25 de març del 2014

New York Times, 1939, article: "Separatist Catalonia a problem for Franco"




THE NEW YORK TIMES - MAGAZINE (ANY 1939)


...i els catalans són determinats en gran part per l'entorn i el desenvolupament històric. Envoltada de planes àrides, els castellans són resignats a la pobresa o la riquesa estoica buscada per la conquesta i l'explotació dels altres. El seu poder va sorgir principalment del descobriment del Nou Món, que va col.locar fabuloses riqueses a la seva disposició. Això li va permetre construir un imperi artificial un colapse que va deixar Espanya empobrida i exhausta.


Prohibit el comerç amb el Nou Món i per tant separada d'aquesta font de riquesa Catalunya va construir la seva prosperitat perdurable per aconseguir el màxim rendiment d'ella amb un sòl poc fèrtil, i mitjançant el desenvolupament de la indústria i el comerç amb l'enginy incansable i energia ben dirigida. Catalunya ha conegut alts i baixos de la fortuna, però la seva energia i activitat no ha parat mai. Un viatger del segle XVIII va descriure als catalans com les persones més treballadores a Espanya.  

24 de març del 2014

¿Se puede aprovechar el buen cine para descubrir conceptos clave del mundo económico y empresarial?

Portada del libro "Economía de cine", por Albert Guivernau, Ed. Círculo Rojo.



Albert Guivernau, economista: “Los modelos de algunas películas nos ayudan a ver cómo no queremos ser”
 

Conversamos con el autor de ‘Economía de cine’ (Ed. Círculo Rojo), que ofrece conceptos clave del mundo económico y empresarial a través del análisis de 36 películas imprescindibles de la gran pantalla



Así lo cree Albert Guivernau (Barcelona, 1990), que analiza en Economía de cine (Ed. Círculo Rojo) cómo diferentes títulos del Séptimo Arte pueden introducirnos a conceptos como liderazgo, la PYME, el product placement, el marketing, etcétera.
Guivernau revisa 36 películas imprescindibles y ofrece un breve diccionario económico para entender en profundidad los conceptos que trata, asimismo desarrolla una semblanza que desmenuza la evolución económica desde la Primera Guerra Mundial, pasando por la Segunda, hasta nuestros días.
Este economista, máster en Gestión Pública es doctorando en la Universidad de Barcelona y se declara un amante del cine “con ganas de proponer alternativas”. No en vano fue presidente de Estudiants Pel Canvi (EPC) entre 2009 y 2012, organización que dio fruto a Compromís Pel Canvi (CPC) en mayo de 2011, que preside en la actualidad. Conversamos con él.

En plena crisis económica puede resultar provocador publicar un libro que se titule Economía “de cine”.
Creo que es un muy buen momento para publicar un libro de este ámbito. Frecuentemente recibimos clips o artículos de información que contienen términos económicos (la bolsa, el mercado…) que sin una base de formación económica pueden llegar a resultar de difícil comprensión. Economía de Cine está pensado para poder ilustrar con películas algunos de estos conceptos, explicados en un lenguaje comprensible para el público general. Puede resultar una herramienta muy útil para que el lector pueda formarse una idea propia sobre los aspectos más esenciales del mundo empresarial y económico.
“El lector puede ver cine con otros ojos, aprendiendo, empapándose de todo lo que hay detrás del argumento de una película”
¿Nos puede ayudar el cine a entender mejor el mundo de la economía y la empresa?
Por supuesto. El cine habla de personas y la economía la mueven también las personas. 
La primera parte del libro trata muy brevemente la evolución de la economía a través de la historia; desde el Paleolítico hasta el siglo XX; centrándose en los elementos que han propiciado los cambios más destacados. Con estas primeras páginas el lector puede entender qué momentos clave nos han llevado hasta el día de hoy. 
Con el posterior análisis de las películas el lector puede ver cine con otros ojos, aprendiendo, empapándose de todo lo que hay detrás del argumento de una película (contexto histórico, entorno familiar, empresa en la que trabajan los protagonistas, maneras de hacer,…) y aprovechándolos para entenderlos en clave económica o empresarial. En el comentario a las películas existen unos conceptos en negrita y entre paréntesis la página del libro en que estos conceptos están explicados; una especie de link entre el cine y la economía.
A lo largo del libro trata modelos de liderazgo a través de títulos como Glengarry Glen Ross, y El Padrino, o modelos sociales como en El Show de Truman. No son precisamente títulos que estimulen a la confianza, ¿qué nos pueden enseñar?
> En Glengarry Glen Ross podemos encontrar entre los protagonistas casi todos los tipos de líder imaginables. No se trata de inspirar liderazgos sino de hacer una radiografía de las distintas formas de liderar que nos podemos encontrar. Los modelos sociales reflejados en algunas películas nos pueden brindar la oportunidad de ver cómo no queremos ser; pero en casi todas ellas podemos extraer algo positivo; > como por ejemplo en el El Show de Truman, que nos confirma que las personas prefieren la verdad al engaño aunque el engaño pueda parecer más perfecto. > El Padrino también nos enseña a buscar personas de confianza en quién descargar parte del trabajo; a delegar.
> Recientemente se ha estrenado El lobo de Wall Street, que narra la historia real de la subida y bajada de un broker sin escrúpulos. Si el mundo de las finanzas se mueve en esas latitudes, ¿realmente cree que economía y valores puede ir en la misma frase?
El Lobo de Wall Street es un claro mal ejemplo. Además, la finalidad de la película no creo que sea ayudar a entender cómo funciona la economía sino presentar a un personaje; un delincuente. Probablemente si Jordan Belfort hubiera sido un asesino no hubiera generado tanta expectación. La película corre el riesgo de difuminar la diferencia entre juzgar algo como bueno o malo y que la justicia te atrape o no lo logre. Quizá muchos jóvenes se hayan sentido atraídos por el Sr. Belfort y su tren de vida; si ha sido así, es que hay algo que no funciona.

