27 de febrer del 2023

Sobre la llengua (II): la dissimulació que ens fa invisibles

 

Sobre la llengua (II): la dissimulació que ens fa invisibles
 
El problema és que els catalanoparlants "dissimulem" que tenim una llengua pròpia i tendim a no fer-la servir si no és que estem segurs que som en un àmbit exclusivament i completament catalanoparlant
 
 
Vilaweb - Editorial, Vincent Partal -

Ahir parlava del paper tan negatiu que té el pessimisme a l’hora d’elaborar un discurs sobre la llengua catalana i avui voldria centrar-me en el que per a mi és l’element clau que origina aquest pessimisme, que és la ràpida desaparició del català dels nostres carrers.

 

En molt pocs anys, especialment a les grans ciutats, el català ha passat a ser un idioma gairebé inaudible. Però, contra allò que alguns ens voldrien fer creure, no ha passat per l’arribada en massa de parlants d’espanyol.

 

Perquè és una dada objectiva que aquests darrers deu anys la demografia del país no ha canviat tant, en termes estrictament lingüístics, per a haver originat un tomb tan visible en la dinàmica de les llengües. Segons els estudis de l’Ajuntament de Barcelona, per exemple, l’any 2013 a la ciutat hi havia 79.254 residents originaris de l’Amèrica del Sud –que no tots parlen espanyol, però que són els més proclius a parlar-ne. I nou anys més tard –les darreres dades són de l’any passat– la xifra havia augmentat a 83.906, un salt força negligible. No hi ha, per tant, cap allau de nous emigrants hispanoparlants. Hi ha els que hi havia fa deu anys i quatre mil més, que, escampats per la capital, ben poc canvi poden produir.



Per nacionalitats d’origen, a més, la gran majoria d’estrangers que viuen a Barcelona (òbviament, després dels espanyols) són els italians, 44.000, seguits dels paquistanesos i xinesos, 22.000 i 20.000, respectivament. De manera que aquests tres col·lectius pràcticament igualen el nombre de sud-americans. Els italians parlen una llengua que forma part del continu lingüístic del català i per a ells la nostra llengua és facilíssima, més fàcil que l’espanyol. I els paquistanesos i els xinesos parlen llengües tan allunyades del català que tant els faria haver-se d’expressar en una forma de llatí com en una altra. Tanmateix, amb totes les excepcions que calga, aquestes comunitats han fet de l’espanyol i no del català la llengua de contacte. Per què?

 

La resposta és bastant evident. Els parlants de l’espanyol no cedeixen ni un mil·límetre ni canvien mai de llengua i són exigents a l’hora d’emprar-la. En canvi, els parlants del català, generalment, d’entrada ja parlen en espanyol a qualsevol desconegut, especialment si és estranger. I no protesten gairebé mai si hom no els entén: canvien a l’espanyol sense recança. En aquestes circumstàncies, quina llengua voleu que trien els estrangers per a entendre’s amb la població indígena?
 
 D’aquest fenomen, tècnicament, se’n diu “dissimulació i, dissorta-dament, ja ha superat l’estadi de la relació amb els estrangers per a assentar-se fins i tot en les relacions interpersonals amb els locals. Es tracta que els catalanoparlants dissimulem que tenim una llengua pròpia i tendim a no fer-la servir, llevat que estiguem segurs que som en un àmbit exclusivament i completament catalanoparlant. No és, per tant, que hi haja menys catalanoparlants i que per això el català se senta menys: és que els catalanoparlants silencien la seua llengua i la fan inaudible. No hi ha cap substitució demogràfica, sinó que s’ha trencat el mecanisme que històricament havia fet d’aquest país allò que és.
D’ençà dels orígens més remots, els Països Catalans som un territori de pas on qui hi roman és català. I la llengua havia estat sempre el factor de catalanització. El vell “Pus parl’en cathala. Deu li’n don Gloria” què era, al capdavall, si no la concessió de la condició d’igual a l’altre sols considerant la llengua que parla? El 1500 els occitans que es van desplaçar a Catalunya van arribar a representar el 20% de la població total del Principat i, tot i que parlaven allò que en podríem dir variants de la mateixa llengua, van acabar adoptant la versió del sud del Pirineu, tot dissolent-se en el conjunt. Les tres grans, enormes, onades migratòries del segle XX van aconseguir gairebé doblar el cens, però no van posar fi a la llengua ni durant la dictadura franquista.
La novetat ara, per tant, no és l’emigració sinó la dissimulació. Allò que canvia és que els acabats d’arribar no tenen per referència el català perquè els catalanoparlants renuncien a fer-los entendre que el català és allò que els farà catalans.
Ahir alguns lectors opinaven que en parlar del pessimisme els donava la culpa a ells de la situació de la llengua, però ells consideraven que a qui havia d’adreçar la meua queixa era als governs, als polítics, a les empreses. Em sap greu que s’ho prenguen així, però no tinc cap dubte que la culpa, més enllà de les institucions, la tenim, sí, tots i cadascun de nosaltres. I que la situació solament la redreça-rem en la mesura que, un a un, convençut a con-vençut, tornem a ser allò que érem, quan tornem a fer, un a un i cada dia, allò que sempre havíem fet.


