(Aquest proper 9 de novembre es commemora el Tractat dels Pirineus, que significà l'annexió de la Catalunya Nord a França en contra de la voluntat dels seus habitants i d'amagat de la Generalitat de Catalunya. El rei d'Espanya no tenia atribucions legals per segregar una part del Principat sense autorització de la Generalitat. Cuca de Llum)
Fa tres-cents-cinquanta-tres anys que Catalunya va ser escapçada. Fa tres-cents-cinquanta-tres anys que ens van amputar una part sense el nostre consentiment i la ferida encara sagna, el temps no la cura i seguim sentint aquesta part nostra, perquè sense ella aquest cos és incomplet.
Dos reis es van reunir en una illa del riu Bidasoa, volien acabar una
guerra que es seguia lluitant en terres catalanes, una guerra que era
conseqüència i part d’una guerra més gran i que implicava a tota Europa i
que ja havien acabat amb la Pau de Westfàlia.
Quedava el serrell català
i calia solucionar-lo. Catalunya era un problema per el rei de
Castella, no podia fer el que volia amb ella, ni ell ni l’estat
castellà. Perquè Catalunya era sobirana i el rei no hi manava, tan sols
hi legislava, i no tot sol, sempre en Corts. Ni tan sols hi governava,
ho feia la Generalitat. Catalunya era un problema, i amb una lògica tan
simple com estúpida va pensar que si Catalunya fos més petita, el
problema seria més petit. L’altre rei, el Francès, sempre havia cobejat
els comtats del nord del Principat de Catalunya, ell i els seus
antecessors, però havien signat un tractat amb nosaltres per el qual es
comprometien a no intentar mai annexionar aquells territoris. Així doncs
tenim dos reis, l’un que no pot reclamar aquells territoris, perquè un
tractat internacional, una llei signada pel regne de França li impedia, i
un altre que no podia disposar d’aquelles terres perquè no eren seves,
eren de Catalunya, eren dels Catalans. Creieu que van respectar les
lleis que els obligaven? És evident que no ho van fer, varen passar per
sobre de les lleis i dels tractats per fer la seva voluntat per la
força, violant tot el violable i quedant ells tant cofois.
El món acabava de canviar en aquella recent Pau de Westfàlia (i el
seu afegitó del Tractat dels Pirineus). Es configuren els equilibris de poder que
ens han portat a la situació que tenim avui en dia. Va néixer el que
avui coneixem com a legislació internacional entre estats. Uns
Estats-Nació que comencen a configurar-se i a dominar la escena
internacional. Uns Estats-Nació que durant més de tres-cents anys han
dessagnat Europa i el món sencer amb les seves lluites de poder, amb els
seus repartiments de terres i interessos per tot el món. Els seus
tentacles colonials han configurat aquest escenari internacional i l’han
regat amb sang per poder emplenar-se les mans de riquesses.
Per aquests Estats-Nació Catalunya era un problema, i no pas un de
petit. Aquesta Nació-Estat, orgullosa i sobirana, on en govern residia
en la nació i no en el sobirà, era una amenaça per els seus equilibris,
per a totes les cases regnants d’aquests estats monolítics basats en el
poder d’uns pocs i en el sotmetiment de tots els altres.
El primer tractat internacional d’aquest món en el que estem
immersos, d’aquest nou règim, escapça Catalunya. I no us penseu que la
cosa va quedar aquí, el següent gran tractat d’aquest nou món governat
per interessos i ambicions dels estats és el d’Utrecht. No cal que us
recordi que amb aquest tractat Catalunya desapareix, abandonada per tots
aquells que li havien jurat ajut. Missió acomplerta, l’amenaça
d’aquesta Nació-Estat havia estat neutralitzada, ara ja podien seguir
construint aquesta comunitat internacional i van continuar lluitant i
dessagnant les seves poblacions en guerres i més guerres. Fins arribar a
la meitat del segle passat on ja la van fer massa grossa i es van
espantar. Van començar a bastir unes institucions que s’encarregarien de
dirimir els conflictes amb lleis internacionals, amb tractats
bilaterals i multilaterals, aquells mateixos tractats que neixen sobre
la destrucció de Catalunya.
Uns tractats que no són més que pactes de no agressió, repartiment
d’interessos i per evitar noves guerres que ja no serien capaços de
controlar, o al menys apartar-les cap a llocs on no els afectin de ple.
No saben fer les paus, a Catalunya d’un tracte per acabar un
conflicte en diem fer les paus. I no es tracta de construir un equilibri
de no agressió, fràgil com tots els equilibris. Es tracta de construir
la Pau, es tracta d’entendre que la única manera de garantir l’èxit i
manteniment de l’acord és que aquest acord busqui el bé comú i no el
benefici ponderat per les parts. Només el convenciment que aquest bé
comú es la manera d’obtenir tots el màxim benefici, i el compromís de
mantenir els acords pot mantenir les paus, és l’única manera d’assolir
el progres d’una societat que és la de tots.
Aquesta era la manera de governar-se d’aquella Nació-Estat que fou aixafada, de Catalunya.
Ara és el moment d’encarar el futur com a catalans, de recuperar el
que érem i la manera de fer que teníem. Ara és el moment de Catalunya, i
per això reclamem al nostre Parlament que faci la Devolució de les
Constitucions de Catalunya a la Nació Catalana. Tornem a fer les coses
com sabem fer-les, tornem a ser catalans, trenquem d’una vegada les
cadenes que ens condemnen, tornem a tenir una Pàtria, tornem a ser una
Nació sobirana.
>> 6 batalles decisives de la guerra de Successió. Les poblacions d’Almansa, Almenar, Brihuega i Villaviciosa, els Prats de Rei i Talamanca van viure algunes de les principals batalles que van decidir la guerra de Successió, un estira-i-arronsa que culminà el 1714 amb la victòria de Felip V al setge de Barcelona.
Altres posts relacionats publicats a la Cuca de Llum sobre la Guerra dels Segadors o Guerra de Successió (1640-1659):
>> La Guerra dels Segadors (1640-1652) y la cessió del Conflent i el Rossellò a França, resum històric
(Aquesta entrada ha rebut 1571 visites)
____
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada