Podeu veure el vídeo amb els comentaris de C. Puigdemont a la Sentència del TJUE publicada aquest matí 31 de gener 2023, sobre les 'prejudicials' del jutge Llarena. Cliqueu:
___
31 de gener del 2023
Matt Qvortrup: “Si voleu la independència, aniria a cercar els americans abans que la UE”. Article molt recomanat.
Entrevista a l'expert en referèndums i independències, autor del lúcid 'Vull ser lliure. Guia pràctica per a fer un país nou'
Matt Qvortrup, nascut a Dinamarca, és professor de ciències polítiques a la Universitat de Coventry, és expert en referèndums –n’ha escrit una desena de llibres– i independències. El darrer llibre és I want to break free. A practical guide to making a new country (Vull ser lliure. Guia pràctica per a fer un nou país)
(Manchester University Press). En aquest lúcid llibre de 165 petites
pàgines, el doctor per la Universitat d’Oxford Matt Qvortrup parla a
partir de l’experiència, i no solament de l’aula: ha estat assessor en
processos d’independència al Sudan del Sud, Bougainville, el Sàhara
Occidental, coneix de prop el cas ucraïnès, irlandès, escocès, de les
illes Fèroe i molts més, i el seu llibre és ple de referències personals
i anècdotes viscudes, que el fan llegidor. Qvortrup també ha estat
assessor del govern de Tony Blair i del Departament d’Interior britànic.
Coneixedor del cas català, que surt citat al llibre, el senyor Qvortrup
ha atès VilaWeb per telèfon d’Austràlia estant.
—Per què teniu tant d’interès en les independències dels països?
—Sóc nascut a Dinamarca, fill de mestres, de nen vaig viure al Canadà, i a dotze anys em va interessar el cas de Quebec. Vivia a la part anglòfona del Canadà, i la gent ho veia com un sacrilegi. Després vaig estudiar ciències polítiques, i dret, vaig estudiar a Oxford. I el Foreign Office anglès em va demanar que els aconsellés en aquests afers. En certa manera, d’ençà que tinc dotze anys que m’hi dedico.
—Sóc nascut a Dinamarca, fill de mestres, de nen vaig viure al Canadà, i a dotze anys em va interessar el cas de Quebec. Vivia a la part anglòfona del Canadà, i la gent ho veia com un sacrilegi. Després vaig estudiar ciències polítiques, i dret, vaig estudiar a Oxford. I el Foreign Office anglès em va demanar que els aconsellés en aquests afers. En certa manera, d’ençà que tinc dotze anys que m’hi dedico.
—He vist que també vau ser cap del Gun Crime Section del govern britànic?
—Època de Tony Blair, i vaig ser assessor del govern. Hi havia gent
assassinada a trets a Londres, i es va haver de gestionar com treure les
pistoles del carrer.
—El 2022 vau escriure el llibre Vull ser lliure. Guia pràctica per a fer un nou país, i dieu que és pensat per als lectors que volen que el seu país s’independitzi.
—Exacte. Maquiavel va escriure un llibre per als qui volien convertir-se
en prínceps, i com fer-ho. Si ho fas, aprendràs com comportar-te, a
vegades de maneres estranyes. Doncs si vols ser un país independent,
hauràs de ser tan cínic com el príncep de Maquiavel. És millor ser temut
que no estimat. Si vols crear el teu país, hauràs de ser dur, i fer
coses que no són populars. És difícil de fer. Hi ha aspectes legals,
econòmics, polítics, internacionals. I fer que tot plegat vagi a l’una
no és fàcil. I no és tant una qüestió legal, com tenir aliances al teu
costat, aliats que tinguin incentius per a donar-te suport. Quan
Islàndia va independitzar-se, Dinamarca no hi estava gaire disposada,
però Islàndia va convèncer els americans oferint-los una base.
Necessites amics als llocs de poder si vols ser independent.
—Frase del llibre: “Els catalans potser no van ser independents perquè Espanya i la Unió Europea no eren enemics.”
—T’has d’assegurar que hi hagi gent que et doni suport. En el cas
d’Escòcia, per exemple, ara poden tenir la UE de cara, perquè els
europeus poden tenir l’incentiu que, amb la independència, Escòcia torni
a la UE. Catalunya no solament ha de fer un referèndum, o controlar el
territori, sinó que, per a ser independent, la cosa més important és
trobar aliats poderosos. Per exemple, Gran Bretanya va ajudar Noruega a
condició que el nou país fos una monarquia constitucional, i no una
república. La Gran Bretanya va creure que a Escandinàvia serien un aliat
útil, enfront d’una Suècia poderosa una altra vegada. Has de trobar un
poder que et doni suport. Kossove és un altre exemple. Va ser capaç
d’oferir a la UE, França, Anglaterra, i els Estats Units accés al seu
territori, a tocar de Sèrbia, és a dir, a tocar de Rússia. Als catalans
els diria que la cosa més difícil que teniu davant no és l’aspecte
legal. Un estat independent és legal si pot controlar el seu territori,
té una població definida i unes fronteres definides i pot exercir les
funcions d’un estat: cobrar imposts, impartir justícia, etcètera. I
Catalunya tot això ja ho té. El que no té, de moment, són els grans
protagonistes donant-li suport. Aquests són els deures que teniu. Si fos
conseller del govern català, els diria això.
—I quins països cercaríeu com a aliats dels catalans? Països
dins la Unió Europea? Rússia? La Xina? Els Estats Units? On hauria
d’anar, Catalunya?
—Els Estats Units serien els bons. Si vas a buscar Rússia, o la Xina, en
pagaràs un preu. Potser també pensaria en el Regne Unit, ara fora de la
Unió Europea. Seria un bon lloc per començar. I fer lobby
allà. Podrien estar més oberts a nous països com Catalunya, tot i que
tenen el seu problema amb Escòcia, però podria ser un punt de partida.
