Visió de les etapes inicials. La lenta formació de les institucions de govern de Cataluya els primers dos-cents anys. De les Assemblees de Pau i Treva cap el 1027 serien l´embrió de les Corts catalanes, que varen evolucionar fins les Corts de 1235, on participaren els tres Braços.
L’article 61 de la Proposta de Constitució per a la República Catalana de Constituïm crea: l’Institut Internacional de Pau i Treva de Catalunya (International Institute for Peace and Truce of Catalonia)
amb vocació internacional. Després del Brexit cal redefinir la UE.
Catalunya ofereix altra manera de resoldre els conflictes, siguin armats
o de situacions de violència i estralls. La proposta no és gratuïta ni
fruit d’una pacifista inspiració moderna, sinó que és el resultat de la
nostra manera de ser, fer i actuar ancestral, el
pactis-me, figura política genuïna-ment catalana, amb mil anys d’història
al darrera que encara ara ens esperona.
Quan Catalunya, en època carolíngia (anys 700 al 1000), començava a conformar-se en comtats, la forma usual de resoldre els conflictes territorials i hereditaris entre nobles, era ⁹la violència i la guerra.
D’aquesta manera se solucionava mo-mentàniament el conflicte, fins que
altre encenall feia esclatar una nova revolta. Entengueren assenyadament
els nostres comtes i clergues que, amb la violència no s’arreglava res;
calia cercar formules pacífiques (ara en diríem tècniques de
conflictologia) per a parar la guerra -Treva- i establir la Pau.
L’Església, molt poderosa llavors, intervingué convocant Assembles de
Treva, blocant la guerra durant els caps de setmana i dies
eclesiàsticament festius o en períodes determinats, moments que es
podien aprofitar per curar ferits i parlamentar. Altres exemples en
foren les Assemblees de Pau, com a fruit de la Treva. Era la “Pau de Déu”.
Tinguérem la sort de comptar, aleshores, amb Oliba, bisbe de Vic i abat de Ripoll i de Cuixà, qui afavorí
la creació d’Assemblees per pacificar els conflictes entre els comtes
del Rosselló, Empúries i altres del nord de Catalunya. El
Concili o Sínode de Toluges, l’any 1027, fou el primer (el primer del que en tenim constància, doncs s´ha conservat l´acta). El seguí el Sínode de Vic el 1030 i el 1033, on es va impulsar la Treva i la Pau
de Déu, durant la qual no es podia guerrejar. Allà s’hi establí que el
recinte de l’església i el seu voltant era territori protegit per a
tothom, on hom no podia ser pres. Seguiren Assemblees a Barcelona el
1064, o a Girona el 1068, trobada que convocada pel mateix comte amb
presència d’un delegat papal, Hug Càndid. Per fer una assemblea, és clar, calia convocar-la prèviament i estructurar-la.
Les parts portaven els seus consellers, fet cabdal per a la nostra
història. En les Assemblees de 1188 i 1192, s’incorporaren a les
reunions, per a parlamentar, representants de les ciutats o viles de tal
manera que, aquestes assemblees, esdevindrien l’embrió de les Corts catalanes. El Directorium Paci et Tregae s’havia consolidat, trencada definitivament, feia temps, tota dependència dels reis francs.
La Pau i Treva es respectà per sempre més, tot i
existir algun període inactiu durant el regnat de Ramon Berenguer II i
Berenguer Ramon III. Aquesta institució, junt a usos i costums, es va
regular en els Usatges de Barcelona que s’anaren aplicant arreu. Les
assemblees o incipients Corts s’havien dotat d’una Cúria amb jutges i
estructura administrativa. Usatge 80 “Iudicium in curia datum“.
