Enrique Veiga, de 82 años, es un ingeniero industrial que ha inventado una máquina que produce agua gracias a la condensación del aire. La empresaAquaerya ha enviado estos dispositivos a Namibia, Jordania, Irán y a campos de refugiados deel Líbano y colabora con varias ONG para que el agua potable llegue a donde más falta hace.
Lucía Martín
Enrique Veiga (Vigo, 1939) dice ser un hombre afortunado, y por muchas razones además: se casó con la mujer más guapa de su pueblo, Pilar Barrios, y tuvo 5 hijos con ella (y sus 14 nietos). Su padre, Camilo Veiga, fue un hombre importante en Vigo, tanto que cuenta incluso con su propia calle en la localidad de Bouzas. Uno de sus hermanos mayores, una mente privilegiada, tenía un laboratorio en casa en el que Enrique pudo trastear a gusto y así satisfacer todas sus curiosidades infantiles. Por si fuera poco, su abuelo, marinero jubilado, le enseñaba todo tipo de cosas en el tiempo que pasaba con él: “Podía resolver cualquier problema, desde un injerto de un árbol a arreglar una máquina, hacer unas redes…”, cuenta este ingeniero industrial de 82 años.
Con semejante efervescencia de conocimiento a su alrededor no es de extrañar que Veiga inventara una máquina que consigue sacar agua del aire. Les damos un dato:la máquina de Enrique puede producir hasta 5.000 litros de agua al día en unas condiciones muy extremas, de hasta 40 grados y 10% de humedad(las versiones más pequeñas producen entre 50 y 75 litros al día). Imaginen lo que puede ser eso en zonas desérticas…
Veiga se formó entre Vigo, París, Noruega, Canadá… Sus primeros pasos profesionales los dio en una empresa de su tierra para la que trabajó en Sevilla, donde fue a transformar “la actividad de pesca tradicional en la empresa de congelados”, afirma.
Veigase especializó en frigoríficos y aires acondicionados, se encargaba de calibrar las máquinas para que no condensaran agua. Y entonces llegó 1990 y una grave sequía que afectó al sur de España y a su pueblo. Así surgió la idea, ¿y si utilizamos la condensación para extraer el agua del aire? Dice el refrán que del dicho al hecho hay mucho trecho, y a Veiga este proyecto le supuso dos años ideando la mágica máquina que produjese agua allí donde no había.
Enrique y su máquina de Aquaer. Pepo Jiménez.
Y así surgióAquaer, término formado por dos vocablos griegos:aqua(agua) yer, aire, que definen a la perfección su actividad. “La máquina funciona copiando el ciclo natural del agua, el agua se evapora en los trópicos, forma parte de la atmósfera y llega un momento que se enfría. Si el enfriamiento está por debajo del punto de rocío, que es la temperatura a la cual empieza a condensar el agua que forma parte del aire, se produce la lluvia. Y eso es lo quehacemos nosotros, hacemos llover donde no llueve porque el aire tiene humedad, en todas partes. Si el aire está muy caliente puede tener mucha agua”, explica Veiga.Su invento está basado en las unidades de aire acondicionado y en el efecto de condensación que tienen: la electricidad se utiliza para enfriar el aire, condensarlo y sacar agua.
Una máquina pequeña produce entre 50 y 75 litros al día y las versiones más grandes pueden incluso producir hasta 5.000 litros al día… “La máquina de 50 litros es fácil de alimentar, con energía solar. De hecho hemos producido varias, con cuatro o cinco metros cuadrados de paneles solares la máquina funciona”, aclara.
Reconoce el ingeniero que a él, siendo de Galicia, donde todo el mundo sabe que llueve mucho, le sorprendía que hubiera gente que tuviese escasez de agua. Y es que no solemos darle importancia al gesto de abrir el grifo. El agua es un bien sumamente preciado, sobre todo si consideramos quetres de cada diezpersonas en el mundo no tiene acceso a agua potable. Es más,cerca demil niños muerenal día por falta de agua. “Siempre me asombré al ver esos reportajes de la televisión de esa gente buscando agua, trasladándose de poblado, con recipientes, unas latas para poder llevar… llegar a un pozo que está lejos y coger agua. Agua con fango…”, afirma.
La primera máquina la mandaron a Namibia porque Veiga tiene hijos residiendo allí: “Cuando se llenaba un bidón, de aquellos bidones de 25 litros, la gente se quedaba maravillada. No lo creían, preguntaban: “¿Y por dónde metéis el agua? No entendían que el agua procedía del aire”, cuenta.
En la actualidad sus máquinas están en los campos de refugiados de el Líbano, en Jordania, en Pakistán, en Irán… “Cuando yo veo las imágenes de los chavales levantando el dedo, apuntando así, eso me maravilla. Lo enseño mucho: ‘mirad qué alegría de los niños al ver el agua caer’”, cuenta con ilusión.
“Que mucha gente no tenga agua es un problema que queremos solucionar, por eso nos levantamos cada mañana”, afirma Juan Veiga, hijo de Enrique y que trabaja en la empresa como coordinador.
Un refugiado al rescate.
Hay un tercer personaje con papel relevante en esta historia de sacar agua hasta de debajo de las piedras. El refugiado vietnamita Nhat Vuong conoció el proyecto de los Veiga a través de Youtube: “Conoció el invento de mi padre y se vino a Sevilla: se compró un billete de avión, se alquiló un apartamento en una zona muy humilde de la capital y desde el principio hubo mucha confianza con nosotros, mucha sinergia. Y así empezamos a trabajar en llevar agua al campo de refugiados de el Líbano”, comenta Juan Veiga.
Nhat Vuong comprobando el éxito de Aquaer en un campo de refugiados. Water Inception.
Nhat Vuong fundó en 2018Water Inception, con el objetivo de hacer llegar agua a los campos de refugiados (él mismo nació en uno de estos campos) y desde entonces, colabora con los Veiga: “La máquina de Aquaer puede producir 500 litros al día para los más de 150 refugiados del campo de Trípoli, en el Líbano. En el futuro nos gustaría llevar una máquina a Vietman, mi país de origen, donde también tienen problemas con el agua”, explica Vuong que se muestra muy feliz de haber encontrado a los Veiga.
Enrique Veiga y Aquaer han colaborado también con Global Humanitaria para llevar diez máquinas más a Namibia. “Mi sueño es que nadie pase sed, que tenga todo el mundo agua; y esta es una solución ¿no?”, se pregunta Enrique. Porque el agua debiera ser un derecho de verdad y no, un lujo, pensamos todos.
El 45,45%de tota la recaptació de l’impost de patrimoni del període
2014-2019 va ser ingressada per contribuents residents en Catalunya. Van
ser una mica més de 2.900 milions d’euros d’una recaptació total
superior als 6.400 milions. En aquest mateix període, els residents a
Madrid es van estalviar com a mínim 5.200 milions gràcies a la
bonificació del 100% d’aquest impost de la comunitat.
Són
dades d’un informe de la Generalitat de Catalunya amb dades de l’Agència
Tributària. Madrid és l’única comunitat autònoma espanyola que no va
ingressar res per impost de patrimoni. Per això el comitè d’experts per a
la reforma fiscal, que demà espera tancar una proposta d’harmonització,
analitza la manera perquè tots els contribuents paguin un tipus mínim
de patrimoni.
La
legislació espanyola obliga els declarants amb un patrimoni de més de
dos milions a presentar declaració de patrimoni encara que després no
paguin per estar bonificat. Aquest col·lectiu en el cas de Madrid és el
que va deixar d’ingressar 5.163 milions entre el 2014 i el 2019. Però si
es té en compte que en la resta de comunitats es comença a pagar
l’impost amb un patrimoni de 400.000 o 700.000 euros, la minva
d’ingressos fiscals seria superior. Al seu informe, la direc-ció de
Tributs, dependent de la Conselleria d’ Economia, que dirigeix Jaume
Giró, assenyala que la quantitat real que es deixa de recaptar “és
impossible d’estimar”. L’últim any amb dades disponibles –el 2019– a
Espanya hi va haver 212.000 declarants de patrimoni, dels quals un 39,2%
es van fer des de Catalunya. Aquest percentatge es manté bastant
estable en els sis anys analitzats, oscil·lant entre el 40,2% del 2014 i
el 38,7% del 2016 i el 2017.
El comitè d’experts d’Hisenda provarà de pactar demà l’harmonització de patrimoni
L’informe
matisa que “el nombre de declarants té relació amb el nombre
d’habitants de cada comunitat autònoma i, per tant, és més elevat en
aquelles comunitats amb una població més gran”.
A
Madrid, els contribuents amb més de dos milions de patrimoni obligats a
presentar una declaració bonificada al 100% van ser un total de 19.090
el 2019. Aquest nombre de ciutadans ha crescut un 14,5% en sis anys. A
Catalunya, i malgrat que l’univers és molt superior ja que
l’obligatorietat de presentar declaració és a partir dels 500.000 euros,
el volum de contribuents va créixer en un 12,3%.
El
tipus estatal en patrimoni oscil·la entre el 0,2% mínim i el 2,5%.Catalunya, amb el 0,21% i el 2,75%, és després de Galícia (i de Madrid
òbviament) la segona comunitat amb el gravamen més baix. El que succeeix
és que, una vegada la resta de comunitats apliquen les bonificacions i
exempcions, col·loquen Catalunya com la tercera amb un tipus efectiu de
l’impost més alt: un 0,45%. Només és superada per Galícia (0,58%) i les
Balears (0,50%). El tipus mitjà del conjunt de les comunitats és del
0,3%. És una xifra especialment baixa perquè té en compte que a Madrid
en realitat el tipus és del 0%. A l’informe es destaca que el tipus que
es pagaria a Madrid respecte als contribuents de més de dos milions de
patrimoni seria del 0,87%. Traduït en euros, significa que de mitjana un
declarant a Catalunya paga per patrimoni 6.945 euros.
L’impost
de patrimoni, que ara el comitè d’experts del Ministeri d’Hisenda vol
harmonitzar, és molt qüestionat per diferents grups d’interès, com les
organitzacions d’empresaris i alguns economistes, ja que recorden que
Espanya és un dels únics països avançats on es manté.
La
importància que té per a les comunitats és que és una manera
d’aconseguir recursos fiscals extra aplicant la seva capacitat
normativa. En els últims anys aquest impost (i també el de successions i
donacions) ha provocat un fuga de grans contribuents cap a Madrid, on
no es paga. Amb aquesta política, el govern regional ha aconseguit
atreure nous contribuents, que passen a pagar altres impostos a Madrid,
com l’IRPF. Per això les dues comunitats on es paga més (Catalunya i
València) són les més diligents en el control i persecució dels canvis
de domicili fiscal fictici.
->> els reiterats incompliments d'inversió a Catalunya cada any, començant pel que deia l'Estatut del 2006. Ni millores urgentíssimes a Rodalies, ni més plantilles als hospitals que estan saturats, seguim tenint barracons en algunes escoles,... sense AVE de mercaderies amb nous carrils propis que conecti amb València... segueixo??
->> el 40% dels impostos recaptats a Catalunya no són invertits aquí. La suma total augmenta cada any, els experts parlen ara de 20.000 milions d'€ a l'any. Des de fa anys, l'Estat central impedeix que es publiquin les balances fiscals de cada comunitat autònoma, no cedeix les dades perquè els grups d'experts d'algunes universitats hopuguin calcular. Maca de transparència.
Això, un petit resum, va pels que diuen que els catalans exagerem. Cuca de Llum)
>> veieu el tag balances fiscals Catalunya/ balanzas fiscales Cataluña(94) entrades, a l'index del blog.
>>He oblidat afegir els milions de guanys de l'aeroport i port de Barcelona, que cada any també marxen. El Port el van transferir, però Aznar va tornar a revertir els guanys cap a l'Estat central, amb una o altre excusa.
Consequències concretes: Ahir vaig parlar amb un amic, a qui han posposat 2 mesos la visita al metge per operar 3 hernies. La seva mala cara ja deia el que patia.
Casado ha dimitit com a cap del PP. Va escenificar-ho marxant del Congrés. Dos diaris de super-dretes, l'ABC i La Razón ho amaguen tan com poden, no posant la notícia en portada, com calia.
Tots estem al cas de que l'atemptat a les Rambles de BCN el 17 d'agost del 2017 té punts foscos que l'Estat central no vol investigar, ni que s'en parli. Al Congreso tampoc, com veieu.
El Tribunal de la UE exigeix que s'examini el risc de violació del
dret del jutge imparcial arran d'un cas sobre Polònia i
els Països
Baixos
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha dictat avui una sentència
sobre els casos en què està justificada la denegació d’una euroordre
que significa un precedent molt clar i important per als exiliats.
Aquesta sentència respon unes qüestions pre-judicials plantejades per la
justícia dels Països Baixos, pels dubtes sobre la conveniència de
lliurar dos ciutadans polonesos reclamats mitjançant una euroordre a la
justícia del seu país. Perquè els jutges neerlandesos veien que hi havia
un risc real de vulneració dels drets d’aquests ciutadans si eren
extradits, concretament del dret d’un jutge pre-establert per la llei.
La resposta del TJUE és que els jutges del país al qual va adreçada
l’euroordre tenen l’obligació d’examinar tots els elements aportats per
la persona afectada per a decidir si se li vulnera el dret d’un jutge imparcial.
Però allò més important és com ho concreta, el tribunal:
Diu que els jutges de l’estat d’execució de l’euroordre (en aquest cas
els Països Baixos) han de comprovar, d’acord amb la informació
facilitada per la persona cercada, quina és la composició de l’òrgan
jurisdiccional que l’hauria de jutjar, i si d’aquí se’n desprenen
evidències sobre la manca d’imparcialitat del tribunal. I en aquest
sentit assenyala la importància de saber com s’han designat aquests
jutges,quins vincles amb el poder polític hi pot haver, i quines
circumstàncies personals aporta l’afectat. Encara més: la sentència diu
que també cal tenir en compte la capacitat que ha tingut aquesta persona
de recusar aquests jutges, i quin és el resultat d’aquest procés de
recusació.
El TJUE afirma que cal “comprovar si existeixen motius
fonamentats per a creure que, tenint en compte la informació facilitada
per l’interessat sobre la seva situació personal, la naturalesa de la
infracció per la qual se’l persegueix, els antecedents de l’ordre de
detenció europea, existeix un risc real de vulneració d’aquest dret
fonamental.” I entre els elements a tenir en compte sobre la possible
manca d’imparcialitat del tribunal que l’haurà de jutjar, el TJUE
esmenta especificament les declaracions i posicionaments públics que
hagin pogut fer els membres que en puguin formar part.
Tot plegat constitueix un precedent molt important per a Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí i Lluís Puig (i, de retruc, la resta d’exiliats) davant del procediment engegat per les preguntes pre-judicials enviades pel jutge Pablo Llarena
al TJUE per a saber en quins casos es poden denegar les euroordres.
Aquest procediment, encara en tramitació, i pendent ara d’una data per a
la vista oral, va començar com una reacció de Llarena a la denegació
definitiva per part de Bèlgica de l’extradició de Lluís Puig a l’estat
espanyol. Una decisió fonamentada precisament amb l’argument del risc
real que els jutges belgues van comprovar que hi havia que a Puig se li
vulnerés el dret del jutge pre-establert per la llei, del jutge
imparcial i del dret de la presumpció d’innocència. I ho van fer tenint
en compte justament declaracions públiques de dirigents polítics
espanyols, i els advertiments fets, entre més, pel grup de detencions
arbitràries de les Nacions Unides.
Per una altra banda, també han tombat l’apartat d, que donava la
possibilitat d’usar opcionalment una llengua estrangera com a llengua
aprenentatge, fet que obria la porta a restar més hores d’ensenyament en
català.
La vehicularitat de l’ensenyament, doncs, quedarà regida per la llei de normalització lingüística del 1986,
reformada el 2016, que diu que la llengua vehicular de l’ensenyament i
aprenentatge a les Illes és el català. Els tres partits, juntament amb
Gent per Formentera, assenyalen en un comunicat conjunt que correspondrà
als centres decidir el model que ha de fer possible que els alumnes
“adquireixin les competències en les dues llengües oficials”.
La vehicularitat del castellà, juntament amb el català, va entrar al
projecte de llei a través d’una esmena del PP. Els partits del Pacte hi
van accedir a canvi que el PP votés a favor de la resta d’articles de la
llei. Però finalment el PP s’ha desmarcat de l’acord i és per aquest
motiu que els tres partits han apartat el castellà com a llengua
vehicular en la llei d’educació.
En la sentència del 2010 contra l’estatut de Catalunya el TC ja
explicitava que a tot l’estat el castellà és la llengua oficial i que
s’ha de complir obligatòriament. És per això que des del sindicat de l’ensenyament STEI
consideraven innecessari que la llei de les Illes ho recollís per
escrit. A parer seu, això obria la porta al fet que un futur govern
menys sensible amb el català obligués tots els centres educatius a fer
un mínim d’hores en castellà.
L’Obra Cultural Balear valora positivament el canvi, però demanen més canvis
com una correcta supervisió per tal que el decret de mínims es
compleixi i una avaluació clara de l’assoliment de totes les
competències lingüístiques en acabar cada etapa educativa.
Insistim, tanmateix, en la necessitat que la
Conselleria faci una passa endavant en favor del català a l'escola i
implementi, sense dilació, les 10 mesures urgents proposades per la
nostra entitat.
La llei també marca que la proporció entre ensenyament en català i en castellà serà del 50%. És el que ja proposava el decret 92/1997, conegut per “decret de mínims“,
que va signar l’any 1997 Jaume Matas. Ara el decret es transforma en
llei. En l’article 133 mencionat abans es diu explícitament que cada
centre podrà fer el seu projecte educatiu a partir d’aquest 50%, de
manera que si un centre vol ampliar l’ús vehicular del català fins a
nivells d’immersió i fer només en castellà la classe de llengua
castellana i en anglès la classe de llengua estrangera, podrà fer-ho.
Geoff Cowling, ex-cònsol general del Regne Unit a Barcelona del 2002 al
2005. Article“Els greuges ben reals de Catalunya” publicat al Financial
Times (27-2-2014) en resposta a l'article de Cayetana Álvarez de Toledo
“Europa no es pot permetre el luxe de cedir als separatistes”. Diputada
del PP a les Corts espanyoles
“Paga la pena de recordar que Catalunya era efectivament una nació independent fins el 1714. Durant aquesta guerra, Catalunya es va aliar amb Anglaterra per mitjà del Tractat de Gènova del 1705 i va lluitar per la causa dels Habsburg contra l'Espanya borbònica. Quan el govern britànic va retirar el seu suport als Habsburg i va signar el Tractat d'Utrecht, el 1713, Catalunya va continuar sola. L'exèrcit borbònic franco-espanyol va necessitar un setge d'un any per a trencar les defenses de Barcelona, que va caure l'11 de setembre de 1714. Milers de defensors catalans van morir en el setge i el càstig posterior. L'antic Parlament de Catalunya, la seva identitat, la seva llengua i la seva cultura van ésser esclafats. Una gran part de la ciutat va ser arrasada. Catalunya no es va unir voluntàriament a Espanya: va ésser brutalment conquerida. […] Barcelona fou bombardada per l'aviació rebel de Francisco Franco i hi van morir mil tres-centes persones. El president electe de Catalunya, Lluís Companys, es va trobar obligat a fugir a França. Fou extradit per Franco i afusellat el 1940 al castell de Montjuïc, amb Barcelona sota els seus peus. Lluís Companys continua essent l'únic president en exercici executat de tot Europa. Mai no hi ha hagut cap disculpa ni perdó pòstum.”
Geoff Cowling, ex- cònsol general del Regne Unit a Barcelona del 2002 al 2005. Article “Els greuges ben reals de Catalunya” publicat al Financial Times (27-2-2014) en resposta a l'article de Cayetana Álvarez de Toledo “Europa no es pot permetre el luxe de cedir als separatistes”. Diputada del PP a les Corts espanyoles
La col·laboració entre l’operadora francesa SNCF i l’espanyola Renfe
s’ha trencat després de mesos de tensions, arran de la voluntat de
totes dues companyies d’ampliar el servei a ambdós estats, cosa que ha
desembocat en una competició directa pels mateixos trajectes i
passatgers.
SNCF ha anunciat ara que no renova la societat conjunta, la qual
opera trens entre Barcelona i Perpinyà i arriba a ciutats com Marsella,
Lió i París. Renfe diu que és una decisió unilateral que no comparteix i
que sol·licitarà a l’estat francès els permisos per a oferir en
solitari els trajectes. Per la seva banda, SNCF també vol operar tota
sola la línia París-Barcelona a partir de l’any que ve, l’únic
recorregut transfronterer que considera rendible.
Les companyies operaven el servei conjuntament d’ençà del 2013. De
fet, la decisió ha estat un daltabaix, perquè la passada tardor, el
director general de Renfe-SNCF en Cooperació, David Cortés, havia anunciat que enguany
s’augmentaria la freqüència de trens entre Perpinyà i Barcelona, i
treia importància a la liberalització de l’alta velocitat, assegurant
que el fet de competir no havia de significar cap problema: “Cooperar i
competir no és incompatible i passa cada dia a la indústria.”
Una competició amb intervenció diplomàtica
El 13 de desembre de 2020, es va liberalitzar el transport ferroviari
d’alta velocitat a la Unió Europea. A partir d’aquell moment, qualsevol
operador podia demanar l’autorització per a fer circular trens amb les
mateixes condicions que les de l’operadora que monopolitzava els
trajectes fins aleshores.
Uns mesos més tard, el mes de maig del 2021, van entrar en funcionament els trens d’alta velocitat de Ouigo, filial de SNCF, que connecta Madrid i Barcelona, i que preveu d’ampliar aviat el servei fins a València i Alacant.
Per la seva banda, el consell d’administració de Renfe va aprovar la
passada tardor d’obrir una delegació a París i començar a competir amb
la seva antiga aliada també a l’estat francès. Una decisió que ja havia
pres anteriorment la italiana Trenitalia. No obstant això, mentre
que Adif, l’administrador d’infrastructures ferroviàries espanyoles, va
habilitar els trens de SNCF, les autoritats franceses únicament han
permès que els trens de Renfe arribin a Marsella i Lió, però no pas a
París.
L’afer ha creat una crisi diplomàtica entre l’estat espanyol i el francès. La ministra de Transports espanyola, Raquel Sánchez, ha enviat com a mínim dues cartes, una al ministre de Transport francès, Jean-Baptiste Djebbari, i una altra a la comissària de Transports europea, Adina Vălean,
en les quals lamenta com s’ha desenvolupat el procés d’autorització i
denuncia la “manca d’implicació de determinades administracions
ferroviàries d’altres estats membres” en el projecte europeu de creació
d’un espai ferroviari comú.
Amb la decisió de SNCF de trencar la societat conjunta, l’operadora
espanyola tornarà a demanar els permisos, amb la voluntat de cobrir la
línia París-Lió, però denuncia entrebancs burocràtics tot i el procés de
liberalització europeu. De fet, la voluntat de Renfe és anar més enllà
de l’alta velocitat i projecta serveis a línies regionals del Gran-Est i
els Alts de França, els quals considera una prioritat per a la seva
expansió internacional i el desenvolupament natural dels seus serveis a
Europa. Els serveis de rodalia es liberalitzaran totalment a Europa el
2023, de manera que la competició entre les dues companyies pot ser
encara més gran.