Ara, els americans són el jugador més important. Com a norma general, al
món occidental, ningú no és independent si no té el suport de França,
el Regne Unit i els Estats Units. Ací no és qüestió d’apel·lar als drets
d’autodeterminació, drets molt bonics, però amb els quals no pagues les
factures. Has de veure quins són els interessos comercials que pots
oferir, i en aquests moments, en vista d’això que fa Rússia, quines
raons militars pots adduir perquè et donin suport. Sé que Puigdemont
parla de democràcia, i això està molt bé, però al final no és qüestió de
principis filosòfics i tampoc no es pot dir que a Espanya hi hagi una
opressió generalitzada. Allò que importa és si pots presentar un cas que
agradi als americans, britànics i francesos. I que sigui del seu
interès polític i econòmic.
—La UE és una causa perduda per als catalans, doncs? Seria
millor que convencéssim els americans, i els americans ja convenceran la
UE? No hi ha esperança dins la UE?
—Exacte. Així ho crec. Espanya és un dels socis de la UE. Sé que Espanya no reconeix Kossove, uns altres de la UE sí, i que alguns socis de la UE comencen a impacientar-se amb Espanya. Però crec que la UE hauria de ser la vostra última carta. Si voleu la independència, aniria a cercar els americans abans que la Unió Europea.
—Exacte. Així ho crec. Espanya és un dels socis de la UE. Sé que Espanya no reconeix Kossove, uns altres de la UE sí, i que alguns socis de la UE comencen a impacientar-se amb Espanya. Però crec que la UE hauria de ser la vostra última carta. Si voleu la independència, aniria a cercar els americans abans que la Unió Europea.
—El llibre posa molt d’èmfasi en el control del territori.
—Hi ha una raó legal per a fer-ho, que va resumir molt bé el senyor Estrada, ministre d’Afers Estrangers mexicà als anys trenta. Fins aleshores els americans deien que un país tan sols seria independent si era del seu grat. I Estrada va convèncer els americans que la raó per a ajudar una independència no és si un país t’agrada o no. És més aviat una qüestió legal, pràctica. Imaginem-nos que un suec té un accident de cotxe a Barcelona. Hi ha un sistema judicial que funcioni, en què el suec pugui reclamar una indemnització pel seu accident? Algú reconeix l’assegurança del cotxe del suec? Són coses pràctiques. Control del territori són els petits detalls que fan que un estat funcioni. Multes de trànsit, control de la qualitat del menjar. Això és controlar l’estat. No és tant una qüestió d’alta política. Teniu professors, llibres de text, escoles obertes? L’estat funciona? Sí. Crec que en aquests moments a Catalunya ho teniu, tot això. No sou Eswatini, on no hi ha un estat que funcioni. El dubte és si podreu funcionar de manera independent d’Espanya o no. Sou capaços de funcionar com si fóssiu un estat independent?
—Hi ha una raó legal per a fer-ho, que va resumir molt bé el senyor Estrada, ministre d’Afers Estrangers mexicà als anys trenta. Fins aleshores els americans deien que un país tan sols seria independent si era del seu grat. I Estrada va convèncer els americans que la raó per a ajudar una independència no és si un país t’agrada o no. És més aviat una qüestió legal, pràctica. Imaginem-nos que un suec té un accident de cotxe a Barcelona. Hi ha un sistema judicial que funcioni, en què el suec pugui reclamar una indemnització pel seu accident? Algú reconeix l’assegurança del cotxe del suec? Són coses pràctiques. Control del territori són els petits detalls que fan que un estat funcioni. Multes de trànsit, control de la qualitat del menjar. Això és controlar l’estat. No és tant una qüestió d’alta política. Teniu professors, llibres de text, escoles obertes? L’estat funciona? Sí. Crec que en aquests moments a Catalunya ho teniu, tot això. No sou Eswatini, on no hi ha un estat que funcioni. El dubte és si podreu funcionar de manera independent d’Espanya o no. Sou capaços de funcionar com si fóssiu un estat independent?
—Frase del llibre: “La independència no és fer una declaració d’independència.”
—Exacte. És un fet. Quan les coses es converteixen en fets legals. L’aspecte legal és relativament senzill. L’aspecte de la llei internacional és relativament senzill, si ets capaç de controlar el teu estat. La part difícil són les aliances dels altres països. I evitar que els altres entrin i t’arrasin. Quan Islàndia va rebre el suport dels americans, els danesos van parar en sec. Al contrari d’allò que va passar a les illes Fèroe: tenien control del territori, un estat que funcionava, però no tenien els grans protagonistes ajudant-los.
—Exacte. És un fet. Quan les coses es converteixen en fets legals. L’aspecte legal és relativament senzill. L’aspecte de la llei internacional és relativament senzill, si ets capaç de controlar el teu estat. La part difícil són les aliances dels altres països. I evitar que els altres entrin i t’arrasin. Quan Islàndia va rebre el suport dels americans, els danesos van parar en sec. Al contrari d’allò que va passar a les illes Fèroe: tenien control del territori, un estat que funcionava, però no tenien els grans protagonistes ajudant-los.
—Frase del llibre: “És difícil d’imaginar que Catalunya començarà una guerra contra Espanya. Però les coses canvien.”
—Sí. I que quedi clar: no tinc gens de ganes que passi. Enlloc no es diu que hagi de passar. Cal persuasió. Com podeu convèncer els americans, els anglesos i els francesos que seria útil que fóssiu un estat independent? I que no seríeu un problema. Una apel·lació als aspectes econòmics, militars. Això cal. O tocar els cors dels ciutadans francesos o dels americans.
—Sí. I que quedi clar: no tinc gens de ganes que passi. Enlloc no es diu que hagi de passar. Cal persuasió. Com podeu convèncer els americans, els anglesos i els francesos que seria útil que fóssiu un estat independent? I que no seríeu un problema. Una apel·lació als aspectes econòmics, militars. Això cal. O tocar els cors dels ciutadans francesos o dels americans.
—Bategeu el referèndum català d’extraconstitucional. —La constitució espanyola no preveu un referèndum com el que vau fer. D’aquest punt de vista és extralegal. Però es podria dir el mateix del referèndum que va fer Ucraïna respecte de l’URSS. O del referèndum d’Islàndia respecte de Dinamarca. També van ser extralegals. I mira, són independents perquè a vegades la política és més important que no el dret. A moltes independències s’hi ha arribat amb referèndums que no eren legals. Els països bàltics, Kossove, Ucraïna, Islàndia, etc. Però ells van ser capaços de convèncer els americans i la UE.
