President
Amic Mas, no
et tracto d'honorable perquè vull que se sàpiga ben sabut que ets un vell amic
meu enllà de títols i honorabilitats.
De la mena que
et costarà que la gent t'entengui, no tens res de l'èpica gloriosa del
President Macià ni d'aquella follia urgellenca del malaurat Companys. I
no crec que et puguin comparar als polítics que fan el borinot per la
mediàtica.
No esperis que
ningú t'acabi d'entendre en allò més bell que ets. Ni èpic cabdill de
pobles, ni revolucionari per canviar la història en falses esperances, ni capaç
de ficar-se a les merdissaries de la política del país.
Ets el tipus
d'home més estrany que produeix la política d'aquest país, sense jugar a la
botifarra, sense menar ramat d'ovelles, sense tenir una botigueta per les
Rambles, sense remenar a cap Caixa, ets allò que no hi ha gairebé enlloc en
aquest país i en el seu govern.
Ves que et
dic, ets un home normal, la mena més estranya d'homes que hi ha al món, fet per
tenir dona i canalla i fet per allò que avui dia gairebé no hi ha, ets fet per
al treball ben fet, com un fuster dels que ara no hi ha que sabia fer anar la
garlopa. I amb aquest estil has fet política demostrant que l'instint del
mestre Pujol no l'enganyava.
De patac vas
trobar-te amb aquells d'enllà. Com que no em ve d'una ratlla t'ho
explicaré com un dels meus records del temps de la República. Discutint
de l'Estatut de Catalunya un que li deien Royo Vilanova es va esbravar cridant:
"mierda para el Estatuto" i "muera Catalunya".
Nogensmenys que el José Antonio Primo de Ribera li va respondre que
"Catalunya era una part d'Espanya" i feia l'elogi del nostre país i
de la seva gent, però la vessava, hi afegia que quan una part d'Espanya volia
separar-se calia lligar-la més fort sense contemplacions perquè no fugís.
Aquest era
l'esperit del Negrín i companyia i, naturalment, el va emprar el mestre Franco.
Per no
allargar-me a la bestiesa del "café para todos" i la llarga història
que hem patit d'ençà de la transició, tots els governs d'enllà sabent-ho o no sabent-ho
no van sortir de la posició del falangista que, almenys, parlava clar.
I en aquestes
vas sortir tu. Un madrileny mai no podrà entendre què són un paleta o un
forjador catalans i molt menys anant de gairell com l'edifici de Bankia mai no
serà capaç de saber què s'amaga de tenacitat en la botiga del senyor Esteve.
Així va
arribar un dia en el qual, sense més remei, tu vas haver de parlar
d'independència. Val a dir, que la gent et va entendre perquè això de la
independència la portem en el subconscient i no gosem parlar-ne massa perquè
se'ns arronsa el melic tenint-ho per impossible. I vet ací. Sense
foguerades patriòtiques, sense escarafalls, sense fanatismes i sense odis tu
havies trobat un camí.
Ja hi vam
ser. Em fa vergonya pensar que aquesta terra meva produeix tants imbècils
per centímetre quadrat. Va ser un clamor, havies perdut les
eleccions. Mentida, les havies guanyades talment el que tenia més escons
no arribava a la meitat dels teus, però amb escons o sense els pollastrets
de vuit rals t'han picotejat sense compassió ni respecte.
He patit per
tu, te les han dit totes i de com més males en deien més gran feien la teva
persona no ja com a home de cada dia sinó com a polític. Estic per dir
que en aquest merder de xafarderies, callant i apesarat tu ets l'únic camí.
Tu ets l'únic
camí. I que callin les granotes dels bassals de mala pluja. T'han
bastonejat, amb el que diuen els diaris d'enllà, no cal fer-ne cabal i espero
que el seny català que tenen alguns dels polítics, benauradament, se'ls imposi
per trobar una terra lliure que no serà el cel de les oques, arrossegarà
els nostres defectes de segles, però almenys serem a casa.
Josep M. Ballarin
24/12/2012