A mí m'agrada molt la seva insistència en sostenir que la catalana i la castellana son dues cultures, dues societats que han evolucionat diferent
(A mí m'agrada molt la seva insistència en sostenir que la catalana i la castellana son dues cultures, dues societats que han evolucionat diferent. Crec que en aquest article ho exposa particularment bé. L'existència de dues cultures diferenciades és un fet desconegut o poc interioritzat per molts catalans; no som ni millors ni pitjors, som diferents uns dels altres. Serem bons com veïns, però no ens entenem vivint al mateix Estat. Molts catalans tenim manca d'autoconeixement; els articles d'aquesta blog sobre la història de Catalunya ens van ensenyant quin tarannà hem heretat. I per tant, quins son els punts forts i febles del nostre caràcter per afrontar el futur.
Publicat inicialment el 2016 a la Cuca de Llum)
Nom i Cognoms: Josep Fontana Lázaro
Formació acadèmica: Historiador. Catedràtic d'història contemporània
Línies de recerca: Formació del mercat peninsular durant el segle XIX, Àntic règim, història econòmica, història contempo-rània, segles XIX i XX
Publicacions principals: La quiebra de la monarquía absoluta (1971 i Crítica 2000)
La historia después del fin de la historia (Crítica, 1992)
Europa ante el espejo (Crítica, 1994)
Aturar el temps (Crítica, 2005)
De en medio del tiempo (Crítica, 2006)
Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945 (Pasado & Presente, 2011)
El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI (Pasado & Presente, 2013)
La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (Eumo, 2014)
- Com s’arriba a fer una història general de Catalunya essent vostè especialista en història de Catalunya i Espanya del segle XIX?
- D’especialista no me n’he considerat mai. Vaig agafar el gust per la
història i sempre he procurat llegir tot el que he pogut; de fet, el meu
treball de tesina era sobre Catalunya al segle XVII, però si que és
veritat que he escrit molt sobre els segles XVIII, XIX i XX.
Em vaig decidir a tirar endavant el llibre Formació d’una identitat
perquè m’hi va encoratjar una amiga que aprecio molt, l’Eva Serra, la
qual, ensenyant-li els esborranys, em va dir que hi posava massa coses i
que simplifiqués. Això sí, vaig haver de fer molta feina de destriament
i lectura dels articles que es publicaven sobre la història de
Catalunya. Haig de dir, però, que les millors crítiques que he rebut han
estat de medievalistes valencians que van fer ressenyes esplèndides i
em van deixar relativament tranquil, doncs esperava justament que fossin
els historiadors d’aquella època els que més discreparien amb mi!
...També ho havia de fer perquè quan escrivia el llibre veia que en la
societat hi havia una gran eufòria. Hi ha actualment la creença que ara
es poden fer les coses diferents i sense problemes. Em preocupava que
això pogués causar un cert grau de decepció que seria negatiu; i per
això em semblava que valia la pena explicar a la gent que aquesta era
una cosa que venia de molt lluny.
La batalla per tractar de trobar una manera de conviure dins de
l’estat espanyol ja fa 500 anys que dura, i per tant era important
recordar al lector que hi havia hagut una evolució molt llarga i
important que ens havia (fet) culturalment diferents. Per exemple, que després
del 1714 encara es mantingui el dret civil a Catalunya permet que la
societat catalana funcioni diferent de la resta de l’estat i que arribi
abans a la industrialització.
Per això vaig decidir fer un esforç seriós i embarcant-me en el segle
XX el més rigorosament possible utilitzant les fonts adequades, per
això no m’he molestat en respondre algunes crítiques que han vingut,
sobretot de Madrid, i que quasi sempre vénen d’una gent que no coneix
res del que la historiografia catalana ha produït en els darrers 20 ó 30
anys.
La nova edició ampliada del 2016.
- Quan aquest llibre va sortir fa dos anys, Jaume Barberà l’entrevistà a Retrats [http://bit.ly/2cARFgN],
el qual insistí molt en la importància que vostè li dóna a la
participació popular en la història catalana. Nosaltres ho vàrem
entendre com els processos sòcioeconòmics que formen una identitat, en
aquest cas la catalana. Això no ho trobem tant sovint en els llibres de
historiografia catalana. Pot ser que sigui perquè la historiografia
catalana està sobrepolititzada? Creu que ha fet un llibre singular en
el sentit que ha donat més importància als elements sòcioeconòmics que
als polítics?
- Efectivament, aquí hi ha una gran història política perquè al cap i
a la fi és la història dels reis. Però això passa aquí, a Castella i a
tot arreu. És un tipus de relat que ara està desacreditat. Justament fa
poc que he llegit una publicació nord-americana que es queixava de la
desaparició d’aquest tipus d’història.
- Quan va sortir publicat el seu llibre molta gent de fora de
Catalunya el va criticar bastant, però sobretot per un aspecte. Creu que
la història del Principat és problemàtica perquè s’acaba parlant de la
història d’una ‘nació’?
- Jo he esquivat el terme “nació” tot el possible, donada la confusió
que genera el terme. Per això he preferit utilitzar el terme
“identitat”. No volia fer la història d’una nació, si no d’un poble. És
el relat d’una gent que se sentia part d’aquesta comunitat, cosa que no
passava a França o a la Corona de Castella. Segurament perquè aquest és
un país petit, relativament compacte i amb unes característiques i amb
una història política pròpia que la distingeix d’altres llocs que, tot i
tenir institucions semblants, no funcionen de la mateixa manera.
L’existència de la Diputació, un cos de reunió de Corts amb
convocacions periòdiques són un tret diferencial de llocs com Castella,
on les corts es reuneixen quan el rei vol. No és fins a finals del segle
XVIII quan trobem la idea de “nació”, però entesa com a “nació de la
cultura castellana”; per això trobem testimonis del segle XIX que
afirmen que la Guerra de Successió és “la incorporación de Cataluña en
la Corona de Castilla”.
És una animalada afirmar el que diuen certs polítics que Espanya és
la nació més antiga d’Europa, formada amb els Reis Catòlics. El primer
lloc en què trobem una consciència nacional és l’Anglaterra del segle
XVIII i és el primer lloc on es té un himne nacional (que no és el
mateix que el d’ara). Un cant a la nació com aquest aquí no existia, de
fet, encara tenim la Marxa de Granaders que li van regalar els prussians
a Carles III. Els següents en tenir aquesta consciència nacional són
els francesos durant la Revolució, que llavors la fabriquen. A la gent
se l’educa amb uns mites i amb una història destinada a crear
consciència nacional per el manteniment de l’ordre polític.
Per això no vaig voler que es traduís el llibre al castellà. Aquest
llibre topa amb totes les conviccions apreses per un espanyol a classe.
Els nostres coneixements d’història que hem adquirit, en un 80%, són
conviccions, no són raonats. Per això no tenia sentit que es traduís el
llibre. L’única manera de fer veure aquestes diferències a un espanyol
educat a Espanya era fer un llibre d’història comparada per ensenyar les
diferències en la línia temporal. A un lector castellà l’historia de
Catalunya no li interessa, com és natural, com si a nosaltres ens
parlessin d’història d’Extremadura o història de la Ciutat de Càceres.
...No és que no vulgui determinar si Catalunya és una nació o no, però no
he volgut especular en un moment com aquest. A dia d’avui vivim el punt
àlgid de les nacions-estat i de la globalització. Jo el que pretenia és
que la gent del meu entorn, la gent del meu barri, per exemple,
reflexionessin sobre què creuen que són, com se senten. En definitiva,
que veiessin que s’havia de seguir lluitant per reclamar la seva
parcel·la de drets d’autogovern. (...)
Llegint el llibre, una cosa que queda bastant clara és que el
tema de identitat catalana és una cosa que apareix constantment en la
història del país com a cosa que es reclama o es percep.
Més aviat jo diria que la identitat és una cosa que es va fent i va evolucionant poc a poc.
- És una cosa que ja es constata durant el segle XV, quan
durant les guerres civils apareixen aquelles proclames que afirmaven que
els catalans tenien un règim de llibertats que els diferenciaven
d’altres llocs. I durant els segles XVI, XVII i XVIII, i fins i tot
després del 1714, es veu que el poble català té unes llibertats pròpies
que sent seves. Com es es manté aquesta identitat?
- Més aviat els catalans senten que tenen un una sèrie de
característiques i idiosincràsies pròpies. Al cap i a la fi, aquí hi ha
unes lleis que garanteixen un cert marge d’autonomia i llibertats.
Senzillament jo volia sostenir que hem estat un poble com els altres,
amb virtuts i defectes. No cal pensar que som el poble més admirable del
món. Hem sigut un poble d’esclavistes com tothom, que es va haver de
treure del damunt els almogàvers perquè no hi havia qui els aguantés i a
més eren uns salvatges sanguinaris, com tots els de la seva mena.
No sostinc en cap moment que siguem millors que els castellans o els
francesos. Només remarco que som diferents i que hem viscut en unes
condicions molt especials. Per exemple, València té unes institucions
semblants, però mai arriba a un grau de desenvolupament com el d’aquí.
Aquest Principat té unes característiques geogràfiques concretes; per a
començar, que està completament obert al mar i que és de navegació
fàcil, una costa que portà als francesos a batejar-la com a “costa de
Déu” i en bona mesura controlada per Barcelona. Això crea unes
característiques pròpies.
En aquest país l’equilibri de poders entre la noblesa feudal i la
burgesia urbana és tan elàstic que permet que aquí no hi hagi rei. De
fet, Catalunya no ha estat mai un regne i s’ha d’autonomenar
“Principat”. Hi ha un Regne d’Aragó, un altre de València i un de
Mallorca, però aquí no hi ha rei propi. I des de molt aviat, com a mínim
des de Pere el Gran, aquests reis es veuen obligats a cedir en aquest
joc entre la noblesa feudal i la burgesia urbana, principalment de
Barcelona. El primer cop que cedeix Pere el Gran (1240-1285) és en el fet
que s’han de fer corts regularment. Més endavant aniran augmentant de
poder aquelles dues institucions que són el Consell de Cent i la
Generalitat, que acabaran cobrant els impostos i fins tot acaben
controlant el deute públic… Això és una cosa que no passa a cap altre
lloc d’Europa fins el segle XVII amb els anglesos!
El problema és que aquí es va avançar en aquests aspectes massa aviat
i massa dèbilment, perquè Catalunya té dos enemics, que són França i
Castella, d’una gran força demogràfica. Aquest és un país que no té
furs, sinó constitucions; i això és un fet molt important. És a dir, que
és un país que funciona amb unes lleis que han estat pactades en les
corts, una cosa que no es produeix a Castella, on només una part de la
legislació surt de les corts.
La interpretació que s’ha fet fins ara d’aquest fet era que això sempre
es traduïa en només privilegis per a les classes dominants, sobretot per
la noblesa feudal, però quan ho estudies te n’adones que no és així com
ho demostra el Tribunal de Contrafaccions. Un tribunal que es va
gestant al llarg del segle XVI i que coincideix amb el moment de
prosperitat que és un tribunal paritari entre la noblesa i la
Generalitat que permet a la gent presentar les seves reclamacions i
queixes i allà s’arbitraven. S’ha demostrat que realment la gent corrent
presentava les seves queixes contra els seus senyors i patrons.
Gravat del setge de Barcelona el 1714 per l'exèrcit de Lluis XIV, que donava suport a la candidatura del seu net Felip V de Borbó al tro espanyol.
Per
tant, la gent que al 1714 defensa Barcelona no és gent que vol defensar
un rei o altre, sinó que defensen conscientment els seus drets i
llibertats. I és per això que els caps militars espanyols destinats al
territori durant el segle XVIII es queixaven que els catalans encara
creien que vivien en una cosa semblant a una república (cosa que fins a
cert punt s’acosta més o menys a la realitat) i que només aspiraven a
tornar-ho a ser en qualsevol moment.
Tot això el moment en què es veu amenaçat és amb l’ascens del
liberalisme, quan gent com Capmany acaben convencent-se que en la nació
espanyola que estava sortint de les Corts de Cadis hi podia cabre coses
que ells havien volgut mantenir i realitzar a Catalunya. I accepten
renunciar a una sèrie de coses com la llengua per a ser uns amb aquesta
nació espanyola. El que passa és que al final el que surt d’allà no és
el que ells s’esperaven, sinó una versió augmentada de la Corona de
Castella i que no respon a cap de les coses que ells proposaven.
- Podem dir, doncs que l’entrada de la contemporaneïtat a
Catalunya és amb el 1714 i els Decrets de Nova Planta. Ara que s’acosta
la Diada podria explicar als nostres lectors què va significar realment
el 1714? És cert que sobreviu el projecte de modernització econòmic però
s’enterra el projecte polític?
- El procés de modernització econòmica comença a mitjans del segle XVII
i quan arriba el 1714, la ciutat de Barcelona tenia una vida
extraordinària i estava en camí d’un desenvolupament important, com
demostren els estudis més profunds i rigorosos amb el comerç exterior,
sobretot amb la venda vins i aiguardents.
És veritat que durant el segle XVIII l’única cosa que permet cert
desenvolupament és el fet de poder penetrar en el mercat interior
espanyol (cosa que tampoc és fàcil, doncs durant molt de temps es
mantenen les duanes). Hi ha tant poca consciència d’això que en el text
de la Novíssima Recopilación, en el recopilatori de lleis que
es produeix a començament del segle XIX, encara es mantenen lleis que
prohibeixen l’entrada de vins de la Corona d’Aragó a la Corona de
Castella. És a dir, no hi havia cap visió d’estat modern.
Aquestes coses, sumades a la ocupació militar i les altes càrregues
fiscals, portaren problemes al llarg del segle XVIII, com per exemple
l’oposició a la decisió de Carles III de crear quintes [reclutament
militar obligatori, en el qual una de cada cinc persones era cridada a
files], doncs encara hi havia la consciència del principi del Princeps Namque.
Usatge vigent a Catalunya des del s.XI (o sigui cap a l'any 1000)
Aquí la gent no vol anar a la guerra perquè sí. I seguien un raonament
molt clar: si la gent d’aquesta a aquesta edat han d’anar a la guerra
estem traient gent del seu lloc que està realitzant una funció
important. I en comptes d’això, es proposà pagar per a reunir voluntaris
que anessin a la guerra.
És per això que durant el segle XIX es crea aquella creença que la
pàtria és Catalunya, però la nació és Espanya, l’estat, on tenen
projecció política. Sovint s’ha d’explicar que fins que aquest règim no
entri en crisis, aquest no serà precisament el lema de la burgesia
catalana. Els mateixos patriarques de la Renaixença que abans havien
renunciat a la llengua en favor d’una nació espanyola, s’escrivien en
castellà entre ells i els nens a casa s’educaven amb aquesta llengua.
Mentrestant les classes populars seguien parlant en català i quan al
voltant del 1860 la burgesia se n’adona que són ignorats a Espanya i que
tenen tota una població que els hi pot donar suport, es dirigeixen a
ells en català, perquè és la llengua que entenen.
Per tant, no cal oblidar tota aquesta època tan confosa en què la
burgesia tenia aquesta doble lleialtat de ser molt catalans de cara
endins però negociant els seus interessos de cara enfora i una època
d’agitació obrera on l’exèrcit era l’element que els hi garantia la
seguretat. La nostre és una història complicada on sovint les classes
dirigents han traït allò que prometien. Una de les mostres més evidents
va ser durant el franquisme, quan Cambó i companyia, davant del dilema
que es presentava en la guerra civil donaren suport al govern del
general Franco. Aquesta burgesia ha mantingut aquesta moral fins fa ben
poc. El joc polític del pujolisme fent pactes amb el PP és una dinàmica
que s’entén quan s’explica tota aquesta història.
- Una de les línies que marca la història contemporània de
Catalunya és justament el catalanisme polític. Escombrant cap als
nostres dies, què ha significat la irrupció de l’independentisme? Com
creu que s’hi han adaptat els vells partits? Hi ha alguna força política
en el panorama actual el projecte del qual li mereixi la seva
confiança?
- D’independentistes n’hi ha hagut sempre, però en petits nuclis. El
que vaig poder observar en la manifestació de l’11 de setembre del 2011
és la sorpresa dels partits polítics quan la gent es posà a cridar
“independència”. La gent que hi participava era ja una gent que havia
reaccionat el 2010, però que sobretot estaven reaccionant davant del mal
govern, contra la crisi, l’atur i els problemes en general.
El que veia aquella gent és que estem en una situació de desori i
indefensió la qual necessitaven tallar. Independència, per a tota
aquella gent, volia dir arrencar-ho tot i tornar a començar. És
aleshores que els partits s’hi apunten. La conversió de Convergència i
Unió al sobiranisme es produeix llavors. Tant és així que el senyor Mas,
pensant que se’n beneficiaria, convoca unes eleccions al novembre i
perd un 8% dels vots, cosa que demostra que no havia entès que no només
hi havia un tema d’identitat.
Estem en un joc que és extremadament complex on la necessitat de
canvi és punyent i que és sentida vivament, on és lògic i raonable
pensar que qualsevol forma de guanyar espais d’autogovern és important
quan no funciona res. És aquesta idea de “deixeu-nos fer a nosaltres”
que des de Madrid s’interpreta com un “volen tots els recursos per
ells”, però que realment és més una reivindicació per tenir un estatus
com el País Basc i poder administrar les coses.
Quan es va fer i aprovar l’Estatut de Catalunya es va fer amb els
termes i la idea equivocada, pensant que era un principi i que es podria
anar ampliant quan en realitat era un parany. Sempre que surt aquest
tema recordo a Felipe Gonzalez i a Narcís Serra, abans que el PSOE
estigués legalitzat, quan González digué clarament que no toleraria el
concert econòmic per Catalunya ni un Partit Socialista Català
independent. El més vergonyós de tot era que això ho deien a la vegada
que publicaven manifestos a favor del dret d’autodeterminació dels
pobles. Per tant, el règim estatuari que tenim s’ha acabat demostrant
sent una trampa on cada cop que s’intenten canviar les coses ve el
Tribunal Constitucional i tomba qualsevol projecte. Per exemple: la llei
dels horaris comercials, important per a defensar el comerç de
proximitat; però per contra el que fa és defensar els interessos de les
grans superfícies.
El Tribunal Constitucional ha servit d’actor polític per a tallar
qualsevol projecte que pugui afavorir l’autogovern de Catalunya. Per
tant, és una cosa absolutament lògica i necessària seguir lluitant per
l’autogovern. Ara bé, aquest autogovern es pot aconseguir amb la
independència? Jo seria feliç si fos així. A mi la independència no em
fa cap nosa. El problema és que justament perquè sóc historiador i he
vist què ha passat durant els últims 500 anys. I no em puc creure de cap
manera hi hagi un govern espanyol que ho permeti. Només cal veure que
ara mateix el gran impediment per fer un govern unitari “d’esquerres”
(perquè dir que el PSOE és d’esquerres és perdonar moltes coses) és la
negativa total a cedir en termes d’un referèndum, que es podria haver
negociat que fos un referèndum a la canadenca. Estem parlant d’un govern
espanyol que té a les seves mans la Policia Nacional, la Guàrdia Civil,
i l’exèrcit a l’OTAN (i que els hi expliquin als iugoslaus si l’OTAN no
té res a veure amb les demandes interiors dels països).
Creure que tu pots aconseguir pacíficament això és enganyar la gent.
Digues que val la pena lluitar per això, o millor, lluita fort per això,
però no vulguis enganyar dient que d’aquí 6 ó 12 mesos ho hauràs
aconseguit, perquè si alguna cosa t’ensenyen 500 anys d’història és que
no hi ha per l’altre banda la disposició d’ànim necessària per
acceptar-ho pacíficament i que són els altres els que tenen les forces
armades.
A mi em sembla que quan es ven que la independència està a 12 mesos
d’assolir-se per aconseguir vots es corre el risc de fer caure la gent
en el desengany i d’allunyar-los d’aquesta necessitat d’aconseguir
espais d’autogovern propis.
- Fa dos anys va publicar aquest llibre i va insistir molt en
la necessitat de reclamar, precisament, aquests espais d’autogovern que
ara deia. Dos anys més tard, de tot això ha canviat alguna cosa? Què
s’ha de fer quan no es poden aconseguir aquests espais?
- Doncs que has de seguir lluitant. Jo tinc molts pocs principis
polítics. Vicens em va ensenyar una cosa que era molt important: la
diferencia entre creure i pensar. Per tant l’únic principi polític que
sempre he seguit és que l’únic que no és lícit és resignar-se. S’ha de
seguir i a força de seguir, de lluitar i reclamar has d’anar guanyant
espais per força. Has d’anar aplicant formes de resistència cívica i
negant-te a acceptar l’inacceptable. Ara veurem què passa amb els
problemes que es plantejaran a l’ensenyament, però és necessari fer-ho.
Sobretot perquè aquest gran moviment sobiranista que neix el 2012 és un
moviment de refús de la manera amb què el govern de Madrid aplica les
limitacions del govern d’autonomia, però també és un rebuig a les formes
del govern propi que s’han acabat menjant Convergència Democràtica de
Catalunya, que ha acabat desapareixent com tal. Què en sortirà d’aquí?
Tot això és complicadíssim.
Confiança no en tinc gaire; i només en tinc en la gent. El que va
tenir de positiu l’aparició de “Podemos” és que van aprendre que era
molt important comptar amb el tipus de forces cíviques que sortien de la
pròpia societat. El que no van saber veure és que un cop aquestes
forces s’haguessin organitzat, cada una voldria anar pel seu compte, com
ha passat a València, a Galícia o com està passant aquí. Però a mi
sempre que surtin forces cíviques que reivindiquen els problemes del seu
entorn i sorgeixin de la societat mateixa sempre em sembla positiu.
http://www.aboriginemag.com/catalunya-es-va-avancar-en-molts-aspectes-massa-aviat-entrevista-a-josep-fontana/
PER A SABER-NE MÉS:
Usatge medieval català, antiquíssim, de cap el 1200, Princeps Namque: Un dels usatges de Barcelona on es regulava la defensa de la terra i
l’obligació de batallar pel rei. Els homes del Principat no estaven
obligats a lluitar pel monarca a no ser que l’enemic envaís el territori
i el rei estigués present. (Glossari, per Salvador Seguí a la web aboriginemag.com):
(De fet també acabà configurant la mentalitat dels menestrals, un estament social que no existeix a Castella, allà la història els ha portat a ser o assalariats o terratinents fins fa molt pocs anys.)
Altres articles a la Cuca de Llum del Prof. J. Fontana:
(A mí m'agrada molt la seva insistència en sostenir que la catalana i la castellana son dues cultures, dues societats que han evolucionat diferent. Fet desconegut per molts catalans, no som ni millors ni pitjors, som diferents uns dels altres. Serem bons com veïns, però no ens entenem vivint al mateix Estat. Cuca de Llum)
>> Colofó d'un fil de tweets d'en Joan Canadell resumint el llibre "El miracle econòmic català":
>> Ramoncin fa memòria que al primer parlament d'Europa es va parlar català, com explicà Pau Casals a l'ONU
HI HA ALTRES AUTORS CONSIDERATS CLÀSSICS EN EL TEMA DE LA IDENTITAT CATALANA:
...............................
RESSENYA D'UN LLIBRE SOBRE EL CARÀCTER ESPANYOL, VIST PER UN NORDAMERICÀ DE 1898:
..........................
He trobat aquesta cita que concorda amb el que deia el Prof. J. Fontana:
“A Castella, de sempre, el rei manava i
els súbdits estaven obligats a obeir-lo. Només cal recordar allò tan
conegut: “El Rey es la ley”. A Catalunya el rei estava fiscalitzat per
les Corts i el president de la Generalitat dirigia la política.
Catalunya ja tenia bandera l'any 1050 mentre que Espanya no la va
implantar fins al 1785. Les primeres Corts legislatives catalanes van
funcionar des del 1192, mentre que l'espanyola fou el 1834. La
Constitució catalana va aprovar-se el 1283 mentre que la d'Espanya el
1812. La presidència de la Generalitat s'instituí l'any 1359.”
Anton
Monner, historiador i cronista de Gandesa. “Sobre la història de
Catalunya” article publicat al Diari de Tarragona (27.2.2014)
(Aquest post ha rebut 587 visites)
