3 d’agost de 2022

Un estudi conclou que es podria connectar amb tren Andorra i Barcelona en dues hores i mitja

 

El cost seria de 688 milions d'euros, segons l'estudi de la Fundació Mobilitat Sostenible i Segura 
 
VilaWeb
 
 
Redacció  Vilaweb  -  02.08.2022
 
La unió ferroviària entre Andorra, la Seu d’Urgell, Alp i Barcelona costaria uns 688 milions d’euros i podria estar enllestida l’any 2030. L’estudi de la Fundació Mobilitat Sostenible arriba a aquesta conclusió i creu que el canvi climàtic farà com més va més necessari optar per mitjans de transport que no contaminin gaire, com ara el tren.

 

El temps estimat del trajecte entre Andorra la Vella i Barcelona seria d’unes dues hores i dos quarts i calcula que podria tenir uns 7.500 viatgers diaris. Així mateix, entre la Cerdanya i la Seu el trajecte seria en vint-i-vuit minuts i entre la Seu i Andorra la Vella de catorze.  

 

Pau Noy, enginyer industrial i president de la Fundació Mobilitat Sostenible, que ha explicat l’estudi de forma telemàtica, ha afirmat que ara li toca a les autoritats andorranes de decidir si volen formar part del projecte, perquè caldria la col·laboració de les diferents administracions per a dur-lo a terme.
 
 
Noy ha afirmat que cada territori hauria de pagar la inversió que li pertoca, però que s’hauria de tractar com es pot ajudar Andorra, perquè considera que es podrien utilitzar fons europeus. El cost estimat de la connexió entre la Seu i Andorra seria d’uns 280 milions.
 
 
La ponència ha sorgit paral·lelament a l’estudi de viabilitat sobre la nova línia de tren que impulsa Ferrocarrils de la Generalitat de la qual el govern català n’adjudicarà la redacció de l’estudi a l’octubre.

 https://www.vilaweb.cat/noticies/estudi-andorra-barcelona-tren/

 

 

 

 

 ____

 

2 d’agost de 2022

Fins a on puc viatjar amb 5 hores de tren?

 

 

 


Fins a on puc viatjar des de Barcelona en 5 hores?

 

Per altres destinacions cliqueu:
 
Direkt Bahn Guru:

 

 

 

1 d’agost de 2022

Sou capaços de desconnectar de debò quan feu vacances?

 

Us presentem els avantatges físics i psicològics de no pensar en la feina durant uns quants dies
 
 
 

De cap a cap de l’any és habitual d’acumular estrès i cansament per culpa de la càrrega de feina i del ritme frenètic del dia a dia. Per això, els experts parlen de la importància de tenir temps lliure i de poder gaudir dels períodes de vacances. “Fer vacances és important per a poder de continuar essent productius durant l’any i per la salut mental. Juguen un paper d’equilibri i són com una mena de medicament. Si no en féssim, estaríem molt més cremats, molt més estressats i molt més deprimits”, explica Francesc Núñez, professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i expert en sociologia del coneixement i de les emocions. Assenyala que les vacances són significatives perquè impliquen un canvi en el nostre dia a dia: “El que fem és trencar amb la vida quotidiana que tenim al llarg de l’any i construïm unes rutines diferents.”

 

L’estrès del dia a dia està molt relacionat amb hormones com ara el cortisol i l’adrenalina, per això, durant les vacances cal fer un canvi de xip: “Hem de carregar la motxilla amb hormones del benestar com ara l’endorfina i la dopamina, que sobretot ens aportin tranquil·litat”, diu la psicòloga Alba Alfageme. A més, assegura que aquesta pausa té repercussions en la gestió del nostre dia a dia, en la nostra autoestima i, fins i tot, en el nostre caràcter.


 També juga un paper crucial a la bona salut mental el fet de tenir una meta durant l’any i saber quin dia començarem les vacances. Els experts asseguren que és un reforç positiu per als treballadors....

