El poema "El Pi de Formentor" és el símbol de la lluita de la nació Catalana contra les adversitats

 

 Aquí, a la Roqueta, és considerat el poema de Mossèn Costa i Llobera que "El Pi de Formentor" és el símbol de la lluita de la nació Catalana contra les adversitats, malgrat vent, pluges o tormentes segueix arrelat al seu lloc sense tombar.

 

El pi ha existit, era d'unes dimensions enormes, estava ubicat dins una possessió de la família del mossèn a la península de Formentor i va morir a principis del segle XX.

 

Hi ha, o hi havia, un tall de la seva soca a l'entrada de l'escola de ball, jo la vaig veure ja fa uns 50 anys i amidava més d'un metre i mig de diàmetre. 

 

(Text enviat per un amic mallorquí)

(Post visitat 296 cops)

"El Pi de Formentor", per Miquel Costa i Llobera

      

  EL  PI  DE  FORMENTOR

         
 Electus ut cedri 

      
         
  Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,     
  més poderós que el roure, més verd que el taronger,     
  conserva de ses fulles l'eterna primavera,     
  i lluita amb les tormentes que assalten la ribera,     
  com un gegant guerrer. 
         
  No guaita per ses fulles la flor enamorada;     
  no va la fontanella ses ombres a besar;     
  mes Déu ungí d'aromes sa testa consagrada     
  i li donà per trone l'esquerpa serralada,     
  per font l'immensa mar. 
         
  Quan lluny damunt les ones renaix la llum divina,     
  no canta per ses branques l'aucell que encativam;     
  el crit sublim escolta de l'àguila marina,     
  o del voltor que passa sent l'ala gegantina     
  remoure son fullam. 
         
  Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;     
  revincla per les roques sa poderosa rel,     
  té pluges i rosades i vents i llum ardenta,     
  i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta     
  de les amors del cel. 
     

    Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge;     
  domina les muntanyes i aguaita l'infinit;

   per ell la terra és dura, mes besa son ramatge     
  el cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge     
  per glòria i per delit. 
         
  Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades     
  i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,     
  llavors ell riu i canta més fort que les onades     
  i vencedor espolsa damunt les nuvolades     
  sa cabellera real. 
         
  Arbre, mon cor t'enveja! Sobre la terra impura,     
  com a penyora santa duré jo el teu record.     
  Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l'altura     
  i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...     
  oh vida, oh noble sort! 

 
  Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada     
  i arrela dins l'altura com l'arbre els penyals.     
  Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,     
  i tes cançons tranquiles 'niran per la ventada     
  com l'au dels temporals. 
     

     Miquel Costa i Llobera

     (Versió de 1907)

(Ha rebut 160 visites)

___