Les Caixes seràn Bancs,6
11/02/2011 - Josep Miró i Ardèvol
El Govern ja ho ha comunicat per escrit als respectius presidents de les associacions de caixes d'estalvi, d'una banda, i de banca per un altre. El 'core' capital, aquesta mesura de solvència amb la qual ja comencem a estar familiaritzats, serà diferent en un cas i en un altre. Per als bancs serà del 8% i per a les caixes del 10%. Les conseqüències ja són sabudes. Com que aquestes últimes institucions financeres són de propietat social i no cotitzen en borsa, per poder accedir al capital necessari, per poder arribar a aquell percentatge, necessitaran transformar-se en bancs. Es diu que tal transformació no afecta la funció fonamental de les caixes, això és possible en determinats casos. Pocs dubtes hi ha que La Caixa continuarà amb una potent fundació dedicada a l'obra social, però per a la majoria aquesta afirmació es pot convertir en un brindis al sol, perquè estarà en funció de les circumstàncies financeres, i de la voluntat política de cada moment. La raó és ben senzilla: com seran bancs ja no existirà l'obligació de dedicar una part important i taxada dels seus recursos a accions socials.
A més, es perdrà la territorialitat que en certa mesura ja estava molt debilitada en permetre l'expansió d'aquestes entitats en tot l'àmbit espanyol. I aquí perdrem una altra peça important de l'economia social, perquè unes caixes arrelades amb el seu territori atenen molt millor el petit teixit industrial, a les pimes i autònoms, que des d'una perspectiva molt més llunyana, la d'un gran banc, resulten de més difícil atenció.
Si els bancs tinguessin el mateix tractament que les caixes en exigència del seu "core" capital, és a dir, del seu rànquing de solvència, cal dir que cap, inclòs evidentment el Santander, el BBVA o el Popular, arribaria a la xifra del 10 %. Per situar un punt de referència, el més ben situat és el Popular i el seu "core" capital és del 9,3, el del Santander és del 8,5, inferior al de La Caixa, que és del 8,7. Només la Banca March, amb un astronòmic 20,7, s'escapa d'aquesta lògica, mentre que hi ha altres caixes que ja d'entrada se situen per sobre del 10, com Caixa Tres, Caja Vital, Kutxa, Amics i, especialment, Unicaja. Hi ha, per tant, una discriminació en exigir un grau més gran de solvència a les caixes que als bancs i això no sembla justificat, excepte si el que es vol és que aquestes institucions deixin de ser-ho. Es produiria així la fi d'un model i el compliment del desig de la gran banca, mantingut al llarg de dècades, d'acabar amb aquesta competència, la de les caixes, i poder penetrar a través de la seva participació en el capital a les noves entitats financeres en les que són forçades a transformar les caixes.
Crec que amb aquesta sortida perdem la majoria de ciutadans. La millora de la solvència hauria de realitzar-se també amb criteris d'economia social, sense perdre el patrimoni que en aquest terreny han significat les caixes. Molts economistes han escrit i descrit aquest procés com una nova desamortització, la tercera gran desamortització espanyola. Recordem de què es tracta aquell procés històric emprès pels liberals i il·lustrats mitjançant el qual es posaria en valor productiu grans extensions de terreny que estaven en mans de la propietat comunal -els municipis- i de les ordres religioses, i l'Església. El resultat d'aquella nefasta política, per la forma com va ser plantejada, està a la vista. Són els grans latifundis que encara perduren en algunes regions espanyoles, perquè l'únic que es va fer va ser descapitalitzar un bé social, per passar a engrossir grans propietats privades, i promoure una concertació de la propietat que va deixar més inerme al pagès.
Una cosa semblant succeirà amb la banquerización de les caixes d'estalvis sense que es produeixi cap resistència notable ni per part dels partits polítics ni dels propis sindicats que, teòricament, es consideren portaveus dels interessos socials. Una vegada més, UGT i Comissions fracassen escandalosament a l'hora d'enfrontar amb la realitat i anteposar els interessos de la majoria de la població, per tant dels assalariats, als de la cúpula que els dirigeix, estretament vinculada als interessos del govern de torn.
Espanya avança a passos accelerats cap a un model liberal de mercat, marcat pel predomini del capitalisme financer. Posats a importar consells de la senyora Merkel, fem-ho bé i de manera completa, no només els que interessen a uns: importem l'economia social de mercat.
També cal parlar de l'enfocament desequilibrat i incomplet que s'ha donat a la reforma de les pensions. Però aquest ha de ser un tema ja per un altre dia.
Josep Miró i Ardèvol, president d'E-Cristians i membre del Consell Pontifici pels Laics
(publicat a www.forumlibertas.com)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada