: “Uns Homenots:
      Prat de la Riba. Pompeu Fabra. Joaquim Ruyra. Ramon Turró”. Josep Pla. Ed. Llibres
      a Mà) 

32.   “Quan érem feliços”. Nadal  (records de la infantesa)


33.   “El hombre en busca de sentido”. Viktor Frankl  (castellà)

34.   “Autobiografía”. Gilbert K. Chesterton. Ed. Acantilado  (castellà)

BIOGRAFIES:

35. “Honorables. Cartes a la pàtria perduda”. Quim Torra. Ed. A Contra Vent  (semblances de grans catalans)
36.  “Deu grans catalans. Un homenatge personal a deu figures històriques”. Fabián Estapé. RBA La Magrana  (em va agradar força)
37.  “Nuestros antepasados”. Italo Calvino  (castellà)



CRÒNIQUES:

38.   “El Quadern Gris”. Josep Pla  (un dels textos bàsics de l’autor)
39.   “Les Hores”. Josep Pla
40.   “El pagès i el seu món”. Josep Pla. 



ASSAIG SOBRE ART:

41. “El silencio creador”. Federico Delclaux. Ed. Rialp  (castellà)(boníssim, recull de textos sobre l’art)

       HUMOR:
42.  “La Ley de Parkinson y otros ensayos sobre administración”. C. Northcote
         Parkinson. Ed. Seix Barral. 1998  (castellà)

43.   “Al patrimonio por el matrimonio. Tercera ley de Parkinson”. Ed. Deusto
44.   “Todas las cosas grandes y pequeñas”. James Herriot. Ed. Grijalbo  (castellà)

45.   “Diario de un fiscal rural”. Tawfiq Al-Hakim. Ed. del Viento. La Coruña. 2003 
          (castellà)

46.   “La Tesis de Nancy”. Sender  (castellà)

47.   “Mi familia y otros animales”. Gerald Durrell  (castellà)

CONSELLS SOCIALS — AUTOAJUDA — EDUCACIÓ — CREATIVITAT:

48.   “Som avis”. Victòria Cardona
49.  “Los hombres son de Marte, las mujeres de Venus”. John Gray. Ed. Grijalbo 
        (castellà)

50.   El cerebro infantil: la gran oportunidad”. José Antonio Marina. Ed. Ariel 
        (castellà)




17 d’abril de 2017

Llibres: història de Catalunya al voltant de l'any 1000. Els inicis de l'Estat-nació v.4


Com va nèixer Catalunya: us deixo l'enllaç perquè fòra interessant llegir·ho previament. Un cop fet això estareu més situats per escollir la bibliografia sobre els voltants de l'any 1000:
"La naixença de Catalunya (s.XI) fou un part dificilíssim" J. Vicens i Vives



COM  ERA  LA SOCIETAT  D'AQUELLA  ÈPOCA:

  
SINOPSI cronologia  breu:   

711  Inici de la conquesta islàmica d'Hispània.  Per les vies romanes, encara en  relatiu bon estat, l'invasió és ràpida. Els reis i nobles visigots no poden frenar·los.

785  Els habitants de Girona i el 789 de l'Urgell, Cerdanya, Pallars i Ribagorça, fent ús de la seva sobirania, van lliurar·se al domini carolingi. És l'inici de la Marca Hispànica com una de les regions fronteres de l'Imperi Carolingi. El  domini carolingi es va extendre fins el 988, uns dos cents anys. L'influència en la cultura es troba en l'adopció de la lletra dita carolíngia, de més fàcil lectura; en l'adaptació de la litúrgia al nou ritus gregorià, el qual arribà molts anys més tard als cristians en territoris d'Al Andalus.

Mapa de l'Imperi carolingi. En color marró vermellos les zones fronteres a enemics denominades "Marques".

801   Els francs recuperen la ciutat de Barcelona dels àrabs. Les terres que temps a venir es coneixeran com la Catalunya Vella es divideien en comtats. Els comtes son funcionaris nomenats des d'Aquisgrà, la capital.

860 -  L'Imperi carolingi està en descomposició, i perd forces per les lluites internes. La monarquia franca no exerceix de fet la seva autoritat sobre la Marca Hispànica, els comtes sense cops abruptes, van governant  cada cop més  com si fòssin independents, tot i que formalment es presenten com delegats dels carolingis i daten els documents importants fent referència al monarca regnant.


870  Guifre el Pilós (c.840-897), de la casa comtal de Carcassona, és nomenat comte de Cerdanya i d'Urgell. Més endavant també ho serà de Barcelona i Girona.  És el darrer en ser nomenat comte per la cort carolíngia. S'adona del buit d'autoritat i poder deixat per la descomposició de l'Imperi carolingi. Els seus fills hereten els comtats segons les lleis del dret privat, amb totes les atribucions d'un sobirà en el seu regne, s'inicia una dinastia comtal.
Guifre amplià el monestir de Ripoll (880), i fundà St. Joan de les Abadeses. Inicia la repoblació d'Osona, del Berguedà i de part del Bages. La frontera amb Al Andalus és la línia del Cardener i el Llobregat.

 
985  Ràtzia d'al-Mansur, saquejà Barcelona i  prengué 
molts esclaus. El comte Borrell II -nèt de Guifre el Pilós-, no pogué garantir la seva pròpia defensa i demanà ajuda als francs. Els monarques francs, malgrat que de iure eren els sobirans dels comtats, no li envien socors. Ni Lotari -mort el 986, darrer
rei de la dinastia carolingia-, ni Hug,  el primer de la dinastia dels Capet. El 988  Hug envia una carta a Borrell demanant que li rendís vassallatge personalment abans d'enviar·li cap ajuda. Borrell II mai va contestar, trencant definitivament els pocs lligams que quedaven amb el món franc. Aquesta data es considera com la data de naixement de Catalunya.


1003-1006   Ràtzias d'Abd al-Malik fill d'al-Mansur. Arribà fins Roda d'Isàbena i fins a Manresa a on cremà la catedral.
1003    Batalla d'Albesa
1006    Batalla de Torà


Sobtat canvi social a l'Edat Mitja:

És  durant aquests anys que es comença a formar una nova estructura de la societat, la societat feudal, que començà de zero per la ruptura que significà l'invasió dels alarbs. No sols l'estructura de les capes socials fou diferent, també ho fou el sistema de valors, de creences. Des del punt de vista econòmic la majoria de la població era pagesa i tenien una economia de supervivència (no d'economia de consum), en fi, com fins ara fa 50 anys al nostre pais.
La societat s'estructura en tres estaments: els nobles, el clergat i els pagesos.


En aquesta blog hi teniu una descripció (introductòria) de la societat al final de l'article dels remences: capes socials, les relacions entre elles, dels valors d'aquella societat, (per exemple el concepte de l'honor)  Ho trobareu cap al final del post si llegiu el comentari del llibre "Verntallat, cabdill dels remences".

Els pagesos van patir molt la manca d'autoritat durant el s.XI, el caos i la inseguretat dit altrament. Molts van haver d'acceptar rendre vassallatge a un senyor feudal tot i ser propietaris de la seva terra (un alou), de vegades per força, d'altres voluntariament per evitar mals majors. Catalunya aleshores només era la "Catalunya Vella" i encara només la part llindant a la frontera Llobregat-Cardener, vegeu el mapa adjunt. Tan aqui a Catalunya com a la resta d'Europa aquesta relació amb els anys es va anar viciant, els nobles van anar creant noves obligacions als pagesos, ara dits "remences", sense  augments de la retribució. Els abusos  més greus eren cinc, i el deien "els mals usos", però hi havia també una llista llarguíssima d'altres tasques de tota mena. Fins el 1482 no van ser abolits els mals usos per Ferran el Catòlic, després d'un llarguíssim plet de més de cent anys. Trobareu els mals usos descrits a l'article sobre els remences, un dels més visitats de la blog.
 (continuarà la cronologia)


.....


Llibres que hem llegit i recomanem:


Llibres d'aspectes generals d'aquest període:

"Els primers Comtes Catalans" Ramon d'Abadal i de Vinyals - vol.1 - Ed. Vicens Vives. Edició especial de la Col·lecció Biografies Catalanes. Barcelona 1961. Aquest llibre es troba a les llibreries donc s'ha reeditat, tambe l'he trobat sovint a llibreries de 2a mà. És una monografia molt bona d'aquests primeríssims anys.





"Els grans Comtes de Barcelona" Santiago Sobrequés - vol.2 - Ed. Vicens Vives. Edició especial de la Col·lecció Biografies Catalanes. Barcelona 1961. (187 pàgines)

Dos llibres clàssics per entendre la història d'aquesta època. El primer, escrit per d'Abadal és el que parla sobretot d'aquest període; el de Sobrequés només ens en parla les primeres 15 pàgines, quan exposa la vida del comte Ramon Borrell, es a dir fins el 1017.
Aquests autors son grans especialistes d'aquest període, i per tant aquests dos llibres son de referència. Son els dos primers volums de la col·lecció de 6 volums d'Història de Catalunya dita "Biografies Catalanes", quin editor va ser Jaume Vicens i Vives abans del 1960.



Articles  que  també resumeixen  aquest  període:


"Història de Catalunya" de F. Xavier Ferdàndez. Cartografia de Víctor Hurtado. Rafael Dalmau Editor. Barcelona 2011. (172 pàg.)  

El capítol "La Proto-Catalunya" de la pàg. 23 a 34  exposa de manera molt entenedora els fets entre el 711  i  els voltants de l'any 1000. Em sembla un bon resum pel qui vulgui  tenir una idea general. Els 3 planos grans i detallats ajuden molt a entendre el texte.





Per una versió més reduïda del mateix període podeu consultar, entre altres: els capítols "El naixement de Catalunya" i "La Catalunya islàmica" (pàg. 39 a 50) d' "Història de Catalunya" de Jaume Sobrequés i Callicó. Ed. Base. 5ena ed. Barcelona. 2012.

Aquest llibre m'agrada per donar una primera ullada a la nostra història. Es llegeix fàcilment, la lletra és força gran, diria que cos 14, i l'edició en general és  pedagògica  de fons i forma. 




Article molt complert:  "Els origens de Catalunya com a nació independent", per Ramon d'Abadal i de Vinyals (pàg. 83 a 105).  Explica molt bé el procés gradual d'afebliment del poder reial carolingi i el reforçament  del poder comtal.

Dins el volum "Episodis de la Història de Catalunya" Varis autors. Edició a cura de Jaume Sobrequés i Callicó. Edicions 62. Barcelona. 1975. 474 pàg.






Trobem un altre article molt interessant del mateix autor i del mateix període: "El domini carolingi" per Ramon d'Abadal. (pàg.25 a 49)

Dins el volum "Moments crucials de la història de Catalunya". Ed. Vicens Vives. Col·lecció Biografies Catalanes. Sèrie Assaigs. Barcelona. 1962.  Llibre comprat a llibreters de vell, després he vist que es troba sovint en aquests establiments.


 

L'interés de citar aquest llibre és la ressenya curta i "parcial" que s'hi troba de J.F. Mira, estudiós del concepte de "nació". En efecte,  J.F. Mira escriu:  " Vol dir que per parlar ara, al segle XX, de coses com la nació i la cultura nacional, per entendre fenòmens com aquests, cal remuntar·se tan lluny, fins a l'Edat Mitjana? Efectivament, això és el que vull dir. Ja que ni les nacions ni les cultures nacionals són un subproducte de la revolució industrial i política dels segles XVIII i XIX, sinó resultat variable d'un procés que venia, pel cap baix, de mil anys abans." (...)   

"La unitat de civilització europea es va construir -diu Mira-, amb la base del cristianisme i de l'herència clàssica i l'organització global que conserva l'Esglèsia, a través de la xarxa de les relacions homogeneïtzadores que construirà, sobretot a partir dels segles X i XI, l'aristrocràcia i la gent de ciutat." (pàg. 31-32)  (...)

