15 d’octubre del 2019

El 'moment Txornòbil' d'Espanya, per Vicent Partal de Vilaweb. Molt recomanat.



Aquesta setmana que ara comença pot canviar la nostra vida, la dels Països Catalans i la d'Espanya. En té el potencial. I per això em perdonareu que, en comptes de fer l'editorial, avui faça una reflexió més llarga, una mena de petit assaig que intenta emmarcar el moment transcendental que vivim. No puc explicar de manera més senzilla ni curta què pense, en part perquè tot això és el fruit de dècades d'estudi, de vivències, de reflexió i de compromís, cosa que inevitablement m'ha de dur a altres països i situacions que conec bé però que també cal explicar bé. Espere que ajude d'alguna manera.
 
El moment Txornòbil

13.10.2019
Mikhaïl Gorbatxov ho diu sense embuts: 'El moment de la destrucció de l'URSS va ser Txornòbil.' Estarem tots d'acord que no és tan senzill com això, que no hi va haver un sol moment. Però, efectivament, de tots els que hi va haver, aquell va ser el més decisiu i el que va marcar l'enfonsament de la segona superpotència mundial. 
 
La Unió Soviètica era el país més gran del món, un autèntic colós global. Abastava fins a onze fusos horaris de Kaliningrad a Kamtxatka i contenia dins les fronteres una sisena part de la terra del planeta. Hi vivien prop de tres-cents milions de persones, pertanyents a més de cent cinquanta nacionalitats. Acumulava un arsenal de més de cinquanta-cinc mil caps nuclears, amb els quals podia aniquilar completament la vida a la Terra. I des del final de la Segona Guerra Mundial mantenia l'exèrcit més gran del món, format permanentment per més de quatre milions de soldats. Els seus interessos i tentacles arribaven a tots els continents i a tots els aspectes de la vida. Havia omplert de sang Hongria i Txecoslovàquia dècades abans enmig de l'espant global, però aquell ja era un episodi paït. Lluitava en un Afganistan que no entenia, però que encara era un cul-de-sac geogràfic, i la Polònia de Solidaritat, que tants problemes li havia causat a començament dels vuitanta, semblava que entrava en una fase de control i de desescalada. A més, l'URSS era una superpotència científica, capaç de competir en la cursa per a ser primers d'arribar a la Lluna. I malgrat les dificultats econòmiques, sobretot la caiguda dramàtica del preu del petroli per a l'exportació, la seua era una economia majúscula. Durant els seus darrers anys, va créixer un 1,9 per cent de mitjana. El seu dèficit pressupostari era, fins al 1985, inferior al dos per cent del PIB i només va arribar al nou per cent els darrers mesos de la seua existència, una xifra que els economistes van considerar en tot moment possible de controlar. Hi havia, és veritat, un mercat negre paral·lel important, però d'aquest mercat negre s'aprofitaven sobretot alguns comandaments intermedis del règim, de manera que tot acabava quedant en casa. Per una altra banda, la duresa del règim contra els opositors havia deixat el país desfet, sense dirigents ni referents morals, ni estructures per a oposar-se de manera eficaç. Quan, a mitjan anys vuitanta, vaig conèixer Liudmila Alekséieva i vaig començar a estudiar els moviments opositors i contactar-hi a través seu, vaig quedar glaçat: ella tenia llistes de noms d'opositors, un per un. I a tota l'URSS, els dissidents actius no arribaven a mil. 
 
Però malgrat ser tot això, l'URSS es va enfonsar estrepitosament.
 
No es pot explicar un fenomen d'aquesta dimensió assenyalant un sol esdeveniment ni indicant una sola causa. Hélène Carrère d'Encausse va ser de les poques persones que va entendre bé què passava. Però cal remarcar que en el seu extraordinari llibre L'Empire Eclaté no encertava, ni de bon tros, les causes de la catàstrofe. Tot i que ella sabia perfectament que la catàstrofe s'acostava. Va encertar de ple l'anàlisi d'una manera que l'ha posada per sempre més a l'altar dels sovietòlegs, però no va endevinar com passaria allò que era segur que passaria. En aquests temps de Twitter, quan hi ha qui es pensa que cada frase et perseguirà sempre per recordar-te qualsevol error puntual, aquell llibre sensacional em reconforta cada vegada que el rellegesc i em fa creure en la tenacitat de l'analista per imposar la mirada llarga, sempre més segura i estable que el fràgil horitzó immediat.