19 MOTIUS DELS RESULTATS PISA (Escrit per Luis Garrido):
1/
Existència d'una visió única de pedagogia, gens recolzada en evidències científiques ni en cultura de resultats, basada en creences i en la qual hi ha una xarxa administrativa i de personal que s'enriqueix a costa de fer-ne difusió. Aquesta pedagogia és marcada per l'OCDE amb una vessant clarament capitalista: el treballador de torn no necessita gaires coneixements sino 'habilitats' per adaptar-se a les realitats laborals futures (és a dir, personal que es deixi explotar).
2/
Una escola que ha perdut el nord dels pilars bàsics del sistema educatiu: lectoescriptura, comprensió lectora, raonament matemàtic i càlcul.
3/
Una escola venuda al màrqueting que, per imperiosa necessitat d'atraure alumnes, aplica metodologies i discursos per agradar famílies i no pas per qüestions de resultats acadèmics.
4/
Una administració que no prioritza l'educació i la infrafinancia tot portant al límit els recursos humans i materials dels quals disposa.
5/
Una escola que, envoltada de problemàtiques socials cada cop més greus, se li atribueix part de responsabilitat en cadascun d'ells tot multiplicant les seves funcions i exigències. Això sí, sense suport administratiu.
6/
Un professorat exhaust i cada vegada més sol per gestionar una complexitat d'aula desafiant i amb un paradigma d'inclusió sense, com no, suport administratiu.
7/
Una pedagogia pressumptament idílica i de visió única que sobrecarrega de feina i exigència al docent i gens a l'alumne tot eliminant la cultura de l'esforç de l'aprenent i minvant les seves capacitats de responsabilitat, maduresa i desenvolupament intel•lectual.
8/
Una societat cada cop més precaritzada, enpobrida i afartada que treballa moltes hores i que comparteix molt poc temps diari amb els seus fills tot esquerdant el sentiment de pertinença al nucli familiar i les habilitats que s'hi desenvolupen: parla, límits i normes, empatia, escolta, respecte generacional, experiències familiars...
9/
Una societat que prioritza l'oci, el consumisme superflu, el seguir cànons socials del moment, al desenvolupament de capacitats intel•lectuals i crítiques.
10/
Presència de famílies que es desentenen de l'educació dels seus fills/es i que, lluny de col•laborar amb l'escola, desenvolupen atacs, crítiques, menyspreus, exigències i rebuig a les pràctiques docents i principis pedagògics de l'educació.
11/
Una revolució digital que atrapa l'alumnat en pantalles de forma abusiva sobreestimulant el seu sistema nerviós, accedint a continguts gens educatius, prioritzant la immediatesa i el frenetisme i minvant les seves capacitats d'atenció, concentració, raonament, presa de decisions i creativitat.
12/
Una inmigració desbordada i gens acompanyada de suport humà i material als centres.
13/
Una administració que no escolta a qui ha d'escoltar: al professorat, que és qui es troba a peu d'aula cada dia. Un exemple és la rebuda de pantalles digitals, equips de so i vídeo, materials de robòtica... Que no suposen cap necessitat docent i sent impotència de pensar que tot aquest dineral podria haver estat dirigit a la contractació de personal.
14/
Un professorat que se'l demana gestionar situacions que estan fora del seu rang de competència i que hauríen de portar personal específic: psicòlegs, psiquiàtres, infermers...
15/
Una administració (i una societat) que no fa respectar la figura del professorat com a autoritat, font de sabiesa i digne de respecte. Ans al contrari: una administració que precaritza als docents tant econòmicament com en estratus social i drets laborals, i que el culpabilitza de tots els problemes socials.
16/
Una formació docent cada cop més allunyada de la didàctica i, en canvi, emmarcada en fonaments de dubtosa evidència científica.
17/
Uns mitjans de comunicació que, venuts a èlits polítiques, contribueixen al desprestigi del docent de forma cruel i obvien el treball tan exigent, frenètic i encoratjador que realitzen a les escoles, dia sí i dia també.
18/
Un Decret de Plantilles que desferma el claustre com a òrgan de discussió i presa de decisions compartides, per instaurar un sistema feudal individualista, ferotge entre iguals i de súbdits que, pel simple fet de ser-ho, es veuen recompensats respecte als que són bons professionals retroalimentant, paradoxalment, la mediocritat que impera la societat actual.
19/
Unes lleis educatives que, no sols canvien cada pocs anys, sino que cada cop dificulten la tasca docent a través de preceptes vaporosos, ambigus i buits de significat que són impossibles aterrar a l'aula i avaluar a l'alumne en base a objectius, continguts i criteris d'avaluació concrets, estructurats i coherents.
(Molt agraïts per l'anàlisi. Cuca de Llum)
PER A SABER-NE MÉS:
>> Com s’ha de reaccionar als mals resultats del PISA? (article de Sebastià Bennassar, a Vilaweb) L'article comença així:
L’informe PISA del 2022
indica que hi ha hagut una gran patacada en l’àmbit educatiu a
Catalunya, que passa a la cua del conjunt del país en totes les
competències analitzades. El nivell més baix és el de la comprensió lectora
(462 punts), per sota del de les Illes (472) i del País Valencià (482).
