Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Comín Toni. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Comín Toni. Mostrar tots els missatges

19 d’agost del 2024

Diari de la guerra judicial contra la Llei d'Amnistia. La fi del regnat de Marchena obre un nou escenari a Puigdemont, per Josep Casulleras Nualart

 

Vilaweb - 12.08.2014
 
 El Tribunal Suprem espanyol continua en situació de rebel·lia, quan han passat dos mesos d’ençà de l’entrada en vigor de la llei d’amnistia. No tan sols es nega a aplicar-la als dirigents polítics del Primer d’Octubre condemnats o perseguits per malversació, començant pel president Carles Puigdemont, sinó que bloca l’opció de recurs al Tribunal Constitucional. Encara avui, el jutge instructor Pablo Llarena no ha resolt els recursos de reforma que Puigdemont i els consellers Toni Comín i Lluís Puig van presentar, fa més d’un mes, contra la decisió de no amnistiar-los. I Manuel Marchena manté congelats els recursos de súplica dels ex-presos polítics. El president de la totpoderosa sala segona del Suprem i els seus magistrats més afins han portat al límit la rebel·lió judicial, perquè saben que és ara o mai: l’amnistia ha arribat al final del regnat de Marchena, que a final d’octubre ha de deixar el càrrec. I això obre també un nou escenari a Puigdemont.
 
 Hi haurà una sala penal del Suprem que no serà dirigirà per Marchena, artífex del cop d’estat judicial per a decapitar políticament el moviment independentista. Marchena i Llarena no tenen Puigdemont a les seves mans, i el president sap que d’ací a pocs mesos hi haurà una sala segona diferent, cosa que pot ser cabdal a l’hora de decidir el futur de la trama russa ordida pel jutge Joaquín Aguirre i, fins i tot, a l’hora de tancar l’expedient de l’amnistia inaplicada abans no arribi al Tribunal Constitucional. El fet que el president continuï a l’exili ara mateix en aquest sentit és determinant, perquè pot decidir en llibertat i no sota la coacció d’un empresonament els pròxims passos a fer amb la perspectiva de la fi del regnat de Marchena. 
 

Marchena acabarà, el 30 d’octubre vinent, el seu segon i darrer mandat de cinc anys com a president de la sala penal del Tribunal Suprem. La llei orgànica del poder judicial estableix una limitació de dos mandats. S’acaba, doncs, una dècada en una posició de molt poder, on ha dirigit la repressió contra l’independentisme coincidint amb els anys del procés que van de la consulta del 9-N del 2014 fins a (la inaplicació de) la llei d’amnistia.
 
 A final del 2018 i quan faltaven poques setmanes per a l’inici del judici contra el procés, Marchena havia de ser el nou president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem per un acord a què havien arribat el PP i el PSOE. Però l’acord el va dinamitar la filtració d’un whatsapp del senador del PP Ignacio Cosidó als seus companys de grup felicitant-se pel fet de “controlar la sala segona des de darrere i presidir la sala 61 [la sala excepcional del Suprem que, entre més coses, té l’atribució d’il·legalitzar partits polítics]” amb Marchena presidint el poder judicial espanyol. Aquell escàndol va trencar l’acord, va blocar la renovació del CGPJ fins fa quatre dies i va permetre al PP de controlar la sala segona per la porta del davant i a Marchena de presidir el tribunal que va condemnar els dirigents de l’1-O.
 
 
 I, sobretot, li va permetre de dirigir, com a president de la sala segona, el to, el ritme, l’oportunitat i l’agressivitat de les accions per mirar de rebentar els indults i la reforma del codi penal, i per mantenir el setge contra el president Puigdemont a l’exili i, finalment, desobeir la literalitat de la llei d’amnistia. Tot això, Marchena ho ha anat fent amb els magistrats més  (...continuarà)
 

14 de juliol del 2023

Vox força Llarena a decidir sobre les euroordres de Puigdemont, Comín i Ponsatí



El partit d'extrema dreta inclou Ponsatí en la petició, tot i que és processada per desobediència i no pot ser subjecte a una euroordre
 
 
Vilaweb - 13.07.2023
 El partit d’extrema dreta Vox ha reclamat al jutge instructor de la causa contra el procés, Pablo Llarena, que reactivi les euroordres contra Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí una setmana després de la sentència del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) que avala la retirada de la seva immunitat. Aquest moviment força el magistrat del Tribunal Suprem espanyol a pronunciar-se sobre les euroordres, que si es reactivessin serien les quartes. Ni la fiscalia ni l’advocacia de l’estat no han mogut fitxa.
 
Llarena mateix, en una interlocutòria de principi de gener, havia assegurat que no decidiria res sobre les euroordres fins que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) es pronunciés sobre les seves prejudicials, després de la denegació de Bèlgica de l’extradició de Lluís Puig, i el TGUE sobre el suplicatori. Amb les dues sentències sobre la taula, el magistrat ha refusat fins ara de fer cap pas amb relació a les euroordres.
 

“Sol·licitem l’emissió de les corresponents OEDE amb relació als tres fugats Sr. Puidemont (sic), Sr. Comín i Sra. Ponsatí i actualment europarlamentaris, suspesa la immunitat parlamentària, per a procedir a la seva detenció i posterior enjudiciament”, diu el document de Vox, que VilaWeb ha pogut consultar. Cal assenyalar que Ponsatí està processada per un delicte de desobediència, que no comporta penes de presó, de manera que no pot ser subjecte a una euroordre. Tanmateix, Vox l’ha inclosa igualment en la petició.

 

Ara bé, l’advocat dels eurodiputats, Gonzalo Boye, ha reiterat que si es cursen noves euroordres caldrà un nou suplicatori al Parlament Europeu, tenint en compte que l’anterior era per unes euroordres pel delicte de sedició —actualment derogat—, que van ser retirades per Llarena.

 

“Ara vol emetre unes noves euroordres que ja ni tan sols són pels mateixos delictes. És a dir, ha de reformular els fets, adaptar-los als nous delictes, i davant això ells continuen tenint immunitat. És que crec que hi ha gent que vol continuar vivint en el relat i no en el dret”, va declarar en una entrevista a VilaWeb.

 

Sense ple d’Estrasburg

Carles Puigdemont i Toni Comín no s’han desplaçat aquesta setmana al ple del Parlament Europeu a Estrasburg perquè la cambra no els ha garantit la protecció de la immunitat de desplaçament. En aquest sentit, els eurodiputats han preferit de quedar-se a Bèlgica abans d’enfrontar una possible reactivació de les euroordres en territori francès.

 

Cal assenyalar que les autoritats franceses i espanyoles van signar el 2002 un conveni bilateral, conegut com a Conveni de Màlaga, que facilita el lliurament de persones —sense passar per davant d’una instància judicial— entre els dos estats. A diferència dels seus companys de files, Ponsatí sí que ha anat el ple perquè no pot ser subjecte a una euroordre.

 
 
 
(P.D. a 02.08.2023: El jutge Llarena a data d'avui no ha cursat les euroordres, deu ser que no està  tan clar com voldria Vox. Cuca de Llum)


6 de juliol del 2023

Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí compareixen devant la premsa, arran de la sentència que els retira la immunitat (vídeo 27 min), 5 juliol, 2023.

 
 

 
CLIQUEU PER A VEURE EL VÍDEO:
Primer parla el Pres. Puigdemont, a continuació Comín i finalment Clara Ponsatí.  La intervenció da la Clara està penjada en aquesta blog, també en una entrada a part.  
 
 
 
_

2 de febrer del 2023

Anàlisi Josep Casulleras: La sentència històrica del TJUE obre portes a Catalunya i en tanca a Espanya. Article molt important.

  

 
 
El concepte del "grup de persones en risc" és un salt endavant, perquè permet d’encaixar dins el dret de la Unió la particularitat del cas català
 
 
 
 
Vilaweb - J.Casulleras - 31 gener 2023
 
Gonzalo Boye, Isabel Elbal, Andreu Van den Eynde i Benet Salellas van suar de valent el 5 d’abril de l’any passat al Tribunal de Luxemburg. En la gran sala del tribunal, en la vista oral sobre la causa de les euroordres de Pablo Llarena contra els exiliats, nedaven contra corrent. Ni tan sols Bèlgica els va fer costat aquell dia. I uns mesos després, l’advocat general del tribunal els va llançar tots els arguments a la paperera. Però se n’han sortit, i han aconseguit que el tribunal hagi arribat fins allà on ells volien, fins al reconeixement d’una situació particular que sofreixen els dirigents independentistes perseguits per l’estat espanyol. És una anomalia que ja té un nom per al tribunal: el risc d’unes deficiències en el funcionament de l’estat de dret aplicables “a un grup objectivament identificable de persones”. És un concepte nou que el tribunal introdueix en aquesta sentència, en un cas que té a veure amb Espanya. No pas amb Polònia, Hongria o Romania, sinó amb l’estat espanyol.
 
 
Espanya, la Comissió Europea i l’advocat general deien que, per denegar una euroordre pel risc de vulneració d’un dret com el del jutge predeterminat per la llei, calia demostrar que en l’estat que demanava l’extradició hi havia unes deficiències sistèmiques, generalitzades, del poder judicial; que si no era així, no es podia denegar l’euroordre. En realitat, la jurisprudència del tribunal diu que, en cas que hi hagi aquestes deficiències generalitzades, cal que la persona reclamada argumenti amb proves objectives i demostrables que perilla si és extradida. El tribunal ho havia anat dient en sentències relatives, sobretot, a Polònia, on hi ha elements objectius que permeten de concloure que l’estat de dret no hi funciona convenientment.

 

Espanya no és Polònia?

Espanya no és Polònia. Però Boye, Elbal, Van den Eynde i Salellas miraven de fer entendre al tribunal que, quan es tracta dels dirigents independentistes catalans, Espanya sí que és Polònia. I per això van emprar l’argument del grup de persones que corren un risc concret, per raons polítiques, ideològiques… La part espanyola, representada per la fiscalia i l’advocacia de l’estat, ha volgut demostrar en tot moment en aquesta causa que el sistema judicial espanyol és garantista, que funciona bé, i que ja oferia prou vies de recurs als exiliats per a denunciar les vulneracions que volguessin.

 

En aquella vista de l’abril, Gonzalo Boye va començar fent referència a la minoria nacional catalana, però el tribunal necessitava un concepte que li permetés de traduir en doctrina de la Unió Europea aquesta situació particular, o les situacions particulars que tinguessin en uns altres estats uns altres grups de persones perseguits per motius de raça, de religió, de nacionalitat… I van trobar aquest concepte, el d’un grup identificable de persones.

 

Els advocats van sortir esgotats d’aquella vista oral a Luxemburg, amb quinze jutges que tenien cadascun punts de vista particulars, oposats entre si, amb molts matisos, i no semblava gens clar que aquesta idea hi hagués penetrat. Sí que era evident que hi havia un sector de jutges que no entenia que no s’haguessin de tenir en compte les circumstàncies particulars de la persona reclamada a l’hora de decidir si es denegava una euroordre. Això és el que pretenia l’advocat general del TJUE, Richard de la Tour, que ha vist com el tribunal el corregeix notablement, cosa que no és gaire habitual. Però el concepte del grup de persones en risc és un salt endavant, perquè permet d’encaixar dins el dret de la Unió la particularitat del cas català. I, més concretament, ofereix als jutges que hagin de decidir sobre les euroordres l’instrument jurídic per a oposar-s’hi.

 

És clar que la sentència acota els supòsits de denegació de l’extradició, que no es pot fer de qualsevol manera. El TJUE diu que no es pot qüestionar simplement la competència d’un jutge per a emetre una euroordre, o la competència que tingui el tribunal que els hagi de jutjar. Diu que cal que la persona afectada aporti “elements objectius, fiables, precisos i degudament actualitzats que tendeixin a demostrar l’existència de deficiències sistèmiques o generalitzades en el funcionament del sistema judicial d’aquest estat membre o deficiències que afectin la tutela judicial d’un grup objectivament identificable de persones al qual pertanyi aquesta persona.”

 
 
La victòria del grup de treball de l’ONU

I com es demostra, això? D’on surten aquests “elements objectius”, aquestes proves que hi ha un risc de violació de drets fonamentals. Això porta el tribunal a respondre a una altra de les preguntes que li feia Pablo Llarena, sobre la validesa d’un informe del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU que es va fer públic durant la fase final del judici contra el procés al Suprem i que deia, amb una contundència inusual, que la justícia espanyola havia vulnerat uns quants drets fonamentals dels presoners polítics. N’exigia l’alliberament immediat. Aquell informe constatava que les acusacions contra tots els presos “van ser dissenyades per coaccionar-los per les seves opinions polítiques sobre la independència catalana i evitar que continuessin les seves reivindicacions per mitjans polítics”. I un dels drets vulnerats que assenyalava era el del jutge predeterminat per la llei. Afirmava, de manera contundent: “El Grup de Treball no ha estat convençut que el jutge natural per a jutjar-los per aquests presumptes delictes correspongui als tribunals que actualment duen el cas.”

 

Bèlgica va emprar l’informe per a justificar la denegació de l’euroordre. Llarena va demanar al TJUE si era un document vàlid, perquè tant el Suprem com la immensa majoria dels mitjans, juristes i partits espanyols es van dedicar a menysprear i desprestigiar el grup de treball, a acusar-los de corruptes, d’amics dels independentistes, d’haver rebut diners de la Generalitat, de ser una entitat de segona o tercera categoria que no podia ser considerada seriosa, fins i tot de no tenir la condició d’organisme de les Nacions Unides. Doncs bé, el TJUE diu que aquest grup de treball no pot justificar per si sol la denegació d’una euroordre si no es refereix directament a la persona afectada per la petició d’extradició. Però tot seguit afegeix que un informe com aquest “pot formar part dels elements que es poden tenir en compte” a l’hora de determinar que hi ha un funcionament deficient de l’estat de dret en relació amb aquest grup de persones identificables.

 

La bomba del paràgraf 100

El tribunal encara va més lluny quan arriba al paràgraf 100 de la sentència. Hi ofereix l’argument per a afirmar que el Tribunal Suprem espanyol no és el competent per a jutjar els independentistes: “No es pot considerar un tribunal establert per la llei, en el sentit de l’article 6, apartat 1 [del Conveni Europeu dels Drets Humans, sobre el dret del jutge imparcial], un tribunal suprem nacional que resolgui en primera instància i en darrera instància sobre un afer penal sense disposar d’una base legal expressa que li confereixi competència per a enjudiciar la totalitat dels encausats.”

 

I, a propòsit d’això, cita dues sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans, del 2000 i del 2005, que així ho estableixen. Una d’aquestes, curiosament, és contra Bèlgica, d’un cas en què el TEDH afirmava que no es podien jutjar persones al Tribunal de Cassació de Bèlgica (equivalent al Suprem espanyol) si no hi havia una previsió legal que ho explicités. Els advocats dels exiliats, en el cas de Lluís Puig, van fer servir aquesta mateixa sentència, que ara el TJUE posa d’exemple, per recordar que era un cas anàleg al d’Espanya amb el Tribunal Suprem.

 

El Tribunal de Luxemburg dibuixa així el camí: primer, és cert que no es pot qüestionar de qualsevol manera la competència del jutge que emet l’euroordre. Segon, la denegació de l’extradició ha de ser excepcional, i d’acord amb la constatació amb proves fefaents que hi ha un risc personal de vulneració de drets en el marc d’una fallada sistèmica del poder judicial de manera general o de manera concreta contra un grup de persones identificables. I tercer, sobre la vulneració del jutge predeterminat per la llei, la jurisprudència del TEDH diu que un tribunal suprem no pot ser competent per a jutjar unes persones si la llei del seu estat no ho diu explícitament. Vet aquí les instruccions per a denegar les euroordres contra els exiliats catalans.

 

Llarena, lligat de mans
 
Finalment, hi ha una de les respostes del TJUE que ha estat utilitzada per pràcticament tota la premsa espanyola (i bona part de la catalana) per afirmar en titulars que Llarena guanya la causa a Luxemburg. Perquè el tribunal respon que sí que es poden dictar noves euroordres contra una persona a qui prèviament la justícia d’un estat ja n’hagi denegat una, com és el cas de Lluís Puig. Com que respon no tan sols en relació amb el cas de Lluís Puig sinó pensant a fixar doctrina per al conjunt de la Unió, el tribunal no pot dir categòricament que no es poden emetre noves euroordres contra ningú, perquè hi pot haver casos en què sí que sigui justificat. I per això, tot seguit, estableix les condicions per a emetre una nova euroordre, que, a la pràctica, fan molt difícil que Llarena en pugui dictar o que, si més no, puguin ser acceptades d’entrada per cap jurisdicció europea, començant per Bèlgica
 
 
El TJUE diu a Llarena que hi ha unes excepcions, que justament encaixen perfectament amb el cas de Lluís Puig. El tribunal no es pot pronunciar sobre un cas concret en les respostes que dóna, sinó que ha de respondre de manera que els arguments siguin aplicables per qualsevol tribunal europeu; però hàbilment deixa entendre quina és la seva posició sobre el cas particular, i això es veu en les condicions que posa a Llarena per a poder emetre més euroordres: “Si les circumstàncies no han canviat, una autoritat judicial emissora no pot emetre una nova euroordre contra una persona quan una autoritat judicial d’execució hagi denegat una euroordre anterior dictada contra aquesta persona […] en relació amb l’article 47, paràgraf segon, de la Carta [Europea de Drets Fonamentals, sobre el dret del jutge imparcial].” Que és el cas de Lluís Puig amb Bèlgica.
 
 
Pablo Llarena no veu pas clar que pugui tornar a emetre l’euroordre contra Puig; si no, ja ho hauria fet avui mateix. El Suprem diu que s’ho han de mirar amb calma. Poden empescar-se que, amb el nou codi penal, “han canviat les circumstàncies”, però aleshores també és important de llegir què més diu el TJUE sobre la repetició d’euroordres: “Com que l’emissió d’una ordre de detenció europea pot tenir com a conseqüència la detenció de la persona de què és objecte i, per tant, coartar la seva llibertat individual, cal que l’autoritat judicial que vulgui emetre una euroordre examini si, tenint en compte les particularitats del cas concret, aquesta emissió té un caràcter proporcionat.” I encara més: diu a Llarena que cal que tingui en compte “la naturalesa i la gravetat de la infracció que s’imputa a la persona en cerca, les conseqüències per a aquesta persona de l’ordre o de les ordres de detenció europees emeses anteriorment en contra seu o fins i tot les perspectives d’execució d’una eventual nova ordre de detenció europea.”
 
 
Dit d’una altra manera, deixa clar que no es pot fer un abús del sistema de l’euroordre. I ací es veu clarament la mà del ponent, el vice-president del tribunal, Lars Bay Larsen, que en una sentència del maig de l’any passat sobre la immunitat cautelar de Puigdemont, de Comín i de Ponsatí ja va constatar que Llarena n’havia abusat, que no havia refutat les afirmacions dels exiliats que així ho deien.
 

Totes les fitxes del dòmino

En les prop de quaranta pàgines de la sentència, el tribunal fa uns certs equilibris, gairebé diplomàtics, per a deixar clar que ha de continuar prevalent la confiança mútua entre els estats perquè les euroordres siguin efectives, que les denegacions han de ser sempre casos excepcionals i molt ben documentats. I amb la sentència sobre els exiliats, el TJUE aclareix més els casos en què es pot fer, sobre una situació que fins ara no havia hagut d’afrontar: la d’un estat de dret que aparentment funciona correctament, però que sobre un grup específic de persones té una disfunció manifesta, tal com constatava el Grup de Treball de Detencions Arbitràries i tal com va sentenciar Bèlgica.

 

Diu a Bèlgica que va actuar d’acord amb el dret de la Unió quan va rebutjar l’euroordre contra Lluís Puig, que la denegació no era contrària a dret. I això pot fer perfectament que si Bèlgica rep una nova euroordre la rebutgi pràcticament amb els mateixos arguments. Ara, el TJUE li indica que ha d’endreçar el procediment de denegació i els arguments exposats. Per això aquesta sentència es pot considerar una victòria de l’exili, les conseqüències de la qual haurem d’anar veient, tant per als exiliats en general (dificultat encara més gran per a poder extradir-los tot i que hi hagi més euroordres), com per als eurodiputats (perquè els arguments per a negar la competència del Suprem poden fer caure de cop la causa contra el suplicatori que té el TGUE entre mans) i per als ex-presoners polítics, que tenen una munició de primer nivell perquè el Tribunal d’Estrasburg anul·li la condemna de Marchena.

 

És el fruit més visible del litigi estratègic, en què no totes les parts implicades acabaven de creure. Les primeres victòries a Bèlgica i a Alemanya contra les euroordres van contrastar amb el càstig judicial contra els presos polítics, i el Grup de Treball de Detencions Arbitràries ho va recollir en un informe demolidor que va servir per a tombar definitivament l’euroordre contra Lluís Puig a Bèlgica. Aquest fracàs va portar Llarena a fer al TJUE aquestes preguntes pre-judicials, mentre Puigdemont, Comín i Ponsatí ja eren eurodiputats i litigaven també a Luxemburg per fer valer la seva immunitat. La resposta d’avui del TJUE pot ajudar a guanyar la causa de la immunitat, i posa el fonament jurisprudencial perquè el Tribunal Europeu dels Drets Humans dictamini que Espanya va vulnerar el dret del jutge imparcial dels presoners polítics. I dóna carta de validesa a l’informe del grup de treball (per si encara hi havia cap dubte) per a fonamentar una condemna per més drets vulnerats, com el de la llibertat d’expressió, de reunió i el dret de participació política.

 

Boye diu que cauen les fitxes del dòmino. I és cert que les batalles a Luxemburg i a Estrasburg comencen a convergir, passats uns quants anys i sense que hi hagués pràcticament cap unitat d’acció. Costa no pensar què hauria pogut passar, quins resultats hi hauria si aquell front comú entre Boye, Van den Eynde i Salellas no hagués estat un fet excepcional. Perquè, després de moltes hores de preparació i coordinació, en un matí i una tarda van ser capaços de portar el TJUE a reconèixer la particularitat del cas català.

 
 
>>  El paràgraf 100: una bomba del TJUE contra tota la causa del Primer d’Octubre
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
[Personalment faig meves aquestes paraules d'una lectora d'aquest article de J.Nualart:
Núria Coma
31.01.2023  ·  22:36

Felicitats!
És un dia per a felicitar la feina magistralment executada de Gonzalo Boye y tot l’equip d’advocats que contra tot i suportant lo insuportable no han defallit i amb una exquisitesa legal han arribat on volien arribar.
Felicitats a l’exili representat per les quatre persones que han prioritzat el bé comú al seu propi, que mai han abaixat el cap O han canviat d’arguments, objectius o discurs.

Gràcies MHP Puigdemont per les PPP.

Felicitats Vilaweb. Ha estat un plaer i una felicitat llegir-vos amb la calma, la coherència, la realitat i claredat amb la que ens heu anat informant, mentre els hiperventilats parlaven abans de llegir. Estava a la feina i com em deia ma mare de petita…se m’escapava el riure per sota el nas.
Ha estat un dia desitjat, vibrant i el primer de molts que en vindran.
Gràcies per fer-nos sentir tan orgullosos de ser catalans independentistes i lectors d’aquest gran diari.
Felicitats!!!

 
 Gràcies Núria per saber-ho expressar tan bé. Cuca de Llum]
 
 
 
 
__

4 de desembre del 2022

El precedent d’Elena Iontxeva: una clau que pot alliberar la immunitat de Puigdemont de les mans de Llarena

 

La revocació de suplicatori d'Elena Iontxeva desarticula l'argumentari de l'advocat europeu contra els eurodiputats exiliats

 

 


 Una eurodiputada del Partit Socialista de Bulgària, Elena Iontxeva, pot tenir la clau perquè el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) reconegui que Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí van ser víctimes de persecució política fumus persecutionis durant la tramitació i aprovació del suplicatori al Parlament Europeu. De fet, el cas de Iontxeva era un dels arguments de Gonzalo Boye contra l’actuació de l’eurocambra, però en la vista de la setmana passada a Luxemburg fou la presidenta del tribunal, Anna Marcoulli, qui el va posar damunt la taula.

 
Durant la sessió, el representant europeu, Norbert Lorenz, es va enrocar rere el relat del jutge Pablo Llarena, segons el qual la immunitat no protegeix els eurodiputats perquè són perseguits per uns fets –el referèndum de l’1-O i la declaració d’independència del 27-O– que van passar abans no comencés la legislatura. Aleshores, Marcoulli li va recordar que el febrer passat l’eurocambra va tombar el suplicatori contra Iontxeva, tot i que la fiscalia búlgara la investigava per un suposat delicte comès entre el 2010 i el 2018.

 

Després del revés de la presidenta del tribunal, Lorenz van intentar de fugir d’estudi i va dir que el cas de Iontxeva era incomparable amb els de Puigdemont, Comín i Ponsatí: “La fiscalia de Bulgària no va saber explicar per què havia tardat tants anys a investigar-ho. El seu era un cas de diners en un compte a l’estranger.” La resposta no va satisfer Marcoulli, que va insistir en la incoherència entre el precedent de l’eurodiputada búlgara i l’argumentari de Llarena emparat pel Parlament Europeu. En aquest moment, Lorenz va fer-se enrere.
—Aleshores matiseu la vostra resposta? En alguns casos concrets, els fets que han passat abans del mandat poden justificar de tombar un suplicatori, no?
—Sí, senyoria. Però parlem de casos extrems. No dubto que els demandants defensen una acció i una activitat política, però els casos no són comparables.
 
 
La carta Iontxeva era una de les armes de la defensa de Gonzalo Boye, però és especialment significatiu que la presidenta del tribunal forcés públicament la contradicció de Lorenz, que de retruc era la de les representants de l’estat espanyol –Andrea Gavela Llopis i María José Ruiz Sánchez–, que amb prou feines van intervenir en la sessió. De fet, demostra que Marcoulli és conscient de la complexitat de la situació de Puigdemont, Comín i Ponsatí. “En el context de possible fumus persecutionis, les dates de les euroordres no van fer saltar les alarmes del parlament?”, va arribar a demanar al lletrat europeu.
 
 
La defensa pretén invalidar el suplicatori per manca d’imparcialitat –pel biaix del president de la Comissió d’Afers Jurídics, Adrián Vázquez (Ciutadans), i el ponent de l’informe, el neonazi búlgar Ànguel Djambazki–, però sobretot per persecució política, perquè pot fer que la justícia europea reconegui que disposen de totes les immunitats –la que els protegeix a l’estat on són elegits (no reconeguda pel Suprem espanyol); la que els protegeix a la resta de la UE (reconeguda cautelarment pel TJUE); i la que permet d’anar i tornar dels plens i reunions de l’eurocambra–, fet que els facilitaria el retorn al Principat.
 
 
La persecució d’Elena Iontxeva
Elena Iontxeva és una periodista d’investigació que va ser elegida eurodiputada en les eleccions del 26 de maig de 2019. Havia estat diputada del Partit Socialista de Bulgària al parlament búlgar. Al seu país és coneguda per la seva trajectòria periodística, especialment per haver denunciat la corrupció en les altes esferes polítiques. Això li va causar l’animadversió de l’ex-primer ministre Boiko Boríssov, que va governar –entre una allau d’escàndols– entre el 2009 i el 2021.
 
 
El gener del 2019, la fiscalia general la va acusar d’haver emblanquit capitals per mitjà d’una empresa deslocalitzada. Concretament, els fons haurien sortit del Corporate Commercial Bank, una de les entitats bancàries principals de Bulgària, que el 2014 va fer fallida. Iontxeva sempre ha negat les acusacions i ha denunciat que és víctima d’una persecució política pels seus postulats anticorrupció. De fet, una de les seves al·legacions és que la primera denúncia la van presentar dos membres del partit de Boríssov.
 
 
L’octubre del 2019 –igual que Llarena–, la fiscalia va fer la petició del suplicatori, que es va endarrerir arran de la pandèmia. La tramitació va ser marcada per tres elements: la incapacitat de la fiscalia d’argumentar per què no s’havia obert abans una investigació; el fet que el TEDH va acceptar la demanda de l’eurodiputada contra el govern búlgar, i la filtració d’un àudio a les xarxes socials, en què se sent la veu de Boríssov instant a “cremar Elena Iontxeva”.
 
 
Amb tot plegat, el ponent de l’informe del suplicatori, Gilles Lebreton (Rassemblement National), va defensar que calia tombar-lo perquè hi havia “elements concrets” de fumus persecutionis. “La veracitat i la gravetat excepcional d’aquests elements susciten sospites serioses sobre la possible intenció de perjudicar l’activitat política d’Elena Iontxeva i, en particular, la seva activitat com a diputada del Parlament Europeu, sense que el fet que l’actuació [de la fiscalia] comencés abans de les eleccions sigui prou en aquest cas per a dissipar-les”, diu el document.
 
La Comissió d’Afers Jurídics va aprovar l’informe amb 14 vots a favor i 11 en contra. Una decisió que més tard va ratificar el ple de l’eurocambra. El 15 de febrer d’enguany, l’eurocambra va denegar el suplicatori per 418 vots a favor i 264 en contra. “Els arguments dels eurodiputats són clars i les autoritats búlgares els han de tenir en compte. Els procediments penals no s’han de fer servir com a garrots polítics, no ha d’haver-n’hi cap dubte. Calen reformes i garanties d’imparcialitat i neutralitat política”, va piular Iontxeva.

https://www.vilaweb.cat/noticies/precedent-elena-iontxeva-clau-alliberar-immunitat-puigdemont-llarena/?utm_source=intern&utm_medium=Estructural&utm_campaign=Circulacio_interna&utm_content=Modul_mes_noticies

 

 

 __

27 de novembre del 2022

La por d’Espanya (i de l’eurocambra) per aquell tros silenciat d’immunitat de Puigdemont

  


 

 

 OPINIÓ · DIARI DE LA GUERRA JUDICIAL

Josep Casulleras Nualart
Vilaweb - Josep Casulleras Nualart
24.11.2022 


La  por  d’Espanya 
 
(i dE l’eurocambra)  per  

aquell tros  silenciat 
 
d’immunitat  de  

Puigdemont.


Si  el  tribunal  gosés 
 
entrar  fins  al  fons  en 

aquesta  qüestió  es  podria 
 
obrir  de  cop  i  volta  una 
 
porta  per  a  un  retorn 
 
amb  més garanties  dels 
 
eurodiputats   exiliats







La batalla per la immunitat dels eurodiputats Carles PuigdemontToni Comín i Clara Ponsatí a Luxemburg va començar ahir amb un primer assalt que va posar de manifest la voluntat tant del Parlament Europeu com de l’estat espanyol d’amagar la qüestió central del litigi: la immunitat total de tots tres, inclosa la que els protegeix dins l’estat espanyol. Perquè les dues vistes consecutives que es fan al Tribunal General de la UE tenen a veure amb dues demandes diferents dels eurodiputats exiliats amb molts punts en comú, i que perquè puguin tenir efectes plens per a ells cal que, d’un punt de vista judicial, es tractin conjuntament. La vista d’avui és la més vistosa, la de més impacte, perquè reclama l’anul·lació d’aquell suplicatori que va demanar el jutge Pablo Llarena al Parlament Europeu per a retirar-los la immunitat com a eurodiputats i que continués la tramitació de les euroordres. Però l’altra causa, la de la demanda de protecció de la immunitat de Puigdemont i Comín el 10 d’octubre del 2019, quatre dies abans de la sentència contra el procés, que no va ser atesa, va al moll de l’os. I per això la volen esbandir.


Aquella demanda d’empara de la immunitat la van formular trenta-vuit eurodiputats de diversos grups encapçalats per Diana Riba. El president del Parlament Europeu d’aleshores, David Sassoli, no la va acceptar, ni tan sols la va tramitar ni enviar a la comissió d’Afers Jurídics perquè l’analitzés. Considerava que calia esperar a la resolució de la causa sobre la immunitat d’Oriol Junqueras que aleshores el TJUE tenia entre mans i que va acabar resolent a favor del president d’ERC amb una sentència del desembre.


La no-tramitació de la petició d’empara feia, a la pràctica, i com es va poder constatar precisament d’ençà de la sentència Junqueras del desembre del 2019, que tres eurodiputats havien estat privats de l’exercici de tots els drets i prerrogatives des de feia més de mig any, des que havia començat la legislatura, el 2 de juliol del 2019. Per això és important la demanda de la primera vista que hi ha hagut aquesta setmana a Luxemburg, perquè té a veure amb el conjunt de les immunitats que tenen com a eurodiputats; perquè la defensa que exerceix Gonzalo Boye té l’oportunitat de fer-hi valer la primera de totes les immunitats que els membres de l’eurocambra tenen reconegudes en l’article 9, paràgraf segon del protocol número 7 de privilegis i immunitats de la UE: la que els protegeix dins el territori de l’estat on van ser elegits.