Mireu les dades que aporta el professor Niño Becerra, setembre 2025:
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris balances fiscals Catalunya/ balanzas fiscales Cataluña. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris balances fiscals Catalunya/ balanzas fiscales Cataluña. Mostrar tots els missatges
3 de setembre del 2025
20 de maig del 2025
Xavier Sala-i-Martin aclareix què vol dir 'solidaritat' entre comunitats autònomes a ESP. CADA català aporta 2.500 € a l'any en concepte de 'solidaritat'
11 de setembre del 2024
Cuánto costará realmente el concierto catalán?, ¿de dónde vamos a sacar 23.000 millones para pagar al resto de las comunidades? Per fi n'hi ha un que reconeix l'import real de l'espoli.
¿De dónde vamos a sacar 23.000 millones del concierto catalán ?!!!
El economista José Ramón Riera reconoce, por fin! el importe del déficit fiscal catalán, con una cifra muy aproximada a nuestros cálculos.
21 de juny del 2024
Régimen fiscal singular para Catalunya: ¿Por qué es imprescindible si es que España quiere que Catalunya se quede
En el resto de España que no es Catalunya, ya se encarga la censura de que NO se publique nada sobre lo que REALMENTE RECIBE como financiación. Incluso el gobierno ha prohibido que se publiquen los datos para calcular la balanza fiscal de Catalunya, por algo será, no?
Es la 2a comunidad autónoma en aportar impuestos y la 10a en recibir. El Estatuto, como pasó con los anteriores NO SE CUMPLE!!! El dinero NO llega!! ESPAÑA NO CUMPLE, SEA PP O PSOE quien esté el el gobierno, son MENTIROSOS. Sanidad en mínimos. Trenes viejos, averías desde hace 15 años en todas las cercanías, escuelas sin clases de soporte a extranjeros ni alumnos algo retasados .... ESO ES LO QUE PASA !!!!
LA NECESIDAD de financiación singular es para BLINDAR LO QUE NOS TOCA EN JUSTICIA.
A que no sabía ud que las inversiones de los Presupuestos Generales del Estado NUNCA se cumplen con la inversiones que se han incluido para Cataluña???
Si ud aprecia que estoy exasperada, pues si, ha acertado.
__
23 de setembre del 2023
Bateria de preguntes de Junts al govern espanyol perquè es pronunciï sobre el dèficit fiscal (21.09.2023), en plenes negociacions amb Pedro Sánchez per un eventual suport a la seva candidatura com a Presidente del Gobierno
El senador Josep Lluís Cleries vol que l'executiu de Sánchez doni explicacions sobre el dèficit fiscal
/
Foto: Europa Press
Barcelona. Dijous, 21 de setembre de 2023.
Foto: Europa Press
Barcelona. Dijous, 21 de setembre de 2023.
El portaveu de Junts al Senat, Josep Lluís Cleries, ha registrat una bateria de preguntes a la cambra alta en la qual xifra en gairebé 22.000 milions d'euros el dèficit fiscal anual de Catalunya amb l'Estat
i demana explicacions al govern espanyol en plenes negociacions per a
una hipotètica investidura de Pedro Sánchez, informa Europa Press.
Després que dimecres Junts va estimar que "el deute històric de l'Estat amb Catalunya" s'enfila a uns 450.000 milions d'euros,
el partit de Jordi Turull i Laura Borràs ha portat la iniciativa al
Senat per obligar el govern espanyol a pronunciar-se sobre aquest
dèficit fiscal anual.
En concret, Junts diu que Catalunya va aportar "el 19,3% el 2020 i va rebre el 13,7%, mentre que el 2021 va aportar el 19,2% i va rebre el 13,6%".
"Per càpita, això vol dir 2.831 euros que cada català i catalana perden
anualment", es queixen. Per això, plantegen diverses preguntes al
govern espanyol, en què demanen explicacions "de les raons per
les quals consideren que els 7,5 milions de catalans i catalanes han
d'aportar a l'Estat espanyol vint-i-dos mil milions d'euros any rere
any".
A més a més, exigeixen la reforma del sistema de finançament autonòmic, després d'estar deu anys caducat, i demanen al Govern central valorar la xifra anual del dèficit, que ells xifren en uns 22.000 milions d'euros el 2021. "Com explica el govern que el 20% de persones que viuen a Catalunya es trobin en risc greu de pobresa mentre tenim un dèficit fiscal de 22.000 milions d'euros?", etziben a l'executiu de Pedro Sánchez.
Les mesures proposades per Junts
Junts per Catalunya ha posat aquesta setmana dues mesures damunt la taula per revertir l'infrafinançament de Catalunya:
la condonació del deute del fons de liquiditat autonòmica (FLA) i les
competències perquè la Generalitat pugui recaptar tots els impostos.
Així consta en les conclusions que ha registrat la formació
independentista a la Comissió d'Estudi sobre el Deute Històric de
l'Estat amb Catalunya, a les quals ha tingut accés l'Agència Catalana de
Notícies.
També xifren aquest deute històric en uns 450.000 milions d'euros. Segons
els seus càlculs, la partida més gran correspon a l'infrafinançament en
l'àmbit de les polítiques socials (375.000 milions), seguida del
dèficit d'infraestructures (50.900 milions) i les pensions (30.000
milions). En declaracions a l'ACN, el diputat de Junts, Joan Canadell,
assenyala que "són xifres astronòmiques, que afecten clarament el
benestar de la societat". En aquest sentit, constata com "els catalans
som els dotzens en benestar a l'Estat espanyol, quan ens pertocaria ser
els quarts, i els 135 a nivells europeu, quan els bascos i els
navarresos són el 48 i el 50".
És per això que, en primer lloc, des de Junts plantegen reclamar la
condonació del deute del FLA, que situen en 80.000 milions d'euros.
"Aquest endeutament l'hem hagut d'assumir perquè hem tingut dèficit
fiscal", assegura Joan Canadell. La condonació, sostenen a les conclusions, "suposaria una reducció parcial del deute històric".
Per a saber-ne més cliqueu l'etiqueta dèficit fiscal, i balances fiscals
tenim recollides entrades sobre el tema, per exemple:
tenim recollides entrades sobre el tema, per exemple:
>> Un estudi sobre els efectes "paradís fiscal" de la Comunitat de Madrid dins el conjunt de l'Estat
>> 15.02.2023 - Joan B. Casas: “La situació fiscal de Madrid és absolutament immoral” v.2
>> 01.02.2022 - "L'obra pública dels pressupostos com a alternativa a les demandes d'un estat propi: "La farsa ja no dona més de si José Antich
__
7 de març del 2023
Joan B. Casas: “La situació fiscal de Madrid és absolutament immoral” v.2
- 15.02.2023 - VilaWeb
- Entrevista a Joan B. Casas, membre del col·lectiu Economistes pel Benestar
- "Els ciutadans de Catalunya tenen un progrés social molt inferior al seu esforç, a diferència de molts altres llocs d'Espanya"
Joan B. Casas ha estat durant deu anys degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya. Forma part del col·lectiu Economistes pel Benestar, que la setmana passada va presentar el manifest “Cal gestionar els recursos propis per millorar la competitivitat i el benestar de Catalunya”, explicat per Jordi Goula en aquest article: “El dèficit fiscal ens enfonsa cada dia una mica més”. En l’entrevista aprofundim alguns aspectes d’aquest dèficit, que, tot i ser endèmic, no vol dir sigui menys greu, sinó a l’inrevés. El manifest i la memòria que l’acompanya són eines valuoses, imprescindibles per a entendre de quina manera l’espoliació afecta els ciutadans d’aquest país, en la vida diària: l’habitatge, l’escola, l’atenció mèdica… Si ho analitzem amb una perspectiva històrica, es palpa el deteriorament de la capacitat de donar resposta a les necessitats bàsiques dels ciutadans.
Casas posa un exemple que esgarrifa, i que és un advertiment: que no ens passi com a la granota, que la poses a bullir amb aigua freda i li vas augmentant la temperatura a poc a poc fins que es crema sense adonar-se’n. Esperem que no, però el silenci polític sobre aquesta qüestió es fa estrany, havent-hi unes dades tan clares i evidents. Economistes pel Benestar no es pensen aturar. Si ara han presentat el manifest –que pot signar tothom– amb empresaris, també ho volen fer amb organitzacions com ara col·legis professionals, sindicats i entitats.
—Parlem de 20.000 milions de dèficit fiscal?
—Sí.
—Heu rebut cap comentari de la Generalitat des que vàreu presentar el manifest? La consellera us ha trucat?
—No, no, però tenim relació. Òbviament, ells les saben, aquestes xifres. Parlo del Departament d’Economia, som del mateix gremi i ens coneixem tots.
—No, no, però tenim relació. Òbviament, ells les saben, aquestes xifres. Parlo del Departament d’Economia, som del mateix gremi i ens coneixem tots.
—Dieu que Catalunya és la segona a l’hora d’aportar recursos a Espanya i la desena a l’hora de rebre’n.
—Sí. En capacitat fiscal, és a dir, allò que s’aporta al pot global del finançament autonòmic, Catalunya és la segona després de Madrid, que té un tracte especial. A l’hora de repartir som la desena.
—En xifres concretes, això quant és?
—Catalunya aporta 2.779 euros per capita, n’acaben repartint 2.519, que, si tenim en compte el cost de la vida –perquè no és igual un euro aquí que a Extremadura– són 2.263. És obvi que no és igual l’una quantitat que l’altra. I això passa pel model de finançament. És amb aquests recursos que es fa el pressupost de la Generalitat i que aplica les seves polítiques de benestar.
—Les Illes Balears i el País Valencià tenen una situació semblant?
—A l’estat espanyol, que tinguin dèficit fiscal, és a dir, que aportin més que no reben, només hi ha Catalunya, les Balears i el País Valencià. El País Valencià és un cas una mica curiós, perquè fa quaranta anys tenia un PIB i una renda per sobre de la mitjana espanyola i ara està per sota. El País Valencià ha estat penalitzat i perjudicat per un model de finançament que no ha tingut en compte la seva aportació. Han estat molt castigats. En termes absoluts, el cas de Catalunya és molt significatiu, perquè és el 20% del PIB. [del estat espanyol vol dir]. Hi ha el cas de Madrid, però és molt diferent.
……la hipercapitalidad de Madrid…etc
—Aquesta situació privilegiada equival a més recursos?
—Nosaltres podem dir que l’impacte de la capitalitat de Madrid els representa uns 28.000 milions l’any, i per aquest motiu la situació fiscal de Madrid és absolutament immoral. A sobre de tenir els efectes beneficiosos de la capitalitat, que són molts –per exemple, són els únics que han guanyat població mentre 23 províncies n’han perdut–, fan dúmping fiscal. En política fiscal comparada, això no es troba enlloc. És a dir, que el nucli del poder acabi fent competència fiscal a la resta, en un estat que té un deute elevadíssim i que té un dèficit important que pren recursos del sistema, és literalment injustificable. Ara sembla que hi ha una idea que hem d’imitar Madrid en el terreny fiscal. No, no: és Madrid que s’ha de comportar dignament. No pot ser que tinguin la fiscalitat més baixa de tot l’estat, fent que s’hi concentrin les grans fortunes perquè no paguen, en un estat que té un deute brutal i que, a sobre, es beneficiï de les grans decisions de ser la capital de l’estat.
29 de gener del 2023
Els països catalans sota l'aspiradora madrilenya, llibre recomanat en pdf que podeu descarregar aquí
La inversió discrecional i els incentius generats per l'estat no
tan sols es destinen preferentment a afavorir la capital espanyola,
sinó també a tallar les ales del seu principal competidor: l'Eix
Mediterrani
Jordi Goula
18.05.2022
Vivim temps convulsos, amb canvis constants i vertiginosos. No
obstant això, hi ha qüestions de fons que no canvien, a l’estat
espanyol, com ara l’estructura centralitzada sobre la qual es basa el
seu model productiu i el repartiment no equitatiu entre les comunitats
autònomes de la riquesa que es genera globalment. Són bàsicament tres,
les autonomies de l’estat discriminades pel sistema de finançament i les
inversions públiques: les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià,
que formen part de l’anomenada Euroregió Mediterrània. Arran de la
situació econòmica espanyola, només hi ha aquesta disjuntiva: o aquests
tres territoris es coordinen o quedaran xuclats per la potent aspiradora
de Madrid. Vet aquí unes frases de la introducció d’un petit llibre
excel·lent i aclaridor que us vull comentar.
És "Integració europea o marginació espanyola. El futur bifurcat de Catalunya, el País Valencià i les Balears",
de l’economista Eduard Gracia, publicat per la Fundació Vincle, 2022 i
presentat abans-d’ahir. La hipòtesi sobre la qual treballa és que “la
maquinària de l’estat espanyol, com a resposta a un mercat que
l’arrossega en una direcció que no l’afavoreix, estaria fent servir el
seu poder coercitiu per redirigir els fluxos econòmics cap a regions,
activitats i butxaques més al seu gust, al preu, naturalment, d’allunyar
els recursos dels territoris on serien més productius i reduir així el
benestar dels ciutadans”.
Parlo amb l’autor i m’explica quins són els punts bàsics de l’argumentació que ha utilitzat per a demostrar la seva hipòtesi. D’entrada, diu que l’estat espanyol és un fet diferencial dins Europa. “No és com França, Itàlia, Portugal o Grècia, on la integració afavoreix els seus nuclis econòmics i polítics des de l’antiguitat”, comenta. El fons de la qüestió, cal anar a buscar-lo en el fet que la qualitat institucional de l’estat és molt baixa i les decisions importants de distribució de recursos queden en mans d’uns quants grups de poder.
Uns grups de poder que tenen com a primer objectiu mantenir el seu statu quo, deixant de banda aspectes tan cabdals com l’eficiència i la productivitat. Que no estranyi ningú, doncs, que dins l’índex d’eficiència de la despesa pública de l’OCDE per al 2021, dels 37 països, l’estat espanyol sigui en el lloc 29. Potser un exemple més nostrat és el que va donar el professor Ramon Tremosa a la presentació: “El 50% de la inversió en trens de rodalia de l’estat els últims anys ha anat a Madrid.” No calen més comentaris, oi?
“Un dels fets que més m’ha colpit a l’hora de fer el llibre és haver
tingut l’evidència, com més va amb més força, que si s’hagués deixat
actuar lliurement a les forces del mercat, sense els entrebancs de
Madrid, tant el Principat, com el País Valencià i les Illes serien
regions clarament guanyadores en el si de la Unió Europea”, em diu. És
molt dur i clar quan explica: “La política seguida pels successius
governs espanyols ha escanyat lentament l’economia de Catalunya i el
País Valencià, tot minant un dels pilars clau del seu potencial
competitiu, com és la logística, que avui és crucial no només per si
mateixa, sinó per les oportunitats que obre a altres activitats. Pensem
que un nus logístic és també un bon lloc on establir qualsevol indústria
que calgui integrar a una cadena de valor europea o global.”
En les pàgines del llibre també parla molt de Madrid i com ha arribat
a tenir el pes que té dins l’economia actual. Està convençut que,
malgrat les xifres que sovint es publiquen, en què la capital espanyola
encapçala moltes classificacions de diferents variables econòmiques, els
fonaments del seu edifici són febles. També pensa que en termes de
competitivitat –més enllà dels discursos de la senyora Ayuso sobre els
imposts– la comparació amb Catalunya “no té color''.
Com a exemple, esmenta el pes de l’alta tecnologia, que és
especialment notable a la indústria catalana, atès que representa el
14,9% del VAB manufacturer de Catalunya –sobretot gràcies al sector
farmacèutic– mentre que a Madrid és del 7%, al País Basc només del 2,9% i
al conjunt d’Espanya del 6,3%. Com que el VAB manufacturer del
Principat representa prop del 26% del de tot l’estat espanyol, aquest
biaix cap a l’alta tecnologia fa que el seu pes s’enfili fins al 62% de
les manufactures d’alta tecnologia a l’estat espanyol.
O
també es veu en les patents, reflex de la innovació. “No ens hauria de
sorprendre que el Principat sigui on es fan més innovacions patentables,
com tampoc que el País Valencià quedi en un molt respectable quart
lloc, mentre que Madrid queda relegat al lloc novè.” O en els articles
científics d’alta qualitat de les universitats catalanes, on n’hi ha
molts més inclosos entre els que figuren entre el 10% dels més llegits a
tot el món. Sortosament, no tot són els diners que surten de les arques
de l’estat.
D’alguna manera, podríem dir que Madrid i Barcelona és sector públic versus
sector privat, encara que a Madrid hi hagi la majoria de seus de les
grans empreses. Gracia comenta un exemple senzill ben aclaridor. Els
serveis centralitzats del sector financer i les tecnologies d’informació
i comunicacions (TIC) paguen uns sous mitjans de 37.700 euros a
Barcelona i de 34.400 a Madrid. Per què es paguen més a Barcelona que a
Madrid?, li pregunto. “He fet entrevistes amb professionals del sector
que em confirmen que aquesta diferència salarial és real i, segons la
seva experiència, es deu principalment a la demanda d’empreses
internacionals que s’estableixen a Barcelona i ofereixen salaris més
alts per assegurar-se de contractar el millor personal.”
“El fet que el factor diferencial siguin les empreses estrangeres
–més allunyades de les dinàmiques del poder a Espanya– reforça, doncs,
la impressió que la capacitat de Madrid de competir en aquest àmbit amb
l’Euroregió Mediterrània és, en gran manera, resultat de la intervenció
sostinguda de l’estat espanyol en favor de la capital.”
Com acabem de veure, a Madrid hi ha la seu de la majoria dels grans
grups financers espanyols, de les grans constructores, elèctriques,
petrolieres (Repsol, Cepsa), grups d’informació i comunicacions
(Telefònica, Indra, Cellnex, Amadeus)… Això té una fortalesa i una
feblesa. Segons Gracia: “No és casual que tants d’aquests negocis
depenguin fortament de la demanda generada o de la regulació imposada
per les institucions públiques. Pensem, per exemple, que entre el 2012 i
el 2019, el 64,4% de l’import de les licitacions del sector públic
estatal a Madrid el van guanyar empreses amb seu social també a Madrid.”
La feblesa rau en el dia que s’acabi aquesta manera de fer. Vet aquí la
importància que donen a voler mantenir l’statu quo per sobre d’altres consideracions. “Si s’acabés, hi hauria un daltabaix”, indica Gracia.
És “l’estat contra el mercat”, com apunta Tremosa? Evidentment, la
discrecionalitat amb què es dirigeixen les inversions amb l’objectiu
últim –el de perpetuar-se a la capital espanyola– li donen la raó. “Això
ja ho paguem els altres amb menys eficiència, amb el manteniment d’un
dèficit estructural i un deute creixent.” L’exemple següent a mi em
sembla definitiu i molt poc conegut.
He de dir que m’ha sorprès, perquè no el coneixia, l’espai que dedica
Gracia a un índex de la revista The Economist. Resulta que publica
regularment el seu Crony Capitalism Index, que identifica uns sectors
–que inclouen els especialment rellevants a l’economia de Madrid– com
els que típicament es beneficien més de l’anomenat “capitalisme
d’amiguets”. Són els casinos, matèries primeres (carbó, fusta, petroli,
metalls…), defensa, banca, infrastructures, construcció, ports i
aeroports, utilitats i telecomunicacions. En la seva versió estàndard,
l’índex calcula el pes sobre el PIB de les fortunes dels multimilionaris
d’un país procedents d’aquests sectors. Però també mesura el pes de les
seves fortunes sobre la riquesa total dels multimilionaris del país o
–millor encara, perquè parlem d’amiguisme i, per tant, de relacions
personals– el nombre de multimilionaris d’aquests sectors com a
percentatge del nombre de multimilionaris del país.
Cal dir de seguida que l’estat espanyol queda especialment malament,
pitjor i tot que alguns països que sovint ens sembla que estan més
exposats a aquesta xacra, com ara Mèxic, Xile o Turquia. Quina sorpresa,
oi? I molt pitjor que, per exemple, Itàlia, el més gran dels PIGS i
potser el més comparable a Espanya, però on els interessos industrials
del nord sempre han tingut un pes polític molt superior al dels seus
equivalents espanyols. En altres paraules, “això ens diu que el nucli
dur del poder econòmic a Espanya neix, creix i es reprodueix gràcies a
les rendes i privilegis que concedeix l’estat a aquests sectors i, per
tant, va més lligat al poder públic que no a altres economies, fins i
tot algunes, com la italiana, amb una qualitat institucional tan
deficient com l’espanyola”, afegeix.
I vet aquí la conclusió a què arriba. “La implicació, òbvia i
inquietant alhora, és que les elits que a Espanya s’han enriquit gràcies
a activitats fortament dependents de l’estat tendiran a fer servir el
seu poder sobre les institucions per afavorir els sectors que les han
fet riques. Aquest biaix, en desviar recursos cap a activitats amb un
component extractiu més alt, té un impacte econòmic especialment negatiu
alhora que, com a resultat col·lateral, beneficia desproporcionadament
la capital política.” Seguint aquest raonament, la inversió discrecional
i els incentius generats per l’estat no tan sols es destinarien
preferentment a afavorir Madrid, sinó també a tallar les ales del seu
principal competidor: l’Eix Mediterrani.
Fins ara, el manà europeu ha estat la clau que ha alimentat més
encara aquesta tendència xucladora centralista. L’estat espanyol ha
rebut molts diners de Brussel·les, amb els anys. Com diu Gracia, “no
sabem fins quan estaran disposats els països més productius –els
anomenats frugals– a continuar finançant aquestes dinàmiques
parasitàries”. “Però és prou clar que un escenari de liberalització i
integració europea on els estats perdessin poder discrecional podria ser
molt beneficiós per a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears,
que tenen molt a oferir a un mercat obert i d’aquesta manera estarien
menys exposades a les polítiques discriminatòries de l’estat espanyol
que, en una situació ideal, no hi tindria cap poder. És, doncs, en
aquesta cruïlla on el futur es bifurca: cap a la integració europea o
cap a la marginació espanyola.”
No tinc més remei més que recomanar-vos-en la lectura. El llibre, el podeu despenjar d’aquí. (en format pdf)
PER A SABERNE MÉS:
>> "Catalunya, País Valencià i les Illes, economies marginades" article a El Nacional, per Modest Ginjoan (maig 2022)
__
8 de desembre del 2022
La guerra fiscal de la Comunidad de Madrid que dinamita la unitat d'Espanya. Un annexe al dèficit fiscal d'algunes autonomies.
https://t.me/Elnacionalcat/11867
Un resum en forma de taula, molta informació condensada per demostrar les avantatges que la Comunidad de Madrid s'atorga en excés a si mateixa respecte a d'altres regions, En efecte, aquestes males pràctiques s'apliquen a tot l'Estat, vegeu el cas de Galícia, un cas que fereig els sentiments: i això des de fa molts anys. En el nostre cas, ara en farà uns 25 anys que Catalunya ja no és la capital econòmica d'Espanya.
Un cas d'injusticia monumental. Després parlen de "la sacrosanta unidad de Espanya"...
Un segon article sobre el mateix tema, conclusions similars:
https://cadenaser.com/programa/2020/12/04/hoy_por_hoy/1607060193_35083.html
Artícles per a saber-ne més:
>> (article del 2011) El preu de èsser espanyol per un ciutadà de Catalunya
__
18 d’abril del 2021
4.200 milions d'€/en cinc anys. 'Error' voluntari de l'estat en detriment dels pressupostos de Catalunya. Annexe al dèficit fiscal.
Aquest enllaç us portarà a un video d' Antoni Bassas del diari ARA, que exposa una "nova" manera del "gobierno del Estado" de furtar els impostos que ens corresponen en bona llei. Realment fa mal el cor, amb aquesta pandèmia i aquest fred, és difícil contenir-se:
4.200 milions d'€ en cinc anys! més els interessos.
https://twitter.com/Moonshadow2020/status/1349349753004445699?s=09
Articles per a saber-ne més:
>> (article del 2011) El preu de èsser espanyol per un ciutadà de Catalunya
17 d’abril del 2021
Dèficit fiscal català-2, dades de Joan Canadell
16.04.2021
Copio els tweets d'aquest fil de Joan Canadell:
A 2021, l'últim any del que es disposen dades d'inversions de l'Estatés el 2018.
19.04.2021
Llegiu l'article sencer a:
Article relacionat:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)