La mitjana dels països de l’OCDE és de 476 punts. En matemàtiques,
entre els territoris del país que fan les proves PISA i n’ofereixen
dades segregades, el País Valencià encapçala la puntuació (473), seguit
de prop de les Illes (471) i Catalunya (469). En les proves de nivell
sobre coneixement científic, els alumnes de Catalunya
obtenen una puntuació de 477, inferior a la de les Illes (480) i del
País Valencià (483). En l’informe PISA, no s’hi reflecteix l’estat de
l’escola en català a Andorra i a Catalunya Nord (...)
—A què atribuïu aquesta degradació de l’escola?
—La primera i més fonamental i no se’n parla gaire, coincideix en la
cronologia respecte de la constatació de la caiguda de nivells que ja
teníem registrada el 2016. Hi ha hagut decisions educatives que s’han
mostrat funestes, com ara un decret de plantilles i perfils que permet a
les direccions de seleccionar a dit el professorat. Quan la teva feina
depèn del que digui un director, i aquest aposta per una determinada
metodologia, en el passat, molts docents s’expressaven en públic i
explicaven que la metodologia en alguns grups no funcionava, i en alguns
sí, i hi havia discussió i llibertat pedagògica del docent mateix per a
seleccionar la metodologia més adient. Hi ha direccions, algunes
competents, i unes altres de molt irrealistes, algunes amb punts hippies
i un punt de gurus espirituals, que han aplicat metodologies que no
funcionen en absolut, però ningú no s’atreveix a dir la veritat. Els
claustres ja no són espais de debat pedagògic, sinó una mena de callar i
no remoure gaire. En segon lloc, coincideix en l’any 2016 amb la
introducció de l’Escola Nova 21 i tota una mena d’esperit d’innovació
pedagògica molt vinculada en fundacions com ara la Caixa, d’empreses
multinacionals, que ha impulsat un seguit de metodologies com ara el
treball en projectes, que en el passat no funcionaven en absolut i que
en el present han acabat originant una reculada molt gran en els
resultats educatius. A més, a tot això, s’hi haurien d’afegir certes
modes i actituds per part d’alguns centres i direccions, grups de
mestres que consideren les innovacions pedagògiques o la falta
d’exigència als alumnes, una manera equivocada d’entendre la inclusió,
en el sentit que la desaparició de les qualificacions tradicionals, de
les metodologies tradicionals de lecto-escriptura i de substitució del
paper per pantalla, han acabat tenint repercussions importants.
Finalment, entraríem en la dimensió dels docents que després de catorze
anys de retallades, són en una situació de desmoralització col·lectiva
molt important, en el sentit que no només han perdut salari, sinó també
estatus. La seva professió s’ha devaluat. Un col·lectiu més insegur,
molt atacat pels pares, que a més registra d’acord amb canvis socials i
culturals un qüestionament més constant per part dels seus alumnes, i,
en alguns casos, violència. Això fa que el docent s’hagi desdibuixat. Ja
no se n’espera que sigui una persona que sàpiga coses, fins i tot que
no intervingui a classe. Aquesta mena de metodologies sistèmiques i
innovadores propicien que el paper es desdibuixi perquè deixa de tenir
protagonisme dins l’aula i es converteix en un acompanyant que
pràcticament no hi intervé, que bàsicament fa d’observador. Finalment,
les facultats de pedagogia, educació i magisteri han entrat en la
dinàmica de formació tipus gurus, espirituals, pedagogia sense cap mena
d’evidència, una mena de pensament màgic educatiu, segons el qual
treballar les emocions positives permet de millorar l’escola, i cada
vegada han desaparegut dels currículums de magisteri tots els elements
que impliquen una formació profunda respecte de qüestions culturals,
científiques i habilitats bàsiques. Això repercuteix negativament i és
difícil de revertir.
—Quina és la mesura més urgent que cal adoptar?
—Qualsevol mesura que es faci no tindrà resultats immediats. La situació
s’ha degradat ràpidament i revertir-ho costarà anys i panys. La primera
cosa, al meu entendre, més urgent és canviar radicalment la formació
dels nous mestres i rectificar les metodologies que s’han mostrat
equivocades perquè no han aportat cap evidència. En segon lloc, fer que
el mestre torni a tenir un paper important i rellevant dins l’escola i
usar les metodologies que més o menys poden ser avorrides, però que
funcionen, perquè són importants. S’han de revisar els currículums
competencials, que no funcionen en absolut i ja comencen a ser
rectificats en uns quants països. S’ha de tornar a treballar amb rigor. (...)
MÉS ARTICLES SOBRE ENSENYAMENT I COMPRENSIÓ LECTORA:
(Informe PISA, per Jordi Barbeta, 12.12.2023)
>> «Fora pantalles: cal tornar a llegir en paper i a escriure a mà»
>> Només 1 de cada 4 alumnes d'ESO s'identifica amb el català, i la xifra va a la baixa.
> «La comprensió lectora demana el que no hi ha a l’escola: temps i calma»
__