Aviat, a les Assemblees, s’anirien incorporant nobles, clergues i ciutadans en representació de ciutats i viles. Vet aquí que, per primera vegada, en una assemblea, en un Parlament o Cort, per a discutir afers i paccionar, s’aplegaven els que esdevindrien els Tres Braços: la noblesa i terratinents; el clergat, i els ciutadans que prendrien el nom de Braç reial. Entràrem en temps d’Alfons I el Cast (Osca, 1157- Perpinyà, 1196) i Pere I el Catòlic (Montblanc, 1177, mort en la Batalla de Muret, 1213, enterrat a Sixena), que va participar l’any abans, en la batalla de Las Navas de Tolosa (1212) ajudant a Castella en la seva “Re-conquista”, encara que no ens ho reconeguin. Succeí a Pere I el seu fill de cinc anys Jaume I, “retingut” per Simó de Montfort, i finalment retornat a Catalunya. La desfeta de Muret i l’edat de Jaume I, aconsellaren als estaments catalans i comtes, celebrar Corts generals. Ho feren a la Suda de Lleida, el 1214, presidides pel cardenal Pere de Benavent o Benavento en representació del papa Innocènci III.
Aviat, a les Assemblees, s’anirien incorporant nobles, clergues i ciutadans en representació de ciutats i viles. Vet aquí que, per primera vegada, en una assemblea, en un Parlament o Cort, per a discutir afers i paccionar, s’aplegaven els que esdevindrien els Tres Braços: la noblesa i terratinents; el clergat, i els ciutadans que prendrien el nom de Braç reial. Entràrem en temps d’Alfons I el Cast (Osca, 1157- Perpinyà, 1196) i Pere I el Catòlic (Montblanc, 1177, mort en la Batalla de Muret, 1213, enterrat a Sixena), que va participar l’any abans, en la batalla de Las Navas de Tolosa (1212) ajudant a Castella en la seva “Re-conquista”, encara que no ens ho reconeguin. Succeí a Pere I el seu fill de cinc anys Jaume I, “retingut” per Simó de Montfort, i finalment retornat a Catalunya. La desfeta de Muret i l’edat de Jaume I, aconsellaren als estaments catalans i comtes, celebrar Corts generals. Ho feren a la Suda de Lleida, el 1214, presidides pel cardenal Pere de Benavent o Benavento en representació del papa Innocènci III.
Podríem dir que aquestes foren les primeres Corts del món,
estructurades com a tals. Hi assistiren prelats, l’oligarquia de
llavors, comtes i ciutadans en representació de ciutats i viles, tot i
que, això que tothom hi anés en representació d’altri, pugui estar
qüestionat. Seguiren les Corts a Montsó el 1217 i les de Vilafranca de
1218, considera-des de Pau i Treva. Fou la de Tortosa, de 1225, en la que
es decidí anar a la conquesta de Mallorca; o la de 1235 que va convocar oficialment a nobles, a bisbes i a ciutadans, on s’establiren veritables constitucions”.
La més important Cort de Jaume I fou la de 1251, en la que,
definitivament, s’estableix que ens deixàvem de regir pel dret canònic i
lleis antigues romanes o les gòtiques del Liber Iodiciorum, que quedaven, en tot cas, com a supletòries. A partir de llavors, les lleis a Catalunya seran els Usatges i Constitucions paccionades i, en cada lloc, els usos i costums.
Consolat de Mar, instituït el 1258.
I així, amb llargs períodes sense celebrar-ne cap, arribàrem a la
Cort de 1701 perjurada per Felip IV (V de Castella) qui, en no complir
allò que va jurar complir -els drets i constitucions cata-lanes-, els
catalans, exercint el legítim dret a canviar de rei, escolliren
l’Habsburg Carles, convocant Corts el protonotari Vilana Perles. D’aquestes en sorgiren les nostres darreres Constitucions (1705/1706), conegudes com a “Llei d’exclusió de la Casa de Borbó” sent signades, article per article, pel darrer protonotari que va tenir el nostre país. A la Capitulació de 1714 seguí el Decret de Nova Planta de 16 de gener del 1716 que ara pertocarà abolir per restablir
la nostra darrera Constitució, farcida de Pau i Treva, amb el mandat
del nostre Parlament perquè l’actualitzi dins la nova República Catalana
que guanyarem, sigui per Referèndum, sigui per legítima Declaració
d’Independència en base al dret internacional.
L’Institut Internacional de Pau i Treva de Catalunya, serà
l’estendard internacional amb què Catalunya liderarà la Nova Europa el
segle XXI.
Sebastià Sardiné i Torrentallé. Advocat, investigador històric, escriptor i membre de Constituïm.
PER A SABER-NE MÉS:
__
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada