29 d’abril de 2022

Catalangate. El proper dimecres 4 maig 2022, debat al Parlament Europeu sobre el programari 'Pegasus'.

 

 Llegiu tota la notícia clicant aqui:

 


Catalangate. "Tot just comença" article de Gonzalo Boye. Sosté que és impossible que les escoltes del 'Pegasus' puguin ser legals per varies raons.

 


 

 

 

 

 

 

Gonzalo Boye - El Nacional - Barcelona. Divendres, 29 d'abril de 2022.

Entre les moltes coses que està evidenciant el CatalanGate es pot destacar que molts, per defensar l'indefensable, estan acudint a explicacions pelegrines per mirar de dotar de legalitat allò que, sens dubte, no en té, però, a més, en aquest esforç i en el marc d'una incomprensible precipitació, han actuat superficialment sense ni tan sols entendre de què estem parlant realment. Aquesta ha estat, també, la reacció del govern espanyol, que, pel que sembla, no ha tingut l'assessorament adequat abans de començar a crear una mena de cortina de fum que no el beneficiarà en cap cas.

Si al principi hi va haver els qui fins i tot sostenien que l'espionatge massiu desplegat contra l'independentisme català i el seu entorn podia provenir de serveis estrangers, ara, i especialment des del Ministeri de Defensa, s'entossudeixen a parapetar-se en el fet que hauria estat el CNI amb la preceptiva autorització del "jutge del Suprem", amb la intenció de crear un tallafoc que impedeixi qualsevol "investigació efectiva". Les precipitacions són dolentes i més quan es tracta d'un tema que afecta el nucli dur del que ha de ser un sistema democràtic.

Una aproximació intel·lectualment honesta al CatalanGate obliga a no descartar cap mena d'autoria, però n'hi ha algunes de possibles que sí que són ràpidament descartables, com ara la dels serveis d'intel·ligència estrangers o que s'hagi disposat d'autorització judicial, ni més ni menys que del Tribunal Suprem, per a un espionatge així de massiu, que les dades inicials ja exposen una xifra de 65 espiats.

Abans de precipitar-se a donar una versió oficial, haurien d'haver analitzat el tema en conjunt, haver-se assessorat i vist de què estem parlant, perquè la realitat i perversitat del sistema Pegasus implica, necessàriament, que el seu ús ha estat il·legal, es miri per on es miri. M'explicaré.

Pegasus no és un sistema d'escolta telefònic, sinó una arma que ataca, en aquest cas, els terminals telefònics íntegrament, i permet no només l'accés a les comunicacions de l'afectat sinó a tot el contingut del telèfon, així com al conjunt de l'entorn d'aquest terminal mitjançant la possibilitat d'activar el micròfon i la càmera de l'aparell afectat, amb això es pot gravar tot el que passa al seu entorn; també pot introduir, extreure i modificar aquells arxius que hi hagi en la memòria de l'aparell en qüestió.
 
 Dit més clarament, Pegasus permet fer el que la llei considera diferents mesures d'investigació, totes elles revestides de la necessitat d'autorització judicial individualitzada i sotmeses, entre altres, al principi de necessitat que, com que és un espionatge massiu, no es compliria mai, ni tan sols recorrent al frau de llei de demanar les autoritzacions una a una.

Però, és més, i em sorprèn que la ministra de Defensa no ho sàpiga, l'ús de Pegasus, pel mateix disseny i estructura de funcionament, no compleix ni tan sols les normes que regulen les escoltes telefòniques, encara que les faci el CNI: Pegasus no és operat per funcionaris espanyols, sinó per empleats d'una empresa privada estrangera i, encara que només sigui per això, mai no podrien ser escoltes (en aquest cas, espionatge) legal conforme al dret espanyol.

D'altra banda, el resultat de l'espionatge ni tan sols seria de l'exclusiva titularitat del client, sinó que l'empresa prestadora del servei, NSO, es quedaria amb una còpia del resultat de l'espionatge, per la qual cosa, a més i per aquesta via, també s'estaria incomplint la legalitat que diuen que tindria l'espionatge que tants hem patit.

I com si amb tot això no n'hi hagués prou, per poder utilitzar Pegasus, abans s'ha de cometre una il·legalitat prèvia: lliurar les dades, subjectes a protecció, dels titulars dels terminals afectats. Ha consistit en un trasllat massiu de dades d'unes bases europees ―les de les companyies operadores dels nostres telèfons― a una empresa extracomunitària, amb el que això representa en matèria de protecció de dades... que seria, entre les il·legalitats, segurament la de menor intensitat, però de més importància econòmica. Òbviament, abans de traslladar aquestes dades s'hi ha hagut d'accedir i això apunta a una posició estatal, o paraestatal, dels qui han pogut obtenir les esmentades dades... i segueixo en el terreny de la determinació de l'autoria.

El relat que s'està venent, ara per ara, no és més que una cortina de fum o, dit d'una altra manera, estan posant molles de pa a veure si són capaços de conduir-nos a una versió oficial que faci impossible qualsevol investigació

Si algú té encara algun dubte sobre si qui va fer això ho va fer al marge de la legalitat, hi ha un altre exemple que ens porta no a descartar, perquè no s'ha de descartar ningú, però sí posar serioses objeccions a la "versió oficial" sobre l'autoria del CNI amb suport del Suprem. Es tracta del fet que hàgim estat espiats tant aforats (que gaudeixen d'immunitat) com advocats, Andreu van den Eynde, Josep Costa o jo, que, durant el període de temps en què vam ser espiats comptàvem amb les immunitats que reconeixen l'article 44.2 del Reglament de Procediment del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) i el 53.2 del Reglament de Procediment del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE), on estàvem i estem defensant altres espiats.
 
 
Dit més clarament: és impensable que un jutge del Tribunal Suprem no hagi sabut a l'hora d'autoritzar, d'una banda, espiar diputats, senadors, eurodiputats i personal adscrit al Parlament Europeu, així com advocats, que aquestes defenses tenim immunitat. Les conseqüències són d'una gravetat tan gran, i em refereixo a les conseqüències a Europa (que es veuran perquè seran devastadores), que és impensable que aquesta autorització hagi existit mai.

No existeix un sol jutge del Tribunal Suprem que no conegués les especificitats d'alguns dels espiats ni els impediments legals per a aquestes mesures, així doncs, la versió oficial sobre l'espionatge massiu del qual hem estat víctimes fa aigües per totes bandes. En qualsevol cas, en cas d'existir un magistrat al Suprem que pogués saltar-se totes aquestes normes, seria convenient que ens diguessin qui és.

Són moltes les arestes que té el CatalanGate i, abans de mirar d'instal·lar un relat, segurament les van estudiar totes, perquè a poc a poc aniran quedant en evidència elements que desmunten una a una les respostes que, impetuosament, ens han intentat vendre com a veritats absolutes.
No descarto res ni ningú pel que fa a l'autoria, però sí que descarto l'essencial: que tot això hagi estat legal i que ha comptat amb suport judicial, perquè no pot ser.

El relat que s'està venent, ara per ara, no és més que una cortina de fum o, dit d'una altra manera, estan posant molles de pa a veure si són capaços de conduir-nos a una versió oficial que faci impossible qualsevol investigació, com ara seria creure'ns la versió que va ser el CNI amb autorització judicial del "jutge del Suprem"… Però, insisteixo, no descarto cap autor possible, només descarto que això hagi estat legal, perquè no ho va ser.

El problema de precipitar-se a donar explicacions, sense tenir totes les dades ni tenir clara la dimensió de l'escàndol, sempre porta a resultats nefastos, a resultats que acaben girant-se en contra dels qui miren d'explicar l'inexplicable sense tenir, ara per ara, tots els elements per poder donar una versió coherent, creïble i mínimament lògica del que ha passat.

Han sortit en bloc a instal·lar un relat quan encara no coneixen tot el que hi ha, encara no saben fins on arriba tot això ni tampoc a qui afecta i, a més, no sembla que sàpiguen com va passar i qui ho va fer. S'està defensant sense saber a qui ni què i això sempre té uns riscos que després es transformen en mortals de necessitat. Mantenir la calma sol ser una virtut.

Les responsabilitats tenen diferents nivells d'exigència, jo em centro en les legals, que, en principi, són per acció, però en el terreny polític també n'hi ha i poden ser per acció o per omissió. La reacció d'alguns ha estat tan brutalment irracional que fins i tot si només tenien responsabilitat per omissió, sembla que s'estan endinsant en el terreny de l'acció, en provar d'impedir que els fets s'investiguin.

El CatalanGate tot just ha començat i aquí passa com quan un sumari és secret: el millor consell és no declarar fins a veure tot el que hi ha, perquè tot el que es digui, actuant a cegues, podrà acabar sent fals o estar mal dit.

El CatalanGate és, sens dubte, un dels escàndols polítics més importants no ja d'Espanya sinó d'Europa, perquè els qui el van muntar i el van executar no eren conscients de les dimensions dels seus delictes o, pitjor encara, van pensar que la capa d'impunitat amb què ja actuaven els cobriria més enllà dels Pirineus. Aquesta vegada han caigut amb tot l'equip i és qüestió de temps que així es demostri i crec que, a hores d'ara, tots saben que si alguna cosa tenim és temprança, paciència i persistència.

Tant si Espanya vol com si no, hi haurà una investigació efectiva d'aquests fets i, al final, veurem com ni això era legal ni de bon tros democràtic, perquè ni tan sols en contra dels enemics val tot... El temps ho dirà, que això tot just comença.

 

 

__

Catalangate. Antoni Bassas entrevista a l'advocat Gonzalo Boye. Vegin què diu sobre la "legalitat" de les escoltes als mòbils amb el programa 'Pegasus'. (vídeo 31 min)

  

 
Concretament als minuts 9-12 del vídeo és parla sobre la mecànica del funcionament del programa d'espionatge 'Pegasus'. Gonzalo Boye demostra que és impossible que pugui haver una autorització i un seguiment d'un espionatge encarregat per de jutges espanyols. 
 
 
 
 
Estem devant de fets, il.legalitats gravíssimes contra els drets fonamentals dels ciutadans, incompatibles amb el que és un estat de dret.

CLIQUEU PER VEURE EL VÍDEO:
 
 
A l'endemà del vídeo apareix un article del propi Gonzalo Boye, a "El Nacional"  explicant per escrit el mateix que deia al vídeo de l' "ARA". El link amb l'article és:
 
 

 
__

28 d’abril de 2022

Carrasco i Formiguera: l'ideal no es negocia

 

Foto: Enciclopèdia Catalana

 

Carrasco i Formiguera: l'ideal no es negocia

 

Antoni Castellà i Clavé - El Nacional

Barcelona. Dissabte, 16 d'abril 2022
 
  
 
Dissabte passat, tal com hem fet cada 9 d’abril les darreres tres dècades, honoràvem la figura del patriota Manuel Carrasco i Formiguera, executat el 1938 a Burgos. De la plaça de la Fe estant, amb tot el seu simbolisme i la seva potència, i en un acte tan solemne i emotiu com el que vivíem, els pensaments es precipitaven novament i era difícil abstreure’s de tot el que ens està passant, nacionalment i socialment. I un hauria volgut saber on se situaria Manuel Carrasco i Formiguera, i rebre’n els consells i el mestratge... Però entenc que tots hi compartíem una certesa: el patriota Carrasco no s’estaria de projectar a la situació actual, tan desconcertant, el seu tarannà, dominat per un sentit proverbial de coherència i d’integritat personals.
 