Que els governs, i els polítics, no ho fan bé és indiscutiblement evident. És vergonyós, però el president Ximo Puig s’adreça sistemàticament en castellà als ciutadans d’Alacant, d’Elx, de Crevillent. La  batllessa  
Ada Colau pràcticament sols fa servir l’espanyol en les xarxes socials. El principal referent de l’independentisme a les corts espanyoles,Gabriel Rufián, és notícia quan fa alguna cosa en català. I ha estat un conseller de Compromís, Vicent Marzà, el qui ha trinxat el sistema de línies a l’escola valenciana…
 
Ha fet coses molt gruixudes i molt greus aquests darrers anys la classe política, és cert. Oriol Junqueras va destruir la tradició sencera del catalanisme amb la seua proposta frívola i interessada d’abraçar el bilingüisme català-espanyol. 
 
Però Artur Mas primer i Carles Puigde-mont després s’hi van apuntar també. I no discutiré que la repressió espanyola –en parlaré demà, d’això– va fent efecte. Però ni això no pot justificar aquesta absurditat quotidiana que és la dissimulació constant del català per part de la gran majoria de la població.
 
Perquè, agrade o no, és aquesta dissimulació, i no l’acció dels governs, allò que ens fa invisibles a cada cantonada. I si no ens en fem conscients, d’això, no recuperarem allò que avui és, clarament, recuperable.
     


__

Josep Maria Ganyet: “Veiem com mor la democràcia i encara li farem un m’agrada”

 

Entrevista a l'enginyer informàtic, empresari, divulgador i autor del llibre La democràcia mor al núvol (la Magrana)
 
VilaWeb
       Josep Maria Ganyet, a la seu de l'empresa
      Mortensen, a Barcelona, aquest dimecres
                 (Foto: Adiva Koenigsberg) 
 
 
 
Josep Maria Ganyet (1965) és un enginyer informàtic que ha passat per IBM, el Deutsche Bank i Gotomedia. Ha viscut a Alemanya i als Estats Units. A la vegada, és un divulgador, i els seus articles de tecnologia (La Vanguardia, Via Empresa i Sàpiens) són referència. Ara ha escrit el seu primer llibre, La democràcia mor al núvol (la Magrana), on en 235 pàgines de capítols curtíssims fa entendre al lector el poder de les empreses tecnològiques, els noms dels personatges clau, però també el paper dels estats, la tecnologia i els individus a l’hora de bastir unes societats on la democràcia no ha de perdre necessàriament si sap veure’n els perills. Ganyet rep VilaWeb a Mortensen, l’empresa que va fundar el 2006, dedicada a continguts, comunicació web i disseny (ha dissenyat les pàgines de VilaWeb, Port de Barcelona, Minoria Absoluta i Ventyly, entre més).
 
 

Heu dedicat el llibre a tres persones.
—L’Antonella, la meva dona i sòcia, i en Quico, el meu soci. El llibre també és seu. I al Ramon, el meu fill de catorze anys, que tocava el piano de fons mentre jo escrivia.

 

Tesi del vostre llibre: la democràcia ha passat de morir a les fosques a morir al núvol. Què és el núvol?
—El núvol són ordinadors, servidors on es guarda la teva informació, el Google Photos, els texts del teu ordinador, els missatges. I allà també poden saber les meves cerques de porno. I aquí, amb el control d’aquestes dades teves (però també dels presidents, o opositors), la democràcia mor. Perquè algú les pot utilitzar en contra teu. Amb el Watergate vam saber que Nixon tenia micròfons posats per a espiar els opositors. El periodista que ho va descobrir va dir que la democràcia mor a les fosques, quan els estats fan coses d’amagat.

 

I ara dieu que la democràcia mor al núvol.
—Sí. I la paradoxa és que ara hi ha tota la llum del món. Veiem com mor la democràcia i encara li farem un m’agrada.

 

Mariana Mazzucato. Em fareu llegir el seu llibre.
—L’has de llegir! The Entrepreneurial State: debunking public sector vs. private sector myths (2013) fa caure uns quants mites. Per exemple, que els Estats Units es limiten a intervenir en moments de crisi, deixant la iniciativa a les empreses. Això és un mite dels ultraliberals que ella fa caure. L’estat nord-americà és un dels més intervencionistes del món. Israel, també. Per exemple, pensem en l’iPhone. Et penses que l’iPhone et funciona gràcies al geni emprenedor de Steve Jobs? No. Funciona perquè l’estat americà va posar en funcionament internet, amb diners públics, i perquè les pantalles tàctils ja existien, inventades a la Universitat de Utah. L’iPhone ve després. Pensem en Google. Google és un algorisme que neix a Stanford gràcies a una beca pública de la National Science Foundation. Això explica Mazzucato.

 

Carol Brady i el canvi de model de Google. Quina història.
—Un dia, a la central de Google van veure que milers i milers d’ordinadors buscaven el nom de soltera de Carol Brady. Brady era un personatge de ficció d’una sèrie americana molt famosa als anys setanta. No entenien què passava. A més, la cerca tenia cinc pics. A les 12, a la 1, a les 2, etc. Resulta que el programa de televisió Com fer-se milionari havia fet aquesta pregunta final: quin era el nom de soltera de Carol Brady. I la gent va córrer a l’ordinador a buscar-ho a Google. I els cinc pics eren els cinc fusos horaris dels Estats Units. Allà Google va entendre que si sabia el què (busquen un nom) i el perquè (miren la televisió i la pregunta pot fer milionari el concursant), podia predir el futur. I aquell dia Google va canviar el model de negoci. Ara podien posar publicitat en llocs on sabien que la gent aniria després. Buscaran això. Vindran aquí. Posa-hi anuncis. Fins aleshores no volien posar publicitat. Des d’aquell dia, sí.

 

 LLEGIU-HO TOT A:

 

 

__

De quan és el primer text escrit en català? Per David Garrido. Segon article proposa 100 anys més enrere. v.2




 
El Temps - 19.02.2023

 De quan és el primer text escrit en català? Els historiadors de les llengües, pràcticament des que el món és món, s’han afanyat a cercar apassionadament el primer testimoni escrit de la llengua estudiada, sobretot quan entra en lliça l’orgull nacional. Els Països Catalans no han estat una excepció i, a la cerca del pedigrí que aporta l’antigor lingüística, han esmerçat esforços i entusiasme a trobar el testimoni més antic, que per força serà només escrit, que certifiqui l’existència del català en l’època més pretèrita possible. Posats els estudiosos catalans mans a l’obra, la història de la llengua catalana canonitzà les Homilies d’Organyà, que foren descobertes en 1904 a la rectoria d’aquell poble de l’Alt Urgell per l’erudit Joaquim Miret i Sans, com el primer text escrit en català. Bé, qualsevol llibre de text, dels que es fan servir a l’ensenyament en l’actualitat, recull aquesta ―diguem-ne― fita. Tanmateix, es tracta d’un text ―val a dir-ho― escrit en els últims anys del segle XII o bé ja entrat el XIII, quan a Catalunya i també a l’Aragó regnava Pere I el Catòlic (1196-1213). Recordem-ho: el pare de Jaume I que fou derrotat i mort a la batalla de Muret. Ah! I el poble d’Organyà ha tret pit d’això, que en 1904, en el centenari del descobriment, inaugurà un museu temàtic dedicat a les Homilies. Les Homilies d’Organyà són un fragment de vuit fulls d’un sermonari que expliquen i comenten l’evangeli i l’epístola de les dominiques de sexagèsima i quinquagèsima, del dimecres de cendra, de la primera dominica de quaresma i del dijous següent. Ara bé, tot i la importància i valor de les Homilies, un text de la fi del XII no satisfeia les expectatives, més aviat les frustrava, dels estudiosos patris, que aspiraven a trobar escrits en català més reculats en el temps. Són de debò les homilies el primer ―el primer!― text escrit en català conservat?
 
 

 
No pretenc ―ep!― llevar importància al sermonari conservat a l’església d’Organyà, que sí, que està escrit en català i, a més a més, que està relacionat amb altres sermonaris que circulaven per terres catalanes a la segona meitat del segle XII, com és el cas d’unes altres Homilies, les de Tortosa, però aquestes escrites en occità. Ara bé, les Homilies d’Organyà no són el primer text escrit en català conservat, com avui dia ja és ben sabut. En 1960, el paleògraf Anscari M. Mundó trobà a la Biblioteca de l’Abadia de Montserrat el fragment d’una traducció catalana de Liber iudiciorum visigot que datà cap a l’any 1140. És aquest el més antic testimoni de català escrit? Doncs tampoc.
 
