Balears: "Los jueces del TSJB rechazan obligar a que el 25% de las clases sean en castellano"

Los jueces rechazan obligar a que el 25% de las clases sean en castellano porque se asegura que el conocimiento de esta lengua está asegurado

➡ https://mrf.lu/2Rsqb

 

(Aquest post ha rebut 21 visites) 

La justícia espanyola es va carregar l'Estatut, i ara, de mica en mica, s'està carregant la immersió llingüística, per Jofre Llompart

La justícia espanyola no aplica les lleis com seria lo seu: les aplica com els hi dona la gana, de manera que esmena la plana a las Cortes i a qui sigui !!!    

>>> https://www.facebook.com/share/v/1EcizMd1cq/

 

(Aquesta entrada ha rebut 19 visites)

El 80% de les famílies mallorquines escull el català pels seus fills al començar l'escolarització

Más de 5.900 familias se decantan por la enseñanza en catalán en el inicio de la etapa escolar frente al 21,4% que prefiere el castellano

➡ https://mrf.lu/25CR7

"Que no ens torne a passar: la llengua ho és tot". No és cosa secundària o folclòrica, tolerada per l'estat central. NO: és cosa dels fonaments, central per a guanyar la llibertat. - Editorial, Vicent Partal de Vilaweb

 

Nosaltres no som la nació dels qui Espanya diu que tenim veïnatge català perquè vivim en la seua comunitat autònoma. Nosaltres som la nació dels qui parlem català. La nació del català

Vilaweb - Editorial -  Vicent Partal - 26.04.2026  Escric amb la mirada posada en la fotografia que encapçala aquest article. Milers i milers de joves valencians –no sabria dir quants, però moltíssims– aclamen la flama del Correllengua Agermanat durant el concert de la Gossa Sorda que tancava els actes del Vint-i-cinc d’Abril. Les imatges que ens deixa el Correllengua –com aquesta– són espectaculars. Les entrades a Barcelona i València, el pas per les ciutats i poblacions, la companyia de tota mena de grups locals, associacions i colles que s’han sabut agrupar i treballar junts, i l’enorme quantitat de gent jove que saltant totes les fronteres autonòmiques i estatals ens retorna l’entusiasme pel país i pel futur. Amb la flama i les estelades i les senyeres. Amb les muixerangues i els castells. Amb els clubs de futbol i de rugbi i els de pilota i bàsquet. Amb les escoles i les associacions de defensa del territori. Amb l’independentisme revifat que apareix sota la mirada sorpresa dels qui havien interioritzat tant la derrota que ja no es veien capaços ni de creure-hi. Però no és solament el Correllengua. Per Sant Jordi, el llibre de no-ficció en català més venut ha estat el Manual de defensa del català, d’Òscar Andreu. Un llibre magnífic, directe i sense disfresses, en què la paraula “defensa” no és innòcua. Perquè implica que hi ha un atac. I implica que la cosa atacada val la pena que siga defensada. Tota aquesta revifada que vivim intensament aquests dies –també amb el Sant Jordi per la Llengua i les respostes directes i ben fonamentades a totes les brofegades espanyolistes–, la visc com un contrast molt encoratjador amb un passat que no s’hauria de repetir. Parle, concretament, d’aquells anys en què el moviment independentista –o els seus dirigents– va decidir, sense atrevir-se a enunciar-ho en públic, però deixant-ho clar en la pràctica, que la llengua era un problema. No ho deien amb aquesta cruesa, naturalment. Ho deien d’una altra manera. Deien que la república catalana seria “integradora”. Afirmaven, sense haver-ho consultat amb ningú, que tindria dos idiomes oficials i un seria el castellà. Que calia no “excloure” ningú. Van insistir-hi tant, que va arribar a semblar una cosa raonable, formulada amb la millor bona voluntat del món. Però el resultat pràctic consistí a fer que el català fos relegat a la condició de particularitat folclòrica, d’element identitari tolerat però no central. Vaig sentir dir –i no una vegada ni dues–, de boca de dirigents independentistes, que el castellà “també” era una llengua catalana i la cosa va arribar a l’extrem durant el judici del Tribunal Suprem, quan els presoners van declarar en castellà, sense oposar-hi ni la mínima resistència. Tots. Aquella actuació va fer un mal immens al prestigi social del català i va donar ales a tots els qui el volen atacar: ens vam presentar en societat com uns covards que, enfront del poder i la violència, ens doblegàvem. Això no ho dic, avui, per retreure-ho. Ho dic perquè crec que aquell gest –o aquella absència de gest– va ser el símptoma clar que una idea havia calat massa fort dins l’independentisme: la idea que la llengua, en realitat, era secundària, que la forma era secundària, que allò que comptava era el contingut polític i no calia expressar-lo en català. Va ser un error gravíssim. Monumental. Que, sentint-me molt sol, vaig criticar ja aquells anys –per exemple en aquest editorial del 2014. I per això ara estic tan content de veure que el país es desperta sense tornar-se a equivocar i l’alegria amb què ho fa. Pompeu Fabra es va morir a Prada de Conflent, exiliat, el 1948. Havia dedicat tota la vida a una sola cosa: a posar ordre a la llengua, a codificar-la, a fer-la apta per a tots els usos moderns. Sense ell –clarament– no seríem on som avui. Era un home discret, metòdic, sense gens de temperament de tribú ni de màrtir. Per això, quan els joves del Correllengua Agermanat van decidir que la flama que travessarà tot el país tan sols es podia encendre davant la seua tomba, aquell gest va ser un reconeixement que Fabra hauria entès perfectament: els del Correllengua ens deien a partir del primer minut que la llengua és l’únic fonament que no s’enfonsa i que, per això, per a guanyar la llibertat, cal començar per la llengua. Tota la resta es pot enfonsar. Els partits s’enfonsen un dia o un altre. Els programes polítics s’enfonsen. Els discursos s’enfonsen. Les coalicions s’enfonsen. Els dirigents s’enfonsen –de vegades lentament i de vegades amb una rapidesa que agafa tothom de sorpresa. La democràcia i tot es pot enfonsar. Però la llengua aguanta, ens aguanta com a nació, ens ha aguantat sempre com a nació. Nosaltres no som la nació dels qui Espanya diu que tenim veïnatge català perquè vivim en la seua comunitat autònoma. Nosaltres som la nació dels qui parlem català. La nació del català. La flama del Correllengua ha passat aquests dies per Barcelona i per València, amb un èxit espatarrant, i ara va cap a Elx, d’on salparà a Formentera, Eivissa, Mallorca, Menorca i Sardenya. Arribarà a l’Alguer el 5 de maig després de 1.500 quilòmetres, 17 etapes i més de 80 municipis. I haurà aconseguit que, per primera vegada, tots els territoris de parla catalana ens hàgim unit en un recorregut comú. I cal valorar que aquesta magnífica epopeia l’han organitzada els joves. Joves que el 2017 eren xiquets, però que ara que han crescut han decidit que la independència es comença a fer defensant la llengua. El contrast de la seua actitud, la seua decisió i la seua rotunditat amb l’enèsim desengany de la generació anterior –Ester Capella (ERC) va defensar a Ràdio 4 que el català no fos un requisit per a renovar al cap d’un any el permís de residència dels immigrants– té molt de valor i diu molt a favor d’ells. No repetirem l’error. No ens tornarà a passar.

 

12,30€

AUTOR: Andreu, Oscar
ISBN: 9788498096286
EDICIÓ: 1a
ENQUADERNACIÓ: Dura
FORMAT: 23 cm x 15 cm
PÀGINES: 80
IDIOMA: Català

El projecte nacional espanyol modern ensopega amb la llengua catalana, també a La Franja. Editorial de Vicent Partal.

 

Hi ha ací un enigma que val la pena de desxifrar; altrament, no s’entén res. Per què caram necessita, el nacionalisme espanyol, odiar el català? Per què els espanyols mantenen envers el català aquesta relació visceral, obsessiva, gairebé litúrgica?

 

La resposta, em sembla, té tres capes.

La primera és històrica i es pot datar amb una precisió bastant raonable. El projecte nacional espanyol modern no és una herència medieval, sinó una construcció política del segle XVIII il·lustrat, codificada pels liberals del XIX i fixada pel franquisme. El decret de Nova Planta va abolir les institucions catalanes el 1716; la cèdula de Carles III del 1768 va manar que a tot el regne s’ensenyàs “en la lengua castellana”; la constitució del 1812 va inventar una “nación española” (encara més americana que europea, però) que no existia com a tal; i tota la pedagogia oficial del XIX, de Menéndez Pidal a la Institución Libre de Enseñanza, va construir la idea que Espanya era, essencialment, Castella expandida. I en aquest relat el català era el testimoni incòmode que això no era veritat. Al nostre país una burgesia pròspera, industrial i europea consolidava una llengua escrita, una premsa, una literatura i una consciència nacional, i això ells no ho podien pair. L’estat espanyol, mal construït i feblement nacionalitzat –com han demostrat els treballs de Borja de Riquer–, no va poder completar mai la feina que s’havia proposat d’uniformitzar la península. La ferida restà oberta. I continua oberta avui, encara.

 

La segona capa és sociològica, i ací permeteu-me de ser més delicat. El nacionalisme espanyol té un problema constitutiu: no sap dir què és. Pot enumerar amb claredat què no vol ser –no vol ser plural, no ha de ser federal, no ha de tenir més d’una llengua oficial–, però demaneu-li què és positivament i respondrà amb un feix de llocs comuns bescanviables i que no diuen res. Ortega ja ho va diagnosticar a España invertebrada: allà on hom hauria d’esperar un projecte, hi trobava una queixa. En aquestes circumstàncies, l’existència del català funciona com un reactiu. És la prova vivent que la nación no és natural sinó política, i que hi ha hagut, i hi ha, unes altres maneres de viure i de pensar dins lbèria. La llengua catalana no s’ataca, doncs, perquè siga forta o deixe de ser-ho, sinó perquè és. El sol fet d’existir ja esdevé insuportable per a una identitat que s’ha construït a l’inrevés.

