Dins l'estat hi ha una gent determinada que té clarament la seva agenda i que pretén manar sense unes eleccions.
El cas de la Junta Electoral és molt espectacular perquè es tracta
d’una entitat purament administrativa que de sobte pretén ser un poder,
exercir com un poder de l’estat amb el mateix dret que el que dóna ser
elegit per la població. És simplement inaudit. Respecte de les
dificultats del PSOE amb l’advocacia de l’estat tot sembla indicar, de
moment, que els qui l’integren no obeeixen el govern, com seria lògic i
raonable en vista de les lleis, sinó que es parapeten darrere les
amenaces judicials per seguir també una agenda diferent. Saben, per
exemple, que poden fer inviable la investidura de Pedro Sánchez i sembla
que els interesse d’aconseguir-ho.
Arreu del món funciona això que s’ha conegut ja fa anys per ‘estat profund’. Aquest concepte –que en l’origen es coneixia en turc per derin devlet i que més endavant ha estat sovint assimilat mundialment en anglès (deep state)– fa referència a l’existència d’un autèntic estat dins l’estat, una estructura paral·lela que no respon a les directrius emanades del poder legislatiu i executiu, que són els dos legitimats pel vot popular. L’estat profund són xarxes informals, grups, òrgans de l’estat que avantposen els seus interessos als de la classe política, de la democràcia o de tot, siga per controlar el país, siga per mantenir els seus privilegis i formes de vida. I ho fan, normalment, obstruint les ordres naturals o les polítiques definides pels poders elegits o bé resistint-s’hi. Amb aquest comportament causen situacions no volgudes pel parlament o pel govern, situacions que poden acabar en grans crisis. A diferència dels cops d’estat, l’estat profund es limita a destorbar i fer que les coses no passen.
Si així es fa prou fort, l’estat, paradoxalment, perd el control de l’estat mateix. Perquè deixa d’existir un projecte polític viable i la vida pública acaba contaminada per les accions que emanen d’un entorn no elegit per la ciutadania. Entorn que, per definició, acaba xocant sempre amb la democràcia i els drets dels ciutadans. Una actuació forta de l’estat profund sempre desequilibra qui la rep i normalment el deslegitima en vista de la població. Per això, tot i saber que existeix, en la major part de casos els governs intenten conviure-hi sense provocar-lo si no és estrictament necessari.
Però a Espanya ara passen dues coses que han acrescut el poder de l’estat profund i que, per la seua gravetat, poden posar en crisi el règim encara més. Per una banda haver posat el problema polític principal en la via judicial –el pendent ferroviari– i per l’altra la sacralització idòlatra de la constitució i la llei, apropiades per la dreta com a eina de confrontació.
El resultat visible d’aquestes dues maniobres és que aquest ‘govern dels jutges’ marca completament la vida política, al marge dels parlaments i de les voluntats dels partits i que porta, objectivament, l’estat espanyol a descarrilar. Ni tan sols l’evidència de l’enorme bufetada de Luxemburg els fa reaccionar: van cap avall sense frens i sense conductor.
Sense conductor perquè ho ha volgut tota la trama del règim, però sobretot perquè el PSOE, tot i els esforços per a assumir com a pròpia l’herència franquista i legitimar-ne els principis, no és vist i mai no serà vist per l’estat profund com un dels seus. No se’n refien. Ni els necessiten. Una prova visible la tenim en l’acció judicial de Vox. A l’extrema dreta li va ser permès d’immiscir-se judicialment en el procés contra el govern català i ara ha trobat un filó fent servir els tribunals per a fer política, sense necessitar ni dels vots. Amenaçant d’acusar penalment d’alta traïció els membres de l’advocacia de l’estat espanyol, Vox n’ha tingut prou per a frenar una investidura prevista per Nadal i que ja veurem quan arriba, si arriba. I fent moure els fils de la Junta Electoral, Vox, PP i Ciutadans han trobat una manera d’embolicar aquesta investidura jugant una partida de billar. I arribaran a portar davant els tribunals Pedro Sánchez, temps al temps.
Però al final cal remarcar que el gran problema de tot plegat és que aquest és el preu que paga el PSOE per no haver volgut resoldre amb la democràcia i la política el problema de la independència de Catalunya. Aquest és el seu enorme error i aquesta és i serà sempre la seua responsabilitat. Quan els socialistes van començar a acostar-se al bloc no democràtic, quan van començar a bascular cap al feixisme, ja els van avisar que aquell era un camí impracticable i que segurament acabaria girant-se també contra ells. No varen voler escoltar, es van posar al costat equivocat de la història i ara em sembla que pagaran cara la seua covardia. Quan ja és massa tard.
Arreu del món funciona això que s’ha conegut ja fa anys per ‘estat profund’. Aquest concepte –que en l’origen es coneixia en turc per derin devlet i que més endavant ha estat sovint assimilat mundialment en anglès (deep state)– fa referència a l’existència d’un autèntic estat dins l’estat, una estructura paral·lela que no respon a les directrius emanades del poder legislatiu i executiu, que són els dos legitimats pel vot popular. L’estat profund són xarxes informals, grups, òrgans de l’estat que avantposen els seus interessos als de la classe política, de la democràcia o de tot, siga per controlar el país, siga per mantenir els seus privilegis i formes de vida. I ho fan, normalment, obstruint les ordres naturals o les polítiques definides pels poders elegits o bé resistint-s’hi. Amb aquest comportament causen situacions no volgudes pel parlament o pel govern, situacions que poden acabar en grans crisis. A diferència dels cops d’estat, l’estat profund es limita a destorbar i fer que les coses no passen.
Si així es fa prou fort, l’estat, paradoxalment, perd el control de l’estat mateix. Perquè deixa d’existir un projecte polític viable i la vida pública acaba contaminada per les accions que emanen d’un entorn no elegit per la ciutadania. Entorn que, per definició, acaba xocant sempre amb la democràcia i els drets dels ciutadans. Una actuació forta de l’estat profund sempre desequilibra qui la rep i normalment el deslegitima en vista de la població. Per això, tot i saber que existeix, en la major part de casos els governs intenten conviure-hi sense provocar-lo si no és estrictament necessari.
Però a Espanya ara passen dues coses que han acrescut el poder de l’estat profund i que, per la seua gravetat, poden posar en crisi el règim encara més. Per una banda haver posat el problema polític principal en la via judicial –el pendent ferroviari– i per l’altra la sacralització idòlatra de la constitució i la llei, apropiades per la dreta com a eina de confrontació.
El resultat visible d’aquestes dues maniobres és que aquest ‘govern dels jutges’ marca completament la vida política, al marge dels parlaments i de les voluntats dels partits i que porta, objectivament, l’estat espanyol a descarrilar. Ni tan sols l’evidència de l’enorme bufetada de Luxemburg els fa reaccionar: van cap avall sense frens i sense conductor.
Sense conductor perquè ho ha volgut tota la trama del règim, però sobretot perquè el PSOE, tot i els esforços per a assumir com a pròpia l’herència franquista i legitimar-ne els principis, no és vist i mai no serà vist per l’estat profund com un dels seus. No se’n refien. Ni els necessiten. Una prova visible la tenim en l’acció judicial de Vox. A l’extrema dreta li va ser permès d’immiscir-se judicialment en el procés contra el govern català i ara ha trobat un filó fent servir els tribunals per a fer política, sense necessitar ni dels vots. Amenaçant d’acusar penalment d’alta traïció els membres de l’advocacia de l’estat espanyol, Vox n’ha tingut prou per a frenar una investidura prevista per Nadal i que ja veurem quan arriba, si arriba. I fent moure els fils de la Junta Electoral, Vox, PP i Ciutadans han trobat una manera d’embolicar aquesta investidura jugant una partida de billar. I arribaran a portar davant els tribunals Pedro Sánchez, temps al temps.
Però al final cal remarcar que el gran problema de tot plegat és que aquest és el preu que paga el PSOE per no haver volgut resoldre amb la democràcia i la política el problema de la independència de Catalunya. Aquest és el seu enorme error i aquesta és i serà sempre la seua responsabilitat. Quan els socialistes van començar a acostar-se al bloc no democràtic, quan van començar a bascular cap al feixisme, ja els van avisar que aquell era un camí impracticable i que segurament acabaria girant-se també contra ells. No varen voler escoltar, es van posar al costat equivocat de la història i ara em sembla que pagaran cara la seua covardia. Quan ja és massa tard.
Director de VilaWeb
Josep Usó
29.12.2019 | 22:14
Els veritables poders a Espanya sempre
s’han amagat molt bé al darrere d’altres que hi posen la cara. El
problema és que ara es juguen la pròpia existència de l’estat. I això
els ha fet entrar en pànic. I ja no tenen un exèrcit que puguen
utilitzar, els jutges s’han estavellat contra la Justícia Europea,
l’economia va com va… però per damunt de tot, s’ha de garantir el nivell
de vida dels qui són poderosos de veritat. Mentre estiguen dins
d¡espanya, és clar. Continuaran estimbant-se.
Jaume Bosch
29.12.2019 | 22:31
Molt ben explicat Sr. Partal. La pomada ja
està feta, la llàstima és que ja sabem com s’en surten d’aquestes els
castellans i el madriles.
Maria Cinta Comet
29.12.2019 | 22:33
Sr. Partal a Ñ ara s’adonen que ve el.”papu” (el TJUE els marca el pas) i no saben com sortir-se’n.
Facin el que facin els costarà car, ja que perdran algunes coses.
Però sobretot han perdut ja la valoració internacional que com òrgan judicial és, sens dubte, la pèrdua més gran.
Facin el que facin els costarà car, ja que perdran algunes coses.
Però sobretot han perdut ja la valoració internacional que com òrgan judicial és, sens dubte, la pèrdua més gran.
Marià Puig
29.12.2019 | 22:51
Sr. Partal : Per ser vostè una persona
positiva, avui m’ha fet sentir pesimista per que realment ha explicat
com està la situació i venint de qui ve, encara em fa mes por. tot i que
li agraeixo . Bona nit. Intentaré somiar amb els angelets.
francesc felip
29.12.2019 | 22:56
M’agradaria, Sr. Partal, que en una propera editorial ens parlés del paper d’ERC en tot aquest espectacle de la investidura.
Josep Maria Martín
29.12.2019 | 23:03
España ja trobarà amics.El PNB, alguns del PDeCAT, alguns d’ERC.
Temo que al monstre li costarà morir.
JORDI BALBASTRE
29.12.2019 | 23:06
Editorial ben clar. Dons si, la velocitat
augmenta i els frens estan travats. Els del estat profund, o nucli dur,
han arribat massa lluny i no poden, ni volen, fer marxa enrere. De
totes maneres podem intuir que no passarà res, continuaran estripant
drets, desfent projectes i lleis, tancant persones a la presó, i fent
l’orni a les crides d’atenció de tribunals superiors i governs europeus
per tal de mantenir els privilegis i la injustícia. I la mirada fixada
sempre en els països amics del golf.
Gemma R.
29.12.2019 | 23:14
El PSOE i la seva marca blanca, Podemos
(Comuns a Catalunya), i tots aquells que s’ hi volen mimatitzar amb
totes les girangonces permeses pel seu electorat. I si, parlo d’ ER.
Temps al temps. Es pot mantenir una mentida un temps, però no
eternament.
JORDI PIGRAU
29.12.2019 | 23:22
Vox n’ha tingut prou per a frenar una
investidura prevista per Nadal i que ja veurem quan arriba, si arriba. I
fent moure els fils de la Junta Electoral, Vox, PP i Ciutadans han
trobat una manera d’embolicar aquesta investidura jugant una partida de
billar. I arribaran a portar davant els tribunals Pedro Sánchez, temps
al temps.
I mentre tant, per tal d’embolicar més la troca hi ha Massa Gent que
acusa de botiflers als més Independentistes de tots, jugant amb les
seves sigles
Sembla que no es només l’extrema dreta qui ho intenta frenar tot, sinó també alguns “Indepes” massa puristes
Josep Almar
29.12.2019 | 23:31
Deep state i la dreta al govern sempre han
anat de la ma en una barreja que es diu francismo. Des del cop d’Estat
de Franco s’han repartit el país sense donar explicacions.Només la secessió de Catalunya els posa en perill l’estatus heretat.
La pregunta Vicent és quant de mal faran encara?
JOAN RAMON GOMÀ
29.12.2019 | 23:47
No és que perdin el control del
deep-state és que el deep-state els controla a ells. Altrament Sánchez
podria passar olímpicament de l’advocacia de l’estat, la fiscalia, el
suprem i la junta electoral. Amb el BOE en té prou per canviar les lleis
que calgui per arreglar el que li plagui. El problema és que més de la
meitat del PSOE està a les ordres del deep-sate i votaria en contra de
cap llei que modifiqui el codi penal per deixar clar que fer un
referèndum no és ilegal, que la junta electoral no té capacitat per
donar ordres al president de Catalunya o per canviar l’estrucura del
poder jucidial o del tribunal constitucional.I no mèstranyaria que també controli una part de ERC.
Rosa Gispert
30.12.2019 | 00:07
Si el govern del PSOE és ara incapaç de governar i redreçar les institucions, com es pot confiar que ho serà més endavant?.
Al contrari, es veurà obligat a fer la politica que l’hi imposi
l’extrema dreta, com ha fet fins ara, per què no se’l mengin i fer-se
perdonar que l’han investit els independentistes.
I ER, per la seva banda, seguirà rebaixant plantejaments i exigències
per què no sigui dit que l’ha espifiat amb la investidura i continuarà
venent fum a la seva parròquia.
És d’una lògica aplastant, per que és el que ha passat fins ara, però
és esfereïdor constatar que els votants d’ER siguin incapaços
d’adonar-se’n.
Robert Mora
30.12.2019 | 00:53
Sembla la tormenta perfecta, un Deep State
amb interessos contradictoris, una dreta disposada a deixar tort a
l’adversari a risc encara que això implique quedar-de encegada, un poder
judicial.fent política i el poder polític amenaçant el poder judicial,
ens administratius com la JEC exercint de poders de l’estat i un PSOE
que ha pervertit la seua acció política fins el punt d’esdevenir una
ferramenta inútil. Tots contra tots. Tots pel sac i el sac en terra com
diuen al meu poble. I el sac és Catalunya.
L’editorial descriu l’estat com una baralla de bar on els bàndols es difuminen i tothom surt perdent. I sembla que la cosa va per aquí.
Les errades comeses per Rajoy al front del PP i secundades pel PSOE de Sánchez, dos líders d’una mediocritat insuportable han situat a l’Estat en un atzucac que pot esdevenir a mitjà termini en un campi qui pugui.
L’editorial descriu l’estat com una baralla de bar on els bàndols es difuminen i tothom surt perdent. I sembla que la cosa va per aquí.
Les errades comeses per Rajoy al front del PP i secundades pel PSOE de Sánchez, dos líders d’una mediocritat insuportable han situat a l’Estat en un atzucac que pot esdevenir a mitjà termini en un campi qui pugui.
ENRIC ROIG
30.12.2019 | 04:04
Encara que em sembla justificable que la
gent del carrer ens perdem amb tants galimaties estrambòtics en que es
mouen els polítics, em sembla còsmicament imbècil l’obsessió amb que
alguns dels nostres polítics catalans perden el cul per a fer-se
simpàtics a la vista d’aquesta “peste borbònica” del “deep state” i no
volen veure que ens estan llançant als catalans a les potes dels cavalls
i que el pròxim pas serà llençarlos a ells als lleons, amb l’explicació
de “Roma no paga a los traidores”. L’ambició i la por els han convertit
en uns estùpids somiatruites.
LLUÍS CASTILLO
30.12.2019 | 07:22
Excel·lent descripció Director, he
treballat alguns anys a Madrid, al barri de Salamanca i he conegut molt
bé a alguna d’aquestes famílies, llurs membres sovint són alts
funcionaris del Estat, del Banc d’Espanya ,etc. Salut.
Josep M Capdevila
30.12.2019 | 08:29
Com diu el Sr. Francesc Felip jo també
trobo a faltar l’opinió del Sr. Partal sobre el paper que juga ER. Es
evident que no ho sabem tot, algú diu que venen fum, altres…. Pot ser
qu’en sapiguint més de negociar del que sembla?.
Josep Maria Barberà
30.12.2019 | 08:39
Això del “deep state” és una “pijada”
moderna. Sempre ha existí li hem dit “poders fàctics”. No sé per quina
raó hem de canviar ara. A Espanya els poders fàctics estan clarament
definits : l’exèrcit, la policia, la GC, l’estament judicial i
satèl.lits (fiscals, JEC, etc), els grans grups de comunicació social
(mass media) i molts, molts polítics, relacionats amb tot això. Tot
això, herència de la transició sense haver fet els deures (ruptura
democràtica). Quaranta anys més tard s’ens fa evident el problema. Per
fer d’Espanya un país democràtic caldria una revolució. Sense un canvi
profund d’estructures, pensament i prioritats no és possible fer una
neteja d’aquest calibre. Caldria la mobilització d’una població
espanyola que segueix votant majoritàriament a partits del sistema (PP,
Ciutadans, Vox) o al seu comparsa PSOE, infectat de poder fàctic pels
seus barons i necessari per fer creure que Espanya és una democràcia.
Davant de tota aquesta realitat jo crec que molts catalans ho tenim molt
clar, i pensem que és molt més fàcil arribar a la independència de
Catalunya que fer una revolució a Espanya que pugui reconéixer els drets
de les nacions que conformen el territori de l’estat. Per tant
continuem pel camí de la independència i esperem pel seu bé que aixó
pugui ser un revulsiu per un canvi profund democràtic a Espanya.
Albert Miret
30.12.2019 | 08:42
Per a mi, el nucli del problema és sempre
el mateix, i rau en el fet que Espanya com a estat no existeix ni ha
existit mai. Sí que ha existit com a presó de drets i com a guardià del
feixisme occidental. Sí que ha existit com a casino i llotja de
subhastes de grans projectes – sempre inservibles per al poble- en
benefici d’antics i rics nazis europeus. Aquest no Estat, que recorda
els darrers estadis de Cuba abans de la revolució com a lloc d’esbarjo
de la flor i nata de la corrupció mundial, es troba que mentre simula
una democràcia que per a ells només consisteix a celebrar eleccions de
tant en tant i simular que governa una marioneta a les seves ordres, en
realitat continua governat (més aviat esclafat) per una oligarquia
espanyola que és un nucli tancat en el qual un tractant d’armes que
emula la figura del sanguinari dictador, fa el que exigeix aquesta
oligarquia que és la vertadera ànima de tot el que esta passant. Així,
la situació actual consistiria bàsicament en el fet que una oligarquia
que no vol de cap manera perdre el control absolut del negoci, lluita en
contra d’una Unió Europea que per contracte signat els pot manar i que
en les darreres eleccions sembla que ha canviat una mica de rumb i
intenta tornar als seus principis. Si aquest canvi fos real i sostingut,
realment podria acabar amb el poder d’aquestes maleïdes set o vuit
famílies espanyoles, i contra això hi lluitaran fins al final o fins que
el tren s’estavelli contra un mur.
Eduard Samarra
30.12.2019 | 09:02
Bé. jo diria que hi ha alguns matisos
importants. El deep state sempre ho controla tot i cada país en té el
seu. A tots aquests països considerats “occidentals i demòcrates” tenim
una bicefàlia política hegemònica controlada pel deep state que fa que
sigui irrellevant qui hi hagi al poder. L’alternativa a Trump era Hillary Clinton i en aquest sentit, les campanyes difamatòries cap a potencials presidenciables de caire clarament progressista dins el partit Demòcrata com Marianne Williamson, Tulsi Gabbard o sobretot, Bernie Sanders, són maniobres de manual del deep state. El deep state és la raó per la qual no hi ha forma de fer res per evitar aquest comportament suïcida de ni que sigui provar de reduir el nivell de destrucció ecològica que estem perpetrant. És la raó per la qual segueix havent-hi guerres arreu. El Brexit és un cop d’estat del deep state.
El que ens interessa a nosaltres és entendre qui tenim dins de casa que treballa per legitimar i habilitar el peculiar deep state espanyol. Junqueras tenia bona sintonia amb Soraya. Pujol feia i desfeia en connivència amb Madrid. Iniciativa i els seus sucedanis el nom dels quals no mereix ni pronunciar-se porten anys picant pedra per a castrar els moviments associatius i emancipadors. La Caixa, el Banc de Sabadell, l’ERC actual?
alfons jorro
30.12.2019 | 09:12
La meva esperança és que hi ha molts
“creditors” de l’estat que no estaran disposats a “perdre bous i
esquelles”, és també el “gran poder” dels diners.Saben que una Espanya arruïnada no els servirà per continuar “fent negoci”. També saben que Catalunya és el motor econòmic que dóna solvència per mantenir viu el crèdit.
En aquestes circumstàncies, no permetran que Catalunya segueixi sent un dels vagons que baixen desenfrenats pel pedregal. Europa i el món tenen massa deute públic espanyol per permetre segons quins excessos……..
Pep Agulló
30.12.2019 | 09:37
NOMÉS UN PROBLEMA D’AGENDA DIFERENTL’editorial mateixa ho diu: aquest ‘govern dels jutges’ marca completament la vida política. No cal parlar, doncs, d’un Estat dins l’Estat. És el mateix règim neofranquista amb les seves famílies, dins l’oligarquia, l’exercit, la policia, la GC, la judicatura, els mitjans afins, etc., qui han dissenyat la deriva obertament feixista d’aquell engendro constitucional que volia semblar una democràcia i que se li rebenten les costures.
El problema surt quan la revolta catalana, amb la democràcia a la mà, li esbomba la bombolla que l’aïllava del món. I per fer-hi front a l’embat, és aquí on surten les diferències d’agenda. Dins el règim, uns volen guardar mínimament les formes i els guanys que implica ser socis europeus, altres, els “profunds”, desacomplexats i antieuropeus volen acabar amb la democràcia a cavall dels tribunals o de l’exèrcit si cal. Sembla que aquests últims estan guanyant la partida. L’irresponsable d’en Sánchez no sap on s’ha ficat recolzant obertament al deep state. Bona editorial.
LLIBERTAT I AMNISTIA!
Carles Blas
30.12.2019 | 09:52
L’article fa pensar que el PSOE ha fet el
que ha fet forçat. Però revisant atentament l’hemeroteca hom pot veure
que formen part de l’establishment franquista. És a dir que ho han fet
per convicció.
Salvador Aregall
30.12.2019 | 10:25
Jo no sé què s’ha parlat o s’està parlant
en aquesta taula ERC-PSOE … tot el què diu en Partal és veritat però
algú creu que el PSOE pot arribar a acceptar una negociació en què es
parli de la possibilitat d’un referèndum sobre la independència de
Catalunya?, algú s’ho creu?. Jo no m’ho crec i ja som al cap del carrer.
L’estat espanyol, el profund, el superficial, el de la dreta, el de
l’esquerra, el dels bancs, el dels jutges, el de l’esport, el de la
música, el del teatre, etc mai acceptarà parlar (ni parlar!) d’aquesta
possibilitat. I doncs? En el fons què està negociant ERC?
Francisco Sánchez
30.12.2019 | 10:27
Com encertadament diu el Sr. Eduard
Samarra, de “Deep State” cada govern en té al menys un. Són invisibles,
com el 90% dels icebergs, però la seva enorme massa provoca una inèrcia
imparable. Quan manen els seus, rai: tot va sobre rodes. Però no es pot
fer canviar sobtadament el seu rumb. N’hi ha de més barroers, com ara
els togats de l’alta “jodicatura” espanyola. D’altres són més subtils,
com el Sir Humphrey de la telesèrie britànica “Yes, Minister”. Però tots
ells tenen una agenda pròpia, fruit de la seva extracció social i de la
seva formació específica com a teòrics servidors de l’estat.
M’agradaria creure que a Catalunya ens en podem deslliurar.
Oriol Ribera
30.12.2019 | 10:42
Rosa Gispert , subscric el que diusBon any
Josep Ramon Alonso
30.12.2019 | 10:45
El joc del PSOE és no moure’s ni un
mil·límetre del marc constitucional ni dels pactes de la Moncloa, no te
cap voluntat de treballar en contra d’aquest status-quo del que son
signants convençuts.D’altre banda han de fer veure el contrari fent mil i una filigranes per intentar enganyar als seus votants i no perdre la possibilitat d’accedir al govern fictici del país.
Una feina de funambulisme i equilibrista, que es contradiu amb el seu discurs de partit “progressista”.
Sembla que te les de guanyar l’estat profund franquista, per les bones o per les males.
david graupere
30.12.2019 | 10:56
Del tot d’acord. Hi afegiria que PSOE-PSC són responsables per partida doble: en són conscients d’haver fet el camí al centre sociològic espanyol, que és totalitari, per desgràcia seva i nostra, per mercadeig polític. S’han venut per càlcul electoral.
La resta sols tenen un ull, com deia Antoni Gaudí.
Felip VI també ha forçat aquest terreny de joc i també haurà d’assumir responsabilitats.
Joan Pagès
30.12.2019 | 11:07
Excel·lent article. No hi va haver un
Nuremberg espanyol i tot està atado y bien atado. Però el problema més
greu que tenim nosaltres és el col·laboracionisme d’alguns partits
catalans que per més inri s’autoproclamen independentistes, i que en
lloc de dinamitar qualsevol possibilitat d’estabilitat a Madrid
s’afanyen a apuntalar el govern com sigui. Com deia Kafka en boca de
l’advocat repulsiu de la novel·la El procés: “hi ha moltes persones que
es tiren damunt qualsevol rosegó que deixo caure” (Traducció de Gabriel
Ferrater).
Àngels Folch
30.12.2019 | 11:08
Molt d’acord amb el darrer paràgraf de l’editorial!A l’editorial també s’hi diu: “A diferència dels cops d’estat, l’estat profund es limita a destorbar i fer que les coses no passen.” I no crec que aquesta sigui la frase atès que pot induir a pensar que el que està passant no és ben bé un cop d’estat o que és menys que un cop d’estat i des del meu punt de vista és just el contrari. Jo ho diria així «Cop d’estat encobert, de manera “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”». O potser encara millor seria dir que es tracta que aquells que n o han estat notats per ningú i que per tant no tenen CAP legitimitat per decidir decideixin de manera que “se consiga el efecto sin que se note el cuidado” i quan això passa en un estat que es defineix com a democràtic el que s’està poduint és un cop d’estat encobert i profund, molt més greu fins i tot que un cop d’estat a cara descoberta perquè és fet amb nocturnitat i traïdoria, cosa que facilita que molts dels ciutadans no en siguin conscients.
Albert, discrepo del que dius que l’estat espanyol no existeix. I tant que existeix! El que no existeix és la nació espanyola, però l’estat és ben real i tots n’estem patint les conseqüències.
Molt d’acord amb el comentari d’en Josep Maria Barberà.
Núria Coma
30.12.2019 | 11:13
El què molts no aconseguim entendre, és
com sabent, com sabem, i no és d’ara, que el poder real de l’estat no és
el gobierno, i molt menys quan està en mans del PSOE.Aquesta és una realitat documentada i contrastada, el PSOE ha incumplert sistrmàticament les seves promeses, acords o pactes, sempre a Euskal Herria.
Aquí sempre han preferit pactar amb el PP, perquè ho havia alguna possibilitat de cumpliment, amb el PSOE, és paper mullat.
Doncs, sabent això, jo em pregunto per què ERC, vol pactar el què sigui, amb algú que no existeix? Amb un partit, que ni volent, podrà ferr res del què ptometi? Amb unes sigles que ens han despreciat , insultat i menyspreat?
És una necessitat saber què hi ha darrere de tot això. Els firigents d’ERC, em mereixen tot el respecte, la seva intel•ligència i coneixement de la realitat, és superior a la majoria de nosaltres, doncs per què fan veure que creuen en el què ningú ara mateix creu?
Muntsa Navarro
30.12.2019 | 11:30
Últimament em fa l’efecte que els antics i
constants somriures d’algunes persones negociadores del bàndol d’ERC
s’han esfumat. Pot ser que istiguin intentant pair un gripau massa gros?
Consol A
30.12.2019 | 11:51
Error del PSOE, error de Podemos qui s’ha
convertit en un titella insignificant i greu error de ERC, cega i
covarda. Espero que el moviment independentista trobi una escletxa i
aconseguim la independència. Aquesta España feixista, recolzada per ERC,
fa por.
Lluís Paloma
30.12.2019 | 14:11
A mi també em preocupa el paperot d’ERC.
Especialment perquè no és només Calàbria que funciona així: de la
militància només se’n salva el Col·lectiu 1 d’Octubre. I és evident que a
JxC també hi ha problemes, però ERC és la que ho pot fúmer tot enlaire.
Berta Carulla
30.12.2019 | 15:20
Els medis nostrats, que tinc ocasió
d’escoltar, diuen que ERC permetrà investir Pedro S., sí o sí, amb
diàleg (encara que buit de significant per als nostres interessos
nacionals), perquè es necessiten polítiques socials i la dreta no
solucionaria res. Al cap de l’estona els mateixos tertulians diuen que
només amb la dreta l’independentisme podrà negociar mai la llibertat del
país ja que l’esquerra espanyola en realitat no pinta res.Em pregunto si s’adonen de la incoherència de defensar aquestes dues afirmacions a la vegada.
Em pregunto si s’adonen de com de calçaces queden. M’ha semblat identificar la veu del professor Culla a qui admiro de fa temps i qui per a mi representa garantia de qualitat en una tertúlia radiofònica. I per això em resulta rellevant la incoherència, per més que no hagi sortit estrictament de la seva veu, No puc entendre que estiguem disposats a vendre’ns una vegada més, de fet ni tan sols avui podem dir que ens venem sinó que hauríem de dir que ens donem de franc, i ho sabem. Com un saldo. La repressió els ha funcionat, naturalment, ho assagen des de fa segles. O és que potser els qui ofereixen el país a preu de saldo formen part del poder del botxí, o sigui són botxí????
Sr. Partal li desitjo el millor per al 2020, a vostè i a les persones que estima, i al seu diari també. És quelcom d’extraordinari poder comptar amb una veu que reflexiona i aprofundeix. Amb una veu que vol ser honesta. Per més que sovint trobi que accentua en excés l’optimisme, crec que és necessari també animar la tropa.
Li voldria deixar aquí una pregunta. No es parla gaire de l’incident diplomàtic entre espanyols (armats i encaputxats, sembla ser) i mexicans a les portes de l’ambaixada boliviana a Mèxic. Creieu que era un encàrrec o si no què es pretenia?
A tothom aquí, tinguem un Bon Any 2020.
Jordi Alou
30.12.2019 | 15:50
Carles Puigdemont ja va explicar als
tribunals europeus que s´ha avia exiliar de Ñ per que la seva justicia
era parcial i per tant no hi confiava. Amb tot aquest temps la UE ha
pogut comprovar les males arts de la judicatura Ñ i que els exiliats
tenien raóLa campanya contra Catalunya te la mateixa estrategia que una invasió militar .Invasió del territori. Acusacions arbitrarias i aleatorias i supressió dels drets fonamentals.
Es una dinàmica que Ñ no es la primera vegada que la porta a la practica.
La separació de VOX de la matriu PP es la operació dissenyada per asegurar la subsistencia mínima de la població que pasti i no surti de la pastura
Si no podem fotre el camp i no podrem perquè la passivitat del poble espanyol es endèmica el futur será mol fotut
Les mostres de rabia d´els mes fatxes somien fer una gran campanya per sortir de la UE.
