Com Espanya i la Comissió no van poder impedir que es gestés el GOI. Els detalls del judici al TJUE.
Gran sala, Tribunal de Justícia de la Unió Europe (TJUE), a Luxemboug
La defensa dels exiliats va aconseguir de portar el tribunal fins al "grup objectivament identificable" en una dura vista judicial
Vilaweb - Josep Casulleras Nualart - 07.02.2023
Van començar guanyant el partit, o era l’efecte que feia, aquell matí del 5 d’abril de l’any passat a la gran sala del Tribunal de Luxemburg. Perquè semblava que els jutges, i especialment el president, Koen Lenaerts, anaven assentint amb cadascun dels arguments que exposava l’advocat de la Comissió Europea, l’espanyol Julio Baquero Cruz, per a sostenir que Bèlgica hauria d’haver extradit Lluís Puig. Baquero anava de bracet de l’advocada de l’estat espanyol, Andrea Gavela, i dels fiscals del Suprem Fidel Cadena i Consuelo Madrigal.
Els exiliats quedaven sols a la sala; les advocades belgues feien un
estrany pas enrere i es negaven a defensar la decisió de la seva
justícia d’haver denegat l’euroordre contra Puig. I les explicacions de
Gavela i, sobretot, de Baquero semblava que convencien el tribunal: Bèlgica no podia qüestionar la competència de Pablo Llarena,
i el risc de vulneració de drets fonamentals no es podia demostrar en
el cas dels independentistes. La vista oral de les prejudicials feia
pujada, i hi havia neguit entre els advocats dels exiliats, però tant Gonzalo Boye com Andreu Van den Eynde i Benet Salellas
havien introduït una idea molt potent que acabaria convencent finalment
la majoria del tribunal i que desarmaria l’estratègia de Llarena de
dalt a baix.
La van deixar caure al començament de la vista en les seves
intervencions inicials. Boye i la seva companya Isabel Elbal duien el
pes de la defensa dels exiliats, però aquell dia tenien també el suport
de Van den Eynde, com a advocat de Marta Rovira, i de Salellas, com a representant d’Anna Gabriel. Les primeres intervencions les van fer ells. Primer, Boye:
“Els meus representats, com els milers de catalans perseguits penalment
pel fet de ser partidaris de l’autodeterminació, formen part d’un grup
de persones respecte de les quals el sistema judicial espanyol presenta
una deficiència advertida pel Grup de Treball sobre la Detenció
Arbitrària de l’ONU i l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa. La
xifra de perseguits ja arriba als tres mil ciutadans catalans.” I tot
seguit va afegir: “És un grup de persones d’una minoria nacional perseguida.” (...) Però el debat en la vista es va centrar en el concepte de grup de
persones, que jurídicament el tribunal podia encaixar més en la seva
jurisprudència.
L'edifici del Berleymont,
a Bruxelles, seu de la Comissió europea
Després van parlar l’advocat de la Comissió i els representants
espanyols, que van allunyar el debat d’aquest plantejament que feien
Boye i Van den Eynde. Però no se’n sortien. Va arribar el moment més
determinant, el de les preguntes dels jutges a les parts, i les primeres
intervencions van ser inquietants per als advocats dels exiliats,
perquè qüestionaven que Bèlgica ho hagués fet bé, es demanaven si no
havia trencat el principi de confiança mútua entre els estats que ha de regir el funcionament de les euroordres.
La curiosa pregunta de De la Tour
Ho deia l’advocat general, Richard de la Tour, que curiosament
fou el primer a demanar per la qüestió del grup de persones que poden
sofrir un risc de violació de drets en un estat concret. I la pregunta
era directa: “Que Espanya i la Comissió ens diguin si aquestes persones
poden estar exposades al risc d’una vulneració, si hi pot haver un risc específic per aquest grup de persones”.
L’advocat general Richard de la Tour, en la vista del 5 d’abril de 2022 al TJUE.
La primera a respondre, l’advocada espanyola: “Espanya considera que no són part d’un grup individualitzat, i una prova d’això és que sobre
els fets vinculats a la declaració unilateral d’independència hi ha
hagut una investigació i un processament d’unes quantes persones per uns
delictes, però no pas de totes les persones que van participar en
aquells fets. I no tots al Suprem.” Andrea Gavela provava de fer
un gir que li permetés una escapada sobre allò que directament li
demanava De la Tour. Perquè es començava a perfilar un argument que ha
acabat essent definitiu per al TJUE a l’hora de respondre a les
preguntes de Llarena; és a dir, que es pot denegar una euroordre si es
pot comprovar de manera fefaent que una persona pot córrer un risc de
vulneració dels drets fonamentals pel fet de pertànyer a un grup de
persones sobre el qual el poder judicial de l’estat és deficient.
“El grup concret de persones”
Andrea Gavela coneixia perfectament els casos precedents jutjats pel
TJUE que els advocats dels exiliats esgrimien perquè es poguessin
aplicar al cas dels independentistes catalans. En un cas del 2016 que afectava un ciutadà hongarès i un altre de romanès, i en un altre del 2019
sobre un altre ciutadà romanès, el tribunal europeu ja havia sentenciat
que es podien denegar euroordres si es podien comprovar “deficiències
sistemàtiques” que afectessin “uns certs grups de persones o uns certs
centres de reclusió” en l’estat que les emetia. Per això, en la
primeríssima euroordre contra els exiliats que va emetre el novembre del
2017 la jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela, hi
havia un informe adjunt per a les autoritats belgues que detallava la
suposada qualitat de les presons espanyoles. “Bèlgica quedarà gratament
impressionada per la qualitat de les presons espanyoles”, va arribar a
dir el portaveu del govern espanyol d’aleshores, Íñigo Méndez de Vigo.
Espanya i la Comissió ensumaven el perill, i es van escarrassar a
portar el tribunal al mateix marc que plantejava Lamela el 2017:
restringir la qüestió dels drets fonamentals a dir si les presons
estaven en condicions. Com que aquests eren els precedents més immediats
sobre les deficiències de l’estat contra un grup concret de persones, i
eren els que esgrimien els exiliats, Gavela va voler fer entendre als
jutges de Luxemburg que no es podien barrejar pomes i peres, que els
precedents tenien a veure amb un dret fonamental absolut, el del dret de
no rebre un tracte degradant i inhumà i, en canvi, els exiliats
catalans parlaven de la vulneració d’un dret limitable en uns certs
casos, el del jutge predeterminat per la llei.
“Espanya vol posar de manifest que de la lectura de les sentències
del TJUE sembla que hi ha una distinció entre la naturalesa del dret
fonamental vulnerat. I sobre el jutge predeterminat per la llei i la
tutela judicial efectiva, el TJUE sempre s’ha referit a les deficiències
sistèmiques del sistema judicial, però no ha establert pas cap
distinció sobre un grup determinat de persones”, deia Gavela. “I aquesta
distinció no és vana, perquè la competència de l’òrgan jurisdiccional
no pot vulnerar els drets de persones concretes.”
La Comissió Europea, mitjançant l’advocat Baquero, va fer costat
plenament a aquesta posició del Regne d’Espanya: “Quan [les sentències
precedents] parlen d’uns certs grups de persones o uns centres de
detenció, es refereixen sempre a la primera etapa del doble examen.
Parlen d’uns certs centres de detenció, o d’unes certes ètnies que poden
ser tractades pitjor en uns centres de detenció. Com ha dit Espanya, es
referien a l’article 4 [de la Carta de Drets Fonamentals de la UE,
sobre la prohibició de la tortura i dels tractes inhumans o degradants],
que és un dret absolut. Però quan ens referim a la tutela judicial
efectiva ens referim a l’estat en el seu conjunt, sense distingir si
s’aplica de manera diferent sobre un cert grup de persones, sobre com es
jutgen unes certes persones de manera diferent d’unes altres”. I
reblava: “Sobre això encara no hi ha jurisprudència.”
TJUE, a Luxembourg.
Era cert que fins aquell dia no hi havia precedents, però no sabia
pas que en aquell moment tenia davant el cas que fixaria aquesta
jurisprudència. Si més no, ell ho mirava d’evitar. Ho feia d’una manera
formalment impecable; Julio Baquero feia tota una exhibició de
coneixement del dret de la Unió i d’oratòria brillant que semblava que
enlluernava més d’un magistrat. Fins que la intervenció de la jutgessa
italiana li va fer tremolar la veu. Perquè Lucia Serena Rossi va
parlar amb contundència: “No hem dit mai que calgui una violació
sistemàtica prèvia per a denegar una euroordre. S’ha de mirar cas per
cas, no tindria lògica dir que si no hi ha una violació sistemàtica no
es pot denegar. Tenim un sistema de dret que protegeix els drets
fonamentals, però és perillós dir que si no hi ha una violació
sistemàtica no hi haurà mai una violació particular. El jutge té el
deure d’examinar-ho.”
El considerant 12
L’advocat de la Comissió vacil·lava, perquè la jutgessa revelava que
el seu argument segons el qual si no hi ha una deficiència generalitzada
a tot el poder judicial no es pot impedir una extradició era fal·laç.
Rossi, a més, va esmentar un altre factor cabdal: la importància que té
un dels punts preliminars en la norma europea que regula l’aplicació de les euroordres. És el considerant 12,
segons el qual un jutge pot rebutjar una euroordre si veu un risc de
vulneracions de drets per raó de nacionalitat, llengua, raça, orientació
sexual…Serena Rossi va demanar a la Comissió i a Espanya quin
significat tenia per a ells aquest considerant 12. “Escolteu, si en
general a l’estat que emet l’euroordre no hi ha un problema sistèmic,
vosaltres dieu que no es pot fer cap control sobre les al·legacions de
vulneracions de drets? Quin significat té aleshores el considerant 12 de
la decisió marc [sobre les euroordres]?”, va etzibar-los. No van saber
què respondre, perquè van repetir la cantarella del doble examen sobre
deficiències generalitzades.
Una altra jutgessa, la letona Ineta Ziemele, també va invocar aquest considerant 12 i, poc després, en el seu torn, el jutge austríac Andreas Kumin
va tornar a demanar “si no es podria justificar en un cas de context
particular i d’una situació política” la denegació d’una euroordre. La
temperatura pujava a la sala, amb la seguretat de ferro de l’advocat de
la Comissió estovada, els fiscals espanyols perduts i el president del
tribunal, Koen Lenaerts, discutint amb agror amb Gonzalo Boye sobre si a
l’estat espanyol hi havia cap via de recurs efectiva per als exiliats
en cas que fossin extradits.
No hi havia manera de treure’n l’aigua clara, de quin era el punt de
vista majoritari dins el tribunal. Gairebé tots els magistrats hi havien
dit la seva, i semblava clar que hi havia una discrepància interna
important sobre com tractar aquest cas. En el darrer torn de paraula,
Benet Salellas va fer el corol·lari de la posició de l’exili: “És un
afer d’especial importància, que té processats un govern i un parlament,
i que ha de ser tingut en compte com un cas excepcional. La qüestió del
grup de persones és important, perquè és un criteri intermedi quan les
vulneracions que s’invoquen no són sistèmiques o particulars, sinó d’un
grup.”
I vist amb perspectiva hi ha dues constatacions innegables: la
primera, que l’advocat general Richard de la Tour va comprar fil per
randa els arguments de l’advocada Andrea Gavela quan li va respondre a
la pregunta sobre el grup concret de persones; i la segona, que el
tribunal no va acabar assumint aquesta posició, i que ni De la Tour, ni
Gavela ni l’advocat de la Comissió no han pogut impedir que el TJUE hagi
creat un precedent amb els independentistes catalans, i que hagi anat
un pas més enllà en el concepte ja existent en la seva jurisprudència
del “grup concret de persones”. El tribunal ha hagut de crear-ne un de
nou, el grup objectivament identificable de persones contra el qual un
estat que aparentment funciona actua de manera discriminatòria. És el
“criteri intermedi” que els demanava Salellas, i ho han subscrit.
Aquells que van començar guanyant, finalment, han perdut aquest partit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada