Cada vegada que cedim en matèria de drets i llibertats, per molt petita que sigui la cessió, el que realment estem fent és obrir la porta a la següent retallada de llibertats
o, dit des de la perspectiva ciutadana, a la següent cessió de drets i
espais de llibertat. Pensar que això no és així és, simplement, no tenir
clar com funcionen aquestes dinàmiques restrictives, a la llarga
repressives, però podem fer un recorregut per totes les restriccions als
nostres drets que hem patit des de l'11-S i la denominada "guerra contra el terror" (la denominada "war on Terror" de l'administració Bush).
El procés de retallada de llibertats va començar, sempre amb l'excusa de la necessitat de garantir la nostra seguretat, amb una cosa que ja ha passat a formar part de les nostres vides, com és l'exhaustiu control als aeroports
i estacions de ferrocarril. Després va arribar l'accés, en temps real,
als nostres moviments, tant aeris com en tren, a través de la cessió
obligatòria, i amb caràcter previ, dels llistats de passatgers.
En paral·lel, es van començar a establir una sèrie de regulacions,
aparentment menors, que van anar donant carta de naturalesa als controls
i a l'acumulació, per part dels estats, de moltes dades de milions de
ciutadans que no tenen a veure res amb un suposat problema de seguretat.
Una vegada que s'ha aconseguit establir tota aquesta dinàmica de
control, que permet als estats conèixer-ho pràcticament tot de les
nostres vides, gairebé en temps real, s'ha passat a una nova etapa: la
del control de les nostres comunicacions i la nostra intimitat,
és a dir, l'accés fàcil, directe i generalitzat a l'últim reducte que
ens va quedant com a ciutadans. Els mètodes d'accés a les nostres
comunicacions i a la nostra intimitat són de sobres coneguts, uns d'alegals i altres d'obertament il·legals, sent prova d'això últim l'espionatge polític denunciat en el "CatalanGate"
i del qual tan poc agrada parlar a molts mitjans de comunicació, sense
assumir que ells també han estat víctimes d'aquesta dinàmica intrusiva.
Però no és l'única dinàmica delictiva que s'ha comès en nom de la nostra
seguretat, de l'ordre públic o de la repressió de la criminalitat; un
bon exemple d'això són els casos dels assalts massius a totes les dades
de les missatgeries encriptades Encrochat i Sky
del qual poc s'ha parlat. Bàsicament, i amb l'excusa de perseguir la
criminalitat organitzada, es va accedir als servidors d'aquestes dues
empreses i es van apropiar de totes les comunicacions que passaven pels
seus servidors; del més d'un bilió de missatges desencriptats, pocs
més de 2.000 tenien relació amb activitats delictives, la resta eren
comunicacions encriptades sense cap mena de rellevància penal. Sí, van
accedir a bilions (amb b) de missatges encriptats, però només un parell
de milers tenien alguna relació amb la comissió de delictes; es va
tractar d'una mesura arbitrària, abusiva, no proporcionada i centrada en
les conegudes com a "investigacions prospectives" o, dit clarament, es tracta de tirar la canya per si alguna cosa pica.
Aquesta patata calenta és ara en mans del Tribunal de Justícia de la Unió Europea
que, si continua amb la seva línia jurisprudencial, establirà que les
proves així obtingudes són invàlides, però, a més, dictarà criteris
interpretatius perquè aquestes coses no tornin a passar. Mentre tot això
succeeix, ens acabem d'assabentar que el govern espanyol està promovent
l'aprovació d'una normativa europea que prohibeixi el xifratge d'extrem a extrem
de les missatgeries telefòniques. No soc cap expert en informàtica,
però puc traduir que, per dir-ho clarament, el que pretenen és deixar
desproveïdes totes les nostres comunicacions de qualsevol mena de
garantia de confidencialitat. Em refereixo a missatgeria com WhatsApp, Telegram, Signal i tantes altres d'ús comú en l'actualitat.
Privar les nostres comunicacions del xifratge és tant com obligar-nos a
enviar cartes en sobre obert i, sens dubte, és una mesura incompatible
amb les garanties que un estat democràtic i de dret ha de donar als seus
ciutadans.
Si no fóssim al segle XXI, diria que el que pretenen és tant com que se'ns prohibeixi enviar cartes en sobre tancat;
volen que la nostra correspondència, és a dir, la nostra missatgeria,
s'enviï sense cap mena de protecció, que els lliurem el sobre obert
perquè, quan els plagui, puguin llegir, sense cap dificultat, tot el que
comuniquem entre amics, familiars, clients, etc.
Si al segle passat un govern hagués pretès alguna cosa així, no tinc cap dubte que l'hauríem catalogat de dictatorial perquè una mesura d'aquestes característiques és el somni humit de qualsevol tirà.
La inviolabilitat de les nostres comunicacions, tinguin aquestes el
format que tinguin, està constitucionalment garantida, també a la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea,
però, així i per la porta del darrere, es pretén que ja no puguem tenir
ni tan sols la sensació d'estar comunicant privadament.
Diran que qui res no oculta res ha de témer, això és un fals dilema,
perquè aquí la qüestió no va de temors, sinó de drets i el dret al
secret de les comunicacions va sent un dels últims reductes de llibertat
que ens va quedant. Ningú que no pretengui vulnerar el secret de les
nostres comunicacions, més aviat tenir-ho molt fàcil per fer-ho, pot
estar promovent una mesura que, com dic, no és cap altra cosa que
obligar-nos a enviar les nostres cartes en sobres oberts perquè qui vulgui les pugui llegir. S'imaginen què haurien dit d'una cosa com aquesta els nostres pares o avis? Doncs això...
Davant d'iniciatives com aquesta, el que tots hem de començar a preguntar-nos és quant més dels nostres drets estem disposats a sacrificar sense que això acabi sent definitiu per situar-nos en un món que ja Orwell es va imaginar i que ara estem començant a viure. Hi ha països, com Turquia, que no només han adoptat mesures similars, sinó que, a més, bloquegen l'ús d'algunes aplicacions de missatgeria que s'han negat a desbloquejar-los el xifratge d'extrem a extrem. Que cadascú tregui les seves conclusions.
Insisteixo: privar a les nostres comunicacions del xifratge,
especialment del xifratge d'extrem a extrem, és tant com obligar-nos a
enviar cartes en sobre obert i, sens dubte, és una mesura incompatible amb les garanties que un estat democràtic i de dret ha de donar als seus ciutadans.
PER A SABER-NE MÉS, UNA ENTRADA QUE PARLA DEL MATEIX:
__