De la misma manera que Scorsese nos muestra un ejemplo al que la sociedad no debería tender, existen otras películas como > Tucker, En busca de la felicidad o Un poeta entre reclutas dónde podemos encontrar ejemplos a seguir. Economía y valores pueden ir en la misma frase si las personas que participan en la economía (empresas, trabajadores, familias, estado…) actúan con esos valores.
 
“Sorprende las pocas condenas sobre políticos corruptos. Esto puede hacer pensar a muchos que son una clase privilegiada”


> También analiza la película Caballero sin espada, en la que un senador idealista se topa con un sistema político corrupto. Precisamente España está siendo especialmente azotada por esa lacra, ¿hacen falta más caballeros sin espada en España o precisamente por no tener espada es por lo que no tienen influencia en el sistema?
Claramente hacen falta más caballeros. Resultan sorprendentes las pocas condenas hechas efectivas sobre políticos corruptos; prácticamente no hemos visto entrar a ninguno en la cárcel. Esto puede hacer pensar a muchos que son una clase privilegiada y que por sus contactos pueden hacer lo que quieran, que no irán a prisión.
Sobre la capacidad de influir en el sistema creo que son ellos precisamente los que pueden cambiar las cosas. Las leyes que marcan las reglas de juego, las medidas para parados, las facilidades para crear una empresa, la presión fiscal a la que son sometidos trabajadores y empresarios, etcétera. Son fijadas por autoridades políticas. Eso sí, hace falta una mayor voluntad de ciudadanos corrientes que quieran implicarse en la vida política y volver a ponerla al servicio de las personas; como hace Jefferson Smith en Caballero sin espada.

> La cortina de humo narra una estrategia de engaño para desviar la atención de la opinión pública sobre un hecho político que se quiere tapar. ¿La publicidad y el periodismo han pasado de ser un canal de comunicación a convertirse en una herramienta de manipulación?
La comunicación y el periodismo han pasado de informar a formar. No es un paso necesariamente malo; pero puede resultar corrosivo si se pretende confundir lo objetivo de lo subjetivo. Y en la película claramente triunfan los intereses del candidato por encima de la información. En La cortina de humo el espectador podrá observar todos los elementos del marketing desde qué es un slogan, hasta los objetivos de una campaña.
> ¿Qué concepto empresarial aprendemos de El club de los poetas muertos que protagoniza Robin Williams?
A través de este film de Peter Weir podemos aprender que no toda innovación es a mejor; como ocurrió con Coca-Cola, que durante unos años intentó cambiar su marca a Coke y fracasó estrepitosamente. También podemos darnos cuenta de la necesidad de la experiencia para domar esa innovación o de la necesidad de formar muy bien a los jóvenes; ya que en estas etapas son más proclives a cambiar la manera de vivir (tanto a mejor como a peor).


¿Y de Náufrago con Tom Hanks?
> De Náufrago podemos aprender la necesidad de compatibilizar muy bien trabajo y familia, así como la importancia de decidir; tomar decisiones. Y con la presencia de FedEx en la película también podemos hablar de > Product Placement; el mismo que ridiculiza El Show de Truman.


Todos los títulos son extranjeros, ¿en el cine español no se trata la economía?
El cine español es quizá un cine más sentimental o vivencial que el americano o el europeo y es por esto que, al no ser tan descriptivo, resulta más difícil encontrar conocimientos más allá de la propia película. Además el libro está pensado para el gran público… y el gran público en España fundamentalmente apuesta por cine americano o de Reino Unido.

“El cine puede servir para extraer algún provecho para nuestra mejora personal o la de nuestro entorno empresarial”

Después de casos como el del banco de inversión Lehman Brothers, las compañías hipotecarias Fannie Mae y Freddie Mac o la aseguradora AIG, la sociedad demanda ética a las finanzas, la rehumanización de la banca y el retorno del sentido común en las bolsas de todo el mundo, si alguna vez lo tuvo. ¿El cine puede ser inspirador de estos cambios?
El cine es un inspirador de modelos ya sea en forma de superhéroes, personajes históricos, historias inventadas, o el padre de una familia de Nueva Orleans. Es cuestión de saber buscar esos ejemplos a seguir. El cine puede servir para proyectarnos en una determinada película y extraer algún provecho para nuestra mejora personal o la de nuestro entorno empresarial. Así también podremos incidir positivamente en el desarrollo de estos cambios que tan claramente vemos como necesarios

¿Qué película de las que analiza cree que explica mejor la crisis –no sólo económica- que está viviendo el mundo en la actualidad?
Sin duda, > Glengarry Glen Ross. En esta película topamos con la vida real, la crudeza de encontrarse al borde del paro, las relaciones interpersonales en el entorno laboral, los distintos tipos de liderazgo que podemos encontrar, el papel de la mentira en toda crisis y sobre todo, que han pasado muchos años desde la película (1992) y la obra de teatro en que está inspirada (1984) y seguimos tropezando con las mismas piedras.

¿Qué película crees que podría inspirar un futuro prometedor?
> Cadena de Favores, > La Casa de Mi Vida, > Despertares o > El Gran Salto de los hermanos Coen podrían ser muy buenos ejemplos.

Juan Francisco Jiménez Jacinto

Resolver el aborto en positivo: apoyo a la maternidad. "Miles de personas marchan contra el aborto y por el apoyo a la maternidad"



El ‘Sí a la Vida’ en Madrid ha sumado más de 100.000 personas, según los organizadores, y 6.000, según fuentes policiales. Se trata de una manifestación que cobra relevancia por la inminente reforma de la Ley del aborto que planea Gobierno

La pancarta principal de la manifestación


 
ForumLibertas.com
Miles de personas, más de 100.000 según los organizadores y unos 6.000 según fuentes policiales, han marchado este domingo desde la Plaza de Cibeles hasta la Puerta del Sol en contra del aborto, a favor de la vida desde la concepción y por el apoyo a la maternidad.

Padres con sus hijos, grupos de jóvenes y mayores con gorras, pañoletas y globos de color verde han marchado desde el mediodía proclamando gritos de 'Sí a la vida, aborto no', 'Vivan las madres, vivan los padres' y 'Las embarazadas están abandonadas'.

Ente ellos se encontraban Laura y Almudena, dos madres que han acudido a la manifestación con sus cinco y tres hijos, respectivamente. Uno de los pequeños, Pablo ha indicado que ha participado en la marcha para "defender la vida". "Si nosotros hemos nacido, otros niños tienen que nacer", ha afirmado.

También marchaban por la vida algunas religiosas como Sor Maria del Carmen y Sor Alba Rosa, de la congregación de las Franciscanas Misioneras de María que han acudido a la marcha para "defender que nazcan niños" y han pedido que el aborto "no figure" en la nueva ley porque "va contra Dios y contra las personas".

Por su parte, los quinceañeros Javier y Federico, caminaban junto a sus amigos del Colegio Los Olmos y aseguraban que "no hay algo más importante que la vida" y aunque consideran que el anteproyecto de ley aprobado por el Gobierno es un paso, creen que es "insuficiente" y que "ni ellos ni las madres tienen derecho a tocar la vida de nadie".

Entre gritos de 'Que se vayan y dejen a los niños vivir', el presidente del Foro de la Familia, Benigno Blanco, ha explicado que piden que se vayan "a todos aquellos que quieren atentar contra la vida de los niños" y ha reclamado al Gobierno que apruebe ya la nueva ley, un texto que los convocantes de esta marcha quieren que vaya acompañado de políticas activas de apoyo a la maternidad.



El presidente de HazteOir.org por su parte, Ignacio Arsuaga, ha indicado a Europa Press que quieren que su voz se escuche "más fuerte que la de los abortistas" y que llegue al Gobierno al que piden que sea "valiente" para "derogar" la Ley de Salud Sexual y Reproductiva y de la Interrupción Voluntaria del Embarazo y para aprobar "cuanto antes" el anteproyecto de Ley para la Protección de la Vida del concebido y de los Derechos de la Mujer Embarazada.

No pensaba igual un grupo reducido de personas que se encontraba en la Puerta del Sol esperando la llegada de la Marcha por la Vida con algunas pancartas en las que se podía leer 'Dejad que yo decida'. También ha intentado bajar por la calle Preciados hasta la Puerta del Sol un grupo de Femen con el pecho descubierto y la cara pintada de muerte, con carteles con el lema 'Provida Promuerte' que han sido retenidas por la Policía.

17 de març del 2014

España: la deuda pública arranca el año con un nuevo récord del 95,7% del PIB



Para 2014, el Gobierno estima que la deuda de las administraciones públicas roce el 100% de la riqueza nacional 

 

  La Vanguardia | 17/03/2014 -
Madrid. (EUROPA PRESS).- La deuda del conjunto de las administraciones públicas alcanzó un nuevo récord en el mes de enero al sumar 979.316 millones de euros, lo que supone el 95,7% del PIB y un incremento del 1,9% respecto al mes anterior, según los datos del Banco de España.

En tasa interanual, la deuda pública ha repuntado un 10,7%. De esta forma, el endeudamiento del sector público no deja de crecer, después de que en 2013 haya cerrado con un máximo histórico del 93,9% del PIB, si bien este porcentaje es menor que el objetivo del Gobierno, situado en el 94,2% para todo 2013.

Para 2014, el Gobierno estima que la deuda del conjunto de las administraciones públicas roce el 100% de la riqueza nacional y se sitúe en el 98,9% del PIB. Sólo en el mes de enero, la deuda pública se ha incrementado en 18.677 millones.

Desde 2008, coincidiendo con el inicio de la crisis, la deuda de España no ha dejado de crecer año tras año y desde entonces se ha más que duplicado, pasando de los 436.984 millones de euros (el 40% del PIB) a los 979.316 en enero de este año (el 95,7%).


Crece la deuda en valores a medio y largo plazo
Del total de la deuda en manos de las administraciones en el primer mes del año, 86.275 millones de euros correspondían a valores a corto plazo, 1.831 millones menos que en diciembre, pero 2.022 millones más que hace un año.

Sin embargo, el grueso de la deuda sigue colocada en valores a medio y largo plazo, hasta un total de 689.095 millones de euros, con un aumento de 12.305 millones respecto al mes anterior y de 91.463 millones frente a enero de 2013. Por su parte, los créditos no comerciales en manos de las administraciones públicas sumaron en enero 203.947 millones de euros, 8.203 millones más que la cifra registrada un mes antes y 1.393 millones más que en el mismo mes del ejercicio precedente.
http://www.lavanguardia.com/economia/20140317/54403161549/deuda-publica-arranca-ano-nuevo-record-95-7-pib.html

Noticia relacionada:
La deuda pública de España crece al mayor ritmo de la historia

14 de març del 2014

Josep Miró i Ardèvol presenta el seu llibre a '8 al dia' de 8TV: "La sociedad desvinculada", i ressenya publicada a La Vanguardia


Clicar per a veure l'entrevista,  14.03.2014 :

Josep Miró i Ardèvol presenta el seu llibre a '8 al dia' de 8TV



La Societat Desvinculada. Fonaments de la Crisi i Necessitat d'un Nou Començament és el títol del llibre que acabo de publicar. Persegueix presentar un model explicatiu, un diagnòstic integral de les causes que fan que la nostra sigui una època de crisi acumulades, en què l'última desplaça a l'anterior sense que resolguem cap d'elles. La nostra societat és com un frondós arbre. Les seves nombroses fulles, grans i petites, brillants i pansides, vigoroses i decrèpites, representen les crisis que ens danyen. La majoria de la gent es fixen només en elles, sense observar les vigoroses branques que les sustenten. I aquest és l'error i la gran limitació perquè ens impedeix considerar els orígens dels problemes que s'amunteguen. Les branques no són moltes, només set, però són vigoroses perquè un robust tronc les s'assenta i condueix el seu aliment. I aquest tronc és la cultura de desvinculació. Hegemònic en aquest país, i en gairebé tot Europa. La cultura que postula que la realització personal només s'aconsegueix per mitjà de la satisfacció del desig, passant per sobre de tot compromís amb persones, institucions, lleis, tradicions, i religió, transformant el bé en una simple preferència individualista i hedonista impulsada pel desig destructor dels vincles; del compromís, de l'amor de donació i de reciprocitat, del deure. Configura un procés d'atomització social en paraules de Charles Taylor, la societat de l'anomia de Durkheim. És la fi de la virtut que va assenyalar el 1984 MacIntyre. Com a màxim només queda espai per al neo corporativisme : el "què hi ha del nostre".

