—Sí. No ens esperàvem aquesta resposta tan insòlita i alhora tan lesiva. A tot estirar, pensàvem que l’Audiència faria repetir la sentència a la jutgessa, però fer repetir el judici des del primer moment no ens ho esperàvem.
—No coneixem precedents d’un cas així. Fer marxa enrere, anul·lar una sentència absolutòria que, a més, afecta cinc persones, i en què la fiscalia no va provar res, quan no hi havia ni tan sols debat, i amb el recorregut que ha tingut, quan fa pràcticament cinc anys de la primera querella… Tot plegat és un fet insòlit.
—Sí, perquè, com que hi havia una consellera, l’Audiència va considerar que qui era competent per a resoldre el recurs era el TSJC, que va acabar dient que no, i això ho ha endarrerit més encara.
—Tornem a començar, però de mala manera. Tornarem a la casella de sortida, però nosaltres ja hem fet un judici; ja ens vam preparar un judici, i tota una estratègia de defensa que en aquests moments la fiscalia ja sap, i també aquells que ens hagin de jutjar. Tot és transcrit i enregistrat. És com si repetíssim un partit de futbol que vam guanyar, però que ara ja sàpiguen com jugarem. Això vulnera el dret de defensa. I no sabem qui ens jutjarà. La inseguretat jurídica en aquest país és extraordinària. Ja veurem, potser el TSJC, o uns quants anirem a la primera instància, o que un altre dels acusats, en Josep Pagès, se n’anirà al Suprem perquè és diputat al congrés espanyol. Estem venuts, i suposo que és el que volen, que tinguem aquesta inseguretat jurídica.
—La veritat és que mentalment costa molt. I després de cinc anys que fa que dura això, encara més. Perquè la fiscalia no ha provat absolutament res. D’entrada, ens demanaven tres delictes, i va caure la malversació perquè no van trobar absolutament res. Després, ens acusaven d’usurpació de funcions, i ni tan sols la van defensar al judici, no ho van ni intentar. I amb l’acusació de desobediència, la fiscalia va tenir una desídia alarmant a l’hora d’aportar proves. A veure què faran, ara. I nosaltres haurem de fer servir una estratègia de defensa nova, perquè jugarem amb un altre àrbitre, que ja veurem qui és.
—No solament saben quina era la vostra estratègia
de defensa, sinó que amb aquesta sentència, l’Audiència prepara el
terreny per a la condemna.
—Sí, marca la pauta. Efectivament. Amb aquesta resolució, l’Audiència de
Barcelona no ens podia condemnar, perquè no podia, però ha obert les
vies i ha marcat la pauta per una condemna.
—Qüestiona de dalt a baix els fets provats, diu al
jutge que vingui al darrere que ho haurà de fer diferent, i això vol
dir condemna.
—És així.
—Veient el vostre cas, fa l’efecte que sou una
pedra angular de l’estratègia repressiva contra l’independentisme,
perquè la Sindicatura Electoral era allò que podia validar el
referèndum, i no volien que s’hi assemblés. Sembla que calgui la vostra
condemna per enviar un missatge a qui ho vulgui tornar a fer.
—Sí, mireu: quan el Tribunal Constitucional ens va amenaçar amb aquella
sanció de 12.000 euros al dia si no plegàvem, l’argumentació era que la
Sindicatura Electoral era “l’òrgan nuclear” del referèndum. Havien de
posar el punt de mira en nosaltres com a òrgan nuclear de tot allò que
va passar el Primer d’Octubre. Això s’ha anat mantenint, i potser ens
farà caps de turc. Ara, una altra reflexió a fer sobre això és que el
fet que encara siguem al punt de mira de la repressió judicial fa més
flagrant la situació: no hi ha cap país mínimament democràtic al món on
persegueixin acadèmics que vetllen per les garanties d’un procés
electoral, encara que sigui il·legal. Això no se li ha acudit a ningú, i
tan sols ha passat aquí. L’estat espanyol té el trist rècord de ser
l’únic que ha perpetrat aquesta repressió contra acadèmics que havien de
vetllar per l’objectivitat i les garanties de transparència d’un procés
electoral.
—Heu rebut suport internacional?
—Sí, de l’acadèmia, de col·lectius professionals, de les universitats… I això ha desemmascarat tota aquesta conxorxa jurídica.
—Us havíeu queixat de la manca de suport dels rectors de les universitats on treballeu.
—Sí, però els rectors que no ens van donar suport ja han plegat.
—Us heu sentit més acompanyats, ara?
—Ara sí, estem perfectament ben acompanyats.
—El vostre cas topa amb el relat del diàleg i de la nova etapa. És un cas molt alarmant.
—Sí. La setmana que ve hi ha la taula de diàleg. Espero que algú es
recordi de nosaltres. És normal, en un estat democràtic, que es
persegueixi acadèmics per haver format part d’una sindicatura electoral?
Vam plegar quan el TC ens va amenaçar amb sancions. I que ens demanin
tres anys de presó? Ha passat en algun lloc del món? És normal, això? El
protagonista d’aquesta repressió que hem patit es diu fiscalia. No pot
ser que el Ministeri Fiscal sigui un cos de mercenaris al servei dels
interessos ideològics més espuris de les elits polítiques i judicials.
Hauríem de veure què hi diu, la constitució espanyola. Promouen l’acció
de la justícia en defensa de la legalitat? O els drets de la ciutadania?
O l’interès públic? Satisfan l’interès social? La constitució diu això.
Tot el paper que ha fet la fiscalia és per fer-s’ho mirar. És de
vergonya democràtica. I aquí penso que el govern espanyol hi té a dir
alguna cosa. Ja sé que el president del govern espanyol es va equivocar
quan va dir “de qui depèn la fiscalia?” Va patinar. Però hi té a dir
alguna cosa. Que respectin la constitució, i que no reprimeixin per
reprimir i segueixin instruccions polítiques, ni apliquin el dret penal
de l’enemic. Un dels dèficits i problemes més grans que té el govern
espanyol es diu Ministeri Fiscal, i persegueix milers de persones a
Catalunya. No és cosa d’un partit d’extrema dreta o d’una associació,
no; és cosa del Ministeri Fiscal. Espero que això sigui un motiu de
debat en la reunió de la setmana vinent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada