Xavier Sala-i-Martin aclareix què vol dir 'solidaritat' entre comunitats autònomes a ESP. CADA català aporta 2.500 € a l'any en concepte de 'solidaritat'

 

"Cada català regala en concepte de 'solidaritat' 2.500€/persona i any a ESP.  Això vol dir que a una família de 4 persones, la família regala 10.000€/any a ESP en concepte de 'solidaritat'. Si fossin 1000€/persona i any, no seria també 'solidaritat'?? Xavier Sala-i-Martín.

>>> https://www.facebook.com/share/v/16GaUim2kb/

Xavier Sala-i-Martin valora els arancels de Trump. Valora amb exactitut quin fruit és el que podem treure amb l 'IA, i quin no. Això ho ha explicat en el seu nou llibre, que li ha costat 7 anys d'escriure. Amb la seva habilitat d'explicar allò difícil d'entendre, i que sembli senzill. (vídeo 34 min)

 

publicat al blog el 10.04.2025

A més a més, quina il·lusió tornar a veure en Jaume Barberà!!! 

 

 

 (Aquest post ha rebut 19 visites)

__

Nova normativa espanyola per registrar-se a un hotel o llogar un cotxe. Demanen dades que són una violació de la privacitat, i que ens farà perdre clients turistes, una 'indústria' que ens manté. Xavier Sala i Martín és entrevistat al respecte. (vídeo 27 min)

 

 

 

 

Des d'aquesta setmana, quan dormim en un hotel o volguem llogar un cotxe a l'estranger, se'ns obligarà a respondre un extens qüestionari, demanen 40 dades personals. És el que es coneixia com com el "registre dels viatgers" que depén del Ministeri d'Interior. "Col·lapse" ha convidat al catedràtic de la Universitat de Columbia, Xavier Sala i Martín, i a l'experta en ciberseguretat, Selva Orejón, així com a la periodista Berta Torrades

>> https://youtu.be/5o68DtLVBNY?si=XVK099igf7bvJd0l

"El dinero de los catalanes es nuestro", això diu en García-Page. I això li respon Xavier Sala i Martín

 

 

>>  https://youtu.be/bV-7VUofuzA?si=d1KdeP8d3E4RoD-h

 

 

INFORMACIÓ RELACIONADA:

 

>>  Cuánto costará realmente el concierto catalán?, ¿de dónde vamos a sacar 23.000 millones para pagar al resto de las comunidades? Per fi n'hi ha un que reconeix l'import real de l'espoli.  

 

 

__

Xavier Sala i Martín, "¿De veritat Catalunya sense pressupostos per un casino?"

 

- "Dèficit fiscal català del 8%, una constant universal com la de la velocitat de la llum" 

 

- "Com que no els hi agrada que els catalans s'enfadin, doncs han prohibit publicar les dades" 

 

- "Democràcia no és només fer eleccions, democràcia es ser transparent amb els números del 'gobierno' " 

 

- "I si vols agafar els calés d'aquí i posar-los a on et doni la gana, doncs tingues la valentia d'ensenyar-ho perquè la gent ho pugui veure." 

 

 

- (seguirà la transcripció, aquesta entrevista no té pèrdua. Cuca de Llum)

L'economista Xavier Sala i Martín torna a "Col·lapse" després que el president de la Generalitat hagi convocat eleccions per al dia 12 de maig, amb el no dels Comuns per aprovar els pressupostos. També posaran sobre la taula el cas Koldo.

https://youtu.be/t6qusXDtRko?si=YXu9SVZ9K7Cogtw-

Quan Gandhi va començar a fer sal va començar el procés d'independència de la India. Explicat per Sala-i-Martin (vídeo 2:30 min)

Boníssim!

https://www.youtube.com/watch?v=0x1FESuKhY0

https://www.vilaweb.cat/noticies/xavier-sala-i-martin-recordem-la-independencia-de-lindia-doncs-ara-nosaltres-estem-fent-sal-entrevista/

Sala i Martin: Desmuntant les mentides envers el deute de la Independència..

X. Sala-i-Martin. Resum d'aquesta setmana del 19 al 25 febrer 2018

#MarcaEspaña sigue haciendo el ridículo y cayendo sin freno, y todo esto en sólo una semana!:

(1) El teniente Coronel, Daniel Baena, de la policía española pillado insultando en Twitter a independentistas bajo perfil falso. ¿Para eso les pagamos?

(2) 6 agentes de la policía confunden al cómico, Joaquín Reyes, con el presidente Puigdemont y casi lo detienen.

(3) Parlamento Europeo investigará manipulación en las noticias de los canales de TVE.

(4) Dirigente de ultraderecha confiesa que manifestaciones españolistas en Barcelona fueron financiadas ilegalmente por el gobierno de España.

(5) Amnistía Internacional acusa a España de violar derechos humanos en Catalunya.

(6) UE obliga a AENA a revisar su prohibición de vuelos BCN-Tokio, obligando a los turistas que estaban en Barcelona, desplazarse al aeropuerto de Barajas si querían volver a Tokio.

(7) 5 diputados de PSOE se "olvidan" de ir al congreso e impiden que se reactive el debate de la renta básica que habían propuesto ellos mismos

(8) Manifestación de jubilados (en Madrid) porque Guindos se ha gastado sus pensiones con ayudas a los bancos.

(9) PSOE hace un salto mortal después de apoyar al PP en el tema IFEMA y ahora dice que está en contra.

(10) Los niños catalanes obtienen las mejores notas de Lengua Castellana y Literatura española de todas las comunidades plurilingües... y están por encima de la mediana nacional. ¿Dónde está el problema con la "Escola catalana"?

(11) Un juez prohibe un libro (Fariña) de narcotraficantes de Galicia porqué en el libro aparecían involucrados políticos.

(12) Se condena a un rapero a 3 años de prisión por las letras de una canción contra la monarquía española.

(13) El PSOE de Andalucía ha "perdido" 2.000 millones de euros. 

(14) El bigotes pone a Rajoy en el centro de la trama de la corrupción.

(15) iFEMA censura una obra (en la feria ARCO censura una obra que recordaba los 4 presos plíticos catalanes), recordándonos los tiempos de persecución de la cultura de Paquito.

Felicidades #MarcaEspaña

Xavier Sala-i-Martin


>> Sobre el llibre del narcotràfic també a: http://www.rac1.cat/programes/el-mon/20180222/44976387517/la-justicia-espanyola-prohibeix-la-distribucio-de-farina-un-llibre-sobre-el-narcotrafic-gallec.html

Sala i Martin rebat la soposada debilitat de l'economia catalana pel procés independentista

Clicar per a veure la imatge a mida més gran.