A sota, invisible, està l'arrel origen i vida de l'arbre. La causa radical de tot: la destrucció de la raó objectiva fonament de la nostra civilització, que Max Horkheimer defineix com la concepció que articula la preferència individual amb el món objectiu de les relacions entre homes, classes socials, i institucions; amb la natura i els seus manifestacions. La raó objectiva és un relat més gran que les nostres històries personals, a les quals els aporta finalitat, i sentit, que les fa millors i més grans, que facilita el bé comú. La raó objectiva era la volta que ens acollia, i que podíem transformar però mai destruir com han fet, deixant-nos a la intempèrie i vivint entre ruïnes. Per això necessitem un nou començament per reconstruir la volta que ens protegeixi.
 
Publicat a La Vanguardia el 24 de març de 2014

Sala i Martín esmicola una per una les amenaces contra la independència

Cua per entrar a l'Orfeó Gracienc i escoltar la conferència


 

En una conferència a l'Orfeó Gracienc, que va deixar dues-centes persones al carrer per manca d'espai • 'No sabem si ho farem més bé, però tenim l'oportunitat de provar-ho', diu


Autor/s: Roger Cassany-
La conferència començava a les 19.30, però a les 19.10 la cua per a entrar a l'Orfeó Gracienc, al carrer d'Astúries, a tocar de la plaça de la Virrenia, ja s'enfilava un bon tros de carrer Verdi amunt. I això que les portes ja eren obertes. L'escenari no era cap aula de cap de les grans universitats americanes. Ni cap sopar a Davos. Ni cap videoconferència des de l'altra punta del món. La gran majoria dels interlocutors tampoc no eren estudiants brillants d'escoles de negocis, ni economistes de primer nivell, ni alts càrrecs de la Comissió Europea. No: era un públic de barri, de la vila de Gràcia, heterodox i de totes les edats i condicions socials. A l'Orfeó ningú no recordava un acte tan concorregut. A l'auditori, amb 220 vint cadires, no hi cabia ni una agulla; fins i tot es va habilitar una altra sala, amb 150 llocs, per a seguir la conferència a través d'un circuit tancat de televisió. Unes 200 persones més es van quedar al carrer per manca d'espai.

Xavier Sala i Martín va superar totes les expectatives de l'ANC de Gràcia, organitzadora de la conferència. El títol, això sí, prometia: 'És l'hora dels adéus?'. En quasi dues hores de conferència, preguntes del públic incloses, el prestigiós economista va esmicolar un per un tots els arguments i totes les amenaces contra la independència que arriben d'Espanya, d'Europa i de Catalunya mateix. 'No hi ha cap garantia que siguem millors que els altres ni que ho fem millor, però tenim la oportunitat de provar-ho, i això és el més important', va dir.
Com a bon professor d'economia, la conferència va començar amb un quadre amb dos punts esquemàtics: 'Costos i beneficis de quedar-se a Espanya' i 'Costos i beneficis de marxar'. 'Entre aquests costos i beneficis també s'hi compten els sentiments, els lligams de cadascú i les ganes o no d'escoltar Margallo cada dia, però jo sobre això no us en puc dir res; jo us parlaré d'economia i de totes les mentides que es diuen', va dir el professor només de començar. I a partir d'aquí la conferència va esdevenir un reguitzell d'arguments sòlids i ben documentats contra aquells qui diuen que en cas d'independència s'acabarien les pensions, que ens quedaríem sense mercat per a exportar-hi, que ens farien boicot, que les multinacionals se n'anirien, que el deute espanyol se'ns menjaria, que sortiríem de l'euro, que Espanya ens vetaria, que vagaríem durant segles per l'espai sideral, que ens farien fora d'Europa, que fer estats nous no és moda… Al final, una conclusió clara: 'A l'hora de votar, no penseu en l'economia perquè tot anirà bé, o fins i tot millor que no ara; per tant, voteu amb el cor.'
 
Dibuix de Jordi Calvís: Catalunya a l'espai sideral

 
 Però anem a pams. Heus ací un modest i petit resum de totes les amenaces desmuntades. També us oferim, en vídeo, la conferència íntegra. (Per veure·la anar a http://www.vilaweb.cat/noticia/4179026/20140314/sala-martin-esmicola-una-amenaces-independencia.html)


1. No hi haurà diners per a pagar les pensions

Sala i Martín ho va dir clar: 'Les pensions no tan sols no perillen sinó que pujaran d'un 10%'. Com? Senzill: les pensions d'avui es paguen amb els imposts dels joves que treballen. I resulta que a Catalunya hi ha més proporció de joves i menys pensionistes que no pas al conjunt de l'estat espanyol. A banda, els treballadors de Catalunya tenen salaris més alts i, per tant, amb els mateixos imposts hi hauria més diners per a dedicar a les pensions. Concretament, un 10% més. A banda, just abans, Sala i Martín ja havia explicat que cada any Catalunya deixa escapar 16.500 milions d'euros. Diners que no tornen, segons les famoses balances fiscals, que es va encarregar d'explicar amb detall. I va recordar que el total de retallades fetes pel govern català aquests últims anys sumen 4.000 milions d'euros. 'És a dir, una quarta part dels diners que no tornen cada any!'


