30 de gener de 2023

Matt Qvortrup: “Si voleu la independència, aniria a cercar els americans abans que la UE”

 

Entrevista a l'expert en referèndums i independències, autor del lúcid   'Vull ser lliure. Guia pràctica per a fer un país nou'
 

VilaWeb
           Matt Qvortrup, en una imatge d'arxiu 
                      (fotografia: MQ).

 

 

Matt Qvortrup, nascut a Dinamarca, és professor de ciències polítiques a la Universitat de Coventry, és expert en referèndums –n’ha escrit una desena de llibres– i independències. El darrer llibre és I want to break free. A practical guide to making a new country (Vull ser lliure. Guia pràctica per a fer un nou país) (Manchester University Press). En aquest lúcid llibre de 165 petites pàgines, el doctor per la Universitat d’Oxford Matt Qvortrup parla a partir de l’experiència, i no solament de l’aula: ha estat assessor en processos d’independència al Sudan del Sud, Bougainville, el Sàhara Occidental, coneix de prop el cas ucraïnès, irlandès, escocès, de les illes Fèroe i molts més, i el seu llibre és ple de referències personals i anècdotes viscudes, que el fan llegidor. Qvortrup també ha estat assessor del govern de Tony Blair i del Departament d’Interior britànic. Coneixedor del cas català, que surt citat al llibre, el senyor Qvortrup ha atès VilaWeb per telèfon d’Austràlia estant.
 
 
 
 
Per què teniu tant d’interès en les independències dels països?
—Sóc nascut a Dinamarca, fill de mestres, de nen vaig viure al Canadà, i a dotze anys em va interessar el cas de Quebec. Vivia a la part anglòfona del Canadà, i la gent ho veia com un sacrilegi. Després vaig estudiar ciències polítiques, i dret, vaig estudiar a Oxford. I el Foreign Office anglès em va demanar que els aconsellés en aquests afers. En certa manera, d’ençà que tinc dotze anys que m’hi dedico.
 

He vist que també vau ser cap del Gun Crime Section del govern britànic?
—Època de Tony Blair, i vaig ser assessor del govern. Hi havia gent assassinada a trets a Londres, i es va haver de gestionar com treure les pistoles del carrer.

 

El 2022 vau escriure el llibre Vull ser lliure. Guia pràctica per a fer un nou país, i dieu que és pensat per als lectors que volen que el seu país s’independitzi.
—Exacte. Maquiavel va escriure un llibre per als qui volien convertir-se en prínceps, i com fer-ho. Si ho fas, aprendràs com comportar-te, a vegades de maneres estranyes. Doncs si vols ser un país independent, hauràs de ser tan cínic com el príncep de Maquiavel. És millor ser temut que no estimat. Si vols crear el teu país, hauràs de ser dur, i fer coses que no són populars. És difícil de fer. Hi ha aspectes legals, econòmics, polítics, internacionals. I fer que tot plegat vagi a l’una no és fàcil. I no és tant una qüestió legal, com tenir aliances al teu costat, aliats que tinguin incentius per a donar-te suport. Quan Islàndia va independitzar-se, Dinamarca no hi estava gaire disposada, però Islàndia va convèncer els americans oferint-los una base. Necessites amics als llocs de poder si vols ser independent.

 

Frase del llibre: “Els catalans potser no van ser independents perquè Espanya i la Unió Europea no eren enemics.”
—T’has d’assegurar que hi hagi gent que et doni suport. En el cas d’Escòcia, per exemple, ara poden tenir la UE de cara, perquè els europeus poden tenir l’incentiu que, amb la independència, Escòcia torni a la UE. Catalunya no solament ha de fer un referèndum, o controlar el territori, sinó que, per a ser independent, la cosa més important és trobar aliats poderosos. Per exemple, Gran Bretanya va ajudar Noruega a condició que el nou país fos una monarquia constitucional, i no una república. La Gran Bretanya va creure que a Escandinàvia serien un aliat útil, enfront d’una Suècia poderosa una altra vegada. Has de trobar un poder que et doni suport. Kossove és un altre exemple. Va ser capaç d’oferir a la UE, França, Anglaterra, i els Estats Units accés al seu territori, a tocar de Sèrbia, és a dir, a tocar de Rússia. Als catalans els diria que la cosa més difícil que teniu davant no és l’aspecte legal. Un estat independent és legal si pot controlar el seu territori, té una població definida i unes fronteres definides i pot exercir les funcions d’un estat: cobrar imposts, impartir justícia, etcètera. I Catalunya tot això ja ho té. El que no té, de moment, són els grans protagonistes donant-li suport. Aquests són els deures que teniu. Si fos conseller del govern català, els diria això.

 



I quins països cercaríeu com a aliats dels catalans? Països dins la Unió Europea? Rússia? La Xina? Els Estats Units? On hauria d’anar, Catalunya?
—Els Estats Units serien els bons. Si vas a buscar Rússia, o la Xina, en pagaràs un preu. Potser també pensaria en el Regne Unit, ara fora de la Unió Europea. Seria un bon lloc per començar. I fer lobby allà. Podrien estar més oberts a nous països com Catalunya, tot i que tenen el seu problema amb Escòcia, però podria ser un punt de partida. Ara, els americans són el jugador més important. Com a norma general, al món occidental, ningú no és independent si no té el suport de França, el Regne Unit i els Estats Units. Ací no és qüestió d’apel·lar als drets d’autodeterminació, drets molt bonics, però amb els quals no pagues les factures. Has de veure quins són els interessos comercials que pots oferir, i en aquests moments, en vista d’això que fa Rússia, quines raons militars pots adduir perquè et donin suport. Sé que Puigdemont parla de democràcia, i això està molt bé, però al final no és qüestió de principis filosòfics i tampoc no es pot dir que a Espanya hi hagi una opressió generalitzada. Allò que importa és si pots presentar un cas que agradi als americans, britànics i francesos. I que sigui del seu interès polític i econòmic.

 

La UE és una causa perduda per als catalans, doncs? Seria millor que convencéssim els americans, i els americans ja convenceran la UE? No hi ha esperança dins la UE?
—Exacte.
Així ho crec. Espanya és un dels socis de la UE. Sé que Espanya no reconeix Kossove, uns altres de la UE sí, i que alguns socis de la UE comencen a impacientar-se amb Espanya. Però crec que la UE hauria de ser la vostra última carta. Si voleu la independència, aniria a cercar els americans abans que la Unió Europea.
 
 
El llibre posa molt d’èmfasi en el control del territori.
—Hi ha una raó legal per a fer-ho, que va resumir molt bé el senyor Estrada, ministre d’Afers Estrangers mexicà als anys trenta. Fins aleshores els americans deien que un país tan sols seria independent si era del seu grat. I Estrada va convèncer els americans que la raó per a ajudar una independència no és si un país t’agrada o no. És més aviat una qüestió legal, pràctica. Imaginem-nos que un suec té un accident de cotxe a Barcelona. Hi ha un sistema judicial que funcioni, en què el suec pugui reclamar una indemnització pel seu accident? Algú reconeix l’assegurança del cotxe del suec? Són coses pràctiques. Control del territori són els petits detalls que fan que un estat funcioni. Multes de trànsit, control de la qualitat del menjar. Això és controlar l’estat. No és tant una qüestió d’alta política. Teniu professors, llibres de text, escoles obertes? L’estat funciona? Sí. Crec que en aquests moments a Catalunya ho teniu, tot això. No sou Eswatini, on no hi ha un estat que funcioni. El dubte és si podreu funcionar de manera independent d’Espanya o no. Sou capaços de funcionar com si fóssiu un estat independent?
 
 
Frase del llibre: “La independència no és fer una declaració d’independència.”
—Exacte. És un fet. Quan les coses es converteixen en fets legals. L’aspecte legal és relativament senzill. L’aspecte de la llei internacional és relativament senzill, si ets capaç de controlar el teu estat. La part difícil són les aliances dels altres països. I evitar que els altres entrin i t’arrasin. Quan Islàndia va rebre el suport dels americans, els danesos van parar en sec. Al contrari d’allò que va passar a les illes Fèroe: tenien control del territori, un estat que funcionava, però no tenien els grans protagonistes ajudant-los.
 
 
Frase del llibre: “És difícil d’imaginar que Catalunya començarà una guerra contra Espanya. Però les coses canvien.”
—Sí. I que quedi clar: no tinc gens de ganes que passi. Enlloc no es diu que hagi de passar. Cal persuasió. Com podeu convèncer els americans, els anglesos i els francesos que seria útil que fóssiu un estat independent? I que no seríeu un problema. Una apel·lació als aspectes econòmics, militars. Això cal. O tocar els cors dels ciutadans francesos o dels americans.
 
 
 

 

Bategeu el referèndum català d’extraconstitucional.               —La constitució espanyola no preveu un referèndum com el que vau fer. D’aquest punt de vista és extralegal. Però es podria dir el mateix del referèndum que va fer Ucraïna respecte de l’URSS. O del referèndum d’Islàndia respecte de Dinamarca. També van ser extralegals. I mira, són independents perquè a vegades la política és més important que no el dret. A moltes independències s’hi ha arribat amb referèndums que no eren legals. Els països bàltics, Kossove, Ucraïna, Islàndia, etc. Però ells van ser capaços de convèncer els americans i la UE.

 
 
És més fàcil d’arribar a la independència amb l’ús de la violència, de la força, o pacíficament? Quina és la millor manera d’arribar-hi?
La millor manera d’arribar a la independència és tenir amics poderosos. No lluitant. Has de tenir arguments que convencin els poderosos. A Islàndia no es va disparar ni un sol tret. A Noruega no es va disparar ni un sol tret. A Kossove va haver-hi una guerra. Al Sudan del Sud, la violència per la independència va ser menor que la violència entre el nord i el sud. El Sudan del Sud va ser capaç de fer veure que el Sudan del Nord havia donat refugi a Bin Laden, i donava suport al terrorisme internacional, van jugar la carta dels cristians del sud enfront dels musulmans del nord, cosa que va encaixar amb els legisladors del Partit Republicà americà. I es pot dir que va ser una mica injust, però no és sempre just, aquest joc. Has de veure què pots oferir, en aquest cas, el petroli del Sudan del Sud. I no èxits al camp de batalla. Poquíssims països petits han tingut èxit al camp de batalla, de fet. Els països bàltics tenien tancs en contra, un referèndum il·legal, però van ser capaços d’oferir alguna cosa a l’occident.
 
 
I quin interès poden tenir els americans en una Catalunya independent, em demano.
Doncs francament, es fa difícil de veure. I, per tant, haureu de fer que sembli interessant. I ací és on teniu la feina. Perquè de moment els americans poden dir que Espanya ja és membre de l’OTAN, i que ja n’estan contents. I per aquesta raó probablement els americans no donarien suport a Catalunya. Per la mateixa raó que no donaven suport a la independència del Quebec. Per als kossovesos, la qüestió va ser oferir-se com a fortalesa. D’una altra manera, els americans no haurien entrat al joc. Moltes independències no han arribat enlloc perquè no han pogut convèncer els grans protagonistes. Sé que la gent pot no voler-ho escoltar, però heu de ser realistes: si no podeu fer-ho immediatament, haureu de fer-ho gradualment. Tal com va fer Itàlia, que va convèncer de mica en mica Napoleó III que era del seu interès empetitir Àustria i, per tant, acceptar la independència italiana. Els va costar trenta anys. I van haver de fer concessions a França, com ara la ciutat de Niça, aleshores ciutat italiana.
 
 
“No som amos del nostre destí” és una altra cosa que no ens agrada d’escoltar, en paraules vostres. I que la sort té un paper molt important.
—Pots esperar de tenir sort, i no fer res. En anglès hi ha aquella dita: la sort tan sols afavoreix les ments que s’han preparat. Tindràs més sort si fas els deures. Pensa en el cas d’Israel, i els anys que van haver d’esperar abans de ser independents. No és qüestió solament de trucar a la Casa Blanca i als legisladors dels diferents països. Tal com diu Maquiavel a El príncep. “Si arriba una riuada, pots seure, encreuar els dits, i esperar que no t’inundis. O pots cavar canals, i estar preparat, i en compte de quedar inundat, veure com l’aigua et rega els camps.”
 
 
El vostre llibre és un repàs a moltes independències i processos. De tots els països estudiats, quin cas us ha semblat interessant, atractiu?
—El cas noruec, perquè és un país que no havia estat independent abans, i que durant molts i molts anys no havia tingut pas aspiracions independentistes
. Doncs acaba essent un dels països independents més rics del món. Actualment, sóc molt a prop del cas ucraïnès. Ucraïna es diu sovint que no és un país europeu normal. Doncs tota la idea de checks and balances no va ser idea original de Montesquieu, com es diu sovint, sinó de la constitució ucraïnesa del 1713. Aquesta és la font que l’inspira. Es pot defensar que la idea de constitució democràtica no és solament una idea occidental, sinó una idea ucraïnesa. Idea que va tardar cent anys a posar-se en pràctica. I ara es posa a prova al camp de batalla.
 
 
Si haguéssiu de resumir el vostre llibre per al possible lector, com ho faríeu?

—El resumiria dient que molts països s’han independitzat, alguns inesperadament, però tan sols ho han aconseguit amb paciència, prou intel·ligència i prou cinisme per a trobar aliats internacionals que els donin suport. I això pot voler dir temps. La major part de països que volen ser independents ho acaba assolint. Però pot tardar més que no s’espera.

 

Dieu que heu visitat Catalunya?
—Sí. Una setmana després del referèndum. Recordo una conversa amb el taxista, que quan va saber que era danès, va estar més interessat a parlar-me d’Allan Simonsen, el petit jugador del Barça, i la victòria davant l’Standard de Lieja a la Copa d’Europa. L’altre record que en tinc va ser la sensació de pau que hi havia.

 

Res a afegir o subratllar?
Subratllar que la sort afavoreix les ments preparades. Si vols superar un desafiament difícil, crea el teu país. Et costarà. Però si vols tenir una vida fàcil, aprèn xinès o física quàntica.

Ha!

—I gràcies pel vostre interès.
 
 
 
 
 
 
 
___

29 de gener de 2023

Catalunya paga 27 cops més que el dèficit fiscal del cantó de Zurich. Comparació entre població, proporció en la generació del PIB estatal, i impostos a l'estat, entre el cantó de Zurich i la regió Catalunya.









 




SUISSA, CANTÓ DE ZURICH:

% DE LA POBLACIÓ DE SUISSA: 20%  (1/6 del total)

% PROPORCIÓ EN LA GENERACIÓ DEL PIB = 1/5

IMPOSTOS ESTATALS: 0,3% del PIB DE TOT EL CANTÓ DE ZURICH

 

ESPANYA, REGIÓ CATALUNYA:

% DE LA POBLACIÓ D'ESP:20%  (1/6 del total)

 % PROPORCIÓ EN LA GENERACIÓ DEL PIB = 1/5

 IMPOSTOS ESTATALS: 8% del PIB DE TOT CATALUNYA 

 




PER A SABER-NE MÉS:

(Catalunya és la segona comunitat en aportar impostos a l'Estat, la 10a a rèbre inversions. No cal dir res més)
 
 
 
 

 
 
 
 
 
 
 


 
 


>>  veieu el tag balances fiscals Catalunya/ balanzas fiscales Cataluña (95) entrades, a l'index del blog.
 
 

[ >>  He oblidat afegir els milions de guanys de l'aeroport i port de Barcelona, que cada any també marxen. El Port el van transferir a la Generalitat, però Aznar va tornar a revertir els guanys cap a l'Estat central, amb una o altre excusa. (Cuca de Llum)

[ A tot això cal afegir:
 
[ >>  els reiterats incompliments d'inversió a Catalunya cada any, començant per les inversions previstes a la disposició addicional de l'Estatut del 2006.  Ni millores urgentíssimes a Rodalies que estan pràcticament igual des del 2008, i 4rt Cinturó. A Sanitat, ni més plantilles i més inversions als hospitals que estan saturats, metges i enfermeres mal pagats. Ni a Ensenyament: seguim tenint barracons en algunes escoles, professors mal pagats, manquen professors per reforç escolar,... Sense l'AVE de mercancies amb els nous carrils d'ample internacional, que conecti amb València i Tarragona des de fa 15 anys... segueixo??
 
 
[>> el 40% dels impostos recaptats a Catalunya no són invertits aquí. La suma total augmenta cada any, els experts parlen ara de 20.000 milions d'€ a l'any.  Des de fa anys, l'Estat central impedeix que es publiquin les balances fiscals de cada comunitat autònoma, no cedeix les dades perquè els grups d'experts d'algunes universitats ho puguin calcular. Manca de transparència fiscal.


[ Tot això, un petit resum, va pels que diuen que els catalans exagerem. Cuca de Llum]




___

'Els orígens del miracle econòmic català', llibre d'Antoni Simon i Tarrés, ressenya - resum per Joan Canadell

 Institut Nova Història 
 
 

 
 
En Joan Canadell s’ha llegit el llibre “Els orígens del miracle econòmic català” de l'Antoni Simon i Tarrés i n’ha fet un resum per mitjà de més de 20 piulades. Nosaltres les hem resumides en un text unitari. El miracle econòmic català no comença al segle XVIII, com se’ns ha volgut fer creure, sinó a finals del segle XV amb l’anomenada Sentència Arbitral de Guadalupe i, entre d’altres coses que explica En Canadell, amb l’or, la plata i les espècies que venien d’Amèrica —afegim nosaltres—



Acabo de llegir un llibre molt interessant: Els orígens del miracle econòmic català, de l’Antoni Simon i Tarrés, publicat per Dalmau Editors. En recomano la lectura. I fins al final. A més, crec que hauria de ser matèria de treball a totes les escoles. Per mitjà d’aquesta publicació es pot entendre per què durant cinc segles els catalans hem dominat l’economia de la Península i, puntualment i en sectors específics, la d’Europa. Faré un resum molt breu d’aquest llibre.(Resum penjat a tweeter en forma de fil, que hem republicat aquí):

 

L’element clau del miracle fou el sistema de propietat i distribució agrària després de la revolució dels remences i la Sentència Arbitral de Guadalupe del 1486. La sentència va suposar que fossin suprimits els mals usos i que qui treballava la terra en tingués l’usdefruit o la propietat. I això només es va esdevenir a Catalunya. Aleshores, la institució de la masia va agafar un paper fonamental perquè s’havia convertit en una entitat independent i no subsidiària per a conrear els camps. La masia ja no depenia de cap altre poder: ni dels senyors ni de l’església. Serà, per tant, l’element transformador per antonomàsia. Després de la Sentència, aquesta unitat de producció va organitzar el treball a partir d’una base familiar en la qual es va potenciar la diversitat productiva. S’hi va combinar l’agricultura i la ramaderia i es va potenciar la pluriactivitat en general. Així, molts masos es dedicaran, a banda del cultiu dels camps, a manufactures diverses, com són ara els destil·lats, les filatures, el glaç, el carbó, el vidre i el ferro.

 

D’altra banda, des del 1550 fins al 1640 Barcelona descentralitza la seva indústria i l’estén per tota la corona metropolitana, de manera que l’activitat industrial arriba a Mataró, Ripoll, Igualada, Vilanova, Girona, Lleida, Reus o Sant Feliu de Guíxols. Veiem, doncs, que  el territori català queda articulat econòmicament i, a més a més, s’urbanitza en funció de la gran metròpoli barcelonina. Cada vila s’especialitza en un tipus d’indústria i l’esperit emprenedor i capitalista, que ja provenia de la tradició baixmedieval, millora el nivell de renda i les fortunes de pagesos i menestrals.

 

A final del segle XVII, la fabricació de destil·lats o aiguardent, que s’havia consolidat durant el segle XVI, va ser clau per a l’equilibri de la balança comercial i va suposar l’inici de la fase d’industrialització generalitzada. Una història d’èxit.

 

Tant és així, que al segle XVIII és només a Catalunya i a 1la Llombardia ―és a dir, a l’Europa meridional― on assistim a la primera industrialització pel que fa al continent europeu. A mitjan segle XVIII l’economia catalana s’endinsa cap a una economia capitalista de producció en massa no només «per al mercat intern», sinó també per a l’exportació.
 
La causa principal és la intensificació i especialització agrària del sector vitivinícola que s’havia encetat a finals del s. XVII ―sobretot a partir del 1660―, l’eix del qual eren, com ha estat dit, l’alliberament de les masies. El vi i l’aiguardent que s’hi fabricaven anaven destinats al mercat mediterrani, però també a l’Atlàntic.
 
L’èxit de l'exportació dels aiguardents va servir de preludi per potenciar la venda també de tot tipus de manufactura. En especial la tèxtil: tant la llana com el cotó, les indianes, la seda... Barcelona era a final de segle XVIII la líder europea en producció d’indianes.
 
Així, al segle XVIII la pagesia que es dedicava al sector tèxtil era molt important a gran part del país. Tant és així, que va reeixir a crear una màquina de filatura de cotó anomenada La Bergadana, que va arribar a desplaçar les angleses per tal com era molt més productiva. Va ser el preludi de l’adopció de la màquina de vapor, que es va implantar per primer cop a Catalunya el 1833.
 

D’altra banda, també al segle XVIII havien estat creades grans manufactures de caràcter estatal, és a dir, aixecades pels borbons. Però no van ser viables econòmicament, de manera que no van engegar cap procés industrialitzador a casa nostra ―a diferència de l’estructura familiar catalana, que sí que va tenir, com hem dit, un gran èxit en aquest àmbit―: «En realitat, la mala política industrial dels borbons a Catalunya va ser la cosa més positiva que aportà l’absolutisme borbònic al nostre procés industrialitzador» (J. Fontana).

 

D’altra banda, els Borbons van dissenyar al segle XVIII els primers projectes d’infraestructures viàries. Ara bé, com que estaven més pendents de les necessitats militars que de les comercials, no van ajudar l’economia catalana. L’Estat no hi intervingué d’una manera més o menys eficaç fins ben entrat el segle XIX. En Josep Fontana ha constatat posicionaments antiindustrialistes de la major part de les elits espanyoles durant la primera meitat del segle XIX, una actitud retrògrada que va suposar dificultats molt serioses per al creixement econòmic. El cas és que encara ara en l’actualitat Catalunya pateix un dèficit en infraestructures.

 

Però tornem a la industrialització del segle XVIII. Com hem llegit més amunt, els canvis tecnològics també van ser clau en la industrialització de Catalunya. Alguns exemples més. La millora que el químic francès  J. E. Adam va introduir en la destil·lació d’aiguardents a finals del segle XVIII, de seguida la van adaptar artesans catalans. En efecte, el 1807 hi havia en funcionament a Barcelona una fàbrica de baròmetres, termòmetres, aeròmetres i pesadors de licors ―ginys clau per a la industria d’aiguardent―. Estava supervisada per l’escola de Quimica i Mecànica de la Junta de Comerç.

 

I és que un altre factor clau va ser l’associacionisme empresarial. Dels gremis i confraries medievals ―i no oblidem els Consolats del Mar, sobretot el de Barcelona, que va durar fins a la derrota del 1714― es passa al segle XVII amb la tecnificació a les associacions cotoneres o bé a la Junta de Comerç ―l’associació hereva del citat Consolat de Mar i predecessora de la Cambra de Comerç actual―, que tindrà un paper fonamental en la creació d’escoles tècniques.