(Que jo sàpiga hi ha dos casos: un és la pèrdua d'una empresa alemana que volia obrir a Tarragona, no ho fa perquè no hi arriba l'AVE, però aquesta notícia és antiga. L'altre és d'avui: una empresa d'anàlisi de temes agrícoles s'ha instal·lat a Burgos enlloc de Barcelona; tenia por que de la rest d'Espanya no li enviesin  mostres per analitzar, per mania als catalans. Hi ha més coses que passen, ja m'arriben, però de cap  manera és l'apocalipsi que anuncien a Madrid. Cuca de Llum)

La culpa és dels separatistes, article de Xavier Sala-i-Martín

12.12.2017

A la seva obra mestra 1984, George Orwell descriu el funcionament d’un estat distòpic que intenta controlar el pensament dels seus ciutadans. Una de les eines predilectes d’aquesta dictadura és el que anomena la neollengua, que consisteix a dir les coses exactament al revés de com són realment. Per exemple, l’estat parla del “ministeri de la Veritat” per referir-se al ministeri que censura i manipula la informació, del “ministeri de la Pau” per parlar del departament que s’encarrega de la guerra, del “ministeri de l’Amor” per al·ludir els que es dediquen a la tortura i del “ministeri de l’Abundància” per referir-se al que es dedica a gestionar l’escassetat.

Espanya està vivint un episodi d’utilització de la neollengua que Orwell trobaria fascinant. Amb més de 900 imputats per corrupció i tot de gent morint “accidentalment” dies abans d’haver de declarar davant del jutge, el Partit Popular és, amb tota seguretat, el partit més corrupte d’Europa. Però cada dia veiem els seus líders oferint sermons sobre la necessitat que “tothom ha de complir la llei”.

Els partits unionistes qualifiquen els sobiranistes de supremacistes, feixistes i nazis. Però és a les seves manifestacions que sempre apareixen banderes amb creus gammades i on es fan salutacions hitlerianes o franquistes. I són els seus líders (com l’europarlamentari Javier Nart) els que parlen obertament d’esterilitzar (sí, sí, esterilitzar!) les dones que tenen alta probabilitat de tenir fills amb discapacitats. Poques coses hi ha més nazis que això.

Acusen els independentistes d’utilitzar la violència, però ells empresonen els seus líders sense judici per delictes de “rebel·lió” i “sedició”, dos conceptes que impliquen una violència que no ha vist mai ningú. És més, és la seva policia la que estomaca àvies a les portes dels col·legis electorals, són ells els que comencen la campanya amb un crit d’incitació a la violència, “ ¡A por ellos!”, i són ells els que, quan es manifesten, acaben sempre a bufetades.

La neollengua que Orwell va imaginar consisteix a dir les coses al revés de com són. Espanya n’està vivint un episodi

Diuen que Catalunya té molts problemes socials perquè el Parlament es passa el dia discutint sobre la independència i no aprova les lleis que “realment interessen a la gent”. Però la veritat és que fins a 26 lleis de caràcter social han estat suspeses o tombades pel Tribunal Constitucional a petició del govern espanyol.

Un dels àmbits en què la distorsió lingüística és més flagrant és l’econòmic. En tots els mítings dels partits espanyols es diu que si Catalunya fos independent no podria pagar les pensions. Però la realitat és que el govern del PP s’ha polit 66.000 milions de la guardiola de les pensions, cosa que demostra que la Seguretat Social espanyola no ingressa prou cotitzacions per fer front a les pensions.

De la mateixa manera, no es cansen de repetir que allò que el dèficit de la balança fiscal ronda els 16.000 milions d’euros és una de les grans fal·làcies de l’independentisme. Però la Generalitat intervinguda pel 155 calcula i publica la nova balança per al 2014 i el resultat és que el dèficit és de... 16.500 milions d’euros!

I, darrerament, no es pot parlar d’economia sense que els unionistes treguin el tema de la “fugida massiva d’empreses”, una “fugida” que figura que demostra que la independència de Catalunya no és viable i que la “deriva independentista” ha causat una catàstrofe econòmica.

Ara que ja han passat unes setmanes i que comencem a tenir dades reals, podem analitzar què és el que ha passat realment. D’entrada, deixeu-me dir que de les 3.000 empreses que van demanar el canvi de seu social, ara mateix i segons dades de la conselleria d’Economia, només 332 han finalitzat el procediment de canvi. Segurament aquesta dada canviarà en el futur perquè hi ha un decalatge en les dades però, de moment, no són 3.000 sinó 332. En segon terme, l’impacte econòmic d’aquest canvi de seu és gairebé nul. Cap empresa ha canviat el centre de producció i cap treballador Josep Vicente Suriñach:

a perdut la seva feina per culpa del canvi de seu. Jo tot això ho vaig dir el primer dia, però ara ho confirma una institució poc sospitosa de ser sobiranista com és el sindicat de tècnics del ministeri d’Hisenda espanyol! De fet, s’han perdut més llocs de treball per culpa dels acomiadaments il·legals portats a terme pel ministeri del 155, que ha tancat les ambaixades catalanes, que per la suposada “fugida” d’empreses.

El que explica la suposada fugida d'empreses no és la por a la independència sinó a les represàlies del govern espanyol

En tercer lloc, un ha de preguntar-se per què va haver-hi 3.000 empreses que es van apuntar tan ràpidament a canviar de seu. Els portaveus oficials de la neollengua ens van dir de seguida que o bé els feia por la independència (almenys la declaració unilateral) o bé tenien por de la incertesa legal en què quedava Catalunya si era expulsada de la Unió Europea. Aquesta explicació oficial de seguida em va semblar poc convincent. Al cap i a la fi, perquè les empreses catalanes quedessin en uns llimbs legals i Catalunya fos expulsada de la UE, calia que Espanya reconegués la independència. Mentre Espanya no la reconegués, les empreses catalanes seguirien sent espanyoles i, per tant, formarien part de la UE! A què venia tanta pressa, doncs?

Si analitzem el tipus d’empreses que van canviar de seu veurem dues característiques reveladores. La primera és que gairebé no n’hi ha d’estrangeres (i les estrangeres que hi ha es concentren en el sector d’assegurances). Es tracta d’una dada curiosa, perquè si les empreses van “fugir” per por de quedar fora d’Europa o per por a la incertesa legal, com és que només van tenir aquesta “por” les empreses espanyoles?

La segona dada curiosa és que la majoria de les empreses que van canviar de seu operen en sectors altament regulats o que depenen de l’obra pública de l’Estat. Un exemple d’aquest tipus d’empreses serien les cimenteres, que venen el seu ciment a constructores que depenen de les adjudicacions que fa el govern de Madrid. Si a això hi afegim el fet que el comitè d’empresa de Seat va fer públic un comunicat en què explicava que havien rebut “pressions del govern i de la monarquia” perquè canviessin de seu, ens queda un relat ben diferent de la versió oficial: el govern espanyol i la monarquia van enviar missatges a totes les empreses catalanes incitant-les a canviar de seu. Implícitament a aquest missatge hi havia l’amenaça de represàlies per a aquelles que no ho fessin. Les empreses que depenen directament o indirectament de la regulació o de l’obra pública van cedir. Les altres (entre les quals hi ha la major part d’empreses estrangeres) no ho van fer. El que explica la suposada fugida, doncs, no és la por a la independència sinó la por a les represàlies d’un govern espanyol embogit fins al punt d’estar disposat a causar un cataclisme econòmic per tal d’evitar la independència.