 

Desconnectar, la part més important
Quan s’aconsegueix d’arribar a la pausa esperada, ser capaç de desconnectar, pot esdevenir un desafiament. Viure permanentment connectats a les xarxes, pendents del telèfon mòbil i endur-nos feina per acabar a la gandula de la platja són factors que no hi ajuden. Ara bé, és precisament en aquests moments de repòs quan podem alliberar la tensió derivada de la rutina: això és clau per a millorar la salut física i mental. En aquest sentit, és important de prioritzar-los. 
“És molt important fer vacances, però encara ho és més ser capaços de desconnectar. Moltes vegades, ens mantenim mentalment connectats a l’àmbit laboral o als problemes del dia a dia, i això no ens permet de parar del tot”, assenyala Alfageme. “Hem de fer un esforç i focalitzar-nos en les vacances, en allò que fem en aquell moment i evitar de pensar en la tornada o en allò que hem deixat pendent.”
Alfageme assegura que si assolim la desconnexió total, podrem rebaixar l’ansietat i l’estrès derivats de la rutina i tornarem a la feina amb més energia física i mental. Fem una repassada a alguns dels consells que ens proposa per a aconseguir-ho:
  • Deixar el màxim d’assumptes tancats. És crucial que els últims dies de feina deixem acabades les tasques que tenim pendents. Si veiem que no arribem a tot, hem de ser capaços de delegar feina als companys i no voler-ho assumir tot. 
     
  • Fer una llista d’allò que ha quedat pendent. Una recomanació per a centralitzar la feina que queda pendent és fer-ne una llista. D’aquesta manera, tot allò que queda anotat no ocupa espai en la nostra ment i ens en podem oblidar.
     
  • Aprofitar per a fer coses que ens vinguin de gust. Les vacances són un moment per a gaudir de les persones que tenim a prop, per a fer trobades, esport… Per a viure experiències que ens generin benestar i que mai no tenim temps per a fer.
     
  • Avorrir-nos. També cal trobar temps per a no fer res. Un cervell descansat al qual no li exigim res, després podrà ser més creatiu. En aquests moments de no fer res podem reflexionar sobre nosaltres mateixos i qüestionar-nos coses que durant l’any no trobem mai temps per a fer-ho. “Encara que en la nostra societat està molt mal vist, és important que ens ho puguem permetre. Ha de poder passar el temps i que no passi res”, diu.
     
  • Flexibilitat en la planificació de les vacances. Quan marxem de vacances a algun lloc, hem de tenir clar què voldrem visitar, però sempre amb una actitud molt flexible. Si no tenim temps de fer tot allò que teníem previst, ens ho hem de prendre amb bon humor i no atabalar-nos. “Hem de tenir clares les prioritats, però fugint de l’estrès i amb molta capacitat d’adaptació. Hi ha gent que se’n va de vacances, però es fa unes llistes d’activitats molt detallades, amb horaris i tot, que fan que al final acabin més cansats que quan van començar”, explica.
     
  • Desconnexió digital. És imprescindible reduir el consum de xarxes socials i allunyar-nos dels mòbils, les tauletes i el correu electrònic. “No hi ha una recepta màgica per a tothom, i al començament pot costar, però cal que hi posem distància de mica en mica”, explica. Així, podrem gaudir d’allò que tenim a prop i dedicar-nos més a la introspecció: “Si hi ha alguna cosa urgent, ja ens trucaran”, diu.
     
  • La tornada ha de ser progressiva. Hi ha gent a qui li va molt bé tornar el dia abans de començar a treballar, però en general és recomanable que hi hagi una adaptació progressiva, sobretot si hi ha infants: “Val la pena de restablir els horaris de mica en mica, passar uns dies a casa i mentalitzar-nos per reconnectar amb la rutina.”

 

...resulta que l’INI va publicar fa poc un estudi que deia que un 32,7% de persones no poden fer vacances, sigui perquè no té diners, sigui perquè no té les condicions laborals que li ho permetin”, afegeix.

