31 d’octubre del 2019

Post esperançador


23.10.2019
Doncs..., he rebut aquest molt interessant escrit de l'Enrique Garriga Umbert, responent-me un post.
Us recomano llegir-lo!

Jordi, si repasses tots els comunicats que han sortit de la UE en els últims 10 dies, són més i més significatius que els dels últims 2 anys. Penseu que hi ha una norma protocol·lària de ser neutrals abans d'unes eleccions i en aquest cas no s'han atès

Els canvis en el comportament dels furgons i infiltrats ha sigut radicalment diferent d'ençà que la Sra. Merkel a declarar oficiosament que no li agradava les imatges que sortien per la tele. La vegada anterior que va dir quasi el mateix va caure el Mariano, al cap de tres dies. 

Si reviseu la premsa madrilenya, ja no diuen res del 155 o de la llei de seguretat nacional després de la bufetada al Sánchez quan ho va demanar en l'últim Consell d'Europa, va ser tan significativa que ara no ho demanen ni Ribera ni Casado i per primera vegada un president en actiu va criticar públicament el comportament de la policia espanyola. 


 El Consell d'Europa vindrà a verificar "in situ" als presos... I va fer una declaració recordant a Espanya que la llibertat d'expressió es fa amb les normes europees, al vespre tots els ministres avalen la democràcia i la llibertat d'expressió. 

Entremig el tot això una ministra alemanya demana públicament diàleg, el president Torra de cop demana referèndum i el diàleg està empantanegat. El parlament avisa que farà expressament el prohibit pel TC i que és una de les causes de presó de la Carme..... 

L'antiga proposta de la normalització democràtica de fer un estat català lliure associat a Espanya que defensa ERC ha mort quan Europa ha constatat que la convivència pacífica és impossible, i ara toca un referèndum per la independència, per això es puja ara al carro ERC i Sánchez comunica..... 

Noies i nois hem de perseverar, estén a dies de la caiguda del mur de Berlín.... Hem guanyat, ara hem d'administrar bé la victòria i no sortir ningú del carril cap a l'estat propi, paciència i perseverança SOM REALISTES, DEMANEM EL SEU IMPOSSIBLE, DEMANEM EL NOSTRE PAÍS.

15 d’octubre del 2019

El 'moment Txornòbil' d'Espanya, per Vicent Partal de Vilaweb. Molt recomanat.



Aquesta setmana que ara comença pot canviar la nostra vida, la dels Països Catalans i la d'Espanya. En té el potencial. I per això em perdonareu que, en comptes de fer l'editorial, avui faça una reflexió més llarga, una mena de petit assaig que intenta emmarcar el moment transcendental que vivim. No puc explicar de manera més senzilla ni curta què pense, en part perquè tot això és el fruit de dècades d'estudi, de vivències, de reflexió i de compromís, cosa que inevitablement m'ha de dur a altres països i situacions que conec bé però que també cal explicar bé. Espere que ajude d'alguna manera.
 
El moment Txornòbil

13.10.2019
Mikhaïl Gorbatxov ho diu sense embuts: 'El moment de la destrucció de l'URSS va ser Txornòbil.' Estarem tots d'acord que no és tan senzill com això, que no hi va haver un sol moment. Però, efectivament, de tots els que hi va haver, aquell va ser el més decisiu i el que va marcar l'enfonsament de la segona superpotència mundial. 
 
La Unió Soviètica era el país més gran del món, un autèntic colós global. Abastava fins a onze fusos horaris de Kaliningrad a Kamtxatka i contenia dins les fronteres una sisena part de la terra del planeta. Hi vivien prop de tres-cents milions de persones, pertanyents a més de cent cinquanta nacionalitats. Acumulava un arsenal de més de cinquanta-cinc mil caps nuclears, amb els quals podia aniquilar completament la vida a la Terra. I des del final de la Segona Guerra Mundial mantenia l'exèrcit més gran del món, format permanentment per més de quatre milions de soldats. Els seus interessos i tentacles arribaven a tots els continents i a tots els aspectes de la vida. Havia omplert de sang Hongria i Txecoslovàquia dècades abans enmig de l'espant global, però aquell ja era un episodi paït. Lluitava en un Afganistan que no entenia, però que encara era un cul-de-sac geogràfic, i la Polònia de Solidaritat, que tants problemes li havia causat a començament dels vuitanta, semblava que entrava en una fase de control i de desescalada. A més, l'URSS era una superpotència científica, capaç de competir en la cursa per a ser primers d'arribar a la Lluna. I malgrat les dificultats econòmiques, sobretot la caiguda dramàtica del preu del petroli per a l'exportació, la seua era una economia majúscula. Durant els seus darrers anys, va créixer un 1,9 per cent de mitjana. El seu dèficit pressupostari era, fins al 1985, inferior al dos per cent del PIB i només va arribar al nou per cent els darrers mesos de la seua existència, una xifra que els economistes van considerar en tot moment possible de controlar. Hi havia, és veritat, un mercat negre paral·lel important, però d'aquest mercat negre s'aprofitaven sobretot alguns comandaments intermedis del règim, de manera que tot acabava quedant en casa. Per una altra banda, la duresa del règim contra els opositors havia deixat el país desfet, sense dirigents ni referents morals, ni estructures per a oposar-se de manera eficaç. Quan, a mitjan anys vuitanta, vaig conèixer Liudmila Alekséieva i vaig començar a estudiar els moviments opositors i contactar-hi a través seu, vaig quedar glaçat: ella tenia llistes de noms d'opositors, un per un. I a tota l'URSS, els dissidents actius no arribaven a mil. 
 
Però malgrat ser tot això, l'URSS es va enfonsar estrepitosament.
 
No es pot explicar un fenomen d'aquesta dimensió assenyalant un sol esdeveniment ni indicant una sola causa. Hélène Carrère d'Encausse va ser de les poques persones que va entendre bé què passava. Però cal remarcar que en el seu extraordinari llibre L'Empire Eclaté no encertava, ni de bon tros, les causes de la catàstrofe. Tot i que ella sabia perfectament que la catàstrofe s'acostava. Va encertar de ple l'anàlisi d'una manera que l'ha posada per sempre més a l'altar dels sovietòlegs, però no va endevinar com passaria allò que era segur que passaria. En aquests temps de Twitter, quan hi ha qui es pensa que cada frase et perseguirà sempre per recordar-te qualsevol error puntual, aquell llibre sensacional em reconforta cada vegada que el rellegesc i em fa creure en la tenacitat de l'analista per imposar la mirada llarga, sempre més segura i estable que el fràgil horitzó immediat. 

2 d’octubre del 2019

El PP va començar el Procés per la impugnació de l'Estatut del 2006. Explicat per Wyoming, video 3 minuts d'or.



Crónica del començament del procés a Cataluña pel Gran Wyoming: com es va generar el problema de manera artificial pel PP. Amb quina finalitat, per què s´impugnan articles que estan vigents als Estatuts d´Andalusia i València Vídeo 3 minuts.


Qué cantidad de información tan grande resume  Wyoming en tres minutos!!

https://www.facebook.com/JotaPovNoticias/videos/2064667113597926/


Transcripción del vídeo:

"El tema de Cataluña, estaba resuelto para 30-40 años a través de un Estatuto. Estaba resuelto. Se mandó al parlamento español, lo votaron no estaba de acuerdo con el resultado final, se corrigió, se devolvió, se aprovó en el Parlamento catalán, se sometió a un referendum. Se aceptó.

Llegó el Partido Popular y lo mandó al Tribunal Constitucional y lo anularon. Justamente muchos de los artículos que anularon estan copiados del estatuto andaluz que está vigente. Pero es que en Valencia que gobierna el partido Popular, copiaron el Estatuto catalán y lo aprovaron con los votos del PP, PSOE, y está vigente

A partir de ahí, la tormenta total, que es lo que se buscaba!, es lo que se buscaba. Ten en cuenta que estos señores tenían 4 diputados en el Parlament. Se generó un problema donde no lo había y donde estaba resuelto. Y cuál era el problema? A alguien le importa realmente el Estatuto?

Ah! otra cosa: Previo a que el Constitucional se manifestara, se reformó  la composición, un señor que habia sido propuesto por fin lo echaron, quitaron a otro, pusieron a uno... Y por fin se pronunciaron.

Por ejemplo el ex Presidente del Tribunal Supremo dice que aquí ni hay delito de rebelión, ni hay nada de nada... Es algo que tendria que ser tan exquisito...

Hay que cumplir la ley:  si, el primero el gobierno, y también la justicia debe cumplir la ley en este país!!  Y aqui resulta que la designación del propio juez Llarena ya no entra dentro de lo que es la ley. Por lo visto, no  le correspondia porque se saltaron una serie de requisitos y se impugnó: les dieron la razón y quitaron al juez Llarena. Lo volvieron a poner por otra via!! Entraron Jueces por la Democracia y lo volvieron a impugnar diciendo que estos señores se han saltado una serie de normas que hay que seguir para que le correspondiera ese turno. No aceptaron esta vez la recusación.  Por què tiene que ser el juez Llarena?

La ley deber ser excrupulosísima.

Aqui se estan saltando de todo. Hay dos señores que se subieron a un coche de la policía para decirle a la gente "Márchense a su casa!", y están encarcelados por rebelión! "Por reiteración del delito!" pero si ya no pueden!  Por riesgo de fuga?, pero si se presentaron voluntariamente!  Es decir, todavia no han explicado que esto son castigos políticos. Estan por robar?  Estan por atracar?  Estan por pegar a alguien?"


Aquest video es complementa amb aquest tweet: