El procediment per a llevar-los la immunitat
duraria mesos i esdevindria un altaveu internacional de primera
magnitud per a internacionalitzar el conflicte. Llegiu tot l'article a:
Més info important sobre aquest tema, a l'article -molt interessant-, publicat també a aquesta blog:
>> A 21 gener 2021:
Député français Sébastien Nadot (La République En Marche!): “Le traitement judiciaire de certains dirigeants catalans questionne le respect par l'Espagne de ses engagements européens, notamment en matière de droits fondamentaux garantis dans les traités européens et la jurisprudence de la Cour de justice de l'Union européenne et de la Cour européenne des droits de l'homme. La situation y paraît contraire aux valeurs fondatrice de l'Union européenne
>> 03.febrer.2021
Per què és tan important la demanda d’empara de Puigdemont al Parlament Europeu?
L'eurocambra podria advertir l'Audiència espanyola que no pot continuar investigant Puigdemont si la demanda d'empara reïx
ANÀLISI DE JOSEP CASULLERAS NUALART
Podria arribar a passar que el Parlament Europeu concedís l’empara al president Carles Puigdemont
com a eurodiputat i que advertís la justícia espanyola que l’Audiència
espanyola –tal com indicava El Mundo en una informació del mes d’agost
passat– no pot continuar investigant-lo. Que la policia espanyola no pot
intervenir-li les trucades, ni fer cap actuació d’investigació més de
les seves activitats, perquè té immunitat. Això podria passar si
finalment el ple de l’eurocambra acceptés la petició de Puigdemont, que
primer examinarà la Comissió d’Afers Jurídics, des de
demà mateix. Però abans, tant aquesta comissió com el ple s’hauran hagut
de pronunciar sobre la petició del Tribunal Suprem espanyol per a
llevar la immunitat de Puigdemont (juntament amb la de Clara Ponsatí i
de Toni Comín) perquè es continuï tramitant l’euroordre per a
extradir-los. I és ben possible, doncs, que el Parlament Europeu es
trobi llevant la immunitat de Puigdemont per la causa contra l’1-O –tal
com li demana el Suprem– i, poc després, ratificant-ne la immunitat en
un cas de persecució judicial per part de l’Audiència espanyola.
La possibilitat que hi hagi aquesta contradicció al Parlament Europeu ja és important, perquè dibuixa una situació d’anomalia política que tampoc no pot passar per alt en el procediment del suplicatori
contra el president, que té la tramitació més avançada. El mes de
setembre proppassat, Puigdemont va presentar una demanda d’empara perquè
el Parlament Europeu, com a institució, el protegís per l’amenaça a la
seva immunitat i als privilegis com a europarlamentari, és a dir, com a
part que era d’aquesta institució. Així ho preveu el reglament de l’eurocambra. Ho va fer arran de la publicació d’aquest article
a El Mundo el 31 d’agost, segons el qual el jutjat 6 de l’Audiència
espanyola tenia oberta una investigació contra ell i contra persones del
seu entorn sobre la seva activitat política. És a dir, una causa
política amb tots els ets i uts.
Així es desprenia de la informació del diari espanyol, segons el qual
l’Audiència té oberts “diversos procediments, diligències prèvies i
peces separades de presumptes delictes comesos per diversos sectors de
l’independentisme català, entre els quals hi ha el nou pla de Puigdemont
i els seus col·laboradors”. Continuava dient que la policia espanyola
“havia acumulat una quinzena de sol·licituds d’escoltes telefò-niques
pendents d’aprovació durant mesos.” I tot plegat, explicava, per “uns
il·lícits preparatoris d’una suposada i nova sedició-rebel·lió que
persisteixen en cercles pròxims a Puigdemont i en elements clau i
fonamentals de l’1-O i de l’anterior declaració unilateral”. Deia el
diari que l’Audiència espanyola, en aquell moment i quan feia més de
vuit mesos que Puigdemont havia rebut la credencial d’eurodiputat,
l’investigava per presentar les següents eleccions autonòmiques com un
plebiscit i, segons com anessin els resultats, convocar un referèndum
semblant al del 2017. És a dir, l’investigaven per un projecte polític.
