29 de desembre del 2019

Van perdent el control de l’estat profund… 29.12.2019

Dins l'estat hi ha una gent determinada que té clarament la seva agenda i que pretén manar sense unes eleccions.










La trigança amb què l’advocacia de l’estat espanyol expresse la seua posició respecte de l’alliberament d’Oriol Junqueras i les insòlites maniobres de la Junta Electoral espanyola per a inhabilitar el president Quim Torra accelerant els terminis de manera artificial són dos fets especialment cridaners aquests dies.
Caldrà esperar a veure en què acaba tot plegat, perquè segurament assistim a un estira-i-arronsa particularment important en les esferes més altes de l’estat espanyol. Però de moment sembla bastant evident que el govern espanyol té moltes dificultats, moltes, per a controlar el seu estat profund: dins l’estat hi ha gent que té clarament la seva agenda i que pretén manar sense unes eleccions.
El cas de la Junta Electoral és molt espectacular perquè es tracta d’una entitat purament administrativa que de sobte pretén ser un poder, exercir com un poder de l’estat amb el mateix dret que el que dóna ser elegit per la població. És simplement inaudit. Respecte de les dificultats del PSOE amb l’advocacia de l’estat tot sembla indicar, de moment, que els qui l’integren no obeeixen el govern, com seria lògic i raonable en vista de les lleis, sinó que es parapeten darrere les amenaces judicials per seguir també una agenda diferent. Saben, per exemple, que poden fer inviable la investidura de Pedro Sánchez i sembla que els interesse d’aconseguir-ho.
Arreu del món funciona això que s’ha conegut ja fa anys per ‘estat profund’. Aquest concepte –que en l’origen es coneixia en turc per derin devlet i que més endavant ha estat sovint assimilat mundialment en anglès (deep state)– fa referència a l’existència d’un autèntic estat dins l’estat, una estructura paral·lela que no respon a les directrius emanades del poder legislatiu i executiu, que són els dos legitimats pel vot popular. L’estat profund són xarxes informals, grups, òrgans de l’estat que avantposen els seus interessos als de la classe política, de la democràcia o de tot, siga per controlar el país, siga per mantenir els seus privilegis i formes de vida. I ho fan, normalment, obstruint les ordres naturals o les polítiques definides pels poders elegits o bé resistint-s’hi. Amb aquest comportament causen situacions no volgudes pel parlament o pel govern, situacions que poden acabar en grans crisis. A diferència dels cops d’estat, l’estat profund es limita a destorbar i fer que les coses no passen.
Si així es fa prou fort, l’estat, paradoxalment, perd el control de l’estat mateix. Perquè deixa d’existir un projecte polític viable i la vida pública acaba contaminada per les accions que emanen d’un entorn no elegit per la ciutadania. Entorn que, per definició, acaba xocant sempre amb la democràcia i els drets dels ciutadans. Una actuació forta de l’estat profund sempre desequilibra qui la rep i normalment el deslegitima en vista de la població. Per això, tot i saber que existeix, en la major part de casos els governs intenten conviure-hi sense provocar-lo si no és estrictament necessari.
Però a Espanya ara passen dues coses que han acrescut el poder de l’estat profund i que, per la seua gravetat, poden posar en crisi el règim encara més. Per una banda haver posat el problema polític principal en la via judicial –el pendent ferroviari– i per l’altra la sacralització idòlatra de la constitució i la llei, apropiades per la dreta com a eina de confrontació.
El resultat visible d’aquestes dues maniobres és que aquest ‘govern dels jutges’ marca completament la vida política, al marge dels parlaments i de les voluntats dels partits i que porta, objectivament, l’estat espanyol a descarrilar. Ni tan sols l’evidència de l’enorme bufetada de Luxemburg els fa reaccionar: van cap avall sense frens i sense conductor.
Sense conductor perquè ho ha volgut tota la trama del règim, però sobretot perquè el PSOE, tot i els esforços per a assumir com a pròpia l’herència franquista i legitimar-ne els principis, no és vist i mai no serà vist per l’estat profund com un dels seus. No se’n refien. Ni els necessiten. Una prova visible la tenim en l’acció judicial de Vox. A l’extrema dreta li va ser permès d’immiscir-se judicialment en el procés contra el govern català i ara ha trobat un filó fent servir els tribunals per a fer política, sense necessitar ni dels vots. Amenaçant d’acusar penalment d’alta traïció els membres de l’advocacia de l’estat espanyol, Vox n’ha tingut prou per a frenar una investidura prevista per Nadal i que ja veurem quan arriba, si arriba. I fent moure els fils de la Junta Electoral, Vox, PP i Ciutadans han trobat una manera d’embolicar aquesta investidura jugant una partida de billar. I arribaran a portar davant els tribunals Pedro Sánchez, temps al temps.
Però al final cal remarcar que el gran problema de tot plegat és que aquest és el preu que paga el PSOE per no haver volgut resoldre amb la democràcia i la política el problema de la independència de Catalunya. Aquest és el seu enorme error i aquesta és i serà sempre la seua responsabilitat. Quan els socialistes van començar a acostar-se al bloc no democràtic, quan van començar a bascular cap al feixisme, ja els van avisar que aquell era un camí impracticable i que segurament acabaria girant-se també contra ells. No varen voler escoltar, es van posar al costat equivocat de la història i ara em sembla que pagaran cara la seua covardia. Quan ja és massa tard.


Vicent Partal
Director de VilaWeb

17 de novembre del 2019

El pendent ferroviari espanyol: no és pas que no els ho haguéssem explicat



14.11.2019  - Vilaweb
L’abril del 2016, fa tres anys i mig doncs, vaig explicar en aquest mateix espai editorial la metàfora del pendent ferroviari.


Ho explicava així: «Fa molts anys un polític socialista molt intel·ligent em va ensenyar una metàfora interessant: la de l’anomenat ‘pendent ferroviari’. Segons que sembla, quan es planifica una via de tren l’element clau que cal tenir en compte és el pendent. En la gran velocitat no es pot posar una via amb un pendent de més del 3% de desnivell i en general qualsevol tren, excepte els famosos cremallera de muntanya, no poden circular per vies on hi haja més d’un 6% de desnivell. La raó? Amb un pendent superior, els trens si agafen velocitat ja no els pots controlar ni tan sols frenant, o bé necessites un traçat molt llarg i molta sort –de fet, que s’aturen tots sols– per a no causar un accident. No és possible dirigir-los.



El qui m’explicà la metàfora l’aplicava a la política. Venia a dir que quan algun actor polític queia per un pendent superior al raonable l’accident era inevitable. En circumstàncies normals, les de la política habitual, és molt difícil que ningú vaja voluntàriament per un pendent perillós. Però quan les circumstàncies són excepcionals, com passa ara, la cosa canvia. Pots entrar en un pendent impossible gairebé sense adonar-te’n.


I això és el que li ha passat a l’estat espanyol. La seua resposta primera al procés d’independència va ser menystenir-lo. I quan es va adonar que allò anava de debò era massa tard. Aleshores la reacció va ser la judicialització i la negació de la política, cosa que  ha posat l’estat-tren en un pendent suïcida. Gairebé, gairebé podríem quedar-nos quiets i esperar a veure com s’estavellen…


Judicialitzar el procés català és l’error més important que Espanya podia cometre, tret que fes eixir l’exèrcit al carrer. D’una banda, perquè facilita l’anomenat remedial only, l’únic supòsit d’autodeterminació que ningú no discuteix al món. Però, en segon lloc, i aquest és el més important, perquè ha perdut el control de la màquina. Si ara cap govern espanyol volgués aturar la judicialització simplement no tindria temps ni recursos per a fer-ho.»


Torne a dir que és un text del 2016. No és pas, doncs, que no els ho haguéssem explicat a temps. Però Rajoy i Sánchez van tenir la gosadia i la immensa irresponsabilitat de posar Espanya en pendent ferroviari. I avui ja és més que clar on els ha duts aquesta decisió tan estúpida. Ara Sánchez necessitaria fer algun gest cap als partits independentistes per assegurar-se la legislatura i el seu fràgil govern. I hi ha una part de l’independentisme que estaria disposat a fer gairebé qualsevol cosa per pactar amb ell. Però com que temps enrere van renunciar a fer política per judicialitzar el procés, ara el govern d’Espanya simplement ha quedat atrapat. Està paralitzat. No pot oferir res perquè res ja no depèn d’ell. El tren baixa desbocat pel pendent judicial en direcció a la paret i ensopegant sorollosament amb alguns dels marges de la via, molt en concret els del cantó europeu.


I encara més. Ahir es va saber també que l’Audiència espanyola ha començat la fabricació –la fabricació– d’un macroprocés durant el qual pretén acusar de terrorisme els centenars de catalans, identificats o detinguts arran de la protesta contra la sentència. I no cal ser gaire llest per a imaginar que aquesta barbaritat conceptual i jurídica sacsejarà la societat catalana fins als fonaments i provocarà una onada encara més gran de resistència i de confrontació amb l’estat espanyol. De tenir nou presos polítics durant dos anys, hem passat de sobte a tenir-ne trenta-sis avui i ja es veu que tot ha canviat. Ara imagineu que hi haja centenars de presos catalans d’ací a poc temps, acusats de les coses més peregrines i insignificants, condemnats en aplicació del codi postal i no del codi penal –això vol dir que la mateixa cosa feta a Barcelona i a Sevilla, a Barcelona et porta a la presó i a Sevilla implica, a tot estirar, una multa.

Com hi reaccionarà el carrer? Podeu arribar a imaginar de quina manera un comportament tan autoritari i capritxós dinamitarà encara més la legitimitat de l’estat espanyol i impedirà qualsevol distensió? Podeu imaginar com impulsarà una farsa judicial com aquesta la consciència que cal guanyar i imposar la unilateralitat perquè l’alternativa és una dictadura judicial, sense control possible amb la política tradicional?

Aquestes darreres hores, després de l’èxit del Tsunami paralitzant la AP-7 i la frontera entre Guipúscoa i Lapurdi, la part que resta viva del règim a Catalunya, que cada volta és menor, però continua essent sorollós, s’ha abocat a una campanya histèrica de criminalització de les mobilitzacions, que denota, més que res, una por notable i consistent. De perdre. Els entenc però no els plany: ja havien estat avisats que judicialitzant el procés la pèrdua de control del tren de l’estat els duria a estavellar-se, tard o d’hora. I els errors es paguen.

31 d’octubre del 2019

Post esperançador


23.10.2019
Doncs..., he rebut aquest molt interessant escrit de l'Enrique Garriga Umbert, responent-me un post.
Us recomano llegir-lo!

Jordi, si repasses tots els comunicats que han sortit de la UE en els últims 10 dies, són més i més significatius que els dels últims 2 anys. Penseu que hi ha una norma protocol·lària de ser neutrals abans d'unes eleccions i en aquest cas no s'han atès

Els canvis en el comportament dels furgons i infiltrats ha sigut radicalment diferent d'ençà que la Sra. Merkel a declarar oficiosament que no li agradava les imatges que sortien per la tele. La vegada anterior que va dir quasi el mateix va caure el Mariano, al cap de tres dies. 

Si reviseu la premsa madrilenya, ja no diuen res del 155 o de la llei de seguretat nacional després de la bufetada al Sánchez quan ho va demanar en l'últim Consell d'Europa, va ser tan significativa que ara no ho demanen ni Ribera ni Casado i per primera vegada un president en actiu va criticar públicament el comportament de la policia espanyola. 


 El Consell d'Europa vindrà a verificar "in situ" als presos... I va fer una declaració recordant a Espanya que la llibertat d'expressió es fa amb les normes europees, al vespre tots els ministres avalen la democràcia i la llibertat d'expressió. 

Entremig el tot això una ministra alemanya demana públicament diàleg, el president Torra de cop demana referèndum i el diàleg està empantanegat. El parlament avisa que farà expressament el prohibit pel TC i que és una de les causes de presó de la Carme..... 

L'antiga proposta de la normalització democràtica de fer un estat català lliure associat a Espanya que defensa ERC ha mort quan Europa ha constatat que la convivència pacífica és impossible, i ara toca un referèndum per la independència, per això es puja ara al carro ERC i Sánchez comunica..... 

Noies i nois hem de perseverar, estén a dies de la caiguda del mur de Berlín.... Hem guanyat, ara hem d'administrar bé la victòria i no sortir ningú del carril cap a l'estat propi, paciència i perseverança SOM REALISTES, DEMANEM EL SEU IMPOSSIBLE, DEMANEM EL NOSTRE PAÍS.

15 d’octubre del 2019

El 'moment Txornòbil' d'Espanya, per Vicent Partal de Vilaweb. Molt recomanat.



Aquesta setmana que ara comença pot canviar la nostra vida, la dels Països Catalans i la d'Espanya. En té el potencial. I per això em perdonareu que, en comptes de fer l'editorial, avui faça una reflexió més llarga, una mena de petit assaig que intenta emmarcar el moment transcendental que vivim. No puc explicar de manera més senzilla ni curta què pense, en part perquè tot això és el fruit de dècades d'estudi, de vivències, de reflexió i de compromís, cosa que inevitablement m'ha de dur a altres països i situacions que conec bé però que també cal explicar bé. Espere que ajude d'alguna manera.
 
El moment Txornòbil

13.10.2019
Mikhaïl Gorbatxov ho diu sense embuts: 'El moment de la destrucció de l'URSS va ser Txornòbil.' Estarem tots d'acord que no és tan senzill com això, que no hi va haver un sol moment. Però, efectivament, de tots els que hi va haver, aquell va ser el més decisiu i el que va marcar l'enfonsament de la segona superpotència mundial. 
 
La Unió Soviètica era el país més gran del món, un autèntic colós global. Abastava fins a onze fusos horaris de Kaliningrad a Kamtxatka i contenia dins les fronteres una sisena part de la terra del planeta. Hi vivien prop de tres-cents milions de persones, pertanyents a més de cent cinquanta nacionalitats. Acumulava un arsenal de més de cinquanta-cinc mil caps nuclears, amb els quals podia aniquilar completament la vida a la Terra. I des del final de la Segona Guerra Mundial mantenia l'exèrcit més gran del món, format permanentment per més de quatre milions de soldats. Els seus interessos i tentacles arribaven a tots els continents i a tots els aspectes de la vida. Havia omplert de sang Hongria i Txecoslovàquia dècades abans enmig de l'espant global, però aquell ja era un episodi paït. Lluitava en un Afganistan que no entenia, però que encara era un cul-de-sac geogràfic, i la Polònia de Solidaritat, que tants problemes li havia causat a començament dels vuitanta, semblava que entrava en una fase de control i de desescalada. A més, l'URSS era una superpotència científica, capaç de competir en la cursa per a ser primers d'arribar a la Lluna. I malgrat les dificultats econòmiques, sobretot la caiguda dramàtica del preu del petroli per a l'exportació, la seua era una economia majúscula. Durant els seus darrers anys, va créixer un 1,9 per cent de mitjana. El seu dèficit pressupostari era, fins al 1985, inferior al dos per cent del PIB i només va arribar al nou per cent els darrers mesos de la seua existència, una xifra que els economistes van considerar en tot moment possible de controlar. Hi havia, és veritat, un mercat negre paral·lel important, però d'aquest mercat negre s'aprofitaven sobretot alguns comandaments intermedis del règim, de manera que tot acabava quedant en casa. Per una altra banda, la duresa del règim contra els opositors havia deixat el país desfet, sense dirigents ni referents morals, ni estructures per a oposar-se de manera eficaç. Quan, a mitjan anys vuitanta, vaig conèixer Liudmila Alekséieva i vaig començar a estudiar els moviments opositors i contactar-hi a través seu, vaig quedar glaçat: ella tenia llistes de noms d'opositors, un per un. I a tota l'URSS, els dissidents actius no arribaven a mil. 
 
Però malgrat ser tot això, l'URSS es va enfonsar estrepitosament.
 
No es pot explicar un fenomen d'aquesta dimensió assenyalant un sol esdeveniment ni indicant una sola causa. Hélène Carrère d'Encausse va ser de les poques persones que va entendre bé què passava. Però cal remarcar que en el seu extraordinari llibre L'Empire Eclaté no encertava, ni de bon tros, les causes de la catàstrofe. Tot i que ella sabia perfectament que la catàstrofe s'acostava. Va encertar de ple l'anàlisi d'una manera que l'ha posada per sempre més a l'altar dels sovietòlegs, però no va endevinar com passaria allò que era segur que passaria. En aquests temps de Twitter, quan hi ha qui es pensa que cada frase et perseguirà sempre per recordar-te qualsevol error puntual, aquell llibre sensacional em reconforta cada vegada que el rellegesc i em fa creure en la tenacitat de l'analista per imposar la mirada llarga, sempre més segura i estable que el fràgil horitzó immediat. 

2 d’octubre del 2019

El PP va començar el Procés per la impugnació de l'Estatut del 2006. Explicat per Wyoming, video 3 minuts d'or.



Crónica del començament del procés a Cataluña pel Gran Wyoming: com es va generar el problema de manera artificial pel PP. Amb quina finalitat, per què s´impugnan articles que estan vigents als Estatuts d´Andalusia i València Vídeo 3 minuts.


Qué cantidad de información tan grande resume  Wyoming en tres minutos!!

https://www.facebook.com/JotaPovNoticias/videos/2064667113597926/


Transcripción del vídeo:

"El tema de Cataluña, estaba resuelto para 30-40 años a través de un Estatuto. Estaba resuelto. Se mandó al parlamento español, lo votaron no estaba de acuerdo con el resultado final, se corrigió, se devolvió, se aprovó en el Parlamento catalán, se sometió a un referendum. Se aceptó.

Llegó el Partido Popular y lo mandó al Tribunal Constitucional y lo anularon. Justamente muchos de los artículos que anularon estan copiados del estatuto andaluz que está vigente. Pero es que en Valencia que gobierna el partido Popular, copiaron el Estatuto catalán y lo aprovaron con los votos del PP, PSOE, y está vigente

A partir de ahí, la tormenta total, que es lo que se buscaba!, es lo que se buscaba. Ten en cuenta que estos señores tenían 4 diputados en el Parlament. Se generó un problema donde no lo había y donde estaba resuelto. Y cuál era el problema? A alguien le importa realmente el Estatuto?

Ah! otra cosa: Previo a que el Constitucional se manifestara, se reformó  la composición, un señor que habia sido propuesto por fin lo echaron, quitaron a otro, pusieron a uno... Y por fin se pronunciaron.

Por ejemplo el ex Presidente del Tribunal Supremo dice que aquí ni hay delito de rebelión, ni hay nada de nada... Es algo que tendria que ser tan exquisito...

Hay que cumplir la ley:  si, el primero el gobierno, y también la justicia debe cumplir la ley en este país!!  Y aqui resulta que la designación del propio juez Llarena ya no entra dentro de lo que es la ley. Por lo visto, no  le correspondia porque se saltaron una serie de requisitos y se impugnó: les dieron la razón y quitaron al juez Llarena. Lo volvieron a poner por otra via!! Entraron Jueces por la Democracia y lo volvieron a impugnar diciendo que estos señores se han saltado una serie de normas que hay que seguir para que le correspondiera ese turno. No aceptaron esta vez la recusación.  Por què tiene que ser el juez Llarena?

La ley deber ser excrupulosísima.

Aqui se estan saltando de todo. Hay dos señores que se subieron a un coche de la policía para decirle a la gente "Márchense a su casa!", y están encarcelados por rebelión! "Por reiteración del delito!" pero si ya no pueden!  Por riesgo de fuga?, pero si se presentaron voluntariamente!  Es decir, todavia no han explicado que esto son castigos políticos. Estan por robar?  Estan por atracar?  Estan por pegar a alguien?"


Aquest video es complementa amb aquest tweet:

 

9 de setembre del 2019

Elpidio Silva: “Salvo dos empresas, todo lo que hay en el Ibex es franquismo”, publicat fa temps, convé refrescar-ho


Elpidio Silva: “Salvo dos empresas, todo lo que hay en el Ibex es franquismo”









Elpidio Silva: el IBEX no se ha renovado desde la época de Franco
Elpidio Silva: el IBEX no se ha renovado desde la época de Franco

El juez Elpidio Silva afirmó este jueves en una conferencia celebrada en el Ateneo de Madrid bajo el título “¿Existe corrupción en el sector eléctrico?” que al ser la electricidad un bien perteneciente a un ámbito regulado, “el precio lo imponen un conjunto de entidades que forman un bloque: es el Ibex, que es como la Inmaculada respecto a la democracia: no está tocada. Salvo 2 empresas, todo lo que hay en el Ibex es franquismo. Y esto puede hacer pensar que la democracia no incentiva la creación de empresas que puedan llegar al Ibex, para lo cual necesitamos más protocolos, formación, incentivos…” De ahí que, para crear riqueza en España, sugiriera analizar de forma independiente “si existen pool, holding, entramados de empresas, como funciona el principio de competencia, la posición de mercado y la posición real de esas empresas“.


Imagen del acto en el Ateneo
Imagen del acto en el Ateneo

Elpidio Silva aplaudió la implicación de los ciudadanos en los asuntos públicos porque las cuestiones energéticas son complejas “pero se cargan sobre nosotros en tiempos de crisisy aludió así a los 8 técnicos de distintas asociaciones de la sociedad civil que llenaron el salón de actos del Ateneo para reclamar una auditoría del déficit de tarifa eléctrica: Asociación Española para la Calidad de la Edificación (ASECE), el experto Javier García Breva (Coalición Empresarial para un Nuevo Modelo de Negocio Energético), el ingeniero y director general de GeoAtlanter, Jorge Morales de Labra, la Asociación Nacional de Productores de Energía Fotovoltaica (Juan Castro), la Asociación Nacional de Ahorro y Eficiencia Energética (Francisco Valverde), Greenpeace (J. L. Ortega), la Confederación de Consumidores y Usuarios (Ana Etxenique) y Adríán Sánchez, presidente de ASECE.

Imponer los precios es algo de carácter autoritario y supone un cierto sesgo de totalitarismo e imposición de servilismo a los ciudadanos, no se puede liberar el sector y, al paso de los años, aceptar un rescate por la deuda que al final se asume por el Estado y adquieren los bancos. Después nos dirán que hay que hacer como el banco “malo” (Sareb), pero nadie puede aceptar algo así”, indicó.


J.L. Ortega (Greenpeace)
J.L. Ortega (Greenpeace) estuvo en el Ateneo

El juez vaticinó que “con la crisis vamos a ver muchos sectores” que intentarán un rescate como el bancario o el eléctrico y mencionó la confidencia de un alto cargo amigo que le confesó: “¿por qué te centras en la energía?, el sector farmacéutico es mucho peor, y el sanitario también es peor“. De ahí que sugiriera la vía judicial como presión ciudadana: “Todas estas órdenes ministeriales están redactadas por un personal altamente cualificado, no las redactan las corporaciones, el equilibrio no funciona así. Y esos altos funcionarios están viendo pasar estas barbaridades, y como tienen mucha experiencia, ven que está ocurriendo lo mismo en otros sectores.


Elpidio Silva está convencido de que el “circo” en que las eléctricas y los gestores políticos han convertido el sector acabará mal y en manos de los tribunales: aunque el Estado fuera obligado a asumir una responsabilidad patrimonial administrativa por culpa de sus gestores, “no deberían pagar todos por igual, es demencial que pague lo mismo quien gana 5.000 euros al año que quien obtiene 5 millones, porque esa aberración que se ha engendrado se debe soportar según la capacidad contributiva de cada cual“.

La obligación de pago que se nos pide es desorbitante y exagerada, y obliga a requerir administrativa y judicialmente a cada empresa eléctrica para que la justifique. Las que digan que no, soportarán una grave carga de déficit de valor reputacional porque al final tendrán que hacerlo de todas formas. Y es que deben fundamentar unos presupuestos de hecho para haber llegado a esta situación de déficit. Yo sugiero crear una comisión ciudadana que organice una comunidad interesada en reclamarlo. Si de los casi 50 millones de españoles, la respaldan 10 millones, tiene su encaje: al empleado publico que registre la petición le va a parecer interesante, lo va a comentar al director general, seguramente ese mismo día lo sepa el secretario de Estado, puede que hasta el ministro… Esto último no estoy seguro porque tendrá una agenda complicada, pero al día siguiente seguro porque le pasan la nota de prensa”, agregó entre las carcajadas del público asistente.


El acto del Ateneo de Madrid estuvo muy concurrido
El acto del Ateneo de Madrid estuvo muy concurrido

“Se incoará un expediente administrativo, alguien dictará que en el plazo máximo de un mes, bajo el delito de desobediencia, los miembros de consejos de administración de cada eléctrica, citados por su nombre, y los administradores civiles del Estado, también mencionados por su nombre, tendrán que documentar la procedencia de la deuda, con traslado a las siguientes personas: los 10 millones de españoles firmantes”. Y no hacen falta 500 folios: “No, con más folios no se hace más caso, eso solo ocurre en España. La denuncia de la Fiscalía de Nueva York al presidente del FMI ocupaba 8 líneas: “Ahí vas como acusado por un delito de agresión sexual“. Cuando alguien se tiene que enrollar, ya sabemos a donde va: no quiere contestar”.

“Hay ya hasta 7 alertas para ir al juzgado, y las empresas tendrán que decir al juez que pasa aquí. No pueden falsear los datos, tendrán que aportar la documentación, pues en muchos casos se ha producido una privación de bienes a ciudadanos, con lo que eso conlleva. Y en poco tiempo se producirá una vía de petición: posiblemente el déficit esté mal calculado y en realidad haya que devolver 4000 o 5000 euros a todos los ciudadanos.


Adrián Sánchez Molina (ASECE)
Adrián Sánchez Molina (ASECE)

Por último animó a la ciudadanía: “Tenemos que acostumbrarnos a actuar, la desesperación viene porque no actuamos. La clave es actuar a través de colectivos ciudadanos, el Estado no va a reparar nada. Cuando la sociedad no presiona al Estado, el Estado no se mueve. Al Estado le importa un pimiento una lógica medioambiental, como se esgrime con las eléctricas y su contaminación. El Estado no se crea por motivos ambientales: cuando Federico II crea el Estado en Europa solo lo modifica cuando la sociedad civil presiona, el juego es entre la sociedad civil y el Estado, ningún ministro o funcionario va a cambiar por motivos de conciencia. El Estado tiene una lógica terrible y una tremenda actividad diaria y no se preocupa por otras cosas”. 


Elpidio Silva en el Ateneo de Madrid
Elpidio Silva en el Ateneo de Madrid

Sin embargo, manifestó su optimismo con respecto a España: “cualquier pueblo que hubiera soportado las condiciones que hemos padecido en los últimos 1000 años estaría igual que nosotros, no creamos que todo se debe a nuestra manera de ser. Y vamos a ser los primeros que superen una forma de Estado de 1000 años de antigüedad. En cuanto se ponga en marcha la iniciativa ciudadana se solucionará todo, pero hay que creer en ello, concluyó entre una larga salva de aplausos.

https://espiaenelcongreso.com/2014/03/21/elpidio-silva-salvo-dos-empresas-todo-lo-que-hay-en-el-ibex-es-franquismo/