Vilaweb - 26.06.2025
Veieu el vídeo de l'intervenció de Sara Llobell:
Hi ha moltes maneres de comprovar que el franquisme continua latent i que hi ha un deep state que té vida pròpia i que actua al marge del poder polític. Fa uns dies vam saber que el general Fernando Alejandre, cap d'Estat Major de la Defensa (Jemad) el 2017, va activar unilateralment, encara que després va recular, un pla per intervenir militarment Catalunya. El militar ho ha explicat en un llibre, i el govern espanyol només ha contestat al diputat Jon Iñarritu que ho considera gravíssim, encara que ho ignora completament. No entraré en el tema de la sentència del procés emesa pel Tribunal Suprem, però a hores d'ara ja són molts els juristes que consideren que no va ser conforme a dret i que es van exagerar les condemnes.
Per no parlar de la renovació del Tribunal Constitucional a la qual està obligat el Consell General del Poder Judicial per mandat constitucional, i que aquest òrgan directament es tira a l'esquena. Aquí hi ha els membres conservadors del CGPJ, de fet els denominats progressistes tenen poc d'aquest terme, bloquejant-ho i ja s'han complert dos mesos de la violació. Tot, per mantenir la majoria en el TC i utilitzant com a moneda de canvi la sedició acordada pel govern espanyol amb Esquerra Republicana. Fins que no s'entri a fons en la desjudicialització de la política, no es tornarà els jutges al seu lloc i no passaran a ser un dels poders de l'Estat, no com són ara, l'únic poder de l'Estat.
 |
Espar va destacar per la seva implicació en els fets del Palau de la Música, a principis dels anys 60, que van acabar amb la detenció de Jordi Pujol. Coincidint amb la visita de Franco a l'auditori de Domènech i Montaner, per commemorar el centenari del naixement del poeta Joan Maragall, Espar Ticó va ser el primer d'un grup de joves catalanistes en alçar-se i cantar el cant de la Senyera, tot i que ho havien prohibit.
Molts polítics i líders independentistes han volgut expressar el seu condol a la família d'Espar. Una de les primeres reaccions ha arribat des d'Òmnium. El seu president Xavier Antich ha recuperat una entrevista a Espar, a qui s'ha referit com a una persona imprescindible.
“Deixem-nos de si hi arribarem o no hi arribarem. El que cal és anar-hi. I nosaltres hi anem!”. Hi ha gent que parla i gent que fa: la que fa, és activista, i construeix per avançar. És gent imprescindible.
— xavier antich (@XavierAntich) August 20, 2022
Com Josep Espar Ticó: honor i glòria!
VÍDEO: https://t.co/MnjKci2gTw pic.twitter.com/wqc2j6ZEFT
Des de Junts, el seu secretari general, Jordi Turull ha
resumit en el seu missatge la importància de la figura d'Espar: "Molt
colpit per la mort d’en Josep Espar Ticó. L’Espar ha estat d’aquelles
persones i d’aquella generació que davant persecucions i prohibicions de
tota mena, se la van jugar i van fer possible salvar molt més que els
mots. Un patriota de cap a peus. Un gran referent. DEP", ha escrit en una piulada.
Els consellers Joaquim Forn i Josep Rull s'han acomiadat d'Espar a través de les xarxes, tot destacant el seu patriotisme. "Josep Espar Ticó era un patriota català. Amb totes les lletres. Un activista infatigable, compromès amb el país, en els moments més durs de la Dictadura Franquista (el seu paper en els Fets del Palau el 1960 és impressionant) i sempre. Un referent. Una força inspiradora. ACS", ha escrit Rull, recordant la seva implicació en els Fets del Palau.
___
Aquestes darreres setmanes, Lluís Llach s’ha vist involucrat amb diverses polèmiques a Twitter. Lluny d’amagar-se o callar, Llach ens obre les portes de casa per explicar-se més enllà dels 280 caràcters que permet Twitter. Amb ell parlem de la situació actual de l’independentisme, com hem arribat fins aquí i què s’ha de fer a partir d’ara. Llach és dur amb els partits independentistes. Es mostra decebut. Especialment, amb Esquerra Republicana i amb Oriol Junqueras. “Em trobo que Junqueras ha fet un gir, i ara ells van en direcció contrària al que defensàvem tots plegats fa cinc anys.”
—Sembla que cada vegada hi ha més crispació a les xarxes. Us
preocupa que hi hagi aquest nerviosisme i aquests atacs dins
l’independentisme?
—No és cap bon senyal. És una demostració que l’independentisme està
molt tensat. Em sorprèn que una fotografia i la frase “m’ha fet pensar”
tinguin aquestes conseqüències. Pensar és una cosa que hauríem de fer
tots, contínuament. Ningú, ni de dretes ni d’esquerres, hauria de
renunciar a pensar sobre qualsevol cosa. Els atacs? Els entenc fins a un
cert punt. La gent d’Esquerra Republicana sempre m’ha vist com algú
proper, i tenen tota la raó, però no estic d’acord amb la direcció que
han agafat ara. I no sóc l’únic, i això fa que hi hagi molts de nervis.
Saben que tenen un peu fora de lloc, o tots dos, segons com. Entenc que
agafin qualsevol cosa per atacar-me. Jo tinc la consciència molt
tranquil·la.
___
per Pep Martí, 23 d'agost de 2020"Sincerament, no he pogut perdonar els qui van matar el pare"
"La guerra, més que civil, va ser contra Catalunya: a la batalla de l'Ebre es va voler eliminar joventut catalana"
"A tots els pobles hi ha dretes avançades i esquerres avançades i aquesta realitat s'ha de recomposar sobre la base d'ERC d'una banda, i del que ve de Convergència de l'altra"
"Després de Prat de la Riba i Francesc Macià, l'únic líder fort que ha sorgit ha estat Jordi Pujol"
És en aquest sentit que l'ànima de la UDC de Carrasco no és precisament la d'un catch-all party amb vocació de força majoritària, sinó la d’un partit petit, amb una construcció ideològica que, en aquells anys summament difícils i convulsos, el condemnava a ser minoritari i a esdevenir un partit incòmode, amb uns líders que no podrien exercir el poder directament, però que tindrien una força moral i d’influència determinant.
Ningú no es pot apropiar del llegat, del pensament, de la trajectòria cívica de Manuel Carrasco i Formiguera ni fer-ne lectures esbiaixades, interessades i parcials, perquè és patrimoni de tothom
Hi ha una gran mancança de coherència, en gran part de la política catalana, entre el que es diu i el que es fa, la qual cosa genera molt de desconcert i desafecció en el si de la majoria social independentista. La reculada històrica perpetrada de l’octubre del 2017 ençà, les apostes per taules de diàleg inexistents, l’intent de diluir el valor de l’1-O i de donar-lo per amortitzat i l’opció clara per un nou autonomisme de la gestió quotidiana han narcotitzat l’electorat. I, tanmateix, la declaració del 27 d’octubre és vigent i la podrem fer efectiva quan recuperem la unitat de les institucions, partits, entitats i ciutadania que ens va portar a l’èxit del primer d’octubre; aquesta és la missió del Consell per la República. En definitiva, quan torni a posar-se l’ideal de la República Catalana al centre de l’agenda política, i els ideals no es negocien.
Podem estar convençuts que la coherència vital i política de Manuel Carrasco i Formiguera li hauria portat a estar en la gènesi i en el desenvolupament del referèndum de l’1-O. A participar-hi des de l’acció política, des de la tribuna, a peu de carrer i de col·legi electoral, amb generositat, compromesament.
També hauria participat i participaria, sense defallença, en institucions unitàries, com és el Consell per la República Catalana, com són totes les manifestacions públiques que, a la Meridiana i a tantes places i carrers de Catalunya, encara avui, malgrat l’intent persistent de desmobilització des de les instàncies oficials, perviuen en defensa de l’aplicació del mandat de l’1-O, i també per a la denúncia de tota la repressió desfermada als darrers anys contra el moviment independentista català.
Ningú no es pot apropiar del llegat, del pensament, de la trajectòria cívica de Manuel Carrasco i Formiguera ni fer-ne lectures esbiaixades, interessades i parcials, perquè és patrimoni de tothom, i cal que deixem que, com tantes altres persones que van viure i van morir per salvar-nos la vida, la identitat i la dignitat, inspiri els qui compartim l’ideal de l’alliberament nacional de Catalunya, els qui creiem, encara amb més força, que no hem de deixar-nos seduir per l’interès de part i hem d’enllestir la feina d’assolir la República Catalunya que necessitem i que mereixem com a poble, després de tantes desfetes.