La gravetat d’aquella informació era la investigació judicial en si mateixa. Perquè, tal com estableix el Protocol sobre els Privilegis i Immunitats de la UE,
en l’article 9, “mentre el Parlament Europeu és en període de sessions,
els seus membres gaudiran […] d’immunitat davant de tota mesura de
detenció i de tota actuació judicial”. El suplicatori enviat pel
Tribunal Suprem espanyol per a retirar la immunitat a Puigdemont per a
extradir-lo es fonamenta en uns fets i accions previs a l’obtenció del
president de la condició d’eurodiputat. Per això pot fer aquesta
petició, i ara la cambra ha de decidir si l’accepta, si el Suprem és
l’autoritat competent, si hi ha una possible persecució política, etc.
Però si la informació d’El Mundo és certa, voldrà dir que la justícia
espanyola l’investiga per fets i accions que ha dut a terme quan ja era
eurodiputat, amb tots els seus drets i prerrogatives. I això violaria el
Tractat de Funcionament de la UE sobre la protecció dels seus membres.
El sol fet que aquesta demanda de protecció que va fer Puigdemont
després de la publicació de l’article continuï en tramitació és un
primer èxit. És rellevant que el president de la cambra, David Sassoli,
acceptés de tramitar-la, basant-se únicament en aquella informació d’El
Mundo, i sense saber del cert si la investigació judicial era certa o
no, si romania oberta o no. Perquè l’Audiència espanyola no n’ha dit pas
res. Però la demanda d’empara continua endavant, i en aquesta primera
sessió faran un primer intercanvi d’impressions els membres de la
Comissió d’Afers Jurídics. I citaran per a una altra sessió Puigdemont
perquè presenti les seves al·legacions. Finalment, després d’una
proposta de ponència, hi haurà un debat i votació a la comissió, primer,
i al plenari, finalment.
És la mateixa comissió que examina el suplicatori contra Puigdemont,
Comín i Ponsatí, presidida per l’eurodiputat de Ciutadans Adrián
Vázquez, amb la mateixa sobrerepresentació de membres i suplents de
partits espanyols, com PP, PSOE i Vox, però amb una ponent diferent. En
el cas de l’empara de Puigdemont, ja no serà l’ultradretà búlgar Angel
Dzhambazki, afí a Vox i hostil a l’independentisme català. Ara serà
l’eurodiputada francesa dels Verds Marie Toussaint, que
aquests darrers anys s’ha solidaritzat amb els presos polítics catalans
i ha criticat la sentència del Tribunal Suprem espanyol en cartes
enviades, juntament amb desenes de col·legues de l’eurocambra, a la
presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, demanant-li
mediació en el conflicte entre Catalunya i Espanya, i al president del
govern espanyol, Pedro Sáncgez.
La mirada de Toussaint a l’hora de fer la ponència amb la proposta
que haurà de votar la comissió per a acceptar la petició d’empara de
Puigdemont serà molt diferent de la de Dzhambazki. Potser no n’hi haurà
prou, perquè les majories polítiques al Parlament Europeu la podrien
forçar a modificar la ponència. Però la situació que es presenta té una
alta càrrega política i jurídica, perquè pot donar encara més valor als
arguments que Puigdemont, Comín i Ponsatí en el procediment sobre el
suplicatori: se’ls ha de llevar la immunitat per a facilitar el camí cap
a l’extradició a un estat la justícia del qual és capaç d’obrir, des de
tribunals d’excepció (o, en paraules del procurador general de la Cort de Cassació de França,
de jurisdicció particular) com l’Audiència espanyola, investigacions
amb possibles intervencions telefòniques a membres del Parlament
Europeu? No és pas un signe més, força clar, de persecució política?
I si, tanmateix, aquest argument tampoc tingués prou pes per als
membres del Parlament Europeu que han de decidir finalment per al
suplicatori, sí que potser el podria tenir per al Tribunal de Justícia
de la Unió Europea si tot aquest procediment hi acabés arribant.
>> 04.02.2021
Parlament belga, 02.02.2021
Veieu el video sencer al twitter, amb el texte traduït al català:
>> 04.02 2021 -
V. Partal - vilaweb - Comenta la transcendència d'aquesta intervenció al Parlament belga dins del contexte global del reconeixement del procés d'independència de Catalunya pels estats de l'UE:
Hongria-Polònia-Espanya. Per primer cop un primer ministre en actiu s'ha encarat a l''omertà' dels estats europeus sobre les lesions als drets fonamentals a Espanya.
Poques voltes tres paraules juntes poden causar un efecte tan gran. Dimarts, al parlament belga, el diputat de la N-VA Sander Loones preguntava al primer ministre sobre la situació, ara que els tribunals belgues han denegat l’extradició del conseller Lluís Puig.
I específicament li demanava què havia de dir sobre el fet que el
tribunal belga assenyalàs que una de les causes de denegar l’extradició
era la constatació que a Espanya no és possible un
judici just si l’encausat és un independentista català. El primer
ministre va respondre: “El nostre govern creu en una aplicació forta de
l’estat de dret a tots els estats membres de la Unió Europea, tant a Polònia, com a Hongria com a Espanya. Tots han de respectar els valors europeus fonamentals.”
És difícil d’imaginar una resposta que pogués fer més mal a Espanya. I
Loones, atent a la jugada, ho va remarcar en la rèplica, explicant que
estava molt satisfet que el seu primer ministre s’hagués desentès de la
doble vara de mesurar europea i situàs Espanya al costat d’Hongria i
Polònia, els dos estats que la Unió té assumit que ja no són democràcies.
Això avança, per tant. Per primera vegada un primer ministre en actiu s’ha encarat a l’omertà
dels estats europeus. No és un fet menor, encara que ahir tota la tropa
espanyolista fes mans i mànegues per ocultar-ho o disminuir-ho. I, a
parer meu, hi ha dues coses importants a remarcar. La primera, sobre el
mecanisme que ha trencat el recel; i la segona, sobre la constatació
que, malgrat l’aparent divisió, és la convergència d’esforços, i la
tenacitat, que dóna fruits. Fins al punt, diguem-ho clar, de començar a
dibuixar a l’horitzó quin serà el famós nou momentum i com arribar-hi.
Comencem per la primera. D’ençà del 2017 s’ha estès un gran
pessimisme entre els independentistes, que creuen que Espanya mostra un
gran control de les relacions internacionals, fruit sobretot de la seua
agressivitat. Però fa molt de temps que vaig dir que la pressió interna,
de la població o institucional, era la que tenia la capacitat de tombar
les pressions espanyoles. I així ha estat.
El primer ministre Alexander De Croo no és independentista, ben al contrari: al Parlament Europeu, el seu partit seu amb el grup de Ciutadans.
És cert que, com a demòcrata, ell no ha tingut mai dubtes respecte a
tot això que passa ací. El Primer d’Octubre, De Croo, que aleshores era
vice-president de Charles Michel va ser molt contundent
a l’hora de respondre els atacs del president del govern espanyol
contra el govern belga: “La violència policíaca contra civils pacífics
per a evitar que voten et condemna. Punt.” Ho va dir públicament a Mariano Rajoy.
Tres anys després, Rajoy s’avorreix a casa, De Croo és el primer
ministre de Bèlgica i Michel el president del Consell Europeu. És cert que De Croo no ha caigut ara del cavall, doncs. Però si ara
pot apujar el to i dur el debat allà on realment fa més mal és perquè
ara té una pressió interna que l’ajuda a salvar l’enorme pressió
diplomàtica espanyola. Com voleu que dissimule un primer ministre si la
justícia del seu país és tan clara? Espanya el pressionarà tant com puga
però per a ell seria suïcida posar-se contra els tribunals propis, és
impossible. I ací és on entra en joc la segona consideració que volia
explicar avui: que tot això no és anecdòtic, sinó el fruit d’una feina
excel·lent de gent diversa que comença a quadrar.
La sentència del Tribunal d’Apel·lació belga que vam saber a primers
de gener conté una bomba monumental, que és l’afirmació, al text de la
sentència, que Espanya no respecta la directiva de la UE 2016/343 sobre
el dret de la presumpció d’innocència en els processos penals.
Com explica Jaume Alonso-Cuevillas en aquest article, aconseguir d’arribar fins on som avui, fins a l’Hongria-Polònia-Espanya,
d’entrada era molt difícil perquè “la imatge que el 2017 es tenia de la
democràcia i de la justícia espanyoles [a Europa] era força positiva.
Des d’Europa es visualitzava un país que havia fet una transició
modèlica cap a una democràcia consolidada, amb escrupolosa separació de
poders i ple respecte de l’estat de dret (rule of law)”. I
tanmateix s’ha aconseguit. Per què? Perquè la realitat és tossuda i a la
resta d’Europa la justícia sol ser independent, pel cúmul d’errors que
ha comès Espanya però també perquè s’ha anat posant pedra sobre pedra
molt bém i d’una manera molt endreçada.
A Bèlgica s’ha anat pas a pas. Sense pretendre córrer més del compte
en cap moment. Els exiliats primer van deixar clar que ells no eren
fugitius de res ni ningú i s’han comportat de manera exquisida amb les
autoritats. Després, amb l’ajut dels tribunals alemanys i escocesos i de
les autoritats suïsses, han anat desmuntant els arguments espanyols,
documentant exhaustivament les irregularitats comeses i mostrant la cara
real d’Espanya. I en aquesta feina, l’existència dels presos polítics i
la seua lluita ha estat fonamental. Finalment han acumulat maons de
diverses procedències de manera harmònica. Com ho demostra la gran
importància que els tribunals belgues atorguen a les decisions del Grup de Detencions Arbitràries de l’ONU.
Això és el famós “litigi estratègic”, on cada acció és pensada pensant
en la següent. I en un moment de tanta divisió com ho és una campanya
electoral crec que és bo de re d’accions que provenen
d’entorns diferents i vénen per camins diferents –Òmnium,
en aquest cas, va fer la coordinació del projecte amb les Nacions
Unides–, però que totes, en conjunt, serveixen per a la victòria global.
I acabe amb el momentum. Tal com van les coses, em sembla
clar que el moment en què els tribunals europeus anul·len el judici als
presos polítics serà la nova gran oportunitat. I que les peces ja són
posades. Aquell dia els catalans podrem invocar la causa justa adduint
que s’haurà demostrat la discriminació greu, gravíssima, de què som
víctimes com a minoria nacional, en aquest cas dins l’estat espanyol. I
que no té solució possible si no és constituint un estat propi. Però
abans cal fer entrar aquest momentum en el full de ruta i
preparar-lo. Perquè a,bans Espanya maldarà per fer veure que ha estat un
error i prou, que no afecta la permanència de Catalunya dins el seu
estat. I seria imperdonable que l’independentisme deixàs passar una
oportunitat tan clara i caigués en el parany. El carrer haurà de dur la
veu cantant i tindrà la missió de fer insostenible la situació, amb la
confrontació; però les institucions, i per això té també tanta
importància la decisió i el vot de cadascú el 14 de febrer, hauran
d’actuar i fer passos decisius endavant, tant de cara a Espanya com de
cara a Europa.
PS1. Hem de donar les gràcies, com a país, a la N-VA flamenca. I als altres partits com ara Die Linke a Alemanya o el Sinn Fein
a Irlanda, que no han dubtat mai a donar suport a la causa democràtica
catalana. I ho dic perquè entre nosaltres encara hi ha gent que té la
pell massa fina o que no entén com funciona la política internacional.
PS2. Tots els països, totes les societats, tenen persones que són
autèntics pilars, sense les quals no s’explicaria el que som. Al nostre,
Arcadi Oliveres ho és des de fa moltes dècades.
Insubornable, rigorós, crític, elegant, compromès sempre. Ara està
greument malalt i la seua família ha obert aquesta pàgina
per tal que qui vulga li puga fer arribar un missatge d’amistat i
d’estima, de reconeixement. Crec que és una iniciativa magnífica i una
ocasió única per retornar-li tant d’amor com ell ens ha regalat a tots.
https://www.vilaweb.cat/noticies/hongria-polonia-espanya-el-momentum/
_____________________
Abans de la votació a la Comissió d'Afers Jurídics, ha succeit un afer inusitat per l'Unió Europea, (però no a ESP): s'ha filtrat l'informe sobre el suplicatori contra els tres diputats catalans:
16.02.2021
https://www.vilaweb.cat/noticies/guia-suplicatori-puigdemont-comin-ponsati-parlament-europeu/
_____________________________
23.febr.2021
Aquest titular correspon al resultat de la Comissió d'Afers Jurídics del Parlament Europeu. A continuació, s'haurà de sotmetre a la votació del ple de l'Eurocambra cap al mes de maig. Els tres diputats podran recórrer al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE).
>>> a la Cuca de Llum, 2on post sobre aquest suplicatori a l'Eurocambra, que continua amb les notícies des de primers de març 2021:
>> Per llegir un dossier d'articles de la denegació de l'extradició de l'exConseller Lluis Puig a Espanya, per part dels tribunals belgues cliqueu:
Consequències jurídiques molt importants de la denegació d'extradició pels tribunals belgues al Conseller Puig, pels altres exil.liats i empresonats. - Resposta dels tribunals belgues a Llarena v.2