 

 Quan hom diu que un text està escrit en català? El criteri seguit tradicionalment, des dels temps de Miret i Sans, ha estat la major o menor grandària del text català inserit al manuscrit, tot oblidant aquelles mostres aïllades o, millor dit, no considerant-les, que abunden en textos escrits en llatí, o majoritàriament en llatí, anteriors. És un criteri, però, superat. El català, encara que fóra en mots aïllats, s’escrivia des de molt abans de les Homilies d’Organyà, de la traducció del Liber iudiciorum o Llibre jutge i també de l’ara molt valorat text dels Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, que també trobà Joaquim Miret i Sans a Organyà, l’edità en 1908 i que ell mateix datà entre 1080 i 1095.
 

 Atenció!: textos sense data de redacció i que els especialistes daten a partir de criteris paleogràfics, filològics i històrics. Així, la data dels Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, ha estat corregida recentment, en un article publicat en el 2020 al Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, pel professor Josep Maria Salrach i Marès , que considera que els Greuges foren redactats entre finals del 1105 i inicis del 1106. Certament, aquests greuges són un text en què el català brolla amb força sobre un ―diguem-ne― paisatge lingüístic encara dominat pel llatí. Com explica Joan Anton Rabella en el seu estudi sobre aquest text primigeni del català escrit, publicat al primer volum de l’Homenatge a Arthur Terry (1997), als Greuges hi ha «una situació de tensió en què el romanç va guanyant terreny com a llengua escrita» i, entre altres característiques, «podem comprovar com la redacció, que comença en llatí, canvia al català, a partir d’un terme feudal (com comanar, rancura o plet), torna al llatí després d’un punt (quan s’acaba la unitat de significat) i, altra vegada, passa al català després d’haver emprat un mot romànic». Vegeu-ne un exemple:
 
 

«Et rancur-me de Guilelm Arnal de Rivo Albo, que dedit Mir Arnall senes meo consilio, et tu non i avias nullum stablimentum sine meo consilio; et rancur-me’n de Mir Arnal quar lo pres sine meo consilio. He rancur-me de Mir Arnal quar d’altra guisa elegit bajulum en la onor de Guilelm Arnal sii·no con él·o mannà in suum testamentum. Et totas istas rancuras que avia de Guilelm Arnal et é de suo filio et de Mir Arnall sic relinquo ad mulier mea et ad Mir, filio meo.»

 

 Fixeu-vos: del llatí passa al català a partir d’un terme feudal. Efectivament, l’aparició del feudalisme resultà determinant en el sorgiment del català escrit. Per això, com indica el catedràtic de Filologia Romànica Lluís Gimeno Betí, a Aproximació lingüística als inicis de la llengua catalana (segles VIII al XIII) (2005), «els primers mots dae la llengua catalana pertanyen, majoritàriament, al món feudal». No és el primer ni l’únic a afirmar-ho. Ja en 1881 l’erudit rossellonès Bernat-Julià Alart se n’adonà d’això: «Les plus anciens écrits du Roussillon où l’on trouve, no pas seulement des traces, mais des expressions et des phrases ou formules entièrement catalanes, son des actes de concession et reconnnaissance des fiefs, des conventions entre feudataires et des serments féodaux». Opinió compartida pels estudiosos catalans Josep Moran, Josep M. Nadal, Modest Prats i Joan Anton Rabella. El feudalisme integrà una terminologia d’origen germànic en la llengua oral que superà el llatí i féu necessària l’emergència de l’oralitat en l’escriptura. És això que els estudiosos anomenen «català preliterari», desenvolupat durant tot el segle XI, però ―atenció― amb precedents a la centúria anterior, el català s’escola en textos encara en llatí, per diferenciar-lo del català plenament literari, confegits totalment en català.

 
 
 
 
 >>  Atenció!  Es descobreix un altre document!
 

El ‘Llibre dels jutges’ desbanca les ‘Homilies d’Organyà’ com el text més antic escrit en català

  • Un estudi de la UAB conclou que aquest llibre va ser copiat entre el 1060 i el 1080, gairebé un segle abans del que s’havia fixat fins ara

VilaWeb
ACN
27.02.2023 -

Els investigadors de la UAB Jesús Alturo i Tània Alaix han conclòs que el "Llibre dels jutges

"
, conservat a la Seu d’Urgell, va ser copiat entre el 1060 i el 1080, gairebé un segle abans del que s’havia fixat fins ara i, per tant, se situa com el testimoni més antic que es conserva escrit íntegrament en català. El segueix com a text més antic les
"
Homilies d’Organyà
",
que es van copiar al voltant del 1220. Per altra banda, l’estudi que han dut a terme sobre els orígens de la llengua catalana i els testimonis més antics que es coneixen els ha permès avançar la formació del protocatalà del segle VII i inicis del VIII al segle IV. Alturo i Alaix recullen la investigació al llibre Lletres que parlen, publicat per La Magrana. 