Per Carrasco i Formiguera, tot tenia un mateix sentit: la vida privada i la projecció pública, el que escrivia i com actuava. Tot estava impulsat, condicionat, filtrat per l’ideal, per un ideal de llibertat i de justícia que, des del punt de vista nacional, feia que contemplés l’horitzó de la independència com a quelcom assolible i desitjat, i per això, Carrasco i Formiguera sentia una gran proximitat al president Macià. I és que, posats a relacionar-lo amb l’Esquerra Republicana de Catalunya del seu temps, hauríem de vincular-lo amb l’Avi i amb l’ànima obertament independentista que defensava, i no pas amb la iberista i més de lluites compartides que encarnava el president Companys.
 

És en aquest sentit que l'ànima de la UDC de Carrasco no és precisament la d'un catch-all party amb vocació de força majoritària, sinó la d’un partit petit, amb una construcció ideològica que, en aquells anys summament difícils i convulsos, el condemnava a ser minoritari i a esdevenir un partit incòmode, amb uns líders que no podrien exercir el poder directament, però que tindrien una força moral i d’influència determinant.

 
Ningú no es pot apropiar del llegat, del pensament, de la trajectòria cívica de Manuel Carrasco i Formiguera ni   fer-ne lectures esbiaixades, interessades i parcials, perquè és patrimoni de tothom

 

Ser conseqüent era molt difícil, no obstant això, Manuel Carrasco i Formiguera ho va assumir fins a les darreres conseqüències. Ras i curt: la independència de Catalunya, com a sublimació de l’ideal de llibertat nacional, fou un concepte cabdal en el posicionament vital de Carrasco i, com ell deia, "els ideals no es negocien" i així, quan els feixistes li van oferir que es retractés a canvi de perdonar-li la vida, ell es va mantenir ferm fins al sacrifici. No va pactar.
 
 
 Fins i tot els qui volem seguir el seu exemple de militància i de compromís polític ho tenim complicat, de tan exigent, compromès i radical com era el seu capteniment. La lliçó de Carrasco i Formiguera ens marca, però, i volem que sigui així: resulta imprescindible no cedir davant la renúncia, el pragmatisme, l’interès particular o el càlcul electoral, perquè no es tracta de guanyar les pròximes eleccions, sinó de guanyar el futur compartit.
 
 

Hi ha una gran mancança de coherència, en gran part de la política catalana, entre el que es diu i el que es fa, la qual cosa genera molt de desconcert i desafecció en el si de la majoria social independentista. La reculada històrica perpetrada de l’octubre del 2017 ençà, les apostes per taules de diàleg inexistents, l’intent de diluir el valor de l’1-O i de donar-lo per amortitzat i l’opció clara per un nou autonomisme de la gestió quotidiana han narcotitzat l’electorat. I, tanmateix, la declaració del 27 d’octubre és vigent i la podrem fer efectiva quan recuperem la unitat de les institucions, partits, entitats i ciutadania que ens va portar a l’èxit del primer d’octubre; aquesta és la missió del Consell per la República. En definitiva, quan torni a posar-se l’ideal de la República Catalana al centre de l’agenda política, i els ideals no es negocien.

 

Podem estar convençuts que la coherència vital i política de Manuel Carrasco i Formiguera li hauria portat a estar en la gènesi i en el desenvolupament del referèndum de l’1-O. A participar-hi des de l’acció política, des de la tribuna, a peu de carrer i de col·legi electoral, amb generositat, compromesament.

 

També hauria participat i participaria, sense defallença, en institucions unitàries, com és el Consell per la República Catalana, com són totes les manifestacions públiques que, a la Meridiana i a tantes places i carrers de Catalunya, encara avui, malgrat l’intent persistent de desmobilització des de les instàncies oficials, perviuen en defensa de l’aplicació del mandat de l’1-O, i també per a la denúncia de tota la repressió desfermada als darrers anys contra el moviment independentista català.

 

Ningú no es pot apropiar del llegat, del pensament, de la trajectòria cívica de Manuel Carrasco i Formiguera ni fer-ne lectures esbiaixades, interessades i parcials, perquè és patrimoni de tothom, i cal que deixem que, com tantes altres persones que van viure i van morir per salvar-nos la vida, la identitat i la dignitat, inspiri els qui compartim l’ideal de l’alliberament nacional de Catalunya, els qui creiem, encara amb més força, que no hem de deixar-nos seduir per l’interès de part i hem d’enllestir la feina d’assolir la República Catalunya que necessitem i que mereixem com a poble, després de tantes desfetes.

 
 
 
 
 
___

Catalangate. Suïssa denuncia que polítics suïssos haurien estat espiats pel CatalanGate

 

 
Advocats, empresaris i polítics suïssos apunten que van poder ser espiats per Espanya arran del CatalanGate
 
Núria Casas -  Foto: EFE - El Nacional - 
Barcelona. Dijous, 28 d'abril de 2022. 
 
El diari Tribune de Genève obre en portada amb la denúncia cap al govern espanyol de Pedro Sánchez arran del CatalanGate. Així doncs, posen de relleu que amb el sistema d'espionatge 'Pegasus' també hi ha suïssos perjudicats. El titular de l'article d'Olivier Bot és prou contundent: "Hola Ginebra, t'escolto!" i especifica que "els exiliats independentistes catalans van ser espiats a través dels seus telèfons intel·ligents a Ginebra", però afegeix que "els suïssos probablement també van ser escoltats".
 
"Polítics o empresaris suïssos podrien haver estat espiats"
I detalla quins. "Tres catalans, dues independentistes exiliades a Ginebra i un informàtic especialitzat en blockchains a Zug, van ser víctimes de l'espionatge dels seus telèfons per part d'un client de l'empresa israeliana NSO, líder en el mercat del ciberespionatge". Així doncs, assenyala, d'una banda, Marta Rovira i Anna Gabriel i un treballador informàtic català que treballa a Zug, que hauria rebut fins a 26 intents d'infectar el mòbil, inclosos els receptors que es feien passar pel suís.

 

Des de Ginebra, es pregunten si n'hi pot haver molts més. "Aquests tres casos són problemàtics, sobretot perquè molts altres ciutadans suïssos que van tenir contacte amb ells (advocats, polítics o empresaris) també podrien haver estat escoltats i espiats", escriu també per al mateix diari suís la periodista Caroline Zumbach.
 
 
"L'espionatge en territori suís és il·legal"
I titlla "d'escàndol" el cas, que arriba "de rebot a la vora del llac de Ginebra". I no només per l'espionatge a suïssos sinó també per les dues residents catalanes. "Aquest espionatge en territori suís, potencialment il·legal, podria ser objecte de procediments judicials", avisen. En paral·lel, Jean-Marc Carncé, advocat de Marta Rovira, avisa de conseqüències internacionals: "Estem estudiant amb la meva clienta la possibilitat de presentar una denúncia penal davant la Fiscalia de la Confederació contra un desconegut per, en particular, vulneració de la sobirania nacional". Els remitents en particular es van fer passar per l'ONG Swisspeace i el Centre de Política de Seguretat de Ginebra (GCSP).
 
 
"La justícia se n'ha d'encarregar urgentment"
L'opinió pública suïssa constata el malestar que ha provocat tot plegat i demanen explicacions i excuses a la Moncloa. "En una ciutat com Ginebra, que proposa desenvolupar regles internacionals comunes de govern digital, aquest espionatge dels ciutadans suïssos no ha de quedar impune. La justícia s'ha d'encarregar urgentment d'aquest cas". Ara, caldrà estar atents al paper del Ministeri Públic de la Confederació (MPC) de Suïssa que, si no va donar permís, hauria d'obrir una investigació d'ofici.

Així doncs, s'obre un nou front internacional que el govern de Pedro Sánchez haurà d'afrontar en paral·lel al del Parlament britànic on també s'ha posat damunt la taula l'espionatge cap a l'advocat de Clara Ponsatí, Aamer Anwar. Tot i que, de moment, en aquest cas el premier Boris Johnson encara no s'ha pronunciat. Però el problema pot acabar esclatant a altres països on estiguessin vivint els independentistes catalans en el moment de l'espionatge o viatgessin per qualsevol motiu: Bèlgica, Luxemburg, Alemanya i França hi serien segurament.

 

L'escrit també posa l'accent en la manca democràtica cap al periodisme per part de l'estat espanyol. "El juliol del 2017, el consorci de periodistes Forbidden Stories va publicar investigacions que mostraven l'envergadura dels atacs dels serveis d'intel·ligència i policia contra caps d'estat, polítics de l'oposició, activistes dels drets humans i periodistes de tot el mónEn recórrer uns 50.000 números de telèfon, la premsa va revelar les escoltes telefòniques ordenades a estats de tots els continents. A Espanya, on les tensions van ser altes després de la votació d'independència del Parlament català, inconstitucional als ulls de Madrid, aquest afer que la premsa va anomenar Catalangate ve a posar sal a les ferides encara vives".
https://www.elnacional.cat/ca/politica/suissa-denuncia-politics-suissos-haurien-espiats-catalangate_748596_102.html
 
 
___

27 d’abril de 2022

Catalangate, Pilar Rahola resumeix les contradiccions de les institucions espanyoles

 


Catalangate. Sánchez no assumeix responsabilitats pel CatalanGate i defensa la tasca del CNI. Rufián avisa el president espanyol que ERC pot retirar el seu suport parlamentari.

 

 


 

Rufián avisa el president espanyol que ERC pot retirar el seu suport parlamentari

 
 
Nicolas Tomás  -  Foto: EP - El Nacional -
Madrid. Dimecres, 27 d'abril de 2022. 
 
Al cap de nou dies d'esclatar l'escàndol del CatalanGate, per fi n'ha parlat Pedro Sánchez. Però el president del govern espanyol no s'ha mogut de l'argumentari propagat durant els últims de La Moncloa. A pregunta del republicà Gabriel Rufián, durant la sessió de control al Congrés dels Diputats, el dirigent socialista ha reiterat que el CNI sempre ha respectat "escrupulosament" la llei, ha defensat les iniciatives de "transparència" posades en marxa pel seu executiu i ha apostat per "reconstruir la confiança" amb la Generalitat. Però no ha assumit cap responsabilitat. A l'altra banda, el portaveu d'ERC l'ha advertit que poden acabar retirant el seu suport parlamentari. Tot plegat, mentre continua en l'aire el decret anticrisi que votarà la cambra baixa aquest dijous.
 
 
En la seva intervenció, Gabriel Rufián ha preguntat al president del govern espanyol si pensa investigar "l'espionatge a periodistes, activistes, advocats i polítics catalans i bascos". I l'ha interpel·lat directament: "La pregunta no és si s'ha espiat, s'espia o s'espiarà, sinó si aquest cop ho van ordenar. Si ho van ordenar, és terriblement greu. Però, si no ho van ordenar, és encara més terriblement greu, perquè significa que no han netejat les seves clavegueres. I quan no es netegen, s'omplen de rates". En aquest context, el portaveu republicà ha aprofitat per a donar un cop damunt la taula: si no li agraden els seus socis, "té una alternativa, el PP, que és de centre, de centre penitenciaria". I ha advertit que poden retirar el seu suport: "De moment, demani el telèfon al senyor Casero".
 