—És més fàcil d’arribar a la independència amb l’ús de la
violència, de la força, o pacíficament? Quina és la millor manera
d’arribar-hi?
—La millor manera d’arribar a la independència és tenir amics poderosos. No lluitant. Has de tenir arguments que convencin els poderosos. A Islàndia no es va disparar ni un sol tret. A Noruega no es va disparar ni un sol tret. A Kossove va haver-hi una guerra. Al Sudan del Sud, la violència per la independència va ser menor que la violència entre el nord i el sud. El Sudan del Sud va ser capaç de fer veure que el Sudan del Nord havia donat refugi a Bin Laden, i donava suport al terrorisme internacional, van jugar la carta dels cristians del sud enfront dels musulmans del nord, cosa que va encaixar amb els legisladors del Partit Republicà americà. I es pot dir que va ser una mica injust, però no és sempre just, aquest joc. Has de veure què pots oferir, en aquest cas, el petroli del Sudan del Sud. I no èxits al camp de batalla. Poquíssims països petits han tingut èxit al camp de batalla, de fet. Els països bàltics tenien tancs en contra, un referèndum il·legal, però van ser capaços d’oferir alguna cosa a l’occident.
—La millor manera d’arribar a la independència és tenir amics poderosos. No lluitant. Has de tenir arguments que convencin els poderosos. A Islàndia no es va disparar ni un sol tret. A Noruega no es va disparar ni un sol tret. A Kossove va haver-hi una guerra. Al Sudan del Sud, la violència per la independència va ser menor que la violència entre el nord i el sud. El Sudan del Sud va ser capaç de fer veure que el Sudan del Nord havia donat refugi a Bin Laden, i donava suport al terrorisme internacional, van jugar la carta dels cristians del sud enfront dels musulmans del nord, cosa que va encaixar amb els legisladors del Partit Republicà americà. I es pot dir que va ser una mica injust, però no és sempre just, aquest joc. Has de veure què pots oferir, en aquest cas, el petroli del Sudan del Sud. I no èxits al camp de batalla. Poquíssims països petits han tingut èxit al camp de batalla, de fet. Els països bàltics tenien tancs en contra, un referèndum il·legal, però van ser capaços d’oferir alguna cosa a l’occident.
—I quin interès poden tenir els americans en una Catalunya independent, em demano.
—Doncs francament, es fa difícil de veure. I, per tant, haureu de fer que sembli interessant. I ací és on teniu la feina. Perquè de moment els americans poden dir que Espanya ja és membre de l’OTAN, i que ja n’estan contents. I per aquesta raó probablement els americans no donarien suport a Catalunya. Per la mateixa raó que no donaven suport a la independència del Quebec. Per als kossovesos, la qüestió va ser oferir-se com a fortalesa. D’una altra manera, els americans no haurien entrat al joc. Moltes independències no han arribat enlloc perquè no han pogut convèncer els grans protagonistes. Sé que la gent pot no voler-ho escoltar, però heu de ser realistes: si no podeu fer-ho immediatament, haureu de fer-ho gradualment. Tal com va fer Itàlia, que va convèncer de mica en mica Napoleó III que era del seu interès empetitir Àustria i, per tant, acceptar la independència italiana. Els va costar trenta anys. I van haver de fer concessions a França, com ara la ciutat de Niça, aleshores ciutat italiana.
—Doncs francament, es fa difícil de veure. I, per tant, haureu de fer que sembli interessant. I ací és on teniu la feina. Perquè de moment els americans poden dir que Espanya ja és membre de l’OTAN, i que ja n’estan contents. I per aquesta raó probablement els americans no donarien suport a Catalunya. Per la mateixa raó que no donaven suport a la independència del Quebec. Per als kossovesos, la qüestió va ser oferir-se com a fortalesa. D’una altra manera, els americans no haurien entrat al joc. Moltes independències no han arribat enlloc perquè no han pogut convèncer els grans protagonistes. Sé que la gent pot no voler-ho escoltar, però heu de ser realistes: si no podeu fer-ho immediatament, haureu de fer-ho gradualment. Tal com va fer Itàlia, que va convèncer de mica en mica Napoleó III que era del seu interès empetitir Àustria i, per tant, acceptar la independència italiana. Els va costar trenta anys. I van haver de fer concessions a França, com ara la ciutat de Niça, aleshores ciutat italiana.
—“No som amos del nostre destí” és una altra cosa que no ens
agrada d’escoltar, en paraules vostres. I que la sort té un paper molt
important.
—Pots esperar de tenir sort, i no fer res. En anglès hi ha aquella dita: la sort tan sols afavoreix les ments que s’han preparat. Tindràs més sort si fas els deures. Pensa en el cas d’Israel, i els anys que van haver d’esperar abans de ser independents. No és qüestió solament de trucar a la Casa Blanca i als legisladors dels diferents països. Tal com diu Maquiavel a El príncep. “Si arriba una riuada, pots seure, encreuar els dits, i esperar que no t’inundis. O pots cavar canals, i estar preparat, i en compte de quedar inundat, veure com l’aigua et rega els camps.”
—Pots esperar de tenir sort, i no fer res. En anglès hi ha aquella dita: la sort tan sols afavoreix les ments que s’han preparat. Tindràs més sort si fas els deures. Pensa en el cas d’Israel, i els anys que van haver d’esperar abans de ser independents. No és qüestió solament de trucar a la Casa Blanca i als legisladors dels diferents països. Tal com diu Maquiavel a El príncep. “Si arriba una riuada, pots seure, encreuar els dits, i esperar que no t’inundis. O pots cavar canals, i estar preparat, i en compte de quedar inundat, veure com l’aigua et rega els camps.”
—El vostre llibre és un repàs a moltes independències i
processos. De tots els països estudiats, quin cas us ha semblat
interessant, atractiu?
—El cas noruec, perquè és un país que no havia estat independent abans, i que durant molts i molts anys no havia tingut pas aspiracions independentistes. Doncs acaba essent un dels països independents més rics del món. Actualment, sóc molt a prop del cas ucraïnès. Ucraïna es diu sovint que no és un país europeu normal. Doncs tota la idea de checks and balances no va ser idea original de Montesquieu, com es diu sovint, sinó de la constitució ucraïnesa del 1713. Aquesta és la font que l’inspira. Es pot defensar que la idea de constitució democràtica no és solament una idea occidental, sinó una idea ucraïnesa. Idea que va tardar cent anys a posar-se en pràctica. I ara es posa a prova al camp de batalla.
—El cas noruec, perquè és un país que no havia estat independent abans, i que durant molts i molts anys no havia tingut pas aspiracions independentistes. Doncs acaba essent un dels països independents més rics del món. Actualment, sóc molt a prop del cas ucraïnès. Ucraïna es diu sovint que no és un país europeu normal. Doncs tota la idea de checks and balances no va ser idea original de Montesquieu, com es diu sovint, sinó de la constitució ucraïnesa del 1713. Aquesta és la font que l’inspira. Es pot defensar que la idea de constitució democràtica no és solament una idea occidental, sinó una idea ucraïnesa. Idea que va tardar cent anys a posar-se en pràctica. I ara es posa a prova al camp de batalla.
—Si haguéssiu de resumir el vostre llibre per al possible lector, com ho faríeu?
—El resumiria dient que molts països s’han independitzat, alguns inesperadament, però tan sols ho han aconseguit amb paciència, prou intel·ligència i prou cinisme per a trobar aliats internacionals que els donin suport. I això pot voler dir temps. La major part de països que volen ser independents ho acaba assolint. Però pot tardar més que no s’espera.
—Dieu que heu visitat Catalunya?
—Sí. Una setmana després del referèndum. Recordo una conversa amb el
taxista, que quan va saber que era danès, va estar més interessat a
parlar-me d’Allan Simonsen, el petit jugador del Barça, i la victòria
davant l’Standard de Lieja a la Copa d’Europa. L’altre record que en
tinc va ser la sensació de pau que hi havia.
—Res a afegir o subratllar?
—Subratllar que la sort afavoreix les ments preparades. Si vols superar
un desafiament difícil, crea el teu país. Et costarà. Però si vols tenir
una vida fàcil, aprèn xinès o física quàntica.
—Ha!
—I gràcies pel vostre interès.
___
Metges de Catalunya manté la vaga després del fracàs de les negociacions
Metges de Catalunya manté la vaga després del fracàs de les negociacions
Barcelona. Dilluns, 23 de gener de 2023.
Metges de Catalunya ha decidit mantenir la vaga d'aquesta setmana
després que les negociacions que han tingut lloc aquest dilluns amb
Salut han acabat sense acord. Segons ha explicat el secretari general
del sindicat, Xavier Lleonart, les propostes que està
fent la Generalitat no els acaben de convèncer. Malgrat la manca
d'acord, Lleonart ha reconegut que hi ha hagut "alguns progressos" en la
reunió d'aquesta tarda amb el Departament de Salut. "Hem trobat algun
punt més de consens amb l'administració, però encara és d'hora per dir
si són suficients punts de consens per a dir que hi ha un acord", ha dit
Lleonart. Les dues parts s'han instat a reunir-se de nou aquest dimarts
a les 13.30 hores. "Demà analitzarem el punt final, on ens hem quedat,
en el qual hi ha algun progrés respecte a la reunió anterior", ha
reblat.
En sortir de la reunió, Lleonart ha dit als periodistes que avui “hi ha més possibilitats que no pas dimecres passat” per desconvocar la vaga, però ha avisat que les posicions no estan tan aproximades com per donar per fet que no hi haurà aturada. El representant sindical ha admès que s’han trobat alguns “punts de consens”, fins i tot en aspectes que són de gran importància per al sector com és la formació continuada dels facultatius i les facultatives.
Però més enllà d’això, els professionals busquen també extreure compromisos pel que fa a l’atenció dispensada als centres sanitaris. “Hi ha punts que a nosaltres ens preocupen molt i molt, que fan referència a l’atenció i la qualitat de l’atenció que rep la ciutadania, que encara des de la nostra òptica són molt inconcrets”. En aquest sentit, des de Metges de Catalunya s’està proposant “un major grau de concreció, que de moment no tenim”.
El conflicte de les "agendes impossibles"
Per a més concreció, els metges busquen compromisos sobre les
agendes, una reivindicació que des de la pandèmia de la Covid-19 s’ha
multiplicat. “Estem parlant de sobrecàrregues, agendes impossibles i de
com podem solucionar això”. El sindicat està traslladant propostes per
“revertir aquesta situació”, ha indicat Lleonart. La negociació es fa
sobre un document que Salut va presentar al sector la setmana passada,
però també a partir de contrapropostes que els sanitaris han presentat
en la reunió d’aquest dilluns.
Les negociacions tampoc han arribat a cap acord perquè hi ha aspectes
que encara no⁹ han trobat el punt de consens. La part més espinosa fa
referència a les qüestions retributives i les condicions laborals,
segons Lleonart. “Estem buscant fórmules per mirar de millorar aquest
aspecte, el Govern està oferint portar determinades qüestions a la taula
de negociació de l’ICS, encara activa”, ha afegit el secretari general
de Metges de Catalunya.
___
30 de gener del 2023
La via europea, per Gonzalo Boye
- Madrid. Divendres, 27 de gener de 2023
L'evident fracàs del que s'ha denominat, fins ara, desjudicialització del conflicte entre Espanya i Catalunya
per via d'una sèrie d'indults i, sobretot, d'una reforma exprés del
Codi Penal, sembla que ja és una realitat a partir de la qual és
necessària una anàlisi més profunda que permeti buscar solucions a una
confrontació que està molt lluny d'estar resolta, més aviat semblaria
que s'està cronificant, amb les conseqüències que això tindria. Per
tant, necessitada d'encaminar-se per alguna via real que permeti superar
aquesta situació de manera acceptable per a totes les parts.
Viure en el conflicte no és bo per a ningú.
La fórmula buscada, indults i reformulació del Codi Penal, ha estat el que podríem denominar la via espanyola no de resolució, però sí d'apaivagament, que, pel seu propi nom, s'ha demostrat ineficaç, almenys si l'objectiu era acabar amb el conflicte i no només desinflamar-lo.
Resolució i apaivagament són conceptes molt diferents.
Apaivagar no equival a solucionar i en la semàntica és
on alguns s'han perdut, però, en qualsevol cas, no calia esperar els
resultats per saber que per aquest camí no s'aconseguiria res. No podia
passar perquè l'error era d'origen, de pensar-se que Espanya
s'endinsaria en un procés de solució d'un conflicte en el qual ni tan
sols reconeixen legitimitat de cap mena a una de les parts, la
independentista.
Per Espanya, els plantejaments de l'independentisme català són
inacceptables; com que només són els propis d'una minoria nacional —la
catalana— no tenen el que ells entenen per legitimitat per ser tinguts
en consideració, i, sobre aquesta base, buscar una sortida assumible per
a tots.
En resum, i des d'una perspectiva espanyola, no hi ha un autèntic conflicte, perquè els independentistes no tenen dret a exigir res del que estan reclamant i, a partir d'allà, la cosa es va centrar en, primer, reprimir i, després, apaivagar.
Només des de dins d'Europa, i combinant-ho amb la intenció d'enfortir-la, hi podrà haver una via possible de superar l'actual situació
Sense legitimació de l'adversari no es resol cap conflicte.
A més, i això sí que es podria saber des del començament, cap problema d'aquestes característiques no es resoldrà sota el marc mental i polític d'una sola de les parts enfrontades, això és de primer de resolució de conflictes.
En qualsevol cas, i no ens confonguem, la postura espanyola no difereix de la que inicialment tindria qualsevol altre estat davant d'una situació com la que es viu a Catalunya des de fa ja massa temps —n'hi ha prou amb mirar els llibres d'història. No conec cap estat que graciosament i generosa estigui disposat a cedir un territori que considera propi ni, molt menys, donar marge a reconèixer cap mena de sobirania ningú més que al mateix estat.
Les independències mai no s'han concedit... sempre s'han guanyat.
La gran diferència entre com està actuant Espanya i com ho farien altres estats, davant d'un sentiment tan ampli com l'existent entre la majoria de la població catalana, sorgeix a partir d'una trajectòria històrica que els impedeix assumir que les reclamacions són legítimes i, també, d'una falta de cultura democràtica que els permeti assumir que existeixen altres vies per solucionar el conflicte més enllà de la repressiva.
El fracàs de la via espanyola, en qualsevol cas, i a més de per tot l'exposat, prové d'haver-se equivocat d'interlocutor i, si realment el que es pretén és superar el conflicte en lloc de cronificar-lo, serà necessari acudir a altres vies o mecanismes, també a altres interlocutors, però, sens dubte, el que no es pot fer és tornar a equivocar-se de camí.
Tot conflicte entre nacions és complex, però en ple segle XXI no només és complicat, sinó que, a més, hi ha pocs camins pels quals es pugui solucionar d'una manera que sigui acceptable per a tothom, no només els afectats directes, i, per això, s'ha d'afinar molt a l'hora de triar la forma utilitzada per a l'autèntica superació de la disputa.
Recórrer als clàssics mecanismes del dret internacional, aplicats en diversos processos de descolonització viscuts durant el segle passat, no sembla que sigui el millor dels camins i, molt menys, quan estaríem parlant d'una proposta, dit en termes molt simples, de descolonització intraeuropea amb el que això representa d'acceptació no només de la realitat, sinó, també, del seu resultat més enllà de les actuals fronteres espanyoles.
Contrastar el conflicte i encaixar-lo en termes de dret internacional, és a dir, i explicat de manera molt senzilla, basant-se en el dret aplicable a les conteses entre els diferents estats és un error, perquè aquesta via no té cap recorregut dins de la Unió Europea i no comptarà amb cap mena de suport.
La defensa de l'exili és la defensa dels drets inalienables de la minoria nacional catalana amb les mires posades a construir una Europa millor
Al contrari, si el que realment es pretén és assolir una solució acceptable per a ambdós pobles —i que resulti assumible per part de la Unió Europea— en lloc de limitar-se a declaracions grandiloqüents buides de qualsevol sentit i resultat, el que s'ha d'implementar, tenint clares moltes de les claus que envoltaran un procés d'aquestes característiques, és una resposta europea i que se sustenti, netament, en instruments europeus, que faci servir un llenguatge europeu i passi per més i millor Europa. Només des de dins d'Europa, i combinant-ho amb la intenció d'enfortir-la, hi podrà haver una via possible de superar l'actual situació. M'explicaré.
Cap estat de la Unió Europea, tampoc les seves institucions, no volen sentir parlar, ni estan disposades a treballar, sobre la base del dret d'autodeterminació, perquè això és tant com admetre una realitat que entenen superada des de fa dècades i que, en la seva visió, només afectava territoris més enllà del continent europeu. Una altra cosa és que efectivament es tracti d'un dret inherent a tots els pobles, tema que no estic discutint.
A Europa, i si el que es pretén és una sortida europea, només es pot
parlar de l'inalienable dret de tots els pobles, especialment de les
minories nacionals, a gaudir plenament de tots els drets dels quals som
titulars tots els ciutadans de la Unió en un pla d'igualtat, sense cap
discriminació; aquest i no un altre ha de ser el plantejament que ha de
guiar qualsevol tipus de solució que es prediqui com a viable i
definitiva.
L'horitzó ha d'estar posat en el reconeixement al poble català dels seus drets com a minoria nacional
atrapada en el marc de l'estat espanyol, en la correcta identificació
dels interlocutors i en el reconeixement de la legitimitat d'aquests i, a
partir d'aquest punt, tots els drets que això comporta seran
exercitables, inclòs el de separació d'Espanya dins del marc de la Unió
Europea.
A Europa hi ha lloc per a més estats, però no menys territoris, llengües ni pobles.
Parlar d'independència no implica parlar d'una secessió d'Europa, sinó de la incorporació com a soci de ple dret i en un clar pla d'igualtat.
Des que se'm va encarregar la defensa de l'exili vaig tenir clar que
tots els esforços defensius s'havien d'emmarcar en el dret de la Unió i
amb la vista posada en una aplicació democràtica de l'establert al Tractat de Lisboa, aquesta mena de constitució europea que, si s'apliqués al cas català, representaria l'autèntic final del conflicte.
L'exili representa l'antítesi de la via espanyola i és, per a molts, l'objectiu a derrotar
La defensa de l'exili, des de la meva perspectiva, és la defensa dels
drets inalienables de la minoria nacional catalana amb les mires
posades a construir una millor Europa, des de dins, i en la qual tots
ens sentim còmodes i segurs dins d'un espai de llibertat en el qual es
garanteixin, entre altres coses, la igualtat, la lliure circulació de les persones i també la dels béns.
Per això tant molesta l'exili i per això s'han fet tants esforços per
aïllar-lo o encapsular-lo, estigmatitzar-lo, criminalitzar-lo i,
finalment, destruir-lo. L'exili representa l'antítesi de la via espanyola i és, per a molts, l'objectiu a derrotar.
Això, i només per deixar-ho molt clar, ni va de prejudicials ni
d'immunitats, va del reconeixement d'uns drets molt concrets a partir
dels quals es pot superar un conflicte que si es cronifica, com sembla
que volen alguns, serà un desastre per a tothom, no només per als
directament afectats; al contrari, si se soluciona, permetrà que ambdós
pobles puguin desenvolupar els seus respectius projectes de país sense
més condicions que la pertinença a un club en el qual hi ha lloc tant
per a Espanya com per a Catalunya i on l'únic que no ha de tenir cabuda
és la imposició d'uns sobre d'altres.
En qualsevol cas, la resposta, l'única resposta a l'actual situació
està ja escrita i, com dic, no és la que s'ha pretès imposar fins ara
—la via espanyola—, sinó la que assenyalem des de fa ja més d'un lustre: la via europea i, per això, no és bo confondre ser independentista amb ser nacionalista... independentisme equival a europeisme.
Soc conscient que no seran pocs els que diran que Europa està cega, sorda i muda respecte
a la situació que es viu a Catalunya; en certa manera tenen raó, però
despertar-la de la letargia, fer-la mirar, sentir i pronunciar-se sobre
aquest conflicte és una cosa que no només ha de buscar-se als tribunals i
a les tribunes polítiques, també se li ha d'exigir i forçar des de la
mateixa ciutadania.
Insisteixo: l'error patit i el temps perdut rauen en el fet que
l'autèntic eixamplament de la base no passava ni passa per la recerca
d'un control hegemònic del projecte independentista, sinó per l'adequada
elecció de la via per solucionar-lo, així com el reconeixement de la
legitimitat de qui l'ha de dirigir i, sense cap dubte, veurem com, si la
via europea s'explica bé, seran molts més els que se sumin no només a un
projecte de reconeixement dels drets de la minoria nacional catalana,
sinó, també i abans, a la recerca d'una solució democràtica i definitiva
al conflicte.
PER SABER-NE MÉS:
Un article valorant la tasca de Gonzalo Boye en el procés d'independència de Catalunya, editorial de Vicent Partal, Vilaweb:
>> "El dòmino de Boye, davant una prova quasi final. Quin és el rol de l'advocat Boye en el procés d'independència de Catalunya."
(20 novembre 2022) Aquest article té un paràgraf que voldria subratllar:
"El seu dòmino clarivident haurà fet una feina fonamental i imprescindible: haver cenyit a la baixa els límits de la repressió espanyola i haver lligat de peus i mans les seues opcions de resposta violentes. Però de la resta se n’hauran d’encarregar els polítics, entre els quals també els exiliats, i al final de tot –i de manera determinant– tots nosaltres, la gent."
___
29 de gener del 2023
Catalunya paga 27 cops més que el dèficit fiscal del cantó de Zurich. Comparació entre població, proporció en la generació del PIB estatal, i impostos a l'estat, entre el cantó de Zurich i la regió Catalunya.
SUISSA, CANTÓ DE ZURICH:
% DE LA POBLACIÓ DE SUISSA: 20% (1/6 del total)
% PROPORCIÓ EN LA GENERACIÓ DEL PIB = 1/5
IMPOSTOS ESTATALS: 0,3% del PIB DE TOT EL CANTÓ DE ZURICH
ESPANYA, REGIÓ CATALUNYA:
% DE LA POBLACIÓ D'ESP:20% (1/6 del total)
% PROPORCIÓ EN LA GENERACIÓ DEL PIB = 1/5
IMPOSTOS ESTATALS: 8% del PIB DE TOT CATALUNYA
PER A SABER-NE MÉS:
(Catalunya és la segona comunitat en aportar impostos a l'Estat, la 10a a rèbre inversions. No cal dir res més)
>> 'Els orígens del miracle econòmic català' per Antoni Simon i Tarrés, ressenya - resum per Joan Canadell (llibre)
>> veieu el tag balances fiscals Catalunya/ balanzas fiscales Cataluña
(95) entrades, a l'index del blog.
[ >> He
oblidat afegir els milions de guanys de l'aeroport i port de Barcelona,
que cada any també marxen. El Port el van transferir a la Generalitat, però Aznar va
tornar a revertir els guanys cap a l'Estat central, amb una o altre
excusa. (Cuca de Llum)
[ A tot això cal afegir:
[ >> els reiterats incompliments d'inversió a Catalunya cada any, començant per les inversions previstes a la disposició addicional de l'Estatut del 2006. Ni millores urgentíssimes a Rodalies que estan pràcticament igual des del 2008, i 4rt Cinturó. A Sanitat, ni més plantilles i més inversions als hospitals que estan saturats, metges i enfermeres mal pagats. Ni a Ensenyament: seguim tenint barracons en algunes escoles, professors mal pagats, manquen professors per reforç escolar,... Sense l'AVE de mercancies amb els nous carrils d'ample internacional, que conecti amb València i Tarragona des de fa 15 anys... segueixo??
