Ramón Cotarelo (Madrid, 1943) és politòleg, catedràtic emèrit de Ciència Política i de l’Administració de la UNED, publicista, escriptor i traductor. Entre les seves obres d’investigació política cal citar "Los partidos políticos" (1985), "Del Estado del bienestar al Estado del malestar" (1986), "Transición política y consolidación democrática en España" (1992), "La conspiración. El golpe de Estado difuso" (1995) o "La desnacionalización de España. De la nación posible al Estado fallido" (2015). Ha escrit també novel·les i l’assaig literari. "La fábula del otro yo". "La figura del doble en la literatura" (2005).
El seu darrer llibre és "La República Catalana" (2016). Cotarelo és un dels principals intel·lectuals espanyols en defensa del dret al’autodeterminació de Catalunya.
Laura Pinyol
|
Ramón Cotarelo
Politòleg
“L’‘operació Catalunya’ i les clavegueres de l’Estat no són una invenció a l’estil de John Le Carré, sinó un fet incontrovertible”
Sou un dels intel·lectuals espanyols més compromesos amb el moment polític que viu Catalunya. A què hem d’atribuir aquesta falta d’empatia amb el procés català?
Hi ha un munt de raons. Una d’aquestes, de conveniència material immediata: la classe intel·lectual està més o menys integrada en un sistema de repartiment, de preferències, de cliente lisme. En general, el front espanyol és anti- autodeterminista, però hi ha causes més profundes i metafísiques.
Al cap i a la fi, els intel·lectuals són fabricadors
d’ideologies. Haurien d’arbitrar un discurs per explicar per què aquesta nació espanyola de què tant presumeixen no sobreviu. No el tenen. Si hi haguésgent amb geni aprofitarien aquesta ocasió, perquè el que passa és únic: correspon als catalans construir un Estat. És una aventura, no hi renunciaran! Els catalans tenen un projecte i els espanyols en podrien tenir un altre. Fins i tot podrien construir la teoria que Espanya fabrica nacions, per què no? No s’atreveixen, els falta coratge. Estan sotmesos pel sentit patriòtic més casernari. Podrien teoritzar un fenomen únic. Desconstruir un Estat també és quelcom que necessita discurs.
Per a molts catalans, el moment d’inflexió
de confiança amb l’Estat va ser la sentència contra l’Estatut i aquella primera
manifestació del 10-J de 2010.
La sentència de 2010 del TC va ser una vergonya
política i una catàstrofe jurídica. En si mateix, ja
fa temps que aquest tribunal li manca crèdit i au-
toritat. Des de la sentència, el TC es va convertir
en un òrgan complaent de la ‘justícia’ del príncep.
I, des de la reforma de la seva Llei orgànica
a càrrec de la vicepresidenta del govern i la seva
brigada de picaplets, s’ha convertit en un òrgan
executor d’aquestes sentències complaents amb
la voluntat del govern.
És la unitat política dels partits sobiranistes el més difícil de comprendre a Madrid?
Per descomptat. El caràcter interclassista, transversal i, sobretot, el suport social i de la societat civil. Això els posa molt nerviosos. La unitat de projecte polític al voltant de la independència des
d’una formació com Junts pel Sí fins a la CUP és el punt fort. El que haurien volgut és enfron-tar-los i trencar aquesta unitat.
Després de moltes amenaces i intimidacions, veieu possible que l’Estat pugui impedir la celebració del referèndum de l’1-O?
Sense violència no hi té res a fer. I amb violèn-
cia, caldrà veure-ho. El concepte de violència és
molt elàstic. Caldria precisar bé les circumstàncies. Probablement, estan expectants per veure la dimensió de la manifestació de l’Onze de Setembre. D’això dependrà fins on vol —i pot— arribar l’Estat i fins on estan disposats a aguantar els independentistes. De totes maneres, hi ha dos factors que van en contra del recurs a la violència de l’Estat: en primer lloc, les seves repercussions exteriors. La situació internacional d’Espanya no li permetrà actuar amb duresa contra l’indepen-dentisme. Diplomàticament, Espanya és dèbil, i les possibilitats de pressió de la comunitat internacional i, sobretot, de la UE, són molt grans. D’altra banda, no hi ha mitjans materials i logístics per a una intervenció. Les forces de seguretat de l’Estat no són suficients i la intervenció militar seria contraprudent i un desastre. I, per descomptat, en ambdós casos l’opció de la violència obriria una dinàmica espantosa que caldria aturar com més aviat millor.