 

 El President Pedro Sánchez a las Cortes el día del debat sobre l'espionatge a 65 personalitats catalanes amb el programa 'Pegasus'. Foto: Vilaweb
 
 
En la seva resposta, Pedro Sánchez no s'ha mogut ni un mil·límetre del que ja han expressat els seus ministres. "Al llarg d'aquests últims dies hem expressat la voluntat d'esclarir els fets i fer-ho amb transparència, amb rendició de comptes i atenent-nos a la legalitat", ha assegurat el president del govern espanyol. Ha posat l'exemple del control intern obert al CNI o la investigació que farà el Defensor del Poble. "Rendirem comptes", s'ha compromès un Sánchez que ha aprofitat per a reiterar, un cop més, que "tot el que s'ha fet des del CNI s'ha fet atenent-se escrupolosament a la llei". 
 
 
Més enllà d'això, Sánchez ha reivindicat el diàleg: "Al llarg de la legislatura, aquest govern, no només amb paraules, hem demostrat la ferma voluntat de diàleg i de superar la crisi que va tenir moments difícils el 2017 i el 2019". En aquest sentit, el dirigent socialista ha apostat per "reconstruir la confiança" entre les dues parts.
https://bit.ly/3vjphLt



__

Catalangate. El CNI admet que va investigar independentistes amb Pegasus amb autorització judicial

 


El CNI admet que va investigar independentistes amb Pegasus amb autorització judicial


Alba Solé Ingla • 26 d’abril del 2022 - El Nacional
 
 El CNI ha admès que va utilitzar el programa d'espionatge israelià que només poden adquirir estats, Pegasus, per espiar persones de l'entorn independentista català, ara bé, ha subratllat que ho va fer sempre de manera individualitzada i amb autorització judicial, segons publica l'edició en paper del rotatiu madrileny El País en l'edició d'aquest dimarts. Per contra, El Español ​ consulta fonts del Tribunal Suprem les quals subratllen que mai han autoritzat el CNI a realitzar aquest tipus d'accions d'espionatge. Fonts del servei d'intel·ligència espanyol no revelen ni a qui van espiar ni quan, però desconfien de la investigació de Citizen Lab que va destapar el presumpte espionatge a almenys 65 independentistes amb Pegasus. Asseguren, en canvi, que molts dels que figuren a la llista no van ser espiats mai pel centre.

Les mateixes fonts sí que admeten que els líders d'associacions independentistes catalanes han estat objecte informatiu del CNI els darrers anys, en virtut del mandat legal que li atribueix la potestat de prevenir i evitar qualsevol amenaça a la integritat territorial d'Espanya, segons recorda el rotatiu. A més, les fonts del CNI admeten que l'ens va adquirir Pegasus a mitjans de la dècada passada per uns sis milions. També corroboren que s'ha utilitzat per espiar càrrecs públics independentistes i expliquen que, en concret, se'ls ha infectat mòbils particulars que, segons han explicat a El País, es van utilitzar per contactar amb "grups de caràcter violent com els Comitès de Defensa de la República (CDR)". Totes les escoltes, afegeixen, es van fer amb autorització judicial. Una altra de les escoltes en què suposadament s'hauria utilitzat Pegasus, afegeix el diari, és la que va dur a la detenció de Carles Puigdemont a Alemanya el març del 2018. El CNI tenia controlat el mòbil d'un dels acompanyants de l'expresident i això li va permetre seguir el vehicle.
 
 

Marlaska tanca files amb el CNI
Per la seva banda, el ministre d'Interior, Fernando Grande-Marlaska, ha negat que la investigació interna del Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI) que s'ha anunciat arran del CatalanGate qüestioni la institució. El cas d'espionatge ha posat en el punt de mira els serveis d'intel·ligència espanyols i la manera com actuen. El ministre ha evitat sembrar cap ombra de dubte sobre el CNI i ha defensat la seva tasca, la qual afirma que sempre és "en els termes de la legalitat". Marlaska ha remarcat que els serveis d'Intel·ligència estan per prevenir i protegir la seguretat dels ciutadans, però sempre “en el marc del principi de legalitat”. Tot i això, ha reconegut la necessitat de fer una "autoavaluació", que no ha centrat en el cas CatalanGate, sinó que es referia a "l'actuació diària" per millorar. 

El ministre descarta taxativament que el control intern que es farà al CNI suposi qüestionar les activitats de l'agència d'intel·ligència. "De cap manera", ha exclamat al mateix temps que ha defensat la necessitat de practicar l'autoavaluació de l'actuar diari per si en algun moment s'han d'aplicar millores. "Forma part de les institucions", ha defensat. Marlaska ha aprofitat per enviar un missatge de tranquil·litat als ciutadans assegurant que la intimitat de les seves comunicacions està "absolutament garantida" i que la policia espanyola i la Guàrdia Civil patrullen les xarxes per garantir els drets i llibertats dels ciutadans i perseguir qualsevol activitat il·lícita a les xarxes.

Les explicacions que fins ara ha donat el govern espanyol no han satisfet al Govern. La consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, ja ho va advertir quan va acabar la reunió el passat diumenge amb el ministre Fèlix Bolaños i ho va repetir aquest dilluns a Catalunya Ràdio, on va exigir  a Pedro Sánchez que doni la cara. La consellera va remarcar que el cas de CatalanGate ha deixat les relacions Estat-Generalitat "tocades". "En qualsevol cas queden tocades totes les negociacions que es podien produir entorn altres lleis i acords i que, en aquests moments, pengen d'un fil", va sentenciar la titular de la Presidència.
 
 
 
 
 
 
___

26 d’abril de 2022

Espanya, la monarquia bananera, per Pilar Rahola

  

 
E
n el seu darrer article a ElNacional.cat l’advocat Gonzalo Boye es preguntava quins són els límits del nacionalisme espanyol a l’hora de reprimir les minories nacionals, i estic segura que era una pregunta retòrica, no endebades la història ens ha demostrat que aquests límits no existeixen. Estem parlant d’un nacionalisme reaccionari i violent que, al llarg de la història, ha reprimit brutalment les nacions històriques, ha provocat una guerra civil, ha generat dues dictadures nacionalfeixistes i, en plena democràcia, ha assassinat amb fons reservats, ha enviat policies a destruir urnes, ha sentenciat a presó dirigents polítics i civils, i ha iniciat una cacera massiva contra milers de persones, pel seu compromís nacional.
 
Tant Euzkadi com Catalunya coneixem, en pròpia carn —i en pròpia sang— les brutalitats que Espanya és capaç de cometre quan es posa en perill la unitat de l’Estat, concebut com un principi sagrat, inapel·lable i, sense pal·liatius, antidemocràtic. Si afegim que totes les estructures repressives policials i judicials del franquisme es van mantenir en democràcia, sense cap depuració, fins al punt que molts torturadors reberen medalles posteriors, el cicle demoníac es tanca. Espanya va néixer com a Estat des d’una mentalitat de conquesta i, com a tal, només concep la força, en totes les seves variables, per mantenir-se. Des d’aquesta perspectiva, que ens hagin espiat massivament forma part del manual i, per bé que sigui d’una gravetat enorme en termes de drets democràtics, és secular la impunitat amb la qual actua l’Estat quan reprimeix sense contemplacions.

 

Tanmateix, que fos previsible no implica que no posem noms i cognoms al CatalanGate, i analitzem els mecanismes que permeten al Regne d’Espanya vulnerar drets sense despentinar-se. Els noms són clars: el responsable de l’espionatge massiu no pot ser altre que el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), per molt que surtin en bandada a negar-ho des de tots els estaments espanyols, com altrament, fan sempre. Primer, només els Estats el poden comprar i, a més, el CNI ja va reconèixer que el tenia “per espiar a l’estranger”. (Serà que ja ens hi consideren?). Segon, és un software molt car que obliga a una despesa de milions d’euros, de manera que no és imaginable que algun patriota pata negra el financés, ni tindria cap lògica, quan els fons de rèptils ha nodrit sempre les actuacions repressives fora llei. Tercer, no és el primer escàndol d’espionatge del CNI en democràcia. Recordem que el 1995 va esclatar la informació d’espionatge massiu per part del CESID (tal com aleshores s’anomenava), que va comportar la dimissió del seu director general, el totpoderós Emilio Alonso Manglano, i les dimissions —forçades per CIU— del ministre de Defensa Julián Garcia Vargas i del també poderós vicepresident Narcís Serra. La intel·ligència militar (no oblidem que depèn de Defensa) havia espiat durant deu anys tota mena de periodistes, polítics i empresaris, i la crisi política va ser enorme. Finalment, cal recordar les paraules que, segons s’expliquen als mentideros de Madrid, hauria dit Alfredo Pérez Rubalcaba en una famosa reunió per confrontar el conflicte català: “si nos cargamos la democracia, ya la recuperaremos. Pero si se escapa Catalunya, no habrá manera de recuperarla”. I l’axioma es va complir amb precisió: s’han carregat múltiples drets per poder reprimir, jutjar, empresonar i perseguir l’independentisme català. En conseqüència, dubtar que ens hagin espiat, i qui ho ha fet, és d’una ingenuïtat colossal.
 
 
 Espanya va néixer com Estat des d’una mentalitat de conquesta i, com a tal, només concep la força, en totes les seves variables, per mantenir-se. Des d’aquesta perspectiva, que ens hagin espiat massivament forma part del manual i, per bé que sigui d’una gravetat enorme en termes de drets democràtics, és secular la impunitat amb la que actua l’estat quan reprimeix sense contemplacions.
 
 
 Altra cosa és preguntar-se si l’encàrrec ve de la Moncloa o és el CNI, emparat en el deep state, qui ha pres la decisió. Certament, és possible que la major part del govern no en sabés res, i molt menys els aliats de Podem, però sembla poc creïble que els ministres de defensa de torn (els de Rajoy i els de Sánchez) no n’estiguessin informats. O són còmplices d’haver permès l’espionatge, i l’actual ministre ha de dimitir per culpabilitat, o no es varen assabentar, i ha de dimitir per inútil. A més, si a Espanya la justícia no fos ideològica i aquestes accions no gaudissin d’impunitat, hauria d’haver-hi conseqüències penals greus. Però res d’això no passarà. Ni donaran explicacions (Sánchez ni s’ha molestat a piular), ni hi haurà cap acció judicial solvent, si més no a Espanya.
 
 A partir d’aquí la qüestió és per què un escàndol tan enorme que ha traspassat fronteres (l’editorial del Washington Post és demolidora) i ha preocupat el Parlament Europeu fins al punt d’oferir-se a revisar els mòbils dels eurodiputats, no genera cap gran explosió a la política espanyola. La resposta té diverses derivades, però remet al principi de l’article: el dogma de la unitat d’Espanya, pel qual són capaços de traspassar tots els límits d’un estat de dret. Ara bé, que ho facin és una cosa, però que ho puguin fer i els hi surti gratis, n’és una altra de diferent, perquè aleshores calen molts còmplices que ho avalin. És a dir, si el CNI ha espiat catalans per les seves idees independentistes (vulnerant la seva pròpia Constitució), i això no produeix cap escàndol, és perquè tots els estaments de control d’una democràcia fan fallida. Espanya és exactament això, una democràcia en fallida. Primer, fallen els partits polítics, monocolors i acrítics quan es tracta de reprimir l’independentisme. Després, fallen els intel·lectuals espanyols, que han deixat d’existir d’una manera terrorífica: no existeixen els Jovellanos, ni els Unamuno, ni els Aranguren. Només hi ha una colla de personatges que, en la qüestió de la unitat d’Espanya, pertanyen al règim sense esquerdes. Òbviament, falla la judicatura, que no actua des d’una perspectiva legalista, sinó com si fos un martell inquisitorial que cau damunt dels heretges bascos i catalans. I falla la massa crítica espanyola, tan inexistent, que es queda només en el substantiu, despullat de tot adjectiu. Per això no hi ha escàndol, perquè tots, dretes, esquerres, centres i extrems estan d’acord que Espanya és un dogma bíblic, contra els enemics de la qual ha de caure la fúria divina. L’exemple: ni Podem ha fet cap gest mínimament seriós, malgrat pertànyer a un govern que ha espiat ciutadans massivament. Sort que aquests havien de venir per superar el règim del 78, i al final han quedat com a meres comparses.
 
Hi ha un altre apunt també necessari. Si en el primer escàndol d’espionatge, el del 95 amb el Cesid, es va tallar el coll al director Manglano i varen caure un vicepresident i un ministre, com és que ara no ha passat res? La resposta és senzilla: ara els espiats són independentistes, és a dir, enemics de la pàtria. Però també cal afegir que en aquell moment el PSOE depenia dels vots de CIU i Pujol es va plantar i va exigir el cap de Serra, sota pena de fer caure el govern. Per quin motiu ERC, que ara té la paella pel mànec, es mostra tan timorata, no fa servir la seva força i no exigeix, sota amenaça explícita, alguna dimissió? Incomprensible, per bé que aquest és un misteri, el de la servitud d’Esquerra amb el PSOE, que no aclareixen ni el totòlegs del republicanisme.
 

Finalment, la trista figura de la part catalana davant aquesta destrucció massiva de la nostra intimitat i dels nostres drets. Calia la foto d’unitat que varen perpetrar Puigdemont i Junqueras, i la resta de líders civils i polítics, per dir que, tatxan... farien caure el govern espanyol, trencarien lligams, estriparien... res, només que posarien unes denúncies? Potser caldria estalviar-se aquestes fotos fake d’unitat que només serveixen per demostrar la nostra més absoluta impotència. Sense estratègia real d’unitat, res d’això és creïble: ni ERC trencarà res, ni ha canviat res. La prova és que, per molta cridòria epicofestiva del president Aragonès, tots els departaments de la Generalitat continuen les seves relacions, amb naturalitat, amb els ministeris espanyols. A Espanya no passarà res: un nou escàndol que quedarà en el forat negre de l’oblit. Però el drama és que a Catalunya tampoc no ha passat res, excepte una xerrameca de declaracions més o menys acolorida. Amb cada envestida, Espanya està més forta, perquè demostra que pot fer el que vol, i li surt gratis. I amb cada envestida, dividida i catatònica, Catalunya demostra que està més feble. Ens han agafat la mida, i, desllorigats i dividits, ja només ens queda la buidor de la retòrica.

 
 
 
 
___

24 d’abril de 2022

Encarar el Catalangate des de la submissió al govern espanyol és frustrar una gran oportunitat, per Vicent Partal. 24.04.2022

 

 

L'espionatge amb 'Pegasus' no és l'espionatge del govern contra aquest partit o contra aquell: és un acte hostil d'Espanya contra Catalunya
 
 
En una celebrada entrevista, fa anys, en aquest mateix diari, Shaun Riordan, ex-diplomàtic britànic, va donar un consell que havia d’haver restat gravat amb sang i foc: Si voleu ser independents, comporteu-vos com un país independent.
 
 
Del 2018 ençà, la classe política catalana, amb molt poques però remarcables excepcions, simplement ha fet cas omís d’aquest savi consell. Tot allò que Catalunya va demostrar els tres dies posteriors als atemptats de la Rambla i Cambrils –que érem un estat de fet i que ens sabíem comportar com a tal– se n’ha anat en orris a causa de l’actuació subordinada, submisa a Espanya, de la major part dels polítics catalans.
 
 
Primer detall, i més important: l’altre és un tot. I tu no ets part de l’altre.
La mostra més nítida de subordinació és considerar-te a tu mateix un actor, menor, de l’altre país. En un enfrontament de nació contra nació no hi ha lloc per a aquesta actitud. Fixeu-vos que Espanya amb el Pegasus ha actuat com a nació contra nació: tots els espiats són catalans, amb l’anècdota dels dos bascs que s’explica tota sola. Espanya espia Catalunya, podria ser el resum per a definir tot l’afer i allò que clarament s’ha entès a fora –mireu, si no, l’editorial de The Washington Post. No es pot, per tant, ni tan sols abonar el debat sobre si en realitat aquesta acció prové d’un departament fosc de l’estat o d’un grup d’incontrolats, i encara menys acceptar insinuacions en el sentit que potser també espien espanyols, fins i tot el govern espanyol, com algú ha arribat a dir aquests dies.
 