Si les empreses van “fugir” per por de quedar fora d’Europa o per por a la incertesa legal, com és que només van tenir aquesta “por” les empreses espanyoles?

L’altre tipus d’empreses que van canviar de seu són aquelles que, com el cava, són fàcilment identificables com a catalanes pels seus clients espanyols. En aquest segon grup hi ha els dos grans bancs catalans i les empreses d’assegurances. A més de les amenaces del govern, aquestes van veure perillar el seu negoci per culpa del boicot que s’estava preparant entre els clients espanyols i que quedava reflectit en el famós “ ¡A por ellos! ” Els bancs catalans, que avui dia tenen una majoria del seu negoci a Espanya, van pensar que si hi havia una retirada massiva de dipòsits a Espanya es podria produir un pànic bancari que els portaria a la ruïna. En aquest cas, doncs, la causa del canvi de seu tampoc va ser la por a la independència (que, insisteixo, no s’hauria fet efectiva des del punt de vista legal fins que Espanya no reconegués Catalunya) sinó la por a les represàlies dels seus clients espanyols.

Alguns analistes han parlat de casos d’empreses amb directius independentistes que signaven els documents de canvi seu “amb llàgrimes als ulls”. Aquelles suposades llàgrimes, però, no demostren el reconeixement que una Catalunya independent no seria viable econòmicament, sinó que els seus negocis depenen de les decisions arbitràries d’un estat amb una capacitat desmesurada d’influir sobre les empreses privades. És la constatació que Espanya és allò que Acemoglu i Robinson anomenen una economia extractiva.

L’episodi de la suposada “fugida massiva” d’empreses passarà a la història com un exemple més de la utilització de la neollengua: els causants de la fugida van ser el govern espanyol i els seus partits aliats, un monarca embogit i unes amenaces de boicot d’una població espanyola irritada que acomiadava la Guàrdia Civil amb crits d’“ ¡A por ellos! ” Però això no els impedeix repetir cada dia i sense que els caigui la cara de vergonya que la culpa és dels separatistes.

XAVIER SALA I MARTÍN

Sala i Martin explica com el deute d'Estat d'España ens farà independents.

(Avui m'han explicat què són els "papelitos". Son bonos que emet l'Estat. És a dir que un particular li presta uns diners durant un temps. El dia del venciment, a un any, tres, el que sigui, si l'Estat no té quartos per tornar el prèstec, què fa?:  demanar-te que els hi tornis a deixar.

 És clar, en aquest moment pots dir-li: entesos, però ara t'els deixo incrementats en un 4%. Com més risc més puja l'interés és clar, hi ha més risc de que no et tornin els quartos el dia que venci el bono.

 Aquesta és l'explicació de servidora què no en sap d'economia. Si un lector pot explicar-ho millor i amb més propietat, ho agraïré molt.

  La prima de risc ara està en 124, el dia que més va pujar aquest darrer mes, ho va fer fins 130 només.  Quan Espanya patia per fer fallida, la prima va pujar fins a 600. El dia que aquesta prima torni a pujar pels núbols, és la que ens obrirà la porta de la independència, gràcies als rebuts dels bonos, els "papelitos" que tan bé explica en Sala i Martín. Cuca de Llum)

 

Sala i Martín: ‘Fins al dia de la independència, David Fernàndez i Junqueras són companys meus’

Entrevista al catedràtic d'Economia de la Universitat de Columbia: 'Alguns voldrien fer una constitució com una camisa de força per instaurar una dictadura d'esquerres' 

 

27.04.2017  -  Pere Cardús

Xavier Sala i Martín (Cabrera de Mar, 1962) no fa càlculs electorals ni resta pendent dels interessos de cap partit. Per això pot parlar sense manies i dir què pensa. El cap li funciona de pressa i sembla que ja ha rumiat les respostes abans d’haver sentit les preguntes. Demana als dirigents independentistes una actitud que ‘faci trempar’ la gent. Defensa que cal presentar arguments i resoldre dubtes, però d’una manera que activi i mobilitzi els catalans. Recorda que el plebiscit del 27-S es va guanyar i que el govern espanyol ha de saber que, si impedeix el referèndum amb l’ús de la força, la majoria independentista actual declararà la independència tot seguit, sense esperar res més. A banda d’explicar tot això, en aquesta entrevista parla dels efectes de Trump sobre la independència, d’allò que ens ensenya Jefferson a la Declaració d’Independència dels EUA i de com creu que ha de ser la constitució catalana.

—Teniu la impressió que l’independentisme no parla amb prou claredat?
—No sé si aquest és el problema. No crec que sigui una qüestió de parlar més clar o menys. Crec que els màxims dirigents sovint fan coses que fan destrempar. Les eleccions, les votacions i els referèndums no les guanya qui capgira més opinions de l’altre bàndol. La gent que vota una opció tendeix a votar aquella opció. Els canvis es produeixen per la capacitat d’activar o de mobilitzar l’electorat d’uns i altres. Els traspassos de vot són força limitats. I amb la independència passa igual.

—Que els suports són força estables des de fa temps…
—Exacte. Per tant, guanyarà qui sigui capaç de mobilitzar més els seus. I això es fa amb una comunicació i una actuació que faci trempar. I no sé què passa, però massa sovint la impressió és que els partits independentistes no fan trempar. Les batalletes constants, els discursos apagats… tot això no ajuda a mobilitzar la gent. Ja entenc que Oriol Junqueras no pot dir determinades coses. En aquell dinar del Moment Zero em sembla que li vaig fer dir una cosa que ell no volia dir. Allò de deixar clar què passaria l’endemà de la data del referèndum si no es podia fer. Si el referèndum és el 24, què farem el 25? Si el 24 ve la policia i impedeix les votacions, què farem l’endemà? Junqueras va dir que això era en el seu programa i no sé què més. No és que parli clar o no, sinó que hi ha una manera de dir les coses que fa destrempar els qui estan disposats a votar a favor de la independència.

—Així, ara no és tant el moment d’argumentar i eixamplar la base social com d’engrescar els qui ja han pres posició?
—L’una cosa no és incompatible amb l’altra. Si els arguments s’expliquen bé, la gent torna a agafar energia. Jo sempre he estat favorable a donar tants arguments com pugui ser. De fet, vam fer el Col·lectiu Wilson bàsicament per dotar d’arguments el discurs de la independència. Fa dos anys que no fem res perquè no es necessita cap argument nou. Sempre que hi ha crítiques d’Espanya són les mateixes. No ha sortit cap argument contra la independència de Catalunya que sigui nou. Hem de continuar explicant els arguments i responent totes les preguntes de la gent que pugui tenir por. Jo diria que són principalment els avis.

—La qüestió de les pensions?
—Sí. Això es pot explicar d’una manera que els convenci i els faci trempar o d’una manera que encara els creï més dubtes. Segons com expliques què passarà amb les pensions, els pots fer trempar. Jo miro d’explicar-ho d’una manera que els avis que m’escolten els vinguin ganes de sortir corrent a votar que sí. Però l’argument de les pensions hi és i és molt clar.

—Heu dit que l’espoliació fiscal no és un argument que agradi a l’estranger…
—Cap argument econòmic no és benvist.

—Però s’han fet molts independentistes per la via de l’asfíxia econòmica.
—Si ara l’economia tornés a la situació d’abans de la crisi i si el govern oferís un pacte fiscal, estic segur que l’independentisme no s’apagaria gens. Hem arribat a un nivell que les raons dels independentistes ja no tenen res a veure amb l’economia.

—Però a l’estranger, aquests arguments per a legitimar la independència no serveixen?
—Diuen que està molt bé que votem perquè hi tenim dret. Però també diuen que no toquem la pera amb la fiscalitat perquè som els rics. ‘Voleu deixar tirats els andalusos, que són pobres?’ Aquesta és la pregunta que sento jo als Estats Units, per exemple.

—Hi ha l’exemple de Nova York…
—Sí, és clar. Nova York, que és on visc jo, també som un estat ric amb un dèficit fiscal brutal. Paguem molt als estats del sud com Alabama… El dèficit de Nova York és més petit que el de Catalunya, però l’argument econòmic no convenç ningú a l’exterior.

—L’argument més fort per a legitimar la independència és el del principi democràtic?
—El dret de votar. ‘Si aquesta gent no vol pertànyer a Espanya, ha de tenir el dret d’anar-se’n.’ Aquí als Estats Units no s’ho han trobat encara, però no tinc cap dubte que el govern federal deixaria votar la independència d’un estat que ho proposés. Ara és molt fàcil dir que no ho permetria perquè ningú no ho ha proposat, però sí que és cert que aquí el sentit democràtic és molt arrelat. Històricament, l’única manera de definir fronteres eren les guerres o el sexe entre els reis. Però ara no té gens de sentit que s’accepti Sèrbia i Croàcia com a països nous fruit d’una guerra i no s’accepti un país creat a partir de les urnes. Els qui van a contracorrent són la gent com Rajoy, que només accepten les independències si s’aconsegueixen amb violència.

—Però més enllà dels principis hi ha els interessos…
—Si votem per decidir qui ha de prendre les decisions en un país democràtic, per què no podem votar per prendre una decisió molt important com és la independència? Per què la frontera és una qüestió tabú? No té sentit. I ja hi ha molts llocs on això no s’entén. El plantejament espanyol és una antiguitat que desapareixerà clarament. D’aquí a uns anys ens semblarà estrambòtic que algú s’hagués oposat a una votació per a prendre una decisió. Ara ens sembla una bogeria que les dones no poguessin votar. Als EUA les dones van començar a votar el 1918. Ara sembla mentida. Tan sols fa cent anys que això passava. I la segregació racial va durar fins als anys seixanta. Luther King i companyia són de l’any cinquanta. La llei de no-discriminació es va aprovar als seixanta. I ara ho mires i penses que és molt bèstia. Ara costa de creure. Aleshores, intento mirar la nostra situació amb ulls d’algú del futur i penso que passarà exactament igual.

—L’elecció de Donald Trump afecta l’independentisme de cap manera?
—No ho sé veure. Trump és un personatge molt irracional. Està més preocupat per la seva imatge a Twitter que pel seu país. Es pot llevar un dia i dir que els catalans han de votar i ser independents. I si algú li demana per què ho diu, pot respondre que ho ha somniat o que ha conegut un català o que un jueu li ha dit… Ens pot afectar per aquest factor espontani i imprevist. Alguns ja miren de vincular-nos-hi d’una altra manera. Es vol construir aquest relat segons el qual l’independentisme català és un moviment populista i irracional. Els espanyols miren d’associar-nos al Brexit, a Le Pen, a Trump… Però és obvi que no hi tenim res a veure. De fet, hi tenen més a veure ells, els de Ciutadans, per exemple. La demagògia aquesta de les solucions fàcils la fan ells.

—En quines condicions no es podria fer el referèndum? Per què heu parlat de fer una declaració d’independència com a resposta a la impossibilitat de fer-lo?
—Si l’estat espanyol envia la policia als col·legis electorals per impedir que s’obrin, o si apliquen una d’aquestes lleis que els permet prendre el control dels mossos i ordenen que s’impedeixi l’accés als punts de votació, no es podrà votar.

—En una situació com aquesta, s’ha de suspendre el referèndum?
—És que no es podrà fer. No serà homologable. Aniràs a la comunitat internacional dient que han votat sis-centes persones a quatre pobles petits on no ha arribat la policia? Aquest resultat no serveix de res. Els espanyols han de saber que, si envien la policia per impedir la votació, tirarem pel dret.

—I una actuació d’aquesta mena de l’estat legitimaria la declaració d’independència?

—És que parteixo de la convicció que l’únic referèndum que s’ha fet fins ara es va guanyar. Van ser les plebiscitàries del 27-S. Aquelles eleccions les va guanyar l’independentisme. Gairebé tothom va caure a la trampa de creure que s’havia perdut el plebiscit. I jo crec que va ser culpa d’Antonio Baños, que va sortir a dir que el plebiscit s’havia perdut. Perdona, però en un plebiscit es compten els vots a favor i els vots en contra. Aquells que no s’han mullat no es poden comptar. Són com els vots nuls. Els vots de Catalunya Sí que es Pot o d’Unió eren com aquelles paperetes on algú ha dibuixat un cul. No compten. Ells no van mai dir ni sí ni no. No poden comptar. Ni en l’un sentit ni en l’altre. El resultat va ser de 55% a favor de la independència i 45% en contra.

—I de què serveix?
—Amb aquest antecedent, hem d’anar a Espanya i dir: ‘Senyors, ja hem fet una votació amb un resultat clar. Ara volem fer un referèndum ben fet. I el farem. Si no ens el deixen fer, comptarà l’últim resultat, que és el del 27-S, amb un 55% de vots a favor de la independència.’ El problema és que abans de fer això ens ho hem de creure. Hem de deixar d’acceptar el relat que ens vol imposar l’estat espanyol. No podem acceptar les seves regles de joc perquè són dissenyades i pensades per impossibilitar que fem res. L’endemà del 27-S ens van imposar un relat i ens el vam empassar com burros. Però vam guanyar.

—I aquesta és una posició de força.
—El referèndum que hem fet l’hem guanyat. Si volem, en fem un altre. Però ja n’hem guanyat un. Que ningú em vingui a explicar que el no guanya el sí. Perquè és mentida. No és veritat que tan sols tinguem el 48% dels vots. Els vots nuls no compten, ni han comptat mai, ni comptaran mai. Amb aquesta posició de força podem anar pel món a explicar que no ens han deixat fer un referèndum, han empresonat la presidenta del parlament, han expulsat els que van organitzar una enquesta que no servia de res… però tenim un vot legítim, legal i democràtic que es va guanyar per 55 a 45. Si no ens deixen votar una altra vegada, aquell vot és el que compta. I si no els agrada, que s’hi fotin fulles. Han de saber que si no ens deixen votar i foten una astracanada d’aquestes d’enviar la policia o una animalada d’aquestes, no tornarem mai més a l’autonomisme. Si fan això, ja ens hauran vist prou. Si volen que tornem a l’autonomisme, que deixin fer un referèndum i que guanyi el no. Que no s’enganyin: si no ens deixen votar, avalaran la via més ràpida a la independència.

—Alguna vegada heu esmentat els principis que Jefferson va deixar escrits a la Declaració d’Independència nord-americana. Per què?
—Si la llegiu, veureu que diu que la gent té uns drets inalienables, entre els quals hi ha el dret de llibertat i de cercar la felicitat. I també diu que el govern que té sotmesos els ciutadans a vegades impedeix que la gent pugui desenvolupar aquests drets. I aleshores afegeix que els ciutadans tenen el dret–i l’obligació!– de canviar aquesta situació. Jefferson diu que Anglaterra no els permet d’assolir els drets de la llibertat, la vida i la felicitat i per això tenen el dret i l’obligació d’obtenir la independència. Així és com es va justificar la independència dels Estats Units. I nosaltres hem de fer exactament això mateix. Ja pot dir el que vulgui la constitució espanyola. Segur que els textos legals britànics tampoc no permetien la independència dels Estats Units. Segur que consideraven també que tenien el dret de conquesta. Però ara els nord-americans tenen el dret i l’obligació de canviar les regles quan no els serveixen per a satisfer els seus drets.

—Espanta els estats grossos existents que, si el criteri és la simple voluntat, es produeixi una onada d’independències.
—Aquest argument que aleshores ho voldrà tothom… I què? I què? Què passaria si a Europa en lloc de vint-i-vuit estats n’hi hagués cent? Exactament, quin és el problema? ‘Que cada país i cada regió voldrà ser independent…’ Sí, i què? Que algú m’expliqui quin és el problema. Quan es va acabar la Guerra Mundial hi havia cinquanta estats i ara n’hi ha dos-cents. Quin problema hi ha hagut? Quin desastre? En lloc d’una Unió Soviètica ara tenim setze repúbliques. En lloc d’una Iugoslàvia ara hi ha sis repúbliques. Molt bé… i què? Què ha passat? Quin problema hi ha? Si trobem la manera de cooperar en el comerç, en la política de seguretat, en la lluita contra la contaminació i el canvi climàtic… si podem cooperar entre països, per què collons hem de viure sotmesos a un altre país? Què hi guanyem? Al món hi haurà quatre-cents països… i què?

—Ara que caldrà fer un debat constituent, quins consells o quins criteris creieu que s’han de tenir en compte?
—Jo tinc la meva idea de com hauria de ser la constitució catalana. Però no s’ha d’imposar la idea de ningú. Si jo fes la constitució, seria molt liberal. Limitaria el poder del govern. La constitució ha de ser oberta i petita perquè representi el màxim d’opinions. Una constitució lleugera permet que les coses es decideixin per la majoria democràtica de cada moment concret. Tenir la independència no és garantia de res. Tan sols és garantia de tenir la capacitat de triar. I podem triar tenir unes regles del joc com Espanya i Portugal i acabarem com Espanya i Portugal, o podem dotar-nos d’unes regles com les de Suïssa o Dinamarca. Les institucions i les regles de joc acaben determinant el futur d’un país. Si dissenyem un país extractiu amb unes elits que roben els calers a tothom, com Espanya, acabarem igual de malament. I no hi ha cap garantia que això no passi. Però dotar-nos de les regles de Suïssa, Dinamarca i els Països Baixos depèn del vot dels ciutadans. La constitució ha de ser prou flexible perquè siguin els ciutadans els que decideixin i no un text en una vitrina.

—També hauria de ser actualitzable i gens estàtica…
—I tant! La constitució dels Estats Units es va reformar vint-i-cinc vegades els primers deu anys. Totes les esmenes aquestes del dret de portar armes o de la llibertat d’expressió no hi eren a la primera versió de la constitució. S’hi van incorporar després. En trenta-tants anys de constitució espanyola, la constitució americana es va reformar desenes de vegades. Però ha de ser la gent que ho pugui decidir. Jo votaré a favor de partits liberals i quan tinguem l’estat em barallaré amb els de la CUP i amb els d’Esquerra.

—Serà el moment del combat de projectes?
—Exacte. Perquè volem una Catalunya totalment diferent. Fins al dia de la independència, el David Fernàndez i el Junqueras són els meus companys. Un cop tinguem un país, ens barallarem entre tots per decidir si som més liberals, més de dretes, més d’esquerres, o més amunt i més avall. Però la constitució ha de ser una eina que permeti treballar qualsevol govern del color que sigui. N’hi ha que voldrien fer una constitució que fos una mena de camisa de força que instaurés una dictadura d’esquerres des del primer dia. Qualsevol demòcrata ha de voler una constitució que permeti a la gent de decidir com vol ser governada. Curta i flexible.

 http://www.vilaweb.cat/noticies/xavier-sala-i-martin-alguns-voldrien-fer-una-constitucio-com-una-camisa-de-forca-per-instaurar-una-dictadura-desquerres-entrevista/

Les raons que sospita Xavier Sala-i-Martín per explicar l'augment del sobiranisme a Catalunya

MILLOR NO ES POT EXPLICAR
per: Xavier Sala-i-Martín
 

Sempre he pensat que no coneixes de veritat una persona fins que no la veus actuar en situacions de crisi personal. Per exemple, la reacció que el marit té el dia que la seva dona li demana el divorci el retrata com a persona. Hi ha homes que reconeixen que han fet les coses malament i corregeixen els seus errors. De vegades aquesta reacció honesta acaba solucionant la crisi. Altres marits reaccionen de manera irada i violenta. El seu enuig sovint els porta a mofar-se de la dona i a insultar-la i a amenaçar-la. En mostrar la veritable personalitat despòtica i abusiva, la imatge que ella té del marit es deteriora i les seves ganes de marxar no fan sinó augmentar.

He de confessar que l’analogia del divorci sovint em serveix per pensar en el procés de separació que viu Catalunya. Hi he pensat, per exemple, en llegir la reacció d’alguns autoproclamats experts espanyols a la gargantuesca exhibició de força del sobiranisme del passat 11 de setembre a Barcelona. La majoria estan perduts, sense entendre què ha passat exactament a Catalunya.

Alguns encara creien que l’independentisme català era el resultat d’una rauxa passatgera causada per la crisi econòmica, i pensaven que, ara que Espanya està sortint de la recessió, el “suflé” (Enric Millo dixit ) baixaria. Aquests analistes, però, no s’havien fixat que aquesta no és la primera crisi d’Espanya i cap de les anteriors havia fet augmentar el sentiment independentista. Per si sola, doncs, la crisi no pot ser una explicació.

Altres gurus estan convençuts que el sobiranisme és el resultat d’anys d’adoctrinament per part de TV3 i de l’escola pública. Aquesta explicació no té en compte que la major part de ciutadans de Catalunya no miren TV3 (el seu share no ha arribat mai al 30%). Tampoc té en compte que l’independentisme està distribuït per totes les edats, de manera que, si la culpa és de les escoles, ¿com és que la gent de la meva generació també s’ha tornat independentista malgrat que no ha anat mai a l’escola “maligna” i “adoctrinadora”? La teoria de l’adoctrinament, doncs, cau pel seu propi pes.

Un tercer grup diu que la culpa és d’un Artur Mas que ha embogit i la bogeria del qual ha arrossegat la resta de ciutadans. El problema d’aquesta explicació és que quan Artur Mas va agafar la taula de surf i es va posar sobre l’onada, el setembre del 2012, el tsunami ja feia dos anys que estava en marxa. La nova posició de Mas va ser la conseqüència, i no pas la causa, de l’auge generalitzat de l’independentisme entre la població. La teoria del líder boig tampoc no té recorregut.

Si l’explicació del boom sobiranista no és ni la crisi, ni l’adoctrinament, ni l’embogiment sobtat de Mas, quina és? Doncs sospito que té a veure amb la resposta del marit quan la dona li demana el divorci: la reacció que ha tingut Espanya davant la possibilitat que marxem ha mostrat la seva veritable naturalesa. I el que hem vist no ens ha agradat gens!

L’Estatut del 2005 era una petita advertència de Catalunya que les relacions no anaven del tot bé. En aquell moment, ningú, ni tan sols Esquerra, demanava el divorci. Demanàvem que se’ns reconegués com a nació, que l’Estat invertís més a Catalunya i que la solidaritat entre regions es moderés (i no pas que s’acabés). Poca cosa més. La reacció dels grans partits polítics i les institucions espanyoles va mostrar la veritable cara de qui havia estat la nostra parella durant tants anys: el president del govern (José Luis Rodríguez) va trair la promesa d’aprovar l’Estatut del Parlament català, el PP va portar l’Estatut al Constitucional i un tribunal devaluat i polititzat el va escapçar fins a deixar-lo irreconeixible. Aquella humiliació va fer que milers de catalans veiessin que a Espanya no hi havia res a fer, i van virar cap al sobiranisme.

La reacció d’Espanya davant aquest viratge va ser encara més violenta i amenaçadora: ens van dir que utilitzarien el poder de veto per deixar-nos fora d’Europa “ durante tres generaciones ”, que sense el seu mercat nosaltres ens arruïnaríem, que no cobraríem les pensions, que farien boicots i que “vagaríamos por el espacio por los siglos de los siglos”. I com més radicals eren les amenaces, més clarament veia tothom la veritable naturalesa de qui havia estat la nostra parella durant tots aquells anys... i menys ens agradava el que vèiem.

La situació s’ha anat deteriorant fins al punt que durant els darrers mesos hem assistit a un espectacle dantesc: hem vist com l’estat espanyol utilitzava els serveis d’intel•ligència que paguem entre tots per espiar els seus propis ciutadans i com utilitzava la informació amb finalitats polítiques contra el procés sobiranista. Hem vist com el ministeri de l’Interior que paguem entre tots utilitzava la policia per filtrar documents falsos amb l’objectiu de manipular resultats electorals. Hem vist com el ministeri d’Hisenda que paguem entre tots utilitzava els instruments de l’Estat (com ara la Unidad de Delincuencia Económica y Fiscal, UDEF) per perseguir i castigar aquells que, com Pujol, han deixat de ser útils a Espanya i “ja no troben arguments contra la independència”. Hem vist com l’Estat utilitzava sectàriament les ambaixades que paguem entre tots per fer propaganda d’una determinada manera de veure el procés, i també hem vist com ha utilitzat els seus cònsols i ambaixadors, que també paguem entre tots, perquè actuïn com a vigilants polítics i, en el seu cas, de censors de ciutadans catalans que van a fer conferències i a presentar llibres pel món.

L’esperpent va assolir el seu màxim quan el mateix ministre Montoro va justificar aquestes accions tot dient que l’Estat té dret a defensar-se... i tothom ho ha trobat tan normal! Doncs jo no ho trobo normal i em nego a acceptar-ho! La democràcia no consisteix només a fer eleccions cada quatre anys i a dir que s’ha de respectar la Constitució. La democràcia consisteix també a protegir els ciutadans davant els abusos de l’estat. I quan l’estat espanyol perverteix les seves pròpies institucions amb finalitats partidistes, no només abusa de nosaltres, els ciutadans, sinó que ens mostra amb cristal•lina transparència la seva veritable naturalesa: autoritària i antidemocràtica.

El problema per a Espanya és que això ho veuen tots els catalans... però també ho veu la resta del món. I això inclou els nostres socis europeus.

Sala-i-Martín: "Els que diuen que el procés es desinfla, estan equivocats"

L’economista assegura, en relació a la Diada de Sant Jordi, que "hem votat en compra de llibres"

Nerea Rodríguez
L’economista Xavier Sala-i-Martín ha assegurat avui que “els que diuen que el procés es desinfla, estan equivocats”. Ho ha dit en referència a les vendes de llibres d’ahir durant la Diada de Sant Jordi, ja que el seu llibre ‘És l’hora dels adéus’ va ser el llibre més venut en la categoria de no-ficció en català. 

Jo tinc la 3a edició, del setembre 2014. Ed. Rosa dels Vents. BCN. 223 pàg. La lletra
com veuran es llegeix molt bé. I sobretot, el llibre és de fàcil lectura: l'autor té una coneguda capacitat  d'exposar de manera entenedora conceptes difícils. Llibre molt recomanat.

En declaracions a Catalunya Ràdio, Sala-i-Martín ha assenyalat que "hem votat en compra de llibres, la societat civil està interessada en el tema”. Sobre l’èxit de vendes del seu llibre, s’ha mostrat “sorprès” perquè ‘És l’hora dels adéus’ va sortir el 4 de setembre”.

http://www.elsingular.cat/cat/notices/2015/04/sala-i-martin_els_que_diuen_que_el_proces_es_desinfla_estan_equivocats_108345.php

Tweet de X. Sala i Martin, corrupció i independentisme

Si Pujol evade, TODO el soberanismo es corrupto. Si lo hace Rato, es tema "particular". ¿Incoherencia pepera o pandilla de cretinos? Alicia?

@XSalaimartin on Twitter

Sala i Martín a Junqueras: “declarar la independència d’immediat és impossible”

Oriol Junqueras en una entrevista a RAC1 ha dibuixat el full de ruta d’ERC per l’endemà de les eleccions que pel líder republicà passa per exercir la independència d’immediat. L’endemà de les eleccions declarar la independència, començar el repartiment d’actius i passius amb l’estat, definir el nou estat en un procés constituent i fer un referèndum sobre la declaració d’independència i la constitució catalana. En aquest sentit, Sala i Martín li ha recordat a Junqueras que declarar la independència de forma immediata és impossible perquè no hi ha l’Agència Tributària preparada. El professor també s’ha mostrat partidari d’una candidatura unitària amb el full de ruta molt clar i ha considerat que si CDC vol una candidatura única ha d’estar d’acord en establir un full de ruta clar amb els passos ben definits per assolir la independència.

 ...

Els espagueti de Sala i Martín per reclamar una llista unitària 

Sala i Martín ha demanat als partits que “vagin junts” ara i en les eleccions plebiscitàries perquè “es donaria un missatge molt més clar i seria molt més il·lusionador i a més, no hi hauria baralles durant la campanya electoral”, en aquest sentit l’economista ha explicat que “Si tu agafes un espagueti el podràs trencar, en canvi, si agafes un paquet de 500 grams d’espagueti, prova-ho i veuràs que no podràs de cap manera”.

http://www.directe.cat/noticia/373601/sala-i-martin-a-junqueras-declarar-la-independencia-dimmediat-es-impossible?utm_source=dlvr.it&utm_medium=facebook

Sala i Martín esmicola una per una les amenaces contra la independència

Cua per entrar a l'Orfeó Gracienc i escoltar la conferència

 

En una conferència a l'Orfeó Gracienc, que va deixar dues-centes persones al carrer per manca d'espai • 'No sabem si ho farem més bé, però tenim l'oportunitat de provar-ho', diu

Autor/s: Roger Cassany-

La conferència començava a les 19.30, però a les 19.10 la cua per a entrar a l'Orfeó Gracienc, al carrer d'Astúries, a tocar de la plaça de la Virrenia, ja s'enfilava un bon tros de carrer Verdi amunt. I això que les portes ja eren obertes. L'escenari no era cap aula de cap de les grans universitats americanes. Ni cap sopar a Davos. Ni cap videoconferència des de l'altra punta del món. La gran majoria dels interlocutors tampoc no eren estudiants brillants d'escoles de negocis, ni economistes de primer nivell, ni alts càrrecs de la Comissió Europea. No: era un públic de barri, de la vila de Gràcia, heterodox i de totes les edats i condicions socials. A l'Orfeó ningú no recordava un acte tan concorregut. A l'auditori, amb 220 vint cadires, no hi cabia ni una agulla; fins i tot es va habilitar una altra sala, amb 150 llocs, per a seguir la conferència a través d'un circuit tancat de televisió. Unes 200 persones més es van quedar al carrer per manca d'espai.

Xavier Sala i Martín va superar totes les expectatives de l'ANC de Gràcia, organitzadora de la conferència. El títol, això sí, prometia: 'És l'hora dels adéus?'. En quasi dues hores de conferència, preguntes del públic incloses, el prestigiós economista va esmicolar un per un tots els arguments i totes les amenaces contra la independència que arriben d'Espanya, d'Europa i de Catalunya mateix. 'No hi ha cap garantia que siguem millors que els altres ni que ho fem millor, però tenim la oportunitat de provar-ho, i això és el més important', va dir.
Com a bon professor d'economia, la conferència va començar amb un quadre amb dos punts esquemàtics: 'Costos i beneficis de quedar-se a Espanya' i 'Costos i beneficis de marxar'. 'Entre aquests costos i beneficis també s'hi compten els sentiments, els lligams de cadascú i les ganes o no d'escoltar Margallo cada dia, però jo sobre això no us en puc dir res; jo us parlaré d'economia i de totes les mentides que es diuen', va dir el professor només de començar. I a partir d'aquí la conferència va esdevenir un reguitzell d'arguments sòlids i ben documentats contra aquells qui diuen que en cas d'independència s'acabarien les pensions, que ens quedaríem sense mercat per a exportar-hi, que ens farien boicot, que les multinacionals se n'anirien, que el deute espanyol se'ns menjaria, que sortiríem de l'euro, que Espanya ens vetaria, que vagaríem durant segles per l'espai sideral, que ens farien fora d'Europa, que fer estats nous no és moda… Al final, una conclusió clara: 'A l'hora de votar, no penseu en l'economia perquè tot anirà bé, o fins i tot millor que no ara; per tant, voteu amb el cor.'

 

Dibuix de Jordi Calvís: Catalunya a l'espai sideral

 

 Però anem a pams. Heus ací un modest i petit resum de totes les amenaces desmuntades. També us oferim, en vídeo, la conferència íntegra. (Per veure·la anar a http://www.vilaweb.cat/noticia/4179026/20140314/sala-martin-esmicola-una-amenaces-independencia.html)

1. No hi haurà diners per a pagar les pensions
Sala i Martín ho va dir clar: 'Les pensions no tan sols no perillen sinó que pujaran d'un 10%'. Com? Senzill: les pensions d'avui es paguen amb els imposts dels joves que treballen. I resulta que a Catalunya hi ha més proporció de joves i menys pensionistes que no pas al conjunt de l'estat espanyol. A banda, els treballadors de Catalunya tenen salaris més alts i, per tant, amb els mateixos imposts hi hauria més diners per a dedicar a les pensions. Concretament, un 10% més. A banda, just abans, Sala i Martín ja havia explicat que cada any Catalunya deixa escapar 16.500 milions d'euros. Diners que no tornen, segons les famoses balances fiscals, que es va encarregar d'explicar amb detall. I va recordar que el total de retallades fetes pel govern català aquests últims anys sumen 4.000 milions d'euros. 'És a dir, una quarta part dels diners que no tornen cada any!'

2. Fer estats nous és anar a contracorrent en un món globalitzat
Acompanyat d'un gràfic, Sala i Martín va explicar que del 1800 ençà, s'han creat quasi 180 estats nous al món, 22 dels quals, curiosament independitzant-se d'Espanya. 'Si formar part d'Espanya fos tan fantàstic hi hauria cua per tornar-hi i, de moment, cap d'aquests 22 no ho pas ha demanat.' Des d'un punt de vista econòmic hi ha una raó: 'Els beneficis econòmics d'estar junts desapareixen precisament en un món globalitzat, perquè el mercat deixa de ser autàrquic i esdevé global. Per això hi ha més estats, perquè ja no hi ha cap raó de mercat per anar junts si som diferents'.

3. Sortirem de la Unió Europea

'Fixeu-vos que no hi ha cap líder europeu que hagi dit clarament que Rajoy tingués raó', va dir Sala i Martín. 'Barroso!', va cridar algú des del públic. Immediatament, el professor va passar a la següent transparència, una foto gegant de Jose Durão Barroso, eludint l'explicació de l'anterior. I després de recordar que justament la setmana que ve Barroso acaba el mandat com a president de la Comissió Europea, va relatar el famós sopar que van compartir a Davos. Un sopar, curiosament --no es va estar de recordar-ho--, que va coincidir amb la dimissió de Sandro Rosell com a president del Barça. 

'Li vaig demanar a Barroso, que seia al meu costat, com explicaria al món que la Unió Europea acceptava Eslovènia, que es va fer independent per una declaració unilateral d'independència, i Croàcia, que va aconseguir la independència després d'una guerra sagnant, i no acceptava Catalunya, que vol ser independent a través de les urnes, i els ciutadans de la qual ja són ciutadans de la Unió Europea. És a dir, la Unió Europea accepta estats que han dibuixat les fronteres vessant sang i no accepta aquells que les han dibuixades amb els vots? Doncs si això és la Unió Europea jo no en vull formar part.' Aplaudiments. Aleshores va avisar que efectivament cal unanimitat de tots els estats membres per acceptar nous membres i que Espanya ens podria vetar. Però de seguida va especificar que per formar part del lliure comerç europeu, 'que és allò que ens interessa més', no cal la unanimitat dels estats, sinó una majoria, i que en aquest cas tindríem el mateix estatus que tenen països com Suïssa i Noruega. A més, mostrant els mapes de les infrastructures de comunicació d'Espanya i França va demostrar que l'estat espanyol seria el primer interessat a voler travessar les fronteres catalanes sense haver de pagar aranzels, perquè els seus productes haurien de passar quasi forçosament per Catalunya per a arribar a Europa.

'Que m'avisin el dia que vagin a ca la Sánchez-Camacho a prendre-li el passaport espanyol, perquè vull veure quina cara hi fa'
Pel que fa a la lliure circulació de persones a Europa, va explicar que, en aquest cas sí, cal unanimitat dels estats. Però aleshores es va preguntar: 'La constitució espanyola --allò que Déu va escriure sobre una pedra-- diu que a cap espanyol no se li pot negar la nacionalitat espanyola. Aleshores, com ho faran? Aniran casa per casa a prendre'ns el passaport espanyol? Amb aquest passaport ningú no ens pot negar de viatjar per Europa. I si ho fan així, que m'avisin el dia que vagin a ca la Sánchez-Camacho a prendre-li el passaport espanyol, perquè vull veure quina cara hi fa.'

I finalment, amb una foto de la planta de BASF a Tarragona, va explicar que en l'improbable cas que la Unió Europea decidís que deixar fora set milions de ciutadans, els catalans, era un problema petit, ja no ho era tant explicar a les multinacionals alemanyes que deixaven de formar part de la Unió. 'Què li diran a la Merkel? Que ha de pagar milions d'euros i d'impostos en aranzels per fabricar a Catalunya? El poder econòmic, que és el que realment compta, no ho permetrà. Fixeu-vos en els esforços que han fet per salvar països com Xipre i Grècia!'

I, avisant que això ja era ciència-ficció, va fer una hipòtesi: 'Si tot això passés de veritat i no forméssim part ni de la Unió Europea ni de la unió de lliure comerç a Europa, què passaria? Que tindríem unes fronteres controlades per la nostra policia que supervisarien el pas de mercaderies, sobretot espanyoles. I els dirien: "Ah, no dieu que no som fora de la Via Làctia? Doncs aleshores paciència i a pagar." Ningú, i menys Espanya, no es pot permetre d'enviar-nos fora de la Via Làctia.'

4. Haurem d'assumir una part del deute espanyol

La resposta de Sala i Martín és també molt clara: 'El deute espanyol és nominal i al paper hi diu "Reino de España". Per tant, el deute és d'ells i, a més, si som independents, perdran un 20% del PIB, que és el que representa Catalunya. De manera que no el podran pagar i tots els bancs espanyols faran fallida.' I què passa si ens en volen atorgar un part? 'Aleshores els recordem una vegada més això de  la Via Làctia.' Per Sala i Martín, aquesta és una de les cartes per a la negociació. Catalunya, efectivament, haurà d'assumir una part del deute, però aleshores, tenint en compte que el deute és a nom d'Espanya, caldrà negociar unes altres coses, com la pertinença a la Unió Europea o més vets que l'estat espanyol pretengui aplicar contra Catalunya.

5. Catalunya sortirà de l'euro

'Ningú no ens pot fer fora de l'euro. Per llei. A més, un exemple: l'Equador utilitza dòlars americans i no ha pas hagut de demanar permís.' Per Sala i Martín, és pràcticament impossible que el nou estat català no pugui utilitzar l'euro. A més, diu, sempre podrem adoptar qualsevol moneda d'un estat que no formi part de la Unió Europea. Quin? 'Doncs per exemple la moneda andorrana, que és l'euro'.

6. La independència genera incertesa

'En això els hem de donar la raó, no sabem què passarà', diu Sala i Martín. Però afegeix: 'D'una altra banda, quina certesa ens dóna continuar formant part d'Espanya?' I aleshores, en cinc minuts trepidants, mostra un seguit de transparències amb fotografies del rei Juan Carlos caçant elefants, Díaz Ferran, Botín, Bankia, Rajoy, Wert, Aznar... 'No hi ha cap país civilitzat amb les institucions tan desacreditades. Quedar-s'hi és això. Això no és incertesa?' I en aquest punt va aprofitar-ho per a recordar un dels missatges clau de la conferència: 'No sabem si serem millors, no n'hi ha cap garantia, però tenim l'oportunitat de fer-ho tot de nou i des de zero i, a més, sense un govern a la contra.' Perquè, va recordar: 'Com ho farem per canviar l'educació, les infrastructures o la justícia essent part d'Espanya? És impossible! Potser els catalans som igual d'incompetents, però almenys, amb la independència ho podrem provar.'

'El principal enemic de la independència som nosaltres mateixos'

Per acabar, Sala i Martín va lamentar que, sovint, en els polítics, no hi veu el mateix esperit d'unitat que sí que hi ha al carrer. 'Espanya espera que ens barallem entre nosaltres, cosa que pot passar', va dir. I va fer una crida a la unitat: 'Si els ciutadans mantenim aquest esperit, els polítics no tindran més remei que seguir-nos, perquè si es barallen, ells hauran guanyat.'

Aquesta conferència fou programada fa mesos, però no ha estat possible fins ara, en què Sala i Martín ha passat dos dies a Catalunya. Demà vola cap a l'Aràbia Saudita i, tot seguit, a Mèxic, abans de tornar a Nova York.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4179026/20140314/sala-martin-esmicola-una-amenaces-independencia.html