[>> el 40% dels impostos recaptats a Catalunya no són invertits aquí. La suma total augmenta cada any, els experts parlen ara de 20.000 milions d'€ a l'any. Des de fa anys, l'Estat central impedeix que es publiquin les balances fiscals de cada comunitat autònoma, no cedeix les dades perquè els grups d'experts d'algunes universitats ho puguin calcular. Manca de transparència fiscal.
[ Tot això, un petit resum, va pels que diuen que els catalans exagerem. Cuca de Llum]
___
Els països catalans sota l'aspiradora madrilenya, llibre recomanat en pdf que podeu descarregar aquí
La inversió discrecional i els incentius generats per l'estat no
tan sols es destinen preferentment a afavorir la capital espanyola,
sinó també a tallar les ales del seu principal competidor: l'Eix
Mediterrani
Jordi Goula
18.05.2022
Vivim temps convulsos, amb canvis constants i vertiginosos. No
obstant això, hi ha qüestions de fons que no canvien, a l’estat
espanyol, com ara l’estructura centralitzada sobre la qual es basa el
seu model productiu i el repartiment no equitatiu entre les comunitats
autònomes de la riquesa que es genera globalment. Són bàsicament tres,
les autonomies de l’estat discriminades pel sistema de finançament i les
inversions públiques: les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià,
que formen part de l’anomenada Euroregió Mediterrània. Arran de la
situació econòmica espanyola, només hi ha aquesta disjuntiva: o aquests
tres territoris es coordinen o quedaran xuclats per la potent aspiradora
de Madrid. Vet aquí unes frases de la introducció d’un petit llibre
excel·lent i aclaridor que us vull comentar.
És "Integració europea o marginació espanyola. El futur bifurcat de Catalunya, el País Valencià i les Balears",
de l’economista Eduard Gracia, publicat per la Fundació Vincle, 2022 i
presentat abans-d’ahir. La hipòtesi sobre la qual treballa és que “la
maquinària de l’estat espanyol, com a resposta a un mercat que
l’arrossega en una direcció que no l’afavoreix, estaria fent servir el
seu poder coercitiu per redirigir els fluxos econòmics cap a regions,
activitats i butxaques més al seu gust, al preu, naturalment, d’allunyar
els recursos dels territoris on serien més productius i reduir així el
benestar dels ciutadans”.
Parlo amb l’autor i m’explica quins són els punts bàsics de l’argumentació que ha utilitzat per a demostrar la seva hipòtesi. D’entrada, diu que l’estat espanyol és un fet diferencial dins Europa. “No és com França, Itàlia, Portugal o Grècia, on la integració afavoreix els seus nuclis econòmics i polítics des de l’antiguitat”, comenta. El fons de la qüestió, cal anar a buscar-lo en el fet que la qualitat institucional de l’estat és molt baixa i les decisions importants de distribució de recursos queden en mans d’uns quants grups de poder.
Uns grups de poder que tenen com a primer objectiu mantenir el seu statu quo, deixant de banda aspectes tan cabdals com l’eficiència i la productivitat. Que no estranyi ningú, doncs, que dins l’índex d’eficiència de la despesa pública de l’OCDE per al 2021, dels 37 països, l’estat espanyol sigui en el lloc 29. Potser un exemple més nostrat és el que va donar el professor Ramon Tremosa a la presentació: “El 50% de la inversió en trens de rodalia de l’estat els últims anys ha anat a Madrid.” No calen més comentaris, oi?
“Un dels fets que més m’ha colpit a l’hora de fer el llibre és haver
tingut l’evidència, com més va amb més força, que si s’hagués deixat
actuar lliurement a les forces del mercat, sense els entrebancs de
Madrid, tant el Principat, com el País Valencià i les Illes serien
regions clarament guanyadores en el si de la Unió Europea”, em diu. És
molt dur i clar quan explica: “La política seguida pels successius
governs espanyols ha escanyat lentament l’economia de Catalunya i el
País Valencià, tot minant un dels pilars clau del seu potencial
competitiu, com és la logística, que avui és crucial no només per si
mateixa, sinó per les oportunitats que obre a altres activitats. Pensem
que un nus logístic és també un bon lloc on establir qualsevol indústria
que calgui integrar a una cadena de valor europea o global.”
En les pàgines del llibre també parla molt de Madrid i com ha arribat
a tenir el pes que té dins l’economia actual. Està convençut que,
malgrat les xifres que sovint es publiquen, en què la capital espanyola
encapçala moltes classificacions de diferents variables econòmiques, els
fonaments del seu edifici són febles. També pensa que en termes de
competitivitat –més enllà dels discursos de la senyora Ayuso sobre els
imposts– la comparació amb Catalunya “no té color''.
Com a exemple, esmenta el pes de l’alta tecnologia, que és
especialment notable a la indústria catalana, atès que representa el
14,9% del VAB manufacturer de Catalunya –sobretot gràcies al sector
farmacèutic– mentre que a Madrid és del 7%, al País Basc només del 2,9% i
al conjunt d’Espanya del 6,3%. Com que el VAB manufacturer del
Principat representa prop del 26% del de tot l’estat espanyol, aquest
biaix cap a l’alta tecnologia fa que el seu pes s’enfili fins al 62% de
les manufactures d’alta tecnologia a l’estat espanyol.
O
també es veu en les patents, reflex de la innovació. “No ens hauria de
sorprendre que el Principat sigui on es fan més innovacions patentables,
com tampoc que el País Valencià quedi en un molt respectable quart
lloc, mentre que Madrid queda relegat al lloc novè.” O en els articles
científics d’alta qualitat de les universitats catalanes, on n’hi ha
molts més inclosos entre els que figuren entre el 10% dels més llegits a
tot el món. Sortosament, no tot són els diners que surten de les arques
de l’estat.
D’alguna manera, podríem dir que Madrid i Barcelona és sector públic versus
sector privat, encara que a Madrid hi hagi la majoria de seus de les
grans empreses. Gracia comenta un exemple senzill ben aclaridor. Els
serveis centralitzats del sector financer i les tecnologies d’informació
i comunicacions (TIC) paguen uns sous mitjans de 37.700 euros a
Barcelona i de 34.400 a Madrid. Per què es paguen més a Barcelona que a
Madrid?, li pregunto. “He fet entrevistes amb professionals del sector
que em confirmen que aquesta diferència salarial és real i, segons la
seva experiència, es deu principalment a la demanda d’empreses
internacionals que s’estableixen a Barcelona i ofereixen salaris més
alts per assegurar-se de contractar el millor personal.”
“El fet que el factor diferencial siguin les empreses estrangeres
–més allunyades de les dinàmiques del poder a Espanya– reforça, doncs,
la impressió que la capacitat de Madrid de competir en aquest àmbit amb
l’Euroregió Mediterrània és, en gran manera, resultat de la intervenció
sostinguda de l’estat espanyol en favor de la capital.”
Com acabem de veure, a Madrid hi ha la seu de la majoria dels grans
grups financers espanyols, de les grans constructores, elèctriques,
petrolieres (Repsol, Cepsa), grups d’informació i comunicacions
(Telefònica, Indra, Cellnex, Amadeus)… Això té una fortalesa i una
feblesa. Segons Gracia: “No és casual que tants d’aquests negocis
depenguin fortament de la demanda generada o de la regulació imposada
per les institucions públiques. Pensem, per exemple, que entre el 2012 i
el 2019, el 64,4% de l’import de les licitacions del sector públic
estatal a Madrid el van guanyar empreses amb seu social també a Madrid.”
La feblesa rau en el dia que s’acabi aquesta manera de fer. Vet aquí la
importància que donen a voler mantenir l’statu quo per sobre d’altres consideracions. “Si s’acabés, hi hauria un daltabaix”, indica Gracia.
És “l’estat contra el mercat”, com apunta Tremosa? Evidentment, la
discrecionalitat amb què es dirigeixen les inversions amb l’objectiu
últim –el de perpetuar-se a la capital espanyola– li donen la raó. “Això
ja ho paguem els altres amb menys eficiència, amb el manteniment d’un
dèficit estructural i un deute creixent.” L’exemple següent a mi em
sembla definitiu i molt poc conegut.
He de dir que m’ha sorprès, perquè no el coneixia, l’espai que dedica
Gracia a un índex de la revista The Economist. Resulta que publica
regularment el seu Crony Capitalism Index, que identifica uns sectors
–que inclouen els especialment rellevants a l’economia de Madrid– com
els que típicament es beneficien més de l’anomenat “capitalisme
d’amiguets”. Són els casinos, matèries primeres (carbó, fusta, petroli,
metalls…), defensa, banca, infrastructures, construcció, ports i
aeroports, utilitats i telecomunicacions. En la seva versió estàndard,
l’índex calcula el pes sobre el PIB de les fortunes dels multimilionaris
d’un país procedents d’aquests sectors. Però també mesura el pes de les
seves fortunes sobre la riquesa total dels multimilionaris del país o
–millor encara, perquè parlem d’amiguisme i, per tant, de relacions
personals– el nombre de multimilionaris d’aquests sectors com a
percentatge del nombre de multimilionaris del país.
Cal dir de seguida que l’estat espanyol queda especialment malament,
pitjor i tot que alguns països que sovint ens sembla que estan més
exposats a aquesta xacra, com ara Mèxic, Xile o Turquia. Quina sorpresa,
oi? I molt pitjor que, per exemple, Itàlia, el més gran dels PIGS i
potser el més comparable a Espanya, però on els interessos industrials
del nord sempre han tingut un pes polític molt superior al dels seus
equivalents espanyols. En altres paraules, “això ens diu que el nucli
dur del poder econòmic a Espanya neix, creix i es reprodueix gràcies a
les rendes i privilegis que concedeix l’estat a aquests sectors i, per
tant, va més lligat al poder públic que no a altres economies, fins i
tot algunes, com la italiana, amb una qualitat institucional tan
deficient com l’espanyola”, afegeix.
I vet aquí la conclusió a què arriba. “La implicació, òbvia i
inquietant alhora, és que les elits que a Espanya s’han enriquit gràcies
a activitats fortament dependents de l’estat tendiran a fer servir el
seu poder sobre les institucions per afavorir els sectors que les han
fet riques. Aquest biaix, en desviar recursos cap a activitats amb un
component extractiu més alt, té un impacte econòmic especialment negatiu
alhora que, com a resultat col·lateral, beneficia desproporcionadament
la capital política.” Seguint aquest raonament, la inversió discrecional
i els incentius generats per l’estat no tan sols es destinarien
preferentment a afavorir Madrid, sinó també a tallar les ales del seu
principal competidor: l’Eix Mediterrani.
Fins ara, el manà europeu ha estat la clau que ha alimentat més
encara aquesta tendència xucladora centralista. L’estat espanyol ha
rebut molts diners de Brussel·les, amb els anys. Com diu Gracia, “no
sabem fins quan estaran disposats els països més productius –els
anomenats frugals– a continuar finançant aquestes dinàmiques
parasitàries”. “Però és prou clar que un escenari de liberalització i
integració europea on els estats perdessin poder discrecional podria ser
molt beneficiós per a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears,
que tenen molt a oferir a un mercat obert i d’aquesta manera estarien
menys exposades a les polítiques discriminatòries de l’estat espanyol
que, en una situació ideal, no hi tindria cap poder. És, doncs, en
aquesta cruïlla on el futur es bifurca: cap a la integració europea o
cap a la marginació espanyola.”
No tinc més remei més que recomanar-vos-en la lectura. El llibre, el podeu despenjar d’aquí. (en format pdf)
PER A SABERNE MÉS:
>> "Catalunya, País Valencià i les Illes, economies marginades" article a El Nacional, per Modest Ginjoan (maig 2022)
__
Subscriure's a:
Missatges (Atom)