 

La tercera capa és la més crua, però també la més fàcil d’explicar. Odiar el català, a Madrid, ix molt barat. Uneix un bloc electoral ampli sense demanar contraprestacions de cap classe. Permet de mobilitzar sense haver de construir res de res, solament a la contra. I és un ciment identitari d’emergència d’una qualitat extraordinària. Allà on una dreta democràtica normal organitzaria un debat seriós i profund sobre la fiscalitat, el model productiu o la sanitat, la dreta espanyola pot recórrer sempre –com aquell qui obre una aixeta i en raja aigua– al sonsonet de l’enemic interior. I així els cinquanta mil catalanoparlants de la Franja s’utilitzen per justificar una secció sencera d’un acord de govern. És un símptoma que diu molt de la salut política del país veí.

I, arribats ací, ens podem demanar quina lectura concreta en fa el PP, de tot això. Perquè el PP –tinguem-ho present– és un dels partits que el 1978 van reconèixer –amb cautela, amb contrapesos, amb els eufemismes que calguessen– l’existència d’allò que en van dir les altres llengües espanyoles. Doncs bé, trenta anys després, el partit ha decidit que aquella generositat calculada i intencionada era un excés. I ha acceptat de signar, en canvi de la investidura de Jorge Azcón, una frase –“alliberar l’Aragó de la imposició del català”– que és indigna d’un estat democràtic europeu i que, si es digués de qualsevol altra llengua minoritzada del continent, motivaria un dictamen del Consell d’Europa en quinze dies. 

 

(Vilaweb, Editorial de Vicent Partal:  "Aragó: ells sempre volen imposar" del  23.04.2026)

Avui fa 100 anys, l'11.set.1924: Gaudí es nega a parlar castellà i és detingut per la policia a la porta de l'església de s. Just i Pastor on es deia una missa pels difunts del 1714, el porten al cuartelillo.

(Diada del 1924 (prohibida per la dictadura de Primo de Rivera), Gaudí (de 71 anys), és detingut, vexat i amenaçat per la policia espanyola per parlar en català.

 

Aquesta és una imatge de Gaudí ja gran, no seria molt diferent del dia que és detingut. Els seus amics, el Dr. Santaló, el van buscar per tota la ciutat en veure que no tornava a casa. Pagant-li la multa, van poguer treure'l de la presó. Cuca de Llum)

El context era la repressió a la llengua catalana i tot el que fos català durant la dictadura de Primo de Ribera (1923-1930). 

En aquell moment Gaudí era un home gran, ja tenia 71 anys: això va ocórrer dos anys abans de la seva mort al juny del 1926: cap respecte a la gent gran:

.......

Gaudí també es va negar a parlar castellà durant la visita d'Alfons XII  a la Sagrada Família, el seu amic el poeta Maragall fa fer de traductor:

>>>>  Gaudí es nega a parlar castellà, defineix la (mala) administració d'Espanya, i alaba a Prat de la Riba. Article del 1917 

>> Gaudí i l’ús del català en públic i a la visita d’Alfons XIII a la Sagrada Família.

 

>>  "Sense la independència, no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada"
Antoni Gaudí

 

>> vídeo sobre Gaudí a TV3 (cal donar-se d'alta per accedir-hi) https://www.ccma.cat/3cat/gaudi-una-visio-singular/video/3196530/?ext=SM_WP_F4_CE24_

 

>> recomanem una biografía de Gaudí, la millor que hem llegit: "Gaudí. Biografia de l'artista"  Josep Maria Tarragona. Ed. Proa. Barcelona. 1a edició. 1999 (252 pàgs)

(Aquest post ha rebut 57 visites) _ 

[VÍDEO] “La gent que parlem valencià continuarem existint”: el discurs contundent de la regidora de Compromís a Alacant, Sara Llobell

Vilaweb - 26.06.2025

• Sara Llobell ha defensat que continuaria parlant en català al ple de l'ajuntament
• Protesta a Alacant contra la declaració de zona castellanoparlant: “Hem de defensar-la entre tots”

 Veieu el vídeo de l'intervenció de Sara Llobell:

>>> https://www.vilaweb.cat/noticies/discurs-contundent-regidora-compromis-alacant/?fbclid=IwY2xjawLKZVVleHRuA2FlbQIxMQABHqyaoExZJ1Z4sv1VmOocypVbmaQaFEz-GE_deqaFmeYn0GxlwejoKBwxUArp_aem_1URWkKeBiPpEaL8Xp2ucrw

Ferran Torrent, escriptor, reflexiona sobre l'estat del català: abans amb el franquisme érem morts, ara sóm moribunts, hem avançat" (vídeo 1 min)

>>  https://youtube.com/shorts/Nh6siQExOo4?si=hyVd_dXPHJiKbdHI

_

Bona Diada 2024

La Santa Espina:

>>  https://www.facebook.com/share/v/rh9MmF3mQHautVjk/

 

_