"Els estudiosos del fet nacional acostumaven a admetre la distinció entre nació i Estat. Mira proposà l'ús de tres termes: Estat, nació política i nació cultural"Estat és un fet de poder... en el seu territori delimitat. (...)  La nació cultural, en canvi, pressuposa l'existència d'uns trets distintius compartits - l'idioma, les particularitats jurídiques, les formes d'organització social...(...) Feta la separació cal concloure que, ja que son diferents, poden presentar·se per separat. Pot aparèixer un sense que n'aparega un altre. O bé poden coincidir de manera només parcial, no superposar·se exactament. Més encara: són relativament escassos en la història els casos de coincidència perfecta." (pàg. 33)


"Biografies parcials  (3) L'època crítica"  Xavier Serra. Ed. Afers. Catarroja-Barcelona-Palma. 2015. (212 pàg.) Les pàgines dedicades a Joan F. Mira  van de la 17 a la 46. Les cites de Mira del seu llibre "Crítica de la nació pura" son a les pàg. 31 a 35. Ressenya X. Serra: "Aquest llibre... és integrat per un recull d'assaigs. Assaigs sobre el múltiples significats del terme "nació", sobre les cultures medievals, sobre els diversos tipus de nacionalismes..." (pàg. 35)  




"Les noces del comte. Matrimoni i poder a Catalunya (785-1213)" Martí Aurell. Ed. Omega. Barcelona. 1998. (593 pàgs)    
La història de Catalunya des del punt de vista de la societat. En concret analitza com es tractava a la dona de l'alta aristocràcia, quines llibertats tenia o no (ben poques), en tres etapes del creixement del Principat de Catalunya. A cada etapa hi ha un estil diferent de casament, i de llibertats per la dona respecte al govern del comtat i als bens dels que disposa: dot i esponsalici. Un llibre documentadíssim, nombrosíssimes referències a peu de pàgina.
Escrit amb prosa vigorosa, i dosis d'ironia, es deixa llegir i enganxa. Desmitifica per allà a on passa, escombrant romanticismes. Els planos històrics ajuden molt a entendre.  El resum esclaridor  final de cada capítol s'agraiex molt.  Descriu en particular detall l'expansió dels comtes de Barcelona cap a Occitània: per exemple parla força de la vida de Pere I -pare de Jaume I el Conqueridor-, cosa poc freqüent. Igualment els detalls de les noces de la casa de Barcelona amb els nobles de la Provença, de la casa de Tolosa, Beziers...
És un llibre de síntesi, no és solzament descriptiu de les accions de les que ha quedat documentació sino que fa interesants interpretacions dels fets. Diria que no és un llibre de divulgació per un neòfit, crec que interesarà més al lector de cultura mitja que ja ha llegit  alguna cosa de la història de Catalunya i vol  fer·ne  una lectura de conjunt. Aquestes recapitulacions i interpretacions sí les trobo entenedores per qui comenci, cal espigolar·les i també anar al resums al final de cada capítol. 




"La llarga nit feudal. Mil anys de pugna entre senyors i pagesos" Gaspar Feliu. Publicacions de la Universitat de València. 2010. (366 pàg.)


Té articles generals molt interesants sobre l'Edat Mitja catalana i dos sobre els remences.  

Atenció, no és un llibre de divulgació, sinó que té un nivell molt alt, de savis especialistes. Seguiu més avall en aquest article i els trobareu. Tot i que no ho he entés tot, he aprés coses importants d'aquella època, que ni n'havia sentit a parlar, tot i els llibres que he llegit. L'index de temes el trobareu seguint l'enllaç.




"La pequeña Edad de Hielo. Cómo el clima afectó a la historia de Europa, (1300-1850)" Brian Fagan. Gedisa Editorial. Barcelona. 3a reimpresión en castellano, 2016. La primera publicación original en inglés fue en el 2000. (344 pags)


L'autor ens fa descobrir el clima d'Europa i els seus canvis, i com aquestos son un determinisme que permet o  impedeix  els aconteixements  històrics. És una dada molt esclaridora que, creuada amb altres fons històriques, donen una interpretació més acurada del passat. 