Els investigadors de la UAB Jesús Alturo, catedràtic del Departament de Ciències de l’Antiguitat i l’Edat Mitjana i Tània Alaix, investigadora del Seminari de Paleografia, Codicologia i Diplomàtica, han dut a terme els últims anys una recerca en què han analitzat milers de manuscrits d’arxius i biblioteques històriques catalanes, espanyoles i de països com França, Itàlia i el Vaticà.

 Comentari a aquesta notícia publicat a Facebook:
El llibre més antic en català és
"
El llibre dels Jutges
"

Jesús Alturo i Tània Alaix, de la UAB identifiquen els 30 primers homes, i dues dones, que van escriure en català
Parlàvem i escrivíem en català des d'èpoques més remotes que no ens pensàvem. "No som revolucionaris, però sí innovadors perquè canviem moltes coses que fins ara es consideraven vàlides",
diu Jesús Alturo, catedràtic de Ciències de l'Antiguitat i l'Edat Mitjana de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Alturo i Tània Alaix, investigadora de Paleografia, Codicologia i Diplomàcia de la UAB, han capgirat la visió que fins ara teníem dels orígens de la llengua catalana. Al llibre "Lletres que parlen
"
(La Magrana), els dos investigadors documenten no només els primers documents i com s'escrivia en català, sinó que aporten una llista amb els 30 patriarques del català preliterari i el nom de tres dones: la primera escriventa professional, Alba de Vic, germana del gramàtic Berill, de la qual es conserva un diploma escrit el 16 d'abril de 1044; la primera lectora d'un llibre deixat en préstec per la biblioteca de la catedral de Vic, el 957, la monja Riquell de Sant Joan de Ripoll; i la primera a firmar, el 12 de febrer de 1020, un document jurídic amb el seu nom i no amb un punt com acostumaven a fer els laics en aquella època, Guidenell.
La primera novetat és que, segons els dos estudiosos, el llibre més antic escrit íntegrament en català és el Liber iudicum (
"
Llibre dels Jutges
"
), que es conserva a la Seu d'Urgell. El llibre es va copiar entre 1060 i 1080, gairebé un segle abans del que s'havia proposat fins ara, a la canònica de Santa Maria d'Organyà. Alturo i Alaix han identificat, a més, l'escrivà que en va fer la còpia: Traver Radolf, un prevere de Sana Maria d'Organyà, actiu durant més de 18 anys, que va deixar escrits diversos textos en bon llatí. "Tenia un nivell cultural molt elevat i això ens permet contradir una idea molt arrelada actualment, que els primers textos en català van sorgir per ignorància, perquè els escrivents no sabien trobar la paraula exacte en llatí", afirma Alturo. "Tampoc no és cert que utilitzessin el català perquè amb el llatí no es podien expressar nous conceptes propis de la vida feudal: trobem molts juraments de fidelitat en llati", afegeix el catedràtic. Per tant, es va començar a utilitzar el català amb tota consciència i no perquè no en quedés alternativa.

Anterior a les 'Homilies d'Organyà'
El
"
Llibre dels Jutges
"
és una còpia de la traducció de les lleis visigodes que es van aplicar a l'actual Catalunya des de l'arribada de Carlemany als Pirineus cap al 780. El pergamí està lleugerament socarrimat en els extrems. Segons Alaix, és per l'incendi que el 1090 va malmetre Santa Maria d'Organyà. Es va reaprofitar a inicis del segle XVI com a coberta d'algun lligall de documents o de llibre parroquial de Conques, una vila pròxima a Organyà. El segon llibre més antic conservat en català serien les
"
Homilies d'Organyà
"
conservades a la Biblioteca de Catalunya, que es van copiar al voltant de 1220 i 1230. De la mateixa època és el tercer, una altra còpia del
"
Llibre dels Jutges
"
que es conserva a la Biblioteca de Montserrat. Les dues còpies del
"
Llibre dels Jutges
"
serien fruit d'una mateixa traducció del llatí al català que haurien fet diversos juristes sota la direcció del jutge de Barcelona, Ponç Bonfill i Marc.

 READ THIS NEW IN ENGLISH:
 
 
__