També a Catalunya hom va millorar la màquina de vapor de Watt. Aquesta millora va venir a través de la «Màquina de Sant Ponç», anomenada de «doble efecte», la qual va perfeccionar la potència de la màquina de vapor de Watt. La Màquina de Sant Ponç també havia estat impulsada per la càtedra de mecànica de la Junta de Comerç.
Resumint, els factors clau de la industrialització del segle XVI-XVII van ser, primer, l’alliberament de la pagesia i, en segon lloc, la diversitat productiva dels la masos; tercerament, la creació d’una xarxa de viles industrials al voltant de Barcelona; en quart lloc, hi ha el fenomen de l’especialització industrial en cadascuna d’aquestes poblacions. Cinquenament, tenim la creació d’escoles d’oficis (mercès a elles van millorar molt els nivells d’alfabetització i escolarització a Catalunya, que seran comparables als del nord d’Itàlia, Anglaterra, Holanda i Sud d’Alemanya); en sisena posició cal parlar de l’esperit emprenedor i capitalista de molts catalans, que ja provenia de la tradició baixmedieval, un esperit que va ser fonamental perquè pagesos i menestrals milloressin el seu nivell de renda i fortunes; I, finalment, cal remarcar que també va ajudar la indústria catalana naixent la forma de govern pròpia i anterior a la de la desfeta del 1714. L’afavoria una cultura civicopolítica altament representativa i participativa: es practicava la insaculació, les rotacions de càrrecs i la cultura deliberativa i es mantenien la immunitat dels representants, el secret de les deliberacions, la cultura negociadora i la pluralitat d’interessos.
 
Per tot això, podem dir que, a finals del segle XVIII, les ciutats catalanes es van situar a la banda alta de les urbs europees.
 
I així ho reconeix un general napoleònic que va estar de 1808 a 1814 entre nosaltres. Diu que Catalunya té altres costums, una altra llengua i una organització social, diferent a Castella. I existeix una cultura política diferenciada: enlloc de la península no es té tanta set de llibertat i d’independència com a Catalunya.

 

Us recomano la lectura del llibre. Hi ha molt més cosa a comentar, però crec que aquest resum descriu bé d'on prove l'èxit de la nostra economia, amb més de 5 segles d'història de dur treball. Ningú no ens ha regalat res i, a sobre, l'Estat ha anat sovint a la contra, com ara.

 

Acabo: ara som en plena 4a revolució industrial, la de la societat del coneixement, i tenim un Estat a la contra de nou, i estem perdent el tarannà emprenedor; a les empreses familiars cada cop els costa més subsistir i tenim uns partits polítics d'esquerres "contraris" a l'empresa.

 

Mala peça al teler, cal un Estat amb urgència i recuperar el tarannà emprenedor adaptat al segle XXI com ho vam fer en els darrers 5 segles. Com més intervé l'Estat, menys catalans som i més complicat tot plegat.

 

PS: Tot això que explica el llibre passa NOMÉS a Catalunya de forma generalitzada. Parcialment, a la resta de la Nació Catalana, però en cap cas a Castella i a la resta de la Península. Això descriu dos models clars de país. Uns models que encara avui en gran part perduren!

Joan Canadell

https://twitter.com/jcanadellb/status/1477375908621303809?t=nPwwKE_LZlFcCtWVuMwakw&s=08

 

 

____


Els països catalans sota l'aspiradora madrilenya, llibre recomanat en pdf que podeu descarregar aquí

 


 

La inversió discrecional i els incentius generats per l'estat no tan sols es destinen preferentment a afavorir la capital espanyola, sinó també a tallar les ales del seu principal competidor: l'Eix Mediterrani
Jordi Goula
 
 
 
 
Jordi Goula
18.05.2022 
 
 
 
 
Vivim temps convulsos, amb canvis constants i vertiginosos. No obstant això, hi ha qüestions de fons que no canvien, a l’estat espanyol, com ara l’estructura centralitzada sobre la qual es basa el seu model productiu i el repartiment no equitatiu entre les comunitats autònomes de la riquesa que es genera globalment. Són bàsicament tres, les autonomies de l’estat discriminades pel sistema de finançament i les inversions públiques: les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià, que formen part de l’anomenada Euroregió Mediterrània. Arran de la situació econòmica espanyola, només hi ha aquesta disjuntiva: o aquests tres territoris es coordinen o quedaran xuclats per la potent aspiradora de Madrid. Vet aquí unes frases de la introducció d’un petit llibre excel·lent i aclaridor que us vull comentar.
 
És "Integració europea o marginació espanyola. El futur bifurcat de Catalunya, el País Valencià i les Balears", de l’economista Eduard Gracia, publicat per la Fundació Vincle, 2022  i presentat abans-d’ahir. La hipòtesi sobre la qual treballa és que “la maquinària de l’estat espanyol, com a resposta a un mercat que l’arrossega en una direcció que no l’afavoreix, estaria fent servir el seu poder coercitiu per redirigir els fluxos econòmics cap a regions, activitats i butxaques més al seu gust, al preu, naturalment, d’allunyar els recursos dels territoris on serien més productius i reduir així el benestar dels ciutadans.
 

Parlo amb l’autor i m’explica quins són els punts bàsics de l’argumentació que ha utilitzat per a demostrar la seva hipòtesi. D’entrada, diu que l’estat espanyol és un fet diferencial dins Europa. “No és com França, Itàlia, Portugal o Grècia, on la integració afavoreix els seus nuclis econòmics i polítics des de l’antiguitat, comenta. El fons de la qüestió, cal anar a buscar-lo en el fet que la qualitat institucional de l’estat és molt baixa i les decisions importants de distribució de recursos queden en mans d’uns quants grups de poder.

 

Uns grups de poder que tenen com a primer objectiu mantenir el seu statu quo, deixant de banda aspectes tan cabdals com l’eficiència i la productivitat. Que no estranyi ningú, doncs, que dins l’índex d’eficiència de la despesa pública de l’OCDE per al 2021, dels 37 països, l’estat espanyol sigui en el lloc 29. Potser un exemple més nostrat és el que va donar el professor Ramon Tremosa a la presentació: “El 50% de la inversió en trens de rodalia de l’estat els últims anys ha anat a Madrid. No calen més comentaris, oi?

 

“Un dels fets que més m’ha colpit a l’hora de fer el llibre és haver tingut l’evidència, com més va amb més força, que si s’hagués deixat actuar lliurement a les forces del mercat, sense els entrebancs de Madrid, tant el Principat, com el País Valencià i les Illes serien regions clarament guanyadores en el si de la Unió Europea”, em diu. És molt dur i clar quan explica: “La política seguida pels successius governs espanyols ha escanyat lentament l’economia de Catalunya i el País Valencià, tot minant un dels pilars clau del seu potencial competitiu, com és la logística, que avui és crucial no només per si mateixa, sinó per les oportunitats que obre a altres activitats. Pensem que un nus logístic és també un bon lloc on establir qualsevol indústria que calgui integrar a una cadena de valor europea o global.
 
 
En les pàgines del llibre també parla molt de Madrid i com ha arribat a tenir el pes que té dins l’economia actual. Està convençut que, malgrat les xifres que sovint es publiquen, en què la capital espanyola encapçala moltes classificacions de diferents variables econòmiques, els fonaments del seu edifici són febles. També pensa que en termes de competitivitat –més enllà dels discursos de la senyora Ayuso sobre els imposts– la comparació amb Catalunya “no té color''.
 
Com a exemple, esmenta el pes de l’alta tecnologia, que és especialment notable a la indústria catalana, atès que representa el 14,9% del VAB manufacturer de Catalunya –sobretot gràcies al sector farmacèutic– mentre que a Madrid és del 7%, al País Basc només del 2,9% i al conjunt d’Espanya del 6,3%. Com que el VAB manufacturer del Principat representa prop del 26% del de tot l’estat espanyol, aquest biaix cap a l’alta tecnologia fa que el seu pes s’enfili fins al 62% de les manufactures d’alta tecnologia a l’estat espanyol.
 
 
O també es veu en les patents, reflex de la innovació. “No ens hauria de sorprendre que el Principat sigui on es fan més innovacions patentables, com tampoc que el País Valencià quedi en un molt respectable quart lloc, mentre que Madrid queda relegat al lloc novè. O en els articles científics d’alta qualitat de les universitats catalanes, on n’hi ha molts més inclosos entre els que figuren entre el 10% dels més llegits a tot el món. Sortosament, no tot són els diners que surten de les arques de l’estat.
 
 
D’alguna manera, podríem dir que Madrid i Barcelona és sector públic versus sector privat, encara que a Madrid hi hagi la majoria de seus de les grans empreses. Gracia comenta un exemple senzill ben aclaridor. Els serveis centralitzats del sector financer i les tecnologies d’informació i comunicacions (TIC) paguen uns sous mitjans de 37.700 euros a Barcelona i de 34.400 a Madrid. Per què es paguen més a Barcelona que a Madrid?, li pregunto. “He fet entrevistes amb professionals del sector que em confirmen que aquesta diferència salarial és real i, segons la seva experiència, es deu principalment a la demanda d’empreses internacionals que s’estableixen a Barcelona i ofereixen salaris més alts per assegurar-se de contractar el millor personal.
 
 
“El fet que el factor diferencial siguin les empreses estrangeres –més allunyades de les dinàmiques del poder a Espanya– reforça, doncs, la impressió que la capacitat de Madrid de competir en aquest àmbit amb l’Euroregió Mediterrània és, en gran manera, resultat de la intervenció sostinguda de l’estat espanyol en favor de la capital.
 