I això només podrà fer-se acceptant el referèn-
dum contra el qual es mobilitzen els efectius.
La judicialització de l’Estat contra les lleis del Parlament, algunes de tan icòniques com la de la pobresa energètica, no ha donat símptomes de solucions dialogades. Ara, la unilateralitat és l’única via?
Això depèn de l’Estat. Sempre ha depès de l’Estat. Ara ja pràcticament no té sortida. No aconsegueixo imaginar quina oferta podria fer l’Estat que convencés els independentistes deposposar el referèndum. De renunciar-hi, no cal ni parlar-ne. És massa tard ja, i sí, el referèndum serà unilateral.
L’atemptat a Barcelona del passat 17 d’agost ha posat en evidència algunes de les polèmiques entre Generalitat i govern espanyol en un tema primordial com és la seguretat. Serveix d’exemple de la manca de cooperació entre els governs català i espanyol?
Tothom sap que el govern espanyol no juga net
amb Catalunya. En general, no juga net amb
ningú, i encara menys amb Catalunya. No és
una exageració. L’‘operació Catalunya’ i les cla-
vegueres de l’Estat no són una invenció a l’estil
de John Le Carré, sinó un fet incontrovertible. A
partir d’aquí, qualsevol cosa és imaginable per
boicotejar el procés català.
El referèndum és la millor solució per a l’actual disjuntiva política? Quines condicions i garanties hauria de tenir per ser vinculant?
Sens dubte, la millor. Condicions i garanties? Les normals en aquest cas. L’ideal seria que el govern espanyol l’organitzés sota la seva responsabilitat. Si no és així, n’hi haurà prou si no destorba i el deixa fer a la Generalitat. Les garanties vindran donades pel seu caràcter democràtic i pacífic.
El Parlament, les organitzacions de la societat civil i la ciutadania administren bé els passos per a la celebració del referèndum, o hauria de ser un procés més transparent?
Està bé. Podria ser més transparent, però cal no oblidar que es desenvolupa en un entorn hostil,
amb forces poderoses en contra, i com menys
informació es doni a l’adversari, millor. El procés és un equilibri entre publicitat i prudència.
Òmnium ha estat al capdavant de l’organització de les últimes diades, juntament amb les altres entitats sobiranistes. Creieu que han estat un aparador per explicar al món què passa aquí?
Veig les últimes diades com el procés d’aprenen- tatge de la consciència d’un poble. No com manifes- tacions esporàdiques, sinó com fites d’un procés d’autorealització col·lectiva. Sí, la reper- cussió internacional d’aquestes mobilitzacions és molt important. Però encara n’és més la seva funcionalitat interna. Sobretot la pròxima Diada, que es veurà com la vigília de l’1 d’octubre.
Espanya té l’oportunitat de refundar-se si
Catalunya s’independitza?
Espanya té l’oportunitat de refundar-se tant si Catalunya s’independitza com si no ho fa.Tots, contínuament, tenim l’oportunitat de refundar-nos. Una altra cosa és que, a més de l’oportunitat, tinguem la voluntat. I no crec que a Espanya existeixi aquesta voluntat. Podríem dir, no obstant això, que la independència de Catalunya no suposa només una ‘oportunitat’, sinó també una ‘necessitat’ de refundar-se. Això seria una altra cosa. Aquí toca especular.
I és de suposar que s’obriria un debat entre els
qui sostindrien que no cal refundar res i que el que convé és seguir com fins ara, una manera de fer molt espanyola, i els qui pensarien que
seria l’hora de recapitular i de proposar plans de reforma i regeneració. Però no tinc clar qui
guanyaria.
qui sostindrien que no cal refundar res i que el que convé és seguir com fins ara, una manera de fer molt espanyola, i els qui pensarien que
seria l’hora de recapitular i de proposar plans de reforma i regeneració. Però no tinc clar qui
guanyaria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada