31 d’octubre de 2018

¿Compensa educar a ambos sexos de forma separada?



Muchos pensarán que esta opción puede ser catalogada de retrógrada y contraria al principio de igualdad de oportunidades, pero yo me pregunto ¿cómo en Francia o Alemania los partidos socialistas y las nuevas feministas han tomado la iniciativa de imponerlo?



José Ramón Talero Islán - 29.9.2012 - Forum Libertas
Ante las recientes sentencias del Tribunal Supremo en torno a los dos colegios de Andalucía y Cantabria en relación a la educación diferenciada, me vino a la cabeza un artículo que leí en el diario El País, justamente el 22 de abril del pasado año. Era una entrevista del periodista Kerman Romeo a la científica Annne Moir. Cuando concluí esa lectura, quedé libre de dudas en mi pensamiento al saber que la ciencia me confirmaba que, a partir de unas edades, la educación a ambos sexos debe ser separada para el buen desarrollo de los educandos.  

Recuerdo mi experiencia como estudiante conviviendo y aprendiendo con niñas, después como educador enseñando a niños y niñas, en uno y en otro caso observaba que la evolución en el proceso madurativo era diferente en los dos sexos. Como alumno, todas mis compañeras de clase nos daban “sopas con hondas”, siempre sacaban mejores notas y eran más responsables y trabajadoras. Nosotros pensábamos y teníamos otros intereses distintos de ellas, conversaciones más pueriles e inmaduras que nos alejaban de la sociabilidad y de la correspondencia en el trato.

A partir de los dieciséis años, cuando inicié mis estudios de COU (curso de Orientación Universitaria) lo que es actualmente segundo de Bachillerato, la madurez se fue equilibrando y nuestra responsabilidad se igualó al resto de las niñas. Como educador confirmo, después de más de treinta años de usanza, que esto es así. 

Para corroborar esta opinión y experiencia, la neuróloga inglesa Anne Moir, doctora en Genética por la Universidad de Oxford y autora del libro Brain sex: The real difference between men and women, explica las ventajas de educar a niños y niñas por separado debido a las diferencias neurológicas existentes en ambos sexos. A esta insigne científica le apasiona y trabaja, desde hace mucho tiempo, sobre el cerebro y las diferencias entre hombres y mujeres. Todos sus estudios y experiencias han determinado que instruyendo por separado a niños y niñas es viable conseguir al máximo las potencialidades de cada uno.

Durante una conferencia organizada por la Federación de Asociaciones de Padres de Euskadi, en el Palacio Euskaduna de Bilbao, decía que: "En las escuelas en que se coeduca no se enseña, y puede ser contraproducente". Esta señora exponía a las preguntas del periodista, anteriormente citado, que: “Se está forzando a hombres y mujeres a entrar en otro mundo antes de que sus cerebros sean maduros, de que se desarrollen definitivamente. El cerebro de un hombre madura entre los 20 y los 25 años; los cerebros de las mujeres son maduros a los 16 o 17 años. Opino que ese lento desarrollo determina que poner a los adolescentes en las mismas clases repercutirá negativamente en su desarrollo y empobrecerá la comunicación entre sexos. Me gustaría que los colegios se organizasen de manera científica y no políticamente”.

Por último, elucidaba: “Si enseñas a un niño que su cerebro está organizado de una manera lograrás sacarle lo mejor de sí mismo. Si ignoras las diferencias, las acentuarás. Pondré un ejemplo. Los chicos desarrollan la actividad verbal mucho más tarde que las chicas. La educación actual incide en la comunicación verbal, y los chicos se pueden sentir desplazados por no poder seguir la clase. Las chicas tienen menor habilidad para pensar en tres dimensiones. Si se ignora y no son educadas a otra velocidad en este aspecto serán menos aptas para dedicarse a labores técnicas, y se acentuarán estereotipos como que las mujeres aparcan peor” 

Con todo lo expuesto y añadiendo las experiencias de otros países más desarrollados (Estados Unidos, Francia, Alemania, Suecia, Reino Unido etc.), que ante el tremendo fracaso escolar y la gran violencia de género que padecen sus institutos y colegios, lo mismo que ocurre en nuestro país, optaron por ofrecer la diferencia separando por sexos en determinadas edades.

Hay que señalar que esto se limita a las horas lectivas; fuera del horario de clases, los chicos y chicas deben estar juntos y relacionarse. El resultado de estas experiencias, plasmado en estadísticas y datos experimentales, ha sido en todos los casos y países espectacular: aumento del rendimiento académico; disminución de la violencia de género; mejor ambiente en las clases; mayor eficacia en la labor de los profesores. Posiblemente, muchas personas pensarán que esta opción puede ser catalogada de retrógrada y contraria al principio de igualdad de oportunidades, pero yo me pregunto ¿cómo en Francia o Alemania los partidos socialistas y las nuevas feministas han tomado la iniciativa de imponerlo?

Las mujeres quieren ser ellas mismas, ni mejores ni peores, simplemente diferentes. Por último, debo señalar, sin ánimo de crítica destructiva y sin inmiscuirme en decisiones judiciales, que debemos buscar el sentido común y sobre todo la libertad del individuo sin connotaciones políticas. El derecho a la libertad está íntimamente unido al derecho a la educación. Por este motivo, es importantísimo que todos los jóvenes, a parte de sus diferencias sociales y económicas, puedan ser portadores de una educación de calidad y en libertad. La verdadera libertad está en la elección y no en la imposición. Las familias españolas tienen el derecho fundamental a elegir la educación que desean para sus hijos (Artículo 26 Declaración Universal de los Derechos Humanos y Artículo 27 de la Constitución Española de 1978).
http://www.forumlibertas.com/frontend/forumlibertas/noticia.php?id_noticia=24060 

Publicat per primer cop a la Cuca de Llum al setembre del 2012

1359. Jurament dels diputats a Pere el Cerimoniós, una declaració de principis.



Els membres de les primeres Corts Catalanes en temps de Pere el Cerimoniós, tenien un jurament que deixava ben clara la relació amb el rei: 

"NÓS que valem tant com vós, jurem davant vós, que no sou millor que nós, que junts valem més que vós, i que us acceptem com a rei i sobirà sempre que respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, NO".

(No us sembla brutal? (1359).


Si fos per mí, li enviaria embolicat amb un llacet a en Rajoy, a veure si així s'assabenta qui té al devant, un tarannà que ve de molt lluny. Cuca de Llum)


Josep Fontana i la identitat catalana. Recull de cites a les seves entrevistes.


 

>>   "he preferit utilitzar el terme “identitat”

- Creu que la història del Principat és problemàtica perquè s’acaba parlant de la història d’una ‘nació’?

- Jo he esquivat el terme “nació” tot el possible, donada la confusió que genera el terme. Per això he preferit utilitzar el terme “identitat”. No volia fer la història d’una nació, si no d’un poble. És el relat d’una gent que se sentia part d’aquesta comunitat, cosa que no passava a França o a la Corona de Castella. Segurament perquè aquest és un país petit, relativament compacte i amb unes característiques i amb una història política pròpia que la distingeix d’altres llocs que, tot i tenir institucions semblants, no funcionen de la mateixa manera.

 L’existència de la Diputació, un cos de reunió de Corts amb convocacions periòdiques són un tret diferencial de llocs com Castella, on les corts es reuneixen quan el rei vol. No és fins a finals del segle XVIII quan trobem la idea de “nació”, però entesa com a “nació de la cultura castellana”; per això trobem testimonis del segle XIX que afirmen que la Guerra de Successió és “la incorporación de Cataluña en la Corona de Castilla”.   (...)

El primer lloc en què trobem una consciència nacional és l’Anglaterra del segle XVIII i és el primer lloc on es té un himne nacional  (...)    

Els següents en tenir aquesta consciència nacional són els francesos durant la Revolució, que llavors la fabriquen. A la gent se l’educa amb uns mites i amb una història destinada a crear consciència nacional per el manteniment de l’ordre polític.   (...)

Aquest llibre topa amb totes les conviccions apreses per un espanyol a classe. Els  nostres coneixements d’història que hem adquirit, en un 80%, són conviccions, no són raonats. Per això no tenia sentit que es traduís el llibre. L’única manera de fer veure aquestes diferències a un espanyol educat a Espanya era fer un llibre d’història comparada per ensenyar les diferències en la línia temporal. A un lector castellà l’historia de Catalunya no li interessa, com és natural, com si a nosaltres ens parlessin d’història d’Extremadura o història de la Ciutat de Càceres.

(...) No és que no vulgui determinar si Catalunya és una nació o no, però no he volgut especular en un moment com aquest. A dia d’avui vivim el punt àlgid de les nacions-estat i de la globalització. Jo el que pretenia és que la gent del meu entorn, la gent del meu barri, per exemple, reflexionessin sobre què creuen que són, com se senten, ... que veiessin que s’havia de seguir lluitant per reclamar  la seva  parcel·la  de drets d’autogovern.         

Llegint el llibre, una cosa que queda bastant clara és que el tema de identitat catalana és una cosa que apareix constantment en la història del país com a cosa que es reclama o es percep.

Més aviat jo diria que la identitat és una cosa que es va fent i va evolucionant poc a poc.   (...)





>> No sostinc en cap moment que siguem millors que els castellans o els francesos. Només remarco que som diferents i que hem viscut en unes condicions molt especials.

- És una cosa que ja es constata durant el segle XV, quan durant les guerres civils apareixen aquelles proclames que afirmaven que els catalans tenien un règim de llibertats que els diferenciaven d’altres llocs.  


- Més aviat els catalans senten que tenen un una sèrie de característiques i idiosincràsies pròpies. Al cap i a la fi, aquí hi ha unes lleis que garanteixen un cert marge d’autonomia i llibertats. Senzillament jo volia sostenir que hem estat un poble com els altres, amb virtuts i defectes. No cal pensar que som el poble més admirable del món.

 
No sostinc en   cap moment que siguem millors que els castellans o els francesos. Només remarco que som diferents i que hem viscut en unes condicions molt especials. Per exemple, València té unes institucions semblants, però mai arriba a un grau de desenvolupament com el d’aquí. Aquest Principat té unes característiques geogràfiques concretes; per a començar, que està completament obert al mar i que és de navegació fàcil, una costa que portà als francesos a batejar-la com a “costa de Déu” i en bona mesura controlada per Barcelona. Això crea unes característiques pròpies.




>> L’equilibri de poders entre la noblesa feudal i la burgesia urbana és tan elàstic que permet que aquí no hi hagi rei. ...Aniran augmentant de poder el Consell de Cent i la Generalitat, que acabaran cobrant impostos i emetent deute públic.

En aquest país l’equilibri de poders entre la noblesa feudal i la burgesia urbana és tan elàstic que permet que aquí no hi hagi rei. De fet, Catalunya no ha estat mai un regne i s’ha d’autonomenar “Principat”. Hi ha un Regne d’Aragó, un altre de València i un de Mallorca, però aquí no hi ha rei propi. I des de molt aviat, com a mínim des de Pere el Gran, aquests reis es veuen obligats a cedir en aquest joc entre la noblesa feudal i la burgesia urbana, princi-palment de Barcelona. El primer cop que cedeix Pere el Gran (1240-1285) és en el fet que s’han de fer corts regularment. Més endavant aniran augmentant de poder aquelles dues institucions que són el Consell de Cent i la Generalitat, que acabaran cobrant els impostos i fins tot acaben controlant el deute públicAixò és una cosa que no passa a cap altre lloc d’Europa fins el segle XVII amb els anglesos!
  



>>  Aquest és un país que no té furs, sinó constitucions; i això és un fet molt important. És a dir, que és un país que funciona amb unes lleis que han estat pactades en les corts, una cosa que no es produeix a Castella, on només una part de la legislació surt de les corts.

El problema és que aquí es va avançar en aquests aspectes massa aviat i massa dèbilment, perquè Catalunya té dos enemics, que són França i Castella, d’una gran força demogràfica. Aquest és un país que no té furs, sinó constitucions; i això és un fet molt important. És a dir, que és un país que funciona amb unes lleis que han estat pactades en les corts, una cosa que no es produeix a Castella, on només una part de la legislació surt de les corts.



>>  (...) el Tribunal de Contrafaccions. Un tribunal que es va gestant al llarg del segle XVI i que coincideix amb el moment de prosperitat que és un tribunal paritari entre la noblesa i la Generalitat que permet a la gent presentar les seves reclamacions i queixes i allà s’arbitraven. S’ha demostrat que realment la gent corrent presentava les seves queixes contra els seus senyors i patrons. 

(...)  Per tant, la gent que al 1714 defensa Barcelona no és gent que vol defensar un rei o altre, sinó que defensen conscientment els seus drets i llibertats. I és per això que els caps militars espanyols destinats al territori durant el segle XVIII es queixaven que els catalans encara creien que vivien en una cosa semblant a una república (cosa que fins a cert punt s’acosta més o menys a la realitat) i que només aspiraven a tornar-ho a ser en qualsevol moment.


Les quotes de la concertada: retorn a un debat enganyós i perjudicial







Voldríem haver començat aquest editorial parlant de la innovació, tema que serà abordat a la propera 4a Jornada d’Innovació (8 de novembre) i dedicada als ambients d'aprenentatge. O fins i tot a l’acord assolit el proppassat divendres entre les entitats representatives de les titularitats del sector i les organitzacions sindicals per a l’aplicació dels increments salarials del personal docent dels nivells concertats. Però l’actualitat ens condueix per altres camins, preocupants i esgotadors, però que hem d’abordar.

En efecte, divendres vàrem començar el dia amb una sèrie de titulars apareguts a la premsa digital, tant en diaris de Madrid com de Barcelona, del següent tenor: “La guerra de las cuotas de la escuela concertada” (El Mundo); “La escuela pública y la privada se alían para denunciar el concierto de colegios de élite” (El País); “Ensenyament revisarà tots els concerts educatius de primària. La conselleria vol acabar amb els pagaments camuflats de l'escola concertada” i “Les famílies denuncien que els col·legis concertats els cobren indegudament” (El Periódico). Aquests titulars tenen l’origen en la roda de premsa que dijous a la tarda celebrà la Confederación Española de Asociaciones de Padres y Madres del Alumnado (CEAPA), entitat que té per objectiu la defensa i promoció de l’escola pública, tal com recullen els seus estatuts. En aquesta compareixença es presentà un informe que, segons conclou aquesta associació, posa en evidència que l’escola concertada incompleix la Llei Orgànica del Dret a l’Educació. El motiu que esgrimeixen és l’exigència del pagament obligatori de les quotes mensuals, sota diferents denominacions. Aquesta afirmació arriba després que una empresa especialitzada en la metodologia mystery shopper hagi registrat, a través de visites a les escoles fent-se passar per futurs clients, la quantia de les quotes que es demanen i la transparència en la comunicació donada a les famílies. Que nosaltres coneguem, l’estudi no aborda si el mòdul del concert que reben les escoles visitades és o no suficient per cobrir els costos. En aquesta matèria, no hi entren.

Aquesta confederació acaba adreçantse al Govern central per afirmar que la concertació s’entén com a subsidiària al sistema públic educatiu i demanar que no es pugui concertar si l’escolarització pot ser coberta des del sistema públic. També exigeix el compliment de la Constitució pel que fa a la gratuïtat dels ensenyaments en tot allò que contempli la Llei.

Ressorgeix el debat entorn les quotes que percep l’escola concertada, qüestió recurrent que constitueix una excel·lent base per al discurs demagògic. I un altre cop es troba a faltar que es faci esment a l’autèntica realitat: el mòdul de concert és insuficient per mantenir el cost escolar. Però sembla molt més productiu anar reiterant aquests debats que afrontar d’un cop per sempre la injusta realitat de l’infrafinançament, sobretot si el debat perjudica l’escola concertada, i és aprofitat per diversos grups en interès d’arraconar o fer desaparèixer l’opció dels centres concertats.

Com respondre a aquests titulars? Com rebatre aquests discursos interessats i esbiaixats? A aquestes alçades, tots tenim molt clares diverses certeses, que no per conegudes, està de més recordar.


La primera, que el mòdul econòmic del concert ha de garantir que el servei d’interès públic educatiu es presti en condicions de gratuïtat. En conseqüència, els costos d’escolarització no haurien de ser en absolut un factor que incidís de manera determinant en la decisió dels pares i mares a l’hora de triar l’escola de la seva preferència. Però, com mostren les dades d’Estadística del finançament i la despesa de l’ensenyament privat, són també públiques i notòries la desigualtat i discriminació en aquest finançament. Segons l’informe anual Datos y Cifras del curso escolar 2014-2015 del Ministeri d’Educació, el cost total per alumne als centres públics és de mitjana de 6.940 €, cost que l’Administració finança en la seva totalitat. Però, en el cas d’un centre concertat, l’Administració finança pràcticament menys de la meitat d’aquesta xifra, restant per sota dels 2.900€.


La segona, que el concert cobreix al voltant del 50% de despeses totals dels centres concertats. Una realitat coneguda, però que no podem deixar d’insistir que sigui també reconeguda de forma oberta i diàfana per les forces polítiques, pels grups parlamentaris, per les entitats socials del país, pel govern, per tots aquells que, en definitiva, ostenten una responsabilitat directa o indirecta en el món educatiu, i que s’apliquin les mesures correctores necessàries per eradicar aquesta injustícia i il·legalitat.


La tercera, que de manera esporàdica però contundent, els alts representants de l’Administració reconeixen la manca de finançament de l’escola concertada. Quan l’actual conseller d’Afers Exteriors, Ernest Maragall, ho fou d’Educació l’any 2007, afirmava contundentment que “les quotes que paguen les famílies a l’escola són voluntàries, però a la vegada també són absolutament imprescindibles”, alhora que declarava que se n’havia de negociar el finançament per fer aquestes escoles “viables i sostenibles”. Anys més tard, al 2017, la consellera Meritxell Ruiz reconeixia amb claredat que “Hem d'explicar que l'educació en els centres concertats no és gratuïta del tot. La Generalitat no paga el 100% de l'escolarització. Per tant, això vol dir que les famílies han d'afrontar un pagament. Però els centres no expulsen ningú per no pagar. El que hem d'intentar és tenir més recursos perquè l'escolarització sigui gratuïta per a tothom”. Ben recentment, el proppassat mes de setembre, el conseller Josep Bargalló afirmava que “Hi ha centres concertats que fan una funció social evident i reben un finançament insuficient, com també hi ha centres públics que realitzen una funció social o que compten amb un volum d’alumnes amb necessitats educatives especials que reben un finançament insuficient”. I el Síndic de Greuges afirma que “el concert cobreix al voltant del 60% de les despeses totals dels centres concertats, mentre que la resta es cobreix fonamentalment amb les quotes de les famílies per serveis escolars i activitats complementàries (35%) i altres ingressos” (Informe La segregació escolar a Catalunya (II): Condicions d’escolarització, Novembre 2016; pàg. 53).


La quarta, que com ja hem afirmat en diverses ocasions de forma rotunda i inqüestionable, som els primers a qui no ens agrada en absolut trobar-nos en la situació d’haver de demanar ajuts als pares i mares. Que el nostre discurs hauria de ser el de la pluralitat i el de la llibertat, sense conduir-lo a temes de costos del servei per a les famílies. Que no ens trobem en absolut còmodes amb el fet que el factor econòmic esdevingui en alguns casos tan determinant a l’hora de triar escola. Ens agradaria prescindir de les aportacions voluntàries, però en conseqüència el mòdul del concert hauria de correspondre al cost escolar real. Que els centenars de milers de famílies que confien en nosaltres són coneixedores del caràcter voluntari de les quotes i de la despesa que significa efectuar serveis i activitats concrets. Que hi hagi grups que converteixin aquesta necessitat de col·laboració voluntària per part de les famílies en una exigència obligatòria d’abonar les quotes forma part d’uns interessos clarament contraris al nostre sector. A aquests els convé anar repetint aquest discurs per transformar les mentides en veritat.

La cinquena, que el règim de concerts no és més que l’instrument que articula un servei d’educació per a tothom en un marc de llibertat. És la fórmula per fer efectiu un conjunt de drets fonamentals, reconeguts nacionalment i internacional: el dret a triar centre educatiu d'acord amb les pròpies conviccions i criteris de pares i mares, el de creació i direcció de centres, una educació bàsica i obligatòria en règim de gratuïtat. És l’expressió d'un dret fonamental que afecta i concerneix directíssimament els pares i les mares. Uns pares i unes mares que, de la mateixa manera que actuen quan trien escola, decideixen amb el seu vot la formació política que consideren que s’avé millor al seus interessos o ideologia. En un context de societat en llibertat, el concert és una manifestació més del dret a escollir. Creiem sens dubte en el respecte a la llibertat d’ensenyament, en la llibertat de creació de centres i en la llibertat d’elecció entre centres públics o centres d’altres titularitats. I que molts dels valors que configuren avui Catalunya s’han preservat gràcies a la presència al llarg de molts anys, segles en alguns casos, dels centres que representem. Que les nostres institucions han mantingut vives la llengua i les tradicions del país, especialment en moments de manca de llibertats democràtiques. Generacions senceres de catalans n’han gaudit.

La sisena, que malgrat els anys transcorreguts i les bones -o no tan favorables- intencions d’alguns grups o forces polítiques que han exercit el poder, no s’han produït actuacions que hagin millorat la situació en el seu fonament. I que no sembla, a hores d’ara, que les intencions hagin de variar en aquest sentit. Tenim l’evidència més recent en l’actual Pla de Govern. Un Pla que, com dèiem fa unes setmanes, comença per refermar l’educació com un servei públic educatiu, contrariant el que diuen l’Estatut i la LEC quan afirmen que és un servei d’interès públic. Que només fa una menció, i de manera residual, a la Llei d’Educació de Catalunya, i també un únic esment al Servei d’Educació de Catalunya definit per la LEC. En un context en què es parla de pressupostos, de negociacions dels grans comptes, amb forces que de manera diàfana han mostrat el seu rebuig a l’escola concertada. Amb el ressò de les paraules recollides als diaris el proppassat divendres, segons les quals “Ensenyament vol que el finançament públic dels centres concertats sigui flexible i depengui del context socioeconòmic del centre”. És a dir, que hi pot haver escoles concertades que necessitin més finançament que d’altres, “en funció del projecte educatiu, del nombre d’alumnes que tinguin amb necessitats especials o del nivell econòmic de les famílies”. Continuen afirmant les notícies de divendres que la conselleria no descarta que hi hagi centres “que no necessitin finançament”. “Som conscients que s’ha de regularitzar perquè el concert és un instrument jurídic per garantir l’escolarització universal, però és incompatible amb el cobrament d’aquestes quotes”, assenyala un portaveu. Segons recullen els diaris, les úniques quotes que el departament podria acceptar “són les derivades de la diferència per la sisena hora lectiva o per serveis complementaris, per a alguns dels quals, com el menjador i les activitats extraescolars, també existeixen beques”.

Cada cop estem més convençuts que si nosaltres mateixos, acompanyats de les nostres comunitats educatives, no ens reafirmem en un discurs de defensa de la nostra escola, dels nostres projectes i de la llibertat i pluralitat de la nostra societat, acabarà triomfant el missatge espuri que l’escola concertada no està compromesa amb l’acció social ni amb el compliment de les lleis. Ben lluny de la realitat.

Suso de Toro: «L'únic exèrcit dels catalans és la capacitat de resistència i obstinació»



L'escriptor gallec veu "desitjable però difícil" la república catalana, carrega contra Felip VI i considera que les elits de l'Estat "volen la unitat d'Espanya perquè no se'ls acabi el xollo"


per Pere Fontanals, Manresa, 25 d'octubre de 2018 És gallec i galleguista. Excomunista: "era el que tocava llavors", sol dir. Es va llicenciar en Art modern i contemporani. Mentre estudiava treballava al bar familiar on els policies anaven a "xulejar-lo" per la seva activitat política antifranquista. Li han publicat 34 llibres de novel·la, assaig i teatre, sempre en gallec, tot i que ha estat traduït a múltiples llengües. L'últim, la novel·la "Fora de si", editat en català per Gregal.

Entre molts d'altres, va rebre el Premi nacional de narrativa el llengua espanyola. Ha rebut la Creu de Sant Jordi i ha recollit el Premi Internacional Joan B. Cendrós. El 2014 es va presentar de número 12 a les eleccions europees amb Els Pobles Decideixen. - Als catalans, molt sovint se'ns diu que vivim en una societat dividida. A Galícia, la situació encara deu ser més flagrant, si més no idiomàticament.

- Té implicacions sociològiques i polítiques en determinats sectors socials d'àmbits artístics o intel·lectuals. El gallec és una llengua parlada per la gent de la cultura i per les classes socials més baixes des del punt de vista econòmic.

- Tot i així, Galícia té un arrelament industrial fort -sobretot a la part costera- però, en canvi, és dels llocs on hi ha més feixistes.

- Per respondre a per què hi ha tants advocats, jutges, fiscals, militars i polítics gallecs amb aquesta ideologia ens hem de remuntar al fracàs històric de Galícia de finals del segle XV. En aquell moment, i degut a la mort d'Enric IV de Castella, es va desencadenar l'anomenada Batalla de Toro, un conflicte dinàstic entre Juana -la seva filla, casada amb el rei de Portugal- i Isabel la Catòlica -la germana. Va ser aquesta última la que es va quedar amb el tron, amb el suport de l'església de Toledo i de gran part de la noblesa de Castella. Això va tenir unes conseqüències devastadores pels defensors de la filla del rei difunt. 
- Quines?

- Gran part de la noblesa gallega que l'havia defensat va ser decapitada, empresonada i, en el millor dels casos, els van prendre les terres i destruir els castells. És per això que molts d'ells es van exiliar a Portugal i el Regne Unit. Aquest episodi històric va suposar una ruptura absoluta de la continuïtat del regne de Galícia, perquè a partir de llavors, tot es va traslladar a la cort de Madrid. En aquest sentit, a partir de llavors, qui volia prosperar socialment havia de passar per la cort madrilenya. Des dels segadors fins als nobles. I això va provocar, juntament amb el cop d'estat de Ferran VII, que el galleguisme sigui, ara, un somni d'intel·lectuals. 
 -No té, doncs, ni base ni arrelament
La sala s'ha omplert de gent per seguir l'entrevista a Suso de Toro. Foto: Xavier Serrano

 Un país ha de tenir dirigents econòmics i socials que són als que encarreguen a una sèrie d'intel·lectuals que facin la seva feina; la política. En el cas espanyol parlem de comunitats exportadores, que són hereves d'un sistema basat en un regne i una cort. Una cort que es va forjar en època de Franco i que encara ara continua, amb les mateixes famílies. I això ho vaig corroborar mentre em documentava per escriure el llibre Homes sense nom.


- Ara que parla de la seva obra, cal destacar que dos dels llibres més recents que ha tret estan dedicats al procés català. L'últim, de fet, fa nou mesos que va sortir. Amb tot el que ha passat des de llavors, hi ha prou teca per fer-ne un altre? 

- Penso que la vida mana molt, i jo vaig començar-me a interessar per Catalunya fa molts anys. De fet, l'any 2005 vaig treure el llibre Una altra idea d'Espanya, dedicat a Barcelona, en el qual, en tant que veí de Galícia, buscava models per a fer viable el meu país.

- Catalunya és un bon model a seguir?

- Des que vaig venir aquí als anys setanta, ja vaig veure aprendria moltes coses. I és que no oblidem que abans que Franco morís, les coses modernes i les idees democràtiques i llibertàries arribaven, ni més ni menys, que de Catalunya. De fet, als primers cantautors de Galícia qui els va editar els discos va ser el segell discogràfic català Edigsa. La Movida Madrileña –que no va ser res més que un procés planificat per reduir Espanya a Madrid– va intentar arraconar Catalunya. Però no ho va aconseguir, perquè Madrid és una ciutat enormement provinciana. I això està molt marcat amb la cultura de cort, enormement parasitària.

- A Catalunya s'hi va sentir bé, doncs.

- Era un lloc que sempre m'havia cridat l'atenció, tot i saber que la gent que ho vivia era molt diferent a mi i al meu ambient. Feien coses i sabien fer-les. I això em va obrir els horitzons fins al punt que en el meu diàleg polític mental hi havia tres peces: la d'Espanya i Madrid; la de Catalunya, i la de Galícia. La meva experiència com a escriptor és que a Catalunya sempre es valorava la meva feina, escrivís amb la llengua que escrivís. A Madrid, en canvi, això passava en un segon pla i en el què indagaven -tenint en compte la seva cultura de corts- era en el meu origen i en qui i què tenia al darrere. Amb tot això, va arribar un moment que vaig pensar que l'únic país possible proper a mi era Catalunya. 
- Creu que tot plegat arribarà a bon port?

- El que han tirat endavant els catalans és un experiment molt complex. Es van apoderar; es van fer amos de la seva terra i això, des del punt de vista històric, crea una situació molt complexa. A Madrid parlen dels polítics independentistes per una banda perquè els interessa reduir-ho a un problema entre polítics, però també perquè realment, sent com és Espanya [una societat incívica i desestructurada internament] no tenen la capacitat de pensar que els catalans són persones com ells: ciutadans que, ves per on, han decidit exercir la ciutadania. Han fet possible un canvi antropològic. Han canviat. Són diferents a com eren fa deu anys. Han assumit unes responsabilitats que havien delegat als dirigents del país. I això no és fàcil de gestionar políticament.

- Hi ha conflictes interns.

- No hem de perdre de vista que el problema principal és l'Estat espanyol, però, efectivament, aquesta situació d'opressió genera unes conseqüències dintre del país. Quan estàs oprimit discuteixes amb els teus, et sents desesperat i a més interioritzes un sentiment de culpa. I això s'ha de racionalitzar. El que han fet els catalans els ha portat a un lloc meravellós, en termes humans, que els fa ser únics a tot Europa. I això a Madrid no ho entenen; no comprenen que els polítics estiguin conduits per la societat. I encara menys volen acceptar que els catalans han fet una revolució democràtica. Per tant, fer política en el marc d'un estat que no et deixa fer la que tu vols, genera una tensió enorme que fa de molt mal resoldre. I més encara si es té en compte que l'estat en qüestió no és democràtic. 
- Hi ha més de dos milions de catalans i catalanes que ja han desconnectat d'Espanya...

- Sí. Han viscut mentalment aquesta desconnexió amb Espanya. El problema és si podran encaixar el seu somni dins de la realitat. I això, jo, ho veig complicat.

- Què és el que veu complicat?

- Imaginar una República Catalana separada, amb el seu propi banc, les seves forces armades, els seus límits... ho veig desitjable però difícil. I el que no es pot negar és que se la mereixerien, aquesta república. Però no hem d'oblidar que estem dins d'una Unió Europea que té un Estat espanyol que és demogràficament i històricament important, però que també ho és econòmicament. I no perquè sigui un país amb capacitat de produir, sinó perquè el deute que té és immens. La UE no es pot permetre la ruptura d'Espanya. Ella vol cobrar el seu deute. I si això no passa, es crearà un problema estratègic que podria acabar amb el projecte europeu. I això Europa no ho permetrà. I Alemanya encara menys.

- Estem davant d'un procés català infinit, doncs?

- La quid de la qüestió rau en com gestionar la posició d'una part de la societat catalana i de l'Estat. És un problema de correlació de forces i de la capacitat de fer mal que tingui la societat catalana mobilitzada. La de l'Estat ja l'hem vist.

- Violència.

- Sí. Però no només això. No podem oblidar que l'atac a Catalunya respon a un pla estratègic de fons: els bascos, als anys noranta, encara tenien un banc -el Bilbao-Bizcaia- i ara ja no el tenen; és a Madrid. Els catalans tenien un parell de bancs que ja no tenen; també els té Madrid. Això respon a una idea de nació que és Espanya. Totes les peces s'han mogut en una mateixa direcció i el que ha fet Catalunya fins ara ha estat un intent de supervivència dins de l'Estat espanyol. Sense èxit, perquè no respon als interessos de la cort. El problema és si els catalans tindran capacitat de fer foc, de fer mal. Com ells, que roben i piquen.

- I havia qui predicava el federalisme.

- Fa anys vaig participar en alguna iniciativa federalista. I vaig coincidir amb una sèrie de gent que vaig veure, en el marc de l'1-O, criticant i atacant la societat catalana mobilitzada. No els interessa, el federalisme. L'Estat ho vol tot i ho té tot. No donarà res a ningú. L'únic federalisme és el que es pacta, i per pactar s'ha de tenir poder polític propi i no sucursals a Madrid. L'únic exèrcit dels catalans és la capacitat de resistència i obstinació.

- En el fons la unitat d'Espanya no deixa de ser una coartada d'aquestes elits per mantenir tot el poder econòmic.

- Volen la unitat d'Espanya perquè no se'ls acabi el xollo. I dins d'aquesta Espanya hi ha províncies còmplices, províncies sotmeses i províncies rebels. Però només som això; províncies. En aquest sentit, el que mou anar contra Catalunya és l'enveja. Una enveja que lluny de ser d'admiració és de ressentiment.

- I a tot això s'hi suma la monarquia.

- La meva opinió personal sobre el Borbó actual és que es creu que realment és rei per la seva sang i que realment té dret a regnar sobre nosaltres. Es pensa que som els seus súbdits per un destí històric. I no ens n'hem d'estranyar: va ser educat pels militars i per l'Opus Dei ((Discrepo, potser va tenir algun professor que ho fos, però això és tot. Cal afegir que l'Opus Dei no té opinió política corporativa, per dir-ho així, la tenen els seus membres a títol individual, i per tant poden pensar de manera oposada. A l'època franquista va haver membres que ho eren i al mateix temps d'altres feien activitats de resistència cultural clandestines, per exemple Joan Baptista Torelló)). A banda, el seu pare -segons sembla- no va ser un bon pare però tampoc va ser un bon rei en el sentit d'educar un hereu.

- Vol dir que l'antic monarca no s'ho tenia tan cregut?

- Ell sabia que la seva situació històrica era precària. De fet, va ser rei perquè així ho va decidir Franco. Sabia que hi havia una conjuntura política complicada que després de la mort del dictador podria ser discutida. El que hi ha ara, però, s'ho creu de veritat. Estic segur que les coses no haurien arribat fins on ho han fet si hi hagués hagut Juan Carlos i Zapatero.

- Haurien anat millor?

- No. Ni millor ni pitjor. Haurien estat diferents. S'haurien conduit d'una altra manera. El que està clar és, però, que mai, en tota la història, hi ha hagut un Borbó bo. Sempre han estat uns autoritaris.
https://www.naciodigital.cat/noticia/165615/suso/toro/unic/exercit/dels/catalans/capacitat/resistencia/obstinacio    

Puigdemont a Ginebra: "No és just que l'autodeterminació sigui reconeguda només a països que hagin engegat guerres"



Dijous 25 d'octubre 2018

El president legítim ha denunciat, en un fòrum internacional, com Espanya "intenta justificar entre els socis europeus la raó per la qual hi ha líders que porten més d'un any a la presó"

https://www.larepublica.cat/no-es-just-que-lautodeterminacio-sigui-reconeguda-nomes-a-paisos-que-hagin-engegat-guerres/?utm_source=dlvr.it&utm_medium=facebook#



> Puigdemont es reuneix a Suïssa amb els presidents d’Armènia i Bangladesh i dirigents d’altres estats 

Jutges a Espanya, notícies breus. La sentència sobre les hipoteques -2


SOBRE LA SENTENCIA QUE DECIDIRÁ QUIEN PAGA LOS IMPUESTOS DE ACTOS JURÍDICOS DOCUMENTADOS  CASO DE LAS HIPOTECAS: EL BANCO O  EL QUE COMPRA EL PISO

> 24.octubre.2018

> El magistrado que ha frenado la doctrina sobre las hipotecas llegó a la presidencia de la sala tras las presiones de Lesmes
22.10.2018
En 2015 varios vocales denunciaron una campaña de presión del presidente del CGPJ en favor de Díez-Picazo para presidir la Sala Tercera

Se impuso al entonces presidente, un magistrado que le triplicaba en experiencia y le superaba ampliamente en sentencias dictadas

Fuentes del Supremo destacan que su decisión de frenar la doctrina sobre las hipotecas ha causado "tristeza" en un tribunal ya muy desprestigiado