 
Com acabem de veure, a Madrid hi ha la seu de la majoria dels grans grups financers espanyols, de les grans constructores, elèctriques, petrolieres (Repsol, Cepsa), grups d’informació i comunicacions (Telefònica, Indra, Cellnex, Amadeus)… Això té una fortalesa i una feblesa. Segons Gracia: “No és casual que tants d’aquests negocis depenguin fortament de la demanda generada o de la regulació imposada per les institucions públiques. Pensem, per exemple, que entre el 2012 i el 2019, el 64,4% de l’import de les licitacions del sector públic estatal a Madrid el van guanyar empreses amb seu social també a Madrid.La feblesa rau en el dia que s’acabi aquesta manera de fer. Vet aquí la importància que donen a voler mantenir l’statu quo per sobre d’altres consideracions. “Si s’acabés, hi hauria un daltabaix”, indica Gracia.
 
 
És l’estat contra el mercat, com apunta Tremosa? Evidentment, la discrecionalitat amb què es dirigeixen les inversions amb l’objectiu últim –el de perpetuar-se a la capital espanyola– li donen la raó. Això ja ho paguem els altres amb menys eficiència, amb el manteniment d’un dèficit estructural i un deute creixent. L’exemple següent a mi em sembla definitiu i molt poc conegut.
 
 
He de dir que m’ha sorprès, perquè no el coneixia, l’espai que dedica Gracia a un índex de la revista The Economist. Resulta que publica regularment el seu Crony Capitalism Index, que identifica uns sectors –que inclouen els especialment rellevants a l’economia de Madrid– com els que típicament es beneficien més de l’anomenat “capitalisme d’amiguets”. Són els casinos, matèries primeres (carbó, fusta, petroli, metalls…), defensa, banca, infrastructures, construcció, ports i aeroports, utilitats i telecomunicacions. En la seva versió estàndard, l’índex calcula el pes sobre el PIB de les fortunes dels multimilionaris d’un país procedents d’aquests sectors. Però també mesura el pes de les seves fortunes sobre la riquesa total dels multimilionaris del país o –millor encara, perquè parlem d’amiguisme i, per tant, de relacions personals– el nombre de multimilionaris d’aquests sectors com a percentatge del nombre de multimilionaris del país.
 
 
Cal dir de seguida que l’estat espanyol queda especialment malament, pitjor i tot que alguns països que sovint ens sembla que estan més exposats a aquesta xacra, com ara Mèxic, Xile o Turquia. Quina sorpresa, oi? I molt pitjor que, per exemple, Itàlia, el més gran dels PIGS i potser el més comparable a Espanya, però on els interessos industrials del nord sempre han tingut un pes polític molt superior al dels seus equivalents espanyols. En altres paraules, “això ens diu que el nucli dur del poder econòmic a Espanya neix, creix i es reprodueix gràcies a les rendes i privilegis que concedeix l’estat a aquests sectors i, per tant, va més lligat al poder públic que no a altres economies, fins i tot algunes, com la italiana, amb una qualitat institucional tan deficient com l’espanyola, afegeix.
 
 
I vet aquí la conclusió a què arriba. “La implicació, òbvia i inquietant alhora, és que les elits que a Espanya s’han enriquit gràcies a activitats fortament dependents de l’estat tendiran a fer servir el seu poder sobre les institucions per afavorir els sectors que les han fet riques. Aquest biaix, en desviar recursos cap a activitats amb un component extractiu més alt, té un impacte econòmic especialment negatiu alhora que, com a resultat col·lateral, beneficia desproporcionadament la capital política. Seguint aquest raonament, la inversió discrecional i els incentius generats per l’estat no tan sols es destinarien preferentment a afavorir Madrid, sinó també a tallar les ales del seu principal competidor: l’Eix Mediterrani.
Fins ara, el manà europeu ha estat la clau que ha alimentat més encara aquesta tendència xucladora centralista. L’estat espanyol ha rebut molts diners de Brussel·les, amb els anys. Com diu Gracia, “no sabem fins quan estaran disposats els països més productius –els anomenats frugals– a continuar finançant aquestes dinàmiques parasitàries. “Però és prou clar que un escenari de liberalització i integració europea on els estats perdessin poder discrecional podria ser molt beneficiós per a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, que tenen molt a oferir a un mercat obert i d’aquesta manera estarien menys exposades a les polítiques discriminatòries de l’estat espanyol que, en una situació ideal, no hi tindria cap poder. És, doncs, en aquesta cruïlla on el futur es bifurca: cap a la integració europea o cap a la marginació espanyola.
 
No tinc més remei més que recomanar-vos-en la lectura. El llibre, el podeu despenjar d’aquí. (en format pdf)
 
 
 
PER A SABERNE MÉS:

 
 
>>  "Catalunya, País Valencià i les Illes, economies marginades" article a El Nacional, per Modest Ginjoan (maig 2022)
 
 
 
 
 
 

__