30 de juny del 2012

The criminal probe of Sheldon Adelson's casino empire


Las Vegas Sands Chairman and CEO Sheldon Adelson waves as he arrives for Sands China's annual general meeting in Hong Kong June 7, 2011. REUTERS/Bobby Yip







By Peter Henderson and James Pomfret
SAN FRANCISCO/MACAU, China | Wed Feb 8, 2012  

 
(Reuters) - It's never good for the candidate when a big donor runs afoul of the law - as President Barack Obama learned this week: his campaign returned large donations from Chicago's Cardona brothers after it was reported that a third brother is a fugitive from U.S. drug and fraud charges.

Some Republican candidates for president could find themselves similarly embarrassed if criminal investigations against casino mogul Sheldon Adelson's Las Vegas Sands for violating the Foreign Corrupt Practices Act come to fruition before November.

Probes by the Department of Justice and the Securities and Exchange Commission focus on the casino company's operations in Macau, the world's biggest gambling hub, court documents show. A former executive in Adelson's empire, whose allegations are believed to be central to the probe, cites potential illegal dealings with a public official, as well as a tie to an organized crime figure. (That link was first reported by Reuters in a 2010 special report: High-rollers, triads and a Las Vegas giant - link.reuters.com/dyg56s)

Adelson and his wife single-handedly propped up Newt Gingrich's campaign with $10 million Super PAC donations in January, and Adelson recently signaled he would write big checks to Mitt Romney, too, if he wins the nomination.

As he's seized the role of kingmaker, press accounts of the normally reclusive Adelson have focused on his politics: He is a passionate supporter of Israel, his wife is Israeli, and he recently said his teenage son might return to the country to become a sniper in the Israel Defense Forces.

Far less notice has been paid to the fact that his company is the target of both a federal criminal investigation and a civil lawsuit by the former chief of China operations of Las Vegas Sands. He alleges improprieties at the global casino enterprise that has made Adelson, with about $22 billion, the world's 16th richest man. (Special Report: The Macau Connection - link.reuters.com/fyg56s)

Steve Jacobs, the fired former head of Sands' Macau operations, Sands China, filed a lawsuit in Nevada in 2010 for breach of contract, and is now working with the U.S. government on its corruption investigations. In a December 27 filing in the case, Jacob's attorney said Jacobs was protected under whistleblower statutes for participating in SEC and DOJ criminal investigations into Sands.

"The United States Government has two ongoing investigations against LVSC and Jacobs is entitled to certain protections as a person cooperating in those investigations," the filing says.

"It is no secret that the United States Securities and Exchange Commission ('SEC') and the United States Department of Justice ('DOJ') are investigating Las Vegas Sands (and its various subsidiaries, including Sands China) related to alleged violations of the Foreign Corrupt Practices Act," it adds.

The SEC and the Justice Department declined to comment.
Sands China is now a separately traded company in which Las Vegas Sands has the majority stake. Adelson is chairman and chief executive of Las Vegas Sands and he and his family own 47 percent of the company.

In court documents in the case brought by Jacobs, Las Vegas Sands acknowledges having worked with a figure named in a Hong Kong court as an organized crime boss, who was said to be actively involved in running one of the lucrative VIP rooms at the Sands Macau. In addition, Jacobs alleges that Sands put a Macau public official on its payroll, creating a potentially illegal conflict of interest under U.S. law. He also claims that the Sands investigated Macau government officials looking for dirt to use against them.

Adelson has not been charged by federal investigators. Sands previously has said neither the SEC nor the Department of Justice has accused it of wrongdoing and described the SEC move as a "fact-finding inquiry." The Jacobs lawsuit has a long way to go in Nevada court. And Adelson's denial of all charges in that suit was characteristically blunt.

"When we win the case, we will go after him in a way that he won't forget because none of what he says is true and he can't prove it," Macaubusiness.com quoted Adelson as saying last November. Adelson declined to be interviewed for this article, and a spokesman declined to comment beyond statements to the court.


BOSTON TO MACAU

Adelson rose from poverty in Boston to great wealth in Las Vegas by taking big risks. His first major score was to see that Las Vegas could be a convention center as well as a leisure destination. He started COMDEX, the first big tech convention, and built a private convention facility. Then he continued to expand his Sands company - now the most valuable publicly traded U.S. casino empire, worth about $42 billion - in the depth of the 2008-2009 recession.
His next big gamble was Macau, a former Portuguese colony known for its seedy gambling halls and bloody gangster turf wars, an hour's boat ride from Hong Kong. When China opened up its gambling sector to foreign casino operators in 2001, Adelson was quickest off the mark, building the Sands Macau and ushering in an era of staggering growth and Las Vegas glitz to a once stilted sector. Gambling-mad mainland Chinese punters poured into the city, and revenues skyrocketed beyond Las Vegas.

Adelson later made another big bet in the southern Chinese gambling hub, staking his fortune on the Venetian Macau, a massive resort casino on reclaimed former swampland, that his rivals initially scoffed at.

The Cotai Strip since has become a luxury destination, with five-star hotels, a convention center, and designer shops with some of the highest sales in the world, as rivals like Wynn and MGM continue to scramble to secure now highly prized plots in the area.

The Vegas-style renovation did not clear away Macau's criminal past, though. Traditionally, junket operators, who deliver high rollers to the casinos and recover debts from punters, were controlled by organized crime groups known as triads.

In State Department cables obtained by Wikileaks and released to Reuters through a third party, U.S. diplomats in 2009 reported the American casino companies' "unease about the earnings power, influence on government, and organized crime connections of Macau's junket operators. The junkets 'manage' players who account for approximately 70 percent of all casino betting volume in Macau."

Macau's chief gambling regulator, Manuel Joaquim das Neves, at the time told U.S. officials - according to the Wikileaks cables - "we forgive small crimes" when licensing junket operators. "If you make hard rules in the beginning, no one applies," he said.

In an interview this week Neves told Reuters that his commission did not tolerate organized crime influence at casinos. But when asked specifically whether there was still some triad influence on junkets at American casinos, he said, "I don't know, probably. We live in Macau."

Moreover, as recently as last week Las Vegas Sands' President of Global Gaming Operations, Rob Goldstein, told investors on a conference call, that they were pursuing junket business in China. "We're doing better in the junket segment," he said. "We got a lot of room to move there." A Sands spokesman declined to comment on triad influence in junkets.

The Sands company last year acknowledged in the civil lawsuit that it had done business with a man identified in Hong Kong court as a triad leader, Cheung Chi-tai. Sands said it investigated the alleged crime boss after the Reuters 2010 special report highlighted the tie, and that it then severed the relationship. Jacobs in court papers says Adelson himself was aware of the relationship before Sands' investigation.

Cheung's current whereabouts are unknown.

Jacobs has also claimed in that suit that Adelson told him to hire a Macau public official, Leonel Alves, who was listed as Sands China's counsel for more than a year. Paying a public official in any capacity raises questions of bribery under the Foreign Corrupt Practices Act. Sands in court papers denied illegal activity. Michael Leven, now Las Vegas Sands President and Chief Operating Officer, acknowledged to the Macau Daily Times that Alves advised the government. "When we deal with an individual that is a Government official - Alves is also a member of the Executive Council, an advising body to the local government - we have to follow the rules of the U.S.. So we are working our way through that," Leven said in 2010.

Jacobs further alleged that Adelson personally demanded secret investigations of Macau officials, "so that any negative information obtained could be used to exert 'leverage' in order to thwart government regulations/initiatives viewed as adverse to LVSC's (Las Vegas Sands Corporation's) interests."

These investigations included current and past leaders of the Macau government - Edmund Ho, his successor Fernando Chui Sai-on, who is still the chief, and others - according to an August 2010 letter from Jacobs' lawyer demanding that Sands save information on investigations into those people. The company described the investigation as a rogue move by Steve Jacobs, and Adelson has accused Jacobs of lying to extort payment from his former employer.

Meanwhile, some political analysts say the size of the Adelson family's checks to Republican candidates could make the Sands' legal problems a campaign issue, if wrongdoing were proven. "It really now makes it imperative that no sign of scandal be traced back to the source of that large contribution," said Henry Brady, head of the Public Policy School at the University of California, Berkeley.

(Reporting By Peter Henderson and James Pomfret; Editing by Lee Aitken and Claudia Parsons)

 

Related Quotes and News

Company
Price
Related News

Acusen Sheldon Adelson de fer servir la prostitució com a estratègia per als seus negocis



L'excap dels casinos que el magnat té a Macau el denuncia per estar involucrat personalment en aquesta estratègia, segons el 'Wall Street Journal'

L'excap dels casinos de Las Vegas Sands a Macau Steve Jacobs va presentar dijous una denúncia contra la seva antiga empresa en què acusa els executius de fer servir pràctiques il·legals per atreure clients, segons el 'Wall Street Journal'. Una de les acusacions principals de Jacobs es dirigeix a Sheldon Adelson, el màxim dirigent de la companyia interessada a instal·lar el complex Eurovegas l'estat espanyol. 

En concret, l'antic directiu assegura que Adelson va aprovar personalment una "estratègia de prostitució" per al negoci dels seus casinos. 

Jacobs, que va ser acomiadat el 2010, demanda l'empresa per acomiadament improcedent, perquè, segons ell, no estava d'acord amb les exigències de dubtosa legalitat que li feien. 

El cas ha tingut especial rellevància als Estats Units pel fet que Adelson és un dels donants de fons més importants del partit republicà de cara a les presidencials de la tardor.  
notícies relacionades publicades a la Cuca de Llum:

Foment confirma a Salou que reprèn les obres del corredor mediterrani



L'actual línia de la costa es desmantellarà del centre de la població i les mercaderies aniran pel tercer fil



L'alcalde de Salou, Pere Granados, després de la seva visita al ministeri de Foment, ha confirmat a través d'una reunió tècnica que la construcció de la connexió del corredor mediterrani amb l'alta velocitat ja està encarregada. Aquests fets, segons l'alcalde, confirmen que la línia està traçada i que només falta determinar si ha de néixer com una línia d'ample ibèric o europeu. L'actual línia de la costa que passa per dins de Salou es desmantellarà i les mercaderies aniran pel tercer fil. A la vegada, l'alcalde ha proposat que s'estudiï apropar la nova estació. "És una excel·lent notícia per a Salou perquè seguim endavant amb el projecte d'alliberar el nucli urbà de les vies", ha declarat.

Segons ha explicat l'alcalde, partint l'acord aprovat pel Consell de Ministres l'11 de maig passat, s'ha encarregat a Adif la redacció i aprovació dels projectes que no hagin estat aprovats per Foment, així com l'aprovació econòmica dels projectes i incidències de contractes que estiguin en tramitació i les obligacions derivades del compliment dels condicionants ambientals que siguin legalment exigibles.

Un altre del punts que es van tractar en la trobada va ser la creació de la comissió de seguiment de les obres, fruit del conveni signat el maig del 2011 entre l'Ajuntament de Salou, el ministeri de Foment i Adif per treballar en el desmantellament de la via al seu pas per Salou i la construcció de la nova estació. En aquest sentit, segons afegeix Granados, es farà un estudi per tractar d'apropar la futura estació, ubicant-la a 1,2 quilòmetres més a prop del nucli urbà, al final de la via Roma, just per damunt de l'autovia de Salou.

Corredor mediterrani, vídeo del 3:24

Cliqueu:

http://www.324.cat/video/3760430/Corredor-mediterrani-si-altres-tambe


publicat el 20/10/2011 per TV3

Las dudas sobre España acentúan la fuga de capitales en abril hasta nuevos récords



La retirada de fondos en los cuatro primeros meses del año alcanza los 121.900 millones

Las desinversiones de extranjeros marcan un máximo de la serie histórica con 24.600 millones

 


29-6-2012- Las dudas sobre España y la delicada situación de sus bancos acentuó la fuga de capitales del país, que hasta abril vuelve a marcar nuevos récords. Según los datos que ha publicado este viernes el Banco de España sobre la balanza de pagos, los inversores retiraron de España durante los cuatro primeros meses de 2012 un total de 121.900 millones de euros. El balance, en cualquier caso, corresponde a la situación que había antes de la petición del rescate para el sector financiero. Esta decisión, lejos de aplacar la incertidumbre de los inversores, aumentó la desconfianza sobre el país y elevó la presión contra su deuda a máximos, así como causó más caídas en la Bolsa, por lo que las salidas de dinero desde España podría seguir aumentando, al menos, hasta junio.

La cifra acumulada entre enero y abril supera por 23.235 millones los fondos retirados desde España durante todo 2011, un dato que hasta ahora era el más alto de toda la serie histórica, que arranca en 1990. Además, la salida de capitales, una vez excluidas las operaciones del Banco de España, contrasta con los datos registrados durante el mismo periodo del pasado año, cuando se registró una entrada neta de capitales de 24.155,9 millones de euros.

El fuerte repunte en la fuga de capitales que se ha registrado en lo que va de año cobró fuerza en marzo, cuando en un solo mes salieron del país 66.125 millones entre las retiradas de fondos que se hicieron desde el extranjero y, de manera especial, por las inversiones en el exterior de los propios españoles. Más de un tercio de ese saldo negativo se debió, precisamente, a dinero de los residentes en el país que se fue a depósitos y préstamos en el exterior. Este fenómeno se aceleró de forma vertiginosa por la actividad de los bancos tras la inyección masiva de liquidez que realizó el BCE sobre las entidades a finales de febrero.
En abril, sin embargo, la salida de capitales se ha moderado a 26.587 millones. El frenazo se explica porque solo se ha prolongado el aumento de las desinversiones de los extranjeros. Además, las retiradas se han centrado en la venta de acciones y bonos españoles, que han alcanzado un récord con 24.600 ante el formidable deterioro que han sufrido en los mercados financieros los activos señalados con la marca España. Del dinero invertido desde el exterior en depósitos o créditos apenas han salido 2.547 millones cuando en marzo se escaparon más de 20.000 millones.

En cuanto al comportamiento que han tenido los inversores españoles, estos han reducido con fuerza el trasvase de fondos a través de las operaciones interbancarias que tuvo lugar en marzo de 24.300 millones a solo 4.600 millones y han recuperado 4.400 millones que tenían invertidos en acciones y deuda en otros países.

Oriol Junqueras opina: Espanya no s'en sortirà



 

Junqueras assegura que la línia de crèdit que rebrà Espanya no tranquil·litza els mercats


 
Europa està farta d’Espanya. Això és el que ha afirmat el president d’ERC, Oriol Junqueras, avui a 'Els matins' de TV3. Arriben diners a l’Estat espanyol i en govern segueix responent amb una "actitud xulesca" que ofèn els Estats i institucions europeus. A més, ha assegurat, els problemes d’Espanya no venen d’Europa, sinó d’un govern que fa les coses mal fetes. En ser preguntat per l’augment de l’IVA, Junqueras ha respost que si s’apuja l’IVA també cal prendre altres mesures com "deixar de llençar els diners en trens d’alta velocitat sense passatgers o en aeroports sense avions".

29 de juny de 2012 - Precisament ahir, Junqueras també va assegurar que la línia de crèdit de 100.000 milions no tranquil·litzarà els mercats perquè "saben que el forat de l’Estat espanyol és molt més gran". Espanya "no se'n sortirà perquè té un deute de 775.000 milions, on les 15 primeres empreses de l'IBEX deuen 200 mil milions, que té una banca amb actius immobiliaris no realitzables suposen més de 300.000 milions", va asseverar el president republicà.

Artur Mas hermana a Cataluña y Massachussets, pero son de ‘familias’ distintas

 
 
Analizamos las grandes diferencias entre la comunidad autónoma catalana y el Estado norteamericano en lo relativo a presupuesto, PIB per cápita, desempleo, sanidad y presión fiscal, entre otros factores

Mas afirmó en Boston que Cataluña es "la Massachussets de los Estados Unidos en Europa", pero las diferencias son notables

29-6-2012-Forum Libertas.
“Existe una realidad catalana más eficiente y más efectiva… la Cataluña de la excelencia. […] En Boston, Cataluña luce y presumiremos de ello, que ya toca”. Son palabras del presidente de la Generalitat de Cataluña, Artur Mas, en su reciente viaje a Boston, donde reafirmó su idea de Cataluña como “la Massachussets de los Estados Unidos en Europa”.

Mas destacó en su viaje los vínculos entre Cataluña y Massachussets, que entiende como la formulación de un criterio estratégico de país, y aseguró que el territorio catalán tiene los “activos necesarios” para aplicar el modelo de Massachussets, el estado norteamericano más parecido a Cataluña en dimensión territorial y demografía.

Sin embargo, este intento del presidente de la Generalitat de hermanar a Cataluña y Massachussets choca con una realidad que demuestra que ambos provienen de ‘familias’ distintas’.

Así lo muestra la información contenida en la tabla adjunta, elaborada en buena parte a partir de los datos publicados el pasado 20 de junio por el diario La Vanguardia. A partir de ella analizamos las grandes diferencias entre la comunidad autónoma catalana y el Estado norteamericano en lo relativo a presupuesto, PIB per cápita, desempleo, sanidad y presión fiscal, entre otros aspectos.


Más presupuesto con mucho menos PIB

Un primer vistazo a la tabla muestra que el presupuesto del Gobierno de la Generalitat de Cataluña es más grande que el de Massachussets, mientras que el PIB de los estadounidenses es mucho mayor que el de los catalanes.

















Así, el porcentaje del presupuesto catalán sobre su PIB es del 19,14% y el del presupuesto de los estadounidenses sobre el suyo es del 8,17%. En cuanto al PIB per cápita, el de los habitantes de Massachussets es de 43.867 euros, en tanto que el de los catalanes es de 27.363 euros.

Esto pone de relieve que la acción de Gobierno de la Generalitat es mucho más determinante para el país que la de Massachussets. Es decir, si acierta en sus políticas equivale a mejorar la situación de los catalanes, pero si yerra también tiene un mayor efecto a peor, porque maneja mucho más dinero.

Hay otros datos curiosos en la tabla, como por ejemplo el número de hospitales y de médicos por habitante. En los dos territorios el número de hospitales es prácticamente el mismo, pero en Cataluña hay 505 médicos por cada 100.000 habitantes mientras que en Massachussets solo hay 469, es decir que los hospitales catalanes están mejor dotados de médicos que los estadounidenses.


El triple de paro

Por otra parte, el desempleo en Cataluña (20,5%) triplica el de Massachussets (6.9%). Y hay más datos relacionados con la economía que muestran las deficiencias del sistema catalán en comparación con el estadounidense.

Por ejemplo, la presión fiscal en Cataluña viene a ser como la de Suecia, pero sin gozar de los privilegios sociales que tienen los suecos. Por el contrario, la presión fiscal en Massachussets es mucho más baja, del orden de un 40% inferior.

Hay otras cuestiones singulares que distinguen a los dos territorios. En Cataluña, por ejemplo, hay dos copagos en Sanidad. El impuesto por el Gobierno central, que está calculado a partir de la renta de cada paciente, y el del Gobierno autonómico, de un euro por receta.

Y después está el céntimo sanitario, cuyo nombre formal es Impuesto de Ventas Minoristas de Determinados Hidrocarburos o IVMDH, un tributo indirecto y opcional que recaudan las Comunidades Autónomas por cada litro de combustible y que no se trata de un céntimo sino de varios céntimos.

Por si fuera poco, el Gobierno central impone también el ‘céntimo verde’, que carga 5,3 céntimos más al precio del gasóleo y 4,6 al de la gasolina.

Todo ello hace que Cataluña pague mucho más que Massachussets, a pesar de que el Gobierno catalán maneje más dinero, un factor que no consigue que la actividad económica sea mucho más dinámica.

Otra característica que diferencia Cataluña de Massachussets es que, mientras el Gobierno catalán parece empeñado en importar el modelo de Las Vegas, ubicado en pleno desierto de Nevada, un emporio que va acompañado de problemas relacionados con la adicción al juego y la prostitución, al Gobierno de Massachussets ni se le ha pasado por la cabeza hacer lo propio en su territorio.

29 de juny del 2012

Eliminar la corrupción es igual a eliminar el déficit





A ver si por fin, se nos empieza a ver muy al límite y actúan.



España debe bajar su déficit en 9,4 puntos porcentuales en la próxima década, una de las reducciones más drásticas del mundo, según el Fondo Monetario Internacional que además pide un recorte en las prestaciones sanitarias de nuestro país para reducir la deuda.

Con las ideas que expongo a continuación, y con rebajar un 30% las partidas 4, 6 y 7 de los PRESUPUESTOS GENERALES DEL ESTADO (adiós "transferencias a sindicatos, partidos políticos, CEOE, fundaciones opacas y chupópteros varios") se ahorrarían mas de 45.000 millones de Euros, no haría falta tocar las pensiones y los sueldos de los funcionarios.  Tampoco haría falta recortar 6.000 millones  de Euros en inversión pública.



Ha llegado el momento de coger el toro por los cuernos y recortar primero:

A LOS EXTRANJEROS QUE MONTEN UN NEGOCIO EN ESPAÑA, SEAN CHINOS, ALEMANES, INGLESES, ETC, OBLIGARLES A TENER COMO MÍNIMO EL 50% DEL PERSONAL DE LA EMPRESA DE NACIONALIDAD ESPAÑOLA, QUE HAY MUCHA GENTE EN EL PARO, AHORA TODAS LAS GANANCIAS SE VAN A SU PAÍS DE ORIGEN Y AQUÍ NO VEMOS NI UN EURO.

LOS EXTRANJEROS QUE COMETAN DELITOS SE DEBEN EXTRADITAR A SU PAÍS.

ELIMINAR LA PENSIÓN VITALICIA DE TODOS LOS DIPUTADOS, SENADORES Y DEMÁS "PADRES (Y MADRES) DE LA PATRIA"

REVISAR LOS SUELDOS DE LOS ALCALDES, QUE SE PONEN LOS SUELDOS QUE LES DA LA GANA. 

CAMBIAR LAS LEYES, Y ADEMÁS DE CÁRCEL PARA LOS LADRONES, OBLIGAR A LOS POLÍTICOS QUE HAN ROBADO Y DEMÁS "ADJUNTOS", A QUE DEVUELVAN EL DINERO A LAS ARCAS DE LAS COMUNIDADES DE DONDE HA SIDO ROBADO.
SÓLO ENTONCES SE  LES  FACILITARÁ  FECHA DE  JUICIO Y NUNCA ANTES. 



Eliminar TODOS los coches oficiales (cosa que se hizo hace 40 años en los Pactos de la Moncloa y funcionó, "no es posible que tengamos más coches oficiales que USA").





Anular TODAS las tarjetas VISA oficiales (que cada uno baile con su pañuelo) y poner en la calle a TODOS los "cargos de confianza" (tenemos funcionarios de sobra para encargarse de esas labores).

TODOS los diplomáticos excepto un embajador y un cónsul en cada país.  ("No es posible que malgastemos en esto más que Alemania y El Reino Unido").

(Hemos recibido este mail una docena o más veces. Hoy lo publicamos. Lo único nuestro es el título de la entrada. La Cuca de Llum)

Massa desordre Sra Mato, dimiteixi si us plau



Avui tenim una data més per la llista de greuges: han posat en marxa una llista de més de 240 medicines que des d'ara no les receptarà la Seguretat Social: sense consensuar amb els metges,  sense sistema informàtic, molt embolicat pels pensionistes....  A qualsevol altre país es demanaria la dimissió  del Ministre del ram, aqui no ho l'ha  demanat ningú!

La Ministra Ana Mato presenta com un èxit trobar 200.000 persones  que feien  servir carnet de pensionista sense ser·ho:  és una falla garrafal no  haver·ho detectat abans.

El Ministre de Fomento, Sr Blanco, va dir mentides al Congrès dels Diputats, sobre el parer de la UNESCO  respecte el túnel del AVE i la Sagrada Família a Barcelona, i tampoc ningú  li va demanar la dimissió.

En Rajoy  ENCARA no ha baixat el sou als funcionaris ... Gent de bon criteri opina que SON  EL PROBLEMA  d'Espanya...

Tot i això tan gruixut, per  la inèrcia, fa que només el 51% dels catalans vulgui marxar d'Espanya, tot i que als darrers anys la cosa s'accelera.  

Seguirem a l'agüait, és el nostre paper de ciutadà, ni més ni menys.

29 Juny 2012

28 de juny del 2012

Financiar la escuela privada puede disminuir la desigualdad



No hay datos que permitan vincular la estratificación con la mayor o menor presencia de escuelas privadas


Un informe (1) de la OCDE, basado en resultados de la última edición de PISA, señala que financiar la escuela privada con dinero público contribuye a disminuir la estratificación socioeconómica en las aulas, y sin necesidad de renunciar a la calidad educativa. No obstante, en la desigualdad entre el alumnado público y privado también influyen otros factores.

Según los autores del estudio, un 45% de la segregación económica por tipo de colegio es atribuible a la financiación pública (de aquí en adelante, siempre que se hable de financiación, se refiere a financiación pública). El otro 55% se debe a otros motivos: los criterios de admisión, la identidad religiosa y la inmigración son algunos de ellos.
Aunque el análisis de países con contextos sociales y económicos tan diferentes –son estudiados un total de 65 países, 34 de ellos de la OCDE– no permite establecer relaciones generales de causa-efecto entre financiación pública y democratización de las aulas (no concentración de los alumnos desaventajados en guetos), sí que se pueden sacar algunas conclusiones. Entre ellas, la de que los buenos resultados no están reñidos con la mezcla de alumnos de distintos estratos. También, y en paralelo, la de que financiar la escuela privada puede suponer un atajo para llegar al objetivo de la cohesión social.

Antes de analizar la influencia de la financiación en la igualdad de oportunidades, el informe descarta otras posibles relaciones. No hay datos, por ejemplo, que permitan vincular la estratificación con la mayor o menor presencia de escuelas privadas, ni tampoco con la competitividad entre colegios. En cambio, cada aumento del 10% en la financiación de la escuela privada provocaría que se redujera 0,06 puntos la diferencia de estatus socioeconómico y cultural (ESCS en sus siglas inglesas) entre el alumnado de los dos tipos de colegios, actualmente más elevado en la privada que en la pública en casi todos los países estudiados. Teniendo en cuenta que la actual diferencia en España es de algo más de 0,6 puntos, aumentar la financiación en un 50% supondría eliminar casi la mitad de la brecha económica tantas veces denunciada por los defensores de la pública.


La regla y las excepciones
El 82% de los alumnos de la OCDE están escolarizados en colegios públicos. La cifra sobrepasa el 90% en la región escandinava (salvo en Dinamarca), Estados Unidos, Canadá, Reino Unido, junto con Grecia, Italia y Alemania dentro del continente europeo. Por el contrario, entre los países con altas proporciones de alumnos en la escuela privada destacan, en el ámbito oriental, Japón, Australia y las regiones chinas de Hong-Kong y Macao; en Europa, los mayores porcentajes de estudiantes en la privada corresponden a Bélgica, Holanda e Irlanda (69%, 66% y 61% respectivamente). En otro nivel, aunque todavía por encima de la media de la OCDE, está el 34% español.

No hay una equivalencia entre los países con mayor población en la enseñanza privada y los que en mayor medida se ocupan de su financiación. Así, entre estos últimos se encuentran por un lado Finlandia, Suecia y Alemania, con una amplísima mayoría de alumnos en la pública, pero también Holanda, Bélgica, Hong-Kong o Irlanda, donde sucede lo contrario. Australia, con un 40% de los estudiantes en la privada, la subvenciona solo en un 55%, cinco puntos por debajo de la media de la OCDE.

La relación entre bajos niveles de financiación de la escuela privada y mayor estratificación de los alumnos, aunque se cumple en sentido general, admite algunas excepciones. Tales son los casos de Corea (del Sur) e Indonesia, dos de los países donde no se percibe una diferencia significativa entre el ESCS medio de la privada y el de la pública, y eso a pesar de que la subvención a la primera no llega al 50% de los costes totales, lo que podría redundar en un mayor elitismo. Los otros países donde apenas existe diferencia socioeconómica entre los alumnados público y privado –o, si la hay, es a favor de la pública– son Holanda y Luxemburgo.

En Holanda, con mayoría de escuelas privadas, apenas hay diferencias entre las puntuaciones de los alumnos de los estratos más altos y más bajos


Lecciones de Holanda
El ejemplo holandés es especialmente relevante, porque es uno de los Estados que más ha liberalizado su sistema educativo, dejando una gran parte de la iniciativa al sector privado, al que financia completamente, y que aglutina al 66% de los estudiantes de secundaria. De ahí que el informe de la OCDE dedique un apartado especial a estudiarlo, como ejemplo de que la financiación responsable de la escuela privada puede resultar beneficiosa para todos los sectores educativos, en cuanto a resultados académicos (Holanda es uno de los países europeos con mejores resultados en PISA) y también sociales (no estratificación).

Con todo, la revisión del caso holandés también sirve para alertar de algunos peligros derivados de privatizar la gestión del sistema educativo. En Holanda, la concentración de los alumnos inmigrantes en colegios-gueto comenzó a ser un problema, al igual que los incentivos económicos para matricular a alumnos desaventajados. Para evitar que algunos colegios se convirtieran, a cambio de subvenciones, en receptores no oficiales de alumnos con retrasos educativos o de inmigrantes, los sucesivos gobiernos fueron condicionando la financiación al logro de determinados objetivos educativos. Hoy en día, se puede decir que el modelo holandés ha sido un éxito. Aparte de los buenos resultados medios en las pruebas internacionales, apenas hay diferencia entre las puntuaciones de los alumnos de los estratos más altos y más bajos.

Entre los 10 países con menores diferencias socioeconómicas entre los estudiantes de la pública y la privada los hay que financian esta última casi al 100% (Holanda, Finlandia, Eslovaquia), otros que sin llegar a esos niveles aportan más que la media de la OCDE (Israel, República Checa, Luxemburgo y Dinamarca) y tres países que se quedan por debajo (Italia, Japón y Corea).



Análisis por regiones
El análisis por regiones confirma, aunque con las excepciones citadas, la vinculación entre financiación de la privada y cohesión social. Por ejemplo, los dos países europeos que más estratifican a sus estudiantes son Grecia y Polonia, que son a la vez dos de los que menos financian (en proporción al coste total) sus colegios privados. Por otro lado, los seis países donde hay más estratificación son latinoamericanos: Panamá, Brasil, Uruguay, México, Colombia y Perú. Solo Colombia subvenciona en más del 10% los costes de la escuela de iniciativa particular. En cambio, Chile se encuentra más abajo en la lista gracias, entre otros factores, a la mayor implicación de las administraciones en el pago de la escuela privada (65% del coste total).

Estados Unidos y el Reino Unido son las dos primeras grandes potencias en el ranking de segregación en las aulas. En cambio, Canadá, en la media en cuanto a estratificación, ya lo subvenciona en un 40%, aunque el informe considera que para entender la desigualdad en este país, es necesario analizar otros factores. Canadá es, de los tres países, el que mejores resultados viene obteniendo en las pruebas PISA.

España es un caso curioso: a pesar de que subvenciona su escuela privada por encima de la media de la OCDE, también supera la media en cuanto a concentración de alumnos desaventajados en la escuela pública. Por si fuera poco, los resultados en PISA la sitúan en una posición mediocre dentro de Europa. Esto lleva a pensar a los autores que el problema de estratificación en el sistema educativo español no está solo relacionado con la financiación, sino con otros factores como el ideario de los colegios privados y el de los públicos, o los criterios de admisión en unos y otros: ambos elementos seleccionan un alumnado diferente, más allá del estrato socioeconómico.


Otros factores de desigualdad
Otros países de la OCDE en los que la financiación de la escuela privada no es el factor más influyente en la estratificación (en otras palabras, seguiría habiendo concentración de alumnos desaventajados en la pública incluso después de equilibrar los costes) son México, Chile, Eslovenia, Canadá, Suecia, Bélgica, Hungría, Dinamarca, Australia o Irlanda. En cambio, la desigualdad desaparecería (porque se explica fundamentalmente por lo económico) en Estados Unidos, Reino Unido, Alemania, Grecia, Israel, Italia, Japón, Nueva Zelanda o Suiza.

El informe dedica todo un apartado al análisis de esos otros factores de desigualdad distintos de la financiación pública. En concreto, se centra en los criterios de admisión de los centros, y los clasifica en cuatro grupos: los relacionados con la identificación con el ideario del centro (muchas veces de carácter religiosos) por parte de los padres, los que tienen que ver con las notas del alumno, los que valoran tener hermanos estudiando en el colegio o que los padres sean antiguos alumnos, y los basados en la elección de un programa de estudios en particular por parte del estudiante. De estos cuatro bloques, el que más diferencia de estatus socioeconómico crea entre la pública y la privada es el relacionado con el parentesco, antes que el de las notas.

En cuanto al tipo de financiación, el informe considera que las subvenciones que van dirigidas en particular a los alumnos desaventajados (targeted voucher system) son mucho más eficientes reduciendo la desigualdad que las que becan a todos independientemente de su poder adquisitivo (universal voucher system).

______________________
Notas
(1) Public and Private Schools: How management and funding relate to their socio-economic profile. OCDE. (2012).

Erigido un ordinariato personal para anglicanos en Australia


21.JUN.2012 - Fuente: Australian Catholic Bishops Conference


El viernes 15 de junio Benedicto XVI erigió en Australia el Ordinariato Personal Our Lady of the Southern Cross, para recibir a fieles anglicanos que quieren ser católicos sin perder algunas de sus tradiciones. Con éste, ya son tres los ordinariatos de este tipo. El primer Ordinariato se erigió en Inglaterra y Gales; el segundo en Estados Unidos.

Los tres Ordinariatos constituyen la respuesta que, hasta ahora, Benedicto XVI ha dado a la petición que distintos grupos de anglicanos dirigieron a la Santa Sede de entrar en comunión con la Iglesia católica conservando elementos de su herencia pastoral, litúrgica y espiritual. En el futuro, podrán erigirse nuevos Ordinariatos en otros países.

Benedicto XVI ha puesto al frente del nuevo Ordinariato a Harry Entwistle, ex obispo anglicano perteneciente a la rama de la Comunión Anglicana Tradicional (TAC, por sus siglas en inglés). Entwistle fue ordenado como sacerdote católico en St Mary’s Cathedral el mismo viernes 15. Como está casado y es padre de dos hijos, será Ordinario a título de sacerdote, no de obispo.

En la homilía de ordenación, Entwistle explicó la función de los Ordinariatos y de cómo refuerzan la unidad de los cristianos. También recordó las normas previstas por el marco jurídico de los Ordinariatos para la acogida de los anglicanos, lo que incluye tomarse en serio el proceso de formación en la fe católica.

“Benedicto XVI –dijo– ha dejado bien claro que la unidad entre los cristianos no se consigue buscando un acuerdo de mínimos; aquellos que entran en el Ordinariato aceptan el Catecismo de la Iglesia Católica como la expresión autorizada de la fe católica”.
http://www.aceprensa.com/articles/erigido-un-ordinariato-personal-para-anglicanos-en-australia/

Un Càntic de Pau per a la Llengua, per Cosme Aguiló


Parlament que llegí Cosme Aguiló el 10 de juny 2012,  amb motiu de l’acte reivindicatiu en defensa de la nostra llengua que tingué lloc al  poble de Santanyí, Mallorca.





UN CÀNTIC DE PAU PER A LA LLENGUA

Sense arc, ni ballesta, sols amb cimbre d’oliva i amb garberes d’il·lusió, he acceptat la requesta de l’associació de pares del Col·legi Públic Blai Bonet, d’unes paraules en aquesta ajustalla festiva a favor de l’ensenyament i de la immersió lingüística en català. El centre que duu el nom del gran poeta santanyiner fa rutlar un projecte educatiu vertebrat en la llengua pròpia del territori, un pla aprovat pel consell escolar que afavoreix la cohesió social i que possibilita que tots els alumnes, tant els qui tenen els pares venguts de fora, com els qui els tenen d’aquí, en acabar el cicle escolar, puguin sentir com a seva la terra que trepitgen i la cultura que li és pròpia. És a dir, un objectiu integrador que obre portes i finestrals de llum per tal que ningú no es pugui sentir estrany en la pròpia llar. No és un programa discriminatori per a cap cultura, ni per a cap llengua. S’ha de tenir ben present que si es fes l’ensenyament en castellà, només s’asseguraria el coneixement d’aquesta llengua, ja que té tot l’entorn social orientat a favor seu, mentre que l’escolarització en català garanteix a l’alumne que, en complir els setze anys, després del procés d’adoctrinament obligatori en castellà, tengui la capacitat de dominar ambdós idiomes, amb tots els avantatges que això suposa en el territori d’una comunitat fortament marcada per la interculturalitat.
 
Les més de sis mil llengües que hi ha en tot el món són les columnes vertebrals dels pobles que les parlen i quan una llengua desapareix del planeta no sols experimenta una pèrdua la gent que la fa servir de manera habitual, sinó que és tota la humanitat que veu minvar el seu patrimoni cultural. No hi ha llengües més bones unes que les altres, sinó que totes, absolutament totes, són aptes per a tots els usos, tant les que frueixen de milions de parlants, com les que només en tenen algunes dotzenes. Els pobles del món  són molt desiguals uns dels altres i és per això que a tots ens encanta viatjar, perquè diversitat vol dir riquesa, variació multicolor. Les diferències entre les nacions es palpen en la manera de vestir, en l’habilitat per cuinar, en la pràctica de l’esport, en els procediments a l’hora de divertir-se, en la forma d’entendre l’humor i de practicar l’amor, i en moltíssims d’altres aspectes de la vida quotidiana. Res, però, no dóna tanta personalitat a una comunitat, ni la defineix amb tanta nitidesa, com la llengua, juntament amb la terra que l’acull. Hi són inclosos especialment els noms de lloc, amb els quals, per raons evidents, la terra es vincula a la parla en una fermança d’allò més íntima: «llengua i terra unides», deia el gran poeta eivissenc Marià Villangómez. Un idioma no és només un instrument de comunicació, sinó moltes coses més. A través seu entenem i ordenam la realitat, el món que ens envolta, i les paraules són un reflex fidel de la nostra manera d’interpretar tot allò que tenim a l’abast. Moltes llengües africanes no disposen de cap paraula que pugui expressar el concepte ‘neu’, mentre que els pobles de l’Àrtic en fan servir un caramull, perquè tenen necessitat d’establir diferències lèxiques entre la neu feta pols, la neu gelada, la neu trepitjada, etc. Per als catalanoparlants, com per als qui parlen castellà, els dits de les mans i els dits dels peus són això, dits, o dedos, respectivament, mentre que un alemany no els veu com la mateixa cosa i usa dos mots distints en referir-se als uns o als altres. Els alemanys i els àrabs designen la lluna com a masculina i el sol com a femení, a l’inrevés de nosaltres, i els pobles berbers coneixen amb un mot específic la lluna plena. L’espanyol no fa cap distinció entre calaix i caixó. Per als conceptes castellans horno i panadería usam en català un sol lexema que els cobreix a tots dos: forn (o fleca, segons la contrada). El context aclareix cada situació: «he anat al forn a comprar» fa referència a l’establiment per a la venda, i «el pa ja fa un quart que és dins el forn» apunta cap a l’estructura roenta en la qual es cou.

Quan es diu que el català i el castellà han de tenir a la nostra terra els mateixos nivells d’oportunitats no es juga net i els qui fan servir tal discurs no deuen ignorar quina en seria la conseqüència, a curt o a llarg termini: la desaparició del català. El castellà és una llengua geogràficament i poblacionalment molt estesa, amb quatre-cents, o cinc-cents, milions d’usuaris; el català, tot i que es troba entre els vuitanta idiomes més parlats al món, no té més que uns deu milions de parlants, que tanmateix no els podrem escometre en tota la vida. Si es donen les mateixes oportunitats a les dues llengües ja se sap d’antuvi quina en sortirà malparada, nafrada fins al moll de l’os. És com si es posassin una moneia i una tortuga vora la soca d’un arbre per tal de deixar-los accedir en pla igualitari a la fruita de les branques. És un greuge comparatiu que en determinades àrees del solar de l’estat els escolars puguin triar l’ensenyança entre dues llengües, mentre que  a la major part de la geografia estatal cap nin pugui escollir ni català, ni basc, ni gallec. És bo que les persones coneguin més llengües que la que han après de les mares a partir del període de lactància. I no sols pregonam que és convenient a nivell particular el bilingüisme, sinó el trilingüisme i, molt millor, el multilingüisme. Però els pobles, en  tant que col·lectivitat, només tenen una llengua pròpia i la d’aquesta terra que ens va veure néixer, o que ens acull, és el català des de fa prop de vuit-cents anys. I quan un autòcton, o un estranger amb l’accent particular del seu parlar, anomena Son Sardina, Capdepera, sa Pobla, es Capdellà, Ciutadella, Sant Miquel, Castelló, els Omells de na Gaia, usa unitats nascudes en el si de la llengua catalana, i si diu Algendar, Sóller, s’Aranjassa, Benimussa, Salses, Cotlliure, l’Aleixar, Tarragona, Flix, Tivissa, Carcaixent, Ifac, fa servir noms de lloc que pertanyen a altres orígens lingüístics, però  porten segles d’afaiçonament pels usuaris catalanòfons, centúries d’arrelament en el domini lingüístic.

Cal no fer martingales amb la llengua, que temps ha que hem tret els queixals de l’enteniment. Els avantatges del bilingüisme col·lectiu, tan predicats des del centre de l’estat, tenen com a fervents defensors els qui desitgen, amb presses de llebre de camp ras, l’extermini de les llengües subordinades de la perifèria. Hi col·laboren, a més dels desinformats, els enlluernats per cants de sirenes que no volen altra cosa que el nostre imminent naufragi dins les aigües pelàgiques. No es reclama mai des del llombrígol geogràfic el bilingüisme per a la capital. Allà, tots monolingües i estira, que ve peix. Ho repetim: és desitjable que com a individus coneguem no dues, sinó moltes llengües, com més millor, però rebre l’ensenyança en la llengua autòctona del país és la cosa més natural del món i la practiquen tots els pobles que tenen els mitjans necessaris per fer-ho així, tots els qui no han de sofrir ningú que els posi bastons entre les brèndoles de les rodes. A Lleó, a Castella, a Andalusia, s’ensenya en castellà, com és lògic i natural. Aquí, ha de ser una cosa totalment normal l’ensenyança en català. La llengua, que és cosa de tots, ha d’ignorar les tonalitats de la política i ha de ser un element per enfortir els vincles entre els individus de totes les edats, ètnies, orientacions sexuals i religions. Si totes les persones virtuals que anomenarem fossin catalanoparlants, tenguem per segur que no tendria més legitimitat mallorquina qui dugués per nom Alícia Gornals, que uns altres que es diguessin Patxi Pagazaurtundua, Leonor Lavilla, Georg Weber, o Alí i el cognom que volgueu. La llengua no és, ni ha de ser en via neguna, un element de discòrdia que pugui fragmentar i espoltrir la societat, sinó una importantíssima matèria de forta unió social, que ens faci a tots, autòctons i forans, fills dignes i amants d’aquesta terra.
 
No és necessari que ningú renunciï a res, només cal adoptar, acollir, amorosir, agombolar, adondar. És molt fàcil, perquè som un poble obert al món, bon receptor de la diversitat, de la interculturalitat, però la nostra llengua és part de la terra, és carn de nosaltres mateixos, ens lliga als nostres morts més estimats i a les generacions que matraçaran la terra dels nostres perdurables anivellaments. No li podem negar ni el pa, ni la sal. Ans al contrari, l’hem de poder usar en totes les situacions, de manera ben espontània, l’hem d’acostar a tots els qui la volen aprendre per conviure amb nosaltres.

Per això, amb tanta naturalitat com la xeixa brosta a eixams dins el sementer, així com les prades de posidònies balencegen llurs cabelleres adherides al pla del sorral, el català ha de ser la llengua vehicular de l’ensenyança. No és demanar que els pins facin magranes, ni les figueres melons. I, quan vénen tan mal donades i tan a tort fil que veim l’arc de sant Martí en blanc i negre, no hem de caure mai en el desànim, encara que  sembli utòpic subsistir anhelant els paràmetres normals. Arribats a tal punt, «voler l’impossible ens cal i no que mori el desig», tal com ho expressa el poeta de Balansat. En el col·legi que porta el nom del santanyiner que va conrear la paraula amb la rella de la fidelitat, entenen tot això que hem dit com a realitat lligada a la voluntat de persones normals, com a cosa espontània, senzilla, fresca com l’obaga de la muntanya. Que la llengua no sigui mai frontera, ni divisió, sinó això que sempre ha estat: un llaç creuat d’amor, de comprensió i d’integració. Us convid a veure en les llengües els tresors que  són, a estimar-les, a totes, però, us envid, sobretot, a vessar primer les amors damunt la llengua, la nostra, que, com les altres, alberga la bellesa, una bellesa semblant a la de les   pedres colrades del Roser, una llengua que és harmoniosa, com l’arquitectura tradicional d’aquest magnífic poble, acollidora, com un niu de brusac, encisadora, com  la claror de la lluna, sonora, com l’orgue de Jordi Bosch, melodiosa, com el cant del rossinyol, dolça, com l’esguard d’un infant, i útil, perquè ens permet expressar els conceptes seguint l’ordre que estableix la nostra ment. Que ningú no ens empenyi a cometre hostilitats amb un símbol de pau i d’unió. En el col·legi que ostenta, amb lletres de bronze, el nom de Blai Bonet, entenen, clar i català, que amb l’amor, s’aconsegueix molt més que amb l’espasa.

Cosme Aguiló
Santanyí, 10 de juny de 2012
 

Qui és Adelson, pel New York Times


 _
Tampoc es ben bé un diari radical...sembla l'explicació de per qué li pot semblar interessant a l'Adelson refugiar-se a Espanya: potser per la fama que ens hem fet?
Serà encara més tolerant en Mas que l'Obama? 

What Sheldon Adelson Wants.

No American is dedicating as much of his money to defeat President Obama as Sheldon Adelson, the casino magnate who also happens to have made more money in the last three years than any other American. He is the perfect illustration of the squalid state of political money, spending sums greater than any political donation in history to advance his personal, ideological and financial agenda, which is wildly at odds with the nation’s needs.  
 
Mr. Adelson spent $20 million to prop up Newt Gingrich’s failed candidacy for the Republican nomination. Now, he has given $10 million to a Mitt Romney super PAC, and has pledged at least $10 million to Crossroads GPS, the advocacy group founded by Karl Rove that is running attack ads against Mr. Obama and other Democrats. Another $10 million will probably go to a similar group founded by the Koch brothers, and $10 million more to Republican Congressional super PACs. 

That’s $60 million we know of (other huge donations may be secret), and it may be only a down payment. Mr. Adelson has made it clear he will fully exploit the anything-goes world created by the federal courts to donate a “limitless” portion of his $25 billion fortune to defeat the president and as many Democrats as he can take down. 

One man cannot spend enough to ensure the election of an unpopular candidate, as Mr. Gingrich’s collapse showed, but he can buy enough ads to help push a candidate over the top in a close race like this year’s. Given that Mr. Romney was not his first choice, why is Mr. Adelson writing these huge checks? 

The first answer is clearly his disgust for a two-state solution to the Israeli-Palestinian conflict, supported by President Obama and most Israelis. He considers a Palestinian state “a steppingstone for the destruction of Israel and the Jewish people,” and has called the Palestinian prime minister a terrorist. He is even further to the right than the main pro-Israeli lobbying group, the American Israel Public Affairs Committee, which he broke with in 2007 when it supported economic aid to the Palestinians. 

Mr. Romney is only slightly better, saying the Israelis want a two-state solution but the Palestinians do not, accusing them of wanting to eliminate Israel. The eight-figure checks are not paying for a more enlightened answer. 

Mr. Adelson’s other overriding interest is his own wallet. He rails against the president’s “socialist-style economy” and redistribution of wealth, but what he really fears is Mr. Obama’s proposal to raise taxes on companies like his that make a huge amount of money overseas. Ninety percent of the earnings of his company, the Las Vegas Sands Corporation, come from hotel and casino properties in Singapore and Macau. (The latter is located, by the way, in China, a socialist country the last time we checked.) 

Because of the lower tax rate in those countries (currently zero in Macau), the company now has a United States corporate tax rate of 9.8 percent, compared with the statutory rate of 35 percent. President Obama has repeatedly proposed ending the deductions and credits that allow corporations like Las Vegas Sands to shelter billions in income overseas, but has been blocked by Republicans. 

Mr. Obama’s Justice Department is also investigating whether Mr. Adelson’s Macau operations violated the Foreign Corrupt Practices Act, an inquiry that Mr. Adelson undoubtedly hopes will go away in a Romney administration. For such a man, at a time when there are no legal or moral limits to the purchase of influence, spending tens of millions is a pittance to elect Republicans who promise to keep his billions intact.