(El poble valencià i el poble català s'han reconegut en l'ajuda després de la DANA. S'ha vist evident que units som poderosos, que som germans que ens entenem bé. I que el PP i cia fiquen maranya perquè això superficialment no ho sembli. Cuca de Llum, resumint el que diu el vídeo)
>>> https://youtube.com/shorts/vJ72w6plCZk?si=qlYXUBttZi1JB2qi
La notícia m’ha arribat sense sorprendre’m gens: el ministre espanyol Óscar Puente –aquest que deien que era el substitut de Pedro Sánchez– ha inaugurat a so de bombo, platerets i una mica massa de retòrica un tram de gran velocitat ferroviària entre Càceres i Plasència. Càceres, ciutat noble i antiga, amb 96.000 habitants. Plasència, vila episcopal, amb 40.000 ànimes mal comptades. Dues ciutats que, entre totes dues, sumen una població que cabria en alguns barris de València. I, no cal ni dir-ho, de Barcelona.
No tinc cap raó per a oposar-me que Extremadura tinga bones comunicacions. De cap manera. No es tracta d’això. Conec prou bé el gust amarg de pertànyer a una “regió” marginada i això em fa ser empàtic amb totes. Es tracta, més aviat, de reflexionar sobre la lògica –o, més ben dit, sobre la manca absoluta de lògica– que determina les prioritats de l’estat espanyol en matèria d’infrastructura.
Perquè és evident que no parlem d’una lògica econòmica, ni de negoci ni de res que es puga considerar economia. Ni tan sols d’una lògica que tinga al cap la competitivitat de l’estat. Qualsevol manual universitari –fins i tot el més elemental o estrafolari– aconsellaria d’invertir prioritàriament en l’eix Barcelona-València, que no endebades concentra una bona part de la població, més del 40% del PIB del conjunt de l’estat espanyol i la meitat del trànsit total de mercaderies.
Per tant, avui i ací, sí que cal qüestionar-se: com és possible que la gran velocitat ferroviària connecte abans Càceres amb Plasència, que no pas València o Alacant amb Barcelona, o València amb Alacant i tot? Perquè, dit amb tot el respecte del món, connectar Càceres amb Plasència és l’equivalent a connectar amb gran velocitat directa Sant Cugat del Vallès i Burjassot.
La comparança fa evident, crec, que en aquesta absurda distribució de recursos s’amaga una por no confessada. La por que, si es facilita la comunicació ràpida entre Barcelona i València, entre València i Alacant, es puga reforçar un eix cultural, econòmic i –també, també!– nacional que existeix i resisteix tots els intents d’aniquilar-lo i que, per això mateix, és tan temut per Espanya de fa segles.
Notícies del tram Castelló de la Plana - Tarragona, un tram llarguíssimament esperat
En algun paper que ara no recorde vaig llegir que quan Felip V va abolir els furs –del Regne de València i del Principat de Catalunya– va envoltar-se d’experts en la governació “d’estats difícils”. I que aquests li van aconsellar de seguida que separàs tant com pogués els regnes que havíem estat part de la corona catalana i ho centralitzàs tot. Per allà corria el peculiar Jean Orry, seigneur de La Chapelle-Godefroy, que va posar en solfa les finances del nou estat nascut de l’ocupació. També aquell mòrbid cardenal italià, Giulio Alberoni, amb qui Orry acabà barallant-se i que va arribar a fer de primer ministre i tot abans d’acabar tan malament com es pot acabar en aquesta vida. I sobretot José Patiño, un “espanyol molt espanyol” de Milà –que en realitat es deia Giuseppe Patino– i que les cròniques consideren el màxim inspirador dels decrets de Nova Planta i totes les barbaritats que van venir a continuació.
Els segles han passat. Tot s’ha mogut molt. Però heus ací que la prevenció continua. I, de fet, l’única diferència que jo hi sé veure és que els encarregats de mantenir-la tres segles després ara són de l’altiplà: un senyor nascut a Valladolid, de nom Óscar, i un altre de Madrid que li diuen Pedro i que expliquen que té com a gran virtut somriure molt.
>>> https://www.vilaweb.cat/noticies/entre-caceres-i-plasencia/
NOTÍCIES RELACIONADES SOBRE L'AVE DE L'EIX MEDITERRANI:
>> Els empresaris valencians alerten del retard de les obres del AVE al Corredor Mediterrani. Obres a Cartagena. (juliol 2024 )
>> AVE - arco mediterraneo (238 entrades)
_
Em fa tota la impressió que la major part dels valencians ens movem entre el dubte i el prejudici a l’hora de definir-nos com a poble. Un dels nostres homenots, Joan Francesc Mira, ja va sentenciar que “el mal dels valencians, entre altres mals més grossos, és no tindre una sola bandera, ni un sol nom, ni un sol himne, ni una visió comuna del país, del passat, de què som, del futur.” Per a més inri, hem de conviure amb la intransigència, el victimisme, l’agressivitat i la manipulació de determinats grups socials i polítics. No us diré més, perquè no vull ficar-me en camisa d’onze vares.
La qüestió, en tot cas, és que no podem de cap de les maneres deixar-nos embabucar per proclames neofeixistes basades en la ignorància i en la mala fe, sinó que hem de partir del convenciment que sense un bon coneixement de la nostra història mai no tindrem una consciència clara dels trets que configuren la nostra identitat, així com tampoc ens adonarem de la importància de l’idioma.
En relació amb això, fa una dècada que la bona gent de Llibres de la Drassana tingué la pensada d’editar llibres de caràcter divulgatiu a fi de traure l’aigua clara. Si encara no heu llegit cap llibre de la col·lecció Odissea, jo us recomane en primer lloc un títol que ens ajuda a retrobar-nos amb nosaltres mateixos, Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians. Després d’aquesta lectura, n’hi ha d’altres diguem-ne complemen-tàries, com ara Vent de Cabylia, el dos llibres de Fer Harca, Matèria de València, L’interés per la llengua dels valencians...
Dels fets que han forjat el país dels valencians, amb especial atenció als moments crucials de canvi, als personatges destacats que encara són poc coneguts, a l’ús i l’evolució del valencià... De passada, també descobrim aspectes i curiositats que no ens deixen indiferents.
El llibre que ara ens ocupa, del conegut historiador i divulgador Vicent Baydal, és un intent d’explicar a un públic ampli l’origen i l’esdevenir del poble valencià, des de la prehistòria fins a l’època actual, mogut per la creença que “són ben pocs els passatges històrics mínimament coneguts per la ciutadania valenciana sobre el seu propi passat”. Des d’un nou vessant, l’autor fa un admirable equilibri entre anàlisi històrica i valoració subjectiva, entre rigor i amenitat.
L’obra té una estructura que permet llegir i comprendre cada article com un tot amb independència de la resta, però això no vol dir que refusem una lectura lineal, com un viatge a través del temps. Siga com siga, els lectors esdevenim testimonis directes dels fets que han forjat el país dels valencians, amb especial atenció als moments crucials de canvi, als personatges destacats que encara són poc coneguts, a l’ús i l’evolució del valencià... De passada, també descobrim aspectes i curiositats que no ens deixen indiferents.
La creació del Regne de València i el consegüent sentiment col·lectiu diferencial, la maleïda Guerra de Successió, les circumstàncies que van donar peu al procés de substitució lingüística, les causes de l’actual rumb erràtic i panxacontent, què és ser valencià ara com ara i els motius d’optimisme malgrat tot.
Vull remarcar, per damunt de tot, la destresa comunicativa de Baydal. Amb un estil planer, deliberadament apartat de l’academicisme, l’autor valencià no s’entreté en erudicions gratuïtes o en intricades reflexions i opta per abordar amb gosadia algunes qüestions que molts considerem transcen-dentals: la creació del Regne de València i el consegüent sentiment col·lectiu diferencial, la maleïda Guerra de Successió, les circumstàncies que van donar peu al procés de substitució lingüística, les causes de l’actual rumb erràtic i panxacontent, què és ser valencià ara com ara i els motius d’optimisme malgrat tot.
He de dir, en aquest sentit, que la informació que ens ofereix al voltant de la nostra identitat nacional és tan aclaridora com oportuna. No hi ha res com les veritats històriques per a desfer alguns malentesos.
Juntament amb uns textos per a ser llegits amb soltesa i comoditat, hi trobem abundants testimonis gràfics: pintures, gravats, dibuixos, plànols i fotografies. Així passa a ser un llibre molt recomanable per a qualsevol “ciutadà curiós i conscient”, com diu Abel Soler en el pròleg.
En conclusió, aquest llibre és un bon tast introductori sobre l’origen històric i l’evolució col·lectiva dels valencians. Una font d’informació bàsica, molt escaient per a saber d’on venim, per a reforçar un patriotisme valencià assenyat i per a creure en un demà millor sobre les bases de la història pròpia. Tornant a les paraules de Mira, “futur com a país: futur amb dignitat de ciutadans, futur de País Valencià...”.
.
El dret històric de comptar amb un marc jurídic propi, el dret civil valencià, que regula aspectes com ara les herències o el règim matrimonial, i que reivindica la Comunitat Valenciana, però que no reconeix l’Estat, "és un cas clar de la manca de veu valenciana i de la por que hi ha a l’Estat centralista espanyol a reconéixer-ho".
Baydal feia aquestes declaracions el dia en què es commemora aquella batalla de la Guerra de Successió i que va enfrontar les tropes de Felip d'Anjou amb les de Carles d'Àustria i que, a la llarga, va suposar la instauració de la monarquia borbònica a Espanya. En el cas dels valencians, sols uns mesos després d'aquella batalla del 25 d'abril del 1707 van perdre els furs, és a dir, una sèrie de drets històrics, molts dels quals encara no ha recuperat l'actual societat valenciana.
Mzgv,ojcvple, pel que fa al finançament. La Constitució diu que tots els espanyols som iguals, però els càntabres tenen més finançament que nosaltres", argumentava Vicent Baydal durant la seua intervenció en Les notícies¹ĥ del matí, coincidint amb el 25 d’abril.
Cada vegada que els valencians intentem alçar la veu, intenten dividir-nos des del govern central En aquesta línia, l’historiador destacava que aquesta reivindicació ha aconseguit unir les forces polítiques valencianes, de conservadors i progressistes, un fet positiu per a la societat valenciana. En canvi, aquesta unió no es té en consideració per part del govern espanyol. "Cada vegada que els valencians intentem alçar la veu, intenten dividir-nos des del govern central", afegia.