El "Període Càlid Medieval" (de pàg. 35 a 59) "van ser els cuatre segles més càlids en un període de 8000 anys" (pàg. 40).  "Entre els anys 800 i 1200, les temperatures més elevades de l'aire i de la superfície terrestre, fan fer disminuir la massa de gel, el gruix de la qual ve ser molt més prim que en qualsevol altre època anterior o posterior" (pàg. 42) 
Per què l'incloem en aquesta llista de llibres?: donc perquè aquests quatre segles coincideixen amb el naixement i desenvolupament de l'estat català medieval. El qual va començar a anar malament precisament  a causa de les males collites en anys seguits, que son coneguts a casa nostre amb "el  primer mal any" de 1333. Fins el 1200 el clima es va mantindre estable. Del 1200 al 1300 va començar a ser cada cop més imprevisible amb fenòmens extrems. Des del 1300  al nord d'Europa va haver-hi una baixada forta de les temperatures, a Catalunya l'efecte arriba més tard, el 1333 és un punt d'inflexió perquè   començan els efectes del canvi climàtic cap a la "Petita Edat de Gel" que va afectar a tot el planeta i a Europa en particular .  



Petites monografies que hem llegit:

Aquest llibret, de la mida de mig Din4, exposa en 80 pàgines tota mena de detalls sobre la relació entre l'islam i la pre-Catalunya  d'aleshores, des de l'any 711 fins el 1153, moment en que Ramon Berenguer IV ocupa la serra de Prades i Siurana, els darrers reductes, acabant així els 400 anys d'ocupació a Catalunya. 
"Crònica política de la pre-Catalunya islàmica" Pere Balañà i Abadia. Dalmau Ed. Col.lecció Episodis de la Història 291/292. Barcelona. 1992. (80 pàgines)



Llibret de la mateixa mida reduïda que el previ, es llegeix fàcilment, 46 pàgines. Petita monografia del fundador del casal de Barcelona, molt ben resumida. Guifré nasqué el castell de Rià, al Conflent. Va saber entendre el buit de poder creat a la Marca Hispànica per la descomposició de l'Imperi carolingi, i aprofitar el moment  per, de fet, actuar com sobirà  sense  ser.ho  de iure.
"Guigré I" A. Rovira i Virgili. Editorial Barcino. Col·lecció Popular Barcino. Barcelona. 1926. (46 pàgines)
Es una edició molt antiga, no sé si s'ha reeditat i si ho podeu trobar. No obstant, per una primera ullada de lector encuriosit la petita monografia us pot agradar. Es pot suplir amb els llibres generals que hi ha al començament d'aquesta llista. Té la mida de mig Din4.




 Petit llibre que descriu la destrucció i saqueig d'al-Mansur sobre Barcelona, i les importants conseqüències polítiques que l'afer va tenir. El comte Borrell II  no rebé ajuda dels francs, sobirans cada cop més  ausents. S'endugueren molts captius, alguns es van poder redimir  a  canvi d'una gran suma de diners, d'altres mai més s'en va saber res. Té la mida de mig Din4.
"El dia que Barcelona va morir (6 juliol 985; al-Mansur)" Pere Català i Roca. Dalmau Editors. Col·lecció Episodis de la Història. 2a ed. Barcelona. 1990. (72 pàgs)




Llibret curt i pedagògic. Molt bo per fer una primera ullada general a aquest període, dels volts del 950 als de l'any 1000. El trobo un llibre particularment encantador. Escrit pel mateix autor del primer llibre general citat en aquest post, un especialista d'aquest període. La necessitat que una autoritat reconegués l'autonomia del monestir de Cuixà respecte al poder civil i refrendés el seus bens a fí que no fòssin saquejats pels nobles, fa que el monjo Sunyer emprengués el camí de Roma l'any 950. Feia 50 anys que no tenien un document de reconeixement del seus status, per l'absència a la pràctica de l'autoritat carolíngia. Aquest primer viatge i els succesius a Roma, van ser un canvi decisiu pel futur  de  Catalunya. Es formaren comitives dels abats i nobles principals, per anar a passar el Nadal a Roma, es clar un viatge dòna per moltes peripècies. (Es llegeix en 2-3 hores, de la mida de mig Din4)
"Com Catalunya s'obrí al món mil anys enrera" Ramon d'Abadal i de Vinyals. Dalmau Editors. Col·lecció Episodis de la Història. 2a ed, 1a reimpressió. Barcelona. 1988. (60 pàgines).  El llibre té una reedició amb un altre nom: "Catalunya fa mil anys". Barcelona. Generalitat de Catalunya. 1988.




"El monestir de Ripoll en temps dels seus primers abats" Ramon Ordeig i Mata. Estudis Històrics. Monografia 6. Vic. 2014.  (168 pàgines)
Gran quantitat de detalls sobre els llegats que el comte Guifre el Pilós i la seva descendència van deixar al monestir. En pocs anys el monestir es va reconstruir 3 cops, la darrera i definitiva en temps de l'Abat Oliba.  Guifré volia crear un nou referent espiritual en aquest costat dels Pirineus. Alhora va ser un focus importantíssim de cultura durant 200 anys. Aquesta monografia exposa també les dades conegudes dels primers 6 abats de Ripoll. És un llibre força específic que m'ha esclarit aspectes  que m'havien quedat confusos, per exemple la genealogia del casal de Barcelona.




Com l'Abat Oliba va saber formular la Treva de Déu i aconseguir que la respectèssin, a l'Assemblea del Prat de Toluges (Rosselló)  l'any 1027.  I com va insistir en posteriors assembleas fins aconseguir una certa pacificació.  L'any 1041, el model  és comunicat al concili de Niça per un altre 

Estatua de l'Abat Oliba



persona -el bisbe d'Arlés-, i des d'allí s'estén per per bona part Europa de la mà dels  benedictins de Cluny. La Pau i Treva  és  molt important del punt de vista històric, però és poc coneguda pel públic en general. Aquest model es va escampar per bona part d'Europa, va ser una gran contribució a la pacificació d'aquesta època difícil. Llibret molt curt i fàcil de llegir. Els acords van passar a ser llei civil cap el 1054, quan es va fer la primera redacció dels Usatges. Aquestes repetides assemblees de nobles, gent del poble i clergues van ser l'embrió del Parlament, anys a venir.  El llibret  té la mida de mig Din4.
"La Pau i Treva" Eduard Junyent. Ed.Dalmau. Col·lecció Episodis de la Història. Barcelona. 1975. (50 pàg) De la mida de mig Din4.



L'aportació catalana més important a la cultura europea en aquesta època va ser la formulació i implementació de la Pau de Déu i la Treva de Déu per part de l'Abat Oliba, abat de Ripoll i Cuixà, i  bisbe de Vic.  L'any 1041, el model  es comunica al concili de Niça i s'estén per Europa de la mà dels benedictins.
Làpida en la versió catalana a Toluges, 
conmemorant la primera assemblea de 
Pau i Treva el 1027.



 Petit llibret molt ben escrit, curt i molt interesant perquè parla de les persones que van dirigir Catalunya al voltant de l'any 1000, un període molt difícil per manca d'autoritat civil efectivaL'Abat Oliba va formar part del nucli clau. En primer lloc amb la Pau i Treva pacificà una mica aquell món violent sense llei. Gràcies al seu prestigi personal era demanat el seu consell per la comtessa Ermessenda de Barcelona, així com la seva intermediació a les disputes dels nobles. Cal conèixer una mica els personatges que intervenen per no fer·se un embolic. El petit llibret d'Abadal "Com Catalunya s'obrí al món mil anys enrera" pot ajudar ja que els personatges son els mateixos.
Té la mida de mig Din4.
"L'obra social i política de l'Abat Oliba"  Esteve Albert i Corp. Dalmau Ed. Col·lecció Episodis de la Història. Barcelona. De la mida de mig Din4.



Biografia de l'Abat Oliva que he llegit, de l'any 1931 pel monjo de Montserrat Anselm Mª Albareda, prefecte de la Biblioteca Apostòlica Vaticana."L'Abat Oliba, fundador de Montserrat" Monestir de Montserrat, 1931. (359 pàg.)
Potser ara no el trobarieu aquest llibre, si no és a un llibreter de vell o una biblioteca que estigués oberta ja l'any 1930.  



Si us interessa el tema de l'Abat Oliba penseu en el de Ramon d'Abadal i de Vinyals, biografia més actualitzada, de l'any 1948 és la 1a edició, del 2003 la 3a edició. Ed Aymà: "L'Abat Oliba, Bisbe de Vic i la seva època". Vicens i Vives la recomanà. L 'edició més recent: 


"L'Abat Oliba, Bisbe de Vic i la seva època" - Ramon d'Abadal i de Vinyals. Urgoiti Editores. Pamplona. 3a ed. 2003. 388 pàg., 40€. (en català) - ISBN 9788493247997 -  
La primera part del volum és una biografia de Vila d'Abadal per Francesc Vilanova i Vila d'Abadal, de 184 pàg. amb  un llistat de la seva bibliografia.   La segona part és la biografia de l'Abat Oliba pròpiament dita, d'unes 200 pàg.

L'autor vol explicar l'entorn, els fets, els personatges importants de l' època de l'Abat Oliba, però sense novel·lar·ho gens ni mica. Només parla de fets que es poden documentar. Presenta als seus pares i germans, la resta de la família comtal, parents seus; la ràtzia d'Al-Mansur a Barcelona el 985, la mort el 1005 del seu germà petit Berenguer a la batalla d'Albesa..

Es llegeix fàcilment, els fets estan molt ben estructurats. Després exposa la que en diu "La vida amagada" de l'Abat Oliba, o sigui els 12-15  anys en que va exercir  de comte, els sis que va ser monjo a Ripoll, i els deu en que, tot i ser l'abat,  no va tenir cap rellevància pública, es a dir, fòra dels seus dos monestirs de Ripoll i Cuixà. 

Per contra, a la darrera part "La vida activa", exposa les nombroses intervencions des que va ser bisbe de Vic, i que s'extenen per més de 70 pàgines, donc efectivament, s'ha conservat molta documentació. 

Sobresurt l'obra de recuperació dels bens de l'Església, els d'administració sobretot del bisbat de Vic, i en particular la seva obra de pacificació  de la societat. Tant pel que fa a posar pau a baralles de nobles que es disputen un territori, o be donant el consell que li demana el rei Sancho el Mayor de Navarra, com l'implantació de la Treva de Déu, i més tard la Pau de Déu, una iniciativa que va seguir essent efectiva durant tota l'Edat Mitja catalana. A Niça, a una assemblea de bisbes del migdia francés, l'arquebisbe Raimbau d'Arles comunica l'any 1041 l'iniciativa de l'Abat Oliba. L'asemblea la va fer seva i decretà la treva de quatre dies, un més que el concili de Vic. Era present allí l'abat Odiló de Cluny que "posà al seu servei els formidables mitjans de què disposava, i així ha pogut ésser celebrat com el pare d'una institució que devia al nostre Oliba la vera paternitat; Odiló en fou l'expandidor i el propagandista". (pàg. 170)

També m'han agradat molt els dos d'exemples de com s'impartia justícia en un diríem, equivalent al Tribunal Suprem, d'aleshores.  
Al llibre hi surten molts noms, es clar; cal fer·se potser, un esquema genealògic per seguir millor el que va explicant. De fet surten tots els noms  que hi ha en aquesta entrada.




La història dels mateixos anys al comtat d'Urgell en dos treballs monogràfics:

Després de situar el contexte històric i geogràfic, ens  presenta el període 980 -1010  al comtat d'Urgell,  com un període en que es varen posar les bases de la història posterior d'aquest comtat. Això va ser possible gràcies als treballs del bisbe de la Seu, Sal.la, i al comte Ermengol I d'Urgell - germà del comte Borrell II de Barcelona-.  Cada capítol té al final un breu resum que ajuda a memoritzar  fets i personatges.  Per seguir.ho òptimament, s'hauria de consultar de tant en tant el llibre de Bolós i Hurtado per situar el que va narrant: "Atles històric de la Catalunya Carolíngia del comtat d'Urgell". Dalmau Ed. Com el presentat més endavant en aquest mateix post però el volum del comtat d'Urgell. 
"Urgell a la fi del primer mil·leni"Oliver Vergés Pons. Edicions Salòria. La Seu d'Urgell. 2015. (214 pàg).




Arnau Mir de Tost va ser un vassall dels comtes d'Urgell Ermengol I i d'Ermengol II:

Llibret d'aquest període fàcil de llegir. Exposa com era la vida en aquella època, i com avançava la reconquesta al Comtat d'Urgell; en aquest període sobresurt la figura d' Arnau Mir.  Pertany com els altres dos a l'extensa col·lecció: "Arnau Mir de Tost" Col.lecció  "Episodis de la Història", de Dalmau Editors. De la mida de mig Din4.

La llibreria "La Impossible" té la col·lecció sencera en estoc a la botiga d' "Episodis de la Història". Dalmau Editors. (Provença cantonada Enric Granados, no tanca al migdia)



"Atles Manual d'Història de Catalunya"  V. Hurtado. Dalmau Ed. 2 vols.
El llibre de la seva especialitat més complert que hi ha en aquest moment.


Els comtats de Catalunya, de l' "Atles Històric de la Catalunya carolingia", de J.Bolós i V.Hurtado. Dalmau Ed. Llibre molt aconsellat per poder seguir amb facilitat la cronologia fins l'any 1000 aprox. donc la divisió del territori era diferent a l'actual.

Atles d'història, planos del mateix indret a diferents períodes i en funció de diferents conceptes com possessions de cada
comte i cada monestir, pobles, esglèsies, tipus de conreus i ús del territori, ràtzies dels alarbs i fins a on van arribar... N'hi ha 10 volums o més, un per cada comtat d'abans de l'any 1000. Planos preciosos. Una feina fantàstica de buidatge de tots els documents que s'han conservat. Un bon llibre per regalar per cert. 


>> El dissabte 15 de setembre 2017, TV3  va tornar a emetre la Minisèrie històrica de dos capítols que ens trasllada a la Catalunya de l'any 1000 a través de la figura d'Ermessenda, comtessa de Barcelona, Girona i Osona. En català.
Cliqueu:  http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/ermessenda/ultims-programes/



(Mirant el que va passar a mil anys, ...ens adonem que ara, poc més enllà del 2000, la història es repeteix en un aspecte: en l'abús de posició dels bancs i multinacionals envers la persona individual, i incapacitat del sector públic per fer una política que compensi al menys en part aquest efecte. Un deixo un link que explica molt millor que jo que hem entrat en una nova etapa feudal:  Hervé Falciani: "Los bancos son los nuevos señores feudales" v.2)  (Cuca de Llum





Articles relacionats:  


>> Llum sobre la “foscor”: l’Scriptorium de Ripoll
>> L’any 988 Catalunya s’independitza de França – VIBRANT http://historiavibrant.cat/?p=2008
>>     La noblesa feudal Article de Vicente Moreno Cullell, publicat als blogs de Sapiens.  
 
                                                                 
Entrades relacionades a la Cuca de LLum:
>>  Com es forma una nació. Cita de Joan Francesc Mira.
>>  Història de Catalunya, de Jaume Sobrequés i Callicó          
>>  Catalunya, la democràcia més antiga d'Europa v.2
>>  "La naixença de Catalunya (s.XI) fou un part dificilíssim" J. Vicens i Vives
>> Com l'Abad Oliva va saber formular la Treva de Déu i aconseguí que la respectèssin. Inici de pacificació a la societat feudal cap el 1027.
>>  Llibres: història de Catalunya entre el 1000 i 1150: unió del comtat de Provença i unió amb Aragó incorporats pel prestigi dels comtes v.2
>> El Llibre del Sindicat Remença (1448), entra a formar part del Registre de la Memòria del Món de la Unesco. Bibliografia sobre remences. v.5




Altres llibres recomanats a la Cuca de Llum, per  anar a l'arxiu del blog, cliqueu

He trobat dues llibreries que tenen un bon nombre de llibrets d'"Episodis de la Història".  La "Papereria Clips" a Bellver de Cerdanya, carrer sant Antoni 28 - clipscerdanya@hotmail.com -  tel: 973 511 220
L'altre és a Barcelona, a Provença 232 cantonada Enric Granados:  Llibreria  "La Impossible"no tanquen al migdia - info@laimpossible.cat -  tel. 932 507 193
A la "Llibreria Laie" del c. Pau Claris a Barcelona, una mica més amunt del c. Casp he trobat una molt bona secció de llibres de història de Catalunya, biografies de catalans que sobresurten... Actualitzada amb les novetats. (www.laie.es)


Aquest post ha estat visitat 980 vegades fins el 28.11.2017