El Catalangate és tan clar que sembla mentida que algú, en les files independentistes, el vulga rebaixar. L’espionatge amb Pegasus és un acte hostil d’Espanya contra Catalunya. Demostrable i comprovat. Com a conjunt i com a tot. Això no és pas un espionatge del govern espanyol contra un partit espanyol o contra un dirigent polític. És diferent. I la dimensió i la gravetat que s’expressa en aquesta diferència és enorme. Per tant, la resposta hauria de ser contundent, hauria de ser total i hauria de ser acordada. El mínim seria congelar completament les relacions, d’una manera total i sense fissures i a tot arreu –tampoc no s’hi val això de dir que una cosa és el govern espanyol i una altra les institucions locals. I si no hi ha resposta immediata i clara, que no n’hi ha, trencar-les. I, si de cas, que siga l’estat espanyol que intente d’adobar la trencadissa, si vol i pot. Si, per exemple, demà els diputats i senadors catalans abandonassen el congrés, què creieu que pensaria Europa, sinó que és una reacció normal vista la gravetat de la situació.

 

I açò ens porta a un segon detall, especialment important en termes diplomàtics: l’escenificació és determinant perquè crea un missatge, que l’altre pot aprofitar si tu ho fas malament.

 

Els grans actes diplomàtics mundials són grans escenificacions. Aquella taula ridícula de Putin crea una imatge d’humiliació i distanciament per als seus interlocutors, per exemple. És bàsic, per tant, estudiar i transmetre amb la imatge que projectes una força i una determinació que fins i tot és possible que ben bé no la tingues en realitat, però que et situarà en posició d’avantatge.
 
 
La pregunta, per tant, és per què es va fer ahir aquella reunió entre la consellera de la Presidència i el ministre espanyol de la Presidència? I no ho dic tan sols per la taula i la fotografia, que l’escenografia no podia ser més penosa. Ho dic pel context. L’escàndol del Pegasus va esclatar dilluns. Durant tota la setmana el govern espanyol no ha fet res de res, tret de negar la realitat. Però Sánchez va insinuar que estava disposat a reunir-se amb el president Aragonès per parlar-ne. Hauria estat lògic i natural que el president Aragonès hagués exigit a Pedro Sánchez, que sent la pressió europea, que vingués a Barcelona a explicar-se al Palau de la Generalitat. Al màxim nivell i amb la màxima solemnitat. Però aleshores per què es reuneixen –i, a més, un diumenge– Vilagrà i Bolaños? Quina imatge d’indignació més pobra projecta el govern català fent una reunió intempestiva en horari de descans setmanal, en una saleta del Palau mal il·luminada i sense cap escenificació de poder per la part catalana? I per què el govern català torna a regalar al govern espanyol l’oportunitat de dir “ja n’anem parlant” i matar-ho tot així, sense que la polèmica li coste res? És veritat que la consellera va fer declaracions dures després la reunió, però la foto és dolcíssima, fins i tot ambdós miren a càmera, no s’hi reflecteix cap tensió. I l’escenari podria ser una saleta de qualsevol ajuntament de comarca, no hi ha cap solemnitat.
Cosa que ens porta al tercer detall, ben elemental: no aconseguiràs mai res si no fas por.
Aquesta és la regla d’or de les relacions entre els estats. Si vols aconseguir alguna cosa, siga quina siga, has de fer por a l’altre. Has de fer respecte, si ho voleu dir així. I ací la cosa és més complicada, perquè la submissió ja ve de lluny i canviar això no és tan fàcil.
 
 
Jo no tinc cap dubte que el president Aragonès està molt enfadat pel Pegasus. Fins i tot per raons personals. Però precisament perquè el govern i els dos partits que el formen han adoptat fins avui posicions de tanta subordinació al govern espanyol i el Partit Socialista, ara és molt difícil que ningú els tinga por, a Madrid. Quina por han de tenir d’un partit que quan el seu dirigent màxim rep una condemna d’una dècada de presó no pren ni una sola acció de represàlia i manté l’estabilitat del país que el condemna? O quina por han de tenir d’un partit que pacta la segona institució més important del país amb els responsables de la repressió –corruptes, a més– i fins i tot els regala la presidència?
 
 
No insistiré en això. Tot ha estat lamentable fins ara. Un error darrere un altre. Però sí que vull remarcar que, precisament per això, a hores d’ara la situació tan sols es pot capgirar amb una posició extraordinàriament dura de la part catalana. I això és el que no es veu enlloc, malgrat que l’oportunitat creada pel Catalangate és de les més grans que ens puguem imaginar. Una setmana després, el pacte de Junts amb el PSC a la Diputació de Barcelona ja s’hauria d’haver trencat. I al parlament espanyol Esquerra ja hauria d’haver votat tot allò que fos possible contra el PSOE, amenaçant Pedro Sánchez de fer-lo caure, encara que sapiguem que això no passarà perquè els partits espanyols ja s’encarregaran d’impedir-ho. I al parlament ERC, Junts i la CUP haurien d’haver bastit una muralla de dignitat, arraconant els partits espanyols i fent-los saltar de la centralitat de la cambra –per exemple, refent el lamentable acord que ERC i Junts van fer amb el PSC per a modificar la llei de política lingüística.
 

Acabe. Parlant de dignitat. La dignitat de la nació també existeix i els polítics independentistes, que en teoria volen constituir un estat català independent, tenen una responsabilitat especial a l’hora de mantenir-la. I no ho fan. Perquè, com Kant o Stuart Mill van aclarir de sobres ja fa molt de temps, la dignitat en la vida política es concentra en aquelles coses que tenen un valor que no es pot bescanviar per res ni té preu. I no sé si ho arribaran a entendre mai, això.

 
 
 
 
 __

Catalangate, tant greu que 'The Washington Post' ho ha publicat

 

 
 
Catalangate: d'ençà que diumenge 17 d'abril es va fer públic que una seixantena d'independentistes catalans havien estat espiats amb 'Pegasus'.
 
 

 

__