2. Fer estats nous és anar a contracorrent en un món globalitzat
Acompanyat d'un gràfic, Sala i Martín va explicar que del 1800 ençà, s'han creat quasi 180 estats nous al món, 22 dels quals, curiosament independitzant-se d'Espanya. 'Si formar part d'Espanya fos tan fantàstic hi hauria cua per tornar-hi i, de moment, cap d'aquests 22 no ho pas ha demanat.' Des d'un punt de vista econòmic hi ha una raó: 'Els beneficis econòmics d'estar junts desapareixen precisament en un món globalitzat, perquè el mercat deixa de ser autàrquic i esdevé global. Per això hi ha més estats, perquè ja no hi ha cap raó de mercat per anar junts si som diferents'.


3. Sortirem de la Unió Europea
'Fixeu-vos que no hi ha cap líder europeu que hagi dit clarament que Rajoy tingués raó', va dir Sala i Martín. 'Barroso!', va cridar algú des del públic. Immediatament, el professor va passar a la següent transparència, una foto gegant de Jose Durão Barroso, eludint l'explicació de l'anterior. I després de recordar que justament la setmana que ve Barroso acaba el mandat com a president de la Comissió Europea, va relatar el famós sopar que van compartir a Davos. Un sopar, curiosament --no es va estar de recordar-ho--, que va coincidir amb la dimissió de Sandro Rosell com a president del Barça. 

'Li vaig demanar a Barroso, que seia al meu costat, com explicaria al món que la Unió Europea acceptava Eslovènia, que es va fer independent per una declaració unilateral d'independència, i Croàcia, que va aconseguir la independència després d'una guerra sagnant, i no acceptava Catalunya, que vol ser independent a través de les urnes, i els ciutadans de la qual ja són ciutadans de la Unió Europea. És a dir, la Unió Europea accepta estats que han dibuixat les fronteres vessant sang i no accepta aquells que les han dibuixades amb els vots? Doncs si això és la Unió Europea jo no en vull formar part.' Aplaudiments. Aleshores va avisar que efectivament cal unanimitat de tots els estats membres per acceptar nous membres i que Espanya ens podria vetar. Però de seguida va especificar que per formar part del lliure comerç europeu, 'que és allò que ens interessa més', no cal la unanimitat dels estats, sinó una majoria, i que en aquest cas tindríem el mateix estatus que tenen països com Suïssa i Noruega. A més, mostrant els mapes de les infrastructures de comunicació d'Espanya i França va demostrar que l'estat espanyol seria el primer interessat a voler travessar les fronteres catalanes sense haver de pagar aranzels, perquè els seus productes haurien de passar quasi forçosament per Catalunya per a arribar a Europa.


'Que m'avisin el dia que vagin a ca la Sánchez-Camacho a prendre-li el passaport espanyol, perquè vull veure quina cara hi fa'
Pel que fa a la lliure circulació de persones a Europa, va explicar que, en aquest cas sí, cal unanimitat dels estats. Però aleshores es va preguntar: 'La constitució espanyola --allò que Déu va escriure sobre una pedra-- diu que a cap espanyol no se li pot negar la nacionalitat espanyola. Aleshores, com ho faran? Aniran casa per casa a prendre'ns el passaport espanyol? Amb aquest passaport ningú no ens pot negar de viatjar per Europa. I si ho fan així, que m'avisin el dia que vagin a ca la Sánchez-Camacho a prendre-li el passaport espanyol, perquè vull veure quina cara hi fa.'

I finalment, amb una foto de la planta de BASF a Tarragona, va explicar que en l'improbable cas que la Unió Europea decidís que deixar fora set milions de ciutadans, els catalans, era un problema petit, ja no ho era tant explicar a les multinacionals alemanyes que deixaven de formar part de la Unió. 'Què li diran a la Merkel? Que ha de pagar milions d'euros i d'impostos en aranzels per fabricar a Catalunya? El poder econòmic, que és el que realment compta, no ho permetrà. Fixeu-vos en els esforços que han fet per salvar països com Xipre i Grècia!'

I, avisant que això ja era ciència-ficció, va fer una hipòtesi: 'Si tot això passés de veritat i no forméssim part ni de la Unió Europea ni de la unió de lliure comerç a Europa, què passaria? Que tindríem unes fronteres controlades per la nostra policia que supervisarien el pas de mercaderies, sobretot espanyoles. I els dirien: "Ah, no dieu que no som fora de la Via Làctia? Doncs aleshores paciència i a pagar." Ningú, i menys Espanya, no es pot permetre d'enviar-nos fora de la Via Làctia.'


4. Haurem d'assumir una part del deute espanyol
La resposta de Sala i Martín és també molt clara: 'El deute espanyol és nominal i al paper hi diu "Reino de España". Per tant, el deute és d'ells i, a més, si som independents, perdran un 20% del PIB, que és el que representa Catalunya. De manera que no el podran pagar i tots els bancs espanyols faran fallida.' I què passa si ens en volen atorgar un part? 'Aleshores els recordem una vegada més això de  la Via Làctia.' Per Sala i Martín, aquesta és una de les cartes per a la negociació. Catalunya, efectivament, haurà d'assumir una part del deute, però aleshores, tenint en compte que el deute és a nom d'Espanya, caldrà negociar unes altres coses, com la pertinença a la Unió Europea o més vets que l'estat espanyol pretengui aplicar contra Catalunya.


5. Catalunya sortirà de l'euro
'Ningú no ens pot fer fora de l'euro. Per llei. A més, un exemple: l'Equador utilitza dòlars americans i no ha pas hagut de demanar permís.' Per Sala i Martín, és pràcticament impossible que el nou estat català no pugui utilitzar l'euro. A més, diu, sempre podrem adoptar qualsevol moneda d'un estat que no formi part de la Unió Europea. Quin? 'Doncs per exemple la moneda andorrana, que és l'euro'.


6. La independència genera incertesa
'En això els hem de donar la raó, no sabem què passarà', diu Sala i Martín. Però afegeix: 'D'una altra banda, quina certesa ens dóna continuar formant part d'Espanya?' I aleshores, en cinc minuts trepidants, mostra un seguit de transparències amb fotografies del rei Juan Carlos caçant elefants, Díaz Ferran, Botín, Bankia, Rajoy, Wert, Aznar... 'No hi ha cap país civilitzat amb les institucions tan desacreditades. Quedar-s'hi és això. Això no és incertesa?' I en aquest punt va aprofitar-ho per a recordar un dels missatges clau de la conferència: 'No sabem si serem millors, no n'hi ha cap garantia, però tenim l'oportunitat de fer-ho tot de nou i des de zero i, a més, sense un govern a la contra.' Perquè, va recordar: 'Com ho farem per canviar l'educació, les infrastructures o la justícia essent part d'Espanya? És impossible! Potser els catalans som igual d'incompetents, però almenys, amb la independència ho podrem provar.'


'El principal enemic de la independència som nosaltres mateixos'
Per acabar, Sala i Martín va lamentar que, sovint, en els polítics, no hi veu el mateix esperit d'unitat que sí que hi ha al carrer. 'Espanya espera que ens barallem entre nosaltres, cosa que pot passar', va dir. I va fer una crida a la unitat: 'Si els ciutadans mantenim aquest esperit, els polítics no tindran més remei que seguir-nos, perquè si es barallen, ells hauran guanyat.'

Aquesta conferència fou programada fa mesos, però no ha estat possible fins ara, en què Sala i Martín ha passat dos dies a Catalunya. Demà vola cap a l'Aràbia Saudita i, tot seguit, a Mèxic, abans de tornar a Nova York.

13 de març del 2014

La masterclass sobiranista de Sala-i-Martín a l'Orfeó Gracienc


L'economista desmunta un a un els arguments unionistes, en una conferència a l'Orfeó Gracienc que ha provocat cues al carrer


13/03/2014 -Lluís Bou - L'economista Xavier Sala-i-Martín ha fet aquest vespre una autèntica masterclass sobiranista a l'Orfeó Gracienc, en la qual s'ha dedicat a desmuntar un a un els arguments unionistes, oferint dades i anècdotes. L'acte, organitzat per l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) de la Vila de Gràcia, ha estat tan exitós que ha omplert de gom a gom diverses sales de l'entitat, i ha provocat cues al carrer.


Sala i Martín ha disseccionat des dels arguments de l'exministre socialista Josep Borrell als del ministre d'Afers Exteriors, José Manuel García Margallo, passant pel president espanyol, Mariano Rajoy. Repassem a continuació les dades que ha ofert l'economista:


"El déficit fiscal es de solo 790 millones de euros"


Sala-i-Martín ha agafat el mateix any que utilitza l'exministre -el 2009- i ha recordat que els ciutadans, les empreses i les institucions catalanes van pagar aquell any de crisi en impostos 46.195 milions mentre que l'Estat es va gastar a Catalunya 45.400 milions. Al seu entendre, Borrell es queda només amb aquestes dades, però en realitat hi hauria d'incloure el fet que el govern espanyol aquell any també es va endeutar per valor de 81.000 milions.


"Això és com a les famílies. Quan un s'endeuta, després ho ha de pagar. Però en el cas dels governs ells no tenen diners, sinó que el tenen els ciutadans i per tant és a ells a qui apunta el deute de cara al futur", ha explicat. En proporció, als catalans els tocarà pagar uns 15.600 milions dels 81.000 milions del deute espanyol del 2009. I hi ha un segon element: com que l'Estat només ha invertit a Catalunya 45.500 milions, és evident que aquests 15.600 milions no han anat a parar a Catalunya. "Els milions de la visa en realitat s'han gastat a Extremadura", ha insistit Sala i Martín. Per això el dèficit fiscal català arriba als 16.000 milions anuals.


"Fixeu-vos que les retallades que ha hagut de fer el conseller Mas Colell al llarg de tota la crisi sumen 4.000 milions. Per tant, el dèficit fiscal és 4 vegades més del que hem hagut de retallar, i a més, cada any", ha indicat. "És una gran quantitat de calers, però aquesta no és la raó per marxar d'Espanya. La raó és que tindrem l'oportunitat de poder fer les coses de manera diferent, d'intentar fer-ho bé", ha insistit.


"No podréis pagar las pensiones"

Segons Sala i Martín, aquesta és una gran falsedat que amaga el fet que les pensions dels jubilats les paguen els treballadors de cada generació. "Si marxem, el que passarà és que hi haurà menys joves que hauran de pagar per menys avis", ha afegit. Al seu entendre, les pensions depenen exclusivament del nombre de joves, del nombre de jubilats i del salari que cobren els primers.


I en aquest sentit les dades de Catalunya són més positives que les espanyoles perquè hi ha en aquests moments proporcionalment més joves i amb salaris més elevats que la mitjana espanyola. Sala-i-Martín calcula que, si es produeix la independència, les pensions per aquest motiu poden augmentar un 10% de forma automàtica. Mentre que la proporció espanyola és de 2,48 treballadors per cada pensionista, la catalana s'eleva a 2,52.


"Vais contra la evolución del mundo, contra la globalización"

L'economista ha insistit que està succeint precisament tot al contrari. És la globalització la que permet la independència de Catalunya. "Quan els països són tancats és important poder formar part d'un país més gros, però en un mercat globalitzat, de què serveix formar part d'Espanya?", s'ha preguntat.


Segons Sala-i-Martín, 22 països s'han independitzat d'Espanya al llarg de la història. "Per què cap d'ells ha volgut tornar si tan perjudicial era la separació? Hi hauria d'haver cua, no?", ha insistit entre aplaudiments.


"Os quedaréis fuera de Europa, en el exterior por los siglos de los siglos"

L'economista ha aprofitat aquesta frase de Margallo per explicar el tens diàleg que va mantenir amb el president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, a Davos, quan li va demanar si de veritat pensava fer fora els catalans simplement per votar, quan la UE accepta països dels Balcans nascuts arran de guerres sanguinàries.


Però, segons ell, arribat el dia no caldrà recórrer a arguments ètics, sinó que serà la simple realitat econòmica la que mantindrà Catalunya dins Europa. "A les multinacionals alemanyes de la petroquímica de Tarragona els diran que per anar a Alemanya hauran de pagar un 14% d'aranzels? I han vist el mapa d'Espanya? Per on pensen exportar a Europa? Pagant dues vegades aranzels, a l'entrada i la sortida de Catalunya?"


A sobre hi ha el fet que en el cas d'independència Espanya estarà molt interessada que Catalunya es quedi una part del seu deute públic, cosa que implica una negociació. "Sense el 20% del PIB que representa Catalunya i assumint Espanya tot el deute, es converteix de la nit al dia en un país insolvent. I si Espanya és insolvent, vol dir que els bancs no cobren", ha afegit.


"La independencia es incertidumbre, con la que está cayendo"

"I si et quedes què passa? No hi ha incertesa?", ha estat la reposta. El conferenciant ha recordat la crisi que pateixen totes les institucions de l'Estat, i s'ha mostrat convençut que la solució és impossible sense marxar d'Espanya. Ha posat com a exemple que a l'Estat els empresaris d'èxit són els que tenen connexions polítiques, "els de la llotja del Bernabeu", cosa que explicaria que tants expolítics siguin fitxats en consells d'administració de grans empreses. També ha recordat la deixadesa a l'hora de contruir el corredor ferroviari del Mediterrani, quan la majoria de manufactures vénen d'Àsia a través del canal del Suez.


Sala-i-Martín ha reconegut que els catalans no són millors que els espanyols, però que només tenen l'oportunitat de fer un millor sistema amb un Estat propi. "Estarà així assegurada d'entrada una gran cosa: que no tindrem com ara un govern que ens vagi en contra", ha apuntat. Encara ha afegit als que l'escoltàven que no es preocupin en absolut per l'economia d'una Catalunya independent. "No serà pas el problema", ha conclòs.