 

Les vacances són una oportunitat per a carregar piles i per a qüestionar-nos coses sobre nosaltres mateixos: “Marquen un canvi de cicle. Acabem un curs i en comencem un altre. És per això que moltes vegades després d’aquest període de descans apareixen crisis de parella, hi ha gent que deixa la feina…”, explica Alfageme. “Sigui com sigui, cal que tothom acabi tenint la sensació que ha descansat”, conclou.

https://www.vilaweb.cat/noticies/desconnectar-vacances-estiu-salut-mental/
 
 
 
 
 
___

Cómo no contribuir a la pasividad que permite a los problemas expandirse. Dr. Emanuel Tanay superviviente del Holacausto. Oportú aquests dies previs a l'1Oct.


El SILENCIO
 
(El autor de este mensaje es el Dr. Emanuel Tanay, nacido en 1928, judío sobreviviente del Holocausto, y conocido y muy respetado psiquiatra forense radicado en los EUA).
 
Un hombre, cuya familia pertenecía a la aristocracia alemana antes de la Segunda Guerra Mundial, fue propietario de una serie de grandes industrias y haciendas.  Cuando se le preguntó: ¿Cuántos de los alemanes eran realmente nazis?, la respuesta que dio puede guiar nuestra actitud hacia el fanatismo.

"Muy pocas personas eran nazis en verdad", dijo, "pero muchos disfrutaban de la devolución del orgullo alemán, y muchos más estaban demasiado ocupados para preocuparse. Yo era uno de los que sólo pensaba que los nazis eran un montón de tontos".

Así, la mayoría simplemente se sentó a dejar que todo sucediera. Luego, antes de que nos diéramos cuenta, los nazis eran dueños de nosotros, se había perdido el control y el fin del mundo había llegado. Mi familia lo perdió todo. Terminé en un campo de concentración y los Aliados destruyeron mis fábricas…

Se nos dice que la gran mayoría de los musulmanes sólo quieren vivir en paz. El hecho es que los fanáticos dominan el Islam, tanto en este momento como en la historia. Son los fanáticos los que se marchan. Se trata de los fanáticos los que producen guerras. Se trata de los fanáticos los que sistemáticamente masacran cristianos o grupos tribales en África y se van adueñando gradualmente de todo el continente en una ola islámica. Estos fanáticos son los que ponen bombas, decapitan, asesinan. Son los fanáticos los que toman mezquita tras mezquita.
Se trata de los fanáticos los que celosamente difunden la lapidación y la horca de las víctimas de violación y de los homosexuales.

Se trata de los fanáticos los que enseñan a sus jóvenes a matar y a convertirse en terroristas suicidas.

El hecho cuantificable y duro es que la mayoría pacífica, la "mayoría silenciosa", es intimidada e imperceptible.

La Rusia comunista estaba compuesta por los rusos, que sólo querían vivir en paz. Sin embargo, los comunistas rusos fueron responsables del asesinato de cerca de 50 millones de personas. La mayoría pacífica era irrelevante.
 
La enorme población de China era también pacífica, pero los comunistas chinos lograron matar la asombrosa cifra de 70 millones de personas.

El individuo japonés medio antes de la Segunda Guerra Mundial no era un belicista sádico. Sin embargo, Japón asesinó y masacró, en su camino hacia el sur de Asia Oriental, en una orgía de muerte que incluyó el asesinato sistemático, a 12 millones de civiles chinos, la mayoría muertos por espada, pala y bayoneta.

Y, ¿quién puede olvidar Ruanda, que se derrumbó en una carnicería?… ¿Podría no ser dicho que la mayoría de los ruandeses eran amantes de la paz?
Las lecciones de la historia son con frecuencia increíblemente simples y contundentes. Sin embargo, a pesar de todos nuestros poderes de la razón, muchas veces perdemos el más básico y sencillo de los puntos:

Los musulmanes amantes de la paz se han hecho irrelevantes por su silencio. Los musulmanes amantes de la paz se convertirán en nuestro enemigo si no se pronuncian, porque al igual que mi amigo de Alemania, se despertarán un día y encontrarán que los fanáticos los poseen, y el fin de su mundo habrá comenzado.

Los alemanes, amantes de la paz, japoneses, chinos, rusos, ruandeses, serbios, afganos, iraquíes, palestinos, somalíes, nigerianos, argelinos, y muchos otros han muerto a causa de que la mayoría pacífica no se pronunció hasta que fue demasiado tarde.

En cuanto a nosotros, que somos espectadores ante los eventos en desarrollo, debemos prestar atención al único grupo que cuenta: los fanáticos que amenazan nuestra forma de vida.


Por último, cualquiera que dude de que la cuestión es grave y elimine este mensaje sin reenviarlo, está contribuyendo a la pasividad que permite a los problemas expandirse. Por lo tanto, entiéndete un poco a ti mismo y ¡envía esto una y otra vez! Esperemos que miles de personas, en todo el mundo, lean y piensen sobre ello.


(Què no sigui per nosaltres que estem """está contribuyendo a la pasividad que permite a los problemas expandirse""". El silenci del ciutadà, inacció, pasivitat que s'en diu silenci còmplice perquè el que veu és intolerable. 

Gran gran article a on cada paraula està tant ben posada, defineix  el vaig viure en primera persona devant el projecte de fer passar una línia d'AVE a 70 cm dels fonaments de la Sagrada Família. Va ser molt dur  veure l'innacció i pasivitat ciutadana i per soposat la de tots els partits còmplices tots pel seu silenci, així com de persones individuals de càrrecs clau que ho van permetre per la seva connivència o per passivitat. La culpa NO és solament dels partits, sino de la manca d'acció ciutadana, de cadascú!  Ara que estem amb el procés sobiranista,....si us plau, no fem el mateix error. Junts som imbatibles, aviam quan ens ho fiquem al cap!!!  

La conclussió del Dr. Emanuel Tanay m'ha impressionat. És la mateixa que em va venir al cap al acabar un llibre sobre què va passar el primers 3 mesos quan Hitler va pujar al poder: la ciutadania no es va revoltar desseguida al veure com desposeien per decret als jueus del càrrec de funcionari de l'estat. Ni tampoc quan va ocòrrer la Nit dels Miralls Trencats, un altre esgraó  cap a la "sol·lució final"... Certament, s'en parla massa poc, hi va haver herois alemans què és van jugar la vida i molts la van perdre per enfrontar.se al "sistema" del nazisme, molts!!! Veien venir a Hitler i cia. Cuca de Llum)

 
>> “Historia de un alemán. Memorias 1914-1939”. Sebastian Haffner. Ed. Destino.   ///   Parla exactament del silenci i passivitat ciutadana  durant els tres primers mesos de la pujada al poder de Hitler.
Resenya d' "Història d'un aleman" a la Cuca de LLum al  post:
Llibres que hem llegit: control de l'opinió pública en el nazisme


També podeu trobar altres llibres d'aquesta època al post:   Llibres recomanats, història del s. XX



(Publicat a la Cuca de Llum per primer cop el 25.04.2015)

Els acords de la recent "taula de diàleg": "No era una farsa, era una tragèdia", per Josep Costa

 


 

 "Als independentistes que no hem passat pantalla de l’1O -ni volem fer-ho!- només ens queda denunciar la il·legitimitat d’aquest acord del govern català amb l’espanyol"
 

No és la notícia que més espai mediàtic ha ocupat, però sens dubte és la que té més transcendència per al nostre futur col·lectiu. El govern independentista que gestiona l’autonomia ha fet oficial el seu acatament del marc constitucional espanyol. Així ha quedat per escrit aquesta setmana en un document acordat a la taula de diàleg entre els governs espanyol i català i fet públic per ambdues parts. 

 

Els termes de l’acord, més enllà de no fer servir la paraula “constitució”, són absolutament inequívocs. No només es parla d’un compromís de “conduir l’activitat política” dins l’statu quo institucional sinó que també s’explicita que qualsevol canvi passa pels procediments de reforma establerts (en referència precisament a la Constitució). A diferència de textos anteriors, no hi ha cap ambigüitat que permeti interpretar-lo com una porta oberta a un referèndum acordat ni res semblant.

 

L’acatament de la Constitució i la renúncia a la unilateralitat, que conjuntament suposen la negació explícita del dret d’autodeterminació, fins ara només s’havia fet en la intimitat del Tribunal Suprem (quan els líders de l’independentisme, sense excepció, varen fer aquest acatament per sortir de la presó temporalment) o en escrits publicats a la premsa (en aquest cas, només una petita part dels indultats). Ara, la renúncia la fa el govern investit per la totalitat dels diputats independentistes.

 

Així doncs, no és d’estranyar que la part espanyola sortís eufòrica a cantar victòria pels acords de la taula. En concret, el ministre de Presidència va proclamar que mai més una part de Catalunya imposarà la seua visió a l’altra part. Com si la dependència i la submissió actuals no fossin ja fruit de la imposició (últimament per la via del 155 i la represssió) sinó que la part independentista ho hagués acceptat de bon grat. Ja se sap, l’statu quo té el monopoli de la violència i la capacitat d’engarjolar els dissidents. Però això es veu que això no és cap imposició.

 

A banda de tot l’anterior, aquests acords amb el govern espanyol es produeixen en un context signficativament diferent dels anteriors. Les paraules ambigües d’anteriors comunicats anaven acompanyades de posicionaments inequívocs del Parlament en defensa de l’autodeterminació i de la independència votada i proclamada. Uns pronunciaments que en aquesta legislatura en què tot l’independentisme va acordar transitar per la via del diàleg amb l’Estat, brillen per la seua absència. 

 

Que aquesta renúncia del govern independentista que gestiona l’autonomia a dur endavant el propi projecte polític sense el permís de l’Estat sigui “amb l’objectiu de facilitar la superació de la judicialització” és ben sarcàstic. L’acord es podria resumir en un “si sou bons minyons no us castigarem”. De fet, no deixa de ser un remake cutre del xantatge al qual Llarena va sotmetre els presos per deixar-los sortir de la presó (de fet se’n va quedar 4 com a ostatges), que per cert va acabar amb tots els que continuaven en política tornant a entrar. 

 

Després d’això caldrà reajustar el missatge. No, la taula de diàleg no era una farsa ni ha estat un fracàs. El gènere era la tragèdia. El que s’estava coent feia temps però s’ha concretat aquesta setmana en realitat és un desastre descomunal. No és un perjudici per a l’independentisme perquè doni una imatge de normalitat on hi ha repressió i negació de drets democràtics. És la renúncia solemne, per part del govern català, de trencar amb l’anormalitat de la dominació espanyola.


Fins on jo sé, cap membre del govern ni cap portaveu oficial dels tres partits que varen investir-lo (amb una unanimitat que no s’havia donat des del 2010) no ha desautoritzat l’acord amb el govern espanyol. Ningú no ha dit que vulnera el pacte d’investidura, com d’altra banda em sembla obvi. I no només perquè es va dir per escrit que a la “taula” només s’hi anava a parlar d’autodeterminació i amnistia i s’hagi acabat parlant de “desjudicialització”. És un trencament del pacte, sobretot, perquè la via de la taula de diàleg no ha estat l’avantsala d’un nou embat (si és aquesta paraula vol dir alguna cosa) sinó la renúncia formal a plantejar-lo

 

Als independentistes que no hem passat pantalla de l’1O -ni volem fer-ho!- només ens queda denunciar la il·legitimitat d’aquest acord del govern català amb l’espanyol. Il·legítim perquè contravé els mandats de les urnes i del Parlament, i perquè mai ningú dels tres partits que avalen aquest acord no va explicar als ciutadans que votar-los a ells ens portaria a aquest desori. Ara, aquells que volem reprendre el camí de la llibertat no tenim més remei que prioritzar a curt termini el canvi d’aquest govern.

 https://elmon.cat/opinio/no-era-una-farsa-era-una-tragedia-466708/

 

 

 

__