Cua per entrar a l'Orfeó Gracienc i escoltar la conferència
En una conferència a l'Orfeó Gracienc, que va deixar dues-centes
persones al carrer per manca d'espai • 'No sabem si ho farem més bé,
però tenim l'oportunitat de provar-ho', diu
Autor/s: Roger Cassany-
La conferència començava a les 19.30, però a les 19.10 la cua per a entrar a l'Orfeó Gracienc,
al carrer d'Astúries, a tocar de la plaça de la Virrenia, ja s'enfilava
un bon tros de carrer Verdi amunt. I això que les portes ja eren
obertes. L'escenari no era cap aula de cap de les grans universitats
americanes. Ni cap sopar a Davos. Ni cap videoconferència des de l'altra
punta del món. La gran majoria dels interlocutors tampoc no eren
estudiants brillants d'escoles de negocis, ni economistes de primer
nivell, ni alts càrrecs de la Comissió Europea. No: era un públic de
barri, de la vila de Gràcia, heterodox i de totes les edats i condicions
socials. A l'Orfeó ningú no recordava un acte tan concorregut. A
l'auditori, amb 220 vint cadires, no hi cabia ni una agulla; fins i tot
es va habilitar una altra sala, amb 150 llocs, per a seguir la
conferència a través d'un circuit tancat de televisió. Unes 200 persones
més es van quedar al carrer per manca d'espai.
Xavier Sala i Martín va superar totes les expectatives de l'ANC de Gràcia,
organitzadora de la conferència. El títol, això sí, prometia: 'És
l'hora dels adéus?'. En quasi dues hores de conferència, preguntes del
públic incloses, el prestigiós economista va esmicolar un per un tots
els arguments i totes les amenaces contra la independència que arriben
d'Espanya, d'Europa i de Catalunya mateix. 'No hi ha cap garantia que
siguem millors que els altres ni que ho fem millor, però tenim la
oportunitat de provar-ho, i això és el més important', va dir.
Com a bon professor d'economia, la conferència va començar amb un quadre
amb dos punts esquemàtics: 'Costos i beneficis de quedar-se a Espanya' i
'Costos i beneficis de marxar'. 'Entre aquests costos i beneficis també
s'hi compten els sentiments, els lligams de cadascú i les ganes o no
d'escoltar Margallo cada dia, però jo sobre això no us en puc dir res;
jo us parlaré d'economia i de totes les mentides que es diuen', va dir
el professor només de començar. I a partir d'aquí la conferència va
esdevenir un reguitzell d'arguments sòlids i ben documentats contra
aquells qui diuen que en cas d'independència s'acabarien les pensions,
que ens quedaríem sense mercat per a exportar-hi, que ens farien boicot,
que les multinacionals se n'anirien, que el deute espanyol se'ns
menjaria, que sortiríem de l'euro, que Espanya ens vetaria, que vagaríem
durant segles per l'espai sideral, que ens farien fora d'Europa, que
fer estats nous no és moda… Al final, una conclusió clara: 'A l'hora de
votar, no penseu en l'economia perquè tot anirà bé, o fins i tot millor
que no ara; per tant, voteu amb el cor.'
Dibuix de Jordi Calvís: Catalunya a l'espai sideral
1. No hi haurà diners per a pagar les pensions
Sala i Martín ho va dir clar: 'Les pensions no tan sols no perillen
sinó que pujaran d'un 10%'. Com? Senzill: les pensions d'avui es paguen
amb els imposts dels joves que treballen. I resulta que a Catalunya hi
ha més proporció de joves i menys pensionistes que no pas al conjunt de
l'estat espanyol. A banda, els treballadors de Catalunya tenen salaris
més alts i, per tant, amb els mateixos imposts hi hauria més diners per a
dedicar a les pensions. Concretament, un 10% més. A banda, just abans,
Sala i Martín ja havia explicat que cada any Catalunya deixa escapar
16.500 milions d'euros. Diners que no tornen, segons les famoses
balances fiscals, que es va encarregar d'explicar amb detall. I va
recordar que el total de retallades fetes pel govern català aquests
últims anys sumen 4.000 milions d'euros. 'És a dir, una quarta part dels
diners que no tornen cada any!'
2. Fer estats nous és anar a contracorrent en un món globalitzat
Acompanyat d'un gràfic, Sala i Martín va explicar que del 1800 ençà,
s'han creat quasi 180 estats nous al món, 22 dels quals, curiosament
independitzant-se d'Espanya. 'Si formar part d'Espanya fos tan fantàstic
hi hauria cua per tornar-hi i, de moment, cap d'aquests 22 no ho pas ha
demanat.' Des d'un punt de vista econòmic hi ha una raó: 'Els beneficis
econòmics d'estar junts desapareixen precisament en un món globalitzat,
perquè el mercat deixa de ser autàrquic i esdevé global. Per això hi ha
més estats, perquè ja no hi ha cap raó de mercat per anar junts si som
diferents'.
3. Sortirem de la Unió Europea
'Fixeu-vos que no hi ha cap líder europeu que hagi dit clarament que
Rajoy tingués raó', va dir Sala i Martín. 'Barroso!', va cridar algú des
del públic. Immediatament, el professor va passar a la següent
transparència, una foto gegant de Jose Durão Barroso, eludint
l'explicació de l'anterior. I després de recordar que justament la
setmana que ve Barroso acaba el mandat com a president de la Comissió
Europea, va relatar el famós sopar que van compartir a Davos. Un sopar,
curiosament --no es va estar de recordar-ho--, que va coincidir amb la
dimissió de Sandro Rosell com a president del Barça.
'Li vaig demanar a Barroso, que seia al meu costat, com explicaria al
món que la Unió Europea acceptava Eslovènia, que es va fer independent
per una declaració unilateral d'independència, i Croàcia, que va
aconseguir la independència després d'una guerra sagnant, i no acceptava
Catalunya, que vol ser independent a través de les urnes, i els
ciutadans de la qual ja són ciutadans de la Unió Europea. És a dir, la
Unió Europea accepta estats que han dibuixat les fronteres vessant sang i
no accepta aquells que les han dibuixades amb els vots? Doncs si això
és la Unió Europea jo no en vull formar part.' Aplaudiments. Aleshores
va avisar que efectivament cal unanimitat de tots els estats membres per
acceptar nous membres i que Espanya ens podria vetar. Però de seguida
va especificar que per formar part del lliure comerç europeu, 'que és
allò que ens interessa més', no cal la unanimitat dels estats, sinó una
majoria, i que en aquest cas tindríem el mateix estatus que tenen països
com Suïssa i Noruega. A més, mostrant els mapes de les infrastructures
de comunicació d'Espanya i França va demostrar que l'estat espanyol
seria el primer interessat a voler travessar les fronteres catalanes
sense haver de pagar aranzels, perquè els seus productes haurien de
passar quasi forçosament per Catalunya per a arribar a Europa.
'Que m'avisin el dia que vagin a ca la Sánchez-Camacho a prendre-li el passaport espanyol, perquè vull veure quina cara hi fa'
Pel que fa a la lliure circulació de persones a Europa, va explicar
que, en aquest cas sí, cal unanimitat dels estats. Però aleshores es va
preguntar: 'La constitució espanyola --allò que Déu va escriure sobre
una pedra-- diu que a cap espanyol no se li pot negar la nacionalitat
espanyola. Aleshores, com ho faran? Aniran casa per casa a prendre'ns el
passaport espanyol? Amb aquest passaport ningú no ens pot negar de
viatjar per Europa. I si ho fan així, que m'avisin el dia que vagin a ca
la Sánchez-Camacho a prendre-li el passaport espanyol, perquè vull
veure quina cara hi fa.'
I finalment, amb una foto de la planta de BASF a Tarragona, va
explicar que en l'improbable cas que la Unió Europea decidís que deixar
fora set milions de ciutadans, els catalans, era un problema petit, ja
no ho era tant explicar a les multinacionals alemanyes que deixaven de
formar part de la Unió. 'Què li diran a la Merkel? Que ha de pagar
milions d'euros i d'impostos en aranzels per fabricar a Catalunya? El
poder econòmic, que és el que realment compta, no ho permetrà. Fixeu-vos
en els esforços que han fet per salvar països com Xipre i Grècia!'
I, avisant que això ja era ciència-ficció, va fer una hipòtesi: 'Si
tot això passés de veritat i no forméssim part ni de la Unió Europea ni
de la unió de lliure comerç a Europa, què passaria? Que tindríem unes
fronteres controlades per la nostra policia que supervisarien el pas de
mercaderies, sobretot espanyoles. I els dirien: "Ah, no dieu que no som
fora de la Via Làctia? Doncs aleshores paciència i a pagar." Ningú, i
menys Espanya, no es pot permetre d'enviar-nos fora de la Via Làctia.'
4. Haurem d'assumir una part del deute espanyol
La resposta de Sala i Martín és també molt clara: 'El deute espanyol
és nominal i al paper hi diu "Reino de España". Per tant, el deute és
d'ells i, a més, si som independents, perdran un 20% del PIB, que és el
que representa Catalunya. De manera que no el podran pagar i tots els
bancs espanyols faran fallida.' I què passa si ens en volen atorgar un
part? 'Aleshores els recordem una vegada més això de la Via Làctia.'
Per Sala i Martín, aquesta és una de les cartes per a la negociació.
Catalunya, efectivament, haurà d'assumir una part del deute, però
aleshores, tenint en compte que el deute és a nom d'Espanya, caldrà
negociar unes altres coses, com la pertinença a la Unió Europea o més
vets que l'estat espanyol pretengui aplicar contra Catalunya.
5. Catalunya sortirà de l'euro
'Ningú no ens pot fer fora de l'euro. Per llei. A més, un exemple:
l'Equador utilitza dòlars americans i no ha pas hagut de demanar
permís.' Per Sala i Martín, és pràcticament impossible que el nou estat
català no pugui utilitzar l'euro. A més, diu, sempre podrem adoptar
qualsevol moneda d'un estat que no formi part de la Unió Europea. Quin?
'Doncs per exemple la moneda andorrana, que és l'euro'.
6. La independència genera incertesa
'En això els hem de donar la raó, no sabem què passarà', diu Sala i
Martín. Però afegeix: 'D'una altra banda, quina certesa ens dóna
continuar formant part d'Espanya?' I aleshores, en cinc minuts
trepidants, mostra un seguit de transparències amb fotografies del rei
Juan Carlos caçant elefants, Díaz Ferran, Botín, Bankia, Rajoy, Wert,
Aznar... 'No hi ha cap país civilitzat amb les institucions tan
desacreditades. Quedar-s'hi és això. Això no és incertesa?' I en aquest
punt va aprofitar-ho per a recordar un dels missatges clau de la
conferència: 'No sabem si serem millors, no n'hi ha cap garantia, però
tenim l'oportunitat de fer-ho tot de nou i des de zero i, a més, sense
un govern a la contra.' Perquè, va recordar: 'Com ho farem per canviar
l'educació, les infrastructures o la justícia essent part d'Espanya? És
impossible! Potser els catalans som igual d'incompetents, però almenys,
amb la independència ho podrem provar.'
'El principal enemic de la independència som nosaltres mateixos'
Per acabar, Sala i Martín va lamentar que, sovint, en els polítics,
no hi veu el mateix esperit d'unitat que sí que hi ha al carrer.
'Espanya espera que ens barallem entre nosaltres, cosa que pot passar',
va dir. I va fer una crida a la unitat: 'Si els ciutadans mantenim
aquest esperit, els polítics no tindran més remei que seguir-nos, perquè
si es barallen, ells hauran guanyat.'
Aquesta conferència fou programada fa mesos, però no ha estat
possible fins ara, en què Sala i Martín ha passat dos dies a Catalunya.
Demà vola cap a l'Aràbia Saudita i, tot seguit, a Mèxic, abans de tornar
a Nova York.
