30 d’abril de 2023

La col·lecció Bernat Metge celebra el centenari: la seva història travessa un segle de cultura catalana

 La col·lecció Bernat Metge celebra el centenari: la seva història travessa un segle de cultura catalana

 

 
Què té a veure la publicació d’una col·lecció bilingüe de clàssics grecs i llatins amb la construcció d’una identitat? A priori semblaria una idea estrambòtica, romàntica si es vol, però això no ho pensà un intel·lectual impulsiu i catalanòfil, Joan Estelrich, quan va convèncer un mecenes no menys genial i catalanista, Francesc Cambó, per projectar Catalunya al món mitjançant “una xarxa de catalanitat” d’intercanvi editorial internacio­nal. Idea admirable, si no fos perquè el ressò d’una col·lecció en català de clàssics grecollatins difícilment transcendiria els àmbits acadèmics, per no dir que a Catalunya hi havia una tímida tradició de llatinistes i els especialistes en grec que es comptaven amb un parell de dits de la mà. Era aquella una època gloriosa on romania viu l’enorme pes de la tradició clàssica i on tot país de cultura tenia la seva col·lecció bilingüe de clàssics grecs i llatins, on Homer i Virgili, Aristòfanes i Plaute, Demòstenes i Ciceró, Plató i Sèneca, Heròdot o Titus Livi servien de plataforma de cultura, d’impuls de llengües vernacles i d’identitats nacionals.
 
 
 El març del 1922 s’anunciava a la premsa tota una biblioteca d’Alexandria de 300 volums. El nom triat per a la col·lecció tenia una càrrega simbòlica enorme, alhora que revelava que Catalunya no havia comptat amb una tradició humanista de renaixement del món clàssic. El secretari del rei Joan I, Bernat Metge, cap al 1400 havia portat el català al seu nivell més excels amb Lo somni, i realment era un somni l’empresa d’una col·lecció de vocació popular, és a dir burgesa, per a un país acabat de sortir d’una Renaixença i necessitat encara de més odes a la pàtria.
 
 Més enllà del compromís de ­país,­ dels diners de Cambó i de la passióas dos cònsols que havien fundat la nova república de les lletres catalanes van intuir que un jove poeta i hel·lenista, que havia completat estudis a Múnic becat per la Mancomunitat de Catalunya, Carles Riba, havia de ser l’ànima veritable i el seny de la col·lecció, la persona que aportés ciència a l’emoció patriòtica. Un indret simbòlic acollí la seu d’aquella tríada capitolina, un espai que simbolitzava el signe dels nous temps del que volia ser Catalunya, al número 30 de la Via Laietana, i que anunciava al país i al món que la Bernat Metge havia de ser el fonament sòlid d’uns valors clàssics eterns al servei d’un projecte de país i d’una llengua.
 
 
 El primer volum de la col·lecció, De la natura, del romà Lucreci, es va presentar a l’hotel Ritz el 9 d’abril del 1923. Tenia estampada la silueta de l’Asclepi trobat a Empúries per Josep Puig i Cadafalch el 25 d’octubre del 1909, descobriment evocat per Eugeni d’Ors com el temps d’uns déus que servirien d’inspiració per a la reconstrucció nacional, cultural i europea, el noucentisme, immortalitzat al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat per Joaquim Torres-García en un mural al·legòric sobre la comunitat de la pàtria al voltant de la llengua. Aquesta moda hel·lènica es plasmà amb fotografies d’Estelrich o de la ballarina Àurea de Sarrà vestits a la grega. Tot plegat estava a punt per a l’inici d’una col·lecció per subscripció que havia de guarnir les biblioteques i els salons de la burgesia catalana.
 
 
 Els Records de Sòcrates de Xenofont posava al mercat a finals del 1923 el primer autor grec. El traductor no podia ser un altre que Riba, l’única persona apta per traslladar al català la paraula de l’historiador atenès tal com brollà de la font grega.
 
 Aquell any en què veié la llum Ciceró acabà, però, amb un mal presagi crepuscular: el cop de Miguel Primo de Rivera. El català a l’escola i la senyera eren prohibits, i bona part de les institucions del país corrien la mateixa sort funesta. No menys desconcert i ràbia va provocar el possibilisme de Cambó, que es debatia entre el seu catalanisme i la consciència de classe burgesa, que veia en la dictadura, com a la Roma antiga, una excepció institucional limitada en el temps que serviria per regenerar el sistema parlamentari espanyol. Aquella socie­tat dividida i expectant amb el que havia passat a Rússia el 1917 apostava a parts iguals per fiar-ho tot a la CNT i a la revolució o col·locar els interessos de classe i la moral conservadora per sobre de les lleialtats nacionals. La polarització es produí dins mateix de la Bernat Metge i la dictadura no va romandre només sis mesos; les veus dels partits van ser condemnades a l’ostracisme, però contra pronòstic la Bernat Metge prosseguí la seva tasca tot i la mirada impenitent de la censura. Paradoxalment, la dictadura no prohibí una col·lecció de clàssics grecs i llatins que funcionava per subscripció, amb un poder de subversió que no ultrapassava els salons i les biblioteques de les cases de la burgesia. En aquells anys, reveladorament, veieren la llum La ira de Sèneca, amb traducció de Carles Cardó, la Defensa de Sòcrates de Plató, per Joan Crexells, el Brutus de Ciceró, a cura d’Eduard Valentí i la Constitució d’Atenes d’Aristòtil, per Ferran Mayoral. Semblava com si els clàssics hagueren d’estar ara al servei de la defensa de la democràcia i la denúncia de la tirania, i a favor d’una oratòria política condemnada al silenci. La llista de títols, amb una mitjana de sis per any, va ser impressionant, i demostrava que aquell somni donava resultats excepcionals: Tibul, Properci, Plini, Tàcit, Plutarc, Horaci, Ovidi, Catul, Polibi, Apul·leu... Quant paganisme en les hores foscants per a la llibertat i la modernitat, quina tossuderia i agosarament a editar poetes de moral qüestionable, fet que censurava el diari catòlic El Matí per posar obres tan sensuals en mans femenines i donar veu a Adela Maria Trepat i Anna Maria de Saavedra, dues dones, per traduir Les metamorfosis d’Ovidi. Només un autor cristià entre tant pagà, sant Cebrià, l’Epistolari del qual sortí de la impremta el 1929 i en edició de Josep Vergés i mossèn Tomàs Bellpuig. El pudor era norma en aquells anys, i sovint els traductors —i això passaria inclús fins als anys setanta amb les edicions d’Aristòfanes i l’autocensura del prevere Manuel Balasch—, davant del Pedicabo ego uos et irrumabo de Catul, “Us la fotré pel cul i per la boca”, preferien traduir “Us demostraré com soc home”, com si l’alta cultura grega i llatina fos aliena a la grolleria, i sobretot perquè la moral dels subscriptors burgesos votants de la Lliga havia de mantenir, com el mateix Cambó, un hipòcrita equilibri combregant en públic i mantenint les amants en privat.
 
 Des del 2016 s’ha impulsat una Bernat Metge Essencial, assequible per a tots els públics
 
 
 
 El 1926 es fundà l’Editorial Alpha, segell editorial que aixoplugaria totes les publicacions promogudes pel mecenes de la Via Laietana, i la Bernat Metge veia com augmentaven per patriotisme les seves subscripcions, 1.800 el 1918. Fins i tot, Cambó igualava el grec al llatí creant una càtedra de llengua i literatura grega per a Riba, ja que només Lluís Segalà i un parell més havien mantingut viu el grec a la universitat. Riba demostrà de nou la seva suficiència acadèmica amb les Vides paral·leles de Plutarc, i amb una tria de personatges, Ròmul i Soló, que destacaven alhora per la defensa de grans principis i la manifestació de grans contradiccions. Cambó i Estelrich presumien amb orgull d’una cinquantena de volums de la Bernat Metge; més il·lús era el seu convenciment que amb la caiguda de Primo de Rivera havia arribat l’hora que la Lliga liderés la transició cap a una Espanya monàrquica i constitucional.
 
 El 14 d’abril del 1931 una massa eufòrica cridava davant Via Laietana, 30, «Visca en Macià! Mori en Cambó!». Esquerra Republicana de Catalunya arrasava a les urnes i la somiada República Catalana es transformava en Generalitat de Catalunya, autònoma però dins la República Espanyola. No s’auguraven bons temps per a la Bernat Metge, vista des de sectors d’esquerra, juntament amb l’Enciclopèdia Catalana, com una arma de la burgesia. Com si d’un veritable àugur es tractés i intuís com blindar-se del que havia de venir, Riba, aleshores ja professor a la Universitat de Barcelona, apostava el mateix any per Èsquil i la tragèdia grega, gènere polític i baluard de la democràcia. Josep Carner valorà la traducció com un abraonament que faria del català una “gran llengua literària” i “una recerca apassionada de l’impossible”.
 
 Mentre flirtejava amb el feixisme, Estelrich predicava per tot Europa la bona nova i diagnosticava aleshores el que ha estat un mal endèmic del ­país: “No hi haurà eixida favorable per al catalanisme mentre estiguem dividits a mort esquerra i dreta”. Aquesta divisió s’accentuà amb la Guerra Civil i la Bernat Metge sobrevisqué confiscada per la Generalitat de Catalunya, amb l’edició d’un Plutarc el 1937 on apareix Riba com a comissari de la Generalitat. La guerra allunyava el poeta i Cambó i s’enduia per davant il·lusions i vides. Amb la derrota Riba seria depurat i molts col·laboradors iniciaren el camí cap a la intempèrie de l’exili exterior o interior. La gran família estava trencada i des del 1938 no apareix un sol volum de la col·lecció. Estelrich, però, va aconseguir el permís de la censura franquista perquè el 1942 aparegués un nou volum de Plutarc, les vides d’Alexandre i Cèsar, amb el nom de Riba censurat a la portada, i potser perquè el règim veia en el rei macedoni i el polític romà els models admirats per tots els dictadors. La col·lecció no s’aturà; Cambó encarregava nous volums i Estelrich dirigia incansable la col·lecció des de París.
 
 
 Per al franquisme, no era una amenaça ni inquietava que fos en català, potser perquè era per subscripció
 
 
 La història de la col·lecció, després de la mort de Cambó el 1947, continuà fins als nostres dies, de seguida de la mà de Ramon Guardans, marit d’Helena Cambó, i dirigida de facto per Riba fins a la seva mort el 1959, quan es va crear un Consell de Direcció format per llatinistes i hel·lenistes. Aleshores, com deia el poeta Joan Oliver, a Catalunya només dues institucions funcionaven: la Bernat Metge i el tren de Sarrià. Però com alertà un jove Carles Miralles en una elegia a Serra d’Or, els volums naixien morts, no arribaven enlloc. Aquest va ser el debat dominant des de finals dels seixanta: quins eren els nous destinataris de la col·lecció; si arribava realment a les llibreries o només funcionava per subscripció i s’havia d’adquirir a la mateixa Fundació; si, com ja apuntà des de l’inici Riba, havien de ser edicions bilingües, amb l’edició no sempre acurada del text en llatí i grec, o només traduccions; si es pagava o no els traductors; si el projecte veuria el seu final en aquella Espanya grisa de la dictadura franquista; de qui era patrimoni... D’optimisme no en faltava, però el cert és que les subscripcions anaven disminuint i els volums exhaurits ja no es reeditaven. Aviat la Bernat Metge va passar a ser una troballa feliç de mercat de vell i només un parell de llibreries de Barcelona comptaven amb la col·lecció més o menys completa. Però el cert és que la nòmina d’autors no parava de créixer, i des d’aleshores les edicions s’encarregaven a filòlegs professionals: Josep Alsina, Eulàlia Vintró, Francesc J. Cuartero, Miquel Dolç o Antoni Seva, entre molts altres. A l’Espanya franquista la Bernat Metge no era vista com una amenaça ni inquietava que fos en català, potser perquè, com en el passat, una col·lecció per subscripció no desafiava el règim com sí que ho podria fer des de les prestatgeries d’una llibreria.
 
 
 El cert, però, és que la Bernat Metge ha arribat fins als nostres dies, amb cent anys d’història i històries, grà­cies a la família Guardans Cambó i sobre les espatlles de la filòloga Montserrat Ros. Inclús fa uns anys una selecció de la Bernat Metge va arribar als quioscos, a les llibreries i a les escoles de la mà del diari Ara i fins i tot el president Pasqual Maragall va regalar una col·lecció completa a la fira del Llibre de Guadalajara (Mèxic), dedicada a Catalunya el 2004. El reconeixement institucional arribà amb el Premi Nacional de Literatura, l’any 2009, a Introducció a la Ilíada de l’hel·lenista Jaume Pòrtulas. Des del 2016, ja propie­tat de la cooperativa Som*, i a càrrec de Raül Garrigasait, nova ànima de la col·lecció i autor d’un llibre fonamental sobre aquesta fascinant història (Els fundadors), s’ha impulsat una Bernat Metge Essencial, assequible a tots els públics, que no vol viure d’unes subscripcions a la baixa. Com sempre, la seva existència no pot fer pensar a obtenir beneficis, però sí a invertir en un enorme capital simbòlic de més de 400 títols amb què un petit grup d’idealistes i filòlegs entusiastes han perseverat tossudament per fer dels clàssics grecollatins una tradició ben arrelada al país i una de les millors defenses de la llengua catalana. El noble somni que ara fa cent anys impulsà la seva fundació continua encara avui dia el seu viatge feliç cap a Ítaca.
(....)
 
 (Article de El País, no trobo la referència exacta)
 
 ...............
 
(Article publicat 5 anys abans, quan la Bernat Metge feia 95 anys:)

La imprescindible col·lecció Bernat Metge canvia de casa 

 

'Ara Llibres' relleva l’Institut Cambó per seguir fent créixer el catàleg i impulsar el fons editorial
 
 
 22.03.2017 - Jordi Nopca - diari ARA
 
 
Barcelona. El polític i advocat Francesc Cambó va repetir durant anys i en situacions ben diverses una consigna que va acabar fent-se realitat: “Si jo fos milionari, m’agradaria fundar alguna cosa important de cara als clàssics”. Després de ser un dels impulsors de la Lliga Regionalista de Catalunya, de passar per l’Ajuntament de Barcelona -on va ser regidor-, de fer de ministre de Foment i de convertir-se en un dels motors de l’Estatut d’Autonomia del 1919, Cambó va fer fortuna gràcies a “unes accions” i “uns béns llunyans”, com recordaria anys més tard el traductor Miquel Dolç. Gràcies a aquest cop de sort Cambó va poder tirar endavant la creació, l’any 1922, de la Fundació Bernat Metge, dedicada a la traducció del bo i millor de la tradició literària grega i llatina.
 
 
Noranta anys de feina de la Fundació Bernat Metge. Des d’aquell moment, la col·lecció de llibres ha crescut a un ritme lent però inexorable, incorporant textos d’Homer, Plutarc, Sòfocles, Ciceró, Plaute, Virgili, Aristòfanes, Píndar, Catul, Plató, Heròdot i un llarg etcètera de noms indispensables per entendre la cultura occidental. Inspirada per la francesa Guillaume Budé -que enguany celebra el centenari-, la Bernat Metge ha publicat 417 clàssics en 95 anys de recorregut, i el gruix del seu llegat és equiparable a iniciatives impulsades en cultures amb un nombre de parlants molt més gran que la llengua catalana: es pot comparar amb la Budé, la britànica Loeb, la italiana Lorenzo Valla i l’espanyola Gredos.
 
 
Impuls per arribar al centenari
 
Vinculada a la família Cambó-Guardans des dels seus inicis, la col·lecció emprèn a partir d’ara un nou rumb: la família l’ha venut al grup Som (abans Cultura 03), que publica revistes com Sàpiens i és propietari de l’editorial Ara Llibres. “És una iniciativa i un repte apassionant, que ens omple d’una il·lusió immensa -explica Joan Carles Girbés, director editorial d’Ara Llibres-. Volem donar una nova vida a la Bernat Metge: posarem en valor tot el que s’ha fet fins ara, revitalitzant l’immens fons editorial, però continuarem afegint nous títols”. Girbés recorda que hi ha “obres imprescindibles encara incompletes” a la col·lecció, com les Tragèdies d’Eurípides Tragèdies i la Ilíada d’Homer Ilíada. Aquests títols s’afegiran a altres encàrrecs que veuran la llum abans del centenari de la col·lecció, com ara la Metafísica d’Aristòtil Metafísica , les Tragèdies de Sèneca Tragèdies , La guerra jueva de Flavi Josep La guerra jueva i la continuació de les Lleis de Plató Lleis . “Publicarem quatre títols anualment -promet Girbés-. De moment el preu serà el mateix que ara, 36 euros per volum, però tenim la intenció d’arribar a algunes llibreries, cosa que ara no passava. I volem donar nova vida a la feina feta durant tot aquest temps”. El rigor habitual dels volums de la Bernat Metge està assegurat gràcies a la continuïtat de l’editor de la col·lecció, Raül Garrigasait, que està vinculat al projecte des de fa pràcticament una dècada.

 

Oriol Soler, president de Som, considera que la “revolució digital ha deixat un missatge clar: la potència està en els continguts, no en les formes”. El grup té la intenció de fer créixer l’abast social de la Bernat Metge renovant i ampliant els subscriptors -actualment n’hi ha uns 500; en el seu millor moment n’hi havia hagut 2.000-, impulsant una pàgina web i dinamitzant les xarxes. L’última operació important al voltant de la Bernat Metge va ser quan l’ARA en va distribuir fins a tres mil col·leccions de 50 volums, l’any 2011.

 

En aquests llibres hi ha l’essència de la civilització occidental -diu Soler-. Volem que la casa dels clàssics sigui gran i forta”. Per aquest motiu impulsaran actes com el d’ahir a la tarda al CaixaForum de Barcelona, en què l’escriptor i traductor Joan Francesc Mira va repassar la història de la col·lecció. Que la conferència tingués lloc al CaixaForum no és cap coincidència: “Estarem al costat d’aquesta iniciativa d’una manera constant -assegurava Valentí Farràs, director del centre cultural-. La Caixa farà una aportació econòmica -que no s’ha fet pública- per a l’edició dels nous títols, i de moment ha comprat cinc col·leccions senceres de la Bernat Metge: una d’elles estarà disponible a la biblioteca del palau Macaya i les altres quatre seran donades a universitats o càtedres de tot el món que destaquin per la seva difusió dels clàssics grecs i llatins. Les paraules de Farràs són una bona promesa de futur de la nova etapa de la Bernat Metge: “El món canvia, però les coses bones persisteixen”.

 

Grans traductors per a llibres enormes

El repte de traduir textos amb tants segles d’antiguitat és altíssim, però els resultats que han aconseguit bona part dels col·laboradors de la Bernat Metge són excel·lents. La traducció de l’ Odissea d’Homer de Carles Riba n’és una de les fites -també es va ocupar de Sòfocles i Èsquil-, però també són remarcables les aportacions de Joan Crexells, Manuel Balasch, Marçal Olivar, Jaume Berenguer, Miquel Dolç, Carles Cardó i el tàndem format per Adela Maria Trepat i Anna Maria de Saavedra. Entre els traductors actuals destaquen Montserrat Ros i Antoni Seva.

 
 
 
 PER A SABER-NE MÉS:
 
>> Llibres:  Italo Calvino  "Per què llegir els clàssics"
 
_

Llibres: Italo Calvino "Per què llegir els clàssics"

"Por qué leer los clásicos"

El libro de Italo Calvino es una buena lectura para este verano y nos ayudará a hacer "nuestra" lista de clásicos. Una de sus reflexiones era: “no os creáis que los clásicos se han de leer porque ‘sirven’ para algo. La única razón que se puede aducir es que leer los clásicos es mejor que no leer los clásicos”


Así empieza el libro Italo Calvino: "Clásicos son estos libros de los que se suele oír decir: 'Estoy releyendo...' y nunca 'Estoy leyendo'
 
 
 
 
 
 
 
 
Ramon Torra Puigdellívol
¿Qué títulos son clásicos universales, los verdaderos bestsellers, que han dejado y dejan huella, pero no salen en las listas de los top ten ni aparecen en las librerías por Sant Jordi? Hay muchas obras que aún hoy se leen y algunas se hacen leer y criticar, en las facultades y no de Letras, precisamente, sino de Derecho, Medicina o Arquitectura, para modelar la formación de los alumnos.


Obras puestas en la cima de la literatura universal hay muchas. Nada que ver con los bestsellers de hoy, muchos prefabricados, escritos por encargo, sin calidad literaria, con un marketing que los programa para una aceptación masiva y los sube al primer lugar de ventas para desaparecer del mapa en poco tiempo. 

¿Alguien recuerda los últimos premios Nadal, Planeta, Ramon Llull, Josep Pla o Sant Jordi, por citar sólo los de Barcelona? Algunos recordaréis Nada, de Carmen Laforet, el primer Nadal y el primer premio de todos, pero la gran mayoría de obras premiadas pasa sin pena ni gloria, aunque se haya elegido, previamente, el personaje famoso que debe ganar: en 1994 ganó el Planeta Camilo José Cela y renunciaron a recibirlo tanto Miguel Delibes como Ernesto Sábato, que no quisieron entrar al juego cuando se lo propusieron. 

Premios literarios-literarios, hoy no quedan ya que todos son comerciales. Aquí tenemos: Premi Nadal (1944, Editorial Destino, hoy Planeta); Premio Joanot Martorell (1947, Aymà Editores, hoy Enciclopedia Catalana-Òmnium Cultural y desde 1959 Premi Sant Jordi); Premio Planeta (1952, Editorial Planeta); Premi Josep Pla de narrativa (1968, Editorial Destino, hoy Planeta; Premi Ramon Llull de literatura catalana (1981, Editorial Planeta). 

Volvamos a los clásicos: podemos hablar de Homero, de Sófocles, de Virgilio, de Ovidio, de Dante, de John Milton, de Ramon Llull, de Joanot Martorell y del resto de títulos salvados de la hoguera en el Quijote..., y podríamos seguir con Balzac, Petrarca, Cervantes, Lope de Vega, Quevedo, Shakespeare, Dostoievki, Molière, Verne, Saint-Exupéry, Rablais, Tolstoi, Machado, Darío... y no acabaríamos.

Hoy os quiero hablar de Perché leggere i classici en la versión castellana Por qué leer los clásicos, obra póstuma de Italo Calvino. Italo Calvino fue un escritor italiano nacido en 1923 en Santiago de las Vegas, Cuba, y muerto en 1985 en Siena, Italia. Afiliado a las brigadas Garibaldi y después al PC, deja el partido en 1957. Inicia estudios de agronomía, los deja y en 1947 se gradúa en literatura en la Universidad de Torino. Publica su primera novela El sendero de los nidos de araña y comienza a escribir, en las filas del neorrealismo italiano, en temas fantásticos y alegóricos. 

Cabe citar la trilogía Nuestros antepasados: El vizconde demediado, El barón rampante (boníssim!) y El caballero inexistente, narraciones fantásticas; Marcovaldo, es decir las estaciones en la ciudad, crítica al mercantilismo del mundo actual con un estilo poético y preciosista donde el protagonista es un personaje bufo, moderno, salvaje, que va a buscar la naturaleza en medio del asfalto de la ciudad y donde sólo encuentra el caos, y El castillo de los destinos cruzados que Calvino consideraba uno de sus mejores libros y el más fantástico de todos. Fue nominado al Premio Nebula (USA) a la mejor novela fantástica. 

Calvino sabía que, aunque haya clásicos universales, todo el mundo tiene su lista y en este escrito aparecen aquellos por los que él sentía una particular admiración, pero que el clásico de cada uno es aquel que no puede serte indiferente y que sirve para definirte a ti mismo en relación y -tal vez- en contraste con él. 

Calvino comienza el libro con esta definición de clásico:
  • Clásicos son estos libros de los que se suele oír decir: Estoy releyendo... y nunca Estoy leyendo...
Releer..., aspecto muy importante en cuanto a la lectura de un libro. La juventud comunica a la lectura un sabor particular y una particular importancia; en la madurez se aprecian muchos más detalles, niveles y significados. Toda relectura de un clásico es una lectura de descubrimiento como la primera. Martí de Riquer decía que es muy importante releer, ya que cuando se relee un libro se descubren muchas cosas que habían pasado por alto en la primera lectura, y el actual Papa, Jorge Mario Bergoglio, explica que para las vacaciones descansaba rezando y leyendo –releyendo- los clásicos y añadía: ¡Cuánto hemos perdido culturalmente en la ruptura con lo clásico. 

Cuando un clásico funciona como tal, establece una relación personal con quien lo lee: si no salta la "chispa" no hay nada que hacer. Leer un clásico por primera vez en la edad madura es un placer extraordinario. 

Calvino continúa con otras definiciones de clásico:
  • Clásicos son aquel libros que constituyen una riqueza para quien los ha leído
  • Un clásico es un libro que nunca termina de decir todo lo que tiene que decir
  • Los clásicos son esos libros que nos llegan trayendo tras de sí la huella que han dejado en las culturas
  • Es clásico lo que tiende a relegar la actualidad a la categoría de ruido de fondo
  • Es clásico lo que persiste como ruido de fondo incluso allí donde la actualidad más incompatible se impone
  • Los clásicos sirven para entender quiénes somos y dónde hemos llegado
Calvino termina sus reflexiones con una frase lapidaria: no os creáis que los clásicos se han de leer porque "sirven" para algo. La única razón que se puede aducir es que leer los clásicos es mejor que no leer los clásicos. 

Hay que leer Por qué leer los clásicos, es una buena lectura para este verano y nos ayudará a hacer "nuestra" lista de clásicos.



Altres llibres recomanats a la Cuca de Llum a l'etiqueta o tag  a l'arxiu del blog 




(Post amb 65 visites)



….

Catalunya té molta energia geotermal, no seria hora de fer-la servir per invernacles i per generar electricitat?

 

 
 

 
 
 
 

 
 
 
 

 
 Islàndia fa servir l'energia termal pel 80% de les seves necessitats energètiques.
 
 
 
(Mireu aquests vídeos, que tot i ser en anglés, trobareu molts suggeriments sobre l'ús de les aigües termals. 
 
Viscut en primera persona: En el moment de l'ampliació del metro fins a Sta Coloma de Gramanet vaig veure els vapors que sortien de les excavacions. L'enginyer em va confirmar que havien trobat una deu d'aigües calentes, com a tantes poblacions catalanes que s'anomenen "Caldes": Caldes de Boi, Caldes d'Estrach, Caldes de Montbui, Caldes de Malavella...

Per què no fer-la servir per generar electricitat??  Precisament ara que està caríssima??  Cuca de Llum)
 
 
Per a saber més:
 
 
 
__
 

L’historiador Baydal sobre el dret civil valencià: "Som una autonomia amb dret al dret històric (valencià), però l’Estat té por de donar-nos-el"

 

El cronista de València destaca que l’abolició dels furs, a més d’una pèrdua d’identitat, va implicar molts canvis en la vida diària dels valencians del segle XVIII
 
 
25 d'abril 2023 - A Punt NTC

El dret històric de comptar amb un marc jurídic propi, el dret civil valencià, que regula aspectes com ara les herències o el règim matrimonial, i que reivindica la Comunitat Valenciana, però que no reconeix l’Estat, "és un cas clar de la manca de veu valenciana i de la por que hi ha a l’Estat centralista espanyol a reconéixer-ho".

 
Així ho veu l’historiador i cronista de València Vicent Baydal, qui ha recordat que aquest és un dret històric, que va estar vigent al nostre territori, fins que, arran de la batalla d’Almansa, es va abolir el 1707

 

Baydal feia aquestes declaracions el dia en què es commemora aquella batalla de la Guerra de Successió i que va enfrontar les tropes de Felip d'Anjou amb les de Carles d'Àustria i que, a la llarga, va suposar la instauració de la monarquia borbònica a Espanya. En el cas dels valencians, sols uns mesos després d'aquella batalla del 25 d'abril del 1707 van perdre els furs, és a dir, una sèrie de drets històrics, molts dels quals encara no ha recuperat l'actual societat valenciana.

 
 En opinió de l’historiador, hui dia "hi ha una por clara en l’Estat" de reconèixer aquests drets. "Pensen, 'si donem una miqueta més als valencians, fins i tot estem canviant la fórmula de l’Estat'".

 

Mzgv,ojcvple, pel que fa al finançament. La Constitució diu que tots els espanyols som iguals, però els càntabres tenen més finançament que nosaltres", argumentava Vicent Baydal durant la seua intervenció en Les notícies¹ĥ del matí, coincidint amb el 25 d’abril.
Cada vegada que els valencians intentem alçar la veu, intenten dividir-nos des del govern central Vicent Baydal - Historiador En aquesta línia, l’historiador destacava que aquesta reivindicació ha aconseguit unir les forces polítiques valencianes, de conservadors i progressistes, un fet positiu per a la societat valenciana. En canvi, aquesta unió no es té en consideració per part del govern espanyol. "Cada vegada que els valencians intentem alçar la veu, intenten dividir-nos des del govern central", afegia.

 

 

Quan la televisió i la ràdio són eines útils per a aprendre llengua

 


 

Apunts de Llengua és un nou portal d’aprenentatge interactiu fruit de la col·laboració entre la Conselleria d’Educació i À Punt · Combina continguts breus i dinàmics de la ràdio i la televisió amb activitats de llengua
 
 
 
 Vilaweb - 30.04.2023 -

Sabeu d’on prové el mot fava? Sabeu què vol dir ser una miqueta fava? I no dir ni fava? Segurament no ho ha explicat mai ningú tan bé com Xavi Castillo en aquests cinquanta segons del programa Trau la llengua d’À Punt Televisió.

 

Aprendre català aprofitant vídeos de programes de televisió o àudios breus de programes de ràdio: aquesta és la proposta dels Apunts de Llengua, un portal web que es va posar en funcionament ara fa dos mesos. No és un recurs d’entreteniment, o no tan sols això: és un portal d’aprenentatge, per a millorar el nivell de català i fins i tot per a preparar-se per a les proves de qualsevol nivell.

 

Apunts de Llengua és fruit de la col·laboració entre la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport i la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (CVMC).

 

Què s’hi pot trobar, a Apunts de Llengua?

En primer lloc, el portal ens permet de fer una prova diagnòstica molt completa, per a saber quin nivell tenim i, per tant, quines activitats hem de triar. Els nivells són agrupats en tres: A1-A2 (nivell de principiant), B1-B2 (nivell intermedi) i C1-C2 (nivell superior), que es corresponen amb els del Marc Europeu Comú de Referència per a les Llengües.

 

Dins de cada nivell, podem triar les activitats suggerides, que van canviant; o bé les que hi ha classificades en tres àmbits: gramàtica, vocabulari i comprensió. A més, podem fer una prova específica del nivell, que ens serveix, orientativament, per a saber si ja estem preparats per a fer un examen oficial, per exemple.
 
 
Cada activitat consisteix en un vídeo o un àudio breu (majoritàriament, menys d’un minut) acompanyada molt sovint d’alguna activitat autocorrectiva de llengua. Si en l’activitat hi ha una pregunta concreta, l’usuari pot comprovar si l’ha encertada descarregant un arxiu de PDF amb la solució. Però moltes són interactives i progressives, de manera que per passar de pantalla cal respondre correctament els exercicis o comprovar-ne les solucions.
 
 
A més, a sota de cada vídeo hi ha la transcripció del contingut, de manera que l’aprenentatge es fonamenta en la visualització i l’audició del vídeo de televisió o d’un àudio de ràdio i la lectura de la transcripció.
 
 
Una visió oberta centrada en el País Valencià
Els continguts del portal són extrets de la televisió i la ràdio d’À Punt i la majoria són relacionats amb llocs, persones, costums, llibres, notícies, etc. del País Valencià. Hi trobem, per exemple, “La rebel·lió de les derivades”, una activitat a partir del documentari L’empremta de Joan Fuster, que serveix per a treballar els derivats i va acompanyada d’un exercici interactiu (i difícil) sobre la derivació. Hi ha també vuit vídeos sobre Enric Valor, cançons d’Obrint Pas, un minireportatge sobre les albades, una breu entrevista a Vicent Garcia Edo sobre el primer text català descobert al País Valencià, una reflexió sobre el poder de la música dels membres d’Obrint Pas

 

I al costat d’això, hi ha referències a continguts de tot el país, com ara un dictat d’un text de Mercè Rodoreda (“El dictat de les Camèlies”); una activitat per a aprendre dialectes amb les cançons d’Antònia Font, una explicació sobre el Paraulògic, recomanacions de llibres de tots els Països Catalans
 
 
 
Dissenyar-se l’itinerari propi
Aquests Apunts de Llengua poden servir per a preparar les proves oficials de coneixements, de manera que cadascú es pot dissenyar un itinerari propi, tant si és per a estudiar de manera autodidàctica com si és per a complementar la formació reglada dels cursos oficials.
 
Primer de tot, hem de saber quin nivell ens correspon. Podem fer la prova diagnòstica general o bé una de nivell, per exemple, la de l’intermedi. I, tot seguit, és recomanable que, d’una manera sistemàtica, fem activitats dels tres blocs proposats. En l’apartat de gramàtica hi trobarem activitats de pronoms relatius, noms, comparacions…, amb títols que relacionen el contingut del vídeo amb el tema estudiat. Per exemple, “El crim dels relatius”, amb un episodi de L’hora fosca, el programa televisiu sobre crims reals; “Marató de noms”, amb un fragment d’una locució d’esports de la ràdio; “Maleïdes comparacions”, amb un tros del programa de llibres Una habitació pròpia, que tractava sobre Wilt, de Tom Sharpe.

 

En el bloc de vocabulari, s’hi treballen aspectes com ara els barbarismes, paraules noves, derivació… Hi trobem, per exemple, l’activitat titulada “Barbarisme intrús”, a partir del programa de televisió Rosquilletres; o una altra per a aprendre un significat poc conegut del mot “avinguda”, a partir d’una notícia d’À Punt notícies relacionada amb l’oratge; o “L’art urbà: els murals”, un episodi de Trau la llengua, el programa que presentava Pepa Cases amb la participació de Xavi Castillo; i encara “Pandèmia de prefixos”, que aprofita un fragment del magazín radiofònic Pròxima parada per proposar una activitat relacionada amb la derivació.
 
 
Les activitats del darrer bloc, el de comprensió oral, són àudios o vídeos que s’han d’escoltar i entendre i, si escau, fer una activitat que hi tingui relació. N’hi ha de molt variats. Per exemple, “Saps què són les espardenyes?”, una activitat sobre els peixos a la llotja de Vinaròs; “Hem anat lluny”, amb una cançó de Sergi Contrí, a partir de la qual es proposa de redactar una carta…

 

I a més…
El portal també inclou un espai per al públic infantil, aprofitant els continguts de la Colla, el canal infantil en línia d’À Punt. A l’apartat “La colla”, hi trobem material específic per a infants, com ara aquest vídeo titulat “Per què s’extingeixen els animals?”, que ens proposa una activitat sobre gramàtica.
 
 
Apunts de Llengua també conté un microspai anomenat “El rebost”, en què cada dia es publiquen articles d’actualitat relacionats amb la llengua, novetats bibliogràfiques i agendes culturals. Avui, per exemple, hi podem trobar una extensa informació sobre el darrer llibre de poemes de Marc Granell. “El rebost” també inclou continguts interessants com ara aquests “Recursos per a redactar textos” o la “informació sobre proves de català”.
 

 


__

29 d’abril de 2023

Què vol dir terrorisme? De la històrica connotació positiva a l’abús per a acorralar la dissidència - un exemple excel.lent de manipulació.

 



La manipulació ideològica de la paraula “terrorista” l’ha convertida en un terme objectivament inservible i que hauríem de repudiar
 
Vilaweb - V.Partal - 27.04.2023

La utilització descaradament ideològica de la paraula “terrorisme” l’ha convertida en inservible a l’hora de fer una anàlisi de la realitat. Brian Jenkins, un dels analistes més seriosos del fenomen, ja va deixar ben clar fa anys que “dir que algú és terrorista depèn sobretot del nostre punt de vista polític” –si són dels nostres no seran mai terroristes. Per aquesta raó l’ús d’aquest mot avui dia implica un judici moral. Cosa que és important d’entendre perquè vol dir que si algú t’arrossega a fer creure que aquest o aquell és un terrorista, indirectament haurà aconseguit que interioritzes el seu punt de vista moral. Per això, d’ençà que el mot s’ha convertit en una arma propagandística contra qualsevol mena de dissidència, ha crescut la impossibilitat de prendre’s seriosament l’ús que se’n fa, per subjectiu. D’ací ve que molts mitjans anglosaxons, com ara Associated Press, eviten la paraula “terrorista” o “terrorisme”, en les notícies, pràctica que VilaWeb també segueix.

 

Per a entendre fins a quin punt l’expressió “terrorisme” ha estat manipulada, n’hi ha prou de repassar-ne els usos històrics. Tothom sap que la paraula va ser inventada per a definir el Regnat del Terror instaurat per la Revolució Francesa com a instrument de govern revolucionari. I això va fer que el terrorisme tingués connotacions molt positives, progressistes, en el curs de segles. Tant que algunes de les proclamacions de Robespierre resulten ben xocants en veient la connotació que han fet adquirir a la paraula avui: “El terror només és la justícia, ràpida, severa i inflexible; per tant, l’emanació de la virtut.” Per exemple.

 

 Aquesta accepció positiva del terme va ser viva fins a la Primera Guerra Mundial. Naródnaia Vólia, el petit grup de constitucionalistes russos que van oposar-se al tsarisme, es definien obertament com a terroristes i reclamaven l’acció violenta com una manera de fer “propaganda per la via dels fets”. El primer de març de 1881 van aconseguir d’assassinar el tsar Alexandre II i aquell atemptat va desfermar una onada d’admiradors per tot Europa que feien servir amb orgull la paraula “terrorista”. Alguns grups anarquistes van crear fins i tot una internacional que va ser responsable d’un nombre impressionant d’atemptats contra dirigents polítics de tot el món, i hom va teoritzar el tiranicidi com una manera plenament legítima de fer avançar la societat.
 
 
 Fins a la Primera Guerra Mundial el significat de la paraula no va començar a canviar. Tant en l’imperi otomà com en el dels Habsburg van ser grups nacionalistes els qui van adoptar les teories del terror –armenis, macedonis, serbis, bosnians com els de Mlada Bosna– i l’assassinat a Sarajevo de l’arxiduc va desencadenar la guerra. En aquella època el terrorisme encara era considerat més aviat una tècnica, però –com una manera de combatre els processos d’alliberament nacional– els nacionalismes opressors van començar a fer servir “terrorisme” negativament, per primera vegada.
 

Aquesta actitud es reforçà molt a la dècada dels anys trenta, quan “terrorisme” es va començar a fer servir per a descriure les pràctiques de repressió en massa i assassinats col·lectius de l’Alemanya nazi o la Unió Soviètica de Stalin. Mussolini encara va fer aquella famosa definició en què digué que el terrorisme era una qüestió d’higiene. Entre unes coses i altres, acabada la guerra, la paraula que pocs anys abans encara tenia una connotació progressista va començar a adquirir un tint negatiu.

 

Aleshores va arribar el procés de descolonització de l’Àfrica i Àsia, gairebé a tot arreu amb enfrontaments armats, i això va consolidar el tomb negatiu en l’accepció del terme. Curiosament, va passar en bona part per la por dels terroristes de ser etiquetats de terroristes. Per això es van començar a preferir expressions com ara “combatents per la llibertat” o “guerrillers” i es va posar molt l’èmfasi a negar una etiqueta que fins aleshores havia estat acceptada, fins i tot amb orgull.

 

El tombant fou quan Iàsser Arafat va parlar per primera vegada davant l’ONU el novembre del 1974 i va dir, enmig d’enormes aplaudiments dels delegats dels estats del tercer món: “La diferència entre un revolucionari i un terrorista només rau en la raó de la seua lluita. Qui es pose dempeus per una causa justa i lluite per la llibertat de la seua terra no podrà ser mai denunciat de terrorista.” La paraula havia canviat de significat. Però, curiosament, el darrer grup que sé que s’autoqualificava de terrorista és Lohamei Herut Yisrael, als anys quaranta, però –significativament– la traducció del seu nom és “Lluitadors per la llibertat d’Israel” i no pas “Terroristes per la llibertat d’Israel”.

 

Què va arribar després d’un tomb tan gran ja es podia esperar. “Terrorisme” ha esdevingut avui un vocable que fa servir qualsevol poder per a etiquetar negativament i acorralar qualsevol resistència –a més, amb el pas dels anys i cada vegada més, amb independència dels fets, cosa que és molt important.

 
The Terror Network, un llibre al·lucinant de Claire Sterling publicat l’any 1981, va servir per a posar en relleu aquesta nova era, la utilitat i l’ús del terme. Sterling es va inventar que tots els fenòmens terroristes i revolucionaris del món en realitat eren coordinats a l’ombra pel Kremlin i responien a un pla global i cohesionat. I això va fer que es començàs a fer servir “terrorisme” no solament en referència a la comissió d’atemptats. Per primera vegada algú podia ser “terrorista” de pensament i prou. I alhora es va embrutar l’etiqueta començant a penjar-la a tota mena de delinqüents per amagar una cosa que fins aleshores era clara, que el terrorisme és una acció política. D’aquesta manera i per aquesta raó, van començar a aparèixer en els mitjans mots com ara narcoterrorisme, per exemple. I tot plegat es va convertir en una lluita pel relat.
 
 
Finalment, a començament d’aquest segle els grans atemptats d’al-Qaida i més grups gihadistes als quals es va associar l’expressió “terrorista” han suscitat un estat d’opinió generalitzat que creu que el terrorisme ha de ser aixafat i és el principal enemic de la humanitat. No fou perquè sí que els Estats Units batejaren propagandísticament la segona invasió de l’Irac amb la denominació “Guerra contra el Terror”.
 
 
Amb tot plegat, aquests darrers anys han anat creixent dos fenòmens. L’un és la frivolitat amb què cada vegada la qualificació de terrorista es llança contra més gent. Als Estats Units els antifeixistes o els assaltants del Capitoli, cadascun en un espectre diferent de la vida política, han estat qualificats de terroristes. L’expressió “ecoterroristes” es fa servir cada dia més per atacar militants ecologistes. I la fiscalia espanyola qualifica el moviment independentista català de terrorista i queda tan tranquil·la. Aquesta seria, en tot cas, una tendència positiva en el sentit que tanta exageració acabaria fent obrir els ulls a la gent.
 

Però el problema és que aquesta tendència va acompanyada d’un ús cada vegada més freqüent i gratuït del terme “terrorista” per la policia i els tribunals. Fins al punt que tant hi fa si els fets encaixen o no en allò que havia estat la definició històrica del mot ni en l’ús de la violència. I al nostre país hem vist persones acusades de terrorisme pel fet de tenir un xiulet a casa; o ahir vam poder veure que uns ciutadans, els encausats de l’operació Judes, eren acusats de terrorisme, tot i que resulta que es mouen pel carrer en llibertat –i la contradicció, doncs, és ben òbvia: si són tan perillosos com caram és que són al carrer?

 

La cosa és greu. Aprofitant-se del relat creat aquestes darreres dècades, ara es va combinant una definició enormement ampla i vaga d’allò que seria terrorisme, on gairebé cap qualsevol activitat, amb un llindar enormement baix per a designar qualsevol persona de terrorista –ja no cal posar bombes ni dur pistoles ni formar part de cap grup armat perquè t’acusen de terrorista; els fets han deixat d’importar. I contra això hi ha tan sols el recurs de repudiar l’ús de la paraula, com fem en aquest diari, i de malfiar-se, per sistema, de qualsevol intent del poder polític, policial i judicial de qualificar algú de terrorista.

 

PS1. Evidentment, tot això que explique ve a tomb del fet que ahir es va saber que els detinguts del 23-S aniran a judici acusats de terrorisme. El meu suport i solidaritat amb tots: David Budria, Clara Borrero, Xavier Buigas, Alexis Codina, Edu Garzón, Ferran Jolis, Jordi Ros, Germinal Tomàs, Esther Canet, Sònia Pascual, Queralt Casoliva i Rafael Delgado.

PS2. Ahir era dijous, de manera que va tornar La tertúlia proscrita, en què Josep Costa i Albano-Dante Fachin van parlar a bastament d’aquesta qüestió i de més fets d’actualitat. La podeu veure ací.

 
 
__

25 d’abril de 2023

Ponsatí: La sentència Marra: el precedent que redueix el marge d’actuació de Llarena contra Ponsatí

 Ahir Ponsatí no va comparèixer devant el jutge Llarena

 

La sentència Marra: el precedent que redueix el marge d’actuació de Llarena contra Ponsatí
 
 
 Oriol Bäbler -  24.04.2023 - Vilaweb

El jutge instructor de la causa contra el procés independentista català, Pablo Llarena, va amb peus de plom en relació amb la situació de l’eurodiputada Clara Ponsatí, que ahir no es va presentar al Tribunal Suprem espanyol, on havia estat citada a declarar, acusada d’un delicte de desobediència per l’organització de l’1-O. “L’única cosa que hauria de fer és respectar el dret de la Unió Europea i tancar aquest procediment”, l’advertia l’advocat Gonzalo Boye, després de presentar un escrit al tribunal. Mentrestant, a Brussel·les Ponsatí entrava a les dependències del Parlament Europeu: “Sóc aquí perquè és la meva obligació representar els qui m’han votat i per a defensar la dignitat del Parlament Europeu […]. El jutge Llarena ha de fer un curset de dret europeu.”
 
Malgrat la incompareixença, Llarena no s’ha atrevit a reactivar l’ordre espanyola de detenció contra ella. El motiu? Ha topat amb jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). En el seu escrit, Boye –a més de recordar que no hi ha delicte, que els fets han prescrit i que Llarena no és el jutge predeterminat per llei– diu que, segons la sentència del cas Marra (2008), l’eurodiputada és protegida contra qualsevol acció judicial perquè la Comissió d’Afers Jurídics del Parlament Europeu té entre mans la seva petició d’empara.Malgrat la incompareixença, Llarena no s’ha atrevit a reactivar l’ordre espanyola de detenció contra ella. El motiu? Ha topat amb jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). En el seu escrit, Boye –a més de recordar que no hi ha delicte, que els fets han prescrit i que Llarena no és el jutge predeterminat per llei– diu que, segons la sentència del cas Marra (2008), l’eurodiputada és protegida contra qualsevol acció judicial perquè la Comissió d’Afers Jurídics del Parlament Europeu té entre mans la seva petició d’empara.Malgrat la incompareixença, Llarena no s’ha atrevit a reactivar l’ordre espanyola de detenció contra ella. El motiu? Ha topat amb jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). En el seu escrit, Boye –a més de recordar que no hi ha delicte, que els fets han prescrit i que Llarena no és el jutge predeterminat per llei– diu que, segons la sentència del cas Marra (2008), l’eurodiputada és protegida contra qualsevol acció judicial perquè la Comissió d’Afers Jurídics del Parlament Europeu té entre mans la seva petició d’empara.Malgrat la incompareixença, Llarena no s’ha atrevit a reactivar l’ordre espanyola de detenció contra ella. El motiu? Ha topat amb jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). En el seu escrit, Boye –a més de recordar que no hi ha delicte, que els fets han prescrit i que Llarena no és el jutge predeterminat per llei– diu que, segons la sentència del cas Marra (2008), l’eurodiputada és protegida contra qualsevol acció judicial perquè la Comissió d’Afers Jurídics del Parlament Europeu té entre mans la seva petició d’empara.
 Malgrat la incompareixença, Llarena no s’ha atrevit a reactivar l’ordre espanyola de detenció contra ella. El motiu? Ha topat amb jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). En el seu escrit, Boye –a més de recordar que no hi ha delicte, que els fets han prescrit i que Llarena no és el jutge predeterminat per llei– diu que, segons la sentència del cas Marra (2008), l’eurodiputada és protegida contra qualsevol acció judicial perquè la Comissió d’Afers Jurídics del Parlament Europeu té entre mans la seva petició d’empara.
 
“Quan s’ha exercit una acció contra un diputat europeu davant d’un jutge nacional i aquest ha estat informat que ha començat un procediment d’empara dels privilegis i immunitats d’aquest mateix diputat, com el que preveu l’article 6 del reglament intern [del Parlament Europeu], el jutge ha de suspendre el procediment judicial i sol·licitar al parlament que emeti la seva opinió tan aviat com sigui possible”, diu la sentència en qüestió.“Quan s’ha exercit una acció contra un diputat europeu davant d’un jutge nacional i aquest ha estat informat que ha començat un procediment d’empara dels privilegis i immunitats d’aquest mateix diputat, com el que preveu l’article 6 del reglament intern [del Parlament Europeu], el jutge ha de suspendre el procediment judicial i sol·licitar al parlament que emeti la seva opinió tan aviat com sigui possible”, diu la sentència en qüestió.“Quan s’ha exercit una acció contra un diputat europeu davant d’un jutge nacional i aquest ha estat informat que ha començat un procediment d’empara dels privilegis i immunitats d’aquest mateix diputat, com el que preveu l’article 6 del reglament intern [del Parlament Europeu], el jutge ha de suspendre el procediment judicial i sol·licitar al parlament que emeti la seva opinió tan aviat com sigui possible”, diu la sentència en qüestió.“Quan s’ha exercit una acció contra un diputat europeu davant d’un jutge nacional i aquest ha estat informat que ha començat un procediment d’empara dels privilegis i immunitats d’aquest mateix diputat, com el que preveu l’article 6 del reglament intern [del Parlament Europeu], el jutge ha de suspendre el procediment judicial i sol·licitar al parlament que emeti la seva opinió tan aviat com sigui possible”, diu la sentència en qüestió.“Quan s’ha exercit una acció contra un diputat europeu davant d’un jutge nacional i aquest ha estat informat que ha començat un procediment d’empara dels privilegis i immunitats d’aquest mateix diputat, com el que preveu l’article 6 del reglament intern [del Parlament Europeu], el jutge ha de suspendre el procediment judicial i sol·licitar al parlament que emeti la seva opinió tan aviat com sigui possible”, diu la sentència en qüestió.
“Quan s’ha exercit una acció contra un diputat europeu davant d’un jutge nacional i aquest ha estat informat que ha començat un procediment d’empara dels privilegis i immunitats d’aquest mateix diputat, com el que preveu l’article 6 del reglament intern [del Parlament Europeu], el jutge ha de suspendre el procediment judicial i sol·licitar al parlament que emeti la seva opinió tan aviat com sigui possible”, diu l“Quan s’ha exercit una acció contra un diputat europeu davant d’un jutge nacional i aquest ha estat informat que ha començat un procediment d’empara dels privilegis i immunitats d’aquest mateix diputat, com el que preveu l’article 6 del reglament intern [del Parlament Europeu], el jutge ha de suspendre el procediment judicial i sol·licitar al parlament que emeti la seva opinió tan aviat com sigui possible”, diu la sentència en qüestió. ....  (article interessant i llarg, per acabar-lo cliqueu:)
 
 
...............
 
 
 La defensa de Ponsatí adverteix que la petició d'empara que ha fet per la seva detenció paralitza el procés judicial 
 Pablo Llarena, i l'advocat Gonzalo Boye sobre funcionament de la justícia europea. L'advocat ha advertit al jutge que un cop el Parlament Europeu ha comunicat oficialment que ha tramitat la petició d'empara que va presentar l'eurodiputada Clara Ponsatí arran la seva detenció a Barcelona, el procediment judicial contra ella s'ha de suspendre fins que l'Eurocambra emeti el seu parer. L'endemà mateix de la detenció de Ponsatí, la presidenta del Parlament, Roberta Metsola, va anunciar davant del ple que havia tramitat la petició d'empara de Ponsatí. Nou torcebraç entre el jutge instructor del procés, Pablo Llarena, i l'advocat Gonzalo Boye sobre funcionament de la justícia europea. L'advocat ha advertit al jutge que un cop el Parlament Europeu ha comunicat oficialment que ha tramitat la petició d'empara que va presentar l'eurodiputada Clara Ponsatí arran la seva detenció a Barcelona, el procediment judicial contra ella s'ha de suspendre fins que l'Eurocambra emeti el seu parer. L'endemà mateix de la detenció de Ponsatí, la presidenta del Parlament, Roberta Metsola, va anunciar davant del ple que havia tramitat la petició d'empara de Ponsatí.
Nou torcebraç entre el jutge instructor del procés, Pablo Llarena, i l'advocat Gonzalo Boye sobre funcionament de la justícia europea. L'advocat ha advertit al jutge que un cop el Parlament Europeu ha comunicat oficialment que ha tramitat la petició d'empara que va presentar l'eurodiputada Clara Ponsatí arran la seva detenció a Barcelona, el procediment judicial contra ella s'ha de suspendre fins que l'Eurocambra emeti el seu parer. L'endemà mateix de la detenció de Ponsatí, la presidenta del Parlament, Roberta Metsola, va anunciar davant del ple que havia tramitat la petició d'empara de PonsatíNou torcebraç entre el jutge instructor del procés, Pablo Llarena, i l'advocat Gonzalo Boye sobre funcionament de la justícia europea. L'advocat ha advertit al jutge que un cop el Parlament Europeu ha comunicat oficialment que ha tramitat la petició d'empara que va presentar l'eurodiputada Clara Ponsatí arran la seva detenció a Barcelona, el procediment judicial contra ella s'ha de suspendre fins que l'Eurocambra emeti el seu parer. L'endemà mateix de la detenció de Ponsatí, la presidenta del Parlament, Roberta Metsola, va anunciar davant del ple que havia tramitat la petició d'empara de Ponsatí.

Nou torcebraç entre el jutge instructor del procés, Pablo Llarena, i l'advocat Gonzalo Boye sobre funcionament de la justícia europea. L'advocat ha advertit al jutge que un cop el Parlament Europeu ha comunicat oficialment que ha tramitat la petició d'empara que va presentar l'eurodiputada Clara Ponsatí arran la seva detenció a Barcelona, el procediment judicial contra ella s'ha de suspendre fins que l'Eurocambra emeti el seu parer. L'endemà mateix de la detenció de Ponsatí, la presidenta del Parlament, Roberta Metsola, va anunciar davant del ple que havia tramitat la petició d'empara de Ponsatí. Malgrat que la comunicació de la presidenta va ser pública i fins i tot va donar peu a un agre debat, el jutge no es va donar per assabentat i ara ha respost a la defensa demanant a Ponsatí que aporti la justificació documental del seu recurs, així com la traducció del mateix.

 

El 28 de març, després de ser detinguda a Barcelona i conduïda davant del jutge de guàrdia, se li va comunicar a l'eurodiputada que aquest dilluns s'havia de presentar davant de Llarena. Això no obstant, Ponsatí no ha comparegut. La seva defensa ha argumentat a través d'un escrit presentat al Suprem que el 4 d'abril, una setmana després de la detenció de la consellera, la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, va remetre comunicació oficial confirmant que havia obert el procediment d'empara i havia enviat la seva petició al Comitè d'Afers Jurídics, tal i com havia anunciat davant del ple una setmana abans. De fet, aquell ple va donar peu a un cara a cara entre Ponsatí i Metsola i una picabaralla a l'hemicicle amb eurodiputats espanyols. Aquesta decisió consta a la web de l'Eurocambra.

Procediment suspès

La defensa de Ponsatí ha recorregut a una sentència de la Gran Sala del Tribunal de Justícia de la UE del 2008 en què s'apel·la a la "cooperació lleial entre les institucions comunitàries  i les autoritats nacionals", especialment quan es tractat de les autoritats judicials. Aquella sentència adverteix que "quan s'ha exercitat una acció contra un diputat europeu davant d'un jutge nacional i aquest ha estat informat que s'ha iniciat un procediment d'empara dels privilegis i immunitats d'aquest mateix diputat, el referit jutge ha de suspedre el procediment judicial i sol·licitar al Parlament que emeti la seva opinió amb la major brevetat".

Boye adverteix que aquesta jurisprudència obliga Llarena a "suspendre el procediment judicial", la qual cosa representa "deixar sense efecte la citació" d'aquest dilluns, així com la resta de mesures restrictives dels drets de l'eurodiputada.


Cinc dies

La defensa de Ponsatí, que assenyala a més que l'eurodiputada tenia compromisos aquest dilluns al Parlament Europeu que impedien la seva presència a Madrid, recorda també els diferents procediments oberts davant de la justícia europea sobre la immunitat dels eurodiputats de Junts, així com per vulneració de de diferents drets fonamentals dels exiliats i sobre la competència del Suprem.

Com a resposta, el jutge ha donat cinc dies a la defensa de Ponsatí per aportar la documentació que demostri que ha presentat la demanda d'empara i perquè presenti la traducció a l'espanyol del document en anglès que ha incorporat al seu escrit amb la comunicació oficial de Metsola.


Procediment suspès

La defensa de Ponsatí ha recorregut a una sentència de la Gran Sala del Tribunal de Justícia de la UE del 2008 en què s'apel·la a la "cooperació lleial entre les institucions comunitàries  i les autoritats nacionals", especialment quan es tractat de les autoritats judicials. Aquella sentència adverteix que "quan s'ha exercitat una acció contra un diputat europeu davant d'un jutge nacional i aquest ha estat informat que s'ha iniciat un procediment d'empara dels privilegis i immunitats d'aquest mateix diputat, el referit jutge ha de suspedre el procediment judicial i sol·licitar al Parlament que emeti la seva opinió amb la major brevetat".

Boye adverteix que aquesta jurisprudència obliga Llarena a "suspendre el procediment judicial", la qual cosa representa "deixar sense efecte la citació" d'aquest dilluns, així com la resta de mesures restrictives dels drets de l'eurodiputa

 Amb això damunt la taula, Llarena ha decidit de donar un termini de cinc dies a la defensa de Ponsatí perquè aporti tota la documentació que acredita la petició d’empara –traduïda a l’espanyol, perquè Boye l’ha presentada en l’anglès original– i alhora ha donat el mateix termini a la fiscalia, l’advocacia de l’estat espanyol i l’acusació particular –que l’exerceix el partit d’extrema dreta Vox– perquè expressin la seva posició.Amb això damunt la taula, Llarena ha decidit de donar un termini de cinc dies a la defensa de Ponsatí perquè aporti tota la documentació que acredita la petició d’empara –traduïda a l’espanyol, perquè Boye l’ha presentada en l’anglès original– i alhora ha donat el mateix termini a la fiscalia, l’advocacia de l’estat espanyol i l’acusació particular –que l’exerceix el partit d’extrema dreta Vox– perquè expressin la seva posició.Amb això damunt la taula, Llarena ha decidit de donar un termini de cinc dies a la defensa de Ponsatí perquè aporti tota la documentació que acredita la petició d’empara –traduïda a l’espanyol, perquè Boye l’ha presentada en l’anglès original– i alhora ha donat el mateix termini a la fiscalia, l’advocacia de l’estat espanyol i l’acusació particular –que l’exerceix el partit d’extrema dreta Vox– perquè expressin la seva posició.Amb això damunt la taula, Llarena ha decidit de donar un termini de cinc dies a la defensa de Ponsatí perquè aporti tota la documentació que acredita la petició d’empara –traduïda a l’espanyol, perquè Boye l’ha presentada en l’anglès original– i alhora ha donat el mateix termini a la fiscalia, l’advocacia de l’estat espanyol i l’acusació particular –que l’exerceix el partit d’extrema dreta Vox– perquè expressin la seva posició.La defensa de Ponsatí adverteix que la petició d'empara que ha fet per la seva detenció paralitza el procés judicial

La defensa de Ponsatí adverteix que la petició d'empara que ha fet per la seva detenció paralitza el procés judicia

.....Amb això damunt la taula, Llarena ha decidit de donar un termini de cinc dies a la defensa de Ponsatí perquè aporti tota la documentació que acredita la petició d’empara –traduïda a l’espanyol, perquè Boye l’ha presentada en l’anglès original– i alhora ha donat el mateix termini a la fiscalia, l’advocacia de l’estat espanyol i l’acusació particular –que l’exerceix el partit d’extrema dreta Vox– perquè expressin la seva posició.Boye avisa Llarena que l'Eurocambra el lliga de mans amb Ponsatí i el jutge no es dona per assabentatBoye avisa Llarena que l'Eurocambra el lliga de mans amb Ponsatí i el jutge no es dona per assabent

Boye avisa Llarena que l'Eurocambra el lliga de mans amb Ponsatí i el jutge no es dona per assabentat


El 29 de març proppassat, l’endemà de la detenció de Ponsatí, la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, va anunciar al ple de la cambra que havia tramitat la petició d’empara de la immunitat i que l’havia derivat a la Comissió d’Afers Jurídics –d’acord amb l’article 9 del reglament–, que dirigeix l’eurodiputat de Ciutadans Adrián Vázquez. Amb això, Metsola ja va fer més que l’ex-president David Sassoli, que l’octubre de 2019 –abans de la sentència Junqueras del TJUE– s’havia negat a tramitar una petició d’uns quants eurodiputats en nom d’Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Toni Comín.Amb això damunt la taula, Llarena ha decidit de donar un termini de cinc dies a la defensa de Ponsatí perquè aporti tota la documentació que acredita la petició d’empara –traduïda a l’espanyol, perquè Boye l’ha presentada en l’anglès original– i alhora ha donat el mateix termini a la fiscalia, l’advocacia de l’estat espanyol i l’acusació particular –que l’exerceix el partit d’extrema dreta Vox– perquè expressin la seva posició

La petició d’em

El 29 de març proppassat, l’endemà de la detenció de Ponsatí, la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, va anunciar al ple de la cambra que havia tramitat la petició d’empara de la immunitat i que l’havia derivat a la Comissió d’Afers Jurídics –d’acord amb l’article 9 del reglament–, que dirigeix l’eurodiputat de Ciutadans Adrián Vázquez. Amb això, Metsola ja va fer més que l’ex-president David Sassoli, que l’octubre de 2019 –abans de la sentència Junqueras del TJUE– s’havia negat a tramitar una petició d’uns quants eurodiputats en nom d’Oriol Junqueras, Carles Puigdemont

Amb això damunt la taula, Llarena ha decidit de donar un termini de cinc dies a la defensa de Ponsatí perquè aporti tota la documentació que acredita la petició d’empara –traduïda a l’espanyol, perquè Boye l’ha presentada en l’anglès original– i alhora ha donat el mateix termini a la fiscalia, l’advocacia de l’estat espanyol i l’acusació particular –que l’exerceix el partit d’extrema dreta Vox– perquè expressin la 

El 29 de març proppassat, l’endemà de la detenció de Ponsatí, la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, va anunciar al ple de la cambra que havia tramitat la petició d’empara de la immunitat i que l’havia derivat a la Comissió d’Afers Jurídics –d’acord amb l’article 9 del reglament–, que dirigeix l’eurodiputat de Ciutadans Adrián Vázquez. Amb això, Metsola ja va fer més que l’ex-president David Sassoli, que l’octubre de 2019 –abans de la sentència Junqueras del TJUE– s’havia negat a tramitar una petició d’uns quants eurodiputats en nom d’Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Toni Co

Amb això damunt la taula, Llarena ha decidit de donar un termini de cinc dies a la defensa de Ponsatí perquè aporti tota la documentació que acredita la petició d’empara –traduïda a l’espanyol, perquè Boye l’ha presentada en l’anglès original– i alhora ha donat el mateix termini a la fiscalia, l’advocacia de l’estat espanyol i l’acusació particular –que l’exerceix el partit d’extrema dreta Vox– perquè expressin la seva posició.

La petició d’empara

El 29 de març proppassat, l’endemà de la detenció de Ponsatí, la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, va anunciar al ple de la cambra que havia tramitat la petició d’empara de la immunitat i que l’havia derivat a la Comissió d’Afers Jurídics –d’acord amb l’article 9 del reglament–, que dirigeix l’eurodiputat de Ciutadans Adrián Vázquez. Amb això, Metsola ja va fer més que l’ex-president David Sassoli, que l’octubre de 2019 –abans de la sentència Junqueras del TJUE– s’havia negat a tramitar una petició d’uns quants eurodiputats en nom d’Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Toni Comín.


“Quan s’ha exercit una acció contra un diputat europeu davant d’un jutge nacional i aquest ha estat informat que ha començat un procediment d’empara dels privilegis i immunitats d’aquest mateix diputat, com el que preveu l’article 6 del reglament intern [del Parlament Europeu], el jutge ha de suspendre el procediment judicial i sol·licitar al parlament que emeti la seva opinió tan aviat com sigui possible”, diu la sentència en qüestió.“Quan s’ha exercit una acció contra un diputat europeu davant d’un jutge nacional i aquest ha estat informat que ha començat un procediment d’empara dels privilegis i immunitats d’aquest mateix diputat, com el que preveu l’article 6 del reglament intern [del Parlament Europeu], el jutge ha de suspendre el procediment judicial i sol·licitar al parlament que emeti la seva opinió tan aviat com sigui possible”, diu la sentència en qüestió.“Quan s’ha exercit una acció contra un diputat europeu davant d’un jutge nacional i aquest ha estat informat que ha començat un procediment d’empara dels privilegis i immunitats d’aquest mateix diputat, com el que preveu l’article 6 del reglament intern [del Parlament Europeu], el jutge ha de suspendre el procediment judicial i sol·licitar al parlament que emeti la seva opinió tan aviat com sigui possible”, diu la sentència en qüestió.“Quan s’ha exercit una acció contra un diputat europeu davant d’un jutge nacional i aquest ha estat informat que ha començat un procediment d’empara dels privilegis i immunitats d’aquest mateix diputat, com el que preveu l’article 6 del reglament intern [del Parlament Europeu], el jutge ha de suspendre el procediment judicial i sol·licitar al parlament que emeti la seva opinió tan aviat com sigui possible”, diu la sentència en qüestió.Malgrat la incompareixença, Llarena no s’ha atrevit a reactivar l’ordre espanyola de detenció contra ella. El motiu? Ha topat amb jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). En el seu escrit, Boye –a més de recordar que no hi ha delicte, que els fets han prescrit i que Llarena no és el jutge predeterminat per llei– diu que, segons la sentència del cas Marra (2008), l’eurodiputada és protegida contra qualsevol acció judicial perquè la Comissió d’Afers Jurídics del Parlament Europeu té entre mans la seva petició d’empara.Malgrat la incompareixença, Llarena no s’ha atrevit a reactivar l’ordre espanyola de detenció contra ella. El motiu? Ha topat amb jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). En el seu escrit, Boye –a més de recordar que no hi ha delicte, que els fets han prescrit i que Llarena no és el jutge predeterminat per llei– diu que, segons la sentència del cas Marra (2008), l’eurodiputada és protegida contra qualsevol acció judicial perquè la Comissió d’Afers Jurídics del Parlament Europeu té entre mans la seva petició d’empara.Malgrat la incompareixença, Llarena no s’ha atrevit a reactivar l’ordre espanyola de detenció contra ella. El motiu? Ha topat amb jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). En el seu escrit, Boye –a més de recordar que no hi ha delicte, que els fets han prescrit i que Llarena no és el jutge predeterminat per llei– diu que, segons la sentència del cas Marra (2008), l’eurodiputada és protegida contra qualsevol acció judicial perquè la Comissió d’Afers Jurídics del Parlament Europeu té entre mans la seva petició d’empara.“Quan s’ha exercit una acció contra un diputat europeu davant d’un jutge nacional i aquest ha estat informat que ha començat un procediment d’empara dels privilegis i immunitats d’aquest mateix diputat, com el que preveu l’article 6 del reglament intern [del Parlament Europeu], el jutge ha de suspendre el procediment judicial i sol·licitar al parlament que emeti la seva opinió tan aviat com sigui possible”, diu la sentència en qüestió.“Quan s’ha exercit una acció contra un diputat europeu davant d’PER A  SABER-NE  MÉS:
 
 
 





_____