—Heu dedicat el llibre a tres persones.
—L’Antonella, la meva dona i sòcia, i en Quico, el meu soci. El
llibre també és seu. I al Ramon, el meu fill de catorze anys, que tocava
el piano de fons mentre jo escrivia.
—Tesi del vostre llibre: la democràcia ha passat de morir a les fosques a morir al núvol. Què és el núvol?
—El núvol són ordinadors, servidors on es guarda la teva informació,
el Google Photos, els texts del teu ordinador, els missatges. I allà
també poden saber les meves cerques de porno. I aquí, amb el control
d’aquestes dades teves (però també dels presidents, o opositors), la
democràcia mor. Perquè algú les pot utilitzar en contra teu. Amb el
Watergate vam saber que Nixon tenia micròfons posats per a espiar els
opositors. El periodista que ho va descobrir va dir que la democràcia
mor a les fosques, quan els estats fan coses d’amagat.
—I ara dieu que la democràcia mor al núvol.
—Sí. I la paradoxa és que ara hi ha tota la llum del món. Veiem com mor la democràcia i encara li farem un m’agrada.
—Mariana Mazzucato. Em fareu llegir el seu llibre.
—L’has de llegir! The Entrepreneurial State: debunking public sector vs. private sector myths (2013)
fa caure uns quants mites. Per exemple, que els Estats Units es limiten
a intervenir en moments de crisi, deixant la iniciativa a les empreses.
Això és un mite dels ultraliberals que ella fa caure. L’estat
nord-americà és un dels més intervencionistes del món. Israel, també.
Per exemple, pensem en l’iPhone. Et penses que l’iPhone et funciona
gràcies al geni emprenedor de Steve Jobs? No. Funciona perquè l’estat
americà va posar en funcionament internet, amb diners públics, i perquè
les pantalles tàctils ja existien, inventades a la Universitat de Utah.
L’iPhone ve després. Pensem en Google. Google és un algorisme que neix a
Stanford gràcies a una beca pública de la National Science Foundation.
Això explica Mazzucato.
—Carol Brady i el canvi de model de Google. Quina història.
—Un dia, a la central de Google van veure que milers i milers
d’ordinadors buscaven el nom de soltera de Carol Brady. Brady era un
personatge de ficció d’una sèrie americana molt famosa als anys setanta.
No entenien què passava. A més, la cerca tenia cinc pics. A les 12, a
la 1, a les 2, etc. Resulta que el programa de televisió Com fer-se milionari
havia fet aquesta pregunta final: quin era el nom de soltera de Carol
Brady. I la gent va córrer a l’ordinador a buscar-ho a Google. I els
cinc pics eren els cinc fusos horaris dels Estats Units. Allà Google va
entendre que si sabia el què (busquen un nom) i el perquè (miren la
televisió i la pregunta pot fer milionari el concursant), podia predir
el futur. I aquell dia Google va canviar el model de negoci. Ara podien
posar publicitat en llocs on sabien que la gent aniria després. Buscaran
això. Vindran aquí. Posa-hi anuncis. Fins aleshores no volien posar
publicitat. Des d’aquell dia, sí.
LLEGIU-HO TOT A:
__
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada